Manual per combatre rumors i estereotips€¦ · natalitat a Catalunya està en un punt...

1

Manual per combatre rumors i estereotips sobre diversitat cultural a Barcelona

Gener 2011

DOCUMENT PROVISIONAL DE TREBALL

2

Continguts: Centre d’Estudis Africans (CEA) amb el suport de: Direcció del Programa d’Immigració i Diàleg Intercultural de l’Ajuntament de Barcelona

ÍNDEX

Presentació.................................................................... pàg. 3 Estructura del manual..................................................... pàg. 4 Llistat de rumors............................................................ pàg. 4 Rumors

1. Arribada d’immigrants.......................................... pàg. 5 2. Sistema de Benestar........................................... pàg. 10 3. Impostos.............................................................. pàg. 13 4. Comerç................................................................ pàg. 15 5. Sistema sanitari................................................... pàg. 18 6. Identitat................................................................ pàg. 23 7. Convivència i civisme........................................... pàg. 27 8. Habitatge............................................................. pàg. 29 9. Sistema educatiu................................................. pàg. 32 10. Espai públic......................................................... pàg. 37 11. Treball i formació................................................. pàg. 41 12. Integració............................................................ pàg. 46

Glossari de termes claus................................................ pàg. 51

3

PRESENTACIÓ

En els últims anys, l’augment de la diversitat sociocultural de la ciutat ha generat un augment en la creació de rumors i estereotips que deriven, en la majoria dels casos, en prejudicis i actituds discriminatòries. Aquesta realitat va ser posada de manifest i assenyalada com a un dels principals factors que dificultaven la convivència en la diversitat durant tot procés participatiu d’elaboració del Pla Barcelona Interculturalitat. Per la seva importància, es van incloure com a línies d’acció estratègica l’eix 8 “Rumors i estereotips: De l’estereotip al coneixement i concretament la mesura 8.3 : “Disseny d’una estratègia de ciutat contra els rumors negatius i sense fonament que dificulten la convivència en la diversitat, a partir del treball en xarxa amb diferents actors i entitats socials, promovent la figura de “l’agent actiu antirumors” Aquesta mesura també recull com a exemple pràctic “ Impulsar la Xarxa antirumors utilitzant i difonent diversos materials com ara el “Manual contra rumors i topics”. El document de treball “Manual per combatre rumors i estereotips sobre diversitat cultural a Barcelona” és una eina pràctica i entenedora a partir de la qual es desenvoluparan diferents estratègies d’acció i comunicació específiques per rebatre i combatre la formació de rumors i estereotips sobre diversitat cultural a la ciutat. Es tracta d’un document provisional, que ha de ser revisat i actualitzat de forma periòdica, i és amb aquesta finalitat que es posa a disposició de totes les persones i entitats que vulguin utilitzar-lo i contribuir a la seva construcció.

4

Estructura del Manual El Manual s’articula entorn a 12 rumors, que detallem a continuació sense cap jerarquia ni ordre establert. Cada rumor es tracta desenvolupant una escena que recull converses i situacions quotidianes relacionades amb la temàtica del rumor. La narració està contextualitzada a Barcelona i protagonitzada per dos personatges: la Rosita i la Blanca (una dona gran i la noia peruana que la cuida). Al final de cada narració, hi ha un destacat d’informacions anomenat “Sabies que...” on es recullen dades estadístiques i oficials que aporten informació complementària respecte a la invalidesa del rumor tractat.

Llistat de rumors

1.Rumor : Arribada d’immigrants. “Ens estan envaint” 2.Rumor : Sistema de Benestar. “Copen els ajuts socials” 3.Rumor : Impostos. “No paguen impostos” 4.Rumor : Comerç. “Reben ajuts per obrir comerços, no els inspeccionen” 5.Rumor : Sistema sanitari. “Abusen dels serveis sanitaris i col·lapsen les urgències” 6.Rumor : Identitat. “Estem perdent la identitat” 7.Rumor : Convivència i civisme. “No coneixen les normes, són incívics” 8.Rumor : Habitatge. “Viuen apinyats i baixen el nivell dels pisos” 9.Rumor : Sistema educatiu. “Baixen el nivell de les escoles” 10.Rumor : Espai públic. “Sobreocupen i fan mal ús de l’espai públic” 11.Rumor : Treball i formació. “No tenen formació. Prenen treball” 12.Rumor : Integració. “Són una càrrega i no es volen integrar”

5

RUMORS

1. Rumor: ARRIBADA D’IMMIGRANTS. «Ens estan envaint»

Escenari: a casa de la Rosita, a la sala d’estar, comenten una notícia que la

Rosita llegeix al diari. Hi ha la Rosita, la Blanca (la noia peruana que la cuida),

la Maria, que és veïna, i la filla de la Maria. Podria sortir una imatge de la classe

de català de la Blanca amb gent diversa parlant sobre diferents maneres

d’immigrar.

La Rosita llegeix el diari i es fixa en una notícia sobre l’arribada d’una pastera a les costes andaluses. Pensa: «no paren d’arribar; a aquest pas, hi haurà més gent de fora que d’aquí». En aquell moment arriba la Blanca, una noia peruana que la cuida durant el dia. Repassa la notícia i se’n recorda que a l’escola on estudia català s’hi ha incorporat un nou alumne senegalès, qui ha explicat el seu viatge i com alguns dels companys van morir pel camí. Des de Canàries va arribar a Barcelona i viu amb uns parents. Ell es mostra sorprès de no trobar més paisans seus a Barcelona, tal com esperava. La professora comenta que malgrat les aparences no han arribat tants africans a la ciutat. Explica que l’any 2006 arribaren 30.000 persones a les Canàries i en canvi la població estrangera a Espanya va augmentar en 636.000 persones. De fet, la nacionalitat subsahariana més representada al padró municipal de Barcelona és la nigeriana; persones que no arriben en «cayucos» sinó que, com la majoria d’immigrats, ho fan en avió, com la mateixa Blanca i la majoria de companys de classe. La Blanca li pregunta: «Quina situació hi havia a Barcelona quan vostè va arribar de Múrcia?» La Rosita recorda el panorama de l’Estació de França i la munió de persones que baixaven dels trens provinents del sud d’Espanya, en el famós «Sevillano». Hi havia altres trens amb sobrenoms, com el «Shanghai», que tenia origen a La Corunya, o el «Botejara», que sortia de Badajoz.1 En realitat, entre les dècades dels 50 i 70, Barcelona va acollir un nombre molt significatiu d’immigrats i va passar de 1.289.187 persones a 1.754.713, quasi mig milió d’habitants més.

1 El Museu d’Història de la Immigració de Catalunya ha muntat una exposició permanent sobre aquests

viatges amb el nom Sevillano-Barcelona-Término. http://www.mhic.net/

6

En aquell moment truquen a la porta. És la Maria, la veïna del pis del costat, que escolta els comentaris de la Blanca i s’afegeix a la conversa: «D’acord, no n’han arribat tants i ara amb la crisi no n’entren tants, però tenen molts fills i això en un futur serà com una invasió encoberta», diu. A la Maria, l’acompanya la seva filla, la Núria, que és llevadora. Explica que està contenta perquè l’especialitat de llevadora s’estava perdent però que havia revifat els darrers 15 anys perquè les dones d’origen estranger tenien fills i també perquè augmentaven les mares d’origen autòcton. Catalunya ja fa temps que manifesta una baixa natalitat. Com afirma la demògrafa Anna Cabré2: «Catalunya va ser, juntament amb algunes regions hongareses, un dels pocs llocs on la fecunditat va començar a baixar als voltants de 1850, i no únicament a la zona urbana de Barcelona, sinó també a les àrees rurals». En una altra publicació3, afirma que l’arribada d’immigrats és una constant en la història de Barcelona i Catalunya en els darrers segles, i que ha format part del sistema català de reproducció. «De manera sistemàtica, la constitució de cada nova generació de catalans és fruit tant de la reproducció biològica com de la incorporació substancial i permanent de persones nascudes fora, és a dir, d’immigrants.» Així doncs, la immigració ha permès optimar el nombre de fills, reduint-los aproximadament al que necessita la perpetuació de les famílies. «Objectiu extraeconòmic al qual es reconeix, tanmateix, un valor indiscutible». La Núria afegeix, però, que cada vegada sent més comentaris de les mares joves nouvingudes que afirmen voler tenir menys fills que les seves mares. De fet, segons la Conselleria de Salut de la Generalitat, la menor arribada de persones migrants ha fet disminuir per primera vegada en la darrera dècada el nombre de nadons. El 2009, van néixer 87.000 infants, mentre que el 2008 van ser 89.327. A més d’això, la taxa de natalitat de les dones immigrants també comença a disminuir i una de les causes assenyalades pels experts és la crisi econòmica actual. La Núria remarca que «és important que es mantingui el ritme de naixements perquè serem una de les poblacions més envellides d’Europa».

2 CABRÉ, Anna. «Les migracions a Catalunya, 1900-2000». A: ROQUEM, A. (ed.) Els moviments humans

en el Mediterrani Occidental. Barcelona: Institut Català d’Estudis Mediterranis, 1990 3 El sistema català de reproducció. Barcelona, Ed. Proa, 1999

7

Entre totes arriben a la conclusió que si vénen persones immigrades és perquè hi ha un efecte crida i que un factor important és la situació econòmica. De fet, quan ha aparegut la crisi, han baixat les xifres d’arribada de nous immigrants, i també han disminuït els reagrupaments familiars. «Potser és veritat», comenta la Maria, «a l’escala han marxat dues famílies. Una de marroquina que ha anat a Holanda perquè hi té parents i una d’equatoriana que ha tornat al seu país, amb la intenció d’emigrar des d’allà als Estats Units. També en conec d’altres que han decidit quedar-se perquè ja tenen una vida feta aquí.» Això mostra com les persones migrants van on hi ha oportunitats de millorar les seves condicions, ja que en temps de crisi moltes que es queden sense feina es mouen de nou. O el que és el mateix, aquesta disminució de la immigració demostra que no vénen pels serveis i les facilitats que ofereix la societat receptora, sinó principalment en busca de treball.

Parlant, parlant es fa tard i la Rosita i la Blanca han de sortir, que avui tenen molts encàrrecs per fer. El primer és anar a l’oficina del districte per informar-se sobre un programa d’activitat física per a gent gran.

8

Sabies que

La natalitat als països d’origen de les persones immigrades ha disminuït en les darreres dècades. Per exemple, al Marroc, la fecunditat per dona ha passat de 7,3 fills el 1975 a 2,4 el 2005.4 L’any 2008, va augmentar la fecunditat a Espanya, que es va situar en 1,46 fills per dona en edat de procrear, el valor més alt registrat en les dues últimes dècades. L’augment de la fecunditat es deu a la immigració ja que, segons l’Institut Nacional d'Estadística (INE), el mateix 2008, un de cada cinc infantaments (20,7%) va arribar de mare estrangera, el valor més elevat des de 1990. A la ciutat de Barcelona, l’any 2009, en el 32,3 % dels naixements com a mínim, el pare o la mare eren de nacionalitat estrangera. D’una altra banda, segons els demògrafs, aquest augment continuat de la natalitat a Catalunya està en un punt d’inflexió i el 2009 ja es registra un descens de la natalitat d’un 3,8% respecte al 2008.5 Segons les projeccions del Ministeri de Sanitat espanyol, el 2050, els majors de 65 anys seran 16,3 milions —amb un percentatge de la població (33,25%) que en tot el planeta només superarà el Japó. De fet, la immigració ajuda a rejovenir la població local. Així, la meitat de la població estrangera a Barcelona pertany al grup de 25 a 39 anys, i una mitjana d’edat de 31,9 anys. Només el 2,1% del residents d’origen immigrant té més de 65 anys, quan, en el conjunt de la ciutat, la població de més de 65 anys és el 21% del total de residents. L’any 2009 es confirma un important canvi de tendència en l’evolució de la població estrangera a Barcelona. Després de 10 anys de creixements continuats en què la població estrangera ha passat de 74.019 en 2001 a 294.908 en 2009, el nombre de residents baixa substancialment. El nombre de residents d’origen estranger ha disminuït durant l’any 2009 en 10.286 persones, i se situa en 284.632, el 17,6% del total de residents a Barcelona. Tots els districtes de la ciutat superen en 2010 l’11% de residents de nacionalitat estrangera.

4 Youssef Courbage i Emmanuel Todd, Le rendez-vous des civilisations, Seuil, Paris, 2007.

5 Corbella, J. «Los nacimientos bajan en Catalunya por primera vez en 13 años», La Vanguardia, 11 maig

2010. http://www.lavanguardia.es/ciudadanos/noticias/20100511/53924546533/los-nacimientos-bajan-en-catalunya-por-primera-vez-en-13-anos-clinic.html

9

Es confirma la distribució gradual de la població estrangera entre tots els districtes de la ciutat a mesura que es van assentant a la ciutat. El districte amb més població és l’Eixample (46.823), seguit de Ciutat Vella (41.281), Sants-Montjuïc (35.015) i Sant Martí (34.948). Tots els districtes perden residents estrangers, tot i que mantenen les xifres per sobre de l’11%. Territorialment, les disminucions es concentren a l’Eixample, Nou Barris i Ciutat Vella. Aquest últim ha passat de tenir el 21% de tots els residents estrangers l’any 2001 al 14,5% el 2010. Nou Barris ha estat el districte que ha experimentat un creixement de la població estrangera més important durant el període 2000 a 2010, en incrementar-se un 446%. Sant Martí (amb un increment del 397,9%) i Sant Andreu (amb un 371%) també han tingut creixements molt per sobre del de la mitjana de la ciutat. Des del 2008, els italians se situen com a nacionalitat més nombrosa, seguits pels equatorians, pakistanesos, bolivians, peruans i xinesos. Per sexe, el 52,5% són homes i el 47,5%, dones. Els grups amb índex de masculinitat més acusat són els de l’Àsia Central (73%) i l’Àfrica subsahariana (72%). En canvi, el grup amb una presència femenina més gran és el de l’Amèrica Central (el 57% són dones).6

6 Informe Estadístic núm. 27. «La població estrangera a Barcelona». Gener 2010. Elaborat pel

Departament d’Estadística de l’Ajuntament de Barcelona. http://www.bcn.cat/estadistica/catala/dades/inf/pobest/index.htm

10

2. Rumor: SISTEMA DE BENESTAR. «Copen els ajuts socials»

Escenari: sala d’espera de l’oficina del districte. Força gent d’edat, gènere i

origen diferents, tant treballadors com gent que espera. Hi ha gent que espera

per a Serveis Socials (que és al mateix edifici). La Rosita i la Blanca estan

assegudes conversant amb gent que s’espera.

Quan arriben a l’oficina del districte, la sala d’espera és quasi plena. Hi ha gent tant per demanar informació com per als Serveis Socials, que és al mateix edifici. La Rosita i la Blanca seuen i l’home del costat li comenta a la Rosita: «Mira la sala, plena d’estrangers; clar, com que ells reben tots els ajuts. I a més, en època de crisi, com que sembla que són més pobres, tots els ajuts van cap ells.» Una senyora, amb accent estranger, es queixa que la seva néta s’ha quedat sense beca de menjador a l’escola perquè diu que les donen a famílies que acaben d’arribar. Ella porta trenta anys vivint a Barcelona i està d’acord que els ajuts vagin prioritàriament a la gent que porta més temps vivint aquí.

La Rosita els pregunta : «Vostès saben com funciona el sistema per a adjudicar les beques de menjador? Estan segurs que beneficia els estrangers? A mi m’estranya molt que les administracions públiques vulguin beneficiar uns en contra d’altres. Quina raó poden tenir per a fer-ho?»

Davant la pregunta, cap dels dos sap què respondre i la Rosita afegeix: «Potser ens creiem tot el que ens diuen i, en tot cas, caldria demanar als responsables que ens informin de com funciona el sistema. No podem acusar les persones que sol·liciten els ajuts ni els professionals; en tot cas, cal demanar que el sistema funcioni millor”.

Per sort, el nostre sistema sanitari és universal i està fonamentat en el respecte als drets humans, que reconeix el dret a accedir a les prestacions a qualsevol persona, sense discriminació per edat, gènere, condició física o origen nacional; tal i com estableixen diferents lleis democràtiques (veure quadre adjunt Sabies que).

A més, per accedir a les prestacions cal complir una sèrie de requisits que tenen a veure amb la situació econòmica, l’edat, el nombre de persones a càrrec, el temps de residència al municipi o trobar-se en condicions de vida greu: d’infància en risc, gent gran en situació de dependència, famílies monoparentals sense ingressos, situacions d’exclusió social, joves en risc, etc. És a dir, s’accedeix als ajuts segons les condicions com a persona. No hi ha cap prestació específica assignada a estrangers. Cal dir que les ajudes i prestacions estan subjectes a condicions específiques d’accés com, per exemple, disposar de permís de residència; per això, els sense papers només

11

poden accedir als ajuts d’emergència. Ara bé, com a drets humans universals, el nostre sistema garanteix a tothom l’atenció sanitària i l’educació, un cop s’han empadronat en el municipi de residència. Cal dir que, en temps de crisi, les persones immigrades en pateixen de forma especialment acusada les conseqüències, ja que moltes d’elles no tenen una xarxa familiar o social que els doni un cop de mà per superar les mancances que les afecten. I és important remarcar que moltes d’elles desconeixen els mecanismes i circuits establerts i no acudeixen als centres de serveis socials per manca d’informació.

I no hem d’oblidar que els estrangers han contribuït, amb el pagament d’impostos, al desenvolupament del sistema de benestar. Els seus salaris i la despesa que fan són dels principals factors que han contribuït a l’augment del consum i, per tant, de la recaptació d’IVA. La immigració va ser fonamental per mantenir les taxes de creixement econòmic molt per damunt de la mitjana europea i serà necessària per a superar la crisi actual.

Les seves aportacions també contribueixen a l’atenció de col·lectius desafavorits que no són estrangers. De fet, la gran despesa en serveis socials s’aplica en les prestacions on els veïns i veïnes d’origen estranger estan menys representats, com les vinculades a la Llei de dependència i a la gent gran. A Barcelona, només el 2,6% de la població estrangera té més de 65 anys, davant de més d’un 22% a la ciutat de Barcelona el 2007. En realitat, el dèficit del sistema de benestar espanyol ha estat cobert per l’arribada d’homes i, sobretot, dones estrangeres que han col·laborat en tenir cura de la gent gran, infants i malalts, i fer les tasques domèstiques. La Rosita diu: «Gràcies a la Blanca, jo puc venir i estic acompanyada, i no necessito viure en una residència, perquè jo vull estar a casa meva mentre pugui.»

12

Sabies que

El 2009 hi ha hagut un total de 18.976 immigrants atesos al Servei d’Atenció a Immigrants, Estrangers i Refugiats (SAIER) de Barcelona, quasi 2.000 menys que el 2008. L’any 2009, el total d’usuaris de nacionalitat estrangera dels serveis socials de Barcelona va ser de 15.085. Són un 5,3 % d’un total de 284.632, dada que demostra que la immensa majoria dels residents estrangers de la ciutat no són usuaris dels serveis socials i, per tant, no signifiquen cap col·lapse pels recursos. La Llei de serveis socials catalana (Llei 12/2007, d’11 d’octubre) estableix la universalitat com a primer principi rector del sistema. Es concreta de la manera següent: «Els poders públics han de garantir a tothom el dret d’accés als serveis socials i llur ús efectiu en condicions d’igualtat, equitat i justícia redistributiva. Aquest principi no exclou, però, que l’accés sigui subjectiu i la universalització pugui estar condicionada al fet que els usuaris compleixin determinats requisits i paguin una contraprestació econòmica per assegurar la corresponsabilitat entre els usuaris i les administracions públiques i la sostenibilitat del sistema.» En la mateixa línia, la Llei sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social (Llei 4/200, d’11 de gener), afirma que «Els estrangers residents tindran dret als serveis i a les prestacions socials, tant als generals i bàsics com als específics, en les mateixes condicions que els espanyols. Els estrangers, sigui quina sigui la seva situació administrativa, tenen dret als serveis i prestacions socials bàsics», art. 14, 2 i 3.

13

3. Rumor: IMPOSTOS. «No paguen impostos»

Escenari: sala d’espera d’una oficina de l’Agència Tributària. La Rosita i la

Blanca seuen a esperar el seu torn. Taules amb gent d’edat, gènere i

procedència diversa sent atesa. En una taula, un tècnic atén un noi senegalès.

Diàleg entre ells dos i un senyor autòcton.

En sortir de l’oficina del districte, la Rosita i la Blanca van a la delegació de l’Agència Tributària per lliurar la declaració de la renda de la Rosita. Mentre esperen el seu torn, escolten la conversa de la persona que atenen davant seu. El tècnic d’Hisenda està explicant a un noi els tràmits per presentar la declaració de la renda. El jove, d’origen senegalès, comenta que al seu país el sistema és diferent.

El noi fa preguntes entorn al pagament d’impostos que hi ha establert a Espanya. El tècnic li explica que tenim la sort de gaudir d’un estat de benestar que ens dóna dret a rebre assistència sanitària, a l’educació i a ajuts socials, com ara l’atur o el suport a la dependència. Però, a fi que tothom tingui accés a aquests serveis i prestacions, tots els ciutadans i ciutadanes, siguem espanyols o estrangers, tenim el deure de pagar impostos. No hi ha establerta cap diferència en funció de l’origen de les persones. També li explica que es tracta d’un sistema gradual, de manera que qui guanya més paga més i a la inversa. En aquell moment, un senyor que seu a prop d’allà exclama en veu alta: «No cal que t’hi escarrassis, noi! Ja se sap que les persones de fora no volen pagar impostos però, en canvi, coneixen tots els seus drets i s’emporten tots els ajuts!» El tècnic d’Hisenda li contesta: «Potser sí que hi ha gent que abusa d’aquests drets, i no pas només entre les persones immigrades! Però no podem penalitzar tot un col·lectiu per només uns quants, igual que no diem que tots els catalans no paguen impostos perquè n’hi hagi alguns que no ho facin. I, a més, l’Administració inverteix cada cop més en sistemes de control i inspecció.» Mentre la Rosita i la Blanca comenten entre elles la professionalitat i la resposta encertada del tècnic, els toca el torn. La tècnica que les atén se’n recorda de seguida de la Blanca, que la setmana passada li va lliurar la seva declaració de la renda, i s’alegra de veure-la. Aquest cop vénen a lliurar la documentació de la Rosita. Mentre la tècnica revisa els papers que li lliura la Rosita, comenta: «Si la Blanca l’ha ajudat a preparar la declaració, de ben segur que no hi falta res. Ja és tota una especialista!»

14

Sabies que

El 12,7% dels treballadors i treballadores afiliats a la Seguretat Social a Barcelona són estrangers. Aquesta xifra supera el promig de l’Estat espanyol (10,6%).7 La majoria d’aquests treballadors i treballadores són joves en edat de treballar. La seva aportació a les arques públiques de l’Estat és molt considerable. De fet, el creixement econòmic que ha viscut Catalunya en els darrers anys no hauria estat possible sense l’aportació de les persones immigrades. I, actualment, són el col·lectiu que més pateix els efectes de la crisi econòmica. El nostre sistema atorga drets a l’atur i a les pensions a aquelles persones que hagin cotitzat a la Seguretat Social i hagin pagat els seus impostos, independentment del seu origen. Els treballadors i treballadores estrangers, per tal de renovar els permisos de treball, han de presentar els certificats d’estar al dia de les cotitzacions a la Seguretat Social i dels pagaments a Hisenda.

7 Observatori del Treball (setembre 2009). Nota informativa. Afiliació estrangera a la Seguretat Social.

Agost 2009.

15

4. Rumor: COMERÇ. «Reben ajuts per obrir comerços, no els inspeccionen»

Escenaris: Botiga de queviures. La Rosita i la Blanca compren. El propietari

(un senyor pakistanès) parla amb un senyor autòcton (president de l’associació

de comerciants). Dona pakistanesa a la caixa. Altres clients d’edat, gènere i

procedència diversa.

*Incloure una imatge de carrer amb comerços i serveis, alguns identificats com

d’immigrants estrangers, d’altres que no, i d’altres de la resta d’Espanya. «Es

venen productes de Galícia».

Quan surten de l’oficina de l’Agència Tributària, la Rosita i la Blanca van cap a casa. Abans de pujar entren, com cada dia, a comprar quatre coses a la botiga del Muhammad, un noi d’origen pakistanès que, fa uns mesos, ha obert un comerç de queviures a sota de casa. En poc temps, s’ha guanyat l’estima dels veïns i veïnes per la seva simpatia i atenció cap als clients. Se’l troben parlant amb l’Antoni, el president de l’associació de comerciants del barri, que li està ensenyant la guia Com obrir un comerç a Barcelona.8 El Muhammad ja coneixia la guia perquè n’hi havia portat una còpia la Damaris, una senyora dominicana propietària de la perruqueria del costat. Amb l’Antoni, comenten la normativa d’horaris comercials; per això li lliura la Guia bàsica de normativa comercial.9 En Muhammad li comenta que obre els diumenges i festius fins a la nit no perquè vulgui sinó perquè aquests dies i a aquestes hores ve gent a comprar: «Vénen persones que surten tard de treballar o que han oblidat algun producte en la compra del súper. També vénen molts joves que, en broma, em diuen Apu i al meu establiment, Badulaque, com als Simpsons. Les clientes més fidels són senyores grans, que viuen a prop i no poden carregar gaire pes. A vegades, el meu cosí petit les acompanya a casa amb la compra; fa de noi dels encàrrecs que es diu a Catalunya.» També pregunta si hi ha cap servei on informar-se per canviar el rètol de la porta i posar-lo en català per complir amb la normativa. L’Antoni li diu que s’adreci al l’Institut del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida de l'Ajuntament de Barcelona on l’informaran de tot. També afirma que algunes persones li han dit

8 Iniciativa de la Confederació de Comerç de Catalunya, del Consell de Gremis de Comerç, Serveis i

Turisme de Barcelona i l’Ajuntament de Barcelona http://www.confecom.cat/serveiling/wp-content/uploads/2008/06/art_guia-prac-comera-bcn.pdf

9 Confederació de Comerç de Catalunya, editada en diferents idiomes

http://www.confecom.cat/serveiling/?page_id=189

16

que pel fet de ser estranger, rebrà ajudes, però que ell no s’ho creu, i li pregunta a l’Antoni. La resposta és negativa. Com a nou comerciant i empresari, en Muhammad es beneficiarà del mateix suport que qualsevol altre, ja sigui espanyol o estranger, perquè no hi ha ajuts específics de les administracions públiques per a comerciants de nacionalitat estrangera. Un altre tema que comenten és el de la importància que l’activitat del comerç es correspongui amb el que consta a la llicència. El Muhammad creu que en el seu cas és així, però que ho mirarà per estar-ne segur i que li farà saber a l’Antoni en cas de dubte. Abans de marxar, l’Antoni li explica els avantatges de formar part de l’associació, de la qual altres comerciants nouvinguts ja en formen part. Comenten l’experiència positiva del passat Nadal quan alguns comerciants nouvinguts es resistien en un principi a col·laborar en l’enllumenat del carrer, però després es van adonar dels beneficis comercials que això suposava perquè hi havia més clients, i s’hi van apuntar. El Muhammad li comenta que el seu oncle, que porta dotze anys a Barcelona, és membre de la junta de l’associació de comerciants del seu barri i ja ho fa.

De camí cap a casa, la Rosita i la Blanca van a prendre un refresc al bar de tota la vida, que des de fa dos mesos està regentat per un matrimoni xinès. A l’entrar, la Rosita saluda en Pere i en Joan, dos avis que comenten com ha canviat al carrer i quina sort que el bar l’han agafat en Lu i la Yufen, perquè l’antiga propietària, la Maria, s’ha jubilat; si no, l’haurien tancat i no tindrien on fer la «partida». «Has vist, Rosita? Qui ens ho havia de dir que seria una família xinesa qui es quedaria amb el bar de la Maria! És curiós com molts comerciants estrangers fan el mateix que els d’aquí; mostren tenir l’esperit botiguer. Per a ells, el comerç és més que el lloc de treball. És casa seva i l’espai de vida familiar.»

Al principi, en Pere es molestava perquè no sabien fer el cafè, ni les tapes, i es queixava molt sovint; però l’altre dia ell mateix els va explicar com havien de fer la truita de patates o què era un cigaló. En Joan també els ha recomanat que s’apuntin a cursos sobre cuina i hostaleria.

17

Sabies que

La normativa general d’horaris comercials estableix l’obertura de dilluns a dissabte entre les 7 i les 22 hores, amb un màxim de 12 hores al dia i 72 hores a la setmana. Tanmateix, hi ha algunes excepcions com els comerços d’alimentació de menys de 150 m2, que poden obrir tots els dies excepte els festius de tancament obligatori (el 25 de desembre, l’1 de gener, l’1 de maig i l’11 de setembre) i sense limitació d’horari.10 A Catalunya es pot etiquetar en català, castellà o en qualsevol altra llengua de la Unió Europea. Pel que fa als rètols de caràcter fix dels establiments, tant interiors com exteriors, han de ser redactats com a mínim en català. Les petites empreses creades per autònoms suposen més de la meitat del teixit empresarial de l’Estat espanyol. Negocis creats per l’esperit emprenedor d’individus que, en una part significativa, són immigrats arribats d’altres països. En concret, fins a 198.000 autònoms són de nacionalitat estrangera, la qual cosa suposa l’equivalent a l’11% de la població estrangera segons les últimes dades del Ministeri de Treball i Immigració recollits per l’Associació Nacional d’Empresaris i Professionals Autònoms (ASNEPA). Del conjunt de la UE, procedeixen 108.179 autònoms, mentre que, hi ha 89.446 treballadors independents extracomunitaris. Per comunitats autònomes, Catalunya concentra 38.000 afiliats estrangers; la Comunitat de Madrid, 33.441; mentre que Andalusia compta amb 27.000 autònoms, la mateixa xifra que els autònoms residents només a Barcelona. Ara bé, ASNEPA va alertar que, durant l’any 2009, més de 18.000 autònoms estrangers van tancar els seus negocis. Més de la meitat dels barcelonins tria les botigues de barri o especialitzades per comprar aliments, roba i calçat, parament de la llar, i oci i cultura, en detriment dels centres comercials i els grans magatzems. Aquest fet es veu afavorit per l’increment del comerç de proximitat, en molts casos regentat per persones nouvingudes.11 Existeix la figura jurídica de «l’ajut a la família» que entén que els membres de la família en edat laboral poden fer feines en el negoci familiar per tirar-lo endavant, sense necessitat de formalitzar un contracte i sempre que convisquin junts en el mateix habitatge. És una figura habitual en establiments d’hostaleria on el cònjuge o els fills donen un cop de mà.

10

Llei 8/2004, de 23 de desembre, d’horaris comercials i Llei 17/2005, de 27 de desembre, de modificació de la Llei 8/2004.

11 Enquesta d’opinió «Òmnibus Municipal» de l’Ajuntament de Barcelona, juny 2009.

18

5. Rumor. SISTEMA SANITARI. «Abusen dels serveis sanitaris i col·lapsen les urgències»

Escenari: sala d’espera del CAP. La Rosita i la Blanca assegudes mentre

esperen el torn. Xerren amb altres pacients, com una amiga de la Rosita a qui

acompanya un noi equatorià que la cuida. Infermera que crida un pacient.

Senyora amb mocador amb carro de neteja. Taulell d’informació amb

treballadors/ores de diversos orígens i diàleg amb un noi d’origen africà sobre

tema urgències.

A la tarda, la Rosita ha d’anar al CAP a recollir unes anàlisis de sang. L’acompanya la Blanca. Quan arriben al CAP, la Blanca saluda la seva cosina Juana que treballa a la recepció. Com que arriben d’hora, s’asseuen a la sala d’espera, on hi troben la Conxita, una veïna de la Rosita de tota la vida. L’acompanya el Manuel, un noi equatorià que en té cura des que la seva vista ha empitjorat molt. Quan la infermera surt a cridar un pacient, comenta:

—Conxita, un altre cop la tenim per aquí? Què li passa?

—Sí, filla, estic una mica refredada i li ho volia comentar a la doctora.

—Doncs la doctora avui no hi és. La substitueix el doctor Raimundo. Aviat la cridarem.

Quan la infermera marxa, la Conxita diu en veu baixa a la Rosita:

—Com ha dit que es deia el doctor?

La Rosita li respon:

—Sí, dona, és aquell noi tan atent i ben plantat que sovint substitueix la doctora!

—Aquell que no és d’aquí?! Ai, senyor! No me’n refio. D’on l’ha degut treure, el títol de metge?!

Un senyor que seu a la vora i les escolta s’afegeix a la conversa i comenta:

—Doncs és un doctor molt reconegut. L’altre dia el vaig veure a la tele catalana en un programa on parlaven d’això de la grip A. I vaig quedar impressionat del seu català!

19

Surten dues dones amb mocador de la consulta, una jove i una altra més gran. Ara els toca el torn a la Rosita i la Blanca. Com que només han de recollir unes anàlisis acaben de seguida, quan surten es troben amb una metgessa que coneix la Rosita i aprofita per comentar-li. «Hola, doctora Bofarull. Hem vist sortir una senyora gran com jo amb mocador. Sembla que cada vegada hi ha més estrangers que vénen a beneficiar-se del nostre sistema sanitari.»

La metgessa li respon: «En realitat, aquesta senyora porta vivint 30 anys a Barcelona. S’ha fet gran aquí i avui l’acompanya la seva filla. A més, ha de saber, Sra. Rosita, que les persones grans estrangeres són molt poques, i en realitat atenem més estrangers de la Unió Europea que vénen a curar-se per la qualitat del nostre sistema sanitari, que no d’altres continents, de la mateixa manera que nosaltres ens beneficiem dels ajuts com els del Fons Social Europeu per a construir equipaments i carreteres. I és veritat que hi ha turisme sanitari, però és privat i per a persones d’un alt poder adquisitiu, que no vénen als CAP.»

En marxar, s’acomiaden de la cosina de la Blanca, que és al taulell de recepció explicant a un noi estranger que ha de demanar hora per veure el metge, que no pot venir directament pensant que l’atendran de seguida. L’ajuda una mediadora intercultural del CAP. El noi es queixa que des que treballa descarregant camions a Mercabarna, li fa mal l’esquena. Diu que aquest matí ha anat a urgències de l’hospital però allà l’han informat que ha d’anar al CAP. La mediadora li explica que les urgències són per casos greus perquè sinó el servei es col·lapsa i això és un problema per la gent que realment necessita atenció urgent. Li diu que en el seu cas ha de demanar cita amb el metge de capçalera qui, si ho creu convenient, l’enviarà a l’especialista. El noi afirma que no ho sabia, que al seu país quan estàs malalt vas directament a l’hospital. Els agraeix l’explicació i s’acomiada després que la Juana li dóna hora amb el seu metge.

A la cua, una persona es queixa que fa molt que s’espera i que l’atenció al noi estranger ha durat molta estona a causa de la traducció i la mediació. Una auxiliar des de darrera del mostrador demana paciència i explica : «És veritat que la traducció sembla que alenteix el servei, però pensi que sense mediació encara seria més llarg perquè no ens entendríem, trigaríem més en diagnosticar, establir el tractament i estar segurs que el pacient ho ha comprès i que pugui explicar-se millor, a fi d’evitar riscos per a la seva salut. Tot això suposa un benefici per al bon funcionament del sistema sanitari, el fa més eficient i, per tant, s’aprofiten millor els recursos.» Afegeix que, a mesura que les persones nouvingudes coneguin el sistema i també la llengua, la necessitat de traducció anirà desapareixent.

20

En sortir, la Blanca saluda la Liubov, una noia russa que vivia al seu barri.

—Hola, Liubov, què fa per aquí?

—Hola, Blanca, ara visc en aquest barri! El meu home, l’Oriol, i jo portem el nostre fill petit a la visita de la pediatra. Ens toca començar amb el menjar sòlid del nen i n’hem d’estar informats tots dos!

La sala d’espera de Pediatria està animada. Hi ha una munió d’infants que juguen. La Rosita, en veure l’animació, comenta: «Quina sort que tenim. Fa pocs anys, aquesta sala era quasi buida i era una mica trist. Ara, amb tants infants, sembla que hi ha més vida.»

21

Sabies que

Tota persona estrangera empadronada al municipi on resideix té dret a l’assistència sanitària en les mateixes condicions que els nacionals. Segons el Decret 55/1990 i el Decret 178/1991, tenen accés a l’assistència sanitària pública: - Les persones que cotitzen a la Seguretat Social. - Les persones que no cotitzen a la Seguretat Social, tenen recursos econòmics i paguen una quota econòmica periòdica de 87,34 € al mes. - Les persones que demostren no tenir prou recursos econòmics. L’atenció sanitària d’urgència i tota l’assistència als menors de 18 anys i a les dones embarassades està garantida per a qualsevol ciutadà estranger independentment de la seva situació administrativa, segons el que estableix l’art. 12 de la Llei orgànica 2/2009, d’11 de desembre sobre drets i llibertats dels estrangers i la seva integració social. El marc legal internacional de drets universals també garanteix el dret a la sanitat de tota persona independentment de la seva nacionalitat.12. Segons el Servei Català de Salut, el 17,1% del total de targetes sanitàries emeses a Barcelona l’any 2008 eren per a persones de nacionalitat estrangera, percentatge similar al pes que tenen en la població total. Cal tenir en compte que es tracta de població jove i amb pocs problemes de salut. Segons el Departament de Salut de la Generalitat, l’any 2006, el total de la despesa sanitària de la població estrangera representava el 4,3% del pressupost total, mentre que la població estrangera era quasi el 13% del total dels habitants de Catalunya. Al mateix temps, les dades confirmen que, a Catalunya, els immigrants van al metge la meitat que els autòctons i que el consum farmacèutic dels pacients de nacionalitat espanyola és un 41% més elevat que els dels estrangers. I, en la mateixa línia, trobem que la despesa sanitària dels immigrants a Catalunya és la meitat de la mitjana catalana. Les mateixes fonts indiquen que el cost de l’atenció a urgències dels pacients estrangers és entre el 10 i 17% menor que el de l’atenció a pacients espanyols.13

12

Art. 25 Declaració Universal del Drets Humans; art. 12 Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials

i Culturals; art. 3 del Conveni per a la protecció dels drets humans i la dignitat de l’ésser humà respecte a

les aplicacions de la biologia i la medicina; arts. 28, 43 i 45 de la Convenció Internacional sobre la

protecció dels drets dels treballadors immigrants i les seves famílies.

13

Immigració i salut: estat de salut, necessitat i utilització dels serveis d’atenció primària. Secretaria per la Immigració, Generalitat de Catalunya, 2008.

22

Un estudi de l’Hospital de Sant Pau conclou que l’assistència a urgències de la població estrangera és la mateixa que l’espanyola; exactament el 14,2% del total de pacients, que correspon al percentatge de població estrangera que viu a l’àrea d’influència de l’hospital. El 15,6% de metges col·legiats a Barcelona el 2009 eren estrangers, i aquell any van suposar el 57% de les noves incorporacions.14 Els metges estrangers supleixen la manca d’especialistes i de personal de baixa o de vacances. Catalunya pateix dèficit sobretot de metges de família, anestesistes, ginecòlegs, pediatres i psiquiatres, i també d’infermeres. Els nous i noves professionals sanitaris suposen també un relleu generacional (la suplència equilibrada dels que es jubilen o moren pels acabats d’incorporar al sistema). L’Institut d’Estudis de la Salut de la Generalitat de Catalunya ofereix un programa d’acollida i formació als professionals sanitaris estrangers.15

14

Dades del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB) 15

Institut d’Estudis de la Salut, Generalitat de Catalunya: http://www10.gencat.net/gencat/AppJava/cat/actualitat2/2008/80723programadacollidadeprofessionalsestrangers.jsp

23

6. Rumor: IDENTITAT. «Estem perdent la identitat»

Escenari: sala del centre cívic. Durant el col·loqui posterior a la pel·lícula. La

Rosita i la Blanca seuen al públic. Hi ha gent diversa en edat i procedència. Un

cartell a la paret anuncia l’acte i es veu el títol de la pel·lícula que s’ha projectat

avui. Hi pot haver cartells d’altres activitats del centre cívic que promouen la

convivència i la interculturalitat.

Aquella tarda, la Rosita i la Blanca van al centre cívic del barri on fan cinefòrum un cop a la setmana. A la Rosita li agrada molt anar-hi perquè les pel·lícules sempre són interessants i els debats que es fan després són ben animats i entretinguts. De vegades, com avui, la Blanca l’acompanya. La pel·lícula programada per avui es titula El buen nombre i és la història d’una família hindú emigrada de Calcuta a Nova York. Narra com aquesta família intenta incorporar-se a la nova societat sense oblidar les seves arrels. Tot i que els pares enyoren la família i la cultura de l’Índia, estan orgullosos de les oportunitats que els seus sacrificis ofereixen a la seva descendència.

En acabar la pel·lícula, s’obre un col·loqui perquè els assistents puguin opinar i dir-hi la seva. Avui, la dinamitzadora del debat és la Mireia, veïna del barri que treballa en cinema i que ha col·laborat en la realització de l’última pel·lícula de la directora peruana-catalana Claudia Llosa, candidata als Oscars de l’any 2010. Parla de les dificultats que les famílies immigrants passen quan s’incorporen en una nova societat. Demana als assistents quins paral·lelismes poden fer amb la realitat que viu actualment Barcelona amb l’arribada d’immigrants de països diversos.

En Pere demana la paraula: «El problema actual amb la immigració és que es produeix de manera massificada i que, a diferència del que succeeix a la pel·lícula, on els protagonistes s’esforcen per integrar-se a la societat que els acull, aquí alguns nouvinguts no es volen integrar i formen guetos.» Una altra veïna, la Ramona, hi està d’acord: «ara no és com abans, quan al barri es coneixia tothom. Ara tinc por d’anar per segons quins carrers perquè són plens de gent diferent i no fan les coses com nosaltres.»

La Rosita no s’està de dir-hi la seva: «Recordo quan vaig arribar a Catalunya als 13 anys provinent d’un poble de Múrcia. Els meus pares van haver de deixar casa i família i van emigrar a Barcelona buscant una vida millor. Els primers temps van ser durs, vam viure uns anys en unes barraques a Montjuïc perquè no en teníem prou per llogar un pis. També recordo les dificultats a

24

l’escola, perquè no hi havia anat mai i els companys de la classe es reien de mi. A casa, els pares mantenien la llengua, els costums i les maneres de fer murcianes, però es van anar adaptant i ara jo i els meus fills ens sentim catalans.»

«I a més», continua la Rosita, «llavors també era difícil, perquè era el temps de la dictadura franquista i les polítiques públiques no donaven resposta a les necessitats de la població. Si arribaves a l’Estació de França i no tenies feina, casa o algú que t’esperés, t’enviaven de tornada cap el poble. Un dels aspectes que sí que afavorien el procés d’adaptació és que tots érem espanyols, teníem el mateix estatus jurídic. Ara, en democràcia, tenim la sort que els recursos públics, com els d’acollida, permeten que les persones nouvingudes s’adaptin en millors condicions.»

En Josep també explica la seva experiència: «Quan la situació econòmica aquí era molt complicada i es necessitava mà d’obra a Europa, vaig emigrar de manera irregular a Bèlgica als anys 60 i, com d’altres espanyols, vaig ser un sense papers. Amb el que vaig estalviar malvivint a Bèlgica vaig poder tornar i començar el meu negoci a Barcelona. Com a tot arreu, hi havia gent acollidora i d’altra que no ho era tant. Per això em sap greu que sovint es culpi als nouvinguts de tots els problemes.»

La Susanna li respon: «Però el que passa actualment és diferent. Ve massa gent i aviat a les escoles no es parlarà el català ni se celebraran les nostres tradicions.»

La Mireia, la moderadora, respon i pregunta si creuen que els costums que ara tenim són els mateixos que tenien els nostres pares o els nostres avis. Ella creu que la cultura catalana, com qualsevol altra, és viva i està en constant evolució. «Si bé no és fàcil, perquè persones de diferents orígens i condicions han d’aprendre a conviure. La diversitat és riquesa i també complexitat, perquè tothom ha d’adaptar-se a un nou entorn de vida.»

«Tanmateix, la situació no és nova, la nostra llengua, les nostres tradicions i tarannà s’han creat durant segles a partir del contacte amb altres cultures que han anat aportant el seu gra de sorra: els torrons són d’origen àrab; el garrotí, un pal flamenc proper a la rumba, va néixer a Lleida i és una barreja d’estils musicals de diferents orígens; el Futbol Club Barcelona va ser fundat per un senyor suís. Aquests són alguns dels molts exemples que es podrien recollir per demostrar com el desenvolupament de la ciutat i el país és resultat de les aportacions de les persones immigrades i els seus descendents.»

«Jo crec», finalitza la Mireia, «que la majoria de persones que arriben a Catalunya intentaran aprendre la llengua i els hàbits de la societat que les acull, però també hi aportaran les seves particularitats. José Montilla, l’actual president de la Generalitat, és un exemple de català d’origen immigrant que ha

25

arribat a assumir responsabilitats polítiques i participar activament en la construcció del país. Per cert, és l’únic president d’una comunitat autònoma que no ha nascut a la comunitat que presideix. Hauríem de deixar de veure la immigració com una amenaça i considerar-la una oportunitat. El mestissatge és una riquesa i permet aprendre i conèixer altres realitats.»

«D’acord», diu la Susanna, «és veritat que la nostra cultura ha rebut múltiples influències. Però, els pares i mares d’origen estranger, què transmeten als seus infants?, aquests valors del mestissatge o el tancament en si mateixos?»

La Blanca intervé : «No es pot generalitzar, ni parlar de totes les famílies immigrants com un grup homogeni! Igual que no totes les famílies catalanes són iguals. De totes maneres, crec i entenc que algunes famílies immigrades tenen dubtes sobre què han de transmetre als infants i què no. Els pares i mares volen el millor per als seus fills, perquè en part ha estat per ells que han emigrat: perquè puguin estudiar, viure en millors condicions i tinguin més oportunitats. I sí, al principi tenen la intenció que els infants es comportin com al país d’origen, perquè és el que els pares coneixen. A més, sovint també pensen en el retorn. Amb el temps, però, veuen que els fills i filles s’adapten i es fan d’aquí.»

Per tant, no els beneficia el restringir les seves relacions al propi col·lectiu i viure aïllats de la realitat que els envolta, perquè és impossible. Els nois i noies també viuen aquest debat. Per això és tan important que els nostres infants vegin que la societat d’acollida reconeix i valora la cultura d’origen de la família i fa visibles els punts en comú, perquè així els serà més fàcil apropar les dues cultures. Si les percep allunyades, ho viurà com un conflicte, tindrà dificultats d’inclusió aquí i també de relació amb la família.

Mentre la discussió al centre cívic continua, a la Rosita se li fa tard i marxa cap a casa. La Blanca també ha de marxar perquè avui hi ha reunió de la seva comunitat de veïns.

26

Sabies que

Malauradament, en qualsevol procés migratori, hi ha un percentatge de «clandestins». Per exemple, l’agregat laboral d’Espanya a Brussel·les assenyalava en un informe de l’1 de gener del 1962 que: «La emigración clandestina española en Bélgica sigue aumentando de un modo alarmante, ya que un 60% al menos de nuestros compatriotas que llegan a este país viene al margen del Convenio (Acuerdo Hispano-Belga de Emigración de 1956)» citat per Ana Fernández a Mineros, sirvientas y militantes, Madrid, Fundación 1º de Mayo, 2006. Són molts els exemples de com la cultura catalana evoluciona i es renova a partir d’aportacions de catalans i catalanes d’origen immigrat: En gastronomia la mona de Pasqua té un origen àrab. El nom prové de la «munna», terme àrab que significa «provisió de la boca», i era un regal que els moriscs feien als seus senyors. En literatura, l’escriptora Najat el Hachmi d’origen marroquí va guanyar el premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull de novel·la del 2008, amb L’últim patriarca. En música els exemples són múltiples: Les havaneres són el testimoni de la marxa a Cuba durant el segle XIX de nombrosos mariners catalans que buscaven com guanyar-se la vida i tornaven carregats de rom, tabac, ritmes i cançons. A l’igual que la rumba flamenca, també anomenada catalana, és hereva directa de la guaracha cubana. I va ser en Gato Pérez, d’origen argentí, qui als anys setanta participa en un nou impuls del gènere, a partir de la tradició rumbera barcelonina. O en Pep Ventura, renovador de la sardana al segle XIX, que va néixer a Alcalà la Real (Jaén), on la banda principal de música pertany a l’Associació Musical Pep Ventura http://ampepventura.com/. El seu pare era de Figueres, ciutat on va néixer l’any 1952 Kiko Veneno, un dels renovadors del flamenc modern, «fill de militar i pagesa», i que sol comentar sobre ell mateix: «aquest andalús profund es veu obligat de tant en tant a defensar la seva terra d’origen i combatre els prejudicis que envolten Catalunya i els catalans». http://www.kikoveneno.net/htdocs/a_inicio.htm *Per a conèixer les iniciatives pel diàleg intercultural de la ciutat, consulteu la web municipal de Barcelona diàleg intercultural http://www.bcn.cat/novaciutadania/arees/ca/dialeg/programes.html.

27

7. Rumor: CONVIVÈNCIA I CIVISME. «No coneixen les normes, són incívics»

Escenari: reunió de la comunitat de veïns i veïnes a l’edifici de la Blanca. Gent

diversa en edat, gènere i procedència de peu a l’entrada de l’edifici. Imatge del

president de l’escala mentre dóna un fullet de l’Ajuntament sobre convivència i

civisme a una nova veïna, una noia jove amb mocador.

Quan la Blanca arriba a casa seva, es troba que la reunió de la comunitat de veïns ja ha començat a l’entrada de l’edifici. Ella hi assisteix com a propietària ja que comprà el pis fa tres anys. A part dels propietaris, també es convida els llogaters a les reunions quan els propietaris no poden assistir-hi. D’aquesta manera tothom se sent part de la comunitat i es poden tractar temes comuns com el manteniment de l’edifici o darrerament la instal·lació de la TDT.

La decisió de convidar els llogaters la van prendre arran de l’assessorament dels tècnics de l’Ajuntament que els van ajudar a renovar la junta de la comunitat. A l’escala hi viuen persones de diferents condicions i indrets del món. Alguns d’ells, malgrat ser propietaris, no coneixien què significava ser secretari o tresorer d’una comunitat de veïns. Amb el suport de l’Ajuntament, han pogut aprendre i assumir responsabilitats en el bon funcionament de la comunitat. D’aquesta manera, s’ha millorat la comunicació i la transmissió d’informació sobre les decisions de la comunitat que afecten tothom, com ara les relacionades amb el pagament de les quotes d’escala.

La Blanca reconeix que, des que participen més veïns i veïnes a les reunions de l’escala, es coneixen més entre ells. Ara se saluden i hi ha més respecte. També han incorporat una pràctica de benvinguda. A cada nou veí, vingui de l’estat o de l’estranger, se l’acull explicant-li els drets i deures envers la comunitat i l’edifici, fet que suposa un esforç extra per als veïns i veïnes perquè hi ha força mobilitat i alguns pisos canvien sovint de llogaters.

Avui participa en la reunió una nova veïna. El Sr. Ortega, president de l’escala, li presenta els veïns i veïnes que formen la junta i l’informa de diverses qüestions com ara la decisió que han pres aquest any de pintar l’escala, fet que suposarà un augment de la quota que es paga de comunitat. Per acabar, li ofereix un fullet de l’Ajuntament on s’expliquen les normes generals de convivència i civisme, és a dir, el marc de drets i deures de veïnatge.

El document comença afirmant que totes les persones que resideixen o treballen a l’edifici (com ara els comerciants) són membres de la comunitat de veïns, encara que no siguin propietaris. I tenen l’obligació de respectar certes pautes de comportament basades en la bona educació i marcades per les ordenances municipals, com la de civisme.

28

Per exemple, cal tenir una cura especial en les activitats quotidianes que pugin ocasionar molèsties als veïns i veïnes. Així, cal evitar estendre la roba sense escórrer o vigilar el nivell de sorolls a partir de les deu de la nit, tot evitant aquells que puguin pertorbar el descans dels veïns, com poden ser el volum de la música o de la televisió. On viu la Blanca, havien tingut problemes per actituds incíviques d’alguns veïns i veïnes, tant d’origen espanyol com estranger; algun cop fins i tot van haver de trucar la Guàrdia Urbana. El conflicte només es va resoldre quan s’hi van implicar la resta de veïns i veïnes, fruit de la major comunicació i confiança que hi havia a l’escala. Abans, alguns deien: «Com vols que els digui res si no els conec i no parlen castellà ni català?» Però ara tothom fa un esforç, i es nota.

La Blanca entén que les normes són necessàries, però s’adona que la convivència veïnal es fonamenta també en l’ajuda mútua, en compartir responsabilitats i en el coneixement mutu i la relació entre el veïnat.

Sabies que

Del 2006 al 2010, només el 18% de les multes per infraccions de de l’Ordenança de Convivència eren per estranger residents a Barcelona. L’Ajuntament ofereix assessorament per a la formació i gestió de les comunitats de veïns a través del servei de suport a l’organització de comunitats de veïns i veïnes. També hi ha editada la Guia de suport per a l’organització de les comunitats de veïns i veïnes (Àrea de Prevenció, Seguretat i Mobilitat, Ajuntament de Barcelona). Es pot descarregar en format PDF: http://w3.bcn.es/fitxers/civisme/guiacatalavincles.695.pdf Per a més informació, podeu consultar la web sobre civisme de l’Ajuntament http://w3.bcn.es/V28/Home/V28HomeLinkPl/0,3047,10062992_10222299_1,00.html, trucar al 010 o visitar les Oficines d’Atenció al Ciutadà dels districtes.

29

8. Rumor: HABITATGE. «Viuen apinyats i baixen el nivell dels pisos»

Escenari: final de la reunió de veïns i veïnes a l’edifici de la Blanca. Encara a

l’entrada. Grups petits de veïns i veïnes. En un grup, la Blanca, la Núria

(autòctona) i la Yamila (la nova veïna marroquina amb mocador). Diàleg entre

elles.

Durant la reunió de la comunitat de veïns, un dels assistents comenta que té la impressió que el llogater d’un dels pisos està rellogant habitacions. Els presents recorden els problemes que van tenir fa un temps amb un altre llogater que es va quedar sense feina i que es dedicava a rellogar habitacions sense el permís del propietari. En alguna ocasió, havia arribat a llogar habitacions a famílies senceres. A més, les persones rellogades sovint ho feien per poc temps, fet que suposava un moviment continu de veïns i veïnes. Aquesta situació va provocar problemes de convivència amb el veïnat, de soroll i d’higiene. Un dels presents recorda com la denúncia que la comunitat de veïns va fer a l’Ajuntament, que va respondre oferint un Servei de Mediació, va ajudar a resoldre el problema. Comenten que, en cas que es repeteixi la situació, podrien tornar a demanar la intervenció d’aquest servei municipal.

Abans d’acabar, la Carmela anuncia que: «El proper cap de setmana, organitzo una festa d’aniversari a casa meva i he convidat un grup d’amics a sopar. Els que vulguin estan convidats a una copa.» Entre tots acorden que la festa hauria d’acabar abans de mitjanit.

Un altre dels conflictes veïnals que es van tractar durant la intervenció del Servei de Mediació va ser el de les molèsties ocasionades per les trobades familiars i festives que s’organitzaven a l’edifici. Es va acordar que des d’aquell moment s’informaria prèviament a la comunitat de la celebració de festes i que se’n negociaria conjuntament la durada. La Yamila, una veïna d’origen marroquí que fa poc que viu a l’edifici, es mostra gratament sorpresa per la mesura: «On vivia abans, les coses eren ben diferents. Un cop que celebràvem al meu pis la Festa del Xai amb alguns familiars, un veí amb qui no havia parlat mai va trucar la policia denunciant el soroll. Ah! i accepto la invitació per dissabte; hi passaré una estona.»

En acabar la reunió, la Blanca es queda xerrant una estona amb la Núria i la Yamila: «Gràcies, Núria, per haver fet de cangur de la meva filla la setmana passada quan vaig haver de sortir més tard de la feina.»

La Núria li diu que: «De res, dona, estic encantada de fer-ho sempre que ho necessitis. Per cert, al meu home li van agradar molt les empanades peruanes que ens vas fer.»

«Quan vaig arribar a Europa», comenta la Blanca, «em va sobtar el ritme de vida que hi ha aquí. Es viu molt de pressa i amb poc temps per estar a casa.»

30

«A mi», afegeix la Yamila, «encara em sorprèn que aquí les visites a les cases s’acordin amb antelació. En canvi, al meu país, les portes de casa són sempre obertes i la gent ens visita sense cap raó especial, pica la porta i entra encara que només sigui per saludar.»

La Núria els explica que a Catalunya ens agrada estar avisats de les visites per poder tenir la llar «presentable» pel que fa a ordre i neteja, com a acte de respecte al convidat.

La Yamila expressa com n’està de contenta d’haver vingut a viure en una comunitat tan ben avinguda. Explica que els ha costat molt trobar un propietari que els volgués llogar el pis, només pel fet de ser marroquins. La Blanca i la Núria li comenten que aquí no sempre ha estat així i que ha calgut esforç i molta voluntat per part de tots els veïns i veïnes. Li expliquen que hi va haver un temps que alguns propietaris no volien llogar els pisos a estrangers perquè no se’n refiaven i creien que no els pagarien el lloguer o que els farien malbé els pisos. Fins i tot es deia que el fet de llogar o vendre a estrangers faria baixar el valor dels pisos. Però aquesta opinió ha canviat, sobretot de les bones experiències que han tingut amb llogaters estrangers i també gràcies a l’assessorament de l’Oficina d’Habitatge del districte, així com del programa Avalloguer de la Generalitat, un sistema de cobertura a propietaris/es davant de possibles impagaments dels llogaters.

«Jo i la meva família», afirma la Blanca, «hem de fer-nos entendre i fer un esforç per comprendre i adaptar-nos als costums locals, perquè la convivència és adaptació mútua entre antics i nous veïns». Abans d’acomiadar-se, totes tres reconeixen que, en tot cas, la convivència veïnal no és fàcil, que és responsabilitat de tothom i que cal tenir-ne cura de manera permanent.

31

Sabies que

La Llei 18/2007, de 28 de desembre, del dret a l’habitatge a Catalunya, estableix que són utilitzacions anòmales d’un habitatge la desocupació permanent, la sobreocupació, així com l’infrahabitatge. El punt e) de l’article 3 defineix l’habitatge sobreocupat com «aquell en què s’allotgen un nombre excessiu de persones, en consideració als serveis de l’habitatge i als estàndards de superfície per persones fixats a Catalunya com a condicions d’habitabilitat. Se n’exceptuen les unitats de convivència vinculades per llaços de parentiu, si l’excés d’ocupació no comporta incompliments manifestos de les condicions exigibles de salubritat i higiene ni genera problemes greus de convivència amb l’entorn». La mitjana d’ocupació de les llars de Barcelona és de 2,5 persones. De les 655.023 llars de la ciutat, només a 26.534 hi viuen més de 5 persones, sense tenir en compte la superfície. Sobre el total d’habitatges a la ciutat de Barcelona, només el 0,16% es poden considerar sobreempadronats (no es pot diferenciar si són estrangers o no, ja que aquesta dada no es recull a les bases de dades). D’altra banda, en 197.038 habitatges, hi viu només una persona. http://www.bcn.cat/estadistica/catala/dades/tpob/llars/a2009/estruct_llars/t1.htm Al 2010, només el 15% de les sol·licituds d’habitatge protegit de propietat i lloguer eren de població estrangera, segons les dades del Patronat Municipal d’Habitatge de Barcelona. Per a informació sobre Avalloguer de la Generalitat, consulteu http://www.gencat.cat/especial/habitatge/cat/avalloguer.htm. A cada districte de la ciutat, hi ha una Oficina d’Habitatge on ofereixen informació integral, des d’ajuts a la rehabilitació fins a suport en temes com la sobreocupació o l’infrahabitatge.

32

9. Rumor: SISTEMA EDUCATIU. «Baixen el nivell de les escoles»

Escenari: sala d’estar de casa de la Rosita. Família dinant a taula: Rosita, fills i

nétes (una d’elles és adoptada d’Etiòpia). Diàleg entre ells sobre el sistema

educatiu i la immigració.

Com quasi cada diumenge, la Rosita té els seus fills i famílies a dinar a casa. El fill gran, que és separat, avui ha vingut amb les seves filles de 8 i 10 anys; el segon fa quatre anys que va adoptar una nena d’Etiòpia, que ara en té 7; i el petit té dos nens de 2 i 5 anys.

Quan seuen a taula, la Rosita pregunta a les seves nétes grans com els va a l’escola. Vol saber si estan contentes amb el nou centre on estudien. Una d’elles posa mala cara i explica:

«M’agradava més l’escola on anàvem el curs passat i trobo a faltar les meves amigues, especialment la Janice, una noia filipina que era la meva millor amiga».

Abans vivien al mateix barri que la Rosita i anaven a un centre públic. Però els seus pares van decidir canviar de barri perquè estaven descontents amb l’escola i amb el veïnat. Estaven preocupats per l’alt percentatge d’estudiants nouvinguts que en pocs anys havien arribat a l’escola i temien que aquest fet perjudiqués l’educació de les seves filles. Ara viuen en un altre barri i van a una escola concertada.

El seu pare, l’Enric, respon:

«Estic molt content amb la nova escola i una de les coses que més m’agraden és que el percentatge d’alumnes estrangers és baix. No culpo de la situació als mateixos immigrants sinó al fet que es concentrin en poques escoles.»

Un altre dels fills, el Ramon, es mostra disconforme. La seva filla va a l’escola on anaven abans les filles del seu germà i no n’està descontent.

«Tot i que és cert que el nombre d’estrangers és elevat, considero que la direcció i el professorat està fent un bon treball adaptant-se a les condicions de l’escola, que són un reflex de la realitat del barri i del món global en què vivim. Des del meu punt de vista, el fet que hi hagi diversitat a l’escola és positiu ja que suposa un enriquiment tant per als alumnes com per als pares, que d’aquesta manera tenim l’oportunitat de relacionar-nos amb persones de diferents cultures i aprendre els uns dels altres. També considero que l’escola és fonamental per a la promoció de la convivència i l’aprenentatge de viure amb persones i grups diferents. Penso que canviar els fills d’escola perquè hi ha un índex alt d’immigrants estrangers suposa aïllar-los de la realitat, a més de

33

deixar-los sense la possibilitat d’enriquir-se i aprendre a conviure. Aquesta experiència de conviure en diversitat els serà molt útil en el futur, mentre que els infants que han crescut en un entorn monocultural ho tindran més complicat per adaptar-se a un món plural.»

El Ramon continua dient:

«Reconec que hi ha molta feina a fer, però que és una tasca lenta i que cal implicació i esforç per part de tothom. A més, les dades desmenteixen que la presència de nouvinguts provoqui un descens en el nivell d’educació de les escoles. Potser, el percentatge d’alumnes estrangers en algunes escoles és molt elevat, però la solució no és treure’n els estudiants autòctons sinó que cal una bona gestió en la distribució dels nouvinguts a les diverses escoles del barri i de la ciutat. Les xifres actuals a la nostra escola no es corresponen amb el pes real del fet immigratori al barri i un dels obstacles és que, en alguns barris com el nostre, hi ha poques escoles concertades i les que hi ha tenen pocs alumnes estrangers».

La seva dona, la Clara, intervé:

«L’escola del barri on ensenyo té més del 40% d’alumnes nouvinguts. És un fenomen complex i difícil. Hi ha mestres i pares que es queixen, però considero que és millor fer-hi alguna cosa en lloc de marxar del barri o que quedar-se en la queixa. A la meva escola, han hagut de canviar el funcionament i la metodologia i els resultats comencen a ser positius. Com totes les escoles públiques, tenim el que se’n diu «matrícula viva», que vol dir que durant tot el curs poden incorporar-se alumnes nous, tant autòctons com nouvinguts, i que alguns també poden marxar abans que acabi el curs. Un dels recursos amb què comptem per gestionar aquesta arribada d’alumnes estrangers són les aules d’acollida. Aquestes suposen un complement a l’aprenentatge de la classe, en especial de la llengua catalana, i faciliten la integració d’aquests alumnes al centre, perquè el que volem és que sigui el conjunt de la comunitat educativa la que sigui acollidora.»

«I, per cert, pel que fa a la llengua, els alumnes aprenen català molt més ràpid del que la gent es pensa, molts en menys de 6 mesos.»

El Lluís, el fill petit de la Rosita, que viu en un altre barri, afegeix:

«A l’escola dels meus fills, hi ha força diversitat i el percentatge d’alumnes nouvinguts es correspon amb el de la realitat del barri. He llegit al blog de l’escola que els mestres reben formació intercultural. També hi ha pares i mares implicats. Una de les comissions de l’AMPA s’encarrega de l’acollida de famílies nouvingudes i té també un rol de mediació. Una cosa que ha funcionat molt bé és incloure famílies nouvingudes a la junta de l’AMPA, ja que això els fa sentir inclosos i reconeguts.»

34

La seva dona, la Claudia, completa l’explicació:

«I des de la comissió d’acollida de l’AMPA de l’escola s’organitzen festes i xerrades de les diferents cultures presents al centre, fan sortides perquè els pares i mares ens coneguem, i ajuden en la resolució de conflictes que puguin sorgir. També tenen un grup de conversa en català per al qual reben una subvenció de l’Ajuntament i en el qual participo de manera voluntària. També sabem que hi ha escoles que desenvolupen experiències com els projectes d’acompanyament a famílies nouvingudes: a una família autòctona li és assignada una família nouvinguda i l’acompanyen durant tot el curs.»

La conversa sobre les escoles continua durant una bona estona a la taula de la Rosita. Quan acaben de dinar, la Rosita s’adona que s’ha quedat sense cafè. Per sort, la botiga d’en Muhammad deu estar oberta i la Rosita demana a un dels seus fills que baixi a comprar un paquet de cafè.16

16

Per a més informació sobre horaris comercials, aneu al quadre «Sabies que» del rumor 4 sobre comerç.

35

Sabies que

El Consorci d’Educació de Barcelona (CEB) ha estat creat pel Govern de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona per gestionar de manera conjunta l’educació a la ciutat de Barcelona. El Consorci és responsable de l’escolarització, planificació i desenvolupament dels serveis i programes d’innovació educativa. http://www.edubcn.cat/ca/el_consorci Al curs 2008-09 hi havia a la ciutat 204 aules d’acollida, de les quals 178 (87%) eren a centres públics i 26 (13%) a centres concertats i privats. La Federació d’Associacions de Pares d’Alumnes d’Ensenyament Secundari de Catalunya (FAPAES) té publicada la guia Ajudem les famílies nouvingudes.

Llibret de suport a les AMPA per a l’acollida i integració de famílies d’alumnes

nouvinguts. Aquesta guia promou el treball conjunt de les AMPA amb l’escola, especialment en el moment de l’arribada de famílies nouvingudes que és clau per garantir l’èxit posterior. Posa èmfasi en promoure la participació activa de les famílies nouvingudes a les AMPA i fa un recull de bones pràctiques. La trobareu en aquesta adreça: http://www.fapaes.net/pdf/LlibretImmigracioobert.pdf A Catalunya, el percentatge d’alumnes immigrants a les escoles el curs 2009-2010 és del 12,9%. Prop del 85% estan inscrits en centres públics, el 15% en centres concertats i menys de l’1% en centres privats no concertats.17. A Barcelona ciutat, el curs 2008-09 el 74% del l’alumnat estranger anava a centres públics, mentre que el 67% de l’alumnat de nacionalitat espanyola ho feia a centres concertats i privats. Pel curs 2010-2011, només el 15,5 % d’alumnes amb beques-menjador són de nacionalitat estrangera, segons ha fet públic el Consorci d’Educació de Barcelona. Segons dades del Departament d’Educació, per primer cop en vuit anys el saldo d’alumnes nouvinguts als centres educatius catalans és negatiu: n’arriben menys i el nombre dels que marxen és superior. És el resultat de l’impacte de la crisi econòmica en el col·lectiu d’immigrants; n’arriben menys, alguns treballadors sense feina i les seves famílies estan tornant als seus països

17

Informe «Datos y Cifras. Curso escolar 2009-2010», Secretaria General Tècnica del Ministeri d’Educació, 2009, http://www.educacion.es/mecd/estadisticas/educativas/dcce/Datos_Cifras_web.pdf.

36

d’origen, i pel que fa al reagrupament familiar, ha baixat de manera significativa, exactament un 26,2% en passar de 6.234 sol·licituds l’any 2008 a 4.603 l’any 2009.

El Síndic de Greuges alertava en un informe presentat el 2008 de l’elevat nivell de segregació escolar als centres educatius catalans. Segons l’informe i contrari a l’opinió general, la desigualtat en la distribució dels alumnes estrangers en molts barris és superior a la segregació urbana; dins d’una mateixa zona hi ha centres amb una elevada presència d’estrangers i d’altres amb un percentatge molt baix.18

18

Síndic de Greuges, «La segregació escolar a Catalunya», Informe Extraordinari, maig 2008, http://www.sindic.cat/site/unitFiles/2266/segregacio_escolar_web.pdf

37

10. Rumor: ESPAI PÚBLIC. «Sobreocupen i fan mal ús de l’espai públic»

Escenaris: Dos moments d’un dia de la Rosita i la Blanca. Al matí seuen a la

plaça en tornar de la compra i xerren amb unes amigues de la Rosita. A la

tarda, la Rosita va a buscar la seva néta a l’escola i van una estona a la

mateixa plaça. Les acompanya la Blanca.

Imatges de la plaça al matí: Avis/àvies asseguts en bancs. Mare (dona amb

mocador) amb nen petit jugant. Treballadors (diferents orígens) fent cafè en

una terrassa. Gent creuant la plaça amb bosses de la compra o carteres de

feina. Bicicleta creuant la plaça. Furgonetes descarregant. Persona (autòctona)

passejant el gos deslligat i no recollint dejecció. Un venedor ambulant. Una

persona demanant. Treballadors del servei de neteja regant la plaça. Grup

divers de joves xerrant. Noia que passa fent fúting. Persona deixant bossa

d’escombraries a la vora del contenidor.

Al migdia de dimarts, tornant de la compra, la Rosita i la Blanca seuen una estona a la plaça i xerren amb un grup d’amigues. Els agrada trobar-se a aquella hora perquè diuen que s’hi està tranquil, comparat amb altres moments del dia; tot i que en, aquell moment, hi ha una mica de soroll perquè passa per la plaça el servei de neteja i també hi ha un parell de furgonetes descarregant. Les amigues, alçant la veu, comenten la calçotada popular del dia anterior a la plaça i com s’ho van passar de bé. La Rosita li pregunta a la Blanca què va fer ella diumenge. Aquesta li explica que, com molts diumenges, es va trobar amb un grup de famílies peruanes en un parc de la ciutat.

La Montse, la filla d’una de les amigues li pregunta a la Blanca: «Com és que no us trobeu a casa, enlloc del parc? Ara els parcs i places estan envaïts per gent de fora i la gent d’aquí no en pot gaudir.»

La Blanca comenta: «Els nostres pisos generalment són petits i algunes de les meves amigues no tenen casa pròpia perquè treballen com a internes. A més, tenim permís de l’Ajuntament. És important deixar-ho tot net abans de marxar i així ho fem, també tenim cura de no fer massa soroll. Em sembla que així és com ha de ser.»

La Montse comenta que a ella no li sembla bé que s’hi facin tantes coses al carrer, perquè de vegades no es pot ni passar, hi ha molt de soroll i els carrers s’embruten molt. «Els carrers són llocs de pas i cada cop és més complicat caminar-hi. Al parc de davant de casa meva hi ha sempre un grup de joves jugant al voleibol. Abans creuava sense problemes però ara he de donar la volta al parc perquè no em fa gràcia passar pel mig d’un grup d’homes estranys i a més amb risc de rebre una pilotada».

38

Algunes no hi estan gens d’acord. Diuen que els carrers no són només llocs de pas, sinó de trobada i de relació social. «Mira com ens agrada a nosaltres trobar-nos a la plaça i fer petar la xerrada. No fa tant, trèiem les cadires a la porta de casa», comenta una. «El que passa és que avui en dia la gent va molt atabalada i no té temps per parar a relacionar-se amb els altres. Molta gent només aneu de casa a la feina o a consumir en lloc tancats.»

La Blanca hi està d’acord: «Al meu país hi ha molta vida al carrer, potser també perquè el clima hi ajuda. Sempre hi sona música, joves i grans s’hi troben per fer-hi activitats, esports, festes, o simplement per estar i relacionar-se.»

—Però, no hi ha conflictes per aquest ús intensiu de l’espai públic? —li pregunta la Rosita.

La Blanca explica: «D’alguna manera hi ha una autoregulació social i quan hi ha un conflicte aquest s’aborda directament per les parts implicades. No avisem de seguida les administracions. Pel que m’ha semblat, aquí es recorre amb més facilitat a trucar a la policia».

«Tens raó», diu la Rocio. «Sempre han estat els veïns i veïnes els responsables de fer un bon ús i tenir cura de l’espai públic. És clar que les administracions públiques tenen una responsabilitat i el deure de vetllar per un bon ús i pel manteniment dels espais públics, però és feina de tothom com a ciutadans i ciutadanes. L’altre dia vaig llegir un article en què parlaven especialistes sobre aquest tema. Me’n recordo que un acadèmic basc, anomenat Mikel Aramburu, deia que «allò que defineix l’espai públic és el lliure accés... El principi és que tothom té dret a accedir i fer ús de l’espai públic d’una ciutat, amb la condició, això sí, que ningú se l’apropiï».19

La Blanca va recordar de cop que ella també havia llegit el mateix article a classe de català:

«Sí, és cert! I recordo que també un geògraf català deia que l’espai públic és l’altra casa que tenim tots. És una casa compartida... Hem de compartir l’espai públic admetent que hi ha usos diversos i buscar una convivència... crear un cert esperit de tolerància i de negociació, de diàleg, els uns amb els altres».20

La Rosita i la Blanca s’acomiaden fins l’endemà i van cap a casa a fer el dinar.

19

Aramburu, M. (2009). «Convivència intercultural a l’espai públic urbà», a Barcelona societat, Revista

de coneixement i anàlisi social, núm. 16, Ajuntament de Barcelona, pp.62-70.

20 Entrevista al geògraf urbanista Jordi Borja al programa «Tot un món» de TV3 (15/7/2008):

http://www.tv3.cat/videos/321159

39

A la tarda...

Imatge de la plaça a la tarda: grups de mares i pares (d’orígens diversos,

alguns barrejats, d’altres en grups) xerrant mentre vigilen els fills que juguen.

Nens i nenes de diverses edats, jugant a la pilota, dibuixant amb guixos a terra,

saltant a la corda, corrents, amb monopatins... Alguns pares i mares seuen a

les terrasses. Gent que passa. Una persona que passeja el gos lligat i que

recull dejecció. Algun avi sol en un banc. Un parell de guàrdies urbans

passejant. Festa d’aniversari a la plaça. Una moto creuant.

A la tarda, la Rosita recull la seva néta de l’escola. L’acompanya la Blanca i totes van una estona al parc. Quan no ha passat gaire temps, la néta li demana a la Rosita d’anar cap a casa; la Rosita comenta a la Blanca: «Els nens d’avui en dia prefereixen tancar-se sols a casa a veure la televisió o a jugar amb l’ordinador en lloc de jugar amb altres nens a la plaça. Jo recordo que quan érem petits ens estàvem al carrer fins que es feia fosc i les mares ens cridaven per anar a sopar».

«A molts llocs del meu país encara és així», li contesta la Blanca. «També perquè hi ha més nens i joves al carrer que a Barcelona i els horaris de les escoles són diferents. Encara que també creix l’ús de videojocs i de l’Internet.»

En una part de la plaça, un grup està celebrant un aniversari infantil.

Una mare els comenta: «Els districtes volen promoure l’ús familiar de les places. Només cal anar a inscriure’s a la seu del districte. També es promouen activitats familiars als patis de les escoles al llarg de la setmana.»

La Rosita saluda un jove veí de l’escala que passa per la plaça i que li diu que va una estona al gimnàs. La Blanca comenta que al seu home també li agrada molt anar al gimnàs, però que en quedar-se sense feina i haver de reduir costos s’ha donat de baixa. «Ara es troba amb un grup d’amics que estan en situació similar per fer exercici en un parc», diu. Una mare (nouvinguda) li pregunta si han mirat al centre cívic del barri perquè de vegades ofereixen activitats esportives a preus econòmics. Diu que ella hi va a fer ioga des de fa temps. La Blanca, agraïda per la informació, diu que ja li comentarà al seu home.

Comença a fer-se tard, i la Rosita crida la néta per tornar cap a casa.

40

Sabies que

L’Ajuntament de Barcelona té en marxa diverses iniciatives per fomentar un ús adequat i cívic de l’espai públic, com és el Pla per a la promoció del civisme, que proposa un canvi d’hàbits entre la ciutadania i sensibilitzar sobre la cura de l’entorn com a compromís ciutadà. També promou instruments per al foment del civisme com el Banc de Recursos Cívics, que recull les propostes d’activitats per a la promoció del civisme per part d’associacions, empreses de serveis i administracions públiques: http://recursoscivics.net/. Podeu fer arribar els vostres comentaris, opinions i suggeriments a l’Observatori Permanent per a la Convivència de l’Ajuntament de Barcelona a través de la seva pàgina web: http://w3.bcn.es/V28/Home/V28HomeLinkPl/0,3047,10062992_10231805_1,00.html En aquesta web també trobareu informació sobre què heu de fer si voleu formar part de la Xarxa Ciutadana pel Civisme. Segons les dades de l’Ajuntament de Barcelona, durant l’any 2008, només el 9,7% de les sancions (de circulació, ordenances municipals, de convivència, neteja i salut) van ser imposades a persones d’origen estranger .

41

11. Rumor: TREBALL. «No tenen formació. Prenen treball»

Escenari: classe de català de la Blanca. Estudiants immigrants d’orígens

diversos conversant. Professora autòctona. Pòsters a les parets amb

informació sobre el Consorci per a la Normalització Lingüística; sobre el tema

de convalidació estudis; tauler d’anuncis de feina (ofertes de treballs poc

qualificats; anuncis de gent que s’ofereix i on consten nivell d’estudis alt, ex.:

«Llicenciat en Matemàtiques s’ofereix per a classes de repàs»).

Avui la Blanca arriba tard a la classe de català. Quan entra a l’aula, la mestra li pregunta si es troba bé ja que no fa gaire bona cara.

«Estic molt preocupada», diu la Blanca, «perquè al meu home el van acomiadar ahir de la feina. Treballava en la construcció des que va arribar per reagrupament familiar ara fa menys d’un any. El seu permís de residència està a punt de caducar i tenim por que amb les dificultats actuals per trobar feina es quedi en situació irregular. A més, com que no ha treballat un any sencer, no té dret a la prestació d’atur.»

Altres companys a la classe estan en la mateixa situació. Fins i tot la mestra, que és de nacionalitat espanyola, explica un cas proper, el del seu germà que també fa mesos que està a l’atur. De totes maneres, tots coincideixen en què la crisi econòmica actual afecta particularment el col·lectiu immigrat. L’any 2009, han perdut la feina un de cada cinc estrangers a l’Estat espanyol, i la xifra de desocupats arriba ja al 27,5% pel que fa als immigrants enfront el 17% del global de tot l’Estat.21

Una companya argentina comenta que alguns dels seus amics, davant aquesta situació, han tornat als seus països d’origen. Un noi marroquí explica que el seu germà ha marxat a provar sort a Holanda, on hi tenen família.

Altres companys expliquen que en quedar-se sense feina s’han vist obligats a treballar en l’economia submergida.

En Jonatan explica:

«Em van fer fora de l’empresa de construcció on treballava però la mateixa empresa em va oferir continuar treballant per a ells sense contracte i, donat que no tenia una altra alternativa i he de mantenir dona i fills, no m’hi vaig poder negar. Ara el meu salari és bastant inferior i a més no estic donat d’alta a la

21

Adecco (2009), «Los inmigrantes no desplazan a los españoles de sus puestos de trabajo durante la crisis».

42

Seguretat Social, amb la qual cosa també perilla el meu permís de treball i residència.»

La Blanca respon:

«Almenys jo tinc feina i amb el que guanyo, que no és gaire, ens dóna per sobreviure, tot i que ja ens estem plantejant de rellogar una habitació del pis on vivim amb el meu home i la seva mare. Estic agraïda a la senyora Rosita per la feina i pel fet d’estar assegurada. Quan vaig arribar, només trobava feines per hora en el servei domèstic i no tenia contracte. Alguns dels meus compatriotes es troben en aquesta situació, que treballen sense contracte o s’han de pagar ells la Seguretat Social.»

La mestra aprofita el debat per destacar:

«És cert que gent autòctona no contracta legalment treballadors i treballadores estrangers i s’aprofiten de la situació d’indefensió en que es troben. És a dir, en la situació d’irregularitat de les persones estrangeres també tenen responsabilitats les persones que ofereixen treball sense contracte, ni respecten els drets laborals. Jo mateixa he de confessar que no tinc contractada la senyora que dos cops per setmana neteja casa meva. No oblidem tampoc que vivim en un país on l’economia no registrada, altrament dita submergida, està estesa per diferents sectors des de fa dècades, molt abans de l’arribada d’immigrants estrangers.»

«D’altra banda, cal reconèixer que sense el paper fonamental de les persones immigrades, el creixement econòmic que ha experimentat Catalunya abans de la crisi no hauria estat possible. Realitzen feines que els autòctons no volen fer, per la seva duresa i per estar mal pagades, i sense les quals no seria possible la conciliació laboral i familiar de què tant es parla. També la societat catalana es beneficia del nivell de formació, dels seus coneixements i de la seva experiència laboral en els seus països d’origen. A més, gràcies a què també consumeixen i que són emprenedors han facilitat la creació de llocs de treball per la població espanyola.»

—Per cert, Blanca, quin nivell de formació té el teu home?, perquè potser això l’ajudaria a trobar feina.

La Blanca respon:

«És llicenciat en matemàtiques per una universitat peruana, però això no li serveix de gran cosa perquè convalidar els estudis és molt complicat. Ja ho va intentar quan va arribar, però després de fer moltes voltes i gastar diners en diverses gestions vam desistir.»

Aquest problema el comparteixen també altres companys i companyes de classe, com la Fàtima:

43

«Tinc el títol d’infermera però he optat per estudiar la diplomatura de nou perquè em sortia més a compte que esperar que em convalidessin els estudis. Actualment compagino els estudis a la Universitat de Barcelona amb una feina de secretària».

La mestra tanca la conversa intentant aixecar l’ànim:

«Quan s’està a l’atur és un bon moment per formar-se i ampliar estudis. Diverses institucions públiques ofereixen cursos de formació ocupacional i si esteu interessats podeu recollir informació i portar-la el proper dia a classe. Malgrat que les persones en situació irregular no poden accedir-hi.»

En aquesta línia en Florian reforça la recomanació de la mestra:

«Estic fent un curs de soldador perquè m’han dit que hi ha feina en aquest camp. A Romania era el gerent d’una empresa de tallers mecànics, però aquí no tinc més remei que treballar del que trobo, com tothom, ja siguis espanyol o estranger. Fa poc vaig llegir al diari els resultats d’un estudi que constatava que el 40% dels immigrants enquestats tenien professions de coll blanc als seus països d’origen i que un cop aquí la xifra baixava al 16%.22 Crec que és una llàstima que no hi hagi més treballadors estrangers en posicions elevades a les empreses ja que això els permetria exercir més influència tant en el món laboral com en la societat. També seria positiu per al jovent d’origen estranger perquè d’aquesta manera tindrien models de conducta i veurien que és realista ser ambiciós en el camp professional.»

La classe s’acaba i els estudiants s’acomiaden fins al proper dia de classe. La Blanca marxa cap a casa de la Rosita que l’espera per anar a comprar.

22

Samper, S. i Moreno, R. (2009). «Trajectòries sociolaborals de la població immigrada. Factors explicatius», Informes Breus, núm. 24, Barcelona: Fundació Jaume Bofill.

44

Sabies que

Estadísticament, les persones immigrades tenen més formació que les autòctones, però fan feines menys qualificades. A Barcelona un 30,6% de població estrangera té estudis superiors (diplomatura, llicenciatura o doctorat), mentre que el percentatge que la mitjana de la ciutat té és del 22,6%. Pel que fa a estudis secundaris obligatoris i no obligatoris, els percentatges se situen en termes força similars, al voltant del 40,2% d’estrangers i el 42% en conjunt. I pel que fa a estudis primaris, el 26% dels estrangers quan el percentatge del total de la ciutat és del 23,2% i només el 2,3% dels estrangers no té estudis, mentre la mitjana de la ciutat és del 12,1%. La Generalitat, el Ministeri d'Educació, l'Obra Social "la Caixa" i l'Associació Atlàntida han creat el SARU (Servei d’Acompanyament per al Reconeixement Universitari), que té com a objectiu assessorar i acompanyar les persones amb estudis acadèmics estrangers per tal d’aconseguir el seu reconeixement i afavorir la seva inserció laboral. http://www20.gencat.cat L’estudi Perdent Oportunitats. El problema de la subocupació de la immigració a Catalunya, assenyala que el 42,9% dels immigrants que arriben a Catalunya són treballadors qualificats que ocupen llocs de treball per sota de la seva formació acadèmica i professional. Els autors de l’estudi remarquen que: «No plantejar-se el potencial de valorar el capital humà de la immigració suposa perdre una oportunitat per millorar la competitivitat de l’economia» (Ros et al., 2008). 23 Els emprenedors estrangers van constituir el 20% de les 750 empreses que van néixer el 2007 a Barcelona sota el paraigua de Barcelona Activa (Ajuntament de Barcelona) i que van donar ocupació a unes 1.500 persones (2,1 treballadors de mitjana). Aquest percentatge és totalment extrapolable a la realitat econòmica general de la Ciutat Comtal i al seu nivell de creació d'empreses. De fet, Barcelona, per la qualitat de vida, la seva diversitat sociocultural i econòmica, és una ciutat que atreu talent emprenedor internacionalment, tant per fundar una empresa com en el camp de la recerca científica. L’Ajuntament afavoreix aquest dinamisme a través de programes com Do it in Barcelona http://doitinbcn.barcelonactiva.cat/portal/web/do-it-in-barcelona/inici 23

Ros, A., Guillemat, E. i Argall, X. (2008). «Perdent oportunitats. El problema de la subocupació de la immigració a Catalunya», Col·lecció Estratègia, núm. 8, Pla Estratègic Metropolità de Barcelona i UOC. http://development.bcn2000.es/Usuarios/43B94/archivos/EVE/PERDENT_OPORTUNITATS.pdf

45

Els immigrants no desplacen els autòctons dels seus llocs de treball, segons afirma un estudi realitzat per l’empresa Adecco amb les dades extretes de l’enquesta EPA del tercer trimestre de l’any 2009. L’estudi exposa com el total d’ocupats ha patit un descens del 7,3% en un any, que es tradueix en un 6,9% per als espanyols i un 9,3% per als estrangers.24 L’evolució del nombre d’aturats registrats a les OTG (Oficines de Treball de la Generalitat) de la ciutat de Barcelona mostra que en el període 2006-2010 s’ha produït un increment de l’atur del 71,5% entre els nacionals, i del 236,5% entre les persones estrangeres. Segons les dades de l’enquesta EPA del tercer trimestre de l’any 2009, el 19,6% dels estrangers demandants de feina han tornat al seu país d’origen. S’assenyala la crisi econòmica com la causa principal d’aquesta marxa.25

24

Adecco (2009). Los inmigrantes no desplazan a los españoles de sus puestos de trabajo durante la

crisis. http://www.adecco.es/_data/NotasPrensa/pdf/184.pdf

25 Dades extretes de l’enquesta EPA, Tercer trimestre de 2009, INE:

http://www.ine.es/daco/daco42/daco4211/epa0309.pdf

46

12. Rumor: INTEGRACIÓ. «Són una càrrega i no es volen integrar»

Escenari: sala d’estar de la Rosita, amb la Blanca i la veïna. També es podrien

trobar a la porta de casa al carrer i mostrar imatge del seu carrer amb

comerços i gent diversa.

Quan la Blanca arriba a casa de la Rosita, aquesta li pregunta com li ha anat la classe. «Estic molt contenta que aprenguis català, no com d’altres que porten temps aquí i no el volen parlar».

La Blanca li comenta: «Conèixer diferents llengües és molt important pel plaer d’aprendre i per viure en un món com l’actual, on les persones que parlen més d’un idioma tenen més oportunitats. L’altre dia vaig escoltar a les notícies que el sistema educatiu reforça cada vegada més l’anglès, és a dir, que caminem cap a un sistema trilingüe».

«Malgrat el que es pugui pensar, jo, com que parlo castellà, una llengua llatina que també és oficial a Catalunya, ho he tingut més fàcil per aprendre català. Però és veritat que no tothom que arriba té interès en conèixer el català; això depèn de cadascú. Hi ha persones més obertes i més tancades. També l’experiència personal i com has estat acollit és molt important. No es pot generalitzar.»

«I també és un tema d’horaris laborals i mobilitat. Si em quedo sense feina aquí aniré a cercar-ne a un altre municipi o a un altre país, i moltes persones pensen que el castellà és més útil. Però quan arriba la família, els infants creixen i parlen català. I sobretot per millorar o trobar feina és molt important, el ventall d’oportunitats és més ampli».

A la Blanca, li agrada que li parlin en català, malgrat que no tothom ho fa. En algunes botigues, en algunes dependències públiques o alguns veïns s’adrecen a ella sempre en castellà. «Sé que ho fan sense mala intenció, pensant que pel meu aspecte físic no els entendré, però si em parlessin en català, com ho fa vostè, Rosita, l’aprendria més fàcilment.»

Com gairebé cada dia, truca a la porta la Maria. S’incorpora a la conversa afirmant que: «El món canvia molt ràpidament, l’altre dia vaig escoltar a la ràdio que a Barcelona es parlen més de 200 llengües. No sé on anirem a parar! Si no potenciem el català com a llengua de tothom, no ens entendrem. A més, hi ha gent estrangera que no vol integrar-se, que vol mantenir els seus costums com si seguissin al seu país.»

La Blanca respon: «Per una part, intentem mantenir els costums, però també n’incorporem alguns d’aquí. Per exemple, en la gastronomia... a mi m’agrada fer canelons o escudella».

47

La Maria afegeix: «De fet, tothom que migra intenta mantenir la seva cultura i al mateix temps incorporar nous costums per adaptar-se.»

«I ho fas sense adonar-te’n», diu la Blanca. «A mi, al meu poble al Perú em diuen “la de Barcelona”, perquè sense adonar-me’n he incorporat costums d’aquí. A vegades, fins i tot faig broma sobre mi mateixa i els estereotips sobre els costums catalans. Per exemple, ara m’he acostumat que cadascú es paga el que ha consumit i anar pagant rondes no és gaire habitual. I jo allà explico que visc a Barcelona, la capital de Catalunya, i quan ho dic me’n sento orgullosa. És curiós, però, que quan porto allà uns dies i ja he vist els meus, tinc ganes de tornar a Barcelona.»

«I molts cops, he d’intentar desmuntar els rumors i tòpics que circulen entre parents i coneguts sobre la societat catalana: què si sou tancats, freds, distants... Però jo els responc que haver-la conegut a vostè m’ha fet canviar d’opinió, i ja no penso el mateix. Perquè de vegades s’opina sense conèixer la realitat».

La Rosita, agraïda, continua: «Jo tinc parents a l’Argentina que van marxar després de la guerra i sempre han dit que van ser ben acollits, van tenir família allà i van prosperar. Potser alguns de vosaltres que arribeu ara sou parents que ens retorneu la visita. I també tinc un cosí que viu a Tetuan, al Marroc, i a ell mai no l’han obligat a aprendre àrab o a fer-se musulmà. A més, jo que sempre he estat curiosa, amb ganes de viatjar i conèixer món, però que les circumstàncies de la vida no m’ho han permès, ara estic feliç de comptar amb aquesta oportunitat sense moure’m de casa, perquè tu m’apropes a terres llunyanes!» La Blanca tanca la conversa dient: «Jo crec que ens adaptem a partir del que som. Per exemple, aquesta tarda he d’anar a l’associació de veïns perquè un grup de peruans participem en el carnestoltes d’aquest any i ho fem aportant vestits i idees de com ho organitzem allà. Crec que aquest intercanvi —jo incorporo costums d’aquí i ofereixo el que sé—, és la riquesa cultural que connecta Barcelona amb el món, i els catalans també ho fan. Volen que els seus fills visquin aquesta diversitat d’orígens, ja que cada vegada hi ha més matrimonis mixtos entre catalans i persones d’origen estranger. D’això me’n vaig adonar quan vaig saber que una companya de classe de català, la Xuejing, ensenya mandarí a nenes d’origen xinès adoptades per famílies catalanes».

«De fet, diu la Rosita, cal respectar les cultures d’origen de les persones que arriben i que tinguin possibilitats d’adaptar-les a casa nostra.»

48

«És clar que sí, Sra. Rosita», afirma la Blanca, «sovint penso sobre què podria o què seria interessant adaptar de la meva cultura aquí, i és un tema recurrent de conversa amb altres compatriotes. Quan et dónes a conèixer i s’aprecia la teva cultura, et fan entrar ganes de conèixer la de l’altre. Penso que és un camí de dos sentits...»

La Rosita pren la bossa de la compra i diu: «El que és cert és que tot aquest procés costarà temps, però ara, Blanca, anem a cal Muhammad, que hem de comprar per fer el dinar.» Les dues marxen agafades del braç, donant-se suport mútuament, un recolzament que les ha unit per sempre.

49

Sabies que

Segons les dades estadístiques de l’Ajuntament de Barcelona de gener de l’any 2010, el 28,2% dels matrimonis a Barcelona van ser mixtos (un/a estranger amb un/a nacional), una xifra superior a la dels matrimonis formats per dos cònjuges estrangers, el 9%. Cada any creix el nombre d’alumnes estrangers que estudien català. Segons el Consorci per a la Normalització Lingüística de Barcelona (http://cpnl.cat/xarxa/cnlbarcelona/), l’any 2009, 40.088 persones han estudiat català a la ciutat de Barcelona, un 9% més que el 2008. El 72% eren persones nascudes a l’estranger. - Al nivell bàsic, el 89,09% de les inscripcions pertanyen a persones nascudes a l’estranger i un 10,12% són espanyols nascuts fora de Catalunya. - El percentatge d’inscripcions de nascuts a l’estranger al nivell elemental és el 66,08%, 5,47 punts més que al 2008 i 20,67 punts més que al 2005. - Als nivells intermedi, suficiència i superior el percentatge de nascuts a l’estranger és el 18,96%, 3,23 punts més que al 2008 i 8 punts més que al 2005. Hi són presents 168 nacionalitats. I la distribució de procedències indica que les persones originàries d’Amèrica del Sud representen el 50,86% de les inscripcions a acolliment i augmenten mig punt les inscripcions dels procedents de l’Àsia i de l’Àfrica. Sobretot del Pakistan, la Xina, el Marroc i el Senegal. La incidència dels plans d'acolliment lingüístic per a persones immigrants es fa evident en les xifres, perquè més de 3.000 dels 4.800 cursos són dels nivells inicials i bàsics. El curs 2008-2009 s’hi van apuntar 79.061 persones, gairebé un 16% més que en el curs anterior. El col·lectiu llatinoamericà representa el 46% del total d’alumnat estranger, i l’africà el 26%. Altres eines d’ensenyament i difusió del català són les 1.656 parelles de voluntariat lingüístic que s’han constituït a la ciutat l’any 2009, un 17% més que l’any 2008. A més, els 40.626 usuaris de la plataforma Parla.cat, procedeixen de 91 països.

50

«Els resultats de les enquestes entre 2005 i 2007 apunten que augmenten els casos d‘estrangers que es relacionen igual amb gent d‘aquí que del seu país d‘origen o fins i tot més amb gent d‘aquí que del país d‘origen, mentre que disminueix el nombre d‘estrangers que es relacionen principalment amb gent del seu país d’origen» p. 25.26

26

Sarai Samper, Raquel Moreno (d-CAS, Col·lectiu d‘Analistes Socials) Integració i Interculturalitat:

Anàlisi de les trajectòries migratòries i de la integració subjectiva de la població estrangera extra -

comunitària a la ciutat de Barcelona. Ajuntament de Barcelona, 2009

51

GLOSSARI DE TERMES CLAU

- Rumor:

m. o f. [LC] Notícia que corre de boca en boca. (Diccionari de la Llengua

Catalana, Institut d’Estudis Catalans)

Els rumors són declaracions sobre persones, grups, fets o institucions, que es

difonen d’una persona a una altra sense que se’n demostri la veracitat, que

tenen credibilitat no perquè hi hagi proves directes que les sostinguin sinó

perquè hi ha gent que les creu (Sunstein, 2010).27

A la base dels rumors hi ha la desinformació, ja que sovint estan relacionats

amb temes dels quals no en tenim un coneixement directe.

Al mateix temps, els rumors són una forma de gestionar ansietats i incerteses

mitjançant la generació i circulació de declaracions que ens ajuden a explicar i

entendre situacions d’incertesa, a reduir ansietats, i a justificar comportaments.

(Rosnow & Foster, 2005).28

Els rumors neixen i es propaguen en situacions d’ambigüitat, incertesa o

amenaça, que creen en les persones una necessitat psicològica d’entendre i

explicar la situació. Si una empresa anuncia que rebaixarà la plantilla però no

dóna més informació, això crea entre els treballadors una angoixa que pot

donar lloc al sorgiment de rumors que ajuden a reduir l’ansietat: «Diuen que

faran fora els treballadors que fa menys temps que són a l’empresa»; «diuen

que prejubilaran gent».

27

Sunstein, C.R. (2010). Rumorología. Barcelona: Debate.

28 Rosnow, R.L. & Foster, E.K. (2005). Rumor and Gossip Research, Psychological Science Agenda, 19 (4),

http://www.apa.org/science/about/psa/2005/04/gossip.aspx

52

- Tòpic:

Fa referència a una expressió o idea molt utilitzada de manera trivial o vulgar.

Es tracta d’una idea estereotipada o d’un lloc comú que de tant fer-los servir

perden el seu valor.

Els tòpics poden considerar-se com un vici del llenguatge davant el seu ús

gastat. Qui els fa servir mostra pocs recursos expressius i la seva preferència

per la còpia d’expressions ja conegudes: «El futbol és així» (davant un partit on

l’equip que ha jugat millor ha perdut). Els tòpics també es fan sevir per a

dissimular la veritat o per a simplificar una idea. Així doncs, el seu ús en

societat té un caràcter superficial, a l’igual que en medicina, on el tòpic és

aquell medicament d’aplicació externa i local.

Els rumors i els tòpics s’alimenten dels estereotips i dels prejudicis, al temps

que poden crear-ne de nous.

- Estereotip:

[SOCIOL] Conjunt d’idees que un grup o una societat obté a partir de les

normes o els patrons culturals prèviament establerts. (Diccionari de la Llengua

Catalana, Institut d’Estudis Catalans)

Atribució generalitzada de determinades característiques d’alguns membres

d’un grup al seu conjunt. S’atribueixen qualitats a una persona com a membre

d’un grup i no se’l jutja des de la seva individualitat. (Myers, 1995)29

Els estereotips no són ni positius ni negatius en ells mateixos. Són imatges

mentals simplificades de realitats complexes. Normalment no s’adquireixen per

experiència directa sinó a través de la informació que rebem de diversos

mitjans (amistats, família, veïns, companys de feina, mitjans de comunicació,

etc.). Sovint assumim com a pròpia aquesta informació sense qüestionar-la.

29

Myers, D. (1995) Psicología social. Mèxic: McGraw-Hill.

53

Els estereotips existeixen en tots els grups socials. Mentre considerem el grup

al qual pertanyem com a heterogeni, tendim a veure els altres grups com a

homogenis. D’aquesta manera, quan membres d’altres grups defineixen els

catalans com a garrepes, tancats i malfiats, tendim a desmentir-ho i a contestar

amb un «no es pot generalitzar». En canvi, acceptem més fàcilment idees que

s’associen a conceptes com el de persona immigrada (pobre, sense estudis,

amb creences anacròniques) sense tenir en compte la gran heterogeneïtat

existent entre la població immigrada.

Com que formen part de l’àmbit de les creences i les percepcions subjectives,

els estereotips són molt difícils de desmuntar.

- Prejudici:

[PSIC/SOCIOL] Actitud no raonada, mancada de provació, que es manifesta en

formes d’antipatia o de simpatia envers individus, grups, races, nacionalitats,

idees, etc. (Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana)

Actitud hostil i desconfiada envers alguna persona que pertany a un col·lectiu,

simplement a causa de la seva pertinença a aquest grup. (Allport, 1954)30

Els estereotips són a la base dels prejudicis. Les imatges negatives que es

tenen d’un grup de persones condueixen a emetre judicis negatius sobre elles

sense verificació prèvia i sense fonamentar-se en una experiència directa o

real. A més, les actituds negatives que es mantenen amb un determinat grup es

fan extensibles a cadascun dels seus membres. Si es tenen prejudicis sobre la

manera de conduir de les dones, en creuar-se amb una conductora que comet

alguna equivocació al volant, es dirà «dona havia de ser!», incloent-hi

d’aquesta manera totes les dones.

Com els estereotips, els prejudicis es poden observar en tots els grups socials,

així com en tots els àmbits i activitats.

Les desigualtats socials també són a la base dels prejudicis. S’acostumen a

aplicar des de la societat majoritària als grups minoritaris, i s’utilitzen per

justificar comportaments o actituds de discriminació. 30

Allport, G. (1954). The nature of prejudice. Cambridge Mss: Addison-Wesley.

54

-L’enfocament interculturalista31

Per treballar els tòpics i rumors, és imprescindible posar l’atenció sobre les

relacions que s’estableixen entre els ciutadans. Això suposa la interacció

positiva, el diàleg i el coneixement mutu, per poder abordar millor les

complexitats que planteja la diversitat. Davant el multiculturalisme, la

interculturalitat comparteix la seva preocupació per la diferència, però se’n

distancia en tant que valora la individualitat com a base per a l’expressió de la

diferència, i no només la comunitat o grup cultural de procedència.

Concretament, es poden identificar tres principis sobre els quals se sustenta

l’enfocament interculturalista:

• Principi d’igualtat. El primer principi parteix de la premissa que, per avançar

en la interculturalitat, és imprescindible que prèviament hi hagi un context de

respecte a uns valors fonamentals i democràtics i de promoció de la igualtat

real dels drets i deures i d’oportunitats socials de tots els ciutadans i

ciutadanes. Per tant, avançar cap un interculturalisme real exigeix, en

primer lloc, l’existència de polítiques ambicioses a favor de l’equitat i contra

les situacions d’exclusió i discriminació, especialment les relacionades amb

l’origen i diferències culturals dels ciutadans.

• Principi de reconeixement de la diversitat. El segon principi fa referència a la

necessitat de reconèixer, valorar i respectar la diversitat entesa en un sentit

ampli. Però aquest principi va més enllà de la simple contemplació o

tolerància passiva, i posa l’accent en la necessitat de fer un esforç per

aprofitar les oportunitats que es deriven de la diversitat sociocultural.

Oportunitats vinculades a l’enriquiment cultural però també a l’àmbit

econòmic i social.

• Principi d’interacció positiva. El tercer principi és el que defineix pròpiament

l’enfocament interculturalista i el que el diferencia d’altres plantejaments

com el multiculturalista. Es tracta del principi d’interacció positiva o d’unitat

en la diversitat. A partir del reconeixement de les diferències cal posar

l’èmfasi en els aspectes comuns i compartits que ens uneixen a tots els

31 Pla Barcelona Interculturalitat. Ajuntament de Barcelona, 2010

55

ciutadans i ciutadanes. La convivència es treballa en la quotidianitat i per

això és important que paral·lelament a les polítiques socials i de promoció

de la igualtat de drets i deures, estimulem el contacte, el coneixement mutu i

el diàleg com a via per reforçar aquesta esfera comuna i un sentiment de

pertinença que és el ciment de la cohesió. La convivència intercultural ha de

ser viscuda amb normalitat per part de tothom i en totes les esferes socials i

urbanes.

Manual per combatre rumors i estereotips€¦ · natalitat a Catalunya està en un punt...

Documents

Transcript of Manual per combatre rumors i estereotips€¦ · natalitat a Catalunya està en un punt...