EMAID 2011

TIPOGRAFIA PROFESSOR: RUBEN PERPINYA ALUMNA: MONTSE BARCONS

TIPOGRAFIES ESCOLLIDES

-Explicació de les tipografies escollides a partir de les respostes.

Les tipografies que he escollit són:

Garamond, Franklin Gothic i Courier New.

Una tipografia molt clàssica amb serif que contrasta amb una molt més moderna.

Per donar-li serietat a la entrevista, prestigi a la revista i elegància he escollit la Garamond. Una tipografia

romana antiga i clàssica molt llegible en textos correguts, i una clàssica molt emblemàtica i la més reeditada

pels fabricants. No he volgut arriscar es aquest aspecte i he anat per lo segur.

I la Franklin Gothic té una gran taca negre en cossos petits, que contrasta molt bé amb la garamond. Tot i

que es una tipografia moderna i de pal sec trobo que la versió medium queda molt elegant per les preguntes

de la entrevista. I la versió més condensada l’he fet servir pels titulars.

Courier New: L’he escollit pels peus de foto, hem recorda a una antiga màquina d’escriure. Li dona

modernitat i un estil propi a la revista.

-Fitxa de les tipografies escollides: Autor, any de construcció, objectiu-briefing de la tipografia,

espècimen.

Garamond

La font Stempel Gramond és la més popular dels tipus Antics francesos del segle XVI, tallat en els seus

orígens per Claude Garamond en 1530. Encara que el tipus Garamond es basada en la romana de l'impressor

venecià Aldo Manuncio para De Aetna, de 1495, aquesta és més lleugera i presenta major contrast entre els

traços gruixuts i fins, posseeix traços terminals còncaus i enquadrats, l’encaixat de les lletres és millor i la

totalitat de la font resulta elegant i harmoniosa. La cursiva està basada en un disseny de mitjan el segle XVI

del gravador francès Robert Granjon.

Durant el segle XX, Garamond ha estat reeditada per gairebé tots els fabricants de tipus del món, incloent la

American Typefounders (la primera), Monotype, Linotype (com Granjon), Berthold i ITC. La Stempel

Garamond (1924)està basada en les talles originals de Garamond i es fabrica en una àmplia gamma de pesos,

amplàries i cursives

La Franklin Gothic original va ser dissenyada per Morris Benton, el dissenyador en cap de American

Typefounders (ATF), i es va editar per primera vegada en 1905. El mateix any es va produir una versió

condensada i una extra condensada a l'any següent. Franklin Gothic és una lletra de Pal Sec extra negra que

s'assembla d'a prop a la primeres Grotesques de principis del segle XIX i que va sofrir la influència de

Akzidenz Grotesk, emesa per la Berthold Foundry de Berlín en 1898. Franklin Gothic posseeix un disseny

mono lineal d'amplària mitjana i un lleuger estrenyiment en la unió dels traços verticals i corbats, així com un

petit contrast en l'ample dels traços. La versió ITC la va dissenyar Victor Caruso en 1980. Després es van

afegir pesos mitjans i de text per convertir-la en un a font adequada per a la composició de textos continus.

La seva alçada-x és lleugerament major que en la versió original de *ATF i ofereix tota una gamma de fonts

cursives a joc.

Courier New:

Courier es una lletra tipogràfica egípcia amb serifes mono espaiada, adequada per al seu ús en una màquina

d'escriure. La tipografia va ser creada per Howard “Bud” Kettler l’any 1955. El disseny de la Courier va ser

encarregat en els anys 1950s per IBM per al seu ús en les màquines d’escriure, però no van assegurar de forma

legal la exclusivitat de la font, per això es va convertir ràpidament en un estàndard a la indústria de la

mecanografia. Com a font mono espaiada ha adquirit un nou ús al mon electrònic en situacions on les

columnes de caràcters han d'estar consistentment alineades. També s’ha convertit en un estàndard en la

industria i es àmpliament utilitzada per a escriure codis per als programadors.Un cop van preguntar a Kettler,

el seu autor, el perquè del nom; ja que la font fou llançada al principi amb el nom de “Messenger”. Després

de cavil·lar una mica, Kettler va dir:

« "Una lletra només pot jugar en el paper d’un simple missatger o pot tenir el paper d’un Courier, el qual desprèn dignitat, prestigi i estabilitat”

ESPÈCIMEN:

-Classificació de les tipografies a partir de les seves característiques formals. Cal analitzar, classificar i

senyalar les seves característiques i senyalar les seves característiques a partir de la paraula

“Hamburguer” encaixada en les línies de referència

-Justificació tipogràfica a partir del seu ús (cal parlar de alçada-X, ascendents, descendents,

forma/contraforma, modulació i contrast, pes, color).

De totes les proves que he arribat a fer, la taca que més m’ha agradat a sigut la de Garmond contrastada amb

la gran taca de Franklin Gothic. La Garamond al no tenir una gran taca negre li dona elegància al escrit però

al tenir unes descendents mitjanes, he tingut que vigilar en l’interlinea’t i donar-li més espai.

La Franklin Gothic, en la versió comprimida que he fet servir per la entrevista queda una gran taca negra,

amb molta bona alçada de X, que trobo també li dona elegància al escrit. Contrasta molt bé amb la Garamond

i és diferència correctament les jerarquies.

Tot i que la Garamond és una tipografia clàssica i antiga, els marges estan a l’esquerra (en bandera) justament

per donar-li un aire més moren. I pel contrari en alguns titulars que estan fets amb la Franlikn Gothic els he

centrat per donar-li més serietat al escrit.

En el cas de Courie New, que només la trobem als peus de foto, l’he volgut donar una aire amb personalitat,

tot i que es una tipografia amb molt de cos i molta alçada de X, l’hi he posat un cos molt petit, per que no

ressaltés massa.

-Jerarquies. Explicació i justificació de les jerarquies utilitzades.

-Longitud de línia

-Cos interlineat

La jerarquia es una manera lògica i visual d’expressar la importància relativa dels diferents elements

d’un text, doncs proporciona una guia visual sobre l’organització.

Per aquesta jerarquia, s’ha fet servir una font més gran i remarcada pel titular i subtitulars, per

ressaltar la seva importància.

Segons la normativa, per obtenir una bona taca de text correctament espaiada, l’interlinea’t que es fa

servir és d’una mida en punts major que la del text. Tot i que hi ha fonts que comparteixen una

mateixa composició amb (mateixa mida de cos i interlineat) semblen diferents per que ocupen

diferents espais en el quadratí.

Es el cas del titular 36pt cos i 36 pt d’interlínia.

Una fórmula molt simple per calcular els caràcters per pàgina consisteix en seleccionar un número

específic de caràcters per línia, per exemple 40 caràcters (mínim 25 i màxim 70), el que constitueix

un mínim suficient per tenir unes sis paraules de sis caràcters per línia. En aquest cas el màxim que

he fet servir son 9 paraules per línia.

La funció de divisió de les paraules controla el número de guions que apareix en la taca de text. En

el text justificat, els guions solvent els problemes dels espais, però en els titular, seria una errada, per

tant al ajustar el paràgraf al indesign li he tret la ordre al botó de “separar”, d’aquesta manera no em

talla les frases amb guions als titulars.

-Reflexió personal del treball realitzat.

-S’adapta el treball realitzat al briefing proposat?

-S’adapta a l’estil gràfic proposat?

-Què no funciona?

-Com es podria millorar

En aquest treball m’he adonat lo difícil que es trobar una bona tipografia que sigui llegible, quedi elegant i

contrasti amb la seva parella tipogràfica.

Per que no es el mateix mirar les tipos per pantalla que impreses, canvia molt. Tant per la taca, com pel cos,

com per l’ interlínia, s’han de fer moltes proves impreses per veure el resultat real.

Si que es veritat que escollir una mala tipografia, en aquest cas per una revista moderna i amb prestigi, seria

treure-li la bona reputació a la revista. I penso que l’elecció de les tipos a estat encertada, sobretot per la

Garamond, que li dona elegància i prestigi, molt contrastada amb la Franklin Gothin, que marca molt les

diferents jerarquies.

En general el conjunt s’adapta prou a la proposta inicial, tot i que, personalment trobo que m’ha costat això

de deixar espais en blanc, per que crec que tinc la tendia de l’aprofitament del espai i inconscientment al fer la

distribució m’he adonat d’aquesta manera d’aprofitar tant l’espai entre les tipos com l’espai en les imatges.

Tinc certa tendència a fer-ho per un ordre centrat i equilibrat. Sent conscient d’aquesta flaquesa e intentat

donar-li un aire prou modern amb prous espais blancs.

La revista té un estil elegant amb imatges tractades de la mateixa forma, col·locades amb la intenció de

equilibrar el pes de les lletres, però sense centrar-ho gaire. Però pot ser no es tan un estil d’una METAL sinó

més aviat d’una revista més comercial.

Es podria millorar la última part, la discografia i la part del video de you tube. Trobo que no te tanta relació

amb el conjunt de la entrevista i te un aire diferent, com si aquesta part no estigués inclosa en l’entrevista de

M.I.A.

La retícula que ja ens hem trobat feta, per una part a estat fàcil, per les seves múltiples columnes, però per una

altre banda, tantes columnes no encaixen massa amb les columnes que jo volia ficar. M’ha sigut més difícil

que fàcil treballar amb aquesta rejilla. Per encaixar les imatges is que ha anat bé, ja que la avantatja es

precisament les múltiples columnes que donaven més joc al conjunt.

A les jerarquies li ha faltat braçaletes i una mica més de tractament de paràgrafs. Com les orfes i viudes.

Simplement per falta de temps.

Però en general, n’estic contenta pel resultat final ja modificat.