núm. 1

Infor

macio

ns

III PREMI ARRELATS DE NARRATIVA BREU 2003

Temàtica: contes escrits, en prosa i en llengua catalana,sobre viatges, reals o imaginarisPremi: un viatge a Istanbul de sis dies per a dues perso-nes

Termini: 14 de març de 2003 a les 14 hLloc de recepció dels relats: Servei de LlenguaCatalana (Gran Via de les Corts Catalanes, 585, 08071Barcelona) o a les seus de les comissions de dinamitza-ció lingüística (CDL) de cada centre de la UBPodeu consultar les bases a http://www.ub.es/xdl/arrelats3.htm

PREMI DE COMUNICACIÓ CIENTÍFICA «JOAN LLUÍS VIVES»

L’Institut Joan Lluís Vives,convoca aquest premi ambl’objectiu de fomentar leshabilitats comunicativesdels estudiants de docto-rat, pel que fa a la produc-ció de textos de qualitat ique tractin alhora temàti-ques interessants des d’unpunt de vista social ocientífic.Temàtica: article periodís-tic d’interès científic isocialPremi: 2 premis de 1.500 i la publicació delsdos articles guanyadors ala revista El TempsTermini: 30 de desembrede 2002 al Servei de l’ÀreaCultural de la Universitatde València

Podeu consultar les bases a:http://www.vives.org/agenda/pcc02.html

Web de la CILAJ (Comissió Interuniversitària deLlenguatge Administratiu i Jurídic)

La Comissió Interuniversitària de LlenguatgeAdministratiu i Jurídic (CILAJ) ha creat aquesta pàginaweb per tal que serveixi de plataforma d’intercanvid’experiències i inquietuds en matèria de llenguatgeadministratiu i jurídic. Aquesta pàgina us pot oferir totamena de recursos enmatèria de llenguarelacionada ambl’àmbit jurídic,judicial i admi-nistratiu, tantpel que fa aformats de docu-ments, fraseologiai terminologiajurídica, com notíciesd’interès sobre traduc-tors automatitzats de textosjurídics i judicials, a més d’al-tres informacions relacionadesamb el dia a dia jurídic, en català. També inclou pautes iorientacions per redactar correctament textos adminis-tratius. Animeu-vos i visiteu-la!http://www.ub.edu/slc/cilaj/

Cinefòrum i visites guiades

Per a totes les persones que estiguin inscrites a la Borsad’intercanvi de conversa i a les Tutories de suportlingüístic es porten a terme tot un seguit d’activitats,com ara el cinefòrum i les visites guiades. Recollint latradició dels cinefòrums i amb la voluntat de poderpracticar el català tot comentant pel·lícules, durantaquesta tardor i la propera primavera podreu gaudir delcinema i de la llengua. Igualment, podreu descobrir elsracons més interessants i bonics de la ciutat, conèixer laBarcelona modernista, la ciutat antiga… Ja ho sabeu,doncs, apunteu-vos a la Borsa i gaudiu de la llengua.

desembre-023

Consell de Redacció (Xarxa de Dinamització Lingüística de la UB): Mireia Bargalló, Aïda Bravo, Josep Cara, GeorginaCastellà, Mireia Chamorro, Daniel Escribano, Montserrat Lleopart, Anna Llupià, Jordi Matas, Maria Palomeras, Conxa Planas,Albert Solé, Vicenç Tuset, Daniel Zapata. Coordinació: Josep Cara, Georgina Castellà, Montserrat Lleopart.Col·laboradors daquest número: Jeroni Boixareu, César Calabrés, Jaume Carrasco, Laia Carreras, Josep Comas, AndreuEspasa, Esteve Ferrés, Mireia Garriga, Mònica Glaenzel, Antònio Garcia, Jaume Llacuna, Consol Llupià, Patrícia Melgar, RubènMettini, Francesc Orenes, Jaume Palau, Marc Pastor, M. Pilar Perea, Quimet Pla, Cristòfol Pons, Lluís Quer, Yolanda Rodoreda,Nico Saiz, Eulàlia Vintró. Revisió lingüística: Servei de Llengua Catalana de la UB. Edita: Servei de Llengua Catalana de la UB.Disseny de la coberta: Laura Velasco i Antònio Garcia. Fotografia de la coberta: Consol Llupià.Disseny, edició i maquetació: L’apòstrof, SCCL. Fotolits: Addenda, SCCL; Imprimeix: Gramagraf SCCL.DL B-22352-02ENXARXA’T té una periodicitat semestral. Els articles de la revista reflecteixen exclusivament l’opinió de qui els signen. Per partici-par en el proper número o publicar una carta d’opinió, escriu-nos a enxarxat@slc.ub.edu.Amb el suport tècnic del Servei de Llengua Catalana de la UB. Amb la col·laboració del Vicerectorat de Relacions Institucionals i Política Lingüística, Vicerectorat d’Estudiants dela Universitat de Barcelona. Divisio I, Divisió II, Divisió III i Divisió IV de la Universitat de Barcelona. Departamentd’Universitats, Recerca i Societat de la Informació de la Generalitat de Catalunya.

SUMARI

FORA D’HORES

Zona de teatreUn glopet d’Absenta: conversa amb Quimet Pla. Albert Solé

Zona de cinemaAnem de festivals: una agenda dels propersfestivals celebrats en terres de parla catalana.Vicenç TusetHedwig and the angry inch. Daniel ZapataDarkness. Vicenç Tuset

Zona musicalS’AlbaidaSapo. Aina Ferragut

CiberzonaEl reflex dels mèdia. Mireia Bargalló i DanielEscribano

Trepitjant la zonaEl parc del Laberint. Albert Solé

26

25

24

22

19

FONDÀRIA

Llei d’universitats de Catalunya. Eulàlia Vintró

Humanitats, tòpics i contratòpics. Andreu Espasa

Gramàtica descriptiva versusgramàtica normativa. M. Pilar Perea

OPINIÓ DEL LECTOR

QUEDEM AL BAR

Parlem de la universitat que tenim i de la que volem.Pep Cara

L’ALTRA VIDA DE L’ESTUDIANT

Viure aquí, estudiar allà.Daniel Zapata

SEPARATA

LA 190. II Premi Arrelats 2002. César Calabrés

ENTRETESTA

Laberint verdaguerià i Gaudí apilat. Vicenç Tuset

El concurs enxarxat. Aïda Bravo

CONTE INTERACTIU

La silicona no te sentiments. Rubèn Mettini

Traïció tecnològica.Yolanda Rodoreda

L’ENTREVISTA

Quatre paraules amb… Mònica Glaenzel. Mireia Chamorro i Mireia Bargalló

32

29

28

30

27

15

14

10

8

7

6

4

-1

Hivern de 2002

núm. 14

Després de més de vint anys de vigència de lEstatutdautonomia i de les institucions que shi preveuenespecíficament, per al que ara ens ocupa, elParlament de Catalunya i el Govern de la Generalitat,sha publicat en el Butlletí Oficial el Projecte de llei duni-versitats de Catalunya (LUC), destinat, segons el«Preàmbul», a dotar lanomenat sistema universitari ca-talà dels instruments jurídics, ja que no es parla dels eco-nòmics, necessaris per a un triple repte: ladequació a unmón que canvia molt ràpidament en tots els ordres, laintegració en lespai universitari europeu i lassoliment delexcel·lència en la docència i en la recerca.

Per a les persones que tenim una mica de memòria i quehem estat elegides, democràticament, en alguns mo-ments, per representar la ciutadania, no pot deixar desorprendrens que la promesa emfàtica i reiterada endues ocasions solemnes davant del Parlament en les duesprimeres sessions dinvestidura del president de laGeneralitat, segons la qual es redactaria i saprovariauna llei deducació de Catalunya, shagi incomplert alllarg de vint anys i que, ara, a les acaballes de la legisla-tura i, pel que diuen les enquestes, del govern de CiU,just després duna nova Llei orgànica duniversitats(LOU) vivament rebutjada per la comunitat universitàriai pels principals partits de loposició, ara, precisamentara, sense el marc més ampli de la legislació catalanasobre educació, hàgim de debatre i aprovar una llei duni-versitats reglamentista, amb més de cent vuitanta pres-cripcions entre articles i disposicions, cinquanta més quela llei espanyola. Parafrasejant la dita «quan hom vol noresoldre un problema, crea una comissió», podríem afir-mar «quan un govern vol no resoldre un problema, fa unallei», amb la falsa expectativa que la complexitat es difu-minarà i fins i tot serà resolt per lencanteri de la llei. Larealitat, però, és molt tossuda i des de la Llei generaldeducació de lany 1970 tothom sap que si les lleis no vanacompanyades dun finançament específic i adequat, elsobjectius no només esdevenen paper mullat, sinó, cosa

encara més greu, generen frustració, immobilisme idesencís.

Des del meu modest punt de vista, i tenint en compte queCiU va votar afirmativament la LOU, amenaçada dederogació quan els socialistes tornin a governar, la LUCshauria de limitar, des dun respecte escrupolós, a lauto-nomia universitària consagrada per la Constitució pocperceptible, val a dir-ho, en la redacció actual a refondreen un únic text legal, adaptat a les innovacions de la LOU,les lleis relatives als consells socials i al Consell Interuni-versitari i afegir-hi lAgència per a la Qualitat. Tambépodria figurar-hi un capítol dedicat a la contractació depersonal, docent, de recerca i dadministració i serveis, deles tres categories i no només la docent prevista, apartatefectivament innovador i que, molt tímidament, obre unavia estable de contractació i trenca amb lancestral «fun-cionarització». Sobren totes les traduccions catalanesdarticles de la LOU, sobren tots els articles declaratius depossibilitats i bones intencions, sobren totes les indefini-cions entre les competències de les universitats autòno-mes i les del Consell Interuniversitari o lactual DURSI,és perillosa la referència a aquest «sistema universitaricatalà» on no es distingeix entre universitats públiques iprivades i on no safirma taxativament que només lespúbliques poden rebre diners públics. Tampoc no es diu lacosa contrària, és cert, però la porta queda perillosamentoberta i ja sabem com ha anat a la resta del sistemaeducatiu català la política de concerts i de subvencions.

Que la universitat espanyola i la catalana, la basca, lagallega o la canària necessitaven un nou marc legal dereferència era del tot evident, no només perquè la Llei delany 1983 havia esdevingut anacrònica en diversos aspec-tes, sinó també perquè en daltres el pragmatisme possi-bilista havia defraudat les històriques reivindicacions dela comunitat universitària més progressista i modernitza-dora. A més, el procés imparable de creació, arreu, denoves universitats o de facultats disperses en el territori

Llei d’universitats de Catalunya

desembre-02 5

duna comunitat autònoma fenomenque, dit sigui de passada, no mereixcap atenció ha generat una ofertamolt àmplia, però poc planificada iescassament homogènia, o també ladiversificació en especialitats gairebéinfinites de les històriques titula-cions generalistes, o ladopció del sis-tema flexible de crèdits per a lalum-nat sense acompanyar-lo de latutoria, com fan els països anglosa-xons, dels quals hem copiat el siste-ma, per esmentar només algunsdels fenòmens actuals. Aquests fetsexigien i exigeixen una reflexió sere-na, aprofundida i quantificada sobrela situació universitària en el llindardel segle XXI i sobre lhoritzó al qualsaspirava. Val a dir, a més, quecomptàvem amb alguns estudis va-luosos, des de lanomenat InformeBricall, encarregat per la Conferèn-cia de rectors de les universitats es-panyoles, lInforme España 1999 dela Fundación Encuentro, o lanome-nat «Per un nou model dUniver-sitat», dit també Informe Pascual,fins a publicacions de lOCDE i de laUnió Europea i dels diversos estatsque han abordat, també, processos dereforma en la legislació università-ria. Tot i no ser, avui, una experta enla matèria, però sí una lectora inte-ressada en aquestes qüestions, tincla preocupada impressió que totsaquests treballs previs han estatdeixats de banda, almenys pel que faa les apostes més innovadores i que,en el cas de la LOU, sha optat pelneocentralisme burocràtic i escleròtic, pel classisme socio-econòmic i per lasfíxia pressupostària del sector públic.En el cas de la LUC, la indefinició i lambigüitat predomi-nen, com ja he dit, tot i la defensa de làmbit competencialcatalà en punts com lAgència de Qualitat o el professoratcontractat. Dallò tan català, però, que són els diners, nosen parla.

Finalment, i per comentar un aspecte puntual i sensible,la Llei tampoc no sembla que hagi de significar cap inno-vació en matèria lingüística catalana. Superada unaprimera versió pintoresca, segons la qual serien «pre-miats» els professors i les professores que fessin les clas-ses en català premi no especificat però que estariavinculat als trams de valoració positiva en lactivitatdocent, que, segons hom deia, havien reclamat els recto-rats, tot i que mai no hi ha hagut una petició daquesttipus; la redacció actual es limita a reiterar altres precep-tes legals i no aporta cap precisió pel que fa al dominipassiu del català per part del futur professorat contractat

o a la consideració dun mèrit preferent pel seu domini, enel cas del funcionariat.

Cal reconèixer, tanmateix, que a Catalunya no shaproduït el clima de crispació social i parlamentària que esva viure a Madrid durant el tràmit de la LOU i que laConselleria i el mateix conseller Mas Colell han convocatdiverses sessions de treball i han facilitat els esborranysde la Llei als equips rectorals, les esmenes dels quals hanestat parcialment ateses. Ara bé, continuo pensant queaquesta no és la Llei duniversitats que avui necessitem, ique, si se naprova la vigència, aquesta serà curta, amb elgreuge, quedi clar, del desengany una vegada més dha-ver desaprofitat locasió i dhaver optat per fer una llei i noper resoldre els problemes.

Eulàlia VintróProfessora de Filologia Grega

Universitat de Barcelona

CO

NSO

L LL

UPI

À

núm. 16

És molt corrent sentir, en converses governades pelstòpics, allò tan rotund de «les humanitats no servei-xen per a res». Sembla que aquest també és lar-gument preferit del govern de torn, que cada cop que sem-pesca una nova reforma educativa retalla amb renovatfervor i sadisme les hores dedicades a aquests ensenya-ments «inútils» i antiquats. Fins aquí, res ens espanta. Elstòpics conversacionals tenen una vida autònoma, incontro-lable i amb una completa absència de mala fe per part delseu emissor. Qui els diu, de fet, està gastant el mateix pocentusiasme i energia mental que quan es corda les sabates.Pel que fa al Govern (de dreta dura, naturalment), a més devoler rebaixar qualsevol tipus de despesa pública que nosigui militar, retalla les humanitats perquè sap que són unmotor daprofundiment democràtic i social, per tot el queles humanitats tenen destímul al pensament crític i a laresponsabilitat civil. Més que considerar-les inútils, el Go-vern veu en les humanitats un obstacle molest als seus ob-jectius de degradació democràtica i dinjustícia social.

Si desplacem la nostra desvergonyida oïda cap a unaanimada conversa entre, per exemple, uns estudiants de

filologia, sí que podem, sor-prenentment, rebre una pun-xada molt aguda contra lanostra sensibilitat. Un delsestudiants defensa que undels grans mèrits de la filolo-gia és que «ens ho passem lamar de bé, sense fer mal aningú», fent referència alcaràcter presumptamentinofensiu de lestudi de lahistòria de la literatura. Enel fons daquesta afirmaciótrobem una esgarrifosa coin-cidència amb els principisque permeten la formulaciódel tòpic i les seves deriva-cions: la filologia és inofen-siva i inútil, la llen-gua éssempre una eina instrumen-tal i neutral, la història de lacultura és un conjunt depaperots polsegosos que nooperen en el nostre pre-

sent En definitiva, lestudi de les humanitats és un luxeper a la societat, una sofisticada frivolitat inventada perquatre aristòcrates diletants, penosament avorrits de fertreballar els altres, en una plujosa tarda de setembre.

No voldríem pecar dalarmistes, però sembla evident quesi els enemics de les humanitats i els estudiants de lletresconstruïm, en una aliança involuntària, un consens sobrela inutilitat de les disciplines humanístiques, lexistènciadaquests estudis esdevindrà una molèstia burocràticaque el pas del temps sencarregarà deliminar: el tòpic esfarà realitat. Potser la millor manera per destruir aquestpervers consens no només consisteix a defensar les possi-bilitats laborals destudiar lletres, sinó que, en un mo-ment històric com el nostre, en què la vida pública perdterreny a costa de la vida privada i de lirracionalisme, te-nim lobligació de ressaltar els oblidats lligams entre lafilologia i la política. Per fer això, hauríem de tenir més encompte estudis com els de Victor Klemperer, filòleg jueu ivíctima del règim nazi, qui, en el seu llibre LTI, la llenguadel Tercer Reich perfila línies dinvestigació sobre com elsnazis empastifaven el pensament i lexpressió delsalemanys amb les seves terribles innovacions lingüís-tiques. Una altra figura que caldria reivindicar és la dAn-tonio Gramsci, filòleg i revolucionari italià, molt preo-cupat per lelaboració dun llenguatge que servís a lacausa emancipadora, i que resultés plenament satisfacto-ri tant per a la comunicació entre els intel·lectuals i elmoviment popular com per a la comunicació entre gene-racions.

Segons John Berger, «el paper històric del capitalisme ésdestruir la història, tallar qualsevol vincle amb el passati orientar tots els esforços i tota la imaginació cap a allòque està a punt de succeir». De la mateixa manera, potserla funció principal de les humanitats (la seva tan qüestio-nada utilitat) és la de preservar la memòria i alliberar-nosdel malson que suposaria viure en letern present. Si nosabem entendre la cultura com una manera de trans-formar la realitat que ens envolta, el tòpic pot veures jus-tificadament reforçat: «Les humanitats mai no han servitde res.» Excepte per guanyar partides de Trivial.

Andreu EspasaLlicenciat en Filologia

Humanitats, tòpics i contratòpics

desembre-02 7

El mot gramàtica és un terme poli-valent: designa tant la disciplinaque estudia lestructura internade les llengües amb la finalitat dedotar els parlants dun coneixementintern i duna competència sòlida en eldomini de la seva llengua materna, itambé daltres llengües estrangeres,com el resultat físic de la plasmaciódaquesta disciplina en forma de llibre,el qual pretén daconseguir, amb altresmitjans, els mateixos objectius. Enefecte, tothom és conscient que aques-ta disciplina, en algun període de lavida, ha esdevingut, integrada en elcurrículum escolar, objecte del seuinterès i estudi, i, paral·lelament,tothom és, o ha estat, dipositari dunasèrie dobres daquestes característi-ques: gramàtiques catalanes, castella-nes, angleses, alemanyes, llatines,etc., de diferents nivells i amb orienta-cions diferenciades.

És cert que, daltra banda, aquestterme, acompanyat dun determinatqualificatiu, designa branques específi-ques de la lingüística gramàtica histò-rica, gramàtica comparada i orienta-cions específiques que deriven delsdiversos models danàlisi que shansucceït al llarg de la història de lalingüística gramàtica tradicional, gra-màtica generativa, gramàtica cogniti-va. Si bé aquestes especificitats sónpròpies dels especialistes, les designa-cions generals que shan fet constar enel paràgraf anterior són, pel seu abast iobjectius, dinterès general per a totsels usuaris duna llengua, que requerei-xen, si realment volen adquirir-ne undomini real, instruments aptes que elsfacilitin laprenentatge.

El terme gramàtica, però, com a disci-plina i com a suport físic, ha estatvinculat fins no fa gaire al desenvolu-

pament de la competència correcta enrelació amb lús de la llengua, la qualcosa també quedava reflectida en lesorientacions docents. Així, la incorpora-ció dassignatures com ara CatalàCol·loquial en el currículum de Filo-logia Catalana ha estat un fet recent,impensable fa uns anys. Per aquestmotiu, des de les gramàtiques llatinesde Donat o de Priscià fins a la Gra-màtica catalana de Pompeu Fabra delany 1918 la darrera gramàtica ambel segell de normativa a què es pot re-córrer fins que lInstitut dEstudisCatalans no en publiqui una versióactualitzada ofereixen una prescripcióquant a lús de la llengua: «adoptar lacorrecció i evitar la incorrecció». Aquestconeixement gairebé virtuós suposauna operació prèvia: establir el modellingüístic que ha de ser objecte dapre-nentatge; en altres mots, determinarun estàndard; una tasca, no cal dir-ho,no sempre senzilla. Lestàndard és, perdir-ho de manera sintètica, la varietatlingüística que, mitjançant interven-cions socials de diversos tipus, esdevévehicle de comunicació formal, tantdes dun punt de vista gramatical comdes dun punt de vista ortogràfic, i pertant delimita els models escrits, i devegades fins i tot els models orals queuna comunitat lingüística ha de ferservir. Les gramàtiques normatives oprescriptives, com a mitjà daprenen-tatge daquest estàndard, es comple-menten amb obres pensades per discri-minar el bé del mal en làmbit del lèxic:els diccionaris normatius.

Una llengua, però, és molt més quelestàndard de referència, i la sevaconcreció supera amb escreix els límitsde la gramàtica merament normativa.La llengua, i centrant-nos ara en lallengua catalana, abraça diferentsvarietats dialectals totes, i malgrat les

diferències en el nombre de parlants,amb la mateixa importància, i, pelque fa a lús lingüístic, sha dexpressarsi realment es domina aquesta llen-gua en diferents registres dacordamb les diverses situacions comunica-tives a què està sotmès un parlant desde la més col·loquial fins a la mésformal. I amb aquesta perspectiva,sha entès que, a més de lorientaciónormativa, hi ha dhaver gramàtiquesque, com a eines complementàries,manifestin la realitat en lús de la llen-gua i no solament la varietat més arti-ficiosa i artificial, manipulada i mani-pulable. I daquí que les llengües quearriben a la majoria dedat malgratque, en el cas del català, pressionsexternes de característiques diferents lihan impedit, i li impedeixen, el desen-volupament normal requereixengramàtiques descriptives, és a dir,obres que nanalitzen lestructurainterna com a totalitat, basant-se en uncorpus escrit i oral, que en reflecteixlús real. En aquest cas no hi ha reglesprescriptives, sinó la descripció ordena-da dels diferents components lingüís-tics el foneticofonològic, el morfològic iel sintàctic i dels fenòmens que elscaracteritzen. El component lèxic, desdaquest vessant, ha de quedar reflectiten els diccionaris descriptius.

Una obra recent i sense precedents queha volgut descriure la realitat de lallengua catalana actual és la Gramà-tica del català contemporani, dirigida

Gramàtica descriptiva versusgramàtica normativa

núm. 18

per Joan Solà, Maria-Rosa Lloret, JoanMascaró i Manuel Pérez Saldanya, ipublicada per leditorial Empúries entres volums. Aquest treball, tot i quesha basat en lexemple dobres similarsescrites en altres llengües, sha desen-volupat de manera independent teninten compte tres elements: la descripciói no la teorització, la sincronia i nolevolució històrica i la consideracióde la variació dialectal i no solament

la varietat estàndard. I ladopció da-quests eixos innovadors, juntamentamb altres elements, com ara el factortemporal lelaboració al llarg duntemps prou reduït, cinc anys, que haimpedit el desfasament de les propos-tes, el caràcter col·lectiu que hamogut, amb tot el que implica, cin-quanta-vuit col·laboradors, la revisióobjectiva de les descripcions tradicio-nals, una bibliografia actualitzada i le-

quilibri aconseguit entre lespecialitza-ció i la divulgació fan daquests volums,amb un total de 3.600 pàgines, unaeina de consulta inestimable, útil isistemàtica que dara endavant tots elsusuaris i usuàries del català profes-sionals, estudiants, especialistes i pú-blic en general tenim a labast.

Maria Pilar PereaProfessora de Filologia Catalana

El passat mes d’octubre, com a obertura de l’acte d’inaugu-ració del curs acadèmic, es va investir doctor honoris causael jurista i polític italià Pietro Ingrao.

Entre altres coses, la cerimònia va incloure el discurs depresentació a càrrec del professor Joan Ramon Capella, elcatedràtic padrí, que va exposar els motius del reconeixe-ment a Pietro Ingrao.

Així vam conèixer una mica més aquest professor, que hadestacat per una vida compromesa amb la democràcia,tant en la seva dimensió intel·lectual com en la seva ober-tura als moviments i iniciatives socials.

Una mica més tard, va parlar Pietro Ingrao. Aquest senyor,que podria ser l’avi de qualsevol de nosaltres, va repassar elsegle XX, el seu segle. Va comentar en quina mesura el vaafectar l’atac a la República l’any 36 a Espanya i com lahumanitat s’interrogava a si mateixa a mesura que anavenpassant els anys. Un cop acabada la Segona GuerraMundial, una Europa commocionada parlava de desarma-ment, de pau, i elaborava lleis en què només es permetia laguerra defensiva (article 11 de la Constitució italiana).

Han passat els anys i novament el món sembla haveroblidat la lliçó suposadament apresa. Avui tornem a sentirparlar molt sovint de guerra. I encara pitjor, sentim parlar dela guerra com a mal necessari: la guerra preventiva. L’ús de laforça torna a ser un recurs polític. El que més preocupaIngrao és que «el sentit comú ja no s’espanta als nostrespaïsos, ja no tremola». […] «S’ha oblidat l’horror que vaafectar la meva generació i ens va fer jurar que la matançano tornaria mai més», va afirmar.

Escric en aquesta secció d’opinió perquè volia donar difusióa les paraules expressades per Pietro Ingrao. Perquè semblaque avui no totes les veus tenen el mateix pes. I volia ferpalès que és molt important informar-se i ser inquiet abansd’acceptar a cegues les opinions més mediàtiques.

M’enorgulleix estudiar en una universitat que s’interrogadavant les noves realitats i les analitza, tot recordant elpassat, i que no només en té prou amb això sinó que fapública la seva opció, honorant els que han dedicat la vidaa fer créixer la societat en dignitat.

Anna LlupiàEstudiant de Medicina

Sembla que finalment ens comencem a posar d’acord; elVicerectorat de Política Científica i els diferents col·lectiusde becaris s’han posat a treballar per elaborar l’anhelatEstatut del becari de recerca. La necessitat de crear aquestdocument és més que justificada; els becaris no hemgaudit mai d’un reconeixement propi –i fins i tot diriadigne– dins de la Universitat, cosa que ha permès tot tipusd’interpretacions de les normes reguladores de cadaconvocatòria i que, malauradament, en molts casos haportat a la precarització de la nostra feina. Tot això, afegita la flagrant situació laboral en què ens trobem, segons laqual no tenim dret a cotitzar a la Seguretat Social –ambtot el que això comporta–, tot i que se’ns aplica, això sí, laretenció mensual corresponent d’IRPF. A més, atesal’absència d’un vertader contracte laboral, topem alhoraamb la manca de tots els drets que qualsevol treballador esmereix. És una llàstima que a la Universitat de Barcelona,on l’equip rectoral sempre treu el pit ben enfora, orgullósper mostrar la gran satisfacció que produeix el fet de ser elcapdavanter en molts aspectes dins de l’Estat (en recerca,per exemple), en un tema tan crucial com és la regularitza-ció del col·lectiu en el qual actualment es basa la recerca ala nostra Universitat, estiguem tan endarrerits.

Un cop posats els fonaments, cal aixecar l’edifici, cosa quees pot fer de diverses maneres. Sembla que últimamentl’equip rectoral ha rebut moltes crítiques, sobretot pel quefa a la manera de nomenar membres de diferents comis-sions i de com aprovar-les. Des del col·lectiu becarials’espera una màxima justícia i democràcia a l’hora detreballar en la bona direcció, independentment de lacomposició de la comissió escollida pel vicerector. Enaquest sentit, hi ha molta feina per fer, però evidentmenttot passa pel fet que tots els membres de la comunitatuniversitària entenguem els becaris i becàries de recercacom un grup plenament propi dins la Universitat; sobretotdins dels departaments, que al cap i a la fi són els respon-sables d’assignar les diferents tasques que corresponen albecari o a la becària. S’haurà d’acabar d’una vegada pertotes l’assignació de qualsevol tipus de feina, tant en l’àm-bit docent com en el de recerca, que no correspongui; enuna paraula: s’ha de posar fi a la precarització del col·lectiu.

Lluís QuerBecari de recerca de la Facultat de Matemàtiques

Opinió del lectorUna altra visió

En una bona direccióbecarial, per ara

desembre-02 9

He llegit amb força interès larticle«La salut integral de lestudiant uni-versitari», escrit per Roman Romeroen el número anterior daquestarevista, i, des de lòptica del profes-sional de la prevenció de riscos labo-rals, desitjaria col·laborar en elprocés de divulgació duna cosa tanimportant com són els accidents i lesmalalties professionals al nostrepaís.

Inicialment, cal dir que «estudiar»podria ser reconegut, pel que fa als as-pectes que ens referim, com una verita-ble «feina», es podria dir que lestudiantés un «treballador», en el sentit queocupa una part important del seu tempsen la realització duna activitat absolu-tament necessària per a la societat. Noes tracta didentificar el concepte detreball com una activitat remunerada,aquesta concepció pertany al campadministratiu que, des del nostre lloc,no pot ser tinguda en compte en aquestsmoments. Això vol dir que «lescola és elprimer treball», per utilitzar un eslòganque vam fer servir fa temps per entraren el món de lensenyament. Aquesta«definició» del treball i del treballadorpot fer trasbalsar algunes ments tími-des a lhora dafrontar decididament lesconseqüències que genera el fet destu-diar. Estudiar no és tan fàcil com sem-bla, fins i tot pel que fa referència a lasalut.

Dit això, sembla clar que la «malaltia»més freqüent en el món de lensenya-ment sorigina a partir del que nosaltresanomenem riscos dorigen psicosocial.Aquest tipus de risc laboral quedaclarament reconegut al document Comoadaptarse a los cambios en la sociedady en el mundo del trabajo: una nuevaestrategia comunitaria de salud y segu-ridad (2002 2006), document de laComissió de les Comunitats Europeesde maig denguany, que qualifica deriscos emergents tot el seguit de proble-mes laborals que pateixen els treballa-dors i treballadores de les societats, comla nostra, en les quals el sector terciaries converteix en el més nombrós.

Aquests «nous riscos» es relacionen amblestrès, les depressions, la insatisfacciólaboral, etc., i les consegüents somatolo-gies. A més, són també riscos emergentsels que, a la nostra societat laboral,competitiva i en part deshumanitzada,poden generar les relacions interperso-nals; ens referim al famós mobbing (oassetjament psicològic laboral) que tantes pot donar entre treballadors de dife-rent sexe, de diferent «poder» com, perquè no dir-ho, de diferent «lloc detreball» dins de làmbit docent (alum-nat i professorat), en utilitzar, elsprofessors, per exemple, mètodes den-senyament que potencien més la pato-logia de langoixa que no pas unaformació científica i creativa.

Tot això vol dir que la pèrdua de salut,pel que fa al món del treball, no és unacosa fàcil de determinar en lactualitat(abans era molt clar que un accidentera una mà tallada o una caigudamortal; avui, un accident pot ser unadepressió per manca dobjectius con-crets, per una excessiva pressió produc-tiva o per una mala organització de lafeina). Aquesta dificultat a lhora den-tendre les possibles causes de patologiaque implica el treball no és, lògicament,producte dinterpretacions «relaxades»com sovint es pensa, és producte delscanvis històrics del concepte de treball,de societat, de persona, etc. Només fentuna interpretació moderna daquestsconceptes podem parlar avui de segure-tat i salut laboral.

Aquestes reflexions elementals portena una única consideració final consi-deració que, podríem dir, ha estat laclau de la legislació europea en matèriade prevenció, i específicament a Espa-nya, on, malgrat les dificultats conegu-des per tots, institucions com lInstitutNacional de Seguretat i Higiene en elTreball porten molts anys dedicats aaquests temes. Aquesta consideracióés la que introdueix la Llei de prevencióde riscos laborals de lany 1995: lacultura de prevenció. La cultura deprevenció és un conjunt de coneixe-ments, de procediments i dactituds que

tota persona (insistim en el quantitatiutota) cal que domini per conviure ambsi mateixa, amb el medi i amb la restade societat mantenint allò que unaorganització mundial anomenada Or-ganització Mundial de la Salut deiaequilibri de la part física, psíquica isocial de la persona i que es considera-va com el «dret» de tothom a la salut.

Cal dir que la «professió» de prevencio-nista representa una sortida importantper assolir aquests objectius. Les uni-versitats dEuropa disposen de carreresuniversitàries que formen aquestsprofessionals en els temes tractats.Concretament, a Barcelona aquestaformació es dóna (com a carrera desegon cicle de títol propi) a lEscolaSuperior de Prevenció de Riscs Labo-rals (Universitat de Barcelona, Univer-sitat Politècnica de Catalunya, Uni-versitat Pompeu Fabra i InstitutNacional de Seguretat en el Treball).

És evident que ens cal recórrer moltcamí per arribar a l«equilibri» de lasalut que demanem. És evident que nitan sols a casa nostra està del tot clar,malgrat els esforços, que això es puguiassolir; cal destacar, però, que si peralgun lloc cal començar és per lescola(en tots els seus nivells) i, per tant, enscal dir als nostres alumnes que ells sóntreballadors i treballadores, i que coma tals estan sotmesos, malauradament, alampli món dels riscos laborals, peròtambé ens cal dir que són ells fonamen-talment els encarregats, en un futurmolt immediat i per la responsabilitatprofessional que assoleixen a la univer-sitat, de promoure aquesta «cultura deprevenció» que necessitem i que exigim.

Jaume LlacunaProfessor de l’ES de Prevenció

de Riscs Laborals

L’equilibri de la salut

En aquesta secció ENXARXA’T publica opinions, rèpliques i suggeriments demembres de la UB sempre que siguind’interès general i respectuosos amb lespersones i institucions. Tenen prioritatels textos breus (que no excedeixin de20 línies), que poden ser escurçats.

núm. 110

Som a la terrassa dun bar de laplaça Vicenç Martorell amb laPatrícia, estudiant de Pedago-gia i membre del Moviment per unaUniversitat Alternativa (MUA); elJaume, mallorquí, membre de lAsso-ciació dEstudiants Progressistes(AEP) i estudiant de Medicina; el Je-roni, que està acabant Econòmiques ique és membre de la Federació Nacio-nal dEstudiants de Catalunya, i el Pe-po, estudiant dHistòria, que havia es-tat membre durant dos anys dun grupllibertari.

—Fora de la Universitat, esteu enaltres moviments o associacions?

Jeroni: Quan timpliques molt en unacosa daquestes és molt difícil poder-sededicar a altres associacions. Almenysen el meu cas. Tanmateix, un altretema en què estic implicat és un fòrumen contra de la política urbanística delAjuntament de les Franqueses delVallès.

Jaume: Jo no. Jo només estic dins laUniversitat, a lAEP. Això no vol dirque no simpatitzi amb altres movi-ments, però no hi estic ficat.

Patrícia: Jo estic a MUA i bé, no esticen cap altra associació. Però una tòni-ca de la gent de lassociació és fermoltes coses relacionades amb movi-ments socials. Jo estic també a centresoberts, muntant xerrades que també

shan organitzat a la Universitat. Totestà relacionat.

Pepo: Fora de la Universitat estic alAssemblea Llibertària del VallèsOriental i havia estat a la CNT deGranollers, però lactivitat més gran ladedico a lAssemblea Llibertària.

—Com veieu el paper de l’estu-diant dins la Universitat i el de laUniversitat dins la societat? I entot cas, quin creieu que hauria deser?

Jaume: Lestudiant ha de tenir unpaper molt més actiu a la Univer-sitat perquè aquesta no ha de sernomés un centre de docència i pre-paració de persones per ficar-les alterreny laboral tal qual, així, sinóque hi ha dhaver una situació dinà-mica que permeti als estudiantsexpressar-se, impulsar altres movi-ments de participació, per lluitaruna mica contra el passotisme i con-formisme del jovent actual.

Patrícia: Jo afegiria que no hem deperdre de vista que la Universitat ésun servei que és a la nostra disposiciói que hem de participar-hi activamentper millorar-lo segons les nostres ne-cessitats i interessos.

Pepo: Penso que els estudiants i laUniversitat reflecteixen el que és lasocietat. La passivitat és total, la gentté uns objectius molt clars: treuresuna carrera i prou, la que sigui. I laUniversitat, ara mateix, si no lacanviem, és una estructura de poderen mans duns quants, per això safa-voreixen unes carreres i no unesaltres, sobretot les tecnològiques.Daltra banda, hi ha una divisió abso-luta del pensament, es prepara la gentper a una cosa i prou, per acomplir unsobjectius econòmics.

Jeroni: És difícil afegir-hi coses. Esticforça dacord amb el que ha dit eldarrer company, que la Universitat ésun reflex del que es viu a la societat.Nosaltres, els que hem nascut en unademocràcia, no valorem tant els òr-

Parlem de la universitat quetenim i de la que volem

La Universitat ha estat un referent important en moltsprocessos revolucionaris. Tanmateix, els maigs del 68francès fa molt que van passar de ser exemples pràcticsde lluita a ser records i imatges folklòriques buides decontingut. Per a molts ja està bé que així sigui, però per a d’altres potser no. Sigui com sigui, avui tenim unaUniversitat molt diferent on els estudiants igualmenttenen un altre paper. De tot plegat i més hem volgutparlar amb un grup d’estudiants, vinculats a diferentstipus d’activitats a favor d’una Universitat més justa imillor. Aquests amics no representen aquí cap associa-ció ni per descomptat els estudiants de la UB, simple-ment són estudiants amb inquietuds.

desembre-02 11

gans democràtics. Quan va començarla democràcia hi havia més moguda,comportava una novetat i la gent shiimplicava més. Crec que hi ha hagutun desengany de la democràcia engeneral i també de la democràcia par-ticipativa dins la Universitat, aquestha estat el problema.

Patrícia: Jo penso que des de les asso-ciacions tenim un paper importantdinformació. Jo parteixo de loptimis-me que la gent vol saber, i des de lesassociacions tenim la responsabilitatde donar aquesta informació i ser ac-cessibles.

—Com valoreu les mobilitzacionsen contra de la LOU del curspassat? Creieu que han influïtd’alguna manera en la properaLlei catalana d’universitats?

Jaume: Dacord amb el que ha dit laPatrícia, crec que la gent de les asso-ciacions està al corrent de tots aqueststemes i que és des de les associacionsque sha de transmetre a la resta delsestudiants el que passa, el perquè esfan mobilitzacions. Tot això és el quees fa a través de les assemblees de laFacultat.

Jeroni: Sobre el tema de la LOU caldir que les mobilitzacions van ser reei-xides. A la manifestació que es vaconvocar no sé quanta gent shi vareunir

—Va repercutir en alguna cosa?

Jeroni: No va repercutir en res, aixòés cert. El problema és de les majories.Ens vam mobilitzar però no hi vahaver resposta de lAdministració. Iara, amb la Llei catalana duniversi-tats, és un tema més complex, peròsembla que tampoc

—Els estudiants n’estaven infor-mats?

Jeroni: Gaire informats, no, però lagent sí que sabia que hi havia un pro-blema. Sen va parlar bastant, va tenirmés ressò mediàtic que no pas altrestemes universitaris.

—I tu Pepo, com valores les mo-bilitzacions del curs passat?

Pepo: Pel que fa a la manifestació,crec que hi havia molta gent, el quepassa és que davant de la negativa delAdministració la cosa shauria dha-ver radicalitzat. Penso que va ser desi-gual, hi va haver universitats quehaurien dhaver respost més contun-dentment i no ho van fer, i en canvi hiva haver llocs més petits, com San-tiago o Sevilla, on les mobilitzacionsvan intentar anar molt més enllà, i defet també van ser molt més criminalit-zades. Aquí shauria dhaver fet unamica més de pressió, a través dassem-blees. Daltra banda, pel que fa a la

informació, sí que la gent sabia que hihavia un problema, però poca cosamés.

—Avui dia, el projecte de Llei ca-talana d’universitats no regulal’ús de la llengua, sinó que deixaen mans de cada universitat laregulació de l’idioma de la classe.Com creieu que es podria resol-dre aquest tema?

Jeroni: A mi mhauria agradat queshagués regulat alguna cosa per llei,alguns mínims bàsics o alguna cosadaquestes. Shauria de veure el què icom, però confio que les diferentsuniversitats tirin endavant alguntema presentable.

Jaume: Jo estic dacord que hi hagiuna regulació per llei. No perquè hohagin de fer malament, les universi-tats, sinó per un mínim de coherència.

Jeroni: Això, per a mi, és un buitlegal.

Jaume: Sha de potenciar, sha de dirque és la llengua oficial, la llengua delAdministració ha de ser el català idesprés ja ve la llengua dús de cadas-cú, que és una qüestió individual.

Patrícia: És important que estiguiregulat, i que el català sigui la llenguaoficial, però si partim de la realitat, elcatalà susa de vegades sí i de vegadesno.

Pepo: Jo sóc partidari que es parlicatalà sempre que es pugui, però si vegent de fora, és clar, llavors la cosa escomplica. Aleshores, no sé si shauriade decidir a laula mateix, en aquellmoment que potser seria complicat,o com shauria de fer.

Jeroni: Jo ho veig més senzill del quesembla. A nosaltres, ens agrada queles classes es facin en català i en lallengua que el professor sexpressamillor. Llavors, els alumnes, si hanestudiat a Catalunya, entendran elcatalà, i pel que fa als que vinguin defora, crec que només poden tenirproblemes durant les tres o quatreprimeres setmanes, i més si es té encompte que la majoria duniversitats

núm. 112

catalanes donen facilitats a aquestsestudiants per aprendre català.

Jaume: El problema típic del canvididioma a la classe en arribar unErasmus és una mica la punta de lice-berg. El problema és de base, perexemple, un estudiant alemany quevingui a la UB pot ser que li expliquinque existeix el català i que, per tant, elnecessita, o pot ser que es pensi quefent classes de castellà a Alemanya(abans de venir) ja sen sortirà. No sécom, però el que shauria de fer ésinformar bé des de la mateixa Uni-versitat, que hi ha una llengua pròpia,a Catalunya. Si li diuen que ha da-prendre el català, potser anirà a unaltre lloc, és un tema complicat i hi hamolts interessos, i no sha de perdre devista que la Universitat ha de seruniversal i cosmopolita.

Jeroni: Jo, en aquest cas, he proposatque es faci la classe en anglès. Per a miés el mateix que es faci en castellà o enanglès.

Jaume: És un tema molt complex per-què afecta les idees de cadascú.

Patrícia: No hem de perdre de vistala finalitat de la Universitat, que éslaprenentatge. Una persona que vedErasmus ha de tenir clar on va, peròhem de saber que no tothom arriba enaquestes condicions. Jo crec que sha

de facilitar laccessibilitat a la univer-sitat a tothom, i vull deixar clar que nohem doblidar la finalitat de la Uni-versitat, però a més cal que sàpiguenque aquí es parla el català i que shau-ran desforçar per aprendrel.

Pepo: Jo crec que la gent que ve aquíes pensa que ve a parlar castellà. Éscom tot, hi ha llocs en què, per anar-hia estudiar, et demanen una llengua, ien daltres, no. És un problema de lamanera com funciona el ProgramaErasmus, i a més del fet que la gent,quan estudia una llengua, vol quesigui una llengua que parli molta gent,que li pugui servir No crec que eltema de la utilitat estigui lligat al fetque sigui una llengua majoritària ominoritària, però sí que és cert que lagent pensa en termes molt utilitaris.

—Què penseu del tema del mer-cantilisme i l’entrada de l’empre-sa a la Universitat?

Jeroni: Si no està condicionada aguanyar àmbits de poder o decisió dinsla Universitat i en canvi serveixperquè els estudiants puguin trobarfeina o pràctiques en aquestes empre-ses, jo hi estic dacord. Però si es tren-quen aquestes regles, no.

Jaume: Jo estic totalment en contrade qualsevol ingerència del món

empresarial o capitalista dins la Uni-versitat. Partint de la base que laUniversitat és una institució públicaal servei de la societat i per formarpersones amb capacitat crítica, cal serconscients que les empreses amb això,no hi tenen res a veure. I ara encaramés, amb la LOU i el Consell Social,que en principi ha de representar totala societat i que en realitat nomésrepresenta els sectors més poderosos,com són les empreses i els gransbancs. Cada vegada tindran méspoder decisori sobre la Universitat,amb la qual cosa es perd tota autono-mia universitària, de la qual parlàvemabans i que és fonamental per a laUniversitat.

Patrícia: Shan de buscar altresmaneres, ja que tot va encarrilat a unamajor privatització. Cada vegada méshem de pagar per tot, per exemple, aPedagogia paguem fins i tot per impri-mir amb els ordinadors de laula din-formàtica.

Pepo: Els passos ja shan donat, aradepèn de nosaltres si ho parem o no.No sé quant de temps li quedarà devida, a la Universitat pública, peròpenso que daquí a un temps totesseran concertades. Lobjectiu és que hipugui estudiar un tipus de gent moltconcret. La gent que treballa hi tindràcada cop menys accés; jo, per exemple,moltes assignatures no les puc agafar

GIL

ES P

LOW

DEN

desembre-02 13

per lhorari. A més, si no tho podenpagar els teus pares, ja tenxampenperquè demanis un crèdit. És un tot,com el tema de les empreses queporten els serveis de les universitats,que no crec que tractin gaire bé elstreballadors També hi ha el temaduna sèrie duniversitats privades quetenen un nivell de recursos materialscompletament diferent, i el tema de lescarreres tecnològiques, la tecnologiano és neutral, respon a un sistemacapitalista, que és el que sestà poten-ciant.

Jeroni: Jo només volia afegir que elproblema de les universitats públiquesés que no hi ha peles, i és per la faltade mentalitat a lEstat espanyol perpotenciar la universitat pública, comes fa, per contra, en altres països euro-peus.

—Molts de vosaltres sou d’asso-ciacions d’estudiants representa-des en els òrgans de govern de laUniversitat. Considereu queaquests sindicats o associacionsestan prou legitimats per repre-sentar els estudiants, tenint encompte l’ínfim nombre de votsque obtenen les esmentades as-sociacions? En tot cas, què creieuque falla?

Jeroni: El que falla és que hi ha unaburocràcia excessiva, massa òrgansde govern, i quan lestudiant té unproblema pràctic és difícil que se liresolgui en poc temps. A nosaltres,ens agradaria que funcionés i que ales eleccions destudiants votés moltagent, però no és el cas. Llavors elsestudiants que participem de tot aixòens cremem perquè no hi ha resultatsde totes les reunions i tots aquestsromanços.

Jaume: Jo crec que sí que estan legi-timades. El problema és que la gentestà desinteressada i no és problemade les associacions, sinó duna mancadinformació interessada per part de laUniversitat i de lEstat. Ja els va bé, elconformisme de la gent. En el cas de launiversitat, hi ha un dèficit democrà-tic brutal en els òrgans de govern, desdel moment en què els estudiants sónuna part minoritària si ens referim,

per exemple, al Claustre i a la Fa-cultat.

Patrícia: Realment no et pots sentirrepresentatiu perquè és cert que hiha poca gent que va a votar. Des deles associacions cal lluitar perquè lagent participi, sintegri i intentiformar part de la Universitat. A més,dins els òrgans de govern, els votsdels estudiants compten poc, i pertant les seves accions no tenen reper-cussió en les decisions finals. Peròcrec que shi ha de ser, per, com amínim, saber què és el que es fa i dequina manera.

Pepo: Actualment, la Universitat téunes estructures caduques que shau-rien de renovar. Si nosaltres no hofem, ho fan uns altres, i per això hi hala LOU. Quant al tema de les elec-cions, jo penso que shauria de mirardenfocar la història cap a un altrecantó. Com dieu, els estudiants nopodem decidir res tot i ser el col·lectiuque som més, quant a nombre, i elsque, a sobre, paguem. Caldria funcio-nar de manera horitzontal, de maneraque decidís tothom que és a la Univer-sitat. Hi ha una incapacitat general deles associacions per donar respostesreals als problemes dels estudiants, amés de la passivitat general de què esparlava anteriorment.

—I vosaltres què proposaríeu?

Jeroni: Que els estudiants vegin unaresposta immediata als seus proble-mes. Per a mi això és el problema prin-cipal.

Pepo: De tant en tant hi ha convo-catòries dassemblees, però quan tuveus un ordre del dia proposat comple-tament tancat, molta gent ja deixa,fins i tot, dassistir a aquestes assem-blees.

Patrícia: El tema de les assembleesés un tema que no es porta bé, o sigui,no les veig prou obertes. O estàs ficaten una associació o no te nassabentes,costa integrar-te i estar al corrent deles coses. Fins i tot dins de les matei-xes associacions hi ha un sistemamassa «jeràrquic» potser diria, queles mateixes associacions hem decanviar.

Pepo: Volem una altra història i lavolem fer nosaltres, que som elssubjectes actius i a més som els quepaguem.

Patrícia: Cal presentar una alternati-va, no només val la queixa. Queixar-me per queixar-me, no, jo vull unaalternativa.

Pep CaraServei de Llengua Catalana

Fotografies: Consol Llupià

núm. 114

8.00 h am. Estació de rodalia. El cel ésbastant clar, però el sol encara no surti fa fresqueta. Un noi corre desespera-dament cap al comboi de la via 2. Tot ila carrera les portes se li tanquendavant dels nassos i el tren engegafent-li burla. «Vaja, ja no arribo a clas-se, i encara falta una hora perquècomenci» Situacions daquest tipus,als estudiants perifèrics que baixem opugem dia a dia a Barcelona, ens hanpassat algun cop, i segons a qui, cadadia.

Començar la carrera va ser una micatrasbalsador, ara que ho penso; peròno sé si més del que ho serà acabar-la.Tot i que no men vaig adonar fins méstard, el fet de passar de viure a cincminuts de linstitut a haver de ferdiàriament un trajecte duna hora imitja amb transport públic en serveidhora punta per arribar a classe vasuposar un repte tant per a la mevaconstància com a estudiant com per ala meva paciència com a ésser humà.Si bé és cert que és una cosa que femmolta gent cada dia, anar i venir de laperifèria a la capital no és precisamentuna cosa còmoda.

En primer lloc, et lleves algunes horesabans que comencin les classes; sem-bla que no sigui així, però hi ha unadiferència destacable entre llevar-se ales 6 h o fer-ho a les 8 h. Et prepares imarxes cap a la «uni». Ara bé, sortir decasa teva una hora abans que els teuscompanys es llevin no vol dir que arri-bis a classe a lhora, ni molt menys. Elmeu primer semestre va ser molt acci-dentat, el servei va tenir tota menadincidències: vagues de conductors,vagues de revisors, accidents, talls devies pels ruixats i fins i tot un llamp vacaure sobre el tren en què viatjava i elva aturar al mig de la via. En aquestcas, un home es va rebel·lar i va iniciar

un discurs «antitot», que va culminaramb lobertura duna de les portes enel moment que un tren passava ensentit contrari; per sort, lhome nohavia baixat. Després, la cosa shacalmat força i les incidències, ara, jasón ocasionals. Cal destacar, però,lamenaça de bomba a Sants que vabloquejar tota la xarxa de trens derodalia i el dia que els conductors deRenfe van anunciar una vaga indefini-da sense serveis mínims (o almenysaixò deien a la ràdio) una setmanadesprés que jo mhagués comprat elmeu bitllet mensual

Aquest anar i venir diari amb el trenem semblava, abans de començar, quehavia de ser molt simple dassimilar i,a més, anar cada dia a Barcelona emseduïa molt. Però no acaba sent aixíi això ho he contrastat amb altres«perifèrics», realment costa unamica. No és una cosa gaire evident,però es nota un mal humor inherent alfet dagafar el tren, com una càrregamolesta, només pel fet de pensar-hi.Ara bé, crec que si hagués trobat algúamb qui fer els viatges no mhauriapassat pas, hauria estat una cosa més

amena. Afortunadament, passats elsprimers mesos, la cosa es va normalit-zar més, i les paus interiors també.

Així, algú pot pensar, si és tan carre-gós, què ens empeny a seguir així i nobuscar alternatives? Doncs, primera-ment, el costum. La resignació, tard odhora, arriba, igual que el tren, i alfinal saprèn a no passar-sho mésmalament del compte per variablesque qui sap si algú des del més enllàcontrola A més, el cost daquestamodalitat és molt inferior al de mante-nir un pis a Barcelona, que també és unfactor que pesa molt. A banda, jo crecque també hi ha un rerefons afectiu.Recordo, del meu primer any, les ganesque tenia de quedar quan tornava, eracom venir de molt lluny (i a mi,Barcelona, sempre mhavia semblatmolt a la vora) i retrobar el teu lloc. Ara,pel que sé de mi i de la gent que conec,cada vegada ens quedem més estona«fora de classe», voltant per Barcelona;almenys a mi, ja més ben igual, ser allào aquí, no tinc aquests patiments; elsdeixo per als que comencen

Daniel ZapataEstudiant de Química

Viure aquí,estudiar allà

CO

NSO

L LL

UPI

À

AR

RELA

TS-II

Pre

mi

Arr

ela

ts 2

002

LA 190César Calabrés

Tot i que fa gairebé mig any de la teva vida que etsa l’Havana, no hi ha dia que passi en què no hihagi alguna cosa que et sorprengui. Tant és si elteu propòsit en llevar-te és tan simple com intentarreproduir un altre dia de la teva presumiblement monò-tona vida acadèmica als afores de la gran ciutat, al barride Marianao.

Anar a classe al matí, trobar els teus amics i parlar acalo-radament amb ells del partit de beisbol del dia anterior,compartir l’escarransit dinar amb el teu company d’in-tercanvi argentí, mentre la figura del Che beneeix elgran i desolat menjador de la universitat, i finalment,gaudir d’un dels magnífics cicles de cinema que esprojecten a les sales del Chaplin del carrer 23.

Només el trajecte de la guagua número 190, des del’institut superior on estudies fins a la primera paradadel Vedado, un cop passat l’Almendares, s’encarrega dedonar-te noves imatges, noves olors, nous cops de colzei noves sensacions per tirar avall el teu propòsit.Instantànies que els teus sentits, fascinats i desbordats,intenten emmagatzemar a la teva poc habituadamemòria. De fet, cada una de les nombroses guaguasque dibuixen els trontollants carrers de l’Havana és comun arxiu comprimit, la informació del qual es desbordaentre les finestres i les portes, mentre la veus passar iintentes endevinar el nombre de passatgers que reco-llirà a la propera parada, on cada una de les personesque formen la interminable cua espera que el revisor,benèvolament, es penedeixi de la seva cara d’esgota-ment i marqui el tall just al seu darrere en un gest mira-culós.

Encara que et sembli impossible dins de l’impossible,aconsegueixes baixar a la teva parada després d’haverfet un esgotador eslàlom per un passadís de cames,braços, bosses i nombrosos «permiso, que me bajo en lapróxima» i «aguanta chófer, que me quedo».

Has aterrat. Ets a Línea i 18, amarat de suor i amb la sen-sació d’haver-te desempallegat d’una força gravitatòriaimmensa que et xuclava cap a l’interior de l’autobús.Tornes a ser amo dels teus moviments i decideixes enfi-lar carrer amunt per arribar a 23 i 12, tot buscant, abanda i banda del frondós carrer, algun pati d’una casaque et vengui un got de refresc, mentre tempteges labutxaca intentant identificar alguna vella moneda d’unpeso.

Resulta que els refrescs instantanis que es venen a totesles ciutats de Cuba són tan paupèrrimament deliciososque fins que no te’n prens tres o quatre sota l’ombrad’un bonic jagüey el teu cos no queda totalment saciat.

Avui has tingut sort i com que la guagua ha passatdintre del marge de trenta-cinc a quaranta-cinc minutsacceptables d’espera ets davant de la façana blanca illisa del cinema Chaplin abans d’hora, la qual cosa etpermet tornar a creuar el carrer i apropar-te a l’ICAIC

per veure quines novetats hi ha i, alhora, intentes deci-dir quina pel·lícula veuràs, si la de la sala principal o lade la sala de vídeo. De pas també dónes temps a arri-bar l’home del maní, per comprar-li el cucurutxo derigor.

Definitivament, i com que al matí el teu bon amic Or-lando, devorador insaciable de cultura, no t’ha sabutdonar una opinió prèvia sobre les pel·lícules en carte-llera, decideixes no arriscar i optes per pujar a la salapetita i veure el capítol 10 del Decàleg de Kieslowski.Saps que, malgrat que el film no t’acabi d’agradar, lateva predisposició inicial, immillorablement positiva, ila teva predilecció pel director faran que, quan surtis arespirar de nou la brisa del capvespre, la teva satisfac-ció sigui totalment plena.

Amb el cucurutxo de cacauets poc torrats en una mà il’entrada verda de 2 pesos a l’altra, entres al cinema. Adiferència d’altres sales com ara les del Yara o el Riviera,les del Chaplin tenen un inconfusible sabor a cinemaacadèmic, fins i tot la seva olor és característica.

Un cop a dalt, i una vegada els teus ulls s’han adaptata la foscor del nou espai, mires de trobar un lloc que etpermeti estar suficientment al marge de la gent perdeixar-te envair absolutament per la història, però quea la vegada estigui suficientment a prop de les perso-nes per satisfer la necessitat de compartir la complicitatdel moment.

La pel·lícula encara no comença; això et permet, perun costat, evidenciar el gran nombre de persones queopten per anar soles al cinema i, per l’altre, observar denou amb satisfacció la quantitat de gent d’edat avan-çada que gaudeix veient cinema, cinema de qualitat, al’Havana.

De nou al carrer són quarts de vuit i, mentre caminescarrer 23 avall, el cel, pràcticament fosc al teu davant,va adquirint a la teva esquena uns colors rogencs iviolats de tonalitats cada cop més pàl·lides. Se’t passapel cap la possibilitat d’agafar un taxi col·lectiu fins a23 i J, però de fet el Sol ha deixat de castigar per avui,i la passejada, tot i ser llarga, va bé per sedimentar lessensacions que han aflorat durant la pel·lícula. Ets cons-cient que un parell de mesos enrere no et veies ambcor de plantejar-te aquesta situació i de fer-te passarper cubà i pujar a un d’aquells carros. Per als conduc-tors d’aquells magnífics models dels anys cinquanta iseixanta llavors eres una persona cobdiciada però abso-lutament prohibida a causa de la teva condició d’es-tranger. Ara el teu accent adquireix gairebé sense volerla cadència cubana de manera instantània, els teusamics de l’illa ho han reconegut més d’un cop, i aixòt’infla d’orgull.

La nit es va tancant i les úniques llums que et perme-ten veure amb claredat la vorera són les dels cotxes quevan passant lentament i espaiadament. El risc d’enso-

pegar amb les arrels dels potents arbres que aixequenles voreres creix exponencialment amb la foscor, enca-ra que a 23, com que és un carrer d’una certa impor-tància, aquest fet no és tan evident.

Després de caminar durant uns deu minuts arribes al’altura de Paseo. Mentre travesses l’avinguda tombesla mirada cap a la dreta, carrer amunt, i intentes albi-rar, entre la munió d’arbres del passeig central, l’esvel-ta silueta del monument a Martí, l’heroi de la pàtria.

La Plaza de la Revolución, tot i ser el símbol del triomfde l’any 59, sempre t’ha semblat un lloc fred i erm,però saps que la imatge de l’estàtua de Martí i l’im-pressionant rostre del Che a la façana del Ministerio delInterior, contemplant-se mútuament enmig de la nit,resulta absolutament desbordant.

Segueixes pel carrer 23 direcció La Rampa. En arribar ala cruïlla amb C sents l’inconfusible so de la mescladis-sa de les fitxes de dòmino des del porxo d’una de leselegants, però a hores d’ara decadents, cases del Ve-dado. Cinquanta-quatre fitxes a la part occidental del’illa i vint-i-vuit en els taulells dels jugadors orientals.Una altra de les meravelloses rivalitats generades entreSantiago i l’Havana.

AR

RELA

TS-II

Pre

mi

Arr

ela

ts 2

002

Aquesta imatge et fa venir al cap el desig de fer unrodet de fotos de les escenes quotidianes de la ciutat.Nens jugant a beisbol al carrer de manera incansable,persones fent cua a tot arreu, rotllanes al voltant de lataula del dòmino, gent solitària asseguda al Malecónsomiant amb la costa que té a tan sols dos-cents quilò-metres, etc.

Totes aquelles imatges que amb el temps i la distànciafaran que sentis una gran nostàlgia per un poble quet’ha ensenyat i t’ha regalat una riquesa humana infi-nitament gran. Sens dubte, la teva elecció és blanc inegre.

Mentre avances observes seqüencialment al terra decada nova cantonada les fites dels carrers D, E, F i del’Avenida de los Presidentes. Ets davant del Riviera. Elquiosquet del davant avui ofereix gelats amb gust detaronja i coco. Com tothom, t’afanyes a comprar-ne uni enfiles l’últim tram de la passejada.

De mica en mica vas sentint amb una intensitat crei-xent el ritme impertorbable del vell de la parada delCoppelia, fidel a la seva cita de cada tarda nit. L’home,que recolza l’esquena sobre un dels pilars de la mar-quesina, sacseja una espècie de maraques amb la mà

dreta, mentre amb l’esquerra colpeja amb un compàsendiablat el seient metàl·lic. Tot plegat provoca que, demanera inconscient, la freqüència de les teves passesaugmenti progressivament.

El Coppelia és el centre d’esbarjo per excel·lència delshavans i havanes en les tardes de dissabte. Dues o treshores de cua per aconseguir una petita taula al pissuperior de la gelateria i poder gaudir del gran mo-ment de la setmana amb tota la família.

De nit el paisatge canvia radicalment i el parc queenvolta la construcció de base rodona queda indefensen desaparèixer les parets de persones que el protegei-xen al llarg del dia.

L’hotel Habana Libre marca l’inici de La Rampa, quecondueix el 23 a trobar-se amb el Malecón. T’aturesuns instants, tot recolzant-te a la petita barana queenvolta el parc, creues les cames, encongeixes les es-patlles i alces la mirada per observar les lletres il·lumi-nades de l’hotel. Allà dins possiblement molts com-patriotes teus estan gaudint d’una estada luxosa iplena de comoditats fora de l’abast de qualsevolcubà. La separació entre el seu món meravellós i elque tu et trobes ara és immensa. Tots dos tenen coma escenari la mateixa ciutat, fins i tot s’entrecreuen,però les seves realitats són a anys llum de distància.Et sents feliç i privilegiat d’estar a l’altra banda, i encap moment et sedueix la idea de poder formar partdels hostes d’una de les nombroses plantes de l’edi-fici.

Finalment arribes al Malecón. Com que tornaràs tard acasa, has decidit comprar dos dòlars de pollastre fregiti una llauna de Cachito a un dels quioscs de la cadenaDi Tú per menjar-te’ls assegut sobre el mur, un murgastat i erosionat per l’acció de la sal marina i queprotegeix la ciutat de les onades. Quan estàs escurantl’última peça sents, en direcció a la Habana Vieja, el sodel cañonazo provinent del Fuerte de la Cabaña. Sónles nou de la nit.

Els dies entre setmana al Malecón tenen un aire moltdiferent al dels concorreguts caps de setmana. Des dela teva posició, i gràcies a la llum taronja i tènue delsfanals que recorren els llargs sis quilòmetres i mig delpasseig, pots entreveure petites figures de personesque, com tu, estan dalt d’aquella mena de serp gegantde formigó que voreja la costa. Es dediquen a xerraríntimament amb el seu company o a observar el cel i elmar, tacat d’alguna o altra llum dels vaixells que lenta-ment, i una vegada superat el bloqueig nord-americà,entren i surten del port.

La teva ment comença a vagar i, tot travessant laimmensitat de l’Atlàntic, et porta directament a pensaren els teus. Reflexiones sobre el moment de la tevasortida cap a Cuba. Tristesa... Una tristesa que en situa-cions com aquesta deixes que t’envaeixi completa-

AR

RELA

TS-II

Pre

mi

Arr

ela

ts 2

002

ment. Mires el cel i les estrelles. Amb un petit somriureels envies una infinitat de petons.

En poc més d’un parell de mesos seràs de nou a casa.Et negues a pensar en més moments de partida icomences a fer balanç de les teves experiències viscu-des a l’illa. Els viatges amb el pibe a Pinar del Río i Viña-les, amb la increïble bellesa dels seus mogotes i coves,a Santa Clara, carregada d’història recent, a Trinidad, ala Isla de la Juventud... No cal dir que et recordestambé de la magnífica gent que us va acollir a cadas-cun d’aquests llocs i de la qual tens un record inobli-dable.

T’impacientes per acabar de conèixer tot el país i arri-bar fins a l’altre extrem. Decideixes prendre’t aquestail·lusió com un estimulant fantàstic per encarar elsúltims exàmens del teu intercanvi acadèmic. Cama-güey, Santiago, Guantánamo, Baracoa, el Toa, el Yu-murí, els cayos, la vegetació tropical..., quina delícia.

Comença a fer-se tard i la tornada a casa et portarà,amb sort, una hora i mitja, així que et carregues labossa i fas via cap a la parada més propera de la 190.Línea i L, a esperar.

En moments com aquest sempre penses que t’ha tocatviure en el barri amb el pitjor servei d’autobusos de laciutat. Les sis persones que t’acompanyen a la paradavan pujant de mica en mica a les seves respectivesguaguas i acaben per donar-te la raó.

Vint minuts més tard es produeix el miracle. Hi puges it’estires dels cabells perquè, tot i ser una hora avança-da de la nit, no pots seure. No vols ni pensar en tresquarts d’hora més dret com un estaquirot al mig delpassadís. Maleeixes no haver anat a buscar l’autobús ala seva parada d’inici per assegurar-te un bon seient.De fet només eren deu minuts més caminant en l’altradirecció. Et resignes a aconseguir una bona posició dinsdel corredor per evitar al màxim les situacions asfixiantsi les empentes.

A la primera baixada de Marianao l’autobús es descar-rega com és habitual i pots seure fins al final del trajec-te. Obres la finestra totalment i et recolzes en el seumarc traient el braç esquerre i mig cap, mentre elscotxes van passant en sentit contrari. Al pas per sobrede l’autopista que va cap a l’extrem est de l’illa arribael moment de treure el cap totalment i sentir l’aire fresci humit que l’autobús talla a tota velocitat.

A l’altura de la universitat, just abans d’arribar a casa,aconsegueixes veure una de les paradetes d’entrepansoberta, agafes la bossa en un tres i no res i surts just enel moment en què es tanquen les portes. T’hi apropesi demanes a l’home, que ja està fregant el mostrador,un pastelito farcit de melmelada de guaiaba. Et sorprènque aquests petits negocis obrin fins tan tard, i encaramés entre setmana. Normalment de nit només t’hitrobes algun o altre estudiant resident a la universitat oalgun camioner errant, i no veus fins a quin punt aixòels pot acabar de ser rendible.

T’acomiades i te’n vas cap a casa assaborint el magní-fic premi. Passes per davant la mola immen-sa de la refineria de sucre i desitges un copmés que el soroll i la insuportable olor queemana et deixin descansar aquesta nit,mentre veus el custodio mig adormissatamb l’arma entre els braços.

Quan ets davant la porta recordes que t’hasoblidat dintre la clau de la tanca, així queno et queda altra opció que llençar la bossaper sobre i grimpar. Tot és a les fosques. Vasa la cuina a veure un got d’aigua i en obrirel llum veus el ratolí de cada dia fugir pelforat de sempre. Et rentes les dents i te’nvas al llit silenciosament per no despertar elteu amic. Et sents trist i feliç a la vegada,però et sents molt bé. Ets a l’Havana, quinasort.

Quant et desitjo ara...

César CalabrésGuanyador del II Premi Arrelats

de narrativa breu 2002. Estudiant de la Facultat de Geologia

Il·lustració: Cristòfol PonsEstudiant de Belles Arts

AR

RELA

TS-II

Pre

mi

Arr

ela

ts 2

002

desembre-02 19

Un glopet d’Absenta,conversa amb Quimet Pla

Zona de teatre

Hi ha un abisme entre els espec-tacles de gran format d’una com-panyia multitudinària com ElsComediants i el teatre de butxa-ca. Què et determina a fer el pasde l’un a l’altre?

Bé, aquestes coses són molt senzilles i laresposta és sempre la mateixa: perquèla vida és així de bèstia. Quan ElsComediants com a grup de creació esdesfà i una sèrie de gent sen va pel seucompte, jo passo una temporada sensefer res i tot de cop decideixo tornar-me aposar al teatre, perquè madono queaquest és lúnic mitjà de guanyar-me lavida que em satisfà.

Quins són els avantatges del petitformat (o teatre de butxaca)?

Són dos conceptes diferents. A ElsComediants fèiem un tipus despectacle«en cinemascop», amb vint persones o

més a lescenari, o al carrer, peròsempre grans muntatges. En canvi, enel teatre de butxaca et trobes sol ambtot un treball enorme al darrere i el queinteressa és arribar al punt on noméshas destendre la mà i tocar, on la co-municació és molt intensa i molt delmoment. O sigui, convertir el teatre en

una cosa de l«ara i aquí», de la tertúlia.Així, tot el que passa pot ser utilitzat: tufas «aatximm!», i jo puc dir «Jesús, quevagi de gust», puc tallar-ho en un mo-ment i saludar si entra algú a la sala,fer-ho tot en directe..., i això em resultamolt interessant perquè no ho havia fetmai.

El passat 25 d’abril, un racó del pati de les facultatsde Geografia i Història i Filosofia es convertia en unaparador afaiçonat a les sentors del modernismecatalà. En Quimet Pla va aconseguir obrar l’abraca-dabra teatral amb l’espectacle Absenta i, gràcies alseu mestratge interpretatiu, va traslladar el pública un dels epicentres culturals de la Catalunya d’arafa un segle: la taverna Els 4 gats. Per a l’ocasió, enQuimet es transformà en el seu alter ego, ValentíPiula i Poc, i descabdellà amb una expressivitataclaparadora tot un seguit de poesies còmiquesd’autors de l’època. Així, de la seva torrentera ges-tual i verbal –tan admirablement contrapuntadaper la presència de la Núria Solina, en l’espectacle,Eulàlia Pi i Bord– emergí una galeria de personat-

ges vibrant, que perfilava un ric fresc de la societatd’aquell temps. Amb fragments d’obres com araDel bressol al cementiri, d’en C. Gumà; Xanxes, muni-cipal vuitcentista, d’en Casimir Ribó; Embolics defamília, d’en Lluís Millà, i moltes altres, en QuimetPla executà no només un espectacle teatral sinótambé una imponent lliçó de literatura. Perquèamb la seva rapsòdia, en Quimet vol donar a conèi-xer i reivindicar aquests autors avui dia gairebédesconeguts i molt poc valorats. Des d’ENXARXA’Them volgut parlar amb ell i saber-ne més, de totplegat. A continuació us oferim l’entrevista que livam fer i reproduïm, també, un fragmentd’Embolics de família perquè tots els que no vauveure Absenta en pugueu fer un petit tast.

núm. 120

Centrem-nos en Absenta. Enaquest muntatge fas de la poesiateatre, i del teatre poesia, totexecutant una viva lliçó de litera-tura. Com i quan conceps l’espec-tacle?

Doncs mira, vaig assistir a un parelldaniversaris on hi havia una personaque sabia que jo coneixia aquestespoesies i que va engrescar-me perquèles recités. I en els dos casos, quasitothom shi va interessar. Així vacomençar una petita història que vaiganar provant i provant fins a arribar ala conclusió que, dallò, en podia fer unespectacle. I em va agradar molt perquèdesprés em vaig adonar que estavatreballant amb un tema cabdal de lacultura catalana i, a més, amb poesia, ipoesia daquest tipus, amb gràcia,humorística, que sadapta molt al meutarannà com a actor. Era el primertreball de text que preparava després deletapa a Els Comediants i li vaig pre-sentar al Frederic Roda, ell shi va inte-ressar, mel va perfilar i va acabar diri-gint-lo ell.

Dius que ja coneixies aquestespoesies però es tracta d’autorsque avui en dia són gairebédesconeguts pel públic. De quinamanera vas descobrir-los?

Aquestes poesies eren a casa, formavenpart de la meva cultura dinfància. Amés, vaig tenir la gran sort de néixer aOlesa de Montserrat, on hi havia unambient teatral collonut amb gent moltinteressant que manejava aquests tex-tos, i jo els havia sentit recitar. A lèpocadel meu avi era molt típic que en les

famílies sempre hi hagués una persona oaltra que recités, però això sha perdut.Ara, quan faig lespectacle, sempre emtrobo gent gran que em diu: «Jo, aquest,mel sabia perquè el meu oncle mel reci-tava quan era petit!» Perquè sembla queaixò havia voltat molt... I, avui en dia,tenim la gran sort de poder comptar ambla tasca del senyor Millà i la seva botiga,que és magnífica!

Quina botiga?

És una llibreria preciosa que hi ha alcarrer Sant Pau, núm. 21, de Barcelona.La va fundar en Lluís Millà, precisa-ment en aquella època, i ara la porta elseu nét. Qui vulgui trobar informaciósobre el teatre català imprès i editat hadadreçar-se allí, perquè allí hi és tot.Han estat tres generacions fins avui, isón una gent que poden explicar-te mi-lers dhistòries.

Absenta pretén evocar la bohèmiai les aromes de l’emblemàtic localEls 4 gats. Creus que actualmenttenim una visió adequada del ques’hi esdevingué o hem caigut enun romanticisme que ens en famitificar el paper?

Jo penso que allò seria el que avui endia anomenem una moguda, una mogu-da de gent, dambientillo..., amb un certlloc on determinat personal dun airemés aviat anarquista i molt passat derosca tenia tendència a reunir-se detant en tant. Així, tu et deixaves caureper allà quan volies...

Has afirmat que la manerad’entendre la vida deSantiago Rusiñol i els ar-tistes modernistes és «sor-prenentment actual». Ensho pots explicar?

Una de les seves primeres reac-cions és una reacció visceral encontra del materialisme queestava arribant en aquell mo-ment. Comença a augmentarlindustrialisme i aquesta collasadona que tota la gent depagès que amb prou feines esguanyava la vida començava a

entrar a pencar a les fàbriques, criatu-res incloses, en condicions pèssimes, ique això destruïa la persona. Ells esta-ven en contra daquest materialismeque destrueix la persona. Defensavenun altre tipus dhome, un home nou,amb una altra manera dexpressar-se ide ser. I ells ho expliquen a través delart, un art on no compta tant el perquèho fas sinó com ho fas. A més, cal teniren compte els temes que els preocupa-ven: la pàtria, la natura, la dona, lart...

Absenta s’estrenà oficialment a laFira de Teatre de Tàrrega el se-tembre de l’any 1999, ara fa tresanys. En aquest temps, has fet evo-lucionar el muntatge o continuescenyint-te als textos amb què vasarrencar l’espectacle?

Sí, he variat coses i lhe ampliat cadavegada més fins a trobar-li el puntmàxim de la seva mesura. Pensa queaixò va començar amb tres quarts dho-ra justos i ara dura hora i mitja. I emtrobo gent que em diu que encara lipodria fotre més canya! Perquè, és clar,material daquesta època, nhi ha molt,si volgués podria fer-ne tres espectacles.Però tampoc no vull tancar-me en el mo-dernisme català, sinó que entenc que joja hi he fet la meva aportació... El que símha donat a entendre lespectacle ésque el tema de la literatura catalana, isobretot la poesia, sha de difondre i po-tenciar.

Quin consideres que és l’estat desalut del teatre català actualment?

Buf! Aquí hi ha quatre o cinc elementsque cal analitzar, abans no sentri en eltema. En primer lloc, en el temps delsnostres avis encara no existia la televi-sió i no hi havia vehicles. La gent sesta-va allà i les relacions humanes erendespais curts. Aleshores, el teatre era elmitjà despectacle conegut perquè el ci-nema tot just començava. Però ara, enplena societat de la informació, el teatreha hagut denquadrar-se en una altraposició, tot i que encara es mantinguiaquella cosa danar al teatre perquè és larepresentació en directe, i això no es per-drà mai. En segon lloc, Amèrica hicomença a influir. Cada vegada sindus-trialitza més, el teatre, es fan produc-

desembre-02 21

cions com aquell qui fabrica neveres: esprioritzen els aspectes tècnics, elsautors i els actors no disposen de tempsper madurar les històries...

I el factor econòmic?

És el tercer element. Les grans produc-tores, el Nacional i el Lliure, acaparenel 90 % de les subvencions públiques, ihi ha tota una sèrie de gent que nomamem res i que ens ho hem de feramb una canya i un cordill. Però elquart element, el més determinant, ésel personal. Els valors estan alterats ila gent té el coco molt menjat, sobretotde televisió. Això fa que el nivell de tastduna obra sigui molt baix. Com mésximple sigui allò que fas, més gent shienganxa. I el que val avui dia és lau-diència. Entre els muntatges que méstriomfen només thi trobes bestiesesque no et diuen res, paròdies que notoquen el que han de tocar. En aquestmoment el teatre passa per una crisi,sobretot dautenticitat, perquè hi hamolt poca gent a qui comunicar.

Per tant, apostes com Absentadeuen tenir difícil cabuda enaquest panorama...

Sí. Les sales alternatives de Barcelonaes troben en una situació complicada:pel que sembla, el Malic plega, i javeurem què passarà amb la resta deteatres alternatius, perquè no estanrebent els ajuts pertinents. Però no estracta només daixò: en particular, jo séque el públic dels meus espectacles estàacotat perquè treballo textos darrel, i elpúblic ha de ser un públic concret, unpúblic al qual ressoni lespectacle i lidigui alguna cosa. En aquest sentit,penso que nosaltres i vosaltres, si noestem en el mateix vaixell, almenys es-tem en el mateix port. Perquè avui diacada cop són menys els estudiants quesinteressen per les belles lletres, lesarts escrites, el teatre...

Doncs esperem, Quimet, conti-nuar compartint port per molt detemps!

Per descomptat!Albert Solé

Estudiant de Filosofia

[...]No saben què és el que em cou?No endevinen el que em migra?No encerten el que em té boig i de dia em treu la gana i de nit em treu la son?No ho saben? Ja els ho diré.Per una combinació de la família, resultaque el que és jo no sóc pas jo,perquè tot jo sóc un altresense ser-ho molt ni poc. [...]Jo sóc fill de mare vídua,perquè se’m va morir el pare.La mare, Déu la conservi,es diu Tecla i jo em dic Jaume.La mare, veient-se jove, va determinar casar-seamb un tal Ambrós Cortinas, fill de vídua, que es diu Clara,xicot molt treballador.La tal vídua m’agradavapuix sempre sempre m’han agradatles dones ja reposadesmés que els caps de cascavellde noies que corren ara.El cas és que per estalvide gastos, que prou n’hi ha massa,la mare es casà amb l’Ambrósi jo amb la viudeta Clara. [...]

Fins aquí els dos matrimonistot just comencen la trama del teixit de la família.Però al cap de l’any, resultaque jo tinc un noi, i passaque la mare té una noiajust a la següent setmana.Al noi li posem Pepito, i la noia és batejada també amb el nom de Pepita.Com és just i natural,la mare, al meu fill li és àvia,i a mi, la seva filla,no hi ha dubte, m’és germana.Però com que també josóc pare a la meva mare,a la meva germanetali sóc avi, tal com raja.El meu fill és nebodetde ma germana, no falla, i jo, essent com sóc el sogrede la meva pròpia mare,resulto ser del meu filltambé l’avi, a la vegadaque ell m’és nét, prova és que sócpare de la meva mare;i així tenim que la donaamb la que vàreig casar-meés filla meva, i això és pecat imperdonable. [...]

Lluís Millà

EMBOLICS DE FAMÍLIA

Personatge: Jaume. Home desesperat pel cas que li passa.

núm. 122

➜ 5è FESTIVAL ESTATAL DE CURTMETRATGES DE CAMBRILSDel 6 al 9 de febrer de 2003Aquest festival tan matiner inaugurarà la seva cinquena edició al febrer delany vinent. Per entendrens direm que es tracta del germà petit tot i queno pas per edat del Festival Europeu de Curtmetratges de Reus, ja que elsguanyadors del certamen passen directament a formar part de la seccióoficial en competició de leuropea cita reusenca. A més, compta amb seccionsretrospectives i de curtmetratges en vídeo.

➜ 2n FESTIVAL EUROPEU DE CURTMETRATGES DE REUSDel 12 al 15 de febrer de 2003Lemblemàtic Teatre Bartrina de Reus és la seu principal daquest festivalque anualment sorganitza entorn dun país convidat. Aquest any el progra-ma encara no està del tot definit, però el que és segur és que, com cada any,els guanyadors del Festival de Cambrils hi seran presents. Val a dir tambéque aquest és un festival especialment atent a les noves tendències en lartaudiovisual, per això hi ha la col·laboració amb el Taller Bigas Luna decinema digital.

➜ 9a MOSTRA INTERNACIONAL DE CINEMA LLATINOAMERICÀ DE LLEIDADel 14 al 22 de març de 2003Lleida acull una mostra que destaca especialment perlamplitud dels seus continguts, atents tant a la produc-ció de llargmetratges com a la de curtmetratges i a lescintes danimació. Després de Sitges, és el lloc ideal perals caçaautògrafs, ja que cada any reuneix un bon grapatdestrelles de la constel·lació espanyola i llatinoamerica-na. La trajectòria i qualitat de la mostra han estat recom-pensades amb diversos premis, entre els quals destaquenels de la Casa Amèrica a la millor direcció del festival i elPremi Sant Jordi de cinematografia, atorgat per la Ge-neralitat de Catalunya, lany 1997.

➜ 1r FESTIVAL DE CINEMA ASIÀTIC DE BARCELONADel 28 d’abril al 7 de maig de 2003Gràcies a una iniciativa de lAsociación 100.000 retinas, i a cavall entre elCCCB i el Teatre Apolo, Barcelona acull una de les poques oportunitats quehi ha a lEstat espanyol dacostar-se a la producció de països amb una capa-citat de distribució tan limitada com Uzbekistan, Kazakhstan o lesFilipines; sense girar-se desquena, però, a les grans filmografies xinesa,índia i japonesa. El festival serà, de fet, lhereu de la Mostra de CinemaAsiàtic que aquest any 2002 havia arribat a la segona edició. A més de lainevitable secció competitiva que motiva el canvi de nom del certamen, lesnovetats denguany inclouen una secció panoràmica («Asian Selection») forade concurs, en què es projectarà el més destacat de la producció asiàticarecent. El país convidat aquest any serà Tailàndia. I observeu, amants delmanga, que el festival manté la secció d«Anime».

Vicenç Tuset Estudiant de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada

Zona de cinema

Anem de festivals: una agenda dels propers festivals celebrats en terres de parla catalana

Es pot dir que encara cuegen elsefectes mediàtics del festival deSitges. Moltes de les pel·lículesque s’hi van presentar provensort ara, o ja l’han provada, enles pantalles de les sales comer-cials, i quan això succeeix elscrítics més diligents s’encarre-guen de recordar-nos-en lapresència –o absència– en elpalmarès final. I és que, certa-ment, Sitges és, al costat delFestival de Cinema de SantSebastià i la SetmanaInternacional de Cinema deValladolid, una de les citesimprescindibles de l’agendacinèfila de l’Estat espanyol.

Però als països de parla catalanala promoció i organització defestivals s’estén molt més enllàdels quinze dies del FestivalInternacional de Cinema deCatalunya, i abasta una varietattemàtica extraordinària. Per aixòus hem confeccionat aquestaagenda de l’any 2003 que jas’acosta.

No creieu que és exhaustiva; perfer-ho com Déu mana ens caldriauna revista monogràfica, i tampoc no volem atabalar-vosamb festivals que coincideixin i us obliguin –cinèfils impeni-tents– a frenètics desplaçaments,o a sentir-vos culpables de nopoder-ho veure tot. Els criteris deselecció han estat principalmentla qualitat dels certàmens i ladiversitat temàtica d’aquests. Sien trobeu a faltar algund’il·lustre, possiblement es deguial fet que amb l’agenda hempretès, igualment, fer-nos ressòdels que, per bé que interessants,no tenen un gran relleu en elsmitjans de comunicació. Aixídoncs, apunteu-vos-ho bé, no usen perdeu cap i gaudiu d’un2003 dinamitzadorament cinèfil.

desembre-0223

Darkness

Després de dirigir amb esperit més aviat materialistala inefable versió cinematogràfica de lencara mésinefable Operación Triunfo, Balagueró torna a lespantalles per mà de Filmax amb una cinta que reprènlatmosfera inquietant de la reeixida Els sense nom. A Darkness, però, els elements de gènere negre handesaparegut a favor del terror més pur i clàssic. Peraconseguir-ho, el director, que és a més coautor delguió, sha envoltat dun repartiment estel·lar interna-cional. Destaca, a més de la presència dAna Paquin iGiancarlo Giannini, la interpretació de Lena Olindescoberta per Igmar Bergman i de Stephan En-quist, que ajuda a tirar endavant un guió no semprefàcil. Recordem també el treball dels més propers FeleMartínez i Fermí Reixach.

Darkness depèn en bona mesura de la llarga tradició depel·lícules de cases encantades que havia de fer un gir cap alterror psicològic amb El Resplandor (1980), de Kubrik. Elproblema és que el guió, potser massa conscient daixò, no shavolgut deixar res pel camí i ha optat per incloure tots elsmoments estel·lars clàssics del gènere, amb un sentit mésantològic que no pas narratiu. Lefecte de dispersió que crea aixòen la història es veu compensat en certa mesura per la capacitatde Balagueró per jugar amb la tensió del moment, amb la qualcosa aconsegueix un efecte in crescendo fins al final més extrem.

Una pel·lícula, doncs, imprescindible per als amants del gènerefantàstic i de terror que farà esglaiar més dun incrèdul empe-dreït.

Vicenç TusetEstudiant de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada

L’auberge espagnole(Una casa de locos)

Pel·lícula hispanofrancesa dirigida per Cédric Kaplish i roda-da íntegrament a Barcelona l’estiu passat, explica la història

d’un estudiant d’Economia francès (interpretat perRomain Duris) que es trasllada un any a aquesta ciutatgràcies a la beca Erasmus. Aquí conviurà, al mateix pis,amb més estudiants europeus i coneixerà de prop la rea-litat sociolingüística catalana. Si et trobes en la mateixasituació o l’has vist o viscuda i t’ha fet pensar en algunacosa que vulguis comentar, pots enviar-nos les tevesreflexions a enxarxat@slc.ub.edu i te les publicarem.

Hedwig and the angry inch

Hedwig és, tal com ella es defineix, una «cantant internacio-nalment ignorada» que recorre Amèrica fent una gira amb elseu curiós grup de rock per cafeteries i bars que segueix lamultitudinària gira del famós Tommy Gnosis com a protestaper haver-li robat les seves cançons. A partir d’aquest plante-jament, els continus flashback ens faran conèixer el passat deHedwig a Alemanya, on sent un noi es va sotmetre a unaoperació de canvi de sexe per poder emigrar als EUA amb unsoldat americà. L’operació no va sortir bé i la va deixar ambun angry inch (literalment «polzada emprenyada»). Un copdeixa Europa descobrirà la decepció, la hipocresia i l’enganyde què està envoltada. La seva vida sembla una absurda idesesperada cursa en busca de no se sap ben bé què