33

Genealogiadels neocon

Necessitem llibres com aquest. En l’es-tat actual de la cultura catalana, sónabsolutament necessàries les aproxima-cions competents a problemàtiquesd’interès general, amb les dosisescaients de complexitat, rigor i erudi-ció. Potser el nombre de lectors serà, enprincipi, reduït. Potser el ressò mediàticserà esquifit. Però sense aquesta menad’aportacions, sense la pruïja pernodrir també el component més elevat,l’atractiu de la cultura que fa servir elcatalà com a vehicle d’expressió que-daria dramàticament minvat.

Vet ací una aportació de qualitat alvoltant d’una qüestió d’interès general,com és el rerefons històric, en el pla deles idees, del fenomen conegut com aneocon, és a dir, el pensament i la ins-piració dels intel·lectuals que hanorganitzat la ideologia i determinadespolítiques dels entorns de la dretanord-americana, de Reagan a Bush.No ha estat només «neoliberalisme»,en el sentit de la lògica desreguladorai del simplisme de l’economia de l’o-ferta, de la liberalització i flexibilitza-ció de tots els mercats. Hi ha hagutalguna cosa més: un enfocament acti-vista en política internacional, unarehabilitació del «patriotisme» entèscom a unilateralisme combinat amb undiscurs populista, i una aproximacióinstrumental al fenomen religiós, quemarca distàncies amb la secularitzacióinherent de les societats occidentals.

El fenomen neoconservador està benacotat en la introducció, a càrrec deJoan Vergés. També està ben descritl’impasse actual. És encertat veure partdel seu atractiu en l’esgotament delparadigma rawlsià (i jo afegiria haber-masià). I també el sorgiment d’ele-ments que alteren el panorama, un

«canvi de gust filosòfic» que rehabilitapensadors anteriors, i temes coml’essència de la política, el poder,les guerres, el caos, l’autoritarisme, lesreligions, la teologia política... Sí, éscert, «la qüestió de la justícia està pas-sant a un segon ordre».

Però el moment neocon també podriatenir els dies comptats, pel fracàs de l’u-nilateralisme i dels discursos maniqueusen un món molt més complex, en el qualno es pot reduir a una lògica binària(com exigeix la interpretació schmittiana)d’amics i enemics el maremàgnum d’in-teressos i situacions creuades. Ja no somal món de la revolució i la contrarevolu-ció, ja no som al món de la GuerraFreda (món lliure versus comunisme), nitan sols al món de l’Eix del Mal enfrontata un indefinit Eix del Bé. El canvi climà-tic, l’esgotament de les fonts d’energia,la nova geografia econòmica mundial,evoquen horitzons fortament ambigus.Les receptes autoafirmatives i simplifica-dores assumides per G. W. Bush i cori-feus com J. M. Aznar no van enlloc, iaixò es va entenent cada dia més.

Però aquest llibre és sobretot un con-junt d’aportacions molt treballadessobre els grans referents del pensa-ment conservador contemporani:Michael Oakeshott (per J. Vergés),Ernst Jünger (per R. Alcoberro), CarlSchmitt (per J. Olesti), Leo Strauss (perJ. M. Ruiz Simon), Alexandre Kojève(per J. M. Esquirol), el «segon»Fukuyama (per J. M. Terricabras), ama-nit amb aportacions transversals acura de Miguel Herrero de Miñón, J.M. Bermudo i Toni Negri. No és lamenor de les gràcies d’aquest volumveure junts personatges tan distantscom Negri i Miguel Herrero!

Les reconstruccions històriques sónen general impecables, denses d’ideesi amb les referències al seu lloc. Alguntreball, com el de Ruiz Simon, ésmemorable. Vet ací un bon feix dematerials per a entendre una mica mésel rerefons filosòfic dels neoconserva-dors i per aconseguir respostes millorsa enigmes com la capacitat d’atracció,més enllà de la dreta en totes les seuesvariants, de pensadors sofisticats peròprofundament reaccionaris, ameratsde cultura, de vegades visionaris i enalgun cas directament sinistres. Unaambigüitat suprema, font de confusionsi de feblesa teòrica, que cal desvelar.

Gustau Muñoz

Joan Vergés Gifra (ed.) Cons i neocons: el rerefons filosòfic

Documenta UniversitàriaGirona, 2007

204 pàgs.

El soroll després de BachJOAQUIM RABASEDA

Una reflexió sobre l’Europa contemporània a partir de la música de J.S. Bach

64 L’AVENÇ 332 FEBRER 2008MÚSICA

D isset anys després del seu darrertreball cinematogràfic, Pere Por-tabella acaba d’estrenar una pel-

lícula sobre l’Europa contemporània apartir de la música de Bach. El silenciabans de Bach és una proposta de cine-ma experimental, bàsicament poètic, que subordina la narració i la ficció a l’evocació sonora d’escenes de la vidaquotidiana. Bach i algunes de les sevescomposicions són l’element que enca-valca explícitament totes les seqüències,amb una sensibilitat manifestament aten-ta als oficis de la música: l’estudiant, elprofessor, l’intèrpret, el compositor, l’afi-nador, el copista, el llibreter, el venedor,el transportista, el guia turístic, l’amazo-na. Tot i que només hi ha dos momentsen els quals les imatges volen represen-tar el personatge del segle XVIII, el prota-

gonisme de Bach és constant i principal.El cantor de Sant Tomàs de Leipzig tambéforma part de la mirada apassionada deMendelssohn quan descobreix el tresord’una partitura plena de sang que el car-nisser havia fet servir per embolicar lacarn, és present en la perfecció matemà-tica amb què tres cotxes semblen alinear-se per atzar després d’un avançament ala carretera, és en l’esforç tranquil i serède la mà que tensa delicadament una cordafins obtenir-ne l’afinació. La pel·lículano és un biopic més o menys fidedigne,una adaptació cinematogràfica d’una bio-grafia destacada de la història. És un polie-dre ric i bell que ajunta i suma els trossosd’una realitat necessàriament fragmenta-da i aparentment inconnexa.

Portabella, amb la col·laboració de Carles Santos i Xavier Albertí en el guió,

inventa una quantitat refrescant d’ocasionsper informar-nos sobre la vida del com-positor: la lliçó enregistrada d’un vaixellturístic de Dresden que explica l’insom-ni del comte Hermann Carl von Kayser-lingk i l’encàrrec de Les variacions Gold-berg, el discurs documentat i representatd’un guia que recita als visitants de Leip-zig la cronologia i la producció de Bach,la noia que canta el mite sobre la troballallegendària i la recuperació històrica de laPassió segons sant Mateu. Ara bé, aquestús dels llenguatges audiovisuals és moltmés que una demostració sàvia dels seusmecanismes: la lliçó aquàtica també expli-ca les ferides bèl·liques del paisatge deGoldberg, les frases del guia elaborenmagistralment el pas de l’estil directe al’indirecte en els relats del passat, la cançóenllaça sense intermediaris amb la bala-

Helena G

omà

64 65 mir musica B4.qxd 23/01/2008 13:05 PÆgina 64

65L’AVENÇ 332 FEBRER 2008 MÚSICA

da i altres models narratius orals. És a dir,l’experimentació avantguardista d’aquestfilm no es deu a una estilització arrogant,no persegueix una puresa abstracta i essen-cial, no ignora l’assimilació dels seus mis-satges. Altament conceptual, El silenciabans de Bach cerca elements senzills icomprensibles per arribar a l’espectador,per emocionar-lo íntimament i comuni-car-li alguna cosa d’arrel complexa.

Les primeres imatges mostren un espaibuit: les parets d’una galeria de museudespullada de les obres, els plafons, elssofàs, els vigilants. Blanc sobre blanc,asèptic com una sala d’operacions, aquestespai artístic no té art. És mut i silenciós.Fins que apareix una pianola vella, robo-titzada sobre rodes, que balla mentreinterpreta l’ària inicial de Les variacionsGoldberg. Les notes sonen antigues comun gramòfon. El moviment de les tecles,polsades automàticament pel mateix ins-trument, remarca la fantasmagoria de l’ambient. La música sembla deshuma-nitzada, lliure dels intèrprets que podriencorrompre-la, eterna malgrat la seva pre-carietat mecànica. La soledat d’aquestapianola té alguna cosa que ens atrau i ensfa por alhora: la reducció de Bach al movi-ment d’una màquina. Aquest exemple detaxidèrmia ens suggereix que la músicano és només música, que aquesta con-cepció, ingènua i perillosament extre-mista, està fossilitzada, com ho està aquestmonstre sonor que comparteix tristesa iabandonament amb les atraccions d’autò-mats. A partir d’aquí, el film se centra enla humanitat de la música, en els seusgestos, records i vivències, en les sevesfuncions, discursos i silencis.

Portabella ha declarat en alguna entre-vista que cal entendre la música enmigdels sorolls. La banda sonora força aquestdiàleg i prioritza el paper fonamental delso; sobretot del so urbà, del motor de fonsd’un camió, de la mètrica compassadad’un tramvia, del telèfon mòbil que atural’estudi d’un fagotista que es refugia dela tempesta en un motel, de la xerrame-ca cridanera d’un mercat, de les passes iles paraules que es perden en l’acústicadensa d’un bar d’autopista; però tambédel so menys actual, de la roba blancaestesa sota una porxada oberta al cel, delsregistres d’un orgue que Bach endreçapausadament un cop ha acabat de tocar,del drap que frega i neteja la làpida negra

d’una tomba, dels passos i les paraulesque es perden en la ressonància buidad’una església inundada de llum. El sono competeix amb la música, hi conviu.L’estridència dels coberts que li cauen aAnna Magdalena quan deixa una parti-tura sobre la taula humanitza el preludi

d’El clave ben temprat que toca JohannSebastian. Ja fa molts anys que no es potestimar la música i ser un enemic delsoroll, sembla dir-nos Portabella.

Aquesta convivència agradable ambel so, tanmateix, no té continuïtat en lacontraposició de la música i els diferentsdiscursos que l’envolten. Les argumen-tacions místiques i naturalistes de Bachtenen l’aire d’una veritat superada; lesdivagacions estètiques sobre el relati-

visme del gust surten de la boca d’un car-nisser romàntic; la reflexió moderna sobreAuschwitz i el dolor de la música estàescrita en pàgines d’antiquari. No és capparadoxa que el tòpic de la cultura alta ipopular dels països nòrdics i el caràcterincivilitzat del sud el repeteixi un camio-ner espanyol que parla correctament l’ale-many i toca música de cambra amb elsmembres de la seva família. Aquest mateixcamioner ha decorat el seu tràiler ambunes verges barroques i andaluses quedestaquen vistosament. D’aquesta mane-ra, les seves observacions s’emparentenpel dret amb el tarannà humil i sincer dedeterminades devocions tradicionals.Lluny de dogmatismes i certeses infran-quejables, més propers al kitsch, els dis-cursos sobre la música d’El silenci abansde Bach descobreixen i celebren la seg-mentació feble del coneixement.

Fa l’efecte que després de Bach Euro-pa navega pels rius històrics de grancabal, es teixeix en els transports públicsurbans, s’articula en les artèries de lesautopistes; i que el silenci de la culturacontemporània segueix un moment desuperficialitats profundes i antagonis-mes debilitats que li permeten encarar elfutur amb energia i optimisme tranquils.Com aquell grup de noies i nois que calla-dament s’encaminen a la sortida del metrode Barcelona després de tocar conjunta-ment el preludi de la Suite núm. 1 per avioloncel sol. La metàfora és excel·lent:sota les nostres ciutats, arran de super-fície, un saber jove i fort es desplaça ambvelocitat, la saba que farà rebrotar l’ar-bre envellit.

‘L’experimentació avantguardista d’aquest film noes deu a una estilització arrogant, no persegueixuna puresa abstracta, sinó que cerca l’emoció del’espectador amb alguna cosa d’arrel complexa ’

El silenci abans de Bach

DirectorPere Portabella

GuionistesPere Portabella, Carles Santos, Xavier Albertí

InterpretsÀlex Brendemühl, Feodor Atkine,Christian Brembeck, Daniel Ligorio,Georg C. Biller, Thomanerchor Leip-zig, Antonio Serrano, Ferrán Ruiz,Georgina Cardona, Franz Schuchart,Jaume Melendres, Christian Atanasiu,Johanes Zametzer, Lucien Dekoster,Lina Lambert, Jordi Llordella, Tho-mas Sauerteig, Daniela Wick, AlvarTriay, Fanny Silvestre, Mariona Sola-nas, Jens Wittwer, Bert Kripstädt,Gertrud Kossler, Beatriz Ferrer-Salat

Producció Films 59

Any2007

64 65 mir musica B4.qxd 23/01/2008 13:05 PÆgina 65