Nº 2 Maig de 2016

Ha desaparegut el president

Quan vaig obrir la nevera no m’ho podia creure! Hi quedava un tall, jo recordava perfectament que n’hi quedava un!

El dia de reis va ser l’èxit del vermut, tothom havia comentat com d’esplèndid era. Només n’havia

JUSTÍCIA O LLIBERTAT

Van trucar. François mirà el seu rellotge, marcava les 19.30, no digué res. Era costum en una família tan rica com la família Barraud no intercanviar cap paraula. François Barraud era escultor, un paio molt especial. Tenia un perfil grec molt peculiar, de faccions marcades i ulls petits. Agafà el telèfon. Era Antoine, un amic seu molt estimat que l’avisava que ja no es podia estar tranquil al carrer. Havien trobat dues persones mortes als carrers de París i la policia sospitava que havia estat un assassí en sèrie per la semblança de tots dos assassinats. François es va

LLAÇOS Recull literari de primària - secundària

Les escoles i instituts del barri de Sarrià-Sant Gervasi, fa quatre anys que treballem per donar cos a la continuïtat educativa entre les etapes de  primària i secundària. Fruit d’aquesta col·laboració, us oferim el segon tast de textos narratius i poètics escrits per alumnes de sisè de primària i de primer d’ESO de les nostres escoles i instituts.

Esperem que en gaudiu,

HAIKÚS

Hi ha molt de vent.L’arbre es mou amb ell.I la mar tranquil·la.

Hi ha molt silencii els papers sols,i per la classe camines.

Els esquis llisquenLa neu sofreixL’esquiador riu

Cau una fulla.Molt trist es queda l’arbre.Es mor la fulla.

Òscar Castells 6è de primària - IE Costa i Llobera

quedar glaçat, immòbil, com un glaçó de gel en mig de l’àrtic. Feia un parell d’anys que era lliure. Havia estat acusat per alguns crims injustament i equivocada. Tot i que tots dos amics sabien de la seva innocència, tots dos coneixien també el preu del passat. Totes les sospites recaurien en ell.François estimava massa la llibertat i ja havia pagat un preu molt alt tots aquells anys, picant pedra impossible de destruir a les canteres de la presó de la Santé de París. Havia après a no encarar-se a situacions perdudes. Volia seguir gaudint de la seva nova vida tranquil·la d’artista. Però sabia que tard o d’hora la sort s’acaba i aquest moment havia arribat. Havia de donar un tomb a tota aquella situació que s’estava complicant per moments. Era innocent i lluitaria per no ser tancat un altre cop. Aquest cop no hi haurien injustos judicis, ni crits, ni amenaces, ni mals tractes. Aquest cop no hi hauria res de res. Ningú no el trobaria perquè fugiria en un amagatall al bosc.François es despertà pel cant dels ocells. Es trobava en un bosc als afores de París. Era feliç de ser en un lloc on els habitants només eren ell i tota la resta de fauna típica d’aquell indret, ningú li podria impedir de viure allà. Començava una nova vida. La natura salvatge el va ensenyar a estimar la vida més i millor. Va perdonar les injustícies i va conviure amb un munt d’ocells, guineus i esquirols la resta dels seus dies i el seu amic Antoine, cada 31 de desembre, brindava amb ell sota la brillantor dels estels.

Max Roca1r ESO - Institut Menéndez y Pelayo

EL CARRER

A casa meva hi ha la tradició, des que vaig néixer jo, cada dia una persona va a tirar les escombraries al carrer. Els dilluns va la meva germana, el dimarts el meu pare, el dimecres la meva mare, els dijous el meu germà, els divendres jo, i els dissabtes i diumenges qui acabi últim de sopar.

Fa uns dies, els divendres dia que em toca a mi baixar la brossa, estic notant coses estranyes en el carrer on haig d’anar a tirar les escombraries, escolto veus en el meu cap i em diuen que baixi fins el final d’aquell carrer, jo és clar, com que tinc por, no hi vaig i pujo corrents a casa, però algun dia hauré d’anar a veure què passa.

El meu sant Jordi

Cada any, aquesta data,L’espero amb molta il·lusió,Llibres, roses, passejada,molta gent i molt soroll.

Als carrers de Barcelona,Les parades ben posades,Mentre les floristes criden:-Vine noi que són barates!

Tots comprem llibres i roses,Que regalem a qui estimem;És tradició catalana,Del passat i del present.

Pol Giménez6è de primària - Escola Tàber Bruna Basomba

Poema visual6è de primària - Escola Nabí

L’altre dia la mare es va posar malalta, tenia febre i quan menys t’ho esperaves es posava a vomitar, així que em vaig oferir com a voluntari per anar a tirar la brossa.

Aquest cop no vaig escoltar veus… Per què?... Això em va fer venir molta curiositat, per què no les escoltava?... perquè no era el meu dia exclusiu?... o potser per provocar-me aquesta sensació de voler saber…. Encara que no sentís res, vaig anar a veure què passava. Un llum venia des del final del carrer, era una porta oberta!!! El que més em va estranyar és que estigués en una paret de totxos mal feta, allà semblava que no hi podia haver res de res, estava pensant si entrar o no, al final tot i la meva por, vaig entrar per curiositat.Aquella porta conduïa a…..

Al mateix lloc!?!? Travessava la porta i sortia al mateix carrer. Què estava passant?Veia la porta de casa meva, la plaça… tot igual. Com podia ser? Vaig entrar per la porteria de casa, vaig pujar fins el meu pis, i quan vaig posar la clau per obrir la porta… La clau no entrava!! Per què?... Vaig picar a la porta perquè m’obrissin. Els meus pares em van obrir i els hi vaig dir… Hola mama!!!, no sé el

què passa però les claus no entren a la porta i no sé perquè. Ella em va dir… qui ets? Noi t’has confos de pis…. No sabia qui era, la meva mare no em coneixia!!!!, però jo veia la meva germana, el meu pare, el meu germà, i abans de que pogués dir alguna cosa, pensant probablement que li estava fent broma, em va tancar la porta als nassos. No sabia què fer, si posar-me a plorar o riure dels nervis. Al cap d’una estona de bogeria, durant la qual vaig pensar de tot, vaig dir, és clar!!! La porta, haig de buscar altre cop la porta, segur que funcionarà, vaig anar al carrer corrents, vaig córrer molt ràpid, com si fos la fì del món, per mi ho era, si no podia tornar què seria de mi…Menys mal encara hi estava uffff…

Vaig obrir la porta, la vaig travessar i vaig tornar de nou a aparèixer al mateix carrer, vaig tornar a fer el mateix camí fins a casa meva, fins el pis on vivia, vaig posar les claus a la porta, per poder entrar i… “Eureka”!! la porta es va obrir… els meus pares estaven encara sopant i tot va tornar a la normalitat.

Què havia estat allò? Que havia passat?... no ho vaig saber mai, però de debò que tampoc en tenia ganes de esbrinar-ho, no me la pensava jugar, no fos que la segona vegada no deixés tornar a casa.

Daniel de la Corte Pastor1r ESO – Institut Montserrat

Núria BoledaPoema visual

6è de primària - Escola Nabí

HUMANITAT

Cors es fracturencom plats trencats,termòmetres es disparen,la calor es congela sobtadament,els dies voleni les nits vénen eternes.

El verd es destrossa arreui de paper en sobra en els governs.El caos ha arribat.

Diferències es trobenentre germans humans.La meitat del món està en festa,però algú haurà de recollirles deixalles que el passat ha aportat,i refer tot el que s'ha trencat.

Alguns mals s'esborren,d'altres són irreparables.L'actualitat que vivim,quin desordre d'humanitat!

Ella Nieuwenhuijsen6è de primària - Escola Nabí

El meu barriEl meu barri és vell,de la ciutat el més antic,hi ha una catedral, no té castell.Ahir era romà, avui és de turistes ple.Pels seus carrerses veu tota mena de gent:japonesos, anglesos,fins i tot de la Seu d’Urgell.Molta gent en veritat són com ocellsde pas, res més.Per uns altres, els mateixos carrerssón tristos nius:és la pobra gent sense calés.Voleu saber quin racóm’estimo més?Potser no sigui el més bell,o potser sí,però les escales del Saló del Tinelleren per a mi i els meus amics,Gerard, Lea, Gabriel,un lloc màgic, superb: cada tardales seves pedres es convertien en un trenple de xiquets.

Yasmina Segarra1r ESO - Institut Menéndez y Pelayo

TOT PER UN 5%

Acte de lectura de poemesEscola Els Xiprers

La mare del Marc ens va dir que havíem de trucar la policia, i que no toquéssim res perquè deixaríem les empremtes dactilars. Tots estàvem molt emocionats amb aquella troballa, però mai m’hagués imaginat com va acabar tot uns dies després.

Aquell matí m’havia llevat amb moltes ganes d’anar a la festa del Marc. Quan vam arribar a casa seva, ens va ensenyar tot una mica i de seguida vam anar cap el bosc, on vam fer un pícnic per dinar. Després de dinar la mare del Marc ens va dir que ens anéssim a jugar i que tornéssim quan ella ens ho digués. Quan va fer un senyal tots vam tornar i ens va explicar que al bosc havíem de buscar uns tresors que ella mateixa havia amagat. Entre els sis que érem, vam fer parelles per trobar-los mes ràpid. Jo vaig anar amb el Marc, i de seguida ens vam posar a córrer per anar més depressa. De sobte el Marc va parar de córrer i es va ajupir. Va fer una cara molt estranya que mai li havia vist fer. Jo vaig somriure i vaig anar corrent cap a ell pensant que havia trobat un dels tresors. Quan vaig veure el que havia trobat se’m va canviar la cara de cop. Jo sabia que allò no era un dels tresors amagats. Li vaig dir i ell va opinar com jo. Allò era molt estrany: hi havia una capsa de metall tancada. No sabíem si obrir-la o no, però tres segons després ja ho havíem vist tot. Hi havia moltíssimes joies que semblaven d’or: polseres, collarets, anells, i fins i tot, monedes. Quan ja havíem agafat la capsa per portar-la a la zona del pícnic, vaig veure que a sota hi havia un DNI, que també vam agafar. Aquella dona ens mirava des del carnet amb una mirada misteriosa que em feia sentir culpable.

Va ser llavors quan la mare del Marc ens va dir que havíem de trucar la policia, i que no toquéssim res perquè deixaríem les empremtes dactilars. Tots ens vam espantar i li vam fer cas. Al cap d’una estona els guàrdies ja estaven allà. Ens van dir que les joies trobades eren d’or de veritat i tots ens vam quedar bocabadats. Segur que algú es va penedir d’haver trucat la policia: jo, en aquell moment, no. Després d’una estona parlant es van emportar la capsa cap a la comissaria i nosaltres ens vam quedar allà per acabar la festa.

Quan el meu pare va venir a buscar-me, li vaig explicar tot i es va quedar tant bocabadat com nosaltres. A casa li vam explicar a la meva mare i al meu oncle que havia vingut a passar el cap de setmana i que és advocat. Quan vam acabar l’explicació, el meu oncle ens va dir que, segons la llei, quan algú troba una cosa, si el propietari no apareix al cap de dos anys l’objecte trobat és per a qui ho ha localitzat i, si apareix en menys de dos anys, li correspon almenys un 5% per haver-ho trobat. Tots ens vam posar super contents i vam trucar als pares de tots els nens de la festa i ells van tenir la mateixa reacció. El meu pare va trucar a la mare del Marc per dir-li que al dia següent anés a la comissaria per reclamar el que ens corresponia. «Qui sap! Tot allò era molt d’or!», pensava jo, «potser som rics», m’imaginava. Ja em veia a mi viatjant pel mon amb la meva fortuna. Vam estar potser dues hores seguides buscant i buscant i ens va quedar molt clar que fos com fos almenys ens corresponia un 5% de tot allò.

Al dia següent la mare del Marc va trucar el meu pare amb una mala notícia: gràcies al DNI d’aquella dona la policia havia trobat la propietària que dies abans havia denunciat el robatori del tresor que ens podria haver canviat la vida a tots. Però em vaig consolar pensant que almenys tindríem un 5%. Dos dies després vam anar a la comissaria a buscar el nostre 5%, però vam sortir com vam entrar: sense res. Ens acabaven d’explicar que la recompensa només es dona quan es tracta d’un objecte perdut, no robat.

Marina Miyar6è de primària - Escola Els Xiprers

Gat i gos

Joana CasalsInstitut Montserrat

-Ara, gent, enfrontaremdos enemics infinits!-crida el gall des del micròfonamb els seus estridents crits.

Tot el públic, expectant,mira el primer concursantdel debat d’aquesta nit.

I la lluita ha començat!Guanya el gos, o guanya el gat?

Amb la cua pentinadai amb posat tot elegant,parla el primer concursant:

-Ets tan dòcil, gos falder,tan bon noi, tan obedient,que em fas ràbia, simplement.Per una trista galetafaries la vertical!No ets res més que una vergonyaper al gran regne animal.

-Tothom sap, company felí,que no fas més que dormir-,diu el gos, tot empipatde sentir-se menyspreat.-Gaire digne tampoc ésde posar-se del revésper gronxar un cabdell de llana!

-No bordis tant, quisso, rei.Tu podries viure al bosc, amb els llops, trotant, salvatge,i vius aquí fent de patgede l’amo, obeint la llei.

-Ai mixeta, tens raó,però tampoc cal que t’embalis,que ets paròdia de lleóque no ets rei de la sabanai que regnes, amb perdó,a casa la iaia Gladis.Del rei de la creaciónomés en tens els bigotis.

-Au, senyors, que hi hagi pau-Intervé el moderador,que és un blau gripau rodó.-No han vingut a escridassar-se,han vingut a discutirquin dels dos te la raó.

-Potser sí que ens hem passat,intervé seriós el gos.Reconec el meu error.Al cap i a la fi, ha estatun honorable debat.-Cada animal és com ési ningú no hi pot fer més!

Emma Serrate1r ESO - Institut Montserrat

El mar encantatEl Sol brillant reposa a la vesprada,va ocultant-se com si mai hagués sortit,la Lluna treu el cap poc a poc com si estigués encantada,i va inundant el mar de claror amb un raig petit.

Quina calor, amb tanta solana,encara que estiguis baix l’ombra de la palmera,em vénen records de la meva infantesa,mentre m’embolico en una son profunda.

Desperto adormida en un món encantat,on tothom viu en pau i llibertat,sento des de lluny un xiuxiueig,després d’un cert temps a ningú hi veig.

Em desperto encara creient que aquell món existeix,tinc un gran pressentiment,crec que no està solament en la meva ment.

Quan torno a la realitat miro la mar, bella com una perla,tan perfecta que no s’hi veu el final,sembla la Lluna, que tan bonica és,tan gran que no sé com aguanta el seu pes.

Sara Fernández6è de primària - Escola Poeta Foix

Premiats al concurs literariEscola Tàber

UN DIA GRIS

Amb clausura d'un gris sense fi,esperes que la pluja desisteixi.Sents les llàgrimes com reboten a la teuladai tot el jardí és ple de petites perles brillantsque llisquen lentament i cauen allà on no veus.

Avorrit a casa, seus al sofà,fins que un fil de lllum s'enfila pels finestralsi s'escampa per les parets,i inquiet et porta fora.

Dins d'un bassal veus,la cara de la vida que t'envolta.

Fiona Robles Bolea6è de primària - Escola Nabí

EL DESTÍ

El destí, mai m’he parat a pensar en el destí . Que ens trobarem darrera una paret blanca plena de somnis i emocions? Pensar, parar-se un moment a pensar . En un racó del banc, en un parc amb flors o en un parc sense res. Mires endavant sense saber què vindrà desprès de cada passa, després de cada mirada, després de cada sospir, després de cada gir. Vas caminant sense saber que camines, el món està girant i ni ho saps, l’univers s’expandeix i no te n’adones ni tu, ni ningú. De veritat, en quin món estic? A on arribaré? A on em cauré i em tornaré a aixecar... ?

Eloi Rodés6è de primària - Escola Els Xiprers

Mestres en GAI SABEREscola Nabí

Lliurament de premis - Escola Poeta Foix

Els arbres de Barcelona treuen fulles vermelles

Un dia, tornant cap a casa del mercat vaig veure una cosa estranyíssima. Vaig tenir un ensurt tan gros, que vaig

deixar anar la bossa de la compra al terra (els ous es van trencar, per cert, i a més eren dels cars!!).

Què dius lector? Que no m’he presentat? Para d’embolicar-me, que sempre és el primer que faig, quan explico

alguna hist... ostres! Ara que ho dius, és veritat, no m’he presentat! Bé, tampoc tinc la intenció de fer-ho, perquè

sinó no serviria de res, el pseudònim… però el que si que us puc dir, és que tinc onze anys, i visc a Barcelona (és la

ciutat on passa la historia). A part d’això, m’agrada llegir i mirar pel·lícules de ciència ficció, d’extraterrestres i

similars. (i crec que això és bo, perquè tothom diu que tinc una imaginació sorprenent!)

Però bé, anem al gra. Us estava dient, que vaig tenir un ensurt flipant. I a veure si endevineu amb que? No, no és

que un cotxe hagués atropellat a una pobre àvia. Tampoc, ningú s’havia llançat des d’un cinquè pis i havia aterrat

davant meu. El que va passar de veritat, és que vaig veure un arbre, un arbre normal i corrent, un arbre dels que

et pots trobar tant a la Diagonal, com al Passeig de Gràcia, tan al Passeig de Gràcia com a les Rambles, que treia

fulles VERMELLES!!! Vaig mirar els altres, i també les treien VERMELLES!!!

Vaig començar a donar-hi voltes i més voltes (dins del cap, no a l’arbre), però no vaig trobar-hi cap resposta.

Després, se’m va ocórrer que podria haver estat algú que els havia regat amb algun producte tòxic, o amb alguna

mena de verí. També se’m va acudir que podien ser uns marcians d’un altre planeta, que els hi havien tirat un raig

estrany i s’estaven morint…

Al cap d’una estona, ja havia arribat a casa, i estava mirant un documental sobre objectes falsificats, empreses

mafioses, i tota la pesca. De sobte, em va passar pel cap, que podria haver estat una banda mafiosa, la que havia

venut a la Generalitat unes llavors falses i més barates per guanyar més diners, tot i que és il·legal (una cosa

semblant a el que va fer “Volkswagen” trucant motors).

Però no m’acabava d’agradar la hipòtesis, perquè segur que en traurien pocs diners .

Com que ja estava tip de pensar, vaig decidir buscar la informació als llibres i a internet. Va ser una missió sense

èxit: als llibres no hi deia res sobre el tema, i a internet, només vaig trobar una “WEB” interessant, i com que tinc

tanta bona sort, la pagina estava en àrab. No descobriria mai, aquell cas tan estrany!

De cop i volta, el meu pare em va preguntar:

- Que et passa, fill?

I jo li vaig contestar:

- Doncs que els arbres de Barcelona, no sé per què, treuen fulles vermelles.

-Si, i què? És del tot normal - va dir ell amb tota naturalitat.

-Com que és del tot normal!? - vaig replicar jo, tot enfadat – el que no és normal, és que sigui l’únic en aquesta

ciutat que em preocupo pel nostre futur!!!

I ell va respondre amb cara de no entendre res:

- Però fill, no passa res, perquè els arbres treguin les fulles d’aquest color, només és que ja ha arribat la tardor. A

més, no em diràs que no queda bonic!

Joan Carrillo6è de primària - Escola Els Xiprers

Cançó de la lluna

La nit cau,

pel cel s’escampen

milers de meravelles,

pel cel neixen estrelles.

La lluna dorm,

dalt del núvol descansa

i per adormir-se

la bressolen les estrelles.

(Inspirat en “ Cançó del bosc”

d’Albert Ràfols-Casamada)

Elisenda Martorell6è de primària - IE Costa i Llobera

Contacontes a la biblioteca - l'INS Menéndez y Pelayo

EL MAREl mar calmós perdurava

i la lluna colossal, de plata aparentava,

el silenci de la nit tranquil·litza els meus sentits,

mentre somio, en un dia sense gris.

Els meus ulls es tanquen amb delicadesa

i em dormo amb tristesa.

En la meva memòria abunden records

que dins meu sento amb il·lusió.

L'espuma del mar navega amb dificultat,

arriba als meus peus freds amb molta sensibilitat.

reflexiono sota l'ombra d'una palmera gegant.

He canviat l'amistat per la soledat,

La gent em mirava amb tristor,

però no puc fer-hi res si així sóc jo.

Jo no sóc ningú per jutjar,

però tampoc algú per comparar.

Les onades són una perpètua simfonia,

que escolto amb melancolia,

mentre amb ganes de plorar

arracono les penúries que acostumava a enyorar.

Nur Beltrán 6è de primària - Escola Poeta Foix

Fotografies Jocs Florals i Cantata de Sant Jordi - Escola Costa i Llobera

LA IMPERFECCIÓ

Parada de llibresEscola Poeta Foix

Per què si sóc alta sóc una girafa i si sóc baixa una puça? Per què si jugo a futbol sóc un noi? Per què si em poso faldilla curta, sóc exhibidora i, si només porto texans, sóc amargada, si només duc faldilla sóc ratolí de biblioteca; si em poso tutú, sóc una friki, i si duc camisa, sóc un noi... Si m’agraden les coses que als altres no agraden, sóc rara i m’;exclouen i si coincideixo en alguna cosa sóc unacopiona...Per què si faig el boig sóc imbècil i, si no, sóc un rotllo.Per què si m’agrada el negre no sóc femenina i si m’agrada el rosa sóc massa superficial.Per què si m’agrada llegir sóc rara i empollona i si no, no tinc cultura i no sé res.Per què si jugo a videojocs a casa sóc una pringada i exclosa del món i, si estic tot el dia al carrer, sóc una nenaque no té casa i viu al carrer.Per què si sóc presumida sóc una princesa i si em poso roba que no fa conjunt sóc una descuidada?I si faig els deures, sóc empollona i, si no treballo, sóc una mala influència.Si em pinto les ungles de rosa, sóc una pija i si me las pinto de negre una gòtica. Per què si sóc vegetariana sóc rara i si no, pobres animals...Per què si tinc grans sóc una paella i si no, sóc la Barbie.Per què si vaig despentinada, si sóc grassa, prima, lletja, etc...

No intentis ser perfecta, perquè ningú no ho és, NINGÚ!TU ETS PERFECTE TAL I COM ETS!

Mina Camprodón6è de primària - Escola Orlandai

Escola Orlandai

ADÉU PERE!

- Ei , Hola!- Espera, tu ets el Jaume?-diu l’Arnau- Sí, sóc jo. Perdona només tinc 5 minuts, he d’agafar el tren!I L’Arnau diu:- I què? Què tal? Com va tot? I en Jaume diu: - Molt bé, molt bé, la família una mica trista, però bé.L’Arnau queda fotut.- Ostres ho sento, què ha passat?- Bé doncs que s’ha mort el Pere- diu en Jaume- Ho sento molt- diu l’ArnauEs fa un silenci molt llarg …- Pobre Pere… el Pere era un gran tio- diu l’Arnau- Sí, li encantava fer la roda…- Sí era molt bo fent la roda , el Pere, i l’acrobàcia en general.- Sí, feia molt que no sortia de la gàbia.- De la gàbia?...L’Arnau no sap què dir. S’ha quedat sense paraules.Improvisa:- És una manera de dir-ho. No sortia mai de casa- Sí i no menjava pinso ja…Torna a fer-se un silenci llarg…- Com? Que, què feia?... Normal, les persones no mengem pinso…- És que el Pere no era una persona, era un hàmster!I l’Arnau se’n va corrents com un hàmster.

Etna Joan Lectura de poemes 6è de primària - Escola Orlandai Escola Nabí

Joan Carrillo6è de primària - Escola Tàber