EDITORIAL,3

CAL ..., 3

D'ON SOM?, 4

QUADERN DE BITÀCOLA, 6

DEDICA'T A TU, 7

MASSATGES ORIENTALS. LA BAMBUTERÀPIA

EL RACÓ DEL PORC, 8

LA SALUT, 7

ELS CANVIS SOCIALS, LA SALUT I EL METGE DE FAMÍLIA

EMPRENEDORS, 10

IRINA PENELLA. RESTAURANT ATÍPIC

MOVIMENT CREATIU, 12

VICENT LOSCOS. FOTÒGRAF COMPROMÈS

VIVÈNCIES, 14

INFORMATICÀLIA, 23

ARXIUS ALS NÚVOLS

LO BROC DEL SILLÓ, 24

DIARI D'UN NÒMADA, 25

L'ÍNDIA, UNA EXPERIÈNCIA INOBLIDABLE

FESTES I TRADICIONS, 26

NADAL "MADE IN CATALONIA"

ES RODA..., 29

ON MENJAR?, 31

RESTAURANT TERRANOVA

I... QUÈ MÉS?, 33

3er Quadrimestre de 2013

Cal

ielB

3

CAL...E L S R E N O M S

EDITORIALG E N E R R O M E U

Edita ROTECNA,SA Pol. Ind., nau 3, 25310 AGRAMUNT (Lleida) Tel.: 973391267 · E-mail: marketing@rotecna.com

Direcció: Gener RomeuEdició, disseny i maquetació: Montserrat GuerreroRedacció: Begoña Giménez / Tamara LombardoPublicitat: Núria ChanaCol·laboradors: Joan Pedrós, Josep Farreny

L’opinió de la revista s’expressa només a l’editorial. Els col·laboradors exposen posicions personals.

Som a les acaballes del mes de novembre, són les sis de la tarda i a Agramunt fa fred i ja és fosc. He quedat amb en Lluís Bertran i Puigpinós a l'actual masia de Cal Biel, a la carretera d’Artesa de Segre. Truco a la porta i m'obre el Lluís, l'hereu d'aquesta antiga família agramuntina, que m’explica que ell encara es presenta amb el renom de la casa, ja que “actualment a Agramunt hi ha molts Bertran, en canvi, de Lluís de Cal Biel només hi sóc jo".

Els orígens de la nissaga Bertran de Cal Biel es remunten, com a mínim segons constància documental, a principis del segle XVIII. El Lluís, que fa memòria fins al seu rebesavi, desconeix l’origen del renom, tot i que s'atreveix a dir que potser per lògica algun dels seus avantpassats es devia dir Biel. El que sí sap del cert és que la casa originària de la família no és l'actual sinó que es trobava a la plaça de la Dula, on hi van viure el seu rebesavi, el seu besavi i el seu avi. Aquest últim va decidir marxar de jove a guanyar-se la vida a Barce-lona, on, amb esforç, va crear un bon negoci en el sector lleter. No obstant això, l'avi del Lluís va mantenir el contacte amb Agramunt i allò que guanyava a Barcelona ho invertia en la compra de terrenys, finques i cases. Precisament, en una d’aquestes propietats és on el pare del Lluís, en Lluís Bertran i Torres, va instal·lar-se a mitjans anys 30 i on es troba actualment la masia de Cal Biel.

Amb un somriure, el Lluís recorda com el seu pare va recuperar l’ofici familiar de pagès conreant unes finques i amb una petita explotació lletera i, afegeix entre rialles, que “ho va fer amb algunes dificultats d'adaptació perquè, és clar, ell venia de Barcelona i de pagès no n'ha-via fet mai!”. Les vaques, però, com tantes altres coses, van desapa-rèixer amb la Guerra i allí es va acabar la feina de vaquer.

Una altra de les curiositats que el Lluís explica és que la història del renom de Cal Biel (que hereten per part de pare), es creua en el temps amb la de Cal Teto. Un renom ja perdut a Agramunt, que pertanyia a la casa de la seva àvia, la Matilde Torres. Ara, la família vol que el renom de la casa, d' origen tan antic, perduri en el temps. Tant és així que, com ens explica el Lluís, al seu nét, que viu amb els pares i els padrins a la casa pairal, li han posat el nom de Biel!

Dip

òsit

lega

l L-2

13-9

9

Una vegada més arriba el moment d'acomiadar l’any que ja comencem a deixar enrere. Un any, aquest 2013, que vam començar amb moltes supersticions per allò que el número 13 porta mala sort! Des de Rotecna, però, podem dir que aquest ha estat un bon any per a nosaltres. Després de molts esforços i de no deixar d'apostar per la innovació hem aconseguit, malgrat la situació de crisi, trobar oportunitats de creixement.

Aquest 2013 l'empresa ha fet una important inversió amb una nova màquina d'injecció de plàstic que ens permetrà fabricar tots els productes de Rotecna a la planta d'Agramunt, hem incrementat la presència als mercats internacionals i hem ampliat les nostres instal·lacions. Tot amb l’objectiu de continuar creixent i amb l'esperança que el 2014 es mantingui la mateixa tendència.

Un 2014 que d'entrada, a nivell polític, es preveu mogut a casa nostra amb reptes com la consulta. Nos-altres, sense perdre de vista aquest procés, continuarem fent camí en paral·lel, perquè el creixement de les empreses és, en definitiva, el futur de l'economia de la nostra societat. Des de Rotecna podem garantir que seguirem apostant per la recerca i la innovació com a pilars fonamentals per encarar el futur. Tot plegat, amb el desig que la situació de l’economia global millori i de retruc la situació de moltes famílies afectades greument per la crisi.

A tots, Bon Nadal i Feliç Any Nou!

Gener Romeu

2

32

CAL...E L S R E N O M S

EDITORIALG E N E R R O M E U

Edita ROTECNA,SA Pol. Ind., nau 3, 25310 AGRAMUNT (Lleida) Tel.: 973391267 · E-mail: marketing@rotecna.com

Direcció: Gener RomeuEdició, disseny i maquetació: Montserrat GuerreroRedacció: Begoña Giménez / Tamara LombardoPublicitat: Núria ChanaCol·laboradors: Joan Pedrós, Josep Farreny

L’opinió de la revista s’expressa només a l’editorial. Els col·laboradors exposen posicions personals.

Som a les acaballes del mes de novembre, són les sis de la tarda i a Agramunt fa fred i ja és fosc. He quedat amb en Lluís Bertran i Puigpinós a l'actual masia de Cal Biel, a la carretera d’Artesa de Segre. Truco a la porta i m'obre el Lluís, l'hereu d'aquesta antiga família agramuntina, que m’explica que ell encara es presenta amb el renom de la casa, ja que “actualment a Agramunt hi ha molts Bertran, en canvi, de Lluís de Cal Biel només hi sóc jo".

Els orígens de la nissaga Bertran de Cal Biel es remunten, com a mínim segons constància documental, a principis del segle XVIII. El Lluís, que fa memòria fins al seu rebesavi, desconeix l’origen del renom, tot i que s'atreveix a dir que potser per lògica algun dels seus avantpassats es devia dir Biel. El que sí sap del cert és que la casa originària de la família no és l'actual sinó que es trobava a la plaça de la Dula, on hi van viure el seu rebesavi, el seu besavi i el seu avi. Aquest últim va decidir marxar de jove a guanyar-se la vida a Barce-lona, on, amb esforç, va crear un bon negoci en el sector lleter. No obstant això, l'avi del Lluís va mantenir el contacte amb Agramunt i allò que guanyava a Barcelona ho invertia en la compra de terrenys, finques i cases. Precisament, en una d’aquestes propietats és on el pare del Lluís, en Lluís Bertran i Torres, va instal·lar-se a mitjans anys 30 i on es troba actualment la masia de Cal Biel.

Amb un somriure, el Lluís recorda com el seu pare va recuperar l’ofici familiar de pagès conreant unes finques i amb una petita explotació lletera i, afegeix entre rialles, que “ho va fer amb algunes dificultats d'adaptació perquè, és clar, ell venia de Barcelona i de pagès no n'ha-via fet mai!”. Les vaques, però, com tantes altres coses, van desapa-rèixer amb la Guerra i allí es va acabar la feina de vaquer.

Una altra de les curiositats que el Lluís explica és que la història del renom de Cal Biel (que hereten per part de pare), es creua en el temps amb la de Cal Teto. Un renom ja perdut a Agramunt, que pertanyia a la casa de la seva àvia, la Matilde Torres. Ara, la família vol que el renom de la casa, d' origen tan antic, perduri en el temps. Tant és així que, com ens explica el Lluís, al seu nét, que viu amb els pares i els padrins a la casa pairal, li han posat el nom de Biel!

Dip

òsit

lega

l L-2

13-9

9

Una vegada més arriba el moment d'acomiadar l’any que ja comencem a deixar enrere. Un any, aquest 2013, que vam començar amb moltes supersticions per allò que el número 13 porta mala sort! Des de Rotecna, però, podem dir que aquest ha estat un bon any per a nosaltres. Després de molts esforços i de no deixar d'apostar per la innovació hem aconseguit, malgrat la situació de crisi, trobar oportunitats de creixement.

Aquest 2013 l'empresa ha fet una important inversió amb una nova màquina d'injecció de plàstic que ens permetrà fabricar tots els productes de Rotecna a la planta d'Agramunt, hem incrementat la presència als mercats internacionals i hem ampliat les nostres instal·lacions. Tot amb l’objectiu de continuar creixent i amb l'esperança que el 2014 es mantingui la mateixa tendència.

Un 2014 que d'entrada, a nivell polític, es preveu mogut a casa nostra amb reptes com la consulta. Nos-altres, sense perdre de vista aquest procés, continuarem fent camí en paral·lel, perquè el creixement de les empreses és, en definitiva, el futur de l'economia de la nostra societat. Des de Rotecna podem garantir que seguirem apostant per la recerca i la innovació com a pilars fonamentals per encarar el futur. Tot plegat, amb el desig que la situació de l’economia global millori i de retruc la situació de moltes famílies afectades greument per la crisi.

A tots, Bon Nadal i Feliç Any Nou!

Gener Romeu

54

Sevilla és una ciutat moderna que ha sabut mantenir tota la seva riquesa històrica inalterable, i això es percep tant en l’arquitectura com en alguns costums molt arrelats que for-men part del folklore sevillà. Amb més de 700.000 habitants, és la capital d’Andalusia. Una ciutat idònia per visitar en una escapada de cap de setmana, però això sí, ens haurem de quedar només amb el més emblemàtic.

És la tercera ciutat espanyola més visitada d’Espanya i el seu casc antic és el més extens de l’Estat. Tres dels seus principals monuments són Patrimoni de la Humanitat: la Catedral amb la Giralda, l’Alcàsser i l’Arxiu d’Índies. I tot ben a prop.

La Catedral de Santa Maria de la Sede de Sevilla és la catedral gòtica amb més superfície del món. La Giralda és el nom que rep el seu campanar, amb gairebé cent metres d’alçada, i ha estat durant anys la torre més alta d’Espanya. Sovint es com-parava en alçada amb la Torre de Pisa (55,8m) o el Big Ben (96,3m).

El Reial Alcàsser és el Palau habitable més antic d’Europa, de finals de segle XI. En ell podem veure el pas del temps i la petjada de les diferents cultures que han dominat la ciutat.

L’Arxiu d’Índies té unes arrels curioses, ja que es va construir arran del conflicte esdevingut entre mercaders sevillans i el Cabildo, cap a finals del segle XVI. No va ser fins a dos segles després quan es va convertir realment en l’Arxiu d’Índies per

iniciativa del rei Carles III, amb l'objectiu de reunir tots els documents relacionats amb el Nou Món. Aquests arxius són uns dels més importants del món pel nombre de documents i la informació que contenen. En destaca el diari de Colom.

Una vegada visitats els monuments més destacats podem deixar-nos anar i donar un tomb pel barri de Santa Cruz, que es correspon al Call de l’època medieval. És un barri amb aroma novel·lesc, romàntic i misteriós. És un laberint format per estrets carrers i carrerons, de cases emblanquides, senyo-rívoles, palaus familiars i encantadors patis plens de flors. En el mateix barri de Santa Cruz podem visitar l’Antiga Fàbrica de Tabacs, la primera a Europa, feta construir per Fernando VI i actual seu de la Universitat de Sevilla. Va ser construïda per enginyers militars, per la qual cosa està feta com si es tractés d’un fortí. També haurem de fer una visita a la plaça Espanya ,i abans no es pongui el sol farem una passejada tranquil·la pel Parc de Maria Luisa, que fa 34 hectàrees i va ser remode-lat amb motiu de l’Exposició Iberoamericana de Sevilla de 1929 per l’arquitecte francès Jean-Claude Nicolas Forestier.

Com a curiositat, Sevilla, tot i no ser una ciutat costanera, compta amb un port a la vora del riu Guadalquivir, l’únic port fluvial d’Espanya, a 80 quilòmetres de l’Oceà Atlàntic. Tots els dies surt un creuer cada 30 minuts per fer un recorregut que agrada molt als turistes. I, òbviament, si viatgem a la capital andalusa anirem a menjar de ‘tapeo’, tot un art que apren-drem ràpidament si ens deixem emportar per l’apetit.

Ganapen, un distribuïdor al servei de les granges Sevilla: Art i folklore a la ciutat del color

D’ON SOM?L A N O S T R A G E N T

D’ON SOM?L A N O S T R A G E N T

Ganapen es va fundar l’any 1997, quan el seu propietari, en Pedro González, tenia tan sols 23 anys. Era un taller de tot tipus de ferros que es dedicava a fer cotxes de cavalls. Era una empresa modesta, ubicada a Sevilla, en una petita nau on treballaven quatre o cinc persones. No els anava malament, però aquest no era el destí que la sort els tenia reservat.

Un dia, per casualitat, va entrar al taller un senyor que havia de fer una nau de deslletament de 1.500 m2 i necessitava algú que li fes l’estructura. Pedro González, propietari de Ganapen, ens explica que quan van començar no tenien ni els coneixe-ments ni les eines, però ho van intentar i els va sortir bé. “No vam guanyar ni un cèntim d’aquell encàrrec”, assegura “però vam guanyar treball”. Després de tres mesos treballant a preu fet, el mateix senyor que els havia contractat va veure que s’esforçaven i treballaven molt, i els va recomanar altres cons-tructors de granges. I així va ser com Ganapen es va introduir en el sector porcí. “Vaig descobrir que això m’agradava. Així que en tres mesos vaig reconvertir el taller i em vaig ficar a fons en el muntatge de granges de porc”, explica el Pedro.

A partir del 2008 es va començar a notar la crisi econòmica que afecta a tot el país. “Ha estat una època molt dolenta i molt dura de superar. El treball es va enfonsar. Es van produir força impagaments i vam haver d’acomiadar treballadors”. González afegeix que per a ell “ha estat un malson. Una època que m’estimo més no recordar”. Per tirar endavant, l’empresa va haver de buscar feina en altres sectors.

Des dels primers anys de la dècada del 2000, Ganapen ha treba-llat amb els productes de Rotecna; “És una empresa que ens ha ajudat molt perquè no para d’apostar per la innovació, i segur que ja tenen preparades novetats per al proper any”, explica el Pedro. Des de Ganapen treballen amb tots els productes de Rotecna, el Pedro González assegura que la innovació els serveix per poder oferir al mercat productes realment interessants. “Un granger, quan veu que un nou producte li servirà per estalviar-se diners, per ser més productiu, decideix fer la inversió.”

A Ganapen, la llum després del túnel es va començar a veure cap al 2012 amb l’adaptació de les granges a la nova norma-tiva de benestar animal. A principis d’aquest 2013, Ganapen va patir una nova aturada del sector, però des del mes de maig, com explica el Pedro, han tornat a registrar una certa milloria: “Hem tornat a contractar treballadors, feia temps que això era impossible i en aquests darrers mesos hem aga-fat fins a quatre muntadors. Per sort, el porc ibèric es troba força bé i els preus del porc blanc tampoc estan malament. Per als propers mesos tenim obres per fer paridores i sales de deslletament, a més d’algunes reformes. Tot a Extremadura, per on feia temps que no passàvem.”

Des de Ganapen estan convençuts que el pitjor ja ha passat. Així ens ho explica el Pedro, qui afegeix que “tot plegat és possible gràcies al bon equip humà que forma part de Gana-pen. Molts dels treballadors porten amb nosaltres des del principi”.

Panoràmica de la ciutat des de La Giralda.

L'equip de Ganapen amb Gener Romeu durant la visita d'aquest desembre a les instal·lacions de Rotecna.

Les instal·lacions de Ganapen a Sevilla.

El clima, la gastronomia, l’arqui-tectura i el folklore són alguns dels principals atractius que ens vénen al cap quan pensem en Se-villa. Una ciutat plena d’encants, amb una important activitat cul-tural i social que ens convida a participar-hi. Ganapen és una empresa puntera a Andalusia que no té por a adquirir

els productes abans que ningú. Per això està molt ben considerada dins del sector. “Tenim clar que per anar bé en el futur haurem de ser capaços d’oferir als nostres clients productes que els ajudin a estalviar, millorant la seva productivitat i eficiència. El nostre repte és aquest”.

54

Sevilla és una ciutat moderna que ha sabut mantenir tota la seva riquesa històrica inalterable, i això es percep tant en l’arquitectura com en alguns costums molt arrelats que for-men part del folklore sevillà. Amb més de 700.000 habitants, és la capital d’Andalusia. Una ciutat idònia per visitar en una escapada de cap de setmana, però això sí, ens haurem de quedar només amb el més emblemàtic.

És la tercera ciutat espanyola més visitada d’Espanya i el seu casc antic és el més extens de l’Estat. Tres dels seus principals monuments són Patrimoni de la Humanitat: la Catedral amb la Giralda, l’Alcàsser i l’Arxiu d’Índies. I tot ben a prop.

La Catedral de Santa Maria de la Sede de Sevilla és la catedral gòtica amb més superfície del món. La Giralda és el nom que rep el seu campanar, amb gairebé cent metres d’alçada, i ha estat durant anys la torre més alta d’Espanya. Sovint es com-parava en alçada amb la Torre de Pisa (55,8m) o el Big Ben (96,3m).

El Reial Alcàsser és el Palau habitable més antic d’Europa, de finals de segle XI. En ell podem veure el pas del temps i la petjada de les diferents cultures que han dominat la ciutat.

L’Arxiu d’Índies té unes arrels curioses, ja que es va construir arran del conflicte esdevingut entre mercaders sevillans i el Cabildo, cap a finals del segle XVI. No va ser fins a dos segles després quan es va convertir realment en l’Arxiu d’Índies per

iniciativa del rei Carles III, amb l'objectiu de reunir tots els documents relacionats amb el Nou Món. Aquests arxius són uns dels més importants del món pel nombre de documents i la informació que contenen. En destaca el diari de Colom.

Una vegada visitats els monuments més destacats podem deixar-nos anar i donar un tomb pel barri de Santa Cruz, que es correspon al Call de l’època medieval. És un barri amb aroma novel·lesc, romàntic i misteriós. És un laberint format per estrets carrers i carrerons, de cases emblanquides, senyo-rívoles, palaus familiars i encantadors patis plens de flors. En el mateix barri de Santa Cruz podem visitar l’Antiga Fàbrica de Tabacs, la primera a Europa, feta construir per Fernando VI i actual seu de la Universitat de Sevilla. Va ser construïda per enginyers militars, per la qual cosa està feta com si es tractés d’un fortí. També haurem de fer una visita a la plaça Espanya ,i abans no es pongui el sol farem una passejada tranquil·la pel Parc de Maria Luisa, que fa 34 hectàrees i va ser remode-lat amb motiu de l’Exposició Iberoamericana de Sevilla de 1929 per l’arquitecte francès Jean-Claude Nicolas Forestier.

Com a curiositat, Sevilla, tot i no ser una ciutat costanera, compta amb un port a la vora del riu Guadalquivir, l’únic port fluvial d’Espanya, a 80 quilòmetres de l’Oceà Atlàntic. Tots els dies surt un creuer cada 30 minuts per fer un recorregut que agrada molt als turistes. I, òbviament, si viatgem a la capital andalusa anirem a menjar de ‘tapeo’, tot un art que apren-drem ràpidament si ens deixem emportar per l’apetit.

Ganapen, un distribuïdor al servei de les granges Sevilla: Art i folklore a la ciutat del color

D’ON SOM?L A N O S T R A G E N T

D’ON SOM?L A N O S T R A G E N T

Ganapen es va fundar l’any 1997, quan el seu propietari, en Pedro González, tenia tan sols 23 anys. Era un taller de tot tipus de ferros que es dedicava a fer cotxes de cavalls. Era una empresa modesta, ubicada a Sevilla, en una petita nau on treballaven quatre o cinc persones. No els anava malament, però aquest no era el destí que la sort els tenia reservat.

Un dia, per casualitat, va entrar al taller un senyor que havia de fer una nau de deslletament de 1.500 m2 i necessitava algú que li fes l’estructura. Pedro González, propietari de Ganapen, ens explica que quan van començar no tenien ni els coneixe-ments ni les eines, però ho van intentar i els va sortir bé. “No vam guanyar ni un cèntim d’aquell encàrrec”, assegura “però vam guanyar treball”. Després de tres mesos treballant a preu fet, el mateix senyor que els havia contractat va veure que s’esforçaven i treballaven molt, i els va recomanar altres cons-tructors de granges. I així va ser com Ganapen es va introduir en el sector porcí. “Vaig descobrir que això m’agradava. Així que en tres mesos vaig reconvertir el taller i em vaig ficar a fons en el muntatge de granges de porc”, explica el Pedro.

A partir del 2008 es va començar a notar la crisi econòmica que afecta a tot el país. “Ha estat una època molt dolenta i molt dura de superar. El treball es va enfonsar. Es van produir força impagaments i vam haver d’acomiadar treballadors”. González afegeix que per a ell “ha estat un malson. Una època que m’estimo més no recordar”. Per tirar endavant, l’empresa va haver de buscar feina en altres sectors.

Des dels primers anys de la dècada del 2000, Ganapen ha treba-llat amb els productes de Rotecna; “És una empresa que ens ha ajudat molt perquè no para d’apostar per la innovació, i segur que ja tenen preparades novetats per al proper any”, explica el Pedro. Des de Ganapen treballen amb tots els productes de Rotecna, el Pedro González assegura que la innovació els serveix per poder oferir al mercat productes realment interessants. “Un granger, quan veu que un nou producte li servirà per estalviar-se diners, per ser més productiu, decideix fer la inversió.”

A Ganapen, la llum després del túnel es va començar a veure cap al 2012 amb l’adaptació de les granges a la nova norma-tiva de benestar animal. A principis d’aquest 2013, Ganapen va patir una nova aturada del sector, però des del mes de maig, com explica el Pedro, han tornat a registrar una certa milloria: “Hem tornat a contractar treballadors, feia temps que això era impossible i en aquests darrers mesos hem aga-fat fins a quatre muntadors. Per sort, el porc ibèric es troba força bé i els preus del porc blanc tampoc estan malament. Per als propers mesos tenim obres per fer paridores i sales de deslletament, a més d’algunes reformes. Tot a Extremadura, per on feia temps que no passàvem.”

Des de Ganapen estan convençuts que el pitjor ja ha passat. Així ens ho explica el Pedro, qui afegeix que “tot plegat és possible gràcies al bon equip humà que forma part de Gana-pen. Molts dels treballadors porten amb nosaltres des del principi”.

Panoràmica de la ciutat des de La Giralda.

L'equip de Ganapen amb Gener Romeu durant la visita d'aquest desembre a les instal·lacions de Rotecna.

Les instal·lacions de Ganapen a Sevilla.

El clima, la gastronomia, l’arqui-tectura i el folklore són alguns dels principals atractius que ens vénen al cap quan pensem en Se-villa. Una ciutat plena d’encants, amb una important activitat cul-tural i social que ens convida a participar-hi. Ganapen és una empresa puntera a Andalusia que no té por a adquirir

els productes abans que ningú. Per això està molt ben considerada dins del sector. “Tenim clar que per anar bé en el futur haurem de ser capaços d’oferir als nostres clients productes que els ajudin a estalviar, millorant la seva productivitat i eficiència. El nostre repte és aquest”.

76

Acabada la reunió amb els meus clients a Tula, una ciutat situada a 165 quilòmetres al nord de Moscou, vaig agafar un taxi per recórrer aquesta distància i tornar a l'hotel, a la capital russa. Encara era d’hora, però feia una tarda terrible, amb molta borrufada i poca visibilitat... Un mal dia per fer un recorregut de dues hores per carreteres secundàries, o això semblaven. Però el mal temps no va ser el pitjor d’aquell trajecte... Un conductor kamikaze amb un vell Lada, on no funcionava ni el comptaquilòme-tres, van ser els ingredients perfectes per viure una aven-tura de por.

No portàvem ni mitja hora de viatge quan em vaig adonar que alguna cosa no anava bé... Sentia una certa angoixa, tot tan fosc, el cotxe tan ràpid, el ferm tan relliscós... Em semblava que aquell taxista estava sent força temerari i m'hagués agradat dir-li, però és clar, jo no parlo rus, no tenia manera de comunicar-me amb ell... Anava jo pensant en tot això quan em va trucar el Barto, el meu cap, i em va dir que em sentia fatal, que es perdia la connexió. Les seves paraules em van donar una idea, per si de cas. Allò no pin-tava gens bé, de manera que durant una estona em vaig dedicar a fer fotos i enviar-les per WhatsApp als meus amics, almenys que sabessin el que estava passant. Al cap de poc temps, aixeco la vista del mòbil i veig tot un grup de llums davant nostre... I quina va ser la reacció d'aquell conductor suïcida? Frenar! El cotxe va començar a patinar i a lliscar sense control fins que va xocar amb el vehicle que teníem al davant. No volia morir! Vaig agafar-me tan fort al reposabraços que amb el xoc em vaig quedar amb ell a la mà. El vaig arrencar!

Sorprenentment, havíem aconseguit aturar el cotxe sans i estalvis! Però havíem de pensar ràpid perquè si ens quedàvem allà, dins del vehicle, corríem perill, ja que qualsevol altre cotxe ens podia topar per darrere. I així va ser: de sobte, teníem el cotxe encastat a sobre del nostre. No obstant això, el meu taxista es va quedar allà tan tranquil, a dins del cotxe sense ni immutar-se... Em vaig quedar en estat de xoc. L'es-cenari era dantesc i semblava una pel·lícula d'acció on jo, sense moure ni un dit, era el protagonista... Hi havia cotxes topats en filera, era un veritable accident en cadena. Hi havia cotxes tombats, d'altres destrossats, bolcats, però en general la gent estava força tranquil·la. Jo no... No portava més que el meu abric, estava mort de fred, d'impotència per no poder parlar amb ningú, sol, espantat... El cel s'havia enfosquit total-ment i per allà prop no hi havia més que boscos... I si sortien els llops o els óssos atrets per l'olor de la sang dels ferits? Només em faltava tenir aquests pensaments per acabar de posar-me nerviós...

Finalment, vaig aconseguir contactar amb els meus clients i l’empresa es va encarregar d’enviar-me un nou taxi. Després de tot, vaig ser capaç d'indicar on estàvem, i això que em trobava sense referències i el meu taxista boig no és que aju-dés gaire, la veritat. El meu nou taxi encara va trigar dues hores més a arribar, i és que aquell dia havia caigut la nevada més gran en molts anys i érem molts els que estàvem atrapats enmig d’aquell accident.

Ara ja començo a recuperar-me de l'ensurt i jo mateix puc riure'm de la situació... Quan sigui vell i hagi d'explicar histo-rietes als meus néts, segur que aquesta serà un clàssic.

Després de viure una experiència de dues hores per carreteres russes, en un vehicle vell, conduït per un taxista temerari i amb la pitjor nevada en anys que recorden els moscovites, em pre-gunto si la meva feina de comercial no hauria de ser considerada com a professió d'alt risc.

QUADERN DE BITÀCOLAC O M E R C I A L S A L M Ó N

Comercial. Una professió d'alt risc?Massatges orientals, la bambuteràpia

• Relaxar la massa muscular• Facilitar l'activació de la circulació sanguínia• Millorar la imatge de la pell• Combatre el cansament i l'estrès• Reduir l'agressivitat i l'estat de depressió de la persona.

A més, els resultats del massatge són immediats. Amb una sessió ja s’evidencien millores en la fermesa del teixit de la pell, així com una sensació de benestar general.

Per a qui és recomanable aquest massatge?

El massatge de bambú està especialment recomanat per als homes, en concret, per als esportistes que deixen la pràctica de l'exercici físic, la musculatura dels quals perd volum i fermesa. També està recomanat per a les dones a partir d'una certa edat, per la recuperació de la pell després d'una pèrdua de pes important, així com per les dones embarassades, ja que la bambuteràpia també té propietats drenants i estimulants.

Les teràpies i els massatges orientals han anat guanyant terreny en l'àmbit de l'estètica i la salut a casa nostra. Les seves propietats relaxants, tonificants i energètiques, fruit de l'experiència que dóna una tradició amb segles d'histò-ria, fan que l'oferta de massatges orientals sigui cada vegada més àmplia i atractiva. Una de les propostes que pren força és la bambuteràpia, facial i corporal.

Què és la bambuteràpia o Bamboo Massage?

Els pals de bambú s'han utilitzat en la cultura oriental durant centenars d’anys per tonificar el cos, aconseguir una pell més sana, i sobretot per alliberar d’energies negatives el nostre cos amb l'objectiu d'assolir l'equilibri físic, mental i emocional.

L'èxit de la bambuteràpia s'aconsegueix a través de la fricció i la pressió que s’exerceix sobre la part del cos a tractar amb les canyes de bambú. A més, segons la manipulació que es faci de les canyes, el massatge pot tenir un efecte reafirmant, de drenatge, reductor o relaxant.

Quins són els beneficis?

El massatge amb bambú és una teràpia de relaxació i de millora física amb la qual es busca estimular la pell, els mús-culs i el sistema nerviós, a nivell corporal i facial. La pressió de les canyes sobre la pell desencadenen tot un seguit de reaccions neuronals, circulatòries, musculars, energètiques i emocionals.

Entre els beneficis que s’atribueixen a la bambuteràpia podem destacar:

DEDICA'T A TUB E L L E S A I S A L U T

secció patrocinada per: ESTÉTICA JUDITHPer Alirio Barrios

76

Acabada la reunió amb els meus clients a Tula, una ciutat situada a 165 quilòmetres al nord de Moscou, vaig agafar un taxi per recórrer aquesta distància i tornar a l'hotel, a la capital russa. Encara era d’hora, però feia una tarda terrible, amb molta borrufada i poca visibilitat... Un mal dia per fer un recorregut de dues hores per carreteres secundàries, o això semblaven. Però el mal temps no va ser el pitjor d’aquell trajecte... Un conductor kamikaze amb un vell Lada, on no funcionava ni el comptaquilòme-tres, van ser els ingredients perfectes per viure una aven-tura de por.

No portàvem ni mitja hora de viatge quan em vaig adonar que alguna cosa no anava bé... Sentia una certa angoixa, tot tan fosc, el cotxe tan ràpid, el ferm tan relliscós... Em semblava que aquell taxista estava sent força temerari i m'hagués agradat dir-li, però és clar, jo no parlo rus, no tenia manera de comunicar-me amb ell... Anava jo pensant en tot això quan em va trucar el Barto, el meu cap, i em va dir que em sentia fatal, que es perdia la connexió. Les seves paraules em van donar una idea, per si de cas. Allò no pin-tava gens bé, de manera que durant una estona em vaig dedicar a fer fotos i enviar-les per WhatsApp als meus amics, almenys que sabessin el que estava passant. Al cap de poc temps, aixeco la vista del mòbil i veig tot un grup de llums davant nostre... I quina va ser la reacció d'aquell conductor suïcida? Frenar! El cotxe va començar a patinar i a lliscar sense control fins que va xocar amb el vehicle que teníem al davant. No volia morir! Vaig agafar-me tan fort al reposabraços que amb el xoc em vaig quedar amb ell a la mà. El vaig arrencar!

Sorprenentment, havíem aconseguit aturar el cotxe sans i estalvis! Però havíem de pensar ràpid perquè si ens quedàvem allà, dins del vehicle, corríem perill, ja que qualsevol altre cotxe ens podia topar per darrere. I així va ser: de sobte, teníem el cotxe encastat a sobre del nostre. No obstant això, el meu taxista es va quedar allà tan tranquil, a dins del cotxe sense ni immutar-se... Em vaig quedar en estat de xoc. L'es-cenari era dantesc i semblava una pel·lícula d'acció on jo, sense moure ni un dit, era el protagonista... Hi havia cotxes topats en filera, era un veritable accident en cadena. Hi havia cotxes tombats, d'altres destrossats, bolcats, però en general la gent estava força tranquil·la. Jo no... No portava més que el meu abric, estava mort de fred, d'impotència per no poder parlar amb ningú, sol, espantat... El cel s'havia enfosquit total-ment i per allà prop no hi havia més que boscos... I si sortien els llops o els óssos atrets per l'olor de la sang dels ferits? Només em faltava tenir aquests pensaments per acabar de posar-me nerviós...

Finalment, vaig aconseguir contactar amb els meus clients i l’empresa es va encarregar d’enviar-me un nou taxi. Després de tot, vaig ser capaç d'indicar on estàvem, i això que em trobava sense referències i el meu taxista boig no és que aju-dés gaire, la veritat. El meu nou taxi encara va trigar dues hores més a arribar, i és que aquell dia havia caigut la nevada més gran en molts anys i érem molts els que estàvem atrapats enmig d’aquell accident.

Ara ja començo a recuperar-me de l'ensurt i jo mateix puc riure'm de la situació... Quan sigui vell i hagi d'explicar histo-rietes als meus néts, segur que aquesta serà un clàssic.

Després de viure una experiència de dues hores per carreteres russes, en un vehicle vell, conduït per un taxista temerari i amb la pitjor nevada en anys que recorden els moscovites, em pre-gunto si la meva feina de comercial no hauria de ser considerada com a professió d'alt risc.

QUADERN DE BITÀCOLAC O M E R C I A L S A L M Ó N

Comercial. Una professió d'alt risc?Massatges orientals, la bambuteràpia

• Relaxar la massa muscular• Facilitar l'activació de la circulació sanguínia• Millorar la imatge de la pell• Combatre el cansament i l'estrès• Reduir l'agressivitat i l'estat de depressió de la persona.

A més, els resultats del massatge són immediats. Amb una sessió ja s’evidencien millores en la fermesa del teixit de la pell, així com una sensació de benestar general.

Per a qui és recomanable aquest massatge?

El massatge de bambú està especialment recomanat per als homes, en concret, per als esportistes que deixen la pràctica de l'exercici físic, la musculatura dels quals perd volum i fermesa. També està recomanat per a les dones a partir d'una certa edat, per la recuperació de la pell després d'una pèrdua de pes important, així com per les dones embarassades, ja que la bambuteràpia també té propietats drenants i estimulants.

Les teràpies i els massatges orientals han anat guanyant terreny en l'àmbit de l'estètica i la salut a casa nostra. Les seves propietats relaxants, tonificants i energètiques, fruit de l'experiència que dóna una tradició amb segles d'histò-ria, fan que l'oferta de massatges orientals sigui cada vegada més àmplia i atractiva. Una de les propostes que pren força és la bambuteràpia, facial i corporal.

Què és la bambuteràpia o Bamboo Massage?

Els pals de bambú s'han utilitzat en la cultura oriental durant centenars d’anys per tonificar el cos, aconseguir una pell més sana, i sobretot per alliberar d’energies negatives el nostre cos amb l'objectiu d'assolir l'equilibri físic, mental i emocional.

L'èxit de la bambuteràpia s'aconsegueix a través de la fricció i la pressió que s’exerceix sobre la part del cos a tractar amb les canyes de bambú. A més, segons la manipulació que es faci de les canyes, el massatge pot tenir un efecte reafirmant, de drenatge, reductor o relaxant.

Quins són els beneficis?

El massatge amb bambú és una teràpia de relaxació i de millora física amb la qual es busca estimular la pell, els mús-culs i el sistema nerviós, a nivell corporal i facial. La pressió de les canyes sobre la pell desencadenen tot un seguit de reaccions neuronals, circulatòries, musculars, energètiques i emocionals.

Entre els beneficis que s’atribueixen a la bambuteràpia podem destacar:

DEDICA'T A TUB E L L E S A I S A L U T

secció patrocinada per: ESTÉTICA JUDITHPer Alirio Barrios

98

Sembla que va ser George Clooney qui els va posar de moda i, tot i que pot semblar una excentricitat, el cert és que el porc, concretament, el vietnamita, guanya adeptes pel que fa a la seva adquisició com a animal de companyia. A Cata-lunya va començar el seu auge arran de la sèrie Porca Misè-ria, dirigida per Joel Joan, la parella protagonista de la qual tenia precisament com a mascota un porc d’aquesta raça.

Els porcs són animals molt intel·ligents, fet que permet edu-car-los a base de premis i ensenyar-los ordres bàsiques que facilitin la convivència a dins de la llar. Són animals afectuo-sos amb els quals no és difícil crear lligams, com si es tractés d'un gos. Se'ls pot acaronar, banyar i treure a passejar amb corretja igual que faríem amb un gosset. I a diferència del que molta gent s’imagina, els porcs no suen i tampoc fan pudor si l’espai i l’entorn en què es mouen es troba net. Són uns animals de caràcter espantadís i és necessari tractar-los amb tranquil·litat i estimació. Ben cuidats, poden arribar a viure fins a vint anys. La raça més apropiada per tenir a casa és la del porc vietnamita, per la seva mida més petita que la resta.

El porc vietnamita procedeix de Vietnam i el seu hàbitat natural són les selves tropicals d’Àsia, però en realitat per-tany a la mateixa espècie que els porcs que coneixem de les nostres granges d’engreix. Les seves característiques el fan identificable de forma immediata: són de color grisenc i el

seu pèl és similar al del porc senglar. Aquesta semblança es va perdent amb l’edat ja que, segons es va fent adult, al porc vietnamita li surten taques al pelatge, una papada força pronunciada i l’engrossiment del seu rostre fa que es formin grans doblecs a la cara.

Com tenir cura d’un porquet a casa

Pel que fa a l’alimentació dels porquets, s’ha d’anar una mica en compte perquè són força fartons i mengen sense parar. Malgrat que el seu aspecte rodanxó resulta graciós i simpàtic, engreixar-se molt no els fa cap bé. Són omnívors, així que poden menjar hortalisses, fruites i verdures combi-nades amb preparats de cereals específics per a ells, però mai se li ha de donar pinso de granja perquè aquest està fet per engreixar-los. Generalment, els porcs vietnamites adults no sobrepassen els 50 quilos de pes, tot i que s’han trobat exemplars abandonats al camp de més de 200 quilos. A més, molta gent adquireix per error o per engany altres espècies de porcs exòtics que arriben a mides molt més grans que l’esperada.

L’exercici és un bon complement per evitar l’engreix exces-siu del porc vietnamita com a mascota. No es tracta de treure’l a córrer, però sí cal que faci passejades diàries a l’aire lliure. A més, si podem fer que estigui en contacte amb la natura li evitarem possibles problemes d’ansietat.

Els porquets vietnamites poden viure a casa sense proble-mes, però hem de tenir en compte les seves necessitats. Han de tenir el seu propi llit per dormir, sempre separat del lloc on fan les seves necessitats i de l’espai on mengen, ja que cada cosa s’ha de fer al seu temps i ells no accepten dormir a qualsevol lloc. A més, cal que disposin d’un terreny on excavar si no volem que el seu instint acabi amb algun moble.

Adquirir un porquet vietnamita és força assequible. Malgrat que en iniciar-se la moda fa uns quants anys el seu preu oscil·lava entre els 200 i els 300 euros, ara poden trobar-se amb relativa facilitat per menys de 100 euros. De fet, les necessitats de la crisi han provocat que a la xarxa, en alguns fòrums de compravenda, pràcticament els trobem regalats.

Un porquet de companyia

EL RACÓD E L P O R C

Els canvis socials, la salut i el metge de família

Les demandes d'assistència per processos aguts són freqüents. El metge de família té una posició immillorable per la seva visió integral i la proximitat amb el pacient. Té la capacitat de resol-dre la majoria d'aquestes demandes o poder donar una prime-ra assistència en situacions d'emergència o d'alta complexitat.

Els avenços tecnològics en l'àmbit de la salut faciliten els diagnòstics?

Les noves tecnologies han aportat millores en l'assistència sani-tària i també han facilitat i agilitzat la feina del metge de famí-lia. Les eines de les quals disposem a l'actualitat aporten molta més capacitat resolutiva i diagnòstica (ecografia, radiologia, proves immediates). De manera que podem afirmar que els metges de família han augmentat la seva capacitat per orientar i resoldre la majoria de processos que arriben a les seves con-sultes. Així, poden estalviar temps i esforços als usuaris, fet que aporta més riquesa individual i benestar col·lectiu.

Els usuaris dels serveis de salut poden percebre la medicina com un laberint on és difícil de trobar la sortida. No és aquest l'objectiu ni el procediment desitjable. La forma en què es planteja la nostra societat vol simplificar aquesta idea aplicant el principi que impera en les entitats i la població en general: eficiència en els processos, estalvi en la despesa i inversió en aspectes fonamentals. El catalitzador d'aquest nou mètode és una figura que ja existia en l'antic metge de capçalera: el metge de família.

L'assistència sanitària de proximitat és un valor afegit

La figura del metge de família té com a objectiu l'atenció integral de les persones en l'entorn que els és més proper, fins i tot en el domicili, des de la infantesa fins a la vellesa, en la promoció de la salut, la prevenció de la malaltia i l'assistència i restitució de processos crònics i aguts.

LA SALUTC O S A D E T O T S

secció patrocinada per: Centre Mèdic Agramunt

Medicina FamiliaGinecologiaTraumatologiaOftalmologiaRadiografies

FisioterapiaOsteopatiaOnes XocRevisions esportRevisions Carnet

Recordem que l’alliberament d’exemplars d’espècies exòtiques en el medi natural, a més de ser una irrespon-sabilitat, està totalment prohibit i pot arribar a suposar importants sancions econòmiques.

98

Sembla que va ser George Clooney qui els va posar de moda i, tot i que pot semblar una excentricitat, el cert és que el porc, concretament, el vietnamita, guanya adeptes pel que fa a la seva adquisició com a animal de companyia. A Cata-lunya va començar el seu auge arran de la sèrie Porca Misè-ria, dirigida per Joel Joan, la parella protagonista de la qual tenia precisament com a mascota un porc d’aquesta raça.

Els porcs són animals molt intel·ligents, fet que permet edu-car-los a base de premis i ensenyar-los ordres bàsiques que facilitin la convivència a dins de la llar. Són animals afectuo-sos amb els quals no és difícil crear lligams, com si es tractés d'un gos. Se'ls pot acaronar, banyar i treure a passejar amb corretja igual que faríem amb un gosset. I a diferència del que molta gent s’imagina, els porcs no suen i tampoc fan pudor si l’espai i l’entorn en què es mouen es troba net. Són uns animals de caràcter espantadís i és necessari tractar-los amb tranquil·litat i estimació. Ben cuidats, poden arribar a viure fins a vint anys. La raça més apropiada per tenir a casa és la del porc vietnamita, per la seva mida més petita que la resta.

El porc vietnamita procedeix de Vietnam i el seu hàbitat natural són les selves tropicals d’Àsia, però en realitat per-tany a la mateixa espècie que els porcs que coneixem de les nostres granges d’engreix. Les seves característiques el fan identificable de forma immediata: són de color grisenc i el

seu pèl és similar al del porc senglar. Aquesta semblança es va perdent amb l’edat ja que, segons es va fent adult, al porc vietnamita li surten taques al pelatge, una papada força pronunciada i l’engrossiment del seu rostre fa que es formin grans doblecs a la cara.

Com tenir cura d’un porquet a casa

Pel que fa a l’alimentació dels porquets, s’ha d’anar una mica en compte perquè són força fartons i mengen sense parar. Malgrat que el seu aspecte rodanxó resulta graciós i simpàtic, engreixar-se molt no els fa cap bé. Són omnívors, així que poden menjar hortalisses, fruites i verdures combi-nades amb preparats de cereals específics per a ells, però mai se li ha de donar pinso de granja perquè aquest està fet per engreixar-los. Generalment, els porcs vietnamites adults no sobrepassen els 50 quilos de pes, tot i que s’han trobat exemplars abandonats al camp de més de 200 quilos. A més, molta gent adquireix per error o per engany altres espècies de porcs exòtics que arriben a mides molt més grans que l’esperada.

L’exercici és un bon complement per evitar l’engreix exces-siu del porc vietnamita com a mascota. No es tracta de treure’l a córrer, però sí cal que faci passejades diàries a l’aire lliure. A més, si podem fer que estigui en contacte amb la natura li evitarem possibles problemes d’ansietat.

Els porquets vietnamites poden viure a casa sense proble-mes, però hem de tenir en compte les seves necessitats. Han de tenir el seu propi llit per dormir, sempre separat del lloc on fan les seves necessitats i de l’espai on mengen, ja que cada cosa s’ha de fer al seu temps i ells no accepten dormir a qualsevol lloc. A més, cal que disposin d’un terreny on excavar si no volem que el seu instint acabi amb algun moble.

Adquirir un porquet vietnamita és força assequible. Malgrat que en iniciar-se la moda fa uns quants anys el seu preu oscil·lava entre els 200 i els 300 euros, ara poden trobar-se amb relativa facilitat per menys de 100 euros. De fet, les necessitats de la crisi han provocat que a la xarxa, en alguns fòrums de compravenda, pràcticament els trobem regalats.

Un porquet de companyia

EL RACÓD E L P O R C

Els canvis socials, la salut i el metge de família

Les demandes d'assistència per processos aguts són freqüents. El metge de família té una posició immillorable per la seva visió integral i la proximitat amb el pacient. Té la capacitat de resol-dre la majoria d'aquestes demandes o poder donar una prime-ra assistència en situacions d'emergència o d'alta complexitat.

Els avenços tecnològics en l'àmbit de la salut faciliten els diagnòstics?

Les noves tecnologies han aportat millores en l'assistència sani-tària i també han facilitat i agilitzat la feina del metge de famí-lia. Les eines de les quals disposem a l'actualitat aporten molta més capacitat resolutiva i diagnòstica (ecografia, radiologia, proves immediates). De manera que podem afirmar que els metges de família han augmentat la seva capacitat per orientar i resoldre la majoria de processos que arriben a les seves con-sultes. Així, poden estalviar temps i esforços als usuaris, fet que aporta més riquesa individual i benestar col·lectiu.

Els usuaris dels serveis de salut poden percebre la medicina com un laberint on és difícil de trobar la sortida. No és aquest l'objectiu ni el procediment desitjable. La forma en què es planteja la nostra societat vol simplificar aquesta idea aplicant el principi que impera en les entitats i la població en general: eficiència en els processos, estalvi en la despesa i inversió en aspectes fonamentals. El catalitzador d'aquest nou mètode és una figura que ja existia en l'antic metge de capçalera: el metge de família.

L'assistència sanitària de proximitat és un valor afegit

La figura del metge de família té com a objectiu l'atenció integral de les persones en l'entorn que els és més proper, fins i tot en el domicili, des de la infantesa fins a la vellesa, en la promoció de la salut, la prevenció de la malaltia i l'assistència i restitució de processos crònics i aguts.

LA SALUTC O S A D E T O T S

secció patrocinada per: Centre Mèdic Agramunt

Medicina FamiliaGinecologiaTraumatologiaOftalmologiaRadiografies

FisioterapiaOsteopatiaOnes XocRevisions esportRevisions Carnet

Recordem que l’alliberament d’exemplars d’espècies exòtiques en el medi natural, a més de ser una irrespon-sabilitat, està totalment prohibit i pot arribar a suposar importants sancions econòmiques.

1110

El logotip el va crear la meva germana amb una mica d’ima-ginació i senzillesa.

També estàs a les xarxes socials? Sí, em sembla un mitjà importantíssim per arribar a la gent, per donar a conèixer la nostra feina i perquè si algú vol saber quin tipus de cuina servim, de seguida es pugui fer una idea. Per això publiquem tantes fotos de tots els plats. A més, així els clients també ens poden deixar els seus comentaris i sug-geriments, i això ens pot ajudar a millorar.

Només tens 26 anys i el restaurant només fa dos mesos que es va inaugurar. Com et veus d’aquí un temps?Treballant, treballant i treballant per situar el restaurant i Agramunt en el mapa gastronòmic de referència a Catalunya.

El passat 8 d’octubre es va inaugurar el restaurant Atípic a la plaça del Mercat. La seva propietària és la jove empre-nedora Irina Penella.

D’on et ve la vocació per la restauració?A la restauració hi vaig arribar una mica per casualitat, sincera-ment, no és que tingués vocació des de petita, però quan vaig començar, em va agradar molt! He provat altres coses, feines potser més administratives, però no, el meu futur es troba en la restauració. De fet, des que fa set anys vaig començar a tre-ballar en l’hostaleria vaig tenir clar que volia dedicar la meva vida professional a aquest món, i la millor manera d'assegu-rar-ho era tenir el meu propi restaurant. És una gran satisfacció treballar en una cosa “teva”, que has aixecat tu mateixa.

Com vas decidir quin model de restaurant obriries?Des del principi he tingut clar que volia fer alguna cosa dife-rent, sinó potser ni m’hagués engrescat. Abans de decidir com volia encarar el nou projecte vaig visitar diversos restau-rants arreu de Catalunya amb diferents tipus de cuina, estils de decoració, de públic,... Vaig fer una mica d’estudi de mercat i em vaig informar de les tendències actuals en el món de la cuina. Finalment, vaig decantar-me per oferir a la vila d’Agramunt alguna cosa que encara no tenia. A més, he tin-gut la sort de comptar amb bons consells de persones enteses en restauració i que han viatgat molt.

Quin és l’estil de cuina de l’Atípic?És una cuina creativa, feta amb productes de proximitat, en la mesura del possible, ja que no sempre és fàcil.

També he de dir que són receptes molt elaborades, que porten molta feina. Potser potser no ho sembla, però hi ha moltes hores darrere de cada plat. També cuidem molt la carta de vins, són tots vins de Catalunya. A més d‘un bon oli i d’un bon pa, que són l’acompanyament perfecte per a un bon àpat.

A més, a l’Atípic servim el menjar en format de tapes, són porcions més reduïdes per afavorir així la degustació de més plats. Si oferim un menú amb una bona quantitat de plats, seria impossible que la gent mengés racions comple-tes de tots els plats. Creiem que queden més satisfets si oferim tastets de diferents plats.

Com definiries la gent que ve a l’Atípic?Tenim gent de tota mena, potser ve més gent de mitjana edat que no pas jovent... Són clients inquiets, amb curio-sitat per provar coses noves i atípiques, i que els agrada menjar bé, per tant, són exigents, sí, però m’agrada que així sigui. De fet, estic molt contenta perquè veig que la gent surt satisfeta i se sent a gust a taula. Penso que a Agramunt no hi ha cap lloc així i, per això, els clients agraeixen una opció diferent dins de tota l’oferta gastro-nòmica.

Una cuina elaborada, un bon producte... això es fa pagar i en canvi els preus no són elevats. Com ho fas?Intento ajustar-me. Segueixo els criteris generals de l’hos-taleria tot establint els marges necessaris per fer sostenible el negoci, res més.

Quin és el teu paper a l’Atípic?Des de servir a fregar, fer comandes, difusió via xarxes socials, organització,... Una mica de tot, menys el tema de la cuina, on el meu paper és molt secundari, ja que confio plenament en els cuiners, als quals he donat tota la responsabilitat de portar-la. Són el motor del restaurant!

Com has format aquest equip?Ha sigut un mica complicat, la veritat, després de molta recer-ca vaig topar amb el Salvador, i ell em va ajudar a formar la resta de l'equip. Aquest equip està format pel Salvador Traba-lón, el Jordi Pané i com a reforç els caps de setmana tenim a l’Aroa Núñez. Tots tres estan formats a escoles de cuina i estan molt ben preparats, i a més tenen força experiència. Són tres joves molt ben compenetrats que demostren profes-sionalitat, entusiasme i ganes de treballar.

Com feu la tria dels menús?Quan vam inaugurar ells ja tenien alguns plats escollits i tre-ballats, però també van aportar receptes noves, i entre tots anem decidint les noves incorporacions.

De moment i per començar, com us està anant?La gestió del negoci és tot un repte, però amb il·lusió i molt de treball res no pot sortir malament. No m’importa treballar el cap de setmana i totes les hores que faci falta per tirar-lo endavant. De moment, la gent està responent bé, estic molt contenta. Per altra banda, s’ha de reconèixer que és arriscat perquè darrere de tot això hi ha molta inversió i tot plegat provoca una mica de vertigen.

En què et vas inspirar per a la decoració del local?Vaig estar buscant locals, temptejant diferents opcions, i aquest em va agradar molt, està molt ben situat. A més, és molt ampli i té bona il·luminació. Això sí, tot el que es veu m’ho he fet jo mateixa amb la col·laboració professional d’una persona espe-cial, en Manel Ginestà. Amb les nostres pròpies mans. Fins i tot, vam haver de pujar el nivell del terra de la cuina 30 cm.

Has triat un nom i un logotip molt significatius. Per a tu és important la comunicació?És important que el nom i la imatge responguin a allò que vols transmetre. Sí que sóc curosa amb aquest tema perquè crec que és important. Després de força temps intentant tro-bar un nom adequat i sense que cap dels candidats ens aca-bés de fer el pes, finalment un dia quan estàvem al local va aparèixer aquest nom enmig d’una conversa i ens va agradar.

EMPRENEDORSQ U E A P O S T E N P E L F U T U R

Irina Penella. Restaurant Atípic

EMPRENEDORSQ U E A P O S T E N P E L F U T U R

Irina Penella. Restaurant Atípic

La Irina Penella, restauradora de 26 anys i amb molta empenta. L'equip de treball a l'Atípic: Salvador Trabalón, Jordi Pané, Irina i l'Aroa Núñez.

Valenta i inoovadora, la Iri-na està disposada a fer l’im-possible perquè Agramunt surti al mapa dels millors restaurants de Catalunya. “Amb il·lusió i molt de treball, res pot sortir malament”.

MOLT PERSONAL• Un cuiner: L’equip de l’Atípic.• Mai menjaries... Serp.• Què saps cuinar? Tot una mica, però tradicional.• Dolç o salat? Dolç, m’encanten les postres!• Algun aliment afrodisíac? La fruita de la passió. • Sopar romàntic o dinar amb amics? Dinar amb

amics.• Fas dieta? Els dilluns• Recomana un plat del teu menú: Turbot a la brasa

amb suquet de ceps i carxofa, i de postres cremós de xocolata amb gelat de torró i or.

1110

El logotip el va crear la meva germana amb una mica d’ima-ginació i senzillesa.

També estàs a les xarxes socials? Sí, em sembla un mitjà importantíssim per arribar a la gent, per donar a conèixer la nostra feina i perquè si algú vol saber quin tipus de cuina servim, de seguida es pugui fer una idea. Per això publiquem tantes fotos de tots els plats. A més, així els clients també ens poden deixar els seus comentaris i sug-geriments, i això ens pot ajudar a millorar.

Només tens 26 anys i el restaurant només fa dos mesos que es va inaugurar. Com et veus d’aquí un temps?Treballant, treballant i treballant per situar el restaurant i Agramunt en el mapa gastronòmic de referència a Catalunya.

El passat 8 d’octubre es va inaugurar el restaurant Atípic a la plaça del Mercat. La seva propietària és la jove empre-nedora Irina Penella.

D’on et ve la vocació per la restauració?A la restauració hi vaig arribar una mica per casualitat, sincera-ment, no és que tingués vocació des de petita, però quan vaig començar, em va agradar molt! He provat altres coses, feines potser més administratives, però no, el meu futur es troba en la restauració. De fet, des que fa set anys vaig començar a tre-ballar en l’hostaleria vaig tenir clar que volia dedicar la meva vida professional a aquest món, i la millor manera d'assegu-rar-ho era tenir el meu propi restaurant. És una gran satisfacció treballar en una cosa “teva”, que has aixecat tu mateixa.

Com vas decidir quin model de restaurant obriries?Des del principi he tingut clar que volia fer alguna cosa dife-rent, sinó potser ni m’hagués engrescat. Abans de decidir com volia encarar el nou projecte vaig visitar diversos restau-rants arreu de Catalunya amb diferents tipus de cuina, estils de decoració, de públic,... Vaig fer una mica d’estudi de mercat i em vaig informar de les tendències actuals en el món de la cuina. Finalment, vaig decantar-me per oferir a la vila d’Agramunt alguna cosa que encara no tenia. A més, he tin-gut la sort de comptar amb bons consells de persones enteses en restauració i que han viatgat molt.

Quin és l’estil de cuina de l’Atípic?És una cuina creativa, feta amb productes de proximitat, en la mesura del possible, ja que no sempre és fàcil.

També he de dir que són receptes molt elaborades, que porten molta feina. Potser potser no ho sembla, però hi ha moltes hores darrere de cada plat. També cuidem molt la carta de vins, són tots vins de Catalunya. A més d‘un bon oli i d’un bon pa, que són l’acompanyament perfecte per a un bon àpat.

A més, a l’Atípic servim el menjar en format de tapes, són porcions més reduïdes per afavorir així la degustació de més plats. Si oferim un menú amb una bona quantitat de plats, seria impossible que la gent mengés racions comple-tes de tots els plats. Creiem que queden més satisfets si oferim tastets de diferents plats.

Com definiries la gent que ve a l’Atípic?Tenim gent de tota mena, potser ve més gent de mitjana edat que no pas jovent... Són clients inquiets, amb curio-sitat per provar coses noves i atípiques, i que els agrada menjar bé, per tant, són exigents, sí, però m’agrada que així sigui. De fet, estic molt contenta perquè veig que la gent surt satisfeta i se sent a gust a taula. Penso que a Agramunt no hi ha cap lloc així i, per això, els clients agraeixen una opció diferent dins de tota l’oferta gastro-nòmica.

Una cuina elaborada, un bon producte... això es fa pagar i en canvi els preus no són elevats. Com ho fas?Intento ajustar-me. Segueixo els criteris generals de l’hos-taleria tot establint els marges necessaris per fer sostenible el negoci, res més.

Quin és el teu paper a l’Atípic?Des de servir a fregar, fer comandes, difusió via xarxes socials, organització,... Una mica de tot, menys el tema de la cuina, on el meu paper és molt secundari, ja que confio plenament en els cuiners, als quals he donat tota la responsabilitat de portar-la. Són el motor del restaurant!

Com has format aquest equip?Ha sigut un mica complicat, la veritat, després de molta recer-ca vaig topar amb el Salvador, i ell em va ajudar a formar la resta de l'equip. Aquest equip està format pel Salvador Traba-lón, el Jordi Pané i com a reforç els caps de setmana tenim a l’Aroa Núñez. Tots tres estan formats a escoles de cuina i estan molt ben preparats, i a més tenen força experiència. Són tres joves molt ben compenetrats que demostren profes-sionalitat, entusiasme i ganes de treballar.

Com feu la tria dels menús?Quan vam inaugurar ells ja tenien alguns plats escollits i tre-ballats, però també van aportar receptes noves, i entre tots anem decidint les noves incorporacions.

De moment i per començar, com us està anant?La gestió del negoci és tot un repte, però amb il·lusió i molt de treball res no pot sortir malament. No m’importa treballar el cap de setmana i totes les hores que faci falta per tirar-lo endavant. De moment, la gent està responent bé, estic molt contenta. Per altra banda, s’ha de reconèixer que és arriscat perquè darrere de tot això hi ha molta inversió i tot plegat provoca una mica de vertigen.

En què et vas inspirar per a la decoració del local?Vaig estar buscant locals, temptejant diferents opcions, i aquest em va agradar molt, està molt ben situat. A més, és molt ampli i té bona il·luminació. Això sí, tot el que es veu m’ho he fet jo mateixa amb la col·laboració professional d’una persona espe-cial, en Manel Ginestà. Amb les nostres pròpies mans. Fins i tot, vam haver de pujar el nivell del terra de la cuina 30 cm.

Has triat un nom i un logotip molt significatius. Per a tu és important la comunicació?És important que el nom i la imatge responguin a allò que vols transmetre. Sí que sóc curosa amb aquest tema perquè crec que és important. Després de força temps intentant tro-bar un nom adequat i sense que cap dels candidats ens aca-bés de fer el pes, finalment un dia quan estàvem al local va aparèixer aquest nom enmig d’una conversa i ens va agradar.

EMPRENEDORSQ U E A P O S T E N P E L F U T U R

Irina Penella. Restaurant Atípic

EMPRENEDORSQ U E A P O S T E N P E L F U T U R

Irina Penella. Restaurant Atípic

La Irina Penella, restauradora de 26 anys i amb molta empenta. L'equip de treball a l'Atípic: Salvador Trabalón, Jordi Pané, Irina i l'Aroa Núñez.

Valenta i inoovadora, la Iri-na està disposada a fer l’im-possible perquè Agramunt surti al mapa dels millors restaurants de Catalunya. “Amb il·lusió i molt de treball, res pot sortir malament”.

MOLT PERSONAL• Un cuiner: L’equip de l’Atípic.• Mai menjaries... Serp.• Què saps cuinar? Tot una mica, però tradicional.• Dolç o salat? Dolç, m’encanten les postres!• Algun aliment afrodisíac? La fruita de la passió. • Sopar romàntic o dinar amb amics? Dinar amb

amics.• Fas dieta? Els dilluns• Recomana un plat del teu menú: Turbot a la brasa

amb suquet de ceps i carxofa, i de postres cremós de xocolata amb gelat de torró i or.

1312

Químic de formació, aviat va abandonar una possible carrera al món de la indústria per endinsar-se en una professió que el satisfeia molt més, l’ensenyament. Professor a diversos insti-tuts de la província de Lleida, Vicent Loscos és també un amant de la música -toca el piano i la guitarra-, de la fotogra-fia, de l’arquitectura popular i del paisatge. És una persona compromesa amb el seu entorn, per la qual cosa participa en diversos moviments socials i polítics. En definitiva, una perso-na inquieta amb molta curiositat per la vida.

Tot i que molta gent ja coneixia el treball foto-gràfic de Vicent Loscos, des que hi ha el Face-book les seves imatges, sovint acompanyades de textos plens d’ironia i intel·ligència, s’han fet prou reconegudes. Són fotos que reflectei-xen situacions molt quotidianes o senzilles, però amb una gran força i una mirada certament original.

D’on et ve aquesta afició per la fotografia? Més que afició, jo diria que tinc curiositat... Potser a par-tir del meu pare, que anava retratant a tota la família, ens feia moltes fotos, la qual cosa ara agraïm per-què tenim uns àlbums de família entranyables.

Quan t’inicies en el món de la fotografia? Va ser a partir dels 29 anys quan, per diferents raons vaig fer tot un seguit de descobertes que em van canviar la percepció de l’entorn. Va ser quan vaig tornar a viure un temps a Lleida, quan vaig canviar la indús-

tria per l’ensenyament. La facilitat de trobar-te al camp en un tres i no res i d’observar la natura em va permetre captar les tonalitats cromàtiques que fins aleshores eren colors nomi-nals: verd, marró,... Sobretot els matisos del verd. La Seu Vella em va impactar força, el romànic i el gòtic, estudiats com tantes altres coses, van prendre vida per a mi, i vaig començar a retratar la Seu des de tots els angles possibles. També em vaig adonar que allà on acaben els edificis, comença la infini-tat del cel, i vaig posar-me a fer fotos on hi havia més pro-

porció de cel del normal. En aquells anys feia anar una Olympus Pen, una tot terreny, una càmera tant petita que cabia a la butxaca i amb la qual podia fer fins a 72 fotografies amb un sol rodet.

T’agrada canviar sovint de càmera? No, però amb el temps vaig veure que amb la que

tenia em quedava limitat, però tot i que no sabia a quin nou model de càmera can-

viar, quants diners gastar-me... De manera que vaig afluixar, fins que per casualitat se’m va presentar una nova oportunitat quan el meu amic i mestre Josep Martí

Talavera, que com jo era pro-fessor d’institut i professional de la fotografia, feia fotos als seus alumnes per incor-porar-les a les fitxes i em va semblar bona idea, de

manera que li vaig demanar la màquina per fer-ho. Ell va

veure que jo tenia traça amb la càmera i em va demanar fotos meves.

Com que li van agradar, en va presen-tar algunes a un concurs i així em vaig tornar a engrescar.

Com va ser aquesta reintroducció al món de la fotografia?Es casava un amic, l'Emili Elizalde, i després de veure algunes de les meves fotos em va demanar que li fes el reportatge de boda. Jo no

m’havia comprat encara una càmera nova, així que me la va deixar el meu amic fotògraf i vaig fer un reportatge informal. Se’m va ocórrer fer les fotos amb un genoll a terra, obtenint així una perspectiva diferent de l’habitual. El cas és que va agradar força i això em va empènyer a comprar-me una càmera igual. Amb aquesta nova càmera feia les fotos amb la nitidesa dels quadres que anuncien les pel·lícules de cine. Després d’aquesta boda, vaig fer les fotos de 12 bodes més, d’amics o parents.

Quina era aquesta nova càmera?La Nikkormat. La vaig utilitzar des de l’any 1975 fins a finals dels noranta. Era un model de batalla, molt resistent, la feien servir els soldats a la guerra del Vietnam. Després, ja en època digital, em vaig comprar encara una F70 analògica, fins que no em va quedar més remei que passar-me als models digi-tals. Ara tinc una D700, de format complet, que em permet utilitzar els antics objectius, com si fos analògica.

I ets usuari de càmeres compactes o fins i tot del mòbil?Sí, per què no? La compacta és petita i té al seu favor que la pots ficar a la butxaca, és molt útil, sempre a punt, i són bones.

Quines aptituds creus que s’han de tenir per fer fotogra-fia?Sobretot paciència, si no en tens no cal ni que t’hi posis. A més, per fer una bona foto, n’has de disparar moltes. Això és una cosa que es va cultivant. Per exemple, al principi vaig adonar-me que les persones em sortien tortes o massa lluny, i amb el temps, he aprés a fer-ho millor. La fotografia t’ense-nya a mirar i aconsegueixes veure coses amb les quals abans ni t’hi fixaves. En general, no tenim la vista entrenada per segons quines perspectives i cal aprendre a observar.

I què és el que t’agrada fotografiar?En realitat tot. Fotografiar persones és meravellós quan acon-segueixes captar una mirada, una expressió. Els padrins amb el seu posat, i els nens, viuen una realitat a flor de pell, que si ho reflecteixes, això és impagable. Però fotografiar persones és difícil, requereix professionalitat i psicologia. Jo faig fotos de qualsevol tema: persones, flors, paisatges, objectes,... però m’interessa més la tècnica que el tema. No obstant això, de vegades agafes afició per a un paisatge o un tema determinat. Durant molt de temps vaig fotografiar un petit arbre de

manera habitual i no sé per què, però m’agradava tornar a fer-li fotos. M’ha passat amb altres temes.

Has fet tres exposicions; Quina era la seva temàtica?La primera mostra la vaig fer l’any 1979 al Claustre del Carme de Tàrrega on vaig treballar l’enfocament amb macro i les fotos les vaig fer amb un objectiu posat a l’inrevés. Una expo-sició que després vaig portar a Agramunt a La Caixa del carrer Sió. A més, recordo, com a curiositat, que aquesta va coinci-dir amb la vista del president de la Generalitat, Josep Tarrade-llas, a la nostra vila. La segona exposició la vaig fer l’any 1986 a la sala d’exposicions de La Caixa de Tàrrega on vaig fer un recull de fotografies amb filtres polaritzats, que són per satu-rar els colors. I la darrera mostra la vaig muntar farà uns anys al Paranimf de la Universitat de Cervera, on vaig fer una selecció de fotografies per mostrar algunes de les divertides possibilitats que ens dóna el Photoshop.

Tens en ment fer una nova exposició?Ara per ara no, però tampoc no puc dir res perquè en el meu cas no acostumo a preveure les exposicions sinó que em sor-geixen de manera espontània. De cop surt un tema i no paro de fer fotos sobre el mateix i, finalment, me n’adono que estic preparant una exposició.

T’agrada que les fotos tinguin missatge?Si la foto transmet una idea, si desperta alguna cosa en aquells que la miren, molt millor, és clar, això és un motiu de complicitat. De vegades, però, sí que hi ha missatge, algunes de les meves fotos són reivindicatives, però no sé si és un procés del tot conscient o és més aviat una troballa.

“Per fer bones fotos s’ha d’entrenar la mirada”

Vicent Loscos. Fotògraf compromès Vicent Loscos.Fotògraf compromès

E L S A R T I S T E S D ’ A G R A M U N T E L S A R T I S T E S D ’ A G R A M U N TMOVIMENT CREATIU MOVIMENT CREATIU

Vicent Loscos és una persona activa i apassionada per a qui la cultura, en les seves diferents disciplines, és un aliment espiritual indispensable.

La primera cabana de volta fotografiada pel Vicent. Verdú. Foto: Vicent Loscos.

1312

Químic de formació, aviat va abandonar una possible carrera al món de la indústria per endinsar-se en una professió que el satisfeia molt més, l’ensenyament. Professor a diversos insti-tuts de la província de Lleida, Vicent Loscos és també un amant de la música -toca el piano i la guitarra-, de la fotogra-fia, de l’arquitectura popular i del paisatge. És una persona compromesa amb el seu entorn, per la qual cosa participa en diversos moviments socials i polítics. En definitiva, una perso-na inquieta amb molta curiositat per la vida.

Tot i que molta gent ja coneixia el treball foto-gràfic de Vicent Loscos, des que hi ha el Face-book les seves imatges, sovint acompanyades de textos plens d’ironia i intel·ligència, s’han fet prou reconegudes. Són fotos que reflectei-xen situacions molt quotidianes o senzilles, però amb una gran força i una mirada certament original.

D’on et ve aquesta afició per la fotografia? Més que afició, jo diria que tinc curiositat... Potser a par-tir del meu pare, que anava retratant a tota la família, ens feia moltes fotos, la qual cosa ara agraïm per-què tenim uns àlbums de família entranyables.

Quan t’inicies en el món de la fotografia? Va ser a partir dels 29 anys quan, per diferents raons vaig fer tot un seguit de descobertes que em van canviar la percepció de l’entorn. Va ser quan vaig tornar a viure un temps a Lleida, quan vaig canviar la indús-

tria per l’ensenyament. La facilitat de trobar-te al camp en un tres i no res i d’observar la natura em va permetre captar les tonalitats cromàtiques que fins aleshores eren colors nomi-nals: verd, marró,... Sobretot els matisos del verd. La Seu Vella em va impactar força, el romànic i el gòtic, estudiats com tantes altres coses, van prendre vida per a mi, i vaig començar a retratar la Seu des de tots els angles possibles. També em vaig adonar que allà on acaben els edificis, comença la infini-tat del cel, i vaig posar-me a fer fotos on hi havia més pro-

porció de cel del normal. En aquells anys feia anar una Olympus Pen, una tot terreny, una càmera tant petita que cabia a la butxaca i amb la qual podia fer fins a 72 fotografies amb un sol rodet.

T’agrada canviar sovint de càmera? No, però amb el temps vaig veure que amb la que

tenia em quedava limitat, però tot i que no sabia a quin nou model de càmera can-

viar, quants diners gastar-me... De manera que vaig afluixar, fins que per casualitat se’m va presentar una nova oportunitat quan el meu amic i mestre Josep Martí

Talavera, que com jo era pro-fessor d’institut i professional de la fotografia, feia fotos als seus alumnes per incor-porar-les a les fitxes i em va semblar bona idea, de

manera que li vaig demanar la màquina per fer-ho. Ell va

veure que jo tenia traça amb la càmera i em va demanar fotos meves.

Com que li van agradar, en va presen-tar algunes a un concurs i així em vaig tornar a engrescar.

Com va ser aquesta reintroducció al món de la fotografia?Es casava un amic, l'Emili Elizalde, i després de veure algunes de les meves fotos em va demanar que li fes el reportatge de boda. Jo no

m’havia comprat encara una càmera nova, així que me la va deixar el meu amic fotògraf i vaig fer un reportatge informal. Se’m va ocórrer fer les fotos amb un genoll a terra, obtenint així una perspectiva diferent de l’habitual. El cas és que va agradar força i això em va empènyer a comprar-me una càmera igual. Amb aquesta nova càmera feia les fotos amb la nitidesa dels quadres que anuncien les pel·lícules de cine. Després d’aquesta boda, vaig fer les fotos de 12 bodes més, d’amics o parents.

Quina era aquesta nova càmera?La Nikkormat. La vaig utilitzar des de l’any 1975 fins a finals dels noranta. Era un model de batalla, molt resistent, la feien servir els soldats a la guerra del Vietnam. Després, ja en època digital, em vaig comprar encara una F70 analògica, fins que no em va quedar més remei que passar-me als models digi-tals. Ara tinc una D700, de format complet, que em permet utilitzar els antics objectius, com si fos analògica.

I ets usuari de càmeres compactes o fins i tot del mòbil?Sí, per què no? La compacta és petita i té al seu favor que la pots ficar a la butxaca, és molt útil, sempre a punt, i són bones.

Quines aptituds creus que s’han de tenir per fer fotogra-fia?Sobretot paciència, si no en tens no cal ni que t’hi posis. A més, per fer una bona foto, n’has de disparar moltes. Això és una cosa que es va cultivant. Per exemple, al principi vaig adonar-me que les persones em sortien tortes o massa lluny, i amb el temps, he aprés a fer-ho millor. La fotografia t’ense-nya a mirar i aconsegueixes veure coses amb les quals abans ni t’hi fixaves. En general, no tenim la vista entrenada per segons quines perspectives i cal aprendre a observar.

I què és el que t’agrada fotografiar?En realitat tot. Fotografiar persones és meravellós quan acon-segueixes captar una mirada, una expressió. Els padrins amb el seu posat, i els nens, viuen una realitat a flor de pell, que si ho reflecteixes, això és impagable. Però fotografiar persones és difícil, requereix professionalitat i psicologia. Jo faig fotos de qualsevol tema: persones, flors, paisatges, objectes,... però m’interessa més la tècnica que el tema. No obstant això, de vegades agafes afició per a un paisatge o un tema determinat. Durant molt de temps vaig fotografiar un petit arbre de

manera habitual i no sé per què, però m’agradava tornar a fer-li fotos. M’ha passat amb altres temes.

Has fet tres exposicions; Quina era la seva temàtica?La primera mostra la vaig fer l’any 1979 al Claustre del Carme de Tàrrega on vaig treballar l’enfocament amb macro i les fotos les vaig fer amb un objectiu posat a l’inrevés. Una expo-sició que després vaig portar a Agramunt a La Caixa del carrer Sió. A més, recordo, com a curiositat, que aquesta va coinci-dir amb la vista del president de la Generalitat, Josep Tarrade-llas, a la nostra vila. La segona exposició la vaig fer l’any 1986 a la sala d’exposicions de La Caixa de Tàrrega on vaig fer un recull de fotografies amb filtres polaritzats, que són per satu-rar els colors. I la darrera mostra la vaig muntar farà uns anys al Paranimf de la Universitat de Cervera, on vaig fer una selecció de fotografies per mostrar algunes de les divertides possibilitats que ens dóna el Photoshop.

Tens en ment fer una nova exposició?Ara per ara no, però tampoc no puc dir res perquè en el meu cas no acostumo a preveure les exposicions sinó que em sor-geixen de manera espontània. De cop surt un tema i no paro de fer fotos sobre el mateix i, finalment, me n’adono que estic preparant una exposició.

T’agrada que les fotos tinguin missatge?Si la foto transmet una idea, si desperta alguna cosa en aquells que la miren, molt millor, és clar, això és un motiu de complicitat. De vegades, però, sí que hi ha missatge, algunes de les meves fotos són reivindicatives, però no sé si és un procés del tot conscient o és més aviat una troballa.

“Per fer bones fotos s’ha d’entrenar la mirada”

Vicent Loscos. Fotògraf compromès Vicent Loscos.Fotògraf compromès

E L S A R T I S T E S D ’ A G R A M U N T E L S A R T I S T E S D ’ A G R A M U N TMOVIMENT CREATIU MOVIMENT CREATIU

Vicent Loscos és una persona activa i apassionada per a qui la cultura, en les seves diferents disciplines, és un aliment espiritual indispensable.

La primera cabana de volta fotografiada pel Vicent. Verdú. Foto: Vicent Loscos.

1514

Guinovart: bon pintor, bona persona i poetaPer Josep Farreny

L'any 1969 vaig demanar al Josep Guinovart si seria possible que realitzés una pintura per reproduir-la a la portada del llibret de la Festa Major d'Agramunt del 1970, el poble de la seva mare.

Va ser la seva esposa, Mª Antonia Pelauzy qui va contestar a la meva petició en una carta que encara conservo. "I tant que sí, en Guino faria qualsevol cosa per Agramunt".

Vaig anar a Barcelona, a casa seva per recollir l'obra.

Amb l'obra en mà vaig fer la petició a l'Ajuntament de si podien reproduir-la a la portada del llibret de la propera Festa Major, i algú del consistori va dir: "Sí, és d'un amic del Farreny que pinta".

Amic meu... encara recordo la primera vegada que vaig anar a Barcelona, aleshores jo tenia 15 anys quan vaig descobrir l'obra del pintor i amic Josep Guinovart.

Vaig anar a veure tres exposicions de pintura: una a la Pinacoteca, una altra a la Sala Joan Prats i, per últim, a la galeria Syra on el jove Guinovart feia la seva primera exposició individual (1948). Va ser en aquella època quan en Guinovart va caure en gràcia a Eugeni d'Ors i des d'aleshores la seva trajectòria artística no va parar de créixer. La seva fama no va malmetre el vincle i l’estimació cap a la terra de la seva mare, on ell va viure la infantesa i amb la qual sempre ha estat generós.

Recordant aquella portada del llibret de la Festa Major de 1970, no puc evitar somriure. Així són les coses de la vida. Encara que va ser i és un orgull que es digués que era d'un amic del Farreny, ara ningú preguntaria sobre l'autoria d'una obra d'en Guino-vart.

Molt bones Festes de Nadal, Cap d'any i Reis, entra-nyables lectores i lectors de l'Impuls.

VIVÈNCIESD ’ E N B E S O R A

1514

Guinovart: bon pintor, bona persona i poetaPer Josep Farreny

L'any 1969 vaig demanar al Josep Guinovart si seria possible que realitzés una pintura per reproduir-la a la portada del llibret de la Festa Major d'Agramunt del 1970, el poble de la seva mare.

Va ser la seva esposa, Mª Antonia Pelauzy qui va contestar a la meva petició en una carta que encara conservo. "I tant que sí, en Guino faria qualsevol cosa per Agramunt".

Vaig anar a Barcelona, a casa seva per recollir l'obra.

Amb l'obra en mà vaig fer la petició a l'Ajuntament de si podien reproduir-la a la portada del llibret de la propera Festa Major, i algú del consistori va dir: "Sí, és d'un amic del Farreny que pinta".

Amic meu... encara recordo la primera vegada que vaig anar a Barcelona, aleshores jo tenia 15 anys quan vaig descobrir l'obra del pintor i amic Josep Guinovart.

Vaig anar a veure tres exposicions de pintura: una a la Pinacoteca, una altra a la Sala Joan Prats i, per últim, a la galeria Syra on el jove Guinovart feia la seva primera exposició individual (1948). Va ser en aquella època quan en Guinovart va caure en gràcia a Eugeni d'Ors i des d'aleshores la seva trajectòria artística no va parar de créixer. La seva fama no va malmetre el vincle i l’estimació cap a la terra de la seva mare, on ell va viure la infantesa i amb la qual sempre ha estat generós.

Recordant aquella portada del llibret de la Festa Major de 1970, no puc evitar somriure. Així són les coses de la vida. Encara que va ser i és un orgull que es digués que era d'un amic del Farreny, ara ningú preguntaria sobre l'autoria d'una obra d'en Guino-vart.

Molt bones Festes de Nadal, Cap d'any i Reis, entra-nyables lectores i lectors de l'Impuls.

VIVÈNCIESD ’ E N B E S O R A

2322

En un món on l'intercanvi d'informació ha esdevingut una pràctica habitual i imprescindible, els usuaris necessitem d’ei-nes que ens permetin compartir aquests arxius, siguin textos, fotos, vídeos,... sense haver d'anar amunt i avall amb disposi-tius de memòria com els ja pràcticament desapareguts dis-quets, els CD, DVD o, més recentment, els USB o discs durs externs. Serveis com Dropbox donen resposta d'una manera fàcil, eficaç i gratuïta a aquesta necessitat.

Els núvols a InternetD'entrada cal que tinguem clar què és l'anomenat "núvol" a la xarxa. Es tracta d'un espai a Internet on pots desar tot tipus d’informació i recuperar-la quan vulguis des d’un ordinador o qualsevol altre dispositiu amb connexió a Internet. Un dels grans avantatges del "núvol' és que, gràcies a aquests espais d’emmagatzematge, no gastem la memòria del nostre ordina-dor i podem accedir a la informació des de qualsevol indret.

Què és Dropbox?Dropbox és un sistema, similar al "núvol", que ens permet emmagatzemar i compartir informació amb altres usuaris. Nos-altres tenim una carpeta al nostre ordenador on anem posant la informació que volem i aquesta es guarda en un espai a Internet. D’aquests sistemes ara n’hi ha molts, però Dropbox és potser el més còmode i, a més, és compatible amb diversos sistemes com Windows, Mac i Linux.

Com funciona?Un cop ens donem d’alta al servei de Dropbox es crea auto-màticament una carpeta al nostre ordinador en el directori

Arxius als núvols!

INFORMATICÀLIAL A T E C N O L O G I A A L ' A B A S T

secció patrocinada per: INDEPENDENTSOFT

escollit, sinó per defecte s'instal·larà a la carpeta "Mis docu-mentos”. Cal tenir en compte que tot el que es posi dins de la carpeta de Dropbox pot ser vist, consultat i modificat per totes les persones que comparteixen la carpeta.

Pel que fa a la capacitat de memòria, una vegada hem creat el nostre compte de Dropbox l’empresa ens facilita 2Gb d’emma-gatzematge, i per cada amic que convidem a ser usuari ens regala 250 Mb fins a un màxim de 8Gb (10Gb en total). També hi ha la possibilitat de contractar un servei de pagament per ampliar la capacitat de memòria fins a 50 o 200 Gb!!!

Aquest és l'enllaç per donar-se d’alta a Dropbox: https://www.dropbox.com/referrals/NTEzNjc0ODY2OQ

Recorda!!Tot el que està al núvol o a Dropbox no està 100 per 100 segur; per tant, cal que protegiu les vostres dades i arxius! Us recomanem que facis una còpia de seguretat cada dia.

2322

En un món on l'intercanvi d'informació ha esdevingut una pràctica habitual i imprescindible, els usuaris necessitem d’ei-nes que ens permetin compartir aquests arxius, siguin textos, fotos, vídeos,... sense haver d'anar amunt i avall amb disposi-tius de memòria com els ja pràcticament desapareguts dis-quets, els CD, DVD o, més recentment, els USB o discs durs externs. Serveis com Dropbox donen resposta d'una manera fàcil, eficaç i gratuïta a aquesta necessitat.

Els núvols a InternetD'entrada cal que tinguem clar què és l'anomenat "núvol" a la xarxa. Es tracta d'un espai a Internet on pots desar tot tipus d’informació i recuperar-la quan vulguis des d’un ordinador o qualsevol altre dispositiu amb connexió a Internet. Un dels grans avantatges del "núvol' és que, gràcies a aquests espais d’emmagatzematge, no gastem la memòria del nostre ordina-dor i podem accedir a la informació des de qualsevol indret.

Què és Dropbox?Dropbox és un sistema, similar al "núvol", que ens permet emmagatzemar i compartir informació amb altres usuaris. Nos-altres tenim una carpeta al nostre ordenador on anem posant la informació que volem i aquesta es guarda en un espai a Internet. D’aquests sistemes ara n’hi ha molts, però Dropbox és potser el més còmode i, a més, és compatible amb diversos sistemes com Windows, Mac i Linux.

Com funciona?Un cop ens donem d’alta al servei de Dropbox es crea auto-màticament una carpeta al nostre ordinador en el directori

Arxius als núvols!

INFORMATICÀLIAL A T E C N O L O G I A A L ' A B A S T

secció patrocinada per: INDEPENDENTSOFT

escollit, sinó per defecte s'instal·larà a la carpeta "Mis docu-mentos”. Cal tenir en compte que tot el que es posi dins de la carpeta de Dropbox pot ser vist, consultat i modificat per totes les persones que comparteixen la carpeta.

Pel que fa a la capacitat de memòria, una vegada hem creat el nostre compte de Dropbox l’empresa ens facilita 2Gb d’emma-gatzematge, i per cada amic que convidem a ser usuari ens regala 250 Mb fins a un màxim de 8Gb (10Gb en total). També hi ha la possibilitat de contractar un servei de pagament per ampliar la capacitat de memòria fins a 50 o 200 Gb!!!

Aquest és l'enllaç per donar-se d’alta a Dropbox: https://www.dropbox.com/referrals/NTEzNjc0ODY2OQ

Recorda!!Tot el que està al núvol o a Dropbox no està 100 per 100 segur; per tant, cal que protegiu les vostres dades i arxius! Us recomanem que facis una còpia de seguretat cada dia.

2524

LO BROC DEL SILLÓA S S O C I A C I Ó C U L T U R A L T R A D I - S I Ó

Reintroducció d'elements festius a la Festa Major d'Agramunt (2)Associació Cultural Tradi-Sió

L'any 2001 comença oficialment el Tradi-Sió. Es fa aprofitant la presentació de "Lo Ball de Bastons d'Agramunt". És el ball de la vila amb més referències trobades i amb més varietat de músiques trobades. La versió cantada és un compendi de tres melodies curtes, també hi ha una melodia als quaderns edi-tats pels grallers de Sitges (font Amades), i cinc al llibre d'or-gue més el rigodon d'entrada. La coreografia es fa nova seguint uns paràmetres tradicionals, i es presenten tres balls i el rigodon per entrar i sortir de la plaça. "Los Balls del Poble" comencen a tenir un gruix important.

Lo senyor Pau de les Cantimplanyes és el nou ball que s'intro-duirà l'any 2004. Es tracta d'una de les melodies del llibre d'orgue, la qual és recollida en el diccionari de la dansa (1936) de Francesc Pujol i Joan Amades, on només hi ha refe-rència d'Agramunt. Es tracta clarament d'una variant de ball Pla, i sota aquest concepte es va fer la coreografia.

L'any següent s'incrementa el gruix de balls de bastons. En aquest cas parlem d'un ball totalment nou, doncs tant la música com la coreografia són noves. Es tracta de l'anomenat Ball Sionenc, peça guanyadora del concurs de músiques per a ball de bastons de l'any 2002, i que és d'autor agramuntí. El nom fa referència a la Ribera del Sió.

Conseqüència de les tonades del llibre d'orgue, l'any 2006 apareix el Ball del Xurripampi. També és un ball referenciat només a la vila sionenca al diccionari de la dansa de Pujol i Amades, amb l'afegit d'una hipòtesi que li atorga la possibili-tat de ser un ball de carnaval.

Tot i que el seu ball no es presentarà fins dos anys més tard, l'any 2007 s'amplia la imatgeria festiva amb la gegantona,

que es bateja amb el nom de Pom d'or. En aquest cas, es tracta d'una donació que fa una associació de la vila, "Dones de l’Esbarjo” a l’Ajuntament. El vestuari va estar confeccionat per elles mateixes i el seu constructor fou Manel Casserres de Solsona.

El 2008 és el torn dels Capgrossos. Companys de la parella de gegants des de 1957 restaven sense colla fixa ni ball. A partir d'aquesta edició es remodelen i es consolida una colla de portadors i un ball propi.

La darrera aportació a tot aquest considerable gruix de "Los balls del poble", és el ball de Cascavells l'any 2012. Coreogra-fia nova a càrrec de la colla Estol-Espígol, amb varietat de simbolismes propis d'aquest tipus de rituals, i melodia extreta també de l'antic organista agramuntí.

Actualment la Festa Major d’Agramunt frueix de folklore els seus 4 dies. A banda dels castellers i d’algun grup convidat al seguici dominical, la resta són d'identitat local, i això ens con-firma aquest procés de transformació d'una festa exagerada-ment globalitzada, per donar entrada a espais més emblemà-tics, que atorguen a la festa un sentiment més propi. És el miracle de l'equilibri per encabir tot tipus d'oferta en un espai de temps força reduït.

Probablement, la lloable tasca de mantenir tot aquest patri-moni, passa ja pel damunt de noves reintroduccions o apor-tacions a tot aquest panorama festiu de cultura popular i tradicional. El rerefons de tot aquest patrimoni ens ha de dur al “Bis repetita placent”.

Això sí, cal no renunciar a res.

Foto

cedi

da p

er

En el món del turisme encara queden destinacions que pro-dueixen sorpresa i desconcert, i l'Índia és una d’elles. Aquest país no és una destinació turística qualsevol, ni tampoc és per a tothom, ja que fins i tot en viatges organitzats plens de comoditats i protecció pot defraudar a qui s’acosta al país amb expectatives errònies.

Amb una població de més de 1.200 milions de persones, 30 idiomes diferents i innombrables religions, l’Índia està consi-derada com un subcontinent que compta amb tot tipus de paisatges imaginables. És, a més, el setè país del món en extensió i el segon més poblat, fet que li confereix una gran diversitat en tots els sentits. El país esdevé, doncs, un mosaic natural fantàstic, amb altes muntanyes, selva profunda, enor-mes deserts, manglars i platges paradisíaques. Ciutats amb història mil·lenària al costat de palaus majestuosos i temples imponents. La neu perpètua de l’Himàlaia crea una frontera natural que, a més de protegir el país, alimenta els seus dos grans rius, el Ganges i el Brahmaputra.

És difícil descriure l’experiència que supo-sa visitar l’Índia. És el color, la forma,

la llum, l’olor d’encens cremant a la matinada, les postes de sol darrere les grans muntanyes. Sentiments i

L'Índia, una experiència inoblidable

DIARI D'UN NÒMADAP E R C O N È I X E R M Ó N

secció patrocinada per: OVER BEAR TRAVEL

sensacions es poden traduir a paraules fàcilment. L'Índia pot ser sorollosa, atrafegada i caòtica, però alhora, si aconse-gueixes endinsar-te sense prejudicis, transmet calma, pau i serenitat. El caos visible de les ciutats, on tot avança a un ritme molt accelerat, contrasta amb la tranquil·litat i el ritme pausat dels seus habitants, sempre amb un somriure als lla-vis. És una societat que a més, transmet valors, on la convi-vència entre les diferents castes i classes socials està basada en el respecte.

Per conèixer l’Índia s�ha de visitar amb la ment ben oberta, deixar enrere totes les nocions preconcebudes i evitar fer cap tipus de comparacions. Tampoc es pot descriure com un destí vacaional més, perquè no es pot viatjar per aquest país sense ser tocat per l’esperit de la individualitat humana ni per la bellesa i la diversitat del paisatge.

Si des del primer dia ens deixem acollir per la seva salutació en forma de reverència unint les mans, inclinant el cap i pronunci-ant el tradicional namaste, que és com ells ens donen la benvin-guda, començarem a sentir la seva calidesa i la seva hospitalitat, i ens adonarem que aquest serà un viatge inoblidable.

Benvingut a la terra de fantasia, colors, història i contrastos. Benvingut a l’Índia!

Foto cedida per Sonia Figuera Foto cedida per Anna Seres

2524

LO BROC DEL SILLÓA S S O C I A C I Ó C U L T U R A L T R A D I - S I Ó

Reintroducció d'elements festius a la Festa Major d'Agramunt (2)Associació Cultural Tradi-Sió

L'any 2001 comença oficialment el Tradi-Sió. Es fa aprofitant la presentació de "Lo Ball de Bastons d'Agramunt". És el ball de la vila amb més referències trobades i amb més varietat de músiques trobades. La versió cantada és un compendi de tres melodies curtes, també hi ha una melodia als quaderns edi-tats pels grallers de Sitges (font Amades), i cinc al llibre d'or-gue més el rigodon d'entrada. La coreografia es fa nova seguint uns paràmetres tradicionals, i es presenten tres balls i el rigodon per entrar i sortir de la plaça. "Los Balls del Poble" comencen a tenir un gruix important.

Lo senyor Pau de les Cantimplanyes és el nou ball que s'intro-duirà l'any 2004. Es tracta d'una de les melodies del llibre d'orgue, la qual és recollida en el diccionari de la dansa (1936) de Francesc Pujol i Joan Amades, on només hi ha refe-rència d'Agramunt. Es tracta clarament d'una variant de ball Pla, i sota aquest concepte es va fer la coreografia.

L'any següent s'incrementa el gruix de balls de bastons. En aquest cas parlem d'un ball totalment nou, doncs tant la música com la coreografia són noves. Es tracta de l'anomenat Ball Sionenc, peça guanyadora del concurs de músiques per a ball de bastons de l'any 2002, i que és d'autor agramuntí. El nom fa referència a la Ribera del Sió.

Conseqüència de les tonades del llibre d'orgue, l'any 2006 apareix el Ball del Xurripampi. També és un ball referenciat només a la vila sionenca al diccionari de la dansa de Pujol i Amades, amb l'afegit d'una hipòtesi que li atorga la possibili-tat de ser un ball de carnaval.

Tot i que el seu ball no es presentarà fins dos anys més tard, l'any 2007 s'amplia la imatgeria festiva amb la gegantona,

que es bateja amb el nom de Pom d'or. En aquest cas, es tracta d'una donació que fa una associació de la vila, "Dones de l’Esbarjo” a l’Ajuntament. El vestuari va estar confeccionat per elles mateixes i el seu constructor fou Manel Casserres de Solsona.

El 2008 és el torn dels Capgrossos. Companys de la parella de gegants des de 1957 restaven sense colla fixa ni ball. A partir d'aquesta edició es remodelen i es consolida una colla de portadors i un ball propi.

La darrera aportació a tot aquest considerable gruix de "Los balls del poble", és el ball de Cascavells l'any 2012. Coreogra-fia nova a càrrec de la colla Estol-Espígol, amb varietat de simbolismes propis d'aquest tipus de rituals, i melodia extreta també de l'antic organista agramuntí.

Actualment la Festa Major d’Agramunt frueix de folklore els seus 4 dies. A banda dels castellers i d’algun grup convidat al seguici dominical, la resta són d'identitat local, i això ens con-firma aquest procés de transformació d'una festa exagerada-ment globalitzada, per donar entrada a espais més emblemà-tics, que atorguen a la festa un sentiment més propi. És el miracle de l'equilibri per encabir tot tipus d'oferta en un espai de temps força reduït.

Probablement, la lloable tasca de mantenir tot aquest patri-moni, passa ja pel damunt de noves reintroduccions o apor-tacions a tot aquest panorama festiu de cultura popular i tradicional. El rerefons de tot aquest patrimoni ens ha de dur al “Bis repetita placent”.

Això sí, cal no renunciar a res.

Foto

cedi

da p

er

En el món del turisme encara queden destinacions que pro-dueixen sorpresa i desconcert, i l'Índia és una d’elles. Aquest país no és una destinació turística qualsevol, ni tampoc és per a tothom, ja que fins i tot en viatges organitzats plens de comoditats i protecció pot defraudar a qui s’acosta al país amb expectatives errònies.

Amb una població de més de 1.200 milions de persones, 30 idiomes diferents i innombrables religions, l’Índia està consi-derada com un subcontinent que compta amb tot tipus de paisatges imaginables. És, a més, el setè país del món en extensió i el segon més poblat, fet que li confereix una gran diversitat en tots els sentits. El país esdevé, doncs, un mosaic natural fantàstic, amb altes muntanyes, selva profunda, enor-mes deserts, manglars i platges paradisíaques. Ciutats amb història mil·lenària al costat de palaus majestuosos i temples imponents. La neu perpètua de l’Himàlaia crea una frontera natural que, a més de protegir el país, alimenta els seus dos grans rius, el Ganges i el Brahmaputra.

És difícil descriure l’experiència que supo-sa visitar l’Índia. És el color, la forma,

la llum, l’olor d’encens cremant a la matinada, les postes de sol darrere les grans muntanyes. Sentiments i

L'Índia, una experiència inoblidable

DIARI D'UN NÒMADAP E R C O N È I X E R M Ó N

secció patrocinada per: OVER BEAR TRAVEL

sensacions es poden traduir a paraules fàcilment. L'Índia pot ser sorollosa, atrafegada i caòtica, però alhora, si aconse-gueixes endinsar-te sense prejudicis, transmet calma, pau i serenitat. El caos visible de les ciutats, on tot avança a un ritme molt accelerat, contrasta amb la tranquil·litat i el ritme pausat dels seus habitants, sempre amb un somriure als lla-vis. És una societat que a més, transmet valors, on la convi-vència entre les diferents castes i classes socials està basada en el respecte.

Per conèixer l’Índia s�ha de visitar amb la ment ben oberta, deixar enrere totes les nocions preconcebudes i evitar fer cap tipus de comparacions. Tampoc es pot descriure com un destí vacaional més, perquè no es pot viatjar per aquest país sense ser tocat per l’esperit de la individualitat humana ni per la bellesa i la diversitat del paisatge.

Si des del primer dia ens deixem acollir per la seva salutació en forma de reverència unint les mans, inclinant el cap i pronunci-ant el tradicional namaste, que és com ells ens donen la benvin-guda, començarem a sentir la seva calidesa i la seva hospitalitat, i ens adonarem que aquest serà un viatge inoblidable.

Benvingut a la terra de fantasia, colors, història i contrastos. Benvingut a l’Índia!

Foto cedida per Sonia Figuera Foto cedida per Anna Seres

2726

Els Nadals són dies de celebracions on tothom es torna espe-cialment tradicional, són dies per compartir amb la família i que generen, sovint, una barreja d’alegria i nostàlgia. A Cata-lunya, però, tenim d’entrada un dia més de festa (Sant Este-ve), cosa que sempre acostuma a ser una bona notícia. Tradi-cionalment, els catalans no hem celebrat amb gran eufòria la Nit de Nadal, la ‘Nochebuena’, però a canvi tenim Sant Esteve, que és quan mengem els canelons, preparats segons la recepta tradicional, amb les sobres dels menjars del dia anterior.

El TióTot i no celebrar-se especialment, durant la nit de Nadal té lloc una de les tradicions més estimades per tots els nens i nenes de Catalunya (i també d’algunes poblacions aragone-ses pertanyents a la Franja): fer cagar el Tió.

A la tarda o a la nit, abans de la Missa del Gall, és típic fer cagar el Tió. Com tots sabem, el Tió és un tronc d’arbre que es cobreix amb roba (generalment una flassada) i que té el poder màgic d’expulsar regals. Els infants, amb uns pals, el colpegen amb força mentre es canta una cançó. D'aquesta cançó, n'hi ha moltes variants.

Segons la tradició, els poders que té el Tió li van ser atorgats la nit que va néixer Jesús: uns pastors es van trobar sense cap present per oferir a l’infant, li van donar els seus aliments i ells es van quedar sense res. Quan van aturar-se per descansar es van asseure a sobre d’un tronc, i d’aquest en van sortir tota mena d’aliments. És per això que en moltes llars el Tió caga

Nadals "made in Catalonia"

un pernil, llaminadures i torrons. D’altres versions més paga-nes expliquen que el Tió no era, en principi, res més que el tronc que es cremava a la llar de foc. Un tronc que, en cre-mar-se, donava béns tan preuats com la calor i la llum, i que de forma simbòlica oferia presents als de la casa.

Els pastoretsUn dels elements ineludibles del Nadal català són les repre-sentacions dels Pastorets -o Pastorells, com s’anomenen a les Illes Balears-, que solen anar a càrrec de grups de teatre d’afi-cionats i que acostumen a representar-se en centres socials, sales parroquials, casinos o teatres. Es tracta d’un gènere teatral popular que, per arrelament, tradició i capacitat de convocatòria, es considera un clàssic entre les manifestacions dramàtiques autòctones.

L’origen dels Pastorets es remunta a les representacions escè-niques de tema nadalenc a l’època medieval i la seva perpe-tuació durant el segle XVI. Aquelles escenificacions a l’entorn del naixement del Messies -en un principi ideades per refer-mar entre els creients el valor i la pedagogia del dogma i de la història sagrada- es van començar a dur a terme d’una manera tradicional a l’interior de les esglésies.

Els menjarsEl pollastre, el capó o el gall dindi són el plat fort del Nadal. El costum grec de castrar galls es va estendre quan el Con-cili d’Aquisgrà (any 871) va dictaminar que el capó -sense sexe- no trencava el dejuni de la vigília. L’exòtic indiot o gall dindi, au sagrada dels asteques, va ser importat de Pessebre Vivent barri de Magraners de Lleida, dies 25 i 26 de desembre. Pessebre Vivent barri de Magraners de Lleida.

La figura del caganer és tot un simbol dels Pessebres.

F E S T E SI T R A D I C I O N S

Nadals "made in Catalonia"

Mèxic. El turkey anglès, l’hindi turc, el dinde o d’inde fran-cès, el dik habashi o dik rumi, au etíop o grega, va ser importada pels àrabs.

L’àpat de Nadal comença tradicionalment amb l’escudella, els galets i la carn d’olla. Després ve el pollastre rostit, farcit de panses i pinyons. I de postres, torrons, neules, polvorons i mantegades provinents de les migracions del sud peninsular.

Els torrons són originaris de l’antiga Corona d’Aragó, i estan documentats des de principi del segle XV. De les neules, un full prim i dolç de farina sense llevat -nebula, boira-, ja se’n parla al segle XI.

El pessebreEl costum de representar el naixement de Jesús durant les festes de Nadal, de reproduir-lo escènicament a través de personat-ges vius o de figures plàstiques, és una tradició molt arrelada a Catalunya. A més, el pessebre català té una figura pròpia, el caganer, amb un origen que es remunta al segle XVIII.

En la tradició popular, a Catalunya es col·loquen les figures essencials: la Mare de Déu, l’infant Jesús, sant Josep, el bou, la mula, els adoradors, pastors i Reis, l’àngel anunciador,... enmig d’un paisatge amb trossos de suro i molsa. La cons-trucció del pessebre s’iniciava el 25 de novembre, diada de Santa Caterina, i es desmuntava després del 2 de febrer, diada de la Candelera.

En la tradició pessebrista catalana, a banda de les figures d’ar-rel religiosa, n’hi ha una d’inspiració popular: el caganer, que es remunta al segle XVIII. Als pessebres catalans, el caga-ner hi apareix mig amagat en un racó, anant de ventre a

l’aire lliure i sovint amb una pipa als llavis. Tradicionalemnt, el caganer, vestit amb camisa blanca, pantalons foscos i barreti-na, a diferència de la resta de personatges del pessebre, és reinterpretat i modificat anualment per part dels figuraires. Se’n poden veure de tota mena, i cada vegada més, que repre-senten personatges de relleu, des de polítics fins a personatges d’animació i esportistes. Aquesta metamorfosi anual del caga-ner ha esdevingut, amb el temps, un reflex de l’actualitat política, econòmica i social del país i també de la resta del món.

La representació viventLa passió catalana pels pessebres, però, ha anat més enllà de la representació a través de figures plàstiques. El somni de poder passejar-se pel pessebre de molsa, entre boscos i rius, envoltats de penya-segats i de fogueres amb pastors i rabadans que dormen al ras, es fa realitat en nombrosos pessebres vivents que se celebren arreu del país des de mitjan segle passat. Segons algunes fonts, Sant Francesc d’Assís va organitzar l’any 1223 el primer pessebre vivent de la història a Rieti (Itàlia). A Catalunya hi ha tradició documentada de pessebres des del segle XIV, però en l’era moderna el primer pessebre vivent va tenir lloc a Corbera de Llobregat, a l’escenari natural incompa-rable de la Penya del Corb, el 24 de desembre de 1962.

A les nostres comarques també hi ha pessebres vivents amb una llarga tradició. Precisament, el segon més antic de Cata-lunya és el pessebre vivent de Lleida que es fa al barri de Magraners des de l’any 1963. També podem fer referència al de Sant Guim de la Plana, a la Segarra, que es fa des de 1982 i que al 2002 va ser declarat d’Interès Turístic per la Generalitat. I encara ens quedarien per destacar els pesse-bres vivents de Sudanell (Segrià), Rocafort de Vallbona (Urgell) i Linyola (Pla d’Urgell).

F E S T E SI T R A D I C I O N S

A Catalunya tenim tradicions na-dalenques tan arrelades que pot-ser se’ns fa estrany que no ho siguin a d’altres indrets. Algunes s’han fet tan famoses que fins i tot comencen a traspassar les nostres fronteres, com són els ca-ganers, que tanta curiositat gene-ren a la resta d’Espanya.

Foto

: Asso

ciació

Han

gar.

Foto

: Asso

ciació

Han

gar.

2726

Els Nadals són dies de celebracions on tothom es torna espe-cialment tradicional, són dies per compartir amb la família i que generen, sovint, una barreja d’alegria i nostàlgia. A Cata-lunya, però, tenim d’entrada un dia més de festa (Sant Este-ve), cosa que sempre acostuma a ser una bona notícia. Tradi-cionalment, els catalans no hem celebrat amb gran eufòria la Nit de Nadal, la ‘Nochebuena’, però a canvi tenim Sant Esteve, que és quan mengem els canelons, preparats segons la recepta tradicional, amb les sobres dels menjars del dia anterior.

El TióTot i no celebrar-se especialment, durant la nit de Nadal té lloc una de les tradicions més estimades per tots els nens i nenes de Catalunya (i també d’algunes poblacions aragone-ses pertanyents a la Franja): fer cagar el Tió.

A la tarda o a la nit, abans de la Missa del Gall, és típic fer cagar el Tió. Com tots sabem, el Tió és un tronc d’arbre que es cobreix amb roba (generalment una flassada) i que té el poder màgic d’expulsar regals. Els infants, amb uns pals, el colpegen amb força mentre es canta una cançó. D'aquesta cançó, n'hi ha moltes variants.

Segons la tradició, els poders que té el Tió li van ser atorgats la nit que va néixer Jesús: uns pastors es van trobar sense cap present per oferir a l’infant, li van donar els seus aliments i ells es van quedar sense res. Quan van aturar-se per descansar es van asseure a sobre d’un tronc, i d’aquest en van sortir tota mena d’aliments. És per això que en moltes llars el Tió caga

Nadals "made in Catalonia"

un pernil, llaminadures i torrons. D’altres versions més paga-nes expliquen que el Tió no era, en principi, res més que el tronc que es cremava a la llar de foc. Un tronc que, en cre-mar-se, donava béns tan preuats com la calor i la llum, i que de forma simbòlica oferia presents als de la casa.

Els pastoretsUn dels elements ineludibles del Nadal català són les repre-sentacions dels Pastorets -o Pastorells, com s’anomenen a les Illes Balears-, que solen anar a càrrec de grups de teatre d’afi-cionats i que acostumen a representar-se en centres socials, sales parroquials, casinos o teatres. Es tracta d’un gènere teatral popular que, per arrelament, tradició i capacitat de convocatòria, es considera un clàssic entre les manifestacions dramàtiques autòctones.

L’origen dels Pastorets es remunta a les representacions escè-niques de tema nadalenc a l’època medieval i la seva perpe-tuació durant el segle XVI. Aquelles escenificacions a l’entorn del naixement del Messies -en un principi ideades per refer-mar entre els creients el valor i la pedagogia del dogma i de la història sagrada- es van començar a dur a terme d’una manera tradicional a l’interior de les esglésies.

Els menjarsEl pollastre, el capó o el gall dindi són el plat fort del Nadal. El costum grec de castrar galls es va estendre quan el Con-cili d’Aquisgrà (any 871) va dictaminar que el capó -sense sexe- no trencava el dejuni de la vigília. L’exòtic indiot o gall dindi, au sagrada dels asteques, va ser importat de Pessebre Vivent barri de Magraners de Lleida, dies 25 i 26 de desembre. Pessebre Vivent barri de Magraners de Lleida.

La figura del caganer és tot un simbol dels Pessebres.

F E S T E SI T R A D I C I O N S

Nadals "made in Catalonia"

Mèxic. El turkey anglès, l’hindi turc, el dinde o d’inde fran-cès, el dik habashi o dik rumi, au etíop o grega, va ser importada pels àrabs.

L’àpat de Nadal comença tradicionalment amb l’escudella, els galets i la carn d’olla. Després ve el pollastre rostit, farcit de panses i pinyons. I de postres, torrons, neules, polvorons i mantegades provinents de les migracions del sud peninsular.

Els torrons són originaris de l’antiga Corona d’Aragó, i estan documentats des de principi del segle XV. De les neules, un full prim i dolç de farina sense llevat -nebula, boira-, ja se’n parla al segle XI.

El pessebreEl costum de representar el naixement de Jesús durant les festes de Nadal, de reproduir-lo escènicament a través de personat-ges vius o de figures plàstiques, és una tradició molt arrelada a Catalunya. A més, el pessebre català té una figura pròpia, el caganer, amb un origen que es remunta al segle XVIII.

En la tradició popular, a Catalunya es col·loquen les figures essencials: la Mare de Déu, l’infant Jesús, sant Josep, el bou, la mula, els adoradors, pastors i Reis, l’àngel anunciador,... enmig d’un paisatge amb trossos de suro i molsa. La cons-trucció del pessebre s’iniciava el 25 de novembre, diada de Santa Caterina, i es desmuntava després del 2 de febrer, diada de la Candelera.

En la tradició pessebrista catalana, a banda de les figures d’ar-rel religiosa, n’hi ha una d’inspiració popular: el caganer, que es remunta al segle XVIII. Als pessebres catalans, el caga-ner hi apareix mig amagat en un racó, anant de ventre a

l’aire lliure i sovint amb una pipa als llavis. Tradicionalemnt, el caganer, vestit amb camisa blanca, pantalons foscos i barreti-na, a diferència de la resta de personatges del pessebre, és reinterpretat i modificat anualment per part dels figuraires. Se’n poden veure de tota mena, i cada vegada més, que repre-senten personatges de relleu, des de polítics fins a personatges d’animació i esportistes. Aquesta metamorfosi anual del caga-ner ha esdevingut, amb el temps, un reflex de l’actualitat política, econòmica i social del país i també de la resta del món.

La representació viventLa passió catalana pels pessebres, però, ha anat més enllà de la representació a través de figures plàstiques. El somni de poder passejar-se pel pessebre de molsa, entre boscos i rius, envoltats de penya-segats i de fogueres amb pastors i rabadans que dormen al ras, es fa realitat en nombrosos pessebres vivents que se celebren arreu del país des de mitjan segle passat. Segons algunes fonts, Sant Francesc d’Assís va organitzar l’any 1223 el primer pessebre vivent de la història a Rieti (Itàlia). A Catalunya hi ha tradició documentada de pessebres des del segle XIV, però en l’era moderna el primer pessebre vivent va tenir lloc a Corbera de Llobregat, a l’escenari natural incompa-rable de la Penya del Corb, el 24 de desembre de 1962.

A les nostres comarques també hi ha pessebres vivents amb una llarga tradició. Precisament, el segon més antic de Cata-lunya és el pessebre vivent de Lleida que es fa al barri de Magraners des de l’any 1963. També podem fer referència al de Sant Guim de la Plana, a la Segarra, que es fa des de 1982 i que al 2002 va ser declarat d’Interès Turístic per la Generalitat. I encara ens quedarien per destacar els pesse-bres vivents de Sudanell (Segrià), Rocafort de Vallbona (Urgell) i Linyola (Pla d’Urgell).

F E S T E SI T R A D I C I O N S

A Catalunya tenim tradicions na-dalenques tan arrelades que pot-ser se’ns fa estrany que no ho siguin a d’altres indrets. Algunes s’han fet tan famoses que fins i tot comencen a traspassar les nostres fronteres, com són els ca-ganers, que tanta curiositat gene-ren a la resta d’Espanya.

Foto

: Asso

ciació

Han

gar.

Foto

: Asso

ciació

Han

gar.

2928 2928

DIANADir: Oliver Hirschbiegel 13 de desembre de 2013

Quan la Princesa Diana va volar al Pa-kistan el maig de 1997, va ser per co-nèixer la família del Dr. Hasnat Khan, l’home amb qui volia casar-se. Una de les dones més fa-moses i belles del món esperava persu-adir la mare del Dr. Khan i fer-li enten-dre que seria l’es-posa adient per al seu fill. Si hagués

tingut èxit, els esdeveniments d’aquell estiu podrien haver estat molt diferents… Una història d’amor sobre la família, l’amistat i les calamitats de la fama.

CAMINANT ENTRE DINOSAURESDir: Barry Cook, Neil Nightingale27 de desembre de 2013

Per primera vegada a la història del cine-ma, el públic real-ment veurà i sentirà com era tot quan els dinosaures ocupa-ven la Terra. Aques-ta pel·lícula és l’ex-periència immersiva definitiva, segons els seus promotors. S’ha utilitzat la tèc-nica 3D para situar l’espectador en el centre d’un món prehistòric emocio-

nant i èpic, on un dinosaure perdedor acabarà triomfant i convertint-se en un heroi per a tota l’eternitat.

PLAN DE ESCAPE (Escape Plan) Dir: Mikael Hafstrom 5 de desembre de 2013

L’expert en seguretat Ray Breslin (Sylvester Stallone) prova les seves teories poc convencionals en disseny de presons tot maquinant arris-cades fugides d’algu-nes de les presons més ben vigilades del món. Després de vuit anys i un rècord d’èxits imbatible, accepta un darrer treball: escapar d’una presó ultrase-creta que allotja

alguns dels homes més buscats del planeta.

FREE BIRDS (Vaya Pavos)Dir: Jimmy Hayward 13 de desembre 2013

En una bonica granja familiar, una gran bandada de galls d’in-di viu una tranquil·la i complaent vida. Tan sols es preocupen de menjar i pasturar al sol amb la companyia del granger, que ells cre-uen que els portarà al “paradís dels galls”. Així ho creuen tots, bé, tots excepte Reg-gie, un gall d’indi intel·ligent, les críti-ques del qual i el seu

desinterès per aquesta existència mundana i per menjar de manera excessiva el converteixen en un marginat en la seva bandada. La vida del Reggie canviarà per sempre quan una visita inesperada del president dels Estats Units li concedeix l’estimat honor de ser el "gall indultat", el que se salvarà d’una mort segura i viurà a cos de rei. Però res és tan fàcil.

L A C A R T E L L E R AES RODA...

Properament

2928 2928

DIANADir: Oliver Hirschbiegel 13 de desembre de 2013

Quan la Princesa Diana va volar al Pa-kistan el maig de 1997, va ser per co-nèixer la família del Dr. Hasnat Khan, l’home amb qui volia casar-se. Una de les dones més fa-moses i belles del món esperava persu-adir la mare del Dr. Khan i fer-li enten-dre que seria l’es-posa adient per al seu fill. Si hagués

tingut èxit, els esdeveniments d’aquell estiu podrien haver estat molt diferents… Una història d’amor sobre la família, l’amistat i les calamitats de la fama.

CAMINANT ENTRE DINOSAURESDir: Barry Cook, Neil Nightingale27 de desembre de 2013

Per primera vegada a la història del cine-ma, el públic real-ment veurà i sentirà com era tot quan els dinosaures ocupa-ven la Terra. Aques-ta pel·lícula és l’ex-periència immersiva definitiva, segons els seus promotors. S’ha utilitzat la tèc-nica 3D para situar l’espectador en el centre d’un món prehistòric emocio-

nant i èpic, on un dinosaure perdedor acabarà triomfant i convertint-se en un heroi per a tota l’eternitat.

PLAN DE ESCAPE (Escape Plan) Dir: Mikael Hafstrom 5 de desembre de 2013

L’expert en seguretat Ray Breslin (Sylvester Stallone) prova les seves teories poc convencionals en disseny de presons tot maquinant arris-cades fugides d’algu-nes de les presons més ben vigilades del món. Després de vuit anys i un rècord d’èxits imbatible, accepta un darrer treball: escapar d’una presó ultrase-creta que allotja

alguns dels homes més buscats del planeta.

FREE BIRDS (Vaya Pavos)Dir: Jimmy Hayward 13 de desembre 2013

En una bonica granja familiar, una gran bandada de galls d’in-di viu una tranquil·la i complaent vida. Tan sols es preocupen de menjar i pasturar al sol amb la companyia del granger, que ells cre-uen que els portarà al “paradís dels galls”. Així ho creuen tots, bé, tots excepte Reg-gie, un gall d’indi intel·ligent, les críti-ques del qual i el seu

desinterès per aquesta existència mundana i per menjar de manera excessiva el converteixen en un marginat en la seva bandada. La vida del Reggie canviarà per sempre quan una visita inesperada del president dels Estats Units li concedeix l’estimat honor de ser el "gall indultat", el que se salvarà d’una mort segura i viurà a cos de rei. Però res és tan fàcil.

L A C A R T E L L E R AES RODA...

Properament

3130 3130

R E S T A U R A N TON MENJAR?

1 kg. de peus de porc500 gr. de fons de carn2 fulles de llorer200 gr. d’Oporto3 cebes

600 gr. de cargols

Per a la picada:50 gr. de xocolata sense llet,1 all i julivert.

Restaurant Terranova

Gastronòmic de Terranova. Com si d’un plat es tractés. Situat al límit del Parc Natural del Cap de Creus i amb vistes a la Badia de Roses (Girona), en dies assolellats els comensals poden asseure’s a la seva acollidora terrassa i respirar la tranquil·litat i la pau que la localitat empordanesa de Palau-saverdera desprèn. Al davant la majestuosa Mediterrània i darrera la muntanya coronada per l’ermita de Sant Onofre.

En Carlos Gallardo és el cap de cuina d’aquest restaurant que fa un any i mig va obrir amb una nova direcció. Entre fogons des de fa 20 anys i professor des de en fa 8 a l’Escola d’Hosta-leria de Figueres, en Carlos ha volgut que el restaurant sigui una estela professional, on hi conviuen cuina i formació. Així, la masia del segle XV on està ubicat el Terranova es converteix pas a pas en un espai gastronòmic amb cursos per a professio-nals i amateurs. A més, tenen en projecte un petit hotel.

El Terranova es defineix per la seva cuina de territori. La seva base és el producte de proximitat amb què elabora plats tra-dicionals amb un toc modern. “L’entorn on ens trobem és molt especial”, explica el Carlos, “així que volia transmetre aquest aire únic”. Ànec, botifarra de perol, botifarra dolça, oli, vi, peix de la llotja de Roses o del Port de la Selva,... El Terra-nova s’abasteix dels productes de la terra empordanesa i de la Mediterrània. Fins i tot treuen profit de la figuera, el magra-ner i el noguer que hi ha a la masia.

Els comensals poden escollir entre el menú de 18 euros (de dimarts a dissabte) i la carta, d’uns 35 euros. Ambdós amb la mateixa filosofia de cuina tradicional modernitzada. La carta no és molt extensa, però equilibrada, i es complementa amb les recomanacions del xef. El restaurant renova la seva carta cada temporada. Aquesta tardor ha incorporat la crema de carabassa amb bunyols de bacallà i daus de carabassa confi-tats amb vainilla, escalopa de foie amb codony, coca de figues amb pernil ibèric o amanida de magrana amb formatge de cabra. Per a una primera visita, el xef del restaurant Terranova recomana un menú que comença amb una amanida de viei-res amb vinagreta de verdures i fruits secs; de segon, suprema de lluç amb una emulsió de ceps i trufa ratllada i, per acabar , l’esfera d’anís amb coulis de fruits vermells.

La carta inclou altres especialitats com els arrossos: negre amb allioli, llamàntol, cremós amb ceps i tòfona o el “Senyoret”. Entre els segons, en l’apartat de les carns destaquen la vedella de Girona amb la Q de qualitat, el bou o el garrí, i entre els

Ingredients (4 persones):

Elaboració:Bullim els peus de porc amb una ceba i les fulles de llorer. Una vegada cuits, els desossem i els emboliquem amb paper transparent per fer els timbals individuals, i els reser-vem. Per coure els cargols, els posem en aigua freda perquè sur-tin de la closca. Els coem i els reservem. Per a la salsa, sofregim la ceba, li afegim Oporto, el reduïm i fiquem el fons de carn. Deixem reduir i li posem els cargols durant 20 minuts. Afegim els peus de porc i ho deixem coure tot una estona. Per acabar afegim la picada i ja ho podem servir.

TIMBALS DE PEUS DE PORC AMB CARGOLS

Cap de Creus, 12 Palau-saverdera (Girona) Tel. 972 530 304

84 x 60 mm.pdf 1 28/11/13 12:46

peixos el rap, els calamars o el bacallà. L’acompanyament perfecte per aquests plats es guarda al celler. Vins de l’Empor-dà, en la seva majoria, amb algunes propostes de La Rioja o Ribera del Duero.

L’entorn natural i agradable que hi ha a l’exterior del restau-rant combina amb el seu interior, que conserva l’estil de la masia catalana. Així és com l’espai gastronòmic del Terranova ha despertat tots els sentits dels seus visitants.

3130 3130

R E S T A U R A N TON MENJAR?

1 kg. de peus de porc500 gr. de fons de carn2 fulles de llorer200 gr. d’Oporto3 cebes

600 gr. de cargols

Per a la picada:50 gr. de xocolata sense llet,1 all i julivert.

Restaurant Terranova

Gastronòmic de Terranova. Com si d’un plat es tractés. Situat al límit del Parc Natural del Cap de Creus i amb vistes a la Badia de Roses (Girona), en dies assolellats els comensals poden asseure’s a la seva acollidora terrassa i respirar la tranquil·litat i la pau que la localitat empordanesa de Palau-saverdera desprèn. Al davant la majestuosa Mediterrània i darrera la muntanya coronada per l’ermita de Sant Onofre.

En Carlos Gallardo és el cap de cuina d’aquest restaurant que fa un any i mig va obrir amb una nova direcció. Entre fogons des de fa 20 anys i professor des de en fa 8 a l’Escola d’Hosta-leria de Figueres, en Carlos ha volgut que el restaurant sigui una estela professional, on hi conviuen cuina i formació. Així, la masia del segle XV on està ubicat el Terranova es converteix pas a pas en un espai gastronòmic amb cursos per a professio-nals i amateurs. A més, tenen en projecte un petit hotel.

El Terranova es defineix per la seva cuina de territori. La seva base és el producte de proximitat amb què elabora plats tra-dicionals amb un toc modern. “L’entorn on ens trobem és molt especial”, explica el Carlos, “així que volia transmetre aquest aire únic”. Ànec, botifarra de perol, botifarra dolça, oli, vi, peix de la llotja de Roses o del Port de la Selva,... El Terra-nova s’abasteix dels productes de la terra empordanesa i de la Mediterrània. Fins i tot treuen profit de la figuera, el magra-ner i el noguer que hi ha a la masia.

Els comensals poden escollir entre el menú de 18 euros (de dimarts a dissabte) i la carta, d’uns 35 euros. Ambdós amb la mateixa filosofia de cuina tradicional modernitzada. La carta no és molt extensa, però equilibrada, i es complementa amb les recomanacions del xef. El restaurant renova la seva carta cada temporada. Aquesta tardor ha incorporat la crema de carabassa amb bunyols de bacallà i daus de carabassa confi-tats amb vainilla, escalopa de foie amb codony, coca de figues amb pernil ibèric o amanida de magrana amb formatge de cabra. Per a una primera visita, el xef del restaurant Terranova recomana un menú que comença amb una amanida de viei-res amb vinagreta de verdures i fruits secs; de segon, suprema de lluç amb una emulsió de ceps i trufa ratllada i, per acabar , l’esfera d’anís amb coulis de fruits vermells.

La carta inclou altres especialitats com els arrossos: negre amb allioli, llamàntol, cremós amb ceps i tòfona o el “Senyoret”. Entre els segons, en l’apartat de les carns destaquen la vedella de Girona amb la Q de qualitat, el bou o el garrí, i entre els

Ingredients (4 persones):

Elaboració:Bullim els peus de porc amb una ceba i les fulles de llorer. Una vegada cuits, els desossem i els emboliquem amb paper transparent per fer els timbals individuals, i els reser-vem. Per coure els cargols, els posem en aigua freda perquè sur-tin de la closca. Els coem i els reservem. Per a la salsa, sofregim la ceba, li afegim Oporto, el reduïm i fiquem el fons de carn. Deixem reduir i li posem els cargols durant 20 minuts. Afegim els peus de porc i ho deixem coure tot una estona. Per acabar afegim la picada i ja ho podem servir.

TIMBALS DE PEUS DE PORC AMB CARGOLS

Cap de Creus, 12 Palau-saverdera (Girona) Tel. 972 530 304

84 x 60 mm.pdf 1 28/11/13 12:46

peixos el rap, els calamars o el bacallà. L’acompanyament perfecte per aquests plats es guarda al celler. Vins de l’Empor-dà, en la seva majoria, amb algunes propostes de La Rioja o Ribera del Duero.

L’entorn natural i agradable que hi ha a l’exterior del restau-rant combina amb el seu interior, que conserva l’estil de la masia catalana. Així és com l’espai gastronòmic del Terranova ha despertat tots els sentits dels seus visitants.

3332 3332

S

E N T R E T E N I M E N TI... QUE MÉS?

SUDOKU

JEROGLÍFICS

Instrument musical.

Vols un bistec per sopar?

Quatre amics observaven un conjunt d'ànecs que nedaven en un llac. Van apostar qui seria capaç d'encertar el nombre d'ànecs que hi havia a l'aigua. Cadascun un d'ells va proposar un nombre dife-rent: 25, 27, 28 i 31. Un dels quatre va encertar, un va fallar per un, un altre va fallar per dos i l'altre per quatre. Sabries dir quants ànecs hi havia al llac?

Animals

A. Quin d'aquests animals no és un mamífer?

1. Girafa 2. Gos3. Dofí 4. Cocodril

B. Quin d’aquests animals no és un mamífer marí?

1. Dofí2. Balena 3. Tortuga4. Manatí

C. Els animals que posen ous són els...

1. Vivípars 2. Ovípars

D. El Dia Mundial de l’Animal se celebra el…

1. 12 de gener2. 4 de setembre3. 4 d’octubre4. 12 d’octubre

Completeu el taulell tot utilitzant els números del 0 al 9, sense que es repeteixin en cap fila, columna o bloc.

1 4 5 9 6

5 7 8

2 4 5

7 4 2

2 3 4 9 1

4 9 3

8 9 3

3 5 8

6 8 1 9 3

L'ENIGMA MATEMÀTIC

TRIVIAL

Lluminós i Polit

99

3332 3332

S

E N T R E T E N I M E N TI... QUE MÉS?

SUDOKU

JEROGLÍFICS

Instrument musical.

Vols un bistec per sopar?

Quatre amics observaven un conjunt d'ànecs que nedaven en un llac. Van apostar qui seria capaç d'encertar el nombre d'ànecs que hi havia a l'aigua. Cadascun un d'ells va proposar un nombre dife-rent: 25, 27, 28 i 31. Un dels quatre va encertar, un va fallar per un, un altre va fallar per dos i l'altre per quatre. Sabries dir quants ànecs hi havia al llac?

Animals

A. Quin d'aquests animals no és un mamífer?

1. Girafa 2. Gos3. Dofí 4. Cocodril

B. Quin d’aquests animals no és un mamífer marí?

1. Dofí2. Balena 3. Tortuga4. Manatí

C. Els animals que posen ous són els...

1. Vivípars 2. Ovípars

D. El Dia Mundial de l’Animal se celebra el…

1. 12 de gener2. 4 de setembre3. 4 d’octubre4. 12 d’octubre

Completeu el taulell tot utilitzant els números del 0 al 9, sense que es repeteixin en cap fila, columna o bloc.

1 4 5 9 6

5 7 8

2 4 5

7 4 2

2 3 4 9 1

4 9 3

8 9 3

3 5 8

6 8 1 9 3

L'ENIGMA MATEMÀTIC

TRIVIAL

Lluminós i Polit

99

3534

Telèfons d’interès d’AgramuntEMERGÈNCIES 112EMERGÈNCIES MÈDIQUES (SEM) 061MOSSOS D'ESQUADRA 088BOMBERS 085 Ajuntament 973 390 057 e-mail: ajuntament@agramunt.catPolicia Local 973 390 843Policia Local (Emergència) 670 234 394CAP 973 390 635CAP (Urgències) 973 392 020CAP (Visites) 902 111 444Creu Roja 973 390 880Jutjat de Pau 973 392 465Serveis Socials 973 390 193Oficina de Turisme 973 391 089 e-mail: turisme@agramunt.catCasal d’Avis 973 392 332Residència “Mas Vell” 973 391 692Casal Agramuntí 973 391 220Correus 973 390 081Autobusos Alsina-graells 973 390 602Pavelló poliesportiu 973 392 272

Farmàcia Esteve 973 390 428Farmàcia Viladot 973 390 087Funerària J.Torné 973 390 862Foment Parroquial 973 390 239Llar d'Infants "Nins" 973 391 682Col·legi Ntra. Sra. Socors 973 390 083CEIP Macià Companys 973 390 668IES Ribera del Sió 973 390 803Biblioteca Municipal 973 392 583 e-mail: bibagramunt@svt.esServei Mun. Català 973 390 632Escola Mun. Música 973 390 536Radio Sió 973 390 421 e-mail: radiosio@radiosio.comServei Inf. per empreses 973 391 700Unió de botiguers i industrials 973 390 428Museu etnològic 973 390 442Fundació Guillem Viladot 973 390 718 e-mail: lopardal@hotmail.comFundació Espai Guinovart 973 390 904 e-mail: info@espai.guinovart.esIGP Indicació geogràfica protegida 973 391 732 e-mail: info@igp-torrodagramunt.com

SOLUCIONS

L'ENIGMA MATEMÀTIC

TRIVIAL

JEROGLÍFICSSUDOKU

No, un ou (Nou, Nou)

Clarinet (Clar i net)

1 4 2 5 9 8 7 3 6

9 6 5 7 1 3 4 2 8

7 3 8 6 2 4 1 5 9

8 1 7 3 5 9 6 4 2

2 5 3 8 4 6 9 7 1

4 9 6 1 7 2 3 8 5

5 8 1 9 3 7 2 6 4

3 2 9 4 6 5 8 1 7

6 7 4 2 8 1 5 9 3

27 ànecs

A- 4 B – 3 C- 2 D - 3

3534

Telèfons d’interès d’AgramuntEMERGÈNCIES 112EMERGÈNCIES MÈDIQUES (SEM) 061MOSSOS D'ESQUADRA 088BOMBERS 085 Ajuntament 973 390 057 e-mail: ajuntament@agramunt.catPolicia Local 973 390 843Policia Local (Emergència) 670 234 394CAP 973 390 635CAP (Urgències) 973 392 020CAP (Visites) 902 111 444Creu Roja 973 390 880Jutjat de Pau 973 392 465Serveis Socials 973 390 193Oficina de Turisme 973 391 089 e-mail: turisme@agramunt.catCasal d’Avis 973 392 332Residència “Mas Vell” 973 391 692Casal Agramuntí 973 391 220Correus 973 390 081Autobusos Alsina-graells 973 390 602Pavelló poliesportiu 973 392 272

Farmàcia Esteve 973 390 428Farmàcia Viladot 973 390 087Funerària J.Torné 973 390 862Foment Parroquial 973 390 239Llar d'Infants "Nins" 973 391 682Col·legi Ntra. Sra. Socors 973 390 083CEIP Macià Companys 973 390 668IES Ribera del Sió 973 390 803Biblioteca Municipal 973 392 583 e-mail: bibagramunt@svt.esServei Mun. Català 973 390 632Escola Mun. Música 973 390 536Radio Sió 973 390 421 e-mail: radiosio@radiosio.comServei Inf. per empreses 973 391 700Unió de botiguers i industrials 973 390 428Museu etnològic 973 390 442Fundació Guillem Viladot 973 390 718 e-mail: lopardal@hotmail.comFundació Espai Guinovart 973 390 904 e-mail: info@espai.guinovart.esIGP Indicació geogràfica protegida 973 391 732 e-mail: info@igp-torrodagramunt.com

SOLUCIONS

L'ENIGMA MATEMÀTIC

TRIVIAL

JEROGLÍFICSSUDOKU

No, un ou (Nou, Nou)

Clarinet (Clar i net)

1 4 2 5 9 8 7 3 6

9 6 5 7 1 3 4 2 8

7 3 8 6 2 4 1 5 9

8 1 7 3 5 9 6 4 2

2 5 3 8 4 6 9 7 1

4 9 6 1 7 2 3 8 5

5 8 1 9 3 7 2 6 4

3 2 9 4 6 5 8 1 7

6 7 4 2 8 1 5 9 3

27 ànecs

A- 4 B – 3 C- 2 D - 3