LLETRES I COLORS

LLETRES I COLORS

TÍTOL 2COLECCIÓ DE CONTES DE L’ESCOLA BRASIL

dibuixat per...

un grup d’alumnes de 6è curs

escrit per...

Marissa, mamà de la Martina i la Joana

pintat per...

la Martina i la Joana, i els seus companys i companyes de P5

Vet aquí una vegada, en un temps indefinit, en un país qualsevol, i en un poble gris, hi vivia la Mariona.

La Mariona era una nena especial en un poble no gaire normal. En aquella vila esta-ven prohibits els contes i els colors.

Els seus carrers eren plens de gent amb cares llargues, i vestits grisos. Tothom vestia igual i es comportava de la mateixa manera. No es podia aixecar la veu, ni riure, ni plorar...

La Mariona però, havia aconseguit lliurar-se d’aquest malefici. Des del seu naixement va ser una nena especial. Per començar, els seus cabells, que amagava sota d’un barret, eren de color vermell. Tenia, a més, un somriure enorme, que transformava en llum tot al seu voltant. I una fantasia que no tenia límits. La Mariona era feliç en el seu món. Tancada a la seva habitació, d’amagat, passava les hores disfressant-se davant del mirall, rient i jugant amb els seus cabells.

Els seus pares passaven les nits i els dies pensant com fer-ho per què ningú descobrís els estranys comportaments de la seva filla.

Aquella tarda la Mariona estava especialment contenta. Era dimecres, i com cada dimecres, rebia una visita molt especial, l’àvia Delfina. L’àvia Delfina, era una dona estrafolària, estrambòtica i esbojarrada, segons els seus pares. Ella però, la trobava la dona més guapa, interessant i afectuosa que mai havia conegut.

A més, totes dues guardaven un gran secret, que mai ningú no hauria de saber. Amagat sota la faldilla negra, l’àvia sempre portava un llibre: el Gran Lli-bre dels Contes i els Colors. Era un llibre molt antic que va pertànyer a la seva família i del qual ja no en quedaven més còpies.

Quan arribava l’àvia, la Mariona ja tenia preparat el Racó dels Somnis: tres coixins grans damunt d’una catifa; per a que l’àvia pogués seure a llegir-li el conte; un got d’aigua, una espelma i una sabata vella que posaven darrere la porta per què ningú pogués entrar i destorbar-les en aquell moment secret i màgic.

Només calia obrir una pàgina del Gran Llibre, a l’atzar, per començar una nova aven-tura. Mil sorpreses extraordinàries esperaven darrera de cada full. Aquelles tardes de dimecres, havien dut la Mariona i la seva àvia a viure mil vides en diferents indrets del món...

... Un dia eren dues pirates que navegaven pels mars en busca d’illes imaginàries on descobrir tresors amagats. Havia estalviat unes quantes monedes d’or.

... Un altre dia, muntades damunt dues escombres, havien volat entre els núvols, tot fent encanteris a tort i a dret: Abracadabra... i transformant en globus de colors i lla-minadures tot aquell que es trobaven pel camí. On havia oblidat la vareta?

… Una tarda, en què el llibre les va fer viatjar en el temps, milions d’anys enrere, van conèixer també els seus amics dinosaures. Va ser tota una aventura. La Mariona encara rep una postal dels dinos cada Nadal.

... Un vespre, quan eren dues científiques molt reconegudes, havien aconseguit trobar en el seu laboratori la vacuna que curaria totes les malalties del món. Des d’aleshores cap dels seus ninos havia caigut malalt.

... Una nit, fins i tot, havien aconseguit de colar-se dins una nau espacial que les havia dut a la lluna. La Mariona mai oblidaria aquell viatge, ni com de bonica es veia la Terra des de la torre més alta de la lluna. Encara guardava un estel que se’n va endur amagat a la butxaca, tot i que no recordava en quina de les seves capsetes l’havia guardat.

La Mariona però, recordava de forma especial aquella tarda, en què el llibre les havia dut a ser les protagonistes d’un espectacle de circ. Una carpa enorme de mil colors havia aparegut al mig de la plaça de la vila. I allà, en mig de la pista, ella i la seva àvia van ser dos pallassos estrafolaris que, entre ximpleries i caigudes, feien petar de riure milers de nens. En aquell moment la Mariona va decidir que de gran volia ser pallasso. Per què els nens i nenes què ella coneixia no reien mai? I la mare?

Un dia, a mig conte, de cop i volta van sentir un soroll. Algú intentava obrir la porta de l’habitació. Havien de recollir-ho tot a corre-cuita. Ningú podia saber del seu secret. Mentre l’àvia recollia el Racó dels Somnis; coixins, catifa i espelma; la Mariona s’encarregà de fer desaparèixer el llibre. El va amagar al balcó. La mare va entrar instants després, tot preguntant el perquè de la sabata darrera la porta. Fent l’ullet, l’àvia es va acomiadar ràpidament de la Mariona. El Gran Llibre va quedar oblidat al balcó.

Cap a la matinada, es va girar un fort vent de tempesta que arrossegà d’una volada el llibre, enlairant-lo pel cel. Els seus fulls, un a un, van anar desenganxant-se, i com si haguessin pres vida, es van escampar per tot arreu. Hauríeu dit que els fulls es movien seguint la melodia del vent, buscant arribar als racons més amagats del poble. En pocs minuts la vila va quedar empaperada amb les restes del Gran Llibre dels Contes i els Co-lors. Les seves històries van envair els somnis de la gent.

Una pluja de lletres va inundar la vila. L’astronauta va anar a parar a la torre de l’església. Un dinosaure va dormir al corral entre gallines i conills. El pirata buscava un tresor a l’hort d’en Jaume. La bruixa escombrava fulles a la plaça. Un científic investigava el sabor del vi de Ca Ramona.

L’endemà al matí el so d’una trompeta va despertar tothom. Un pallasso de cabells vermells tirava confeti de colors per tots els carrers. Al seu pas tot tornava a la vida. Els balcons es van omplir de flors. De les cases en sortia música. El batlle reia amb la seva dona. El pastisser regalava dolços. La bibliotecària sortia del seu amagatall. Els nens cantaven a l’escola. Els ocells ballaven al cel.

Tot havia canviat. Tot havia tornat. Lletres i colors. Colors i lletres.

Sota un arbre, l’àvia Delfina s’ho mirava tot somrient amb un vestit blanc nou i un llibre per llegir.