Modul 1

Estudis d’Infermeria

Primer curs

Fonaments d’Infermeria 1700

Mòdul 1. Bases conceptuals de la infermeria

Margalida Miró Bonet Gloria Gallego Caminero Codi assignatura: 1700

© del text: Margalida Miró Bonet i Gloria Gallego Caminero © de l'edició: Universitat de les Illes Balears, 2002 Primera edició: maig 2002 Tractament didàctic: Unitat de Suport Tecnicopedagògic Edició: Universitat de les Illes Balears. Servei de Publicacions i Intercanvi Científic. Cas Jai. Campus universitari. Cra. de Valldemossa, km 7.5. E-07071 Palma (Balears) Impressió: Jorvich ISBN: 84-7632-675-0 D.L.PM 1877-2001 No es permet la reproducció total o parcial d'aquest llibre ni de la coberta, ni el recull en un sistema informàtic, ni la transmissió en qualsevol forma o per qualsevol mitjà, ja sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes, sense permís dels titulars del copyright

Campus Extens 1700 Fonaments d’Infermeria

3

ÍNDEX

Esquema del curs...................................................................................................

4

Índex de continguts................................................................................................

5

Mapa conceptual ...................................................................................................

6

Continguts..............................................................................................................

1. La infermeria com a professió......................................................................

2. La ciència d’infermeria: teories i marc conceptual........................................

3. El model conceptual de V. Henderson..........................................................

7

7

19

33

Activitats.................................................................................................................

39

Qüestionari d’autoavaluació...................................................................................

41

Solucionari del qüestionari d’autoavaluació...........................................................

44

Mòdul 1: Bases conceptuals de la infermeria 1r d’Infermeria

4

ESQUEMA DEL CURS

MÒDUL 1. Bases conceptuals de la infermeria MÒDUL 2. Metodologia de les cures d’infermeria (part I). Procés d’atenció

d’infermeria MÒDUL 3. Metodologia de les cures d’infermeria (part II). Valoració i formulació

diagnòstica MÒDUL 4. Metodologia de les cures d’infermeria (part III). Planificació, execució

i avaluació


5

ÍNDEX DE CONTINGUTS

1. LA INFERMERIA COM A PROFESSIÓ

1.1. Concepte actual d’infermeria

1.1.1. Infermeria com a disciplina

1.1.2. Infermeria com a professió

1.1.3. Requisits per a un exercici autènticament professional

1.2. El procés de professionalització de la infermeria

1.2.1. Dificultats i impulsos

1.3. Associacions i organismes

1.4. Els estudis d’infermeria a la universitat

1.5. La imatge social de la infermeria

2. LA CIÈNCIA D’INFERMERIA: TEORIES I MARC CONCEPTUAL

2.1. Concepte de ciència

2.2. La infermeria i l’evolució del coneixement

2.2.1. Breu història de la ciència d’infermeria

2.2.2. Fenòmens nuclears de la ciència d’infermeria

2.2.3. Models conceptuals i teories

2.2.4. Evolució en els mètodes d’elaboració de la ciència infermera

3. EL MODEL CONCEPTUAL DE V. HENDERSON

3.1. Introducció

3.2. Conceptes nuclears

3.3. Assumpcions científiques

3.4. Assumpcions filosòfiques o valors

3.5. Elements fonamentals

3.6. Conceptes

3.6.1. Necessitats de l‘ésser humà segons V. Henderson

3.6.2. Independència-dependència-autonomia

3.6.3. Fonts de dificultat

3.6.4. Cures bàsiques i agent d’autonomia assistit


6

MAPA CONCEPTUAL

Mòdul 1

La ciència d’infermeria: teories i marc conceptual

La infermeria com a professió

Model conceptual de V. Henderson

Concepte actual

El procés de professionalització

Associacions i organismes

Estudis d’infermeria a la

universitat

La imatge social de la infermeria

Concepte de ciència

L’evolució del coneixement

Introducció

Conceptes nuclears

Assumpcions científiques

Valors

Elements

Conceptes

Breu història de la ciència infermera

Fenòmens nuclears de la

ciència infermera

Models conceptuals i

teories

Evolució en els mètodes

d’elaboració de la ciència infermera

Necessitats de l’ésser humà

segons V. Henderson

Independència-dependència-

autonomia

Fonts de dificultat

Cures bàsiques


7

CONTINGUTS1

1. LA INFERMERIA COM A PROFESSIÓ

1.1. Concepte actual d’infermeria

No existeix una única definició d’infermeria ni pretenem aquí incloure aquest fenomen tan ampli i complex en un sol terme.

S’ha de distingir entre infermeria com a disciplina (els coneixements o sabers infermers, el que és la ciència i l’art de la infermeria) i infermeria com a professió.

La primera d’aquestes accepcions es veurà més àmpliament en el segon tema d’aquesta assignatura i en el primer de l’assignatura optativa següent: Teories i Models d’Infermeria.

La infermeria com a professió es pot, al seu tomb, definir des de tres punts de vista: el punt de vista filosoficoteòric, el socioprofessional, com a servei que s’ofereix a la societat, i el punt de vista de la pràctica. Aquestes tres facetes estan íntimament lligades.

1.1.1. Infermeria com a disciplina

Una disciplina és un conjunt de sabers acumulats i elaborats de manera metòdica que són específics d’una àrea o camp de coneixement i que, per tant, es poden diferenciar dels altres camps de coneixement o sabers.

Carmen Fernández2 explica que la infermeria és una disciplina professional orientada cap a la pràctica i la considera, com nosaltres, no sols una ciència, sinó també un art.

«La enfermería es una disciplina profesional orientada hacia la práctica y es considerada como ciencia, en tanto que posee un cuerpo organizado de conocimientos abstractos (teorías) al que se llega mediante la investigación científica y el análisis lógico, o razonamiento analítico, y como arte cuando en la práctica de los cuidados enfermeros, de forma ética, creativa e imaginativa, usa este cuerpo de conocimientos en servicio de los seres humanos y de sus necesidades de salud.» FERNÁNDEZ, 2000

1Cal advertir que hem optat per mantenir com a gènere neutre, no marcat, el masculí; és a dir, sempre farem referència, p.e., a «infermer» o «pacient», com a genèric.

2 Enfermería Fundamental. Barcelona: Masson, 2000, pàg. 137. (Serie Manuales)


8

García Martín-Caro, a l’apartat «Disciplina y profesión» del seu manual3, es refereix al primer d’aquests termes (disciplina) i diferencia els camps que hi estan implicats: el cognoscitiu, l’afectiu i el psicomotor (saber, saber estar, saber fer):

«Una disciplina es un conjunto de conocimientos rigurosos y sistemáticos sobre una determinada materia que explica e implica. Una disciplina explica, porque describe, analiza y confiere unos conocimientos ordenados y sistemáticos, interrelacionados con otras áreas disciplinares pero con independencia de ellas…. Una disciplina implica un ejercicio profesional, con actitudes determinadas, aptitudes específicas y técnicas aplicadas.»

GARCÍA MARTÍN-CARO, 2001.

Segons aquesta autora, podem considerar que «les disciplines tenen tres característiques que les defineixen:

1. Posseeixen un cos de coneixements sistemàtic i relacionat entre si que dóna significat global a l’objecte de la disciplina o branca del saber.

2. Utilitzen en la seva activitat el mètode científic, adaptat a les peculiaritats de l’objecte disciplinari.

3. Organitzen els coneixements amb un llenguatge científic. Les proposicions, els enunciats i els termes lingüístics s’articulen entre si en distints nivells d’abstracció per ordenar els coneixements.»

Els coneixements específics de la infermeria, tot i que s’interrelacionen amb altres disciplines, són aquells que són propis d’aquesta branca del saber.

Se centren en dos focus d’interès: el primer tracta d’aplicar el mètode científic al treball d’infermeria i es coneix com a metodologia d’infermeria; el segon es refereix a les teories i models d’infermeria. Ambdós constitueixen els dos mòduls que componen aquesta assignatura.

L’objecte d’estudi de la disciplina d’infermeria són les cures humanes, però:

Què significa tenir cura?4

Tenir cura és una activitat senzilla que fa qualsevol persona. Entesa així, és quelcom habitual en l’ésser humà que es practica contínuament en les seves formes d’autocura i cures de suport com a part integrant de les activitats diàries de les persones per respondre a la seva aspiració essencial de cobrir certes necessitats.

3 CARCÍA MARTÍN-CARO, Catalina. Historia de la Enfermería. Evolución Histórica del Cuidado Enfermero. Madrid: Harcourt, 2001, pàg. 173.

4 Ampliau aquest apartat amb: ACOSTA SUÁREZ, Gloria. Cuidado Enfermero: una respuesta a la realidad social. Conferència pronunciada al III Simposium Nacional de Fundamentos de Enfermería. Escuela Universitaria de Enfermería de Vitoria-Gasteiz. Disponible al Servei de Reprografia de l’edifici Guillem Cifre i en documents electrònics de Campus Extens per a aquesta assignatura.


9

Segons defineix Marie Françoise Collière5, tenir cura com a activitat humana és un acte de vida que significa una varietat infinita d’activitats adreçades a mantenir la vida, i a permetre la continuïtat i la reproducció.

� És un acte personal donat per un mateix i per a un mateix en la mesura que la persona adquireix l’autonomia precisa per fer-ho.

� És, igualment, un acte de reciprocitat que suposa ajudar qualsevol persona que, temporalment o definitivament, necessiti ajuda per assumir les seves cures vitals. Ara bé, quan els individus no tenen autonomia per dur a terme les accions que suposen les seves cures o els manca la força, la voluntat o el coneixement necessaris per satisfer les seves necessitats bàsiques, aleshores necessiten la intervenció d’un expert en tenir cura, un professional d’infermeria.

Aquest és el servei diferenciat que la infermeria ofereix a la societat: l’acció de tenir cura utilitzant les cures d’infermeria.

1.1.2. Infermeria com a professió

La infermeria com a professió pot ser definida des de tres punts de vista, com ja s’ha dit6:

1.1.2.1. Des del punt de vista filosoficoteòric

Des d’aquest punt de vista la infermeria ha estat definida per diferents autores. Amb aquestes definicions, els grups professionals i els infermers, de manera personal, ens podem sentir més o menys identificats.

Com es veurà més a fons al tema següent i en altres assignatures com ara Teories i Models d’Infermeria, la infermeria abraça quatre conceptes centrals, definits per J. Fawcet en el 1984, que constitueixen el món de la infermeria o el seu metaparadigma. Des dels models teòrics, diferents autores han intentat definir aquests quatre conceptes nuclears: la persona, l’entorn, la salut i les activitats d’infermeria pròpiament dites.

La persona: la concepció de l’ésser humà és fonamental per a la infermeria. Cos i esperit formen una unitat composta: l’ésser humà, que és eminentment social i és també influenciat pels efectes que la societat genera en ell. Si consideram l’individu sota aquestes tres dimensions (física, psíquica i de relació), arribam a conceptuar-lo com un ésser biopsicosocial i ens és, per tant, imprescindible contemplar-lo en tot moment sota un punt de vista integral.

L’entorn: l’ésser humà és immers en un medi que l’influeix positivament o negativament, la qual cosa depèn de múltiples factors (geogràfics, culturals, econòmics, polítics, etc.). Aquesta relació entre l’home i el seu medi determina el seu grau de benestar, que és difícilment assolible sense un adequat nivell de salut.

5 COLLIÈRE, M. F. Promover la vida. Madrid: Interamericana, 1993, pàg. 7.

6 AA.VV. Apuntes de los Talleres de Enfermería Fundamental organizados por INSALUD. Madrid: 1987-98, pàg. 8. [Sense publicar]


10

La salut no és de naturalesa constant sinó relativa i en cada persona hi ha un marge, una escala de graduació quantitativa i qualitativa dins de la qual es pot gaudir i actuar amb salut. Això pressuposa un equilibri estable o un procés dinàmic, condicionat per factors interns i externs a l’individu mateix.

Les activitats d’infermeria. No hi ha, doncs, una divisió exacta que marqui on acaba la salut i comença la malaltia. El manteniment de la salut genera una sèrie de necessitats que l‘individu satisfà per si mateix. Quan aquestes necessitats no poden ser cobertes per l’individu mateix, neix l’activitat de tenir cura. La infermeria és el resultat de l’evolució d’aquesta activitat dins de la societat, com ja s’ha dit abans.

Des de diferents enfocaments, cada infermera teoritzadora, autora d’un model teòric, explica, segons els valors en què creu i les assumpcions en què confia, el que considera que és la infermeria.

1.1.2.2. Des del punt de vista socioprofessional

El que defineix cada professió i la distingeix de les altres és el servei que presta a la societat, la seva aportació específica: allò que de manera universal identifica aquesta aportació professional en qualsevol camp d’actuació i la diferencia clarament de les aportacions professionals d’altres col· lectius.

La infermeria ha ofert i ofereix a la societat un servei determinat: fer cures. Així doncs, des d’un punt de vista socioprofessional, podem dir que la infermeria és la professionalització d’una activitat anomenada tenir cura. (Vegeu el llibre Conceptos de Enfermería d’Alberdi, Arroyo, Cabello, Mompart i Segura, Ed. UNED.)

Segons l’OMS, la professió infermera atén l’individu per mantenir la seva vida, la seva salut i el seu benestar, recuperar-lo de la malaltia i/o adaptar-lo als seus efectes. La seva responsabilitat és ajudar els individus i grups a funcionar de manera òptima en qualsevol estat de salut en què es trobin. Això significa que la disciplina abraça la funció de tenir cura, tant en la salut com en la malaltia, i s’estén des de la concepció fins a la mort. S’ocupa de mantenir i protegir la salut, atendre el malalt i ajudar-lo en la rehabilitació. Contempla els aspectes psicosomàtics i psicosocials de la vida en la mesura que afecten la salut, la malaltia i la mort (OMS, 1979).

1.1.2.3. Des del punt de vista de la pràctica

Avui s’accepta de manera general la definició d’infermeria que va elaborar l’American Nursing Association:

El diagnòstic i tractament de les respostes humanes negatives que es produeixen en l’individu a conseqüència de determinades situacions (ANA, 1980. A Policy Statment.)

Resposta de restabliment.

Respostes de suport a la salut.

D’adaptació davant d’una situació irreversible.

Es tracta de respostes dinàmiques i diferents per a cada individu.


11

L’acció de la infermeria, per tant, es diferencia de la medicina precisament pel fet que no tracta els estats patològics (malalties), sinó els problemes que mantenen incòmode l’individu a causa de la seva situació.

D’entre aquestes respostes humanes, es poden citar, entre d’altres, les que sorgeixen a partir de:

��

��

��

�� ància, vellesa, etc.).

Enteses així, les cures d’infermeria ja no són l’acte senzill que es descrivia anteriorment. Per diagnosticar i tractar els problemes dels usuaris es requereixen uns coneixements, unes actituds i unes destreses que sols s’adquireixen amb l’estudi profund i sistemàtic dels problemes i les tendències de les persones, la societat, la salut i la infermeria; llavors es pot donar una atenció integral, responsable, humana, eficaç i tècnica. Les cures d’infermeria, per tant, comencen molt abans de la realització d’una tasca concreta i acaben prou més enllà d’aquesta tasca.

Tal com hem vist i per concloure els aspectes que fan referència a les definicions que s’han anat donant del concepte d’infermeria, de la seva funció i dels infermers, hem de reflexionar sobre el fet que les susdites definicions ens constaten una multiplicitat d’aspectes que no s’exclouen sinó que, més aviat, es complementen o matisen una mateixa noció. Es tracta d’expressar la preocupació d’arribar a concretar el coneixement de la pràctica professional (tenir cura i les cures) i dels qui la realitzen (els cuidadors).

1.1.3. Requisits per a un exercici autènticament professional

Hi ha cinc requisits que els professionals d’infermeria hem7 de tenir en compte perquè les cures d’infermeria es prestin amb professionalitat i vertaderament acompleixin amb una funció social única:

1.1.3.1. Entendre les persones d’una manera integral

Si el procés de tenir cura suposa una ajuda per donar solució a les respostes negatives dels individus davant d’un problema de salut i si tenim en compte els aspectes fisiològics, psicològics, culturals, etc. del problema, és necessari recórrer a diversos coneixements de naturalesa diferent per percebre i comprendre el significat del procés de salut-malaltia en les persones, és a dir, desxifrar-lo per donar-li el sentit oportú amb relació a la persona que el viu. Les persones tenen la salut i la malaltia segons la vida que duen i segons com són.

7 AA.VV. Talleres de Fundamentos de Enfermería organizados por INSALUD. Madrid: 1987-98, pàg. 16 [Sense publicar]


12

Per comprendre això, ens proporcionen una gran ajuda les ciències fisiològiques, sociològiques, psicològiques, antropològiques, etc. Si utilitzam en les cures d’infermeria una sola font d’explicació a la malaltia, a les seves manifestacions �� socials, econòmics, etc., que s’han de tenir en compte perquè les cures siguin integrals. Així, l’empirisme ha de donar pas a la renovació de coneixements i a la pluralitat d’aquests.

1.1.3.2. Aclariment de les accions i metes

Realitzar les cures d’infermeria amb ple significat suposa fonamentar i guiar la pràctica professional.

El conjunt de conceptes definits, interrelacionats i organitzats en un tot capaç d’oferir una representació mental de la realitat és un model conceptual.

1.1.3.3. Utilització d’una metodologia pròpia

Els principis enunciats anteriorment s’han de veure reflectits en la pràctica diària. El desenvolupament professional a través del treball quotidià exigeix, a més d’una orientació filosòfica ben definida, un mètode de treball. Qualsevol disciplina basada en la ciència adopta un mètode propi i la infermeria també ha d’adoptar el seu. La cura integral no pot dependre de la improvisació i la rutina. Perquè sigui de qualitat, s’ha de planificar conforme a una metodologia rigorosa però flexible, que faci possible la seva aplicació a cada persona i ens permeti un coneixement que serveixi de base per iniciar un pla d’acció.

Per poder donar solució als problemes de l’individu (sa/malalt) els professionals d’infermeria han de ser capaços de:

Identificar i valorar tot allò anormal que succeeix en les persones, la qual cosa suposa que cal posseir coneixements sòlids de l’ésser humà pel que fa a;

�� ògic, que té com a funció l’adaptació.

�� íquic, o sigui, la personalitat de l’individu, que determina les interaccions entre els individus i els grups.

�� pautes d’actuació, normes, valors, models, ideologies, etc.

Tractar de resoldre els problemes identificats a través d’un pla d’acció lògic i racional. Per saber en cada cas què és el més pertinent es requereixen coneixements de;

�� ències que donin suport científic a allò que es realitzarà.

�� ó.

�� òrics de les tècniques que s’empraran.

Verificar en quina mesura s’han resolt els problemes a través dels coneixements i destreses, entre d’altres, de;

��

�� ó científica.

�� ó científica.


13

El mètode emprat per a això és el procés d’atenció d’infermeria, que es veurà àmpliament en el mòdul 2 d’aquest programa i que ha estat inclòs a la majoria de plans d’estudis d’infermeria i a les lleis que regulen la pràctica de la infermeria a Occident.

1.1.3.4. Actuacions basades en principis científics

Els fonaments teòrics d’infermeria deriven de molts camps de la ciència. Els principis s’utilitzen en la pràctica de la professió i poden provenir de qualsevol branca científica. Entenem per principi, en aquest context, un fet, una llei o una teoria acceptada en general. Els principis s’empren com a base i guia per descobrir les accions adequades d’infermeria en cada moment. Al contrari, si ens centram en els actes rutinaris i en les tècniques manuals exclusivament, la nostra professió s’extingirà com a tal, doncs qualsevol persona amb un període d’entrenament, a força de repeticions, podrà fer el mateix amb facilitat.

1.1.3.5. Actuació ètica i legal responsable

Preparar millor la professió, tal com la volem i tal com el públic la necessita, suposa administrar cures segures i capaces respectant els drets fonamentals de la persona. Els professionals d’infermeria hem de conèixer les responsabilitats socials que es consideren importants en la pràctica de la professió i ser conscients de com la llei protegeix l’individu. No són sinònims de comportament ètic, legal i responsable la caritat, l’abnegació, la paciència i el sacrifici. Aquestes actituds no ajuden a resoldre els problemes que es presenten en l’individu8.

Què fan els professionals d’infermeria?

«Las enfermeras constituyen una fuerza humana y profesional de primer orden. En número, sus miembros sobrepasan de lejos a los otros profesionales de la salud. Sus competencias están diversificadas, y se las encuentra en todas las esferas de actividades relacionadas con la salud: las enfermeras cuidan, educan, aconsejan, dirigen y también investigan. Su trabajo actual está marcado por la polivalencia, la flexibilidad y la multidisciplinariedad. Igualmente está lleno de paradojas. Se les pide desarrollar un espíritu analítico y tener en cuenta la globalidad. Se les exigen competencias técnicas de alto nivel manteniendo el calor humano y la simplicidad en el contacto. Se desea una enfermera que pueda combinar las propiedades del high tech y high touch. Además las condiciones en el ejercicio de su trabajo tienden a transformarse bajo el efecto del desarrollo tecnológico y de la informatización, sin olvidar el impacto de fenómenos como el envejecimiento de la población, el SIDA, la pobreza. Más allá de la diversidad y del cambio, los cuidados siguen siendo la razón de ser de la profesión; constituyen el motor y el centro.»9

Les funcions de la infermeria es classifiquen en dos grans apartats. El primer comprèn les anomenades funcions interdependents, que es realitzen en col· laboració amb altres professionals de la salut, i el segon, les funcions pròpies de la professió, que són l’assistència, la docència, la gestió i la investigació.

8 GARCIA MARTÍN-CARO, Catalina; MARTINEZ MARTÍN, María Luisa. Historia de la Enfermería. Evolución histórica del Cuidado Enfermero. Madrid: Harcourt, 2001, pàg. 182.

9 SAILLANT, Francine. Al pròleg de: KÉROUAC, S. [et al.]. El pensamiento Enfermero. Barcelona: Masson, 1996, pàg. V.


14

Quin compromís social té la infermeria com a professió?

La infermeria té la responsabilitat social de la cura de la població, tenint en compte tot el que s’ha exposat fins ara en aquest tema. La societat ha de correspondre a aquest compromís facilitant l’exercici professional i reconeixent l’aportació social del professional d’infermeria.

El professor Avedís Donabedian, que va introduir a Europa els sistemes per definir i avaluar la qualitat de l’atenció sanitària, explica aquest compromís:

«Existe un contrato social entre la sociedad y las profesiones. Bajo sus términos, la sociedad otorga autoridad a las profesiones sobre las funciones que le resultan vitales y les permite una considerable autonomía para llevar a cabo sus propias funciones. A cambio, espera que las profesiones actúen de manera responsable, siempre atentas a la confianza del público. La autorregulación para asegurar la calidad del desempeño es la base de esa relación.» DONABEDIAN

Conceptualització de la infermeria

Infermeria com a professió

Perspectiva teoricofilosòfica

Perspectiva socioprofessional

Perspectiva de la pràctica

Infermeria com a disciplina

Conceptualització de la infermeria

Es caracteritza

per

Comprèn

Coneixements propis

Utilitza el mètode científic

Té llenguatge científic propi

Valors

Coneixements

Habilitats


15

1.2. El procés de professionalització de la infermeria

Què s’entén per professional?

El diccionari de la llengua catalana de l’IEC dóna a la paraula professió el significat d’«ocupació que hom exerceix públicament» i a la paraula professional, «pertanyent a una professió, d’acord amb les regles i els deures d’una professió; persona que exerceix una professió».

A Conceptos de Enfermería10 es recullen les dotze característiques principals que ha de reunir una professió per ser considerada com a tal. Foren resumides per Catherine Hall, després d’una revisió sociològica de les esmentades característiques. Són les següents:

a. Constitueix un servei a la societat que implica coneixements i habilitats especials.

b. Posseeix un cos de coneixements propi que intenta augmentar i perfeccionar per millorar els seus serveis.

c. És responsable i es fa càrrec de la preparació de les persones que exerciran la professió.

d. Estableix les seves pròpies normes, models d’actuació i criteris de mesura.

e. Adapta els seus serveis a les necessitats que es van presentant.

f. Accepta i assumeix la responsabilitat de protegir el públic al qual serveix.

g. Tracta d’utilitzar de manera econòmica les persones que l’exerceixen (és a dir, segons les seves possibilitats).

h. Cerca el benestar i la felicitat de les persones que l’exerceixen i protegeix els seus interessos.

i. Està més motivada pel seu compromís amb la causa a què serveix que per consideracions de tipus econòmic.

j. S’ajusta a un codi de conducta basat en principis ètics.

k. Convoca la reunió dels seus membres amb el propòsit d’assolir fins comuns.

l. Es governa a si mateixa.

10 ALBERDI [et al.]. Conceptos de Enfermería. Madrid: UNED, 1983, pàg. 48-49.


16

Cortina11, de manera més concisa, considera que els vuit trets d’una professió són els següents:

1. Ofereix un servei únic.

2. És vocacional.

3. És exercida per professionals.

4. Controla l’activitat.

5. Requereix preparació específica.

6. És autònoma.

7. Assumeix la seva responsabilitat.

8. És altruista.

La infermeria té molt desenvolupades algunes d’aquestes característiques, però encara li falta refermar-se en altres per atènyer el nivell que tenen les professions acceptades com a tals per la societat des de fa molt més temps. A l’aula i a través de fòrums en la xarxa, es reflexionarà sobre aquests aspectes i es donaran a conèixer les conclusions que s’estableixin.

Pel que fa a la legislació, s’ha de considerar la importància del fet que l’exercici professional estigui regulat jurídicament i s’estableixin els drets, les competències i les obligacions del col· lectiu d’infermeria. A Espanya, la llei de funcions data dels anys seixanta i està clarament desfasada amb la realitat de la infermeria en l’actualitat. L’exercici professional està regulat en el nostre país; existeix l’obligatorietat de posseir la titulació d’ATS o de diplomat en infermeria i d’estar col· legiat per poder exercir la professió.

1.2.1. Dificultats i impulsos

Al capítol segon de Fundamentos de Enfermería12 es consideren dues dificultats clau en l’evolució històrica del procés de professionalització de la infermeria. La primera és la dificultat de l’accés al coneixement, que ha ensopegat històricament amb dificultats de gènere13 i amb l’establiment de sabers infermers dependents dels sabers mèdics. El segon obstacle per a la professionalització de la infermeria és la percepció de retribució per la pràctica de la infermeria, que representa molt més que el fet de percebre un salari o minuta, com a element amb poc reconeixement social.

11 CORTINA, A. «Ética de las profesiones». A: ARROYO, P. [et al.]. Ética y legislación en enfermería. Madrid: MacGraw-Hill Interamericana, 1996, pàg. 52.

12 BENAVENT FERRER, Francisco. Fundamentos de Enfermería. Madrid: Ediciones DAE, 2001, pàg. 55-73.

13 «Pensar desde una perspectiva de género, supone situarse en un marco de referencia que toma en cuenta la existencia de hombres y mujeres en el mundo, tanto las relaciones sociales que se establecen entre unos y otros, como las construcciones simbólicas que se asocian culturalmente a la pertenencia a cada uno de los sexos. Una pertenencia que a lo largo de la historia ha supuesto para las mujeres una situación de discriminación respecto a los varones, sobre la base, en última instancia de una biología diferente.» (MAGALLÓN PORTOLÉS, Carmen. «Cultura de Paz y perspectiva de género» Seminario de Investigación para la paz (15-17 novembre de 2000). Universitat de Saragossa, pàg.15.)


17

La infermeria ha estat exercida durant segles per dones que han tingut dificultats d’accés al coneixement14 i que han desenvolupat els seus sabers dependents dels sabers mèdics. Les cures es prestaven de manera gratuïta sense percebre-hi una necessitat de retribució. Aquests aspectes han influït negativament en el procés de professionalització.

Els impulsos cap a la professionalització han vingut des de dos fronts. Un és el suport que han donat les organitzacions d’infermeria internacionals i les nacionals (l’AEED, Associació Espanyola d’Infermeria Docent, ha tingut un paper primordial); l’altre va venir determinat per la incorporació dels estudis d’infermeria a les universitats.

1.3. Associacions i organismes

En el procés de professionalització de la infermeria han intervingut també alguns organismes internacionals que han estat elements essencials.

El CIE, Consell Internacional d’Infermeria, des de la seva fundació en el 1899, ha estat interessat en els aspectes ètics i jurídics de la professió. Elaborà el primer codi d’ètica per a la infermeria en l’any 1953, el qual revisa periòdicament en els seus congressos.

El 1965 adoptà la definició següent del professional d’infermeria:

«Es enfermera la persona que ha terminado los estudios básicos de Enfermería y está capacitada y autorizada para asumir en su país la responsabilidad de los servicios de Enfermería que exige el fomento de la salud, la prevención de la enfermedad y la prestación de asistencia a los enfermos.» (CIE 1965; citat per DOMINGUEZ ALCÓN 1983)15

Aquesta definició fou adoptada per l’Organització Mundial de la Salut l’any 1986.

Altres organismes d’àmplia influència en el procés de la professionalització de la infermeria han estat l’Associació Americana d’Infermeres (ANA), que es reuneix per primer cop en el 1890, i el Real Col· legi d’Infermeria del Regne Unit, que ho fa en l’any 1916. Ambdues associacions serveixen des d’aleshores per mantenir contínuament informats els professionals d’infermeria i la societat de les aspiracions i les exigències de la professió.

En el nostre país, el procés de professionalització es va consolidant amb els esforços dels professionals mateixos que, des de les associacions científiques com ara l’AEED (Associació Espanyola d’Infermeria Docent) o des dels col· legis professionals, tenen com a objectiu el desenvolupament científic i professional de la infermeria.

14 Al final del segle XIX l’analfabetisme afectava un 71% de les dones espanyoles. Fins el 1919 no podien matricular-se a la universitat. Enguany se celebren els setanta anys de la possibilitat del vot femení en les eleccions generals.

15 DOMÍNGUEZ ALCÓN, C. La Profesión de Enfermería en España. Madrid: Pirámide, 1983, pàg. 60, taula 10.1.


18

1.4. Els estudis d’infermeria a la universitat

El progressiu accés dels estudiants d’infermeria a estudis reglats culmina amb la incorporació dels estudis d’infermeria a la universitat, fet que ha constituït un factor determinant per al desenvolupament professional. A Florence Nightingale se li atribueix l’inici de la professionalització de la infermeria, ja que organitzà la infermeria del seu país en tots els àmbits, molt especialment en allò referent a la instrucció de professionals d’infermeria. Fundà la primera escola professional d’infermeres a mitjan segle XIX, a Londres.

Des d’aleshores l’ensenyament d’infermeria ha passat per moltes fases, com es veurà més detalladament a l’assignatura Evolució Històrica de les Cures d’Infermeria, les quals culminen en l‘actualitat amb la possibilitat d’accés dels estudiants de molts països als estudis de segon i tercer cicle; aquests estudiants contribueixen al desenvolupament disciplinari amb les seves pròpies tesis doctorals.

La incorporació dels estudis a la universitat també va suposar la sistematització d’un mètode de treball universal per dur a terme les cures d’infermeria.

Evolució professional. Les primeres passes cap al mètode de treball.

*1850 Florence Nightingale dóna les primeres passes de professionalització de la infermeria.

*Fins el 1950, cent anys d’infermeria descrita en termes funcionals. Sols es contemplen activitats realitzades pels infermers.

*En el 1960 es comença a prestar atenció a aspectes interpersonals, intel· lectuals i científics de la professió:

*Ida Orlando va advocar a favor de menys intuïció i més actes deliberats.

*En l’any 1966, Kelly va descriure la informació necessària per a la valoració de la infermeria; recollir signes i símptomes, conèixer el diagnòstic mèdic, la història del pacient amb els seus antecedents socials i culturals (religió, economia), i els aspectes psicològics.

*En el 1967, Yura publica el primer llibre que definia de manera integral el procés d’atenció d’infermeria.

A partir de la incorporació dels estudis d’infermeria a la universitat en els diferents països, es va estenent l‘accés a una metodologia pròpia, basada en el mètode científic.

Al nostre país, el repte pel que fa a la formació reglada i, en conseqüència, el definitiu avenç professional és avui l’assoliment de la possibilitat d’estudis de segon i tercer cicle de manera oficial per als alumnes d’infermeria.


19

1.5. La imatge social de la infermeria

Què s’entén per imatge16?

És una representació simbòlica d’un objecte que pot ser percebut pels sentits. En el cas de la imatge d’un grup professional, aquesta es constitueix com a objecte social, que és percebut per la societat.

Per a la seva comprensió, doncs, s’han de contemplar tots els condicionants culturals i socials que contribueixen a l’elaboració d’aquesta representació mental, tant en el passat com en el present.

Els treballs d’investigació que s’han interessat, des de fa almenys dues dècades, en la percepció i l’elaboració social de la imatge de la infermeria poden classificar-se en dos grans blocs:

En el primer trobam els que s’han centrat en el primer aspecte, en com ens veu la societat, els quals mostren l’opinió sobre aquesta imatge des de diferents mirades: usuaris, nins, estudiants, adults sans o malalts, companys de treball, alumnes d’infermeria o de medicina. Fins i tot han recollit l’opinió dels infermers mateixos.

El segon bloc d’estudis sobre la imatge de la infermeria el formen aquells treballs que han tractat de descriure i interpretar la imatge que es construeix a partir dels jocs infantils, el cinema, la publicitat, el conte, els acudits, les historietes, la premsa diària, les sèries televisives, etc.

En conjunt, els dos blocs han mostrat que la imatge que la societat té i la que apareix en els diferents mitjans estudiats no està d’acord amb les expectatives dels professionals mateixos ni amb la seva aportació real a la societat. Hi ha un escàs reconeixement social del nostre paper professional i una dissociació entre la imatge real i aquella en la qual ens agradaria reconèixer-nos.

2. LA CIÈNCIA D’INFERMERIA: TEORIES I MARC CONCEPTUAL

La infermeria s’ha basat fins fa pocs anys en l’experiència pràctica i en els coneixements empírics; això provocava que els professionals centrassin la seva atenció exclusivament en l’adquisició dels coneixements necessaris per desenvolupar determinades tècniques, derivades en la seva majoria de la labor professional d’altres disciplines. A partir dels anys cinquanta es comencen a cercar els fonaments científics de la professió, el cos de coneixements propis en què es basa la pràctica professional que constitueix la ciència de la infermeria, és a dir, el marc conceptual o teòric.

16 A Campus Extens, en documents electrònics, trobareu un document amb bibliografia específica comentada.


20

2.1. Concepte de ciència

La ciència és un cos unificat de coneixements científics sobre determinats fenòmens. Les ciències inclouen preguntes disciplinàries i proporcionen respostes a les preguntes que són bàsiques en la disciplina. Aquestes respostes representen «el saber», fonamentat en el resultat de diferents enfocaments metodològics utilitzats per aprofundir en el camp de l’estudi de la disciplina.

2.2. La infermeria i l’evolució del coneixement

Creiem que és important conèixer l’evolució de la infermeria per:

• Entendre la totalitat del fenomen d’infermeria.

• Desenvolupar plenament l’ètica professional i incloure-hi el reconeixement cap a les persones que generaren el saber a partir del qual, nosaltres, podem ser qui som i tenir el que tenim.

• Comprendre els problemes infermers en tota la seva extensió.

• Reduir el risc del dogmatisme i, en conseqüència, augmentar la capacitat d’estar obert a altres perspectives.

2.2.1. Breu història de la ciència d’infermeria 17

Durant l’evolució del coneixement científic, en el període renaixentista, la cura dels malalts era desenvolupada principalment per les comunitats religioses, que dedicaven la totalitat de les seves vides a la devoció i a la cura dels pacients.

Més tard, en el segle XIX, va sorgir una nova generació de metges, amb educació universitària i predominantment del sexe masculí, que varen posar èmfasi en la base dels coneixements científics de la medicina. Com a resultat, la major part de les activitats professionals de les dones no qualificades (curanderes, comares) varen minvar en estatus social.

Aquest va ser el clima en el qual Florence Nightingale va introduir la infermeria com a professió a través de la recerca per desenvolupar un coneixement específic per a la infermeria, el qual s’obtenia a través de l’observació i l’experiència de les infermeres.

Varen haver de passar uns cent anys abans que les infermeres començassin a pensar seriosament en el desenvolupament més complet del coneixement i la teoria de la infermeria, encara que durant aquests anys l’adquisició de coneixements mitjançant entrenament era obligatòria per a les infermeres.

El reconeixement de la infermeria com a disciplina professional, com a ciència i art de les cures, s’ha aconseguit gràcies als esforços realitzats per definir un cos exclusiu de coneixements científics que sustentin la disciplina infermera i en guiïn la pràctica.

17 Per ampliar aquest apartat es recomana la lectura de l’article següent: LÓPEZ FERNÁNDEZ, C; PICARDO GARCÍA, J. M. «Génesis y evolución de la enfermería». Revista Enfermería actualidad. Any IV. Número 1-1998.


21

El desenvolupament dels models i de la teoria d’infermeria va augmentar a partir de la recerca d’un nou coneixement professional i un nou estatus. Podríem afirmar que han estat dues les idees fonamentals que han guiat les investigacions de les infermeres per construir i desenvolupar els seu cos específic de coneixements:

• Comprendre l’ésser humà en interacció amb el seu entorn, amb relació a les seves necessitats de salut, existeixi o no la malaltia.

• Diferenciar quina és la contribució de les infermeres, com a professionals independents, en la satisfacció d’aquestes necessitats i, per tant, aconseguir l’autonomia en l’exercici professional d’aquesta disciplina.

L’adopció d’un model conceptual presenta múltiples avantatges; en primer lloc, per a la persona curada i, després, per a l’organització del treball i la identitat professional de l’infermer.

El concepte d’identitat es refereix als caràcters fonamentals de les persones o dels grups. Comprèn elements que li són propis, característiques que el distingeixen dels altres i li permeten ser reconegut sense risc d’error. Aquesta identitat és formada per atributs personals, per funcions, per rols socials. D’aquesta manera, el model conceptual permet una delimitació bastant clara de les fronteres del treball infermer.

Entre els avantatges de l’adopció d’un model conceptual per part d’un professional, es poden destacar18:

Avantatges d’un model conceptual

• Delimita de manera més clara el camp d’actuació del professional d’infermeria: és qui assumeix la responsabilitat de satisfer el conjunt de necessitats de la persona.

• Proporciona una graella d’observació i d’anàlisi de la realitat que permet captar els detalls de la situació i apreciar ràpidament la importància de les dificultats viscudes per la persona.

• Organitza les cures de manera coherent per a l’equip, és a dir, tots els professionals d’infermeria que en formen part tendeixen cap a un mateix fi: la satisfacció òptima de les necessitats de la persona.

• Fa més personals i humanes les cures responent a les necessitats de la persona.

• Permet als cuidadors la utilització d’un llenguatge comú.

• Posa de manifest l’aportació de les cures d’infermeria al camp de la salut i al treball interdisciplinari.

• Revalora el rol autònom del professional d’infermeria.

18 PHANEUF, M. La planificación de los cuidados enfermeros. Mèxic: McGraw-Hill Interamericana, 1999, pàg. 9.


22

2.2.2. Fenòmens nuclears de la ciència d’infermeria

Els professionals de la infermeria també varen debatre sobre quins són els fenòmens que s’han d’estudiar i quina classe de preguntes cal fer per desenvolupar els coneixements necessaris. Varen arribar al consens que hi ha quatre fenòmens fonamentals (metaparadigma) que han de ser investigats, ja que són els que influeixen i determinen la pràctica i l’àrea de competència.

El metaparadigma són els fenòmens abstractes i generals que proporcionen una perspectiva universal de la disciplina. És un terme utilitzat per denotar el sistema predominant de ciència, filosofia i teoria acceptat per una disciplina.

• Persona: es refereix al receptor de les cures (individu, família, comunitat).

• Entorn: són els aspectes contextuals relacionats amb la persona i/o el lloc en què es desenvolupa l’actuació del professional.

• Salut: és l’objectiu de les cures infermeres (promoció, manteniment, recuperació i rehabilitació).

• Rol professional: es conceptualitza com un servei d’ajuda a les persones amb suport en les relacions interpersonals professional/pacient i s’enfoca cap a la comprensió de l’ésser humà amb relació al seu entorn.

2.2.3. Models conceptuals i teories

Els models i les teories d’infermeria són el resultat de l’examen acurat i crític que els professionals d’infermeria fem dels fenòmens i fets que conformen la pràctica d’infermeria utilitzant el mètode científic i aplicant els distints tipus de raonament influenciats per supòsits i paradigmes.

El model o marc conceptual d’infermeria es pot descriure com l’estructura dins la qual es forma o configura quelcom. Són els fonaments de l’existència d’una determinada manera d’actuar que alhora delimiten, és a dir, sustenten la disciplina infermera. Comprèn el conjunt de conceptes i teories de base d’una disciplina que són rellevants per a la seva comprensió.

Aclareix la contribució o raó d’ésser de les infermeres i l’objectiu del servei que presten a la població.

ADAM, 1991

Idees universals sobre els individus, grups, situacions i esdeveniments d’interès per a una disciplina que descriuen com un ideal a aconseguir.

FERNÁNDEZ FERRÍN, 2000

Tots els models, encara que presentin una visió distinta sobre el que hauria de ser la infermeria, consten dels mateixos components, que són: les assumpcions científiques, les assumpcions filosòfiques i els elements.


23

Les assumpcions científiques són afirmacions teòriques qüestionables que exposen una afirmació representativa de les propietats i dimensions d’un concepte o una relació constant entre dos o més conceptes. Representen el «com» del model conceptual, i ofereixen suport teòric i científic.

Les assumpcions filosòfiques són afirmacions descriptives de les propietats i dimensions d’un concepte, o afirmacions que uneixen dos o més conceptes. Constitueixen el «perquè» del model i es refereixen a les creences sobre la naturalesa de l’ésser humà i la seva salut i les fites professionals des de la perspectiva de l’autora. Aquestes afirmacions no són susceptibles de comprovació empírica i, per tant, no estan subjectes a criteris de veritat, però han de reflectir el sistema de valors de la majoria de la societat a la qual la professió presta el seu servei. Les assumpcions filosòfiques inherents a un enfocament conceptual particular han de ser compartides pels membres de la professió que desitgin adoptar-lo; si no poden ser acceptades, aquests professionals hauran d’elegir un altre sistema de valors que sigui més compatible amb el seu.

Els elements conformen el «que» del model i a cada un d’aquests es fan afirmacions específiques que orienten la seva adopció a la pràctica sobre l’objectiu de les cures, l’usuari del servei, el rol professional, la font de dificultat, la intervenció del professional i les conseqüències de la intervenció.

Una teoria és formada per conceptes i per les relacions entre aquests conceptes, organitzats de manera coherent, organitzada i sistemàtica.

Un conjunt de conceptes i proposicions que ressalten una visió sistemàtica de fenòmens i designen interrelacions específiques entre conceptes amb el propòsit de descriure, explicar, predir i/o controlar fenòmens.

CHINN i JACOBS, 1987

Les teories tenen dues propietats:

• La demostrabilitat (provar); és el resultat de la relació lògica entre els enunciats d’una teoria. És pròpia de les ciències formals (relacions simbòliques).

• La verificabilitat (comprovar) consisteix en la possibilitat de determinar la veritat o la falsedat d’una teoria. No es tracta d’una relació lògica, sinó d’una relació entre els enunciats i els fets mitjançant l’experiència. És pròpia de les teories factuals (estudi dels fets reals).

Les teories poden classificar-se en una escala que va de simples a complexes, segons el nombre de variables i conceptes que inclouen, i també es poden classificar en teories descriptives o prescriptives, segons el propòsit o fi que persegueixen.


24

Segons el nombre de variables o conceptes;

Simples: concepte A + concepte B

Complexes: A B C D

F E

Segons els propòsits;

Descriptives: descriuen un fenomen, un esdeveniment, una situació o una relació.

Prescriptives: avancen des de l’explicació a la predicció de les relacions precises entre les dimensions o característiques d’un fenomen.

Algunes de les teories que més influencien la infermeria són:

a. La teoria de la comunicació

En infermeria, la teoria de la comunicació resulta imprescindible, ja que és l’instrument per establir una interacció, afavorir una comunicació amb l‘usuari i, mitjançant aquesta comunicació, poder valorar adequadament les necessitats i procurar les cures necessàries per a cada situació.

Aquestes funcions fan que la comunicació sigui un component essencial en el procés de tenir cura. Els elements que intervenen en aquest procés són: l’emissor, el missatge, el canal i el receptor o destinatari.

b. La teoria de l’adaptació

L’adaptació és un equilibri que manté l’home davant les variacions constants produïdes pels estímuls que rep del medi intern i/o extern. És, per tant, l’habilitat de l’individu, la família o la comunitat de canviar a nivell fisiològic, psicològic, social, cultural o de desenvolupar comportaments per aconseguir les seves necessitats de salut. L’adaptació es considera un canvi beneficiós per a l’individu, la família i la comunitat.

c. La teoria general de sistemes

La teoria general de sistemes serveix com a model per observar l’home i la seva interacció amb l’ambient. Un dels primers teòrics que va desenvolupar la teoria dels sistemes va ser Ludwig von Bertalanffy. Aquesta teoria es va establir durant els anys següents a la Segona Guerra Mundial i va ser introduïda l’any 1937.

d. La teoria de les necessitats humanes

Abraham Maslow (1987), Montagú (1975) i Kalish (1982) desenvolupen les seves pròpies teories sobre les necessitats humanes i la motivació inherent a la seva satisfacció.


25

El fet de considerar l’individu com un ésser biopsicosocial implica valorar les distintes necessitats de cada una d’aquestes tres esferes. L’objectiu de la nostra professió és ajudar l’ésser humà sa o malalt a ser autosuficient, a millorar i conservar la seva salut quan la té, a recuperar-la quan l’ha perdut i, en els casos de pacients crònics, a ser independents a pesar de les limitacions que la seva malaltia els imposi.

La utilització dels models i teories d’infermeria ens pot dur a explicar allò que és essencial en l’actuació del professional d’infermeria i, com a conseqüència:

• Circumscriure la identitat de l’infermer en el si de la comunitat.

• Identificar i aclarir la relació de l’infermer amb altres professionals de salut.

• Diferenciar la seva actuació de les accions que duen a terme els distints professionals de la salut.

2.2.4. Evolució en els mètodes d’elaboració de la ciència infermera19

Les infermeres investigadores utilitzaren diferents mètodes i raonaments analítics per desenvolupar un cos de coneixements.

Una manera d’obtenir coneixements és a través de la intuïció, que es pot considerar una tècnica per aconseguir afirmacions teòriques plausibles sense seguir un procés analític. Aquest tipus de coneixement es genera en un nivell emocional; no és una trajectòria directa per elaborar una teoria, però el seu valor no pot ser ignorat, ja que condueix a hipòtesis que poden ser el començament d’un procés analític.

El raonament analític és el camí per atènyer el coneixement científic, és un procés ordenat amb etapes ben definides, explícites i susceptibles de ser comunicades pel pensador a altres individus. En aquest procés, primer s’identifica el problema i després es formulen les hipòtesis que posteriorment s’intenten verificar o anul· lar segons les dades obtingudes. El mètode científic és un exemple de raonament analític. Aquest tipus de raonament es divideix en dues categories: raonament inductiu i deductiu.

El raonament inductiu es basa en l’experiència. Les observacions de casos específics són utilitzades per formular les idees generals (teoria). La teoria és posteriorment contrastada.

El raonament deductiu s’elabora a la inversa que l’inductiu. En aquest cas es parteix d’una teoria establerta per cercar els casos específics per contrarestar-la. Si la teoria no es pot negar amb els casos específics, llavors es considera vàlida.

19 FERNÁNDEZ FERRÍN,C. Enfermería Fundamental. Barcelona: Masson, 2000. (Serie Manuales)


26

2.2.4.1. Classificacions actuals dels models conceptuals

Segons les bases filosòfiques i científiques, podem agrupar les concepcions de la disciplina infermera en distintes escoles de pensament. Podem trobar diverses propostes per agrupar-les en tendències, a partir de la identificació de què és allò que tenen en comú. En aquest mòdul només analitzarem la classificació dels models per escoles, proposada per S. Kérouac i els seus col· laboradors l’any 1996.

S. Kérouac i col· laboradors, 1996

Afaf Meleis, 1991

• Escola de necessitats

• Escola d’interacció

• Escola d’efectes desitjables

• Escola de promoció de la salut

• Escola de l’ésser humà unitari

• Escola del caring

Per a Kérouac, la classificació dels models en escoles suposa un nivell de concreció en la seva anàlisi major del que permet el paradigma. Agrupa els models en sis escoles:

• Escola de necessitats; defineix l’acció de l’infermer com la satisfacció de les necessitats fonamentals de la persona o de les seves capacitats d’autocura.

• Escola d’interacció; descriu com es desenvolupa l’acció de l’infermer, assenyalant que es tracta d’un procés d’interacció entre la persona i l’infermer.

• Escola d’efectes desitjables; es tracta de models que demostren interès per fer patent el resultat que esperen obtenir de la seva actuació.

• Escola de promoció de la salut; s’interessa per destacar el paper que les cures d’infermeria tenen sobre la promoció de la salut i amplia la seva acció a la família.

• Escola de l’ésser humà unitari; s’interessa per demostrar els models per fer patent qui és i com és el receptor de les cures d’infermeria.

• Escola de caring; s’interessa per la cultura i pel que denominen caring. Implica una cura centrada en la cultura, els valors i les creences de les persones.


27

2.2.4.2. Idees clau de diversos models conceptuals 20

En aquest punt només es presenten els quatre models que l’alumnat necessita conèixer per la seva importància a altres assignatures dins el pla d’estudis, ja que a l’assignatura Teories i Models d’Infermeria (1733) es podran analitzar d’altres en més profunditat. De cada un d’aquests models es recolliran algunes referències biogràfiques de les autores, es definiran els conceptes del metaparadigma segons cada una de les autores, i s’aplegaran els enunciats teòrics que mostren el tipus de relació entre els conceptes i que caracteritzen cada un dels models i teories.

A continuació es presenten les fotografies de les quatre autores dels models que s’expliquen de forma esquemàtica al llarg de les quatre pàgines següents.

Florence Nigthingale

Hildegarde E. Peplau

Virginia Henderson Dorothea Orem

20 WESLEY, R. L. Teorías y modelos de enfermería. Mèxic: McGraw-Hill Interamericana, 1997.


28

Model proposat per Florence Nightingale (1820-1910)

Referències � ��ó en matemàtiques, idiomes, religió i filosofia.

� ��

� �� ó com a infermera amb les Diaconesses de Kaiserwerth.

� �� !�� "�� Caritat de Londres.

� �� # �� $�� $� les cures infermeres en Notes On Nursing.

� � �� Nightingale School en el St. Thomas Hospital de Londres.

Metaparadigma Persona: pacient.

Salut: absència de malaltia i capacitat d’utilitzar plenament els recursos.

Entorn: conjunt d’elements externs que afecten la salut de les persones sanes i malaltes.

Cura: aportació pròpia de l’infermer a l’atenció de la salut.

Enunciats La malaltia és un procés reparador.

La cura és un servei a la humanitat que l’infermer assumeix.

El pacient rep la influència de l’infermer però és un ésser passiu.

L’infermer haurà de tenir una formació formal.


29

Model Hildegarde E. Peplau (1909-1999)

Referències � �� ó de postgrau se centra en la psicologia.

� � �� é el títol d’Infermeria Psiquiàtrica.

� �� !��ó, en el 1974, va desenvolupar i dirigir el programa d’Infermeria Psiquiàtrica.

� "� �� #�� $�� #��% �� &��Assessor d’Experts de l’OMS.

Metaparadigma Persona: ésser humà format per una part bioquímica, una física i una altra psicològica.

Salut: desenvolupament personal i social de la persona.

Entorn: àmbit físic i context cultural.

Cura: relació interpersonal terapèutica.

Enunciats � �� '� �� ç de conèixer i comprendre la seva pròpia conducta per poder identificar el que senten els altres.

� �� mer i el pacient es desenvolupa un tipus de relació interpersonal en la qual podem diferenciar quatre fases.

� �� (�� seva relació amb el pacient són: estrany, persona de recurs, docent, líder, substitut, assessor.

� �� (�� )��ències psicobiològiques.

� � �� (�� ) �� relació que estableix amb l’infermer està en relació directa amb el tipus de persona que sigui l’infermer.


30

Model de V. Henderson (1897-1996)

Referències � �� DC. S’hi va graduar l’any 1921.

� �� les àrees més dures de la ciutat de Nova York: el Henry Street Visiting Nurse Service, on va acceptar un lloc d’infermera.

� � � �� d’infermeria en el Norfolk Protestant Hospital de Virgínia.

� � �� !� �� " � � � �� #� �� Colúmbia: el Teacher’s College.

� �� $�� desenvolupar la seva definició d’infermeria.

� �� % �� &�� quarta edició de l’obra de Berta Harmer: Textbook of the Principles and Practice of Nursing.

� � � � �� ècada dels cinquanta, va participar amb l’escola d’infermeria de la Universitat de Yale, on va començar una tasca d’investigació sobre infermeria.

� � � � � ��'� �� !� �� (� $Project, patrocinat per Yale.

� �� ó Basic Principles of Nursing Care va ser publicat per l’International Council of Nurses l’any 1960 i traduït a més de vint idiomes.

� �� )� The nature of Nursing es va publicar en el 1966. Hi descrivia el seu concepte de la funció única i primària de l’infermer. Va ser reeditat el 1991 per la National League of Nursing.

� *� � �� ó a escala internacional va augmentar i va visitar dotze països, incloent-hi Austràlia, amb almenys nou investidures com a doctora honoris causa i nombrosos premis.

� � �� ó de l’ANA (American Nursing Association) va rebre una menció especial per la seva contribució durant la seva vida a la investigació, la formació i el desenvolupament professional de la infermeria.


31

Metaparadigma Persona: ésser constituït per uns components biològics, psicològics, socials i espirituals.

Salut: independència de la persona en la satisfacció de les catorze necessitats fonamentals.

Entorn: factors externs que tenen un efecte positiu o negatiu sobre la persona.

Cura: adreçada a suplir els dèficits d’autonomia del subjecte.

Enunciats � �� ó de la funció de la infermeria.

� �� és de curar, l’infermer estableix una relació amb el pacient que pot donar-se en tres àmbits: substitució, ajuda i assessorament.

� �� ó que l’infermer manté amb els membres de l’equip de salut és una relació de respecte, mai de subordinació.

� �� ó inclou el pacient i la seva família, ja que ambdós participen en el procés de curar.


32

Model de Dorothea Orem

Referències � �� l’any 1930; la seva formació posterior és en l’àrea de l’educació d’infermeria de la Universitat Catòlica de Detroit. � �� -1949 va ser directora de l’Escola d’Infermeria i de la Divisió d’Infermeria de l’Hospital de Detroit. � �� Departament de Salut, Educació i Benestar de Washington. � �� és degana de la Universitat Catòlica de Detroit. � �� ítol honorífic de doctora en ciències. � � �� à el concepte d’infermeria i autocura. � � �� Infermeria, conceptes i pràctica, on desenvolupa l’estructura conceptual del seu model. � !� �"�çament de la dècada dels vuitanta complementa les seves idees incloent i desenvolupant el concepte d’autocura de família, grups i comunitats.

Metaparadigma Persona: un tot integrat que funciona biològicament, simbòlicament i socialment, i que està en permanent interacció amb si mateixa. Salut: estat que condiciona les necessitats de cures generals d’una persona, i les capacitats i habilitats per satisfer-les. Entorn: conjunt d’elements del medi de la persona que pot ser utilitzat per a la realització de les cures. Cura: necessitats de totes les persones al llarg de tota la vida que contribueixen a la seva salut, benestar i desenvolupament.

Enunciats � �� "�� ó del model parteix de l’evidència empírica de les seves preguntes i reflexions sobre: quines condicions existeixen perquè una persona o un grup de persones necessitin la infermeria?, què fan i hauran de fer les infermeres?, quins són els resultats de les intervencions d’infermeria? � #� ��$� �� " �� %� �� éssers humans necessiten diàriament i que pot ser modificada per l’estat de salut, les condicions ambientals, etc. � �� "�� és que les persones requereixen cures d’infermeria. � !� ��"� ��"�� & %�� quals pot ser analitzat: la cura professionalitzada realitzada per infermers, una manera particular de coneixement, un art particular que qualifica la capacitat per dissenyar i produir sistemes, i un camp de treball que es desenvolupa professionalment.


33

3. EL MODEL CONCEPTUAL DE V. HENDERSON

3.1. Introducció

V. Henderson desenvolupa les seves idees motivada per les seves preocupacions sobre la funció dels professionals d’infermeria i la seva situació jurídica. Va sentir la necessitat d’aclarir quina era la funció dels infermers de manera unànime.

La seva conceptualització es basa en teories de relacions interpersonals i de necessitats humanes. La seva major contribució és una concisa definició d’infermeria, i la introducció dels termes «cures bàsiques d’infermeria» i «pràctica independent d’infermeria».

L’impacte que ha deixat el seu model en la infermeria espanyola es va veure reconegut pel nomenament de professora honorífica que li va concedir la Universitat de Barcelona en l’any 1988.

El model de V. Henderson juntament amb el de D. Orem són els més coneguts i treballats en el nostre entorn. El treball de les professores Luis Rodrigo, Fernández Ferrín i Navarro Gómez, de l’Escola Universitària d’Infermeria de la Universitat de Barcelona, ens mostra l’aplicació pràctica del susdit model.

3.2. Conceptes nuclears 21

Persona

És un ésser integral amb components biològics, psicològics, socioculturals i espirituals que interactuen entre si i tendeixen al màxim desenvolupament del seu potencial.

Entorn

Aquest és el concepte menys desenvolupat per l’autora, però és el postulat que més evoluciona amb el pas del temps. Inicialment, al llibre Principles and practices of Nursing, es refereix a l’entorn com si es tractàs de quelcom estàtic, encara que reconeix la seva influència sobre l’usuari i recomana al professional que el modifiqui a fi de promoure la salut. En els seus escrits més recents, parla de la naturalesa dinàmica de l’entorn, i del seu impacte sobre l’usuari i l’infermer.

21 Cal advertir que per a la definició dels conceptes nuclears (assumpcions, elements i conceptes) del model de V. Henderson s’ha seguit l’anàlisi realitzada per: LUIS RODRIGO, Mª T; FERNÁNDEZ FERRÍN, C; NAVARRO GÓMEZ, Mª V. De la teoría a la práctica. El pensamiento de Virginia Henderson en el Siglo XXI. Barcelona: Masson, 2000, pàg. 35-41.


34

Rol professional

És un servei d’ajuda a la persona en la satisfacció de les seves necessitats bàsiques. S’orienta específicament a suplir la persona quan aquesta no pugui fer-ho o a ajudar-la a desenvolupar el que li falta perquè assoleixi la seva independència i satisfaci les seves necessitats ella mateixa.

Salut

S’equipara amb la satisfacció adequada de les catorze necessitats bàsiques, sia mitjançant accions dutes a terme per la persona, sia, quan no sigui possible, mitjançant accions realitzades per altres.

3.3. Assumpcions científiques

Representen el «com» del model conceptual, i ofereixen suport teòric i científic.

Cal destacar que les assumpcions científiques es refereixen únicament al concepte de persona, el qual, d’acord amb la nostra opinió, pot tenir el seu origen en l’especial interès de l’autora per destacar una visió integral de l’ésser humà en contra de la dicotomia cartesiana entre cos i ment dominant en aquell moment.

3.4. Assumpcions filosòfiques o valors

Constitueixen el «perquè» del model; es refereixen a les creences sobre la naturalesa de l’ésser humà i la seva salut, i a les fites professionals des de la perspectiva de l’autora. Aquestes afirmacions no són qüestionables.

3.5. Elements fonamentals

Conformen el «què» del model i en cada un d’aquests es fan afirmacions específiques que orienten la seva adopció en la pràctica;

• Objectiu de les cures: ajudar la persona a satisfer les seves necessitats bàsiques.

• Usuari del servei: és la persona que presenta un dèficit, real o potencial, en la satisfacció de les seves necessitats bàsiques o que, encara sense presentar-lo, té un potencial a desenvolupar.

• Rol professional: consisteix a suplir l’autonomia de la persona (fer per ella) o ajudar-la a aconseguir la independència (fer amb ella) desenvolupant la força, els coneixements i la voluntat perquè utilitzi de forma òptima els recursos interns i externs.

• Font de dificultat: en aquest model, rep el nom d’àrea de dependència i fa referència a la falta de coneixements, de força i de voluntat de la persona per satisfer les necessitats bàsiques.

• Intervenció del professional: inclou dos elements, que són;


35

a. Centre de la intervenció: són les àrees de dependència de la persona, és a dir, la falta de coneixements, força, voluntat.

b. Modes d’intervenció: van adreçats a augmentar, completar, reforçar o substituir la força, els coneixements, la voluntat, tenint en compte que no tots aquests modes són aplicables a totes les àrees de dependència; per exemple, la voluntat pot reforçar-se, augmentar-se o completar-se, però no pot substituir-se.

• Conseqüències de la intervenció: són la satisfacció de les necessitats bàsiques, adés suplint l’autonomia, adés desenvolupant els coneixements, la força i la voluntat de la persona, en funció de la seva situació específica, perquè atenyi l’adequada satisfacció de les necessitats bàsiques.

3.6. Conceptes

Les autores defineixen diversos conceptes necessaris per a l’aplicació pràctica de la interpretació.

3.6.1. Necessitats de l’ésser humà segons V. Henderson

Necessitats bàsiques

El concepte de necessitat, per a V. Henderson, no significa «mancança» o «problema», sinó «requisit» i, encara que algunes de les necessitats es poden considerar essencials per a la supervivència física, totes són requisit fonamental i indispensable per mantenir la integritat, entesa com l’harmonia de tots els aspectes de l’ésser humà.

La satisfacció de les necessitats és condicionada per aspectes biològics, socials, psicològics i culturals de la persona, i s’interrelaciona amb la resta de necessitats de tal manera que el fet de considerar-ne alguna sense tenir en compte les altres constitueix una negació de la totalitat de la persona.

Les catorze necessitats són22;

1. Respirar adequadament: necessitat de l’organisme d’absorbir l’oxigen i expulsar el gas carbònic com a conseqüència de la penetració de l’aire en les estructures respiratòries (respiració externa), i dels intercanvis gasosos entre la sang i els teixits (respiració interna).

2. Menjar i beure adequadament: necessitat de l’organisme d’absorbir els líquids i nutrients necessaris per al metabolisme.

3. Eliminar per totes les vies corporals: necessitat de l’organisme d’expulsar fora del cos les substàncies inútils i perilloses, i els residus produïts pel metabolisme. Aquesta necessitat comprèn l’eliminació urinària i fecal, la suor, la menstruació i el loqui.

22 Aquest apartat es pot ampliar amb el capítol segon del llibre: PHANEUF, M. La planificación de los cuidados enfermeros. Mèxic: McGraw-Hill Interamericana, 1999, p. 7-22.


36

4. Moure’s i mantenir postures adequades: necessitat de l’organisme d’exercir el moviment i la locomoció mitjançant la contracció dels músculs dirigits pel sistema nerviós.

5. Dormir i descansar: necessitat de l’organisme de suspendre l’estat de consciència o d’activitat per permetre la recuperació de les forces físiques i psicològiques.

6. Vestir-se i desvestir-se: necessitat de protegir el cos en funció del clima, de les normes socials, del decor i dels gusts personals.

7. Mantenir la temperatura corporal dins dels límits normals: necessitat de l’organisme de mantenir l’equilibri entre la producció de calor pel metabolisme i la seva pèrdua en la superfície del cos.

8. Mantenir la higiene corporal i la integritat dels teguments: necessitat de l’organisme de mantenir un estat de neteja, higiene i integritat cutània i del conjunt de l’aparell tegumentari (teixits que cobreixen el cos).

9. Evitar perills: necessitat de la persona de protegir-se contra les agressions internes i externes a fi de mantenir la seva integritat física i mental.

10. Comunicar-se amb els altres expressant emocions, temors i opinions: necessitat de la persona d’establir vincles amb els altres, de crear relacions significatives amb les persones properes i d’exercir la sexualitat.

11. Viure d’acord amb els seus valors i creences: necessitat de la persona de realitzar actes i prendre decisions que estan d’acord amb la noció personal del bé i de la justícia, d’adoptar idees, creences religioses o una filosofia de vida que li convingui o que sigui pròpia del seu ambient i tradicions.

12. Ocupar-se d’alguna cosa, de manera que aquesta tasca tingui sentit de realització personal: necessitat de realitzar accions que permetin a la persona ser autònoma, utilitzar els recursos de què disposa per assumir els seus rols, ser útil als altres i aconseguir un ple desenvolupament.

13. Participar en activitats recreatives: necessitat de la persona de relaxar-se físicament i psicològica mitjançant activitats d’oci i diversions.

14. Aprendre, descobrir o satisfer la curiositat que condueix a un desenvolupament normal i a utilitzar els recursos disponibles: necessitat de l’ésser humà d’adquirir coneixements sobre si mateix, el funcionament del seu cos, els seus problemes de salut i els mitjans per prevenir-los i tractar-los, a fi de desenvolupar hàbits i comportaments adequats. La necessitat d’aprendre afecta totes les altres necessitats, ja que per satisfer-les bé la persona ha de rebre sovint informació.


37

3.6.2. Independència-dependència-autonomia

Conducta: són accions o reaccions sobre les quals la persona pot incidir de manera voluntària.

Indicador de conducta. Evidència directa observable del fet que s’ha produït o s’està produint una conducta determinada.

Independència. Grau òptim de desenvolupament del potencial de la persona per satisfer les necessitats bàsiques d’acord amb la seva situació de vida.

Dependència. Desenvolupament insuficient del potencial de la persona per satisfer les necessitats bàsiques ara i en el futur, d’acord amb la seva situació de vida.

Autonomia. És la capacitat física o psíquica de la persona que li permet satisfer les necessitats bàsiques mitjançant accions realitzades per si mateixa.

Manifestacions d’independència. Conductes o indicadors de conducta de la persona, dades objectives i subjectives, adequades i suficients per satisfer les necessitats bàsiques de la persona, ara o en el futur, d’acord amb la seva situació de vida.

Manifestacions de dependència. Conductes o indicadors de conducta de la persona, dades objectives i subjectives que resulten incorrectes, inadequades o insuficients per satisfer les necessitats bàsiques, ara o en el futur, d’acord amb la seva situació de vida.

Una conducta és incorrecta si resulta perjudicial per a la salut de qualsevol persona (per exemple: fumar). Una conducta inadequada és aquella conducta perjudicial o contraproduent en el cas que ens ocupa, però que pot no ser-ho en altres ocasions (per exemple: fer una dieta equilibrada repartida en tres menjades, és adequat en un adult sa, però no en un nin petit o en una persona diabètica). Una conducta insuficient és aquella que és adequada, però no aconsegueix el grau desitjat (per exemple: netejar-se les dents després de dinar és adequat però insuficient, ja que la higiene bucal hauria de fer-se després de cada menjada).

Dades a considerar o dades d’interès. Són totes aquelles que, sense ser conductes o indicadors de conducta, són rellevants i necessàries per planificar les cures perquè puguin incidir en la satisfacció de les necessitats. Aquesta categoria inclou:

a. Dades necessàries per a la prescripció d’intervencions pròpies, com ara són els recursos externs.

b. Les dades que assenyalen la presència d’un problema d’autonomia, és a dir, indicadors del fet que una necessitat no és adequadament satisfeta a causa d’una incapacitat física o intel· lectual i de la mancança d’un cuidador capacitat per suplir les abans esmentades necessitats.

c. Dades que indiquen la presència d’un problema susceptible de ser tractat per un altre professional i que requereix ser derivat a aquest professional.


38

3.6.3. Fonts de dificultat

Font de dificultat: en aquest model rep el nom d’àrea de dependència i fa referència a la falta de coneixements, de força i de voluntat de la persona per satisfer les necessitats bàsiques.

1. Coneixements sobre quines accions són les indicades per mantenir una situació de salut i com dur-les a terme a la pràctica, és a dir, «què» fer i «com» fer-ho. L’àrea de dependència serà la falta de coneixements quan a la persona, que té capacitat per percebre, processar i recordar la informació, li manquen els coneixements necessaris per manejar les seves cures de salut o ignora com utilitzar-los.

2. La força pot ser física o psíquica. En el primer cas, es refereix als aspectes relacionats amb el «poder fer» i inclouen la força, el to muscular i la capacitat psicomotriu. La força psíquica al· ludeix al canvi de valors i actituds, és a dir, saber «perquè» i «per a què» actuar, i requereix que la persona tingui la capacitat d’interrelacionar els coneixements amb la seva situació de salut, extreure’n conclusions i prendre decisions.

3. La voluntat implica comprometre’s a fer les accions adequades per satisfer les necessitats bàsiques i mantenir la conducta durant el temps necessari amb la freqüència i intensitat requerides: «voler fer».

3.6.4. Cures bàsiques i agent d’autonomia assistit

Cures bàsiques: conjunt d’intervencions infermeres, reflexionades i deliberades, basades en un judici terapèutic raonat i adreçat a satisfer les necessitats bàsiques de la persona, sia suplint la seva autonomia en aquells aspectes que ho requereixin, sia ajudant-la a desenvolupar la força, els coneixements o la voluntat perquè pugui satisfer-les per si mateixa de manera apropiada.

Agent d’autonomia assistit. Persona que, quan a l’usuari li manca autonomia, fa per ell certes accions encaminades a satisfer aquelles necessitats susceptibles de cert grau de suplència.


39

ACTIVITATS

A. Amb l’ajuda dels continguts exposats a l’aula, de les lectures i de la vostra reflexió personal, responeu les qüestions següents:

• Explicau les diferències entre la cura espontània i la cura professional.

• Quines diferències hi ha entre infermeria com a disciplina i infermeria com a professió?

• Quina és l’aportació específica de la infermeria a la societat?

• Dóna resposta la infermeria a la demanda social d’un servei específic?

• Enumerau i explicau les dificultats i els impulsos que ha tingut el procés de professionalització de la infermeria.

• Explicau els factors que influeixen en la percepció de la imatge professional.

• Elaborau unes propostes per millorar la imatge social de la infermeria.

B. Consultau el punt «2.2.3. Models conceptuals i teories» del tema 2 i reflexionau sobre les preguntes següents:

La teoria de la comunicació en infermeria.

• En quines ocasions de la vostra pràctica diària aplicau els principis de la teoria de la comunicació?

• Quina finalitat té aquesta teoria?

• Quina relació descobriu entre la teoria de la comunicació i la infermeria psicodinàmica defensada per Hildegarde E. Peplau?

• Què és la infermeria psicodinàmica i com pot utilitzar-se aquest tipus d’infermeria avui en dia?

El model de tendència naturalista proposat per Florence Nightingale:

• Quin és el nucli principal de la teoria de Nightingale?

• Des del vostre punt de vista, quins dels conceptes proposats per F. Nightingale estan desfasats i quins són encara actualment acceptats?


40

El model proposat per V. Henderson:

• Com defineix la infermeria?

• Quina finalitat hi té l’atenció d’infermeria?

C. Escriviu cinc arguments que des del vostre punt de vista són els més importants a l’hora de defensar la utilització d’un model conceptual infermer.

D. Posau un exemple d’una situació per a cada un dels conceptes següents:

• Dependència.

• Necessitat bàsica.

• Autonomia.

• Agent d’autonomia assistida.

Modul 1

Documents

Transcript of Modul 1