M1 Edat Moderna

Els fonaments del'edat moderna: eldesvetllament delmón urbà Maria Adela Fargas Peñarrocha P08/04527/00779

© FUOC • P08/04527/00779 Els fonaments de l'edat moderna: el desvetllament del món urbà

Índex

Introducció............................................................................................ 5

Objectius................................................................................................. 8

1. El relleu demogràfic de les ciutats........................................... 9

1.1. Les bases del creixement urbà .................................................. 9

1.2. Les bases migratòries del creixement urbà ............................... 10

2. La persistència del món rural.................................................... 13

2.1. Característiques generals ........................................................... 13

2.2. La diversitat social al camp ...................................................... 13

3. La ciutat dels intercanvis: l'influx del camp i més enllà..... 17

3.1. Les manufactures, continuïtats i canvis ................................... 17

3.2. Recuperació de la crisi i inversions ........................................... 19

3.3. La vitalitat del comerç .............................................................. 22

4. La ciutat de les cultures: una nova civilitat........................... 24

4.1. Característiques generals ........................................................... 24

4.2. El model urbà de la civilitat moderna ...................................... 24

4.3. Cultura popular i cultura d'elits ............................................... 27

5. La ciutat dels espais propis: el naixement de la intimitat.. 29

6. La ciutat de les corts i dels parlaments: com l'estat

dialoga amb la ciutat................................................................... 32

6.1. La renovació del saber i les seves implicacions polítiques ........ 32

6.2. Pacte d'elits i cultura de poder ................................................. 34

6.3. Ciutat, burocràcia i finances ..................................................... 34

6.4. La ciutat i el teatre del poder ................................................... 35

6.5. La ciutat i l'estat ........................................................................ 36

7. La ciutat de les dones: reescriure sobre la ciutadania.......... 38

8. La ciutat dels perseguits: els marges de la ciutat.................. 40

8.1. Alteritat, heterodòxia i persecució ............................................ 40

8.2. La ciutat, l'ordre i els pobres .................................................... 40

Resum...................................................................................................... 43

Activitats................................................................................................ 45

© FUOC • P08/04527/00779 Els fonaments de l'edat moderna: el desvetllament del món urbà

Exercicis d'autoavaluació................................................................... 45

Solucionari............................................................................................. 46

Glossari.................................................................................................... 47

Bibliografia............................................................................................ 49

© FUOC • P08/04527/00779 5 Els fonaments de l'edat moderna: el desvetllament del món urbà

Introducció

El canvi en les continuïtats. Aquesta afirmació, aparentment contradictòria,

ens permet comprendre les tendències cap a on apunta el naixement de la

que s'anomena època moderna, que comprèn en el seu conjunt del segle XVI al

XVIII, però que ja s'anuncia en el segle XV, i fins i tot en segons quins aspectes

una mica abans.

Per als historiadors, el terme transició, que caracteritza l'adveniment de la nova

època, indica canvi lent, que té lloc enmig de les velles estructures. Per a l'edat

moderna, s'ha parlat fonamentalment de transició�envers�el�capitalisme, o

transició�envers�l'estat�autoritari. Es tracta de temes importants. I aquestes

qüestions han merescut interessants debats entre diverses escoles historiogrà-

fiques. El més rellevant, també per la seva durada i abast, va ser el debat his-

toriogràfic sobre la transició entre el feudalisme i el capitalisme, per a molts,

definidor de les bases de l'edat moderna. Aquest debat va néixer a partir d'una

crítica de l'economista Paul Swezy a l'obra de Maurice Dobb sobre el desenvo-

lupament del capitalisme, que tenia lloc en els anys quaranta del nostre segle

XX, i que més tard havia de continuar l'historiador Robert Brenner. Finalment,

la polèmica es va reeditar el 1976 sota el títol La transició del Feudalisme al

Capitalisme, amb una introducció de Rodney Hilton.

De tot plegat, ens interessa recollir un element que va ser considerat factor de

canvi per a fonamentar els principis d'uns nous temps. Estem parlant de les

contradiccions existents en el si mateix del feudalisme entre propietat feudal

a gran escala i petita tinença camperola que funcionava com a unitat de pro-

ducció. En el feudalisme baixmedieval, tardà, va tenir lloc una davallada de

l'exacció feudal, que portaria al canvi. Alhora, el paper del canvi social esde-

venia clau per a entendre la transició cap a la modernitat. El canvi social i el

moviment de classes, que presentava el camperolat benestant com l'autèntic

protagonista de les petites innovacions tècniques capaces de prosperar envers

una agricultura�capitalista. Seguint en aquesta línia, estudis posteriors que

es publicarien en els anys seixanta i setanta del segle XX, centrats ja en la

història del segle XVII, com ara els d'A. Lublinskaya, mostraven la importància

de les continuïtats, dels impediments en el camí cap al capitalisme i les seves

dependències respecte del sistema feudal.

En els darrers temps, la historiografia modernista ha posat a prova el concepte

de canvi a l'edat moderna, així com el mateix concepte més general de moder-

nitat. Una de les solucions per a superar els vells clixés consisteix a acceptar

l'amalgama de totes dues realitats, tant la dels canvis com la de les continuïtats,

tot cercant un espai o espais idonis per a la seva coexistència.


El mòdul present tracta precisament d'aquesta aparent paradoxa o, tal com

hem denominat, coexistència. Les coexistències també ens ajuden a rela-

tivitzar l'imponderable acadèmic de la periodització. Moltes generacions

d'historiadors han expressat la seva incomoditat davant la necessitat de peri-

odificar artificialment i establir un abans i un després que separi l'edat mitjana

de l'edat moderna. El text que segueix us ha d'ajudar a comprendre l'absència

de murs entre l'una i l'altra, i sobretot el fet que existí un element transversal

per on s'anaren assentant els fonaments de l'edat moderna: l'element de la ur-

banització. A partir d'ara ja no parlarem de les ciutats que van emergir entre els

segles XI i XIII a l'empara de l'activitat mercantil. La clàssica obra d'H. Pirenne

tracta del sorgiment de la ciutat medieval, matisada més tard per J. Heers, que

subratllà l'existència d'una diversitat de models. En qualsevol cas, la ciutat és

a la base de la construcció cultural d'Europa, cosa que ja va desvetllar també

en les primeres dècades del segle XX J. Huizinga. Parlarem ara, però, d'un nou

concepte de ciutat que fructifica en la cruïlla d'uns canvis que també són so-

cials, polítics i culturals.

El canvi en les continuïtats: l'emergència punyent, per dessota d'unes realitats

socials, econòmiques, mentals i culturals de llarga durada, que s'havien anat

perllongant des de temps precedents, d'uns elements definidors de canvi que

són els que permetran tirar endavant el desenvolupament del que ara entenem

com a modernitat.

Certament, d'ençà dels segles XIV al XV tenen lloc al món occidental un seguit

de processos característics dels nous temps. Es tracta de l'inici de la recuperació

demogràfica i econòmica, l'esclat brillant del Renaixement, la fase decisiva

dels descobriments geogràfics, els primers plantejaments reformistes en el si

de l'Església o la potenciació de les principals monarquies occidentals un cop

superades les seves guerres civils.

Els elements de canvi es reflecteixen millor a les ciutats, en el marc de l'espai

urbà. Serà en l'impuls donat al procés d'urbanització. El�procés�d'urbanització

donà�forma�a�una�nova�civilització, un canvi en les actituds i en els com-

portaments. I arrenca clarament de la baixa medievalitat.

Tot i així, la més actual historiografia ha reconsiderat la vitalitat de les relaci-

ons que existien entre el passat i el present. Aquestes relacions, on millor es

palesen, és en la continuïtat de l'eix�camp�i�ciutat. En efecte, entre ambdós

espais hi ha un marc de relacions comunes. A les ciutats de l'inici de l'edat

moderna encara hi havia dins del recinte emmurallat petites extensions de su-

perfície de conreu. Persisteixen també altres lligams, que afecten tant els mo-

viments de la població, les migracions, com els eixos de la producció agrària,

la distribució dels excedents i el consum.

Tanmateix, mentre al camp, on certament és majoritària la població que en-

cara hi viu durant els segles de l'edat moderna –sembla que un 6% cap a l'any

1500–, les estructures de llarga durada no permeten trobar signes gaire evidents


de novetat, és a la ciutat i dins l'espai urbà on s'esdevindran els més importants

processos de canvi que s'aniran desenvolupant de manera inaturable al llarg

dels segles. Fins a constituir les bases autèntiques de l'anomenada modernitat.

Aquest text intenta indagar, doncs, en aquestes bases.


Objectius

A partir del material didàctic d'aquest mòdul l'estudiant ha de poder assolir

els objectius següents:

1. Familiaritzar l'estudiant amb el vocabulari bàsic de l'anàlisi històrica cor-

responent a l'època moderna, en les seves vessants econòmica, social, polí-

tica i cultural.

2. Entendre les característiques essencials d'un període fonamental d'enllaç

entre l'època medieval i la modernitat.

3. Entendre la profunda renovació del concepte de ciutat a l'inici de l'edat

moderna, no des d'un punt de vista quantitatiu, sinó com a fet civilitzador,

com a progrés en les actituds socials, polítiques i en els comportaments

quotidians.

4. Conèixer les similituds i els contrastos de la coexistència entre un creixent

procés d'urbanització lligat a les antigues estructures rurals, que té lloc a

l'Europa dels inicis de l'època moderna.

5. Tenir una visió de conjunt dels canvis i les continuïtats del nou període

històric que s'obre amb l'època moderna i que arrenca de la baixa edat

mitjana.

6. Valorar la multiplicitat de relacions i variables que cal conjugar entre si a

l'hora de comprendre la complexitat i la lentitud dels canvis.

7. Conèixer les arrels dels canvis i el seu diferent grau de desenvolupament a

fi de saber-ho relacionar amb la pluralitat de realitats territorials a l'Europa

plural.


1. El relleu demogràfic de les ciutats

Entre els segles XI i XIII Europa és testimoni d'un primer Renaixement urbà

no exempt de contrastos territorials. Es tractava d'un creixement que partia

de l'exterior, no pas d'una reproducció interna. Les ciutats creixen tot incor-

porant població i es mantenen gràcies a corrents migratoris sostinguts, afavo-

rits per una política d'exempcions fiscals i concessions de ciutadania efectuada

pels governs municipals. A grans trets, aquesta característica romandrà vigent

durant els segles posteriors. La urbanització que s'obre als inicis dels temps

moderns arrenca, doncs, d'aquestes bases. Les seves diferències, que s'aniran

perfilant a poc a poc i que anireu descobrint al llarg d'aquest mòdul, caldrà

cercar-les, si més no al principi, en altres factors, polítics i culturals.

1.1. Les bases del creixement urbà

El desenvolupament d'un sistema urbà integrat, en els segles de l'edat moder-

na, va tenir entre les seves bases les necessitats derivades dels nous intercan-

vis, molt més complexes tot i que hereus alhora d'aquells que configuraren

l'anomenada revolució comercial del segle X.

Ja hem afirmat en la introducció del mòdul que, tanmateix, va persistir al llarg

de tota aquesta etapa una aclaparadora resistència del món rural. Convé rete-

nir aquesta idea. De fet, dues terceres parts de la població vivia, creixia i moria

a la ruralia. Una situació que es repeteix al segle XVII i en molt bona mesura

també al XVIII. En segons quins territoris europeus aquesta realitat encara era

més evident. Així, l'àrea de la mediterrània va ser pionera d'ençà de la fi de

l'època medieval a viure un interessant desplegament urbà que va decaure,

però, ja entrada l'època moderna a la fi del segle XVI. En la mateixa línia tro-

bem algunes ciutats dels Països Baixos. Aquest augment de l'impacte urbanit-

zador coincidia amb les zones que van experimentar una certa modernització

de les seves estructures econòmiques. Però, en general, només el 6% de la po-

blació, l'any 1500, residia en nuclis urbans que ultrapassaven la quantitat de

10.000 habitants.


Les ciutats que van experimentar més intensament el creixement demo-

gràfic citat van ser sobretot aquelles que es van transformar en seu dels

centres polítics i administratius, reflex d'uns poders amb vocació cen-

tralitzadora i, tot just per aquesta raó, necessitats de disposar d'una cort

des de la qual exercir i ordenar el poder, necessitats de disposar d'una

burocràcia. I també les ciutats properes o abocades als ports, obertes als

intercanvis comercials. Així, es pot parlar no pas tant de moviment cap

a les ciutats sinó d'atracció cap a les ciutats.

1.2. Les bases migratòries del creixement urbà

El creixement de les ciutats incorporà un important flux migratori provinent

d'altres centres de menor entitat i de gent de la ruralia. I si la ciutat vivia mercès

a aquest constant flux migratori, també paral·lelament s'alimentava mercès al

subministrament dels seus productes, tant per un hinterland sobre el qual estén

un creixent control, com de territoris llunyans. Aquest flux migratori que, en

la seva vessant més oberta, i en el marc de la península Ibèrica, va conduir a

l'inici del gran cicle de l'emigració ultramarina. La seva intensitat no va ser,

però, prou forta per a afectar sensiblement el vell continent. El creixement

de la població urbana no es fonamentava en definitiva en una recuperació

efectiva de l'estructura piramidal per edats de la població i de la correlació de

forces entre la natalitat i la mortalitat.

La quantificació d'aquest creixement sempre ha resultat extremadament pro-

blemàtica atesa l'escassetat de les fonts pròpia de l'època preestadística. En

efecte, si parlem de les fonts, encara ens movem principalment entre registres

parroquials, que consignaven el nombre de casats, el nombre de batejats i de

difunts, però molt sovint es tractava de llistats inacabats o sense continuïtat

en el temps. L'absentisme generalitzat que afectava moltes parròquies, per

part dels seus rectors, impedí que prosperessin aquests registres. També la seva

escassa formació vocacional. La historiografia haurà d'esperar més enllà dels

anys seixanta del segle XVI, un cop es van posar en pràctica algunes de les

disposicions a aquests efectes del Concili de Trento que obligaven els rectors

de les parròquies a regularitzar i donar continuïtat a aquests registres. Altres

registres civils, censos de població i fogatges també pateixen discontinuïtats

similars, tot i que algunes monarquies del segle XVI hi portaran a terme es-

forços importants.


Certa historiografia consolidada ha subratllat que aquelles ciutats de l'inici

de l'era moderna esdevenien nuclis teòricament dividits en dues realitats, la

realitat�de�la�població�immigrada�i�la�de�la�població�més�antiga. La mateixa

historiografia que va demostrar que la primera era procliu a fusionar-se amb

aquesta darrera, mitjançant estratègies matrimonials amb la finalitat d'assolir

una pròspera integració. A poc a poc, assolits aquests nivells, ens recordava

l'historiador Pierre Goubert que ja no hi havia distinció aparent de naixement,

de casta, d'ordre. Però es tractava d'una immigració molt diversa.

Era, d'una banda, la immigració producte de la pobresa, del camperolat empo-

brit, però també era el resultat d'una urbanització nobiliària, protagonitzada

pels components feudals que començaren a trobar altres atractius a la ciutat,

mentre davallaven les seves rendes agràries al llarg de la dilatada conjuntura

de la crisi baixmedieval, tot oblidant l'antiga vida als inhòspits i aïllats castells.

A conseqüència d'això, des del Renaixement, les principals ciutats europees

es van omplir i decorar de palauets, van ampliar els seus carrers i les seves

placetes, que s'hauran de preparar per assistir a la seva conversió en escenari

de grans festes públiques, tornejos nobiliaris i esplèndides entrades reials, així

com d'ambaixades i visites institucionals foranes, que seran inherents al nou

llenguatge�de�poder propi dels estats autoritaris.

Lectura complementària

Podeu aprofundir en el te-ma de la fusió de la pobla-ció inmigrada i la poblacióautòctona de les ciutats lle-gint l'obra següent:Goubert,�P. (1977). Louis XIVet vingt millions de français.Pars: Fayard.

Algunes dades sobre l'evolució numèrica de les ciutats, que es poden consultar

a la taula, poden donar idea de la progressió urbana a partir d'exemples con-

crets. La taula quantifica aquest creixement sobre milers d'habitants.

Evolució de la població en les principals ciutats europees

Ciutat 1500 1600 1700 1750 1800

Londres 40 200 575 675 865

Dublín <1 5 60 90 168

Amsterdam 14 65 200 210 217

Viena 20 50 114 175 231

Berlín 12 25 55 90 150

Hamburg 14 40 70 75 100

Copenague - - 70 93 101

París 100 220 510 576 581

Lió 50 40 97 114 100

Nàpols 150 281 216 305 427

Milà 100 120 124 124 135

Venècia 100 139 138 149 138

Font: Vries, Jan de, La urbanización de Europa, 1500-1800.

Vegeu també

Vegeu també el mòdul "El feu-dalisme europeu després de lacrisi medieval" d'aquesta assig-natura.


Ciutat 1500 1600 1700 1750 1800

Roma 55 105 138 156 163

Palerm 55 105 100 118 139

Madrid <1 49 110 109 167

Barcelona 29 43 43 50 115

Lisboa 30 100 165 148 180

Font: Vries, Jan de, La urbanización de Europa, 1500-1800.

En conclusió, la dinàmica quantitativa (R. Mols) de les ciutats és a la ba-

se de la civilització que neix a l'Europa moderna, que com ja va escriure

en el seu moment l'historiador Jean Meyer en un estudi que feia balanç

de la historiografia urbana modernista, va ser una civilització nascuda

a les ciutats i en funció d'aquestes. El conjunt d'idees, d'innovacions,

dimanen del medi urbà, no pas de les ciutats aïllades, sinó més aviat

de la xarxa de ciutats interrelacionades mútuament les unes amb les al-

tres. Hi haurà, des de l'inici de l'edat moderna i progressivament, xar-

xes de ciutats, de jerarquies econòmiques, funcionals, intel·lectuals, que

s'animaven sobre el seu propi creixement tot i que devien poc al nom-

bre precís d'habitants.

Lectures complementàries

Per ampliar el tema de la dinàmica quantitativa de les ciutats llegiu les obres següents:

Mols,�R. (1972). Population in Europe, 1500-1700. Londres: The Fontana Economic Historyof Europe.

Meyer,�J. (1974). "Quelques vues sur l'histoire des villes a l'époque moderne". Annales.Histoire, Sciences Sociales (núm. 29-6, pàg. 1551-1568).

Cal tenir en compte la diversitat, des de les talassocràcies tecnicoeconòmiques

del nord i la franja atlàntica, les grans metròpolis cortesanes com ara París,

que gaudeix d'aquest caràcter d'ençà del segle XIII, i que contrasten amb altres

models reflectits en les nebuloses urbanes d'Alemanya o Itàlia.

La ciutat de Londres.Les ciutats són el reflex de les connexions ruralsi urbanes, alhora que esdevenen espai de canvi

polític i cultural.


2. La persistència del món rural

2.1. Característiques generals

El creixement general de la població observable al Renaixement, ja hem dit

que es caracteritza per un tipus de repartiment que és desigual. I aquest repar-

timent en bona mesura incideix al camp. Per arribar, però, a aquesta situació,

Europa superà a poc a poc una dilatada crisi que venia del segle XIV, i que

la historiografia ha definit com la gran crisi baixmedieval. Avui, tanmateix,

es tracta d'un terme posat a prova. Les bases d'aquesta recuperació han estat

prou estudiades. Entre el 1450 i el 1550 es fan cada vegada més evidents els

símptomes d'una reactivació agrària. A la base d'aquesta reconstrucció hi ha

una recuperació demogràfica.

La disminució de les crisis de subsistència, afavorides pel reequilibri entre la

població i els recursos agraris, i les àmplies possibilitats d'establir-se a la terra

o als tallers artesanals, van permetre que variessin els comportaments demo-

gràfics de la població i que es pogués tornar al model matrimonial precoç. Tot

això, juntament amb la immunitat progressiva de la població davant de les

epidèmies i el descens de la mortalitat infantil, afavorit per l'augment del ni-

vell de vida, expliquen el canvi de la conjuntura demogràfica.

L'augment de la població va tenir com a causa i conseqüència un augment de

la demanda i el conreu d'espais fins llavors incultes. Cal assenyalar novament

les grans diferències entre les regions. Un dels fenòmens més destacats és la

importància que agafa la ramaderia en moltes zones europees. Els paisatges es

transformen i es converteixen en pastures per al bestiar oví i boví. Aquestes

transformacions estan d'acord amb la demanda urbana i el comerç. Carn, pro-

ductes lactis, cuir i sobretot llana per a la indústria tèxtil creixent feien més

rendible l'explotació ramadera que l'agrícola.

2.2. La diversitat social al camp

La població al camp és encara immensament majoritària en entrar l'edat

moderna. És una realitat, però, molt diversa, tal com es pot observar a

les ciutats. L'interior del món rural compta amb situacions contrastades,

que gaudeix o pateix el camperolat, a les quals cal sumar els sistemes

d'herència o la naturalesa de la producció que també els afecten.

El creixement de laramaderia

A alguns països europeus,con ara Anglaterra o Castella,l'increment de la producció ra-madera va ser espectacular.


En el primer cas, més òptim, es trobava el camperolat que participava de con-

tractes�de�tipus�emfitèutic, modalitat que s'anà implantant des dels temps

baixmedievals i que conegué una àmplia extensió a l'edat moderna. Aquest

contracte consistia en la cessió en règim d'usdefruit de la terra per una llarga

durada, de vegades un temps indefinit, a canvi de la qual s'havia de satisfer

una quantitat en reconeixement del domini eminent del senyor.

Altres contractes van ser considerats menys favorables i van radicalitzar la vul-

nerabilitat de la població rural davant les alteracions de l'estabilitat del preu

del gra, altrament bàsic en les economies camperoles, tot i que sembla admès

que en general el cicle regressiu de la segona meitat del segle XV se superà

en el segle XVI. Dins d'aquest grup, podem parlar, per exemple, del contracte

d'arrendament, que es feia per períodes molt curts i que permetia als senyors

actualitzar les rendes agràries de manera contínua.

En l'àmbit mediterrani, el contracte�de�parceria, propi del camperolat amb

menys recursos, va ser molt freqüent. En aquest contracte, el propietari rebia

una part important de la producció, a vegades la meitat, però al seu torn era

el mateix propietari que aportava el capital. En aquests casos, el camperol es

veia forçat a treballar estacionalment per a altres camperols més ben situats, a

fi de poder disposar de més recursos. En l'escala inferior hi havia els jornalers

o camperols sense terra, altament susceptibles de patir les grans crisis que as-

setjaren l'edat moderna.

En general, les estructures socials i econòmiques del camp que es dibuixen

ja en plena època medieval es van mantenir gairebé inalterables al llarg dels

segles moderns, llevat del que s'esdevingué als territoris de l'Europa de l'Est, on

s'estengué el sistema de la segona�servitud. El camperolat continuà satisfent

al senyor o al propietari una part de la collita, a la qual se sumava el delme

eclesiàstic.

Durant aquest període no hi hagué una política agrària de millora de la situa-

ció, malgrat la difusió d'un renovat interès pel camp a l'inici del segle XVI, i

els observadors de l'època anaren prenent consciència progressivament de les

condicions socials i econòmiques de la ruralia, que adquiriria un major prota-

gonisme a la fi del segle XVIII amb les reformes il·lustrades com a símptoma

clar d'una nova època. Però per a això caldria atacar també els fonaments se-

nyorials del món rural, difícil empresa que no passaria aleshores de ser insu-

ficient.

Paral·lelament, el poder dels senyors sobre els camperols provenia no solament

dels drets�dominicals sinó també dels jurisdiccionals. Tot i que al llarg de

l'època moderna la funció de defensa militar de la terra minvà per a la noblesa

feudal i anà a parar progressivament a mans de l'aparell de les monarquies,

van mantenir molts dels vells drets com ara els relatius a l'exercici de la justí-

cia desplegat a les corts senyorials, sense perjudici que es pogués recórrer en

Vegeu també

Vegeu també el mòdul sobrela crisi del feudalisme, quecomplementa aquest apartat.


una altra instància a la jurisdicció reial, però era cara, molt lenta i sobretot es

trobava imbricada en indestriables xarxes de fidelitats que podien vincular la

magistratura reial amb els interessos de la classe territorial.

Tan important com el tipus de contracte que lligava el camperol a la terra i al

seu treball, van ser en aquests temps les estructures�d'ús�comunitari, gràcies a

les quals la població rural va poder complementar el seu règim de subsistència

i les seves necessitats quotidianes. Tanmateix, al costat de la tradició de les

terres comunals, els temps moderns coneixerien la seva reducció, a causa del

progrés de la privatització de la terra i l'avenç de l'economia capitalista. Es

tractarà, però, d'un procés lent i irregular, però efectiu.

Els anomenats drets comunals s'estenien també a la propietat privada, ja que en

algunes comunitats es permetia d'entrar els caps de ramat a pasturar mentre els

camps romanien oberts abans que s'aprovessin les lleis sobre tancaments que

van ser tan perjudicials per al camperolat més necessitat. Nombrosos conflic-

tes esdevinguts fins al segle XVII van tenir com a objectiu la defensa d'aquests

drets col·lectius que enfrontaren senyors contra camperols. I, a més, a la reta-

llada d'aquests drets, s'havia de sumar des de l'inici de l'edat moderna i enda-

vant, el feixuc pes del fisc reial, que progressa a mesura que els estats reafirmen

la seva autoritat sobre el territori i la població, s'embarquen en inacabables

guerres i asfixien la gent del camp amb els insidiosos allotjaments militars. En

la major part dels casos, l'endeutament va ser el trist capítol final de tot aquest

procés, que cal situar en un període posterior, ja entrat el segle XVII, causa

d'expropiacions, plets, fraus i emigracions.

La conflictivitat�rural de caràcter antisenyorial�i�antifiscal ha cridat l'atenció

dels historiadors. L'interès de tot plegat rau en el fet que la fi dels temps me-

dievals van conèixer també la fi de la servitud del camperolat. No va cessar

a l'inici dels temps moderns i encara es troba arreu d'Europa al segle XVII.

Nombrosos debats historiogràfics han tractat, doncs, sobre les causes d'aquesta

conflictivitat. Els estudis més clàssics insistiren en l'essència antifeudal dels

moviments o en l'oposició comunitària a acceptar els impostos reials exempts

de tota tradició. També ha estat analitzat el seu caràcter socialment vertical o

interclassista, en especial quan els senyors de la terra van fer front comú amb

el camperolat a fi de desplaçar la influència territorial de les autoritats reials.

En els darrers temps, ha cridat l'atenció el component mental i de gènere de

la conflictivitat rural, la importància del concepte d'"economia moral" i el pes

de les solidaritats comunitàries, en un món on especialment se sentia la ine-

xistència de barreres entre l'espai privat i l'espai públic.


Per aprofundir en el tema de la conflictivitat rural de caràcter antisenyorial i antifiscalpodeu consltar les obres següentes:

Porschnev,�B. (1973). Los levantamientos populares en Francia en el siglo XVII (ed. original1963). Madrid: Siglo XXI.

Les terres comunals

Quan al·ludim a les terres�co-munals ens referim als boscosi prats que podien oferir fruitssilvestres, fusta, llenya i terraper fer pasturar el ramat.


Mousnier,�R. (1987). Furores campesinos. Los campesinos en las revueltas del siglo XVII (ed.original 1967). Madrid: Siglo XXI.

Thompson,�E.P. (2000). Costumbres en común (ed. original 1991). Barcelona: Crítica.


3. La ciutat dels intercanvis: l'influx del camp i mésenllà

En contemplar l'adveniment de l'edat moderna en perspectiva econòmi-

ca, és inevitable fer novament referència a la no-ruptura�entre�el�camp

i�la�ciutat. L'estatisme de la vida camperola es conjuga paral·lelament

amb el dinamisme d'altres tipus d'economies que tant neixen a les ciu-

tats com es desenvolupen conjuntament amb la ruralia.

El revifament de la ciutat compta amb un proveïdor de primer ordre, el camp,

productor de teixits però sobretot d'aliments, que a poc a poc evolucionen

lleugerament tot incorporant nous productes com ara la vinya en lloc de

l'exclusivitat del cereal, per proporcionar més begudes a la ciutat. A poc a poc,

aquesta població necessita més aliments per a sostenir-se i, a conseqüència

d'això, els preus dels productes bàsics van en augment. Alhora, l'augment�del

consum a la ciutat, també en general, revaloritza la funció i la riquesa de la

possessió de la terra, per a explotar-la, per a heretar-la, per a controlar-la. Tot

plegat, aquest procés afavorí els propietaris enfront dels treballadors rurals.

La lenta però eficaç recuperació de la crisi�baixmedieval es va notar en pri-

mer lloc amb una aturada de la mortalitat i amb l'increment de la nupciali-

tat. L'augment de la població rural subsegüent i de la mà d'obra va iniciar

un creixent procés de rompudes, a causa de la demanda i els nous hàbits de

consum. Les transaccions locals i regionals proliferaven arreu, generades per

l'existència d'un excedent agrari que alhora assentà les bases d'un incipient

capitalisme comercial. Aquest excedent no revertia en el mateix si de l'àmbit

rural. L'economia agrària tradicional era encara d'autoconsum i local, princi-

palment. Per contra, a la ciutat es perfeccionaven els instruments financers i

el camp estava destinat a monetitzar-se, a la qual cosa va contribuir la xarxa

dels censos dels quals depenia bona part del camperolat.

3.1. Les manufactures, continuïtats i canvis

La possesió de la terra

La revalorització de la ter-ra a tota Europa va portar al'extensió dels privilegis here-ditaris d'exclusió i a una menade febre per adquirir-la o cer-car caducs documents que re-visessin drets oblidats.

De tota manera, la producció manufacturera, a les ciutats, estava molt subjecta

a una reglamentació insidiosa, la dels gremis�d'artesans. Cal tornar la mirada

a l'època medieval per a entendre la realitat d'aquests òrgans de producció. El

que es pot anomenar pròpiament indústria urbana es desenvolupa, oscil·lant

segons les zones, a partir dels segles X i XI, coincidint amb el Renaixement

urbà, gràcies en part a les activitats artesanals. Fins al segle XIV, una producció

urbana crea articles d'alta qualitat, destinats fonamentalment al trànsit de llar-

ga distància o al consum dels grups privilegiats. És una indústria regulada per

mitjà d'estatuts. Amb aquestes normes s'intenta defensar la qualitat i el preu


del producte, però també es pretén regular el procés de producció i limitar la

competència externa, i fins i tot interna. És a dir, que es pretén monopolitzar

la producció.

El període de màxima esplendor de l'activitat tèxtil urbana se situa a partir

del final del segle XII i dura fins al final del XIII o el principi del XIV. Però la

gran embranzida de la indústria tèxtil europea del XIII difícilment es pot ex-

plicar sense tenir en compte una sèrie d'innovacions tècniques, especialment

la difusió del batan mogut per aigua, el teler horitzontal mogut per pedal que

fabricava peces molt més llargues que les confeccionades pel teler vertical, i

la difusió del torn de filar. Aquesta complexitat va implicar una clara divisió

del treball, reflectida en una divisió gremial; calien unes trenta operacions di-

ferents perquè el drap fos acabat: selecció de la llana, desgreixament, carda-

da, filada, etc.; operacions fetes generalment per dones o per mà d'obra rural

no agremiada, és a dir, segons el verlag system; després es teixia, es procedia a

tondre amb el batan i a tenyir, i finalment l'operació es destinava als aprestos

finals.

Ciutats alemanyes, flamenques, italianes (especialment Venècia i Gènova) i

angleses, feia temps que lluitaven contra aquesta rigidesa que impedia abara-

tir els preus i guanyar-se un mercat més ampli. A la major part de l'àrea medi-

terrània, però, els gremis guanyen aquesta batalla i no debades augmentaran

en nombre i en especialització. Com indicàvem abans, l'alternativa ja s'estava

dibuixant feia temps i és el que coneixem amb el nom de la protoindustria-

lització. Flandes i algunes ciutats italianes aviat van fugir de l'encotillament

del sistema. A més, arreu la conflictivitat interna del món gremial a poc a

poc ens dóna una imatge de decadència. Els oficials intentaven organitzar-se

horitzontalment. Això s'esdevingué, per exemple, a Erfurt, el 1509. A Urt i a

Colònia, el 1513. I a Lió diverses vegades d'ençà del 1505. Esclataren diversos

motins en el marc de les lligues anomenades compagnonages, una espècie de

ressò de les més antigues conegudes a la Florència baixmedieval dels ciompi o

del popolo minuto. El seu autèntic desenvolupament es troba, amb tot, a partir

del segle XV. La crisi del segle XV dels vells centres de producció tèxtil va ser

sempre relativa des d'un punt de vista territorial. Els centres del nord d'Europa

i d'Itàlia, sobretot els primers, van patir progressivament la competència dels

centres anglesos, però al mateix temps van recórrer a l'opció del putting-out a

fi de produir uns draps més barats en resposta a la demanda de nous mercats

menys elitistes.

Tot i que la continuïtat és un tret característic d'aquesta època, hi podem tro-

bar alguns elements diferencials que, a més, tindrien conseqüències de llarg

abast. Sembla, doncs, que va ser a l'entorn del 1500 quan les ciutats europe-

es van començar a seguir l'exemple més antic d'algunes ciutats italianes i es

començaren a preocupar no només per la distribució en un mercat intern. A

aquest efecte es van plantejar dues estratègies, o bé la compra directa amb fons

públics o préstecs, o bé la delegació d'aquestes operacions en comerciants�pri-

vats. D'aquí que la ciutat és testimoni a la fi del segle XV i al llarg de la següent

Augment del nombre degremis

La ciutat de Barcelona, perexemple, assistirà en el segleXVI a la multiplicació del nom-bre dels seus gremis.


centúria de polítiques de subsistència, sobretot la dels cereals. I les adminis-

tracions de les ciutats es despleguen per a comprar i dirigir aquesta circulació i

distribució, també d'impostos. Penseu que a l'època moderna, aquest tipus de

gestió de recursos esdevindria fonamental en tots els casos d'alta política.

És important que relacioneu la recuperació demogràfica general i especí-

fica al camp amb allò que una part de la historiografia modernista ha

anomenat la "revolució�del�consum", inicialment d'una forma tímida

i amb un evident substrat social diferencial.

La recuperació ha estat interpretada a partir de les teories agraristes de Guy

Bois, que caracteritza les fases d'expansió econòmica al camp com a creixe-

ment extensiu, reflectit en un augment de la superfície conreada, amb la qual

cosa augmenta el producte global, i en un augment de la població. Però, al

mateix temps, això suposa una baixa tendenciosa de la productivitat del tre-

ball a causa de molts factors: mediocritat de les terres marginals, retrocés de

la ramaderia, etc. Igualment, quan la producció minva, també ho fa la part

del producte susceptible de ser cedida al senyor. D'altres estratègies senyorials

com ara la intensificació dels drets jurisdiccionals varen provocar alguns aixe-

caments rurals aixafats amb l'ajut de les tropes reials en connivència amb la

classe feudal. L'inici d'un gran pacte de poder que arrelaria també en el món

urbà�cortesà.

Ja hem dit que enmig d'aquest panorama el lloc per excel·lència per a la cerca

de noves oportunitats semblava, en aparença, la ciutat. Perquè és també a la

ciutat des d'on es recorre a la gent del camp a fi d'augmentar la producció,

ja que no podia ser d'una altra manera, perquè no podem parlar d'innovació

tècnica. Empresaris de la manufactura, principalment tèxtil, que, com sabeu,

bàsicament és l'eix d'aquest tipus de producció, comptaran amb els camperols

–homes, dones i nens– que treballin a les seves llars a temps parcial durant

els períodes de descans de la feina agrícola. El productor incrementa així les

seves reserves sense encarir el producte i el camperol pot gaudir de certs es-

talvis i comprar manufactures d'estil urbà. En aquest procés les ciutats vivien

un autèntic renaixement. Paral·lelament, el creixement de les manufactures

necessitava més recursos financers i va propiciar la consolidació de nous i vells

bancs i sistemes crediticis. La urbanització del consum converteix les ciutats

en centres�financers. I, de fet, el desenvolupament financer era la base real

del capitalisme.

3.2. Recuperació de la crisi i inversions

Cal que aprofundim en els elements clau que descriuen els inicis d'una lenta

recuperació i que fonamenten les bases del que seria l'edat moderna. El segle

XV ha estat considerat per la historiografia com un temps�de�recuperació

econòmica, una inversió de la tendència depressiva que es dóna en alguns

El canvista i la seva muller, obra de QuentinMassys (1466-1530).

El creixement econòmic de les ciutats té relacióamb la seva capacitat d'integració en xarxes

comercials i financeres de major abast.


llocs a partir del 1380, si bé en d'altres es retarda fins a mitjan segle XV. Recu-

peració no vol dir eradicació de les epidèmies ni dels cicles de fam, que con-

tinuen, però tenen una incidència molt inferior a la del XIV. Aquesta recupe-

ració o reconstrucció es fa evident tant en l'àmbit agrari com en l'urbà, el co-

mercial i l'artesanal.

En l'apartat anterior ja hem tractat de la vessant rural. El comerç és l'activitat

econòmica que va superar més bé les dificultats dels segles XIV i XV. De fet,

s'ha de parlar de reconversió, de mutació, d'acceleració del creixement ante-

rior, però mai de crisi. Sí que és cert que alguns mercats o determinats pro-

ductes es van veure afectats per crisis sectorials, però això no va representar

un enfonsament del comerç, sinó la substitució d'uns centres econòmics per

d'altres, la utilització de noves primeres matèries o la invenció de nous siste-

mes comercials.

Si parlem dels centres�comercials�i�financers, entre el 1300 i el 1450 el pre-

domini és, sens dubte, italià. Les condicions canvien a partir de mitjan segle

XV. La caiguda de l'imperi mongol i l'avenç turc van provocar seriosos proble-

mes en el desenvolupament dels intercanvis al Mediterrani oriental, ja que

determinats mercats com els egipcis es van fer poc accessibles fins que les vi-

es d'arribada de les espècies es van tancar definitivament. Aquest és un dels

factors que explica la pèrdua progressiva de la posició dominant dels centres

italians en el comerç internacional, si bé alguns es van poder desplaçar o re-

convertir parcialment.

El domini del Mediterrani

Florència, Venècia i Gènova,seguides de Barcelona, contro-len la mediterrània i intervenenactivament a pràcticament totEuropa.

Pel que fa a l'altre pol econòmic, Flandes, per mitjà del centre de Bruges con-

tinua sent al llarg del segle XIV una de les àrees comercials septentrionals

més importants, si bé de manera progressiva, al llarg del XV, retrocedeix i és

substituït per Anvers. L'evolució de la Hansa és en certa manera similar. Aques-

ta organització, que al segle XIV comprèn setanta o vuitanta ciutats, comença

al XV, igual que Bruges, un clar retrocés. La façana atlàntica comença a aga-

far un notable dinamisme, alhora que emergeixen noves potències a Europa:

Anglaterra i Holanda. Europa es gira cap a l'Atlàntic, surt dels seus límits ge-

ogràfics i comença l'exploració i l'explotació del món extraeuropeu. Castella i

Portugal protagonitzen l'expansió europea. Les Canàries, les Açores i les illes

Madeira, "descobertes" entre el final del segle XIII i la primera meitat del XIV,

no són colonitzades fins cent anys més tard, a la primera meitat del XV. Són

les primeres fites de l'expansió.

De la mateixa manera, una xarxa que englobava alhora la ciutat i el camp, es

dibuixa a l'entorn del món dels censos, rendes de les quals vivien, també a la

ciutat, tant nobles com burgesos ennoblits o amb ànsies d'ennobliment i que

es feien retribuir sobre el treball del camp al qual estaven subjectes una munió

de camperols. Els homes de la ciutat aterren al camp a fer de prestadors dels

camperols necessitats. El crèdit privat va ser un mecanisme freqüent a l'hora

d'adquirir la propietat de la terra, atès el gran nombre de prestataris camperols

amb escasses possibilitats econòmiques que havien de recórrer habitualment

Juan Sebastián Elcano (1486-1526).


a aquells. Immediatament, els drets senyorials que requeien sobre una deter-

minada peça de terra, passaven a ser incorporats pel nou propietari urbà, de

manera que la ciutat i, amb aquesta, els nous grups privilegiats, va participar

del manteniment del règim senyorial. A fi d'assegurar el pagament d'aquests

censos, als inicis de l'edat moderna s'assisteix a una cerca i revisió per part dels

vells i nous propietaris, de documents antics i de vegades perduts que havien

de testimoniar els drets que pesaven sobre la terra i sobre la seva estructura

de la propietat. En alguns casos fins i tot no es dubtà a reinventar vells drets

sovint ja caiguts en desús.

Tot plegat, es tractava, com veieu, d'un assetjament�del�món�de�la�ciu-

tat�sobre�el�camp, una superposició dels seus interessos, que no dubtà

a estrènyer novament la massa social camperola.

I és que la vida a la ciutat, la nova vida urbana dels antics propietaris del camp,

requeria noves fonts d'ingressos, destinats al luxe, a l'ostentació, autèntics pro-

tagonistes dels inicis lents d'una revolució�del�consum. Dins d'aquest grup es

trobaven també les velles oligarquies urbanes, les famílies que havien portat

endavant els rengles del poder municipal els darrers temps de l'època medie-

val. Per mimetisme envers la noblesa, van protagonitzar un deler d'ascens so-

cial, que abans hem insinuat, del qual se'n fan ressò totes les fonts de l'època.

La nova burgesia, ara en procés�d'ennobliment, que no dubtava a plantejar-

se autèntiques estratègies�matrimonials a fi d'enllaçar amb la noblesa feu-

dal, també volia viure noblement i adquirir terres. Ells aterrarien al camp en

qualitat dels nous compradors de la renda rural. Per continuar el seu ascens

social viscut a la ciutat. La historiografia clàssica, de la mà de l'historiador

Ferran Braudel, va batejar aquest fenomen amb el nom de la "traïció�de�la

burgesia". Amb aquest concepte volia descriure l'abandó de l'essència social

i econòmica de la classe burgesa tradicional, nascuda a l'empara de la ciutat

medieval, l'abandó de les inversions comercials i capitalistes, pel rendisme de

tipus feudalitzant.


Per aprofundir en el tema dela "traïció de la burgesia" po-deu consultar l'obra següent:Braudel,�F. (1976). El Medi-terráneo y el mundo mediterrá-neo en tiempos de Felipe II. Ma-drid: FCE.

Abans, Henri Pirenne, en el seu estudi –com ja hem dit i en bona part– ja

superat sobre les ciutats a l'època medieval, parlava de mecanisme social re-

gulador mitjançant el qual les famílies no perllongarien més enllà de dues o

tres generacions la seva activitat comercial. De fet, més endavant, fins i tot

les riques ciutats holandeses del segle XVII, considerades bressol del capitalis-

me, estaven governades per una oligarquia de magistrats rendistes anomenats

regents. Les seves famílies, certament, procedien del món del comerç. Com

també les grans famílies del patriciat renaixentista de les ciutats italianes, com

ara Florència, enriquides pel comerç i per les finances. El gran llinatge dels


Si voleu ampliar el tema deles ciutats medievals, podeuconsultar l'obra següent:Pirenne,�H. (1972). Las ciu-dades en la Edad Media (ed.original 1971). Madrid: Ali-anza Editorial.


Mèdici representa aquesta evolució, que del comerç i les finances assoliria el

grau de la noblesa titulada. Ompliren, amb els seus esplèndids palaus i jardins,

el centre de la ciutat.

3.3. La vitalitat del comerç

La passió per convertir-se en rendista també obeïa al fet que el comerç marítim

des dels darrers temps es presentava com un tipus d'inversió molt insegura.

A això s'afegia la pressió turca, la pirateria barbaresca present arreu de la me-

diterrània i en increment un cop els turcs otomans van assetjar i conquerir

la ciutat de Constantinoble el 1453, altrament considerada la fita que marca

una nova època per les conseqüències que tindria en el pla de la política in-

ternacional.

La propietat de la terra, en canvi, era una activitat segura, rendible i presti-

giosa. Però el grup de la burgesia, com també la noblesa, es trobava interna-

ment molt jerarquitzat. No pas tota la burgesia es va trobar en condicions de

provar aquesta opció. Deixant de banda aquells que s'ennobliren, per dessota

hi havia un gruix que es dedicava al món�dels� intercanvis. Intercanvis de

diversos tipus, també intercanvi de producció dins aquest eix tan important

i vigorós entre la ciutat i el camp. I sens dubte amb l'obertura dels mercats

ultramarins, arran de la descoberta de nous territoris, la producció necessària-

ment augmentaria. Per tot plegat, la banca, i alguns instruments com ara les

lletres de canvi, experimentaria canvis importants a partir del segle XVI. Molts

dels bancs, però, de l'Europa occidental havien estat creats a l'època medieval,

per obra de particulars que prestaren diners als governs a canvi d'interessos i

privilegis. Aquest fenomen ja va tenir lloc a la Itàlia del segle XIII.

Els centres que es van trobar amb les millors condicions per a adaptar-se a

aquests nous mercats també van ser els mateixos que disposaven d'una vida

econòmica urbana renovada, amb noves pautes de consum, Holanda i Angla-

terra. Van ser impulsores del comerç�marítim�a�gran�escala. Aquest comerç

estava organitzat o bé d'una manera monopolística, o bé d'una manera lliure.

Un comerç que, malgrat les dificultats per mar i altres inseguretats, encara era

més atractiu per a la burgesia que no pas el món dels intercanvis locals per

terra, escassament transitable. I, a més, fomentava l'ascens social. Del primer

cas naixeria el mercantilisme, característic de la política econòmica del segle

XVII. La ciutat d'Amsterdam excel·leix com a model de desenvolupament del

comerç marítim. Allí es concentraven els intercanvis continentals i ultrama-

rins. Al seu torn era una ciutat magatzem, centre de contractació de flotes

mercantils i centre de les operacions financeres. I un cop més, els comerciants

que gaudirien de més prosperitat aviat pogueren parcialment o totalment re-

tirar-se de l'activitat i operar mitjançant agents borsaris.

La vitalitat dels ports

En el marc d'aquest model de ciutat, on la mobilitat hi és tan present, s'anaren projectantels viatges i descobriments de mons llunyans. Aquestes ciutats creixen sovint a l'empara

Amsterdam.


de la vitalitat dels ports, que s'omplen de notícies, de sons i olors canviats, de diversitati d'embarcacions a la cerca de nous camins i rutes.


4. La ciutat de les cultures: una nova civilitat

4.1. Característiques generals

Si hi ha un element on es fa evident el canvi en la concepció de la ciutat, aquest

té relació amb el desenvolupament�d'una�nova�civilitat, que segons certa

historiografia es va deure en bona part a la lluita per un règim de llibertats

que van protagonitzar els municipis urbans des de la fi de l'època medieval.

A. Tenenti, en un treball clàssic, relacionava l'emergència d'una nova cultura

amb les exigències intel·lectuals, i també espirituals, dels mercaders enriquits

pel comerç i els seus anhels de promoció�social.


Per aprofundir en el tema deldesenvolupament de la no-va civilitat podeu llegir l'obrasegüent: Tenenti,�A. (1985).La formación del mundo mo-derno. Barcelona: Crítica.

Certament, els nivells d'alfabetització augmenten en aquest període. Però en-

cara ens movem amb uns índexs ínfims i que no afecten tota la població. Va

ser només una minoria la que va assabentar-se de la mutació del sistema de

coneixement que anomenem humanisme. I a més, la impremta va topar amb

noves limitacions, la censura, que retardà i impedí les possibilitats de circula-

ció, sobretot des del moment imperant de l'ortodòxia�religiosa i dels estats

confessionals que la ruptura de la cristiandat provocaria d'ençà del segle XVI.

Abans, però, d'aquesta ruptura, cal subratllar novament com la ciutat esdevé

mirall dels seus propis progressos, de la mà de la tècnica de la impremta, que

inspira invents, reflexions i arts, malgrat els reptes que hauria de superar.

En qualsevol cas, l'evolució política de les ascendents estructures de po-

der encaminades a la consolidació dels estats autoritaris i les seves ne-

cessitats com ara la configuració d'una extensa burocràcia de lletrats,

així com la crisi eclesiàstica, van constituir l'impuls definitiu d'aquesta

nova civilitat.

4.2. El model urbà de la civilitat moderna

En què consisteix la nova�civilitat? Ha estat definida com un compen-

di cultural i social, de saber parlar, escriure i estar, és un abandó del va-

lor de la fortalesa física i de l'exclusivitat de l'honor de la sang que, en

canvi, havien constituït els valors centrals de la vella noblesa als temps

medievals.

Johannes Gutenberg (1398-1468).


Els historiadors Norbert Elias i Johan Huizinga en van parlar en sengles tre-

balls. Tanmateix, respecte d'aquest darrer punt el món de les corts i la provi-

sió dels alts càrrecs seguirà sent procliu a afavorir la condició de naixement i

consolidarà una xarxa de poder�clientelar en mans de l'alta noblesa. Encara

més, la funcionalitat dels clientelismes, base dels nous estats, incorporarien en

una mateixa xarxa de lleialtats tant nobles com ascendits a la noblesa, però

en la major part dels casos aquestes xarxes estarien encapçalades i d'alguna

manera dirigides pel membre del llinatge més antic. Al cap i a la fi, encara

durant segles la noblesa continuaria al capdamunt de l'escala social i seria el

mirall per a la resta de la societat.

Cal relacionar aquí el naixement del moviment intel·lectual de l'humanisme.

En el si d'aquella societat a les portes de la modernitat, entre els segles XIV i

XV, alguns cercles urbans avançaven cap a un renovat interès per les lletres, les

ciències i les arts. La proliferació de petites corts aristocràtiques i corts reials

que anirien desenvolupant-se en els temps esdevenidors, hi van influir molt

en la seva consolidació. La nova cultura no emanava del món universitari, que

romania anquilosat en el saber escolàstic tradicional. Un saber que no respo-

nia als interrogants sobre l'obertura d'horitzons del món o una nova manera

d'exercir i conservar el poder. La nova cultura, altrament, es difondria en cer-

cles cortesans i acadèmies, i de la mà d'aquesta mena d'institucions socials i

culturals romandria al llarg dels segles moderns fins a la Il·lustració.

L'essència de la nova cultura és fonamentalment urbana, la ciutat és

l'espai que la veu néixer, a diferència de determinats moviments prece-

dents que basaren la seva inspiració en la fugida de l'entorn immediat.

L'espai�urbà es configurava com l'ideal de la nova civilitat. Tota nove-

tat, les modes, fluïen a la ciutat.

Lectures recomanades

Per ampliar el tema de la no-va civilitat podeu llegir lesobres següents:Elias,�N. (1982). La sociedadcortesana. México: Fondo deCultura Económica.Huizinga,�J. (2004). El otoñode la edad media (ed. original1923). Madrid: Alianza Edito-rial.

L'humanisme és essencialment urbà. La ciutat es fa també més habitable i a la

mida de l'home. La catedral i els palaus de les jerarquies eclesiàstiques ja no

són l'únic centre de la seva vida social, sinó que s'omple de palaus de nous

rics i nobles que han optat per la ciutat i es construeixen places i altres obres

públiques on van a parar diners provinents d'inversions de les noves rutes

comercials. L'art i la cultura són símbols�de�poder i de dignitat social i són

sobretot referents per a veure i ser vistos. Qui es trobava al cim de l'escala social

ja no volia viure reclòs en un castell allunyat, sinó que té una clara voluntat

de participar en l'escenari de la ciutat.

A poc a poc es va establint la idea que viure com un ciutadà és gaudir d'un

estil�de�vida i de fer privilegiat, molt proper a la noblesa, distingit, dispendiós

i culte. Dibuixa la figura del cortesà que analitzem en l'apartat següent. A llarg

termini, si aquesta és la condició de la ciutadania que es va consolidant amb el

Palau Farnese (Roma).


Renaixement i que perdurarà al llarg dels segles següents, no és estrany, doncs,

que a l'alçada de les revolucions liberals s'hagués de defensar una noció més

oberta que inclogués una representació social més gran.

Són molts, però, els elements�heretats de la cultura tradicional dins d'aquesta

noció de civilitat. La nova civilitat és supersticiosa, viu amb una constant

presència de la mort, creu en les bruixes i en la màgia o l'esoterisme, és sagrada

i pagana alhora i celebra les seves festes seguint el calendari estacional i les

omnipresents referències religioses. Tots aquests són elements socialment co-

muns, sense diferències de classe, tan propis de les classes privilegiades com

de les classes populars; tant ho són del camp, com de la ciutat.

El projecte de l'humanisme, l'escissió del pensament de la raó respecte de

l'ordre sobrenatural, no reeixirà amb èxit fins al segle XVIII. Els historiadors

de les mentalitats han valorat la importància de les permanències i la immo-

bilitat que van definir les estructures elementals de l'imaginari. Certament les

mentalitats�col·lectives, de rerefons molt religiós, on les distàncies entre els

fets naturals i els sobrenaturals gairebé eren imperceptibles, eren força resis-

tents als canvis.

Tampoc no podem deixar de banda que al principi de l'edat moderna

la nova civilitat viu immersa en una altra realitat imperant, la comuni-

tat, el sentit de família o llinatge, la parròquia o la confraria. Aquestes

cèl·lules bàsiques de l'organització social tenien unes arrels antropolò-

giques ben profundes en el temps.

En el seu origen podien haver estat la resposta necessària a la solidaritat entre

les comunitats, per a l'aprofitament del medi natural i del treball, per a la

defensa i la supervivència. El tema de les relíquies i el tràfic de les indulgències

desencadenaren les grans disputes i contradiccions a la fi del segle XV, abans

que ho fes de manera més rupturista el reformador Luter, i constituïen part de

les sensibilitats populars més arrelades. Tant a la ciutat com al camp, aquestes

realitats constitueixen els poders més directes i vius sobre l'individu, home i

dona. Aleshores el que avui entendríem com a espai de la privacitat gairebé és

inexistent i s'omple de la intervenció continuada i persistent de les realitats

que acabem d'indicar.

A poc a poc, però, la nova civilitat comença a valorar el paper de l'individu

independentment de la comunitat veïnal, familiar o parroquial. Els humanis-

tes certament insistiren en el plaer de retirar-se a l'estudi privat i llegir o escriu-

re. Alguns habitatges de la burgesia comencen a respondre a aquestes noves

necessitats i van edificant interiors amb cambres ben diferenciades.

Les bruixes

Els primers manuals sobre labruixeria pertanyen al segle XVi el més gran procés de perse-cució es va desplegar de formaindiscriminada als segles XVI iXVII.


Al costat d'aquesta realitat, sobrevisqueren al llarg dels segles multitud de cos-

tums locals que malgrat els canvis de l'era moderna, i malgrat la lluita per

la uniformització que la caracteritzarà, aconseguirien mantenir-se al marge.

Aquest tret que acabem d'indicar, la lluita dels poders, civils i eclesiàstics, per

la uniformització, que evidentment va ultrapassar la barrera de la ciutat, però

que va néixer òbviament en el si de la ciutat seu d'aquests poders, és molt

important. I des d'aquest concepte, podem entendre un altre interrogant que

caracteritza la nova civilitat, la separació de la cultura d'elit i de la cultura

popular. La primera, oficial, una cultura ordenada; la segona, la que escapa

d'aquest control. El lent però efectiu procés de secularització, des del moment

que els estats autoritaris comprengueren que calia ordenar al seu interès els

costums, implicava autonomia i l'autonomia, diferenciació entre sengles ma-

neres de concebre la cultura.

4.3. Cultura popular i cultura d'elits

La historiografia tradicional havia assenyalat l'espai urbà com el lloc on

es desenvolupa el procés de separació entre la cultura popular i la cul-

tura de les elits. Els mateixos intel·lectuals que anomenem humanistes

van treballar a fons per denigrar com a ignorants tots aquells compor-

taments que escapaven de l'aculturació.

Estudis recents, sobretot de Peter Burke o Roger Chartier, han demostrat les

mútues concomitàncies, que continuaran essent vigents a la ciutat. Es tracta

d'un debat encara obert. Perquè l'oralitat, la conversa i la memòria són ele-

ments comuns i es mantenen inalterables. També el sermó catequètic. La re-

llevància de la imatge, com a llenguatge de poder, aculturador, mostra igual-

ment un altre element comú intel·ligible i necessari per a uns i altres perta-

nyents a tot estament social. En qualsevol cas, és la ciutat el marc on es resolen

aquestes qüestions. En línies generals, la nova escala de valors, el discurs de la

dignitat humana, l'ascens de l'individualisme, hi van tenir lloc.


Per ampliar el tema de la separació entre cultura de les elits y cultura popular consulteules obres següents:

Burke,�P. (1991). La cultura popular en la Edad Moderna (ed. original 1971). Madrid: AlianzaEditorial.

Chartier,�R. (1993). Libros, lecturas y lectores en la Edad Moderna (ed. orginal 1983). Madrid:Alianza Editorial.

En aquesta escala de valors que anomenem nova civilitat, on la centralitat pas-

sa per l'individu, neix una reflexió i un debat religiós que conduirà definitiva-

ment a la reforma de l'Església. Enrere romandran els temps en què per reno-

var l'esperit eclesiàstic s'optava per fugir del món, escapar de la ciutat i ama-

gar-se en la profunditat del bosc. A partir del Renaixement, des del món urbà

es llencen un seguit de predicadors a reclamar la necessitat d'una renovació

La perduració delscostums antics

Picard, un escriptor del segleXVII, en una obra sobre cos-tums, arribava a sumar-ne cen-tenars amb rituals bén diferen-ciats.


íntima en les formes de religiositat i de pietat. Es multipliquen les confrari-

es. Es multiplica la incorporació dels laics a la reflexió. A la ciutat residien

cercles de beates, intel·lectuals, cortesans que es van plantejar la renovació

de�l'espiritualitat, envers un to més intimista, desmonopolitzada de l'ordre

clerical.

En aquesta línia s'inscriuen les persecucions dels il·luminats al segle XVI. I, en

especial a les ciutats de l'Europa catòlica, després del Concili de Trento el 1564,

les ciutats s'ompliran d'esglésies i de convents, tot conformant una imatge sa-

cra omnipresent, que es complementava amb la profusió de processons religi-

oses que omplien el calendari festiu i recorrien tots els racons de la ciutat en un

intent d'ordenació invisible i espiritual de la ciutat. La imatge sacralitzada de

les ciutats, encara als temps moderns com als precedents, es completava amb

l'existència d'espais sagrats que gaudien de fur especial, on qui fugia del pes de

la justícia, hi podia reclamar un cert dret d'asil, espais vinculats a parròquies.


5. La ciutat dels espais propis: el naixement de laintimitat

En aquesta ordenació de la ciutat, si fem un viatge a l'interior dels habitatges,

de les cases i palaus que l'adornen i, en particular, d'aquells que han estat

construïts per una nova classe de poder delerosa de manifestar públicament

la seva posició ja lluny del món retirat dels castells i també lluny de l'origen

social per al cas dels ascendits, trobem també indicis d'un important canvi en

les mentalitats.

A la fi de l'època medieval i, més encara, en temps del Renaixement, les clas-

ses benestants, més alfabetitzades, són conscients de la necessitat de disposar

en els seus habitatges d'espais�propis. Segons de quins nivells socials parlem,

aquests espais propis ho són per als homes però també per a les dones. Les

seves biblioteques, com demostren els estudis realitzats a partir dels inventa-

ris post mortem o dels inventaris d'herència, s'omplen de llibres que les noves

tècniques de la impremta han aconseguit de difondre. L'encariment dels preus

dels llibres els converteixen en un bé de luxe destinat a les distingides biblio-

teques de les elits socials.

Però la cultura renaixentista també lloa la vida activa, i a la lectura

l'acompanya l'escriptura. Els patricis de les ciutats de la Itàlia del Renaixement

s'aficionen a escriure les seves pròpies autobiografies familiars, les anomena-

des ricordanze, els continguts de les quals en matèria d'història de la vida quo-

tidiana han servit tant als historiadors. Elits d'altres territoris també seguiren

aquest exemple, tot i que en menor mesura. Les elits d'aquella Itàlia diversa,

que recentment havien sorgit d'aferrissades lluites socials pel control del poder

municipal i el seu tancament necessitaven recursos per a legitimar la conversió

d'aquests centres en grans ciutats estat esdevingudes en principats autorita-

ris. Les autobiografies familiars esmentades presentaven així els llinatges dels

seus autors com els elegits per la providència per a portar endavant els rengles

d'aquells poders urbans i territorials. Fenòmens similars de tancament dels go-

verns urbans s'estengueren a la tardor dels temps medievals arreu d'Europa. I

a aquest tancament l'acompanyava una política de legitimació que, en el ves-

sant públic, va fomentar els diversos programes decoratius que van omplir les

ciutats i, en el vessant més privat, si és possible establir aquesta difícil distinció

a l'inici dels temps moderns, el conreu de les autobiografies familiars.


En qualsevol cas, veiem la ciutat com el marc idoni per al sorgiment

d'un interès renovat per la cerca del món interior, els orígens personals

i familiars, la lectura. Tot plegat, aquestes activitats, en diríem privades

amb incidència però d'interès públic, gaudeixen d'un lloc privilegiat a

dins dels habitatges que abans esmentàvem, l'estudi.

A l'estudi, les elits també hi arxiven i guarden tota la documentació constitu-

tiva dels seus béns i títols de propietat. El caràcter mixt de la cultura de l'època,

la barreja entre els elements sagrats i els profans, ens mostren també estudis i

biblioteques on hi havia tant llibres o manuscrits com relíquies i obres d'art.

Els espais contribueixen a la construcció de les relacions socials i culturals.

L'estudi no era l'únic lloc. Altres estances eren utilitzades a fi de llegir davant

un públic familiar, atès que la transmissió�oral continuarà essent encara molt

important. La memòria, l'oralitat, la conversa constitueixen formes diverses

de la cultura en tots els estaments socials. A la lectura silenciosa, l'acompanya

la lectura familiar. En els darrers temps, la historiografia ha mostrat un interès

especial per la història de la lectura i de l'escriptura, i ha deixat conclusions re-

llevants, moltes de la mà de l'historiador Roger Chartier. En aquest sentit, s'ha

parlat de la frontera entre l'analfabetisme radical i el procés d'alfabetització.

I, la ciutat, un altre cop, en les seves diferents dimensions demogràfiques, és

l'escenari predilecte d'anàlisi historiogràfica.

La cultura al món rural

La ciutat marca una enorme distància amb el món rural en aquest aspecte. Aquesta distàn-cia a favor d'aquella ha estat estudiada a partir de la quantificació dels llibres de les bibli-oteques privades. En el cas de les biblioteques de les llars rurals, sembla que la possessióde llibres que deixen constància els inventaris post mortem no supera un 3%.

A la ciutat, l'univers�estàtic, tal com la historiografia ha definit les mentali-

tats de l'època moderna, és flexibilitza i és més sensible al canvi. La ciutat és

teatre d'operacions de l'ascens de la privacitat i de la intimitat, valors que es-

devindran fonamentals en endavant. La societat que arriba a l'edat moderna

té un profund i arrelat sentit de comunitat oberta, on els vincles de paren-

tiu i de veïnatge es troben al bell mig de les decisions i estratègies de la vida

quotidiana. En el món rural aquests vincles es deixaven sentir més. Tot plegat

constituïen forces comunitàries de protecció i reproducció social.

En l'àmbit de la ciutat també gaudirien de la mateixa empremta aquests vin-

cles socials, i es mantingueren amb total vigor al llarg dels segles, tanmateix

convisqueren amb més facilitat amb els canvis indicats abans, l'ascens de la

intimitat i la privacitat. Podem fondre aquests dos conceptes amb un de sol:

l'ascens�de�l'individualisme. També la família lentament va concentrant les

seves decisions al voltant de la unitat conjugal i esvaint la influència del lli-

natge global, i és la ciutat l'entorn ideal d'aquests canvis. La renovació cultural


Trobareu més informació so-bre la història de la lecturay l'escriptura en la següentobra:Chartier,�R. (1993). Libros,lecturas y lectores en la EdadModerna (ed. orginal 1983).Madrid: Alianza Editorial.


que el fet urbà comportà, la proximitat de les institucions de govern, de les

corts reials o principesques que mostren l'ascens de l'espai públic, va paral·lel

al seu contrapunt, l'espai individual.


6. La ciutat de les corts i dels parlaments: com l'estatdialoga amb la ciutat

Com ja s'ha indicat, apareix un nou model de comportament, de viure,

d'expressar i conèixer, que s'anirà consolidant al llarg de l'època moderna, on

el centre de l'existència era l'home, el control dels seus impulsos, i que crea

les bases de l'humanisme.

En el pla polític, això va tenir molt a veure i es va poder desplegar gràcies a

l'existència d'esplèndides corts sorgides a l'escalf dels naixents estats moderns.

I no solament d'estats territorials sinó de petites ciutats estat. Aquestes corts

tenen un emplaçament per excel·lència, la ciutat. Un cop més, és la ciutat, el

centre impulsor de les noves formes del poder polític. Els petits però progres-

sius canvis polítics necessitaven des de bon principi d'uns referents legitima-

dors. Aquests referents es trobarien a la ciutat, on la burocràcia hi feia presèn-

cia com mai, on els programes�iconogràfics de governants, prínceps i reis

gaudien dels millors escenaris.

6.1. La renovació del saber i les seves implicacions polítiques

Les ciutats� cortesanes, com a pioneres, però també altres ciutats de

menor entitat a imitació d'aquelles, constituïren el terreny idoni per

al naixement d'unes formes diferents de relacionar-se entre si la classe

dirigent. Els clàssics estudis de Norbert Elias ja van insistir en aquest

aspecte.

Amb el temps s'acabaria parlant del cortesà. Ben entrada ja l'època moderna,

sorgirien arreu fins i tot manuals per a definir i orientar aquells que volguessin

ensinistrar-se en aquesta pràctica que era alhora social, política i cultural. Tin-

dreu ocasió d'aprofundir sobre aquesta qüestió en un altre mòdul. Ens referim

a l'obra, entre d'altres, de Baldasare di Castiglione, titulada precisament El cor-

tesà, i que ha estat estudiada recentment per l'historiador Peter Burke. Va ser

publicada als anys vint del segle XVI i aviat seria traduïda a d'altres llengües,

com ara el català, en aquest cas per Joan Boscà. La presència de les corts i de les

principals institucions de poder polític a la ciutat, amb afany centralitzador,

que és una de les característiques a què aspira aleshores tot estat modern, va

ser prou motiu per a constituir un poderós focus d'atracció per a molta gent,

i en especial per a l'aristocràcia, que abandonava així la retirada vida dels cas-

tells. A la ciutat es crearien seminaris, col·legis i acadèmies especialitzades per

a formar els fills dels nobles. A les ciutats, en el seu conjunt, es crearen també

imaginàriament xarxes d'una gran educació nobiliària, que en alguns llocs, en


Podeu trobar més informaciósobre la societat cortesana enl'obra següent:Elias,�N. (1982). La sociedadcortesana. México: Fondo deCultura Económica.

Vegeu també

Vegeu el mòdul "El feudalismeeuropeu després de la crisi me-dieval" d'aquesta assignatura.


Per conèixer més detalls so-bre El cortesà podeu llegirl'obra següent:Burke,�P. (1998). Los avata-res de El Cortesano. Barcelona.Gedisa.


concret el nord i centre europeus, rebia el nom del gran tour, i consistia en la

realització d'un viatge en el decurs de diversos anys que completava la forma-

ció global de les elits.

Amb tot, l'inaturable procés d'urbanització que té lloc al llarg de l'època mo-

derna, no es pot deslligar de les lluites que els municipis de la fi de l'època

baixmedieval van escometre per tal d'implantar-hi uns règims de llibertat on

la participació social s'obrís a nous estaments. En alguns llocs, aquesta lluita

ha estat descrita com una espècie de revolució gremial que enfortí el paper

dels artesans als consells municipals. Certament algunes corporacions gremi-

als gaudiren d'eficàcia representativa mitjançant l'exercici temporal de càrrecs

de govern. L'atracció per la ciutat, que, com veieu, es pot descriure com un fe-

nomen de dimensions variades, que comprenen des de la política a la cultura,

sens dubte gaudia, en l'inconscient col·lectiu, d'un escenari que representava

la llibertat. Aviat, però, les lluites urbanes de l'època baixmedieval tindrien un

vencedor, la burgesia, que copava la major part dels càrrecs de govern muni-

cipal i els principals negocis que incloïen una alta participació en el sistema

de crèdits, els censos.

A l'inici del segle XVI es van patir encara algunes revoltes urbanes amb una

certa orientació antiprivilegiada, que van confirmar el seu fracàs, impotents

davant l'ascens dels nous estats i de la classe social que donava suport a aquests

i que els necessitava. Serà aquella elit de poder, el patriciat, identificada amb

diferents noms, ciutadania honrada, burgesia honrada, la protagonista de les

noves ciutats. Però no pas a soles. En temps de les velles lluites�urbanes ja es va

adonar que li calia uns aliats. I els va anar a buscar. En part, les col·laboracions

amb les incipients cases regnats obeeix a aquesta estratègia social i de poder.

Del resultat d'aquesta aliança resultaria, al llarg de l'època moderna, un gairebé

total procés de tancament i elitització als governs municipals. Aquests aliats

serien els nobles que abandonaven el camp i que hem anat veient circular en

els apartats anteriors.

Ensems amb l'afany de posseir una nova cultura, una cultura lletrada, alfabetit-

zar-se, posseir coneixements de llengües clàssiques com a ideal d'un nou saber,

els stvdia humanitatis, una petita però molt significativa part de la societat ur-

bana experimenta un deler de promoció social que pot definir-se com a procés

d'ennobliment. Es tractava de la vella burgesia urbana. A les ciutats mercan-

tils d'Itàlia, o a les dels Països Baixos, o d'altres que també van excel·lir com

a centres comercials a Alemanya, com ara Augsburg o Nuremberg, hi va tenir

lloc aquest procés en temps del Renaixement. Els processos d'urbanització de

la noblesa i ascens de la burgesia tindrien el seu colofó a la fi del segle XVI i

van ser paradigma comú a totes les ciutats d'Europa.


6.2. Pacte d'elits i cultura de poder

De la relació a la ciutat entre la burgesia enriquida i la vella noblesa urbanit-

zada, sorgiria un pacte de poder i l'aparició d'una classe que retindria amb èxit

a les seves mans i a dins de les seves famílies i llinatges el control de la ciu-

tat. Aquestes cooperacions nasqueren arran del segle XI. Però calia esperar al

període àlgid de la crisi del camp per a constatar-ne la consolidació. Des del

moment que les corts reials s'instal·laren definitivament a la ciutat i esdevin-

gueren sedentàries, procés propi de la fi de l'època medieval i l'inici de l'era

moderna, aquest pacte de poder va arribar a les seves últimes conseqüències i

es va traslladar al mateix ambient cortesà. Malgrat aquest pacte de poder, es va

mantenir l'essència diversa a dins de la noblesa, tan diversa quant a la riquesa

i quant al poder. Fins al punt que, en el segle XVII, es va viure a Europa un

debat polític i de prestigi que contraposava la noblesa�de�sang enfront de la

noblesa�de�lletres, la noblesa de toga francesa, ascendida mercè a l'exercici

de govern i la compra de càrrecs, cada vegada més extensa així que els nous

estats es veien necessitats de molts diners per a finançar sobretot les inacaba-

bles guerres internacionals.

La lluita per diferenciar-se entre si arribà en alguns casos a l'extrem

d'encarregar recerques genealògiques que demostressin els autèntics orígens,

que alguns no dubtaren a ocultar i tergiversar. El debat estava destinat a con-

tinuar fins al Segle de les Llums, quan el triomf del pensament racionalista

va anteposar, si més no en el pla teòric, la importància del mèrit i la seva ali-

ada, la raó, per sobre de la sang. Però en aquests moments el cert és que una

bona part de la noblesa titulada gaudeix d'una excel·lent preparació lletrada

i paral·lelament una important munió de buròcrates han estat premiats amb

rellevants privilegis atorgats per les monarquies regnants.

6.3. Ciutat, burocràcia i finances

La ciutat de les corts és també la ciutat de les finances, la del desen-

volupament de nous bancs que amb el temps sostindran les empreses

colonials dels futurs estats convertits en imperis. La ciutat és ara testi-

moni, igual que al segle X ho van ser els castells, de la prosperitat de

les grans famílies de negocis, llinatges ennoblits. El seu suport i lleialtat

eren recompensats amb càrrecs, honors i títols.

Les necessitats de les corts, dels nous estats, impulsen així el desenvolupa-

ment de les noves professions, que van créixer en nombre però també en

possibilitats de promoció. Molts professionals, sobretot juristes, servien a

l'administració de justícia. Es tractava de fills de burgesos enriquits. Es tractava

també dels fills menors o secundogènits de la noblesa de sang, que eren ex-

closos de les herències patrimonials en un món que lluitava per mantenir els

seus béns en unes soles mans a fi de no dispersar-los i conservar generació rere


generació el prestigi del llinatge i dels seus antecessors. La pauta comuna de

comportament és que els fills marginats de l'herència patrimonial, destinada

al primogènit en la major part dels casos, eren "expulsats" econòmicament de

la casa familiar a fi d'accedir a la universitat i més tard a l'administració. En

aquest sentit, les estructures familiars van afavorir la reconversió cultural de

la noblesa. A poc a poc, el canvi en les mentalitats nobiliàries i l'impacte de

l'acortesanament és tan gran, que trobarem nobles hereus de grans patrimonis

complint alhora amb tasques d'alt govern.

De tota manera, a la fi de l'època medieval ells mateixos ja formaven part

dels consells reials amb atribucions consultives. La gestió dels béns patrimo-

nials que aquells ja no podien assumir directament esdevindria així, per als

lletrats d'origen social inferior, una sortida professional molt ben considerada.

El creixement�de�la�burocràcia va obrir aquestes possibilitats a una noblesa

inicialment marginada i descol·locada, víctima d'una vida ociosa i totalment

improductiva.

6.4. La ciutat i el teatre del poder

Aquestes ciutats cortesanes aviat es configurarien, doncs, com a ciutats

burocràtiques. La burocràcia, els agents del príncep o del rei, simbolit-

zaven l'autoritat del nou estat. Les institucions públiques es desplega-

ven de la mateixa manera que creixia numèricament el seu personal.

Es faria evident, a poc a poc, la diferència, la distància i la reconceptu-

alització entre espai privat i espai públic, una de les principals fites de

l'època moderna, esdevinguda en primer terme en l'àmbit urbà.

La burocràcia alimentava una litúrgia cortesana que, amb efectes escenogrà-

fics, s'havia de visualitzar per tots els racons de la ciutat, especialment els més

viscuts i transitats. La ciutat era el gran teatre de la manifestació del poder

dels prínceps i monarques. Els relats dels viatgers i dels ambaixadors, com ara

l'italià Guicciardini, ens donen constància. A cap governant se li va escapar

aquesta potencialitat, tant la de l'escenografia política, com Ia de la importàn-

cia de la ciutat com el seu escenari. L'historiador Peter Burke va marcar una

línia de treball sobre aquest tema a partir de la seva important anàlisi sobre la

figura de Lluís XIV al París del segle XVII. I era també el cas dels principats de

Polònia i Moscòvia, on la persona del rei es presentava davant el seu públic

urbà envoltada d'or i a la manera oriental, ornamentació que impressionava

més els assistents.

A l'Europa occidental el ritual cortesà combinà elements de la tradició cava-

lleresca amb les aportacions de la cultura humanista. La iconografia del po-

der embellia alhora l'espai urbà. No debades, el pensament de l'humanisme

del segle XV i XVI també comptà amb una vessant urbanista, especialment

interessada per les construccions civils que permeteren augmentar el nombre

Francesco GuicciardiniEl desenvolupament de les ambaixades mostra

la faceta política i teatral de les Corts.


d'aquests monuments arreu de la ciutat. De tot aquest conjunt escenogràfic

en van ser pioneres les ciutats italianes del Renaixement i va experimentar el

seu màxim esplendor a l'època del Barroc, ja entrada la centúria del XVII.

6.5. La ciutat i l'estat

També podem definir la ciutat com l'espai on té lloc una altra forma

de relació entre el poder i els súbdits: el paternalisme i el pactisme,

ambdós considerats virtuts que legitimaren el mateix concepte de so-

birania al llarg de l'edat moderna a més de l'argument religiós i de la

tradició.


Podeu trobar més informa-ció sobre aquesta línea de tre-ball de Peter Burke en l'obrasegüent:Burke,�P. (1991). La culturapopular en la Edad Moderna(ed. original 1971). Madrid:Alianza Editorial.

En el primer cas trobem les continuades entrades i visites reials, per terra i

per mar quan es tractava d'una ciutat amb port, i que tenien, en l'acte del

traspàs del recinte emmurallat i l'accés a l'interior de la ciutat, tot un símbol

d'agermanament, de fusió, entre el governant i el poble. En el segon cas, l'estat

dialoga, escolta, els seus súbdits, perquè vol demostrar certa sensibilitat amb

les llibertats del país, ja que per sobre de les aspiracions�centralistes�i�mono-

polistes l'absolutisme pur no va ser tan possible almenys fins al segle XVII. Per

aquesta raó, el debat historiogràfic fa no gaires anys va decidir que el concepte

més realista per definir aquests nous entramats de poder era el d'estats compos-

tos o monarquies compostes. La defensa de les llibertats i corpus constitucio-

nals dels territoris que integraven aquests estats es va convertir en requisit per

a ser-hi reconeguts i aquesta legitimitat era sancionada en reunions de corts,

estats generals o provincials i parlaments, institucions d'origen baixmedieval.

Les ciutats escollides es preparaven i vestien per a tan solemne acte cada vega-

da que accedia al tron un nou governant. Corts i parlaments reunien en el seu

si els representants més significatius del món urbà o urbanitzat. No hi havia

gairebé cap representació d'aquells que vivien enquadrats al camp, el campe-

rolat. Només a Suècia la Dieta incorporava els quatre estaments o braços, entre

els quals hi havia el camperolat benestant. En canvi, sí que hi eren presents els

grans propietaris rurals, però que des de l'inici de l'edat moderna ja gaudien

d'importants vincles, econòmics, familiars, amb les ciutats.


Sobre el tema dels estatscompostos o monarquiescompostes podeu consultarl'obra següent:Rusell,�C.;�Gallego,�I.A.(1996). Las monarquías delAntiguo Régimen. ¿Monarquíascompuestas? Madrid: UCM.Editorial Complutense.


En aquesta relació de pacte polític entre la ciutat i els governants des de l'inici

de l'edat moderna, cal dir, tanmateix, que hi romania una sòlida tradició

d'origen medieval. Les oligarquies urbanes havien gaudit d'importants atribu-

cions al llarg dels darrers segles medievals. Monopolitzaren poder i riquesa al

voltant del seu hinterland rural. Impostos i altres prerogatives eren discutits en

seu parlamentària amb els reis o prínceps. Però si aquest tipus d'autonomia

local va decaure davant l'avenç, més lent en alguns casos però sempre inatura-

ble, dels estats centralitzadors, les assemblees representatives que reunien les

forces socials que es movien principalment al món urbà on es concentraven

els seus interessos, no tan sols van resistir sinó guanyar la batalla revolucionà-

ria a l'absolutisme.

Vegeu també

Vegeu el cas de les revolucionsangleses, com a exemple para-digmàtic, al mòdul "El feudalis-me europeu després de la crisimedieval" d'aquesta assignatu-ra.


7. La ciutat de les dones: reescriure sobre laciutadania

El fenomen de la urbanització va portar com a conseqüència

l'experimentació de nous espais convivencials, familiars, productius,

polítics. Va permetre també redefinir el concepte d'espai privat i d'espai

públic, les seves interrelacions, que portaria a llarg termini a la seva de-

finitiva escissió. Una altra de les conseqüències va tenir lloc en l'àmbit

de la reflexió sobre el paper de les dones en l'esfera pública, aleshores

prohibida.

La querella de les dones

Aqusta reflexió sobre el paper de les dones a l'esfera pública ha passat a la història amb elnom de la "querella�de�les�dones", de caràcter reivindicatiu des de la perspectiva feme-nina i amb un to marcadament desigualitari des de la perspectiva de l'ortodòxia religiosai política.

En temps del Renaixement, la ciutat constitueix un espai per a reflexionar. Al

camp, les dones intervenen en les tasques agrícoles i també en altres activitats

que serveixen com a complement per a les seves economies familiars, com ara

la manufactura, amb la mateixa intensitat amb què ho fan els homes. A la

ciutat ho feien també al costat d'altres membres de la família, en el marc de

la producció artesanal. Però la ciutat del Renaixement reinventa la persona,

impulsa el reconeixement de la seva intimitat, de la necessitat de disposar d'un

espai propi, que per a qui s'ho pugui permetre, aquest espai serà l'estudi. Algu-

nes dones alfabetitzades participen en aquest deler i es fa assignar a l'interior

dels seus habitatges una sala destinada a la seva lliure subjectivitat.

Cristina de Pizan

Cristina de Pizan, una literata humanista, va escriure, entre d'altres obres, una significa-tivament titulada La ciutat de les dames. El títol és prou eloqüent sobre la correlació deconceptes entre urbanització, espai privat i reflexió, en aquest cas, de caràcter incipient-ment feminista. Cristina de Pizan inventa tres dones que seran les protagonistes i quereconstrueixen la ciutat, de manera que hi càpiguen totes les dones i amb els seus valorsrepresentats pels mèrits de les que han destacat per la raó o per la lluita de les seves con-viccions.

Cristina de Pizan ensenyant el seu fill, obra deJean Castel.

Tanmateix, cal tenir ben present que en aquests temps inicials de l'època mo-

derna no era clara la idea de ciutadania, per a ningú, ni en un regne, ni en

una ciutat estat, ni en una ciutat. A diferència, però, dels homes, en el marc

de les ciutats, les dones no gaudien de capacitació política, únicament podien

regir institucions de caritat. La historiadora N. Zemon Davis va ser pionera

en aquests estudis. Però, segons Zemon Davis, el desenvolupament de les ins-

titucions de govern de les ciutats per causa del seu creixement demogràfic o

de la consolidació dels nous estats cortesans, va permetre l'aparició de règims


Sobre el paper de les donesa les ciutats d'aquesta èpo-ca podeu consultar l'obrasegüent:Davis,�N.Z. (1993). Sociedad ycultura en la Francia moderna(ed. original 1975). Barcelo-na: Crítica.


polítics que redefiniren el paper de les dones. A les repúbliques de Florència,

Venècia, els cantons suïssos o les ciutats imperials alemanyes les dones apren-

gueren a exercir la influència política mitjançant les xarxes de parentiu.

És a dir, darrere de les cortines d'aquest escenari de poder. En contrast, a les

ciutats amb cort reial, de França, d'Anglaterra o de la monarquia espanyola, hi

havia llocs formalment reservats per a les dones i espais d'opinió per a l'acció

pública i semipública de les dones. En el si d'aquestes ciutats cortesanes, les

dones participaren en el cerimonial, que era el llenguatge de poder que des

de la cort s'adreçava als súbdits, participaren de les relacions de patronatge

i facció, i adreçaren als monarques –quan els va ser necessari a elles o a les

seves famílies– peticions de privilegis o pensions econòmiques. En aquest marc

històric va escriure Cristina de Pizan, per a alguns, embrió del futur feminisme.

La ciutat inspira noves llibertats i aquestes inspiren a la vegada la lluita de

les dones contra la discriminació. Una altra vessant, doncs, de la ciutat i del

creixent procés d'urbanització que anunciarà els imponents canvis de l'edat

moderna.


8. La ciutat dels perseguits: els marges de la ciutat

8.1. Alteritat, heterodòxia i persecució

D'ençà de la baixa edat mitjana la ciutat a Europa és un nucli d'heterogeneïtat

i difícil convivència. El concepte d'alteritat hi és present. L'arribada i conques-

ta de Constantinoble per part dels turcs musulmans, considerada tradicional-

ment l'inici d'una nova època, converteix en molt propera l'alteritat i la con-

tradicció. Quan parlem dels perseguits, inicialment pensem en els pobres, els

marginats i en tots aquells que, en una època sotmesa a intenses sotragades

espirituals, que aniran paral·leles a la implantació de l'ortodòxia d'estat i una

cultura�política�d'ordre, estava totalment decidida a perseguir els que esca-

pessin de la norma i la religió d'estat. I qui escapava de la norma era definit

com a heretge. Hi va haver ciutats senceres poblades de perseguits per causa

de religió, els centres fortificats d'hugonots controlats per la monarquia fran-

cesa, com la Rochelle.

El fraccionament confessional implicarà a vegades el fraccionament

urbà. La ciutat no és només l'espai on es fan paleses aquestes persecu-

cions, que seran massives perquè també creixerà el nombre de pobres i

dissidents, tan bon punt un determinat regne o principat assumeixi una

determinada religió en contra de la religió d'una part de la seva pobla-

ció. També serà producte de la ciutat el sorgiment d'institucions dedica-

des a abordar i pal·liar el problema, els centres de reclusió per al treball.

8.2. La ciutat, l'ordre i els pobres

El creixement de la ciutat és testimoni d'un augment de la pobresa. D'on ve-

nien aquests pobres? Es mantenia el pobre habitual, aquell considerat com a

autèntic pobre, imatge de Crist, que vivia sempre pendent de la caritat. Però

un altre tipus de pobre era el més temut. El que es considerava com a fals po-

bre. Aquell que calia perseguir.

El cardenal Richelieu a l'asedi de la Rochelle, obrade Henri Motte.


La pobresa que més es veia i sovint temia com a susceptible de provocar

desordres i vicis la integraven tant els nouvinguts treballadors del camp,

com la massa assalariada que depenia del treball als gremis i jornalers

sense formació que acceptaven qualsevol feina de baixa condició. La

inestabilitat d'aquest heterogeni grup va provocar no poques alteracions

a les ciutats de la fi de l'època medieval, que els nous estats van tendir

a controlar i evitar.

En aquest punt rau la principal diferència entre la pobresa de les ciutats me-

dievals i la pobresa que es desenvolupa arran de l'impuls urbanitzador de l'era

moderna. Canvien els conceptes, però sobretot canvia la política. Les noves

ciutats seran testimoni de noves formes de control i reducció de la pobresa.

S'ha afirmat que els aixecaments a les ciutats ja al segle XVI van ser molt pun-

tuals i escassos en general. Algunes protestes que van unir treballadors urbans i

camperols van tenir lloc encara a la primera meitat del segle XVI. La causa co-

muna apuntava contra el món dels privilegiats. Com també les rurals, aques-

tes revoltes es basaven en la defensa d'un dret consuetudinari, dels vells bons

temps, quan els impostos encara eren tolerables.

Les revoltes delstreballadors urbans icamperols

Alguns exemples d'aquets in-cidents els tenim a les revoltesde les comunitats de Castella ode les germanies valencianes.

Per part del gruix de la població que s'hi dirigia a la cerca d'unes noves condi-

cions de vida, la immigració a la ciutat no sempre es va veure recompensada.

Si hi havia sort, algú es podia posar al servei d'alguna família. En aquest sentit,

la ciutat de l'època moderna serà també la ciutat dels serveis i viurà un procés

de terciarització progressiu. Aquesta situació no es donava solament en les

luxoses mansions nobiliàries que necessitaven un nombre elevat i ostentós de

criats, sinó també en els domicilis de la mitjana i de la petita burgesia, que,

com heu vist, també aspiraven a viure noblement. Es podia comptar amb un

mínim de dos o tres servents. De fet, el sector majoritari dins de la ciutat va

ser el del servei domèstic.

Hi havia lligams entre la ciutat i el camp que facilitaven la integració dels

immigrants dins unes estructures de solidaritat formades per parents o veïns

establerts amb anterioritat. Igual que en el camp, l'individu a la ciutat se sen-

tia integrat mitjançant diverses cèl·lules socials com ara la família, la parrò-

quia, la confraria i l'ofici. Per a qui no hi accedia es complicaven les possibili-

tats d'integració. Amb tot, també les anomenades solidaritats verticals podien

exercir funcionalitats similars. Aquestes consistien a crear xarxes de lleialtat

entre poderosos i febles. La proliferació de bàndols a les ciutats del Renaixe-

ment va tenir un pes notable en l'estructura social i municipal.

Una munió de marginats i captaires van acréixer la vessant més insalubre de

la urbanització. Certa historiografia, en parlar d'aquest sector social, ho ha fet

en termes d'una fragilitat. La fragilitat de la seva existència s'agreujava amb

l'escassetat i l'encariment de l'habitatge. L'abandó de les criatures acabades de

La ciutat de Lió

L'exemple de la ciutat francesade Lió és clau. Aquí, una quar-ta part de la seva població en-tra dintre del variat grup delscriats.


néixer està relacionada amb aquest fenomen. La seva presència es barrejava

amb altres variants, soldats llicenciats, pelegrins, desertors, oficis ambulants,

treballadors en precari. Seran els protagonistes de la reeixida novel·la picaresca.

Va desenvolupar la seva vida en tres espais que van ser essencialment un pro-

ducte urbà, considerats al llindar de la delinqüència. En la mentalitat d'aquells

temps era molt difícil separar pobresa de delinqüència. Estem parlant de la

taverna, el bordell i la presó, sobre els quals les reformes religioses del segle

XVI van dedicar algunes de les seves preocupacions moralitzadores. Els estats

i les institucions modernes també s'hi van preocupar, en ares de la protecció

de l'ordre públic. Encara estaven molt presents en la memòria els aldarulls i

moviments populars en temps de la crisi del segle XIV.

La ciutat dels perseguits va ser també l'espai a partir del qual neixen les

anomenades polítiques�de�pobres, precedent de les futures polítiques

socials, tot i que amb discursos ben oposats. La ciutat esdevé un labora-

tori d'observació i experimentació dels problemes derivats de l'augment

de la pobresa i de la marginalitat.

I part d'aquesta pobresa també formarà el contingent humà de tots aquells que

es llançaren a l'aventura transoceànica. La urbanització de la pobresa va per-

metre, però, modificar el discurs essencialment medieval i cristològic sobre el

problema i la substitució per un altre de secularitzat perfectament observable

a l'Europa occidental durant el primer terç del segle XVI, basat en la reclusió,

el control i la primacia del treball. I sobre aquestes bases els municipis urbans

havien de substituir el vell paper de les institucions de caritat vinculades a

l'Església. Fins i tot la major part de les noves institucions de caritat que sorgi-

ran al llarg de l'època moderna seran sobretot institucions vinculades a la ciu-

tat així com les institucions del càstig, les cases de treball, els workhouses an-

glesos que tanta fama van adquirir al continent com a model a seguir o les ca-

ses de misericòrdia. La ciutat moderna esdevindrà l'eix del sistema beneficial.


Resum

El fenomen de la urbanització es troba a la cruïlla dels camins que ens porten

de l'època medieval a l'època moderna. Es tracta d'un fenomen complex, re-

sultat d'una atracció pel fet urbà, de noves sensibilitats i interessos que tenien

el seu espai a les ciutats, més que no pas resultat d'un autèntic creixement de

les bases demogràfiques. Tampoc no va ser un fenomen uniforme ni constant

en el temps, però ha consolidat la seva validesa com a clau de canvis.

Però de quins processos de canvi parlem? Per tal d'apropar-nos al seu coneixe-

ment, hem de fer un viatge imaginari a les ciutats. El desenvolupament urbà,

la creixent urbanització, que variarà i serà més o menys intensa segons l'àmbit

territorial on ens trobem fins i tot a dins del continent europeu, és l'explicació

dels fenòmens que tindran lloc a l'època moderna. Parlem dels llargs viatges

i la descoberta de móns llunyans; dels intercanvis i l'expansió de l'economia

agrària que configuraran allò que l'historiador Jean de Vries va denominar un

sistema urbà integrat; de les noves formes d'exercici del poder; de la renovació

del saber i l'elitització de la cultura; de l'emergència de les classes mitjanes

i la desigualtat social, a l'empara d'un creixement demogràfic que mostra al

llarg del període modern fins i tot una duplicació del nombre d'habitants que

afectà els nuclis més importants; o de la progressiva escissió entre l'espai privat

i el públic, que va desplaçar a poc a poc el llinatge, o la comunitat i va situar

l'individu en el centre d'atenció de la cultura occidental.


Activitats

Activitats�d'aprofundiment

Us proposem la lectura de la documentació d'època següent.

1. El mode de producció feudal.

Font: Estatut del cereal, promulgat el 1348 per l'entitat municipal el Commune de Florència,1348. Podeu trobar una reproducció del text a G. Duby (1968). Economía rural y vida campesinaen el Occidente medieval (pàg. 497). Barcelona.

2. Conflictivitat dels treballadors a la ciutat.

Font: l'aixecament dels teixidors a la ciutat de Gant, 1318-1345. Podeu trobar una reproduc-ció del text a M. Mollat; Ph. Wolff (1989). Uñas azules, Jacques y Ciompi. Las revoluciones po-pulares en Europa en los siglos XIV y XV (pàg. 53). Madrid.

3. La revolta de la Jacquerie del 1358.

Font: Jean Froissart (1968). Chronicles (pàg. 151-153). París. Podeu trobar una reproducció deltext a: R. Hilton (1985). Siervos liberados. Los movimientos campesinos medievales y el levanta-miento inglés de 1381 (pàg. 171). Madrid.

4. La pesta de Florència, 1348.

Font: A. G. Carmichael (1986). Plague and poor in Renaissance Florence (pàg. 22). Cambridge.

5. Reflexions privades i cíviques en el marc de l'humanisme.

Font: C. A. Rodríguez Gesnabli (1984). Diario privado de Leonardo da Vinci. Madrid.

J. A. Fernández Santamaría (1990). Juan Luís Vives, escepticismo y prudencia en el Renacimiento.Salamanca.

Juan Luís Vives (1978). Epistolario. Madrid: Ed. de J. Jiménez Delgado.

També us proposem observar productes iconogràfics que descriuen la vida quotidiana de lafi d'època medieval a la ciutat i al camp. Es tracta d'un creatiu exercici de comparació. Und'aquests productes pot ser la detallada obra dels germans Limbourg, miniaturistes que treba-llen sobre Les très riches heures du Duc de Berry: 1412-1416, i aquesta obra es troba actualmental Musée Condé, de Chantilly. És fàcilment accessible al Web of Gallery Art d'accés lliure ala xarxa. Al mateix web podeu trobar altres imatges de ciutats del Renaixement i els inicis del'edat moderna, en especial obres de la pintura flamenca i alemanya dels segles XVI i XVII.

Podeu elaborar un esquema sobre els elements del problema entre desenvolupament delcapitalisme i polarització social a partir de la lectura de C. Lis; H. Soly (1984). Pobreza ycapitalismo en la Europa preindustrial, 1350-1850. Barcelona.

Exercicis d'autoavaluació

Qüestions breus

1. Quines conseqüències va tenir la instal·lació sedentària de les corts principesques i reialsa la ciutat?

2. Relacioneu la figura del cortesà i l'ascens de la burgesia urbana.

3. Quines implicacions en el marc de les relacions de gènere creieu que va tenir la novapolítica sobre la pobresa?


Solucionari

Exercicis�d'autoavaluació

Qüestions�breus

1. Hi van tenir conseqüències en diferents vessants. Principalment ens hem centrat en lesde tipus polític, social, cultural. En el primer cas observem des dels intents d'asfíxia per partdels estats de les tradicionals institucions representatives i locals fins a una nova escenografiadel poder. En el segon cas, un augment de la urbanització de la noblesa feudal i en el tercercas, un acortesanament de les formes de vida i el desenvolupament d'un nou civisme queimplicava la virtut de la cultura, els studia humanitatis, o la promoció social a través de lacol·laboració en el poder.

2. La tradicional participació de la burgesia urbana en els negocis mercantils els va proporci-onar un estatus de riquesa, que alhora els permeté de col·laborar en les naixents monarquiesamb recursos financers. Els monarques els premiaven amb privilegis i honors. El deler perla promoció social es va traslladar també a aquelles nissagues de comerciants o negociantsque enviaren els seus fills a la universitat per a adquirir una preparació lletrada i abando-nar la dedicació mercantil dels seus antecessors. Aquesta preparació els permeté participardirectament en les institucions de govern situades a les corts ascendents, en tasques diversesd'assessorament. Tot plegat, aquests grups, ensems amb la noblesa que abandonava el campi el retirat món dels castells, atreta per la recuperació de noves fonts de poder i per la proxi-mitat a la cort, van difondre una nova figura social, mixta socialment, però orientada a lavida al voltant d'aquestes corts, d'aquest ambient de poder i de prestigi social.

3. La nova política de la pobresa, orientada al control de tota desviació i a la seva reclusióen cases de treball, va implicar un augment de la violència institucional contra aquells sec-tors que, representats per dones marginals, prostitutes i bruixes, escapaven de tot possibleenquadrament de les formes de treball organitzat a les anomenades cases de treball.


Glossari

clientelisme m Una de les maneres habituals d'entendre i exercir el poder als inicis del'època moderna. El desenvolupament de l'estat absolut es basà també en la instrumentalit-zació del clientelisme burocràtic i territorial. En el primer cas, diverses generacions al serveidel poder reial van funcionar mercès a les lleialtats familiars. En el segon cas, la diversitatterritorial dels nous estats, que van lluitar per centralitzar el seu poder tot passant per sobrede les estructures de poder provincials, van instrumentalitzar xarxes de clienteles que unienfamílies de la cort central de la monarquia amb famílies de les elits provincials.

cortesà -ana m i f Model cultural, social i polític característic de l'edat moderna aplicata l'individu que aspira a participar en la política i en la cort. Arran de la urbanització nobi-liària, el desenvolupament dels estats autoritaris, l'ennobliment de la vella burgesia comer-cial, tots aquests processos cristal·litzen en un model de comportament adient al nou espaiurbà i de poder. El refinament de la noblesa traslladada a la ciutat defineix prou la sevaessència. Un refinament que implicava saber estar i també cultura lletrada molt en la líniade l'humanisme triomfant. Alguns autors com ara Baldasare di Castiglione van sistematitzarels caràcters essencials d'aquest ideal de comportament. I en un altre extrem, el príncep deMaquiavel representava aquesta figura, tot just pel domini absolut dels coneixements de lapraxi i l'estratègia política.

família (llars) f L'estudi de la demografia històrica ha centrat el seu interès en el marcde la família per tal d'observar els canvis en els elements nupcialitat, fecunditat, fertilitat,mortalitat. Aquests elements permeten veure les evolucions, el desenvolupament o les crisiseconòmiques. Segons la classificació de P. Laslett, a l'edat moderna les famílies se subdivi-deixen en simples i complexes. Les simples coincideixen amb la família nuclear o conjugal,composta pels pares i els fills. Les complexes compten amb altres membres que hi resideixeni que estaven emparentats amb el cap de la família. A dins del grup de famílies complexeshi havia les famílies extenses i les famílies múltiples. Les famílies extenses comptaven, a mésdel cap de la família, altres persones emparentades amb aquest, un avi vidu, un germà soltero un nebot. Les famílies múltiples comptaven amb un fet corresidencial on hi havia mésd'una família del tipus nuclear. El cas més estudiat és el de la família troncal, on una pare-lla cohabitava amb el seu fill casat, que alhora era designat l'hereu i gestor de la propietatfamiliar. També hi eren presents altres germans o germanes solters que continuaven vivintamb els seus pares. La historiografia clàssica va plantejar l'expansió a l'inici de l'edat modernadel model conjugal. Més recentment aquesta idea ha fracassat i hi ha multitud de modelsdispersos arreu de la geografia europea de l'època.

feminisme m El desplegament d'una nova forma de cultura, en temps de l'humanisme, quepassa per la centralitat de l'ésser humà, i una revalorització de l'autonomia o individualitat, sibé des del punt de vista de l'oficialitat dels poders civils i eclesials va abandonar a l'oblit la veude les dones, algunes d'aquestes dones, ben situades socialment, que convivien en l'ambientcultural renovat de les corts, van fer-se ressò d'aquests nous paràmetres de la civilitat i, comCristine de Pzan, van impulsar el naixement del feminisme. En aquest sentit, la ciutat éstambé escenari d'aquest nou personatge que reclama el seu guió en l'escenari de la societat.

heretge m La legitimació religiosa de l'autoritat reial a l'inici de l'edat moderna i les no-ves relacions amb Roma, en alguns casos la ruptura amb la seu petrina, va redimensionarla consideració social i política de la pràctica religiosa. Tot assumpte religiós era d'interèspolític. També al Renaixement hi era present el record i l'esperit de la croada. A més, d'ençàde l'aplicació del principi cuis regio eius religio que es posa en pràctica després de la sancióde la ruptura religiosa de l'imperi alemany i que implicava clarament el control estatal dela religiositat dels seus súbdits, tot aquell individu o sector de la població que no practiquésla religió d'estat era perseguit. La Inquisició va ser el braç executor d'aquest control al quals'afegiria progressivament la magistratura reial.

marginalitat f El creixement demogràfic de les ciutats, des del temps de l'humanisme,es va fer mercès a la immigració de gent del camp que fugia de la inestabilitat i la fam.Tanmateix, a ciutat, no pas tothom hi va prosperar, més aviat aquest contingent d'immigrantses va veure amb moltes dificultats per trobar feina, atès que els tallers dels gremis oferien pocafeina i aquesta ja estava organitzada al voltant de cèl·lules familiars i veïnals. La novetat, però,de l'edat moderna, no va ser tant l'augment de la marginalitat a les ciutats sinó la manera deconcebre-la i la manera de controlar-la i ordenar-la. L'edat moderna veu el naixement delscentres de treball i reclusió, de fet una altra manera d'uniformitzar la societat i eradicar ladissidència i l'heterodòxia.

putting out m Sistema de treball a domicili que salvarà la reglamentació gremial d'ençàde la fi de l'època medieval. La seva persistència i vitalitat dura al llarg de l'època moderna.Davant l'augment de la demanda, un cop superada la crisi baixmedieval, atès que les orde-nances gremials impedien empitjorar el producte manufacturat a fi de produir-ne més, va sernecessari inventar un nou sistema. El sistema de treball a domicili serà capaç d'aconseguir-ho. Es tractava d'un sistema intermedi entre la manufactura i la fàbrica posterior, estès en


bona part de l'Europa occidental, en especial Anglaterra i els Països Baixos. El capitalista pro-porcionava a la mà d'obra rural, estacionalment aturada, la matèria primera que recollia méstard elaborada.

traïció de la burgesia f Concepte encunyat per l'historiador Fernand Braudel i que preténexplicar l'abandó de les tradicionals activitats capitalistes, específicament vinculades al co-merç internacional, que va exercir des dels temps baixmedievals la burgesia de les ciutats.Un cop aquesta burgesia s'enriqueix, a l'inici de l'edat moderna, preferí abandonar l'activitati reconvertir-se a la vida rendista per emulació de la noblesa. Sens dubte constituïa una es-tratègia social d'apropament a la noblesa feudal, en el camí cap a l'ennobliment que a poca poc assoliria. La historiografia més recent, a la llum de nombrosos estudis de casos, vincu-lats a ciutats i a l'anàlisi prosopogràfica de les institucions de govern, han pogut interpretaraquest canvi com un procés necessari per a un pacte de poder que va sostenir els nous estatsautoritaris.

urbanització f Procés impulsor del creixement i desplegament de les ciutats, que no es potcircumscriure només als efectes demogràfics, sinó que forma part d'un complex procés quetindrà lloc des de l'època moderna i que servirà de base per a un autèntic relleu de la ciutata l'inici de la contemporaneïtat. Aquest procés integrava elements socials, per l'afluència dela noblesa a la ciutat que s'unia als grups de poder preexistents i que abandonarà progres-sivament el camp, i elements culturals, atès que els nous corrents intel·lectuals i una novamanera d'entendre el món, més individual, més secularitzada, tindran el seu escenari a laciutat, sens dubte centre més susceptible a la recepció de notícies, influències i modes.


Bibliografia

Bibliografia bàsica

Grehard, D. (1991). La Vieja Europa. Factores de continuidad en la historia europea (1000-1800).Madrid, Crítica.

Huizinga, J. (2004). El otoño de la edad media (ed. original 1923). Madrid: Alianza Editorial.

Molas, P. i altres (1993). Manual de historia moderna (ed. original 1993). Barcelona: Ariel.

Kriedte, P. (1988). Feudalismo tardío y capital mercantil (ed. original 1980). Barcelona.

Ribot, L. (coord) (2006). Historia del Mundo Moderno (ed. original 1992). Madrid: Actas.

Romano, R. i Tenenti, A. (1974). Los fundamentos del mundo moderno (ed. original 1967).Madrid: Siglo XXI.

Vries, J. de (1989). La urbanización de Europa (ed. original 1984). Barcelona: Crítica.

Bibliografia complementària

Ardit, M. (1992). Agricultura y crecimiento económico en la Europa Occidental Moderna. Madrid:Síntesis.

Bajtin, M. (1987). La cultura popular en la edad media y en el renacimiento. Madrid, Crítica.

Duplessis, R.S. (2001). Transiciones al capitalismo en Europa durante la Edad Moderna. Zara-goza: Prensas Universitarias de Zaragoza.

Hollen Lees, L. (1985). The Making of Urban Europe, 1000-1950. Cambridge: CambridgeUniversity Press.

Kriedte, P. (1987). "La ciudad en el proceso de protoindustrialización europea". Manuscrits(núm. 4-5, pàg. 171-208).

López García, J.M. (1993). "Las ciudades europeas en la transición al capitalismo: ¿urbani-zación o urbanizaciones?". Historia Urbana (núm. 2, pàg. 71-83).

Merrington, J. (1980). "Campo y ciudad en la transición al capitalismo". A: R. Hilton (ed).La transición del feudalismo al capitalismo (pàg. 238-276). Barcelona: Crítica.

Meyer, J. (1974). "Quelques vues sur l'histoire d'Europe à l'èpoque moderne", Annales. His-toire, Sciences Sociales (núm. 29-6, pàg. 1551-1568).

Pounds, N.J. (2000). Geografía histórica de Europa (ed. original 1950). Barcelona: Crítica.

Sarti, R. (2003). Vida en familia. Casa, comida y vestido en la Europa moderna. Barcelona,Crítica.

Saupin, G. (2002). Les villes en France à l'époque moderne: (XVIe−XVIIIe siècles), Paris: Belin.

Vilalta, M.J. (2003). "Ciudades rurales en la Edad moderna: el protagonismo de las conti-nuidades", Revista de Demografía Histórica (núm. 21- 1, pàg. 15-43).

Wrigley, E.A. (1991). Gentes, ciudades y riqueza: la transformación de la sociedad tradicional(ed. original 1987). Barcelona.

Referències bibliogràfiques

Barry, J. i François, N. (1993). "Identité urbaine et classe moyennes dans l'Anglaterre mo-derne". Annales. Histoire, Sciences Sociales (núm. 48-4, pàg. 853-863).

Bois, G. (1988). La crisi del feudalisme a Europa a la fi de l'edat mitjana (ed. original 1976).Barcelona: Societat Catalana d'Estudis Històrics.

Burke, P. (1991). La cultura popular en la Edad Moderna (ed. original 1971). Madrid: AlianzaEditorial.

Burke, P. (1998). Los avatares de El Cortesano. Barcelona. Gedisa.


Calabi, D. (2004). The Market and the City: Square, Street and Architecture in Early ModernEurope. Aldershot: Ashgate.

Chartier, R. (1993). Libros, lecturas y lectores en la Edad Moderna (ed. orginal 1983). Madrid:Alianza Editorial.

Davis, N.Z. (1993). Sociedad y cultura en la Francia moderna (ed. original 1975). Barcelona:Crítica.

Diversos autors (1997). Ciudad y mundo urbano en la época moderna. Madrid: Actas.

Dursteler, E.R. (2006). Venetians in Constantinople: Nation, Identity, and Coexistence in theEarly Modern Mediterranean. Maryland: The Johns Hopkins Press.

Dutour, TH. (2004). La ciudad medieval. Orígenes y triunfo de la Europa urbana, Barcelona:Paidós.

Elias, N. (1982). La sociedad cortesana. México: Fondo de Cultura Económica.

Epstein, S.R. (1993). "Town and country: economy and institutions in late medieval Italy".The economic history review (núm. 46-3, pàg. 453-477).

Friedrichs, C.R. (1995). The early modern city: 1450-1750. A history of urban society in Europe.London: Longman.

Goubert, P. (1977). Louis XIV et vingt milions de français. Paris: Fayard.

Griñán Montealegre, M. (2000). Antecedentes de la ciudad actual: algunos aspectos urbanosde la edad moderna. Alicante: Publicaciones de la Universidad de Alicante.

Heers, J. (1990). La ville au Moyen Age en occident: paysages, pouvoirs et conflits, París: Fayard.

Hilton, R. (ed.) (1980). La transición del feudalismo al capitalismo (ed. original 1973). 3ª Ed.Barcelona: Crítica.

Meyer, J. (1974). "Quelques vues sur l'histoire des villes à l'èpoque moderne". Annales. His-toire, Sciences Sociales (núm. 29-6, pàg. 1.551-1.568).

Mols, R. (1972). Population in Europe, 1500-1700. Londres: The Fontana Economic Historyof Europe.

Morant, I. (coord.) (2005). Historia de las mujeres en España y América Latina. Madrid: Crítica.

Mousnier, R. (1987). Furores campesinos. Los campesinos en las revueltas del siglo XVII (ed.original 1967). Madrid: Siglo XXI.

Pirenne, H. (1972). Las ciudades en la Edad Media (ed. original 1971). Madrid: Alianza Edi-torial.

Porschnev, B. (1973). Los levantamientos populares en Francia en el siglo XVII (ed. original1963). Madrid: Siglo XXI.

Sánchez León, P. (1998). "El campo en la ciudad y la ciudad en el campo: urbanizacióne instituciones en Castilla durante la Edad Moderna". Hispania. Revista Española de Historia(núm. 58-199, pàg. 439-470).

Schneider, R. (2000). "The postmodern city from an early modern perspective". The Ame-rican Historical Review (núm. 105-5, pàg. 1.668-1.675).

Seta, C. de (2002). La ciudad europea del siglo XV al XX: orígenes, desarrollo y crisis de la civili-zación urbana en la Edad Moderna y Contemporánea. Madrid: Istmo.

Sullivan, D. (1981). "The End of the Middle Ages: Decline, Crisis, or Transformation?". TheHistory Teacher (núm. 14-4, pàg. 551-565).

Thompson, E.P. (2000). Costumbres en común (ed. original 1991). Barcelona: Crítica.

M1 Edat Moderna

Documents

Transcript of M1 Edat Moderna