Aquest és un llibre impressionant i possiblement irrepetible: un llarg monòleg en el que PepeRubianes explica, per primera vegada i exclusivament, aspectes encara desconeguts de laseva carrera teatral, de la seva vida i de la seva passió per Àfrica, així com alguns detalls de lapersecució a la qual va estar sotmès en els últims mesos després dels suposats insults llançatscontra l'unitat d'Espanya. «Me’n vaig» és un text simple però també enèrgic, una autènticarevolta contra els fanatismes d'extrema dreta, una reflexió molt lúcida sobre la relació entreCatalunya i Espanya, un judici contra les estupideses del sistema i del món en el que vivim.Aquest llibre, pensat i escrit des d'Etiòpia, reflecteix la valenta, rebel i alhora tendrapersonalitat de Pepe Rubianes, i la seva capacitat per fer de qualsevol idea, de qualsevolanècdota, una excusa per a dubtar dels valors que mantenen la nostra societat.

Pepe Rubianes

Me'n vaigePUB v1.0

RufusFire 30.09.12

Títol original: Me voyPepe Rubianes, 2007

Editor: RufusFireePub base v2.0

Als meus amics Gil Losada, galaicocatalà com jo,pintor, escriptor i humanista;

i al pare Juan González, missioner combonià,que a Etiòpia em van donar, amb el seu treball callat i tenaç

en favor del poble etíop,tota una lliçó de dignitat i de vida.

A don Antonio Machado, els versos i la biografia del qualm’han acompanyat en aquest llarg viatge per Àfrica.

Ha estat un plaer, don Antonio, de debò!

Nota de l’editor

Aquest llibre va néixer d’una manera i s’ha fet gran d’una altra. El vam pensar a Barcelona però elvam fer a Addis Abeba. La distància insalvable que hi ha entre les dues ciutats és la mateixa que hi haentre el que hauria hagut de ser aquest llibre i el que finalment ha estat.

Un matí radiant de novembre, en un bar de la Barceloneta i mirant el mar, li vaig proposar al Pepeque expliqués en un llibre la persecució que havia patit uns mesos abans, després de la famosa entrevistaque li va fer l’Albert Om aquell fatídic 20 de gener de 2006. Va ser precisament l’Albert qui m’haviadonat la idea del llibre, en una de les moltes converses que vam tenir sobre la polèmica. El Pepe vaacceptar l’encàrrec de seguida, sense fer-se l’orni, sense matisos, sense ni pensar-s’ho. M’escoltavarespectuós, i atent, fumant com un carreter, un cigarret darrere un altre. Al final de la conversa, em va dir:«Demà me’n vaig a Etiòpia. Quan torni, gravem i fem el llibre. Em fa molta il·lusió». Ho deia senserancúnia, però amb fermesa; semblava una mica tip de totes les mentides i bestieses que s’havien ditsobre ell en aquells darrers temps. «Me’n vaig a desconnectar».

I el Pepe se’n va anar, perquè el Pepe, sigui on sigui, se’n va sempre. Passaven les setmanes iqualsevol excusa era bona per no tornar. Primerament havia de tornar abans de Nadal, després per Capd’Any, després ja érem a Reis i el Pepe ajornava la tornada perillosament. Jo li anava trucant, però laseva veu ja s’havia adaptat al ritme d’Etiòpia: parlava més a poc a poc, reia més, i no s’oblidava mai depreguntar-me si a Barcelona havia passat alguna cosa important. Però abans que pogués dir-li res,m’afegia: «Oi que no?». I com que aquí, efectivament, no passa mai res, el Pepe allargava la seva estadaindefinidament a Addis Abeba, aquest lloc meravellós on sí que passen coses importants.

Fins que un divendres de gener, li vaig trucar amb desesperació i li vaig dir que si no tornavaimmediatament no faríem el llibre. Es va quedar en silenci i em va dir: «Tinc una idea. Véns a AddisAbeba, gravem aquí, te’n tornes, ho transcrius i ja tenim el llibre». Abans que pogués respondre em vadir: «Jo t’ho pago tot i t’ensenyo el país. No te’n penediràs». Em va convèncer tan de pressa com jol’havia convençut a ell. I així va ser, vaig comprar els primers bitllets que vaig trobar, i el somni es vafer realitat. O potser a l’inrevés, la realitat es va fer somni. Perquè d’ençà que vaig aterrar a AddisAbeba vaig comprovar que l’advertiment que m’havia fet el Pepe era veritat: «Aquí tot és possible». Albell mig de la terminal de Bole, és a dir, al bell mig del no-res, vaig sortir perdut i adormit, sensecobertura de mòbil i sense cap seguretat de res, i quan ja em pensava que no trobaria mai més res de bo,un crit va retronar per tot l’aeroport: «Neeen!». Al fons venia el Pepe africà, gesticulant, amb la sevaarmilla, la cara morena, la barba de no sé quants dies, i el somriure ja plenament etíop, amb les dentsblanquíssimes. D’allí vam anar de seguida a l’hotel Ghion, mig casa del Pepe i mig casa nostra aquellsdies, centre d’operacions i punt de partida de totes les expedicions. L’endemà vam començar a gravar elllibre, i el lector ja ha comprovat fins a quin punt vam ser disciplinats al principi, i va parlar del seu cas,del nostre país, de les relacions entre Catalunya i Espanya. Però gravàvem a la furgoneta, o enmig delcarrer, o a la terrassa d’un bar, i el paisatge de fons era impressionant, Àfrica entrava per la finestra acada moment, els nens esclafaven la cara contra el vidre, o sortíem a parlar amb ells, els burros ensobligaven a parar bruscament el cotxe i ens recordaven que érem més a prop de l’Edat Mitjana que de lamaleïda Era Tecnològica. A mesura que ens van envair els colors, les olors, els somriures de la gent, elllibre es va anar desviant del seu propòsit inicial, i ens vam anar allunyant lentament però

irreversiblement d’allò que hauria hagut de ser. Potser si no haguéssim anat a visitar el Mercato, elmercat més gran de tot el continent, una meravella totalment indescriptible, potser si no haguéssim anat aveure el Gil Losada, l’heroi que cuida i educa els nens orfes que ha trobat enmig del carrer, potser si nohaguéssim vist els nens sense res perseguint-nos feliços pels carrers, potser si no ens haguéssim topatamb els llacs descomunals o amb el cel alt i majestuós dels afores d’Addis Abeba, potser si el Teché i laFitum no ens haguessin acompanyat a tot arreu, com una prolongació de nosaltres mateixos, potser si ambel Toni Coll no haguéssim descobert que a cada cantonada hi passava algun fet increïble, potser si nohaguéssim vist el Pepe fent de Pepe i arrencant el somriure a tots els nens amb el gran número de la puça,i potser si haguéssim estat cecs o muts o sords o tot alhora, aleshores potser sí, potser llavors noméshauríem parlat del nostre petit país. Però aquí era impossible. Un dia, a mitja conversa, vam girar el cap,i vam veure, al costat de la carretera, una escena imponent: un home sense cames avançava a l’alçadadels cotxes, arrossegant-se heroicament com una serp, però parlant amb tothom, rient, i proclamant laseva alegria als quatre vents. El Pepe va resumir el que sentia amb la frase exacta: «Aquí la vida emdesborda». I així va ser, vam deixar que la vida d’Addis Abeba entrés també en aquest llibre, que persort no s’ha acabat com havia començat. Exactament igual que la vida del Pepe Rubianes, exactamentigual que la seva obra. I vist amb la perspectiva del temps, l’anomenat cas Rubianes va ser molt greuperò totalment absurd. Perquè perseguir aquest home, a part de ser immoral, és inútil. El Pepe és lliure.Sempre se’n va. Sempre s’escapa. Per això sempre guanya.

Ernest FolchBarcelona-Addis Abeba

Febrer de 2007

I. D'ON VINC

Com he arribat a ser l’epicentre d’un terratrèmol nacional? D’on vinc? Cap a on vaig? Puc respondrenomés la segona pregunta i insinuar la tercera. Em permetran que deixi sense resposta la primera, perquè,sincerament, no en tinc ni la més mínima idea, per dir-ho finament, sense cap paraulota.

Vaig néixer el 1947, a Vilagarcía de Arousa (Pontevedra), capital de la ria d’Arousa. Hi vaig viurecinc anys, fins que el meu pare, que era mariner mercant, va atracar al port de Barcelona. No va trigar aenamorar-se d’aquella ciutat on havia de passar bona part de l’any i va decidir de portar-hi tota lafamília. D’aquell moment ja fa cinquanta-quatre anys, i no ens vam moure més de Barcelona. El meu pareacostumava a dir: «En un país on hi ha un goril·la blanc i una marededéu negra, ens ha d’anar bé perforça».

Es podria dir que la meva família va fer un viatge de retorn. Jo em dic José Rubianes Alegret. Tota lameva família és gallega, però el cognom de la meva mare és català, pel seu avi. El senyor Alegret va anara Galícia per dedicar-se una temporada a l’explotació del marisc, però s’hi va quedar i va formar unafamília. Catalunya va enviar un català a Galícia i nosaltres li’n vam tornar quatre. Quatre a un.

Sempre m’he sentit molt orgullós de ser galaicocatalà. Guanya la part catalana, és clar, perquè el meucontacte amb Galícia es limitava a les vacances de quan era petit. Tan bon punt vaig tenir nòvia aBarcelona, vaig deixar d’anar-hi, i des d’aleshores hi he tornat en visites ocasionals per veure elsfamiliars o per representar-hi alguna obra de teatre. Ara fa molts anys que no vaig a Galícia. Els meusdos amics més propers es van morir, i un parell de cosins amb els quals havia mantingut relació ara jasón avis! Si anés ara al meu poble no hi coneixeria ningú.

Malgrat la distància, el municipi de Vilagarcía de Arousa va tenir un detall molt maco amb mi: el1993 em van nomenar fill predilecte de la ciutat. Es va celebrar una festa a la qual vaig assistiracompanyat dels actors i amics Joan Lluís Bozzo i Carles Flavià. Jo estava emocionadíssim. Ens hi vampassar una setmana gaudint del paisatge i de l’afecte de la gent. Vam tornar a Barcelona fascinats.

Gens mariners

La relació amb els meus pares sempre va ser molt bona. Tot i que el meu pare tenia força mal geni —quan s’enfadava era brutal—, a l’hora de la veritat era una persona simpàtica, agradable i amb un sentitde l’humor envejable. La seva obsessió era que tant la meva germana com jo estudiéssim una carrera. Laseva obstinació va tenir recompensa: la meva germana és metgessa i jo em vaig llicenciar en Filosofia;n’estava tan orgullós que a la més mínima oportunitat expressava la seva felicitat pel fet de tenir fills ambestudis. La veritat és que els meus pares van ser collonuts, han estat dues persones d’una dignitat enorme.

Durant la guerra civil, José Rubianes Buceta va ser soldat en el bàndol franquista. Li va tocar perculpa de la mili. Tenia vint anys quan les tropes de Franco van entrar a Galícia i la van prendre sota elseu poder. El van enviar a Saragossa i després a Terol, on va estar-se pràcticament tota la guerra. Quanva tornar a Galícia, es va embarcar en el Cabo de Hornos, un transatlàntic que feia línia regular a BuenosAires.

A casa sempre escoltava històries del mar i de mariners; per això, de petit, jo també volia sermariner, però el meu pare m’ho treia del cap: «Tu has de fer una carrera de terra», em repetia.

Crec que l’orgull que sempre he tingut dels meus orígens gallecs es deu als meus gens mariners. Lamajoria dels membres de la meva família eren mariners, així que l’èpica del mar sempre ha fluït al meuvoltant. Quan era petit, sentia parlar de Buenos Aires, Beirut, Gènova, Rio de Janeiro, Austràlia. Emsemblaven històries fascinants i amb elles la meva imaginació viatjava als països més exòtics. Ara sónuns altres temps, és clar. Els viatges ja no són una cosa estranya, però aleshores jo m’imaginava elsmariners com si fossin astronautes que vinguessin de la Lluna. Per això volia ser com ells i conèixeraquells llocs carregats d’històries i d’aventures. Jo no havia de ser menys.

Suposo que de la genealogia marinera de la meva família em ve l’afició a viatjar. De fet, al llarg dela vida he intentat recórrer aquells llocs dels quals sentia parlar quan era una criatura. A mi no m’agradael viatge organitzat de quinze dies; quan vaig a un lloc, m’hi quedo fins que me’n canso. Sempre hetreballat per poder aconseguir de fer això. Per això em vaig buscar una professió que no m’exigís teniralgú que em manés, i ho aprofito.

El meu oncle Lelo

De qui tinc un record més apassionant és del meu oncle Manuel, el germà del meu pare. Li dèiemLelo, i també era mariner. Era un personatge increïble, i un enamorat de la gresca. Sempre deia: «La vidason cuatro fandangos, y yo ya he bailado tres». Va arribar a Barcelona per primer cop coincidint ambl’Exposició Universal de 1929 i va quedar marcat per sempre. S’estimava la Rambla, el barri xinès,l’ambient dur i mariner de l’època.

El Lelo era un artista de la vida; jo gaudia quan era amb ell, transmetia una energia meravellosa, finsque el petrolier on anava embarcat el seu fill, el meu cosí, va esclatar a les costes de Cap Verd. Era afinals dels anys setanta i el Lelo es va enfonsar. Ja no volia viure. Poc temps després li van diagnosticarun càncer i l’única cosa que va preguntar va ser: «Quant em queda de vida?». Ho va dir amb unatranquil·litat atònita. «Home, això no es pot dir mai, però difícilment passarà de l’any», li va respondre elmetge. I el Lelo, al seu torn, va respondre: «No, si ho dic per acomiadar-me de la gent que estimo». Aixíque va venir a Barcelona a dir-nos adéu.

Jo devia tenir uns vint-i-cinc anys. Vam sortir a passejar per la Rambla i ell deia: «Que bé que m’hohe passat aquí!». El càncer ja estava molt avançat i ens havíem d’aturar contínuament perquè reposés. Emva demanar que l’acompanyés fins a Colom. «Colom, a reveure!», li va cridar. L’estàtua del descobridord’Amèrica havia estat la primera imatge que va tenir de Barcelona, i també l’última. El comiat de la sevavida.

Va tornar a Galícia, i quan ja estava agonitzant al llit, la meva tia li implorava que la deixés cridar elcapellà. Però ell era un ateu furibund i no hi havia manera de convèncer-lo. El meu pare, aliat de la sevacunyada, també li insistia: «Lelo, portem el capellà o què?». «No, a l’infern hi aniré d’aquí a poc. No emportis el dimoni!», responia ell amb les seves últimes forces. Però la seva dona no es va poder contenir i,quan va notar que estava pitjor, va anar a buscar el capellà a l’església. En veure’l, el meu oncle, gairebésense alè, va dir: «Si aquest corb no se’n va, no em moro. Trieu!». El meu pare es va haver de disculpar idemanar-li que se n’anés. La meva tia es desesperava, no podia concebre que es morís sense rebre nibenedicció ni auxili espiritual. Però així va ser, el mateix dia de la visita del capellà el meu oncleManuel es va morir.

Estic molt agraït al Lelo per moltes coses, però un dels meus records més sentimentals és que ell vaser el primer que em va posar en contacte amb el món de l’espectacle. Quan jo tenia 15 anys, el meuoncle ens duia a mi i als meus amics al Molino. També eren dies especials perquè els meus pares, sianava amb ell, em deixaven tornar a casa a la una o les dues de la matinada. El primer cop que vaigentrar al Molino vaig al·lucinar, era el meu primer contacte amb un teatre. Recordo que hi actuava elllegendari Johnson, un dels artistes més grans que van passar per la mítica sala. Enfonsat en el seient,gairebé oblidant-me de respirar, el veia actuar, a ell i a les seves vedets, i començava a pensar quem’agradaria ser com ell. L’endemà, a casa, cridava exultant: «Vull ser artista!». Però el meu pare sempreem responia: «Has d’estudiar, cony! Estudia! Estudia! Primerament estudiar, i després...».

El meu pare viu a Barcelona i ja té noranta anys, és molt gran i em pot donar un ensurt qualsevol dia.Ara mateix és el que més em lliga a Barcelona. La meva mare va morir el març de 1999, mentre jo feiauna entrevista maratoniana a Malalts de tele, el programa del Toni Soler. L’entrevista va durar des de lesdeu del vespre fins a les set del matí. Quan vaig acabar, vaig veure al mòbil set trucades perdudes de la

meva germana. Em va estranyar que fos per felicitar-me. Efectivament, no era per això, la meva marehavia tingut un vessament cerebral i era a l’hospital. L’endemà es va morir.

La Rambla i el Barça

Vaig heretar del meu oncle Manuel la seva passió per la Rambla. El contacte amb aquesta artèria tangenuïna de la ciutat em va reconciliar amb Barcelona. Els primers mesos de la meva vida a la ciutat emvan tenir despistat. Ens vam instal·lar a la Barceloneta; jo veia la platja i això encara em descol·locavamés. No sabia si era al meu poble o on nassos era. Cada cop que agafàvem el tramvia tenia l’esperançaque estiguéssim tornant a Vilagarcía, i em passava el mateix quan pujàvem al metro: em pensava que alfinal del túnel hi hauria el poble. Però sortíem i érem al carrer Rocafort, per exemple.

Per acabar-ho d’espatllar, d’aquells primers temps arrossego un trauma que té a veure amb lasensació d’espant que em produeixen els diumenges. Els recordo com un dia trist, amb els carrers delbarri on vivíem buits, sense vida. Em terroritzava aquell dia mort. Afortunadament, després vam anar aviure al passatge de la Pau, a Ciutat Vella, i tot va canviar. Em passava moltes hores a la Rambla, i allí síque hi havia vida qualsevol dia de la setmana.

Jo era un nen de carrer, sempre que podia sortia de casa per jugar amb els amics del barri. Jugàvem afutbol, tot i que ara no es pot dir que sigui un gran seguidor d’aquest esport. No sóc de cap equip, peròm’agrada que guanyi el Barça. Només he anat un cop a la vida a veure un partit de futbol. Vaig anar-hiamb el meu oncle Enrique, que sí que era un gran aficionat. Jugava el Barça contra el Santos del Brasil.Fixeu-vos si en fa d’anys, que al terreny de joc les estrelles eren Pelé, Ramallets, Kubala... Desd’aleshores no he tornat a anar a cap partit. Senzillament, no hi sóc aficionat, a banda que normalmentcoincideix que tinc actuació.

Ara que em passo molt temps a l’Àfrica parlo més de futbol, perquè aquí se segueixen amb veritablepassió els partits, de fet, coneixen les ciutats espanyoles pels seus equips. Un cop vaig explicar a unsamics d’aquí que vaig conèixer personalment el Ronaldinho i em van mirar com si fos un déu. Va ser enuna festa del diari esportiu Sport. Quan vaig conèixer el jugador, li vaig dir: «Mira, tu i jo ens n’anem ala Rambla, tu et poses a fer virgueries amb la pilota i jo les vaig narrant. Ens faríem d’or!». Es va quedarflipant.

En realitat, el més a prop que he estat del món de la pilota es remunta a la meva infantesa. Aleshoressí que m’agradava escoltar els partits de futbol per la ràdio i volia ser Ramallets. També era conscient del’enfrontament Madrid-Barça. El Madrid estava mimat pel Règim, però tenia un equipàs de nassos: aEuropa no se l’afavoria, i va guanyar sis copes!

En una terrassa de la Rambla, de vegades hi veia assegut un senyor gran, vestit de negre i amb unaboina. Recordo que tenia molta caspa i que escopia tota l’estona. Tenia una mala llet de collons. El meuamic Luisito i jo jugàvem a futbol en aquella zona i de tant en tant se’ns escapava la pilota i anava directaa la taula del senyor. «Kubala! —em cridava—, si et pesco la pilota te la...». Pensàvem que qualsevoldia trauria una navalla i ens rebentaria la pilota.

Un dia passejava amb el meu pare per allà i em va dir: «Mira, si no estudies acabaràs com aquesthome, sol en una taula i ple de caspa». I aquell home va resultar que era Josep Pla. Cristina Badosa, lanoia que en va escriure la biografia, em va dir que estava embolicat amb una puta del barri xinès i queper això anava per allà. Em penso que s’allotjava en un hotel proper a la Rambla.

Llums en la meva vida

La meva primera escola, Agrupación Escolar, era a la plaça Reial. El que més em va marcar enaquells anys va ser la relació amb el professor Celaya, el cap d’estudis. En una època en què a l’escolaet queien mastegots per totes bandes, el senyor Celaya era un home que mai no pegava. Era la imatge dela Institución Libre de Enseñanza, aprendre per reflexió més que no pas per memòria.

Els seus mètodes funcionaven, i encara em meravello de pensar que si un dia no havies fet els deures,senties vergonya que el senyor Celaya se n’assabentés. Així que procuraves mirar-t’hi perquè et digués:«Estava molt bé, la seva redacció d’avui», o «M’ha comentat el professor de matemàtiques que vostè vamolt bé».

Un dels aspectes més gratificants de la meva vida és haver mantingut el contacte amb ell al llarg detots aquests anys. El senyor Celaya va ser una de les primeres persones a qui vaig passar el guió deLorca eran todos . Quan ho vaig fer, vaig tornar a experimentar els nervis que sentia de nen quan lilliurava algun treball. «Està molt bé, està molt bé», em va dir. Crec que li va agradar sincerament, perquèva venir a veure l’obra sis o set vegades. També es va amoïnar quan va començar tot l’embolic amb elsfatxes. «Cony, Rubianes, vostè ha nascut per a l’enrenou», em va dir.

La meva segona escola va ser el Col·legi SIL, que es trobava al carrer Lleó XIII, paral·lel a l’avingudaTibidabo. Hi vaig fer el batxillerat superior i el preuniversitari. I, com que en totes les etapes escolars hiha un professor que es recorda, d’allà em quedo amb el pare Santamaria, un capellà que ens impartia lesassignatures de lletres, un humanista. Li dec el meu interès per la literatura i la meva decisió d’estudiarfilosofia. El pare Santamaria havia estudiat la mateixa carrera a Roma. Em va fer conèixer els granspoetes castellans del 27. Ens convidada a llegir i a anar al teatre. Tant ell com el senyor Celaya van serfars en la meva vida, però, a diferència d’aquest darrer, al pare Santamaria ja no el vaig tornar a veure.

Així que em vaig matricular a Filosofia, a la Universitat de Barcelona, a la plaça Universitat.Tanmateix, mai no vaig exercir com a docent, perquè tan bon punt em vaig llicenciar em vaig posar a ferteatre.

L’època fosca

Vaig fer la mili a Barcelona, el 1969. Era a Artilleria, però sort que no vam haver de disparar capcanó d’aquells, perquè estic segur que si ho haguéssim fet tota la caserna i mig Barcelona se n’hauria anaten orris. Els records d’aquella època són tristos, humiliants. Vaig estar en un exèrcit que era una merda,parlant clar i català. Amb uns oficials que eren uns animals. I perdent més d’un any de la meva vidamentre feia l’idiota i desfilava per a uns senyors que duien penjats llorers i estrelles. Què vaig fer?Doncs vaig procurar muntar-m’ho tan bé com vaig poder, com tothom.

Les amistats de la mili se les emporta el temps, en sobreviuen ben poques. Lluís Pasqual, perexemple, actor i director de teatre, va fer la mili amb mi. I també Jaume Santacana, que després va serdirector de programes de TV3. Als altres els vaig perdre el rastre.

Era una època negra, encara vivia el General Heroic. Heroic? L’única victòria que va tenir aquellanimal va ser sobre el seu poble. El franquisme va ser l’època més tràgica i vergonyant de la històriacontemporània d’Espanya. Uns militars traïdors a la República es van aixecar en armes contra unadecisió del poble, al qual després van humiliar, ultratjar i maltractar durant quaranta anys. Va ser unaèpoca en què la por, el terror i l’angoixa es van apoderar de l’ànima de la gent i que va costar la vida il’exili de mig país.

En els darrers anys del franquisme, quan vaig començar a estudiar a la universitat, vaig militar en elPartit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Vaig ser-ne militant fins a la democràcia. Tenia lanecessitat de fer alguna cosa. Estic orgullós d’haver participat en aquella història. Calia fer alguna cosa isortir d’aquell túnel negre.

Un cop passada aquella època, vaig tenir l’honor de conèixer Gregorio López Raimundo, secretarigeneral del PSUC. És el pare d’un amic meu, Sergi Pàmies, i estava casat amb Teresa Pàmies. Era tot unmite per als joves comunistes. Amb la legalització del PSUC el 1977, i ja com a president del partit, vavenir amb la Teresa a veure’m al teatre i vaig tenir l’honor de saludar-los.

Sergi Pàmies és una de les persones més interessants i simpàtiques que he conegut en la vida. El vaigtractar molt. Plegats vam preparar un programa magazín per a Mediapro que no es va arribar a emetre.Actualment gairebé no ens veiem. Abans coincidíem a les sales Bikini o Zeleste amb altres amics, peròara ja estan casats i tenen fills. Jo no, i això marca una altra dinàmica. De tota manera, quan ens trobem ami em fa molta alegria.

Vaig tenir molts més mites durant els darrers anys del franquisme. M’impressionava enormement, perexemple, el valor i l’art d’en Raimon. La seva valentia ens donava força a molts joves. També hi haviaPaco Ibáñez o Joan Manel Serrat. Les seves cançons eren màgia. «La nana de la cebolla», de Serrat, és undels poemes de Miguel Hernández més esglaiadors de la llengua castellana i està musicat amb amor.Sentir cantar la cançó a en Serrat fa posar els pèls de punta.

A tots els continuo admirant per la seva dignitat en aquells moments tan difícils. Ara tinc la sortd’haver-los conegut personalment, però aleshores jo era un simple espectador i ells eren els meus ídols.Van ser molt importants per a tota la meva generació i cal no oblidar la seva lluita per les llibertats deCatalunya.

Un altre dels mestres va ser Jaume Sisa, un gran poeta que va aportar moltíssim a la cultura musicald’aquest país. Tal com ara ho fa l’Albert Pla. Jo crec que Pla és un monstre i, si aquest país fos diferent,

seria un mite. Tots plegats són cantants de la meva ànima. El que jo intento fer en el teatre amb la figurade Federico García Lorca els ho dec a ells.

La il·lusió de la transició

El dia que va morir Franco, el 20 de novembre de 1975, feia dos anys que estava casat amb la Lucila.Els amics més íntims ens vam reunir al nostre pis de Barcelona per seguir les notícies i esperar lesconseqüències. Ens imaginàvem que els tancs sortirien al carrer, però no va passar res. Va ser com si, desobte, la llosa que havies tingut sobre el cos desaparegués i et deixés sortir a la llum. En algun moment johavia pensat que aquell criminal era immortal. Vaig pensar en els meus amics que havien mort abans, emturmentava la idea que precisament ells no hi fossin per veure-ho.

La transició va ser una època impressionant. La il·lusió es podia recollir a cabassos al carrer. La gentcomençava a pensar que la vida era això, vida. Tot eren nervis, esperances, ganes de fer coses. Recordoque estava enganxat a la televisió en les primeres eleccions democràtiques de 1977; veig les cares delspolítics, tan serioses, tots tan inexperts. Aquells moments no s’obliden en la vida. És cert que també hihavia por, però l’eufòria era tremenda, amb milers d’actes als carrers i als locals de tots els partits iassociacions d’Espanya. Si he de ser sincer, a mi encara em dura aquella eufòria, perquè jo crec que calcontinuar esperant que arribi la democràcia autèntica. El temps posa les coses al seu lloc.

La mort de Francisco Franco va coincidir amb la meva arrencada professional en el món del teatre.Fins aleshores havia compaginat els estudis amb la col·laboració constant amb el Teatre Universitari,primerament; i el NGTU (Nou Grup de Teatre Universitari), dirigit per Frederic Roda, després. Vaiggaudir molt d’aquells anys —finals dels seixanta i començaments dels setanta—, per l’ambient políticantidictadura que es respirava a les aules i perquè començava a veure que allò del teatre podia ser lameva vida. En el Teatre Universitari no teníem censura, però no pas perquè fóssim pudorosos, sinóperquè les nostres produccions no sortien del recinte universitari. D’altra banda, la censura estava tanficada en les nostres vides quotidianes que, sense adonar-nos-en, ens autoreprimíem: «No, això no es potdir així».

Inicis teatrals

La meva primera actuació damunt d’un escenari fora del protector ambient universitari —pensin queen aquella època, vaig tenir la sort de tenir com a rector el Dr. Fabià Estapé, brisa de llibertat en aquelltancament vital que ens van forçar a viure—va ser el 1970, al teatre Calderón de Barcelona. I quin debut!Amb Fernando Fernán Gómez i una obra del dramaturg Henrik Ibsen, Un enemigo del pueblo. És clar quejo només hi sortia com a figurant amb una frase. També vaig participar en El cafè de la Marina, de JosepMaria de Sagarra, estrenada al Port de la Selva. Però el meu baptisme professional va arribar el 1977amb Dagoll Dagom, la jove companyia que dirigia Joan Ollé. Vam representar No hablaré en clase, latercera obra del grup. Ollé també havia col·laborat en el Teatre Universitari; allà el vaig conèixer, nomésque jo estava acabant la carrera quan ell començava. Un dia ens vam trobar i em va dir que estavenpreparant una obra com a aficionats. Em va preguntar si volia unir-me a la companyia i ho vaig fer.

No hablaré en clase es va estrenar a l’Aliança del Poblenou amb un èxit apoteòsic. Ens van ploureels contractes per Espanya, ja que el teatre independent tenia molt bons enllaços entre les diversesautonomies, i així vam iniciar un circuit de bolos que va durar dos anys. Jo havia finalitzat la carrerapocs anys abans d’estrenar aquest muntatge teatral i en aquell moment em debatia entre dedicar-me almón de l’ensenyament o bé internar-me en l’insegur món del teatre. Vaig optar per la segona opció i maime n’he penedit.

Després vam preparar Antaviana, a partir de contes de Pere Calders i música de Jaume Sisa. Ollé, elfundador de Dagoll Dagom, ja havia deixat la companyia, i la resta de membres del grup, Joan LluísBozzo, Anna Rosa Cisquella i Miquel Periela, van assumir-ne la direcció. Antaviana va ser el primermuntatge musical de Dagoll Dagom i va recollir també un enorme èxit de crítica i públic durant dos anysmés. Érem feliços, podíem dedicar-nos al teatre professionalment!

Després de quatre anys amb Dagoll Dagom el 1981, vaig passar a treballar al Teatre Lliure ambOperació Ubú, dirigida per Albert Boadella, cap visible d’Els Joglars. Amb Boadella i JoaquimCardona, un dels millors actors que he vist en ma vida, entre altres professionals excel·lents de l’elencdel Lliure, vaig aprendre moltíssim.

Quan vam acabar Operació Ubú, Albert Boadella em va aconseguir una beca per estudiar a l’escolade Jacques Lecoq, a París. Però, abans de començar el curs, tenia tres o quatre mesos lliures i, com quetenia uns diners estalviats, vaig decidir aprofitar-los. Com aquell qui diu, un dia vaig ensopegar ambl’aparador d’una agència de viatges que ofertava un viatge de quinze dies a Cuba. Se’m va il·luminar labombeta: era just el que necessitava, perquè m’acabava de separar de la Lucila i no ho estava passantgens bé. Necessitava un canvi. No m’ho vaig pensar gaire i me’n vaig anar cap a Cuba. I m’hi vaigquedar més d’un any, fins a finals de 1982. Vaig escriure una carta d’agraïment a en Boadella, em vaigfondre els diners que duia, que són per gastar-los, i vaig aconseguir feina com a ballarí en un cabaret del’Havana.

En un festival de teatre cubà em vaig trobar amb Ricard Salvat, un antic professor de la universitat igran home de teatre. Ell era membre del jurat d’aquell festival. En veure’m em va preguntar: «Que estàmalalt? El veig molt prim». Com no havia d’estar-ho, si només follava, dormia i bevia! Li vaig preguntarsi em podia aconseguir alguna feina. «Miraré què puc fer». En Salvat em va ajudar a trobar feina i elcontacte per debutar com a ballarí en el famós cabaret Tropicana, on només havia de fer quatre passes.

Després vaig començar a treballar en un altre cabaret, l’Atelier, a El Vedado. Jo havia de fer un númeroper entretenir el públic mentre la cantant es canviava. Se’m va acudir la història d’Un gallego en LaHabana, on explicava en to d’humor les situacions surrealistes que havia viscut a Cuba.

La major part del temps que vaig passar a l’illa antillana vaig viure amb la família d’un amic cubà,Gonzalo Torres, a la seva casa de Cojímar, un poble a nou quilòmetres de l’Havana. L’àvia d’en Gonzaloera del Comité de Defensa de la Revolución. Amb ells em va ser fàcil amarar-me de la realitat cubana,tant per a les coses bones com per a les dolentes. És veritat que l’educació i la sanitat funcionavenrematadament bé, gairebé tan bé com la repressió. Jo venia de la recent democràcia espanyola, de lluitarcontra la dictadura, i això em trastocava. A Cuba no hi havia ni pobresa ni riquesa, perquè tots erenpobres, menys els dirigents, i la majoria ho portaven amb una dignitat al·lucinant. El més difícil —impossible— d’oblidar és l’afecte de la gent.

Quan un parell d’anys més tard, el 1984, vaig tornar a Cuba durant la gira sud-americana de ¡...Ño!, elmeu segon espectacle en solitari, vaig aprofitar per tornar a gaudir dels amics. Després hi vaig tornar el1990, aquest cop per gravar-hi un programa de televisió, i ja no he repetit més. L’últim cop va ser bastantdur, perquè els amics que tenia se n’havien anat a Miami, Itàlia, Mèxic. No vaig trobar l’Havana que johavia conegut. Encara em va entristir més saber que a molts no els havia anat bé. Es pensaven que fora deCuba la vida era Xauxa i van descobrir que res no és or; no entenien coses tan «occidentals» com arahipoteques i crèdits, perquè a Cuba no existien. Molts es van enfonsar en la depressió.

De la meva primera estada a Cuba vaig tornar a Barcelona amb una idea per a un muntatge teatralbasat en la meva experiència cabaretera a l’Amèrica Central. Així vaig iniciar un projecteantillanorubianil que es va traduir en un espectacle en solitari anomenat Pay-Pay. Es va estrenar al teatreCúpula Venus de Barcelona el gener de 1983; era el meu primer homenatge a Cuba i hi recollia lesmillors anècdotes de la meva vida i les meves actuacions a l’illa.

Per a no tots els públics

Sóc una persona que ha tingut la sort de tenir una existència integral: professió, vida quotidiana,alegries, tristeses, èxits i fracassos van units de tal manera que molt del que em passa surt explicat en elteatre, amb hipèrboles i ficció, només faltaria, però amb una base real. L’amor, és clar, és un d’aqueststemes recurrents, perquè sempre ha estat molt present en mi. L’Església i la política són uns altresrecursos fixos en els meus monòlegs. El públic sempre els ha acceptat amb riallades, que d’això es tracta.

A la dreta carca mai no li han agradat els meus espectacles, sobretot pels temes que toco i pelllenguatge una mica barroer i blasfem que hi faig servir. Però el teatre és obert, i a qui no li agradi que nohi vagi —i si surto a la televisió, doncs es canvia de canal i tan contents—. La gent de la dreta ja sap queno sóc un actor de la seva ona —ni ho he volgut ser—, però és molt fàcil triar, ningú està obligat aescoltar-me. Al llarg de la meva carrera he sentit dir moltes vegades a companys de professió que l’idealés aconseguir agradar a tothom. Però això és impossible.

A més, jo no vull que els fatxes em vinguin a veure.Des de 1987, amb l’estrena de Sin palabras, i 1988, amb En resumidas cuentas, jo crec que els

espectadors ja van tenir clar quin era el meu estil. No el vaig copiar ni vaig haver d’esforçar-me gaireper crear-lo: jo vaig néixer així. Només vaig haver de treballar fort per polir-lo. La pantomima és el quemés em va. El llenguatge del cos, del gest i l’ús de l’onomatopeia, que m’encanta, és la base del meuestil. Sin palabras en va ser la màxima expressió, perquè en aquesta obra no parlava!, jo, que sembla quepateixi incontinència verbal; ara bé, tenia un desplegament d’onomatopeies com a banda sonora potent.M’exigia una concentració bestial, perquè amb el cos i amb els sons havia de parlar de l’amor, lafrivolitat, la mort i la religió.

Si he de ser sincer, vaig començar en això dels monòlegs com si provés un nou joc divertit. Pay-Pay,¡...Ño!, Sin palabras, En resumidas cuentas, ¡Ssscum! van ser obres en què sortia a l’escenari iexplicava les meves batalletes al públic. I va funcionar! Amb tot el que això comportava: podia viure almeu aire, sense cap tipus de disciplina exigida en una companyia, per exemple.

Dit així, pot semblar que vaig tenir un inici de carrera fàcil, però no ho va ser. Posar en marxaaquestes obres va representar un esforç titànic de moltes persones. Estic especialment agraït a Toni Coll,el meu primer mànager, que va invertir diners i energia perquè jo pogués representar Pay-Pay. Ell vacreure en mi i va apostar fort. Quan ell va abandonar durant una llarga temporada el món de la producció,vaig trobar molt a faltar el seu entusiasme i professionalitat.

El salt a la fama

A partir de ¡Ssscum! (1992), el meu nom va començar a sonar entre els monologuistes d’Espanya —érem quatre, tot s’ha de dir: Pedrito Ruiz, Gila i Pavlovsky— i això em va obrir les portes de la ràdio ila televisió. Va ser decisiu protagonitzar el 1994 l’entranyable xoriço Makinavaja sota la direcció deJosé Luis Cuerda, que, al seu torn, va ser el que em va donar popularitat entre el gran públic.

Curiosament, això no es va traduir en nous contractes teatrals, la qual cosa em va afectar tanprofundament que vaig caure en una crisi personal important, perquè el que de debò em motivava era elteatre. Va ser Gila qui em va obrir els ulls. A Miguel Gila, el Mestre!, el vaig conèixer després del’estrena de ¡...Ño! Va venir a veure’m al teatre i, després, ell i la seva dona van venir a saludar-me alcamerino. A partir d’aleshores vam mantenir una relació estreta i la seva opinió sempre la vaig tenir molten compte. Aquell cop, també vaig acudir a ell. Li vaig explicar la meva crisi davant la manca deperspectives teatrals i el seu consell va ser molt senzill: «Canvia de mànager. És possible que al teumànager no li agradis i no es mati per vendre’t! Comprova-ho». Era així exactament. Vaig tenir la sortque en aquells moments Toni Coll tornava al món de l’espectacle i així el vaig recuperar com a mànager iproductor.

Amb en Toni vaig estrenar Rubianes: 15 años (1995) i Rubianes, solamente, que estic representantdes de 1997 amb les úniques interrupcions dels descansos de les vacances. Encara no em puc creure quecontinuï en cartell durant tants anys, però una de les coses bones de l’espectacle és que amb aquest tipusde muntatge és el públic el qui acaba dirigint l’obra. Al llarg de tot aquest temps, tot i que la base delmuntatge és la mateixa —les meves aventures, desventures i opinions sobre la vida—, he anat provantnúmeros nous, n’introdueixo un, miro com reacciona la gent i el vaig cisellant i polint fins que entenc queés així com el volen; és una sensació fantàstica deixar-te dirigir per ells sense que ho sàpiguen!

Com deia, aparèixer a la televisió i tenir èxit al teatre em va suposar una certa notorietat, però lafama la visc més aviat com un problema. Jo no puc deixar de fer teatre, perquè sense el teatre la mevavida no tindria sentit. Quan vaig començar, el meu objectiu era arribar a ser un actor que passés més omenys desapercebut i que pogués guanyar alguns diners. No ser conegut era molt bo, perquè, entre altrescoses, em permetia passejar pel carrer sense angoixes. Sóc un gran caminant. Bé, ho era. He deixat defer-ho perquè hi ha vegades que resulta aclaparador sentir-te observat i assenyalat. No ha estat el somnide la meva vida. Diria que he tingut aquesta sort artística, però que no era la meva ambició. Crec que elveritable èxit d’aquesta professió és que mai no et falti la feina.

Ara ja m’hi he acostumat, i de vegades és gratificant, de vegades desagradable, de vegades ni unacosa ni l’altra. El principal problema és que la gent no et tracta d’una manera normal. Que gaudeixesd’una certa fama ho notes en l’altre, en qui et parla. Per això, sempre que veig un actor, em ve unaalegria! Entre nosaltres això no existeix. Som companys en la mateixa batalla. I és la gent amb qui millort’entens. De fet, els meus grans amics, Joan Lluís Bozzo, Pep Molina, Joan Gràcia, Carles Flavià..., sóntots actors.

Un cop vaig anar a comprar a la plaça, i una parella es va posar a cridar assenyalant-me:—Sí que és ell!—Que no, cony.—Que sí, home, és clar que ho és.

—Com vols que ho sigui i que vingui aquí, a comprar? A aquests els ho compren!Ja ho veieu: que difícil que és ser i no ser alhora, caram!

Les dones

El primer amor de la meva vida ara ja deu ser àvia. Espero que els seus néts no se n’avergonyeixin.Es deia Maricarmen i era veïna meva. L’espiava des del balcó. Jo tenia catorze anys, l’edat en què etcomences a empalmar. Encara no sabia què em passava entre les cames, només que alguna cosa se’mposava rara. Tot i que va ser una relació platònica, jo la vaig viure amb una passió acollonant. Un dia lavaig abordar: «T’estimo i em vull casar amb tu». Jo ho tenia claríssim, però ella no. Després, laMaricarmen va canviar de barri i ja no la vaig tornar a veure més.

Era l’època en què somiaves amb l’amor virginal i vertader, per a tota la vida. L’amor, que desprésm’ha portat per una muntanya russa de vertigen. El meu segon amor, aquest cop una mica més real, va seruna altra Maricarmen. Ella vivia a la Comandància de Marina, a la part baixa de la Rambla, crec que erafilla d’un càrrec. Amb ella va ser el primer petó, cast, de fregament de llavis i salt ràpid cap enrere comun gat portuguès. Aquesta també va desaparèixer abans que arribéssim a res més i tampoc l’he tornada aveure.

He estat molt enamoradís, la meva vida ha estat força intensa en aquest sentit. Amb algunes dones dela meva vida m’ho he passat estupendament bé, a d’altres hauria estat millor no haver-les conegut, peròen general continuo sent amic de totes les dones amb les quals he mantingut una relació. He viscut enparella cinc cops, i amb les cinc continuo tenint contacte. I és que sempre m’ha agradat trucar-les, saberles seves històries, la seva vida. És normal, no?, si amb algú he tingut intimitat ha estat amb elles. De fet,de vegades m’agradava ser-hi, incordiant. Algun cop, quan tenien un nou amor i volien evitar els gelos,em demanaven: «Pepe, no em truquis», però a mi, de seguida que ho sentia, em faltava el temps peragafar el telèfon:

—Que hi és la tal?—De part de qui?—A tu què t’importa, sóc el seu ex. Que s’hi posi.—Com?—Que sóc el seu ex. No t’ho ha explicat? Doncs digues-li que t’ho expliqui. Si ens va anar superbé!

Què estrany que no t’ho hagi explicat!I em penjaven, és clar. M’imagino la bronca que tindrien després: «Per què t’havia de trucar aquest

paio?».Sempre he estat molt bergant. Cadascú és com és. Mai no he vist clar això d’un amor per a tota la

vida. Tot flueix, nois. La vida de família tampoc no m’atreu. He estat molt feliç amb algunes persones,tant que fins i tot en alguna ocasió m’havia plantejat posar seny, però després canviava d’opinió: «No,tira cap endavant! Per al que et queda!». Per això he intentat amb totes les forces privar-me de tot el queem pogués lligar. I és que no suporto l’avorriment; si m’avorreixo amb algú, per molt que l’estimi, hed’acabar amb la situació. A més, la vida de teatre comporta una vida social agitadíssima. Coneixes moltagent i és fàcil que una persona que acaba d’aparèixer t’interessi més que una altra. Sempre hi ha algunembolic o altre.

Tampoc no he estat amic de tenir fills, un altre dels problemes en algunes de les meves relacions, pelmateix motiu, per no lligar-me. La meva llibertat és molt important per a mi. És una elecció personal queva relacionada amb la professió i amb l’oci: m’encanta anar d’una banda a l’altra. Crec que mai no he

estat preparat per suportar la dependència que significa un fill. Ni preparat ni m’ha atret mai, caram!

El plaer de la soledat

La meva independència en la feina i en la meva vida personal, sense fills ni parella estable, m’haajudat a descobrir una cosa meravellosa: la independència. Treballo, visc i passejo sol. No és una cosaforçada, sóc així i m’agrada. Hi ha una part dramàtica en la soledat, que és quan no vols estar sol i t’hiveus forçat. Molta gent no ho entén: «És que et parlo i no em sents!». I és que potser estic pensant en elmuntatge que faré, o en un número que se m’acut per a l’espectacle, o no m’importa gens el que m’estanexplicant. Cadascú viu la seva pel·lícula. «Ets un egoista de merda!». Sempre acaba igual. Sí que ho sóc,ho reconec. Procuro no abusar d’aquest egoisme, però de vegades abaixo la guàrdia i se m’escapa. «Etrecordes del que et vaig explicar l’altre dia?». «El què?». Després ho passo fatal, però el mal ja està fet.

Hi ha gent que no pot viure sola, però a mi em resulta molt agradable. Al matí acostumo a llegir lapremsa, em preparo el dia. M’encanta dinar o sopar sol. De vegades, són aquests moments els queaprofito per llegir; un llibre és una companyia collonuda. Hi ha persones que resulten molt més avorrides.A certes alçades de la vida, acabes una mica fart de gent. Conservo els quatre o cinc amics amb els qualsm’encanta sortir. Amics de tota la vida. Com que sóc un personatge més o menys conegut, la gent s’hifixa, et veuen sol i et miren com si fossis una ànima en pena. Molts es pensen que sempre has d’anar ambun mariachi a sopar.

Aquest darrer any ha estat dels més durs de la meva vida. Amb tota la polèmica pel que vaig dirsobre Espanya en el programa El Club, de TV3 —vegi’s el capítol «La polèmica»— i els atacs quedesprés va rebre la meva obra de teatre Lorca eran todos, els meus moments de soledat han estatpertorbats per comentaris i contracomentaris, preguntes i increpacions... Afortunadament, a l’Àfrica totesaquestes escombraries queden molt lluny.

II. ÀFRICA

Àfrica em va atrapar

En aterrar a l’Àfrica vaig tenir la mateixa sensació que quan havia trepitjat Cuba l’any 1981: haviaarribat a un estadi de la meva vida en què el cos em demanava una altra guerra. I així va ser. El 2005,durant un viatge a Kènia, vaig decidir quedar-m’hi tot l’any per dedicar-me a escriure. El guió de Lorcaeran todos es va materialitzar en una cafeteria de Nairobi.

A Etiòpia vaig arribar-hi el desembre de 2006. Vaig venir-hi a gravar un documental per a Mediaprosobre un recorregut per Kènia, Uganda, Tanzània i Etiòpia. Vam calcular que no serien gaires dies, peròm’hi vaig quedar. Havia visitat el país un parell de vegades anteriorment i ja aleshores alguna cosa em vaatrapar. El cap em va començar a rumiar de fer coses en aquest país per quedar-m’hi més temps. Potserposar en pràctica el que he après al llarg de la meva carrera i preparar tallers de teatre per als nens orfes.Sé que m’ho passaria molt bé, perquè als nens els encanta el teatre i veure com algú gaudeix amb unacosa que li ensenyes és un al·licient increïble. Sentia la necessitat de fer alguna cosa útil.

Entre les experiències més fantàstiques que he viscut durant aquest any «africà» destaca el fet d’haverapadrinat una nena. Rebeca, es diu. Quan vaig decidir apadrinar-la tenia pocs dies. És una preciositat, lasento una mica com a filla meva. Una gran amiga meva etíop, la Winnie, em va dir un dia que unaconeguda seva tenia greus problemes econòmics i acabava de tenir una filla, i em va proposar d’ajudar-la. Vaig acceptar encantat i cada mes li passo uns diners, amb els quals poden viure modestament senseque els falti res. Això, per exemple, m’ha canviat una mica la vida.

Però el més important és que en aquests mesos he oblidat fins i tot qui sóc. Recordo que sóc actorquan ve gent de fora, però aquí em sento en una altra història. Els problemes que arrossego d’Espanya emsemblen ciència-ficció, aconsegueixo oblidar els mals rotllos i desinteressar-me de les coses que notenen importància. És clar que em continua interessant el teatre, però d’una manera diferent. Aquí tot estrivialitza. Hi ha hagut moments en què m’he preguntat: «I si ho deixo tot i m’instal·lo a Etiòpia?». Total,com que no tinc hipoteca ni crèdits que em lliguin, ho envio tot a rodar i col·laboro amb la gent que honecessiti. Hi ha molta necessitat d’ajuda!

Em costa explicar bé com està girant la meva vida en aquests moments. Encara és aviat. No sé durantquant de temps em quedaria aquí, però no me n’aniria ara. Em prendria un any sabàtic, teatralmentparlant, o dos, o els que calguessin. La meva filosofia de vida és que cadascú s’ha de quedar on se sentibé. Per això, alhora, també estic convençut que mai no em deslligaré de Barcelona. De la meva ciutat ésd’on rebo els impulsos necessaris per continuar endavant.

Vaig sortir de Barcelona amb uns quants llibres d’Antonio Machado a l’equipatge, amb la intenció defer un treball teatral sobre els darrers mesos de la seva vida, i ara no em puc imaginar cap millorcompanyia en aquest periple. La seva poesia quadra perfectament amb el paisatge. L’om s’hauria decanviar per l’acàcia, però els paisatges són igualment bells, i en la bellesa hi ha la poesia. Un viatge ambdon Antonio només pot aportar coses bones i boniques. La poesia és per damunt, als camps de Castella,dels d’Alburquerque o dels de l’estepa russa. La poesia és on hi ha el que és bell.

El somriure etíop

Estic realment fascinat amb la gent que he trobat a Etiòpia. Els mires i en veus el posat noble,caminen drets, amb dignitat. Però el més sorprenent, el que a mi em té enamorat, és el somriure etíop. Ésel reflex de l’ànima d’un país tremendament bonic; tant, que la seva bellesa es reflecteix en l’expressióde les persones.

Històricament, també és un país interessantíssim. L’antiga Abissínia, un poble que, segons lallegenda, prové del rei Salomó i la reina de Saba, és el segon país més poblat d’Àfrica després deNigèria. A nosaltres ens han arribat les imatges més dures de la pobresa d’Etiòpia, però en realitat és unpaís que té de tot. La veritat és que no coneixem res d’aquesta part de la Banya d’Àfrica. Per exemple,els etíops es regeixen pel calendari julià i per això celebren ara la fi de mil·lenni. A més, és un país quemai no va ser colonitzat, que va mantenir la independència mentre les grans potències es repartien elpastís africà, amb l’excepció d’un període de cinc anys (1936-1941), que va estar sota ocupació italiana.Potser és per això que no té els vicis adquirits en altres països africans i, sobretot, és un poble afectuós,aquí no existeix la cara de gos del primer món.

Hi ha xoc cultural, és clar, però em penso que és més problema meu que no pas d’ells. Si nom’agrada, doncs m’aguanto. Al començament d’instal·lar-me aquí em sorprenia, per exemple, que siquedaves per dinar a les dues, es presentaven a les tres. Quan passa això, arriben tan tranquils i relaxats.No entenen que t’enfadis: «Què et passa, que et fa mal alguna cosa?». Segurament pel camí s’han trobattres amics i s’han pres un cafè amb cadascun. Perquè aquí et trobes un conegut i a l’instant ets a casaseva. A veure quants ho fan a Barcelona sense que hagis avisat abans! De vegades sóc a l’habitacióllegint o descansant una estona i truquen a la porta: «Hola, Pepe, t’he vingut a veure». Quan era un nen,recordo que a Espanya també passava, això, et podies presentar a casa d’algú en qualsevol moment i eresrebut amb alegria: «Passa, passa, que et preparo cafè». Em sembla un costum preciós, que diu molt de lasensibilitat d’un poble i de la seva filosofia de vida.

D’altra banda, també perceps que la gent t’aprecia de debò. Jo he notat l’afecte sincer, res a veureamb els diners o amb fer la pilota. Quan parlo per telèfon amb algú de Barcelona, la conversa nos’escapa gaire del «què tal?». «Com sempre», solen respondre. En canvi, aquí no hi ha un «com sempre»,perquè no hi ha temps per avorrir-se. Quan t’has de buscar la vida cada dia, no tens temps per al’avorriment. És ben clar que mai no serem etíops, però potser podrem aprendre’n alguna cosa abans quetots siguem engolits pel tsunami de la globalització.

La Fundació Gil Losada

En les meves dues visites anteriors a Addis Abeba, la capital d’Etiòpia, una de les coses que tambéem van impactar va ser conèixer alguns cooperants que treballen aquí. Un d’ells és Gil Losada, tambégalaicocatalà, que fa una tasca de reinserció de nens etíops abandonats. La seva tasca és dignad’admiració: els ajuda a tirar endavant per ells mateixos, en comptes de preparar-los per veure si tenenla sort que se’ls emportin en adopció. A través de la seva fundació els reintegren en la seva vida, la sevaterra, el seu color de pell.

El Losada és un exemple de persona admirable: ha invertit els seus estalvis i el treball de la sevavida en una causa noble i justa. A mi no em sembla malament que la gent enviï diners per a causessemblants i així ajudin a mantenir tranquil·la la seva consciència, és una opció també molt digna, però ésclar, és molt diferent venir aquí i viure la realitat colze amb colze amb la gent que té tantes necessitats.

També he conegut el pare Juan González, missioner combonià, que està vivint en una de les zones méspobres del país, tocant al Sudan, i ha escrit un llibre interessantíssim, Hombres, lugares y mitos (Ed.Mundo Negro), sobre el país i la seva gent, i el Julio, un altre missioner que treballa al sud del país. Totsells són gent fascinant, i tan sols per conèixer-los ja val la pena d’haver vingut i, fins i tot, de viure.

I és que és molt dur veure un nen de dos anys amb una mirada de vell que et desmunta. Els intercanvisque es fan a les escoles europees entre nens rosadets s’haurien de fer aquí, així sabrien el pa que s’hidóna. Que els enviïn de colònies a l’Àfrica!, això seria aprendre de debò. De ben segur que si vinguessina l’Àfrica, els nens tornarien amb una altra mentalitat, amb més comprensió i amor. Seria un intercanvimutu. Les criatures són molt intel·ligents i de seguida s’adonen de les coses; els etíops, per la seva banda,s’adonarien que existeix l’opulència, però també veurien la manca d’afecte del nostre món blanc. Un diavaig donar un bolígraf a un nen i es va posar com si li hagués regalat un tren elèctric.

Gil Losada em va explicar històries esborronadores. Em va dir que, normalment, quan una parellaeuropea adopta un nen etíop comprova que el nen estigui ben sa, però hi ha menuts que a més de no tenirpare ni mare estan malalts; de ben segur que a Espanya tindrien els mitjans per curar-los, però aleshoresno els interessa. El Losada em va explicar que una parella va tornar dos nens amb sida que aquí haviendonat negatiu en les anàlisis i quan van arribar van repetir la prova i van donar positiu. Com si fos un lotde camises! Aquests nens avui estan curats, però la il·lusió els va durar una setmana; van creure que unsestranys els estimaven, però en poc temps van veure com els ficaven en un avió i els enviaven de retorn al’infern.

També em va dir que els europeus es pensen que ho solucionen tot amb els diners, que creuen que«pagant sant Pere canta», però aquest no és el problema. El més important és una cosa tan tonta commostrar afecte o anar a veure els nens sovint, perquè es posen com bojos i es passen tot el dia, des que eslleven, preparats per a l’esdeveniment. Ell em deia: «Si fas un taller de teatre aquí, no te n’aniràs maimés». Em va venir pànic. Un altre cop havia de decidir: continuo aquí i faig alguna cosa o me’n vaig.Aquests nens que no tenen ningú s’arrapen a qualsevol que els faci feliços. M’emociona quan m’agafen lamà i se la posen a la galta, no sabien el que era la carícia i algú els n’havia fet una! El Losada em va dirque si alguna vegada decidia quedar-me seria ben rebut, que si ho feia no me n’anés, que no canviésd’opinió, perquè els nens mai no entendrien per què el Pepe no els ve a veure.

El somni d’Àfrica

Fa moltíssims anys vaig fer un viatge a Tunísia i el Marroc. Però el primer cop que vaig visitarl’Àfrica subsahariana va ser quan vaig viatjar a Kènia, fa uns quinze anys. Hi anava amb la mevacompanya d’aleshores, i vam visitar Kènia i Tanzània, però portàvem mal rotllo des de Barcelona. Defet, preteníem fer el típic que fan les parelles amb problemes: reparar-ho amb pegats. Vam pensar que elspaisatges meravellosos de l’Àfrica oriental, safaris fotogràfics, llacs o volcans, ens ajudarien en la nostracrisi, però no va anar bé i, quan faltaven uns dies per tornar —la cosa ens havia anat molt malament—, livaig dir que jo em quedava. Ella no hi podia dedicar més temps, perquè tenia els dies comptats devacances. Per la meva banda, no estava disposat a allargar una situació sense solució i no volia anar-me’n perquè no volia marxar de l’Àfrica amb mal regust. Vaig estar-me un mes més a Nairobi i allà vacomençar el que seria un viatge continu al continent.

Uns anys més tard, el 1998, vaig viatjar amb la Maria des del Caire fins a Ciutat del Cap. Volíemanar a Kènia, però un grup extremista islàmic havia posat una bomba vora l’ambaixada americana aNairobi, que va causar desenes de morts. Vam recórrer Tanzània, Malawi, Zimbabwe, Namíbia i Sud-àfrica. Quan érem a Ciutat del Cap li vaig dir: «Escolta, ja que som aquí, per què no fem la volta almón?». Així que ens en vam anar a l’illa de Zanzíbar, després vam tornar a Dar es-Salaam i d’allà aDelhi, el Sud-Est Asiàtic, Austràlia, la Polinèsia, Nova York i de tornada a Barcelona. Ens vam estar migany viatjant.

He tornat a l’Àfrica més cops, perquè sempre em quedo on estic a gust. Potser és un somni infantil. Enrealitat, no sóc dels que col·leccionen països, sinó que torno als que m’atreuen tants cops com calgui.També tinc la sort que la meva vida professional me l’organitzo jo.

Del continent africà m’atreu l’energia de la gent i la força de la natura. Jo crec que és el que méss’assembla al paradís que es pot trobar. És indiscutible que no es pot obviar la realitat social de lapoblació, les seves vides extremes, tan allunyades de l’edèn, i el sentiment d’impotència que aixòprovoca. Al meu parer, la injustícia que els ha tocat viure prové en bona part del poder, de la mala gestiódels governs africans, al servei dels interessos dels països dominants del món. Però això ho deixo per alsllibres de geopolítica, geoestratègia i neocolonialisme, que analitzen prou bé la realitat africana.

Entre la gent que viatja pel seu compte, no conec ningú amb una mínima sensibilitat que hagi anat al’Àfrica i no s’hi hagi quedat enganxat. Llàstima que ara el turisme de masses està canviant la fesomia delcontinent. Abans, el qui viatjava a un país africà era perquè hi tenia un interès previ i acceptava elsentrebancs que podien sorgir en un territori tan diferent del seu, com ara la improvisació en tot o ladisposició a privar-se de comoditats en el viatge. Avui, el turisme consumista que no s’assabenta de resho envaeix tot; volen que tot s’adapti a les seves necessitats, encara que per aconseguir-ho s’hagin decanviar geografies i destruir cultures. No es pot frivolitzar amb el tema, però de vegades penso que no hiha mal que per bé no vingui, i que l’amenaça de la sida (un dels grans mals que assoten l’Àfrica), lesgrans malalties, els conflictes ètnics en alguns països o la pobresa aconsegueixen frenar molta gent que nohi veu més enllà del seu nas. Què passaria si descobrissin que s’estan perdent un continent meravellós ihi arribessin en massa els turistes panxuts amb les seves esposes culgrosses i els seus nensinsuportables?

A mi, l’Àfrica m’ha donat una injecció de vida. Em sento desbordat, com un nen petit que no entén res

davant de tantes sorpreses. Vinc d’un món on tot està prohibit: està prohibit fumar, pixar, follar, pessigar.Aquí, tot això es pot fer amb alegria. A Kènia em deien: «Vostès, els europeus, que viatgen tancòmodament, per què estan tan tristos? I per què tenen tanta por?». A l’Àfrica t’adones de la merdeta queets.

Una filosofia de vida

El meu avi Rubianes em deia: «Treu-te els diners del damunt, perquè donen molt mal rotllo: un dia etvesteixen de dalt a baix i l’endemà et despullen completament». I jo m’ho crec de totes totes. Els dinersno són per estalviar-los, són per gastar-los. Un amic em deia: «Hòstia, Pepe, és que portes un ritme...,arribaràs a la vellesa sense ni un duro». Bé, i si no arribo a vell? Que un dia et despertes amb un bonyet is’ha acabat el bròquil. Així, almenys, si m’he d’estar a l’hospital amb el bonyet, pensaré: «Que bé quem’ho he passat! Que me quiten lo bailao».

He procurat muntar-m’ho a la meva manera, encertadament o desencertadament. Ara, m’ho he currat,he treballat molt i ningú m’ha regalat res. Per això ara toca gaudir. Sempre he mirat de gaudir i ja fa moltsanys que he organitzat la meva vida de sis en sis: sis mesos treballant i sis de vacances, sense comptaralgun any sabàtic.

Les coses a la vida te les trobes, però perquè això passi has de sortir. Si no obres la porta, no sabràsquè hi ha a fora. I jo dic: en comptes de treure’t el carnet de conduir i embotellar-te a la ciutat, per què noaprens anglès? I viatges! L’índex d’espanyols que poden comunicar-se en anglès quan surten a l’estrangerés baixíssim. Això ho he observat. Però el veritable problema apareix quan la gent viatja sense saber resde la llengua del lloc ni d’anglès, i així no hi ha forma de comunicació.

Penso que viatjar és la columna vertebral de l’existència, perquè permet comparar cultures i obrir lament. Et penses que ets alguna cosa i viatjant veus que ets l’última merda, i encara amb pretensions.

De vegades em pregunten pel dia que em jubili. Els actors no ens jubilem mai! Em retiraré el dia quetingui un problema que no em permeti actuar, però, si no, fins que el cos m’aguanti. El que passa és queels qui m’ho pregunten confonen la professió amb la vocació.

En aquests mesos sí que estic descobrint un canvi en mi. Quan noto el desassossec em dic que vindréa Etiòpia més sovint, però no, el que vull realment és venir i quedar-me aquí. Noto la necessitat de canvii crec que he trobat el lloc per fer-ho. Potser la meva vida professional com a actor ja s’ha acabat, sem’ha disparat un dispositiu d’avís. Per exemple, ja no sento l’entusiasme d’abans per estrenar unespectacle. Abans vibrava de cap a peus. També tinc una necessitat inapel·lable: recuperar la mevaintimitat. Tanmateix, d’altra banda, no és el primer cop que he pensat a retirar-me i a deixar passar eltemps... Això no vol dir que deixi el teatre, és la meva vida!, però podria dedicar-me a la direcció o aescriure guions. I això ho puc fer des de l’Àfrica. Aniria a Barcelona uns mesos per assajar, presentarl’espectacle i tornaria. També podria fer classes a la universitat d’Addis Abeba o fer tallers de teatre perals nens... Així de senzill. Jo mai no em retiraré del teatre, però puc aprofitar el ventall de possibilitatsque ofereix provant altres coses.

I per què Etiòpia? Simplement, perquè Addis Abeba té una màgia que em fascina. Perquè aquí emsento feliç. És així de senzill; parlant clar, estic de puta mare, em desperto content, llegeixo, escric, surtoa passejar, tinc les meves amistats. Em llevo amb il·lusió i així visc tot el dia. L’Àfrica et dónal’oportunitat de tornar a ser nen i de sorprendre’t. I això és el més meravellós que et pot passar a la vida.

III. LA POLÈMICA

L’entrevista a TV3

Ni me’n recordo ni vull fer cap esforç per recordar les dates exactes de l’inici d’aquest embolic. Síque sé que era el gener de 2006 i que, de sobte, una frase dita sobre Espanya i els espanyols en elprograma El Club de TV3 em va situar a l’ull de l’huracà. He de confessar que he evitat tant com hepogut els comentaris sobre els esdeveniments de fa un any, perquè em molesta perdre el temps amoïnatpel que una sèrie de persones van dient sobre mi amb una agressivitat brutal i desmesurada que deixa enirrisòries les meves paraules en l’entrevista que em va fer l’Albert Om. En un primer moment vaig pensarque podria fer-me el desentès, «que diguin el que vulguin», però en sentir i llegir tantes bestieses sobremi, primerament, i sobre la meva feina, després, vaig optar per inhibir-me.

Em van convidar a El Club per parlar de la mort de Federico García Lorca, el tema central de Lorcaeran todos, la meva primera obra de teatre com a director, que s’acabava d’estrenar al Club Capitol deBarcelona. Era l’única cosa que sabia sobre l’entrevista. Posteriorment, fins i tot se’ns va acusar d’haverpactat el contingut de la meva intervenció. Abans d’entrar al plató, l’Albert i el seu equip em vancomentar per on anirien les preguntes, però jo tinc un estil concret. Els entrevistadors ho saben i per aixòem deixen parlar, sense guió que valgui. Si vull, improviso i m’invento el que em ve de gust sobre lameva vida. Com a molt, el presentador em pot avisar: «Pepe, no t’allarguis», un simple avís tècnic. Moltdiferent de dir que havíem pactat res en l’entrevista de TV3...

En un moment determinat, quan ja estàvem ficats en matèria, l’Albert Om em va preguntar sobre launitat d’Espanya i jo li vaig respondre el que tothom coneix: «A mí la unidad de España me suda la pollapor delante y por detrás. Y que se metan a España ya en el puto culo, a ver si les explota dentro y lesquedan los huevos colgando en el campanario. Que vayan a cagar a la puta playa». Ho vaig fer en un tocompletament còmic, aquest és el meu llenguatge, encertadament o desencertadament. El llenguatge quefaig servir a la televisió també és un llenguatge teatral, el meu personatge sempre va amb mi. Jo no parloaixí normalment. L’expressió que vaig fer servir és part del guió, referint-me a la feina!, d’un monòleg deRubianes, solamente. En aquell moment, em va venir al cap i la vaig deixar anar a boca de canó,substituint «feina» per «Espanya».

De fet, al principi no va passar res. Van passar força dies fins que la COPE, Telemadrid i altresmitjans de comunicació van començar a furgar en la història i a acusar-me d’insultar Espanya. Però hovan fer amb molt mala llet, perquè van seccionar l’entrevista. Ni tan sols es van dignar a veure-la senceraper saber de què anava! I si la van veure van quedar-se amb el que els interessava.

Quan va començar el merder, i sobretot en veure l’enrenou causat per la descontextualització d’unafrase dita, vaig matisar i aclarir les meves declaracions a la premsa. Com deia l’escriptor GabrielFerrater, ser català és el més fotut de la terra perquè et passes el dia donant explicacions. Vaig deixarclar que em referia a l’Espanya reaccionària, miserable, casposa i feixista que va matar García Lorca il’esperit de la qual continua encara viu. Vaig insultar aquesta sèrie de persones que pensen que Espanyaés només seva, que criden, gesticulen i fan escarafalls, i que quan alguna cosa no els quadra decideixenesllomar a garrotades el borrec. En realitat, va ser d’aquesta Espanya, la que després em va atacar sensecontemplacions, de la que jo parlava. L’Espanya democràtica i de progrés em mereix tots els respectes.Davant seu em trec el barret i amb ella camino.

També es va començar a sentir, suposo que com a argument crític, que sóc la tercera persona més

entrevistada en la història de TV3, després de Jordi Pujol i Pasqual Maragall. Jo no sento cap relacióespecial amb Televisió de Catalunya, la sento amb el públic. En qualsevol cadena sempre he dit el que hevolgut. Avui, són els índexs d’audiència els que marquen el dia a dia de la televisió. Potser em continuencridant dels diferents programes de les diverses cadenes perquè les meves entrevistes funcionen.

Estratègia calculada

Els esdeveniments posteriors van demostrar que tot seguia un pla programat i capitanejat perFederico Jiménez Losantos, director del programa La Mañana de la cadena COPE. A principis dels anyssetanta, Losantos va ser company meu al Teatre Universitari, a Barcelona. Però aleshores militava al’esquerra radical. Ara és un roig convers, és a dir, que ha passat de l’extrema esquerra a l’extrema dreta.Una demostració més de la dita que els extrems es toquen.

Sota la batuta del periodista de la COPE, Telemadrid, La Razón, El Mundo i ABC es van marcar unobjectiu comú: Pepe Rubianes. Però jo em vaig dir: «Ja ho veus, tots contra un, doncs això, merda per acadascun». Ho tinc molt clar i ho mantinc sense retractar-me’n: si ser espanyol vol dir estar unit a aquestacolla de bocamolls, la veritat sigui dita, m’estimo més ser belga o xinès.

Quan el papa Benet XVI es va disculpar per les seves controvertides declaracions sobre l’islam,realitzades a la Universitat de Ratisbona el setembre de 2006, Pedro J. Ramírez, el director del diari ElMundo, va manifestar que amb les seves explicacions el papa ja ho havia deixat tot clar. Les meves, encanvi, no les van acceptar. Apliquen la vara de mesurar segons el que els convé. A mi no em volen sentir.La veritat és que tant se me’n dóna, el que ells pensen o deixen de pensar, però em queixo de lautilització i confusió que creen des dels mitjans, que és el llenguatge que dominen.

Quan els «espanyols de bé», tal com s’autoqualifiquen, van començar la campanya de difamaciócontra la meva persona i la meva activitat professional, van demostrar un cop més que la dreta té unacosa collonuda que li falta actualment a l’esquerra: està molt organitzada i unida. I tot això em porta apreguntar-me si, tot i que van col·locar el meu nom en el centre de la diana, la campanya no tindria unsobjectius més globals com, per exemple, la mateixa TV3 o, fins i tot, l’Estatut de Catalunya, temesrecurrents en persones com Jiménez Losantos. Cal no oblidar que també era l’època de la polèmica sobreels papers de Salamanca —van arribar a Sant Cugat el 31 de gener de 2006— i del boicot als productescatalans. Aquesta també va ser una campanya increïble. Als catalans ens van dir de tot per part del’Espanya de la caspa. A veure, en el cas de Salamanca, que el que es roba s’ha de tornar! Tan difícil ésentendre una cosa tan bàsica? Si robo un collaret i la policia em deté, he de tornar la joia. Si els papershaguessin estat d’una altra autonomia, estic segur que s’haurien retornat sense cap aldarull o debatparal·lel. Però es va vendre bé la història que els catalans robaven uns arxius. Era un moment d’ataccontinu a Catalunya, en aquells dies, per això crec que el menys important va ser el que jo vaig dir a ElClub. Els vaig servir d’estratègia per llançar el seu odi visceral contra Catalunya per part d’aquellagentussa feixista.

La querella

Vaig rebre una citació perquè em presentés al jutjat de Sant Feliu de Llobregat el 8 de març de 2006.La Fundación para la Defensa de la Nación Española (DENAES) m’havia posat una querella. No sabia nique existís una associació d’aquesta mena, ni m’interessa pas gens el seu sentit de la «unitat» espanyola.

La Fundación para la Defensa de la Nación Española està acabant de redactar una querellacriminal contra les paraules de l’actor Pepe Rubianes difoses a TV3 per entendre que «inciten al’odi» envers Espanya i els espanyols.

La controvertida presència de l’actor gallec el passat dimecres dia 25 de gener en elprograma El Club, que s’emet a la televisió pública catalana, TV3, a les 16.30 hores —horariinfantil— i que està dirigit i presentat per Albert Om, va vulnerar tots els límits de la legítimallibertat d’expressió. En aquest espai, Rubianes va intervenir per demanar «que se vayan a tomarpor el culo estos españoles». L’actor va aprofitar la seva intervenció per expressar els seusdesitjos: «Ojalá les exploten los cojones [a los españoles y vayan al cielo sus cojones». «Se vayaa la mierda la puta España», va afegir.

L’equip jurídic de la Fundación para la Defensa de la Nación Española entén que lesmanifestacions de Pepe Rubianes són constitutives, a més del delicte d’ultratges a Espanya,tipificat en l’article 543 del Codi Penal, del delicte més greu d’incitació a l’odi, tipificat enl’article 510 del mateix Codi, segons el qual «els qui provoquin a la discriminació, a l’odi o laviolència contra grups o associacions, per motius racistes, antisemites o d’altres referents a laideologia, religió o creences, situació familiar, la pertinença dels seus membres a una ètnia oraça, el seu origen nacional, el seu sexe, orientació sexual, malaltia o minusvalidesa, serancastigats amb la pena de presó d’un a tres anys i multa de sis a dotze mesos».

El president de la Fundación, Santiago Abascal, ha recordat que «n’hi hauria prou decanviar la paraula espanyols per jueus o moros, o catalans, per calibrar la gravetat del’escomesa». La seva intenció és presentar la querella contra Rubianes com a molt tard el properdimecres dia 8 de febrer a Barcelona.

[...]La Fundación DENAES neix amb la pretensió de recuperar i impulsar des de la societat civil

el coneixement i la reivindicació de la Nació Espanyola, la seva realitat històrica, política,social i cultural [...]. L’actitud patriòtica es fonamenta en la consciència de pertànyer a una granNació, però el patriotisme no pot ser complet ni sa sense l’ànim crític per millorar la nostrapròpia Nació [...]. En aquest sentit, el patriotisme comporta també una sèrie d’exigències: elvalor de defensar uns determinats plantejaments encara que siguin políticament incorrectes [...].Com a reacció als atacs continuats i als il·legítims impulsos dels qui volen destruir Espanya, iamb la intenció d’oposar-se amb fermesa a la indolència dels nostres governants i a les accionsdisgregadores d’algunes elits polítiques locals, expressades avui de la manera més dràstica iextrema en la proposta de nou Estatut per a Catalunya i en el pla Ibarretxe.

(Traduït de www.nacionespanola.org, web de la Fundación DENAES)

No va ser l’única querella que vaig haver d’afrontar. Un patriota independent també va interposar-neuna altra al mateix jutjat. Per la seva banda, Vidal Quadras, membre de DENAES, ja havia publicat quees querellaria. El jutge va unir les dues demandes i ens va citar a l’Albert Om i a mi. Ens acusavend’haver preparat l’entrevista per agredir Espanya. A mi, que en ma vida no m’he preparat res, ni elsdeures de l’escola! El jutge va ser molt amable i la vista va transcórrer en un ambient altament educat.L’Albert va fer la declaració en català, però jo la vaig fer en castellà, i ara em penedeixo de no haver-hiintercalat el català i el gallec, encara que només fos per fastiguejar els querellants.

Vaig mantenir el contacte amb l’Albert Om, sempre amb to d’humor. I és que té la seva gràcia: ensculpaven d’ultratjar la nació espanyola i d’incitar a l’odi entre els pobles, i això és precisament el quecerts espanyols fan amb Catalunya. Però l’acusació que em van fer té pena d’un a tres anys de presó!

El meu delicte, per a DENAES, era ser antiespanyol. Si ser espanyol vol dir ser com ells, perdescomptat que no ho sóc. Com em poden dir antiespanyol si, a més, parlo tres llengües de l’Estat? Deles quatre que existeixen, em puc expressar en català, castellà i gallec. M’agradaria saber quantes enconeixen els qui m’acusen, a banda del castellà, en alguns casos mal parlat. Es van embolicar tant que nosabien si insultar-me com a català o com a gallec. Em van dir «gallec de merda». Vaig néixer a Galícia iallà vaig passar els primers cinc anys de la meva vida. Però n’he viscut cinquanta a Catalunya, im’estimo aquesta terra. Em van dir venut, traïdor, no sé a què. Els descol·locava, no sabien comofendre’m més, si com a gallec o com a català.

Es van abocar tones de porqueria damunt meu. No era difícil, ni valent, fer-ho, perquè jo vaig sol;darrere meu no hi ha cap associació, organització o diari. Tampoc no sóc un polític en representació d’uncol·lectiu. Sóc una persona i em represento a mi mateix. Si no agrada el que dic, és fàcil canviar de canal.Se’m va tractar com si fos un membre d’ETA o un extremista incendiari. Com a ciutadà d’Espanya pucdir el que vulgui. Segons ells, vaig insultar la nació —la seva idea de nació, és clar— i tots elsespanyols, «perquè ells són tots els espanyols»; els altres, no, som uns pàries que vivim a la seva finca.

Encara no hi ha hagut judici ni sentència, però el febrer d’enguany la Fiscalia va proposar elsobreseïment de les actuacions respecte de l’Albert i va sol·licitar una multa de més de vint mil euros pera mi per ultratges a Espanya.

Mostres de suport

Per a mi va ser veritablement important la defensa de l’Albert Om. Va ser sempre al meu costat,malgrat que les aigües baixaven molt tèrboles. No ho oblidaré en la vida. No podia treure’m del cap elproblema que a l’Albert li havia caigut al damunt sense més ni més. És una persona moderada i valenta,podia haver-se apartat, però no ho va fer. Ha demostrat que és un autèntic demòcrata, potser per aixòtambé a ell l’han volgut castigar.

La veritat és que vaig rebre detalls molt significatius i emotius, per exemple quan l’11 de setembreles joventuts del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) van sortir al carrer duent unes samarretes ones llegia: «Tots som Rubianes». Jo no en tenia ni idea, em vaig emocionar quan ho vaig llegir a lapremsa. Per la seva banda, els companys de professió em van trucar personalment. Molts, per saber deprimera mà què havia passat, ja que estaven sorpresos per la brutal campanya d’encalçament que s’estavaduent a terme.

José Montilla i Artur Mas també van contactar amb mi per assegurar-me que si necessitava algunacosa aquí els tenia. Els estic molt agraït. El president de la Generalitat és una persona molt atenta. Quanjo actuava a Cornellà, Montilla, aleshores alcalde de la ciutat, venia a veure les representacions. Era delspocs alcaldes que ho feia. La veritat és que em vaig alegrar del resultat de les eleccions. Si el presidentde Catalunya pot ser un home «no nascut a Catalunya», això vol dir que el país està canviant. I aixòsempre és bo.

Membres del partit Ciutadans em van criticar, és clar. Deien que què passaria si el que vaig dird’Espanya ho hagués dit de Catalunya. Que ho diguin ells! Que ho provin, a veure què passa. Aqueststampoc no volien sentir a quina Espanya em referia. Conec algun dels seus afiliats, però no vull saber resd’aquest partit, crec que són l’extrema dreta de Catalunya disfressada. A més, mai no he entès el tema dela «persecució» del castellà. Jo he treballat a Catalunya durant 25 anys, i ho he fet en castellà. La mevaeducació va ser en aquest idioma, i per això tinc més vocabulari i fluïdesa, imprescindibles per al tipusd’espectacle que feia. No obstant això, mai no vaig tenir cap trava ni cap veto. Recordeu que sóc delsmés entrevistats a TV3. Persecució del castellà? A mi sí que m’han perseguit, i a garrotades, però noprecisament els catalans.

En general, vaig estar emparat per molta gent, que em va donar suport tant al carrer com en elsmitjans. Però, no us mentiré, també va haver-hi qui em va increpar. «¡Viva España!», em va cridar un encreuar-se amb mi. «Doncs és clar que sí —li vaig respondre—, i Hondures, i l’Equador! I la Xina! Quevisqui tot el món!». Jo mai no he desitjat la mort de ningú.

Mentrestant, en les meves representacions de Rubianes, solamente anava explicant a l’escenari elque em passava. Però intentava esmentar el tema només el justet, perquè el que volen és precisamentaixò, que se’n parli. Procurava defensar-me de tantes escombraries que abocaven damunt meu. N’hi haprou de fixar-s’hi per comprovar que només són quatre gats ben organitzats que volen fer-se sentir.Doncs, si volen publicitat, que la paguin. Quants de vosaltres, lectors, coneixíeu la Fundación aquesta dela Nación Española abans de la querella? I qui els ha demanat que la defensin?

Després, la crispació es va calmar una mica, però va arribar el setembre, el mes de l’estrena deLorca eran todos a Madrid. Que s’hagués de representar una obra de teatre dirigida per Pepe Rubianes,enemic de la Pàtria, els va motivar una altra vegada, i des d’associacions i mitjans de comunicació de

dretes es va començar a mobilitzar la gent, ara amb intencions encara més agressives. Mobilitzacionsque, net i clar, demanaven el meu linxament.

Lorca a Madrid

El juny de 2006, Mario Gas, el director del Teatro Español de Madrid, em va trucar per oferir-me derepresentar Lorca eran todos en aquest espai. Em va semblar una idea genial. Cal tenir en compte que elTeatro Español era un teatre simbòlic per a Federico García Lorca doncs allà va estrenar moltes de lesseves obres, era allà on es reunia per celebrar tertúlies, i als cafès de la plaça Santa Ana solia prendre elcafè. Per tant, era una zona de Madrid molt lorquiana. Jo estava encantat de la vida.

La idea del muntatge teatral es remunta a un treball de recerca que vaig fer el 1970, a Víznar(Granada), a partir de la fossa comuna on hi ha enterrades les restes de l’immortal poeta granadí i demoltes persones anònimes. A prop de la fossa del poeta n’hi ha una altra d’enorme amb un rètol on esllegeix: «Lorca eran todos». D’aquí vaig prendre el títol de l’obra de teatre. Per al guió vaig treballaramb els textos dels historiadors que han aprofundit en la mort de Lorca, com Ian Gibson, Agustín Penón,Eduardo Molina Fajardo i José Luis Vila San Juan. A partir d’aquí, a l’escenari es reconstrueixen els tresdarrers mesos de vida del poeta narrats per les veus dels testimonis del seu ignominiós assassinat.

És un muntatge teatral simple —un treball sobretot d’actors i d’una ballarina que representa la Mort—, amb el qual he pretès homenatjar Lorca i tots els demòcrates desapareguts en la guerra civilespanyola. Tanmateix, de seguida que es va fer una mica públic de què anava l’obra es va recuperar lacampanya d’assetjament, i a mesura que s’acostava la data de l’estrena la cosa va anar empitjorant.

«El Teatro Español no puede convertirse en el aula experimental de un mamarracho que ha insultadogravemente a España y a todos los españoles».

Alfonso Ussía,La Razón, 8 de setembre de 2006

«Los terroristas quieren hacer su propia agenda cultural en Madrid con la utilización del terror».

Ramírez de Haro,El Mundo, 9 de setembre de 2006.

Deien que l’home que insultava Espanya venia a robar-los els diners i a humiliar-los. Entre mentida imentida van arribar les amenaces al teatre. Cridaven que jo sortia en escena insultant Espanya, i aixíse’ls va acudir la idea de manifestar-se davant del teatre. Per cert, des que han descobert això de lesmanifestacions són com uns nens amb sabates noves. Ara ja les munten per qualsevol cosa.

Quan el 1977 estava amb Dagoll Dagom de gira per Espanya amb No hablaré en clase, grupsd’ultradreta intentaven boicotejar l’espectacle, que era una reflexió sobre l’educació, i feien mullader enles representacions. I ens hi vam acostumar. Avui, veient el que em passava, sembla que el temps no hagipassat. Una cosa és muntar aldarulls i una altra de molt diferent és amenaçar de mort. Van començar lesamenaces de mort! Ningú no obliga a veure una representació teatral. A qui se li acut atemorir de posaruna bomba al teatre? No sé quants cops va anar la policia a escorcollar el recinte.

«Es evidente que lo que dijo e hizo el señor Rubianes era absolutamente intolerable. (…) Cada unotiene que asumir las consecuencias de sus propios actos».

Josep Piqué,El Mundo, 9 de setembre de 2006.

«¿A quién le importa lo que opinaban Leonardo o Miguel Ángel sobre el papa? Sólo nospreguntamos eso cuando nos jode, cuando el que dice cosas polémicas es un contemporáneo».

Lluís Pasqual,El País, 9 de setembre de 2006.

El soroll va pujar tant de decibels que vaig començar a témer les conseqüències. Patia pels actors. Jono sortia en la funció, ja que el meu treball va ser de guió i direcció: podrien arribar a tenir seriososproblemes d’agressió? Això sí que em paralitzava. Ells no eren responsables de res. Tots els actors vanser molt valents perquè cap no se’n va anar. Alhora, vaig saber que Mario Gas es plantejava dimitirdavant la ferotge campanya que també van desfermar en contra d’ell i d’Alicia Moreno, la regidora deCultura de l’Ajuntament de Madrid. Ell sempre va estar disposat a representar l’obra. Contínuamentm’animava que continués endavant. Però la situació em desbordava.

«(…) en el caso de Pepe esas declaraciones polémicas él las matizó, explicó y corrigiódespués».

Joan Lluís Bozzo,El País, 9 de setembre de 2006.

Vaig creure que no es podia representar Lorca en aquest ambient de crispació brutal. Era com tornara matar Lorca, poeta que —tot sigui dit de passada— no gaudeix de la simpatia d’aquest personal, i,després de rumiar-m’ho molt, vaig prendre la decisió de retirar l’obra del Teatro Español i acceptarl’oferta de Comissions Obreres (CC.OO.) d’estrenar Lorca eran todos al seu Auditori en les mateixesdates. Vaig parlar amb Alicia Moreno i li ho vaig comunicar. Li vaig dir que em retirava. Va acceptar larenúncia i va faltar temps perquè Alberto Ruiz Gallardón, a qui considero un dels més demòcrates delPartit Popular, ho comuniqués a Telemadrid. Jo no havia fet encara cap nota oficial, i per tant podriahaver-ho negat i podria haver posar l’alcalde en un compromís. L’hauria fotut ben fotut. Però em vaigestimar més passar d’aquest ambient, sobretot per afecte i respecte a Mario Gas. Al final, vaig redactaruna carta al Mario dient-li que me n’anava. Paral·lelament, es van sentir veus que van demanar ladimissió d’Alicia, Gallardón i Mario. Cap dels tres se’n va anar, cosa de la qual m’alegro.

«[Es] intolerable censurar la obra de un artista por las opiniones personales, hay que juzgar laobra».

Albert Boadella,

El Mundo, 9 de setembre de 2006.

Va arribar el 29 de setembre, dia de l’estrena a la seu de Comissions Obreres. Va ser més aviat unacte simbòlic, perquè, per disponibilitat, de fet només va estar un dia en cartell. No sé quants polítics vandir que hi anirien. Al final no n’hi va anar gairebé cap. Només Gaspar Llamazares, coordinador generald’Izquierda Unida. I li estic summament agraït per haver donat aquest pas.

«La obra hay que verla, es un acto de creación y una propuesta cultural. Es el público el que debeopinar. Sólo las leyes y los jueces nos pueden cortar la libertad de expresión si algún ciudadano seextralimita en el ejercicio de ese derecho fundamental».

Carmen Calvo,ABC, 29 de setembre de 2006.

«Detesto las declaraciones de este individuo y no voy a ver su obra porque su obra debe deparecerse a su conducta».

José BonoEl Correo Español, 30 de setembre de 2006.

La premsa va dir que, entre molts altres, havia acudit al teatre gent com Inés Sabanés, Óscar Iglesias,Candela Peña, Jorge Bosso, Àlex Rigola o Jordi Fortuny. Va ser un públic valent i, atesa la situaciócreada, em vaig sentir orgullós que haguessin decidit d’anar-hi, tot i que van haver de fer-ho sota laprotecció d’un cordó policial i sota una pluja d’insults i pancartes que expressaven floretes comaquestes:

«Vais a pagar caro la puta entrada que estáis pagando».«Pepe Rubianes, vas a morir».«Vosotros, marxistas, sois los terroristas».«Dónde están, no se ven, las nenazas del PP».«Si ustedes son Rubianes, nosotros somos españoles».«Catalunya siempre España».«Rubianes, muérete».«Rubianes, tú te cagas en España y nosotros en tu puta madre».«Rubianes, goma 2».«Rubianes, eres español, ¡qué asco! Jódete».«Rubianes, eres un actor nefasto, pero España no tiene la culpa».«Rubianes, cabrón, al paredón».«Golfos, no. Golfos, no.»

Van ser moltes les persones que es van anar apuntant al carro de les injúries i van jutjar l’obra sensehaver-la vist. Una de les opinions que més em va doldre va ser la de Fernando Savater, que va dir, més o

menys, que dubtava que fos una bona obra perquè d’un home com jo no en podia sortir res de bo. Emsembla terrible. Jo sempre l’he respectat, sempre ha valgut la pena escoltar-lo. Si almenys hagués vist elmuntatge teatral! Jutjar sense veure. Quina mena de filòsof és aquest senyor? Jo li diria que vegi i quejutgi. Encara avui, vull pensar que les seves paraules no estaven ben transcrites.

«Puede haber ocasiones en que la calidad de la obra esté por encima del autor, pero no suele serfrecuente. En el caso de que así fuese yo preferiría ver la obra a no verla. Aunque dudo mucho deque sea ésa la situación de Pepe Rubianes. Igual Lorca eran todos es su gran espectáculo, pero lodudo mucho y ésta sería la primera vez que hiciese algo de calidad».

Fernando Savater,El País, 9 de setembre de 2006.

«Sólo la extrema derecha se ha posicionado claramente en contra de Rubianes, que ya habíamatizado y pedido perdón por sus declaraciones, algo que los que le han condenado no suelenhacer».

Rosa Regàs,La Mañana, 1 d’octubre de 2006.

«Hicimos lo que teníamos que hacer. Dejar que se resolviese por los propios protagonistas. Que nohubiera interferencia política

Alberto Ruiz Gallardón,ABC, 8 d’octubre de 2006.

Malgrat tots els problemes que vam tenir a Madrid, cal aclarir que va ser només a Madrid capital, nopas a la província. Cal deixar-ho clar, perquè es tendeix a relacionar el poble de Madrid amb elfeixisme, i no és veritat. Com a tot arreu, hi ha feixistes, però hi ha més, molts més, demòcrates. El poblede Madrid sempre ha estat una bandera de la democràcia. Recordeu la guerra civil i el que Madrid varesistir enfront del feixisme? Els baladrers fan soroll, el demòcrata calla, fins que esclata i es posiciona.

Amenaces d’una altra època

Quan es va estrenar Lorca eran todos a l’Auditori de CC.OO. a Madrid, es van sentir amenaces demort. L’advocat em va aconsellar que mai no respongués a les provocacions, però, encara que no voliaacabar al jutjat una altra vegada, hi havia dies que em costava molt contenir-me. Un cop vaig sortircorrent darrere d’un paio que em va insultar. Perquè això és ben curiós: t’insulten i fugen, són els valentsd’Espanya, els guerrers de l’antifaç que ataquen en grup. Havia arribat a rebre contínues intimidacionstelefòniques a casa: «Et matarem, fill de puta, a tu i a la teva família». Vaig pensar: «Però si és el mateixque va viure Federico García Lorca fa setanta anys!». Com si el temps no hagués passat, apareixia ladreta més miserable, la que és només poder i diners, la que amb la seva misèria escampada en pàgines dediaris ocupava tertúlies en els mitjans. Era la representació d’una obra de teatre, el mal d’Espanya? Nohi ha problemes d’immigració, sanitat o educació? He de citar Antonio Machado: «Nuestro españolbosteza. ¿Es hambre, sueño, hastío? Doctor, ¿tendrá el estómago vacío? El vacío es más bien en lacabeza».

Per entendre aquesta situació que ja començava a ser dantesca, cal rebobinar unes dècades. A Itàlia,després del feixisme, es van demanar responsabilitats. A Alemanya es continua perseguint els nazis. AEspanya, en canvi, no va passar res. Es va arribar a un acord per no molestar els criminals i traïdors a lavoluntat popular que havien usurpat el poder durant quaranta anys. I aquí els tenim, amb la fatxenderia desempre. Els qui van sembrar el terror, sempre tan xulos i pedants en les seves amenaces, van morirtranquil·lament en la pau del seu Déu de l’horror. Tant de bo que s’estiguin podrint a l’infern!

Com que no es van demanar responsabilitats en el seu moment, aquests feixistes continuen fent el quevolen. Entre cent i cent cinquanta individus de la seva espècie, alguns mitjans van parlar de Mil cinc-cents!, es van congregar el 29 de setembre a la porta del teatre per insultar-me i amenaçar-me de mort ifins i tot amenaçar els espectadors que anaven a veure Lorca eran todos. Volien sortir a la foto i van anardirectes a la portada dels seus diaris.

Era el mateix «esperit valent» amb què, armats fins a les dents, es van endur pres García Lorca i elvan rebentar a trets als afores de Granada perquè tenia una ploma a la mà. Un grup de «valents» armatsfins a les dents es van endur un paio amb una ploma a la mà! Apa, valents!

Lorca eran todos

En el fons, he de reconèixer que em sento orgullós de l’atac que m’han infligit. És el millorhomenatge que puc oferir a Federico García Lorca. Ell ja ho deia: «Yo soy español integral, pero odio alque es español por ser español nada más. Yo soy hermano de todos y execro al hombre que se sacrificapor una idea nacionalista abstracta por el solo hecho de que ama a su patria con una venda en los ojos. Elchino bueno está más cerca de mí que el español malo». Jo em sumo a les paraules de Lorca. A ell el vanmatar, a mi em matarien si poguessin.

Els atacs a l’obra de teatre no em van saber greu per mi, sinó per Lorca, que tornava a pagar labaixesa humana. Ell va donar la vida per la democràcia. Federico era tots els demòcrates que van morircom ell. Aquesta és la idea de l’obra. Això m’ha passat a mi, avui, però demà us pot passar a vosaltres.

Em vaig preocupar al principi, no ho puc negar, i després vaig passar. Vaig arribar a pensar quequalsevol dia em sortia un pirat a l’encontre i em clavava quatre trets. Potser eren reminiscències del fetd’haver viscut en la clandestinitat durant el franquisme. Però estàs vençut si et deixes arrossegar pelpànic. Cal continuar dient el que un pensa, defensar la llibertat d’expressió que tant ens ha costat deguanyar. Jo no amenaço de mort ningú, ni desitjo la mort de ningú. Vivim l’època de la por, i aquesta ésla pitjor companyia. Hi ha marits i mullers que no se suporten però els fa por separar-se, hi ha por alsrobatoris, al Tercer Món, a viatjar. Cal sortir de casa per combatre la por, que és el que ens porta a lamort de l’ànima.

Lorca eran todos ha tingut èxit de públic i de crítica allà on ha anat. L’octubre de 2006, es varepresentar al Teatre Romea de Barcelona en el marc d’un cicle sobre la llibertat d’expressió. El febrerde 2007, ho va fer al Teatro Municipal Buero Vallejo d’Alcorcón (Madrid). El públic acostuma a posar-se dret al final del drama, i ho fan per Federico García Lorca. Per ell i per tots els qui van morir com elli mai no se’ls ha fet justícia. La gent vol enterrar dignament els seus éssers estimats. Què faries tu si fosel teu pare o el teu avi el desaparegut? Els guanyadors reposen en panteons, dels perdedors, ni tan sols sesap on són les restes. D’aquí que el nom de la fossa comuna de Víznar i de l’obra Lorca eran todos, hagiesdevingut un símbol de la gent anònima que està tirada a les carreteres.

Si haguessin vist l’obra de teatre —l’ambient cultural no és el seu punt fort—, molts dels feixistesque m’insulten potser fins i tot m’aplaudirien. A més de retre homenatge a tots aquells que van ser mortscom a gossos i enterrats de mala manera, Lorca eran todos també ho fa a Luis Rosales, el poetafalangista que va ajudar Lorca allotjant-lo a casa seva. No va sortir bé, però va ser l’única persona que liva prestar ajuda. Rosales va viure tota la seva vida amb l’espectre d’haver col·laborat indirectament enl’execució de Lorca —se’l va arribar a acusar de ser el seu delator—. Però, tal com va demostrar IanGibson, era una persona noble, un professor de la vella escola, que es mereixia que se li fes justícia. Hiha qui diu que no va fer prou. Et sembla poc? Fes-ho tu! Cal ser molt valent per portar a casa teva un roigen aquella situació. Rosales no va entendre mai per què el van matar, «si era com un nen —deia—, unnen genial».

Jo, quan era estudiant, vaig assistir a una conferència del professor Rosales sobre el Segle d’Or, a laUniversitat de Barcelona. Va ser impressionant. Quan va acabar vaig anar a donar-li la mà. Un companyem va dir: «Què fas donant-li la mà a aquest fatxa de merda que va enviar a la mort García Lorca?». «Noel va enviar a la mort, el va protegir! És un gran professor, val la pena sentir-lo!».

Per això aquest muntatge és també un homenatge a Luis Rosales d’aquella magnífica classe magistralque ens va fer sobre el Segle d’Or espanyol.

A favor de la cultura

Els polítics formats en temps de la República tenien en general un nivell cultural molt alt. JosepTarradellas, per exemple, quan era president de la Generalitat, assistia a les representacions de teatre enl’anonimat més absolut. Més d’un cop va acompanyar els nens de l’escola de la seva filla a veureAntaviana, muntatge en el qual jo vaig participar, a la sala Villarroel de Barcelona; ho feia senseanunciar-ho a so de bombo i platerets, en privat. Els actors ens en vam assabentar pel mínim servei deseguretat que l’acompanyava. Era un polític de la vella escola, dels que tenien molta relació amb el móncultural. Així eren tant els de la dreta com els de l’esquerra.

Avui, els polítics en general, pel que sembla, només deuen llegir a l’estiu. Antonio Machado deia queel nivell cultural era indispensable per al progrés. Actualment, el poble espanyol és culturalment pobre.Els diners públics s’haurien d’utilitzar, encara que es perdessin, a fomentar la cultura, altrament, l’ànimad’Espanya se n’anirà a fregir espàrrecs.

A més, hi ha la sobrevaloració dels diners. Són l’objectiu final de la vida. La cultura no interessa. Enaquest país, es digui el que es digui, no hi ha diners perquè tot es deu. Durant les meves estades a Etiòpiaveig molts espanyols que s’escandalitzen de la pobresa i exclamen: «Que malament que viuen al’Àfrica!» I ells, infeliços? El dia que no paguin al banc, què passarà? Perquè segur que deuen fins i totels mitjons. Si no retornen els crèdits, els enviaran a viure sota un pont. És el temps de l’economia falsa,de la por i la tensió. Tanmateix, la gent es creu que és rica encara que el que tenen ho deguin tota la vida.Si almenys la situació s’intentés pal·liar fomentant la cultura.

La història de grans poetes com Lorca, Machado i Hernández, entre d’altres, ha donat dignitat culturala Espanya. Què curiós que a tots tres els matessin. A un el van executar i el van llençar en una fossacomuna, un altre va morir a Cotlliure i al tercer el van deixar morir com un gos a la presó. El muntatge deLorca eran todos ha servit per veure que hi va haver, que hi ha, mal que ens pesi, una Espanya tremenda.Terrible. Disposada al que sigui per enfonsar-nos en la misèria que ells representen. Jo no estic disposata passar pel seu adreçador.

Ara estic preparant el guió dels darrers anys d’Antonio Machado, i més endavant faré el trist final deMiguel Hernández, i amb això conclouré la trilogia Lorca-Machado-Hernández. Un terrible final per atres dels més grans poetes espanyols, noms que han donat una immensa glòria cultural a Espanya i alsquals una «certa Espanya» encara, pel que sembla viva, va enviar a la més horrorosa de les morts. Unhomenatge als poetes i als qui van morir com ells.

«Canto a España y la siento hasta en la médula, pero antes que esto soy hombre del mundo y hermanode todos. Desde luego no creo en la frontera política», recita Alejandra Jiménez, l’actriu que interpreta elpoeta immortal a Lorca eran todos.

IV. EL TREN

Se me acaba el tiempo yhay que ceder el sitio.Así es la cosa.Ver que la vida te desliza limpiamentehacia su lado más extremo.A un ritmo lento o rápido.Según convenga,sin compasión, sin pasmos,sin aspavientos.Y hay que caminarhacia la hora perfectacon la cabeza erguida yal ritmo justo que dacompás a los sueños.Así es la cosa. Así de simplehay que comenzar a hacerel equipaje: el viejo tren espera,siempre espera.

Addis Abeba, 25 de desembre de 2006

JOSÉ RUBIANES ALEGRET, més conegut com Pepe Rubianes, (Vilagarcía de Arousa, 2 de setembredel 1947 - Barcelona, 1 de març de 2009) fou un actor de teatre galaico-català resident a Catalunya iespecialitzat en mim, imitacions i monòlegs. Destacà per la seva ironia, el seu àcid sentit de l'humor i laseva incontenible xerrameca esquitxada de constants renecs. Es definia com un «actor galaico-català»:galaic perquè vaig nàixer a Galícia encara que quasi mai he viscut allà i català perquè sempre he viscut aCatalunya encara que mai he nascut aquí.

Espectacles propis1983. Pay-Pay.1984. Ño.1987. Sin palabras.1988. En resumidas cuentas...1991. ¡Por el amor de Dios!1992. Ssscum!1995. Rubianes: 15 años.1997. Rubianes, solamente.2006. Lorca eran todos.2008. La sonrisa etíope.

Participació en altres espectacles1977. No hablaré en clase, de Dagoll Dagom.1978. Antaviana de Dagoll Dagom.1981. Operació Ubú d'Els Joglars.2009. Spamalot del Tricicle.

Televisió1995. Makinavaja, TVE11999. L'entrevista del mil·leni a Malalts de tele, TV3

Premis i distincions1987. Premi Joanot i Racó de l'Arnau al Mejor Actor del Año.1991. Premi Turia.1996. Premi "Els Millors" al Millor Actor per Rubianes 15 años.1998. Premi "Les mil i una".1998. Premi Especial de la Crítica pels seus 15 anys.1999. Premi San Miquel del Patronat de la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega en la Categoria de"Millor Obra Representada en una sala" per Rubianes, solamente.1999. Premi d'Honor FAD Sebastià Gash.1999. Premi "Els Millors" al Millor Espectacle Teatral per Rubianes, solamente.2001. Premi Ciutat de Barcelona en la categoria d'Arts Escèniques.2006. Premi Gat Perich per la seva trajectòria.

Llibres2004. Metiendo caña. En col·laboració amb Carles Flavià.2008. Me voy