___________________________

Diuen que ja en temps antics hi havia hagut ermitans a

la muntanya de Montserrat. Eren homes sants que s’hi

retiraven a viure en alguna de les moltes coves que

s’amaguen entre les roques. Renunciaven a les coses del

món per consagrar-se a la vida espiritual, i es veu que

n’hi havia que feien miracles. Això, és clar, ja passava

molt abans que s’hi construís el monestir.

En Joan Garí era un d’aquests ermitans. Va viure al

segle IX, en temps del comte Guifré el Pelós. Per la seva

devoció a la Verge i pel seu comportament virtuós era

admirat de tothom. Fins i tot diuen que la campana de

l’ermita de Sant Iscle, propera a la cova on vivia,

repicava alegre quan ell hi passava per davant. Aquesta

prova miraculosa de la puresa d’ànima d’en Garí irritava

especialment els senyors de l’infern...

De manera que, per als dimonis, arrossegar avall aquesta

ànima tan valuosa era un repte força llaminer. Van fer

consell, i ara veurem què van decidir.

2

3

Un diable, Belial, fou enviat prop de Garí per temptar-

lo. Disfressat d’ermità, va fer com si se’l trobés

casualment anant per la muntanya. Mentí dient-li que

també vivia fent pregària en una cova i es mostrà

meravellat de conèixer-lo, ja que la fama d’en Joan Garí,

li digué, era immensa i havia corregut per tota la

cristiandat. “Un home sant com vós hauria d’estar al cim

de l’Església i gaudir de l’autoritat i dels privilegis que

es mereix” afegí.

Per encendre-li el desig, li féu veure a en Joan les aspres

roques de la muntanya com si fossin construccions

estranyes, mescla fantàstica d’abundància i luxe.

Però l’humil Garí, tot i que aquesta visió li havia fet

ballar el cap una mica, es va mostrar immune a la

temptació de cobdícia que Belial li presentava.

L’infern es va adonar que se les tenia amb un individu

difícil, i que per tant s’havia de canviar d’estratègia.

4

5

Calia jugar fort, i els diables es van empescar una

tàctica molt més recargolada.

En van enviar un altre d’ells, de nom Lleonat per

l’aspecte magnífic que adoptà, encara que per dins tan

podrit i socarrimat com tots els seus companys. Aquest

sortí de sota terra seguit d’una colla de diables a cavall,

prenent la forma d’un grup de caçadors que des de

Montserrat es va dirigir a la ciutat de Barcelona seguint

el curs del Llobregat.

Quin fosc propòsit guiava la cavalcada frenètica

d’aquests personatges sinistres?

6

7

Barcelona era en aquells temps una ciutat petita, i

l’arribada sorollosa d’un grup de cavallers tan vistosos

devia ser immediatament coneguda de tothom. I encara

més duent al capdavant un home d’aspecte tan noble...

Lleonat s’acostà de seguida al palau del Comte i es deixà

veure de la seva filla, la princesa Riquilda. La bella

presència i les maneres refinades del foraster seduiren la

noia. El Comte es mirava l’escena com si alguna cosa no

estigués prou clara, però no va ser a temps d’intervenir

quan Riquilda es deixà abraçar per Lleonat i aquest,

alhora que mostrava les banyes i les ales entre grans

rialles, s’apoderava de la seva ànima.

El diable desaparegué a l’instant com per encanteri,

deixant enrera el bon Guifré i la jove princesa

endimoniada.

8

9

Tots els esforços per guarir la posseïda foren en va. Els

metges, és clar, no hi tenien res a fer. Però els sacerdots,

tampoc. Ni tan sols el bisbe.

Finalment, el dimoni va parlar per boca de Riquilda, que

es posà a repetir un nom: “Garí, Garí... porteu-me amb

en Garí”.

10

11

En sentir-ho, Guifré va ordenar sortir sense perdre

temps. Quan van ser davant la cova d’en Garí, el Comte

va explicar a l’ermità el que havia passat i afegí: “Us ho

prego, permeteu que la deixi amb vós fins que la seva

ànima quedi alliberada”.

Joan dubtava, desconcertat. Deia que no en sabia res,

d’exorcismes. Belial, encara camuflat, li repetia a

l’orella amb delectació: “I que n’és, de bella! No la

trobeu encisadora?”

“Més bella que el sol del matí i que tots els estels de la

nit...” xiuxiuejà Garí. El diable somrigué, potser era

l’únic que l’havia sentit.

12

13

Van deixar la princesa amb en Garí. El dimoni que la

posseïa va retirar-se ben aviat per no fer nosa...

Llavors no se sap ben bé què va passar, si en viure junts

Garí i Riquilda van arribar a estimar-se de debò l’un a

l’altre, o si ell un dia la forçà de mala manera. El cas és

que l’ermità va pecar, i de seguida se’n va sentir

horroritzat. Ja no era un home pur. Com havia pogut

caure?

I en aquell moment, com si el dimoni encara li bufés a

l’orella, va dir-se: “Sí, tot ha estat per causa d’ella”.

14

15

No gosem representar-nos allò que s’esdevingué tot

seguit: la manera com Garí tragué la vida a Riquilda, a

qui considerava la causa de la seva perdició.

En fer-ho, en voler reparar un error amb un altre

d’encara més gros, s’abocà de ple en l’abjecció més

espantosa.

Així que la tingué morta als seus peus va sentir una

riallada que ressonava per la cova. Belial, el seu fals

amic i mal conseller, es treia la disfressa i li mostrava la

silueta diabòlica.

En Garí, atordit i desesperat, es va veure ja entre les

flames de l’infern...

16

17

Se sentia enfonsat en un pou de culpa, com si la terra

l’anés xuclant cap a l’abisme. El pecat li semblava més

reprovable per ser obra d’un home que sabia quin és el

camí del bé i que sempre s’havia esforçat a mantenir-

s’hi. En un no-res, l’innocent s’havia convertit en el

pitjor dels criminals. Què més faria encara, vist que no

era sinó una joguina de les maquinacions del Maligne?

No l’esperava cap altre destí que la condemnació eterna.

18

19

Però una mica de llum arribà fins a les profunditats on

es trobava. I el perdó? “Només hi pot haver una cosa

més gran que el meu pecat, i és la misericòrdia de Déu”

va dir-se en Joan Garí. Creure que Déu no podia

perdonar el més miserable dels homes seria una falta

encara més grossa.

Viatjaria a Roma a implorar de genolls l’absolució del

Sant Pare, fos quina fos la penitència que aquest li

imposés.

20

21

Atuït, paralitzat pel remordiment, en Garí veia al seu

voltant la gent que feinejava amunt i avall, indiferents al

turment que el corsecava.

En realitat, passar desapercebut li convenia, i marxar

lluny també, no fos que el Comte enviés a buscar la seva

filla i, en no trobar-la, el perseguís per matar-lo. Garí

sabia que mereixia la mort, però no abans d’obtenir el

perdó.

S’acostaven a la capital de la cristiandat. Ja li semblava

veure’n la llum que des d’allà il·luminava el món com un

far.

22

23

El Sant Pare rebé Joan Garí i n’escoltà la confessió.

“Heu comès tan gran pecat, va dir-li, que no us mereixeu

ser tingut per home. Per tant, a partir d’ara viureu

sempre més com una bèstia, ran de terra, menjant només

les coses que per terra trobareu; no parlareu amb ningú i

no us tornareu a posar dret ni aixecareu els ulls envers el

cel, ja que no sou digne de mirar-lo. I si Déu s’apiada de

vós i us perdona, us ho farà saber de manera que no en

pugueu dubtar”.

24

25

Després de confessar, l’expiació. Garí va tornar a

Montserrat disposat a passar tots els anys que li

quedessin de vida arrosegant-se entre herbes i bestioles

com un animal més. Duria una existència penosa

impròpia d’un ésser humà i estava trist, però, malgrat tot,

satisfet de poder complir una dura penitència que

s’acordava amb el mal que havia fet.

26

27

El temps va anar passant. Garí es va adaptar

estranyament al seu nou medi, fins al punt que la tristor

inicial deixà lloc primer a una conformitat abnegada i

després a una mena d’alegria en descobrir també la

grandesa del Creador en aquell petit univers que tenia a

tocar d’ulls, mans i peus.

El càstig s’havia convertit en revelació. Era aquesta la

seva finalitat? Havia tornat la bondat a envair l’ànima

d’en Joan Garí?

Potser a Déu no l’interessa tant imposar penes a un

desgraciat que ha obrat malament com aconseguir que

aquest torni a ser bo...

28

29

La qüestió és que, passats uns quants anys, diuen que

set, uns caçadors van trobar en Garí mentre bevia aigua a

la vora del riu, cosa que feia amb els ulls tancats per no

veure el cel reflectit a l’aigua, tal com li havia ordenat el

Sant Pare.

Es van quedar molt sorpresos. “Mai no havíem vist un

animal com aquest” es deien. I és que, amb el temps, la

roba de Garí s’havia fet malbé, i el cos sencer se li havia

cobert de pèl. Tot ell havia canviat fins al punt que no

se’l podia reconèixer.

“Portem-lo al Comte!”. Estaven molt satisfets de la seva

troballa, i encara més en comprovar la docilitat de Garí,

que no se’ls resistia.

30

31

Arribats al palau del Comte de Barcelona van deixar

Garí a dins d’una gàbia, talment com si fos un animal.

Ell ho acceptà amb serenitat, com un nou episodi de la

penitència que encara complia.

Així va restar uns quants dies, però la Providència no

l’havia deixat de banda...

32

33

Succeí que el comte Guifré havia tingut un altre fill, el

príncep Miró, i que va arribar el dia de batejar-lo. A

l’hora del festí, i per tal de divertir els convidats, van

proposar al Comte d’exhibir aquell rar animal que

s’havien trobat al bosc.

Van treure Garí amb una corretja lligada al coll. Tothom

se’n meravellà. La dida que tenia el petit Miró en braços

s’hi va acostar perquè l’infant el pogués veure bé i

llavors s’esdevingué el prodigi. El nadó, dirigint-se al

condemnat, pronuncià aquestes paraules: “Aixeca’t,

Garí, que Déu ja t’ha perdonat!”.

Tots es van quedar parats. De seguida Guifré s’encarà

amb Joan Garí i li demanà, irat: “Vós, Garí... On és la

meva filla? Què en vau fer?”. En Garí va contar-li la

trista història i oferí el pit a la daga del Comte, però

aquest s’aturà i digué “no puc castigar aquell a qui

l’Altíssim acaba de perdonar”.

L’ermità afegí que havia enterrat la princesa a prop de la

seva cova. Guifré va sortir de seguida amb els seus

homes cap a Montserrat.

34

35

Quan foren a l’indret que Garí els indicava, van

començar a cavar i a remenar la terra. Ho feien amb

cura, per no malmetre el cos de Riquilda. Així que el

van trobar comprovaren admirats que la noia es mantenia

tan bella com quan era viva. El pare s’hi atansà per

abraçar-la i ella va obrir els ulls. Tornava a la vida!

Davant d’aquest nou miracle, tots els presents van caure

de genolls. Llavors Riquilda va proclamar el seu desig

de retirar-se a fer vida religiosa i el noble Guifré s’oferí a

construir enmig d’aquelles muntanyes un monestir, que

ella regiria, per acollir dones que també volguessin

consagrar la vida a Déu.

36

37

En Joan Garí va recobrar el seu aspecte d’abans.

Tornava a ser un home. Déu se li havia mostrat arreu: al

bosc, entre les bestioles i davant de tothom, però sobretot

al seu propi cor. Ja no necessitava res i viuria encara

molts anys en pau a la seva cova de Montserrat.

38

39

De llegendes com la que acabem de contar n’hi ha unes

quantes. Són històries d’homes molt religiosos que

cauen en el pecat, passen per una penitència severa i

finalment són perdonats. Sembla que la d’en Joan Garí

prové d’una d’anterior apareguda gairebé als inicis del

cristianisme, que es va anar transformant, essent fins i tot

‘versionada’ per l’islamisme, i que per diverses vies anà

a parar a Montserrat. Aquí va trobar un ressò especial,

en bona mesura perquè fou relacionada amb l’origen del

monestir i el del propi país: evidentment, no és casual

que l’acció passi al segle IX, en època de Guifré el Pelós.

Va gaudir de popularitat durant força temps. Però el

món modern s’ha desinteressat dels ermitans, siguin

sants o pecadors, dimonis, remordiments, càstigs

terribles, absolucions o miracles.

Si volem que, malgrat tot, una tradició continuï viva

creiem que cada narrador s’ha de prendre certes

llibertats. Per exemple, les versions clàssiques només

parlen de la penitència de Garí com d’una condemna

envilidora, un càstig que el rebaixa encara més. En

canvi, hem volgut aquí remarcar-ne l’aspecte

regenerador, ja que cal suposar que l’home bàsicament

bo acaba per veure la magnificència de Déu en qualsevol

circumstància, i arribat aquest moment el càstig ja ha fet

la seva funció i hauria de cessar.

40

Quant a l’estil de les il·lustracions, com que som de ple

en el món medieval s’ha optat per una figuració

naturalista, que ens ha semblat adequada per evocar tant

aquest ambient llunyà com l’aventura moral de l’heroi.

En comentarem un parell, d’il·lustracions. Amb la

intenció de simbolitzar el gran sentiment de culpa que

experimenta Garí l’hem representat al fons d’una mena

de pou. Hi ha dues referències per aquesta escena.

D’una banda, les roques, prop de Collbató, conegudes

com a ‘llit’ i ‘petja’ d’en Garí perquè presenten unes

concavitats formades, segons la tradició, pel pes de la

culpa d’aquest, quan va passar-hi. D’altra banda, diuen

que quan Garí hagué confessat el seu crim al Papa,

aquest va dibuixar amb el bàcul una circumferència al

seu voltant i li va dir: “Si la teva gran culpa no et pot ser

perdonada, ara mateix s’enfonsarà la terra sota els teus

peus per endur-se’t a l’infern”. I ja sabem que això no

va passar perquè la misericòrdia de Déu és infinita...

Finalment, el formigueig que proclama “sum vermis”

(“sóc un cuc”) a la imatge en què l’espectador-lector pot

identificar-se millor amb el protagonista, ja que la mà

d’aquest podria ser la seva, vol recordar el poema de

mossèn Cinto.

41