Millor amb un somriure: influència de l'estat anímic sobre l'estat físic

MILLOR AMB UN SOMRIURE

1


2

ÍNDEX pàg

1-Introducció.............................................................................................. 3

2-Marc teòric.............................................................................................. 5

2.1. L’estat anímic i l’estat físic en l’ésser humà

2.2. Variables de les que pot dependre l’estat anímic

2.2.1. L’alimentació

2.2.2. L’esport

2.2.3. La família i cercle d’amistats

2.2.4. El clima atmosfèric

2.2.5. L’estatus social

2.2.6. La música

2.2.7. L’humor

2.2.7.1. Riure

2.2.7.2. Pallassos

2.3. L’humor des de la perspectiva de Jesús Jara i Caroline Dream

2.4. L’humor i la salut des de la perspectiva de Patch Adams

2.5. Salut i pallassos

2.5.1. Inicis dels pallassos d’hospital

2.5.2. Els Pallapupas

3-Part empírica.......................................................................................... 39

3.1. Què vull fer i com ho vull fer

3.2. Dades obtingudes de les entrevistes

3.3. Anàlisi de les dades obtingudes

4-Conclusions personals........................................................................... 42

5-Fonts de documentació.......................................................................... 44

6-Annex..................................................................................................... 46


3

1. INTRODUCCIÓ

Les raons per les quals he triat aquest tema és el meu interès des de sempre

per la gent que pateix i la manera com se’ls pot ajudar, és a dir, l’interès per

l’estat anímic de les persones. També al parlar dels pallassos ha estat perquè

la relació entre l’estat anímic i el món artístic és un aspecte molt interessant en

el qual he volgut aprofundir els meus coneixements. Que les persones que

tenen una visió més positiva de la vida tenen una millor capacitat per afrontar

els problemes que aquesta els planteja.

Aquest treball de recerca proposa un estudi sobre la relació entre l’estat anímic

i l’estat físic. Per realitzar-lo, va caldre una investigació i recerca sobre els

aspectes més destacats, seguit d’una part més pràctica que em va permetre

comprovar les meves hipòtesis inicials.

Com ja s’ha comentat, la part inicial d’aquest treball és d’investigació i recerca.

Es tracta d’un recull d’informació trobada en llibres, audiovisuals i pàgines web

que m’han ajudat a construir de manera adequada la part pràctica per poder

verificar i donar resposta a les meves preguntes inicials. La investigació va

començar plantejant una sèrie de punts dels quals pot dependre l’estat anímic

(tenint en compte que aquest pot repercutir sobre l’estat físic tal i com intento

demostrar). A través d’aquest primer punt he pogut relacionar el tema amb els

pallassos d’hospital, a partir dels quals podré realitzar les meves

comprovacions.

Així doncs, en la part pràctica he intentat contactar amb l’associació de

pallassos d’hospital de Catalunya, i amb experts relacionats amb aquest tema. I

a partir de la informació he pogut donar resposta a la meva pregunta: Afecta

l’estat anímic sobre l’estat físic? Com ho fa?

La hipòtesi que em vaig plantejar per començar aquest estudi va ser l’afirmació:

“l’estat anímic influencia sobre l’estat físic”.

Per iniciar el treball em vaig formular una sèrie de preguntes relacionades amb

l’estat anímic:


4

- Com afecta l’estat anímic sobre l’estat físic davant les contrarietats

de la vida?

- És possible la millora de l’estat físic havent millorat l’estat anímic?

- Com una millora en l’estat anímic pot influenciar en l’estat físic en la

superació d’una malaltia?

Per resoldre aquestes preguntes inicials em vaig proposar assolir els següents

objectius:

1-Analitzar situacions en les que conflueixen realitats relacionades amb l’estat

físic i l’estat anímic de les persones.

2-Conèixer l’opinió d’experts.

3-Aprofundir sobre conceptes relacionats amb la millora de l’estat anímic.

4-Relacionar les influències entre l’estat físic i anímic des de diferents

disciplines (art, medicina, psicologia, educació).

Per tal de poder assolir els objectius esmentats m’he proposat emprar una

metodologia de recerca qualitativa a través de la utilització d’instruments tal

com l’entrevista semiestructurada entenent que l’opinió dels experts que

treballen cada dia relacionats amb el problema és fonamental per poder

extreure’n resultats.


5

2. MARC TEÒRIC

2.1. L’estat anímic i l’estat físic en l’ésser humà

L’estat anímic de les persones està influenciat per factors exteriors del dia a

dia, és a dir, depèn de les coses que et passen. L’estat anímic no és una

situació emocional. L’estat és una forma de romandre, és menys específic que

les emocions. Per aquest motiu l’estat anímic és molt important en una persona

ja que acaba afectant a l’estat psíquic. Posaré un exemple que reflecteixi el

tema de la millora de l’estat anímic: t’entristeixes per algun motiu personal, ho

expliques a un amic i aquest per alegrar-te et porta a fer alguna cosa que sap

que t’agrada. Aleshores el teu estat anímic pot anar millorant mica en mica

mentre realitzes l’activitat amb algú que saps que et recolza. D’aquesta manera

es veu com els aspectes externs afecten sobre el teu estat. Es veu com a partir

de l’exterior es pot anar millorant l’interior de les persones. Cal tenir en compte

que sempre depèn del problema i la gravetat d’aquest, però de totes maneres

sempre es pot trobar un aspecte que faci millorar l’estat anímic d’una persona.

Ja sabem que existeixen contrarietats greus a la vida, com la fam, la pobresa o

la malaltia, i que se’ls han de donar importància (aspecte destacat en un dels

llibres resumits: El Payaso Que Hay En Ti, Caroline Dream). Podem veure com

hi ha associacions que intenten millorar l’estat anímic dels que passen

aquestes contrarietats. En són un exemple els Pallassos sense Fronteres o els

pallassos d’hospitals. Així doncs, com ja he dit, l’estat anímic depèn d’aspectes

externs i entre aquests en destacaré uns quants que considero importants

després d’haver consultat fonts relacionades amb el tema (com els llibres llegits

o algunes pàgines web).


6

2.2. Variables de les que pot dependre l’estat anímic

Segons autors:

Alimentació, Brian Wansink

Esport, Michel Uteau Berríos

Família i cercle d’amistats, Luís Rojas Marcos

Clima, investigadors del Baker Research Institut a Austràlia

Estatus social, Cameron Anderson

Música, Roberto Valderrama Hernández

Humor, científics del col·legi de cardiologia d’Estats Units

Tot seguit em proposo desenvolupar a nivell teòric aquestes variables descrites

tot aprofundint en major grau en la variable de l’humor com a determinant més

important per a desenvolupar el contingut de la recerca.

2.2.1. L’alimentació

Brian Wansink va néixer l’any 1960 a la ciutat de Sioux. És professor de

màrqueting i director del Laboratori Cornell d’Aliments. Va ser professor a

diferents escoles i universitats. Més tard, l’any, 1997, es va traslladar a la

Universitat d’Illinois on va fundar el Laboratori d’Aliments que es centra en la

psicologia i els aspectes psicològics que hi ha darrere el que la gent menja. Un

dels objectius principals del laboratori és ajudar a que la gent mengi aliments

més nutritius i també ajudar a controlar la quantitat d’aliment que menja la gent.

La seva recerca també es centra en com els anuncis, empaquetat i trets de

personalitat influeixen en la freqüència d’ús i el volum de consum d’aliments

saludables. Brian Wansink ha guanyat una sèrie de premis nacionals i ha

fundat una sèrie de cuines que utilitza per entendre com els consumidors trien i

utilitzen els aliments. L’any 1999 va fundar la Fundació per a l’Educació del

Consumidor Wansink on s’ocupen del benestar del consumidor.

El professor Brian Wansink (solociencia.com, article anomenat Connexió entre

l’estat d’ànim i l’aliment escollit) va realitzar un estudi relacionat amb el tema

tractat que és del nostre interès. Aquest va decidir fer dos grups de persones:


7

un que mirava una pel·lícula trista i l’altre una de divertida. Va donar crispetes a

tots dos grups i quan tot va acabar, va veure que el grup de la pel·lícula trista

havia menjat un 36% més de crispetes. Per tant, va sospitar que la gent trista o

depressiva desitja consolar-se amb un bon menjar per augmentar la seva

eufòria o alegria.

Una bona alimentació es fonamental per tenir una bona condició física però, i la

psíquica o mental? També els aliments tenen una gran influència en la nostra

condició mental, és a dir, en el nostre estat anímic.

S’ha de menjar d’una manera variada i equilibrada. Es poden produir canvis en

la manera de menjar segons l’estat anímic d’una persona. Per exemple, qui

està nerviós o trist pot ser que tingui la necessitat de menjar molt de manera

incontrolada o pel contrari, no menjar res. Tots hem experimentat una sensació.

Per tant, es poden relacionar fàcilment els termes “estat anímic” i “alimentació”.

2.2.2. L’esport

Tal com diu la definició d’esport, aquest és l’exercici corporal practicat per

afecció, competició o exhibició. És una activitat que procura millorar el benestar

físic i mental de l’ésser humà. A part de que l’exercici és important per

mantenir-te físicament, també és important per mantenir-se anímicament.1

Segons Michel Uteau Berríos2 a l’article “Influencia del entrenamiento en la

Felicidad y Estado de Humor del Deportista”, l’esport pot aportar felicitat i

satisfacció i el fet de poder-te mantenir bé en el sentit físic et fa sentir millor.

Comenta que hi ha estudis que estableixen que quan es fa esport s’allibera una

hormona anomenada endorfina o també anomenada la hormona de la felicitat i

que disminueix l’ansietat, produint sensació de benestar. Michel Uteau comenta

que des de el punt de vista de la psicologia esportista és important que l’esport

que es practiqui sigui el que t’agrada i d’aquesta manera la persona té més

predisposició i ganes de fer l’exercici. L’autor ens fa veure que fer esport és

1 Definició extreta del diccionari manual de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana.

2 Autor de l’article “Influencia del entrenamiento en la felicidad y estado de humor del deportista” i

psicòleg esportista.


8

molt saludable tant físicament com anímicament, no en excés però si en

constància. Per tant si l’esportista es planteja bé els seus objectius tindrà una

bona disposició, un bon estat anímic i gaudirà del què està fent.

Continua explicant que el fet de que una persona es vegi físicament bé, l’ajuda

a estar bé anímicament; si una persona no s’accepta físicament probablement

el seu estat anímic no sigui bo (d’aquí en deriven malalties com l’anorèxia o la

bulímia, que són malalties mentals relacionades directament amb l’alimentació).

En conclusió l’esport, dóna sensació de benestar i disminueix l’estrès mental.

També disminueix el grau d’agressivitat, angoixa i depressió, pot ajudar a

oblidar preocupacions i augmenta l’autoestima.

2.2.3. La família i cercle d’amistats

He trobat un llibre anomenat La fuerza del optimismo que comenta aquesta

relació entre cercle d’amistats i l’estat anímic d’una persona.

Luis Rojas Marcos3 diu que qualsevol treball que realitzem per cultivar

emocions positives implica identificar i fomentar les situacions sota el nostre

control que ens produeixen sentiments de satisfacció, i intentar eliminar, o

reduir, aquells que ens entristeixen. Segons l’experiència acumulada, és

beneficiós concentrar els nostres esforços en coses que poden semblar

evidents i són molt universals com poden ser les relacions amb les altres

persones.

Luis Rojas Marcos afirma que les persones amb parella o que formen part d’un

espai familiar, d’un cercle d’amistats o d’un grup solidari amb el que

s’identifiquen, es consideren més satisfetes que les persones que viuen soles i

que els manca una xarxa social de suport emocional. Intercanvien emocions i

pensaments, donar i rebre afecte, i acceptar i ser acceptats pels altres són

activitats que estimulen l’estat d’ànim positius.

3 Autor del llibre: “La força de l’optimisme”. Va néixer a Sevilla i ara es dedica a la medicina, psiquiatria i

salut pública.


9

Aquest llibre, doncs, afirma que l’estat anímic depèn del cercle d’amistats amb

que et mous, de la família i de les relacions socials en general.

La família i les amistats són components que tenen molta importància en les

nostres vides. Una bona família i un bon cercle d’amistats sempre és necessari

ja que ens aporten un recolzament i ens fan sentir més segurs i protegits. Per

tant, evidentment es pot relacionar amb l’estat anímic d’una persona ja que

tenir algú que et recolzi, que t’ajudi, que t’animi i que t’estimi, té un gran valor.

Si ens parem a pensar, sempre que es té un problema s’acudeix a alguna

d’aquestes persones amb la qual tens certa confiança, esperant una resposta

davant el teu estat anímic.

2.2.4. El clima atmosfèric

Alguns estudis afirmen que el clima, i en especial el nombre d’hores de sol, té

una relació important sobre l’estat anímic. Per exemple, un dia de pluja pot

tendir a deprimir les persones o a provocar canvis negatius en l’estat anímic.

També sembla que en llocs de clima fred la gent tendeix a passar més part del

temps a la seva llar, i això els fa menys sociables. En els indrets de clima càlid

la gent tendeix més a sortir al carrer i a fer vida social al carrer i les places.

D’aquesta manera, podem veure com el clima està força connectat amb l’estat

anímic. Segons l’article de Psico & Lògica titulat “Al mal tiempo...¿Buena

cara?”4, hi ha moltes persones que manifesten canvis en l’estat anímic

depenent del temps que faci, principalment als països nòrdics on hi ha una alta

taxa de suïcidis a causa de la falta de llum o del mal temps. A l’article Big In

Finland5 es comenta que Finlàndia no és el país que ocupa el primer lloc en la

taxa de suïcidis tot i que és la causa de mort més comuna. Els tres primer

països amb més suïcidis són Lituània, Estònia i Letònia. Tot seguit adjunto una

taula amb les dades de suïcidis corresponents a Lituània, Finlàndia, Estònia i

Suècia per poder comparar amb la de països del sud.

4 Article publicat per Araceli Álvarez, psicòloga amb una àmplia formació i experiència en teràpia

psicològica. Resideix a Bilbao. Va publicar aquest article el 6 de Febrer del 2013. 5 Article publicat per Santiago Hernández, format en pedagogia a Madrid. Va publicar aquest article el 8

d’Octubre del 2007.


10

PAÍS HOMES DONES MITJANA ANY

Lituània 54.6 11.6 31.6 2012

Finlàndia 25.6 7.1 16.9 2011

Estònia 27.3 4.5 14.8 2010

Suècia 16.4 5.9 11.1 2010

PAÍS HOMES DONES MITJANA ANY

Espanya 12.6 3.9 8.2 2012

Itàlia 11.1 3.3 7.1 2011

Argentina 9.9 3.0 6.4 2010

Equador 6.4 3.2 4.8 2010

Hi ha un altre article del nostra interès del diari El Mundo el títol del qual és: “La

cantidad de luz solar afecta al estado de ánimo” . Aquest article comenta com

el clima afecta sobre l’estat anímic a partir d’un estudi realitzat per uns

investigadors del Baker Research Institut, a Melbourne (Austràlia). Aquest

estudi confirma que la llum solar té un paper molt important sobre l’estat

anímic. Les persones que van fer aquest estudi van mesurar les concentracions

de serotonina, una substància química que transmet missatges a l’àrea del

cervell que controla les emocions, per poder veure com afecta en l’estat anímic.

Per l’anàlisi van col·laborar 101 homes i es van valorar les condicions

climàtiques. Els resultats van indicar que la quantitat de llum solar afecta a

l’activitat d’aquesta substància influint en l’estat anímic de les persones.


11

2.2.5. L’estatus social

L’estatus social es defineix com la posició social que es té dins d’una societat6.

Aquest és un aspecte que també pot influir en l’estat anímic. Està directament

relacionat amb la pobresa, l’alimentació i el benestar en general, que com ja

s’ha anat comentant, són punts clau en l’estat anímic d’una persona.

L’estudi científic de la Haas school of Business de la Universitat de Califòrnia

dirigit per la psicòloga Cameron Anderson i publicat per la Association for

Psycological Science han confirmat que les persones que han aconseguit el

respecte i l’admiració del seu entorn social són més felices que les persones

riques.

La investigadora va arribar a aquesta conclusió després d’haver explorat les

relacions entre els diferents nivells d’estatus socials i la felicitat. La conclusió

d’Anderson és que “la riquesa no contribueix a augmentar el benestar subjectiu,

és a dir, la felicitat”. El que marcaria realment la diferència entre els diferents

graus de felicitat de les persones és l’estima dels grups més pròxims, és a dir,

entre els companys de feina, els amics o els veïns. I això és perquè el respecte

contribueix a augmentar la capacitat d’influència i la integració a la societat.

Així doncs, aquest estudi comenta que l’estatus social si que pot afectar en

l’estat anímic, ja que, per molt que siguis ric no significa que siguis més feliç o

entre d’altres exemples.

2.2.6. La música

Avui en dia escoltem música a tot arreu i a totes hores: a l’habitació, a les

festes, al cotxe, caminant, en botigues, a la sala d’espera del metge... Per tant,

com afecta la música en el nostre estat anímic?

Hi ha estudis que demostren que segons l’espai i l’activitat es tria un tipus de

música o un altre, amb un ritme concret i un volum concret. La música pot

6 Definició extreta del diccionari manual de la llengua catalana, enciclopèdia catalana.


12

ajudar, per exemple, a augmentar les vendes d’un comerç. Així doncs, té un

gran efecte sobre el nostre pensament, sentiments i accions.

Els diferents estils de música ens poden fer canviar el nostre estat.

Segurament, en estar més alegres i animats triem una música que vagi d’acord

amb els nostres ànims (amb més ritme i tons alegres); pel contrari, quan estem

tristos tendim a posar-nos cançons més lentes o que ens recorden situacions

semblants. La música pot millorar i influenciar en l’ humor i les emocions. Raúl

Arqueros7 comenta que els diferents estils de música afecten de maneres

diferents en l’estat anímic de la persona. Diu que el ritme, la melodia i

l’harmonia influencien de forma molt concreta en el nostre estat anímic. Creu

en que la música pugui millorar l’estat anímic.

Roberto Valderrama Hernández, de la facultat de psicologia de Mèxic, va fer un

estudi sobre aquest tema. El seu estudi va consistir en agafar 137 estudiants

de la facultat i els va fer escoltar música amb un ritme ràpid, dinàmic i al veure

que aquests canviaven de posició constantment i feien moviments amb les

mans, és a dir, es mostraven inquiets, va veure que la seva hipòtesi “ la música

excitant afecta al nivell de l’estat d’ansietat”, era certa.

També he trobat un altre estudi realitzat a la universitat Monash de Victoria,

Austràlia, que presenta la relació entre la música, l’estat emocional i l’estrès. En

aquesta investigació es van fer dos grups d’estudiants els quals se’ls va

demanar que redactessin un discurs. Un dels grups va treballar en silenci i

l’altre amb música de fons (el Cànon de Pechelbel). Els estudiants que van

treballar en silenci se’ls va veure més estressats per la feina a fer i l’altre grup

es va mantenir més estable.

Amb aquest article es demostra, doncs, la gran influència de la música sobre

les persones.

7 Professor de música, compositor, musicoterapeuta i president de l’Associació Salut i Música.


13

2.2.7. L’humor

2.2.7.1. Riure

El riure no només té efectes positius sobre l’estat anímic sinó que també actua

de manera directa sobre el nostre organisme. Molts metges i psicòlegs

asseguren que el riure ajuda a portar una vida més saludable. És a dir, el riure

ajuda tant anímicament com físicament, podríem dir que ho cura tot, que pot

arribar a calmar qualsevol dolor sigui físic o emocional.

Així doncs, podem trobar moltes ocasions per riure. Podem riure i ens poden

fer riure per molts motius i això ens aporta felicitat i alegria. I és això el què diu

la seva pròpia definició: Riure: fer el moviment peculiar dels músculs facials,

principalment de la boca, acompanyat ordinàriament d’una sèrie d’espiracions i

de vocalitzacions inarticulades, parcialment involuntàries, amb que hom sol

expressar una alegria viva i sobtada o com a resposta a les pessigolles.8

El riure expressa plaer i felicitat de viure, és un sentiment de seguretat,

expressa vitalitat, és un indicador de bona salut. Riure és la manifestació de la

nostre alegria. El riure aixeca l’ànim, combat l’estrès i la depressió, equilibra els

pensaments i potencia la creativitat i imaginació. Riure disminueix la tristesa, la

por, la timidesa i enforteix l’autoconfiança i autovaloració. Crea bon ambient. En

estudis fets, es diu que l’humor pot resoldre un 80% dels casos de depressió i

estrès i que riure més de trenta vegades al dia millora la salut.

Podem trobar varis estudis relacionats amb el riure i la bona salut com el de

l’article anomenat Salud y Bienestar. Els científics del col·legi de cardiologia

d’Estats Units van descobrir que el riure també és bo pel cor. Així doncs la seva

investigació va consistir en fer dos grups un dels quals miraria una pel·lícula de

comèdia i l’altre una de trista i al mateix temps observarien el seu sistema

vascular. El que van poder comprovar és que als voluntaris que van mirar la

pel·lícula trista, l’endoteli9 se’ls contreia, disminuint d’aquesta manera el pas de

la sang cap al cor. D’altra banda als que van mirar una comèdia, el pas de la

sang se’ls feia més lliure.

8 Definició extreta del diccionari manual de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana.

9 Capa interior dels vasos capil·lars.


14

Ja que riure es considera beneficiós per la salut, l’humor i l’alegria, aquests

s’han convertit en components diaris importants en alguns hospitals d’arreu del

món així com de Catalunya. Hi ha diversos grups de voluntariat d’artistes amb

formació específica que s’encarreguen d’alleugerar d’alguna manera el dolor de

les persones hospitalitzades, en especial de la població infantil.

Podem riure amb pel·lícules de comèdia, podem riure per fets graciosos o

també podem riure amb els pallassos. Els pallassos fan riure amb el seu

humor, pel seu comportament i la seva actitud. Dins del món dels pallassos hi

trobem diferents organitzacions que ajuden a afrontar diferents contrarietats de

la vida a persones que les pateixen. Aquesta és la base del meu treball. Per

tant, vull relacionar directament el riure amb els pallassos i a partir d’aquí

investigar i treure les meves conclusions per veure com afecta l’estat anímic

sobre l’estat físic.

Algunes de les organitzacions en serien els Pallassos sense Fronteres10 i els

Pallapupas11. Aquestes associacions proposen l’humor com a eina fonamental

per poder fer front a les situacions adverses que es viuen al voltant de les

contrarietats (malalties, guerra, fam...). Els Pallapupas estan al servei de la

sanitat i tenen la missió de que les persones malaltes puguin fer front a la

malaltia, d’una manera més positiva, a través de la funció d’aquests pallassos.

Els Pallassos sense Fronteres tenen la missió de millorar la situació emocional

de la infància que pateix conflictes bèl·lics o catàstrofes naturals mitjançant

espectacles còmics realitzats per pallassos i pallasses.

2.2.7.2. Pallassos

“Pallasso: és una persona que es dedica a fer riure els altres mitjançant les

bromes i els acudits. Es diferencia de l'humorista, que basa el riure en els jocs

verbals, perquè el pallasso està associat a un aspecte extravagant, ple de

10

Nom que rep l’organització de pallassos, d’àmbit internacional i sense ànim de lucre. Fundada a Barcelona el 1993 per un col·lectiu d’artistes procedents del món de les arts escèniques. El seu objectiu és actuar en zones de conflicte o exclusió, a fi de millorar la situació psicològica de la població. 11

Nom que rep l’organització de pallassos d’hospital de Catalunya que tenen com a objectiu millorar la qualitat de vida dels infants, adolescents i ancians ingressats.


15

colors i exageracions i les seves actuacions inclouen gestos, interaccions amb

el públic i referències al circ, on va néixer.”

Aquesta és la definició de pallasso que es té en ment però tal i com he llegit en

el llibre: El Payaso Que Hay En Ti, segons la pallassa Caroline Dream, un

pallasso no és una simple disfressa, ni un personatge que construeixes des de

fora i després representes. Un pallasso no és en absolut un nas vermell o un

estereotip. Personalment crec que a la definició de pallasso que tenim cal

aportar-hi uns matisos. Ja he comentat en el resum d’aquest llibre que amb

això podem veure com un pallasso té un dins i un fora.

Les característiques del pallasso les explica molt bé Jesús Jara en l’obra

titulada El Clown. Un Navegante de las Emociones. Un pallasso se sent segur

d’ell mateix, és sincer, espontani, tendre, sempre exagera, no busca problemes

i sempre troba solució a qualsevol problema. La filosofia d’un pallasso és viure

sempre el present, fusionant el passat i el futur. Tot ho viu en el moment.

L’origen d’aquests personatges el trobem en l’Edat Mitjana. Provenen del antics

bufons de la cort, les persones encarregades de fer riure el rei i la cort

d’aquesta època. Eren els encarregats de divertir les altes classes de les

monarquies. Igual que els trobadors, que també dedicaven la seva vida a la

distracció. També són successors dels antics saltimbanquis que amb les seves

màscares feien el seu espectacle. Els pallassos són els encarregats de

relacionar-se amb el públic durant la seva intervenció i transmetre les emocions

desitjades. Són considerats el centre de l’actuació i essencials dins un

espectacle. Els pallassos són grans improvisadors que atrauen el públic amb la

difícil funció de fer-lo riure. Acostumen a portar una vestimenta i un maquillatge

amb colors molt vius i alegres tal i com és la mateixa persona. És un creador

d’emocions i sentiments.

Els diferents tipus de pallasso són:

-Clown: també anomenat “carablanca” perquè són els que van amb la cara tota

pintada de blanc. Nascut a Anglaterra a mitjans del segle XVIII, acostuma a

anar maquillat de blanc amb un vestit elegant i brillant. D’aparença freda,

representa la llei, l’ordre i el món adult.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Circ


16

-August: és extravagant, absurd, sorprenent i provocador. Representa la

llibertat i l’alegria, el món infantil. Va vestit de qualsevol manera, porta un

característic nas vermell i grans sabates.

-Segon August: també anomenat “contra august”. Tercer element d’un trio de

pallassos que amplia els gags del primer August. Sovint és musical.

-Mim: habitualment mut. Es presenta sol i amb grans habilitats físiques.

Els pallassos els podem trobar al circ, al teatre, a una escola i també als

hospitals, entre d’altres espais. Els pallassos actuen de maneres diverses,

depenent de l’escenari en què estiguin i sempre amb uns objectius i una missió.

Podríem dir que els pallassos que trobem a l’associació dels Pallapupas són

del tipus August ja que porten tots un nas vermell.

2.3. L’humor des de la perspectiva de Jesús Jara i Caroline Dream

Tenint en compte el que s’ha dit fins ara, també resulten molt interessants les

aportacions realitzades per Jesús Jara en la seva obra, El Clown. Un

Navegante De Las Emociones, en la qual s’aprofundeix sobre el concepte de

pallasso així com en les seves característiques: les seves grans veritats (el

pallasso sempre ha de ser autèntic, sincer i espontani; un pallasso és complex),

les seves emocions (és tendre, el pallasso no és conscient d’exagerar, té una

bona autoestima), la seva relació amb l’exterior (un pallasso és curiós davant el

món que el rodeja, no busca problemes, se’ls troba i no busca provocar el riure

sinó que aquest es produeix com a conseqüència del xoc entre el seu esperit i

la seva lògica, d’una banda, i els de la societat i la resta de la humanitat, per

l’altre), les seves dualitats (és idealista i pràctic, somiador i realista, són

adjectius molt contraris però el pallasso té els dos), el seu llenguatge (en la

manera d’expressar del pallasso una imatge val més que mil paraules), el seu

costat fosc (no transmet violència, no insulta), les seves accions (tot el què fa té

una justificació. Un pallasso sempre troba solució a qualsevol problema).

Explica com és un pallasso físicament, és a dir, el seu aspecte i

psicològicament. També, al llarg del llibre, Jesús Jara aporta exemples de fets,


17

actuacions i anècdotes que havien fet alguns dels seus alumnes a les classes

de pallasso.

Ara que sabem les característiques principals dels pallassos, em centraré a

explicar un dels capítols més interessants: La Filosofia i la Psicologia del

Clown.

Aquest capítol està subdividit en altres capítols més curts. Resumiré breument

alguns d’ells, perquè crec que són els més representatius.

-La funció social del pallasso: quan veiem un bon pallasso, riem. Riem pel què

fa o deixa de fer, pel què imaginem i sobretot perquè ens identifiquem amb ell o

amb el seu comportament. Diu: “ Y es que detrás del Trabajo del clown hay un

arte y el origen de cualquier arte es encontrar una identificación” i és per això

que el pallasso ens ha de transmetre una imatge global positiva, de manera

que quan ens identifiquem, reconeixem comportaments nostres. Riem del

pallasso però en el fons estem rient de nosaltres mateixos perquè les seves

reaccions són com les que fem nosaltres. Jesús Jara afirma que no hi ha

dubtes en que això beneficiï l’estat físic i psíquic. Fins hi tot, hi ha nous

mètodes com la risoteràpia en què la seva finalitat és riure pel tractament de

depressions, ansietat... Metges, científics i psicòlegs reconeixen l’efecte

beneficiós i curatiu que té el riure. “Ya que sacar fuera nuestro clown significa

sacar fuera con total libertad nuestros pensamientos y sentimientos más

auténticos, primarios y sinceros. Y esa es la base para solucionar cualquier tipo

de problema”.

-El clown i la infància: sovint els pallassos es basen amb els nens per fer les

seves actuacions. Imiten la reacció dels nens que de petits problemes en fan

una exageració.

-La passió per viure: un pallasso viu constantment en el present més immediat.

No pensa en el futur: “Hace según siente y siente según vive”.

-El clown es un tipus segur de sí mateix: explica que si anem al psicòleg és per

falta d’acceptació d’un mateix en relació amb l’entorn, que una actitud negativa

només ens porta a enfosquir-nos, a imaginar problemes, és a dir, ens porta a

deprimir-nos. Jesús Jara diu: “Nunca he visto un clown deprimido-¿porque?-


18

Porque el clown es un apasionado de la vida. Es como un niño que, mientras

juega, cae, se golpea, se levanta y continúa el juego. El clown siempre muestra

más interés en mirar hacia delante que en recordar el pasado”. Un pallasso és

una persona optimista, que mira sempre endavant. Tal com diu Jesús Jara: És

un enamorat de la vida, per tant, si així és, quina falta fa un psicòleg?

-La mirada del clown: el pallasso sempre mira endavant, la mirada acompanya

els seus pensaments i dubtes. És una mirada oberta amb la qual es veuen les

seves intencions. Tal i com s’afirma al llibre: “ Sus sentimientos escapan por

sus ojos”.

Aquest llibre, en concret el capítol que he

resumit, té una relació molt directe amb el

tema que estic tractant. En poques

paraules, el què Jesús Jara explica durant

tot el llibre és que el fet de riure i

l’optimisme condueixen a un bon estat

anímic. En l’apartat de “El clown es un tipus

segur de sí mateix” hi he escrit una cita que

fa una bona relació entre el pallasso i el

nen. En aquesta, s’interpreta que sempre

s’ha de tirar endavant, sense enfosquir-nos,

buscar els punts positius de cada problema

i si caiem, aixecar-nos per continuar vivint

(tal i com fan els pallassos). D’aquesta manera, vius més intensament i no t’és

necessària la figura del psicòleg o de tractaments per superar els problemes

psicològics o anímics. Per tant, molts apartats d’aquest llibre et fan veure que

és molt important estar bé anímicament i que això, tal i com he mostrat a

l’apartat que parla de “La funció social del pallasso”, té una relació directa amb

l’estat físic. Així doncs, si vius tan intensament com ho fa un pallasso, és a dir,

jugues amb un bon estat anímic, les situacions et condueixen a un bon estat

físic? Segurament, Jesús Jara afirmaria aquesta pregunta.


19

D’aquesta manera també resulten interessants les aportacions de Caroline

Dream a la seva obra, El Payaso Que Hay En Ti. Sé payaso, sé tú mismo.

Bàsicament aquest altre llibre explica com s’han de fer les classes de pallasso,

és a dir, quines són les claus per arribar a ser un pallasso. Es tracta d’una sèrie

d’exemples d’exercicis per practicar l’art del pallasso i de l’explicació de la

psicologia d’aquest (com són i què són). Al llarg del llibre hi trobem frases de

pallassos, biòlegs i científics que donen opinions i definicions de termes

relacionats amb els pallassos (el riure, la formació d’aquests...). Per entendre

tot això, també ens explica quins són els orígens dels pallassos.

Caroline Dream al principi del llibre afirma: “Hacer que la gente se ría es mucho

más complejo y fascinante de lo que pueda parecer a simple vista”. Defensant,

així, l’art del pallasso i el que aquest aconsegueix davant una sèrie de persones

i situacions.

La mateixa autora quan es plateja que és un pallasso diu que als pallassos els

és més fàcil respondre la pregunta: “què no és un pallasso?”. És més fàcil de

contestar i tots, més o menys, contestarien el mateix: “un pallasso no és una

disfressa, ni un personatge que construeixes des de fora i que després

representes. Un pallasso no és en absolut un nas vermell o un estereotip”.

Per tant, després d’això, sabem que un pallasso té el seu interior i les seves

característiques ja explicades en el llibre anterior. Un pallasso no només és un

fora sinó que també té un dins.

Un capítol interessant per poder tirar endavant la meva recerca és l’anomenat:

“Diversión contra seriedad” en el qual Caroline Dreams diu que els humans

creiem que un cop som adults hem de ser seriosos. L’autora explica que sí que

cal ser seriós quan es tracta dels problemes greus del món i la humanitat com

la guerra, la fam o la pobresa. Però tal com diu el títol del capítol, la serietat es

pot compartir amb la diversió. Per molt que siguis adult no has de deixar de

divertir-te. Una cita que mostra el que s’ha explicat seria: “Esta seriedad la

debemos tratar como un virus social, que si no curamos en nosotros, nos hará

caer, tarde o temprano, enfermos de verdad”.


20

En una altre part del llibre es comenten els estímuls essencials per provocar el

riure. Aquests són: la incongruència, tot allò inesperat i el joc. Fer qualsevol

cosa normal no resulta divertit. L’espectador ha d’entendre que allò que està

veient no és del tot seriós. A la vegada, hi ha d’haver una incongruència. És a

dir, que alguna cosa no és com ha de ser i que té una lògica poc habitual.

Finalment, l’espectador ha de ser sorprès amb alguna novetat relacionada amb

els temes que hagi tractat el pallasso fins aleshores.

Es repeteix que fer riure i estimular el sentit de l’humor dels altres no és fàcil,

però tampoc és impossible. Caroline Dreams explica tècniques utilitzades per

els pallassos per aconseguir aquesta meta: “Es difícil, para la gran mayoría,

lograr hacer reír sin más que con lo que son, precisamente porque es un arte”.

Després d’haver llegit aquest llibre puc

interpretar que per Caroline Dreams és

molt important el fet de riure. De poder ser

divertit i seriós alhora. No pots deixar de

riure perquè ja siguis adult, precisament

perquè com més problemes es tinguin

més sa (i en el fons, útil) és aprofitar el

sentit de l’humor. D’altra banda, trobo molt

adequat que l’autora hagi escrit que els

grans problemes que hi ha al món s’hagin

de prendre amb serietat.

Durant el llibre, també es llegeix molt

sovint que el fet de fer riure és molt difícil. La última cita mostrada explica

precisament això. Per tant, aquest llibre el puc relacionar amb el meu treball ja

que, tal com diuen la pallassa que ha escrit aquest llibre o el pallasso que ha

escrit l’anterior, fer riure als altres és un art. Un pallasso, doncs, és artista en

aquest aspecte. És per això que puc relacionar directament el fet de riure i fer

riure amb l’estat anímic. I precisament aquesta és la funció dels pallassos

d’hospital. L’estat anímic d’un malalt no acostuma a ser bo. Els pallassos

d’hospital intenten que la persona malalta pugui millorar el seu estat anímic a


21

partir de la seva funció. Segurament, però, no millora en totes les situacions i

circumstàncies. Aquesta és, doncs, una de les qüestions a donar resposta en

aquest treball.

2.4. L’humor i la salut des de la perspectiva de Patch Adams

Després d’haver parlat sobre diferents variables que poden influir en l’estat

anímic, a la pel·lícula Patch Adams12 s’hi pot destacar la variable de l’humor en

la malaltia.

Resum amb diàlegs destacats intercalats:

Hunter Patch Adams, un home nord americà, per intent de suïcidi entra

voluntàriament a un psiquiàtric. Gracies als pacients, Hunter veu el què ha de

fer en el seu futur i també voluntàriament decideix marxar del psiquiàtric. És

una pel·lícula bassada en fets reals.

Patch Adams: Vull marxar!

Psiquiatre del centre: Discutirem això en el seu

temps.

Patch Adams. Ja me’n vaig.

Psiquiatre del centre: I ja has pensat en el què

faràs?

Patch Adams: Ajudar a les persones. Vull aprendre

de les persones i ajudar-les amb els seus problemes.

Psiquiatre del centre: És el que jo faig.

Patch Adams: No ho fas! Ni tan sols mira a la gent quan et parla. Jo si que

vull ajudar a les persones.

Psiquiatre del centre: Ho lamento Hunter, no puc deixar-lo marxar.

12

Metge nord americà que va revolucionar els hospitals d’Estats Units amb la seva forma especial de tractar els pacients.


22

Patch Adams: Ho faig voluntàriament!

Dos anys més tard Patch Adams va a estudiar a l’escola de medicina. Allà és

un dels més bons de la classe traient unes altes notes. Tot i això, fins el tercer

curs, no poden entrar a l’hospital i ell no vol esperar-se. Per tant, agafa una

bata i es cola dins de l’hospital junt amb els del tercer curs. Aquest primer dia

és quan comença a fer tonteries dins les habitacions dels pacients, fent que

aquests es diverteixin i deixin de pensar per un moment en el dolor. Però

l’escola no té la mateixa filosofia com a metge que té ell, per tant no l’entenen i

creuen que aquesta manera de comportar-se en un hospital no és l’adequada.

De totes formes ell segueix entrant a l’hospital guanyant-se l’amistat amb els

pacients i les infermeres.

Un diàleg interessant entre Hunter i una estudiant, la Carin, que s’acabaran

enamorant:

Patch Adams: Aquesta increïble bola de plàstic, al posar-te-la al nas, pots

alegrar el dia a una altre persona. Fins i tot a un pacient que sofreix.

Estudiant Carin: Segur que és graciós pels nens.

Patch Adams: Per qualsevol. Els pacients han obert la seva ànima Crain.

Comparteixen els seus somnis, les seves fantasies i si li tires el tema

concret s’alegren ni que sigui per un moment. No es concentren en el

dolor, ni tan sols senten el dolor.

Un dia, Patch Adams, està a una habitació de l’hospital fent riure a un nen però

l’enganxa el seu professor i li diu:

Professor: Vols dir-me que creus vostè que està fent?

Patch Adams: Els feia riure senyor. El diari de medicina diu que en la

secreció de les endorfines que a la seva vegada augmenten la secreció

de la sang, baixa la pressió. També és un efecte positiu en el sistema

cardiovascular.

D’aquí l’envien directe al despatx del director perquè ja l’han enganxat varies

vegades a l’hospital divertint als pacients. El professor li diu:


23

Professor, director: Perquè estàs aquí? Si vols ser pallasso vagin-se’n a un circ.

Els pacients no necessiten un amic, necessiten un metge. Allunya’t d’aquest

hospital.

Cada cop, a partir dels diàlegs, es veu millor com els professors i alumnes de

l’escola només volen ser metges per portar la bata, salvar vides i ser

reconeguts. No pretenen acostar-se als pacients i dir-los-hi pel nom, enlloc de

dir “el pacient de l’habitació 31”, tal i com ho fa Patch Adams.

També hi trobem un diàleg interessant entre Hunter i un amic estudiant:

Amic: És un hospital, la gent esta sofrint i agonitza.

Patch Adams: Tots agonitzem. La nostra feina és millorar la salut. Saps

què significa? Significa millorar la qualitat de vida no només retardar la

mort.

Així doncs, més endavant, després de no haver fet cas als professors que li

deien que deixés d’entrar a l’hospital, torna a ser cridat al despatx del director

suprem. En aquesta intervenció del director hi podem intuir quins són els punts

d’investigació del meu treball:

Director suprem: Tot i això, hi ha una altra font d’informació que em diu

que les seves bogeries han millorat la qualitat de vida dels pacients.

Prenen menys medicaments i el pacient de l’habitació 305 (amb càncer de

pàncrees, sempre de mal humor i fent fora a tothom de la seva habitació)

no ha llançat res més a les infermeres en una setmana.

Després d’això, decideixen donar-li una altra oportunitat. Al llarg de la pel·lícula

es pot veure el procés d’enamorament de Patch Adams i la Carin. En moments

de confiança parlen de:

Carin: He escoltat algo de tu...

Patch Adams: Que vaig estar en un psiquiàtric?

Carin: És cert?


24

Patch Adams: Vaig intentar suïcidar-me. El psiquiàtric és el millor que

m’ha passat.

Carin: Què van fer els doctors per ajudar-te?

Patch Adams: Ells no em van ajudar. Els pacients em van ajudar. Em van

fer veure de que al ajudar-los podia oblidar els meus problemes. I ho vaig

fer, en realitat els vaig ajudar. Va ser un sentiment increïble. Per primera

vegada a la meva vida vaig oblidar els meus problemes. Va ser una gran

alegria.

Després d’estar temps sense aparèixer per l’hospital perquè sino el feien fora

de l’escola, les infermeres l’avisen perquè hi vagi. El pacient de l’habitació 305

(el que sempre estava de mal humor fent fora a tothom de l’habitació) s’estava

morint. Patch Adams va anar-hi i van estar parlant fins que ell li va demanar

que li cantés la cançó que li va cantar el primer cop que el va visitar. Finalment,

el pacient de la 305 mor.

A partir d’aquí i veient situacions a l’hospital de gent que no té diners per pagar

i aspectes d’aquests, decideix engegar un projecte. Vol fer un hospital gratuït.

El primer hospital divertit en el món. Vol utilitzar l’humor per curar dolors i

sofriment. Aleshores aconsegueix muntar una consulta per la gent que no es

pot pagar una assegurança. En aquesta consulta, situada en mig de bonics

boscos, atenen a molta gent fent-los passar també bones estones amb l’humor

i l’optimisme de Patch Adams. Aquesta consulta, l’obre amb el seu amic i la

Carin, la seva novia. Un dia hi entra un home que la Carin troba força estrany

però Hunter no li fa cas i el tracta molt bé. Després d’això la Carin rep una

trucada d’aquest home. Diu que necessita parlar amb algú i demana si el poden

anar a veure. La Carin, bona persona, el va a visitar. Però aquesta visita es

converteix en un desastre. La Carin és assassinada i l’home després es tira un

tret. Patch Adams queda força destrossat i decideix abandonar-ho tot. El seu

company d’habitació de l’escola de medicina el veu trist i tirant els nassos de

pallasso amb els quals aportava diversió als pacients. Aquest li diu que es

quedi, que necessiten la seva ajuda perquè una pacient fa tres setmanes que

no menja (des de que Patch Adams no està a l’hospital). Aquest fet fa

reaccionar a Hunter i l’ajuda a tirar endavant. Per ajudar a la pacient, va fer


25

realitat el seu somni i així mengés (omplir una piscina plena de fideus).

Finalment es gradua.

Durant els 12 anys següents, va obrir una consulta mèdica familiar i va tractar a

més de 15.000 persones sense pagament, negligència mèdica ni edifici formal.

Va adquirir les 105 hectàrees a West Virginia, on la construcció de l’hospital

Gesundheit està actualment en curs. Fins a la data, la llista d’espera de més de

1000 metges han ofert a abandonar les seves pràctiques actuals i participar a

la causa de Patch.

És una pel·lícula relacionada molt directament amb el meu treball. Els diàlegs

que he anat escrivint durant el resum trobo que són els diàlegs més important

de la pel·lícula ja que presenten la filosofia que té el personatge com a metge.

Ell sap com ajudar a la persones malaltes, fent-les riure perquè deixin de

pensar per un moment en la seva malaltia. I segons la pel·lícula, després de les

visites de Patch Adams, es diu que l’estat anímic dels pacients ha canviat. Un

efecte molt positiu. Justament el que jo defenso en aquest treball. A aquesta

pel·lícula es veu molt clarament com els altres estudiants només els hi

interessa salvar vides, tenir prestigi i que siguin anomenats “Doctor x”. Hi ha

una imatge molt bona on estan els alumnes de tercer a l’hospital, Patch Adams

també, i el professor es para davant d’un llit amb una pacient. Davant seu

només va comentant: “Aquesta pacient té aquesta malaltia” i els alumnes van

fent preguntes. Però de sobte se sent que Patch Adams té una pregunta i diu:

“Com es diu la pacient?” Aquí podem veure com la pacient li fa un somriure

perquè veu que estan per ella, que interessa que la persona estigui bé, que és

una persona com tots i se li pot dir pel nom tot i estant en un hospital. Trobo

molt adequat com pensa Patch Adams, la seva manera de fer i de tractar la

gent. La seva manera d’actuar davant algú que s’està morint i la seva manera

d’actuar davant una habitació plena de nens malalts. La seva manera de fer

riure la gent que amb un simple nas de pallasso alegra el dia a qualsevol. Ha

sigut molt interessant veure aquesta pel·lícula de cara al meu treball perquè

respon a moltes de les preguntes que tinc i em poden ajudar alhora de fer la

investigació i les comprovacions.


26

2.5. Salut i Pallassos

2.5.1. Inicis dels pallassos d’hospital

El fet d’estar hospitalitzat crea una angoixa de cara al pacient i familiars.

Aquests infants s’allunyen del seu ambient quotidià i, sigui quina sigui la causa

d’estar a l’hospital (malaltia, intervenció quirúrgica, tractaments...), aquesta

genera un elevat grau d’ansietat. Per aquest motiu els pallassos van veure que

la seva funció podria ser positiva als centres sanitaris i podrien substituir la por

per somriures.

Tot comença quan un metge nord americà, Hunter Patch Adams, va

revolucionar els hospitals d’Estats Units al trobar una forma molt especial de

tractar als pacients que es trobaven internats a l’hospital de Virginia Occidental,

és així com després d’estudiar medicina, va crear el centre Gesundheit l’any

1971, a partir del qual va trobar nous mètodes alternatius per curar els malalts,

a través del somriure i l’amor.

Quan en els inicis dels pallassos d’hospital es va veure que la seva funció

portava alegria a les persones que hi havia a l’hospital i un canvi de l’estat

d’ànim es van començar a crear organitzacions de pallassos d’hospital per fer


27

el patiment dels infants menys dolorós. Se n’han creat per tots els continents.

Són pallassos d’hospital sense ànim de lucre, fent que la seva funció sigui

beneficiosa en front l’estat d’ànim de l’infant, jove, adult, etc.

Els inicis de pallassos d’hospital a Catalunya van ser fa tretze anys, quan la

pallassa Angie Rosales de nom artístic Anatomia Efervescente va començar a

fer l’experiment de intentar influir sobre l’estat anímic dels pacients per ajudar a

tenir una millora en l’estat físic. Els seus inicis van ser a l’Hospital Sant Joan de

Déu de Barcelona. Acabaven de néixer els Pallapupas.

Quan Anatomia Efervescente va iniciar aquesta vocació, va viure amb una gran

intensitat el desig d’ajudar a tots els infants hospitalitzats i amb la intuïció de

que si aconseguia millorar el seu estat anímic i les seves pors també l’estat físic

se’n beneficiaria.

Després de tretze anys de gran èxit i de la implantació del sistema a

nombrosos hospitals de Catalunya, la doctora Anatomia Efervescente ha penjat

la bata de Pallapupas però s’ha deixat el nas posat per presidir Pallapupas i

treballar per poder expandir aquest sistema a tots els centres sanitaris fent que

aquella vocació de l’any 2000 continuï sent possible.

Tot i que en els seus inicis, l’any 2000, Pallapupas va començar atenent a nens

i joves hospitalitzats, ara ha començat a treballar amb nous col·lectius com són

les persones grans i adults amb malalties mentals.

2.5.2. Els Pallapupas

Segons el seu programa de presentació, podem definir els Pallapupas de la

següent manera:

INTRODUCCIÓ

Quan en una revisió mèdica els metges ens detecten una malaltia aquesta

passa a ser el centre de la nostre preocupació i per tant és per a nosaltres de

molta importància.


28

Quan aquest contratemps li passa a un nen, el fet d’haver de passar per un

hospital pot ser una experiència molt traumàtica i dolorosa, tant pel nen malalt

com per tota la seva família.

El que fa la gent del projecte de pallassos d’hospital és enmig de tota aquesta

problemàtica aportar una mica de tendresa i humanitat a tot aquest procés.

Això ho fan a través de la seva professionalitat i de la seva formació artística i

mèdica, que podem afegir a la seva motivació personal per donar una mica

d'espai al sentit de l’humor encara que sigui en condicions difícils.

Aquest projecte va començar l’any 2000 i des de llavors han anat aplicant

aquest sistema cada cop a més hospitals. D’aquesta manera les persones que

tenen la desgràcia de passar per una d’aquestes malalties poden sentir-se una

mica més alleugerides del problema. Si poden fer que aquestes persones

estiguin anímicament una mica millor, segur que d’una manera o d’una altra els

beneficiarà en la superació de la malaltia.

QUI SÓN I QUE FAN?

Són una ONG de pallassos d’hospital. Són una associació, sense

ànim de lucre, que treballa als hospitals i centres sociosanitaris.

D’aquesta manera poden millorar la qualitat de vida dels infants,

joves i ancians malalts i poden estar presents en els processos

mèdics dolorosos per alleugerir-los. També col·laboren amb col·lectius en risc

d’exclusió social.

Els Pallapupas a l’hora de tractar amb una persona malalta, tenen molt en

compte l’aspecte emocional i ajuden a conscienciar i normalitzar la malaltia que

pateix el nen, atrevint-se a parlar-ne sense l’estigma social que la caracteritza.

Els Pallapupas no volen oferir només un servei d’entreteniment. També volen

oferir un servei de caràcter assistencial. Així doncs, esperen que des de el món

de la salut, s’accepti aquest mètode de relació (que inclou el teatre, la màgia i

l’humor) com una bona eina per ajudar als malalts en tot el seu procés.


29

Per poder aconseguir tots aquests objectius, des de l’organització vetllen molt

per cadascun dels següents punts que passem a analitzar:

-La professionalitat: Tots els equips de treball dels Pallapupas estan formats

per gent que són actors, mags i pallassos professionals. Tots ells han tingut

una formació específica per poder treballar en centres de salut i poder conèixer

la varietat de les seves problemàtiques.

-El treball en equip: Hi ha una estreta col·laboració amb tot l’equip sanitari

implicat per tal de poder atendre molt bé els pacients i col·laborar en la seva

recuperació física i emocional.

-L’atenció personalitzada: Les intervencions dels Pallapupas estan molt

estudiades. No és una activitat artística repetitiva sino que cada cas és estudiat

de manera específica i així es poden adaptar a les necessitats físiques i

emocionals del malalt hospitalitzat.

-La qualitat: Els Pallapupas segueixen un programa de formació artística,

teatral i sanitària per tal de poder desenvolupar la seva feina de la manera més

òptima i més eficaç.

L’ESQUIP DELS PALLAPUPAS

Aquest equip està format bàsicament pels Pallapupas i els dinamitzadors

teatrals. Que s’agrupen organitzats segons un organigrama definit on hi ha la

junta directiva i tots els diferents voluntaris.

-Els Pallapupas:

L’equip de Pallapupas el formen artistes, actors i pallassos professionals.

Des dels seus inicis els Pallapupas han constatat per experiència que és molt

més fàcil fer la seva feina si els grups de treball estan formats per parelles de

pallassos mixtes. Els pallassos de Pallpupas no fan un espectacle amb un guió

igual que repeteixen a cada habitació o sala on intervenen. La seva feina també

està molt basada en la improvisació, i aquesta improvisació està en funció del


30

diferent panorama que troben cada vegada que obren una porta. És una feina

que necessita de molta energia i alhora de molt de tacte.

El treball en parella ajuda a desenvolupar correctament les improvisacions. La

parella equilibra l’energia, portant el pes de l’actuació primer un i després l’altre.

El treballar en parella també suposa un reforç anímic per a ells que en cap

moment deixen de ser clowns. D’aquesta manera els papers de cadascun

poden quedar molt definits i el contrast està llavors assegurat.

També és important i de vegades necessari que les parelles estiguin formades

per un home i una dona. D’aquesta manera és molt més fàcil quan treballen

amb infants i joves que aquests es puguin identificar cadascun amb el seu

gènere, el pallasso o la pallassa.

-Els dinamitzadors teatrals:

Els dinamitzadors teatrals dels Pallapupas són actors i actrius especialitzats en

les diverses tècniques de teatre social. Aleshores els dinamitzadors apliquen

aquestes tècniques per intervenir en diferents col·lectius amb risc d’exclusió,

amb l’objectiu de treballar les habilitats relacionades i dotar-los de recursos per

a poder desenvolupar-se o reincorporar-se a la vida social normal.

-Els planificadors:

Dins de l’equip hi ha unes persones responsables de la planificació i

desenvolupament de la tasca dels Pallapupas. S’encarreguen d’implementar

els diferents projectes del programa i vetllar també per la qualitat de les

intervencions, per tal de mantenir sempre un nivell i una tendència positiva.

Periòdicament es mantenen reunions amb els equips de pallassos i

dinamitzadors i s’estudia la seva evolució mirant de definir cada vegada millor

la tasca que desenvolupen. La tasca d’aquestes persones consisteix en

organitzar i supervisar les formacions específiques de cada artista.

-Equip de psicòlegs:

Hi ha un equip de psicòlegs que periòdicament fa sessions en grup de suport

psicològic i emocional a tot el grup dels Pallapupas. D’aquesta manera poden


31

estudiar i discutir la manera més òptima d’afrontar alguns casos de

problemàtica més greu. També procuren donar la preparació psicològica

necessària per poder treballar en casos que per la seva complexitat mèdica no

tenen cap solució.

Normalment aquestes sessions estan a càrrec d’un psicòleg especialista en

treball en grup amb l’objectiu de donar suport psicològic als artistes, que

d’aquesta manera poden alliberar i treballar les tensions i les angoixes

acumulades durant el seu treball amb els infants, joves i ancians malalts.

-Equip assessor i formador artístic:

Aquest equip és el grup de persones encarregades de l’assessorament al

director artístic. Així com també de complementar la formació dels equips de

pallassos.

LA FORMACIÓ

-Formacions artístiques:

Alguns pallassos reben de tan en tan formacions específiques de l’art del clown

i de totes les seves especialitats. La persona responsable de la formació dels

pallassos de Pallapupas és el seu director artístic. Sovint també es pot recórrer

a la col·laboració d’altres professionals que fan de formadors externs d’aquesta

art escènica.

També es compta amb la col·laboració d’algunes escoles de teatre, així com

d’altres centres, sempre que aquesta formació sigui interessant per als

membres del grup i es pugui aplicar en un futur per la millora de la qualitat de la

feina.

-Formacions mèdiques:

Les formacions hospitalàries les imparteix el propi personal dels centres

sanitaris on hi treballen: cirurgians, anestesistes, psicòlegs i psiquiatres,

infermers...Cada un d’ells en la seva especialitat, donen la formació necessària

per a que la tasca dels artistes estigui coordinada amb la dels equips sanitaris i


32

ajudi a la recuperació dels pacients. Això comporta el coneixement dels ritmes i

la dinàmica que es produeix en un centre sanitari.

PROJECTES

Els Pallapupas traslladen el teatre dels escenaris a les habitacions dels

hospitals per posar-lo al servei de la salut. A través de la innovació constant,

dia a dia amplia el seu àmbit d’actuació a nous col·lectius i espais.

D’aquesta manera la presència dels Pallapupas creix progressivament més

enllà de les habitacions i plantes dels hospitals per tal de ser part

imprescindible als quiròfans, hospitals mentals i clíniques de Gent Gran de

manera pionera a Espanya i Europa.

A més els Pallapupas es converteixen en un crèdit optatiu a la Facultat de

Medicina de la Universitat de Barcelona com a demanda dels futurs

professionals.

Pallapupes consten de tres projectes: projecte de planta, projecte quiròfan i

projecte gent gran.

Projecte planta

La tasca de Pallapupas a les plantes i les habitacions dels hospitals és una

tasca d’improvisació per a adaptar cada actuació a les necessitats pròpies de

cada una de les nenes i els nens ingressats. També els acompanyen quan han

de seguir un procés dolorós o incòmode, ajudant-los a relaxar-se i facilitant la

feina de l’equip sanitari.

Quan els Pallapupas entren a l’habitació es presenten, si és la primera vegada

que visiten l’infant, i el conviden a entrar i participar en un joc on tot té cabuda:

màgia, cançons, música, malabars, balls i danses, titelles, bombolles de sabó,

etc.


33

La diferència principal entre Pallapupas i qualsevol altra entitat és que les

actuacions estan fetes a la mida de cada infant. En cap cas és un espectacle

genèric que podria ser representat en qualsevol teatre, sala o festa d’aniversari.

L’atenció dels Pallpapupas procura ser molt personalitzada i adaptada a cada

cas.

Per treballar de manera més eficient i poder assolir una bona comunicació i

complicitat amb el pacient es tenen en compte els factors següents:

-Edat de l’infant hospitalitzat

-Patologia que pateix

-Estat de la malaltia

-Situació familiar, cultural, social o altres

Tota aquesta informació la rep el pallasso o pallassa a través de la transmissió

feta per l’equip sanitari i permet valorar quina serà la manera més efectiva de

reduir la tensió de l’infant i la seva família. A partir d’ella es tria la forma d’entrar

a jugar amb l’infant: suavitat, energia, tipus de joc...adaptant cada actuació a

les necessitats pròpies de cada una de les nenes i nens ingressats.

Amb tot, el servei que ofereixen els Pallapupas als hospitals opta per un model

d’atenció integral, centrat sobretot en la família, entenent que, tot i que el malalt

sigui l’infant, no és únicament aquest qui pateix la malaltia.

Projecte Quiròfan

L’objectiu d’aquest projecte és acompanyar els infants durant tot el procés de la

intervenció, fins i tot en aquells espais on no és permesa la presència dels

pares, com són els quiròfans i altres espais de l’hospital.

Els pallassos preparen a nens i nenes per a l’anestèsia, i fan que l’experiència

no sigui tant difícil per a ells i les seves famílies. Els acompanyen durant la

seva entrada a quiròfan i fins a que estan anestesiats, surten durant la

intervenció i tornen a estar presents en el despertar a la sala de reanimació.


34

Quan l’anestèsia és local, els pallassos es queden també durant la intervenció

per tal d’alleugerir l’estrès provocat per la intervenció.

A la sala de reanimació els ajuden a despertar-se d’una manera suau i

agradable.

Després de quatre anys d’implantació de l’UCA (Unitat de Cirurgia Ambulatòria)

de Sant Joan de Déu, l’equip sanitari de l’hospital ha pogut comprovar com la

presència dels pallassos de Pallapupas a quiròfans no és només beneficiós,

sinó que es podria dir que és necessària. El projecte ha crescut l’any 2008, des

del mes de juny també es realitza a l’Hospital Althaia a Manresa.

Projecte Gent Gran

L’increment de l’esperança de vida en les societat en què vivim ha provocat

que es generi un interès per la qualitat de vida. Cada vegada, degut als

avenços sanitaris i a la qualitat de vida, vivim més anys.

Per aquest motiu no només és rellevant mantenir un estat de salut física sinó

que també és important disposar d’un cert nivell de benestar psicològic i social,

sobretot quan pensem que aquests dos aspectes es troben tan estretament

relacionats.

Aquest allargament de la vida també comporta coses negatives. El col·lectiu

d’ancians malalts ingressats en clíniques i hospitals en llarga durada és un dels

més desfavorits de la societat actual. Molts d’ells estan molt malalts i de

vegades tenen les capacitats cognitives bastant deteriorades.

Els Pallapupas van iniciar l’any 2008 un projecte amb un nou col·lectiu, els avis

i les àvies malalts. Participen en la millora de la seva qualitat de vida. Fan

visites de forma personalitzada a les habitacions i s’adapten a les necessitats

específiques dels avis. Aquí els pallassos tenen un aire més murri que els fa

connectar millor amb el seu nou públic.


35

PROGRAMA TEATRE SOCIAL

Aquest programa es va posar en marxa el mes de febrer de l’any 2003, a

l’Hospital Sant Joan de Déu. D’aquesta manera es donava resposta a la petició

formulada pel propi personal de Pallapupas, després de comprovar que el

servei que els pallassos de Pallapupas-Pallassos d’Hospital presentaven no

donaven els resultats esperats en l’àrea de psiquiatria a causa, principalment,

de la complexitat que requereix una intervenció amb pacients amb trastorn

mental.

Després de dos anys en funcionament, el programa va fer un pas endavant per

tal que realment els infants i joves malalts mentals obtinguessin de les activitats

realitzades unes eines que els servís en la seva reintegració a l’entorn social en

què viuen.

En aquesta nova etapa, l’equip de psiquiatria de l’Hospital Sant Joan de Déu,

ha reconegut i valorat la tasca dels Pallapupas com a imprescindible i els hi ha

demanat fer més extensa la seva intervenció en aquesta àrea. És per això que

a partir d’aquest moment es creu necessari buscar una tècnica més específica

que permeti assolir els nous objectius plantejats. Les tècniques de teatre social

encaixen i posen èmfasi en les noves perspectives.

Projecte teatre Social i Salut Mental

Els joves i els adults que pateixen algun tipus de trastorn mental tenen un

seguit de característiques que són un denominador comú dels diferents tipus

de malaltia mental. Entre elles es troben la manca d’empatia, la rigidesa

mental, la baixa tolerància a la frustració, la dificultat per connectar amb ells

mateixos, la manca de recursos expressius i la baixa capacitat de representació

i abstracció.

Totes aquestes característiques dificulten la possibilitat de relacionar-se amb

l’altre, és per això que, si aquest fet li sumen l’estigma social que la malaltia

mental arrossega, aquest col·lectiu pateix un risc real de quedar aïllat, al marge

de la vida social normal.


36

El projecte teatre social i salut mental, a través d’eines teatrals, dota de

recursos als pacients de salut mental per tal de millorar la seva capacitat de

relacionar-se “amb el món que els envolta”. Al mateix temps que, al realitzar-se

aquesta tasca sempre de la mà de l’equip de professionals de cada centre de

salut mental. Després de cada sessió els professionals reben la informació

sobre els pacients que els ajuda tant per el tractament terapèutic de cada

pacient com en cas de dubte, per a poder precisar en el diagnòstic.

Projecte Teatre Social i Gent Gran

Aquest programa es va inspirar en el projecte fet anteriorment de Teatre Social

i Salut Mental que es va començar a aplicar el mes de Febrer de l’any 2003, a

l’Hospital Sant Joan de Déu.

Les tècniques que s’utilitzen per poder treballar amb la gent gran són

bàsicament les mateixes tècniques que per altres col·lectius però intentant

adaptar els continguts a les necessitats que tenen els avis i les àvies.

El què es pretén amb aquest projecte és minimitzar l’efecte d’exclusió social i

d’aïllament que pateixen els avis i les àvies que estan malalts. Es fan treballs

per recuperar la memòria de la vida d’aquesta gent i per poder treure les pors

que tenen. Aquestes pors són de vegades ocasionades per haver viscut tota

una vida i veure la proximitat de la mort. Fer exercicis per augmentar la

capacitat imaginativa s’utilitza com a recurs per l’evasió i la recuperació, ja sigui

física com emocional.

Projecte Teatre Social i Familiars de Salut Mental

Tots els familiars de les persones que estan afectades per malalties mentals

adopten normalment el paper de cuidadors. Aquesta condició provoca moltes

vegades uns afectes negatius que són difícils de valorar en qualsevol dels

àmbits, personal, afectiu o laboral. Són persones que quasi no tenen vida social

ja que l’atenció continuada que donen al malalt els impedeix de gaudir-la.

Normalment es tracta de la mare o el pare.


37

Aquesta activitat té com a objectiu fer evidents les necessitats que té aquest

col·lectiu i poder actuar en l’àmbit del seu desenvolupament personal.

S’utilitzen tècniques apreses en diversos tallers d’arreu del món que les han

utilitzat en algunes experiències. S’estudien les variacions que cal fer o

combinacions entre varies d’elles per poder actuar eficaçment sobre aquest

col·lectiu.

PROJECTE UNIVERSITAT

Recentment la Universitat de Barcelona (UB) i els Pallapupas va decidir donar

a partir de l’any 2012 la formació en aquest àmbit als professionals mèdics i

d’infermeria de la Facultat de Medicina. Es va crear una nova assignatura

anomenada “Noves eines per a la intervenció en el món hospitalari”. Aquesta

assignatura es dona als alumnes dels campus de Bellvitge i de l’Hospital Clínic.

Pallapupas dóna classes a la UB des de fa quatre cursos, on la formació

funcionava fins ara com a crèdit de lliure elecció. Una vintena d’alumnes, la

majoria estudiants de medicina i alguns d’infermeria, fan les set sessions per

curs programades amb l’objectiu de millorar la comunicació i relació amb el

pacient, trencant estereotips i desenvolupant noves vies per aconseguir la

humanització de la salut.

Amb la decisió de convertir les classes de Pallapupas en assignatura optativa,

la UB fa una aposta per incloure aquesta formació dintre del pla d’estudis de la

facultat de Medicina. La comunicació empàtica amb el pacient, el treball en

equips interdisciplinaris o la escolta activa en el seu lloc de treball, seran

algunes de les competències que els futurs professionals de la salut hauran

d’haver adquirit en acabar la seva formació universitària.

A Catalunya ja en són dotze els hospitals que s’han beneficiat de les

actuacions dels Pallapupas. Es compta amb 55.000 persones anuals que han

rebut l’ajuda d’aquest col·lectiu. Tot i així tan sols representa el 8%

d’hospitalitzacions anuals a Catalunya.


38

HOSPITAL SANT JOAN DE DÉU

L’Hospital Sant Joan de Déu és una institució de titularitat privada però alhora

amb vocació i finançament públics. Fundat per l’Ordre Hospitalari de Sant Joan

de Déu l’any 1867 compta amb més de 130 anys d’experiència.

Sant Joan de Déu és un hospital d’alta especialització i tecnologia en el que la

dona, el nen i l’adolescent són el seu centre d’interès. La seva missió és donar

una atenció integral als seus pacients tot compaginant la vessant més humana

a l’assistència amb el desenvolupament dels nous avenços científics.

Aquest és el primer centre on va començar a treballar Pallapupas el 6 de

novembre de l’any 2000.


39

3. PART EMPÍRICA

3.1. Què vull fer i com ho vull fer

Després de la meva recerca sobre els termes més importants que poden influir

i modificar l’estat anímic d’una persona, d’haver llegit llibres, articles i haver-me

guiat per estudis diversos relacionant-ho amb els pallassos, he fet algunes

entrevistes. Que m’han permès treure conclusions sobre el tema tractat.

Les entrevistes que he fet han estat a una psicopedagoga, una pallassa i un

metge. El motiu d’escollir aquests perfils és perquè són persones relacionades i

coneixedores dels problemes de l’estat anímic. Cadascun d’ells m’ha donat el

seu particular punt de vista enfocat des de la seva professió, i després

d’escoltar-los a tots tres he pogut treure les conclusions que explico a

continuació.

Tot i ser conscient en el moment de la decisió de fer aquest treball que seria

complicat d’obtenir dades estrictament objectives i científiques que poguessin

avalar aquesta hipòtesi, si que he pogut comprovar que de forma empírica i

recolzats per molts anys d’experiència, gent de diferents àmbits relacionats

amb aquesta problemàtica, estan d’acord amb l’afirmació de l’estreta relació

que hi ha entre l’estat anímic i l’estat físic encara que no sigui un efecte

mesurable de manera científica, aspecte que per no quantificable algú podria

considerar-ho, en contra de la visió dels que hi treballen diàriament, una

conclusió amb cert aire subjectiu.

3.2. Dades obtingudes de les entrevistes

En l’entrevista que he fet a la pallassa13 comenta que per la seva experiència

en un moment complicat sigui una guerra, una malaltia entre d’altres

problemes, és molt necessària l’acció dels pallassos per oblidar durant uns

instants el problema que hi ha hagut i poder tenir una visió positiva després

d’haver-les tingut totes negatives. Està a favor de la figura del pallasso

13

Anna Montserrat Boada , pallassa que treballa amb Pallassos Sense Fronteres. També treballa a escoles fent classes de circ. Entrevista realitzada al Parc de l’Oreneta a Barcelona el 16 d’Octubre del 2013.


40

d’hospital i creu que el fet de que un nen hospitalitzat pugui desconnectar del

seu problema momentàniament és molt sa.

En l’entrevista a la psicopedagoga14 s’ha pogut veure que troba que l’humor és

un factor que té molta importància en la vida de les persones. Explica, per la

seva experiència, que l’humor és bàsic per poder afrontar situacions

complicades i ajuda a alliberar-se del sentiment de repressió d’algunes

emocions. És millor segons ella exterioritzar totes les emocions i que no es

quedin reprimides a l’interior. L’humor és una de les vies per aconseguir aquest

alliberament.

En l’entrevista amb el metge15 assegura que a part de la millora física i

contrastada de segregació d’endorfines que provoquen una millora de l’estat

físic també és important l’aspecte psicològic en que l’humor reforça la

resistència mental per poder afrontar aquestes situacions.

3.3. Anàlisi de les dades obtingudes

Si analitzem les opinions obtingudes de les persones implicades en el tema que

he entrevistat, podem veure que en la seva llarga experiència, poden afirmar la

relació que hi ha entre l’estat anímic i l’estat físic. Encara que no ho he pogut

corroborar directament amb estudis científics, dels que la gent amb més

experiència en tenen coneixement, si que tots coincideixen en haver-ho

constatat empíricament cadascun en el seu àmbit d’actuació.

Tant el metge, Salvador Millet, com la psicopedagoga, Montserrat Llinares, ho

veuen positiu des de la faceta sanitària i són els que han pogut fer un

seguiment més directe ja que estan en contacte amb el problema de manera

més continuada i poden tenir una visió amb més perspectiva de tot el procés.

14

Montserrat Llinares Fité, psicopedagoga, mestra i pallassa. Treballa a la facultat de psicologia, ciències de l’educació i de l’esport Blanquerna. Universitat Ramon Llull. Entrevista realitzada a la facultat de Blanquerna el 19 d’Octubre del 2013. 15

Salvador Millet Fité, pediatre i puericultor. Entrevista realitzada a la consulta el 20 d’Octubre del 2013.


41

Vist des de la faceta del pallasso, es pot dir que tot i no podent fer un

seguiment continuat del problema, ja que les seves actuacions són molt

espaiades, els hi arriba la informació via famílies o serveis sanitaris.

Tots coincideixen però en l’estreta vinculació entre l’estat anímic i l’estat físic

que han pogut constatar al llarg de la seva carrera professional.

Segons el Doctor Salvador Millet, el tenir un bon estat anímic fa segregar unes

substàncies al cervell, les endorfines, que està comprovat que tenen un efecte

de millora en el sistema de defenses del cos.

Tant la psicopedagoga com la pallassa ho enfoquen de manera que el major

benefici és a nivell psicològic donant més força i recursos a la nostre ment per

poder afrontar situacions molt adverses. Ens comenten que aquesta millora en

l’estat anímic permet d’alguna manera veure el problema en una perspectiva

global i tenir la capacitat de poder evadir-se momentàniament del problema, la

qual cosa retro alimenta la millora de l’estat anímic.

Des de l’humor es pot desdramatitzar una situació molt dura. Moltes vegades

és la mateixa natura de la persona la que com a mecanisme d’evasió utilitza

l’humor per poder superar un problema greu. En un reportatge16 sobre els

camps d’extermini una de les supervivents, Neus Català17, deia que mai de la

vida havia rigut tant com quan estava en el camp d’extermini.

Tal com he comentat a la part teòrica i ha corroborat el metge en la seva

entrevista, la variable de la família i el cercle d’amistats és un factor molt bàsic i

essencial que ajuda a tenir un millor estat anímic.

Tots tres coincideixen tant la pallassa, Anna Montserrat, com el metge,

Salvador Millet, com la psicopedagoga, Montserrat Llinares, en que qualsevol

aspecte que ajudi a aportar una mica més de felicitat en moments crítics és

sempre molt benvingut sigui de la vessant que sigui la seva provinença.

16

Documental, “Neus Català. Retorn a Ravensbrück”. Emès al programa Sense ficció el 16 de Febrer del 2007. 17

Neus Català va ser deportada al camp d’extermini de dones de Ravensbrück (Berlin) durant la segona Guerra Mundial.


42

4. CONCLUSIONS DE LA RECERCA

Després de la recerca, puc confirmar la meva hipòtesi: “l’estat anímic influeix

sobre l’estat físic”. La informació que em van proporcionar a les entrevistes em

va permetre treure conclusions explicades a l’apartat de l’anàlisi de les dades

de les entrevistes, és a dir, que l’estat anímic influencia sobre l’estat físic. Pot

fer-ho de moltes maneres però sempre es pot aconseguir una millora.

Els mètodes que he utilitzat per fer aquest treball és la recerca d’informació

mitjançant llibres, articles, documentals i pel·lícules relacionades amb aquest

tema. També he pogut obtenir una valuosa informació parlant amb persones

que des de la seva perspectiva professional són coneixedors d’aquesta

connexió entre els estats del cos i de la ment, alguns dels quals he tingut la

oportunitat de fer-los-hi una entrevista.

Per fer el treball he trobat algunes dificultats. No ha estat fàcil trobar estudis

que fessin referència a cadascun dels punts escollits que poden afectar en

l’estat anímic. Tot i que és un tema que ha estat abordat des de diferents

àmbits, tampoc és una matèria sobre el què existeixi una molt extensa

bibliografia. Potser el més complicat ha estat trobar les pel·lícules i

documentals que tinguessin relació amb aquesta qüestió ja que no hi ha un

índex general per on començar a buscar continguts del tema que ens ocupa.

Una de les limitacions amb les que m’he trobat ha estat, tot i la meva

insistència, la impossibilitat de poder realitzar una entrevista a un representant

dels Pallapupas, que trobo que hagués estat molt interessant de poder incloure

en aquest treball. Així que vaig haver de buscar alternatives que em poguessin

proporcionar informació bàsica per poder treure les conclusions.

Crec que si hagués tingut més temps amb la recerca, podria haver arribat a fer

les entrevistes als Pallapupas i podria haver aconseguit estudis que

confirmessin científicament que l’estat anímic afecta sobre l’estat físic. Així

doncs, en podria haver extret unes conclusions més científiques i no tan

aparentment subjectives, encara que contrastades, com les que he obtingut.


43

Valoració personal

La recerca realitzada en aquest treball m’ha portat a tenir més motivació en

aquest tema. He pogut aprofundir els meus coneixements i valorar d’una forma

més ajustada a la realitat la gran importància que té per les persones el poder

cultivar un estat anímic adequat per poder afrontar positivament la vida.

També ha estat important veure els beneficis que pot comportar en una societat

la influència que cada persona pot exercir en els altres cooperant en el seu

estat anímic favorable.

De fet, he trobat tant interessant aquest tema que em fa plantejar de manera

profunda el meu futur professional, aprofundint en la recerca i intentant realitzar

uns estudis que em permetin oferir a les persones i a la societat un impuls

positiu en les seves vides i en la seva capacitat de resoldre els problemes que

se’ls hi puguin plantejar.


44

5. FONS DE DOCUMENTACIÓ

Bibliografía

DREAM, Caroline, El payaso que hay en ti, sé payaso sé tú mismo. Col·lecció

Clownplanet.

JARA, Jesús, El Clown, un navegante de las emociones. Col·lecció

Clownplanet, editorial Proexdra.

ROJAS MARCOS, Luís, La fuerza del optimismo, editorial punto de lectura,

2006, Madrid.

Pel·lícula:

SOLÉ, Felip, “Neus Català. Retorn a Ravensbrück”, documental Sense ficció,

16 de Febrer del 2007.

SHADYAC, Tom, Patch Adams, Universal Pictures, 1998.

Articles:

ÁLVAREZ, Araceli, Al mal tiempo… ¿buena cara?, Psico & Logica, publicat el 6

de Febrer del 2013, el “psicoblog” de Deia.com a Bilbao

ESPADA, Blanca, Efectos de la música en nuestros estados de ánimo, publicat

el 7 de març del 2013, revista De psicología, Barcelona

GIL, Iván, El reconocimiento social de la felicidad, y no el dinero, publicat el 23

de Juny del 2012 al diari Confidencial, el diario de los lectores influyentes,

Madrid

HERNÁNDEZ, Santiago, Suicidios en Finlandia-Los índices y tasas, Big in

Finland, publicat el 8 d’Octubre del 2007

MORALES, Marta, Un nuevo estudio confirma que la risa mejora la salud,

Tendencias sociales, publicat el 13 de març del 2006, Madrid

SANCHEZ RIESGO, Noelia, el tiempo, ¿influye en el estado de ánimo?

Publicat 1 de Maig del 2013 a Astúries


45

UTEAU BERRÍOS, Michel, influencia del entrenamiento en la felicidad y estado

de humor del deportista, Trichile

Webgrafia:

Arts escèniques, els pallassos, http://artesescenicas.byethost15.com/circo/los-

payasos.htm

Clownplanet.com, tipus de pallassos, http://www.clownplanet.com/tipos.htm

Tipus de música i estat d’ànim,

http://www.enbuenasmanos.com/articulos/muestra.asp?art=912

Pallapupas, http://pallapupas.org/

Llista de països per índex de suïcidis,

http://en.wikipedia.org/wiki/List_of_countries_by_suicide_rate

Natur psico, efectes de la música en el nostre estat d’ànim,

http://www.naturpsico.net/efectos-de-la-musica-en-nuestros-estados-de-animo/

KindSein.com, el poder curatiu del riure, http://www.kindsein.com/es/22/1/505/

Història dels pallassos,

http://www.monografias.com/trabajos11/hispay/hispay.shtml

Connexió entre l’estat anímic i l’aliment escollit,

http://www.solociencia.com/medicina/07022210.htm

Diari el Mundo, La cantidad de luz solar afecta al estado de ánimo,

http://www.dmedicina.com/vida-sana/actualidad/la-cantidad-de-luz-solar-afecta-

al-estado-de-animo

La música pot afecta el nostre estat d’ànim i el mode en que percebem el món,

http://asociacioneducar.blogspot.com.es/2011/05/la-musica-puede-afectar-

nuestro-estado.html

Reír hace bien al corazón,http://www.taringa.net/posts/salud-

bienestar/4483198/Segun-un-estudio-reir-hace-bien-al-corazon.html

http://artesescenicas.byethost15.com/circo/los-payasos.htm

http://artesescenicas.byethost15.com/circo/los-payasos.htm

http://www.clownplanet.com/tipos.htm

http://www.enbuenasmanos.com/articulos/muestra.asp?art=912

http://pallapupas.org/

http://en.wikipedia.org/wiki/List_of_countries_by_suicide_rate

http://www.naturpsico.net/efectos-de-la-musica-en-nuestros-estados-de-animo/

http://www.kindsein.com/es/22/1/505/

http://www.monografias.com/trabajos11/hispay/hispay.shtml

http://www.solociencia.com/medicina/07022210.htm

http://www.dmedicina.com/vida-sana/actualidad/la-cantidad-de-luz-solar-afecta-al-estado-de-animo

http://www.dmedicina.com/vida-sana/actualidad/la-cantidad-de-luz-solar-afecta-al-estado-de-animo

http://asociacioneducar.blogspot.com.es/2011/05/la-musica-puede-afectar-nuestro-estado.html

http://asociacioneducar.blogspot.com.es/2011/05/la-musica-puede-afectar-nuestro-estado.html

http://www.taringa.net/posts/salud-bienestar/4483198/Segun-un-estudio-reir-hace-bien-al-corazon.html

http://www.taringa.net/posts/salud-bienestar/4483198/Segun-un-estudio-reir-hace-bien-al-corazon.html


46

6. ANNEX


47

ENTREVISTA A LA PALLASSA ANNA MONTSERRAT BOADA

“PALLASSOS SENSE FRONTERES”

1.Perquè vas decidir introduir-te a la feina de pallassa?

Vaig decidir introduir-me a la feina de pallassa perquè jo era la pallassa de la

família. A casa sempre feia riure a tothom ja des de ben petita i tornava de

l’escola i a les hores que estàvem tota la família junts es morien de riure.

També sempre he sigut molt oberta i alegre. Llavors conforme vaig anar

creixent, cada vegada ho feia millor i vaig pensar que de gran faria el mateix

però mirant de poder viure d’aquest ofici.

2.Com descriuries la feina de pallasso?

És una feina que a mi m’encanta, m’agrada molt. Sinó no ho podria fer. La gent

pot tendir a pensar: mira que pallassa! Es deu passar tot el dia rient i deu ser

feliç tot el dia. Doncs no té perquè ser així. Jo em prenc la vida d’una manera

positiva i m’agrada la feina de pallassa perquè dóna sentit a la meva vida.

Quan col·laboro amb Pallassos sense Fronteres ho faig d’una manera altruista

però per altra banda dóna sentit a tot el que faig. Veig que realment és algo que

arriba a la gent i funciona i això a mi em dóna més del que jo estic donant. Però

no és una feina fàcil. No és gens fàcil. Tot i que potser abans d’una actuació et

pots trobar malament o tenir un mal dia i pots no tenir ganes de fer el pallasso,

ho has de fer. Però quan arribes al lloc, et vas vestint, veus a la gent, canvies

d’estat. M’agrada molt fer actuacions per als nens. Són uns éssers

absolutament màgics, especials i purs. Fan que et surti l’energia i les ganes de

fer-ho encara que no en tinguessis ganes en un inici.


48

3.Creus que després de la vostra actuació l’estat anímic dels espectadors ha

millorat?

Si, perquè quan tu rius desconnectes d’alguna manera. I això és important a tot

arreu, en aquest primer món en el tercer i en qualsevol lloc. Quan estàs rient no

penses en res més, desconnectes i per tant això és molt sa, molt sa pel cap.

Perquè estàs allà mirant allò i en aquell moment no existeix res ni ningú més,

estàs rient i si tu tenies un mal igual te n’oblides o no però no hi penses. És un

moment com de “break”. És com dir: mira ara es para el món i m’ho estic

passant bé i després tornaré a tenir els problemes que tenia, o la vida que

tenia, o hauré d’anar aquí, anar allà però ara es para el món.

4.Creus que el fet de que hi hagi la figura del pallasso d’hospital ajuda a

escurçar la distància que pot haver-hi entre el nen i els metges?

Jo penso que si, perquè no deixa de ser un adult (el pallasso) i és una imatge

de l’adult diferent. En principi el metge, encara que curi, al nen li fa por. Llavors

de repent el fet que aparegui la figura del pallasso treu dramatisme a la

situació. El fet de que el pallasso l’acompanyi per exemple al quiròfan ajuda a

portar la situació una mica millor. El nen està molt més predisposat a les

actuacions dels sanitaris perquè es relaxa i entra d’una manera no tan intensa i

l’ambient sigui més distès i familiar. Els metges estan encantats amb els

pallassos, vaja sempre ho demanen. I demanen que hi hagi un pallasso que

l’acompanyi fins el quiròfan. I quan es desperta també veu el pallasso. I

l’acompanya a l’habitació i després ja ve la família. Però ajuda molt.

5.Per la teva experiència com a pallassa, creus que el fet d’arribar a aconseguir

un estat anímic positiu pot ajudar a la recuperació física d’un pacient? Per què?

Sí perquè quan un nen passa per una situació traumàtica perquè té una

malaltia, o ha tingut un accident, o en el cas d'un país que hi ha hagut guerres i

potser ha perdut a la família, està tan traumatitzat que li costa realment

mantenir una mínima normalitat. El metge normalment també veu que és molt


49

difícil. El pallasso pot fer de connexió amb el món “normal” fent que hi hagi un

parèntesi d’alegria encara que sigui momentani en la seva vida. De cop i volta

té una petita visió positiva quan el seu dia a dia acostuma a ser bastant

negatiu. La mesura del resultat sempre és el somriure. A mi m’ha passat això

que el metge digui: mira ara sé que es recuperarà, fins ara no ho tenia gens

clar, però a partir d’ara ja veig la “xispa” de que aquest nen se’n sortirà, es

recuperarà, perquè hi ha hagut un trencament de tots els cúmuls negatius. És

una visió positiva que li dones.

6.Coneixes algun cas en que ho hagis pogut constatar?

Els qui ho poden calibrar millor són la gent que forma l’equip sanitari perquè

són els que tenen el contacte més directe amb el nen. De vegades els metges

o les infermeres em comenten “mira no havia rigut des de que li va passar això.

No havia somrigut des de llavors. Estava enfadat amb tothom i amb el món.

Però des de que vas venir i vas fer l’actuació i vas anar a l’habitació té una altra

actitud. Potser no fem cap seguiment científic de l’evolució anímica però

normalment ens arriben a les nostres orelles els resultats obtinguts. També

vaig poder participar en un projecte liderat per la companyia de correus feia una

campanya conjunta amb Pallassos sense Fronteres que s’anomenava “correos

reparte sonrisas”. En aquell cas portaven dos pallassos per tot Espanya i

anàvem a tots els hospitals, a centres de discapacitats, a centres de nens

marginats, a presons on hi ha mares amb nens petits. Llavors si que anava

sovint als hospitals però hi anava un cop i normalment no repetíem. Potser

l’any següent hi tornava i veia alguns nens que encara hi eren. Hi ha nens, que

pobrets, viuen anys a l’hospital i quan et veuen et reconeixen i veus l’alegria

que tenen i que se’n recorden. Però molt de llarga durada no, no tinc un treball

jo de pallassa d’hospital de fer-ho cada dia. Però, evidentment, si existeix la

figura del pallasso d’hospital des de fa molts anys i encara no l’han tret és

perquè funciona. M’ho ha confirmat molta gent dels equips sanitaris. Nosaltres

treballem molt amb metges sense fronteres i sempre ens diuen que necessiten

pallassos. Unes vegades ha estat un terratrèmol o d’altres una guerra o estan

en una situació de crisis o exclusió social. Normalment en aquests casos anem


50

de la mà de metges sense fronteres. Vas a llocs expressament per millorar

l’estat anímic i funciona, però funciona perquè experts ho han constatat, jo veig

que riuen i ja està. Veig que la meva feina és anar allà, que rigui i que se

n’oblidi de tot el que està passant i això ho aconsegueixes perquè veus que

està rient per tant no hi ha manipulació i veus que el teu missatge ha arribat.

Que després això li durarà dies? T’ho diuen, t’ho diuen els experts i la gent que

està amb ells allà treballant, els metges et diuen que aquests nens somiaran

amb nassos vermells, tu has estat aquí una hora però els hi durarà molt i això,

t’ho diuen i t’ho creus. I penses perfecte. Funciona, funciona segur però t’ho

has de creure també. Jo, no sóc metge ni infermera com per estar més temps

amb aquell nen. Jo vaig, faig riure i me’n vaig. I me’n vaig en un altre lloc faig

riure i me’n vaig. I després no els torno a veure. Però si que et diuen lo bé que

ha anat i que gràcies a això doncs aquest nen té ganes de viure o que la

recuperació ha sigut molt més ràpida. També hi ha països en que la situació és

tan traumàtica que el fet que de cop i volta vinguin uns pallassos i els hi donin

una visió positiva de la vida és molt necessari. Perquè aquells nens són el futur

d’aquell país i només veuen guerres, armes i males maneres. Veuen un adult

que els hi dona una visió del món absolutament diferent del que viuen a diari i

això és or per ells. És molt bo i molt necessari. Tant pels nens com pels adults

que els cuiden. Quan anem a les presons per exemple, anem a presons a on hi

ha mares i els nens són molt petits. En alguns casos les actuacions són més

benèfiques pels adults que no per als nens. Però és molt important fer-ho per

les mares i fer que les mares tinguin també aquesta visió positiva perquè

després cuidaran millor els seus nens. Si elles estan bé el nen també estarà bé.

7.Creus que en un procés de malaltia greu o afectació psicològica greu hi ha

cabuda per aquesta acció?

Sí, tot i que hi ha situacions molt greus. Per exemple, jo m’he trobat a un

hospital que nosaltres el que fem és fer un espectacle, una gala i venen tots els

nens que poden venir, que poden baixar amb cadira de rodes o amb la camilla

o que poden venir pel seu propi peu però hi ha nens que igual acaben de tenir

una sessió de quimio teràpia molt bestia, o acaben de sortir del quiròfan o


51

estan amb una situació que realment no poden venir. Nosaltres llavors anem a

l’habitació. Depèn del moment que estigui passant aquell nen no podem ni

entrar. És a dir, jo he fet l’espectacle des del vidre. I m’he hagut de posar la

mascarilla i em poso el nas i m’han esterilitzat de dalt a baix per poder entrar

però tot i això hi ha situacions que no pots ni entrar i ho has de fer a través d’un

vidre, és molt difícil. Però ho he fet i ho fem. Fins i tot hi ha moments que et

diuen que no pots entrar perquè el nen ho esta patint molt i no pot realment. És

molt poques vegades i molt pocs casos però és una llàstima haver-lo enganxat

just en aquell precís moment perquè igual vinc d’aquí una hora i no passa res.

D’altra banda hi ha situacions en que la solució no és tant portar alegria com

portar menjar. Per exemple quan vaig anar a Haití. Anàvem a fer riure i era molt

necessari però hi havia molts nens que passaven molta gana i passaven gana

de veritat. També reien però després et deien tinc gana i pensaves no sé que

necessita ara mateix aquest nen si un plat d’arròs o que vinguin a fer-lo riure.

Jo això ho he viscut. Quan son emergències d’aquestes que va un carregament

de pallassos cap allà que hi ha hagut un terratrèmol. Els nens estan tots

amputats de tot arreu. Realment és una situació molt difícil. Hi ha situacions

molt greus en les que abans de fer riure s’han de solucionar molts altres

problemes. Però jo m’ho he arribat a plantejar. Vull dir que hi ha situacions que

t’ho planteges i jo, un any abans havia anat a Haití, abans del terratrèmol, i es

un país molt pobre però me’n recordo que anàvem juntament amb UNICEF,

amb el Programa Alimentari Mundial i eren el plat d’arròs i els pallassos. Jo em

sentia molt millor. Perquè primer tenien el plat d’arròs i després els pallassos.

Jo personalment em sentia molt millor. I els nens també, evidentment. Però

aquí clar era una situació absolutament desbordant. Però tot i que reien, s’ho

passaven bé i et volien, et deien que tenien gana i era veritat. I això et trenca el

cor.

8.Coneixes algun estudi que hagi investigat sobre aquest tema?

Sé que metges i psicòlegs ho han investigat i també s’han escrit llibres. Hi ha

estudis sobre el tems, però jo concretament no en segueixo cap. Sé que el

resultat d’aquests estudis han determinat que és una acció molt beneficiosa i


52

que està fonamentada científicament. Però vaja, jo sé que funciona perquè ho

he provat en primera persona, i sé que darrera hi ha gent que ha fet

investigacions. Als Estats Units hi ha metges que aprenen tècniques de clown

per poder oferir aquests beneficis. Perquè a més a més, jo no sé explicar-ho

bé, però sé que quan tu rius alliberes unes substàncies que són beneficioses

per l’estat físic del cos i que estadísticament fa que es redueixi la probabilitat de

tenir algunes malalties.

9.La funció de Pallassos sense Fronteres varia en funció del lloc on aneu o en

funció de la gravetat dels fets que hagin passat?

Sí, perquè cada lloc té el seu nom i cognom. L’objectiu és anar a fer riure

sempre. El que passa és que, per exemple, quan vas amb metges sense

fronteres vas concretament per millorar l’estat anímic perquè tinguin una més

bona recuperació, perquè es recuperin i és algo molt lligat amb l’aspecte mèdic.

Aquesta és la finalitat. Per exemple quan anem a l’Àfrica hi hem anat per fer

campanyes de sensibilització juntament amb metges sense fronteres per tractar

el tema de la sida. En aquestes campanyes has de modificar una mica el teu

espectacle per posar-hi un o dos gags que facin referència de forma molt

didàctica al tema que s’està tractant. Un gag o una imatge és molt millor que

mil paraules o una conferència formativa. Riuen i el missatge els arriba més

aviat i és molt més efectiu. S’ho passen bé i els arriba un missatge. Depèn de

com t’ho expliquen la comunicació és molt millor. O per exemple, altres països

com Síria, i al Líban, es va treballar bastant amb les dones i es fan tallers

perquè l’objectiu és un altre. És potser apropar-te més al sector femení i

aleshores ho has d’enfocar d’una altra manera. Un altre context és el dels nens

treballadors. Per exemple a Nicaragua, era un programa bàsicament dedicat

als nens treballadors i als nens del carrer. Anàvem als mercats que és on

trobes els nens treballadors i muntàvem el circ al mig del mercat. Ho veia

tothom. Però els nens venien de seguida. Un altre exemple és quan vaig anar

la ultima expedició a Tunísia i era en un camp de refugiats que cada dia venien

els mateixos nens. Eren de l’Àfrica Subsahariana i estaven molt repartits dins

d’un camp del desert molt gran. Hi havia Somàlia, Sudan, Etiòpia i estaven


53

separats perquè entre ells no es generessin problemes ètnics o religiosos.

Perquè es veu que n’hi havia entre els grans però no entre els nens. Els nens

anaven junts a l’escola per afavorir un programa d’integració. Nosaltres cada

dia fèiem una actuació en una part diferent del camp, en que els adults eren

diferents però els nens sempre eren els mateixos, és a dir, tots els nens del

camp. Per tant cada dia havíem de fer coses una mica diferents perquè els

nens se sabien l’espectacle de memòria. I a ells els hi va anar molt bé perquè

aquests nens han tingut una dosis de nassos vermells genial. Però t’has

d’adaptar a la situació llavors ja ens enfoquem amb un públic que cada dia és

el mateix. Això passa. O no, o pot ser que sigui realment una ruta i cada dia vas

a un lloc diferent i fas el mateix espectacle però t’adaptes una mica. Després

també has de tenir molt en compte on vas a adaptar-te a la religió, a les

creences per no perdre el respecte perquè no s’ho prenguin malament. Has de

conèixer la realitat del lloc on vas i ser molt respectuós. Hi ha coses que aquí

funcionen que allà no funcionarien i al contrari. Les coses més senzilles són les

més difícils. L’estat pur dels gags de les diferents situacions allà funciona

perfectament. És un humor més simple i més primari. Aquí l’humor és més

rebuscat. Per exemple un malabarista diu “agafo el diàbolo el tiro 30 metres

amunt i em caurà a sobre el cap i me’l xafarà” Aquí et diran que si, allà dius

això i et diuen que no, que et faràs mal. És molt diferent. Aleshores aquest tipus

de broma ja no la fas. O aquí fas veure que t’enfades de broma amb un nen,

allà no ho entenen. I si fas això igual va el mestre i el pega. Has de vigilar amb

aquestes coses. Però normalment abans de marxar et donen molta informació

del que pots dir, què no pots dir, què has de fer, com t’has de comportar, etc.

Ja no només de seguretat sino de tot plegat.


54

ENTREVISTA A LA PROFESSORA MONTSERRAT LLINARES FITÉ

FACULTAT DE PSICOLOGIA, CIÈNCIES DE L’EDUCACIÓ I DE L’ESPORT

BLANQUERNA. UNIVERSITAT RAMON LLULL

1.Pel que tinc entès, ets psicopedagoga, mestra i pallassa. Què et va portar a

decidir el fet de dedicar-te a unes feines i activitats basades en ajudar als

altres?

En que jo quan vaig estar a l’escola com a nena, tenia molt clar que l’escola no

podia ser el que era. Que l’escola havia de ser un model dels nens que s’hi

sentissin bé, no un model on anessin a patir. I jo l’escola la vaig patir de petita

més que no pas la vaig disfrutar. I per això em vaig dedicar doncs a temes

d’educació. I el tema dels pallassos em va venir més perquè sempre m’han

agradat molt totes les arts, i sempre de jove estava en un grup de danses

populars d’arreu del món, tocava música, anava a fer cursos cap aquí, cursos

cap allà, cursos d’expressió i a més vaig fer expressió corporal i claqué al

Timbal, i m’interessava moltíssim. Llavors va resultar que jo anava amb un xicot

que havia estat a l’escola de circ i vam fer una companyia de pallassos i ens hi

vam dedicar bastants anys.

2.En concret, quin ha estat el teu recorregut professional? I en el món dels

pallassos?

El meu recorregut professional va ser primer d’especialista de música, quan

encara no hi havia especialistes però jo estava treballant a una escola pilot i va

tenir recursos com per poder-hi posar especialistes de música. D’aquí vaig

passar a tutoria, a ser tutora d’infantil, tot i que la meva titulació és d’infantil i de

primària perquè les titulacions de magisteri abans eren diferents. Llavors vaig

ser alumne del programa pilot de psicopedagogia també com alumne i després

quan estava estudiant psicopedagogia i estava treballant aquí a la facultat i

llavors vaig fer un màster en psicoteràpia. Després vaig fer un màster amb

temes de discapacitat i inclusió social i aquesta és la meva dedicació actual. En


55

el món dels pallassos, vaig començar la meva formació a partir de cursos, de

molta formació autodidacta, de seguir pallassos dels que en aquell moment

eren punters a Europa, anar-los seguint, a Rússia, a Suïssa, Alemanya, d’anar

personalment a veure’ls com actuaven i d’anar veient doncs el seu recorregut.

Molt així en plan autodidacta i amb cursos perquè de fet aquell moment ni tan

sols hi havia l’Escola de circ de Nou Barris, ni tan sols existia. Per tant era una

cosa que a la que travessaves els pirineus trobaves. Com a molt hi havia al

Timbal algun curs de clown que era amb el Jango Edwards18, un pallasso

americà molt especial, molt amic del Tortell Poltrona19 que també és molt del

nostre estil i va ser un dels que va ajudar amb tot el tems del festival de

pallassos de Cornellà, que ja no se ni si existeix però en el nostre moment va

ser molt important. El dirigia un tal Albert Jané, que després d’aquí va aparèixer

el festival del trapezi que es celebrava un any a Vilanova i la Geltrú i un any a

Reus i ara finalment ha quedat tot a Reus.

3.Quina formació has rebut per poder-te dedicar a això?

Cursos d’escoles d’expressió i formació autodidacta. Anar llegint, anar buscant i

anar veient, tenir un bon esperit crític i anar entenent molt bé, i sobre tot tenir

prou esperit crític per diferenciar el què és l’humor i el què és ridiculitzar. Hi ha

alguns humoristes que el que fan és ridiculitzar i agafen la part de l’humor fàcil.

L’humor fàcil no m’interessa. Gens ni mica. L’humor interessant és aquell que

t’ajuda a tu mateix a poder sortir i a relativitzar el que t’està passant. Aquest per

mi és el bon humor. Tan és un humor que és més crític, que et diu algo darrera

que no només riu d’uns pits d’una dona per dir-ho d’alguna manera. Això no és

humor, això és groller. L’humor de debò neix de sentiments íntims, d’això de

dir: jo ho estic passant malament però tinc aquesta capacitat emocional de

poder-me’n separar i poder dir “d’acord, ho relativitzo posant-hi humor”, per tant

me’n puc riure de mi mateix i del que m’està passant. Que és el que és difícil

d’aquesta vida. Perquè jo penso que aquesta visió de l’humor si que és

terapèutica fins i tot. L’altre no, l’altre no aporta res.

18

Pallasso, actor i cantant estatunidenc que va fer la seva carrera a Europa. 19

Pseudònim artístic de Jaume Mateu i Bullich, és un popular pallasso català. Fundador i director del Circ Cric.


56

4.Creus que tot el que aportes es deu a la formació que has rebut? O bé hi ha

altres aspectes que no han format part de la teva formació acadèmica però que

són igualment importants?

Sí, jo penso que hi ha una part que els llibre no t’ensenyen que és una part molt

íntima teva de voler veure que allò és d’aquella manera. Però també hi ha una

cosa aquí molt interessant. Si et dediques a l’humor per guanyar un sou has de

fer l’humor del que et paguin, si et dediques a l’humor com exercici fins i tot

personal de poder-te tu sentir bé i de poder ajudar als demés a sentir-s’hi bé,

això no cal que t’ho paguin. Llavors quan estàs en aquesta segona situació, et

sens més lliure com per poder dir aprenc fins i tot de mi mateix i del que estic

fent i per tant no em cal tant aprendre a nivell acadèmic. Penso que cal

l’aprenentatge acadèmic perquè això et permet poder aprendre de tu mateix,

poder estar molt al cas de com reacciona la gent i per tant aprendre d’aquesta

interacció constant que hi ha amb el públic. Però per exemple qui fa de

pallassos de comunió no pot aprendre amb aquesta interacció, va, fa el seu

numero muntat que els nens estiguin per ell o li estiguin tirant canyetes de

beguda, cobra se’n va i ja està. I llavors això no et permet poder aprendre de la

teva pràctica, de la teva reflexió, d’aquella mirada que fas en el públic, de com

et retorna aquella mirada de tot el que vas veient que s’està movent en aquell

moment mentre tu estàs fent, estàs dient.

5.Quina importància té la relació amb els altres en aquest tipus d’activitats?

Creus que s’ha de ser d’una determinada manera per a realitzar aquest tipus

d’activitats? Creus que qualsevol persona pot arribar a fer aquest tipus

d’activitat amb qualitat?

És bàsica, és bàsica la relació amb els altres. O sigui un no pot ser pallasso

sol, és a dir, tu pots fer humor del que et passa a tu però queda en tu i per tant

és auto terapèutic. Però l’humor de debò jo penso que té algo a dir i per tant

necessita un receptor. És molt important que sempre hi hagi la interacció entre

el que mira i el que escolta i el que proposa. I el que proposa si està prou atent

al que mira a l’altre i la mirada que hi fa i el que escolta ho sabrà agafar i

retornar-li també. I llavors és un joc a dues bandes sempre.


57

Si, no se ben bé explicar-te de quina manera s’ha de ser però penso que és

una cosa que un ho té a dins. I curiosament molts pallassos dels que a la

historia han passat com ha pallassos molt bons, a nivell personal són persones

molt introvertides. Suposo que, això si que n’estic convençuda que un llapis de

color negre a la cara i no necessites res més, transforma. Crees un personatge

que és un personatge que ets tu de dins i que sovint no et mostres com ets

però en aquell moment només amb una trista rialla a la cara ets capaç de

mostrar-te com ets realment de dins.

No. N’estic convençuda de que no. Jo penso que a dins hi ha d’haver una

vibració interna, una capacitat de reflexió, una capacitat de no riure’t dels

demés alhora de fer humor que no tothom la pot tenir. Té molt a veure, suposo,

amb l’educació que un ha rebut des de petit, en com l’han tractat des de petit i

amb tota la motxilla de les experiències vitals que porta penjada a l’esquena. I

hi haurà qui portarà una motxilla que li anirà bé per poder ser una persona que

pugui emprendre aquest camí i hi haurà persones que no, que la seva motxilla

els hi haurà decantat cap a un altre camí, perquè aquest no podran.

Segurament una persona que agafi aquest camí, no podrà fer-ne un altre. No

penso que tothom pugui fer-ho bé.

6.Quin lloc ocupa l’humor en la teva vida personal? I en la teva vida

professional?

En a la meva professional, aparentment és molt serio això de fer classes a la

universitat no? Doncs sempre, jo necessito que a les meves classes hi hagi

sentit de l’humor. No ironia, perquè la ironia pot ser molt corrosiva, però sentit

de l’humor sí, jo es que l’aplico molt i a vegades veig que hi ha estudiants quan

encara no em coneixen gaire que em miren amb una cara volent dir: i ara

aquesta que. Però es que jo necessito i de fet veig que és important perquè el

sentit de l’humor a vegades fa que s’entenguin coses que d’una manera seriosa

ens la rebusquem tan que no les entendríem no? Jo l’aplico molt i després, els

anys que he estat al servei d’orientació personal també. Hi ha moments que és

difícil posar-hi humor i que potser en aquell moment no toca però algun

moment introduir una petita cosa que pugui fer sortir una rialla. En el moment


58

que surt aquella rialla, la persona que t’està explicant la seva situació, que és

una situació problemàtica i molt delicada, sovint veus que darrera d’aquella

rialla és capaç d’haver fet un petit gir a la situació. Per tant alguna cosa hi ha.

7.Per la teva experiència com a professional de la psicopedagogia, de

l’educació i del món del pallasso, com creus que intervé l’humor en l’estat físic

de les persones? És a dir, creus que una persona “amb sentit de l’humor” té

més possibilitats de trobar-se millor físicament que una persona que no en té?

Com creus que intervé l’humor en la manera com les persones superen

situacions vitals?

Home! Hi té molt a veure. Hi té molt a veure. Bé hi ha una cosa que se li diu la

risoteràpia, que jo això si que no ho conec gaire, però és evident que la gent

que ho prova diu que resulta. De fet es va fer la pel·lícula Balneari de Battle

Creek del Dr kellogs, aquell dels cereals, que representava que allò era

principis del segle passat i ja es tractaven malalties amb teràpies de l’humor. I

la veritat és que, jo no sé si científicament, mèdicament, està demostrat que

una persona que entoma una malaltia amb bon humor això li dóna forces per

lluitar contra la malaltia. Per tant li serà més fàcil prendre’s bé els medicaments,

menjar bé segons digui el metge, o sigui fer tot el que és necessari per tenir

una miqueta més d’èxit de cara la malaltia. De fet el que sé que està demostrat

és que quan rius oxigenes millor. Els pulmons són la representació d’allò més

emocional que té la persona. Si som capaços de no encongir els pulmons i

d’obrir-los rient, vol dir que les nostres emocions tenen un lloc on estar-hi bé i

per tant hi ha més la possibilitat de que et puguin sortir bé les emocions, sino

no hi ha res pitjor que les emocions que es tanquen a dins que no es deixen

sortir i que fan emmalaltir a les persones. De fet, hi ha patologies que tenen a

veure amb tot el tema de la repressió, de les emocions que es queden

tancades i que llavors poden acabar amb una depressió d’algun tipus o una

patologia psicològica. Per tant, sí, té a veure i tant.

Sí, que guarir una malaltia no és això però de possibilitats de trobar-se

físicament sí. De fet, a tots ens ha passat això. Hi ha hagut èpoques que ens

diuen ai que guapa estàs! I tu penses, si tinc deu anys més, tinc més arrugues


59

que abans però en canvi tu si que notes que per dins estàs molt bé i quan estàs

molt bé hi ha sentit de l’humor. Si no estàs bé les persones que no tenen sentit

de l’humor, jo penso que a la cara se’ls hi nota molt. I a la cara s’hi veu l’esperit

que hi ha dins la persona. A la cara, allò que diuen en castellà: “la cara es el

espejo del alma”, i doncs en aquesta ànima o hi ha humor o no n’hi ha. Si no et

trobes bé amb tu mateix no hi ha sentit de l’humor i quan hi ha sentit de l’humor

a l’hora t’alimenta que et trobis bé amb tu mateix. I per tant pots entomar més

bé les situacions difícils.

Jo diria que intervé. No és com una pastilla que te la prens i ja no tens mal de

cap, però que sí, que et dóna aquella serenor que et deixa entomar amb

tranquil·litat la situació vital. I aquesta serenor és el que sovint fa que la situació

s’acabi bé o si s’acaba malament que siguis capaç de dir: fins i tot d’aquí jo en

puc treure un aprenentatge de vida i fins i tot en aquí jo em puc fer forta i

aprendre fins i tot en el cas més greu, puc entomar bé la meva desaparició

d’aquest món. Em puc acomiadar bé, puc entomar bé el que jo ja no hi seré i

aquest sentit de l’humor t’ajuda a poder-ho fer amb tranquil·litat i no amb

desesperació. De fet el sentit de l’humor tranquil·litza i quan no hi ha sentit de

l’humor hi ha desesperació. El sentit de l’humor no pot conviure amb la ràbia ni

la desesperació. Si hi ha sentit de l’humor les coses es veuen d’una altra

manera. Ajuda a entomar un camí amb serenor.

8.Em podries explicar algun cas que recordis on l’humor ha estat un factor

decisiu o que ha intervingut clarament en l’estat físic de la persona?

No, no perquè quan tu fas una actuació o derivant com a Sant Joan de Déu

amb oncologia infantil de fet no els tornes a veure més aquells nens, per tant

no saps com acaba. No saps quina influència has tingut. Tu confies en que tu

has fet una bona influència en la vida d’aquells nens no? De fet no els tornes a

veure mai més per tant no tens perspectiva, no pots saber-ne res. Confies i

prou.


60

9.Pel que m’has estat explicant fins ara i pel que he anat descobrint a través de

la meva recerca, l’humor esdevé un factor molt important en la vida de les

persones. Si és així, per què creus que es té tan poc en compte en els

processos educatius i de guariment de malalties? Com creus que es podria

contemplar?

Es té poc en compte per inseguretats, jo penso que en part per altres coses

segurament que ara no et sé dir. Però per la inseguretat si. Per la inseguretat i

perquè no hem estat educats pel sentit de l’humor doncs seria molt interessant

poder-lo educar a les escoles el model que dona el mestre davant dels nens. O

sigui algú que davant d’una situació complicada s’ho sap aprendre amb sentit

de l’humor. S’ho pren, però amb sentit de l’humor, es a dir, no és que el sentit

de l’humor vulgui dir que ho relativitzar tot i ho deixa córrer, no, que s’ho pren

però amb bon sentit de l’humor i per tant des de el sentit de l’humor trobar una

sortida positiva a la situació. Això no s’educa així a l’escola malauradament, la

majoria de vegades. Si s’eduqués així a l’escola seria molt interessant perquè

d’adults i a les situacions més conflictives de la vida sabrien més bé com

entomar-les de manera positiva. Jo penso que en part és educatiu. És molt

educatiu això. I si no es fa és per això que deia, per la inseguretat. Clar, si tu

una situació te la prens o intentes donar-li la volta tens les dues cares, és a dir,

la cara de l’humor i la cara que no té humor. Quan tens la cara que té humor

no vol dir que no vegis la cara negra, que no té humor, per tant, és com tenir

els dos miralls. El que t’agrada i el que no t’agrada. I el que no ens agrada, no

ens agrada mai veure’l. I com que no ens agrada mai veure’l l’evitem. I l’evitem

i llavors passem per la vida resolent les coses sense pensar-hi gaire, al no

pensar-hi massa al no poder-nos abstreure d’aquesta situació és el que ens

ajuda el sentit de l’humor, poder-te abstreure d’aquesta situació, poder veure-la

des de fora amb més tranquil·litat i per això poder trobar sortides més positives.

Això ens fa por. Ens fa por i anem fent pam pam pam pam i al anar fent una

cosa rere l’altre sense parar-te un moment, poder-te abstreure de la situació i

veure-la doncs no n’hi ha per tant d’aquesta situació. Va doncs posem una

mica d’humor, trobarem l’alegria i sino és aquest camí serà un altre i no passa

res, alguna via hi deu haver. Clar això el que crea és mal humor, mals

caràcters, no poder aprendre de l’error, no poder aprendre de les coses que


61

ens aporten la vida d’una manera positiva, sino que llavors, segur, moltes

vegades els aprenentatges ajuden d’una manera molt negativa, per tant, no hi

ha espai per allò possibilitador, per allò amb bona cara. No ens deixa espai per

aquestes coses.

Això abasta tots els àmbits de l’ésser humà. Els envaeix tots. Tenim models de

persones que són capaces de davant de situacions molt dificultoses ser

capaços de fer riure i de riure d’aquella situació i té a veure amb això que

estava dient abans, en tenir models educatius, tenir models de família, però

sobretot cal començar pels educatius que siguin capaços de donar aquest

missatge. De que no cal renyar per una cosa sino que potser de vegades més

que renyar el què cal és donar-li la volta i dir: bueno doncs escolta’m potser puc

fer-ne un mig acudit d’allò que ha passat i no passa res i a veure pensem com

ho podries fer perquè una altra vegada surti millor. I jo penso que el sentit de

l’humor va molt lligat amb la mirada possibilitadora que per mi hem de tenir tots.

10.Coneixes algun estudi en el qual aquest tema hagi estat investigat?

Si que n’hi ha. N’hi ha perquè el meu marit hi havia estat molt dedicat. Ell feia

cursos a l’hospital de Vilafranca , pal•liatius, els metges i les infermeres i sé que

en té però fa molts anys també perquè fa molts anys que vam deixar això. I ell

llavors ja treballava amb estudis fets sobre aquest tema. Que segurament

deuen ser americans però jo ara no te’ls sé dir.

11.Quina valoració fas de l’experiència d’introduir el món de l’humor a través

dels pallassos en hospitals, camps de refugiats, entorns amb situació d’exclusió

i de risc? Creus que aporta alguna cosa al malalt?

Tot allò que els hi pugui aportar, primer que m’estàs posant a grups amb

situacions molt difícils per tant primer de tot evadir-se d’aquella situació difícil.

Això és lo primer. I un cop s’ha evadit aquesta situació difícil, o sigui clar en el

moment que aquell infant té una rialla a la cara si que no tindrà aigua per veure

perquè la rialla no li portarà aigua per veure però aquella estona l’aigua no li


62

farà falta. Per mi lo primer és l’evasió, és a dir, poder-se evadir aquell moment i

poder viure en una situació diferent ni que sigui per uns instants.

Sí. Porta coses. Sí, el mateix que aquests altres. És a dir, el fet de poder-se

evadir algun moment ja és molt. Perquè algú que està en alguna situació tan

difícil m’imagino jo que es deuen passar el dia que el pensament deu anar per

aquí tota l’estona. Per tant cada vegada és un pensament més pobre, més trist,

per tant el fet d’alguna estona poder-lo deixar de banda ja és motiu suficient.

Que llavors a més a més ajudi a que aquesta persona sigui capaç de

relativitzar més o menys el que li està passant ja seria el premi de més a més

no? Però d’entrada només el poder-se evadir de la dificultat que té per mi és

important. Amb això ja n’hi hauria d’haver prou.

12.Creus que en un procés de malaltia física o afectació greu a nivell

psicològic hi té cabuda l’acció del pallasso?

Sí. Clar que sí. La del pallasso...més que la del pallasso, la de l’humor. Perquè

si és un pallasso, que el concepte que té de l’humor no és l’adequat per la

situació que està vivint aquella persona no serveix tampoc. Pot fer més mal.

Però la de l’humor sí. I tant. Directe. Conec un adolescent que és tartamut i sé

que en els seus companys els hi diu que ell no tartamudeja, que ell parla com

fent rap i és una manera que ell té, clar és la protecció que ell té per agafar el

sentit de l’humor i aquesta protecció que es posa, aquesta manera de

presentar-se fa que després pugui parlar amb la resta de gent tranquil·lament i

llavors fins i tot no tartamudeja tant. A ell això li dóna força per davant els altres

adolescents poder parlar tranquil·lament i com que parla tranquil·lament no

s’encalla tant. Per tant alguna cosa bona li ha portat l’humor. És a dir, jo ric de

mi mateix. De fet l’humor és això. L’humor no és jo em ric de tu i del que et

passa, o sigui jo ric de mi mateix. Quan jo ric de mi mateix, és de fet el que ens

passa a tots, són coses tan universals que l’altre s’hi pot veure reflectit i llavors

és quan li és curatiu.


63

ENTREVISTA AL METGE SALVADOR MILLET FITÉ

METGE. ESPACIALITZACIÓ EN PEDIATRÍA

1.Des de la perspectiva de la medicina, creu que el fet d’arribar a aconseguir un

estat anímic positiu d’un pacient pot ajudar a la seva recuperació física?

Perquè?

Sense cap tipus de dubte un bon estat anímic ajuda, i molt, a la recuperació

física.

Durant molts anys s’ha pogut constatar que una persona optimista, alegre i

feliç supera molt mes ràpid i millor molts tipus de malalties, a diferencia de les

persones més depressives i negatives.

Sembla que les persones més positives i amb més ganes de viure alliberen

unes substancies químiques (endorfines) que ajuden molt a que el sistema

immunitari (defenses) actuï amb més rapidesa i efectivitat.

2.Coneix algun cas en que ho hagi pogut constatar?

Conec molts casos que, en el transcurs d’una malaltia de llarga evolució o be

de processos aguts de repetició, quan s’ha produït un canvi en l’estat d’ànim de

la persona, en aquest cas infant, la malaltia ha fet un tomb cap a millor o pitjor,

depenent de que l’estímul hagi estat positiu o negatiu.

3.Hi ha alguna demostració científica que pugui corroborar aquest fet, o potser

només és una apreciació subjectiva?

Es clarament una apreciació subjectiva, doncs no hi ha proves mèdiques

analítiques que puguin corroborar aquest fet.

Probablement duent a terme un “estudi a doble cec” en el que s’agafen dos

grups de nens amb el mateix tipus de patologia, en un grup, a part de la


64

medicació que seria la mateixa en els dos grups, s’instaura un estímul extern

per millorar l’estat anímic i, en l’altre grup nomes s’actua a nivell mèdic i sense

cap estímul positiu. Molt probablement veuríem mes casos de millores,

allargament de vida i en alguns casos curació, en el grup que ha tingut un estat

anímic positiu.

4.Existeix alguna manera de demostrar-ho?

Podem dir que no existeix una demostració científica, encara que si que

clarament hi ha una evidencia mèdica. De fet s’ha pogut constatar que moltes

persones han desenvolupat malalties a partir de fets traumàtics emocionals

que han significat una baixada important del seu estat anímic.

5.Creu que és una acció que caldria estudiar amb més deteniment a les

Universitats de Medicina per poder-la aplicar després als hospitals?

Avui amb dia la medicina s’ha despersonalitzat moltíssim, cosa per mi molt

preocupant, però es la manera que està evolucionant la societat actual.

Crec que es importantíssim que entre metge i pacient hi hagi un bon “feeling” i

un bon “feed-back” i, perquè això es produeixi es necessari temps, paciència i

ganes de fer-ho.

Les universitats et poden ensenyar a diagnosticar i tractar les malalties el més

correctament possible, però la paciència i les ganes de treballar és personal

(als pediatres en general d’això no ens falta), però en la societat actual i sobre

tot en grans ciutats i grans hospitals el gran problema és el temps que tenim

per dedicar a cada pacient.


65

6.Creu que el fet de que hi hagi la figura del pallasso d’hospital ajuda a

escurçar la distancia que pot haver-hi entre els nens i els metges o personal

sanitari?

Sempre serà de gran ajuda qualsevol estímul extern que ajudi a crear o

mantenir un estat anímic el millor possible en els nens. El pediatra i el personal

sanitari s’han de guanyar la confiança dels nens i sens dubte un bon estat

anímic es una eina molt útil per aconseguir-ho..

7.Creu que la feina dels pallassos d’hospital facilita d’alguna manera les

intervencions mediques?

Tot el que serveixi per tenir als nens ingressats a l’hospital contents, animats i

feliços es benvingut i, la feina del pallassos es un factor que suma i sempre es

benvinguda qualsevol eina que ajudi a la tasca del metge i personal sanitari.

8.Per la seva experiència creu que els nens esperen la figura del pallasso

d’hospital?

Crec que no. No tots els hospitals disposen d’aquesta figura i no estaria de més

promocionar-la.

També s’ha pogut veure que, generalment per Nadal, molts esportistes d’elit

visiten als hospitals infantils creant una excitació i pujada anímica entre els

nens ingressats.

9.Com a metge de nens, quina importància hi dóna al fet d’assolir un tracte més

pròxim o més distant amb el pacient?

“El pediatra haurà de lluitar per que a més a més de totes les actuacions

clíniques i preventives, la infància segueixi sent una etapa fabulosa i feliç de la

vida”.


66

Aquesta definició que aprenem quant estudiem l’especialitat de pediatria indica

molt clarament que es necessari que el metge ha de tenir un tracte molt pròxim

amb el pacient per establir un enllaç de confiança i d’aquesta forma poder

esbrinar amb l’entorn del nen i poder veure en el mon que l’envolta tot el que

pugui influir perquè el seu estat de benestar i anímic sigui l’òptim.

De fet no totes les malalties són d’origen orgànic, moltes són d’origen

psicològic i sense poder tenir un relació de confiança, moltes d’elles poden

passar desapercebudes i el tractament pot ser ben diferent.

10.Fins a on creu que arriba el límit de la implicació afectiva amb el nen malalt?

El grau d’implicació afectiva es un problema difícil de resoldre. Clarament el

metge s’ha d’implicar fins al punt de donar el màxim grau de confiança al malalt

i, en el cas de la pediatria, a la família, que es bàsic per poder fer un bon

tractament i seguiment de la patologia que presenta el pacient.

11.Quines condicions creu que influeixen en la millora de l’estat anímic?

Clarament, a part de que tots som diferents, hi ha gent animada de per si i

altres amb tendències mes depressives. L’entorn pròxim (família, amistats...) al

pacient influeix moltíssim amb la millora de l’estat anímic. El nen s’ha de sentir,

en tot moment recolzat pel seu entorn mes pròxim, d’aquesta forma estarà

menys angoixat i la seva col·laboració tant física com psíquica serà molt millor.

12.Dels elements de la següent llista quins creu que són més importants a

l’hora d’influir en un estat anímic positiu:

Esport, alimentació, estatus social, família i cercle d’amistats, clima, música i

humor.


67

Per mi tots son molt importants sense obviar-ne cap, però crec que sí que hi ha

un ordre d’importància:

1.- Família i cercle d’amistats (molt destacat)

2.- Alimentació

3.- Humor

4.- Esport

5.- Clima

6.- Estatus social

7.- Música

13.Creu que en un procés de malaltia greu hi ha cabuda per aquesta acció?

Davant d’un procés de malaltia greu entre tots hem de fer que la vida del nen

sigui el mes feliç possible i aquí hi caben totes, repeteixo TOTES, les accions

que estiguin a la nostre ma que ajudin a que això sigui possible.

14.Els pares perceben com una ajuda l’acció dels pallassos d’hospital?

Crec que tot al que pugui ajudar a uns pares a veure al seu fill, encara que sigui

una estona, feliç i content, és altament positiu.

15.Quins suggeriments faria des de la seva experiència per poder millorar

l’estat anímic dels pacients?

Crec que he deixat clar que sempre, davant d’una malaltia lleu o greu, entre

tots hem d’intentar que el nen ho passi el menys malament possible i procurar

que sigui el mes feliç. Aquí el pediatra, amb la implicació que faci falta, ha de

tractar donar les eines necessàries perquè això es dugui a terme.


68

És important informar correctament de la seva malaltia tant al nen (si té edat

suficient) com a la família, sense enganys i sempre intentar trobar la part bona

o positiva de cada situació i ensenyar a portar-ho el millor possible.

Millor amb un somriure: influència de l'estat anímic sobre l'estat físic

Documents

Transcript of Millor amb un somriure: influència de l'estat anímic sobre l'estat físic