lo CAMPUSEl periòdic universitari de Ponent

Juny ‐ Setembre de 2008 ∙ ESPECIAL D'ESTIU Número 2

Entrevista:Degà Dr. Joan Ribera

Els 3 eurossolidaris

p16

p21 Centenari deLeandre

Cristòfol

MENTALITATBOLONYA

LO CAMPUS · el periòdic universitari de Ponent ESPECIAL ESTIU 20082EDITORIALS

L'acollida

Un claustre a porta tancada?La transparència universitària necessària

Edita: Associació Vivència Aranesa,amb la marca “Edicions d’Aran / Projectes de Lleida”.“Programa Victor Balaguer”secretaria@vivenciaaranesa.com - http://www.vivenciaaranesa.com

LO CAMPUSRedacció: Campus CappontCarrer Pere de Cabrera 12, 20n 9ª - 25001 LleidaTelèfons: 973204907 / 649405630E: mails: redaccio@locampus.cat - publicitat@locampus.catWeb: http://www.locampus.cat

Editor i Director: Joan-Ramon Colomines-Companys - direccio@locampus.catDisseny i maquetació: Patrícia SalaFotografia: Ion CrespoRedacció: Victor Garcia

Impressió: Lerigraf, S.L.U.Carrer de la Premsa, 2 - 25660 Alcoletge (Lleida) - Telèfon: 973196600

Dipòsit Legal: xxxxxxTirada: 11.000 exemplarsDifusió: Distribució gratuïta a la comunitat universitària de Ponenti centres culturals de la comarca.

Col·laboracions en aquest LO CAMPUS número 2: Isabel del Arco, Joaquim Azcón, RafaelBarta, Núria Camps, Agustí Colomines, Marc Colomines, Andrew Condon, Albert Galinsoga,Xavier Goñi, Laura Marín, Arcadi Oliveres, Blanca Palmada, Josep Piñol, Eva Porqueres,Jordi V. Pou, Carles Pujol, Aleix saura, Zeus Serrano, Àlvar Valls i Oriol Yuguero.FOTOS PORTADA: © Jordi V. Pou/UdL, Ion Crespo/LC i Warner Music.

Estem satisfets i contents del’acollida que ha tingut LO CAMPUS.Donem les gràcies a tots aquells que hanconfiat en nosaltres, tant col·laborantcom llegint-nos, i esperem continuareditant LO CAMPUS com a premsauniversitària realitzada des de lallibertat, la professionalitat i l’entesa,i com a servei a la comunitatuniversitària.

Un “servei” que en el moment dedifondre la publicació hem fet extensiblea la ciutadania en general per contribuirque coneguin el nostre món universitari.

d’entendre als que difonen comunicacióoficial, sobretot als seus responsables.La lleialtat a la universitat i als seusprincipis és explicar-ho tot, donar totesles dades i totes les versions i analitzar-ho tot.

De totes les cartes, notes i correuselectrònics que hem rebut i delscomentaris que ens han arribat a lasortida de LO CAMPUS, n’hi ha un queens satisfà, perquè és el resum del quevolem ser: “ Tot bé... i és que hi erentots!”

Exacte! Tots hi eren, i hi seran, en

> El claustre del 23 de maigA la redacció de LO CAMPUS ens vam

quedar glaçats quan vam saber que a lasessió del claustre de la Universitat deLleida no hi podíem entrar com a premsa.Cap de nosaltres es podia creure queens trobéssim davant la normativa mésrestrictiva de totes les universitatspúbliques de Catalunya.

Tothom sap que un claustreuniversitari és el Parlament de launiversitat, i que té la importància queel rector Joan Viñas va dir en aquestareunió blindada a la premsa: “...tal comdiuen els nostres estatuts, el claustreés el màxim òrgan representatiu de laUniversitat de Lleida. És competènciaseva aprovar les línies generals d’actuacióde la universitat i debatre i aprovar, siescau, l’informe anual del rector. Laseva reunió anual ordinària és, per tant,un acte de capital importància per a labona marxa de la universitat, moltespecialment en els temps de canvi i,

per tant, d’incerteses que ens tocaviure...”

Ens van comunicar que només podienentrar al claustre els membres de lacomunitat universitària i, certament, lanormativa restrictiva així ho especifica.

Com a estratagema podíem haverenviat un dels estudiants oficials imatriculats a la UdL que treballa a lanostra redacció, a la “zona lliure depremsa”.

En realitat, el problema no és entraro no al claustre, ni entrar-hi com amembre de la comunitat universitària ofer-ho directament com a claustral. Hiha moltes fórmules per obtenirinformació directa del que passa en unclaustre perquè després hi treballem elsperiodistes sènior a la redacció. Elproblema és establir si és legítim i lleiala la universitat explicar amb pèls i

senyals què ha passat dins un claustre,si les pròpies autoritats acadèmiqueshan aprovat normatives per tenir lapremsa fora de la sala. Per totes aquestesraons, LO CAMPUS només va assistir als5 minuts permesos per fer fotografies ala sala.

Estem segurs que arribarà el dia quepodrem transmetre en directe el claustrede la Universitat de Lleida per la televisiódel campus o per la ràdio de launiversitat, i en què LO CAMPUS podràexplicar i analitzar amb detall què vadir cada participant en aquesta solemnetrobada.

Omplint-se la boca de “transparènciai participació” i tancant la premsa, elclaustre no ajuda gaire a projectar unaimatge d’universitat competitiva i dereferència. Només per reflexionar sobretot això, seria bo de llegir la nostracompetència i en concret el punt de la

normativa del claustre de la Universitatde Barcelona en què diu: “...Article 18.1.Les sessions del claustre són públiques.Tenen accés al saló de sessions, a mésdels seus membres, els mitjans decomunicació acreditats i les persones queho sol·licitin al president fins a vint-i-quatre hores abans de començar lessessions, com a criteri general…”

La Barcelona que moltes vegades abusadel seu privilegi de capital i tracta els dePonent de perifèria; practica, en aquestaqüestió, una conducta de llibertatinformativa que la UdL no es pot permetreno tenir.

No creiem que sigui demanar gaireque s’obrin les finestres de bat a bat ise’ns deixi fer periodisme universitari.Però no és un privilegi per a nosaltres.Tota la premsa, tota, degudamentacreditada, hauria de poder assistir aaquesta mena d’actes.

Lo CampusEl periòdic universitari de Ponent

> 10 números durant l’any acadèmic: de Setembre a Juny.> Mensual.> Suplement per a secundària: “Goodbye Institut “> Tirada de 11.000 exemplars.> Distribució: Als estudiants, professors i personal administratiu de les 10 Facultats i Centres de la Universitat de Lleida. Als estudiants de batxillerat dels centres privats, Instituts i Belles Arts de Lleida i Comarca . Als centres de cultura i biblioteques de Ponent.> Tarifes i ofertes de publicitat. Onze mòduls per pàgina.> Mòdul: 124 x 45 mm.> Versió digital per estudiants que cursen estudis on line.

"Good Institut"Suplement de LO CAMPUS per a joves amb motivació universitària

byeEl més de setembre, coincidint amb l’inici del nou curs acadèmic 2008-2009apareixerà un suplement de LO CAMPUS denominat “Goodbye Institut” i queestarà adreçat als estudiants dels últims cursos de batxillerat, formació professionali d’ensenyament artístics que estudien als centres públics, concertats i privatsde Lleida capital i de la resta de la comarca del Segrià. Com també als que cursenestudis on line de Ponent a l’Institut Obert de Catalunya.

“Goodbye Institut” junt amb LO CAMPUS serà repartit pels últims cursos dels 32centres educatius següents:

· Episcopal-Mare de Déu de l'Acadèmia

· L'Anunciata

· Les Heures

· Lestonnac-l'Ensenyança

· Maristes Montserrat

· Martínez

· Mater Salvatoris

· Mirasan

· Sagrada Família

· IES d'Alcarràs

· IES d'Almenar

· IES Seròs

· ECA d'Alfarràs

· IES Canigó

· Terraferma

· Institut Obert de Catalunya

· IES Caparrella

· IES d'Hoteleria i Turisme

· IES Escola del Treball

· IES Guindàvols

· IES Joan Oró

· IES Josep Lladonosa

· IES Manuel de Montsuar

· IES Maria Rúbies

· IES Marius Torres

· IES Ronda

· IES Samuel Gili i Gaya

· IES Torrevicens

· Acadèmia Cots

· Arabell

· Claver

· Belles Arts

Per fer-ho, hem repartit centenarsd’exemplars pels carrers i en actesculturals de Lleida i comarca. També hohem fet extensible als estudiants debatxillerat i de belles arts, perquè espreparin per conviure en un universd’ensenyament profund, de recerca dequalitat i de debat crític com és el mónuniversitari de Ponent.

A LO CAMPUS fem periodisme, femperiodisme universitari, i no pascomun icac ió in s t i tuc iona l , n ipublireportatges de cap organisme públicni privat, i això de vegades els costa

la nostra publicació. La pluralitatl’acolliment de totes les idees ipensaments a LO CAMPUS és i serà lamarca de la casa. Gràcies a tothom.

LO CAMPUS · el periòdic universitari de PonentESPECIAL ESTIU 2008 3MENTALITAT BOLONYA

> La manera com es construeix l’Espai Europeu d’Educació Superiordinamita la mentalitat de Bolonya

Visca Bolonya !

Introducció editorial per propiciar el debatS’està produint una autèntica

revolució a les universitats europees,perquè, per primera vegada, escomença a construir l’anomenatEspai Europeu d’Educació Superior(EEES). Un canvi de mentalitat sobrecom fer universitat i com ensenyar-hi i aprendre-hi. Tot això és i seràel procés que coneixem avui dia coma Pla de Bolonya (1999), perquè vaser allí on es va aprovar el documenton s’establien formalment lesprimeres bases per crear aquest espaieuropeu universitari.

Des d’aquella primera declaraciófins avui, en diferents trobades deministres estatals d’universitats, endiverses trobades i conferènciessectorials i en múltiples sessions defeina comunitària, s’ha anat vestinttot un procés amb objectius a curt,mitjà i llarg termini, i s’ha configuratuna metodologia nova d’aplicacióde l’ensenyament superior per a unapart d’Europa, a més de mil i unacoses més. De fet, el modelanglosaxó d’ensenyament universitari

s’està transportant a tot Europa.

Com que no us voleu especialitzaren història de l’educació superior nien història de les institucionscomunitàries, ens importen molt pocles ciutats, les dates i les diferentstrobades en què s’ha estructurat totel procés que, tot en el seu conjunt,s’anomena Pla de Bolonya.

És important afrontar, d’aquestamanera, el tema que tractem,perquè estem suportant un delsprocessos comunicatius més penososdels últims temps. I és que un canvitan radical i profund de la universitatmai no s’havia explicat tan malamentcom s’està fent ara amb el Pla deBolonya.

A més, la burocratització del’aplicació del Pla de Bolonya haproduït actituds corporativesn e f a s t e s , a c t i t u d s p o cdemocràtiques, hi ha hagut pocatransparència i s’ha donat pocaparticipació als estaments de la

comunitat universitària. No hi ha Plade Bolonya sense les autoritatsuniversitàries en plena sintonia ambels directius polítics, però tampocno hi ha Pla de Bolonya sense lat o t a l i t a t d e l p r o f e s s o r a tarremangant-se i participant deveritat en l’aplicació del procés, nihi ha Pla de Bolonya sense comptaramb l’estudiantat i, encara que amolts els costi d’entendre, tampocno hi ha Pla de Bolonya sense elpersonal administratiu i de serveis.Sense una complicitat integral ésimpossible aplicar-hi res, sobretotquan vindran maldades i arribaranels problemes econòmics japrevisibles.

Els estudiants, o més ben dit, unapart militant i informada delsestudiants, són els que s’hanmobilitzat més de forma crítica, peròde vegades han combinat una histèriai un infantilisme dignes d’estudi perla seva ineficàcia, tot provocat,segurament, per la impotència desentir-se marginats, que ho hanestat, sense cap mena de dubte, enalgunes facultats i universitats. LaUniversitat de Lleida no és laUniversitat Autònoma de Barcelona,però ens ha de preocupar tenirestudis comuns i veure l’espectacledirectiu que estan donant aquellsque van fer el Maig del 68 i que enshavien venut i marejat amb undiscurs pseudoprogre durant anys.

¿És possible fer, solemnement, unInforme rectoral per a un claustrea la Universitat de Lleida i no citar,ja no cal dir valorar, que a launiversitat que es governa s’hacelebrat un referèndum sobreBolonya?

Però parlant de marginats, elsprimers marginats han estat elsrectors, els degans i tota mena dequadres mitjans que són només la

“infanteria de luxe” per a l’aplicaciódel Pla de Bolonya. El marc del pla,l’edifici, ja ve dissenyat i elaboratpels estats i les institucions europeus,la resta només construeixen in’arreglen l’interior. Decideixen, del’edifici, què faran en cada pis, finsi tot el color de les cortines, peròno gaire més. Evidentment, ésfonamental proposar i dissenyarcarreres i plans d’estudi, però elmarc ve dissenyat prèviament.Després, encara des de Madrid, enshan de donar el vistiplau.

Què ha aportat la universitatpública catalana al Pla de Bolonya?Què ha aportat la Universitat deLleida? O més encara: què ha aportatel Departament d’Innovació,Universitats i Empresa de laGeneralitat de Catalunya al Pla deBolonya?

Nosaltres partim d’una tesi, queevidentment és discutible, però desd’aquest mitjà periodístic creiemque d’original, de nou, de recull dela tradició pedagògica dels nostresestudis superiors que vénen de llunyi són molt importants: ni Lleida, niCatalunya, ni l’estat espanyol ni elmateix sud d’Europa no han aportatres d’estructural al Pla de Bolonya.Totes les grans línies, és a dir, elfamós marc, ja ve definit i condicionaenormement les nostres ofertes i elsnostres dissenys educatius.

En aquest número de LO CAMPUScomencem a publicar tota menad’opinions, moltes fortamentcontraposades, però que reflecteixenla pluralitat del debat. Aquestadiscussió i reflexió serà llarga i benviva a les facultats en els propersmesos i cursos; per tant, estigueutranquils aquells que no us vegeureflectits en aquestes pàgines,perquè en altres números aniremincorporant noves veus.

El Rector de la Universitat de Lleida, Joan Viñas fent pinya amb els Castellers.Festa Major de l’Estudiantat 2008. Fotos: Ion Crespo.

LO CAMPUS · el periòdic universitari de Ponent ESPECIAL ESTIU 20084

LO CAMPUS · el periòdic universitari de PonentESPECIAL ESTIU 2008 5

Quina és l’aportació catalana al’Espai Europeu d’Educació Superior?

Pregunta a la Comissionada per a Universitats i Recerca:MENTALITAT BOLONYA

El proper curs les universitats catalanesoferiran 31 titulacions de grau adaptadesa l’Espai Europeu d’Educació Superior. Aixòimplica un canvi en les metodologiesdocents, que centren l’objectiu en elprocés d’aprenentatge de l’estudiant alllarg de la vida.

La consolidació de l’Espai Europeud’Educació Superior és una oportunitatper avançar en el que ja és una realitatdel dia a dia de les universitats catalanes.Des del Departament d’Innovació,Universitats i Empresa treballem amb lesuniversitats per garantir uns estudisuniversitaris de qualitat, en els quals larecerca i la transmissió de coneixementtinguin un paper fonamental, per fer queles nostres universitats i centres de recercaincrementin el seu lideratge i presència aEuropa.

Aquest nou model exigeix unaclarificació del compromís de dedicacióde l’alumnat. S’ha de poder estudiar atemps parcial, però el temps per acabarels estudis no serà el mateix que si es faa temps complet. El nou sistema de bequesque es vol implantar ha de garantirl’equitat, i la igualtat d’oportunitats enl’educació superior ha de tenir en compteel cost d’oportunitat. El traspàs de lesbeques estatals, la modernització delsistema i la dotació de recursos sónindispensables per incorporar més jovescatalans a la universitat i fer el gran canvique el país necessita.

Per tal de potenciar l’ajust del sistemauniversitari català a l’entorn europeu, elGovern de la Generalitat de Catalunyapromou l’optimització dels recursosexistents i l’equilibri territorial. Una deles mesures que hi poden contribuir ésl’especialització universitària, que ens hade permetre disposar d’una oferta diversaen el conjunt del sistema universitari deCatalunya que posicioni les universitatscatalanes en un bon lloc dins el marc del’Espai Europeu d’Educació Superior. Lesuniversitats catalanes han desenvolupataquests darrers anys projectes acadèmics

i de recerca tendents a l’especialitzacióen diferents àmbits de coneixement, ambla finalitat de donar resposta als reptesque planteja el seu entorn social ieconòmic, i per esdevenir universitatscompetitives tant en l’àmbit europeu comen l’internacional.

El paper de les empreses a la universitatno serà una novetat. Les empreses han detenir en compte tot el que els poden

aportar les persones que es formen a launiversitat i han de contribuir també a fercréixer el sistema de recerca i innovacióamb estructures de recerca pròpies, quetreballin en contacte amb les universitatsi amb els centres de recerca.

En aquest sentit, també es promou lamobilitat estudiantil, la realització depràctiques en empreses per facilitar laincorporació al món laboral dels futurs

graduats i graduades, i el coneixementd’altres llengües per incrementar lamobilitat acadèmica i professional.

Blanca PalmadaComissionada per a Universitats i Recerca.Departament d’Innovació, Universitats iEmpresa.Generalitat de Catalunya

Bolonya, un procés en la recta finalEl juny del 1999, els ministres

d’educació superior de 29 països europeusvan signar la Declaració de Bolonya, queestableix els fonaments per construirl’espai europeu d’educació superior (EEES)amb l’horitzó d’implantació general apartir de l’any 2010. L’objectiu de l’EEESés incrementar la qualitat i lacompetitivitat internacional de l’educaciósuperior a Europa mitjançant la reformadel sistema de titulacions universitàries.La millora de la transferència ireconeixement dels estudis i dels títolsque s’espera ha de facilitar la mobilitatd’estudiants i titulats, així com incrementarles seves perspectives professionals dinsel mercat de treball europeu. En aquestsentit, cal destacar el precedent delprograma Erasmus, que ha estat clau percrear una consciència europea dels joves.

Aquest potent procés de canvi delsestudis universitaris es conegutpopularment com el «procés de Bolonya»,i els seus fonaments principals són:

1) l’adopció d’una estructura normalitzada,i per tant comparable a escala europea,dels estudis universitaris, basada en tresnivells o cicles (grau, màster i doctorat);2) la introducció dels crèdits europeus

(ECTS, sistema europeu de transferènciai acumulació de crèdits; 1 crèdit ECTS són25 hores de treball efectiu de l’estudiant,en lloc de 10 hores lectives); i 3)l’aprenentatge centrat en l’estudiant i no

en el professor, en un context de renovaciómetodològica docent i d’avaluaciócontinuada dels coneixements icompetències adquirides. Malgrat tot,s’ha d’admetre que el procés de Bolonyaestà tenint un desenvolupament bastantpolèmic entre els estudiants i els professorsde les nostres universitats i que la sevapercepció pública no sembla fàcil.

Com ja s’ha mencionat, a l’EEES elsestudis universitaris s’han d’estructuraren tres cicles anomenats grau, màster idoctorat. Els estudis de grau han d’oferiruna formació acadèmica i professional quecapaciti als estudiants per incorporar-seal món laboral. A l’estat espanyol els graustindran normalment 240 crèdits ECTS iuna durada de quatre anys (60 crèdits ECTSper curs acadèmic), amb algunesexcepcions (arquitectura, medicina,veterinària, que podran tenir 300 crèditso més). Els estudis de màster han depermetre una formació avançada,orientada, d’una banda, a l’especialització

LO CAMPUS · el periòdic universitari de Ponent ESPECIAL ESTIU 20086acadèmica o professional i, de l’altra, ala iniciació en tasques d’investigació. Elsmàsters tindran de 60 a 120 crèdits ECTS(1-2 anys). Finalment, els estudis dedoctorat tenen per objectiu la formacióavançada dels estudiants en les tècniquesd’investigació.

El proper curs 2008-2009 la majoria deles universitats catalanes (públiques iprivades) oferiran els primers estudis degrau (uns 30 en total) i aquesta ofertaanirà augmentant amb rapidesa fins asubstituir totalment a les antiguestitulacions de diplomat, mestre, enginyertècnic, arquitecte tècnic, llicenciat,enginyer i arquitecte al curs 2010-2011.Es preveu que les noves titulacions de grauconvisquin amb les vigents fins el 2015,en què les antigues deixaran d’estar envigor, d’acord amb la legislació espanyola.Els estudis de màster adaptats a l’EEES jas’imparteixen a Catalunya des del curs

acadèmic 2006-2007, però també es preveuun fort creixement de l’oferta de màstersoficials en els propers anys.

Tot aquesta normalització del sistemauniversitari no implica que les diversestitulacions proposades per les universitatshagin de ser idèntiques o uniformes a nivellnacional o europeu. De fet, seguramentes produirà una major diversitat de l’ofertai contingut dels títols, degut a la majorautonomia que tenen les universitats enel marc de l’EEES per proposar nous estudis.Pel mateix motiu, també és previsible quees produeixi una major competència entreles pròpies universitats en els propers anys.Pel que fa a la validesa i reconeixementdels títols universitaris entre els diferentspaïsos (actualment 46) que constitueixenl’EEES, segurament no es produirà de formaautomàtica, en contra de lo quepopularment es creu, degut a lamencionada diversitat de títols, que

complica molt les comparacions, i tambéa les diferents legislacions de cada país.En canvi, està previst que els coneixementsi les competències assolides per l’estudiantes podran comparar fàcilment gràcies al“suplement europeu al títol”, un documentque acompanya al títol i que permetdeterminar quina és la formació real del’estudiant.

Tot just estem a la recta final queportarà a culminar el procés de Bolonya,que s’ha d’entendre més com un procésd’harmonització del sistema universitarie u r o p e u q u e c o m u n p r o c é sd’uniformització del mateix, però el pledesenvolupament de l’EEES seguramentanirà més enllà de la data límit del 2010.És per això que les solucions a qüestionsde com quedarà l’oferta d’estudisuniversitaris, com es faran els dissenyscurriculars per evitar sobrecàrreguesexcessives de treball als estudiants o als

professors, o com s’aplicaran les novesmetodologies docents, hauran de serrevisades constantment després del 2010,en un procés que, lluny de veure’s comuna cosa estàtica, ha de ser dinàmic i enconstant renovació. Finalment, l’èxit delprocés de Bolonya dependrà de factors tanimportants com són el necessaril’increment del finançament públic perl’educació superior, una millor capacitatde comunicació dels canvis per part de lesinstitucions (govern, universitats, etc.),entre d’altres, però també de lacol·laboració i confiança dels estudiantsi professors, actors principals d’aquestprocés.

Joaquim Azcón, Catedràtic de laUniversitat de Barcelonai Carles Pujol, Oficina de l’Espai Europeudel Coneixement i Projecció Internacionalde les Universitats de Catalunya, ConsellInteruniversitari de Catalunya.

Manifest del Consell de l’Estudiantat sobre el Pla BolonyaPosicionament de l’Assemblea de Representants dels estudiants de la UdL

Davant dels canvis que suposarà l’EspaiEuropeu d’Educació Superior (Pla Bolonya),el Consell de l’estudiante de la UdL com arepresentants de l’estudiantat de launiversitat, ens sentim obligats a denunciarel que, al nostre entendre, seranrepercussions negatives en la Universitatpública i de qualitat que defensem.

El Procès de Bolonya, que implical’aplicació de l’Espai Europeu d’EducacióSuperior (EEES), te l’orígen reconegut enla declaració de la Sorbona (1998) i deBolonya (1999), signades pels ministresd ’ e d u c a c i ó e u r o p e u s p e r t a ld’homogeneïtzar l’educció superior aEuropa. No obstant, l’ànim motriu delprocés ja es pot veure reflectit i ve enbona mesura marcat per documents aliensal sistema púlic universitari europeu, talscom el compliment dels acords de l’EspaiSchengen o l ’Acord General deComerc ia l i tzac ió de Serveis del’Organització Mundial del Comerç (OMC),entre d’altres acords empresarials.

Bolonya proposa una sèrie de canvis enels fonaments del nostre model universitari,molts d’aquests,al nostre entendre, presentengreus deficiències de plantejament,especialment pel que fa alfinançament.Elsgovern de l’Estat i el Català pretenen aplicartot aquest pla a cost zero, aixòperjudicaenormement la qualitat, i sobretot, la igualtat en l’accés als estudiants.

Des del Consell de l’Estudiantat portemtemps denunciant les repercussions negativesque tindràBolonya. Els Preus dels MàstersOficials, la Contractació de professorat ambfinançament extern,l’eliminació de laConvocatòria de Setembre, etc.

Les nostres reticències, però, van mésenllà:

Finançament:

Ja de per si, tota reforma eductiva ha d’anaracompanyada d’un finançament, però enaquesta en concret, el veiem del totinsuficient si tenim en compte que:> L’augment de titulacions farà necessàriauna substancial contractació de nousprofessors. Així com el nou mètode docent,basat en una disminució de les classesmagistrals i un augment de seminaris, classespràctiques o laboratoris, i més treballs engeneral, que provocarà una major despesaen infraestructures i recursos. Sens dubte,l’avaluació continuada, representa un canvien la mentalitat docent, que els estudiants venim demanant des de fa molt temps, peròno es pot pretendre fer-ho sense unfinançament extra.

> El principal objectiu de Bolonya és lamobilitat d’estudiants: només serà possibleamb un canvi radical en la política de bequespúbliques (també les dedicades a estudiantsque treballen), així com una millora enl’oferta d’ensenyament l ingüíst ic.

> És molt important tenir en compte que éspreveu que l’estudiant es dediqui a temps

complert (full-time) als seus estudis, i pertant, cal una gran despesa pública per talde fer front a les diferents realitatseconòmiques de cada persona, per tal deque aquest factor no simbolitzi unimpediment per cursar estudis universitarisNo és pot exigir als estudiants una dedicaciósetmanal de 40 h. sense beques, perquè lamajoria treballen per pagar-se els estudis.

Per una altra banda, veiem preocupantla intenció del Govern de captar finançamentprivat. No es pot perdre el control de ladocència ni de la recerca, perquè aleshoresla universitat deixa de ser publica, deixa deestar al servei de les persones per estar-hoal de les empreses i dels seus interessos. Imés preocupant és la situació en que podenquedar els estudis de postgrau (recordemque son els professionalitzadors) si la sevaimplantació depèn de recursos aliens a launiversitat.

Per molt que canviï el Mon Laboral, elprincipal objectiu del sistema educatiu públicha de ser la formació de ciutadans.

Creiem doncs, que aquesta falta deprevisió i d’inversió, perjudicarà, sens dubte,als estudiants i a la Universitat Pública.

Graus i Postgraus:

Els estudis de Grau proporcionaran unsconeixements generalistes bàsics, impropisi insuficients en l’ensenyament universitari,i que no proporcionaran els equiparables alsactuals títols oficials de Llicenciat, Enginyero Arquitecte. L’especialització, per tant, esproduirà als postgraus, també anomenatsmàsters, que tindran 60 crèdits ECTS deformació avançada, i seran imprescindiblesper als estudis de doctorat.

No és pot obviar el baix nivell delspreuniversitaris, però trobem molt negatiupel sistema haver de baixar el nivell delsgraus. Entenem que s’ha de potenciarsecundària per tal d’assolir un nivell suficient,i per tal d’assolir la qualitat exigible a launiversitat.

És de vital importància que l’accés aaquests estudis sigui universal, és a dir, pertothom qui ho demani, sense obstacleseconòmics, ni socials. Cal assegurar uns preuspúblics per evitar qualsevol tipusd’el·litització. Això actualment no és així.Els preus actuals dels postgraus públics sonextremadament exagerats, gens assequiblesper la majoria, i disten molt de poder seranomenats preus “públics”.

Creiem doncs, imprescindible, que laimplantació dels nous Graus i Post Graus siguia preus veritablement públics.

Canvi de metodologia:

El nou pla preveu un canvi de metodologiadocent i apostar per l’avaluació continuada.És un canvi que, al nostre parer, no seràacceptat per la totalitat dels professors icostarà molts anys de produir-sedefinitivament. Però d’altra banda ja es

preveu la supressió de la Convocatòria deSetembre. Això ens planteja seriosos dubtes,que farà un estudiant a qui el seu professorés resisteix a fer el canvi a la novametodologia?

També veiem en aquest punt, un altreimpediment per aquells estudiants que son,alhora, treballadors.

Exigim per tant, que no s’elimini laconvocatòria de setembre, així com la creaciód’una comissió específica per tal decomprovar que l’adopció de la novametodologia no sigui en detriment de laqualitat de l’ensenyament en cada una deles titulacions, encarregada també de revisarque els recursos a l’abast del professoratsiguin suficients per assegurar un bon nivelldocent.

Per una altra banda, els crèdits ECTSpreveuen el treball i dedicació de l’estudiantfora d’hores lectives. No veiem adequat quehaguem de pagar, també, la matricula de lafeina que es faci autònomament.

Falta d’informació i participació:

Bolonya presenta un canvi radical en elsistema universitari català. Tot i així, ni laGeneralitat de Catalunya ni el GovernEspanyol tenen clar om duran a terme tot elprocés i donen poca informació (fins i tot ales mateixes universitats, cal doncs demanaruna participació més constant dels estudiantsper tal de conformar aquest nou sistema.

La participació dels estudiants en elsdebats que es tractaran els nou plans d’Estudi(de totes i cadascuna de les titulacions) ésessencial per garantir una renovaciópedagògica que permetrà abordarl’establiment d’aquest model docent i garantirel futur benestar de l’estudiant.

La Universitat Pública ha de ser per normademocràtica i crítica.

Equilibri Territorial:

Bolonya a posat damunt la taula aquestdebat (sobretot a les terres de Lleida). Hemd’entrar en eldebat de quin model territoriald’universitat volem. Si una vegada més, homassifiquem tot aBarcelona, o apostem perun altre model, descentralitzat, equilibrat...

Censurem que s’obrin més Facultats deMedicina a Barcelona quan, aquí, n’hi ha unad’elevatprestigi i pública, i on resultaria moltmés barat augmentar places.Hem d’intransigiren descatalogar carreres d’humanitats (comles filologies). S’ha de recordar queFilologiaCatalana només s’imparteix en 7 universitatsdel mon.

I no ens podem basar només en lademanda de les titulacions, perquè aixòcondemna, de formadefinitiva, els àmbits deconeixement teòrics i clàssics, és a dir, lanostra cultura.

I no només en l’àmbit docent, la recercatambé ha de respondre a criteris d’equilibriterritorial.

Exigim un equilibri territorial en aquestaqüestió. Hem de garantir la igualtatd’oportunitats entre totsels estudiants (siguinde Barcelona o de Lleida o d’Era Val d’Aran,i tinguin els recursos quetinguin), i ho hemde fer mitjançant dos vies complementariesi imprescindibles: equilibri territorialdelsistema universitari i millorar moltíssim elsistema de beques públiques.

Per tot això, l’Assemblea de Representantsde la UdL, en representació de totl’estudiantat de la mateixa, i tenint en comptela seva voluntat expressada en enquestes,assemblees, taules rodones i consultespopulars, exigim siguin escoltades les nostresdemandes, per garantir una Universitat Públicai de Qualitat.

Assemblea de Representants de laUniversitat de Lleida/Consell de l’Estudiantat

7 de maig de 2008

LO CAMPUS · el periòdic universitari de PonentESPECIAL ESTIU 2008 7

L’EEES a la UdL:una oportunitat o un perill?

La Declaració de Bolonya hasuposat l’inici de la reformauniversitària de més envergadura alllarg de la història de l’ensenyamentsuperior. No solament per la incidènciaque tindrà en els diferents sistemesuniversitaris de la majoria de païsoseuropeus -i molts iberoamericans-,sinó per la profunditat de la reformaen si mateixa, en englobar qüestionsestructurals, organitzatives, redissenyde processos, noves metodologiesdocents, reformulació de les propostesformatives, etc. I tot això, al mateixtemps que es reclama a la universitatun major compromís en la satisfaccióde les demandes socials i l’assumpciódel seu paper com a motor de canvi,innovació i progrés.

En els darrers anys, la configuracióde l’EEES ha passat de ser una finalitatgovernamental a una acció de governi responsabilitat de cada universitat.Bolonya, és un fet en moltes aules iel compromís dels equips de governde les universitats i de la comunitatuniversitària, en general, és avui dia,una realitat. Però no hem d’oblidarque no són poques les veus deresistència envers aquest canvi, laqual cosa constata que, veritablement,aquesta reforma està movent elsciments universitaris.

La UdL entén aquest procés dereforma com una oportunitat per a lareflexió conjunta i la millora. Somconscients que el veritable llegat detot aquest procés serà el canvi en elparadigma educatiu i la consolidaciód’una cultura de la qualitatresponsable, enfocada cap al’eficiència i l’eficàcia de la institució.

En el marc d’aquesta reforma, elcompromís com a universitat amb elsdiferents agents socials per millorari adaptar les diferents propostesformatives a les necessitats del mercatlaboral, és una realitat. Per això hemestat treballant conjuntament en eldisseny de les diferent propostesformatives. El paper del Consell Socialde la Universitat de Lleida ha estatessencial, com a porta d’entrada almón de l’empresa en particular, i ala societat en general. Tot això haajudat a conscienciar i implicar la

població en l’assumpció compartidade responsabilitats.

La informació a la comunitatuniversitària i la implicació del PAS,el professorat i l’estudiantat ha estatindiscutiblement clau en aquestprocés. Propostes formatives i accionsde difusió i treball conjunt en lesdiferents comissions, estan fent queels canvis es gestionin amb un climade calma i compromís compartit.

Sens dubte, Bolonya ens ha dotatd’una major autonomia, però almate ix temps d ’una majorresponsabilitat envers la societat, ala qual hem de rendir comptes.

La UdL accepta el repte deconstituir-se en motor per impulsarel territori, consolidar la recerca i lainnovació i redimensionar inter-

nacionalment aquestes terres i elnostre país. Davant aquesta granoportunitat, s’obre un repte per alpropi govern català, equilibrar elterritori i fer polítiques que consolidini potenciïn les excel·lències iespecificitats, aprofitant la riquesade la diversitat que entre tots aportemal país.

Si més no Bolonya, instaurada enels paràmetres globalitzadors iglobalitzants d’aquesta societatactual, pot suposar perills per a lanostra universitat als quals hemd’estar atents.

Davant del “corró globalitzador” somconscients que els més petits, en moltscasos, en podem sortir perjudicats,si bé la UdL, sobretot per la sevadimensió, té una major flexibilitat ipossibilitats en la capacitat de

resposta davant els reptes de Bolonyaque qualsevol universitat gran.

La gran competitivitat a la què estaremsotmesos i l’estandarització delsparàmetres d’aplicació en la rendicióde comptes per a totes les universitatsdels sistema sense considerar altresvariables específiques, farà difícil enmolts cops la nostra situació.

La cursa ha començat, però el punt departida i els mitjans amb què comptenels diferents competidors són moltdiferents. Aquest serà, doncs, elveritable perill per a nosaltres com auniversitat.

Isabel del Arco BravoVicerectora de Docènciade la Universitat de Lleida

L’aplicació dels graus i el dèficitdemocràtic a la UdL

Les acaballes de curs solen ser unperíode idoni tant per acabard’estudiar pels últims exàmens,acomiadar-nos d’aquells companysque marxen de vacances o fins i tota estudiar a un altre indret o tambéi en això centrarem la idea d’aquestarticle, fer exercici de valoració delcurs, exercici dirigit tant a estudiantscom a professors i sobretot a membresde l’equip directiu de la UdL.

Enguany ha estat un anymemorable sobretot pels estudiants

de la UdL, també un any a tenirpresent per part de l’equip devicerrectors i degans que regeixen lanostra universitat. Enguany ha estatu n a n y d e m o g u d e s , d ereivindicacions. Des de les queixesdels estudiants de medicina perl’oferta de noves places a altresuniversitats d’aquesta carrera enllocde potenciar i invertir en les carreresja existents, l’enuig a Lletres per laclausura del Bar de la facultat, ambunes justificacions per part deldeganat brillants per la seva absència,

fins arribar al controvertit Pla deBolonya.

Recordem sobretot la campanyapromoguda per el Sindicat d'Estudiantsdels Països Catalans (SEPC) i lesAssemblees de Facultat i Escola a laUniversitat de Lleida. Una campanyaque va arribar al seu clímax en elreferèndum del passat 15 d’abril queva permetre a la comunitatuniversitària qüestionar l’aplicacióque s’havia dut fins ara de l’EspaiEuropeu d’Ensenyament Superior

(EEES) a la UdL.

Tot i que organitzar una consultapopular a una universitat pública no enshauria d’estranyar, sí que és curiós quela consulta l’autoorganitzi la pròpiacomunitat universitària després que elRector desatengués la petició que launiversitat celebrés oficialment elreferèndum, petició recolzada per mesd’un miler i mig de signatures.

Al passat claustre s’havia de prendreuna decisió que fes referència

Foto

: Io

n Cr

espo

LO CAMPUS · el periòdic universitari de Ponent ESPECIAL ESTIU 20088

a com havia d’actuar la UdL davantd’aquests comicis extraordinaris quevan acceptar per un 94,56% dels votsa favor de paralitzar la implantacióde l’Espai Europeu d’EnsenyamentSuperior (EEES). Accidentalment però,la secretaria general de la UdL en unlapsus de final de curs només vaincloure com a punt del dia un debatsobre la convergència europea del’Ensenyament Superior i la implantacióde l’EEES a la UdL, fet que vadesembocar al claustre en un debatestèril sobre què és Bolonya i vaimpossibilitar un posicionament fermdel claustre davant d’aquest i davantels comicis del 15 d’Abril, evidenciantencara més el dèficit democràticprovocat pel Rectorat en la imposiciód ’ a q u e s t p l a j a r e b u t j a tdemocràticament, sota referèndum iamb una victòria aclaparadora.

El problema que arrossega laimplantació dels graus a la UdL ja noés només la creixent dependència delsector privat, la també creixent

necessitat dels estudiants de cursarun postgrau a preus astronòmics deguta la mala qualitat del futur grau o laimposició d’assignatures, com llenguaanglesa per a la comunicaciócientífica, que predominen davant dematèr ie s mes impor tant s ipossiblement mes vinculades a lacarrera com podrien ser historiamedieval o geografia física, anticscavalls de batalla del movimentestudiantil i punts especialmentcriticats a universitats d’arreu delpaís.

El problema ara mateix és que seràde nosaltres? Pregunta que es fan elsestudiants de primer curs de geografia,història i història de l’art que el propercurs seran víctimes de la implantaciódels primers graus a la UdL.

Sembla estèril tot acte dereivindicació quan el dèficitdemocràtic de la universitat es tangran, però ja no només això, latupinada ha arribat a tals extrems que

alhora d’aplicar les noves carreresestructurades en graus s’avisa alsestudiants en una primera xerradainformativa, plena d’evasives més qued’informació, durant la primeraquinzena de maig.

Els estudiants són informats quela seva llicenciatura serà bescanviadaper un grau un mes abans d’acabar elcurs i sense tenir un marge de tempsnece s s a r i p e r a v a l u a r l e sconseqüencies d’aquest fet. A més lesultimes xerrades acabant d’informarsobre les convalidacions entre elprimer curs de llicenciatura i el segonde grau es realitza el dimecres 4 dejuny, dins la setmana d’exàmens idesafortunadament sense tenir encompte que la xerrada de Geografiava coincidir amb un examen.

Així es Bolonya i així ens laimplanten. En poc menys d’un mesels estudiants de Lletres ja s’han hagutde fer a la idea de que els implantenun nou pla d’estudis del que amb prou

feines saben com serà, excepte ques’acull a un programa de formació degrau i serà especialment genèric. Elsestudiants no només estan molestospel grau en sí sinó per la desinformacióque han rebut de la UdL i com s’hannotificat ens canvis de pressa i correntsals estudiants. Unes actituds per partdel Rectorat i el Deganat que hanacabat fent popular l’expressióUniversitat Bananera de Lleida perreferir-se al seu centre d’estudi.

Als propers cursos seran les carreresde l’ETSEA, Medicina, Dret, Filologies,Ciències Empresarials, Infermeria,etcètera les que les hi tocarà devaluar-se en graus. Caldrà veure comevoluciona tant el moviment estudiantilcom la universitat el proper curs persaber com acabaran, si es que ho fan,d’implantar l’EEES a la Universitat deLleida.

Paral·lelament, a altres universitatscatalanes sembla que els estudiantsestan prenent exemple del que es moua Lleida per reivindicar el mateixdèficit democràtic que sembla quecomparteixen les altres universitats.El passat 22 de maig a la facultat delRaval de la UB es va celebrar unreferèndum similar al de la UdL, tot ique només encarat als estudiants,qüestionant l’aplicació de les novesassignatures estructurades en graus.Un referèndum on el 97,38%d’estudiants de Geografia i Història iun 97,48% d’estudiants de Filosofiavan demanar també la congelació delsfuturs graus. A altres universitats comla UAB també s’està demanant passarl’EEES sota referèndum. Caldrà esperartambé a veure com acaba aquestalluita i com pot afectar tot plegat a laUniversitat de Lleida.

Mentrestant els estudiants hauremde seguir lluitant per combatre elsdèficits democràtics que arrossega laUdL i per recuperar el terreny perduta les empreses privades, cada cop ambmés presència i més incidència a lanostra universitat.

Per un ensenyament públic, popular ide qualitat, lluitem des de les aules!

Josep PinyolEstudiant de Geografia i membre delSEPC-Sindicat d'Estudiants dels PaïsosCatalans de la UdL.

Bolonya. Els quatre punts cardinalsReferir-nos al Pla Bolonya per a

la implantació de l’Espai Europeud’Educació Superior (EEES) ens obligaa reflexionar en quatre direccionsmarcades pel comú denominadord’una visió crítica de la proposta.

En primer lloc cal reconèixer lapràctica inexistència d’una discussiógeneralitzada i en profunditat sobreel projecte que ens ocupa. Es tractatalment d’una decisió des de dalt quees va aplicant, amb maneres verticals,des de les instàncies europees, capels centres d’ensenyament superior.I es trist constatar que les universitats,centre de debat, d’autonomia i dellibertat de càtedra per antonomàsia,hi tenen poc a dir, si no canvienfortament d’actitud, dins d’unentrellat que marca cicles, durades imoda l i t a t s d ’ ap renen ta tge .

Un procediment d’aquesta menano ens hauria però de sorprendre sitenim en compte els viaranys pocdemocràtics que identifiquen a la UnióEuropea que no atorga la darreraparaula al Parlament i que utilitzadubtosos mètodes per aconseguiraprovar el Tractat de Maastricht i perni tan sols aconseguir-ho en el cas dela Constitució Europea o del Tractatde Lisboa.

En segon lloc son innegables lesrelacions que el projecte EEES mantéamb el procés de liberalització deserveis de la Organització Mundial deComerç i amb la creació del MercatÚnic de la Unió Europea . El propirector de la Universitat de Bolonyaens ho recordava en una recent visitaa Barcelona: una de les gransavantatges del projecte és troba enla adaptació de la Universitat a les

necessitats de professionals generadespel mercat. Sense negar-ne lesclaríssimes vinculacions, sorprèn veurecom tal finalitat es col·loca en primerlloc oblidant el progrés delconeixement, la formació de lespersones en sectors no sempreapreciats per l’economia així, coml’atenció a les formes culturals mésdiverses.

En la mateixa línia resultenpremiats per les empreses aquellsestudis i recerques que els hi resultenmés útils. Tal situació, unida alfinançament sempre deficient de lesuniversitats públiques, col·loca aaquestes en situacions inversemblantscom és l’acceptació per tal d’ésserpatrocinats per Universia, projectedirigit per un personatge com EmilioBotin que tan a títol personal com enel Banco de Santander que presideix,

ha tingut reiterades denúncies de fraufiscal i d’actuacions laboralment iecològica denunciables a l’AmèricaLlatina. Altres universitats per ferfront al esmentat problema definançament han acceptat en el seuConsell Social i de manera escandalosaindústries vinculades al sector del’armament.

En tercer lloc el resultat del’aplicació del EEES resultaràindubtablement perniciós pelsestudiants més febles econòmicament.La dificultat de compaginar treball iestudis, els costos suplementaris dela mobilitat – curiosament del toteuropea, i ni tan sols mediterràniacom seria de desitjar - , la potenciacióde masters i postgraus, més cars, endetriment de les llicenciatures, mésbarates, acabarà discriminant alsestudiants de menor poder adquisitiu.

Foto

: Io

n Cr

espo

ESPECIAL ESTIU 2008 LO CAMPUS · el periòdic universitari de Ponent 9Si volen avançar en les seus estudis laseva única opció serà l’endeutamentbancari.En quart i darrer lloc, i japosats a dur-lo a la pràctica, elprojecte de EEES no ha comptattampoc amb els instrumentsimprescindibles per assolir alguns delsseus tant anunciats mecanismes. Lesinfraestructures universitàriesinsuficients, la impossibilitat deconstituir grups-classe reduïts,l’obsessió per la competitivitat entreestudis i la lluita per la captaciód’alumnes, l’arraconament de lesclasses magistrals i la dificultosainterdisciplinarietat no semblen pasaugurar el triomf del nou model quees proposa.

Que amb tant d’entusiasme peraquesta mal entesa propostamodernitzadora no ens passi el quepronosticava recentment el filòsofMiquel Candel en un article i que veniaa dir que correm el perill de que laUniversitat, nascuda com a tal aBolonya en el segle XI, no desapareguien el segle XXI amb un projecte queporta el nom de la mateixauniversitat.

Arcadi OliveresProfessor del Departament d’EconomiaAplicadaUniversitat Autònoma de Barcelona

Entusiàsticament, LO CAMPUS animarà la consultapública del “Llibre Blanc de la Universitatde Catalunya”

S’ha presentat públicament el“Llibre Blanc de la Universitat deCatalunya. Estratègies i projectesper a la universitat catalana”, i comtots els “Llibres Blancs” és unaaportació a l’elaboració de polítiquessectorials, però a més s’ha plantejatcom una proposta per obrir unaconsulta pública sobre els contingutsd’aquest document.

LO CAMPUS com un producte

Associació Catalana d’UniversitatsPúbliques (ACUP)

Universitat de Barcelona,Universitat Autònoma de Barcelona,Universitat Politècnica deCatalunya,Universitat Pompeu Fabra,Universitat de Girona,Universitat Rovira i Virgili,Universitat Oberta de Catalunyai la Universitat de Lleida

editorial al servei de la comunitatuniversitària de Ponent, no nomésestarem atents al debat públic del“ L l i b r e B l a n c ” , s i n ó q u eentusiàsticament hi col·laborarem il’animarem a traves d’aquests pàgines.

L ’ A s s o c i a c i ó C a t a l a n ad’Universitats Públiques (ACUP), hapromogut aquest “Llibre Blanc”, a mésde promoure el debat públic i s’hacompromès a publicar un Informe sobre

els resultats de la consulta. Ens quedamolta feina abans del 31 d’octubredel 2008 que és quan acaba el terminiper recollir les reflexions.

Segurament el final del termini ésmolt precipitat, i abans hagués calgutun “Llibre Verd d’idees” per acabaramb un “Llibre Blanc de propostes”ben concretades, però caldrà aprofitaraquest fòrum perquè TOTES, totes lesopinions s’hi sentin representades.

De la “Presentació” del “Llibre Blancde la Universitat de Catalunya”

Universitat vol dir generació deconeixement, vol dir nous modelscientífics, socials i humanístics queimpulsen el progrés, la convivència,la cohesió i l’afany de superació. Voldir tenir consciència de la missió quetenim encomanada, vol dir autonomiadel saber. Per això neix aquest LlibreBlanc, redactat després d’una llargatrajectòria de reunions, propostes,ponències i treballs, amb la implicacióde totes les universitats públiquescatalanes sota la marca d’Universitatde Catalunya. Més enllà del símbol,hi ha l’esperit. El decidit, ferm,insubornable concepte de cohesió. Enspresentem com a Universitat deCatalunya perquè hi creiem i perquè

vo lem canv iar e l panoramauniversitarid’aquesta nació, a travésd’un pacte conjunt, d’un acord sensefissures que s’erigeix en hereu de latradició medieval i que entra ambcontundència i responsabilitat en elmón contemporani.

Hem convingut a parlar de l’horitzóuniversitari del segle XXI, però no hemd’oblidar que la tradició, catalana ieuropea, ens remet a un passat onsituem l’origen del que entenem perUniversitat, el concepte pel qualtreballem i al qual hi aboquem elsnostres esforços. Reculem deu seglesenrere i ens trobem davant d’una deles institucions més antigues, amb mésprestigi i amb més capacitat de

renovació de la història de lahumanitat. Una institució, laUniversitat, que entén que elconeixement és un bé universal, mòbil,dinàmic, i que l’essència del saber,de la investigació, de la ciència, rauen la capacitat de poder transmetreles idees de generació en generació,per tal d’ampliar i consolidar l’imperide la racionalitat i del progrés.

En el Llibre Blanc de la Universitatde Catalunya es cristal·litza un procés.A partir del tresor que significal’autonomia, la capacitat de decisió,el dret a parlar amb veu pròpia perdefinir el paper que han de jugar lesuniversitats en la societat del nostretemps, la Universitat de Catalunya fa

públic un diagnòstic del present,estableix els objectius del futur ipresenta una bateria d’estratègiesque van molt més enllà de les meresintencions programàtiques o de lesparaules. Aquest document, el LlibreBlanc, és obert al diàleg constructiuen el si de la pròpia universitat i ambla resta d’institucions i d’agentssocials. Al mateix temps, però, és unapunta de llança tenaç, construïda desdel rigor, per tal de ser diferents iesdevenir millors.

Anna M. GeliPresidenta de l’Associació Catalanad’Universitats Públiques

Foto

: Io

n Cr

espo

LO CAMPUS · el periòdic universitari de Ponent ESPECIAL ESTIU 200810

Que és la Càtedra Jean Monnetd’Integració Europea de la UdL?

El Programa “Jean Monnet” -adoptat en memòria del pareintel·lectual de la Unió Europea iprimer President de la ComissióEuropea (Alta Autoritat CECA)- es vacrear per la Comissió Europea ambl’objectiu de “estimular l’excel·lènciaen l’ensenyament i la recerca en elsestudis sobre la integració europeadels establiments d’ensenyamentsuperior de tot el món”. Al si de lacomunitat universitària l’etiqueta“Jean Monnet” s’identifica amb unsigne d’excel·lència, ja que elsprojectes són elegits a partir delsmèrits acadèmics dels candidats en uncomplex procés de selecció.

La Cátedra Jean Monnetd’Integració Europea de la UdL -creadal’any 1995-, en matèria docent vaoferir el “Màster d’Integració Europea”(1995-1999). Màster que va comptaramb el patrocini de la representaciódel Parlament Europeu a Espanya, delConsorci de Promoció Econòmica del’Ajuntament de Lleida, del Patronatde Promoció Econòmica de la Diputacióde Lleida i de “La Caixa”.

Aquests estudis van possibilitarl’especialització al nivell de postgraud’un conjunt de llicenciats sobre temescom la Política Comercial Comuna, laprotecció del Medi Ambient o laCohesió Econòmica i Social en l’àmbitde la Unió Europea. Aquesta també vaser la finalitat del Curs de Postgrau“Expert/a en Integració Europea”(1999-2001), dirigit al millorconeixement de les polítiques i lesllibertats comunitàries, així com a launió econòmica i monetària i delsCursos de lliure configuració (des de1995 fins l’actualitat -2008-) obertsals estudiants de llicenciatura (Dret,E m p r e s a r i a l s , E n g i n y e r i e s ,Geografia....).

A més, la Càtedra va col·laboraramb el Centre de DocumentacióEuropea de la UdL en la publicació dela revista L’Avenir Europeu (1995-1999), que -juntament amb seccionsd’actualitat, d’opinió i de divulgació-, comptava amb una separata decaràcter c ient í f ic , dedicadaintegrament a la integració europea.

Mitjançant el Conveni d’AssistènciaTècnica i Assessorament ambl’Ajuntament de Lleida (1995-2002),la Càtedra va començar a exercirfuncions de consultoria. Així, va

participar en el procés de fixaciód’objectius, redacció de la normativa,avaluació i seguiment dels projectespresentats per les ONG locals peraccedir al cofinançament municipala ls projectes de cooperacióinternacional i les accions d’ajuth u m a n i t a r i a l s p a ï s o s e ndesenvolupament.

Els Projectes avaluats es dirigien arealitzar accions de cooperació ambpaïsos com: Nicaragua, Sarajevo(Bòsnia i Herzegovina), Colombia, Xile,Guatemala, Ecuador, Txexènia, BurkinaFaso, Perú, Mèxic, Zaire (RepúblicaDemocràtica del Congo), Brasil, Bolivia,Cuba, Tanzània, República Dominicana,Etiopía, Kènia, Txad, Romania,Lituània, Filipinas, Guinea-Bissau,Tinduf (Sahara-Algèria), Paraguai,Honduras, Moçambic o El Salvador.

La participació de la Societat Civil odel denominat “Sector No Lucratiu”ha estat molt important, presentantprojectes durant aquest període inicialtot un seguit d’ONG i d’associacions,com: Associació d’Educació PopularCarlos Fonseca Amador, Fundació LleidaSolidària, Alternativa Solidària- Plenty,Mans Unides, Acció Solidària pelsPobles. CIEMEN, Creu Roja Catalunya,Aigua per al Sahel, Ajuda en Acció,

Arquitectes Sense Fronteres, CentreLlatinoamericà de Lleida, Esclat -Associació Solidaritat i Servei SantaTeresina, SETEM Servei Tercer Món,Comité de Solidaritat “Òscar Romero”,Seminari Interdisciplinari d’Estudis dela Dona, Pau i Solidaritat, MedicusMundi Catalunya, Desarrollo Sostenido,Acull, Casal Amics de Cuba de Lleida,FAVLL- Federació d'Associacions deVeïns de Lleida, Banc de Recursos,Intermón, Acció Solidària Terres deLleida, Projecte Visió. AssociacióMèdica per a la prevenció de laCeguera, Fundació Pau i Solidaritat,Banc de Recursos, Assemblea deCooperació per la Pau -ACPPCatalunya, Acció Solidària-IGMAN,Associació Jovenil Pallars, Juristessense fronteres, ADRA (associaciónAgencia adventista para el desarrolloy recursos asistenciales, Pallassossense Fronteres, ACAPS- Associaciód'Amics del Poble Sahrauí, Ajuda enAcció, Fundació Josep Comaposada-UGT Catalunya, Fundación para eldesarrollo de la enfermería-FUDEN.

La Càtedra ha celebrat tambéConvenisamb d’altres institucions coml’Alt Comissionat de les Nacions Unidesper als Refugiats (ACNUR) que hapermès la realització, per partd’alumnes seleccionats en un

Foto

: Io

n Cr

espo

A traïció! Buscant peix a LleidaEl bon rotllo entre les universitats públiques és ben

evident, sobretot veient com degans d’unes d’aquestesuniversitats s’ajunten i critiquen altres universitatstambé públiques i agermanades a l’Associació Catalanad’Universitats Públiques (ACUP). Crítiques que sónperquè obren noves facultats de disciplines que ells jatoquen. És tot un bon rotllo surrealista, però moltnostre i molt nostrat, però que sobretot despista idiverteix el personal.

En aquesta mateixa línia les universitats públiqueses fan la competència buscant futurs alumnes de sotales pedres. Però això és broma, al costat de lacompetència que ens espera de les universitats privades.

Aquest “buscar peix”, és a dir, estudiants, s’arriba afer a les portes dels mateixos campus de l’“enemic”,i ja el tenim a les portes:

La Universitat de Vic, que legalment és una fundacióprivada governada per dues administracions públiquescom són l’Ajuntament de Vic i la Generalitat deCatalunya, que funciona amb un sistema conegut com“model UVic” de gestió privada i d’iniciativa i controlpúblics, ens està atacant per l’esquena i ens ha envaïtLleida amb uns panells que fan publicitat dels seuscentres.

La Universitat de Lleida hauria de contraatacar ifarcir tota la plana de Vic amb uns esplendorosos panellspublicitaris.

Som conscients que estem ara i aquí fent promocióde la Universitat de Vic, potser ens haurem de plantejaranar-hi a buscar un anunci i cobrar-lo, els nostrescomercials ens ho agrairien.

procediment públic, de pràctiques enl’àmbit específic de la protecció delsrefugiats, en l’Oficina de l’AltComissionat de las Nacions Unides perals Refugiats (ACNUR/UNHCR) aEspanya que té la seva seu a Madrid,des de el 2005 al 2007.

També la Càtedra ha exercitConvenis amb el Parlament deCatalunya, la Diputació de Lleida ol’Ajuntament de Cubelles (Barcelona).Les funcions d’assessoria i d’assistènciatècnica en aquest darrer cas varenculminar amb la inclusió de ladesembocadura i part de la llera delRiu Foix al terme de Cubelles a laXarxa Natura 2000 de la Unió Europeacom a espais protegits.

Entre les seves activitats destacala participació en projectesd’investigació com el "Euro-Mediterranean Post Graduate Studiesat the IES and ECI", finançat per laComissió Europea; el “EnvironmentalDevelopment and Human Rigths inthe Mediterranean Region/Desarrollomedioambiental del Mediterráneo yderechos humanos”, finançat pelMinisteri del Medi Ambient (Espanya)i el University Network de HelsinkiEspaña (Human Dimensión) (2000-2001).

Una altre activitat important haestat l’organització de reunionscientífiques d’alt nivell com les XIVJornades Jurídiques de la Facultat deDret i Economia de la Universitat deLleida: “La construcció europea: unreferent mundial”, Patrocinades porel Ajuntament de Lleida i La Caixa(2000); el seminari: “The Law of theInternational System”, co-dirigit pelsprofessors Alexandre Kiss (França) iDinah Shelton (Estats Units), amb elsuport del III Pla de Recerca deCatalunya 2001-2004 i les Jornades“El conflicte d’Iraq i el DretInternacional: el cas Couso” (abril de2008).

Per últim destacar les publicacionsen les que hi ha diverses d’obrescol·lectives dirigides des de laCàtedra.

Albert Galinsoga i Jordà.Catedràtic de Dret InternacionalPúblic.Catedràtic ”Jean Monnet” d’IntegracióEuropea. Universitat de Lleida.

ESPECIAL ESTIU 2008 LO CAMPUS · el periòdic universitari de Ponent 11

Àlbum de fotografiesEls nostres fotògrafs, col·laboradors amics que també fan fotografies depremsa i molts estudiants aficionats a la càmera, entre número i número deLO CAMPUS cobreixen professionalment o com a testimoni, múltiples actes iactivitats, algunes d’aquestes imatges les publiquem en articles, les que nosón publicades les col·leccionem i moltes seran penjades al nostre Webwww.locampus.cat

Totes les sèries són vives com el Web i seran ampliades constantment ambaportacions dels lectors, que animem a que ens enviïn material:fotografies@locampus.cat

A continuació presentem alguna de les nostres sèries, amb algunes de lesseves creacions i us convidem anar al nostre Web per veure la resta.

TOTES LES NOSTRES FOTOGRAFIES i +, a www.locampus.cat

1 Entrega d’Orles acadèmiques. (06/2008). Fotos de Xavier Goñi i Jordi V. Pou.Sèrie

2 Pintant un Graffiti a Lletres. (09/06/2008). Fotos de Ion Crespo.Sèrie

3 Concentració d’estudiants de Medicina a Barcelona. (29/04/2008).

Fotos del Consell de l’Estudiantat de la Facultat de Medicina de la UdL.Sèrie

4 Festa Major de l’Estudiantat 2008. (24/05/2008). Fotos de Marta Abella i Ion Crespo.Sèrie

5 Celebració de l’Agrònom de Ferro 2008. (08/05/2008). Fotos de Ion Crespo.Sèrie

LO CAMPUS · el periòdic universitari de Ponent ESPECIAL ESTIU 200812LITERATURA

Nova obra literària d’Àlvar VallsBÈSTIES I VIDES60 radiografies del regne animal

BÈSTIES I VIDES és un bestiari que, enparaules de l’autor, no té cap més pretensióque la de ser “un divertimento literari”.L’obra ofereix seixanta retrats d’espèciesdel regne animal que, en la línia tradicionaldel gènere, contrasten amb aspectes dela realitat humana, amb una notableaportació de crítica social que va des de

l’autor anomena “el carnaval de la vida”.

A continuació presentem tres textosde “BÈSTIES I VIDES. 60 radiografies delregne animal”, com un avançamenteditorial del llibre que la propera tardoreditarà Pagès Editors.

ELS DESIGNIS DE LA HUMANITATAmb la seva immensa testa,sense pressa ni renou,faci sol, faci tempesta,pels rostolls passeja el bou

A les calendes de l’estiu, estirat a sota del pàmpol, un pot lliurar-se a cogitacionsaltres que les que li dicten les industrioses urgències de la resta de l’any. Com si reposés,tens i alhora assossegat, en el dolç divan del psicòleg, amb esperit sincer i predisposata íntimes confidències, usarà dels nostres congèneres de terra, mar i aire per descabdellarveritats, vaguetats i cabòries entorn d’aquest peculiar mamífer de sang calenta que ésl’espècie humana. I, per iniciar aquest particular bestiari, quin personatge del regneanimal trobaríeu més adequat que el bou per inferir a través d’ell els designis de lahumanitat?

El brau sagrat Apis dels egipcis, el Minotaure de Creta, Zeus transformat en brau perraptar la jove Europa, són representacions vigoroses d’aquesta baluerna indòcil, demirada insolent i desafiant, quinta essència de la intrepidesa, sempre a punt d’envestir,esperit viril, gran fecundador. Aquella divinitat creada indòmita, aquell ésser valerós queen les primeries del món alçava els corns al cel bruelant als quatre vents ànsies deconquesta i designis de llibertat, va ser castrat per l’home i convertit en la més sotmesade les criatures.

Quan el brau va esdevenir bou, animal de treball per antonomàsia, el seu urc vaemmusteir, la seva incommensurable testa es va abaixar humiliada, i aquells ulls immensos,abans paradigma de fúria heroica, van reflectir irremissiblement l’apregonada tristesade qui se sap esclau.

Pere Quart, inspirat en un dibuix de Josep Granyer, ens parla de la dicotomia del bouen relació amb la humanitat en una cançó de bressol que va ser cantada per Raimon:

Dorm, petit, la mare et bressa,

cal que creixis ben de pressa;

Seràs brau

o de pau?

Seràs carn d’escorxador

o màrtit nacional?

Tant se val.

Per un bou

tot és prou.

Com podria el bou, amb tantes cartes de presentació, deixar de ser paràbola del’home?

Fou bou, per la còrpora, Luciano Pavarotti, i ho continua essent Montserrat Caballé.Pel trist destí d’estirar l’arada sota el bat del sol, ho són la immensa majoria dels mortals.Dels braus feréstecs, se n’ha perdut la casta; si per atzar en neix algun, és ritualmentdigerit pels cànons d’aquell ordre políticament correcte que castra la bèstia i l’aferra deper vida al jou.

MISSATGERA DE PARÍSEl seu perfil al campanar es dibuixa:és la cigonya, que el paisatge embruixa

Ocell de pas, és l’immigrant «sense papers» per antonomàsia al pla deLleida. Turista holandesa o alemanya, ningú no la inquieta, ni els éssers humansni tampoc els seus congèneres del regne animal, amb qui té segellat un estat depau perpètua. Quan arriba, als primers dies de la primavera, als campanars del’Urgell, del Segrià, de la Noguera, i als últims anys fins a Oliana mateix, laseva silueta estilitzada, amb el llarg coll, l’inefable bec i les potes primes isofertes com un parell d’escuradents, torna a la gent dels pobles retalls de vellamemòria.

Els campanars coronats per la cigonya són part del paisatge de la plana,Segre avall, i els vols nupcials sobre el riu esdevenen un espectacle inefable,d’aquells que només l’embriaga prodigalitat de la natura pot oferir.

Com el colom, la cigonya té dues cares: la bellesa plàstica de la seva imatgeen vol, la puresa del plomatge blanc i negre que es desplega airós en el seumissatge de pulcritud, i un altre vessant, més prosaic, que es constata en veurela sutzor que deixa encrostissada en els campanars, fins al punt de corroir lapedra amb l’acidesa dels purins. Poca gent sap que el pas de la cigonya perCatalunya costa un pressupost a l’erari públic, d’ençà que la Generalitat vasubscriure un conveni amb el bisbat de Lleida per a la neteja anual dels campanars.

Però tant se val: aquest ocell de fines línies, prudent i silenciós, que pujales cries a recer del temple tal com ho faria una diligent família cristiana,continua present en els somnis dels infants com el missatger que porta els petits

la fina ironia fins al sarcasme despietat.BÈSTIES I VIDES, però, no té, com altresbestiaris, una intenció moralitzadora, ansmés aviat presenta una visió personal delmón que ens envolta amanida amb unescertes dosis de cinisme, perplexitat i com-miseració. Un llibre per llegir com unavacuna contra les paranoies d’allò que

Foto

s: A

ndre

w C

ondo

n

ESPECIAL ESTIU 2008 LO CAMPUS · el periòdic universitari de Ponent 13

ÀLVAR VALLS i OLIVA (Barcelona 1947) és professor de català i escriptor.Des del 1967 fins avui ha prestat els seus serveis com a corrector i traductoren un gran nombre d’editorials. Ha publicat tres llibres de poesia (El carrode la brossa, 1968; Crit, 1980; Mester d’isard, 2003) i diverses obres de

narrativa juvenil i ha traduït al català més de seixanta obres literàries.Resident a Andorra des del 1979, ha practicat el periodisme d’opinió a lapremsa andorrana i ha dirigit diverses revistes i el diari Més Andorra. Hapublicat el llibre La nova Constitució d’Andorra (1993) i és autor del DiccionariEnciclopèdic d’Andorra (2006).

de París, i protagonitza també una dolça presència sonora que cada matí dóna elbon dia al veïnat, tal com destaca amb vers líric Rafael Alberti:

Si la cigüeña canta

arriba en el campanario,

que no me digan a mí

que no es del cielo su canto.

Sens dubte el poeta es referia al simpàtic ball de bastons que la bèstia interpretaamb el bec, allò que en terres de Castella en diuen machacar ajo.

Són cigonya totes les llevadores, que fan la feina atribuïda a l’ocell • la de portarels nens de París •. I per la merda que caguen sobre els llocs sants ho són tambéaquells cristians, purpurats inclosos, que a les altures d’avui encara no han digeritles ensenyances socials del papa Lleó XIII ni les regles d’humilitat del conciliVaticà II.

RESISTENT A L’EXTINCIÓQuan udola ja rossoladevers l’anyell innocenti ramats sencers endolaamb son menyspreu insolent

Heus-el aquí, l’amo i senyor del bosc, el malson del pagès que perdiala parla només de pensar en el seu nom, el terror de les bèsties pacífiques,que preferien morir espenyades que no pas degollades i esquarterades pelcruel sàtir carnisser. El conte de la Caputxeta Vermella ens n’edulcora laimatge. Però les espècies •inclòs l’animal humà• saben que quan el llopprofereix el seu terrorífic udol en el clarobscur d’una nit de lluna i celístia,poc s’hi pot fer per evitar la devastació. De la seva brutalitat, paral·lela aalguns aspectes de la brutalitat humana, en fa al·lusió Ausiàs Marc:

L’enteniment a parlar no venc tarde planament desféu esta raódient que el cos, ab sa complexió,ha tal amor com un llop o renard,qui llur poder d’amar és limitat,car no és pus que apetit brutale, si l’amant veeu dins la fornal,no ser ha plant e molt menys defensat.

No és veritat que el llop sigui una espècie en extinció. Fins admetent que els isardsi els cabirols del Pirineu ja no n’han de témer la fragorosa persecució i la queixaladaletal, resta dramàticament vigent aquella sentència que diu que l’home és un llop per al’home. La testa imposant del gran carnívor magre de carns amb els músculs en tensiói la fonda mirada anestesiadora per sobre del musell cobejós, l’home del carrer la reconeixtot d’una, tant en alguns espècimens d’encimbellada nissaga com en altres que el sotgendes de les seves mateixes files en el dèdal de la quotidianitat.

I tanmateix, endemés del llop amb casta de líder poderós i delerós de clavar les urpessobre proïsme, hi ha també, en l’ecosistema humà, el llop estepari, aquell ésser taciturni solitari que emet un udol esquerdat, sorgit de la desesperació, que Hermann Hesse vadefinir com el licantrop que pensa i que per això mateix és vist com un perill pels llopsde tots els poders i com un estúpid per les ovelles de tots els ramats.

Són avui llops paradigmàtics en l’estat pur de la bèstia els George Bush i els BenLaden, senyors de la guerra, amb tots els seus acòlits congèneres. Foren llops esteparis,segons Hesse, Sòcrates, Aristòtil, Jesucrist, Rousseau i Galileu, tots occits o perseguits,i als quals l’autor d’aquestes línies es complau a afegir Rosa Luxembourg, John Lennon,Aureli Escarré i Lluís Maria Xirinacs.

La gent del carrer del món d’avui poc més pot fer que assenyalar la presència delCanis lupus i, si el monstre s’acosta, cridar, com feien els nostres majors, el vellexorcisme: «Foc a la cua del llop!».

© Pagès Editors. Lleida.

Foto

: M

arc

Colo

min

es

LO CAMPUS · el periòdic universitari de Ponent ESPECIAL ESTIU 200814

Les ARTS: Retalls musicals

La místicade Scarlett

Hem escoltant moltes vegades el noudisc de Scarlett Johansson i us elrecomanem entusiàsticament. Us costaràtrobar-lo a Lleida i Comarca peròparafrasejant la propaganda de lespel·lícules: “...a les botigues de prestigiel trobareu”.

A l’espera de fitxar el nostre propi críticmusical, que volem que surti de Ponent,de la Universitat o de la bona mogudamusical que tenim entre nosaltres, enshem llegit i escoltat tot el que s’ha publicati dit sobre la nova cantant, sobre elproducte que ens ha ofert i sobrel’espectacular campanya de màrquetingque envolta el llançament de la cantant idel disc.

Algunes revistes nord-americanes nohan tingut pietat i li han donat una bonapallissa ficant-se en les qualitats vocals dela cantant. L’Entertainment Weekly, perexemple, col·loca el disc en la categoria“C” i li dedica unes enverinades floretes,en especial de que a la Scarlett li faltaexpressió a la veu i acabava dient que laveu està “... inspirada en l’ambient de ladrogues”. Cosa que creiem ho varenescriure mentre transitaven al·lucinantdesprès de posar-se alguna merda.

Rolling Stone

La revista més seriosa Rolling Stones liagrada donar puntuacions als discos i peltreball de la Johansson li va donar un 2,5sobre 5, encara que la va acabar demaxacar amb el següent comentari: “...la veu de Johansson és mediocre, no téres d’especial i el seu to és a vegadestremolosa, amb una lleugera semblançaal de la Marilyn Manson ...”. Tots un altresque al·lucinen.

Els fans de la redacció

A la redacció algú havia escrit sobre edisc: “Jo el trobo una passada. No en tincl

ni la més remota idea de quin estil és, im’importa ben poc, només sé que m’haanimat i m’ha creat passió pel que estavafent. Un disc que et dona força i il·lusió,ha d’ésser interessant per força.

Diuen que Johansson es una cantantde culta, suposo que volen dir per aminories, encara que per l’ampliapopularitat de la dona per les sevespel·lícules potser deixarà d’ésser deminories. Per a mi la seva veu com defusta, fosca i plena de sensibilitat em creapessigolles per tot arreu, a més lainstrumentació solemne, de marxa, queva en augment em crea tota una festamajor de sentiments que t’anima i et fariacridar.”

La crítica catalana

De la crítica especialitzada deCatalunya el millor que hem vist i que ensha agradat, és un escrit que varen llegira “EL Periódico de Catalunya” (21/5/2008)de Jordi Bianciotto. Era un article titulat:“Scarlett Johansson fa seu en un disc elmón de Tom Waits”. Del que us oferim unretall:

“... Scarlett Johansson ja no és tansols una estrella de Hollywood, sinó unasinuosa cantant que presumeix de gustosi amistats selectes. El temps dirà si el seuprimer disc, Anywhere I lay my head,consagrat gairebé completament alrepertori de Tom Waits i que surt aquestasetmana a la venda, és un desviamentcapritxós en el seu historial o la primerapedra d'una carrera en el món de la música.Per ara, el contingut no és anecdòtic:versions amb relleus, heterodoxes, vestidesper un despert equip de col·laboradorscaptats en l'escena del rock alternatiunord-americà.

¿Un vestit fet a mida? És possible, perbé que de confecció minuciosa. La veu deJohansson, corpulenta i amb un punt de

distància, lliga bé amb la producció deDavid Andrew Sitek, guitarrista i teclistade la banda novaiorquesa TV On The Radio.Músics com Nick Zinner (Yeah Yeah Yeahs)i Stuart Bogie i Martin Perna (Antibalas)construeixen un mosaic sonor frondós icanviant. I David Bowie apareix com ahumil corista en dues de les cançons”.

Selecciópersonal

“El disc no és ungreatest hits de TomWaits, ni sona com unhomenatge a les sevesa m b i e n t a c i o n spantanoses. Johanssonha escollit cançons detota la seva trajectòria,i no particularmentfamoses: la més antigaés I wish I was in NewOrleans, del disc Smallchange (1976); la mésrecent, Green grass, deReal gone (2004).L'imaginari tradicionalde Waits (aquellaferralleria ambulantenvoltada d'humitatsabstractes) dóna pas aun so més estilitzat,amb rajos d'èpica (lapeça instrumental queobre el disc, Fawn) i falques electròniques.

Un rock d'autor paisatgístic, ambtendència al drama i el mirador del qualés la peça Anywhere I lay my head, que,en les notes interiors, Johansson descriucom "l'himne del disc", i del qual destacael vers central: "Sigui on sigui que recliniel cap, allò és casa meva". La seva veutransmet sobrietat i contenció, i laproducció no la situa en primer terme. Noés el disc d'una diva, sinó d'una intèrpretque juga amb la discreció.L'única partitura

My headIs spinning roundMy heartIs in my shoes, yeahI went and setThe Thames on fireOh, nowI must come back downShe's laughingIn her sleeve boysI can feel it in my bonesOh, but anywhereI'm gonna lay my headI'm gonna call my home

WellI see that the worldIs upside‐downSeems that my pockets

Were filled up with goldAnd now the cloudsWell they've covered overAnd the wind is blowingcoldWell I don't need anybodyBecause I learnedI learned to be aloneWell I said anywhereAnywhereAnywhere I lay my headBoysWellI gonna call my home

Cançó original de TomWaits, gravadaoriginalment al disc “RainDogs” (1985).

Anywhere I Lay My Head

no waitsiana és Song for Jo, unacançóembolcalladora, amb aire decerimonial, firmada per Johansson i Sintek.

L'atracció de l'artista per Tom Waitsve de lluny; ella assegura que l'escoltades dels 12 anys. Les seves incursions com

a cantant han estat poc ordenades per béque simptomàtiques. Fa dos anys, va gravaruna versió de Summertime (Gershwin) enel curiós disc col.lectiu Unexpecteddreams: Songs from the stars, ambinterpretacions de diversos actors cantants(entre altres, Jeremy Irons i EwanMcGregor). Més informal va ser el seu salta l'escenari, l'any passat, en el festivalCoachella, de Califòrnia, per secundar elsseus amics The Jesus and Mary Chain.Anywhere I lay my head ara situa la brúi-xola en una direcció prometedora ...”

© Warner Music

Antònia Carré Concepció Llinàs

Realment, costa de creure que un paíscom el nostre, que celebra elsesdeveniments més insubstancials, hagideixat passar sense pena ni glòria el 75èaniversari de la consecució del vot femenía Catalunya. Fins i tot costa de creure ques’hagi deixat passar l’ocasió perquè algovern de la Generalitat hi ha partits quees diuen defensors, almenys teòricament,dels drets de les dones. De què serveixtanta retòrica sobre les desigualtats socialssi som nosaltres mateixos qui fem invisiblela història de més de la meitat de lapoblació catalana? Hi ha oblits, oi?, queclamen al cel, perquè potser és fàcilcelebrar centenaris literaris, com ara elde Mercè Rodoreda, però en canvi és difícilimpulsar debats polítics que destrueixinl’oasi de cartró on vivim.

Però sempre hi ha qui té memòria. Iaixò és d’agrair. Aquest és el cas del’Associació Dones per la Llibertat i laDemocràcia, que presideix JoaquimaAlemany, la impulsora l’any 1989 del’Institut Català de la Dona, que hapropiciat l’elaboració del llibre Les donestambé fem la democràcia (Editorial Mina),d’Antònia Carré i Conxa Llinàs. Aquestllibres és, doncs, el relat de la lluita deles dones per poder accedir a lademocràcia. Ara que també es commemorael 40è aniversari del famós Maig del 68,que si alguna virtut va tenir va ser,precisament, que va propiciar un canvi dementalitat respecte dels drets de les dones,no estaria gens malament que algú esdecidís a muntar alguna cosa que difonguésel paper que han tingut les dones en laconstrucció de la democràcia. I no emrefereixo només al sufragisme –o sigui, almoviment polític i social de caire feministanascut al segle XIX a Estats Units–, quebuscava la igualtat de vot entre homes idones. No, el que demano és que esvisualitzi la mirada femenina del món.

De moment, el llibre de les professoresCarré i Llinàs ens ofereix aquella part de

la lluita per la igualtat dels drets que esrefereix a Catalunya. Però les autores hanvolgut, a més, emmarcar el cas català dinsdels moviments de dones d’arreu quemaldaren per aconseguir el dret de votfemení al llarg dels segles XIX i XX. Desd’aquell 1893 en què Nova Zelanda vaesdevenir el primer estat on les dones vanpoder votar sense cap mena de restriccions,fins al 25 de maig de 1933 en què elParlament de Catalunya va aprovarl’anomenat Estatut Interior que reconeixiaper primera vegada el dret de les donesa participar en la vida política, havienpassat 40 anys i només 24 països de tot elmón havien admès el vot de les dones. Iencara en algun cas, com el de Sud-àfrica,el primer estat africà que va concedir elvot a les dones l’any 1930, eradiscriminatori, perquè només va serreconegut per a les dones blanques.Espanya va aprovar el sufragi femení l’1d’octubre de 1931, però això no va servirde gaire a les dones catalanes, perquèamb l’excusa que el cens femení no estavafet, no van poder votar a les primereseleccions al Parlament de Catalunya quevan tenir lloc el 20 de novembre de 1932.

Aquest aniversari invisible hauria deservir per reflexionar sobre un fenomenfrancament pervers. M’explicaré. Avui diales dones catalanes tenen reconeguts elsseus drets polítics i poden votar lliurementi, a més, a les escoles s’ensenyen drets ideures i tothom els sap i diu respectar-los; així doncs: per què les dones catalanescontinuen discriminades? Ai las! Deu serque, com ja he indicat en començar, laretòrica igualitarista de manual no assegurade cap manera l’equitat entre les persones,especialment si són dones.

Agustí Colomines.Professor titular d’història contemporàniaUniversitat de Barcelona

ESPECIAL ESTIU 2008 LO CAMPUS · el periòdic universitari de Ponent 15

“Les dones també femla democràcia”75è aniversari del vot femenía Catalunya.de Antònia Carré i Concepció Llinàs

Editorial MinaCol·lecció: Temps. Núm.3

LLIBRES : La nostra tria

Les dones iels aniversaris

invisibles

...

Entenem perfectament que t’avorreixinels polítics, les seves inauguracions i elsseus vernissatges, però això no treu queno coneguis l’obra de l’escultor catalàLeandre Cristòfol.

Si no has entrat mai al Museu d’ArtJaume Morera i no hi has vist el fonsCristòfol o no hi vas a veure l’exposicióLeandre Cristòfol. De l’aire a l’aire, tu,com a estudiant universitari, tens unproblema. Si ets de Lletres i estudies Art,

LO CAMPUS · el periòdic universitari de Ponent ESPECIAL ESTIU 200816Les ARTS:Centenari de l'escultor Leandre Cristòfol

Si t’han donat l’orla acadèmica de Lletres ino has vist una exposició de Leandre

Cristòfol: torna-la, carallot!pagat el Ministerio de Cultura i la SociedadEstatal de Conmemoraciones Culturalesper l’exposició i la procedència d’algunaobra i els buròcrates implicats ambmentalitat de caixa d’estalvis fent lesespanyes desfiguren la identitat d’un catalàdel món i no de la “Meseta”. Cristòfol noes mereix aquesta desfiguració personal.

En canvi, les peces no figuratives sónla gran passada de Cristòfol. Els entesoslletraferits postgarcians i giralt-miraclensen diran formes “biomòrfiques iorgàniques” i “objectes de funcionamentsimbòlic”: en definitiva, llenguatge demetges que a nosaltres no ens importa unborrall.

Per nosaltres, l’univers creatiu deLeandre Cr i stòfo l és la poes iatridimensional feta des de l’ofici i el rigor.No busquem una lliçó d’art ni desurrealisme d’aula, sinó que volem fruird’un recorregut artístic, apreciardirectament les figures i les ombres quees projecten a la paret, tal com Leandrevolia que fossin vistes.

S’hi ha d’anar!

Uns altres de Ponent

oficial—, ho inauguren tot: des d’arbres iponts fins a grans exposicions centenàries.

Oblida’t de tot això i actua, mou-te,fes cultura! Vés a veure l’exposició deCristòfol al Morera. És el museu del’avinguda Blondel. A 500 metres delCampus de Cappont, a un quilòmetre i migdel Rectorat i de la catedral de Lletres ia bastants quilòmetres de Medicina iAgrònoms. I no diguem a quantsquilòmetres de Belles Arts, perquè nosabem sota quin pont seran, ara que esqueden desemparats i sense local.

Però sobretot no t’espantis quan vegisuna espècie de vídeo o PowerPoint ambaspiracions frustrades en forma dedocumental que l’exposició del centenariprojecta ininterrompudament, perquè t’hitrobaràs un discurs espanyolitzador deCristòfol que et farà emprenyar. Feia tempsque no es veia que en tan poques fraseses digués tantes vegades "avantguardaespanyola", "artista espanyol", "artista delsfonamentals d’Espanya", "artista, al costatdels grans, de l’art espanyol". Renoi, ja!Catalanitzem en Leandre! Els paràmetresde Leandre Cristòfol eren Europa i el món.Va ser un català a París. Els diners que han

ets una estafa, i si ets d’una altra carrera,pots acabar sent un analfabet funcionalsense cap mena de cultura general. Déun’hi do, quin panorama. Que no ens hifiquem? D’acord, per tu faràs. Perònosaltres, els que creiem en Cultura i Arten majúscules, et continuarem donant latabarra.

Saps que passarà? Que sentiràs a parlarfins a la nàusea, i per part d’organismesoficials, polítics de tot pelatge i buròcratesde tota mena, del centenari del naixementde Leandre Cristòfol. D’una banda fan bé,molt bé, i els felicitem, però, de l’altra,inevitablement només busquen la imatgeinstitucional i personal i, sobretot,destrossen el que tenia d’avantguarda ide trencadora l’obra de Cristòfol. El sistemas’ho menja tot i, a casa nostra, localment,a la nostra i estimada Lleida, també.

Grafiters pagats per l’Ajuntament,artistes escènics subvencionats fins a lamedul·la, pintors i escultors convertits enla faràndula d’un sector dirigent que, ambvestits de senyor i encorbatats ells i vestitsjaqueta elles —evidentment, amb cotxe

Exposició:“Leandre Cristòfol. De l’aire a l’aire”Museu d’Art Jaume MoreraEspai 1: Av. Blondel, 40 baixosEspai 2: C. Major, 31, Edifici Casino, 1a plantaDel 3 de juny al 5 d’octubre de 2008

Aquesta exposició, emmarcada dins dels actes de celebració del centenari delnaixement de Leandre Cristòfol (Os de Balaguer, 1908 – Lleida, 1998), pretén destacarels trets essencials que caracteritzen el seu llegat. Així, lluny d’incidir en els discursoscronològics i en la presentació exhaustiva del seu treball — quantitativament parlant—, la mostra té la voluntat de remarcar, a través de cadascun dels diferents àmbitsexpositius que la componen, els itineraris pels quals transità l’univers creatiu de LeandreCristòfol, tot posant en evidència l’excepcional singularitat que caracteritza el conjuntde la seva obra, un corpus escultòric que transcendeix els límits d’una trajectòriapersonal i artística sovint poc coneguda, o coneguda parcialment, i que ha esdevingutun referent ineludible de la renovació de l’escultura espanyola del segle XX.

L’elecció del títol de l’exposició no és casual. La peça De l’aire a l’aire expressacom poques el caràcter emotiu, pulsional i poètic de la seva obra i l’especial preocupacióde Cristòfol per extreure les màximes possibilitats expressives dels materials queutilitza. Aquesta obra, la primera peça no figurativa que presentà públicament, vaesdevenir tota una declaració d’intencions per anunciar el compromís de l’artista ambuna nova manera d’entendre el fet escultòric, deslliurat de la seva concepció tradicional—tot i que mantenia el seu conreu com un refugi en el qual retrobar-se—, que indagasobre la relació de les formes amb l’espai i el moviment, atorgant-li una forta càrregamàgica.

Leandre Cristòfol s’obrí als camins de la no-figuració l’any 1932 a través de dueslínies de recerca: una primera relacionada amb el conreu de formes biomòrfiques iorgàniques, que alternava amb la construcció d’objectes de funcionament simbòlic,tots en l’horitzó de la poètica surrealista; i una segona d’experimentació escultòrica,desvinculada d’aquesta poètica, que proposava l’ús de materials funcionals i industrials,extrets directament del seu entorn més immediat, que l’escultor reordenava i combinava,llevant-los així la seva funcionalitat original, fins a assolir valors i sensacions plàstiquescarregades de lirisme.

Unes vies d’experimentació que conrearia al llarg de tota la seva trajectòria artísticaa partir d’una obra organitzada i presentada en forma de sèries experimentals (Ralentísespacials, Planimetries, Volumetries, Situacions, Ordenacions...) que denoten lavoluntat de fer de l’acte escultòric un joc de formes i de moviments impossibles, detransformacions semàntiques i plàstiques, que esdevenen, a la fi, objectes poètics.M

useu

d’A

rt J

aum

e M

orer

a -

Anto

ni L

oncà

ESPECIAL ESTIU 2008 LO CAMPUS · el periòdic universitari de Ponent 17Entrevista al Degà de Medicina, Dr. Joan Ribera

El maltractament del Departamentd’Universitats de la Generalitat fa canviarde tàctica la Facultat de Medicina i arrencael Graduat de Biomedicina> La bona relació amb el Departament de Salut contrasta amb la

d’Universitats. La recerca aguanta l’estabilitat de la docència

> L’objectiu és potenciar la Facultat de Medicina i un nou graduaten Biomedicina. Graduat ja promès avui per la Generalitat.

> El lobby de Medicina a la UdL és fonamental, malgrat que Riberaho rebaixi

Quan vam entrar al despatx pertenir una conversa amb el degà dela Facultat de Medicina de laUniversitat de Lleida, el Dr. JoanRibera, ho vam fer amb una actitud,però quan en vam sortir en teníemuna altra. Ni era tan “guerriller” comens havien dit ni era un crític mordaçd’institucions catalanes quediàriament n’ofereixen una de fredai una de calenta a l’ensenyament demedicina de Ponent. Tot al contrari,com si seguís un camí sembrat d’ous,el senyor degà teixia un discurs d’unalògica i claredat que tombava lacontrovèrsia. Ribera sap que és undegà que té un equip excel·lent demetges investigadors que són el seusuport en la docència i, per tant,només espera el cadàver dels políticsde torn que passin, perquèl’excel·lència de la recerca perduraràmentre els altres seran enterrats.

De tot això, ell ni paraula de formaexplícita, ja que com a bon gat vellamb 40 anys a la Universitat deLleida, sap que té la premsa davanti, malgrat que es fa el despistat il’home recollit quan el fotògraf fa laseva feina i no para de disparar elflaix, tot el discurs el tenia benpreparat i molt assumit de tantrepetir-lo. Un discurs que ha fetfortuna entre els estudiants i elprofessorat i que el Consell de Governde la UdL ha plasmat en un manifestadreçat a la Generalitat de Catalunya.

Quan vam parlar amb el degà,l’ANECA (Agencia Nacional deEvaluación de la Calidad yAcreditación) encara no haviaautoritzat definitivament les novesfacultats de medicina a Catalunya ila consellera de Salut de laGeneralitat, Marina Geli, encara no

havia anunciat a bombo i plateretque calien nous metges i que encontractarien de fora. O encara nos’havia celebrat el claustre de laUdL, d’on el rector en sortiria afeblitper una votació del seu informe degestió que va superar, però en quèla suma dels vots en blanc i elsnegatius superava els positius. O ques’arranqués la promesa al ConsellerHuguet del nou Graduat deBiomedicina.

>> Per què no és convenient quehi hagi noves facultats de medicinaactualment?

“La creació d’una facultat demedicina no és fàcil. Es necessita unaprofessionalització molt important delsprofessors, es fa un ensenyamentclàssic combinat amb un ensenyamentclínic, es necessiten hospitals. I ésaquí on ens diferenciem, amb el tipusd’ensenyament, que és totalmentdiferent. Crear una facultat demedicina no és una situació ques’improvisi.

Incrementar el nombre de facultatsha d’anar lligat a les possibilitats deformació, perquè nosaltres formemmetges que no poden exercir si no fan

una especialització. El coll d’ampollaper fer la seva activitat professionalel marca el nombre de places del MIR(metges interns residents). Si enl’àmbit estatal es formen 8.000estudiants de medicina i només hi ha5.000 places de MIR, per exemple, ala formació final només hi podenaccedir 5.000 persones. La capacitatque tens la marca el nombre de MIR ino les facultats de medicina. No espot exercir medicina a la pública si noestàs especialitzat, és a dir, si no tensel MIR.”

Hi ha organismes, com el Consell

LO CAMPUS · el periòdic universitari de Ponent ESPECIAL ESTIU 200818de la Professió Mèdica de Catalunya,que diuen que falten metges aCatalunya?

(El degà ens va treure un altreinforme d’experts que deia que s’haviad’incrementar el nombre d’estudiantsde medicina de Catalunya amb 100places anualment i que es fes a travesde les mateixes facultats existents o,en cas de no poder-ho assumir, crearnoves facultats)

“No hi ha un estudi real de lesnecessitats dels metges que esnecessiten a Catalunya. Ningú diu elnombre de places que falten, esqueden en genèrics. Però quants? Hiha estudis que diuen que falten metgesi que es vagi a les facultats existentsper formar-los, sobretot perquè ésmés barat. Medicina de Lleida té lacapacitat per formar més metges.Només necessita incrementar elpressupost per contractar mésprofessors. La resta, l’estructura bàsicade l’organigrama, la infraestructura,les té preparades per assumir 40estudiants més.”

Per què e l Departamentd’Universitats de la Generalitat creanoves facultats de medicina?

“Reunits amb la comissionadaBlanca Palmada, ens va dir quefaltaven metges i pels seus informesse’n necessitaven molts: “unmogollón”, sense concretar números.I que havia pres la decisió política decrear tres noves facultats de medicina,cosa que ha fet. Palmada ha intentatque la resta de facultats formessinmés metges, però a cost zero, senseinvertir.

L’Organització Mèdica Col·legial(Consell General de Col·legis deMetges de l’Estat) en una època esfelicitava de l’obertura de novesfacultats, després ha variat. Des defora sembla un procés de defensacorporativista?

“No ho crec. Realment enspreocupa molt la formació delsestudiants, que tingui una qualitat,perquè tenim una responsabilitatsocial.

Però mira: s’obren tres novesfacultats de medicina a Catalunya(dues de públiques, la de Girona i laPompeu Fabra, i una de privada, laInternacional) i formen 300 estudiantsmés, que entraran al mercat laborald’aquí a deu o onze anys per cobrirplaces com psiquiatria o pediatria. Osigui, parlem aproximadament del2020. El 2020 tenim clar quina serà lanecessitat de metges i quines àreess’han de cobrir. Faltaran pediatres ogeriatres? Què passarà el 2020 si n’hemformat d’una especialitat i se’nnecessiten d’una altra? O sigui, la cosano és tan fàcil. Obrim una facultat itindrem més metges: serà d’aquí a 10anys!”

No planifica ningú?

“No, ningú. Ni en el sistema sanitarila seva activitat està ben distribuïda,ni organitzada ni optimitzada lautilització dels recursos. Es volen obrirmés facultats a Catalunya i a l’Estat:on són els professionals per impartirclasses? Però, a més, fent d’11 a 14noves facultats a l’Estat, serà al voltantde dos o tres mil estudiants més.Metges que no podrà absorbir elsistema i crearan una bossa d’aturats.”

Dr. Ribera, fa més de polític quede degà!

(Ell va riure un munt i es va tornara disparar a l’argument)

“Si hi ha hospitals comarcals aCatalunya que busquen metges al’estranger és perquè el lloc de treballno el fan atractiu. Això no passa aLleida ni, evidentment, a Barcelona.Hi ha unes qüestions de territori: elprofessional no es vol desplaçar i hiha unes especialitats que no volenagafar. L’exemple són les 250 placesde medicina familiar que hi ha vacantsa Catalunya. S’ha de revalorar aquestaespecialitat i potenciar un sistemaatractiu al territori. Nosaltres, ambbeques de mobilitat, enviaremestudiants a fer pràctiques en hospitalscomarcals, i això també ajuda elmetge, perquè fa una tasca millor, jaque constantment s’està replantejantel que s’està fent.”

Vostè i els altres degans de lesaltres facultats de medicina quecritiquen les noves facultats fan mésde planificadors dels estudis demedicina de Catalunya que no dedegans de les seves pròpies facultats.

“Això no és així. Nosaltres hemd’advertir la societat del que potcomportar que hi hagi noves facultatsde medicina. Quan s’obre una facultatde medicina privada s’ha de garantirque la selecció d’entrada delsestudiants serà per una seleccióacadèmica i no per una seleccióeconòmica. No s’ha d’obrir la porta aestudiants que no tinguin la qualitatacadèmica. La nova facultat públicade Girona no ens preocupa perquèassegura distribució territorial sempreque tingui una dotació econòmica. Finsara ningú ha aclarit res.”

Doneu-nos raons per les quals valla pena venir a estudiar medicina ala UdL?

“Té molts avantatges. Primer, pelque fa a la docència, ha obtingut ladistinció Vicens Vives que marca laqualitat. Segon, és la primera que hacomençat a fer plans pilots europeusadaptats a l ’Espa i Europeud’Ensenyament Superior. Tercer, té unsistema de plans tutorials respecte alsestudiants i respecte als nouvinguts.Quart, compta amb uns laboratoris derecerca molt potents. Encara queestem en una àrea agroalimentària,la producció científica de la UdL és labiomedicina.”

La degana de la Facultat del Clínicde Barcelona diria el mateix quevostè diu.

“No, la nostra és una facultat demida humana. Els estudiants us hodiran, hi ha un fàcil accés a parlaramb els professors i amb el degà. Estroben ben acollits.”

A la nova Facultat de Girona seràigual.

“Pregunta a la comissionadaPalmada què ha contestat l’ANECA.Segur que hi haurà pressions polítiquesperquè Girona tingui nova facultat demedicina.”

És ben curiós, és l’únic degà queataca un govern i no diu ni noms ni

d e p a r t a m e n t s . Pa r l e u d el’administració en genèric. Vostè vacontra l’administració com si no hihagués un president de govern, unconsell del ram i una comissionada.Els seus estudiants fan el mateix.

“Jo els he dit les coses en privat itambé en públic.”

Algú diu que és un “degàmobi l i tzador d’estudiants”.

“No, no és així. És el CEEMCat(Consell d’Estudiants de Medicina deCatalunya) qui s’ha mogut, també enl’àmbit estatal, i també òbviament elConsell de l’Estudiantat de la nostrafacultat de medicina. Pel que fa al’Estat, els degans de medicina vamdonar el nostre suport a lamobilització.”

Ja hi ha noves facultats, no li hanfinançat noves places d’estudiantsde medicina a la UdL. I ara què?

“Volem que la Facultat de Medicinade la UdL sigui un punt de referènciaen medicina i biomedicina i hi estemtreballant. Nosaltres volem potenciarla Facultat de Medicina de Lleida. Araapostem per la biomedicina.

A totes les facultats del món estanfent un segon tipus de metge, elbiometge, que és un graduat o undiplomat que no fa tasquesassistencials, sinó que aplica teràpiescel·lulars i moleculars de la medicinamoderna.

Serem els primers a Catalunya detenir un graduat en biomedicina, quecomençarà el curs 2009-2010.

Nosaltres agafem l’experiència dela universitat alemanya de Marburg(Philipps-Universität Marburg del Landde Hesse, a prop de Frankfurt), queconeixem i hem visitat. Ara en faremun pla d’estudis del nou graduat i perfer-lo incorporarem especialistesd’aquella universitat alemanya. A més,tot ho planificarem establint mòdulscomuns entre les dues universitats ien el futur hi haurà intercanvisd’estudiants.

Aquesta és la nostra gran aposta.El que fem és potenciar l’importantequip d’investigadors que fandocència. La Facultat de Medicina ésun motor de recerca i també és unmotor importantíssim per la qualitatdels nostres serveis de salut. No nomésde Lleida, sinó també per tot elterritori.”

La conversa va ser llarga ambalgun off the record, però el que ensva quedar més clar és que elsproblemes de finançament allà onsón és en la docència, perquè hiintervenen les qüestions polítiques,mentre que en la recerca no tenenproblemes, perquè els equipsd’investigadors, mancomunadament,participen en totes les convocatòriesnacionals i estatals per aconseguirsuport econòmic per a projectes iinfraestructures. I el finançamentl’aconsegueixen perquè hi ha unreconeixement científic i perquè aLleida es fa recerca de primeralínia.

Foto

s: Io

n Cr

espo

ESPECIAL ESTIU 2008 LO CAMPUS · el periòdic universitari de Ponent 19SALUT

Exàmens, estiu... peròla mobilització per la qualitat delsestudis de medicina continua> Se segueix la recollida de signatures de tots els estudiants de la

UdL al Manifest del CEEMCatPeriodistes de LO CAMPUS van

mantenir una conversa informal ambtres dinamitzadores del movimentestudiantil de Medicina: MariaRodríguez, coordinadora del Consellde l’Estudiantat de Medicina;Eva Porqueres, secretària del Consellde l’Estudiantat de Medicina, iGemma Serra, secretària del Conselld’Estudiants de Medicina de Catalunya(CEEMCat).

Ens van presentar i explicar elsignificat de la reivindicació delsestudiants de Medicina, sobretotpensant en la seva futura etapa laborali del MIR; i lligant-ho amb la creacióde noves facultats de medicina.

En línies generals, ens van explicarel Manifest del CEEMCat, quereproduïm en aquestes pàgines.També, com segurament no podia serd’altra manera, hi va haver en lesexplicacions una total sintonia ambel discurs del degà de Medicina de laUdL. Ens van voler aclarir que va serl’estudiantat qui va convidar el degàa la trobada informativa sobre la

NO VOLEM METGES EN LLAUNAÚltimament s’està generant un debat sobre

la previsió d’un greu dèficit de metges en laSanitat Pública en els propers anys. En vers això,els governs autonòmics han proposat la creacióde 14 facultats de Medicina arreu de l’Estat.Aquest augment significaria duplicar el nombrede les facultats actuals.

Els dubtes que se’ns plantegen als estudiants,son varis: quantes noves places son necessàriescrear? Hi ha algun estudi sobre les necessitatsreals de metges en el nostre país? Per què lamajoria de les noves facultats seran privades?Per què la distribució centralitza la majoria deles facultats a Madrid i Barcelona? S’augmentaran

mobilització, que es va fer a la facultati no a l’inrevés.

En la nostra conversa no es vanestar de fer una duríssima crítica a lacomissionada d’Universitats de laGeneralitat de Catalunya per no havertingut en compte els estudiants al’hora de prendre decisions sobre elsseus estudis i sobre noves facultats.Sobretot la crítica se centra en el fetque no es vulgui invitar els estudiantsquan es fan reunions interde-partamentals amb Universitat i Saluti els deganats de Medicina.

La mobilització dels estudiants deMedicina de la UdL es pot considerarun èxit, d’una banda per l’assistènciaa la concentració de Barcelona, però,de l’altra, per la tasca informativaprèvia que s’hi va fer curs per curs.Una part important del pressupostanual del Consell de l’Estudiantat deMedicina s’ha utilitzat per a aquestamobilització, i s’ha ofert un mitjà dedesplaçament a costos mínims per al’estudiant.

Els mateixos responsables de

l’estudiantat donen les gràcies ifeliciten tots els que s’han mogut perles reivindicacions i segueixenencoratjant no només els estudiantsde Medicina, sinó també tots elsestudiants de la Universitat de Lleidaperquè signin el suport al Manifest

del CEEMCat.

En els diferents locals dels consellsde l’estudiantat de les diversesfacultats de la UdL estan dipositatsels plecs de signatures per donar-hisuport.

també els recursos per tal que no hi hagi undetriment en l’ensenyament públic? Aquestaugment de numerus clausus anirà acompanyatd’un augment en les places MIR?

Així doncs, és deure dels estudiants reclamaruna resposta per part dels diferents organismesimplicats. Per tant, des del Consell d’Estudiantsde Medicina de Catalunya i el Consejo Estatalde Estudiantes de Medicina hem iniciat lacampanya “No metges en llauna” i vam convocarconcentracions a 12 de les 17 ComunitatsAutònomes el passat 29 d’abril, mobilitzant així,a milers d’estudiants en tot l’estat.

En la nostra facultat, vam ser 150 estudiantsde Medicina que vam participar en laconcentració que tingué lloc a la Plaça SantJaume de Barcelona, on ens vam reunir ambestudiants de la UAB, UB i URV. Sumàvem uns600 estudiants en total, que vestits amb lesbates blanques, sostenint pancartes, xiulant ientonant els lemes de la campanya davant delPalau de la Generalitat, no vam passar gensdesapercebuts. “No a la massificació, sí a laredistribució”, “+ facultats, = recursos, -qualitat”, “Bates blanques, futur negre”, “ -facultats, + places MIR”, “Massificar metges, nocura pacients”. En el mateix acte, el Presidentdel CEMCat (alumne de la URV), va ser rebutpel gabinet de Presidència de la Generalitat,

onvan poder ser escoltades i enregistrades lesnostres disconformitats.

Amb tot això, i amb el suport dels degans id’altres organismes de la professió mèdica, hemaconseguit que el Ministerio de Innovación hagiproposat reduïr fins al nombre de 4 les facultatsque obririen portes el pròxim curs, de les 9previstes.

Des del Consell d’Estudiants de la Facultatde Medicina de la UdL, valorem moltpositivament l’alta participació que hem rebutdels estudiants i estem molt agraïts de l’alt graude conscienciació assolit. El nostre deure coma membres del Consell, era informar a l’estudiantde la situació i de les decisions que es volenprendre a nivell polític. Vam dur a terme vàriesxerrades informatives, vam entrevistar-nos ambla premsa, vam organitzar i subvencionar elsautocars per anar a Barcelona, i seguim ambuna recollida de signatures (només en la nostrafacultat, ja se n’han aconseguit 900).

Així que podem dir que el rol reivindicatiudels estudiants, continua present. I més encaraquan es tracta d’exigir quelcom tant importantcom és l’excel·lència en l’educació i l’atenciómèdica.

Eva Porqueres BoschÀlbum de fotografies de la Concentració de Barcelonadels estudiants de Medicina a www.locampus.cat

LO CAMPUS · el periòdic universitari de Ponent ESPECIAL ESTIU 200820

Manifest delCEMCat

Es reuneix l’Assemblea GeneralOrdinària del Consell d’Estudiants deMedicina de Catalunya (CEMCat),format pels representants legals delsestudiants de medicina de Catalunya,a les IV Jornades d’Estudiants deMedicina de Catalunya celebrades ala ciutat de Reus durant els dies 9 i 10de novembre de 2007. Davant lesrecents informacions aparegudes alsmitjans de comunicació referents al’educació i la professió mèdiques idonada la situació de desinformacióen la que ens trobem, exposa:

1.- El CEMCat es posiciona encontra de la suposada immediatacreació de noves Facultats de Medicinaa Catalunya. És un error prendredecis ions de tal magnitud itranscendència social de formaprecipitada i sense haver arribat a unconsens entre els col·lectius implicats.

2 . - E l CEMCat ex ige ix al’Administració un posicionament reali públic sobre la necessitat de crearnoves places de medicina a Catalunyaavalat per un estudi objectiu, on hiparticipin tots els estamentsrelacionats amb l’educació i professiómèdiques.

3.- En cas que l’estudi evidenciïuna manca de metges, el CEMCatdemana que l’augment del númerod’estudiants vagi acompanyat d’unaugment proporcional de recursos ales Facultats per garantir l’excel·lènciaen la formació mèdica.

4.- En cas que sigui necessari ques’augmentin les places, cal fer-ho ales Facultats existents, dins de lespossibilitats de les mateixes. Si calcrear-ne de noves, respectar ladistribució territorial i sempregarantint l’excel·lència en l’educaciómèdica en tot el territori català.

5. - E l CEMCat demana al’Administració una reflexió sobre lesconseqüències d’una sobreproduccióde llicenciats, per tal de no repetir lasituació d’atur mèdic viscuda als anys80. 6.- La manca d’especialistes, queno de metges, no se solucionaaugmentant el número de places degrau sinó amb una redistribució de lesplaces de formació especialitzadaofertades que s’ajusti a les necessitatsreals.

Conclusions

El CEMCat conclou que l’Administracióno està consultant als veritablesexperts, que són els estamentsrelacionats en l’educació i professiómèdiques. Per tant, s’entén que finsal moment no s’han contemplat latotalitat de les mesures possibles. Ésper això que el CEMCat exigeix ques’aturi immediatament la suposadacreació de noves Facultats de Medicinaa Catalunya, així com un posicionamentpúblic per part de l’Administració.

Reus, 10 de novembre de 2007

Que és el CEMCat?El Consell d’Estudiants de Medicina

de Catalunya (CEMCat) és l’organismeque agrupa els representants legalsdels estudiants de medicina deCatalunya i que té entre d’altres lessegüents missions: divulgar el màximd’informació que afecte als estudiantsde Medicina entre aquests, manteniruna actitud crítica i informativa en laformació dels estudiants de Medicinai promoure i defensar l’educació i lasanitat públiques.

Per tot això, el CEMCat davant lesnotícies de la creació de tres novesFacultats de Medicina a Catalunya esva veure obligat a manifestar-se endues ocasions, l’ últim d’aquestsmanifests podeu consultar-lo enaquestes pàgines.

El CEMCat s’ha posicionat vàriesvegades en contra de la immediatacreació de les noves Facultats deMedicina. El principal dels motius queens ha portat a aquesta manifestacióés la de vetllar per una Educació dignade la Sanitat. És per això que el primerpunt del nostre manifest sol·licita unconsens entre tots aquells estamentsimplicats en l’educació i exercici dela Medicina. Creiem que una decisiócom és la d’augmentar el nombre defacultats de Medicina (un augmentdel 50% respecte del nombre actualal conjunt de l’Estat) és elsuficientment seriosa per tal de reunir-se degans, rectors, sindicats,Generalitat i estudiants a arribar a unacord pel millor de la Sanitat pública.

La salut és una de les principalspreocupacions de la societat i un delsdrets bàsics, per això mateix creiemnecessària una llarga reflexió enqualsevol modificació que puga afectarel sistema sanitari.

En cap moment el CEMCat haqüestionat el dèficit de metges, ja

Història del CEMCati oportunitats, amb jornades de treballque aglutinaven a representants demolts sectors i destacats professionals.Cada cop més es va reconèixer laimportància del CEMCat per fer valerla veu dels estudiants de Medicina deCatalunya. Una veu que no s’haviatingut mai en compte, i que com lade la majoria dels joves d’aquest país,és més important del que sembl,Volem aportar el nostre gra de sorraper millorar la situació de la Salut iels estudis de Medicina a Catalunya,per garantir un major benestar per atots els ciutadans i ciutadanes deCatalunya.

Oriol Yuguero i TorresMembre Honorífic i exPresident delConsell d’Estudiants de Medicina deCatalunya.Regidor de Joventut de la Paeria-Ajuntament de Lleida.

EL Consell d’Estudiants de Medicinade Catalunya (CEMCat) es va constituirfa prop de 3 anys a Lleida. La idea vasorgir d’un grup d’estudiants queformàvem part del Consell Estatald’Estudiants de Medicina (CEEM) i quevam veure com els problemes i lessituacions que es vivien a nivell detot l’Estat, a Catalunya ja les havíempassat i fins i tot superat. Aleshoresvam començar a parlar amb lesd i f e r e n t s i n s t i t u c i o n s iadministracions, i des de la Conselleriade Salut de la Generalitat ens vanobrir les portes i van donar tot elsuport a la creació del primer Conselld’Estudiants de Medicina deCatalunya, i el primer consellAutonòmic que es creava a Espanya.

Aquesta iniciativa va ser vista ambcert recel pels companys del CEEM en

els seus inicis però després van veureque amb la transferència de lescompetències a Catalunya en temesde Salut i d’Educació, i la majorfacilitat per contactar amb els postresinterlocutors oficials, eren uns avalsproa importants per tirr endavantaquest projecte.

Finalment al febrer de 2006 vamrealitzar a Lleida la primera Jornadad’Estudiants de Medicina deCatalunya, on es va constituirlegalment el CEMCat, i es va escollirla primera Comissió Executiva, que jomateix, un lleidatà, encapçalava.La constitució va estar apadrinada pelDr. Vicenç Navarro, president delConsell Asesor de Salut de Catalunyai Catedràtic de la Universitat PompeuFabra. A partir d’allí el CEMCat vainiciar un camí fructífer, ple d’èxits

que creiem que aquesta no és la nostratasca ni tenim els mitjans per fer-ho.Només hem exigit un estudi objectiui rigorós que demostre la suposadamancança de metes, en aquesta únicasituació entendríem un augment delnombre de places en els estudis deMedicina que hauria de realitzar-seestudiant totes les alternativespossibles.

A més, finalment, en cas que forennecessaris més metges, tenimconstància que no en serien de totesles especialitats, per això mateixsol·licitem estudis en relació al sistemaMIR pel qual optem a les citadesespecialitats. No és cap solucióaugmentar el nombre d’estudiants sidesprés, com passa cada any,determinades places queden buides.Ca l re f l ex iona r de pe rquèdeterminades especialitats no són

escollides pels estudiants: potser lescondicions no són les òptimes? Potserla precarietat laboral no ens quedamassa lluny? De ben segur, cal unareforma sanitària en la que elsprofessionals es senten més còmodesen les seues tasques, aconseguint aixíuna millor atenció sanitària, és aquestala nostra màxima preocupació:aconseguir una sanitat pública i dequalitat en benefici de la societat.

Per tot això convidem a tots elsestudiants a reflexionar sobre el tema,ja que és el nostre futur el que estàen joc, i encara que semble lluny noho està tant...

Per qualsevol dubte o aclarimentvos animem a enviar un correuelectrònic a la següent adreça:presidencia.cemcat@gmail.com

Zeus Serrano i SolerPresident del CEMcat

Fotos: Consell de l’Estudiantat de la Facultat de Medicina de la UdL.

LO CAMPUS · el periòdic universitari de PonentESPECIAL ESTIU 2008 21SOLIDARITAT / ONGs

Cooperaamb 3 euros!

Una de les maneres de canalitzartasques de cooperació a la Universitatde Lleida és la cooperació internacionalrealitzada a través del “Centre deCooperació Internacional” que depèndel Vicerectorat de RelacionsInternac ionals i Cooperac ió.

A través d’aquest organismes la UdLpotencia la Campanya “Dóna el teu0.7 %” confluint amb la mateixacampanya que en diverses formesinstitucionals i/o cíviques és fan aLleida i arreu.

En aquesta Campanya la UdL hi fauna aportació econòmica com centreeducatiu i també el personal docent ide recerca, com el personaladministratiu i de serveis hicontribueixen econòmicament.

Estudiant = 3 eurossolidaris

Orientat als estudiants actualmentés fa una crida i una proposta, coms’ha fet altres anys, perquè tambécol·laborin a la Campanya “Dóna elteu 0.7 %” i se’ls hi demana unaaportació voluntària única de treseuros.

La manera de donar-los és que quans’ompli el full de matricula, allà ons’especifica la possibilitat de fer unaaportació voluntària de 3 euros, dinsde la Campanya, l’estudiant marquique “sí”. Això representarà que quanli cobrin la matrícula hi afegiranaquesta quantitat.

Hi ha moltes maneres de col·laboraren cooperació, però aquesta ja té unagarantia de canalització i rigorinstitucional, a més de tenir nombrososprojectes acabats i en marxa.

Fotografia de Rafael Barta i Martin, estudiant de segon d’Educació Social de Ciències de l’Educació de la UdL. La fotografia titulada “L'ullindiscret”, feta a Kano (Nigèria), va guanyar el IV Concurs de Fotografia entreCultures, organitzat per la Facultat de Ciències de l'Educacióde la Universitat de Lleida.

La Cooperació Internacionalinstitucional a la UdL

El Centre de CooperacióInternacional (CCI) és un servei dela UdL, adscrit al Vicerectorat deRe lac ions I n te rnac iona l s iCooperació, que va néixer l’any 1994amb la finalitat de sensibilitzar,formar i afavorir la solidaritat de lacomunitat universitària, i laciutadania de Lleida, envers lasituació de desigualtat i de mancade justícia social que pateix una partimportant de la humanitat. A laUniversitat, com a institució que téun compromís social, li corresponassumir una responsabilitat en lalluita contra la pobresa i l’exclusió.La Universitat de Lleida, va fer seuaquest compromís en afirmar que:“La Universitat de Lleida promou lacooperació en els camps de ladocència, la recerca, la tecnologiai la cultura amb els pobles i elscol·lectius menys desenvolupats ambla finalitat de reduir la diferènciaentre els pobles i potenciarl’educació allà on més la necessiten,tot fomentant valors de solidaritatbasats en l’enriquiment mutu”(article 6.3, Estatuts de la UdL). Perdonar efectivitat real al mateix elConsell de Govern adoptà l’Acord155/98,de 23 de novembre de 1998,a partir del qual es va comprometrea destinar el 0’7% dels seus ingressospropis i patrimonials a activitatsrelacionades amb la sensibilització,

f o rmac ió i coope rac i ó a ldesenvolupament. A partir d’aquestaportació i de l’esforç generós isolidari que realitza una part del PDIi del PAS, fent una aportacióvoluntària, s’han finançat en aquestperíode més de 30 projectes decooperació i mobilitat solidàriavehiculats a través de lesconvocatòries d’ajuts del Centre deCooperació Internacional.

A més el CCI té també entre elsseus objectiu prioritaris: potenciarla formació i la recerca en l’àmbitde la cooperació aldesenvolupament humà, ambel suport d’un centre derecursos especialitzat(CIDD), sensibilitzar sobreels problemes que afectenals col·lectius socials mésdesafavorits del nostre entornlocal i col·laborar amb altresinstitucions i entitatspúbliques i privadesdedicades a lacooperació il’acció socialsolidària.

En la mesura que es compleixinaquests objectius la Universitat deLleida participa en la ineludible einajornable missió de bastir unasocietat més justa i igualitària queconvisqui en harmonia amb l’entornnatural tot respectant els drets deles futures generacions.

Podeu trobar més informació a:http://www.udl.cat/serveis/cci.html

Núria Camps i Mirabet

Directora del Centre de Cooperació

Internacional dela Universitatde Lleida

LO CAMPUS · el periòdic universitari de Ponent ESPECIAL ESTIU 200822

Breu cronologia de la història delmoviment 0’7 i + de Lleida

SOLIDARITAT / ONGs

L’any 1994, com a reflex del quepassa a la resta de l’estat i pujant al’onada mediàtica a Lleida es dur aterme una acampada a la Rambla deFerran. El missatge era demanar el0’7 ja del PIB a institucions iadministracions per als païsosempobrits i sensibilitzar a la poblacióde la situació que pateixen aquests.

Fou una decisió que van emprendrecol·lectius ja existents a Lleida,l’acampada va produir una reaccióespontània, però amb gran acceptacióde la ciutadania. Amb una organitzacióanàrquica, moltes hores de convivènciai multitudinàries assemblees ambmolta diversitat .

Durant els anys 95-96 i desprès dela decisió de l’ajuntament de cedir el0’7 comencen a posar-se els fonamentsde l’actual Coordinadora de ONGD’sde Lleida. També és en aquesta fasequan es comença a organitzar elmoviment a Lleida, es crea la Comissió0’7 i + de Lleida. Les accions desensibilització (concerts, tertúlies,etc)i una estructura en comissions detreball, és gràcies en part a les 24hde convivència , assemblees i presade decisions sempre per consens quees repeteixen en el tancament a laparròquia de ST Andreu. Tancades quese succeïen arreu de l’Estat.

Un nou missatge es va forjantdavant les fa l ses promesesinstitucionals que només s’agafen aun 0’7 quantitatiu que no compleixen: 0’7 i +, Més transparència i qualitat.Posa en marxa la teva solidaritat. Lesganes de treballar i la gran diversitatdels membres del moviment de Lleida

(persones artistes, periodistes,ideòlegs) culminen amb una acció queesdevindrà un precedent i unaprenentatge pel moviment. Lapenjada a l’edifici Winthertur.

L’any 1998 el PP presenta a tràmituna llei de Cooperació que intensificales accions del moviment a nivellestatal amb la campanya per una Lleide cooperació justa i solidària.

Aquest és un moment de maduresade la comissió 0’7 i + de Lleida. El seunivell d’activitat esdevé un referentpel moviment estatal , incrementa lasensibilització, i pressió a nivell local(el 0’7 de la UdL). Però en aquestmoment es produeix un canviimportant en la trajectòria delmoviment: La penjada a la Seu Vella,a l’abril de fa 10 anys. Un movimentlocal amb repercussió quasi diària alsmitjans de comunicació locals,nacionals i estatals: Lleida esdevindràun reflex, una imatge per la resta del’estat i Catalunya.

Aque s t impu l s d ’ a c c i on sesbojarrades, impossibles però queacaben funcionant persisteix i culminaamb la Campanya per l’abolició deldeute extern,els anys 1999-2000.

El modus operandi d’aquestmoviment social basat en l’autoaprenentatge, consens, el treball enxarxa, s’adaptava perfectament a laproposta agosarada d’impulsar a nivellestatal una consulta social per al’abolició del deute. Es traslladavaaixí la implicació al conjunt de lapoblació, seguint l’exemple dedemocràcia participativa de la

consulta zapatista.

Un cop més Lleida continuavaessent la imatge i en aquest cas elmotor del moviment estatal. Desprèsde l’experiència pilot amb elreferèndum local del 1999, s’impulsàuna xarxa construïda de baix a daltque s’estén al llarg del territori, i quefa un ús pioner de les NTIC: laRCADE/XCADE. Aquesta, absorbirà laplataforma 0’7 i altres moviments,amb l’objectiu de realitzar unaconsulta social estatal coincidint ambles eleccions generalsdel 2000.

S’aconseguirà la participació demés d’un milió de persones en l’àmbitestatal i es comptarà amb uns 10.000voluntaris repartits en els més de 400nodes o nuclis de població.

Laura Marín i Barbé

Estudi Moviment 0’7 i + de Lleida,impulsat per la Coordinadora deONGD’s i altres moviments socials deLleida.

LO CAMPUS · el periòdic universitari de PonentESPECIAL ESTIU 2008 23

transversal i pluralPaís dels Pirineus

PresentantARAN

Una miradad’un

“Programa Victor Balaguer” de l’Associació cultural Vivència Aranesa que té com objectiu la difusió d’Aran a l’exterior

TREKKING A ARAN:La travessia Setau SagèthEl Setau Sagèth (El setè segell) és una travessia circular per la Val d’Aran que començai acaba a Vielha, amb 130 quilometres de recorregut i 9100 metres de desnivell acumulats.L’empresa privada “Camins” n’ha preparat la proposta i n’ofereix assistència.(www.setausageth.com - www.camins.net)

El Setau Sagèth, no deixa de ser un altre circuit…, tour…, o com vulguem dir-li, iencara que en el fons té la mateixa intenció que tots els demés, o sigui donar a conèixerl’entorn i les seves meravelles naturals però aquí hem intentat a més a més, sensibilitzardel que tant s’ha sent parlar avui dia... de la SOSTENIBILITAT. No de la sostenibilitatd’avui en dia que tan cara es de veure, sinó de la sostenibilitat històrica que va mantenirtan de temps viu els nostres Pirineus i en concret la Val d’Arán.

Temps fa temps, neix Vielha. Quina visió d’estratègia i aprofitament del terreny; ies justament, on la Val fa un angle de noranta graus i es troben els quatres puntscardinals.

Bé, dons aquí, s’inicia el nostre camí i on l’acabarem al cap de cinc dies, resseguinel gran recorregut GR-211.

Passarem per poblets com Vilac, Mont, Montcorbau, Betlan, Vilamòs i arribarem aBossòst, considerada la capital del Baix Arán. Tot això resseguin els antics caminetsveïnals que els comunicaven entre ells, i contemplant les senyalsque ens van deixarels primers habitants reconeguts, representades en meravelloses esglésiesromàniques.Arribarem a Les, tot mantenint la mateixa tònica d’humanitat. Aquellesgents no tenien masses problemes de sostenibilitat. Sabien viure amb el que la terraels donava i la respectaven. Continuarem fins a Caneján on els Romans van muntar un

“castrum” per vigilar els intrusos que entravena la Val, d’aquí el seu nom de “Can et Jan”(campament i porta). A partir d’ara ens endinsaremen possiblement la vall més exuberant de la Vald’Arán. La Val de Torán (Vall de Torrents) higaudirem del seu entorn fins arribar al Refugi deraHonería on a principis del segle passat eren elsforns de tractament de mineral que baixaven deles Mines de Liat, per on passarem al dia següent.A partir d’ara ens endinsarem en terreny d’altamuntanya i passant per l’Estany de Liat,contemplarem les antigues Mines de Liat.

Possiblement l’època industrial va marcar la fi de la dita sostenibilitat; tot i així,aquí els bous transportaven els minerals, junt amb els sempiterns pastors, que vanfer possible que avui ens puguem passejà per aquests indrets. Per la Vall d’Unhola ienvoltats de caigudes d’aigua vermelloses, degut arribem a Salardú, capital del Nautal miracle del ferro,Aran. Ja hem trepitjat les tres capitals de l’Arán, Miei Aran(Vielha), Baix Arán (Bossòst) i Naut Aran (Salardú). Continuarem cap a Arties, de onsobre qualsevol comentari; camineu i observeu, i més enllà veieu la Val de Valartiespresidit per el majestuós Montardo, al fons de la vall, muntant guàrdia. Envoltats demajestuosos cims i penya-segats arribarem al Port de Rius, pas històric de ramadersi comunicació amb la veïna Ribagorça i per on arribarem al Refugi Conangles encaraen terrenys de la Val d’Arán.

Avui, l’últim dia, passarem el Port de Vielha per antonomàsia l’històric de la Vald’Arán. L’historia l’estareu trepitjant constantment i notareu que hi havia paraulesque llavora’ns no eren necessàries..... per exemple: sostenibilitat.

Fa dies necessitaven i estimaven la terra.

Ben vinguts a Vielha un altre cop.

Aleix Saura i CarullaGuarda del Refugi Era Honeria

Universitat Occitana d’Estiu 2008 a Nimes< Occitània, passat e avenidor >

Fòrta de mai de mila annadas d’unacultura excepcionala, provesida d’unaliteratura de tria e d’una lenga que liporgís son unitat dins lo respiech de ladiversitat de cadun, Occitània, territòrigrandaràs espandit sus tres Estatsd’Euròpa, constituís un exemple unencsai que e de tot biais excepcional demestlas nacions. De segur, i aguèt pas jamai,dins los sègles, un vertadièr Estat occitan,lo quite nom d’Occitània es pas d’unusatge universalament reconegut, sonistòria es estada mai que tragica, sasriquesas escampilhadas e rasteladas, sarealitat contestada e escanada e pasmensa capitat de perdurar, de resistir e desalvar ribon ribanha una part de de sonereitatge, una part pichòta sai que emacada, mas essenciala per èstre presentaa l’intrada del sègle vint e un.

L’Universitat Occitana d’Estiu, 32 enade nom, convida a soscar, a s’assabentarsus l’istòria nòstra de segur, ambl’evocacion de la glòria literària delsTrobadors e l’epopèia tragica de laCrosada, mas tanben de totes loseveniments que marquèron los sègles dela Renaissença fins a l’ora d’ara en passantper Mistral e lo Felibrige. Un passat evocatper s’ancorar dins lo present e per s’acararmelhor a l’avenidor. Que per fòrças denosaltres Occitània, per son quiteconcepte, per sa plaça al mitan de l’Arclatin, per sa lenga al còr de l’espandiromanic, per los auvaris de son istòriatrebolada, demòra portaira de valorsumanas, modèrnas e originalas, que lifaràn menar sa pèira dins la bastison delmonde de deman.

Servar los pès tancats dins nòstre

redond, lo nòstre airal, per escampar almièlhs la bòcha dins l’amira comuna, aquílo biais de capitar al jòc de petanca, mases tanben, per nosaltres l’enjòc de nòstreengajatment e d’una soscada que volèmla mai doberta e la mai fruchosa que sepoirà.

Jòrdi PeladanVici-president MARPOC-Maison pour l'Animation et la RecherchePopulaire Occitane-

Universitat Occitana d’Estiu 2008Del 5 al 9 de julhet a NimesCollègi Revolucion

Lo programa

Dissabte 5 «Dobertura, istòria»9.30 Acuèlh e dicha de benvenguda10.45 Legidas de tèxts de Max Roqueta« D’une source à l’autre» CompagnieMais Pas Vraiment12.00 Remesa dels prèmis Mesclum,aperitiu.14.30 «A l’entorn de la valor deLARGUESA dins quauques tèxtes detrobadors ». Michèle Stenta16.00 « Alienòr d’Aquitània, reina doscòps » Viviane Roux, Claudine Paul.17.45 « Catharisme et Histoire : unequestion encore piégée ? » Anne Brenon21.30 Serada Teatre al Teatre Periscope« La pastorala dels volurs » de MaxRouquette par la Compagnie GargamèlaDimenge 6 « Jornada Max Roqueta »9.30 « Los personatges dins Vèrd Paradís» Magali Fraisse.

11.00 « L’exilh dins l’òbra de MaxRoqueta » Marie Jeanne Verny.14.30 «Lo teatre de Max Roqueta » JeanClaude Forêt.16.15 Taula redonda « L’òme e l’escrivan» Marie Jeanne Verny, Magali Fraisse,Claire Torreilles, Philippe Gardy, JeanClaude Forêt.18.15 Presentacion de l’associacion «Amistats Max Roqueta»19.00 Aperitiu ofèrt per la Comuna deNimes21.30 Serada Teatre al Teatre Telemac« Jesus II » d'après Joseph Delteil par laCompagnie Beau Parleur.Diluns 7 « Passat »9.30 « L’âge d’or : quête édénique etconscience du passé dans l’Occitanielittéraire médiévale » Gilda Caiti Russo.11.00 « Renaissença felibrenca » PhilippeMartel.14.30 « Renaissença barròca » PhilippeGardy.16.00 « La chanson d’Antioche » JeanFrançois Gareyte.17.45 « L’imatge del meridional dinsl’istòria » Philippe Martel.21.30 Serada Max Roqueta al TeatreTelemac « Paroles pour le vent » GroupeAlba Canta et Tom Torel.Dimarç 8 « Rapòrts amb Catalonha »9.30 « Las relacions entre catalans eoccitans jos Jaume 1èr » Albert Hauf iValls.11.00 « Las relacions ente occitans ecatalans a l'epòca modèrna (s. XVI-XIX)» Patrici Pojada.14.30 « Mistral e Verdaguer : de Mireioe Calendau a Canigó» Joan Alegret16.00 « Similitudes langue occitane etcatalane » C. Balaguer.

17.45 Taula redonda «» PierrePessemesse, CAOC Occitan e EnricGarriga i Trullols, CAOC Català.21.30 Serada Concèrt al pichòt temple«Lo còr de Galeison ».Dimecres 9 «Avenidor »9.30 « L'escòla e l'ensenhament : 3parucions recentas, escambis amb losautors. Philippe Martel e MJ Verny.11.00« Avenir de l’Arc Latin » PhilippeLangevin.14.30 « Aujourd’hui et demain, quelleagriculture et quel est son rôle dansl’entretien du patrimoine et dupaysage ? » Bruno Rivollier.16.00 « » R.Firmin.17.45 « Les acteurs pour l’avenir »Claudine Paul.21.30 Serada Concèrt Balèti al CollègiRevolucion « D’òc e d’ailà ».

MARPOC-Maison pour l'Animation et laRecherche Populaire OccitaneCaire d'Òc 4, rue Fernand Pelloutier30900 NîmesTel. +04 66 76 19 09Fax : +04 66 36 71 01marpoc2@wanadoo.fr

Setau Sagèth

Potser sí que hi ha algun o algunabidell/a malhumorat/da, de malajeia i a la lluna de València, peròtots els que hem trobat i que s’handeixat fotografiar en les deufacultats de la Universitat de Lleida(sempre nosaltres hi posem lesfacultats adscrites), només ens hanofert cortesia, humanitat i ganesd’ajudar.

Cada facultat (oficial o adscrita)és un món i cada campus (vell onou), un altre, però el bidell engeneral i en la seva polivalència,entre d’altres feines, ens dónainformació, dóna suport a ladocència a l’aula; subministramaterial i equipament, controla idóna acolliment a visitants, és lapersona de la correspondència,c a n a l i t z ai n f o r m a c i óinterna, tancai obre llums,tanca i obree d i f i c i s ,c o n t r o l a icustodia claus,

Aparentment tothom sap queés un/a bidell/a o un/a conserge,també en llenguatge més acurat,dins de les escales de personal se’lsanomena “auxiliars de serveis”;encara que en realitat tant alsprofessors o als investigadors comals estudiants, així com a la restade personal administratiu i deserveis, els costaria de distingirquè és un/a ordenança, un/abidell/a o un/a uixer/a.

Col·loquialment, tots aquellssenyors i senyores que estandarrere d’uns taulells o dins unaespècie de peixeres a les entradesi recepcions de les facultats de launiversitat són els conserges.

Però nosaltres, que som delletres i ben parlats, els direm“bidells”, i a més ho farem perquèvolem popularitzar la denominació.Són tot un grup de treballadors dela universitat a qui tothom mira,perquè són a l’entrada, perquè sóna primera línia en qualsevolincidència, però que la granmajoria no veu, no sap ni qui són,com es diuen, i evidentment nosaben quina missió tenen.

Els bidells són aquesta infanteriaimprescindible de la comunitatuniversitària que de vegades estroben donant la cara alsestudiants, justificant coses idemandes de les quals ells no sónresponsables, però que hand’afrontar.

La història del bidell és llarga i

VALORANT UNA PROFESSIÓ

Els bidells, els conserges,els auxiliars de serveis.....

> Uns treballadors imprescindibles de la Universitata qui mirem i no veiem

romàntica, ja podem parlar debidells quan Jaume II de Catalunyai Aragó (1300) va crear l’EstudiGeneral de Lleida. Era una èpocagloriosa on el rector era elegit cadaany entre els estudiants de dretcivil i canònic; i era quan elsestudiants pintaven alguna cosa itenien els privilegis i les immunitatsde l’estudi de Tolosa i lesprerrogatives del de Bolonya: unazona residencial pròpia dins l’urbsque no podia ser violada ni pelveguer, franquesa d’host icavalcada, salvaguarda reial iexempta d’impostos municipals.Era llavors que els bidells erendesignats pel Consell d’Estudi.També en la petita i gran històriadels Països Catalans tenim bidellsque s’han fet il·lustres perparentiu, com el bidell de laUniversitat de Barcelona que vaser pare sensible de la gran sopranoVictòria dels Àngels. O bidellsliterats com aquell del PaísValencià, Francesc Palanca, que vaser un dels autors teatrals mésimportants i populars del segleXIX valencià. En la literatura encastellà coneixem un bidell aEl cielo de Vercelli, de GermánGullón, que té la capacitat devolar i d’experimentar altresrealitats només amb el seupensament sense que ningú sen’adoni.

en definitiva, està atent almanten iment de to ta l ainfraestructura que nosaltresutilitzem.

A partir d’ara, mira i veu els bidells.Mira’ls amb calma i només veuràsuns treballadors lleials, que tambésón protagonistes de la nostracomunitat universitària. Ah! Itambé es formen i reciclen, igualque tu. O què et pensaves?