los sieto magníficos, obrint camí cap a Fespapeti mesteni10 los sieto magníficos, obrint camí...

1
10 los sieto magníficos, obrint camí cap a Fespapeti mesteni ista amb anys de distancia, Los siete magníficos segueix essent una pel·lícula entretinguda, encara que no té el pols d'al- gunes altres obres del seu di- rector, John Sturges, com per exemple La gran evasión. No obstant això, la pel·lícula tampoc hi perd tant amb el temps. La versió wes- tern de Lat .«'f?/¡?.ra»zz¿razí de Kurosawa, ben mirat, poca cosa té a veure amb la pel.h'cula amb què s'inspira, a ex- cepció de la línia argumental. Un poble de grangers mexicans con- tracta set pistolers perquè els defen- sin d'uns bandits que no els deixen viure. Els set pistolers assoleixen el compromís moral de complir la pa- raula i ajudar a fer net de bandolers el poble. La pel·lícula, de 1960, té al- gunes característiques del que després seria l'anomenat "espagueti western", gènere iniciat, quatre anys més tard pel director italià Sergio Leone amb Por un puñado de dólares (1964) i La muerte tenía un precio (1965). T é una estètica més realista, personatges es- quemàtics, unes actuacions hieràti- ques -Yul Brynner fa sempre de Yul Brynner- i una música molt caracte- rística que acosten la pel·lícula l'es- pagueti i la diferencien del western clàssic. No hi ha grans espais oberts, hi ha pobles atrotinats, a mig fer, on tot sembla grapejat, migs abandonats, abunden els primers plans, i una cer- ta atmosfera ombrívola. Parlant d'aquesta pel·lícula, s'ha de fer una especialíssima referència a la mú- sica. El tema central és popularíssim -cl dels anuncis de Marlboro-, tot un clàssic d'Elmer Bernstein. Si es veu la pel·lícula sense música no es nota una especial traça del director per do- nar-li agilitat i ritme, es tracta, real- ment d'un Sturges bastant desfibrat. És un film més aviat llarg i lent, però la música fa el miracle, subratlla ma- gistralment cada escena. La cavalca- da dels set pistolers cap el poble és lenta i desballestada, no hi ha una imatge que sugereLxi èpica o grande- sa, els cavalls semblen cansats, però la música dóna a l'escena una vivacitat extraordinària. El tema central, que dóna el to èpic, té el seu contrapunt en el tema de quan apareixen els ban- dolers, que dóna un aire sinistre a la banda. La varietat de recursos musi- cals i la coherencia de tota la parti- tura van fer d'aquesta banda sonora tot un clàssic. Elmer Bernstein va està nominat 1' oscar a la millor banda so- nora, però no va guanyar. Malgrat no tenir el guardó va obrir un camí en l'orquestració de bandes de música ci- nematogràfiques, no només en el wes- tern, sinó a altres gèneres. Però no tots el valors del film passen per la partitura. Hi ha unes interpretacions més que correctes, alguns bons dià- legs, i tot això fa que la pel·lícula, en conjunt, funcioni bé. Ofereix espec- tacle, acció i èpica, encara que Lee Van Cleef, el cap dels bandolers, s'- hauria d'haver batut en un llarg duel amb el bo, Briner, i no despatxar la cosa tant fàcilment, per cirseums- criure's als cànons clàssics. La pel·lí- cula va ser molt popular, la gent sor- tia del cinema cantant el tema cen- tral. Després d'aquesta pel.h'cula, el western entrà, fora d'algunes excep- cions, pel camí de l'espagueti de la mà de Sergio Leone.•

Transcript of los sieto magníficos, obrint camí cap a Fespapeti mesteni10 los sieto magníficos, obrint camí...

Page 1: los sieto magníficos, obrint camí cap a Fespapeti mesteni10 los sieto magníficos, obrint camí cap a Fespapeti mesteni ista amb anys de distancia, Los siete magníficos segueix

10 los sieto magníficos, obrint camí cap a Fespapet i mesteni

ista amb anys de distancia, Los

siete magníficos segueix essent

una pel·lícula entretinguda,

encara que no té el pols d'al­

gunes altres obres del seu di­

rector, J o h n Sturges, com per

exemple La gran evasión. N o

obstant això, la pel·lícula tampoc hi

perd tant amb el temps. L a versió wes­

tern de Lat .«'f?/¡?.ra»zz¿razí de Kurosawa,

ben mirat, poca cosa té a veure amb

la pel.h'cula amb què s'inspira, a ex­

cepció de la línia argumental.

U n poble de grangers mexicans con­

tracta set pistolers perquè els defen­

sin d'uns bandits que no els deixen

viure. E l s set pistolers assoleixen el

compromís moral de complir la pa­

raula i ajudar a fer net de bandolers

el poble. L a pel·lícula, de 1 9 6 0 , té al­

gunes característiques del que després

seria l 'anomenat "espagueti western",

gènere iniciat, quatre anys més tard

pel director italià Sergio L e o n e amb

Por un puñado de dólares (1964) i La

muerte tenía un precio (1965). T é una

estètica més realista, personatges es­

quemàtics, unes actuacions hieràti­ques -Yul Brynner fa sempre de Yul Brynner - i una música mol t caracte­rística que acosten la pel·lícula l 'es-pagueti i la diferencien del western clàssic. No hi ha grans espais oberts, hi ha pobles atrotinats, a mig fer, on tot sembla grapejat, migs abandonats, abunden els primers plans, i una cer­ta atmosfera ombrívola. Parlant d'aquesta pel·lícula, s'ha de fer una especialíssima referència a la m ú ­sica. E l tema central és popularíssim -cl dels anuncis de Mar lbo ro - , tot un clàssic d 'E lmer Bernstein. S i es veu la pel·lícula sense música no es nota una especial traça del director per do­nar-li agilitat i r i tme, es tracta, real­ment d'un Sturges bastant desfibrat. É s un film més aviat llarg i lent, però la música fa el miracle, subratlla m a ­gistralment cada escena. L a cavalca­da dels set pistolers cap el poble és lenta i desballestada, no hi ha una imatge que sugereLxi èpica o grande­sa, els cavalls semblen cansats, però la música dóna a l 'escena una vivacitat extraordinària. E l tema central, que dóna el to èpic, té el seu contrapunt

en el tema de quan apareixen els ban­dolers, que dóna un aire sinistre a la banda. L a varietat de recursos musi­cals i la coherencia de tota la parti­tura van fer d'aquesta banda sonora tot un clàssic. E l m e r Bernstein va està nominat 1' oscar a la millor banda so­nora, però no va guanyar. Malgra t no tenir el guardó va obrir un camí en l 'orquestració de bandes de música c i ­nematogràfiques, no només en el wes­tern, sinó a altres gèneres. Però no tots el valors del film passen per la partitura. H i ha unes interpretacions més que correctes, alguns bons dià­legs, i tot això fa que la pel·lícula, en conjunt, funcioni bé. Ofereix espec­tacle, acció i èpica, encara que L e e Van Cleef, el cap dels bandolers, s'­hauria d'haver batut en un llarg duel amb el bo, Briner, i no despatxar la cosa tant fàcilment, per cirseums-criure's als cànons clàssics. L a pel·lí­cula va ser molt popular, la gent sor­tia del c inema cantant el tema cen­tral. Després d'aquesta pel.h'cula, el western entrà, fora d'algunes excep­cions, pel camí de l'espagueti de la mà de Sergio L e o n e . •