Memòries de La Guerra Civil - xtec.catjcerda3/intercanvi/documents/Memories_Guerra_Civil.pdf ·...

Memòries de

La Guerra Civil

Maria Asensio

Eloi Garrigós

Memòries de La Guerra Civil

Treball de recerca

26 de gener de 2006

2n de Batxillerat B

Maria Asensio Xofra

Eloi Garrigós Martí

2

A tots aquells que van

patir la Guerra Civil.

3

Agraïments:

Als nostres protagonistes; Margarida Oliva, Carme Florència,

Magdalena Sànchez, Miquel Pairó, Marcelina Amorós, Benet

Rins i Pilar Cavero, a l’IES Francisco de Goya, pel préstec de la

camera, a Marga Moyano, pel seu suport, confiança i consells, a

Oriol Grau, per la seva supervisió del documental, a Maria Soler i

Núria Pairó, per posant-se en contacte amb els seus familiars, a

Jaume Asensio, per ensenyant-se a manipular l’Adobe Premiere i

als nostres familiars, pel seu recolzament

4

Memòries de la Guerra Civil

ÍNDEX

1. Introducció

Què es pretén amb el treball..................................................................7

1.2 Elecció del treball............................................................................7

1.3 Motivacions personals i objectius....................................................7

Metodologia adoptada............................................................................8

Aspectes tècnics de l’elaboració del documental..................................10

Guió.......................................................................................................13

“Story Board”.........................................................................................17

2. Història

2.1 Preàmbuls de la guerra..................................................................21

2.2 Aixecament i inici de la guerra. El dia 19 de juliol

de 1936 a Barcelona.............................................................................23

2.3 Bombardeig a Barcelona...............................................................27

2.4 Milícies...........................................................................................33

2.5 La violència a les reraguardes i als carrers catalans.....................37

2.6 La batalla de l’Ebre i ocupació a Catalunya....................................39

L’exili.....................................................................................................43

3. “Els nostres protagonistes”. Biografia dels personatges entrevistats al

documental.

3.1 Margarida Oliva Nadal...................................................................45

3.2 Carme Florència Solbes................................................................45

3.4 Magdalena Sánchez Amat............................................................46

5


3.5 Miquel Pairó Alabau......................................................................46

3.6 Marcelina Amorós Batlle...............................................................47

3.7 Benet Rins Julià............................................................................47

3.8 Pilar Cavero Crespo......................................................................47

Conclusions........................................................................................48

Bibliografia..........................................................................................50

Annexos.............................................................................................. 52

6


1. INTRODUCCIÓ

1.1 En què es basa el treball.

El nostre treball de recerca es basa en la elaboració d’un documental sobre la

guerra civil espanyola. Inicialment els dos teníem pensat realitzar un

documental històric narrat per la gent que va viure la guerra. Finalment, amb el

pas del temps, vam decidir que seria més apropiat realitzar un documental que

reflectís com va viure la gent jove alguns punts clau del conflicte, i que

nosaltres vam considerar que eren els més importants:

1.- Aixecament i inici de la guerra.

2.- Els bombardeigs.

3.- Organització militar.

4.- La violència a les reraguardes i als carrers catalans

5.- La batalla de l’Ebre i l’ ocupació de Catalunya

6.- L’exili

1.2 Elecció del treball.

A tots dos ens agrada la història, i en concret la més propera a nosaltres. Com

que la guerra civil és un dels fets contemporanis que més ha marcat la història

de Catalunya, vam pensar que seria apropiat fer el documental sobre aquest

tema. Vam voler concretar el treball a Catalunya ja que podíem aprofundir,

concretar més en els temes tenint en compte que la duració del documental no

podia ser massa extensa.

1.3 Motivacions personals i objectius.

Un dels objectius principals era conèixer millor les històries dels nosltres

familiars, ja que creiem que la història comença per esbrinar els nostres

orígens.

7


Volem fer veure a la gent que llegeixi el treball i contempli el documental, que la

guerra va ser dura per tothom, i per això creiem que els hi agradaria que algú

els hi donés una oportunitat per ser escoltats. De totes maneres com que ens

hem centrat en la gent que va patir la guerra a Catalunya, es una manera de

solidaritzar-nos amb els avis més propers a nosaltres.

Aquest documental dóna la oportunitat a set persones properes a nosaltres que

tant malament ho va passar durant la guerra a expressar-se d’una manera lliure

i extensa, ja que sovint no són escoltats tot i tenir històries personals molt

interessants. Nosaltres no sabíem si la gent gran voldria parlar del tema i que

les seves experiències sortissin a la llum, però hem vist que a la majoria de

protagonistes els hi ha agradat ser escoltats, ja que les seves històries

s’haurien acabat perdent al llarg del temps.

1.4 Metodologia adoptada.

Com que el tema de la Guerra Civil és, últimament, força estudiat, vam decidir

donar-li uns aires nous i originals, i explicar el tema amb un vídeo documental.

El projecte en un principi ens agradava molt i ens feia el pes tant a un com a

l’altre, però la idea principal es va anar modificant a causa dels problemes que

ens anàvem trobant.

Al principi la nostra intenció era realitzar un documental protagonitzat pels

ancians d’una residència d’aquí el barri, però a causa de l’estat dels avis i d’un

permís difícil d’aconseguir i que molts d’ells la van passar fora de Catalunya,

vam decidir entrevistar els nostres avis i coneguts, encara que així és perdés

objectivitat. De totes maneres això no tenia tanta importància ja que nosaltres

no volíem fer un treball plenament històric sinó que més aviat volíem que el

documental mostres les sensacions, emocions i reaccions dels que van patir la

guerra.

8


Volíem realitzar el vídeo amb imatges i entrevistes. Per obtenir les imatges vam

recórrer a la Filmoteca Nacional de Catalunya, però el seu cost era de 300 €

per minut en concepte de drets d’imatge. Degut a l’elevat preu vam haver de

utilitzar imatges lliure de drets.

La idea d’entrevistar a la gent gran va ser molt positiva. Vam aconseguir que

els nostres avis i els d’amics i companys nostres ens donessin la informació d’

una manera directe i de primera mà. Així que vam enfocar el treball d’una

manera més humana i utilitzant el mètode d’història oral. Tot i que en principi

desconeixíem aquest mètode ens vam haver d’informar i vam veure que és un

recurs molt utilitzat en el àmbit històric.

Amb la paraula història oral ens referim a la reproducció i ús de fonts orals per

a la reconstrucció històrica.

Aquest model d’història que és relativament nova, desenvolupada ara fa unes

dècades, va sorgir de la història social contemporània.

Fins ara, la història només depenia de documents escrits o fotogràfics, però el

desenvolupament de les ciències socials com ara la psicologia, la lingüística, la

sociologia i l’antropologia han aportat conceptes que permeten la comprensió

de la vida social, incrementant-se així els documents orals.

El mitjà per aconseguir aquesta història és l’ entrevista, on l’ entrevistador i

l’entrevistat conversen a la vegada que es produeix un aprenentatge per

ambdues parts.

L’objectiu del treball ,en aquest cas, són els records de l’entrevistat, a la vegada

que nosaltres donàvem la oportunitat al sector popular en general, i en concret

al sector envellit de la població, a expressar les seves vivències d’una manera

subjectiva i directa.

9


Al contrari de les fonts convencionals que inclouen fotografies, narracions

objectives dels fets, etc. la història oral està basada en la memòria o idees de la

persona, que sens dubte tendeix a interpretar la història més que reflectir-la.

En aquest treball, a part de reconstruir i interpretar els fets, s’intenta interpretar

canvis de consciència i trobar sentit a tot allò que l’entrevistat expressa, tant

sigui amb paraules, amb gestos, mirades...

Hi hem trobat sentiments, sensacions, emocions de familiars i coneguts que

van viure la guerra i que no havien tingut oportunitat d’expressar-ho tan

fluidament fins ara.

Al llarg del treball i de la recerca hem utilitzat diverses fonts, com ara les

escrites, es a dir els llibres d’història o internet, les vivències directes dels

personatges, i un diari personal d’una de les persones entrevistades, que ens

ha servit com a font personal escrita. Es tracta de la història personal de

Francesc Oliva escrita per la seva germana Margarida durant els anys 1936 i

1939. La nostra intenció era que el diari el fil conductor del documental però

vam trobar més adequat utilitzar-lo només en algunes dates concretes. D’altra

banda, degut a l’interès del diari hem considerat oportú col·locar-lo dins del

DVD fora del documental, en el apartat “Diari de Margarida Oliva”

1.5 Aspectes tècnics de l’elaboració del documental.

PAS 1. Mitjançant la informació extreta sobre els punts clau de la guerra, vam

fer un model de preguntes a seguir per tots els entrevistats. L’entrevista era

força oberta i podien parlar tant com volguessin cenyint-se a la informació que

ens interessava a nosaltres.

PAS 2. Filmació de les diferents entrevistes. Per tal de minimitzar les molèsties

a la gent gran, vam anar als seus respectius domicilis. Abans de filmar,

10


adaptàvem una habitació posant-hi una tela negra darrera la persona i un focus

directe de llum.

PAS 3. Després de les entrevistes, vam aconseguir imatges i fotografies

relacionades amb la informació treta de les seves històries, extretes de la

xarxa, de llibres i del Pavelló de la República. A partir d’aquí vam crear un guió i

un “Story Board” (reproducció esquemàtica de la successió d’escenes del

documental) que vam seguir per realitzar el vídeo.

1

PAS 4. Realització del documental. El programa utilitzat per la edició del

documental és el Adobe Premiere Pro 1.5®. Primer vam bolcar les imatges al

programa, i seguint el guió i el “Story Board” fets anteriorment i adjuntats al final

d’aquest punt, vam editar les escenes i les vam lligar amb la banda sonora i a

la nostra veu en off sobre la història de la guerra. Durant l’edició del

documental, vam decidir fer algunes variacions respecte al “story board” degut

a l’aparició de noves idees que consideràvem millors a les inicials. Un cop

editat el documental i vist la dificultat per entendre les paraules de Marcelina

Amorós en l’apartat de l’aixecament, vam decidir subtitular-la per millorar la

comprensió.

1 Adobe Premier Pro 1.5 ®

11

2

PAS 5. Per completar el documental vam afegir uns annexos en el DVD on s’hi

troben el diari personal de Margarida Oliva i les entrevistes completes.

PAS 6. Finalment vam gravar el documental en diversos DVDs i els vam

repartir entre els protagonistes i els vam adornar amb una caràtula.

3

2 Adquisició d’imatges (pas 4) 3 Muntatge del vídeo (pas 4)

12

Memòries de la Guerra Civil 1.5.1 Guió. PREÀMBULS (Maria)4

La Guerra Civil espanyola és el conflicte bèl·lic que va patir Espanya del 1936

al 1939. Va començar al 19 de juliol de l’any 36, amb la sublevació d’un sector

de l’exèrcit contra el Govern de la Segona República i va concloure l’1 d’abril de

1939 amb la victòria dels rebels. El triomf d’aquests va suposar la instauració

d’un règim dictatorial encapçalat pel general Francisco Franco, principal dirigent

militar i polític dels sublevats, que va substituir el sistema parlamentari

republicà.

Alguns historiadors la van arribar a considerar el preludi de la Segona Guerra

Mundial.

AIXECAMENT (Eloi)

El 17 de juliol de 1936 l’exercit espanyol destinat a les colònies del Nord

d’Àfrica es va aixecar sota el comandament del general Francisco Franco,

enviat a Canàries per la República, després que aquesta conegués les

intencions de l’exèrcit de prendre-li el poder i acabar amb la democràcia, com ja

va intentar al 1932 el general Sanjurjo.

L’aixecament ideat pel general Emilio Mola va començar a Catalunya la

matinada del 19 de juliol del 1936, quan els soldats rebels van sortir de les

casernes. Els militants d’acció d’algunes organitzacions d’esquerres com la

CNT i la FAI vigilaven les casernes, ja que sabien les intencions dels rebels,

gràcies a la “Unión Militar Republicana Antifascista”.

4 Entre parèntesis nom del que llegeix el text en el documental

13


La sublevació va ser ràpidament eradicada a Catalunya, convertint-la així en

zona republicana, i donant pas a l’enfrontament entre els republicans i els

feixistes.

BOMBARDEIGS (Maria)

Com veiem en el mapa, Barcelona va ser durament castigada pels atacs dels

nacionals que contaven amb el suport de l’aviació italiana dirigida directament

per les ordres de Mussolini i convertint-la en un camp de pràctiques.

Els primers atacs van ser per mar i inofensius, però el dia 13 de febrer de 1937, es va produir un dels atacs més recordats per la població catalana, les bombes

provenien del creuer italià Eugenio di Savoia i va causar els primers 18 morts.

Majoritàriament els atacs eren aeris. Els avions venien de Mallorca, ja que els

nacionals utilitzaven la illa com a un gran portaavions. Un del atacs més

cruents i significatius va ser el del 16 de març del 1937 on van morir 6 persones

i en va ferir més de 30.

Els bombardeigs més mortífers van ser el del 29 de maig del 1937, un atac

nocturn que va emportar-se un total de 64 vides i el dels dies 16, 17 i 18 de

març del 1938, durant aquests atacs van morir al voltant de 1.000 persones.

El recompte final de morts per bombardeigs només a la ciutat de Barcelona va

ascendir a més de 2.500 morts.

14


ORGANITZACIÓ MILITAR (Eloi)

Els participants directes a la guerra es van dividir en els defensors de les idees

republicanes i els defensors del feixisme.

Tot i que els dos bàndols tenien exèrcits propis, van contar amb l’ajut estranger.

Els nacionals contaven amb l’ajuda dels poderosos exèrcits alemany i italià.

L’Exèrcit popular, que era l’exèrcit organitzat directament per la República,

contava amb el suport de les Brigades Internacionals, que eren grups de

voluntaris estrangers, a part de les milícies, que eren forces armades

organitzades pels partits antifeixistes i organitzacions sindicals.

VIOLÈNCIA A LES RERAGUARDES (Maria)

Els republicans no van respondre només al cop d’estat feixista sinó que també

van portar a terme una revolució, i va començar un procés de col·lectivitzacions

de fàbriques i empreses.

Les diferències entre anarquistes i comunistes alhora d’enfocar aquesta guerra,

van esclatar al maig de 1937, enfrontaments que es coneixen amb el nom de

“Fets de Maig”. Aquest enfrontament va produir 500 morts entre els

republicans.

Segons la opinió de molta gent aquesta divisió va ser clau en el desenllaç de la

guerra.

Una altra disputa en la zona republicana van ser els “Fets de Fatarella”

(Tarragona), ocorreguts els darrers dies de gener de 1937, on els camperols

es van resistir als intents de col·lectivització i que va provocar una cinquantena

de pagesos morts.

15


LA BATALLA DE L’EBRE I L’OCUPACIO DE CATALUNYA (Eloi)

El dia 25 de juliol del 38 totes les forces republicanes es van concentrar al riu

Ebre, amb un intent desesperat per aturar l’avanç dels nacionals, van començar

una ofensiva que no va acabar fins al mes de novembre.

El front vorejava tot el riu Ebre.

Era la primera batalla que es donava a Catalunya i va ser la més mortífera de

tota la guerra. L’exèrcit republicà va arribar a reclutar homes majors de 45 anys

i l’anomenada “lleva del biberó” on els nois no tenien més de 17 anys.

La batalla de l’Ebre la van guanyar els nacionals i després de la desfeta

republicana el dia 26 de gener de 1939 les tropes de Franco entraven triomfals

a Barcelona davant de la nul·la resistència republicana.

EXILI (Maria)

La guerra havia acabat a Catalunya, i es va produir un exili massiu en el que

van abandonar el país més de 350.000 persones.

En contra de l’experiència viscuda per una de les nostres protagonistes, la

majoria de fonts expliquen que l’estada a França va ser molt penosa i molts

d’ells van acabar en diferents camps de concentració francesos o en camps

d’extermini nazi. Degut aquestes condicions molts exiliats van preferir emigrar a

Amèrica o tornar a Catalunya.

16


STORY BOARD

17


18


19


20


2. HISTÒRIA. 2.1 Preàmbuls de la Guerra

La Guerra Civil espanyola és el nom amb que es va anomenar el conflicte

bèl·lic que va començar al 19 de juliol de 1936, amb la sublevació d’un sector

de l’exèrcit contra el Govern de la Segona República que va concloure l’1

d’abril de 1939 amb la victòria dels rebels. El triomf d’aquests va suposar la

instauració d’un règim dictatorial encapçalat pel general Francisco Franco,

principal dirigent militar i polític dels sublevats, que va substituir el sistema

parlamentari republicà.

La Segona República es proclama el 14 d’abril 1931 i és acollida amb gran

eufòria per la societat, ja que representava la fi de la monarquia de forma

pacífica amb l’exili voluntari d’Alfons XIII i la creació d’una Espanya moderna.

Però les reformes liberals promeses pel govern socialista de la república van

ser obstaculitzades per els interessos d’una església conservadora i un exèrcit

acostumat a intervenir en la política del país. Les tensions de l’Espanya rural

representaven una gran amenaça per la república i la reforma agrària de 1932

només va servir per desil·lusionar els pagesos i molestar terratinents. L’església

volia conservar els seus privilegis però republicans i socialistes volien reduir-li

aquest poder, i per això no van fer res per evitar la crema d’esglésies per part

de grups anticlericals, cosa que no van oblidar molts catòlics. La república va

passar a tenir el control de l’educació, fins llavors en mans de l’església,

aplicant un ensenyament laic i per tothom que va fer disminuir l’alt percentatge

d’analfabetisme. Un altre fet que no agradava els militars era la desunió

espanyola, sobretot per part de Catalunya i el País Basc que eren autonomies

més avançades i culturalment diferenciades a la espanyola. Aquest fet es va

agreujar amb l’aprovació de l’estat d’autonomia del 1932. Mentrestant

Francisco Franco guanyava reputació a les colònies nord-africanes i als 33

anys va assolir el càrrec de general. El descontentament entre els militars es va

fer palès amb el cop militar fallit el 10 d’ Agost del 1932 del general Sanjurjo,

21


que consegüentment va ser empresonat. Apart de la dreta qui també s’oposava

als socialistes eren els anarquistes, que es van sublevar contra el govern però

van ser durament reprimits. El govern socialista cada cop era més feble i això

va provocar que es convoquessin eleccions l’any 1933. Les eleccions les va

guanyar el CEDA, un partit catòlic conservador dirigit per Gil Robles i

d’influències feixistes, degut a la gran campanya impulsada pel partit i que va

instar a no practicar l’absentisme. Els socialistes temien que el CEDA convertís

Espanya en un país feixista com Mussolini ho havia fet a Itàlia i Hitler a

Alemanya i van convocar una vaga general que només va tenir èxit inicialment

a Astúries, però la participació del exercit colonial dirigit per Franco va acabar

amb la “Revolució asturiana” en quinze dies, provocant més de 2.000 morts. En

els dos anys següents, anomenats el “bienni el negre”, el govern va reprimir

durament l’esquerre però això va tenir un efecte contraproduent ja que va

provocar la unió de l’esquerre. Aquesta unió va quedar demostrada en les

eleccions del febrer de 1936 on tots els partits d’esquerre es van unir sota el

nom de Front Popular. Gil Robles es va presentar com l’única alternativa

davant a una revolució bolxevic, però va perdre les eleccions per un estret

marge. Com havien fet dos anys abans els socialistes, els conservadors no van

acceptar el resultat del procés democràtic, i el líder del partit CEDA, Gil Robles,

va perdre popularitat i va ser substituït per Calvo Sotelo. Milers d’afiliats al

CEDA van passar a formar part d’un partit més radical creat l’any 1933 i dirigit

per Primo de Rivera, la Falange. A les ciutats hi havia molta violència degut a la

polarització de les idees polítiques, i al Març del 1936 Primo de Rivera va ser

detingut i les oficines de la Falange clausurades. Tot i així la violència i els

crims polítics van augmentar. Un gran nombre de militars creien que el cop

d’estat era l’única manera de restablir l’ordre, i per això el govern va enviar els

caps de l’exercit més feixistes fora de la península, entre ells Francisco Franco

a Canàries. Però el general Mola, que només va ser apartat a Pamplona, va ser

el que va idear el complot, i va assignar la direcció de l’aixecament al Marroc a

Franco. Les manifestacions del 1 de Maig i el paper del líder revolucionari

Largo Caballero, anomenat el Lenin espanyol, que defensava la dictadura del

22


proletariat i això va fer que Mola pensés que era el moment de fer el cop

d’estat. L’assassinat de Calvo Sotelo per part dels republicans com ha resposta

al assassinat de Castillo va fer que Mola donés la senyal per iniciar el cop a

Marroc el 17 de Juliol. Més tard, el 19 començava un conflicte a la Península

que per sorpresa de tothom es va allargar fins l’any 1939.

2.2 L’aixecament

La matinada del diumenge 19 de juliol una part de la guarnició de Barcelona va

sortir sublevada de les seves casernes, d'acord amb les instruccions que des

de Pamplona havia donat el general Emilio Mola. La població ja coneixia

l'aixecament de les guarnicions del Protectorat de Marroc, iniciat el 17. Militants

d'acció de la CNT-FAI i d'altres organitzacions d'esquerra vigilaven dia i nit els

moviments de les casernes. Igual que el comissari general d'Ordre Públic de la

Generalitat, Frederic Escofet, que tenia notícies molt precises de l'actuació dels

conspiradors gràcies als oficials de la “Unión Militar Republicana Antifascista”.

La revolta militar la va dirigir el general M. Goded; el pla d'acció era obra d'un

grup de joves oficials de la “Unión Militar Española” (UME), el més actiu dels

quals era el capità L. López Varela, que comptaven amb l'ajut de civils

d'extrema dreta, falangistes i carlins, de “Renovación Española”. La gran

majoria d'aquests militars, a l'hora d'iniciar l'aixecament, no es van presentar a

les casernes. El pla de la sublevació estava mal concebut i ignorava, o

menyspreava, la possible reacció contrària. Tampoc la guarnició no era

unànime, i ni el mateix general de la IV Divisió no n'era partidari. Els aixecats

van haver de detenir molts oficials abans de sortir al carrer. La Guardia Civil i el

cos de Seguretat i Assalt depenien de la Generalitat, després del traspàs de

serveis. La lleialtat de la primera a les autoritats era dubtosa, no pas així la dels

segons, manats pel comandant A. Arrondo.

Una companyia de militars aixecats a la qual se li suma un petit grup de

falangistes va sortir de la caserna de Pedralbes, cap a un quart de cinc del 19

23


de juliol, avançaren per la Diagonal i el carrer d'Urgell fins a la Gran Via; aquí

es van dividir i mentre uns anaven per la Ronda de Sant Pau en direcció al

Paral·lel per ajudar els revoltats de Capitania, al passeig de Colom, els altres

serien detinguts a la plaça de Catalunya. Cap a les cinc del matí va sortir, a

peu, un regiment de cavalleria de la caserna del carrer de Tarragona, un grup

del qual va arribar a la plaça d'Espanya, un altre a la bretxa de Sant Pau, pel

Paral·lel, i un tercer a la plaça de la Universitat. Des de la caserna de la

Travessera van sortir tres esquadrons que van anar fins al passeig de Gracia-

Diagonal, i allà van ser aturats. Mig centenar d'artillers amb els seus oficials,

procedents de la caserna de Sant Andreu, va baixar pel carrer de Balmes per

anar a la plaça de Catalunya, altres per Indústria van arribar al carrer de la

Diputació; però van ser detinguts entre els carrers de Llúria i Claris. Altres

forces sublevades d'artilleria partiren de la caserna dels Docks: unes arribaren

fins a la plaça d'Espanya, les altres fustigades des de la vella plaça de toros de

la Barceloneta no aconseguiren arribar al Passeig Nacional, tancat per una

enorme barricada feta pels obrers del port, amb carretons i bales de paper. Els

artillers van haver de retirar-se a la caserna, i detingut el seu cap López Varela,

anima de la conspiració, que va ser traslladat a Governació.

Els sublevats no van aconseguir cap dels objectius previstos en el moment que

sortien de les casernes. Van ser seguit, vigilats i detinguts per forces d'ordre

públic i obrers armats.

En els combats de carrer, l'exèrcit i els pocs centenars de voluntaris que el

seguien van ser vençuts amb relativa facilitat: el Govern Militar i la Capitania

estaven assetjats, amb nombroses víctimes; alguns es van refugiar a la

Telefònica i d’altres a l’Hotel Colón. Els que es van refugiar a la Universitat van

ser fets presos aviat . La caserna de les Drassanes va ser atacada pels anarco-

sindicalistes que entraren per la porta de Santa Madrona i se’n van apoderar,

excepte de la part de darrere, que resistí.

Al migdia del 19 era ja evident que els aixecats, resistint molt o poc, no havien

aconseguit els seus propòsits. Escofet va fer traslladar el president Companys

24


a la Comissaria de la Via Laietana, la mateixa matinada del 19, perquè la

considerava un lloc més segur i protegit. A mig matí van arribar al passeig de la

Duana diverses companyies de la Guardia Civil fins aleshores indecises i

inactives. Abans del migdia, Goded va arribar en un hidroavió, i es va tancar a

Capitania, i comprova que totes les unitats revoltades estaven aïllades i

paralitzades. La reacció popular contra l'aixecament va ser molt àmplia. La nit

del 18 de juliol les organitzacions obreres estaven alerta i vigilant les casernes.

Quan els aixecats sortien, la matinada del 19, les sirenes de les fabriques i dels

vaixells del port no pararen de sonar. Milers de militants i d'espontanis s’anaven

concentrant als llocs de lluita, per recollir les armes dels morts, dels ferits i dels

presoners i poder-les utilitzar contra els sublevats.

És difícil esbrinar qui fou la peça clau de la victòria, si les forces d'ordre o els

voluntaris civils. En tot cas, és evident que la moral dels uns donava suport a la

dels altres. S'havia creat un Comitè de Defensa Confederal, dirigit pel grup

d'acció anarquista «Los Solidarios». Des del primer moment aquest grup va

saber impulsar consignes adients, com la d'utilitzar camions i cotxes requisats

per moure's ràpidament per Barcelona.

Tancat a Capitania, el general Goded va fer tot el possible per mobilitzar més

recursos militars, perquè de seguida va veure perduda l'operació de prendre

Barcelona. Va parlar telefònicament amb el general Aranguren, però no el va

convèncer que sumés la Guardia Civil a l'aixecament. Al contrari, cap a les

dues de la tarda, una multitud de guarides civils que s'havia concentrat davant

de la Conselleria de Governació, pujava per la Via Laietana dirigida pel coronel

Antonio Escobar, en passar davant de Comissaria es va posar a les ordres de

les autoritats legals. Goded va ser portat davant de Companys, que el va

convèncer que parlés per radio anunciant la seva derrota per evitar un altre

vessament de sang. El parlament de Goded va tenir gran ressonància a tot

Espanya, i sobretot a Catalunya ja que les tropes de Lleida, Girona i Figueres

van tornar a les seves casernes; altres van fugir a Andorra. L'aviació es

mantingué fidel a la legalitat, a l'igual que el cos de Carrabiners i la Intendència.

25


Fora de Barcelona, la sublevació militar més avançada va ser a Lleida. Aquí els

militars, ajudats per la guàrdia civil, van ocuparen, telègrafs, telèfons, l'estació

de ferrocarril i l'emissora de radio, el matí del 19 de juliol. Les notícies que

arribaven de Barcelona els van desanimar i va cedir el dia 20.

La victòria de la Generalitat i dels voluntaris armats a Barcelona va produir la fi

de l'alçament a Catalunya. Les casernes en poder dels rebels s'anaren rendint.

La nit del 19 al 20 de juliol els sublevats de la Mestrança de Sant Andreu van

fugir i els obrers que la rodejaven van aconseguir les armes, era el que la CNT-

FAI estava esperant. Uns trenta mil fusells, metralladores i abundant munició

van anar a parar a mans de la gent, sense control de ningú. Amb això va

començava una revolució a Catalunya. Quedaven en mans dels revoltats el

Govern Militar, una part de les Drassanes i el convent dels Carmelites, de la

Diagonal, on s'havia refugiat part dels tres esquadrons sortits de la caserna de

la Travessera. Aquell matí del dilluns 20 de juliol cremaven totes les esglésies,

els convents i els edificis religiosos de Barcelona, excepte la Catedral, el

monestir de Pedralbes, i poc més. Poc abans del migdia els refugiats als

Carmelites es van rendir a la guàrdia civil. A la mateixa hora, aproximadament,

varen rendir-se les Dependències Militars. Després queien les Drassanes, va

morí en l'atac Francisco Ascaso.

Els rebels havien perdut a Barcelona i a Catalunya, però no a tot Espanya.

Acabava un cop d'Estat i s'iniciava una guerra civil. Els revoltats van patir

poques morts, perquè actuaren sempre a la defensiva; de les forces d'ordre

públic al servei de la legalitat, els guàrdies d'assalt, que són els que portaren el

pes de la lluita, sofriren dues-centes cinquanta-set baixes (i poques la guàrdia

civil. Més baixes van tenir els sindicats i els partits d'esquerra, sense que fos

més de tres-cents el nombre de morts. En total, uns quatre-cents cinquanta

morts a Catalunya els dies 19 i 20 de juliol de 1936. Els civils revoltats a

Barcelona van ser 396, entre els quals 92 eren de Falange i 205 carlins; la

resta militava a “Renovación Española”, diversos grups de dreta radical, o

monàrquics, o eren simplement civils armats, sense classificació política.

26

Memòries de la Guerra Civil 2.3 Els bombardeigs a Barcelona

Encara que la revolta militar va tenir lloc al Marroc el 17 de juliol de 1936, no va

ser fins l’inici dels bombardeigs a Catalunya i Mallorca, que la població va sentir

els horrors de la guerra d’una manera directa.

La Guerra civil espanyola va servir de camp de proves, d’experiència i de

tàctiques per a l’aviació italiana, que després van utilitzar per la Segona Guerra

Mundial.

La majoria dels bombardeig sobre Barcelona i en general a tot Catalunya, van

ser realitzats pel grup de Falcons de les Balears, l’aviació legionaria italiana

amb la base a Mallorca des del 1937. La illa va caure just al inici de la guerra,

servia com a portaavions i estava situada de forma estratègica per atacar les

costes catalanes.

Tot i això, els primers atacs van ser per mar a principis de novembre del 36,

encara que van passar desapercebuts per a la població ja que van caure lluny

de les costes, més tard, el 18 de gener de 1937 i el 9 i 10 de febrer van tornar

atacar però gairebé no van arribar ni a les platges. No va ser fins el 13 de

febrer que la ciutat va patir un dels atacs més recordats per la població

catalana a causa de la sorpresa i la sensació de perill que va generar. L’atac

provenia dels canons del creuer italià Eugenio di Savoia, amb l’ objectiu de

esfondrar la fàbrica de motors d’aviació i de bombes Elizalde, entre els carrers

de Còrsega i de Roselló, les bombes però van caure a Gràcia i a la Diagonal i

van causar els primers 18 morts i les primeres destrosses del que seria una

guerra llarga i dura pels catalans.

El primer bombardeig aeri va ser el 16 de març de 1937, que van fer destrosses

al Poble Sec i a la Barceloneta, amb un resultat de 6 morts i més de 30 ferits.

El primer bombardeig que va causar gran mortaldat a Barcelona va ser el del

29 de maig de 1937 –el tercer que patia la ciutat, i el primer de nocturn -, set

27


avions procedents de Mallorca van llençar multitud de bombes sobre la ciutat,

els barris més afectats van ser la Barceloneta i l’Eixample especialment pels

voltants del que és avui Urquinaona i Via Laietana es van comptabilitzar

seixanta-quatre morts i més de cent cinquanta ferits. Els bombardeigs van anar

disminuint fins a principis d’octubre del 1937 que les bombes queien de forma

continuada al barri de la Barceloneta, fins a tal punt que les autoritats van

prendre la decisió d’evacuar els residents d’aquell barri. Les bombes van seguir

caient fins a finals d’anys, però amb menys freqüència.

A principis d’any la base italiana de Mallorca ja tenia un potencial enorme, els

feixistes comptaven amb quatre esquadrilles dels moderns avions Savoia

Marchetti S-79, amb capacitats sorprenents; volaven a més de 400km/h i

podien portar 1000kg de bombes. Aquest material va ser lliurat de l’exèrcit italià

per ordre personal de Mussolini, que volia provar l’eficàcia en combats reals.

Els atacs a Catalunya és van multiplicar, i Barcelona va ser la ciutat que va

notar més aquest increment. El mes de gener de 1938 la ciutat va patir vuit

bombardeigs gairebé seguits, afectant principalment el casc antic i que va

causar un total de sis-centes morts.

El bombardeig més forts fins aleshores va ser el dia 19, que va causar la mort a

cent seixanta persones i més de dos-cents ferits, aquest fet va tenir una

repercussió molt forta de l’opinió pública internacional. Però encara va ser més

fort el del 30 de gener que segons els comunicat de guerra dels nacionals va

ser en represàlia per l’intent de bombardeig de Salamanca per part de l’aviació

republicana. Amb dos atacs i amb un interval de dues hores, les agressions van

provocar més de dues-centes víctimes, les bombes van caure al voltant del

Palau de la Generalitat, de la Catedral, el Call i la plaça Sant Felip Neri. Es van

ensorrar més de vuitanta cases, i mentre les ambulàncies i el servei de

desenrunada treballaven amb totes les seves forces, es va veure sorpresos pel

segon atac. L’impacte psicològic va ser enorme a tota la ciutat.

L’església de la plaça de Sant Felip Neri va quedar completament ensorrada,

entre les runes només quedaven els cadàvers de quaranta-una persones, de

28


les quals vint-i-una eren nens refugiats d’altres parts de la península, la situació

era terrible.

El govern republicà va intentar fer gestions diplomàtiques per tal de que

s’evitessin aquest tipus de bombardeigs. La pressió internacional exterior va fer

que durant aquell mes de febre els atacs aeris sobre Barcelona fossin gairebé

inexistents. Aquells intents d’influir els franquistes amb l’opinió internacional,

només va servir per incrementar de manera brutal les agressions aèries sobre

la ciutat catalana, i va donar pas a les accions més cruentes de tota la guerra.

L’informe de la Generalitat del 26 de març de 1938, fent balanç d’aquests

bombardeigs, recull un total de 875 morts, d’entre ells 118 eren nens, i més de

1500 ferits, 48 edificis totalment destruïts i 75 amb greus desperfectes.

En realitat el nombre de víctimes va ser més alt, ja que les dades són fins el 25

de març, molts dels ferits morien i es van seguir trobant cossos enterrats a les

runes. Setmanes després el balanç total era de 979 morts.

La Junta de Defensa Passiva va ser creada el juny del 1937, tot i això el

setembre del 1936 el conseller de Defensa i l’Ajuntament de Barcelona ja havia

fet públiques una sèrie d’instruccions en cas de bombardeig.

La radio s’utilitzava per avisar dels bombardeigs, quan es donava el cas sonava

l’alarma i els locutors llegien un missatge que es acabar sent molt conegut,

“Atenció catalans: hi ha perill de bombardeig. Aneu en compte i serenitat cap

els refugis. La Generalitat de Catalunya vetlla per vosaltres”.

Des del desembre de 1936, l’Ajuntament de Barcelona va anar construint

edificacions, que van agafar el nom de refugis antiaeris, i va iniciar el

funcionament del Servei de Defensa Passiva Antiaèria.

29


5

Es van arribar a construir uns 1.700 refugis, molts els va construir, com ja hem

dit abans, l’Ajuntament de Barcelona amb l’ajut de la Junta de Defensa

Passiva, però molts altres els van construir iniciatives de grups de veïns.

Actualment es conserven alguns refugis com ara el de la plaça Revolució a

Gràcia o un a Poble Sec. Les estacions de metro també van ser molt utilitzades

com a refugis.

Memòries de la Guerra Civil 5 Consell de Sanitat de Guerra. El govern va distribuir un conjunt de cartells informatius, on s’aconsellava que fer en cas de bombardeig.

30

A poc a poc es va anar desplegant la Defensa Activa, bateries antiaèries es

dalt dels edificis es van instal·lar nius de metralladores per combatre els vols

l 15 d’abril de 1938 les tropes franquistes van arribar al mar Mediterrani per

mbardejar al nucli antic de la ciutat, amb

l dia 4 d’octubre, els hidroavions del la “Legión Condor” van llençar 12.000

ls bombardeigs sobre Barcelona durant el període de la Guerra Civil van


deixaven veure per la ciutat, a la muntanya de Montjuïc, a Vallvidrera, el

Tibidabo, el Parc Güell...

A

d baixa altura de l’aviació enemiga. Tot i això Barcelona no va tenir mai avions

de defensa.

E

Vinaròs. El dia 30 d’abril es van tornar els atacs a Barcelona, els bombardeigs

dels dies 12, 13, 14 i 24 de maig tenien com objectiu el port de la ciutat, com

els del juny i juliol. A principis de juny van atacar els dipòsits de combustible de

CAMPSA situats a Can Tunis, el fos es veia des de molts punts de Barcelona i

la resplendor des de tota la ciutat.

El 19 de juliol de 1938 es va bo

impactes a la Catedral, al Palau de la Generalitat, i el Mercat de Santa

Caterina.

E

panets embolicats amb fulls de propaganda, per tal d’influir en la moral dels

habitants de la ciutat, marcats per la falta dels productes de primera necessitat.

E

causar un total de 2.800 morts i més de 4.000 a tot Catalunya i uns 7.000 ferits.

Uns 2.000 edificis van ser total o parcialment destruïts, i els danys materials i

psicològics impossibles de quantificar.

31

6


3 Relació de victímes mortals dels bombardeigs a Barcelona des del 13 de febrer del 1937 fins al 3 de febrer del 1938

32

2.4 Milícies. Organització militar nacional

La guerra s'explica perquè el cop d'estat no va triomfar a tot arreu. Mentre en

El bàndol nacional tenia un objectiu clar: acabar amb el govern d'esquerres, el

- La Legió Còndor: Nom oficial, des del novembre de 1936, de les forces

- El “Corpo di Truppe Volontarie” (CTV): Nom amb el qual eren


algunes zones l’aixecament triomfava de seguida, en d'altres la resistència de

les forces lleials a la República va impedir-ho. L'Estat espanyol va quedar dividit

en dues zones completament antagòniques: d'una banda, l'Espanya nacional,

aviat liderada pel general Franco, que va imposar un règim feixista i va reprimir

durament tots els sectors esquerrans; d'altra banda, l'Espanya republicana, que

es mantenia fidel a les institucions de la República, dirigides per les forces

esquerranes, democràtiques i nacionalistes del Front Popular, que reprimiren

els sectors dretans.

govern legítim, i imposar un nou règim de dretes, conservador, de caire feixista.

El seu èxit s'explica tant per la unitat de direcció política i militar que va

demostrar, com per l'ajut decisiu de les potències feixistes, especialment de

l'Alemanya de Hitler i de la Itàlia de Mussolini. L’exercit nacional es va

organitzar en les següents forces i cossos militars:

aèries alemanyes que lluitaren a favor del general Franco. Abans de la

seva constitució oficial, ja havia estat especialment important l'ajut de

l'aviació alemanya al govern de Burgos: en una gran part foren avions

alemanys els que efectuaren el primer pont aeri de la història, en

transportar les tropes de Franco des d'Àfrica a Andalusia (més de 13 000

soldats entre l'agost i l'octubre de 1936). Pel novembre foren

incrementats els efectius de l'aviació alemanya i fou constituïda la legió

Còndor sota el comandament del general Hugo von Sperrle.

designades oficialment les tropes italianes que van lluitar a favor del

33

- general Franco durant la guerra civil espanyola. Cap a la fi de la guerra

operaren sovint en unitats mixtes formades per italians i espanyols

Requetès: Grups armats carlins que durant la monarquia alfonsina i la

La Legió: Creada l'any 1920 per Millán Astray, durant la guerra del

- Grup Regular: Nom donat a cadascun dels soldats moros que eren

- La Cinquena columna: Grup d'individus encarregat d'acomplir un treball

ivil

(divisions Flechas Negras, Flechas Azules, Littorio).

-

Segona República es preparaven militarment i que, organitzats en

terços, participaren en la guerra civil de 1936-39. Un d’aquests terços va

ser el ”Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat”, una unitat

militar organitzada a la zona franquista pel gener del 1937 i formada

bàsicament per catalans fugitius de la zona republicana. Disposava de

180 homes quan es distingí en la defensa de Codo.

-

Marroc. La integren diversos regiments i banderas (batallons).

manats per oficials espanyols. A imitació francesa, foren creats, des del

1911, grups de regulars (regiments), articulats en tabores (batallons) i

mías (companyies). Excel·liren com a força de xoc a la guerra d'Àfrica i a

la guerra civil de 1936-39, incrementats amb soldats de la Península, i

es dissolgueren a partir de la independència del Marroc (1956);

perpetuen alguns dels seus noms i símbols unitats espanyoles de la

guarnició de Ceuta i Melilla.

polític i militar que s'efectua en el mateix territori de l'adversari. A

Espanya, en la primera fase de la guerra civil (1936) se li va donar el

Memòries de la Guerra C

34

nom de cinquena columna als partidaris del govern de Burgos que actuaven

en el camp republicà.

El emostrar més desunió. A nivell polític, les lluites

internes entre les forces d'esquerra, partits i sindicats, van fer inviable trobar un

ris

estrangers que lluitaren a favor dels republicans. La seva organització es

- n forces compostes per civils armats que

generalment disposaven d'assessors militars i que eren organitzats pels

Popular: Nom de l'Exèrcit republicà, en el que es van integrar

també milicians. Va ser fundat, per decret del 9 d' Octubre de 1936.


bàndol republicà va d

poder unificat. A nivell militar, i durant massa temps, la resistència es trobava

dividida: d'un cantó, l'Exèrcit, d'altre, les milícies populars. Els republicans, a més, estaven dividits pel que fa a l'objectiu a assolir. Uns pretenien concentrar els esforços per guanyar la guerra i posposar

qualsevol tipus de transformació socioeconòmica. Altres, en canvi, els més

radicals, van intentar aprofitar la guerra i l'atac de les dretes, per a llançar-se a

la revolució socialista. Aquesta dispersió explica en bona part el seu fracàs.

Però també ho explica el poc ajut internacional rebut, només recursos de

l'URSS d'Stalin i la col·laboració de les Brigades Internacionals, com també, per

desgràcia per als republicans, pel fet que les potències democràtiques

europees (França i la Gran Bretanya, al capdavant) van declarar-se neutrals,

per por de que la guerra espanyola pogués esdevenir guerra europea i mundial.

El bàndol república va estar format per les següents forces i cossos militars:

- Les Brigades Internacionals: Unitats militars integrades per volunta

plantejà en la reunió del Komintern del 26 de juliol de 1936, amb el

propòsit d'integrar tots els voluntaris (d'ideologia antifeixista diversa) sota

la direcció comunista.

Milícies populars: Ere

grups polítics d'esquerra i les organitzacions sindicals.

- Exèrcit

35

Exèrcit Popular de Catalunya: Exèrcit que la Generalitat de Catalunya va

7

intentar crear per decret de 6 de desembre de 1936 reorganitzant les forces

militars de Catalunya i intentant militaritzar les milícies del Comitè Central de

Milícies Antifeixistes, després de la seva dissolució, però que no va arribar mai

a formar-se realment.


7 Cartell publicitari. Exèrcit popular, exèrcit de la república.

36

2.5 La violència dins del bàndol republicà

n cop va fer el general Francisco Franco el cop militar els republicans van

Socialització o nacionalització: Els republicans van convertir els mitjans de

Estatització: Van passar a gestionar directament les activitats econòmiques i

Col·lectivització: Van transferir a la col·lectivitat els béns de producció com les

questes transformacions es van dur a terme amb actes com la confiscació,

erò sens dubte, els fets violents més importants i decisius entre republicans

U

respondre a la revolta amb la guerra, però també amb una revolució de caire

socialista, que va portar grans transformacions socials. Les transformacions

socials dutes a terme a Catalunya van ser les següents:

- producció de propietat privada en propietat de la comunitat social.

- socials fins aleshores a les mans de la iniciativa privada.

-

terres, indústries, mines, etc.

A

l’expropiació i el faisme. Com que aquestes mesures eren imposades d’una

manera violenta, van generar diverses disputes. L’esdeveniment violent més

important van ser els “Fets de Fatarella”, ocorreguts els darrers dies del gener

del 1937 per la resistència dels camperols de la Fatarella als intents de

col·lectivització que va acabar amb una cinquantena de pagesos morts.

P

van ser els enfrontaments entre anarquistes i comunistes que van esclatar al

maig de 1937 i que van ser anomenats com els “Fets de Maig”. Aquests fets

van ser esdeveniments provocats entre forces d'ordre públic de la Generalitat i

militants del PSUC, la UGT i Estat Català, d'una banda, i militants del grup

CNT-FAI, grups anarquistes, com Amigos de Durruti, i el POUM, de l'altra. En

un clímax de tensions entre anarcosindicalistes i comunistes, els fets s'iniciaren

el dilluns, dia 3, quan Rodríguez Salas, del PSUC, i comissari general d'ordre

públic va intentar fer-se de l'edifici de la Telefònica de Barcelona, controlat per

la CNT, acusant el comitè d'extralimitació en les seves funcions. Declarada la

vaga general per la CNT, la lluita als carrers fou intensa, especialment els dies

37

4 i 5, al barri vell de la ciutat i a les barriades de Sant Andreu, Poblenou, Sants i

Gràcia. Hi hagué atemptats, i assassinats als dos bàndols com el d’Antoni

Sesé, secretari general de la UGT, mort el dia 5 o el de l’anarquista Camilo

Berneri. El govern central, aleshores a València, es va fer càrrec de l'ordre

públic i va anomenar delegat el tinent coronel Arrondo i delegat de la defensa al

general Pozas, i envià forces de guàrdia d'assalt, que arribaren a Barcelona el

dia 7, quan la situació fou restablerta sense cap triomf clar per a ningú. Aquests

fets van produir cinc-cents morts i més de mil ferits. Els fets de Maig van

significar la pèrdua d'atribucions de la Generalitat, la crisi del govern Largo

Caballero (15 de maig) i una marginació notable del grup CNT-FAI, alhora que

augmentava la influència del PCE i del PSUC. Els comunistes van fer

responsables dels fets el POUM i van aconseguir la detenció dels seus

principals dirigents, acusats de mantenir contactes amb Franco, mentre Andreu

Nin era assassinat al juny del 1937.

De fet, molta gent pensa que si comunistes i anarquistes haguessin estat units i

no s’haguessin matat entre ells, els nacionals no haguessin pogut guanyar la

guerra.

8


8 Els famosos Fets de Maig, els carrers de la ciutat catalana estaven plegats de trinxeres militars.

38

2.6 La batalla de l' Ebre i l'ocupació de Catalunya

Quan més segurs estaven de la victòria els nacionals es van trobar amb una

ofensiva republicana inesperada i ben preparada dirigida pel general Vicente

Rojo.

Al març de 1938 va iniciar-se aquesta ofensiva franquista sobre Catalunya, que

culmina el 10 de febrer de 1939, amb l'ocupació de tot el territori català;

Catalunya s’ho havia jugat tot amb aquesta batalla, i tota esperança d’una altra

ofensiva era inexistent. La guerra havia arribat a Catalunya i aquesta l’havia

perdut. El territori català no havia conegut operacions militars fins aleshores,

perquè el front i la guerra s'havien produït a l'Aragó, o a Mallorca. Van

començar quan les tropes del general Yagüe ocuparen els poblats a l'est de

Fraga; a primers d'abril van caure Lleida, Gandesa, Balaguer, Tremp i els

embassaments dels Pirineus, d'on sortia l'electricitat cap a Barcelona. Amb

l'ofensiva de març-abril de 1938 l'exercit de Franco queda instal·lat a la vora

dreta dels rius Segre i Noguera Pallaresa. Una contraofensiva republicana, que

va tenir lloc del 22 al 31 de maig, es realitza per tal d'alleugerir la pressió

franquista sobre el País Valencià i recuperar els embassaments i les centrals

elèctriques del Pre-pirineu, sense èxit.

Posteriorment es van produir més operacions republicanes a l'agost i al

novembre d'aquell any i també durant la batalla de l'Ebre. Pocs dies després de

l'entrada de l'exercit de Franco a Catalunya, un decret d'aquest signat a

Burgos, el 5 d'abril de 1938, abolia l'Estatut de Catalunya. La nit del 24 al 25 de

juliol de 1938 s'iniciava la batalla de l'Ebre, la més gran de les batalles durant la

Guerra Civil: centenars de barques, plenes de soldats republicans, va creuar el

riu Ebre; posteriorment es van instal·lar passarel·les, flotants de suro, i ponts.

L'atac va agafar per sorpresa l'exercit franquista, que va veure's obligat a

retirar-se precipitadament. Setanta quilometres de front van quedar trencats per

l'ofensiva republicana. Al vespre estava en mans dels republicans un cap de

pont a la zona de Gandesa i un altre de menor a Mequinensa. En total, uns 500

km, amb 4.000 presoners. Només fracassa l'intent de pas per Amposta,


39

efectuat per les Brigades Internacionals, que es troba al davant amb els

Tiradors d'Ifni, una de les millors unitats franquistes. L'exercit república va

prendre Riba-roja, Ascó, Flix, Benissanet, Miravet, el Pinell, les serres de la

Fatarella, Cavalls i Pandols, amb l'estratègica posició de les Camposines. El

mateix dia 25 de juliol Franco ordenava la contraofensiva, perquè considerava

que l'èxit república els donava un avantatge propagandístic amb vista a l'opinió

pública internacional. Van obrir les comportes dels embassaments de

Camarasa i altres, que van provocar una riuada impressionant, la qual cosa va

impedir que els republicans poguessin passar fins el dia 28.

S'activa la batalla aèria, i la lluita es va concentrar entorn de Gandesa, que no

va pogué ser ocupada pels republicans, tot i utilitzar tres brigades

internacionals. Franco va acumular l’artilleria, l’aviació i les tropes per

destrossar l'exercit república a l'Ebre. Aquest dominava les serres de Pandols i

de Cavalls, però es trobava arrambat contra l'Ebre i amb dificultats per a rebre

aprovisionament, ja que el riu ho dificultava. Cap al 6 d'agost els republicans

perdien Mequinensa. Els republicans resistien a la Terra Alta: els grans

combats de la batalla de l'Ebre tingueren lloc a les serres de Pandols i de

Cavalls, i a les Camposines de la Fatarella.

Franco mateix va traslladar-se a l'escenari del combat a mitjans d'agost, i es va

instal·lar el seu lloc de comandament al Coll del Moro. El 21 de setembre, en

plena batalla, Negrín, que ja sabia que estava perduda, va anunciar la retirada

de les Brigades Internacionals. El 27 i el 28 d'octubre van ser acomiadats a

Barcelona pel poble i les autoritats, i poc després van passar la frontera, encara

que alguns es van quedar. Franco va retirar uns 10.000 italians, encara que el CTV Itàlia va continuar la guerra, amb la seva aviació, la seva artilleria i els

seus carros de combat, així com una divisió italiana i tres espanyoles sota el

seu comandament. La batalla de l'Ebre acaba convertint-se en una dramàtica

lluita de desgast, realitzada en una àrea molt reduïda. Franco hi va concentrar

500 peces d'artilleria i la seva aviació, incloent-hi la italiana i l'alemanya de la

Legió Cóndor. Finalment, a la matinada del 16 de novembre de 1938 les tropes

republicanes van repassar el riu, en retirada, després de 113 dies de batalla,


40

que havia costat uns seixanta mil homes als republicans, i la meitat als

franquistes, a més de 200 avions i 1.800 metralladores. Franco havia acumulat

300.000 homes en el front de Catalunya, entre els Pirineus i el mar, que el 23

de desembre de 1938 iniciaren l'ofensiva final sobre Catalunya. L'exercit

república estava dirigit per Hernández Sarabia, i comptava amb uns efectius

humans similars als dels franquistes, però amb un clar desavantatge en

armament, sobretot en artilleria i, especialment, en aviació. I també en moral,

especialment després de la derrota de l'Ebre. Predominaven en els rengles de

l'exercit república tropes fatigades, soldats recuperats de la reraguarda, i nois

molt joves, sense gaire entrenament, els de les famoses “quintes del biberó”.

La batalla final va començar al pont de Seròs; les Borges Blanques va caure el

5 de gener de 1939 en mans del CTV, que avança per la carretera Lleida-

Tarragona. El govern república va reclutar tota la població masculina fins als 45

anys, que va ser un fracàs total. L'estimulació política de la reraguarda, després

de gairebé tres anys de guerra, de sofriments, de fam i de tensions internes, no

donava resultats. No hi havia ja front, sinó línia discontínua de resistència. El 15

de gener les tropes republicanes estaven replegades darrere la línia Ponts -a

Cervera- i Santa Coloma de Queralt.

El 26 de gener les tropes de Franco entraven a Barcelona. Es produí una

retirada general, convertida en desbandada, en la qual la població civil,

funcionaris i tropes marxaven barrejats. Els tancs nacionals desfilaven per la

Diagonal davant de la nul·la resistència republicana. A l'avantguarda hi anaven

les tropes motoritzades italianes, que en l'última fase van posar-se darrere les

brigades navarreses, per motius polítics i psicològics.

Figueres va ser bombardejada, encara, en els darrers dies de la guerra, quan

quasi ja no hi havia resistència. El 31 de gener el president Companys va

travessar la frontera després d’haver assegurat l’evacuació dels seus

col·laboradors, dels grups intel·lectuals i artistes catalans. El 10 de febrer de

1939 les tropes de Franco arribaven a la frontera amb França.


41

Catalunya va perdre el seu autogovern i bona part dels seus intel·lectuals i

professionals, així com la totalitat dels dirigents dels partits i sindicats

d'esquerra. El catalanisme, la catalanitat, la cultura i, fins i tot, la llengua

catalana va quedar greument afectats. A Espanya havien perdut les esquerres,

però a Catalunya qui va sofrir les conseqüències de la guerra i del nou regim va

ser el país sencer i en especial els seus símbols més representatius, com per

exemple l’obligació de parlar amb “la Lengua del Imperio”

9


9 Escenari de la Batalla de l’Ebre, a la comarca Terra Alta.

42

2.7 L’Exili

La guerra havia acabat a Catalunya, i es va produir un exili massiu. Segons

Edmon Valles, de finals de gener fins al 10 de febrer de 1939 van passar la

frontera de França 353.000 persones, 180.000 de les quals soldats (més

10.000 ferits); la resta era personal civil: 68.000 infants, 64.000 dones, 11.000

homes adults, 9.000 ancians, i 11.000 no registrats. Val a dir que no tots ells

eren catalans (molts eren refugiats a Catalunya) i que una bona part retorna a

Catalunya al cap d'uns mesos. A França a la major part dels exiliats els

esperaven els camps de concentració. Aquest èxode va ser el drama final

d'una guerra civil, ja prou dramàtica, que Catalunya no havia iniciat i en la qual

es va veure involucrada directament.

Catalunya perdria tot allò que tant li havia costat aconseguir. Franco havia

abolit l'Estatut d'Autonomia del 1932 poc després d'entrar en terres catalanes

(abril 1938). La Generalitat i tota la seva obra va ser abolida. La democràcia

deixava pas a una dura dictadura presidida pels guanyadors del conflicte bèl·lic.

Quedaven per davant molts anys de foscor per a Catalunya.

10


10 Exiliats de diferents punts de la península, marxant cap a França a peu al final de la guerra.

43

Tothom sabia que des de l’ofensiva de l’Ebre de l’any 1938, els nacionals

havien donat el cop definitiu a la defensa republicana i Catalunya estava

totalment perduda. Així doncs els catalans fugitius del regim de Franco van

passar per camps de concentració a França on la subsistència era molt

penosa. Altres van emigrar al Nord d’Àfrica, Mèxic, la República Dominicana,

Xile, Colòmbia, l’Argentina, l’Uruguai i Veneçuela van acollir milers de catalans.

Molts d’altres van acabar ens camps d’exterminació nazi.

El govern francès va intentar habilitar una zona neutral en terreny espanyol, on

els refugiats estiguessin sota el control estranger, però els general Franco va

desestimar aquesta opció per tant sense cap més remei, la nit del 27 de gener

de 1939, França va obrir la frontera a gairebé mig milió de ciutadans espanyols

que fugien d’una repressió que per alguns hauria representat una mort segura.

Les carreteres estaven plenes de cotxes, camions i gent a peu.

Només el primer dia van creuar la frontera 15.000 persones i la xifra va seguir

augmentant. Els mes de febrer uns 120.000 homes del Exèrcit Popular van

passar a França amb la condició de deixar les armes.

Els catalans es van repartir per tot el món, això va ajudar a la cultura catalana

arribar a molts indrets del planeta.

11


11 Exiliats a peu i amb cotxe dirigint-se cap a la frontera francesa.

44

3. “ELS NOSTRES PROTAGONISTES”. BIOGRAFIES. 3.1 Margarida Oliva Nadal

Va néixer al barri Antic de Barcelona el 19 d’abril de 1923. Amb 13 anys d’edat,

quan tot just començava l’adolescència, es va veure envoltada per una guerra

que li va prendre el cosí i la va separar del seu germà. Quan va acabar el

conflicte, tenia 16 anys i s’emportava el record del que és sobreviure a una

guerra i també a la dura post guerra.

Va contraure matrimoni amb Jaime Asensio l’any 1948, i va tenir 3 fills.

Ara, a l’edat de 82 és viuda, té 7 néts i segueix vivint a Barcelona. Encara que

no oblidarà mai el patiment d’aquells 3 anys, ara és feliç al costat de la seva

família.

3.2 Carme Florència Solbes Carme Florència i Solbes va néixer el 25 d’octubre de 1930 al barri de Sants de

Barcelona.

De petita va viure amb els seus pares i va cursar els estudis primaris fins l’inici

de la guerra. Un cop acabada la guerra va reprendre els estudis fins als 14

anys, i va començar a treballar en una parada de roba del mercat d’

Hostalfrancs.

Als 17 anys va a treballar en una empresa de maquinària tèxtil i va conèixer

l’home amb qui es casaria. Va treballar en aquella empresa fins als 24 anys,

quan es va casar i va deixar la feina per dedicar-se a les tasques domèstiques

de la casa. Als 25 anys va donar a llum la primera filla i tres anys més tard va

néixer el segon i últim fill.

El seu home era viatjant de diferents empreses fins que l’any 1970 va obrir un

negoci familiar de llums. L’any 2000 va morir el seu marit i el negoci va passar

al seu fill, que encara viu amb ella. Memòries de la Guerra Civil

45

3.3 Magdalena Sánchez Amat

Nascuda a la Torrassa (Hospitalet) el 29 de març de 1931. Als 4 anys vivia a

Barcelona i ja sabia el que era patir una guerra. Encara que només era una

nena els records d’aquella època els té presents. Va viure plenament la

postguerra. Quan va acabar la guerra, tenia 7 anys. És el personatge més jove

d’aquest documental i volem que quedi reflectit el fet de que tot i ser petita, se’n

adonava molt bé del que passava el seu voltant, perquè no hi ha cap manera

d’amagar una guerra.

Es va casar 1955 amb Miquel Pairó, i al mateix any va deixar de treballar. Van

tenir 4 fills, i es va dedicar plenament a ells.

Actualment té 74 anys, viu a Barcelona amb el seu marit i es dedica a estar al

costats dels seus 7 néts.

3.4 Miquel Pairó Alabau

Va néixer a Ribes de Freser el 29 de març de 1923. Tenia 13 anys quan es va

alçà l’exercit dels nacional. Va passar la guerra a un poble, no va patir tant

reiteradament els bombardeigs italians. En plena adolescència va haver de

patir la pèrdua de molts dels seus amics i familiars abatuts en combat. Al

finalitzar la guerra, tenia 16 anys, havia perdut gran part de la seva infància.

Més tard va treballar de comercial.

Ara viu amb la seva esposa Magdalena Sánchez des de 1955, al barri del

Guinardó a Barcelona. Està jubilat i té 82 anys, però encara recorda les cares

d’amics i coneguts que no van sobreviure a la guerra. 3.5 Marcelina Amorós Batlle Marcelina Amorós i Batlle va néixer el 28 de juliol de 1919 al barri de Santa

Eulàlia (Hospitalet de Llobregat). Quan va començar la guerra ella tenia 17

anys i treballava de modista, cosa que va fer que visqués els efectes de la

46

col·lectivització, que ella considera molt negatius. Posteriorment també va

treballar de dependenta en una sabateria i en una tenda de fotografies. És

soltera i actualment està jubilada i viu sola en un pis de Gràcia.

3.6 Benet Rins Julià

Benet Rins i Julià va néixer a Barcelona el 17 de gener del 1929. Molt al principi

de la guerra ell i la seva família van decidir anar a viure a Corbera, allà va patir

des de molt a prop els efectes de la guerra ja que als 9 anys li va explotar una

granada a la mà i li va fer perdre dos dits. Es va casar amb 26 anys amb la

dona amb la que encara viu i amb la que va tenir tres fills. Al llarg de la seva

vida ha tingut diversos oficis com el de recepcionista, o el de carnisser.

Actualment està jubilat i viu en un pis del barri de Sants.

3.7 Pilar Cavero Crespo Va néixer a Madrid el 24 de novembre de l’any 1923. A principis del conflicte,

ella, les seves germanes i la seva mare, van ser evacuades a Montserrat. Un

cop acabada la guerra, amb només 16 anys, a ella i a la seva germana petita

les van portar a França, on hi van passar fred, gana, por... Després, quan

Franco ja portava uns mesos al poder, van poder tornar i retrobar-se amb la

família. Es va casar l’any 1952.

Va treballar en el servei d’una casa d’alt nivell econòmic, va deixar de treballar

quan va tenir els seus 2 fills. Actualment és viuda i viu a Barcelona on hi té 4

néts.


4. CONCLUSIONS

47

La Guerra Civil espanyola la van guanyar els nacionals el dia 1 d’abril de 1939,

i des d’aquell moment Espanya entrava en una etapa fosca on es perseguien

ideologies polítiques no afins al règim. A més tots els entrevistats menys Pilar

Cavero (nascuda a Madrid), degut a que van viure la postguerra a Catalunya

van patir una doble repressió, com també els hi va passar als bascos,

comunitats on la gent té una identitat nacional diferent a la espanyola.

Concretament, Catalunya va ser una de les zones més reprimides pel

franquisme, fent aquest treball ens hem adonat de la importància que va tenir

per molts catalans aquesta repressió, com demostren el testimoni dels

entrevistats

Una altra cosa que ens ha cridat l’atenció és la diferent manera que tenen

d’enfocar els problemes del conflicte, ja que mentre els homes tendien a parlar

sobre fets polítics i bèl·lics, les dones ho feien de fets més quotidians com per

exemple la falta de menjar.

A l’hora d’escollir els personatges ens va ser molt més fàcil trobar dones que

homes degut a la més alta esperança de vida de les dones, i això s’ha reflectit

en el treball, on hem entrevistat a cinc dones i només dos homes.

Els entrevistats, que van viure essent nens o adolescents ens han demostrat

que no per tenir curta edat, no s’adonaven del que passava, i recordaven

perfectament les experiències viscudes, cosa que demostra el que marca en

una persona viure un fet d’aquesta magnitud.

En general la gent del que se’n recorda més és dels bombardeigs, ja que en els

altres punts els civils no ho vivien de tant a prop

Un cop acabat el treball hem vist la dificultat de realitzar una producció,

sobretot si comptes amb pocs recursos.

Durant aquests mesos que hem anat rememorant la història, hem après també

a escoltar les persones grans i veure que d’elles podem aprendre molt més del

que ens pensem. Ens hem bolcat amb tot allò que ens explicaven. I tot i que el

principi pensàvem que com que havien passat molts anys els records serien

48

borrosos, hem pogut comprovar que, tot i els anys, els nostres protagonistes,

recordaven cares, sentiments i sobretot tenien molt present el dolor de la

guerra.

Memòries de la Guerra Civil 5. BIBLIOGRAFIA

49

Llibres

• Pierre, Vilar. Història de Catalunya volum VI. Barcelona. Edicions 62,

gener de 1993

• Poblet i Feijoo, Francesc. Els bombardeigs a Barcelona durant la Guerra

Civil. Quaderns de Barcelona. Critèria, sccl, Barcelona, maig del 2005

• La guerra Civil Espanyola, Fotògrafs per a la història. Barcelona. MNAC,

2002.

• Oliva, Margarida. Diari personal (1937-1939)

Articles

• Himnos y Canciones de La Guerra Civil. 29 de desembre. 2005

http://www.guerracivil1936.galeon.com/canciones2.htm

• Història Oral. 2 de novembre. 2005

http://clio.rediris.es/articulos/oral.htm

• Edu 365. 26 de setembre. 2005

http://www.edu365.com/batxillerat/comfer/recerca

• Televisió de Catalunya. 26 de setembre. 2005

http://www.tvcatalunya.com

Documentals

• El preludio de la tragedia (1931-36), La Guerra Civil Española. Granada

Televisión Ltd, 1982

• Cara y Cruz de la revolución, La Guerra Civil Española. Granada

Televisión Ltd, 1982

• Franco y los nacionalistas, La Guerra Civil Española. Granada Televisión

Ltd, 1982

• Victoria y derrota, La Guerra Civil Española. Granada Televisión Ltd,

1982


• La sublevación (Descarrega desde internet i sense més referències)

50

http://www.guerracivil1936.galeon.com/canciones2.htm

http://www.edu365.com/batxillerat/comfer/recerca

http://www.tvcatalunya.com/

• La Liberación de Barcelona (Descarrega desde internet i sense més

referències)

• El Ebro, Story Board, 1999 (Descarrega desde internet i sense més

referències)

6. ANNEXOS______________ ____________________________

51

Memòries de La Guerra Civil - xtec.catjcerda3/intercanvi/documents/Memories_Guerra_Civil.pdf ·...

Documents

Transcript of Memòries de La Guerra Civil - xtec.catjcerda3/intercanvi/documents/Memories_Guerra_Civil.pdf ·...