1

les veus del casal

CASAL DE LA GENT GRAN DE CAN RAFART

Núm

ero 1

0. 2ª

etapa

. Prim

aver

a 201

5

2

Avui arriba a les vostres mans la revista nº 10 d’aquesta 2ª etapa, d’això fa tres anys. Volem compartir amb tots vosaltres la nostra satisfacció. No ha estat fàcil, tots som afeccionats i hem intentat i seguim intentant que la revista arribi a les vostres mans amb la major dignitat

possible. Sempre hi ha quelcom que no voldríem que s’escapés, però no som professionals i a cada revista se’ns cola alguna errada. Demanem les nostres més sinceres disculpes.

Com podeu veure a la fotografia de la portada hi ha un grup de gent (en falten més que per diferents motius no varen poder venir el dia previst per fer la foto). En Francesc Castanyer, impulsor de la revista l’any 2003, llavors monitor del Casal, quan es va jubilar, la revista no es va aturar; de la mà de la senyora Berta Alfonso, ànima de la revista, anàvem fent les nostres trobades i la revista arribava a les vostres mans.

Va ser una feina molt compartida, on algunes persones que no sortien a la llum, eren claus per la bona marxa de la revista. A la senyora Mercè Domènech, li pertocava la feina més ingrata, anar a buscar anunciants, i alhora, n’era la tresorera. L’Olga Alfonso ens corregia els articles en castellà. La Vicky Llongueras els de català. L’Eduard Sese, en jubilar-se el monitor, va portar endavant la part de disseny gràfic i maquetació, ho va fer fins al final de la primera etapa de la revista, hivern del 2011, però, va arribar un moment que per motius econòmics es va haver de deixar de publicar.

No és que ara la part econòmica sigui molt pròspera, perquè aquesta famosa crisi ens esquitxa a tots, però, l’ajuntament es va brindar a imprimir-la i ens vàrem animar a tornar-la a editar. La veritat és que molta gent gran ens la demanava, deien que la trobaven a faltar. L’Eduard digué que ell ja no podia continuar fent el disseny i maquetació i la Paquita es va comprometre a fer-ho sense pensar on es ficava. Va demanar a l’Eduard que per favor anés a casa seva a donar-li un cop de mà -meravellosa persona- hi va anar les vegades que van fer falta. Gràcies Eduard. Però, amb això no n’hi va haver prou i va haver d’anar a Barcelona, al Cibernàrium, a fer un curset d’InDesign, lloc, on en Carles Wasserman, (actual secretari del grup) li va aconsellar que anés. Gràcies Carles per el teu desinteressat ajut llavors i ara.

Des de la redacció volem donar les gràcies a tota la gent que fa possible la revista Les Veus del Casal, als col·laboradors, sense ells no hi hauria revista i als lectors perquè si no tinguéssim lectors la revista no tindria sentit.

Engresquem a grans, joves i petits a col·laborar-hi, perquè a LES VEUS DEL CASAL hi tenen cabuda totes les generacions. Ànims.

la RedaccIÓ

com que la informàtica omple el nostre món també editem la revista a Internet

la Podeu tRobaR a : www.vilassardedalt.cat seRveIs socIals eNllaços

EDITORIAL

3

SUMARI

REVISTA NÚMERO 10, 2ª ETAPACASAL DE CAN RAFART

Disseny gràfic i maquetacióPaquita Cervera

SecretariCarles Wasserman

CorreccióAnónim

Impressió Ajuntament de Vilassar de Dalt

COL-LABORADORSJunta del Casal Pompilio Piris

Cristina Pérez - Genisa RuizCristóbal Fernández

Josep Castells - J. M. RosquillasJavier Lagar Marín

Carles - Antoni Casanova Francesc Castanyer

Josep Castells - Joan GabrielLidia Gomis - Mª Teresa FelipPaquita Cervera - Dolors Bonet

Salvador Riera

2 EDITORIAL 3 SUMARI 4 EL CASAL SEGUEIX VIU 6 FRANCESC CASTANYER 7 el PlaeR de lleGIR 8 l’oMbRa 9 LA VELLESA NO ÉS EL QUE ERA 10 XERRADA AMB FLORENCIO SERRA 14 els coNtes de cHaRles PeRRault 16 coNtes veRÍdIcs sobRe uN Gos GeNIal 17 FototeRÀPIa eN la 3ª edat 18 esPaI de PoesIa

4

EL cASAL SEgUEIx vIU

Des del Casal de la Gent Gran de can Rafart, hem fet la valoració de les activitats fetes l’any passat i ens sentim satisfets dels resultats obtinguts.

Una de les activitats de la que ens sentim molt orgullosos ha sigut la de fer un curt metratge amb la col·laboració de la gent de Torremar, essent aquesta una institució molt arrelada al poble i fent una feina social i humana incomparable. Ha sigut entranyable poder treballar junts i esperem que hi hagi una continuïtat.Pensem que el Casal ha de ser un lloc obert al poble i així poder col·laborar en diferents aspectes de la societat.Seguint la nostra línia, estem oberts a qualsevol iniciativa proposada.

la JuNta del casal

Presentació de la pel·lícula a càrrec de Marina Rasqui

i Cristóbal Fernández

El dia 10 de gener, en el Casal Popular es posà en escena el curt metratge “Maria Estuard”. Us deixem una petita mostra de les actrius i actors que protagonitzaren el film. Bona actuació i molt bon vestuari. Felicitats a tots.

5

ball de la Revetlla de caP d’aNY

6

Francesc castanyer, l’impulsor de la revista

Em demaneu què va significar per a mi l’etapa a la revista. Doncs bé, de tot el que recordo de la meva dedicació al casal, la revista va ser un recurs més dels que, com la resta de projectes que junts varem tirar endavant, volia treure el bo i millor del talent que la gent gran ─com a qualse-

vol altra època de la vida─ guardem, sovint sense saber-ho, a l’espera que passi alguna oportunitat per demostrar-ho.

La revista servia per dotar-nos d’una eina d’expressió des d’on parlar a la resta de convilatans de les nostres inquietuds, pensaments, dèries, filies, fòbies i, perquè no, demostrar les nostres modestes aptituds en l’art de l’escriptura, embolcallades per algunes col·laboracions de molta qualitat que contribuïen a mantenir de manera decisiva el prestigi de la publicació. I el que és molt important, tot això assumint-ne una part del cost, que finançàvem amb publicitat.

Han passat 12 anys des que va sortir el primer numero, i la revista del casal segueix estant a les vos-tres mans. Em sembla que és la millor confirmació que aquell diagnòstic sobre les capacitats reals dels avis com a contribuents actius de la vida social i cultural de Vilassar, era del tot encertat.Us recordo molt. Heu estat una part molt important de la meva vida. Una abraçada per a tots. FRaNcesc castaNYeR

7

El plaEr dE llEgir

Darrerament ha sortit al carrer una notícia engrescadora pels qui els agrada llegir, és la que ens diu que per primera vegada la literatura d'autors catalans que s'escriu i publica en català s'està traduint i publicant a l’anglès, passant al capdavant de les traduccions, que podríem dir clàssi-

ques d'aquesta llengua, que fins ara eren el castellà i el francès. Es evident que si les editorials publiquen llibres, sigui quina sigui la llengua en que ho facin, vol dir que esperen compradors - lectors, és el seu negoci, doncs la conseqüència que se'n podria extreure seria que hi ha lectors. Avui dia el llibre en paper té competència, la del llibre digital, que alguns auguren que serà la mort dels llibres de sempre, potser sí, els nostàlgics enyorarem aquella certa eròtica que té el llibre en paper que mai podrà tenir una tableta digital. Les estadístiques últimes que podem consultar ens diuen que a Catalunya, malgrat la crisi, el número de lectors ha augmentat per sobre del 60%, si més no en la franja dels 14 als 25 anys, que les biblioteques catalanes són les més preparades de l'estat i les més visitades i que una mica més del 50% de la població llegeix al menys un llibre a l'any, front al 68% de mitjana a Europa. L'oferta que els llibres ens poden oferir en quan a contingut és tan gran, best-sellers, aventures, eròtica de baix calat, fantasia, història, política, vides de sants, etc. i tan diversa d'estils, des d'el Sánchez Piñol (Victus) o la literatura hipnòtica de Jaume Cabré (Jo confesso) o l'elegància antibel·licista de Pau Faner (El mal de la guerra), que a tots ens pot complaure el llegir i gaudir amb la lectura. Diuen els que en saben, que el costum de llegir comença des de molt petits, a la infància i aquí és on els pares, a les escoles ja ho fan, tenen la seva coresponsabilitat i seria interessant que el fet de regalar llibres als nens per part dels pares fos un fet habitual, a més de pilotes, nines o joguines electròniques, que també. Seria una gran notícia que potser algun dia Catalunya estigués a l'alçada o més de la resta d'Europa en quan a lectors que gaudeixen d'un bon llibre.

GeNIsa RuIz.

8

Aquella al·loteta d’ulls tristos te-nia sis anys, ha-

via nascut l’any trenta-sis del segle passat, s’acabava d’adonar que una gue-rra s’emportà són pare, l’havien mort. Ja no el te-nia amb ella, no sabia ben bé el perquè.

L’ombra de la fam i el record de la guerra ho en-voltava tot. El poble de na Paquita, que era com es deia l’al·loteta d’ulls tris-tos, era un poble petit, de cases baixes, assolellat, on els veïns sabien pèls i senyals de cadascu, menys qui era l’assassí del pare de na Paquita.

Pels carrers de ¨San Bernardo del Cayado¨ ella deia del Callado, ningú li donava raó de són pare.

Na Paquita s’aficionà a un joc, el joc de l’ombra, es posava d’esquena al sol i començava a córrer, volia provar si corria més que la seua pròpia ombra, deixar-la endarrere, pot ésser que volgués oblidar, fugir del mal son de la pèrdua del pare.

Corro más cada dia

Por si consigo dejar La sombra que me porfía Y no me deja olvidar

No aconseguí mai córrer prou i deixar l’ombra enrere, sempre la tenia enganxada als peus. De ve-gades s’aturava de sobte, per enganyar-la, i veure si l’ombra seguia corrent...

Un dia aparegué per San Bernardo un al·lotet que devia tenir més o manco l’edat de na Paquita, anys més tard va ser un psiquiatre famós. Es varen fer molt amics i ella li ensenyà el joc de l’ombra. Molt dies corrien junts per la plaça de l’església encara fumada. Una guerra s’havia acabat pocs mesos enrere.

En Pedro, el seu nou

amic es deia així, s’adonà que el joc de l’ombra era un joc impossible, que mai ho aconseguirien, l’ombra els veia quan es posaven a córrer i, és clar, no es deixava trepi-tjar, potser ho provessin d’una altra manera.

Mira Paquita -li va comentar l’amic- així com ho fem l’ombra ens

veu quan comencem a córrer, potser si ens posem cara al sol, l’ombra quedarà darrere, engeguem a córrer de sobte i si no ens veu potser es quedi.

Ho provaren un caramull de vegades, quan arribaven a l’altre cap de la plaça sempre es tro-baven amb l’ombra aferrada als peus. En Pedro acabà la seua estada estiuenca al poble dels seus avis, s’acomiadà de na Paquita, no sense un punt de tristor, no havia pogut convèncer a la seua ami-gueta, que aquell joc era, a més d’ impossible, molt perillós.

Any 1983, Hospital Psiquiátrico Provincial, una placa a l’entrada; Director del Centro, D. Pedro Galdea Rocasolano, un casual de la vida em va por-tar a aquell hospital i conèixer el Doctor Galdea, ell va ser qui m’explicà la història de na Paquita.

Francisca Sanesteban Fernández, interna a l’hospital des de feia vint anys, corria pel jardí, in-tentant trepitjar l’ombra d’un xiprer llarg i prim que mai havia estat sembrat, encara intentava, sen-se saber-ho, sortir de la foscor a que la seua ment la condemnà anys enrere.

Sombra que me persigues Ya no te quiero olvidar El día que lo consiga Nunca más me veras

L’ombra

9

Al 1800 l’esperança de vida era d’uns 38 anys. No he buscat dades de l’esperança de vida de la gent que arribava als 35

anys, per exemple. És una dada important, ja que la mortaldat infantil era molt alta. Acceptem que la gent que vivia fins als 35 anys arribaria als 50. Aquestes persones estaven treballant en el moment de morir. El problema és intentar comprendre com podia veure la vellesa un jove del 1800 i un d’ara. Un jove analfabet del 1800 que no podia aprendre sinó de les persones grans a través de l’observació i la transmissió oral i veia a una persona de 50 anys que, amb quasi tota probabilitat, en sabia més que ell i treballava millor que ell, una persona que tenia una salut acceptable ja que o estava sana o es

moria -en general ràpidament- d’una malaltia incurable. I un jove d’ara que veu un vell de 85 anys, xacrós, repapiejador, que rarament li aporta el fruit de la seva experiència en forma de consells raonats

sinó en forma d’anècdotes amb “moralina” poc clara, sovint desfasada respecte de la moral del temps i quasi sempre repetides

tantes vegades que ja han perdut tota la seva salsa.Un futur historiador em comentava el valor

que donem a la raresa. D´una banda, el nen rei de la casa, un bé escàs comparat amb la prole d’una família de fa 200 anys que sobrevivien menys de la meitat dels nens de 10 anys i per tant l’atenció que rebien era ben minsa comparada amb la que reben ara. De l’altra banda una persona vella que ja no és un bé escàs, sobretot si fem la comparació amb el nombre de persones velles de veritat que podien haver al 1800.

També podríem parlar de la família nuclear d’ara -pare, mare i fills- oposada a la família estesa -algun besavi, avis, pares, potser algun oncle o tieta, (sobretot si es conca) fills i nets- però això ho deixarem per ara.

Amb tot això no vull justificar la manca de respecte als vells. Simplement penso que no és tant natural, ni fàcil com podia ser-ho abans.

caRles

Àvia del 1880

avis d’avui dia

Pocs dies després d’escriure l’últim poema, na Paquita morí. Havia, per fi, aconseguit deixar enrere l’ombra que la perseguí de per vida.

El Doctor Galdea m’ensenyà molts dels pensaments i poemes que na Paquita havia escrit, mentre la seua ment encara va tenir un xic de raó. El que més m’impressionà dels molts que vaig poder llegir deia;

Molts han pogut deixar les ombres que els han acompanyat en la vida i uns altres no. Pompilio Piris

LA vELLESA nO éS EL qUE ERA

10

a quin co·legi vas anar?“Vaig anar al col·legi de les monges uns tres

anys i després als nacionals fins als 14 anys, llavors vaig anar a treballar a la fusteria de cal fuster d’en Bach fins l’any que per malaltia d’en Josep Pla van tancar portes, no recordo exactament si va ser l’any 1983 o el 1984. Llavors vaig ser uns anys autònom i l’últim any de vida laboral vaig treballar a Tiana i allà m’hi vaig jubilar.

Vaig fer durant dos anys el servei militar a Ceuta. De la meva quinta érem 37 i jo vaig ser l’únic que va anar a l’Àfrica. Vaig fer els tres mesos de campament a Ceuta i em van destinar a Larache on sols m’hi vaig estar 8 mesos perquè em van tornar a portar a Ceuta. Vull explicar una bona anècdota que em va succeir.

Una monja del co·legi de les Concepcionistes del nostre poble em va fer una carta per la mare superiora del col·legi de Ceuta. Un diumenge vaig dir a un amic, m’acompanyes al col·legi de les Concepcionistes a visitar la superiora i entregar-li una carta que tinc per a ella? Sí, em va dir i ens hi varem dirigir, ens va rebre molt bé i en sentir-me parlar em va dir, per què no em parles en català? Va resultar que era filla de Badalona, cosa que a mi em va fer molta il·lusió.

Així que va acabar de llegir la carta em va dir que em quedava al col·legi, que em necessitava allà. Aquí celebrem missa els diumenges i tu et cuidaràs d’ajudar al mossèn. Però, jo no he fet mai això! Doncs ara ho faràs. També els cuidava el jardí i les tardes les tenia per a mi.

xERRADA AMB FLOREncIO SERRA

va néixer l’any 1936, al carrer salvador Riera, conegut pels vilassarencs com el carrer de can cros. a l’edat de 6 anys es mudaren de casa i anaren al carrer sant Ramon on encara hi viu el seu germà.

És casat amb la Josefa García, tenen dues filles i dos néts.

en Florencio és fuster des de l’edat de 14 anys i encara, si s’es-cau, us farà algun arranjament, tot i que ara l’han intervingut d’una mà i ho té difícil.

Els hobbies de tota la seva vida han estat, entre altres coses, els pessebres i les catifes de flors que anys enrere es feien per la diada del Corpus als carrers de la nostra vila. Va col•laborar quasi sempre voluntàriament i amb gran dinamisme allà on li demanaven.en Florencio, des de molt petit, ja tenia la dèria pels pessebres i anava per les cases a veure’n. a l’edat de 9 anys va voler fer-ne un a casa seva, però la casa era molt petita i no hi tenia lloc, llavors va obrir una finestra i com que era molt petita hi va posar un tauló i allà hi va fer el naixement. va agradar als veïns i el va continuar fent cada any.

deixem que sigui ell qui ens expliqui la seva trajectòria:

11

Anava a dormir a una habitació que hi havia a les golfes del col·legi i al matí esmorzava amb elles. Això sí que al principi em va costar d’assumir, però elles eren molt amables i ho van suavitzar amb brometes de les seves. Jo un dia li vaig preguntar, com és que vostè té tanta influència? I em va dir, aquí al col·legi venen els fills del comandants, dels tinent coronels, dels capitans... i sols tinc que dir a una de les mares que tinc un soldat conegut i em diuen, on vol que li portem? Aquí, ens el quedem nosaltres, així de fàcil i senzill i al moment vaig quedar rebaixat de tot. La veritat que vaig passar molt bona mili.

Quan vas co-nèixer la teva es-posa?

Poc temps després d’acabada la mili vaig conèi-xer la Josefa i la vaig conèixer al mateix carrer de la fusteria, treballava a can Trencs, n’era la minyona. Mira el que són les co-ses, no l’havia vist mai, jo tenia 23 anys, ella en tenia 25. Varem estar 9 anys de nuvis. Quan ens varem casar ens varem quedar a viure a casa meva i es van quedar amb nosaltres tres avis, els meus pares i una tia, amb una caseta de 45 me-tres quadrats. Quan va morir la mare de la Josefa varem haver d’acollir a casa nostra el meu sogre i el meu cunyat solter, llavors sí que no hi cabíem ni amb calçador. Varem haver de llogar una casa de cal Fuster d’en Bach al carrer Vidal i Barraquer i allà hi vivíem 8 persones que passat un temps fó-rem 9, allà hi va néixer l’Ana, la nostre filla petita. Mentrestant, anava fent la caseta, que és on vivim ara, vaig estar 9 anys per acabar-la.

com i quan vas començar amb els pessebres?

L’any que vaig començar a treballar, quan va venir el temps de Nadal els operaris del taller van venir a veure el pessebre que jo feia a la finestreta de casa i els va agradar tant que varen dir, aquest pessebre el podríem fer en el taller, a la finestra que dona al carrer Anselm Clavé, i l’hi varem fer. Era la finestreta que servia per posar els taulons abans de serrar-los i allà fèiem cada any el pessebre. Va agradar molt.

Un bon dia a can Banús van dir que els faltaven fustes per fer el pessebre i varen venir a buscar-ne

a cal fuster d’en Bach, era l’èpo-ca que hi havia de president el doctor Pere Cla-pés, aquest, em va demanar si voldria anar uns dies a Mataró per aprendre de fer pessebres de guix, evident-ment, li vaig dir que sí. Llavors a can Banús tots ja érem espiga-dets, hi havia en Pepito Mas, en Pepito Florensa,

en Josep Font, el meu germà Joan, en Jaume Basa i més que ara no recordo. Hi havia tres o quatre ma-nyans, dos o tres pintors, dos o tres fusters, un lam-pista, l’Andreu, que venia cada vespre... Com que érem molta gent podíem anar buscant els detalls i fèiem molta feina. El problema d’ara és que no tenim gent, tots ens hem fet grans, molts ja s’han mort i varem quedar en Josep Samon, en Francesc Font i jo, quedant al final jo tot sol. El que veig és que si no s’anima el pessebre s’acaba. Quan jo era de junta vaig proposar d’agafar un local i ensenyar

operaris de la fusteria de can bach, el dia de l’inauguració de la botiga de mobles.

d’esquerra a dreta; carles cervera, Josep Pla, salvador Prat, Joan targarona, Jaume dominguez, cristóbal Fer-nández -el que fou bateria dels Kiowas-, Florencio serra i

Ramon Planas.

12

a nens i joves, per anar-los introdu-int en el muntatge del pessebre i la resta de la junta varen dir que no.

Aquest any hem sigut quatre o cinc persones per fer el pessebre i això no es pot aguantar, per fer un pessebre mo-numental com el de can Banús fan falta unes dotze o tretze persones amb ganes de treballar. Aquest any m’he trobat que per poder-lo fer hi he anat unes nou hores cada dia, m’ha ajudat el meu nét gran i un xicot que treballa a Torremar, els últims dies va venir en Modesto Roca; algun jove ha vingut algun dia dues hores, però excusant-se que no poden per diferents motius. En Xavier Vilà em va portar els arbres i l’Enric Vilà em va venir a donar un cop de mà per fer les muntanyes. Vaig haver de demanar reforços a un amic meu que havia fet de fuster aquí, a Vilassar, i que ara treballa a Dosrius i a un xicot negre que fa de jardiner. L’Enric Ortega m’ajudava amb la seves opinions i m’ha donat facilitats per fer el que m’ha semblat millor pel pessebre, perquè una persona sola es pot equivocar molt fàcilment. Ara, Paquita, no hi ha el caliu que hi havia abans quan cada vespre hi anàvem i entre tots ho fèiem tot. Això malauradament s’ha acabat.

A mi em sap greu que amb el jovent que hi ha al poble hagi d’estar al davant un home de 78 anys. Espero i desitjo que en les properes reunions surti gent, però a mi el que em posa de mal humor és que em diguin, tal dia vindrem i no venen. S’ha perdut l’afició i no hi ha gent.

Parlant de pessebres, jo era molt amic d’en Jaume Xaudiera i un dia em va dir: Florencio, perquè no ens fas un pessebre a Sant Mateu? Sí home, ja el farem. Cada diumenge la meva dona i jo pujàvem a Sant Mateu, mentre nosaltres fèiem el

pessebre les do-nes feien l’arròs per dinar. Un dia, vigílies d’un Nadal, va-ren venir uns ex-cursionistes que van resultar ser pessebristes del Museu de Premià de Dalt i quan varen veure el pessebre ens va-

ren dir si volíem que ens apuntessin a un concurs de pessebres que feien a Premià de Dalt. En Jau-me i jo varem dir que sí i quina no va ser la nostra sorpresa que obtinguérem el primer premi, 25.000 pessetes, no vegis la il·lusió que ens va fer! Com que eren uns diners que no esperàvem, al diumenge següent vàrem anar les dues famílies amb les filles a dinar a cal Senyor. A l‘any següent també ens apuntàrem i també varem obtindre el primer premi, però ens donaren menys diners i el tercer any també vàrem guanyar el primer premi i ja no ens donaren res i ja no ens van deixar que ens apuntéssim més perquè ja havíem obtingut tres anys seguits el primer premi.

De pessebres n’he fet molts, alguns cobrant, però la majoria els he fet desinteressadament.

En feia un a can Roy de Mataró, que feia 3,5 m. de llarg per 1 m. d’amplada, el vaig fer molts anys.

A l’esglé-sia l’he fet dos anys, un any amb mossèn Jordi Gutiér-rez i un any amb el mos-sèn d’ara.

Pessebre de can banús, any 1990. carrer del carme.

13

Aquest any no el vaig poder fer perquè vaig quedar esgotat amb el del museu.

A l’època de l’alcaldia d’en Llorens Artigas el vaig fer 5 anys, a plaça; a Torremar el vaig fer dos anys; al Casal dels Avis de la Fuensanta el vaig fer un any, penjat d’una biga per falta d’espai i també el vaig fer molts anys a la punta del carrer de casa. No cal dir que a casa el faig cada any i no em queda gens malament, eh!. Segur que n’he fet més però ara no ho recordo.

I que em dius de les catifes de flors en la diada del corpus?

També en vaig fer moltes de catifes de flors per la diada del Corpus. Des de l’edat de 14 anys que vaig començar i fins ara. Una de les primeres va ser al carrer Anselm Clavé on jo treballava. Anàvem a buscar els clavells a can Llimona, a can Miqueló i a can Benito, la ginesta anàvem a buscar-la a la muntanya. A la baixada de les monges també hi vaig ajudar algun any, a la Plaça de la Vila i a altres llocs. Allà on em demanaven allà que hi anava.

No et vas cuidar també de fer cada any, per la celebració de la verge de la Fuensanta, l’altar a la Placeta Mercè comas?

Sí, varem començar als voltants del 1980, quan era alcalde l’Àlex Puig i menys aquest any per qüestió de salut, ho he fet sempre. Al començament érem molta gent col·laborant i molta gent a la celebració de l’eucaristia, però d’això fa uns 35 anys i molts han passat a millor vida i d’altres són molt grans i malalts i la joventut no està per històries. Ja veus, he fet el que he pogut i ho he fet molt a gust”.

Gràcies Florencio, es nota que ho has fet de gust, sols escoltant-te i mirant-te es desprèn de tu un entusiasme que només les persones altruistes poden emetre. Et diria moltes coses, però sols et dic gràcies de tot cor i que els anys que et resten de jubilació (que en siguin molts) puguis gaudir-los junt amb la Josefa i tota la teva família.

PaQuIta ceRveRa

ApROpAR-SE ALS ALTRES

En el món hi ha moltes persones i de molts diferents ti-pus. Ja ho sabem. Però és en els moments difícils – moments de malaltia – , que ens adonem de quines perso-nes són properes, afectuoses i que ens intenten ajudar en tot el que poden. Persones que, potser fins aleshores, eren només uns coneguts, però que per aquestes accions passen a ser els millors amics. D’altra banda, és quan comprovem que algu-nes persones que creiem molt amigues se separen de nosaltres, desapareixen en aquests moments difícils.Voldria reconèixer a totes aquelles persones el mèrit que té apropar-se així a algú amb problemes i re-cordar-nos a tots, petits i grans, que ens hem d’ajudar i fer-nos la vida més fàcil. Al capdavall, només hem de mirar de tenir bona relació amb els que ens envolten, valorar-los com a persones, escoltar-los...Prou trobarem que no és tan difícil.I ens sentirem molt millor, ja siguem catòlics com pagans, perquè la humanitat és un atribut que sempre necessitem per viure. I mirem d’aprofitar la vida al màxim, gaudint-ne tant com puguem i de fer el bé al màxim de gent possible, perquè ja sabem que la vida que ens és donada és curta i mai no se sap què pot passar. Us desitjo el millor a tots. Una abraçada.

cRIstINa PÉRez

14

Perrault pren els temes per als seus contes de personatges de la tradició oral o escrita, que ell retoca i reelabora se-gons el gust refinat propi de la seva època. Aquests contes que va adaptar no eren obres infantils, sinó relats destinats a ser narrats en les llargues vetllades d’hivern, a la vora del foc, que així van passar a la literatura culta. Per això va suprimir tot el que tenien de

vulgar, va integrar-ne els ele-ments populars a una trama romàntica, els va adequar a la societat del seu temps i els hi va afegir alguns trets d’humor.

En llegir el conte que us proposem, veureu com el gat amb botes no es limita a allò que és més immediat, sinó que segueix una visió de llarg abast i actua preveient les conseqüències dels seus actes

ELS cOnTES DE cHARLES pERRAULT

e s Q u e I X

EL gAT AMB BOTES

Resum de l’argument: <<Hi havia una vegada...>> un vell moliner que, en morir, va repar-tir les seves escasses possessions entre els seus tres fills. Al petit només li va correspondre un gat. El pobre hereu se sentia molt desgraciat perquè pensava que, amb el que havia

rebut, només podia satisfer la gana d’un dia, menjant-se el gat, i aprofitar-ne la pell per a fer-se un maniguet.

Però l’animal li proposa sortir de la misèria desplegant la seva intel·ligència. Es calça unes botes per a caminar, es penja un sac a l’espatlla per a guardar el botí i surt a caçar. Cada peça que cobra l’ofereix al rei de la comarca en nom del seu amo, <<el marquès de Carabàs>>.

Un dia, sabedor que el rei sortia a passejar amb la seva bella filla, el gat fingeix que son amo s’està ofegant i que uns lladres li han robat la roba. El rei mana que el socorrin i li cedeix uns rics vestits perquè es cobreixi. Com que el noi és ben plantat, la princesa i ell intercanvien de seguida mirades d’enamorats.

No lluny d’allà habita un ogre horrible, amo de totes les terres de la comarca, els habitants de la qual té aterrits. El gat es dirigeix al seu castell i, amb argúcies, aconsegueix vèncer-lo i alliberar la contrada de la seva opressió.

El fill del moliner es converteix en propietari del castell, es casa amb la filla del rei i tots troben la felicitat.

comentari. El gat de la història vol demostrar al seu amo que la veritable riquesa no rau en la possessió de molts béns, sinó en adoptar una actitud creativa per fecundar així les realitats del

15

nostre voltant. Li demana unes botes per a caminar, perquè no es limita a actuar com es podia esperar d’un gat, sinó que vol <<anar més lluny>>: s’obrirà a la novetat desplegant tota la seva intel·ligència per afavorir el seu amo.

La creativitat implica contemplar les realitats de l’entorn no com a objectes amb una utilitat immediata, sinó com a àmbits, és a dir, com a fonts de possibilitats. Ésser creatiu comporta obertura i disponibilitat per a oferir les pròpies possibilitats, i receptivitat per a acceptar les que atorguen les realitats de l’entorn. Les botes són el símbol de l’obertura i la disponibilitat, mentre que el sac representa la receptivitat.

El gat no es limita a allò més immediat, al que és útil. Té una visió de llarg abast i actua pre-veient les conseqüències dels seus actes.

L’amistat veritable cerca el bé de l’amic, s’esforça a promocionar-lo. El jove era el pobre fill d’un moliner, però el gat, que és el seu amic fidel, s’afanya a elevar-lo de nivell. El fet que l’anomeni marqués respon precisament a aquesta elevació.

Quan, en les seves peripècies, es troba amb el mal, en la figura de l’ogre, el gat el venç, però no amb les seves mateixes armes, és a dir, no utilitzant la força, sinó amb astúcia. I finalment, acon-segueix que el seu amo arribi al més alt, gendre del rei, desplegui totes les seves facultats en enamorar la bella princesa i assoleixi així la felicitat.

De <<Els contes de Charles Perrault i el seu caràcter formatiu>>. Mª Ángeles Almacellas Bernadó, doctora en filosofia i en ciències de l’educació. ‘Teologiactual’, nº 93.

(a cuRa d’aNtoNI casaNova RaMoN)

dIlluNs16.20 a 17.20 h. Iniciació Line Dance amb

Enric17.30 a 18.30 h. Line Dance amb Enric

18 a 19.20 h. Ioga amb Marta

dIMaRts10 a 12 h. Manualitats amb Joaquima Pujol

11 a 13 h. i 16 a 18 h. Informàtica amb Alfons o Montserrat

17 a 18 h. Costura amb Joaquima Adell18 a 19 h. Tai-txi amb Mario

20 a 21 h. salsa (2 grups) ambMª del Mar

dIMecRes16 a 18 h. Tertúlia

18 a 19.20 h. Ioga 2 amb Marta

dIJous11 a 13 h. i de 16 a 18 h. Informàtica amb

Alfons o Montserrat17 a 19 h. Jocs de taula

dIveNdRes15.30 a 16.50 h. Ioga i de 17 a 18.20 h. Pila-

tes amb Marta

dIuMeNGe18 a 21 h. Gran ball

actIvItats del casal

16

“eN bab I la IaIa”

En Bab vivia molt feliç amb la seva nova família, els nens l’estimaven molt i els amos joves també. Però estava preocupat amb la

iaia de la casa que no volia saber res de res d’ ell!-¿Per què no m’estima aquesta iaia? Si jo soc bo,

i em porto molt bé! Està clar que va dir que no em volia des del dia que vaig arribar, però ara ja fa molts dies que sóc aquí i ni em mira! Oh! I es veu que és molt bona perquè tots l’estimen! ¿Què li passa doncs amb mi?

Cada dia al vespre quant tota la família estaven fent la vetllada asseguts al davant de la TV, en Bab anava un per un a fer-los una moixaina, tots l’acariciaven, quan arribava davant de la iaia li pujava a la falda amb les potes del davant i li acostava el morro per fer-li un petó.

La iaia suaument el decantava tot dient-li;

-La Ramona no en vol de gossos, paaaassa...

En Bab tot trist marxava cap a la seva catifa, i un cop allà se la mirava com qui diu no t’entenc...

Tots ho trobaven injust però ningú deia res. En Bab no estava gens content amb el que li feia

la iaia, i cada dia insistia i cada dia la iaia se’l treia de sobre. El pobre Bab no ho entenia!

Un dia la iaia és va torçar el peu i li feia molt de mal. El metge va dir-li que havia d’estar cinc o sis dies fent repòs i amb el peu enlairat. O sigui que no podia anar a treballar a la botiga i s’havia de quedar sola a casa.

En Bab que ho entenia tot, va pensar:-Em quedaré a fer-li companyia perquè no estigui

sola, pel que sembla aquest peu li fa molt de mal! I A veure si ens fem amics!

I així va fer-ho, la iaia va quedar molt parada quan va veure que es volia quedar i que s’asseia al costat del peu malalt per vigilar-lo.

La iaia es va posar a llegir un llibre, tot d’una va sentir que en Bab li donava una gran llepada al peu embenat, va quedar-se molt sorpresa però va fer com si no se n’adonés. Al cap d’una estona una altra llepada.

-¿Què, Bab, que m’ajudes a que se’m curi? De fet ets bon gos però la Ramona no vol gossos.

Aquella manera dolça de parlar-li a en Bab li va agradar.

-Ara li donaria un petó, a la pota però, i si no ho vol? O vaig a provar, primer la pota i prou!

En Bab va aixecar la pota i la posà sobre la cama de la iaia. La iaia sense deixar de llegir li va acariciar.

-Oh que bé! M’ha acariciat, però ni m’ha mirat, eh! Bé, a poc a poc.

I li va tornar a donar una llepada d’allò més melós al peu embenat.

Així entre llepada i llepada passaven les hores, i en Bab allà quiet amb el seus problemes. ¿Sabeu què li passava? Que havia de fer pipí i caca però pensava:

-Si demano per sortir, la iaia es pensarà que ja m’he cansat de fer-li companyia! M’aguantaré! Ja em costa ja, però m’aguantaré!

Quan van arribar el nens va sortir a fora com un llampec per deixar sortir tot el que se havia aguantat tot el matí.

El segon dia va passar el mateix, ell al costat del peu embenat serio que serio.

cOnTES vERíDIcS SOBRE Un gOS gEnIAL, En BAB

17

A la iaia li va agradar que ho fes, s’ adonava que aquell gos era molt eixerit, i aquell dia a la primera llepada li va acariciar el cap.

-Oh! Ja m’estima!En Bab es posà de potes a la falda de la iaia i li va

fer un petó, la iaia tot fent-li moixaines li deia; -Maco, ets molt maco i molt bo! I ja has conquistat a la Ramona. Que feliç i satisfet estava en Bab, tots els dies que la iaia va estar amb el peu malalt li va fer companyia, i con que ja eren amics la iaia li deia moltes coses

mentre li feia carantoines, i ell no es cansava de donar-li petons i llepades a aquell peu que em sembla que es va curar més aviat de tant de mimo que li va donar.Amb tota la família enamorada d’ell, en Bab es donava per un gos amb molta sort. -Carai! Ara si que sóc feliç, com m’estimen tots i com els estimo jo! Us haig de deixar, m’han de tornar a banyar, aquesta mestressa jove hi té com una mania amb l’aigua i sabó ¿us agrada a vosaltres que us banyin? A mi no! Mai es pot tenir tot, oi? A reveure amics! lIdIa GoMIs

FISIOTERÀpIA En LA 3ª EDAT

Amb el pas del temps el nostre cos va experimentant de forma gradual i espontània nombrosos canvis físics i psicològics produint una disminució de la salut física i mental. Per tant, amb el procés natural de l’envelliment som més vulnerables a patir malalties, sense que això ens privi

de poder portar una vida saludable i feliç, ja que tenim mitjans al nostre abast per preservar una bona qualitat de vida.

En la 3ª edat la fisioteràpia té com a objectius principals la prevenció, diagnòstic i tractament de les diverses alteracions funcionals i físiques per tal de mantenir les funcions en un nivell òptim el màxim temps possible.

Així, podem actuar sobre els diferents sistemes de l’organisme (músculo-esquelètic, neuro motor, respiratori i cardio-vascular, visceral...) després d’haver realitzat una valoració totalment individualitzada, depenent de les ne-cessitats de cada persona.

Les patologies més comuns en la 3ª edat es poden tractar mitjançant la fisioteràpia com a part important d’una recuperació integral que permeti retornar la mobilitat, dis-minuir el dolor i recuperar la màxima independència en la vida diària. Com a exemples de patologies més freqüents tenim: artrosi, osteoporosi, síndrome de immobilitat, seqüeles posteriors a caigudes, pròtesis de genoll i maluc, hèrnia discal, malalties cròniques tipus Parkinson, pèrdua d’equilibri i coordinació, cervicàlgies, cefalees, restrenyiment...

No tan sols apliquem la fisioteràpia quan hi ha algun tipus de dolència, sinó també per aquells que desitgin fer un manteniment periòdic, com a forma de prevenció i/o tractament, obtenint un major benes-tar, salut i qualitat de vida.

Les tècniques de fisioteràpia que s’utilitzen són la teràpia manual (mobilitzacions, recentratges, es-tiraments, massatge, ...), l’aplicació d’agents físics (calor, fred, etc), la reeducació postural i una bona pauta d’exercicis adequada a cada persona. També pot ser beneficiós un treball de gimnàstica correctiva en grups reduïts. En funció de cada cas s’escullen les tècniques més apropiades i es donen consells i/o recomanacions a seguir en el dia a dia que ajudaran a la persona a viure millor.

Mª. teResa FelIP

18

ESpAI DE pOESIA

SE cOnTEMpLAvA En EL RIO

Anoche, dando un paseo por la ribera del rio,contemplaba muy paciente el color de los lirios,el reflejo de la luna que se miraba en el agua y,

que a su vez, proyectaba un resplandor azulado quecambiaba el ambiente y el color de las plantas.

Yo, que la curiosidad me embarga como a cualquierser humano, al agua me aproximé y en su espejo

me miré, al divisar mi figura reflejada sobreel agua, gran impacto causó en mi, ya no era la

figura que en el archivo de mis recuerdos estaba.Sobre todo al ver mi cara, envejecida y pasada.

Todo pasa con el tiempo que no para, todo se nosva quedando en los tramos del camino, todopermanece igual en el recuerdo de la vida, el

agua lo justifica con el misterioso reflejo de la luna y el mío sobre ella, mientras tanto, nosotros

vamos marchando por el rio de nuestras vidas, y la luna todas las noches sigue saliendo de marcha

con su cara picarona, coqueteando con el agua.

cRIstÓbal FeRNáNdez

pAU

Vol dir Maria de la Pau.Vol dir bona educació.Vol dir maduració i reflexió.Vol dir obertura i convivència.Vol dir caminar junts.Vol dir acció i contemplació.Vol dir lluitar i anar endavant.Vol dir fidelitat a la llengua i al país.Vol dir caure i aixecar-se un altre cop.Vol dir creure i estimar Déu. Vol dir estimar i saber estimar bé.Vol dir estudiar, llegir i caminar.Vol dir tenir esperança de la bona.Vol dir aprofundir i tenir sensibilitat.Vol dir viure amb finalitats que venen d’una concepció del món pròpia.Vol dir que qualsevol nit va sortir el sol a la Vall d ’Aran.

JoaN GabRIel

19

cLARORS A L’ALBA

La frescor tèbia del capvespre em fa gaudirde la tendresa que sento quan fem l’amor,

tanco els ulls i sento l’aroma d’aquella rosa vermella amb passió deixada sobre el meu pit.

Al teu costat sóc com la flor que suaument desfulles amb la calidesa de les teves mans,

amb tu, reverdeixen els prats i les riberes i dins meu esclata el plor silenciós d’una immensa pau.

Emmirallant-me al fons del llac, veig un rostre resplendent…el vent s’ha emportat els rostolls secs del mig del caminal,

antany ple de dubtes i de foscos desenganys...mes avui aquelles cendres tornen a cremar per tu.

Llagrimegen les clarors de l’alba cercant-me el poemai sobre el llac de vidres d’aigües manses

vull dir-te amb il·lusió que tinc un gran desig:Estimar-te per sempre.

M. doloRs boNet seRvat

Aquest poema va guanyar el Ir. premi de poesia de l’any 2013, en el Concurs Literari Sant Jordi de la Biblioteca Pau

Piferrer de Vilassar de Dalt.

LAS cAMpAnAS DE vILASSAR DE DALT

Son Joyas de la Iglesia Parroquial...Cinco son, que hermanadas en la alturade la torre, que aumenta su hermosura,

al escuchar su gran tañido espacial.

La ORIOLA es la pequeña angelical,que repica “aumentando su figura”

Le sigue la JULIANA de voz pura...La MARIA su escuchar es celestial

La VELLA es muy antigua y muy sonora...La GENISSA de tamaño grandiosocompleta las otras a toda hora.... El sonido se esparce primoroso

y la plaza en Fiestas, en la aurora,su tañido será siempre virtuoso...

- - - - - Su bautismo en la Iglesia, las valoray su alegre sonido... es milagroso.

JavIeR laGaR MaRÍN

aMoRel código de los sentimientos es una función que es única

e independiente de las razas, el sentimiento delamor es universal, el amor que siente un hombre

por una mujer, si es correspondido, hace que la vida sea más soportable y placentera.

JoseP castells

20

vilassar de dalt

Ajuntament: 93 753 98 00Casal Piferrer: 93 753 97 97Policia Local: 93 753 98 38Jutjat de Pau: 93 753 16 07Bombers: 93 757 86 86Biblioteca: 93 753 09 52Museu Municipal: 93 750 74 88Ràdio Vilassar de Dalt: 93 753 20 08Centre d’Assistència Primària: 93 750 88 64Correus: 93 753 04 60Parada Taxis: 93 753 13 52Can Rafart: 93 753 36 06Parròquia de Sant Genís: 93 750 83 04 Residència Hospital de S. Pere: 93 753 98 50Serveis Socials Municipals: 93 750 90 16

Emergències (Mossos d’Esquadra): 112