Llibret jocs florals escolars 2015

Jocs Florals Escolars a Nou Barris

2015

Obres guardonades

Jocs Florals Escolars de Nou Barris 2015

- 2 -


- 3 -

ÍNDEX

Presentació

Jurat 5

Centres participants 6

Categories 6

Primers premis poesia

Mary Poppins, Joan Pascual Crosas 9

Amics, Aitana Arias Aguallo 10

Brisa Suau, Mariana Núñez Álvarez 11

Poesia de les poesies, Adrián Vizcaíno Rodríguez 12

La no inspiració, Aina Gustamante Clavell 13

Stromboli, rugit de foc, Maria Cadefau Fabregat 14

Segons premis poesia

El ratolí que tocava el violí, Nain Vera Romero 17

El piano, Ángela García Espinosa 18

Gràcies, Marta Rovira Gimó 19

La posta, Caterina Serrallonga Boixader 20

Empresonat, Nirvana Amaya 21

Partida, José Zarco Navas (accèssit) 22

Temps de sorra, Maria Blanco Ceballos 23

Primers premis prosa

Si jo fos Sant Jordi, Samuel Martínez Rodríguez 27

El meu millor amic i la gla, Cristina Verónica Ortega Solá 28

Dentista, Greta Vilajosana Longan 30

Carta d’amor a un estrany, Xia Turtós Palau 33

Bitllet senzill, María Franco Provenzal 35

Tinta negra, Saray Fernández Aznar 37

Segons premis prosa

Les quatre estacions i la bruixa, Lucía Gerbolés 43

I només observo, Maria Boltaina Bruguer 44

On és la pàgina 39? Núria Elías Sánchez 45

Per una llàgrima, Valeria Rodríguez López 48

El meu món és el meu somni, Sandra Campillo Navarro-Soto 49

La llum de la meva vida, Laia Casas Giménez 52


- 4 -

Premis poesia o prosa categories G (NEE Primària) i H (NEE Secundària) Primers premis

Què passaria si jo fos una papallona, Ainhoa Bosom Pons 57

La Laura i el seu amic, Arcides Mateo Terrero 58

Segons premis

L’elefant i l’ós, Pol García Giralt 59

La història del ball, Elsa Giménez Colomé 60


- 5 -

JURAT

Representants dels centres docents

Marta Ballesteros Mestra del CEE Sant Joan de la Creu

Caterina Clermont Mestra de l’escola Prosperitat

Pep Domènech Mestre del C. Amor de Dios

Daniel Espresate Mestre de l’escola Àgora

Concha Marín Mestra jubilada de l’escola Splai

Blai Serrador Professor de l’institut Roger de Flor

Representants del Districte de Nou Barris

Emília Sánchez Directora de la Biblioteca Nou Barris

Adrià Ventura Conseller d’esports, joventut i infància

Representants del Servei Educatiu de Nou Barris

Mercè Abeyà Mestra jubilada del CRP Nou Barris

Domènec Garrido Asessor LIC del SE Nou Barris

Secretàries

Xintu Ferrer Mestre del CRP Nou Barris

Núria Solé Mestra del CRP Nou Barris


- 6 -

CENTRES PARTICIPANTS

CEE Sant Joan de la Creu

Escola Àgora

Escola Aiguamarina

Escola Antaviana

Escola Ferrer i Guàrdia

Escola Marinada

Escola Mestre Morera

Escola Palma de Mallorca

Escola Prosperitat

Escola Sant Jordi

Escola Splai

Escola Tibidabo

Escola Timbaler del Bruc

Escola Víctor Català

IEA Oriol Martorell

Institut Escola Turó de Roquetes

Institut Barcelona Congrés

Institut Flos i Calcat

Institut Pablo R. Picasso

Institut Roger de Flor

Institut Sant Andreu

Institut Valldemossa

C Amor de Dios

C Cor de Maria Sabastida

C Escola Pia Luz Casanova

C FEDAC-Amílcar

C Grey

C Jesús Maria Claudina-

Thévenet

C Prínceps 23 d’abril

CATEGORIES

Categoria A Cicle inicial d’educació primària

Categoria B Cicle mitjà d’educació primària

Categoria C Cicle superior d’educació primària

Categoria D 1r i 2n d’educació secundària obligatòria

Categoria E 3r i 4t d’educació secundària obligatòria

Categoria F Batxillerat i cicles formatius (fins a 25 anys)

Categoria G NEE d’educació primària

Categoria H NEE d’educació secundària


7

PRIMERS PREMIS

POESIA


8


9

Mary Poppins

Per allà vola una senyora

que duu un vestit molt bonic,

un paraigua i un barret

que sempre el té molt net.

Té una bossa amb molta màgia.

Poden sortir un penja-robes, miralls...

I fins i tot, coralls.

Vola pels terrats

i la saluden tots els gats.

Ja ho heu endevinat?

És la Mary Poppins,

de qui us he parlat.

Joan Pascual Crosas, 6 anys

Pseudònim: Pere

IEA Oriol Martorell


10

Amics Ens coneixem des de parvulari,

on vam aprendre molt vocabulari.

Sou tan especials,

com els focs artificials.

Em feu sentir tan lliure...

necessito més per viure?

Quan em feu riure,

us dedico un bon somriure.

Quan ho passo malament,

m'ajudeu ràpidament.

Quan estic molt enfadada,

us ben dic que estic desesperada.

Ens coneixem d'anar al col·legi,

cosa que és tot un privilegi.

Aitana Arias Aguallo, 9 anys Pseudònim: Ares C Escola Pia Luz Casanova


11

Brisa suau

Brisa suau,

serena i calma.

Dolça com el sucre

tranquil·la com la mar.

Quan noto la brisa,

no sé què dir,

però sí què sentir.

Brisa, queda’t amb mi,

queda’t aquí!

Sento la brisa,

sento tendresa.

Ets tan suau!

M’inspires pau

d’un bell color blau.

Brisa, m’agrades,

però sempre marxes.

No et puc seguir.

Queda’t amb mi,

queda’t aquí!

Mariana Núñez Álvarez, 12 anys Pseudònim: Chuchelandia Escola Prosperitat


12

Poesia de les poesies

Hi ha moltes poesies

i de molts colors,

roses, negres, grogues, blaves

i fins i tot de marrons.


que expressen emocions,

alegria, ira, amor,

i fins i tot el dolor.


de diferents vocacions,

de pagesos, mariners;

de poetes sense temps.


de diferents papers,

de xarol, de pergamí,

i fins i tot d'imprimir.

Poesies, literatura pura,

en vers o en prosa,

la ment del poeta s'atura.

Poesies,

que se les emporta el vent,

que al lector,

el dominen, en ànima i ment.

Adrián Vizcaíno Rodríguez, 13 anys Pseudònim: Jones Williams Institut Sant Andreu


13

La no inspiració

A escriure un poema s’ha dit!

Espera... de què l’escric?

La ment en blanc, no tinc inspiració,

estic ben buida, em falta imaginació.

- El més típic és l’amor...

- Jo no li dono pas tant de valor.

- Potser sobre el passat...

- Buf! Això ja ho he intentat.

- I sobre el mar o el cel?

- Sí, i si et sembla escric sobre l’oncle

Manel.

- Mmm... i els animals?

- És massa infantil i em fa “pal”.

- Poemes sobre la llibertat?

- Interessant, però poc rebuscat.

- Potser sobre un somni.

- Quin? Aquell en què m’abduïa un

ovni?

- Escriu sobre la teva persona.

- “Sóc guapa, llesta i bufona”.

- Sobre un tema científic.

- Escriuré sobre les amebes. Magnífic!

- Estaria bé que escrivissis de menjar.

- On vas a parar!

- I si parles del Nadal?

- No és l’època, no seria gaire normal...

- Un poema sobre Sant Jordi i les roses!

- No m’interessen aquestes coses.

- I què me’n dius, de la diversitat?

- Creus que no hi havia pensat?

- Mira, n’estic fart.

Escriu sobre la inspiració que no trobes.

- Ostres! Que ben pensat!

Sempre estàs aportant idees noves!

Aina Gustamante Clavell, 15 anys Pseudònim: Klaine Institut Valldemossa


14

Stromboli, rugit de foc

Stromboli, volcà de foc,

muntanya grisa de cendra.

Ascendeixo a poc a poc

pel teu tarannà comprendre,

Stromboli, volcà de foc.

Stromboli, illa eòlia,

la més petita de totes,

entre el pi i la magnòlia

les barques trenquen les ones,

Stromboli, illa eòlia.

Stromboli, llengua rogent,

que amb el teu rugit de foc,

de lava incandescent

ho omples tot a poc a poc,

Stromboli, llengua rogent.

Stromboli, poble tranquil,

cases blanques com l’estepa

que floreixes a l’abril

i l’alegria em supera,

Stromboli, poble tranquil.

Stromboli, muntanya viva,

que rugeixes amb fervor

de celebració festiva

enmig de cada erupció,

Stromboli, muntanya viva.

Maria Cadefau Fabregat, 18 anys Pseudònim: Selva Institut Valldemossa


15

SEGONS PREMIS

POESIA


16


17

El ratolí que tocava el violí

Un ratolí

estava dins d’un molí,

menjant formatge suís

mentre tocava el violí.

Després,

va a la nevera

i s’agafa

una cirera.

Nain Vera Romero, 7 anys

Pseudònim: Serp Escola Timbaler del Bruc


18

El piano

El piano és molt bonic

Amb un so agut i greu,

el toquem amb mans i dits

per sentir la seva veu.

Té les cordes amagades

però ens ensenya les seves dents,

unes negres i blanques,

de l’orquestra és el millor instrument.

Ángela García Espinosa, 8 anys Pseudònim: Sofia Escola Antaviana


19

Gràcies

Gràcies,

Per ser al meu costat

quan jo et necessitava.

Per convertir en fàcils

els moments difícils.

Per donar-me la mà

quan el camí feia pujada.

Un dia em vas dir “Hi ha tantes

maneres de viure la vida

com persones a la Xina”.

Des d’aquell dia vaig veure

que no era una flor vermella

en mig d’un camp de gespa

si no que era una flor vermella

en un camp de roselles.

Una nit vaig sentir

una esgarrifança

i em vaig adonar

de què havies marxat.

Igual que les fulles

cauen dels arbres,

tu no vas tornar.

Els pares em van

explicar que era la mort.

No vaig saber reaccionar

i amb un gran dol

vaig començar a plorar.

El dia del teu comiat

et vaig escriure un poema

amb molts sentiments barrejats.

Tristesa, enyorança i confusió

perquè havies marxat.

Alegria, agraïment i satisfacció

per tot el que m’has donat.

Gràcies, avi.

Marta Rovira Gimó, 11 anys Pseudònim: Wonder IEA Oriol Martorell


20

La posta

Rosa fou la posta,

rosa com ta sang,

quan queia escampada

damunt del cel blau.

La posta era clara,

el cel, roent com mai.

Tan sols un núvol màgic

al firmament li plau.

El sol groc com la flama

malgrat el fred d’hivern

coïa el vidre

dur i transparent del cel.

Rere una muntanya

el sol s’està amagant:

de bressol, la muntanya;

de llençol, el cel blau.

Caterina Serrallonga Boixader, 12 anys Pseudònim: Aniretac Solisadosuciana IEA Oriol Martorell


21

Empresonat

Aquell infant amb la mirada perduda,

observa per un instant aquella ínfima línia

de l’horitzó que s’empassa el sol.

El deixa mut, atònit, és esgarrifós, creu.

No es pot creure la malícia que dins seu

amaga la mar, que fa desaparèixer el sol.

És una injustícia, qui diu que el fons marí

és el museu del sol? El seu lloc és el cel.

Immens i majestuós és el seu brillar

el del primer raig de llum que

aconsegueix escapar d’aquella presó de vidre.

Benaurat és qui creu que cel

i horitzó són com la llum i l’obscuritat:

Condemnats estan a haver-se d’entendre.

Nirvana Amaya, 15 anys Pseudònim: Koala C. Escola Pia Luz Casanova


22

Partida

Un vaixell lleva les àncores

i s’allunya de la riba;

desplega les veles blanques,

navegant amb valentia.

Braves aigües ha solcat

que han marcat la seva quilla;

mil ventades, neu i glaç:

experiències de la vida.

Dirigint-se a l’horitzó

retenir-lo jo voldria;

però s’allunya sense por

sabent que no tornaria.

D’equipatge mil records:

cançons, balls amb alegria.

A la proa hi ha el seu nom:

sempre en el meu cor, Maria.

José Zarco Navas, 14 anys Pseudònim: A la corda fluixa IEA Oriol Martorell


23

Temps de sorra

És la ment la que perversa la màgia

És quan penses que deixes de ser tu

t'arrossega a boscos de fal·làcies

I et convida a deixar-te sense llum

És el temps que t’enfonsa en la misèria

Que et clava les agulles del rancor

Com un desert de pedres en desembre

La sorra fosca, un flaire de por

Quan la nit cau a la terra de cop

Valenta, clavo les ungles al cel

Buscant un altre món, més dolç, de mel

El dia cau a la terra de cop

I lluny de la ciutat contaminada

Busco una senzilla i clara mirada.

Maria Blanco Ceballos, 16 anys Pseudònim: Lulu IEA Oriol Martorell


24


25

PRIMERS PREMIS

PROSA


26


27

Si jo fos Sant Jordi

Si jo fos Sant Jordi tindria la meva història i la podria explicar.

El meu cavall seria blanc i faria uns salts tan alts que tocaria el cel. Tindria una espassa

tota d’or amb una creu dibuixada.

Tothom em donaria les gràcies per haver mort la bèstia monstruosa que es menjava la

gent. Jo els hi explicaria que el monstre tenia el cos de color vermell i la boca ben

blava. Era tan gran que rascava el cel amb el seu cap i tapava el sol. Era com un

gegant però més gran.

Explicaria la veritat de com vaig acabar amb el monstre. El monstre llençava foc amb

molta força i aquell dia feia molt vent. El vent va tombar la flama de foc cap al monstre

i el va cremar.

I vosaltres decidireu si us creieu o no aquest nou final de la història.

Visca el cavaller Sant Jordi!

Samuel Martínez Rodríguez, 8 anys Pseudònim: Padel C Jesús-Maria Claudina Thévenet


28

El meu millor amic i la gla

Explica la llegenda que en un poble anomenat Líbia vivia un descendent d’un famós

cavaller, que en temps remots lliurà a la filla del rei de ser menjada per un drac.

Aquest valent tenia un fill que volia que fos igual que ell i que es preparés per si cap

dia tornaven els dracs.

En aquell mateix regne, a les muntanyes d’Alibabu, en unes coves amagades, vivia una

família de dracs. El pare drac explicava que al seu pare l’havia mort un cavaller del

poble de Líbia feia uns quants anys enrere, per això entrenava dur al drac petit, perquè

es pogués venjar de tot el poble que havia mort al seu avi.

Un dia, tant el valent cavaller com el drac petit, van sortir a fer una volta pel bosc. Es

trobaren cara a cara. Es coneixien de les històries que explicaven les seves famílies. Es

van quedar paralitzats i van pensar: “si ell m’ataca primer, em defensaré”. No es

movien, fins que d’un arbre va caure una gla gegant al cap dels dos i, sense adonar-

se’n, estaven a terra estirats i amb un atac de riure que no podien frenar. Des d’aquell

dia sempre s’escapaven per jugar al bosc sense que els seus pares s’imaginessin que

erenamics inseparables.

En complir la majoria d’edat s’haurien d’enfrontar per l’honor dels pares, per això

haurien estat entrenats durant anys, però el que no sabien, era que ells eren aquells

famosos descendents que s’haurien de barallar a mort.

Un dia, els ramaders del poble van avisar que havien vist petjades de drac prop del

llogarret. Tots els cavallers del regne van sortir a buscar els dracs. Enmig del bosc es

van trobar cara a cara, el jove i el drac, envoltats dels vilatans i les seves famílies, tots

cridant:

- Mata’l! Mata’l! Ha de morir!


29

I els dracs deien:

- Venja’t! Ha de morir pel teu avi!

En el combat, amb el drac a terra, el cavaller va treure la seva espasa i li va posar al

coll per matar-lo. Tots cridaven:

- Acaba amb ell d’una vegada!

El cavaller es va quedar parat: el drac portava al coll un collaret que s’havia fet amb la

gla que els havia caigut damunt del cap, en senyal de fidelitat i amistat eterna.

El cavaller es va agenollar, li va agafar la pota al drac i va dir als vilatans que ell mai

mataria al seu millor amic, fos d’una altra raça, color, d’un altre poble o un animal:

- Ell es mereix el meu respecte i afecte, perquè hem crescut junts.

Des d’aquell dia conviuen els dracs amb el poble sense tenir problemes.

Aquesta és la història d’una amistat que lluita tot i les creences de les seves famílies.

Cristina Verónica Ortega Solá, 9 anys Pseudònim: Santiaga Gil Escola Palma de Mallorca


30

Dentista

1. COM VA COMENÇAR TOT

Cantant al cotxe Happy, tan feliç, vaig pensar: “On anem? Aquest no és el camí per

anar al cole.” I li vaig preguntar al meu pare :

- On anem???

El meu pare va fer mala cara, va empassar saliva i va dir:

- Ehm…

- On??? - li vaig cridar jo.

- Al dentista - va dir ràpid i tancant els ulls.

-Nooooo!!!! -vaig dir jo, cridant com una boja i movent la melena com el rei lleó. Els

altres conductors des dels seus cotxes estaven flipant.

Em dic Sara i,com ja veieu, odio tant el dentista que els meus pares m’ho oculten quan

he d’anar-hi. Faig 1,48m tinc el cabell curt pel clatell i no m’agrada pentinar-me. El

meu cabell és negre com la nit; normalment vaig una mica extravagant però ningú no

es riu de mi.

Així que??? Continuem amb la història? O segueixo explicant com sóc?? Doncs va.

-Nooooo!!!! -vaig cridar-. Per què? Per què a mi? No hi vull anar! Odio -més ben dit-

em repugna la olor del dentista... em fa venir ganes de...

- Però…-va dir el meu pare

- Res de peròs; deixa’m continuar.

- D’acord filla.

- Em fa venir ganes de vomitar!! I quan entres per a què et facin la “ OPERACIÓ” i

veus la cara de la infermera penses “avui et fotré una mossegada que t’hauran d’

ingressar a l’hospital” Però al final, van tan ràpid i fan tant mal que no tens temps ni

de tancar la boca… Papa!!!! Mira endavant que t'estamparàs!!

El pare va prémer el fre amb força i va dir:

-Però si ja hem arribat...

-QUÈ?????

Vam anar caminant el tros que ens faltava i, cada vegada que avançàvem un pas, jo

aixecava el cap esperant no arribar mai. I quan vaig veure el gran cartell que posava:

Dentista


31

el meu cor es va accelerar mogollon!! Vam seure a la sala d’espera. Era molt lletja hi

havia unes cadires en forma de queixals corcats (o això em va semblar a mi) i les

parets pintades de rosa. Ecssssss. Vaig esperar una bona estona (10 minuts), i una

persona va cridar: “Sara Rives Luc!” (jo em dic així) i a les meves orelles va sonar: TA-

TA-TAAAA. Em vaig aixecar i les cames em tremolaven, vaig avançar pel gran passadís

fins arribar on fan les “operacions” i allà vaig entrar i em van dir:

- SEU. SEU, que et passa??

-N.P.I- vaig dir jo que vol dir “ni idea” però Sssssh… que no ho senti ningú, això.

- Ah, mira, si ho diu aquí: T’hem de treure un queixal- va dir la dentista amb cara de

desil·lusió.

2. L’ OPERACIÓ

Em van posar l’anestèsia amb una superagulla que pel capbaix feia 50cm. -

Aishhhhhhh!!!

Llavors els vaig preguntar:

-Farà molt de mal???-

I jo em vaig imaginar que la noia es transformava en un dimoni gros i deia:

“Síiiii, et farà tant mal que a la Xina et sentiran.”Llavors va agafar unes alicates de

fuster enormes i va intentar arrancar-me-la, però no podia. I va cridar amb veu amable

des de el micròfon: Si us plau, reforços a l’habitació 510!!!

De sobte, vaig veure molta gent amb bata blanca entrant per la porta i es van posar

tots a l’hora a estirar de les alicates. Quan per fi va sortir el pobre queixal, la dentista

em va dir:

-Vols que de pas et faci la revisió?? Ja que hi ets??

I vaig dir:

-NI DE CONYA,PASSA DE MI!!!-

I vaig sortir corrent d’aquella habitació amb un cotonet a la boca.

Pausa.

Si sóc sincera, us he de dir que en realitat això no ha passat així. Tot seguit de que em

posessin anestesia la dentista va dir:

-Això ho podrem treure amb els dits. Ja veuràs que no et farà gens de mal.

I llavors va agafar el queixal amb força i no vaig notar res de res. Però això no ho

penso admetre mai dels mais!!

Play.

i vaig sortir i abans de que el meu pare podes dir alguna cosa vaig dir:


32

- S’han passat un ou!!No hi vull tornar mai més!!

I conte explicat NO s’ha acabat… perquè encara m’hauran d’arrencar molts queixals a

la meva vida, però aquesta petita història sí, s’ha ACABAT.

Greta Vilajosana Longan, 10 anys Pseudònim: Mister Beethoven IEA Oriol Martorell


33

Carta d’amor a un estrany

La primavera estava a punt de marxar. Aquell dia, aprofitant la bonança, vam sopar al

jardí de casa d’en Joan. Els mosquits no ens van deixar en pau. Va venir un amic seu,

que viu al cap de Gata, de visita. Es deia M i em va semblar des del principi un noi molt

especial. Ens vam passar hores parlant exactament no sé de què, però quan vam mirar

el rellotge, eren les cinc de la matinada. Al despedir-nos, ens vam dir unes quantes

ximpleries entre rialles de timidesa, abans que qualsevol dels dos s’hagués atrevit a

quedar per al dia següent. Tots dos vam intentar demostrar que la situació era d’allò

més normal.

Ens vam veure cadascun del sis dies que va ser a Barcelona. Ahir nit, al despedir-nos,

semblava que el món s’hagués aturat. Tenia por de ser traïda pel meu estat nerviós. Ell

semblava endevinar el meu pensament i va començar una conversa plena de

compromís. Només sabia que les paraules d’aquella nit, quasi d’estiu, canviarien la

meva manera de veure les coses. Una energia inusual em va anar envaint molt de

pressa. Em sentia feliç per tot, senzillament per viure. L’endemà va marxar. Va deixar-

me un munt de promeses.

Ara sóc a casa. Són les onze de la nit. Ha parat de ploure... El Jason Mraz canta “I’m

yours”. He deixat el telèfon mut. Agafo un full en blanc i la vella ploma Montblanc del

meu avi. La tinta comença a lliscar, quasi sola, pel paper nu, com si de sobte estigués

viva. Desvio la llum cap a la paret, il·luminant la fotografia d’algun moment ja oblidat.

Els meus ulls foscos es perden dins del paper.

“Ahir va ser la nit més llarga que he viscut. A partir de quarts de tres de la matinada, el

temps va desaparèixer fins retrobar-se, sense excuses, a les sis amb el sol. Va ser un

espai de temps imprecís i inconnex. Un temps no premeditat. Un temps estrany. Van

passar milers de segons efímers. Segons tenyits pel ritme de les nostres paraules, dels

nostres silencis, dels nostres sospirs. Van ser tantes les paraules dites...

Parlàvem de coses impossibles, inclús absurdes. Vam anar descobrint la capacitat

innata per aprofundir dins la foscor de la por que sentim, quan les paraules s’acosten


34

al compromís. Vaig confessar-te, en un moment de fragilitat, la meva afició a escriure.

Recordo, amb vergonya, haver-te dit, en veu molt baixa, que escrivia cartes d’amor a

desconeguts, com si fos un noia del Romanticisme. Vas insistir a voler llegir-les. Mai

ningú no ho havia fet, però tu, en aquell moment precís, havies deixat de ser ningú. La

meva pretensiosa estupidesa va vèncer la raó i vaig començar a llegir-te-les. De sobte,

unes cruels rialles fora de to van trencar la màgia del moment. I va ser llavors, quan,

al tornar a la realitat, vaig adonar-me del meu error. Mereixia les teves burletes!

Perdona’m per no recordar que les cartes d’amor només pot llegir-les aquell aquí van

dirigides. Perdona’m la meva necessitat de fer-te escoltar els meus sentiments per

altres. Ara entenc el teu malestar, el teu comportament. Et vaig fer sentir que no eres

ningú, que eres un estrany més.

Et vull dir que de mica en mica et vas convertint en algú que ja puc començar a

dibuixar dins meu. Que si sóc capaç de parlar amb tu sense temps és perquè desitjo

fer-ho i, sense adornar-me’n, comences a importar-me. Necessito desfer els nusos

emmagatzemats dins meu, desembolicar els sentiments adormits i amagats. És potser

un crim enamorar-se d’un estrany? És potser un crim enamorar-se de l’amor? L’opció

d’estimar et crea una inseguretat, on a vegades no entens l’evidència. Em nego a

desconfiar de l’amor i a abraçar el compromís sense interessos. Qui s’aparta d’estimar,

per covardia, deixa de banda la vida.

Potser amb atreviment, seguiré buscant l’amor, potser ell em trobarà a mi. Res puc

perdre. Necessito estimar i potser tu, M, has estat el meu primer estrany que ha deixat

de ser-ho. Gràcies, M, per saber compartir. Ahir a la nit vaig començar per primer cop

a no amagar-me de la vida”.

Vaig alçar el cap. Els llums del carrer s’havien apagat. Vaig deixar la ploma sobre la

taula i vaig aixecar-me. L. Amstrong i el seu ”What a wonderfull world” omplien l’espai.

Vaig començar a cantar amb ganes.

―Quina bajanada, no? ―vaig pensar.

Però vaig seguir cantant...

Xia Turtós Palau, 13 anys Pseudònim: Àngel Caigut IEA Oriol Martorell


35

Bitllet senzill

Em vaig quedar aturada a l’andana. Tothom estava ansiós, esperaven l’arribada del

tren que, pel que sembla, encara trigaria una estoneta. Era una estació ben bonica, era

una estació que donava a l’exterior, la gent esperava el tren per tornar a casa, havien

vingut de la feina o de passar el dia amb amics, però jo, en canvi, no sabia ben bé d’on

venia. Tothom sabia on es dirigia, però jo no ho tenia tan clar.

La nit era preciosa, el cel lluïa tantes estrelles! Però, malgrat això, ningú dipositava la

seva mirada al cel. Jo mirava d’un costat a l’altre confosa, ningú semblava adonar-se

de la meva presència, em vaig posar la caputxa de la dessuadora, vaig ajuntar les

mans a la boca i vaig treure l’alè per tal que aquestes s’escalfessin. Feia fred.

Vaig observar el diari que estava tirat a terra i, en agafar-lo, vaig mirar la portada. Hi

sortien un grup de polítics, tots somrients; jo, en canvi, mai he arribat a somriure tant.

Ells estaven contents, clar, tenien diners i mai havien dormit ni tan sols una nit al

carrer; jo, en canvi, no sabia ni com havia arribat a gastar tots els meus petits estalvis

en un bitllet senzill, d’un únic viatge, no sabia per què havia gastat tota la meva petita

“fortuna” en un maleït bitllet que no em portaria enlloc. Vaig seure a terra i un home

ben vestit em va mirar malament, portava un maletí i segurament a la butxaca de

l’americana tenia la seva cartera repleta d’uns quants bitllets que es gastaria

segurament en una xorrada, però amb els quals jo en faria un bon servei.

M’havia mirat malament perquè portava roba vella, els pantalons tenien un gran forat

al genoll i no, no era per moda, duia una dessuadora que, malgrat que era d’un teixit

força gruixut, no aconseguia treure’m el fred que semblava que portava a dintre.

M’havia mirat malament perquè eren dos quarts d’onze i jo era al carrer, i no hi era per

motius de feina precisament, hi era perquè no havia tingut la sort que havia tingut ell,

hi era perquè el carrer es podia considerar casa meva i no perquè fos una noia festera.

M’agradaria poder agafar aquest tren per anar a una casa que es pogués considerar

meva, no m’importava que fos un piset en el qual no entressin ni dues persones

perquè no tenia a ningú més, malgrat que jo sí que necessitava algú.


36

De sobte, la meva atenció es va dipositar en una nena que estava fent tot un

espectacle perquè la seva mare li deia que no li compraria cap coca-cola d’aquelles que

venen a les màquines de les estacions. Si ella conegués tota la gana que jo he arribat

a tenir...

El tren finalment va arribar i jo, com una ximple, em vaig aixecar ràpidament per

després quedar-me plantada i deixar-lo passar. Jo era com aquella gent que havia

pujat al tren, però la diferència era que jo no tenia diners. Vaig mirar el cel, cada

estrella era una cosa que jo necessitava però de la qual jo no en disposava.

Era absurd. Havia comprat un bitllet únicament per veure passar els trens i les

persones cap amunt i cap avall, dintre meu sentia una mena de solitud que no em

deixava viure i va ser llavors quan em vaig posar a plorar. Els homes i les dones, ben

uniformats, feien veure que no hi era, que el món seguia anant bé malgrat que jo no

tenia res. Havia de tenir paciència, havia de seguir endavant.

Em vaig posar a pensar en tots els llocs als quals podia anar. Era un bitllet senzill, no hi

hauria marxa enrere. I mentre pensava a on podia anar i quantes coses necessitava, el

fred m’anava consumint i, finalment, vaig acabar com una estrella que s’apaga i no

torna a brillar mai més, amb el bitllet a la mà esquerra, un bitllet senzill, d’un únic

viatge.

María Franco Provenzal, 15 anys Pseudònim: Unicorn Institut Pablo Ruiz Picasso


37

Tinta negra

Inevitablement, la seva ànima la turmentava de nou amb cruels visions del passat.

Recordava aquella mà aspra que recorria la seva galta amb fredor mentre els seus

llavis dictaven un inconsistent t’estimo. Rememorava amb ira la seva pròpia innocència

davant del món, la submissió davant d’aquella bufetada donada per la mateixa mà que

un dia l’acariciava com si no hi hagués infinit.

Recordà el devastador soroll d’uns ossos fracturant-se amb el contacte amb el terra, i

el dolor que l’envaïa, però mai deia adéu. L’Aisha com a dona, trencant-se juntament

amb els seus ossos. La seva identitat esborrada a cada cop, el seu rostre ocult entre

les teles empresonadores del seu burka, i el temor apoderant-se dels seus ulls

resignats. L’Aisha semblava haver assolit ja la rutina d’aquestes accions, però a

vegades li agradava mantenir l’esperança que trobarien una fi.

I allà es refugiava cada vespre, en aquella habitació abandonada que li afluixava les

cadenes presoneres de la seva ànima per uns minuts. Els seus fràgils dits subjectaven

amb cura un paperet brut i antic, on escrivia profundes cartes que mai arribarien al seu

destí. No ho farien. A vegades simplement els seus crits interiors s’adormien quan els

seus dits, bruts d’una espessa tinta negra dibuixaven aquells rínxols negres que un dia

havia deixat enrere; a vegades li semblava sentir dèbilment la seva olor, i somreia en

recordar que mai havia pogut descriure aquesta olor que li traspassava la pell. Tan sols

buscava una sèrie de sentiments enyorats que només podia recordar quan escrivia,

sorgien entre les paraules escrites sempre amb tinta negra, visiblement desgastada.

Potser simplement tot allò era l’únic nexe que suposava la confirmació que encara

continuava sent un ésser humà.

Però la llibertat que li donava l’escriptura mai arribaria a omplir l’immens buit que es

trobava endins seu. Massa a l’interior. No li calmaven la set de viure aquells somnis

que cridaven per no ser escoltats. I va voler fugir amb totes les seves forces, fer volar

les seves cames impulsades pel vent de nou. Les mans d’Aisha lliscaven

apressadament sobre el tros de paper visiblement desgastat que havia aconseguit


38

portar amagat rere la seva túnica. Cada paraula era una manifestació de la pròpia

esclavitud interior, que desitjava ser alliberada. No podia determinar els mesos que

havia optat per romandre inexistent cap a la resta del món, aquell temps que

evidenciaven unes ferides que desapareixien i tornaven al seu cos, però que sempre

havien habitat en el seu pensament. Convivia amb la nostàlgia d’una vida passada

irrealitzable en el present, d’uns desitjos que ballaven inquiets en el seu cor, però que

eren assassinats per la realitat.

L’Aisha pensava sovint en aquells éssers importants que havien format part d’ella. Veia

aquells ulls grans, observant-la fixament en aquelles nits de primavera, quan els seus

diminuts dits dibuixaven vanes il·lusions que la seva condició de dona oprimia. Sovint,

quan l’essència d’aquests íntims records habitava la seva memòria, agafava el costum

de dibuixar allà on podia els infinits rínxols de les nenes, que a ella sempre li havien

semblat les cordes d’una arpa d’or. A vegades, fins i tot, la seva memòria viatjava més

enrere en el temps, quan sota la viva llum de la lluna el seu cos ballava mogut pel

vent. L’Aisha tancava els ulls mentre escoltava el so d’aquells cascavells de plata, que

formaven melodies imprecises però a la vegada innovadores. Llavors sentia l’impuls

d’alliberar el seu cos de nou, però el dolor de les ferides, d’aquelles marques producte

de la crueltat humana, era massa gran i es va tornar a resignar a mantenir els seus ulls

aterrits al pany de la porta, desitjant que no tornés. Tan sols desitjant córrer entre la

frondosa vegetació mentre deixava que el seu cor entonés els més profunds versos, i

recordava l’aroma de la vida que començava a bategar de nou en un cos envellit, no

pel temps, sinó per les llàgrimes evocades. Llavors no va dubtar, les seves cames

fràgils es van aixecar i es van moure amb agilitat, en una barreja entre el temor de ser

aturades i l’ardor que produïa la il·lusió del descobriment de sensacions que havien

romàs enterrades en l’oblit. L’Aisha llavors es va portar la mà al pit amb la força

immensa que dóna la joventut, i va tancar els seus ulls... però de nou, va sentir la seva

mà presonera d’una altra, els somnis trencats, el pensament abocat a un abisme,

mentre queia, lentament, de nou cap a la mort en vida.

-Que tu ets meva! –escoltava -. Jo decideixo la teva vida i la teva mort!

Un crac.


39

Un soroll i els vius ulls de grans pupil·les es posen a dormir. Un crit de dolor que es va

quedar a mig camí de sortir. Un coll en una postura incòmoda i adéu. I el somriure

s’apaga i el cos s’esvaeix com si estigués cansat. I la gespa l’abraça. I la brisa juga

amb els seus rínxols en l’últim segon. L’Aisha respira fort, obrint el seus llavis

vermellosos, i el món deixa de sostenir la seva existència. El seu cos encara calent es

desplaça entre la gespa per l’acció d’aquelles mans aspres, que l’estiren pels seus

turmells cansats.

Saray Fernández Aznar, 16 anys Pseudònim: Skylover Institut Valldemossa


40


41

SEGONS PREMIS

PROSA


42


43

Les quatre estacions i la bruixa

Hi havia una vegada dos germans. Un es deia Àlex i l’altre es deia Pau. Vivien a prop

de la muntanya, en una caseta petita. Un dia d’estiu, va començar a nevar i els dos

germans es van preguntar:

-Què déu passar? Està nevant a l’estiu!- van dir tot pensatius.

- Ja ho sé, esperarem uns dies a veure que passa.

A partir d’aquell dia, cada dia era diferent: Un dia era estiu, l’altre hivern, un tardor i

l’altre primavera. Els dos germans es van cansar i van dir a la vegada:

- No pot ser, el temps està boig!!!

Però un dia per la nit van anar al museu de la bruixa dolenta. Van veure a la bruixa

amb la seva vareta màgica, fent canviar el temps. Llavors, l’Àlex va fer un crit i la

bruixa ho va sentir, va deixar la vareta a la cadira i va anar per ell! En Pau va agafar la

vareta i va desfer els encanteris i desprès la va trencar. Van sortir corrents, i tot

tornava a ser normal.

Lucía Gerbolés, 7 anys Pseudònim: Luci C Grey


44

I només observo

- Brrrrr, quin fred! Per què no tanqueu la porta? Que no sabeu llegir? Tinc un cartell

que diu: “Tanqueu la porta, si us plau”. És que sóc molt fredolica! - va dir la porta de

l’escola.

I de sobte, al pati...

- Gol, gol, gol, goooool!!! - van dir uns quants nens. - Hem guanyat, hem guanyat!

Ole! Ole! Ole!

- Ja han acabat el partit, però segurament en faran un altre. Com que sóc tan gran

sempre em donen pilotassos. Però jo també puc fer moltes coses com: escoltar-ho tot,

els secrets dels nens i els del conserge!!! Estic molt constipada, però el que em consola

és sentir la música de l’orquestra de vent i la de corda, també el grup de guitarres i

els pianos. I m’encanta sentir com els ballarins es posen de puntetes i ballen. A mi

també m’agradaria ballar però no puc. És el meu desig. També m’agradaria parlar amb

les nenes i els nens però ells no em senten ni m’entenen.

De tant en tant, a dins de l’escola, hi passen coses súper maques!

Una setmana o dues vaig veure com votaven pels drets dels infants, uns dies hi havia

un tros de llibreta que era de la Malala!

La setmana de Carnaval hi havia el rei Carnestoltes disfressat de pirata i el dia de Sant

Jordi, els jocs florals! Sempre hi ha coses molt maques.

...

Ara amb el temps els nens i nenes ja han après a tancar la porta i ara la porta ja no té

tant de fred, tots estan més calents.

Ara, si veieu la porta oberta, tanqueu-la si us plau, us estarà molt agraïda.

Maria Boltaina Bruguer, 9 anys Pseudònim: Gat tranquil IEA Oriol Martorell


45

On és la pàgina 39?

No fa gaire temps, hi havia uns objectes que vivien a l’escola Les Moreres de

Tarragona, concretament a la classe de 6è. Aquests objectes tenien vida pròpia perquè

un dia, a l’aula de ciències, els va caure sal, llimonada i una espècie de líquid vermellós

a sobre. Aquesta barreja els va donar capacitat de pensar, estimar, parlar,...

Entre els objectes amb vida hi havia el llibre de català, que era el més valent i el més

gruixut; el d’anglès, el més prim i intel·ligent; i el de matemàtiques, el més pesat i que,

per tant, es movia feixugament. Per acabar, hi havia una grapadora, que era

maldestra i anava perdent grapes per tot arreu.

Un dia la colla es va adonar que el llibre de matemàtiques havia perdut la pàgina 39.

Quan se’n van assabentar, es van sentir tristos perquè haurien de reemplaçar el seu

amic per un altre de sencer, ja que cap nen o nena el voldria tenir.

El llibre de matemàtiques es va quedar sol mentre els seus amics investigaven. Al cap

d’uns minuts, un regle de la classe de matemàtiques (una mica tafaner) el va informar

que havia vist la pàgina perduda. El regle li va dir que un alumne de l’aula de

matemàtiques de la planta de baix, un noi una mica despistat, portava la pàgina 39

enganxada a la sola de la sabata.

El llibre de matemàtiques ho va explicar tot als seus amics, però de sobte van entrar

alumnes allà on estaven i, sense fer soroll, la colla dels llibres va sortir aguantant-se la

rialla perquè els nens i nenes no descobrissin que eren allà. Un cop a fora de l’aula,

anaven caminant pels passadissos arrossegant-se pel terra.

Sense fer soroll van arribar a les escales i la grapadora, sempre tan maldestra, es va

entrebancar i va anar escopint grapes per tot arreu.

Els objectes, morts de riure, van baixar per les escales fins a la classe de

matemàtiques per trobar la famosa pàgina 39. Ja dins l’aula, la grapadora va veure

que el llibre de matemàtiques plorava de l’ emoció i ella es va posar a grapar fulls

dels nervis que portava a sobre.


46

Els dos es van tranquil·litzar fent vàries inspiracions profundes, com feien els alumnes

abans d’ entrar a classe.

En aquell moment, al llibre d’ anglès se li va ocórrer que si clavaven una grapa a la

cama de l’alumne, aquest aixecaria la cama adolorida i ràpidament recuperarien la

pàgina 39.

Al llibre de català, però, no li agradava gaire la idea perquè els podrien descobrir

massa fàcilment. Enfadats, el llibre de català i el d’anglès es van posar a discutir.

L’Angleset, com així era conegut el llibre d’ anglès va dir:

-Jo tinc raó!

I el Catalanet va respondre:

-Jo també en tinc!

La grapadora i el llibre de matemàtiques van passar d’ ells i, sense pensar-s’ho gaire,

ho van explicar tot a l’alumne. El noi, espantat i al·lucinat del fet que una grapadora i

un llibre poguessin parlar, va estirar la pàgina 39 de la seva sola de la sabata i,

sense pensar-hi ni un moment, els la va llençar a la cara. Després va sortir corrents i

cridant com un boig:

- Una grapadora m’ha parlat!!

La colla dels objectes va anar-se’n corrents perquè ningú s’adonés de la seva

presència. Atot amagant-se, van aconseguir arribar a l’aula de tallers. Allà van agafar

un tros de celo per enganxar la pàgina 39 al llibre de mates. La grapadora escopia

grapes per tot arreu. Tornava a estar molt nerviosa ja que els alumnes estaven pujant

per les escales.

Finalment van enganxar la pàgina 39 al llibre de matemàtiques. La van deixar, això sí,

una mica arrugada i bruta. Tots els de la colla estaven eufòrics perquè ja no haurien

de canviar el seu amic per un llibre complet.


47

Alguns alumnes diuen que si aneu a l’escola Les Moreres us podrien passar coses

estranyes com aquestes. Vosaltres us ho creieu?

Núria Elias Sánchez, 11 anys Pseudònim: Esternocleido-mastoideo Escola Prosperitat


48

Per una llàgrima

No podia comprendre com en una petita gota d’aigua, com és una llàgrima, podia

trobar-se un sentiment tan fort com el que sentia.

Els records rondaven pel seu cap, una, dues, tres... milions de vegades més. Va

sospirar i la seva ment va tornar a aquell moment en què va conèixer el seu veritable

amor.

Encara podia sentir les seves carícies i cadascun dels petons que la feien sentir la

persona més important i única del món, sentiment perdut i insubstituïble. Aquells

segons de mirades dolces i aquells xiuxiuejos a cau d’orella serien per a ella el record

més bell en la seva memòria.

Mai va trencar la seva promesa, sempre va jurar estar al seu costat. La presència i

l’ànima de la seva mare havien mort. Però la seva fina veu continuava dins seu.

Les llàgrimes queien per les seves galtes mentre recordava la infància junt amb la

reina del seus sentiments. Indefensa i esgotada va tancar els ulls mentre el seu cap,

poc a poc, anava reposant sobre una petita taula de fusta plena de retrats de cartró i...

al cap d’uns minuts va sentir com acaronaven els seus cabells. Aquella sensació es va

apoderar dels seus somriures perduts en el temps i els va fer tornar al seu lloc. Va

sentir que no estava sola i que, cap segon de la seva vida al planeta, ho havia estat.

Valeria Rodríguez López, 13 anys Pseudònim: NJ Institut Roger de Flor


49

El meu món és el meu somni

Succeeix. Un soroll tronador i trossos de fusta sortint disparats pels aires amb un núvol

de fum. Persones surant per la superfície, inertes amb els braços i les cames fent

angles estranys. Miro cap a una altra banda. Una llum blanca m’envolta i aparec a un

carrer. La carretera em separa de l’altra vorera, on hi ha un centre comercial. Espero

que el semàfor em doni permís i entro al centre, ple de gom a gom.. Ara haig de pujar

totes les escales fins a dalt de tot. Allà hi ha el restaurant i la meva mare, els meus

tiets i el meu pare estan menjant. Circulo entre la gent dient “perdoni”, i començo a

pujar escales. Són sis maleïts pisos. Miro el rellotge: les dues i vint. Se suposa que a

dos quarts he de ser a dalt i a les dues i trenta-set minuts hi haurà una explosió. Això

provocarà un incendi. Llavors l’objectiu serà salvar la meva família. Si no, la meva visió

es tornarà negra i unes lletres vermelles apareixeran al centre: “Has mort. Fi del

somni”. Sacsejo el cap per oblidar aquestes paraules i per fi arribo al darrer pis. Avanço

a corre-cuita pel restaurant fins localitzar la meva família. Paro davant de la taula i li

dono un cop per captar la seva atenció.

-Heu de baixar i sortir de l’edifici. Jo pagaré el dinar. Però baixeu.

Em fan moltes preguntes i em costa convèncer-los, però hi acaben accedint. Falta un

minut. Em giro. Hi ha un noi àrab que està fent un espectacle de foc en un petit

escenari. Ara, una espurna de les seves torxes sortirà disparada i es ficarà per un una

escletxa d’un conducte d’electricitat iAra. L’escenari ha explotat i s’ha format un incendi

en qüestió de segons.. Començo a córrer escales avall. L’incendi s’escampa i la gent

està entrant en pànic. M’empenten i caic de boca per les escales. Em trepitgen tot el

cos i fa molt de mal. Quan per fi m’aixeco, tinc l’incendi que m’està enxampant.

M’afanyo per avançar per les escales, tot empentant a tothom que es posa en el meu

camí.

Al segon pis, veig la meva mare estirada al terra, brutalment trepitjada per aquells

histèrics. Crido i m’agenollo al seu costat, tot contenint les llàgrimes al veure el seu

estat. Carrego un dels seus braços al voltant del meu coll i segueixo baixant escales

tan ràpid com puc, alhora que miro el rellotge: són les dues i quaranta-tres. Se suposa


50

que si a les dues i quaranta-cinc tota la meva família no és a fora, unes comportes

d’acer baixaran del sostre per bloquejar la sortida del centre comercial i tots els que

quedin seran consumits per les flames. El pare espera en un racó al costat del tram

d’escales que ens portarà a la planta baixa, amb una mirada plena de preocupació.

Quan per fi ens veu a tots dos baixant escales cap a ell, els seus ulls llampurnegen

d’alegria. Ell l’agafa pels braços i s’afanya a baixar l’últim tram d’escales cridant a

tothom que s’aparti. Segueixo el pare de ben a prop, baixant les escales de tres en tres

alhora que tusso un parell de cops. Miro el rellotge: són les dues i quaranta-quatre.

Falta mig minut. Arribo a la planta baixa i veig el meu germà a fora, retingut per un

oficial de policia. El papa ensopega i cau amb la mama al terra. Surto a fora i inspiro

amb força. Em giro i veig que no s’aixequen. Els altres cops, les persianes del centre

comercial baixen aquí i els meus pares moren dins. Crido al meu pare. Miro el rellotge:

és l’hora. La porta comença a baixar. Perdo tota esperança.

De cop, el papa s’aixeca, agafa la mama pels braços i comença a córrer cap a la

sortida. Agafa impuls i la llança pels aires. La meva boca s’obre fins on em permet la

mandíbula. Obro els braços. La porta caurà sobre la mama o…tindrà alguna mena de

sensors com les dels ascensors i es detindrà? No sé com, però s’atura i puja

ràpidament. La mama cau a sobre meu i em fa caure al terra. Col·loco el cos

inconscient de la mama a un costat i miro el meu pare. Ell està incrèdul amb el que

acaba de passa. S’aixeca i comença a córrer per poder sortir. Però de cop i volta un

home se li tira a sobre, el fa caure a terra i li dóna una puntada de peu que el deixa

inconscient. Això…això no estava previst! Començo a córrer cap a l’individu que ara

intenta salvar-se i l’empento amb totes les meves forces. Cau al terra.

-Que estàs fent?-crida desesperat i aixecant-se alhora- Si no aconsegueixo

sortir d’aquí, la meva vida s’acabarà!

-La vida de tothom acabarà –li torno el crit.

-No ho entens. Ells no són reals –fa un cop d’ull al meu pare- No has de salvar-

los per passar el somni.

Somni? Ell també és un somiador?

-Sí que haig de salvar-los! Perquè aquest és l’objectiu que necessito complir per

passar de somni!

-Però el meu és que cap altre somniador aconsegueixi sobreviure! Si tu vius, jo

moriré!


51

La porta segueix baixant. El papa s’arrossega i ’altre somniador corre cap a mi i em

dóna un cop de puny a la cara. Li’n torno un a l’estómac. Mentre ens barallem, el pare

pot arribar a la porta exterior del centre i surt. Somric i corro cap a la sortida. Si hi

arribo, viuré. L’altre somniador em segueix. Quan estic a punt de sortir salta cap a mi i

em frega el braç, però no m’agafa. Surto i es queda a dins. La porta es tanca i miro la

meva família. Està bocabadada i els bombers intenten apagar el foc. Somric denou. La

meva visió es torna blanca i unes lletres apareixen: has superat el somni.

Sandra Campillo Navarro-Soto, 15 anys Pseudònim: Azu Yuuki Institut Sant Andreu


52

La llum de la meva vida

Dijous, 3 de març de 2050

Hospital de la Vall d’Hebron

Hab. 128 9:00h

Amb totes les seves forces s’acaba l’esmorzar que li ha deixat al davant la infermera.

Veig com la llum l’encega mentre fa l’últim glop al suc de taronja i, tot seguit, somric

en veure que segueix lluitant per seguir al meu costat. Ens quedem mirant-nos una

bona estona, crec que les dues estem pensant el mateix.



Hab. 205 9:00h

Obro els ulls, la llum m’encega, els torno a tancar. Faig dos intents més i al final els

aconsegueixo mantenir oberts. Puc veure els color pàl·lids de l’habitació igual que veig

també tota la gent que tinc al voltant, tots ens miren, a la mare i a mi. La mare em té

als seus braços, porta una samarreta de color verd i els cabells rossos li cauen lliures al

costat de la cara blanca com la llet. El pare s’anirà a treballar aviat, està dret al costat

de la mare amb la seva americana blau marí a una mà i un cafè a l’altra.

També veig els avis, els tiets, algun que altre amic matiner i avui, per fi, veig també la

Clàudia, la meva germana gran.

Vaig néixer fa poc més de 48 hores i, des de la primera vegada que vaig obrir els ulls,

mai no he vist l’habitació buida, però com si ho estigués: hi faltava ella, la Clàudia. És

molt bufona, porta un vestit lila amb unes mitges blanques i unes botes altes per sota

el genoll. Té els cabells rossos recollits en dues cuetes alegres i, en veure’ns, les dues

fem el mateix, allarguem els braços per agafar-nos mentre deixem anar una rialla que

fa riure tothom alhora. La mare deixa que em mig agafi i jo estic contenta de sentir les

seves petites mans per la meva panxa, ella tot just té cinc anys. Podrem fer tantes

coses juntes... M’ensenyarà a anar en bici, a llegir, mirarem la tele, jugarem amb les

nines... Tot de somnis que prometen molt.




53

Hab. 128 9:05

L’entrada alegre de la Clàudia ens torna a les dues a la realitat. Porta els cabells lligats

en una trena que cau sobre la samarreta blanca que porta combinada amb una faldilla

blau marí i les botes altes per sota el genoll. Darrere seu entra el pare, a qui ja li costa

seguir-li el ritme, i un cop estem els quatre, esclatem tots a riure.

Jo no puc ser més feliç en veure’ns a tots junts. La mare, tan forta i valenta com és, es

posarà bona. Està blanqueta com sempre i els ulls li brillen d’alegria, sé que les dues

estàvem recordant el mateix, mai ha pogut contenir la felicitat que sent en veure’ns a

la Clàudia i a mi juntes, sempre un somriure la delata. Ella, que sempre ens ha cuidat,

ens ha recolzat en totes i cada una de les nostres decisions, ens ha aixecat quan hem

caigut; ella que, en definitiva, mai ens ha fallat, ens ha transmès el seu amor

incondicional per sobre de totes les coses. Veure-la tan feble aquests últims dies m’ha

fet veure que és la llum del meu cor, la que em guia i dóna color al meu dia a dia.

M’ha fet veure que donaria la vida per ella, que una mare és el tresor més gran que

tenim.



Hab. 205 9:05

La Clàudia em torna als braços de la mare i ella em bressola al seu pit, fent-me així la

nena més feliç. T’estimo mama.

Torno a tancar els ulls, tinc son una altra vegada.

Laia Casas Giménez, 16 anys Pseudònim: Lacagi C FEDAC-Amílcar


54


55

PREMIS

POESIA O PROSA

NEE (CAT. G i H)


56


57

Què passaria si jo fos una papallona

Si fos una papallona seria de colors molt bonics. Tindria la casa de color

rosa, el cos de color lila i les meves ales serien liles, blaves, roses i grogues.

Si jo fos papallona podria volar pel cel i veuria les cases dels meus amics des

de dalt.

Si jo fos papallona sortiria quan fa bon temps i volaria per sobre de les flors.

Si jos fos papallona seria molt juganera tot el dia i seria també molt divertida.

Ainhoa Bosom Pons, 8 anys Pseudònim: Fada C Jesús-Maria Claudina Thévenet


58

La Laura i el seu amic

Hi havia una vegada una noia en una escola. Va aparèixer un noi nou en cadira de

rodes.

El noi no podia parlar ni moure's i el seu estat era malmès. La noia li parlava i li

explicava coses, però ell no podia respondre.

La mestra va dir, mentre sonava el timbre:

- Hora d'anar al pati!

La noia, que es deia Laura, intentava parlar i jugar amb ell a futbol. Va passar mig any.

La Laura es va assabentar de l'estat del seu amic, que havia empitjorat. El seu amic va

estar molt temps sense anar a l'escola.

Un dia, la Laura es dirigia a parlar amb la directora, però abans d'entrar al despatx va

escoltar a la directora dir que el seu amic havia mort i que abans de morir havia dit el

seu nom, “Laura”.

Passat el temps, la Laura es va dedicar a ajudar a les persones necessitades, en record

al seu amic.

Arcides Mateo Terrero, 13 anys

Pseudònim: Snuke CEE Sant Joan de la Creu


59

L’elefant i l’ós

Al zoo viu un elefant,

que està tot el dia passejant,

perquè li agrada molt

caminar amunt i avall.

Així, l’elefant agafa forces,

per protegir-se dels animals.

Li agrada viure al zoo

amb el seu amic l’ós.

Es passen tot el dia dormint

i fan festa quan arriba la nit.

Pol García Giralt, 10 anys Pseudònim: Spiderman Escola Marinada


60

La història del ball

La Júlia, l’Enric, el Sergi i la Clara són un grup de joves amb una característica en

comú: els hi agrada molt ballar. LÈnric és a qui més li agrada l“street dance” i porta

tres anys ballant-lo. La Júlia prefereix el ball clàssic. Fa once anys que balla. El Sergi,

en canvi, és més de”hip-hop”. Porta dos anys ballant. I per últim tenim a la Clara, a qui

li encanta el ”dance acrobàtic” i el balla des de petita.

Tots quatre es van conèixer en un estudi de dansa que es diu ”Dance Academy”. El

primer dia que van anar a lèstudi van haver de fer un prova de nivell. Mentres

esperaven per entrar, van començar a parlar entre ells i van veure que estaven molt

nerviosos perquè tenien ganes de ballar i aprendre més estils. Des dàquell moment,

es van fer molt bons amics. Van fer molt bé la prova i van entrar tots quatre.

Durant vuit mesos van preparar una coreografia que barrejava diferents estils de ball,

per participar en una competició entre difernents estudis. El dia de la competició, tots

estaven molt il.lusionats. Durant tot el matí van assajar. Estaven molt nerviosos.

Finalment van guanyar la competició i com a premi van rebre una copa que van posar

en un lloc especial a la seva acadèmia de ball.

Elsa Giménez Colomé, 17 anys Pseudònim: Nuka CEE Sant Joan de la Creu


61


62

Llibret jocs florals escolars 2015

Documents

Transcript of Llibret jocs florals escolars 2015