Miquel Torres Dels telers als canons

19
DELS TELERS ALS CANONS (1690-1714) Nom: Miquel Cognoms: Torres i Oncino Data: 21/05/2014 Assignatura: Història Curs: 3r d'E.S.O.

Transcript of Miquel Torres Dels telers als canons

Page 1: Miquel Torres Dels telers als canons

DELS TELERS ALS CANONS(1690-1714)

Nom: Miquel

Cognoms: Torres i Oncino

Data: 21/05/2014

Assignatura: Història

Curs: 3r d'E.S.O.

Page 2: Miquel Torres Dels telers als canons

ÍNDEX

Personatges - - - - - - - - pàgina 3

Paraules - - - - - - - - - - pàgina 8

Llocs - - - - - - - - - - - - - pàgina 11

Resum del llibre - - - - - pàgina 14

Visita al Born - - - - - - - pàgina 16

Entrevista O.Vergés - - pàgina 18

Conclusió - - - - - - - - - pàgina 19

Page 3: Miquel Torres Dels telers als canons

PERSONATGES

Narcís Feliu de la Penya: va ser descendent d'una important nissaga de

pagesos de Mataró, va ser cronista, advocat, economista, publicista i membre

de l'orde de Santiago. Va representar intel·lectualment els interessos de

la burgesia catalana, especialment els tèxtils, en un moment d'inici de la

recuperació econòmica després de la crisi del segle XVII, i ell mateix va

participar en la fundació de la companyia tèxtil

Duc de Noailles: Lluità en la Guerra de Successió Espanyola, per al fallit setge

de Barcelona de 1706 i comandant la invasió francesa del nord

de Catalunya l'any 1711 que finalitzà amb el Setge de Girona. Posteriorment

fou president del Consell de Finances de França entre 1715 i 1718. Es distingí

en la Guerra de Successió polonesa. Complí en la Guerra de Successió

Austríaca i se'l nomenà comandant de les forces franceses el març de 1743.

Fou derrotat a la Batalla de Dettingen el juny de 1743 i perdé l'oportunitat de

derrotar totalment l'exèrcit austríac mentre estava creuant el Rin.

Antoni de Peguera: Prengué part en l'atac de les forces austriacistes a

Barcelona (setembre del 1705), i quan aquestes entraren a la ciutat, el rei

arxiduc el nomenà coronel del regiment d'infanteria de les Guàrdies

Catalanes, al capdavant del qual defensà la ciutat en el setge del 1706. Alçat

aquest, lluità a Aragó, però, ferit, hagué de retirar-se a València on moriria

l'any1707.

Josep Ferran de Baviera: Nascut a la ciutat de Viena, es traslladà a Munic,

capital de l'Electorat de Baviera, essent fill del duc Maximilià II Manuel de

Baviera i de l'arxiduquessa Maria Antònia d'Àustria. Josep Ferran era nét per

via paterna del duc Ferran I de Baviera i de la princesa Enriqueta de Savoiai

per via materna de l'emperador Ferran III, emperador romanogermànic i de la

infanta Maria Anna d'Espanya.

Abans de la Guerra de Successió d'Espanya, Josep Ferran fou el candidat

recolzat per Anglaterra i els Països Baixos per succeir al rei Carles II

Page 4: Miquel Torres Dels telers als canons

d'Espanya. La legitimitat de Josep Ferran provenia de la seva àvia materna, la

infanta Margarida d'Espanya, filla del rei Felip III d'Espanya.

Duc de Berwick: L'últim esdeveniment important en què va participar el duc de

Berwick durant la Guerra de Successió Espanyola va ser el setge de

Barcelona, on s'incorporà el juliol de 1714.[2]Va arribar a Barcelona amb permís

reial per executar tàctiques més agressives, i són conegudes les seves

trinxeres en ziga-zaga per poder posar morters arran dels murs. El seu exèrcit

llençaria més de 40.000 bombes només durant el mes d'agost. El seu atac

feroç suposà la derrota de l'11 de setembre de 1714, i després de la qual va ser

nomenatcapità general de Catalunya.

Són conegudes les seves declaracions a Rafael de Casanova i a Antoni de

Villarroel tot negociant les condicions un cop rendida la ciutat

Duc de Pòpuli: El 29 de juliol va despatxar el Duc un missatger a la Diputació

de Barcelona advertint que si la ciutat no li obria les portes, sotmetent-se a

l'obediència del seu legítim rei i acollint-se al perdó que generosament li oferia,

es veuria obligat a tractar-la amb tot el rigor de la guerra, a la qual cosa la

Diputació va respondre que estava determinada a resistir. Popoli va avançar

des Martorell fins a l'Hospitalet de Llobregat, començant el bloqueig de

Barcelona el 25 d'agost, gràcies a l'arribada de les topes de Sicília al

comandament delMarquès de los Balbases, el darrer governador de l'illa,

evacuació feta segons l'estipulat en el Tractat d'Utrecht. Popoli va decidir no

intentar l'assalt a causa de la penúria dels seus mitjans.

Veient la tenacitat de la revolta catalana, Felip V va ordenar enviar a les tropes

de Flandes i Sicília per posar setge formal a Barcelona. Així, després d'11

mesos de bloqueig, el 6 de juliol de 1714 Popoli va ser substituït pel James

Fitz-James Stuart, el Duc de Berwick, iniciant-se el setge de 61 dies que

culminaria amb la presa de la capital catalana.

Sant Josep Oriol: va ésser un prevere barceloní. És venerat com a sant per

l'Església Catòlica i té una particular devoció a Barcelona. Era un barceloní de

soca-rel que, tot i que era una persona molt espiritual, vivia plenament la

realitat del seu temps. Es diu que tenia poders profètics i miraculosos. Se li

atribuïren curacions de cecs, sords, coixos i paralítics i la resurrecció de morts.

Page 5: Miquel Torres Dels telers als canons

Duc de Vendôme: fou un dels soldats més notables en la història de l'exèrcit

francès. Tenia, a més a més de l'habilitat i la imaginació fèrtil del veritable líder

d'un exèrcit, el valor brillant d'un soldat. Però el secret genuí del seu èxit

uniforme era la seva extraordinària influència sobre els seus homes. Participa a

la guerra de successió espanyola al capdavant de diversos fronts

Jordi de Hessen-Darmstadt

El 1700 fou coronat rei d'Aragó el francès Felip de Borbó, que no simpatitzava

amb els austriacistes que havien recolzat la candidatura de l'Arxiduc Carles. La

tensió anà pujant fins que el rei va destituir el Príncep Jordi el 1701.

Al juliol de 1704 va dirigir, juntament amb Sir George Rooke, l'atac britanico-

neerlandès a Gibraltar que donà el Penyal al Regne d'Anglaterra. Pocs dies

després, el 4 d'agost, el Príncep Jordi era nomenat Governador de Gibraltar,

càrrec amb el qual va dirigir la defensa de la plaça forta contra els repetits

intents franco-espanyols de prendre el Penyal.

Antoni de Villarroel: En el curs de la guerra va haver de vigilar l'estat de les

febles defenses de Barcelona. Per rebutjar els assalts parcials que patia la

ciutat (agost del 1714), va organitzar, juntament amb Josep Bellver i Balaguer,

una sortida ràpida. Els atacs felipistes van obrir noves bretxes, fet que va fer

decidir Villarroel a convocar un consell de guerra (1 de setembre), a esquena

dels consellers de la ciutat, en el qual va suggerir, en vista de l'estat desesperat

de les defenses, la conveniència de capitular i d'acceptar l'oferiment del duc de

Berwick.

Rafael Casanova i els consellers s'hi van oposar, i Villarroel va intentar dimitir.

Però davant l'assalt decisiu de l'11 de setembre va mantenir-se al capdavant de

les forces catalanes. Va preparar la seva columna per desallotjar l'enemic del

pla d'en Llull, i es va situar al davant per tractar de contrarestar, en un darrer

esforç, el densíssim foc de barrera.

Francisco de Velasco: Durant el regant de Felip V, en el període 1703-1705.

Va començar aquest període substituint a Jordi de Hessen-Darmstadt i durant

el seu mandat va aconseguir que gran part de la comunitat catalana l'odiés.

El 17 de maig de 1705 Els Vigatans s'aplegaren a l'ermita de Sant Sebastià per

Page 6: Miquel Torres Dels telers als canons

signar el Pacte dels Vigatans amb el Regne d'Anglaterra, que facilitaria ajuda

militar enfront Felip V de Castella i respectar les lleis catalanes.

Felip V: Els primers anys de la guerra van ser favorables l'aliança amb la presa

de Gibraltar per Anglaterra. Encara que els austriacistes guanyaven adeptes,

Felip V va poder mantenir-se gràcies al seu entusiasme i constància en la

guerra i als esforços de la reina Maria Lluïsa i de la princesa dels Ursins.

El 1711, la mort sense descendència de l'emperador Josep I va provocar que

l'arxiduc Carles ascendís al tron del Sacre Imperi i això va infundir temor a

Europa en veure l'agrupació dels territoris dels Habsburg sota un sol monarca

com en l'època de Carles V, a la qual es va unir la possibilitat d'unió de les

corones de França i Espanya, a la mort del Gran Delfí Lluís i el Lluís, duc de

Borgonya, i el primogènit d'aquest, el 1712, quedant com a hereu el futur Lluís

XV amb tan sols dos anys

Maria Teresa d'Àustria: Filla del Felip IV de Castella i d'Isabel de França, era

per part de mare néta del rei Enric IV de França. A França sempre va ser

coneguda com a Maria Teresa d'Àustria (Marie-Thérèse d'Autriche), ja que era

neboda d'Anna d'Espanya, mare de Lluís XIV.

El fet de fer família no va evitar que França ataqués Espanya a Flandes durant

la Guerra de la Devolució, ja que els interessos estatals eren massa importants.

El 1660 va contraure matrimoni a Baiona amb el seu cosí, el rei Lluís XIV de

França, dit el Rei Sol, en signar-se la Pau dels Pirineus. Amb aquest tractat de

Pau, es cedien territoris de "la Catalunya nord" i oferia la infanta espanyola

Maria Teresa en matrimoni al rei de França, fet que significava la renúncia

d'aquesta als seus Drets de la Corona espanyola.

Rafael de Casanova: participa al setge de barcelona. A les 4:30 h

del dimarts 11 de setembre més de quaranta batallons borbònics van llançar

l'assalt final sobre Barcelona L'assalt general es va llançar pels tres fronts

simultàniament tal com narrà el borbònic marquès de San Felipe tots alhora

van muntar la bretxa, espanyols i francesos, el valor amb què el van executar-

ho no cap en la ponderació. Més patiren els francesos perquè atacaren el més

difícil La defensa fou obstinada i ferotge, abatent els assaltants borbònics

abans que aquests aconseguissin arribar fins a la muralla i obligant a llançar

Page 7: Miquel Torres Dels telers als canons

diverses onades de gent fresca. Davant l'espantosa carnisseria que estaven

patint les tropes franceses en el sector del Baluard del Santa Clara, el tinent

general general Cilly va ordenar al coronel Châteaufort que abandonés l'atac al

reducte de Santa Eulàlia i va sol·licitar al mariscal Lescheraine, del centre

francès, que l'auxiliés amb el gruix de les seves tropes format pels regiments

Normadie, Auvergne, i la Reine per assaltar la bretxa contigua al baluard de

Llevant

Pere Joan Barceló: fou un soldat miquelet partidari del

partit austriacista durant la Guerra de Successió espanyola. Amb la seva

partida de miquelets, hostilitzà els municipis governats per partidaris dels

borbons a les comarques més meridionals. Derrotats els austriacistes, continuà

la resistència un cop acabada la guerra.

Lluís XIV: Va esdevenir l'arquetip de monarca absolutista. Se li atribueix la

frase "L'État, c'est moi" ("L'Estat sóc jo"), tot i que els historiadors consideren

que es tracta d'un mite, i que és més probable que la frase li hagi estat

atribuïda pels seus oponents polítics com una forma de deixar palès l'estereotip

d'absolutisme que ell representava. Lluís XIV, conegut com El Rei

Sol (Francès: Le Roi Soleil) i com Lluís el Gran (en francès Louis le Grand),

regnà a Françadurant setanta-dos anys: el regnat més llarg de la història dels

monarques francesos i de cap monarca d'un altre país europeu "major". Lluís

tractà d'incrementar el poder francès a Europa, fent entrar el país en quatre

grans guerres: la Guerra de Devolució, la Guerra francoholandesa, la Guerra

dels Nou Anys, i la Guerra de Successió Espanyola.

Page 8: Miquel Torres Dels telers als canons

PARAULES

Convent de les Magdalenes és com es coneix a una sèrie d'institucions també

anomenada per dones caigudes, la majoria d'elles dirigides per l'Església

Catòlica a Irlanda sota la custòdia de les Germanes de la Misericòrdia. En la

majoria dels asils, les internes havien de fer durs treballs físics, especialment

en bugaderies. A Irlanda la majoria d'aquests asils van ser coneguts també

com les bugaderies de les Magdalenes.

El barri de la Ribera va ser el centre econòmic de la ciutat entre els segles

XIII i XV, quan la riba del mar arribava realment a tocar el barri, quan el que

avui coneixem com la Barceloneta encara era una illa (l'illa de Maians). Els

grans mercaders hi van fer els seus palaus, com els que encara es conserven

al carrer de Montcada.

El Consell d'Aragó, o Consell Suprem d'Aragó, procedent del Consell

Reial o curia regia de la Corona d'Aragó, fou l'òrgan de la monarquia

encarregat dels afers dels regnes de la Corona d'Aragó en temps deFerran el

Catòlic,

El Consell de Cent era una institució de govern a la ciutat

de Barcelona establerta al segle XIII i va perdurar fins al segle XVIII. El seu

nom té l'origen al nombre dels seus membres, que eren cent. Actualment

també és el nom d'un important carrer a la ciutat deBarcelona.

La Generalitat de Catalunya és el sistema institucional en què s'organitza

políticament l'autogovern de Catalunya. Té el seu origen en les diputacions

permanents creades per governar l'administració entre reunions de

les Corts als diferents territoris de la Corona d'Aragó i que donaren lloc a

la Diputació del General del Principat de Catalunya (1359), a la Diputació del

General del Regne d'Aragó (1362) i a la Diputació del General del Regne de

València (1412). La seva seu oficial és el Palau de la Generalitat de

Catalunya a la ciutat de Barcelona.

Els Miquelets o Micalets, també anomenats regiment de Fusellers Voluntaris,

o Fusellers de Muntanya, batejat després com Regiment de Fusellers

Page 9: Miquel Torres Dels telers als canons

Voluntaris "Sant Raimon de Penyafort", eren els membres de la milícia

paramilitarde caràcter mercenari o voluntari,

La Guerra dels Segadors és el conflicte bèl·lic que afectà bona part

del Principat de Catalunya entre els anys 1640 i 1652, i que tingué com a efecte

més perdurable la signatura del Tractat dels Pirineus de

l'any 1659 entre Espanya i França, que alienava del Principat de

Catalunya el comtat de Rosselló, el Conflent i una part del comtat de Cerdanya,

que passaren així a mans franceses.

La Coronela era la força armada del municipi de Barcelona, amb finalitats

defensives. Formada en bona part per artistes i menestrals, s'organitzava en

companyies, sota el comandament del conseller en cap del Consell de Cent de

la ciutat, encarregada de la defensa de la ciutat amb el privilegi militar de

custodiar dels portals i muralles fins al 1714, quan fou desarmada i abolida

després del darrer setge de la guerra de Successió espanyola, passant a partir

llavors a estar custodiada per l'exèrcit reial.

Botifler és el malnom amb què es va titllar a Catalunya i al Regne de València

als partidaris de Felip V durant la Guerra de Successió Espanyola i que

s'oposava al d'«Imperials», «Aguilots» o «Vigatans», els malnoms que van

rebre els partidaris de Carles III. De la mateixa manera que a Catalunya,

El cant dels ocells és una cançó tradicional catalana de Nadal. La cançó

explica la joia de la natura el dia del naixement del nen Jesús a l'estable

de Betlem. Va ser popularitzada fora de Catalunya per Pau Casals que va

començar a interpretar-la al violoncel en els seus concerts des de l'exili del

1939. Per això és considerada un símbol nacional de Catalunya.[2] L'any 1705

una versió paròdica d'El cant dels ocells va ser impresa en fulletons degut a

l'arribada a Barcelona de l'arxiduc Carles III.

Pau Casals va popularitzar la versió més coneguda de la cançó, la qual

interpretava al començament de tots els seus concerts des del seu exili, l'any

1939. La seva versió s'adapta al ritme de bressolar i per això, segons Joan

Amades, és utilitzada com a cançó de bressol

En la Batalla d'Almansa (25 d'abril del 1707), les tropes de Felip V (nét

de Lluís XIV de França) derroten les de l'arxiduc Carles d'Àustria en el context

Page 10: Miquel Torres Dels telers als canons

de la Guerra de Successió Espanyola. Això comportarà que Castella ocupi

elRegne de València per dret de conquesta, i així aquest perd tots els

seus furs concedits fins aleshores i li són imposats els Decrets de Nova Planta.

Durant l'edat moderna catalana la Junta de Braços era una institució que

convocava la Diputació del General de manera extraordinària en casos

d'emergència o urgència. En formaven part tots aquells representants a

les Corts catalanes que en aquell moment es trobessin a la capital

de Barcelona. La decisió de convocar la Junta de Braços l'havien de prendre

els tres diputats i els tres oïdors que conformaven la Diputació del General. Es

constituïa seguint el mateix exemple de les Corts catalanes, és a dir, reunint els

membres dels tres braços estamentals: l'eclesiàstic format pel clergat,

el militar format per la noblesa i el popular format per les viles i ciutats del país.

La Bandera o penó de Santa Eulàlia fou una destacadíssima bandera que

representava la ciutat de Barcelona durant l'edat moderna. Aquesta ensenya,

usualment allotjada a la sala del trentenari de la Casa de la Ciutat, era treta i

passejada en els actes solemnes, tant laics com religiosos, i a l'hora de fer la

crida a sometent (sota el privilegi Princeps namque) que incitava a tots els

ciutadans a la lluita armada contra invasors estrangers. Segons la descripció

del Dietari de Jeroni Pujades el 1601 la bandera de Santa Eulàlia estava

constituïda per un camper de color carmesí, amb la imatge de Santa

Eulàlia pintada al mig.

Page 11: Miquel Torres Dels telers als canons

LLOCS

La Rambla, també anomenada incorrectament les Rambles, és un passeig

emblemàtic de Barcelona que discorre entre laplaça de Catalunya, centre

neuràlgic de la ciutat, i el Port Vell. La paraula rambla té el seu origen en la

paraula àrab rámla, que significa ‘areny, sorral’, documentada per primera

vegada en català l'any 1249. Una rambla és, per tant, una riera otorrent, és a

dir, curs fluvial normalment sec per on només hi passa aigua en determinats

moments de l'any o en dies de pluja.

Portal de sant pere - La construcció del baluard de Sant Pere data del darrer

quart del segle XVI. Les muralles medievals de Palma eren insuficients davant

les armes de pólvora evolucionades, i van haver de reforçar-se

amb baluards per combatre l'artilleria enemiga, permetre el moviment de

l'artilleria pròpia i poder veure el camp enemic. S’emprèn el reforç amb la

realització de noves murades ideades per l’enginyer italià Giacomo Palearo

Fratín en 1574,

El Baluard de Santa Clara fou un episodi destacable del setge de

Barcelona durant la Guerra dels Catalans (1713-1714), la darrera campanya

militar de la Guerra de Successió Espanyola a Catalunya. Fou el segon intent

borbònic seriós d'assaltar la ciutat de Barcelona.

Santa Maria del Mar, antigament Santa Maria de les Arenes, és una

església gòtica de Barcelona, al barri de la Ribera i construïda

entre 1329 i 1383. Els mestres d'obra foren Berenguer de Montagut (el

dissenyador principal de l'edifici) i Ramon Despuig. Pel que fa a la part exterior,

és considerada l'única gran església gòtica catalana perfectament acabada,[1] tot i que un dels campanars no s'acabà fins al segle XIX.

La Catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia és

la catedral gòtica de Barcelona, seu de l'arquebisbat de Barcelona. La catedral

es va construir durant els segles XIII al XV al mateix lloc on hi havia hagut una

catedral romànica, i encara abans una de paleocristiana. La façana

d'estil neogòtic, és moderna (segle XIX). L'edifici és Bé d'Interès Cultural i, des

del 2 de novembrede 1929, Monument Històric Artístic Nacional.

Santa Maria de Montserrat és un monestir benedictí situat a la muntanya

de Montserrat, en el terme municipal de Monistrol de Montserrat (Bages), a una

Page 12: Miquel Torres Dels telers als canons

alçària de 720 m sobre el nivell del mar. És un símbol per a Catalunya i s'ha

convertit en un punt de pelegrinatge per a creients i de visita obligada per als

turistes. L'actual abat és Josep Maria Soler i Canals.

El complex monàstic, juntament amb les dependències i els serveis annexos,

conformen un petit nucli de població que, segons el cens del 2006, comptava

amb 68 habitants.

un tercer carrer senyorial, amb el plus que era el que tenia més pedigrí, ja que

era a dins del perímetre de l'antiga muralla romana. Ha tingut diversos noms al

llarg de la història. Actualment en el nomenclàtor figura com a carrer de Lledó.

La seva sort va ser que va quedar fora dels plans de monumentalització del

centre de la ciutat impulsats per les autoritats a cavall dels segles XIX i XX per

posar Barcelona al mapa del turisme.

L'església dels sants Just i Pastor és una església gòtica situada a la plaça

del mateix nom del Barri Gòtic de Barcelona, i dedicada als sants Just i Pastor.

Va ser construïda sobre els fonaments de l'anterior temple romànic. És un dels

exemples singulars de l'arquitectura religiosa del gòtic català del segle XIV, tant

per la tipologia de la planta i solucions estructurals, com per la seva evolució

constructiva, cronològica i funcional

es un dels carrers mes antics de Barcelona i hi ha moltes sospites sobre

l'origen del seu nom, Regomir, però cap de segura. Hi ha un arc que el

travessa i sota aquest arc hi ha un oratori amb una làpida al costat de la porta

que en data l'antiguetat.

L'església del Pi està documentada des del 987. Tot i que hi ha la tradició de

que existia en el mateix lloc una capella dedicada a Santa Maria ja en el segle

IV. Situada en la confluència de l'antiga riera d'en Malla amb la via sepulcral

dels segles I a III, que sortint del portal sud del cardo de la ciutat romana

de Barcino, anava cap a la zona de Sarrià (Barcelona), en un lloc anomenat

des d'antic Palma del Pi o Pino.

La Bòria fou una antiga barriada de Barcelona formada al voltant de la via

romana (via Franca) que portava a França. Aquesta via, eix vertebrador

d'aquest barri, era el carrer de la Bòria-Carders i era una zona eminentment

comercial, ja que aglutinava l'activitat textil alsegle XII-XIII (carrers

Page 13: Miquel Torres Dels telers als canons

Assaonadors, Blanqueria, Corders, Flassaders,...) i es trobava a tocar de la

plaça del Mercadal (actual plaça de l'Àngel).

La fusina era una part de La Ribera que és un nucli del barri de Sant Pere,

Santa Caterina i la Ribera del districte de Ciutat Vella de Barcelona. És un dels

nuclis o barris tradicionals del centre històric de Barcelona i és un dels tres que

dóna nom al barri administratiu.

Montjuïc, per la seva situació estratègica –al peu del Mediterrani, i al costat

d'una important via de comunicació fluvial com és el riu Llobregat-, fou el

bressol de la ciutat deBarcelona. En els darrers anys s'han dut a terme

descobertes arqueològiques que han capgirat la visió de la història de

Barcelona, fruit de diversos projectes urbanístics d'arranjament i millora de tot

aquest espai.

Les Drassanes Reials de Barcelona són un edifici militar d'estil gòtic emplaçat

a la façana marítima de la capital de Catalunya. Es varen començar a bastir al

final del segle XIII durant el regnat de Pere el Gran i des del seu origen es van

destinar a la construcció de les galeres de l'armada del rei d'Aragó.

La fortalesa de Roses és una fortificació renaixentista (amb modificacions

posteriors) situada al NO de l'actual vila de Roses(Alt Empordà) i que domina la

badia del mateix nom.

El nom popular de ciutadella, però, és tècnicament incorrecte, perquè no es

tracta d'una fortalesa annexa a una ciutat emmurallada, sinó de les autèntiques

muralles de la vila vella de Roses.

El castell de Cardona és un castell d'estil romànic i gòtic situat en un turó al

costat de Cardona (Bages). Està considerat com una de les fortaleses

medievals més important de Catalunya. Està situat dalt d'un turó que domina la

vall salina i la del Cardener.

Les seves joies són la torre de la Minyona (del segle XI), de 15 metres d'alçada

i més de 10 metres de diàmetre, i l'església romànica de Sant Vicenç.

El monument pertany a la Xarxa de Museus i Monuments d'Història de

Catalunya.

Page 14: Miquel Torres Dels telers als canons

RESUM LLIBRE

Aquest llibre tracta la situació viscuda a Europa en els anys previs a la Guerra

de Successió.

A la segona meitat del segle XVII a Europa hi ha quatre estats poderosos que

mantenen una pugna oberta pel predomini de un estat sobre l'altre o bé sinó

per l'equilibri que busquen entre ells.

D'una banda hi trobem França. La França que és governada pel rei Lluís XIV,

el rei Sol, que fou arquetip de l'absolutisme, manté un seguit de guerrers amb

la finalitat de conquerir territoris, per aconseguir així ampliar la seva influència

comercial i cultural o, senzillament, de prestigi. Lluís XIV havia aconseguit

reunir a la ciutat de Versalles tota la noblesa per així tenir-la ben dominada i

poder exercir un control rigurós sobre el seu país. Alguns d'aquests nobles

col·laboraven en les empreses militars al capdavant d'un exèrcit ben preparat i

amb una eficaç artilleria i una eficaç capacitat de moviment.

En quan es referiex a l'aspecte econòmic, França es mostrava avançada i tenia

la sort que el seu comerç s'estenia a d'altres paiïsos, com és el cas de

Catalunya. En la novel·la, l'autor aconsegueix que aquest aspecte en concret

sigui representat per allò que en podríem dir ''espionatge industrial'' de'n Narcís

Feliu de la Penya, amb el fet de l'entrada de contraban de telers, i en la figura

del mercader Janot i en els seus viatges també.

A Anglaterra, les revolucions i els conseqüents canvis de dinastia feien que es

portés un sistema parlamentari, i on els monarques havien de sotmetre totes

les seves pròpies decisions a la noblesa i a la burgesia de tipus comercial.

Anglaterra aconseguia afermar-se en el domini de tot el que envlota la

navegació i d'aquesta manera iniciava els establiments que allà mateix ja

tenien, a d'altres continents.

La idea d'Anglaterra era poder aconseguir un cert equilibri de forces al

continent Europeu per poder continuar i proseguir amb la seva pròpia política

que tan bé els anava i la mateixa de la qual, això sí més tard, aconseguiria

recollir-ne els seus propis fruits.

Holanda era el petit país on es notava la gran influència de la burgesia

comercial que també seguia les rutes del comerç marítima més del territori

propi, tenia l'Imperi alemany des que Espanya n'havia perdut el domini.

Page 15: Miquel Torres Dels telers als canons

Amb l'arribada de la Guerra de Successió hi ha un conflicte important bèl·lic

internacional que afectà Europa i Amèrica del Nord. En aquesta Guerra, doncs,

es va lluitar la successió a la corona hispànica i també la qüestió d'equilibri de

poder entre les diferents potències europees. Es considera un dels primers

conflictes globals.

Page 16: Miquel Torres Dels telers als canons

Visita al Born Centre Cultural

El Born és un barri o un sector de la ciutat de Barcelona que s'estén al voltant

del Passeig del Born, el Mercat del Born i l'església deSanta Maria del Mar.

Administrativament és al barri de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera al

districte de Ciutat Vella. És delimitat pel Passeig de Picasso, el carrer de la

Princesa fins al carrer del Rec, el Passeig del Born, Santa Maria del Mar, el Pla

de Palau i l'avinguda del Marquès de l'Argentera.

Ens van fer una visita explicant-nos la història d'aquell jaciment de més de 300

anys d'antiguetat. Una alegre i breu passejada per aquell indret ens va servir

per aprendre una mica més de la història de la nostra ciutat. Hi ha una quantitat

important d'informació degut a que Catalunya és el segon lloc del món amb

més informació després del Vaticà.

Després de la Guerra de Successió, a l'any 1717, es varen enderrocar les

cases de la zona per construir-hi la Ciutadella, sota ordre de Felip V, però

d'aquell lloc en quedaren les bases. 100 anys més endevant es va fer un

mercat sense saber res de les restes d'aquestes cases que encara seguien

d'empeus. Finalment s'acaben trobant els jaciments a causa d'una excavació

feta amb l'intenció de construir una biblioteca. Davant aquesta sorpresa s'acaba

decidint aturar la construcció i conservar el que avui dia encara podem visitar.

Mentrestant, a la ciutat de Barcelona al s.XVIII mor la meitat de la població per

culpa de la pesta negra, caracteritzada principalment per una mostra de taques

fosques a la pell, d'aquí provindria el seu nom.

El recorregut que vam fer per allà ens van ensenyar primer de tot el pont de la

carnisseria que creuava el rec comtal i allà al costat es podia veure un pati i el

lloc on es trobava l'Hostal de l'Alba que constava de tretze habitacions, el que

indica que no era massa gran. La curiositat d'aquest hostal és que quan es va

revisar tot s'hi van trobar tot de pipes de fumar i això va indicar que els

propietaris eren la família Duran que eren amos d'una drogueria i eren família

adinerada. Per aquells temps una drogueria no sols constava de cosmètics

pintures i d'altres, sinó que apart venien menjar, begudes, focs artificials,

etcètera. La curiositat d'aquesta tenda era que hi venien 42 tipus de sucre

Page 17: Miquel Torres Dels telers als canons

diferent, una exageració veient que avui dia com a màxim trobem 10 tipus de

sucre al supermercat.

Més endevant vam veure el que fos el carrer dels corders de viola on vivia José

Corrales que era un corder de viola i va ser l'encarregat de representar-los a la

Coronela i també va comandar-la. És una de les persones que aconsegueix

sobreviure a la guerra. El mateix José va muntar un altra negoci a casa seva

aprofitant que hi tenia espai. Es va decidir per posar-hi un triquet, el que seria

avui dia un casino, cosa que a l'època era legal però hi posaven molt control.

Sol es permetien aquests tipus d'establiments en lloc aïllats que eren com

polígons indústrials ja que solen provocar aldarulls i volien mantenir-los

allunyats.

De la família Duran destacar també que el seu fill Vicenç Duran fou el

representant dels droguers a la Coronela.

El carrer Bonaire era la frontera entre la Ribera i la zona comercial. És on s'hi

troba la casa buixadors, família petita i noble que quan les guerres comencen

marxen de Barcelona i hi venen els cònsols d'Holanda i viuen a la casa aquesta

i s'enriqueixen fent aiguardent per exportar precisament al seu propi país. La

casa buixadors pasa a ser una fabrica d'aiguardent. Un cop enriquits, els

cònsols marxen de Barcelona direcció al sud, direcció Tarragona. Després de

la Guerra de Successió, com que en Vicenç Duran ha mort a la Coronela, la

casa la habiten dos homes francesos que són constructors de la Ciutadella. Un

cop en marxen els últims habitants, que foren els francesos, s'enderroca aquell

edifici.

El que destaca també de l'època i vàrem veure més endevant fou la casa de la

neu, que s'anomenà així degut al seu aspecte exterior, ja que el gel que la

cobria semblava neu. És un lloc de venta de gel que aleshores s'emprava per

moltes coses, com per baixar la febre. Però era exitòs ja que la gent el

comprava per picar-lo i posar-lo a les seves begudes i fer-ne una espècie de

granizats, beguda molt popular. El gel és extret del Montseny, a un pou de gel

que l'hi desaven palla per conservar la temperatura. Es solia transportar del

Montseny a la botiga en mula (8 hores, tota la nit).

Per acabar vam veure el carrer joc de la pilota que s'anomenava així perquè

era on jugava tothom a un joc que utilitzava el rebot de les parets i una línia al

mig feta de corda com a camp. Es colpejava la pilota amb la mà.

Page 18: Miquel Torres Dels telers als canons

Entrevista a l'Oriol Vergés

Com a cloenda de tema i per conèixer una mica més d'aprop l'autor que ens va

fer viatjar a la Catalunya assetjada fa gairebé 300, vam acudir junt amb altres

escoles a una entrevista amb l'Oriol Vergés. Un home de setanta-cinc anys que

va respondre de la millor manera que va saber totes les preguntes que lo

formulàrem. Van sortir temes diversos ja que hi havia preguntes de tots els

tipus. Ell preferia ls històriques ja que és la seva especialitat i va contestar-les

totes. Jo em vaig quedar sense resposta degut a què no va haver-hi temps per

formular totes les preguntes. La meva qüestió era la següent:

-Per què va ser Cardona l'última població en caure?

Adjuntaria una resposta de l'autor però no en tinc.

Recordo que vam parlar, en quan a història es refereix, dels orígens de la

paraula botifler o de per què Catalunya va quedar allunyada dels centres de

decisió. Però la part més interessant va ser quan sortí el tema del referèndum i

de les eleccions independents. El bon home ja deixà al descobert els seus

pensament envers la situció amb l'americana que duia posada ja que aquesta

era decorada amb una estelada brodada sobre el pit a mode d'escut. Tot i això,

va sortir la pregunta sobre el seu vot el 9 de novembre i per fer-ho més obvi si

calia ell va afirmar que votarà que sí. El seu desig és veure una Catalunya

independent pero la seva manera de respondre dubitativament em fa pensar

que sap els riscos i perills que implica una certa independència. Va ser, crec, la

pregunta que més temps va estar-se responent, ja que volia deixar clars els

seus pensaments davant tothom.

Va ser un gran orgull poder tornar a casa amb l'autògraf d'un autor d'aquesta

experiència i voluntat i poder compartir amb ell algunes paraules sobre el llibre i

poder així conèixer-lo més.

Page 19: Miquel Torres Dels telers als canons

CONCLUSIÓ

Gràcies al treball coneixem més bé el passat de Catalunya, la mateixa que viu

actualment una situació complexa davant el comportament del Govern

Espanyol, els quals impedeixen i compliquen el futur de Catalunya. Actualment

la situació política a Espanya no és la més exemplar perquè ells es puguin

permetre el luxe d'anar decidint si Catalunya està preparada o no per a viure

sense dependència de cap Estat ni territori major. Per mi catalunya és una

població però moralment és un Estat, suposo que ja ha quedat suficientment

clar que es val per si sola. Esclar que no va tot perfecte a terra nostra però de

totes se'n surt i sols s'aconseguirà. Ara el problema que ens posen pel mig és

el permís necessari per celebrar aquesta consulta als catalans per saber si

volen ésser independents. Fins al moment i, veient els resultats de l'últim

sondeig fet al Govern per permetre el referèndum (299 en contra, 47 a favor),

es veu difícil la celebració, però amb aquest restringiment d'expressió l'única

cosa que aconseguiran és que s'alcin més les veus i es tingui més ganes

d'independència. Així que al cap i a la fi surten ells perdent.

De cara al futur, depenent dels resultats de la suposada consulta el futur de

Catalunya serà un o un altre, esclar. De moment hem de veure que no és

celebrarà i que seguirà essent part del territori Espanyol. Si Catalunya segueix

unida a un altre Estat l'única cosa que no hem de fer és rendir-nos perquè

encara que sigui per esgotament, però l'independència arribarà. Durant aquest

temps de lluita que ens queda per endevant penso que el millor serà conviure a

bones amb els de dalt, amb el Govern, ja que sempre seran ells qui decideixin i

només fent el que manin ja anirem bé.

Penso i suposo que si es miren els números, la història i es fa una mica de

reflexió de tot plegat, el més just és una independència, el més just és tornar a

aquell Estat que trobàvem abans del setge de 1714 el qual Catalunya va deixar

de ser-ho. Si bé tornem a ser com abans aquests 300 anys no haurien estat res

més què un parèntesi a la història eterna de Catalunya. Un parèntesi ple de

problemes, de setges, de victòries però també de derrotes. Un llarg parèntesi,

perquè 300 anys es diu ràpid però són molts anys, i sobretot un parèntesi

havent de soportar estar a les ordres d'altres, ja sigui una República, una

Dictadura o una Democràcia. Però, com tots els parèntesi, té un final.