Magdalenes amb problemesAna Bergua Vilalta

Il·lustracions de Carme Sala Villaplana

....................................

Col·lecció Helena 7.14

Primera edició: maig 2012

Text: Ana Bergua VilaltaIl·lustracions: Carme Sala Villaplana

Concepció gràfica: Imma Canal

© 2012 d’aquesta edició: Editorial Proteus c/ Rossinyol, 4 08445 Cànoves i Samalús www.editorialproteus.com

ISBN: 978-84-15549-38-3Depòsit legal: B-13784-2012

Imprès a Espanya - Printed in Spain

Són rigurosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del «copyright», sota les sancions establertes a la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprogra-fia, el tractament informàtic i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públics.

Magdalenesamb problemes....................................

Ana Bergua VilaltaIl.lustracions de Carme Sala Villaplana

....................................

Helena 7.14

Als meus ajudants de cuina.Ana Bergua Vilalta

A la meva mare.Carme Sala Villaplana

Índex:

1. Sóc el més gran i la mare té superpoders ................... 9

2. De vegades és molt dur ser el més gran ..................... 12

3. Lluc, el ratpenat ploramiques .................................... 19

4. Sal i sucre ................................................................. 23

5. Fer unes bones magdalenes no és gens difícil ............. 28

6. El primer dels pitjors dies ......................................... 34

7. La solució era fer-me invisible ................................... 43

8. La millor defensa és sempre un bon atac. O no ......... 47

9. Temps de tempestes .................................................. 51

10. Trobada inesperada ................................................... 57

11. Ni dormir, ni menjar ................................................ 61

12. Ja no podien fer-me més mal, oi? .............................. 65

13. Quan tot és fosc, n’hi ha prou d’encendre el llum ..... 71

14. Els poders sobrenaturals no són allò que semblen ..... 75

15. Retrobada: sóc magnífic! ........................................... 80

16. Els millors cuiners .................................................... 88

Epíleg: Si et passa a tu, explica-ho! ........................... 92

11

1

Sóc el més gran i la mare té superpoders

Em dic Pau i sóc el més gran dels meus co-sins i som set, comptant al Ploramiques i a mi. Concretament, sis nens i una nena. Bé, sis nois, perquè jo ja tinc gairebé onze anys.

La mare assegura que si alguna de les tietes té un altre nen, ens comprarà una disfressa de nan per a cadascun de nosaltres i per a la meva cosina Cèlia, una de Blancaneus. Després diu que ens farà una foto i la penjarà a l’entrada. I segur que si em vesteixen de nan, jo em moro! Perquè la mare té un caràcter fort i em jugo el nas que és capaç de fer-ho.

12

En realitat, és bona i dolça, però no es deixa trepitjar per ningú, perquè té les idees molt clares.

És capaç de tenir-ho tot -i si dic tot, és TOT- controlat: sap si he fet els deures úni-cament mirant-me els ulls, si m’he rentat les dents, la talla de mitjons que ha de comprar i quantes llaunes de tonyina hi ha al rebost. Ella té sempre la resposta i sap dir-la sense pensar i pot escriure en un teclat sense mirar-lo.

Ella sap quan em passa alguna cosa, encara que jo no li hagi dit. Quan em barallo amb el Ploramiques, ens renya a tots dos, perquè diu que la culpa sempre és dels dos. I, encara que em faci ràbia, també en això té raó.

No ho havia explicat mai a ningú, però quan era més petit, jo pensava que la mare te-nia poders paranormals: endevinava el que jo feia mentre sopava, mentre ella recollia la cui-na, com si tingués ulls al clatell! Vaig trigar cent anys a adonar-me que em veia pel reflex del vidre de la finestra…

Quan demano a la mare com ho fa per sa-ber-ho tot i per poder fer tantes coses, ella sem-

13

pre riu i diu que no ho fa sola, que ho fa amb el pare. Ells formen un bon equip.

Podria dir que he viscut sempre sense grans problemes… fins que tres nois de la meva es-cola van començar a ficar-se amb mi i em van complicar molt la vida.

14

2

De vegades és molt dur ser el més gran

Com ja he dit al començament, jo sóc el més gran de tots els meus cosins i se suposa que he de ser molt responsable, és a dir, que he de portar-me bé per donar exemple i bla, bla, bla. I a més a més, valent. Quan al Dani, que té vuit anys i és el més trapella, se li acut fer-ne alguna de les seves, sempre he de co-mençar jo.

Com l’estiu passat, que vam passar uns dies a la granja de l’avi, al poble. Una migdiada de calor insuportable i mosques apegaloses, ju-gàvem amb un arc i unes fletxes de joguina, d’aquelles amb una punta de plàstic, per fer

15

ventosa, al capdamunt. Les vam trobar a les golfes, suposo que eren del pare o dels oncles.

Era evident que aquella cosa era totalment inútil, per a què volíem una fletxa sense punta? En Dani tenia la solució, és un geni!

Vam arrancar el cap de plàstic i, amb un gani-vet de la caixa d’eines del garatge de l’avi, vam fer punta als extrems. Em va tocar, per ser el gran, fer punxa. Per descomptat em vaig fer una ferida que em va estar fent mal fins al final de l’estiu, però vam aconseguir que aquelles fletxes punxessin.

Tirar amb l’arc no és tan fàcil com sembla, així que vam entrenar-nos una estona. Remenant per la granja, vam entrar al magatzem on l’avi aparca el tractor i els estris per conrear el camp.

Allà, el meu cosí va trobar l’objectiu per-fecte: un sac ple d’alguna cosa, recolzat contra una paret. Amb un guix hi vam marcar una diana al mig: semblava un ventre enorme amb un melic blanc al centre.

Vaig començar a disparar, perquè sóc el gran. La primera fletxa va caure de forma ridí-cula a dos pams dels meus peus.

16

Després li va tocar al Dani. Ell va tibar la corda, va estirar la fletxa fins que l’arc i la corda es van separar al màxim i la va deixar anar. La fletxa va volar fins al sac, però només el va fregar una mica, perquè no tenia la força suficient.

Em vaig adonar que hi havia alguna cosa que fèiem malament… érem massa lluny del sac! Vaig fer tres passes fermes cap endavant, vaig somriure al meu cosí, vaig mirar la panxa d’aquell sac i vaig tensar l’arc, tal i com ell ho havia fet.

Vaig respirar profundament, vaig engo-lir saliva i vaig deixar anar la corda. La fletxa semblava córrer a càmera lenta, com en les pel-lícules, i es va clavar al sac. Perfecte! No vaig encertar el centre de la diana, sinó la part de baix, però ho havia aconseguit.

En Dani em va mirar des de les seves ulle-res, es va apartar el serrell ros i digué, amb una rialla d’orella a orella:

-Pauet, ets boníssim. Tornem a provar-ho.Vaig caminar decidit fins al sac, vaig estirar

17

la fletxa, però no sortia. Vaig estirar una mica més fort i, en enretirar-la, un dels fils del sac va quedar enganxat en una estella i el fil va cedir.

A l’instant, un raig de gra de blat va co-mençar a caure alegrement de l’interior del sac, com una fonteta d’aigua groga.

Oh no! Em vaig posar tan nerviós que no sa-bia com parar-ho. En Dani, en lloc de donar-me un cop de mà, es cargolava de riure, el molt traï-dor! Podia notar com una gota de suor em corria pel front i lliscava cap a la punta del nas.

Ell reia tan fort que l’avi ens va sentir i va entrar per veure què passava. Em va enxam-par amb l’arma del crim en una mà i l’altra

18

procurant frenar el gra que queia descarada-ment pel forat.

Estava tremolant i em vaig sorprendre a mi mateix, perquè no volia fer-ho, però se m’escapava el riure. Era un riure fluix, des-controlat, ho admeto, però no podia conte-nir-me. Fins que vaig veure l’expressió seriosa de la cara de l’avi.

Ell no va renyar-nos, però vaig veure la tris-tesa en els seus ulls i això no em va agradar gens. Vaig murmurar un ‘perdó’ i vaig mirar d’anar-me’n dissimulant. En Dani havia desa-paregut i jo ni me n’havia adonat.

-Pau, -va tronar l’avi, mentre tapava amb les seves mans enormes el forat del sac- aquest gra és per sembrar el camp per a la propera co-llita i val molts diners.

-Jo, eh, és que he…, ha estat sense voler, de debò.

-Està bé, però heu de tenir més cura amb les coses del magatzem. Tot el que hi ha aquí és important i algunes coses són molt perilloses, -vaig veure que mirava el tall de la meva mà,

19

que sagnava una mica-. Si trenqueu res, tant li fa, però no voldria pas que us féssiu mal.

Jo estava a punt de plorar, perquè em sa-bia greu tot plegat, però l’avi tenia raó, així que vaig acotar el cap i li vaig preguntar:

-Avi, podràs aprofitar-lo? El blat, vull dir…-Sí, vinga! Dóna’m un cop de mà.Li vaig acostar un sac buit que hi havia sobre

un munt i el gra seguia caient, però dins el nou sac. Amb una escombra i una pala de ferro vam recollir el gra, que havia fet una muntanyeta al terra i el vam passar per un sedàs, que és una mena de colador immens i així vam separar la brutícia del terra, del gra.

Ho vaig passar fenomenal treballant amb l’avi. Mentre em curava la mà, em va dir allò que sempre em repeteixen: «Ets el més gran, has de donar exemple». I la idea no havia estat meva.

Ell em va perdonar la trapelleria, tot i que em vaig enutjar amb en Dani per haver-me deixat l’enrenou per a mi. Amb l’excusa que és més petit, no va rebre ni un sermó. No crec

20

que això sigui just, però em començo a adonar que és una realitat: la meva.

El cas és que sóc un noi normal i faig les mateixes malifetes que tots, suposo. En un poble petit, com el dels avis, un noi de ciu-tat se sent el líder, però vaig descobrir que no sempre és així.

21

3

Lluc, el ratpenat ploramiques

El temps de jugar amb els cosins dura ben poc, perquè tots vivim en llocs diferents, així que ens reunim només a l’estiu i per Nadal. I la resta de l’any, tornem a la rutina.

Faig cinquè de primària. I la veritat és que m’agrada bastant l’escola i les meves notes sempre són bones. Jugo a bàsquet, perquè sóc alt i tinc unes cames i uns braços força llargs, que em donen un aspecte desmanegat, com el d’una cigonya. I aquest aspecte fa que sembli molt més gran que el Ploramiques.

El Ploramiques és el meu germà Lluc, que fa primer. Ara té un aspecte encara més babau