Montserrat RoigLa memòria viva

Aina Torres

A la mare i al pare, per totA la meva amiga Clara, per tant

A la collaA la batzegada que et fa més forta

Al que vindrà

Gràcies a Roger Sempere, Pilar Aymerich, Montserrat Blanes i Mònica Terribas per l’amabilitat. També als i les periodistes

i escriptores que van respondre les preguntes sobre el llegat de la Roig

Gràcies a Sembra Llibres per creure en mi

A les dones rebels

A Montserrat Roig

tau l a

Pròleg: Fem tard també a revindicar la Roig?,

per Mònica TerribasPàgina 11

Preàmbul: Una escriptora total

Pàgina 15

LA LITERATURA Pàgina 27

MÉS ENLLÀ DE LES NOVEL·LESPàgina 59

25 ANYS DE LLEGATPàgina 69

EL PERIODISMEPàgina 85

25 ANYS DE LLEGATPàgina 117

LA MEMÒRIA HISTÒRICAPàgina 127

EL FEMINISMEPàgina 141

AnnexPàgina 151

15

Preàmbul

Una escriptora total

Montserrat Roig i Fransitorra va néixer durant la postguerra, el 13 de juny de 1946, al barri de l’Eixample de Barcelona,

«en una casa amb pati darrere. Un pati ple de gats i de geranis. En una casa d’aquestes on no fa ni fred ni calor; amb olor de sofregit, al celobert, i amb canonades de l’any de la picor». Va ser la sisena de set germans d’una famí-lia de la petita burgesia liberal, que la va condicionar a estimar la literatura: «El meu pare, la meva mare, la meva àvia, tots els meus germans, tothom a casa ha tingut llibres a les mans». A casa seva escriure donava prestigi. De la seva família, la Montserrat també va heretar l’amor a la llengua catalana.

La seva mare era Albina Fransitorra, una activista política i li-terària, que va escriure articles, contes i assaigs. La seva vocació per les lletres, però, es va estroncar per haver de pujar els set fills. L’Albina era d’esquerres, feminista i independentista. Una dona molt avançada al seu temps. Quan tenia més de seixanta anys, va aprendre a conduir i també es va matricular a la carrera de Filologia Catalana, que va acabar. L’Albina va fer d’arxivera i secretària a la seva filla Montserrat. La mare, que va morir als 101 anys, va ser una gran influència per a ella. El pare, Tomàs Roig, con-servador i catòlic, era escriptor i advocat, va conrear narrativa, biografia i teatre, i va estar en contacte amb escriptors com Prudenci Bertrana.

La Montserrat va viure gairebé sempre al carrer Bailèn de Barcelo-na, de petita al número 37 i de gran al 41. El pati interior on jugaven els seus fills era el mateix on va créixer ella: «Hi va haver un temps en què els meus somnis sempre s’esdevenien al mateix escenari: al pati interior de la casa fa-miliar. En aquell pati, no existia Franco, ni la misèria, ni el càstig. No hi havia gent dolenta». La Montserrat convertiria aquest pati en un símbol literari.

Dels quatre als tretze anys, va anar a l’escola Divina Pastora, un ensenyament religiós amb el qual va ser molt crítica: «No els perdono que no m’ensenyessin a pensar ni a dubtar, que no m’ensenyessin res, vaja». I va sentenciar: «Els col·legis de monges van ser una gran escola de l’ateisme». Després aniria a l’Institut Montserrat, on les «tractaven com a persones», un canvi que la Montserrat va agrair. Allà va guanyar un premi amb un poema dedicat a la Verge de Montserrat.

16

De petita, el seu pare Tomàs la portava sovint al teatre; ell era el president de festa (Foment de l’Espectacle Selecte i Teatre Amateur). Veure tantes funcions va aficionar la Montserrat al teatre i va voler ser actriu, com la seva germana Glòria. Quan tenia 15 anys, el seu pare va decidir que l’apuntaria a una escola de teatre moderna i innovadora: l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, fundada per Maria Aurèlia Cap-many i Ricard Salvat. «En el fons el teatre està relacionat amb la litera-tura perquè també intentes escapar», deia la Montserrat. Allà va tenir el primer contacte amb intel·lectuals com Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo o Joan Brossa, de qui va interpretar alguns textos teatrals. També va conèixer persones que la influenciarien i acompanyarien al llarg de la vida: l’escriptora Maria Aurèlia Capmany, la fotògrafa Pilar Aymerich i el dramaturg Josep Maria Benet i Jornet.

Però «cada vegada que jo havia de representar un paper tràgic, la gent es petava de riure», explicava la Montserrat. Aquest fet i que la seva àvia li digués: «Segundas partes nunca fueron buenas», referint-se a la seva germana Glòria, que era actriu professional, va fer que abandonés els escenaris. Tot i així, a la Montserrat sempre li quedarien ganes de tornar al teatre: «Volia i vull ser actriu. El teatre m’apassiona», assegurava encara poc abans de morir.

L’any 1963 va començar els estudis de Filosofia i Lletres a la Uni-versitat de Barcelona. També va anar a unes classes clandestines de lite-ratura catalana que feia el catedràtic Joaquim Molas, a qui va considerar un mestre. A aquelles sessions també assistien el crític literari Joan-Lluís Marfany i el seu amic Josep Maria Benet i Jornet, als quals entrevistaria per al seu primer reportatge, juntament amb Ovidi Montllor.

Cap als divuit anys, quan ja havia deixat l’Escola Adrià Gual i anava a la universitat, va començar a escriure els primers contes. També es va implicar en política. Va aprendre a desdoblar-se. Vivia tot el bati-bull universitari, però, al mateix temps, li interessava observar-lo des de lluny, veure com es comportaven, el material humà que hi havia. Escrivia al bar de la Facultat de Lletres: «Un bar que feia molta pudor de salsit-xes de Frankfurt. Aquell era el lloc meravellós de les nostres reunions». Els relats els deixava a la taula del despatx del seu pare perquè veiés que escrivia. Perquè li fes cas. El seu pare no li deia res, però li tornava els tex-tos corregits. La Montserrat també va demanar consell literari a Josep

17

Amb Josep Maria Benet i Jornet. Viena (1971).

La Montserrat amb els pares i dues de les seves germanes. Hostalets de Balenyà (juliol de 1958).

18

Maria Benet i Jornet, un assessorament que duraria al llarg de la seva vida. De fet, li va deixar llegir un dels seus primers textos, una novel·la cur-ta. El dramaturg i guionista només va deixar una sola frase sense esmenar i li va dir: «Només per aquí pots anar». La Montserrat, en aquell moment, es va enfadar, però amb els anys li va agrair que fos tan crític.

Amb vint anys, va participar en la Caputxinada, l’assemblea constituent del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona. Eren cinc-cents estudiants, alguns professors i una trentena d’intel·lectuals, entre ells Salvador Espriu, Maria Aurèlia Capmany o Pere Quart. Tenien la intenció d’anar al convent dels caputxins de Sarrià a pas-sar només una tarda, però la policia els va rodejar i la tancada va durar tres dies. La Montserrat va viure aquells dies com una illa de felicitat, llibertat i democràcia. Van ser tres dies de març que la marcarien especialment. Recorda el poeta Pere Quart recitant el seu «jo só la vaca de la mala llet» o una lliçó clandestina de literatura que va rebre, allà mateix, de Joaquim Molas. «La Caputxinada va ser la primera manifestació ciutadana d’una societat ferida que començava a perdre la por», va dir la Montserrat.

Diploma del seu primer premi literari.

19

El primer premi literari el va guanyar quan tenia dinou anys: era el de prosa dels Jocs Florals de Caracas (Veneçuela), per un treball titulat La falç. L’any següent es va casar amb l’arquitecte Albert Puigdomènech, a qui van empresonar per qüestions polítiques. A punt de fer els vint-i-dos anys, la Montserrat Roig es va afiliar al Partit Socialista Unificat de Cata-lunya (psuc): «Vaig començar a militar al psuc el maig de 1968... una bona data, sí. Va ser molt divertit, a més, perquè ens havien agafat a l’Albert, a mi i a uns amics, i vam estar quinze dies a la presó. A la sortida el taxista, que ens va pujar a les tres dones, ens va explicar el Maig francès. Ens en-senyava els diaris, amb les fotos de les barricades a la portada, i a nosaltres ens va semblar com si hagués passat alguna cosa importantíssima al món i ens haguéssim mantingut al marge».

Vindrien més guardons. El 1969 va guanyar el de Sant Adrià del Besòs amb la narració La ciutat dels tristos destins i també el Serra d’Or per a joves escriptors amb el seu primer reportatge. L’any següent, el 1970, seria un any significatiu per la Montserrat: va néixer el seu primer fill, el Roger, i es va separar de l’Albert. També va deixar el psuc. Van arribar dos premis més, un dels quals li permetria publicar el seu primer llibre. Un dels guardons va ser el Premi Recull de Blanes amb Aquella petita volta blava, una narració que, juntament amb altres escrits, va presentar al Pre-mi Víctor Català, i va guanyar. Tenia només 24 anys. Arribava a les llibreri-es Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen (1971), la primera obra de la Montserrat. Va saber que havia guanyat el Víctor Català mentre parti-cipava, juntament amb un col·lectiu d’intel·lectuals i artistes, a la tancada al monestir de Montserrat per protestar contra el Procés de Burgos que condemnaria a mort uns membres d’eta. «Vaig entrar a Montserrat com a “llicenciada” i en vaig sortir com a “escriptora”», explicava. A la tancada també hi havia Josep Maria Castellet, el seu futur editor, i Josep Benet, l’historiador que li encarregaria la gran obra Els catalans als camps nazis.

En aquella època, havia començat a treballar de redactora a la Gran Enciclopèdia Catalana i al Diccionari de Literatura Catalana. A l’Enciclopèdia formava part de la secció de Literatura amb Feliu For-mosa i Josep Maria Benet i Jornet, entre d’altres, però l’empresa no pas-sava un bon moment i l’any 1971 la van acomiadar juntament amb més treballadors. Aleshores va prendre una de les decisions més importants de la seva vida: es dedicaria professionalment a escriure. La Montserrat

20

ho explicava així: «No sabia si escriuria alguna cosa bona a la vida, però vaig decidir guanyar-me la vida escrivint. I vaig decidir que no em tancaria mai més a una editorial, que no suportava horaris fixos, que no suportava fitxar, que el que volia era treballar en allò que m’agradava per a convertir el treball en un plaer».

Va escriure i molt. Després de Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen van arribar les novel·les Ramona, adéu (1972), El temps de les cireres (1977), L’hora violeta (1980), L’òpera quotidiana (1982), La veu me-lodiosa (1987) i el recull El cant de la joventut (1989).

El 1972 va començar una relació sentimental amb Joaquim Sempere, amb qui va tenir el seu segon fill, el Jordi. La Montserrat va tornar al psuc. El 1977 es va presentar de número 10 a les llistes del par-tit al Congrés de Diputats, com a acte testimonial, convençuda que no seria diputada. Més endavant tornaria a abandonar el psuc. Sempere, de fet, era director de Treball, la revista del partit, on la Montserrat va col·laborar escrivint articles amb el pseudònim de Capità Nemo.

La Montserrat va escriure a més revistes i diaris. És el que li do-nava diners per a poder dedicar-se a les novel·les. Va treballar, entre d’al-tres, a Triunfo, Destino, Tele/eXpres, El Periódico i al diari Avui. També va fer televisió, on va destacar amb Personatges, un programa d’entrevistes de tve Catalunya que va posar davant la càmera persones del món de la cultura silenciades fins aleshores. Però la direcció de Televisió Espanyola va decidir eliminar el programa per la militància política de la Montser-rat. tve la va tornar a vetar quan va prohibir l’emissió d’una entrevista a Josep Maria Castellet i a Vicent Andrés Estellés, per al programa Encuen-tro con las letras. El 1981 hi va haver un canvi a la direcció general de rtve que li va permetre tornar amb els programes Clar i Català, Los padres de nuestros padres i Búscate la vida.

Montserrat Roig va viatjar arreu. Vinculada a la tasca universi-tària, va obtenir una beca a la universitat de Perugia; va ser lectora de castellà a la universitat de Bristol; professora d’història de Catalunya i de creació literària a la universitat de Glasgow, i de literatura espanyola i escriptura creativa a Phoenix. També va viatjar a París, Mèxic i Cuba, on va fer reportatges i entrevistes.

L’any 1970, l’advocat Josep Benet li va encarregar un dels projec-tes més importants de la seva trajectòria: Els catalans als camps nazis,

21

que va obtenir el Premi Crítica Serra d’Or. També va publicar la biografia Rafael Vidiella o l’aventura de la revolució (1976), i els assajos ¿Tiempo de mujer? (1980) i Mujeres en busca de un nuevo humanismo (1981). A comen-çament dels vuitanta va fer el primer viatge a l’antiga urss, convidada per l’editorial Progreso de Moscou. D’allà en van sortir els llibres Mi viaje al bloqueo (1982) i L’agulla daurada (1985), sobre el setge de Leningrad. El 1990 va publicar L’autèntica història de Catalunya, amb dibuixos de Cesc. També va escriure l’única peça teatral de la seva bibliografia: La reivindi-cació de la senyora Clito Mestres, que es va estrenar el 1991.

Quan feia classe de literatura als Estats Units, a la universitat de Phoenix, es va trobar malament i va tornar a Barcelona. Era el 1990. Li van detectar un càncer de pit. Aquell mateix any va començar la col·laboració regular al diari Avui, i alguns dels articles es van publicar pòstumament en format llibre. L’última obra de Montserrat Roig és l’assaig Digues que m’estimes encara que sigui mentida (1991), considerat el seu testament li-terari. La col·laboració amb l’Avui es va mantenir fins a l’últim moment. Va morir el 10 de novembre de 1991, a la Clínica del Pilar de Barcelona. Només tenia quaranta-cinc anys.

L’enterrament de la Montserrat va ser multitudinari. L’amic Jo-sep Maria Benet i Jornet hi va llegir unes paraules: «Volies conèixer món i gent, i déu n’hi do, ho has fet; volies viure lliure, disponible davant cada nova proposta, i te n’has sortit; volies lliurar-te a grans passions, i t’hi has lliurat; volies fills, i n’has criat dos que t’han omplert d’orgull; volies ser escriptora, i ja no deixaràs de ser-ho mai. [...] Les teves paraules, els teus llibres, encara seran llegits durant molt de temps per persones que vol-dran tafanejar en aquesta època, en aquesta ciutat i en aquesta cultura que és la nostra, per persones que rebran la sorpresa de retrobar-se, en realitat, elles mateixes. Continuarà viva la teva veu, Montserrat».

La Montserrat Roig és, sens dubte, un dels noms més represen-tatius de la generació dels setanta. Va ser una escriptora d’èxit i un perso-natge mediàtic per la seva aparició a la televisió i pels articles regulars a diaris generalistes.

«Montserrat Roig és la primera escriptora —en sentit genè-ric— total que ha tingut la literatura catalana», va dir l’escriptora Marta Pessarrodona. Es referia a la pluralitat i abundància de l’obra de la Mont-serrat, que abraça novel·la, narracions, assaig, biografia, periodisme es-

22

crit i audiovisual, i també, teatre. En total, una quarantena de llibres en només 45 anys de vida. El secret? El fill de la Montserrat, Roger Sempere, explica que la seva mare treballava durant moltes hores: «Es posava al llit a les deu de la nit i, fins a les tres o les quatre de la matinada, estava llegint. Són cinc hores de lectura gairebé diàries. Al matí s’aixecava a les deu, i a les onze ja estava treballant». El seu fill creu que escriviure és el neolo-gisme que defineix millor la seva mare perquè s’alimentava de la vida per escriure i vivia escrivint. L’escriptura i la vida, en el cas de la Montserrat, estan unides.

La generació de la Montserrat va viure una situació política i social convulsa: les revoltes del 68, els darrers anys del franquisme, les il·lusions dels inicis de la transició i el desencís dels anys posteriors. Educada durant el franquisme, va defensar unes idees totalment contràries: la Montserrat es va convertir en un altaveu dels valors antifranquistes i progressistes.

Amb el feminisme com a ideologia imprescindible, catalanista i d’esquerres, va fer, de la vida i l’obra, una lluita contra la desmemòria. La Montserrat, que es definia com a «filla forçada del franquisme», va col·laborar al restabliment de la cultura catalana arrabassada per la força de les armes, amb l’objectiu de recompondre els vincles amb la tradició republicana. Volia saber d’on venia, per decidir cap on anava. Va donar veu a les persones silenciades, a les oprimides, marginades, perseguides i vençudes, sobretot a les dones que ho havien estat doblement.

Incapaç com es veia de transformar el món, va decidir escriure’l. Entenia l’escriptura com un acte de resistència. «La cultura és política i la política és cultura», deia. Sabia que la cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini, per això va escriure narrativa en llengua catalana; va visibilitzar les dones en les seves novel·les; va reivindicar una tradició literària femenina; va fer un llibre pioner sobre els catalans als camps nazis; va descriure el setge a Leningrad; va entrevistar Ovidi Montllor, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés o Joan Brossa; va ser veta-da dues vegades per Televisió Espanyola i es va queixar perquè tv3 no li feia cas.

Com que unia escriure i viure, la Montserrat també va participar en conferències sobre el feminisme, va defensar l’avortament, va con-demnar el masclisme d’alguns militants d’esquerres, va ser mare dues vegades sense renunciar a l’escriptura, va desafiar l’androcentrisme de la

23

crítica literària, va ser incisiva amb els poders, va destacar en un perio-disme altament masculinitzat, va denunciar la guetització dels barris de Barcelona i va reclamar una medicina amb visió de gènere per avançar en el tractament del càncer de mama, la malaltia que va posar fi a la seva vida.

«No ens hem de lamentar de la seva curta vida, hem de viure del seu llegat», demanava el seu fill, Roger Sempere. Ho farem. Amb el lli-bre que teniu entre les mans volem reivindicar el llegat de la Montser-rat Roig, que, vint-i-cinc anys després, és de gran vigència. Són molts els qui la reivindiquen avui, i ho fan des dels diferents vessants d’aquesta escriptora total: el periodisme, la literatura, el feminisme i el compro-mís social. He parlat amb persones destacades del món de les lletres, de la crítica literària i del periodisme, que reclamen la seva visibilitat. Uns la van conèixer i, fins i tot, hi van tenir una bona amistat. Altres no hi van ser a temps, però la veu de la Montserrat els ha acompanyat de ben a prop. Són D. Sam Abrams, Maria Barbal, Neus Bonet, Laura Bor-ràs, Àlex Broch, Esperança Camps, Joaquim Carbó, Jordi Coca, Narcís Comadira, Josefa Contijoch, Marina Espasa, David Fernàndez, Fe-liu Formosa, Maria Àngels Francés, Amàlia Garrigós, Àngels Gregori, Mercè Ibarz, Lluïsa Julià, Gemma Lienas, Kathleen McNerney, Dolors Miquel, Rosa Montero, Bel Olid, Dolors Oller, Albert Om, Roger Palà, Joan Carles Peris, Marta Pessarrodona, Neus Ràfols, Carme Riera, Ig-nasi Riera, Isabel-Clara Simó, Rosa Solbes i Quim Torra.

Al llarg d’aquestes pàgines trobareu un recorregut per la vida i l’obra de la Montserrat Roig; per la literatura, el periodisme, la memòria històrica i el feminisme que va practicar i defensar. I ho farem, sovint, a través de les seves paraules.

Pàgina següent: Montserrat Roig quan estava embarassada, amb el quadre del Guernica de fons. Foto de Pilar Aymerich.