Malgrat al 1714 (2014)

1

PRESENTACIÓ

El tricentenari de la caiguda de Barcelona a mans de l’exèrcit de Felip V l’11 de setembre de 1714 i tots els actes que s’han promogut al llarg del 2014 han fet que bona part de les poblacions del país es preguntessin què va passar al seu espai local durant aquelles dates.

Això, sens dubte, ha promogut molta recerca i ha fet que sortissin a la llum molts documents que fi ns fa poc no eren coneguts. L’exposició El Maresme en la línia del temps de la Guerra de Successió (1702-1714) ho ha plasmat de forma més que evident. De documents i d’informació n’hi ha, i un cop més, els arxius continuem essent una eina útil i necessària a l’hora de recuperar el nostre passat.

Des de Malgrat hem fet els possibles per omplir de contingut un període que ha deixat rastres evi-dents, però que no havia estat gens estudiat al nostre territori. Comencem a tenir noms, espais, fets. I aquest dossier els vol compartir.

De ben segur que el dossier quedarà superat aviat en la mesura que es vagi fent recerca, però de moment, el que aquí apleguem és el que hem anat trobant.

Voldria agrair a Jordi Bohigas, l’autor de la conferència, la col·laboració en la confecció del dossier i sobretot a Xavier Salicrú i al grup Vivelles, cultura i entorn de Sant Genís que ens hagin fet arribar la transcripció de diversos documents de l’Arxiu Fidel Fita d’Arenys.

El dossier que publiquem s’estructura de la següent manera:

1. Cronologia

Jordi Bohigas ens ha fet arribar una cronologia que inclou fets generals i també fets més locals

2. Memòries de Francesc Gelat (1687-1722)

Reproduïm, amb l’autorització de l’editorial Curial, la transcripció de les memòries de Francec Gelat publicades per Antoni Simón Tarrés l’any 1993 al llibre Pagesos, capellans i industrials de la Marina de la Selva. Són unes memòries riquíssimes en dates i fets que abasten de ple el nostre territori en el període de la guerra de successió. Tot i que can Gelat pertany al terme de Santa Susanna, les vicissituds d’aquest pagès benestant són compartides per la resta de pobles de la baronia de Palafolls.

3. Documents notarials (Arxiu Històric Fidel Fita)

L’Arxiu Històric Fidel Fita d’Arenys de Mar és sens dubte l’arxiu que conserva més documentació medieval i moderna del que seria el vescomtat de Cabrera, al qual la baronia de Palafolls va pertàn-yer durant segles.

Transcrivim cinc dels documents que conserva que fan referència al període estudiat.

a) Petició de soldats per defensar el setge de Girona per part de les tropes borbòniques (1710)b) Robatori al batlle del terme del Castell de Palafolls (1712)

2

c) Demanda de diners per alliberar Mariano Daví Alsina i Agustí Gibert Xurrich (1712)d) Efectes de l’estada de les tropes de l’arxiduc Carles abans d’embarcar-se a Blanes (1713)e) Declaració de Francesc Estiu, jurat de la parròquia de Sant Genís de Palafolls (1713)

4. Registres parroquials (Parròquia de Sant Nicolau)

Els llibres de bateigs, defuncions i matrimonis són una eina fonamental per a la recerca històrica. A Malgrat tenim la sort de poder-ne disposar, en conveni amb l’Arxiu Diocesà de Girona.

Reproduïm defuncions de diversos anys relacionats amb el confl icte bèl·lic, i també algun curiós bateig.

5. Una visió general

Reproduïm el capítol que Josep Maria Massons dedica a la Guerra de Successió al seu llibre His-tòria de la vila de Malgrat de Mar.

Als darrers anys s’han publicat nombrosos estudis sobre la Guerra de Successió. A la xarxa podem trobar-hi molta informació. Us remetem a les següents webs:

www.tricentenari.catwww.guerradesuccessio.catwww.11setembre.cat

3

1. Cronologia

12/11/1700 Felip, duc d’Anjou, és proclamat rei de la monarquia hispànica a Versalles, sota el nom de Felip V 03/05/1705 Aixecament militar austriacista a Catalunya

17/05/1705 Pacte dels Vigatans. Credencials a Domènec Perera i Antoni Peguera, per tal de poder negociar un Tractat d’Aliança entre Catalunya i Anglaterra

26/08/1705 Mataró dóna obediència a Carles III

12/10/1705 Signatura de les capitulacions de la guarnció borbònica de Girona. La ciutat de Girona dóna obediència a Carles III

14/10/1705 Barcelona sota control austriacista

03/04/1706 Inici del setge borbònic de Barcelona de 1706, que durarà fi ns el 12 de maig

00/04/1706 Dos malgratencs moren durant la travessa amb llauts fi ns a Barcelona, per transportar els soldats

29/06/1707 Decret d’abolició dels furs del Regne d’Aragó i del Regne de València

10/09/1707 Blanes, capital del vescomtat de Cabrera i Bas, passa a ser vila reial. Possiblement, poc després d’aquesta data també ho sigui Malgrat

17/05/1709 Els francesos maten el “jove mariner” Joan Parareda a les costes de Tossa

05/08/1709 El duc de Noailles inicia una ofensiva a Catalunya per l’Empordà, dessisteix del setge de Girona però a l’octubre ocupa Olot, Camprodon i Ripoll

28/09/1710 Les tropes austriacistes ocupen Madrid i proclamen Carles III rei de la monarquia hispànica. Inici de la segona ocupació austriacista de la capital, que abandonen el 9 de novembre

03/12/1711 Entrada de noves tropes franceses a l’Empordà i inici del setge borbònic a Girona, el dia 15

25/01/1711 Fi del setge borbònic de Girona, que és ocupada per l’exèrcit francès

27/09/1711 La reina Elisabet Cristina jura com lloctinent de Catalunya i capità general

00/11/1711 Els jurats de Malgrat desestimen contribuir a oferir pa de munició que reclamen, a la batllia, els francesos acampats a Maçanet

00/12/1711 El comte Fiennes envaeix la Selva i les seves tropes campen lliurement per l’Alt Maresme

23/12/1711 Soldats del comte de Fiennes exigeixen 900 dobles a Malgrat i s’enduen, com a penyora, el pagès Mariano Daví Alsina i el comerciant Sebastià Gibert i Xurrich. Inici d’un captiveri de 121 dies

4

00/09/1712 Els aliats acampen entre Mallorquines i Riudellots de la Selva, i devasten la zona

19/03/1713 La reina Elisabet Cristina s’embarca a Barcelona rumb a l’Imperi

29/04/1713 Tractat d’Utrecht entre Gran Bretanya i França

00/07/1713 El “pescador” Joan Torró participa, com a síndic, en la Junta de Braços de Barcelo- na, dins el Braç Reial

06/07/1713 Junta de Braços: Catalunya declara la guerra a ultrança: “la Crida”

25/07/1713 Inici del setge borbònic de Barcelona de 1713-1714, que durarà més de 13 mesos

13/08/1713 Mataró és ocupada pels francesos 17/08/1713 El General Wallis entrega la fortalesa d’Hostalric a les tropes borbòniques, impe- dint l’entrada de les tropes de l’expedició del diputat militar comandades pel general Nebot

20/08/1713 En compliment del pacte de l’Hospitalet, surten de Blanes les darreres tropes de Carles III. Els quals van estar acampats deu o dotze dies al pla entre Blanes i Mal- grat, fent força mal als pobles on s’havien allotjat

02/09/1713 Els catalans es reforcen a la línia d’Hostalric

30/01/1714 El regiment de fusellers d’Ermengol Amill desembarca entre Canet i Arenys i amb la partida d’Esteve de la Creu; rendició de Sant Pol i combat a Sant Iscle (front exterior)

25/03/1714 L’Audiència de Girona dóna la raó a Malgrat en el contenciós amb Santa Susanna i Sant Genís, però la resolució quedaria derogada amb el Decret de Nova Planta

00/08/1714 El governador de Girona Tiberio Caraffa es dirigeix a la Marina perseguint els miquelets d’Armengol Amill

00/8/1714 El brigadier comte de Walouse fa cremar tots els vaixells a Sant Pol de Mar i torna a Tordera, des d’on vigila la Marina

11/09/1714 04:30h Inici de la batalla de l’11 de Setembre de 1714 (Setge de Barcelona). Les autoritats catalanes es neguen a una rendició incondicional i exigeixen la signatura de capitulacions

16/04/1714 Berwick suprimeix la Generalitat de Catalunya (Diputació del General)

18/09/1714 Capitulacions de la guarnició de Cardona

16/01/1716 Promulgació del Decret de Nova Planta de la Reial Audiència

5

2. Memòries de Francesc Gelat

Arxiu Històric Fidel Fita. Còdex 113. Portada de les memòries de Francesc Gelat

6

Dossier Malgrat durant la Guerra de Successió

Extret d’Antoni Simón Tarrés. Pagesos, capellans i industrials de la Marina de la Selva. Editorial Curial, 1993

7

Memòries de Francesc Gelat

8


9


10


11


12


13


14


15


16


17


18


19


20


21


22


23


24


25


26


27


28


29


30


31


32


33


34


35


36


37


38


39


41

Petició de soldats per defensar el setge de Girona per part de les tropes borbòniques (1710) Llibre 870 AHFF. Transcripció de Xavier Salicrú.

El 10 de desembre de 1710 a la capella de l’anomenat Hospital de Palafolls, amb seu a Malgrat, es va convocar una reunió dels consells de les universitats de Vilanova de Palafolls (Malgrat), Sant Genís de Palafolls i de la vall de Santa Susanna, tots del terme del Castell de Palafolls, amb la in-tenció d’aconseguir 25 soldats per enviar a la Ciutat de Girona, per defensar-la de l’atac de l’exèrcit borbònic. No sabem si aquests 25 soldats hi van anar o no, però la ciutat de Girona va caure el 24 de gener de 1711.

3. Documents notarials

Die Mercurÿ X mensis desembris anno nativitate dominus MDCCX intus capellam Hospitalis de Palafollis constructorum in Villanova de Palafolls.

Convocats i congregats los consells ordinaris de las universitats de la Vilanova de Palafolls, la parròquias de Sant Genís de Palafolls ÿ del comú de la Vall de Sta. Susanna, tots del terme del Castell de Palafolls Bisbat de Girona en ordre i presentia del honorable Fran-cesch Reig, lo corrent trienni Batlle co regint la Batllia de dita Vilanova ÿ terme de Palafolls per la catòlica ÿ Real Magestat, que Deu guarde,.Dins la capella del Hospital de Palafolls construhida dins la dita Vilanova de Palafolls a hont per semblants ÿ altres negocis diras responsables universitats acostumen de convocarse y congregarse Consells Ordinaris ÿ las universitats representants en las qualsen convocacio ÿ congregacio han entrevinguts, ÿ son estats presents es a saber los honorables Jaume Hortoll ÿ Sagarra, Joseph Sauri ÿ Buigas ÿ Miquel Bunÿol Jurants lo Corrent any de dita universitat de Vilanova de Palafolls. Anthon Fabregas, clavari, Joseph Joÿa, Miquel Parareda, Mariano Sagarra, Esteve Verges, Mariano Davi ÿ Alsina, Francesch Padrell ÿ Clapers, Miquel Jordá, ÿ Joan Parareda tots del Concell ordinari de dita universitat de dita Vilanova de Palafolls, los honorables Joan Dalmau ÿ Pau Vives dit correny anÿs Jurats de dita universitat de Sant Genís de Palafolls, Pere Borrell, Francesch Alsina, Jaume Bigas, Genís Puigvert, Andreu Oller, Francesch Borrell, ÿ Joseph Bigas tots del Concell ordinari de dita universitat ÿ parroquia de Palafolls, los honorables Joan Parera obrer en dit any del comú de la Vall de Santa Susanna, Francisco Bonet ÿ Cassola, Francesch Viader, Bernat Amat ÿ Xepallí, ÿ Anthoni Salichs del Consell ordinari del comú de la Vall de Santa Susanna. Com a major part dels dits responsables Consells, ohida ÿ premeditada una carta per los Don Francisco Cagarriga ÿ Francisco de Sala Sant Genis ÿ Alemany a dits responsables Concells entregada feta o fi rmada per Sa Magestat, ( que Deu guarde) la data de la qual fou al sis del corrent mes de desembre, ÿ així be ohida la proposi-cio de dits senÿors a dits Concells feta, acerca del contingut en dita carta diu ben dits respo-sables Concells de que no obstant que las ditas respectivas universitats estan molt ahogada ÿ molestada per raho de diferents pencions de censals ÿ molts deutes que estan devent, ÿ los emoluments de aquellas setemeus ÿ així be altres ahogos com es tenir sis cavalcaduras de avui en dia encara al servei de dita Sa Magestat a la ciutat en Gerona, ÿ divuÿt ferre-loners per ordre del senyor Don Joseph Puig .No obstant lo sobredit ÿ refferit desitjan ser verdaders vassalls com som de Sa Magestat. Tots unanimes ÿ concordes prometen fer per esta vegada tant solament vint ÿ sinch soldats per lo die ques demanaran per la defensa del siti se amenassaren dita ciutat de Gerona ( lo que Deu no vulle) ÿ tambe diu ben que en cas fos molt urgent la necessitat se ofereixen anarhi tots per dita defensa ÿ així lo fi rman ÿ juran.

Testes sunt Raÿmundus Bigas carreterius vivinatus de la farreria parrochia Palafolls et Jose-phus Alsina agricola de dita parrochia et Palafolls.

42

Robatori al batlle del terme del Castell de Palafolls (1712) Llibre 173, 8-1-1712 AHFF Transcripció de Xavier Salicrú.

Acta notarial a través de la qual Francesc Reig denuncia que el 25 de desembre de 1711 un tinent de l’exèrcit austracista (tinent Benavent) va robar de casa de Mariano Vidal tota una sèrie d’objectes i de menjar que hi tenia en Reig guardats en secret.

Mercury IIII mensis january anno nativitate domini MDCCXII, in Vilanova de Palafolls.

Nos Franciscus Reig agricola parrochia de Palafollis diocesï Gerunda de presenti bajulus, Franciscus Estiu correnti anno juratus universitatis dicta parro, et Josephus Valldejuli de la Torra agricola eiusdem parrochia de Palafollis medio juramento per nos et quenlibet nos hum insolidum extra judicialiter prestito in manu et possem nos infri et testium infrorum pristia dis-simus et afi rmamus attetasmus que et ndubiam fi dem facimus . Esf a saber jo dit Francesch Reig dich ÿ declaro com als vint ÿ sinch de dessembre prop passat Die de Nadal del señor. El Tinent Benavent agregat al regiment de Subies, juntament ab altres soldats que anaven amb el anaren en Casa de Mariano Vidal, pagès de dita parròquia, de la qual casa dit Vidal se avia ausentat per causa del enemich ÿ desperadant y rompen ensecret que dit Reig avia fet en dita casa per escondir algunas cosas per temor del enemich, sen aportá dit Bonavent diferents cosas que jo tenia en dit secret que consistien, un sach de faves, un escapulo de algunas, vint ÿ nou canas de mostra y escaleta, una coixinera de tela guarnida de escot, unas faldillas de estamenya vermella guarnidas de puntas blancas ÿ rovelladas baix voltadas de veta groga, una rapilla de sarja vermella guarnida de veta negra, un de vantal de mitja ceda negra nou, un capell nou de tela blanca, un mocador blanch guarnit de puntas, un mo-cador nou de seda ab vias, sis camisas gitres de home ÿ tres de dona, dos o tres panys de estamenya vermella, dos anells dor lo un ab pedra blanca ab perlas, y lo altre ab set pedras vermellas, uns agnos de plata ÿ una cullera de plata Y lo dit ja comular que dit Bonavent sen aportadas ditas cosas de la casa, es perque la mateix anit que faltaren ditas cosas de dita casa. Dit tinent Bonavent aporta en casa de dit Valldejuli de la Torra un sach de faves en la qual casa dit Valldejuli estigue ell dit tinent ÿ los demes que anaven ab ell sen ser coman-sals, tres nits sense donar per dit Batlle ÿ dit jurat pa ÿ vi carn ÿ grana pels cavalls ÿ lo ultim dematí delas ditas tres nits sen anaren antes del dia sens demanar gran ni dar res ÿ despres alcap de tres o quatre dias permedi de dit Valldejuli de la Torra, sabi que dit tinent Bonavent avia aportat la ultima nit un sach de faves en la casa de dit Valldejuli ÿ sabent jo dita noticia menani ab companya de dit señor jurat ÿ Valldejuli a la vila de Pineda per donarme raho al señor General Conde de Galbes que estava en dita Vila de Pineda ÿ haventii jo participat ditas cosas mana luego a un soldat buscar dit Bonavente, ÿ despres arriba dit Bonavente a dita plassa. Jo ÿ dit señor jurat ÿ Valldejuli juntament dit Bonavent anarem atopar al señor Coronel Royo ÿ baterem las materias ÿ aquellas batudas medigue dit señor Coronel si sebia si era ell, tot digui que si, ÿ que dit sach faves las avia portadas en casa dell dit Valldejuli que el dit Bonavent ho pagaria tot, ÿ dit Valldejuli dich ÿ declaro que es veritat com dit Bonavent la ultima de las tres nits que tingueren en ma casa aportá un sanch de favas en ma casa que fou la nit que faltaren ditas cosas de dita casa de Vidal del que me consta molt be per havero vist ÿ així be diem tant jo dit Valldejuli com lo dit Francesch Estiu jurat com dit Benavent avia aportat en casa mia un sach de favas que ell ho pagaria tot ÿ fi nalment diem deque los tres dies foren en casa mia de dit Valldejuli cels doná lo que dit señor batlle se referit del que netenim plena memoria ÿ recort ÿ exa es veritat per lo jurament tenim prestat.


43

Documents notarials

Demanda de diners per alliberar Mariano Daví Alsina i Agustí Gibert Xurrich (1712)Llibre 173, 16-2-1712 AHFF Transcripció de Xavier Salicrú.

Mariano Daví Alsina i Agustí Gibert Xurrich van ser empresonats el desembre de 1711 per l’exèrcit borbònic i retinguts a Girona, tal com se’n fan ressò les memòries de Francesc Gelat. Les tres po-blacions del terme de la baronia de Palafolls (Sant Genís de Palafolls, Santa Susanna i Malgrat) havien d’aportar una determinada quantitat. Malgrat ho fa, però no Sant Genís i Santa Susanna. Això ocasiona un confl icte judicial que s’allargarà més d’una dècada.

Die Martis Xvi mensis februarÿ anno nativitate Domini MDCCXii intus ecclesiam parrochiem Sancti Genesÿ de Palafollis

Convocat ÿ congregat lo Concell General de la Universitat ÿ singulars personas de la Pa-rroquia de Sant Genis de Palafolls bisbat de Girona de llicencia ÿ enpresentia del honorable Francesch Reig lo corrent triennil batlle coregint la Batllia de la Vilanova ÿ terme del Castell de Palafolls per la Serenicima ÿ Reial Magestat Carlos Tercer ( que Deu guarde) dins la iglesia parroquial de dita parroquia, ahont com semblants ÿ altres negocis dita Universitat te acostumat de convocarse ÿ congregarse en la qual convocació ÿ congregació han ente-vinguts ÿ son estats presents los seguents. Es a saber dit honorable Francesch Reig Batlle los honors Francesch Estiu ÿ Joan batlle lo corrent any Jurats de dita Universitat de dita parroquia , Pere Borrell, Joseph Valldejuli de la Torra, Anthoni Puig de la burgada, Fran-cesch Moner, Francesch Borrell, Ramon Joanÿ sa creu, Francesch Cadars, Anthoni Borrell, Francesch Alsina, Joseph Alsina, Genis Puigvert, Pau Vives, Miquel Croses, Francesch Ca-rreras, Jaume Bigas, Pere Iglessies, Joan Nualart, Miquel Carreras, Jacintho Estolt, Jaume Rissech, Anthoni Torres, Cristofol Bayés, Joan Juuanet, Bonosi Vives, Joseph Buscatell ÿ Tusell, Anthoni Comas, Anthoni Mercader, Francesch Valls, Salvador Torres, Baltran Sorell, Francesch Xapelli, Isidro Monras ÿ Tussell, Anthoni Joan Esteve, Miquel Puig ÿ Riera, Jo-seph Ruÿra, Andreu Oller, Pere Camps, Ramon Bigas, Joseph Bigas, Joan Dalmau, Pau Reig, Joan Jorda Moresch, Joseph Carreras, Joan Vilar, Pere Padre, Anthoni Palomeras, joan Iglessias,Daniel Lafont, Joann Borrasse, Anthoni Torrent, Anthoni Dalmau, Diego Tre-vol, Esteve Vallanera,Esteve Depau, Esteve Pla, Jaume Pardre, Pau Cathala, Joan Pau Texidor, Pau Poch, Joan Pla, Ramon Garriga, Joseph Nualart, Jaume Serra, Nicholau Gibert, Francecsch Planes, Joan Padré ÿ Vila, Anthoni Esquerra, Bernat Torrent ÿ Joan Valldejuli, tots personas del Concell general de dita parroquia de Sant Genís de Palafolls. Com a majror part sabent ÿ attenent que Mariano Davi ÿ Alsina, ÿ Agustí Gibert ÿ Xurrich nego-ciants de la Vilanova de Palafolls foen presos en dita vila als vint ÿ tres de dessenbre prop passat per part de frança. Los quals vuÿ son detinguts ÿ amanlleutats. ( segons se diu) en la ciutat de Gerona ÿ perque aquells se pugan restituhir ÿ tornaren sas casas se demana per part de frança noucentas noranta doblas de las quals toca a pagar a la dita Universitat de dita parroquia de Sant Genís de Palafolls quatre centas coranta doblas per rahó de la unio que dita Universitat te ab la Universitat de dita Universitat de la Vilanova de Palafolls ÿ com de present dita Universitat de dita Parroquia de Sant Genís de Palafolls no tinga diners comptans per pagar ditas quatre centas coranta doblas per la part tocant ÿ nos trobie modo, ó, forma menos danÿos, a la dita Universitat sino es perdia de manllevar aquellas afor de censal. Perso tots unanimes ÿ concordes ÿ desitjant pagar aquellas ÿ que dits Alsina ÿ Agusti Gibert ÿ Xurrich sien restituits en sas casas, de grat ÿ certa sciencia ab hunor de la present donan ÿ consedexen plens poders ÿ ------ facultats a Anthoni Puig de la burgada. Ramon JoanÿsaCreu, Francesch Alsina, Joan Dalmau, Joseph Alsina, Anthoni Borrell, Francesch Tortos ÿ Vives, Pere Camps, Joan Juuanet, Francesch Cadars, Francesch Borrell ÿ a Miquel Carreras tots Pagesos de dita Parroquia de Sant Genis de Palafolls en dit Concell presents, per a que aquells juntament ab las deu personas que lo Honorable Concell general de dita Parroquia de Sant Genis de Palafolls te elegidas per lo effecte baix mencionador com de dita elecció es de veurer ab altre determinacio rebuda en poder del notari avall escrit al pri-

44

mer de Janer proppassat pugan junts ÿ a soles manllevar en nom propi per compte de dita Uni-versitat las ditas quatre centas coranta doblas, a for de censal ab las promesas a ells benvistas a las persona o personas que a ells ben vist los sera entes empero que antes de manllevar dita quantitat vejan primer ditas personas si poran ajustar ab lo modo ÿ forma los aparexera los plets ÿ causas que dita Universitat de Sant Genis de Palafolls te ab dita Universitat de dita Vilanova de Palafolls ý passar tambe tots comptes donant los cerca ditas cosas llarch ÿ bastants poder ÿ aixi donan a ditas personas elegidas de present com tambe las deu que tenen ja elegidas com es dit plena ÿ libera facultat de poder anar a trobar un advocat o advocats a ditas personas benvistas a fi de comunicarlos ditas cosas ÿ en las que lo tal advocat o advocats digan o sian servir per dita Universitat de dita Parroquia de Sant Genis de Palafolls en casa que ditas causas no se pugan ajustar es de obligacio ÿ servir a sempre dita Universitat compellida per medis de justicia en haver de pagar dita quantitat per sa part tocant per causa de dita unio ÿ sels poria oscassionar gastos en las revisas a pagar en tal cas ÿ per evitar majors gastos a dita Universitat donan a ditas personas no obstant la sobre dita condicio plen permis per a manllevar dita quantitat a for de censal com es dit ÿ consignaren a ditas personas elegidas tant la terra que va discorrent com las terras que avant discorreran de aquell trente que dita universitat te fet temps de quatre anys a Nicholau Verdaguer de dita Vilanova de Palafolls ÿ a altres en dit arrendament mentionats rebuts en poder del notari dit y avall escrit regint a las oras la notaria de Palafolls als dessanou de junÿ proppassat a effecte pugan ditas personas quitar dits censals manllevadors ÿ pagar las pensions aniran discorrent de dits censals ÿ fi nit dit tenta si acas ditas tersas no seran bastantas per quitar dits censals ÿ pagar las pencions de aquells ÿ altres gastos per raho de ditas cosas ocassionadoras en dit cas ÿ ara per las oras, donan a ditas personas elegidas novament junta-ment a las ditas deu que tenen la elegidas plen poder ÿ per nus pugan fer un trente per lo spaÿ de un any o dos, o lo que sia menester per poder a cabar de quitar dits censals ÿ pagar las pen-cions de aquells o altrament fer talls dexantho a llur coneguda ÿ tambe prometen a ditas perso-nas que luego que auran menllevat dits censals los faran ÿ -----acte de indempnitat y prometent traurels ÿ dempres de dits censals ab totes las clausulas ÿ renunciacions en semblants actes posar acostumadas ÿ ditas cosas prometent attendre ÿ complir ab obligacio del cens reddits ÿ emoluments de dita Universitat ÿ aixi ho fi rman ÿ jura tots actum.

Testes sunt Franciscus Dalmau juvenis laborator Parrochia Sancti Genesÿ de Palafolls et Felix Paret ferrifaber villa de Llagostera in dicta Parrochia de Palafollis pro nunch habitator.


45

Documents notarials

Els efectes de l’estada de les tropes de l’arxiduc Carles abans d’embarcar-se a Blanes (1713) Llibre 875, 14-5-1714 AHFF Transcripció de Xavier Salicrú.

Després del tractat d’Ultrecht les tropes de l’arxiduc Carles abandonen el Principat. Un dels punts d’embarcament és Blanes. D’això se’n fa ressò Castellví a les seves memòries (Volum 3, p. 573). Mentre no embarquen, els efectes de l’estada de les tropes al territori són devastadors. El testimoni de Gaspar Viader, pagès de la parròquia de Sant Genís, és prou colpidor.

Die Luno XIV maig de MDCCXIIII in vilanova de palafolls

Jo Gaspar Viader pagès de la parròquia de Sant Genís de Palafolls fas relació i verdader testimoni de com lo any passat de mil setcents tretze. En lo mes de agost vingueren i se acamparen en lo present terme un gros numero de tropes alemanyes y altres dels senyor emperador ( que deu guardi)estan per espay de un temps fi ns se embarcaren en la vida de Blanes las quals en lo temps estigueren acampades, devastaran la major part de la collecta del fassols, mongetas, mills, panissos y altres llegums y havia en dit temps y ocasió en dit terme de Palafolls, de Tordera i de Blanes extanentse per lo circubit de dit termes de forma que los particulars de dits termes y singularment del present terme de Palafolls a penes ne culliren que quasi non quedaren per tornar a sembrar y lo pocs que culliren foren tacats o dolents per no ser assahonats y cullits antes del temps ocasionant ab dita debastació nota-ble dany y perjudici als decimadors i arrendataris de la decima, tascas y altres drets tocants al excelentissim señor marqués de Aythona, Cagallanias y Rocarossa que comunament y per indicis reben y acostuman rebrer en dits termes y singularment en lo present terme de Palafolls i així mateix destruiren y debastaren molta part del vi havent tallat los agrassos de les vinyas y arbres de dit terme lo que ha ocasionat un gran dany als particulars del terme de Palafolls y a dits arrendataris y collectors quedant fustrat del logro y beneffi ci de dits fruits lo que diu saber per havero vist y exprimentat y saber no haverse cullit en dit terme la dezena part del que se auria recullit en dit terme a no haver vingut ditas tropas. Y respecte delo que acostumaven cullir en los anys antecedents y haver també ohit dir a molts pagessos y habitants de la parròquia de Sant Genís y Vilanova de Palafolls y haversen a ell aportat las mongetas, fassols, mills y altres sembrats fruits tenia en les pocessions de la sua heretat y los rahims de la suas vinyas y de molts anltres vehins seus y podero di ab molta certesa, y altrament es molt nottori y sabut y lo mateix dira qualsevol altre de dit terme de Palafolls per ser cosa publica

46

Declaració de Francesc Estiu, jurat de la parròquia de Sant Genís de Palafolls (1713) Llibre 174, 22-9-1713 AHFF. Transcripció de Xavier Salicrú.

Francesc Estiu i Joan Batlle, jurats de la parròquia de Sant Genís de Palafolls reben una ordre per-què vagin a jurar obediència a l’exèrcit borbònic que es troba a Maçanet. Si no ho fan, amenacen de saquejar Palafolls i Malgrat.

Mercury XX septembri anno MDCCXIII in Vilanova de Palafolls

Ego Fran 5 ciscus Estiu agricola vissiniatus et Parrochia Sancti Genne 6 sÿ de Palafollis diocessis Gerunda Juramen 7 per me extra judicialiter prescrito in manu 8 et posse notarium infri et testium infrorum presentia 9 dicoet affi rmo attestorum et in dubiam fi a 10 facio Recom en lo mes de Xbre de l’any 11 mil setcens ÿ onze, trobantme lo en dit anÿ, 12 Jurat de la Universitat de la dita Parròquia de Sant Genís 13 de Palafolls juntament amb Joan Batlle rebi 14 dos ordres segons assereich lo un per que 15 fessem una porcio de pams de municio que no tinch 16 certa memoria quina porcio era ÿ lo altre perque 17 anassem adonarlos la obediencia a massanet a hons 18 se topava lo exercit de frança que altrament 19 en lo endema vindrian asaquejar lo lloch de Pala 20 folls ÿ de Malgrat, ÿ vistos los dits ordes ajunti 21 consel se resogue se anar atopar als jurats de 22 Malgrat ÿ vuirer de las providencia a dits or 23 des, lo que fui com fou anar ab companÿia de Joseph 24Valldejuli de la Torra a topar a Joseph Valldejuli jurat en cap de dita vila de Mal 25 grat, ensenÿanli dits ordres ÿ me fui de res 26 posta, anar a topar a Ramon Jaumet son 27 companÿ al qual Ramon Jaumet encontri 28 en casa de Francesch Pradell ab companÿia 29 de Mariano Davi ÿ Alsina, ÿ de Francesch 30 Padrell personas del Concell de dita vila 31 als quals ensenÿi dits ordres ÿ aquells vistos feren 32 de resposta que no volia anar adonar la obediencia que ja tenian cavalleria quels defensaria 33 ÿ jo vehen dita resposta men torni a Palafolls 34 ÿ referi la raho me havian feta, del que retinch 35 ara de present plena memoria ÿ recort ÿ esta es 36 la meva veritat per lo juramens tinch prestat. 37Et me Igitum super bis dubatari consingas hoc 38 present publicum instrumento ad petitionem Honorabilis 39 Raymundï Bigas jurati et Concilÿ dicta 40 universitatis expedicni jussi raorum et actum in 41 dicta parrochia et Palafollis, die Vigessima secunda 42 septembris anno a nativitate domini millo septesimo 43dessimo tentio,presentibus pro testibus Hiacinthos 44 Palomeras laboratore et Joanne Caldes ferrifaber vissinatur et parrochia Sancti Genesÿ de Palafollis.


47

4. Registres parroquialsDefuncions

1706

Als 27 de abril de 1706 se feu lo cos present de Pere Parareda, mariner, lo qual morí de [e]scope-tadas en lo llaut quant anaven a portar los soldats dins Barcelona per socorro de la plassa. Fonc enterrat en Sta Maria del Mar de Barcelona pochs dias antas.

Als 5 de maig de 1706 se feu lo cos present y axida de Jaume Sagarra, jove lo qual mori en Barce-lona per quel nafraren ab los llauts quant anava a portar lo socors. En Barcelona fonc enterrat.

1709

Als 24 de maig de 1709 se feu lo cos present de Joan Parareda, jove mariner quel mataren los gavaigs en una barca devant Tossa als 17 de dit mes. Se li feu ofi ci major ab l’assistencia de sis sacerdots.

48

1710

Als 29 de agost del any 1710 fou enterrat en lo sementiri de la Iglesia Parrochial de S. Antoni y S. Nicolau de la Vila nova de Palafolls un soldat que morí en lo hospital. Se deya I. Scola del Regiment de Subies, rebé tots los sagraments de Santa Mara Iglesia. Cuyus Anima...

1713

Als dinou del mes de maig del any mil sent cens y tretza morí de un colp de escopetada lo Dr. en medicina Francisco Godovi. No rebé ningun sagrament de santa mara Iglesia. Está enterrat en lo sementiri de la iglesia parrochial de la Vila nova de Palafolls. Ab asistencia de sis preveres, se li feren offi cis majors. Cuyus Anima in pace requiescat. Amen.


49

Registres parroquials

Al 2 de agost del any mil set cens y tretza morí Francisco Bassa, tinent de fusillers y morí en lo hos-pital. Rebé tots los sagraments de Santa mara Iglesia. Está enterrat en lo sementiri de la present. Parrochia, Cuyus Anima in pace requiescat. Amen

1714

Als dos de juliol del any mil set cents catorsa en la present Iglesia de la Vila nova de Palafolls se feu lo cos pressent ab offi cis majors, ab asistencia de quatra preveres, per la Anima de Joan Parareda, jove mariner al qual mataren anant a Mataró [p]er mar dos dies antes, es aquest lo die trenta de juny. Cuyus Anima in pace requiescat. Amen

Als sinch de 10br* de mil set cent catorse fou enterrat en lo cementiri de [il·legible] la Iglesia parro-quial de St Antoni y Sant Nicolau Joan sa soldat de la compayia de Dn Diego Lopes y se llama Diego Escorii [il·legible] de Sanes y abitante de las Cuevas del Rto. Poso Blanco. Murió al ospital. *desembre

50

Naixements

1713

Fill de un alamanyAls vuit de janer any mil set cents y tretza per lo Reverent Bernat Artigues vicari fou batejat Anton, Joseph, fi ll llegitim y natural de un soldat alamany Farruel y de sa muller també alamanya del regi-ment de Jergue. Foren padrins un ofi cial y una senyora muller de altra ofi cial, tots de dit regiment. Demani los noms, me respongué lo para de la criatura que tornaria y no li vist més.

Fill de un alamanyAls dotza de janer any mil set cents tretza per lo Reverent Bernat Artigues vicari fou batejada Anto-nia Raimunda fi lla llegitima y natural de un soldat alamany, sargento y de sa muller, tots del Regi-ment de Jergue. Foren padrins Ramon Burguet, pagès y una soldada


51

5. Una visió general

Extret de Josep Maria Massons. Història de la vila de Malgrat. Malgrat de Mar: Ajuntament, 2010

159

EL SEGLE XVIII

ELS PRIMERS ANYS DE FELIP V

No eren els francesos excessivament estimats al Principat. Ells i el seu rei –Lluís XIV– foren els responsables de 60 anys de guerres, de terribles conse-qüències per als catalans en general i per a la gent de l’Alt Maresme, en particular. D’altra banda, Lluís XIV personifi cava el centralisme absolut: dos punts de vista contraris al sentiment polític dels catalans.

Tant el nou rei Felip V com els pocs aristòcrates castellans que gaudien d’una mica de confi ança sabien perfectament quins eren els sentiments dels cata-lans, de manera que la consigna fou no atacar de front i brutalment, ans el contrari, simular una identifi cació completa, única manera que les Corts accedissin a contri-buir amb quantitats importants, però a base de petits detalls anar minvant la moral de resistència a mantenir, els catalans, llur catalanitat.

En fer les dues coses, els historiadors fi lipistes i els que els han denigrat han pogut fer dels primers anys del regnat de Felip V un relat diametralment opo-sat tot i exposant cadascú fets certs. Els panegiristes ens en donen una visió idíl-lica. Expliquen com el nou rei s’apressà a jurar les lleis i els furs de Castella (8 de maig de 1701), va fer el mateix a Saragossa (17 de setembre) i a Barcelona el 12 d’octubre.

473.- Ídem.

52

160

Història de la Vila de Malgrat de Mar

Al cap d’uns dies, el jove Felip V (tenia llavors 19 anys) se’n va anar a Figueres a rebre la futura reina, i allí es va casar. Els primers dies de novembre, ja tornava a ser a Barcelona. Aquesta bona disposició del rei fou corresposta pels catalans. Reunits en Corts van atorgar al rei un milió i mig de lliures i van prometre un servei de dotze milions a base de pagar-ne dos cada any durant sis anys.

A aquesta pluja de milions, Felip V va correspondre amb honors –que no costen diners–, de manera que Macanaz va escriure que “lograron los catalanes cuanto deseaban, pues ni a ellos les quedó qué pedir, ni al rey cosa especial que concederles y, así, vinieron a quedar más independientes del rey que lo está el Parlamento de Inglaterra”. És més, atorgà 14 títols de marquès i de comte, 20 pri-vilegis de noblesa, 20 de cavaller i 10 de ciutadà honrat474 de Barcelona.

Resumint: el nou regnat no podia haver començat sota millors auspicis. Però la unió de dues potències com França i Espanya alterava l’equilibri europeu; Anglaterra i Holanda (dos estats que necessitaven que ningú no destorbés els seus moviments marítims) es van unir a Àustria en la seva pretensió que l’arxiduc Carles –el segon fi ll de l’emperador– fos el rei d’Espanya.

L’emperador d’Àustria, que havia maldat inútilment a fi que el seu segon fi ll Carles fos el designat per rei d’Espanya, no es va conformar. D’altra banda, Angla-terra i Holanda –les dues potències marítimes del moment–, si bé havien signat un tractat d’aliança amb França, s’uniren a l’emperador, perquè temien que França i Espanya acabarien fusionant-se i imposarien arreu del món la llei del més fort. En conseqüència, tothom es va preparar a fer la guerra.

LA GUERRA DE SUCCESSIÓ

El primer moviment contra Felip V fou una revolta a Nàpols fomentada pels austríacs. El 15 de maig de 1702, Anglaterra, Holanda i el seu aliat in-condicional Portugal declararen la guerra a la confederació francoespanyola i aquell estiu un exèrcit austríac es batia contra els espanyols a Itàlia defensant el Milanesat.

Els francesos per la seva banda van atacar Flandes, mentre que una es-quadra angloholandesa va intentar apoderar-se de Cadis. Espanya va creure que el més oportú era envair Portugal a fi d’assegurar aquella frontera, mentre que una esquadra aliada es presentà davant de Barcelona, encara que sense cap resultat.

En curs, aquestes campanyes, a poc a poc, es va anar creant un estat d’opinió contrari a Felip V, dins d’Espanya –no tan sols a Catalunya–, car molta

474.- A l’època medieval, certes persones que vivien de renda i, pe tant, disposaven de temps i de di-ners, prestaven serveis al govern de la ciutat de Barcelona, com el d’hostatjar a casa seva ambaixadors, als quals acompanyaven a tot arreu, o desplaçar-se a Saragossa o a Roma per assumptes del Comú. Tot això pagant-s’ho de la seva butxaca. Eren els ciutadans honrats de Barcelona. Després, aquesta feina es convertí en un títol honorífi c.


53

161

L’edat moderna

gent475 preferia un Habsburg a Madrid. En conseqüència, els aliats van iniciar una labor d’atracció dels espanyols. S’utilitzaven arguments persuasius.

Als castellans, se’ls deia que França era un país d’heretges i de personat-ges descreguts i de conducta llicenciosa. Als súbdits de la corona d’Aragó, se’ls afegia l’odi de Lluís XIV envers els furs i privilegis. L’argument més fort era, sense cap mena de dubte, la potència militar.

Un pas decisiu va ser la presència de l’arxiduc Carles a Lisboa, proclamat Carles III d’Espanya el 7 de maig de 1704 –cosa que va suposar la guerra entre Portugal i Espanya–, mentre la guerra, en el seu quàdruple escenari de Flandes, Itàlia i Portugal i el mar, continuava. De molta importància va ser l’ocupació de Gibraltar –agost de 1704– pels aliats.

És curiosa l’actitud expectant dels catalans. No van fer cap moviment quan l’esquadra aliada va amenaçar Barcelona, de manera que, abans que Catalunya prengués partit per l’arxiduc, ho feren molts pobles de la costa valenciana. Quan Felip V va retornar d’Itàlia –gener de 1703– ho va fer travessant tranquil·lament tot Catalunya des de Figueres, camí de Saragossa, I descansà uns quants dies a Barcelona.

L’any 1705, els espanyols van veure com la guerra s’instal·lava a casa seva. Espanyols i portuguesos s’atacaven els uns als altres al llarg de la frontera, amb la particularitat que una de les fi gures més destacades de l’exèrcit que operava des d’Extremadura contra Portugal era el marquès d’Aitona, el senyor “natural” de l’Alt Maresme i, per tant, de Malgrat.

La gran empenta en la marxa de la guerra es va produir a l’estiu de 1705. Una poderosa esquadra angloholandesa es va dedicar a recórrer la costa medi-terrània provocant revoltes contra Felip V en els ports que trobaven favorables a la causa de l’arxiduc, com passà a Dènia, on, a base d’armar partides, es va anar formant un exèrcit que ben aviat va dominar les terres valencianes.

Arribada que fou aquella esquadra a la platja de Barcelona, uns 1.000 vo-luntaris procedents de la plana de Vic en protegiren el desembarcament i Bar-celona va quedar assetjada per les forces regulars dels aliats i pels nombrosos sometents que arreu de Catalunya s’anaven aixecant a favor de Carles III.

Unes setmanes després el virrei –que comptava entre els seus col-laboradors amb el marquès d’Aitona– va capitular. Tot Catalunya s’havia pronun-ciat a favor de l’arxiduc. Els avatars d’aquella guerra els expliquem –vistos des de Malgrat i Santa Susanna– a través del diari de Francesc Gelat.

La guerra va esclatar “ab lo dit Carlos Terser es vingut acompaniat de una gran armada de mar, tanbé ab compania de un gran general de la Armada de An-glaterra anomenat Petris Burch (Peterborough) y tanbé ab lo prinzep de Armestat”

475.- Els partidaris castellans de l’arxiduc d’Àustria foren, en general, els nobles irritats pel fet que tots els càrrecs importants de govern estaven en mans de francesos.

Una visió general

54

162


(Darmstadt), que van presentar-se davant Barcelona. Sens dubte esperaven que bandes armades de catalans es dirigirien contra Barcelona. Però no va ser així, encara que a Vic i a Girona hi havia molt ambient a favor de l’arxiduc. El resultat va ser que aquelles naus i aquells soldats se n’anaren, i la guerra es va allunyar de Catalunya. Però no en va marxar la sedició. Augmentava la gent partidària de Carles III; particularment Vic era un centre d’agitació proaustriacista.

El juny de 1705 es va signar el pacte de Gènova. Els aliats contra França i Espanya es comprometien a desembarcar a Catalunya un exèrcit de 8.000 soldats d’infanteria i 2.000 de cavalleria mentre que els catalans reunien 6.000 homes que s’unirien al contingut aliat “al cap de deu hores d’haver tingut avís que la fl ota aliada es troba ancorada a les costes”.476

A l’any següent –1706– la guerra afectava gran part d’Espanya. Gelat ens diu...”lo duc d’Enjou (que aixis lo nomenan per Catalunia)... se’n tornà a Madrit y allí feu son gros Exèrcit... Carlos Terser rei d’Espania, que així se nomena en Cata-lunia... sen’anà a la part d’Aragó y tanbé feu son exsercit, ab que s’apoderà de tot lo Aragó”. Efectivament, Carles III entrà a Saragossa el 23 de juny de 1706 i deu dies més tard –2 de juliol–, a Madrid.

Tot Catalunya –excepte Barcelona– i tot València estaven en mans dels aliats. Va ser el moment en què semblava decidida la victòria de l’arxiduc d’Àustria. Barcelona va ser assetjada per mar mentre que sometents i miquelets catalans ho feien per terra a l’agost de 1707. Les tropes, manades pel príncep de Hesse-Darmstadt i per Peterborough, van prendre Montjuïc i al cap d’un mes capitulava Barcelona.477 Però aquella victòria quedava empal·lidida per la pèrdua del regne de València, després de la batalla d’Almansa (25 d’abril de 1707) i l’ocupació per les tropes fi lipistes de Tortosa i al novembre, Lleida. D’altra banda, tropes franceses dominaven l’Empordà.

La guerra es va anar mantenint a Catalunya, amb l’escomesa pel nord pels francesos i pel sud pels castellans. Pel que toca al 1709, Francesc Gelat anota: “Item est any de 1709 l’armada de Fransa es tornada entrar per l’Ampordà y ser arribats fi ns a Gerona. Després pujaren a Ulot” –i afegim nosaltres– arribaren fi ns la serra del Montnegre. “Per la part de Lleida se an estat per allí casi com lo ani passat, sino que lo exercit de Carlos Tercer prengué Balaguer y se son fortifi cats allí... a l’ivern em tingut las casas plenas d’allotjaments”.

Aquell any 1709, Malgrat va perdre un altre mariner el dia 24 de maig “los gavaigs mataren Joan Parareda, jove mariner en una barca davant Tossa”.

L’any 1710 va portar bones noves als catalans. Els partidaris de l’arxiduc van iniciar una enèrgica ofensiva que, de batalla en batalla, els obrí les portes

476.- SALES, Núria., op. cit, p. 45.477.- En aquell setge, hi van prendre part gent de Malgrat. Per exemple el 27 d’abril es van assabentar que un llagut carregat de soldats d’aquella vila que es dirigia a socórrer a Barcelona va ser atacat i, durant el combat, va morir Pere Parareda, que va ser enterrat al cementiri de Santa Maria del Mar, és a dir al Fossar de les Moreres. Altres morts en aquella campanya van ser Josep Mora (28 d’abril), Jaume Sagarra (6 de maig) i Josep Font (d’una escopetada, el 16 de maig de 1706).


55

163

L’edat moderna

de Saragossa i de Madrid. Com que aquell any els francesos van desaparèixer de l’Empordà, als catalans els semblava que tenien la victòria a l’abast de la mà: “Las festas y galas que se an fet per tot Catalunia es cosa admirable”. Però aviat va canviar la sort. Madrid va ser abandonat el 9 de novembre i mentre els fi lipistes guanyaven les batalles de Brihuega (9 de desembre) i de Villaviciosa, l’endemà, Girona, després d’un mes de setge, va capitular; era el 24 de gener.

El quadre que li tocà viure a Francesc Gelat –i a tota la gent de l’Alt Mares-me– va ser el del pànic de la població civil dels voltants de Girona. “D’artillerias y bombas, tot lo temps del siti... de tal manera que an posat molta partida de ciutat per terra. Alrededor de Gerona no an quedat casas senseras. La gent fugia que era una llàstima véurar, al mixt de l’ivern, fugir la gent ab les carretas y animals carregats y bastiars, qu’s diu que a la Selva y avia vint y vuit llochs desabitats. Los sustos y treballs y sumatents que per açí avem pasats no’s pot pensar... Al fi n los treballs que vull té Catalunia son pitjors que may. Esto pasa fi ns vull els primers de mars de 1711”

Aquelles calamitats van continuar perquè entre la Selva i l’Alt Maresme es va reorganitzar l’exèrcit de l’arxiduc. Van requisar tota la palla i van refer les fortifi cacions d’Hostalric, que els francesos havien enderrocat l’any 1695, obligant la gent de la comarca a treballar-hi “al fi n lo treball que tenim per dita fortifi cació, majorment sens tenir palla per los bestiars es molt gran”.

Va arribar l’any 1711 i les tropes franceses del comte de Fiennes (mentre els soldats de l’arxiduc s’esvaïen) van campar lliurement per la Selva i l’Alt Mares-me. De cada població exigien queviures i tributs en metàl·lic i quan els consellers municipals ronsejaven, s’emportaven presos a Girona persones rellevants des del punt de vista social.

A Malgrat, el 23 de desembre de 1711, els exigiren 900 dobles i com a penyora es van emportar un pagès ric, Mariano Daví i Alsina, i un comerciant aco-modat, Sebastià Gibert i Xurrich. Tots dos prohoms van passar 121 dies a Girona. Es van haver de mantenir tot aquest temps. A part d’això, el Comú de Malgrat va enviar a Girona el seu síndic, Francesc Creus, amb l’assignació diària d’una lliura i deu sous en concepte de dieta i aquest va haver de pagar algunes quantitats a don Joan Vilahur, sotsveguer de Girona i a don Francesc Escofet, notari.

Finalment, Malgrat va demanar un préstec per valor de 1.400 lliures i recla-mava a Santa Susanna i a Sant Genís una part de les despeses. També es va de-mostrar que les tropes franceses es van endur de Malgrat, en aquella ocasió, 170 quarteres de faves. Tot plegat, feia que Malgrat reclamés –com hem dit– l’ajuda de 440 lliures a Sant Genís de Palafolls i 220 lliures a Santa Susanna.

Tant els de Sant Genís com els veïns de Santa Susanna es van negar a col·laborar: “no volan pagar per certes dependències y embulls”.478 Els de Malgrat

478.- SIMON TARRÉS, Antoni. Pagesos, capellans i industrials de la Marina de la Selva. Barcelona: Curial, 1993, p. 87-88.

Una visió general

56

164


recorregueren als tribunals i l’Audiència de Girona va donar la raó totalment a Malgrat el 25 de març de 1714. Quan va arribar el moment executiu, el decret de Nova Planta va obligar a repetir la causa a l’Audiència de Barcelona i a traduir al castellà tota la documentació, això va desanimar els regidors de Malgrat i ho van deixar córrer.479

Gelat en deia “embulls” a causa que la delimitació entre el terme de Pala-folls i el de Montpalau mai no va estar ben defi nida; can Gelat sempre havia estat adscrit a la parròquia de Pineda i no volien entrar en el repartiment d’una quantitat que havia de pagar Malgrat: “Així –com diu Francesc Gelat– l’Alsina y el Xurric encara vui se troban detinguts a Gerona”. Els francesos es van presentar a Pineda “y se n’aportaren casi sent quarteras de blat y se’n manaren los jurats” i pel rescat van demanar-los –com a Malgrat– “900 doblas”. El mateix va passar amb els de Calella que “se’n van sortir amb 500 doblas”.

Com es veu no-res van demanar a Sant Pere de Riu, però “al temps que feran los destacaments de Malgrat y Pineda, los fransesos se posaren en camp desà del Sur de la Palla, allí en volta lo mas Nadal Capdarer y Casa’n Miquel, que per allí feran un gran dani. La gent totom fugia, dexaban las casas desibitadas. Los treballs que pasàvem per ací eren molt grans perque los soldats y micalets de Carlos Terser anavan retirant y lo mal que feian era casi con los enemichs. Nosaltres, no dexàrem la casa ni tragueran res. Grasias a Deu nos reïsqué bé perque los fransesos pasaren per las vinias de mar y per estas casas, gràsias a Deu, no n’hi arribà ningun. En quant an als soldats y micalets de Carlos Terser, teniam sempre las portas tancadas y per las fi nestras los donàvem allò que de-manaven... En tot Palafolls, ni per así, no queda casa que los amos no la dexasen, sino casa’n Palomeras (és a dir, l’actual can Rabassa) y nosaltres, però las demés casas perderan moltas cosas, ab unas vesavan al ví, en altres se n’aportaven allò que i trobavan”

Aquell hivern, la guerra es va aturar, però les tropes es van quedar “ab que... hem tingut las casas plenas de soldats”. L’estiu de 1712 va ser irrellevant per a l’Alt Maresme; les operacions van ser a la Segarra, molt a la vora de Cervera. L’altre focus de guerra va ser el cruel setge de Girona, en mans dels fi lipistes. Fi-nalment, tropes de refresc vingudes de França obligaren els partidaris de l’arxiduc a retirar-se fi ns a la vora de Riudarenes. “Lo temps que lo camp nostre à estat a Ridarenas, per aci em tingut gran estrago de soldats, que en teniam las casas plenas, sino que no a durat sino deu o dotze dias. Això era per las festas de Nadal y després se retiraren per la part de Barcelona. Los fransesos se estan per lo Am-purdà fent unas composicions que lo sentir-o a contar espanta”.

Aleshores la situació esdevingué crítica. En primer lloc, per haver mort l’em-perador d’Àustria –Josep– sense fi lls. Carles fou proclamat emperador. Molts ca-

479.- Ibid. p. 93.


57

165

L’edat moderna

talans van judicar aquell fet com una bona notícia. Però no ho era. Per què seguir lluitant per un tron qüestionable si en tenia un de segur? Cert que l’emperadriu va seguir a Barcelona quan ell se’n va anar a Viena, però “tanbé als 19 de mars... la senyora emperatrís o reina se’s embarcada ab una esquadra de vaxells y se n’es anada, del qual veitx la próvinsia molt desconsolada y la gent molt trista. Deu sap en que pararà aquest negosi. Fas esta nota vui als 21 de mars de 1713.

”Després del sobra espressat, acortelaren los soldats per las casas, que per estas vilas i avia alamanis, que en tenian las casas plenas, de tal manera que i avia casas que’n tenian vuit o deu a la continua, sino que tenian bon orda, que no eran molestos en demasia.

”Ab què, en est temps, a vingut notisia de que s’avia feta una pau, que Catalunia quedava per lo duch d’Enjou, de que la provinsia a quedat ab molta reboltasió”.

Efectivament, s’havia signat el fi nal de la guerra –el 13 de juliol de 1713– a Utrecht entre Savoia i Anglaterra i Felip V. Prèviament –el 22 de juny–, s’havia estipulat un pla d’evacuació de Catalunya de totes les forces de l’arxiduc. Com és natural, anglesos i alemanys deixaren de combatre. Se n’anaren uns i altres a me-sura que arribaven vaixells per endur-se’ls. De totes maneres, molts caps militars al servei de l’arxiduc van sentir lesionat llur honor en veure’s obligats a abandonar uns aliats tan lleials com ho havien estat els catalans i allargaven tot el que podien l’evacuació i es giraven d’esquena quan molts soldats decidien quedar-se a Cata-lunya i entregaven als catalans cavalls i armament.

Catalunya –o el que quedava de Catalunya– havia de plantar cara a un exèrcit francoespanyol que dominava pràcticament tot el Principat, tret de la ciutat de Barcelona. Va ser aleshores que els tres braços de les Corts catalanes van haver de decidir entre el seny i la rauxa. Va guanyar la rauxa. La consigna va ser la numantina: abans morts que dominats!: “Perque segons se a dit, los sindich de dafora –hi havia delegats de Calella i de Pineda– demanaven la pau y la quietut y los de la siutat que mantinguesan la guerra”.

Aleshores els partidaris de continuar aquella guerra (enmig del daltabaix dels que fugien de Barcelona per temença d’un setge i els que hi anaven a de-fensar-la) van començar una propaganda “dient que van en defensa de la santa fe, perquè es diu que lo Duch d’Enjou (Anjou) a fet donasió d’algunes fortalesas a l’Inglès (Gibraltar i la illa de Menorca) i aixis que mes val tenir guerra i morir que que no astar en el domini de aretges i que per la ciutat van religiosos i personas santas exsortant que estiga tothom ab bon ànimo, dient lo rosari per los carrers ab moltas penitensias i profesons que se fan.”

Anota Francesc Gelat, l’èxode de les darreres tropes de l’arxiduc: “Los sol-dats de Carlos Terser se’n vingueran a Blanas a acabar-se d’embarcar i estigue-rern deu o dotze dias atendats an al pla de Malgrat...i i molt daní que donaren...”. Després explica com els francesos van ocupar el castell d’Hostalric “de tal manera que totas las fortalesas de Catalunia son quedadas per Fransa, menos Cardona”.

Una visió general

58

166


Dóna compte de la temptativa de Rafael Nebot d’aixecar les viles catala-nes i com va fracassar, i descriu amb detall les atrocitats comeses per l’exèrcit francoespanyol pels pobles, davant la presència de miquelets o sometents. La tragèdia de les viles –com Pineda– obligades a fortifi car l’església amb estaques i feixines tot “a gastos dels comuns, de tal manera que lo nostro terma de Palafolls avia de sustentar lo comendant de tot género de regalos i també los soldats, gra-na per los cavalls, de palla no n’an deixat un brí, tots los em agut de portar a las vilas....Ademés d’axó feian anar deo o dotza omens de guarda, de dia i de nit, en compania dels soldats i axó sempre a la contínua. Privaren de cassar, de aportar armas sota pena de la vida. Lo gasto que aportan, si no se muda jo no se com s’i porà tenir...”

RENDICIÓ DE BARCELONA

Aleshores els de Barcelona es van tancar i sols rebien auxilis per mar que els arribaven de Mallorca, que no es va rendir fi ns l’any 1715 –després de la caigu-da de Barcelona. Per altra banda, van fer tots els esforços possibles per organitzar partides de voluntaris per tot Catalunya a fi de distreure bona part de les forces que assetjaven els barcelonins, tot i esperant un miracle. Els catalans, però, estaven esgotats i eren molts els que veien que aquella resistència no tenia cap sentit. Cer-tament que es van organitzar partides que amb cops de mà audaços alliberaven viles ocupades per tropes catalanes o per tropes franceses.

La preocupació dels que assetjaven Barcelona era que les poblacions cos-taneres no socorreguessin per mar Barcelona. Primer, volien cremar els llaguts, però al fi nal accediren que totes les embarcacions fossin allunyades de la platja, de manera que a Pineda les van fer portar a la plaça de l’Ajuntament i a Malgrat dins la vila. Estava prohibit pescar. Els infractors ho tenien malament. Diu Fran-cesc Gelat: “De Tossa agafaren un llagut que aportava provisió a Barselona y de tres omens, panjaron los dos a Mataró y lo altre los agué de panjar.

”El setge de Barcelona va passar per dues etapes. Una primera en què encara que els atacants donaran algunas envastidas a Montjoich... no los reisquè. Una segona –al cap d’un any– en què van arribar reforços de França i el duc de Berwick va substituïr el duc de Pòpuli. Posat que fou allí Barbig... posaren moltas batarias per fer bretxa, lo qual apareixia un Judisi, lo estruendo de las batarias y las bombas. Feran un gran tros de bretxa y donaran algunas avansadas y la ciutat se tornava molt bé, ab molta mortandat que feian pero com mai aja vingut ningun socorro de l’amparador... y lo gran poder de Barbig... Barselona s’es arrandit y Barbich s’es entrat dins. Diuan que a donat salvas vidas, onras y isiendas... Esto a soseit als deu y dotza de setembra d’est any 1714. La que veitx la gent molt deso-lada y trista... Per estas vilas encara tenim las guarnisions que prou cafer tenim a replegar diners per mil imposicions que’ns demanan... los estragos de la provinsia los veitx tant considerables com mai. Las casas plenas de soldats. Lo rigor de las


59

167

L’edat moderna

armas es tal que lo primer oma que troban ab una arma, loego nel fan justicia. En quant a las contribusions son tant grans que nostra casa ab deu mesos avem pagat cent lliuras. Así a casas de pagès per açi que ab un ani an pagat mes de tres-centas lliures. Se diu que la provinsia paga cada dia quinsa mil doblas. Jo no ce de ahont ixen tants diners sino que ells usan que en no pagar luego... fan anar soldats per las casas a menjar i beurer a son gust i d’exa manera la pobra gent fan allò que no podan fer. Nosaltres en lo veinat de Santa Susanna, molt temps a que cada quinsa dias avem de manaster quaranta quatre rals de vuit. Nostre Senyor se vulla apiadar de nostres treballs. Altrament no çe com à de anar.”

LA NOVA PLANTA

Aquests anys de postguerra, presidits per l’arbitrarietat, es van acabar. Va venir la nova llei, la Nova Planta. Els ajuntaments van deixar de ser elegits per les reunions de veïns i es va implantar el catastro i l’estanc de la sal i el paper segellat. De manera semblant es van acabar els moviments de soldats. Però Catalunya va quedar ocupada per militars perquè hi havia unitats militars a totes les viles importants –Blanes, Sant Feliu de Guíxols, Hostalric, Granollers–: “Tots los rode-dors de ditas guarnisions no abàstan pallas, farratges, llenia per son sustento”. Tot això s’havia de recollir i transportar i ho havia de fer la gent de cada poble. Havien d’ajudar a fortifi car Girona, Roses i Hostalric.

Es va emprendre una ambiciosa política naval. A Sant Feliu i a les drassa-nes de Barcelona es construïen noves embarcacions i això suposava l’espoli dels boscos “... tallan tants arbras per estas partidas que es llàstima que aja pagès que en sa eretat li an tallats mes de cent arbras, los millors que los agradan.” Cada vaixell necessitava mariners. “D’entratant, cada dia venien ordas per estas vilas de la marina per fer mainers. Qui fugia per part y altra los agafaven y, presos y lligats los portaven an als vaxells, y no tant pochs, que y avia vila de 20, de 30, de 50 y de 100. Era una gran confusió.”

Francesc Gelat ens dóna precisions sobre la nova política fi scal. Explica com “lo estanch de la sal persevera y nos la fan pendra per forsa, tant si la avem de manaster com no. De quiscuna fanega, que son vuit cortans bladés, nos ne fan pagar 4 Ll., 9 sous. Lo paper també està estancat, que los notaris no poden fer ninguna escriptura si no es ab paper sellat. Ai a full de paper que’n fan pagar un ral de vuit, altra de 9 o 10 sous, altra de 7 sous, lo menor es de 2 sous 3 diners segons la qualitat de la escriptura que se a de fer.”

També ens explica Gelat amb tot detall com s’aplicava el cadastre “... la terra de llauror n’an posada de tres preus: de la millor 15 sous per quartera de sembradura (3.600 m2 a Calella), altra de 11 sous 6 diners, altra de 6 sous. La vinya bona també 15 sous, altra 9 sous; de cada quartera de oli-vers 7 sous. Per lo personal de cada qual, ço és dels pagesos y ofisials 4 Ll. 10 sous per quiscun matx o mula o rosí 6 sous, per quiscun bou 3 sous;

Una visió general

60

168


burros 2 sous; ovellas 1 sou; cabras 8 diners; tosinos 1 sou 6 diners.”L’any 1720 es va registrar un brot de pesta a Marsella i el govern

espanyol va establir un cordó sanitari, molt rigorós, a la costa catalana per mor que el comerç entre el sud de França i Catalunya era força intens.

Francesc Gelat amb data 23 de setembre de 1721 escriu: “... se a seguit que per tota la vora del mar mes de un any ha que està ab moltas guardas de soldats per las vilas... no dexant passar ningú si no aportan una fè de allí ahont venan com tenan sanitat, de tal manera que ningú pasa d’un lloch a l’altra que no sia prenent dita fè, que’n diuan bolleta de sanitat. Y si algu enquantran sens esto lo posan en presó.

”A durat molt temps que ademés de ditas guardas feyan anar un llagut... de cada vila seguint la vora del mar. Per ser ditas guardas de dia y de nit, an ordenat fer barracas a la vora del mar, de tal manera que a l’enfront de nostre terma de Palafolls n’an fetas vuyt; a las dos estan vuyt o nou soldats de peu y autra pay-sans a cada una; y de quant en quant mudan los soldats. Ditas barracas an de ser asistidas de llits, llenya, oli, palla, tot a gastos de nostra terma. Lo veynat de Santa Susanna te quatra hòmens a la continuha, dia y nit...”.

Al costat de totes aquestes calamitats Francesc Gelat fa notar (caracte-rística de tots els règims autoritaris) que ell atribuïa a un “do particular de Nostre Senyor”, que “per anar la justisia tan rigurosa es ocasió (y també al no aver-i ar-mas) que nos mata ni’s roba, que jo e vist de mon temps que era una terror, que sols per axo apareix que, encara que los treballs sian tan grans, aconsola un tant veurar exa quietut”.

Francesc Gelat es meravellava del tremp del poble català que, malgrat tots els tropells, “... veitg que en temps de festas majors totom balla, totom s’alegra, com si res no fos. Ay ha salut, a Deu gracias, hay ha justisia, los camins son segurs. No se en que vindrà a parar tot asò. Nostre Senyor nos vulla donar la sua grasia. Amen.”

Admirable poble català! Tot allò va anar a parar en una prosperitat mai vista. El poble català va veure clarament la realitat. Aixoplugat sota un ordre, es va posar a treballar de valent, en tots els camps. Comerciants, navegants, industrials i pagesos; sobretot els pagesos que –fi ns a límits inversemblants– van seguir rom-pent el bosc plantant-hi vinya. La natalitat va augmentar i va cobrir les baixes que la guerra havia ocasionat. De la muntanya van baixar a la marina a empènyer el comerç i la naixent indústria.

LA FI DE LA NACIÓ CATALANA

Aquella guerra va acabar amb una completa desfeta dels catalans que van veure com quedaven reduïdes a zero totes les llibertats polítiques, perseguit l’ús de la llengua pròpia i eren víctimes d’un sistema de tributació duríssim que l’obligat canvi de moneda va fer més penós.


61

169

L’edat moderna

Examinarem amb una mica de detall la pressió fi scal, els allotjaments de tropes, els greuges de tipus moral i la reforma de la política municipal.

LA PRESSIÓ FISCAL

Els homes de la hisenda pública van buscar dues coses: d’una banda, uni-formar el sistema tributari, i d’altra recaptar el màxim possible. Una de les primeres providències va ser aplicar a Catalunya l’ús del paper segellat. Aquest impost –in-ventat pel conde-duque de Olivares consistia en l’obligació de redactar la immensa majoria de documents en fulls de paper de barba de valor variable, proporcional a la importància de l’afer.

Aquest impost de recaptació va durar –modifi cat– fi ns fa molt poc temps: les instàncies que es dirigien a les autoritats havien de portar enganxada una pòlis-sa. L’últim reducte d’aquest invent és l’imprès dels col·legis de metges a emplenar quan s’havia de certifi car quelcom.

L’altre impost aplicat immediatament –els darrers dies de l’any 1714–, d’acord amb el pla del ministre de Finances, el francès Orry, fou un subsidi excep-cional del que cap comerciant no se’n sortí amb menys de 25 dobles. El clergat fou imposat col·lectivament, però feixugament.

Pel gener de 1715, 80.000 doblers havien passat així al tresor de Felip V. Havia calgut pagar amb metall. Les obreres catalanes, segons Castellví, havien hagut de sacrifi car les seves úniques joies, els clàssics clavers i agullers. Els gre-mis barcelonins van fondre els passos de processó, de plata massissa, els més bonics d’Europa. Després d’això, el vell sistema fi scal català autònom s’ensorrà.

De moment, tots els ingressos que tenien els ajuntaments com l’arrenda-ment de l’hostal, de la taverna, etc. foren intervinguts per la hisenda, que els posà a arrendament i n’obtingué l’any 1715, 380.000 lliures. Vingué, després, un impost copiat de França: la gabella de la sal amb consum forçat, de manera que un cafís de sal (200 litres) va passar de valer 9 lliures a valer-ne 83.

Però l’impost més nou per als catalans i, a la vegada el més just, va ser, sens dubte, el cadastre. Val la pena que l’examinem amb una mica de detenció.

A Castella funcionava el catastro, que era un impost basat en el rendiment de la terra, cosa que requeria la confecció d’un mapa de les fi nques de cada mu-nicipi, feina que Felip II va encarregar a un tal Esquivel, el qual acomplí la seva tasca l’any 1575. Ultra la superfície, s’havien de conèixer els rendiments o sigui, si era pla o pendent, què s’hi cultivava, si era de secà o de regadiu, etc. És a dir, era una manera científi ca d’aplicar un tribut just.

El primer de gener de 1716 s’aplicà a Catalunya. Es pagava una quantitat variable d’uns indrets als altres (37 rals d’ardit al Barcelonès contra dos i mig a Vilafranca) per unitat de superfície. També es gravaven els edifi cis, el comerç i els ingressos del treball, amb el resultat que el sector més perjudicat fou el dels jornalers o bracers.

Una visió general

62

170


Els catalans –ja aleshores– tenien fama de rics i, per això, els intendents calcularen que en traurien un milió i mig de pesos. La realitat, a l’hora de recaptar, va quedar molt per sota d’aquestes optimistes previsions: 900.000 pesos –o sigui un 40% menys– l’any 1718.

ALLOTJAMENT DE TROPES

Dels allotjaments o almenys de la presència de tropes a l’Alt Maresme en el període que va des de fi nals de 1714 a 1793, en tenim notícies indirectes –però certíssimes– a través dels llibres de l’Arxiu Parroquial de Malgrat. Són les se-güents, ordenades cronològicament.

17 de desembre de 1714: “Diego Escoris, soldat de la companyia de don Diego López...del Regimiento de Pero Blanco. Murió al ospital.”480

4 d’agost de 1715: “Un soldat suís servint les tropes francesas, lo qual morí estant de marxa.”

27 de juny de 1721: “Benet Fernández soldat del Regiment de Lisboa de la Companyia de Don Francisco de Victoria, fi ll de Antonio, natural de Sant Poulo del reino de Galicia,mort de malaltia al hospital.”

29 d’abril de 1722: “Bateig d’Emmanuel Anastasi Miquel, fi ll de Nicolau de Tua, soldat del Regiment de Guàrdies de la Companyia de Arambo, i de Anna, els dos, fi lls de la vila d’Almagro. Els padrins foren Pere del Valle, soldat del mateix Regiment i Caterina Garau de Malgrat”.

18 d’agost de 1722: Bateig de Maria Teresa, “hija de Blas Ximénez de Alla-ra, cabo desquadra de la Compañía de Guardias de Don Luis Millán de Altamirano, y de Maria Elisabet de Campos. Padrinos: Pedro Menéndez, sirurgiano de dicho Regimiento y Anna Maria Alejandre de la ciudad de Calatayú”.

18 de juny de 1723: “Bateig de Anna Maria Julita Teresa fi lla de Joseph Beltran Sohís, soldat de la Companyia de Valé (Valais) i de Rosa Castro, fi lla de la vila de Cavalleras del regne d’Aragó. Padrins: Manuel Rodrí-guez, sargent de la mateixa Companyia, fi ll de la vila de Lisboa y Anna Maria Arnó, muller de Felip Perie, soldat de la mateixa Companyia.”26 de juliol de 1753: “Josep Tolmós de Gandia, soldat del Regiment de Mèrida, de la Companyia de Don Francisco Manuel de Aranda, morí d’una cossa de cavall als 36 anys.”

També tenim constància de la inversa, és a dir, de catalans que morien lluny de la pàtria servint les forces armades. Fou el cas de “Rafael Fradera, veí

480.- Els llibres estaven redactats en català sempre amb l’excepció de quan es tractava de militars, que ho solien fer en castellà, per mor que el certifi cat pogués ser vàlid fora de Catalunya.


63

171

L’edat moderna

de Malgrat, mariner de la Armada espanyola; morí a Cadis el 19 de desembre de 1735. Era fi ll de Pau Fradera, sastre y de Maria la seva muller”.

O que havien deixat l’exèrcit i tornat a casa i es casaven com Prim Bosch, un sergent “reformat” (era l’expressió militar per designar un militar que havia estat cessat), que va contreure matrimoni a Malgrat el 2 de juny de 1775.

ELS GREUGES DE TIPUS MORAL

Tampoc no podem deixar de referir-nos a mesures que ferien l’amor propi dels catalans com la prohibició de tenir armes i de fabricar-ne.

Aquesta mesura fou aplicada d’una manera bastant estricta durant els anys que seguiren a la guerra de 1707-1714, de manera que va repercutir seriosament sobre la indústria de fabricació d’armes que, sobretot a Ripoll, representava un fac-tor econòmic de gran importància. Segons Eudald Graells, “la indústria ripollesa, quelcom mermada es mantingué estacionada fi ns a mitjan de segle”, per bé que entre 1760 i 1794 es registrà una activitat com mai, a causa que l’exèrcit s’assortia gairebé exclusivament de Ripoll.

PERSECUCIÓ DE LA LLENGUA CATALANA

Un altre greuge fou l’ofi cialització de l’acorralament de la llengua catalana. L’atac al català dels castellanoparlants venia de molt lluny. Des de l’època de Fer-ran el Catòlic, Castella ens enviava virreis, caps militars, bisbes, abats, inquisidors i els seus funcionaris que només parlaven castellà i no mostraven cap interès per aprendre “el dialecte” que parlava la gent. De paraula o per escrit, ells s’expressa-ven amb tota naturalitat en el seu idioma, prescindint que es trobaven enmig d’una població que parlava i escrivia una altra llengua.

Després de 1714, l’atac al català va ser frontal i persistent. Primer va ser la imposició del castellà com idioma únic de la Reial Audiència, a la qual seguiren les Instrucciones secretas de 1718 que comminaven els corregidors a imposar el cas-tellà tant com els fos possible i arreu, encara que de la manera més suau possible (“sin que se vea el cuydado”).

També de l’ensenyament es desterrà el català: tant la nova –i única– Uni-versitat de Cervera com el prestigiós Real Colegio de Cirugía de Barcelona impar-tien tots els ensenyaments en llengua castellana. Més endavant –durant el regnat de Carles III– es prohibí (1768) el català a l’escola primària, el 1772 als llibres de comptabilitat, l’any següent als llibres de text i el 1778 es diu a la censura civil –obligatòria per tota obra que hagués de ser impresa– que “se pondrá reparo se imprima en catalán”. Finalment, de l’època de Carles IV, és la prohibició de tota representació teatral en català.

El que passava era que la tossuderia dels catalans era superior a l’afany uniformista castellà i moltes d’aquestes disposicions deixaven de complir-se so-

Una visió general

64

172


vint. Perquè el fet és que els notaris escrivien en català testaments i capítols matri-monials i en un català molt correcte, cosa que vol dir que havien tingut un mestre capacitat que dominava l’ortografi a.

També la lletra impresa va resistir l’escomesa de la prohibició. Hi havia algunes obres religioses com el Llibre del Roser, Foment de pietat i Font místi-ca, també el llibre del sacerdot Baldiri Reixach, Instruccions per l’ensenyança de minyons –la primera edició del qual datava del 1749 i es va anar reeditant (11 vegades) fi ns a mig segle XIX–, sense oblidar tot un seguit de romanços, exvots, llunaris i moltíssims manuscrits com el Calaix de sastre del baró de Maldà o el Ramellet de cirurgia.

De totes maneres, tot feia pensar que el castellà havia guanyat la partida. La gent de cultura –un Josep Finestres a la Universitat de Cervera, un Francesc Puig al Col·legi de Cirurgia de Barcelona– produeixen tota la correspondència en castellà, àdhuc quan escriuen a altres catalans.

En aquesta tasca de descatalanització, ocupà un lloc molt important la gent de l’Església. Des de Ferran el Catòlic, la monarquia va utilitzar l’Església contra les singularitats de Catalunya. Una manera de castellanitzar els catalans fou el nomenament de bisbes castellans que es voltaven de secretaris no catalans.

Aquesta gent no es va prendre la pena d’aprendre l’idioma de la gent que havien anat a servir i dels diners dels quals vivien. En les visites pastorals, revisa-ven els llibres i feien constar la seva aprovació en el primer espai en blanc, natural-ment, en castellà. Cal dir que mai no protestaven de la redacció en català fi ns que a Girona el bisbe obligà els seus sacerdots a “portar” els llibres en castellà.

Però Catalunya no solament “importava” bisbes i inquisidors. Els ordes re-ligiosos que dedicaven força gent a l’ensenyament enviaven homes i dones al Principat perquè el públic català tenia més diners i més ganes d’invertir-los en culturitzar els fi lls. Aquests enviats van imposar el castellà de manera expeditiva.

Per exemple, el 1755 els escolapis de Mataró deixaven a pa i aigua els membres que mantinguessin “conversación tirada en catalán”. De manera sem-blant, a les Escoles Pies de Puigcerdà es prohibia tota conversa en català dels estudiants perquè “cuando forzosamente deben hablar en español, prorrumpen en los más risibles catalanismos”.

Com dèiem, la resistència del poble fou d’una tenacitat admirable: “El vulgo de Cataluña conserva tenazmente el idioma patrio”, de manera que el catecisme era en català, per bé que el bisbe de Barcelona, Josep Climent, en va redactar un de bilingüe “para que los niños, al tiempo que aprenden a leer, se vayan disponien-do y afi cionando a la inteligencia del castellano”.

EL RECLUTAMENT DE SOLDATS

Un altre greuge inferit a la idiosincràsia del poble català fou sens dubte l’intent d’aplicar a Catalunya el reclutament pel sistema de quintes. Aquí, el po-

Malgrat al 1714 (2014)

Documents

Transcript of Malgrat al 1714 (2014)