L'Escola Misteriosa

9
CONTE COL·LABORATIU D’ESCOLES DE CORNELLÀ CURS 2010-2011 ESC L’Areny, 6è Primària ESC Anselm Clavé, 6è Primària INS Miquel Marti i Pol, 1r ESO L’Escola Misteriosa

description

Conte col·laboratiu realitzat per alumnes de: Escola L'Areny, 6è nivell. Escola Anselm Clavé, 6è nivell. INS Martí i Pol, 1r d'ESO. Cornellà, 2011

Transcript of L'Escola Misteriosa

CONTE COL·LABORATIU D’ESCOLES DE CORNELLÀ CURS 2010-2011

ESC L’Areny, 6è Primària ESC Anselm Clavé, 6è Primària INS Miquel Marti i Pol, 1r ESO

L’Escola Misteriosa

Fa molt de temps hi havia un castell abandonat a dalt d’una gran muntanya. Un dia gris d’hivern va

passar per allà un home que va decidir comprar el castell per a convertir-lo en escola.

Un cop comprats tots els materials per a fer classe: pissarres, taules, cadires... etc, molts nens i

nenes ens vam matricular en aquesta escola, fins i tot jo mateix.

El que cap de nosaltres no sabíem, era que l’escola guardava un gran secret... , però abans de

parlar-vos d’això, us diré qui sóc. Sóc el Sergi, tinc onze anys quasi dotze. Estic enamorat d’una

amiga meva que també és companya de la meva classe i es diu Sara. La meva millor amiga es diu

Judit i el meu millor amic Guillem, ells també van a classe amb mi.

Jo sóc un noi molt alt i prim, tinc els ulls blaus i el cabell negre i curt. M’agrada jugar a bàsquet i el

hip hop, per això moltes vegades vaig vestit de rapero, amb samarretes de bàsquet i pantalons

amples. En canvi, la Sara és rossa, baixeta i grassoneta i d’ulls marrons. A la Sara li agrada molt

cantar i col·leccionar cromos, sempre va vestida de rosa i amb faldilles i vestits, en realitat som tan

diferents!!

El Guillem és molt estudiós i responsable, sempre és la veu de la nostra consciència; porta ulleres,

té el cabell pèlroig i la cara plena de pigues. Li agrada fer experiments científics i anar a la muntanya.

La Judit és una nena del Brasil que té els ulls verds, el cabell curt i arrissat, i li agrada ballar samba;

com que ara viu a Catalunya, està aprenent a ballar sardanes. Ja veieu que som un grup ben curiós.

Tots ens vam conèixer l’estiu passat en un campament d’estiu, com es vam fer molt amics, els

nostres pares vam buscar una escola perquè anéssim tots junts. A tots ens agrada molt els llibres de

misteri i és per això que vam començar a investigar algunes coses rares que passaven a la nostra

nova escola.

Un dia vam descobrir el gran

secret... voleu que expliquem com

va passar tot? Doncs bé ...

Era dijous per la tarda i el Guillem,

la Sara, la Judit i jo anàvem

acompanyats de tres nens que

ens feien de guies. Era el nostre

segon dia de classe i no coneixíem

ben bé l’escola. Ara ens tocava

classe de biologia i, com no

sabíem on estava, els hi vam

demanar que ens hi portessin.

Portàvem un munt de papers a les

mans, però un vent gèlid els va fer

caure. Vam notar que ens costava

respirar i una boira espessa ens va

envoltar. Vam sentir un crit i uns

cops metàl·lics a sobre nostre.

Quan la boira es va dispersar, vam

veure que un dels nens que ens acompanyaven havia desaparegut. La Judit es va fixar en que al

terra hi havia una pila de pèls blancs.

Quan anàvem a cridar els professors, va sonar el timbre indicant l’hora d’anar a classe. Abans de

que el passadís s’emplenés d’alumnes, el Guillem va agafar una mostra dels pèls que havien trobat

per analitzar-los a l'escànner de la classe de biologia.

En acabar la classe, vam esperar a que el professor marxés per posar els misteriosos pèls a

l'escànner. Vam agafar-los amb unes pinces intentant que no caiguessin a terra. En dipositar-los a

l’espai on es posen els elements que es volen identificar, unes lletres vermelles on deia “Element no

identificat” van començar a fer pampallugues en una petita pantalla.

Al dia següent vam decidir investigar pel lloc on havia succeït la desaparició. Vam observar un rastre

d

e bonys al conducte de l’aire i vam decidir seguir-lo. El rastre va acabar a la biblioteca, on hi havien

unes carpetes obertes amb el que semblaven expedients de nens de l’escola. Ens vam apropar a

mirar-lo i... Quina sorpresa ens va donar! Vam veure que la majoria de nens tenien una marca

vermella on posava: “desaparegut”. Vam fullejar una mica les fitxes i al final vam veure unes lletres i

uns números que deien: “C4 666”.

Vam estar rumiant durant molta estona què podia significar i... de sobte, la Sara va veure que els

ordinadors de la biblioteca estaven enumerats amb nombres com aquests: A6, B5,... I vam veure el

C4!

Primer, li vam demanar permís a la bibliotecària perquè ens deixés estar-nos una estona més a la

biblioteca, i a continuació ens vam posar mans a la feina. Vam veure que el ordinador estava en

espera i quan vam moure el ratolí va aparèixer la pàgina web de l’escola. Però això no ho vam saber

encara, perquè només es podia veure un espai on s’havia de posar alguna contrasenya de tres

caràcters. La Sara va escriure els números que havíem trobat entre els expedients: “666”. Va pitjar al

botó ENTER i...

Una altra vegada, aquella misteriosa boira ens va envoltar, però aquesta vegada no va desaparèixer

ningú, sinó que vam sentir un soroll profund i tenebrós que provenia de la xemeneia, quan ens vam

adonar, aquesta estava girant fins a convertir-se en una pesada i negra porta.

Estàvem immobilitzats i tan espantats mirant la nova i inexorable entrada, que no ens vam adonar

que mentre aquesta apareixia , la porta real de l’entrada a la biblioteca es tancava lentament i sense

fer soroll. Quan vam reaccionar, ja era massa tard, estàvem tancats i aïllats de la resta dels

companys i mestres de l’escola. Només ens quedava una opció: continuar i creuar aquella fosca,

inquietant i misteriosa porta!

Passats uns

segons, el

temps el just

perquè els

nostres ulls

s’acostumes

sin a la

foscor que

ens envaïa.

L’aire era rar

i ens costava

respirar.

Aleshores

vam veure,

amb

dificultat, unes escales de cargol molt humides i plenes de floridures. Quan vam trepitjar el primer

graó, les escales van cedir i vam caure al buit. Vam estar caient i caient durant una bona estona per

aquell forat tan fosc i que ens donava tanta por. Llavors una llum encegadora de color lila es va anar

apropant a nosaltres fins a convertir-se en un enorme remolí que ens va xuclar i arrossegar. Això és

tot el que coincidim a recordar tots els hi érem d’abans de ser empassats per aquell forat negre.

Què és el que era aquell remolí? Per què després ens vam desmaiar? Quan ens vam despertar,

estàvem en un laboratori que semblava el d’un científic malvat. Vam veure un diari que ens va fer

deduir que aquell forat negre ens havia portat al passat perquè la data del diari era del 1987, al igual

que les monedes que hi havia a sobre de la taula, eren pessetes de feia més de 20 anys. Mentre

fullejàvem el diari, vam escoltar unes passes que venien del passadís i ens vam amagar

ràpidament. Des de sota la taula vèiem com un home barbut amb una bata blanca anava

acompanyat del nostre guia, el què va desaparèixer!

Aquell estrany científic es va dirigir a una càpsula de vidre que tenia un líquid verd amb bombolles

d’aire. Va introduir el noi a dins i va tancar una petita porta. La màquina va començar a vibrar i vam

perdre la visió del guia, que va quedar envoltat per un líquid de color verd. Quan el líquid de la

càpsula es va consumir, un fum va sortir de ella. Quan l’agitació va parar, ja no era el nostre guia qui

estava a la màquina, sinó que era un monstre de fang i de terra amb herbes mortes en lloc de

cabells ! A continuació, el malvat científic va conduir a l’estrany ésser de fang a una gran caixa, de

la mida d’un home alt, com per exemple: PAU GASOL,. I era d’un material que semblava de metall

on posava :“ DESCOMPONEDOR DE PARTÍCULES”.

Seguidament, es va dirigir cap a una cambra tancada amb clau, i nosaltres el vam seguir sense que

se n’adonés. Al cap d’uns segons, el científic va remenar en un caixó i va treure uns guants

metàl•lics amb uns cables connectats i als extrems unes ventoses i se les va enganxar a diferents

parts del cos . Es va protegir el cap i la cara amb un casc i va accionar uns botons d’un panell, al

temps que s’escoltaven uns sorollets, com els comandaments de la vídeo-consoles i es van

encendre unes llumetes abans que el científic es tirés un pet. Malgrat la por que teníem, no ens vam

estar de riure i tapant-nos la boca, vam escoltar una veu impersonal i estrident que deia: “Nivell de

metà: 100%. Punt de màxima concentració.”

El científic va enfocar amb una càmera de vídeo una finestreta per on es podia veure d’interior de la

caixa on havia ficat al “Monstre de Fang”. Tot el que gravava la càmera, es veia en una gran pantalla

situada rere nostre. Ens vam girar per veure el que la càmera gravava:

La imatge era d’un conjunt de éssers estranys de: Terra, Foc, Aigua i Rajos que es movien com a

robots manipulats per uns fils invisibles.

Al mateix temps, unes ombres de mans molt grans es bellugaven i ens van tornar a fer girar el cap.

Era el científic, que llançava uns rajos infrarojos pels dits dels guants. No sabíem el que feia, fins que

ens vam adonar que aquells moviments que feia amb les mans eren els mateixos que feien els

personatges del vídeo.

-Amb aquesta sèrie de televisió em faré milionari! Ha,

ha, ha! – Va exclamar el científic - Però... encara

necessito una mica més de pràctica!... Hum ... No, no

passa res! Ha, ha, ha! Serà la sèrie més seguida del

món! Ha, ha, ha! Tothom que la vegi, farà el que jo

vulgui, on jo vulgui i quan jo vulgui! Ha, ha, ha! Enviaré

missatges subliminals i tothom em farà cas! – Cada

vegada es reia més i més fort. Els ulls se li giraven del

revés- Wa ha, ha, ha! A mi! Wa ha,ha, ha! Tan sols a

mi! Wa ha, ha, ha!

Es va aturar de cop, i amb to reflexiu va murmurar

alguna cosa així com:

- Ningú em buscarà al passat perquè no podran ! – Va continuar dient en el seu deliri- Jo visc al

present: l’any 2011, i els delictes què faig, els faig en el passat, a l’any 1987! Wa ha, ha, ha! Mai

trobaran res que m’incrimini! Wa ha, ha, ha, hi, hi, hi! Quan va acabar la filmació, el científic es va

dirigir cap a l’ordinador i va començar a teclejar alguna cosa que nosaltres des de on érem no ho

podíem veure, però si en canvi vam observar que a la pantalla va sortir una barra com un arc de sant

Martí amb la cara de científic que hi posava: temps estimat a la descàrrega 3 hores... Llavors vam

lligar caps. Estàvem davant d’un boig que pretenia dominar el món amb una sèrie de televisió i amb

uns personatges monstruosos.

Era el moment d’actuar!

Ens vam mirar entre nosaltres i ens vam dir:

Hem d’aturar-lo!

Ens va entrar un cangueli, i quan ens van voler adonar, de tant moure’ns havien trencat un aparell

que feia llum; la Sara va descobrir que era un projector. L’aparell estava destrossat, però encara hi

havia un cable que estava enxufat. En Guillem el va desenxufar una mica, la imatge del vell científic

va començar a desapareixer. Tots estaven desconcertats. Quan mirava un estava, mirava l’altre i no

estava. Vam començar a barallar-nos, no acabaven de decidir que passava, i qui tenia raó i qui no.

Al final vam decidir mirar tots junts una estona, i vam observar que el vell científic segrestador

malvat, apareixia i desapareixia. La Judit va acabar de treure el cable del projector i l’holograma del

vell científic segrestador malvat, va desaparèixer. Vam sortir del nostre “amagatall” i vam comença

a investigar el laboratori. La màquina no estava enxufada a la corrent. Els botons i llums de els

aparells semblaven mes bis a mesura

que ens anaven apropant. Vam anar on

havia ficat al guia i el vam treure.

Ells ens va dir:

-Gràcies...per...salvar-me... – i va treure

una rialla- hi hi hi...

-Perquè et rius? – vaig preguntar.

-No,que moltes gràcies per salvar-me,

era una sensació molt estranya, ser un

mostra de fang... –va intentar dissimular.

Es van començar a escoltar veus que deien: “m’ha agradat molt aquesta primera toma” ; o: “l’idea del

director ha sigut molt bona...” o: “si estic d’acord”, i:”però aquest final crec que s’ha de repetir”. Ens

vam estranyar; que deien i qui eren? Semblava que era com crítiques d’un llibre o una pel·lícula!

Es va sentir un soroll, com màquines que es paren, les llums de les màquines es van apagar. Es va

sentir una veu que deia:

-CORTEN!

A les parets es van aixecar i es van sentir uns aplausos i va aparèixer de peu i assentada, amb

càmeres, de la neteja...

I tots els de l’escola; nens, pares, director,

professors... Va vindre un home que estava

assegut en una cadira de fusta i tela que

posava: “DIRECTOR”.

Ens va dir:

-Felicitats, heu actuat en la vostra primera

pel·lícula cinematogràfica. Resum.- va aclarir-

que heu estat gravats per a la pel·lícula “El

castell misteriós”. Felicitats.

-Que?!?! –vam exclamar tots a l’hora.

-Això...- vaig intentar aclarir-lo tot això era una

pel·lícula? No era real? –vaig cridar sorprès.

-Si. –Vam dir els nostres pares –Ens vam

trucar, i...

-Sorpresa! –Van dir tots a l’hora.

Ens vam quedar tan sorpresos, estupefactes, sense saber que sir, el primer de nosaltres que va dir

algo, va dir:

-Voleu anar a sopar al McDonald’s?