LES PRIMERES RELIGIONS HISTÒRIQUES Unitat Didàctica...

11
LES PRIMERES RELIGIONS HISTÒRIQUES Unitat Didàctica 5

Transcript of LES PRIMERES RELIGIONS HISTÒRIQUES Unitat Didàctica...

LES PRIMERES RELIGIONS HISTÒRIQUES Unitat Didàctica 5

Amb 1'aparició de 1'escriptura i 1'assentament de la població en ciutats més o menys organitzades, la religió va evolucionar ràpidament. A 1'Orient Mitjà s'erigeixen grans monuments destinats a adorar els déus i hi apareixen els primers documents escrits referents a ritus i creences de tipus religiós.

Aquests pobles eren majoritàriament politeistes, és a dir, creien en més d'un déu, i els seus integrants establien una relació molt personal amb els déus.Les quatre cultures que van assolir una irradiació més àmplia en el món antic són les següents: Mesopotàmia, Egipte, Grècia i Roma.

MESOPOTÀMIA

Els sumeris van desenvolupar una religió i una mitologia força complexes. La religió mesopotàmica, basada en la veneració dels fenòmens naturals, s'origina al voltant de l'any 4000 aC. Sembla que, al principi, els sumeris imaginaven algunes d'aquestes forces en forma d'animals, però molt aviat van substituir les representacions inicials per formes humanes.Els humans vetllaven per la satisfacció de les necessitats dels déus, cosa que implicava 1'obligació d'alimentar-los, cuidar-los, escoltar-los... La máxima autoritat del panteó diví era An, el cel, que havia creat el món casant-se amb Ki, la terra.

La religió egipcia, íntimament relacionada amb la vida, es va desenvolupar a partir de 1'any 3000 aC. Inclou una complicada mitología al voltant de la mort, que es considerada com el pas a una vida millor. Els déus egipcis van adoptar formes ben diverses i estaven vinculats a gairebé totes les coses vives i, fins i tot, a alguns objectes inanimats. Normalment, el faraó encarnava la representació de déu a la terra. Els déus no eren essencialment diferents dels humans, tot i que tenien poders sobrenaturals.

EGIPTE

GRECIA I ROMA

El poble de la Grècia clàssica es pot qualificar com un poble extremament religiós per la gran riquesa del seu panteó. Com els d'Egipte, els déus grecs eren descrits en termes humans; a diferència d'aquells, però, no envellien i eren immortals. Els grecs van elaborar una descripció molt precisa dels déus, de la seva història familiar i el seu caràcter. Igual com els humans, havien de dormir, menjar, beure i vestir-se; experimentaven passions i basaven la vida en el plaer. Els déus vivien a la muntanya de 1'Olimp governats per Zeus, pare de tots els déus.Com en tants altres aspectos materials i espirituals, Grècia va influir profundament en la religió de Roma. Els romans van acollir com a propis molts déus grecs amb un simple canvi de nom.

La religió de l’Antic Egipte

Antic Egipte és el nom donat a la civilització que va florir a la vall inferior del riu Nil, des del 3100 al 30 aC. Els diferents canvis en els camps polític i econòmic al llarg de tot aquest temps també van influir en les seves creences religoses, ambtot però, podem considerar la religió egípcia com un tot en si mateixa.La religió ocupa un lloc important en la civilització faraònica, i se la pot considerar sota dos aspectes: el culte diví pròpiament dit, i la religió funerària.

1) Llegeix i resumeix en quatre ratlles els principals aspectes que defineixen dels déus egipcis.

El culte diví. Els déus de l’Antic Egipte, com es representen en temples i en tombes, presenten formes molt complexes i estranyes, meitat animals i meitat humanes. Sovint representaven les forces poderoses del món natural, ja que la prosperitat d’Egipte depenia de la diaria reaparició del sol i de la inundació anual del riu Nil; i aquestes forces naturals (juntament amb d’altres) eren considerades com a divinitats que era necessari aplacar i estimular a través del culte iel sacrifici.Amb freqüència estaven associats a ciutats particulars. Probablement això es remunta al període prehistòric, quan Egipte era una sèrie de comunitats locals individuals. Quan aquestes es van unir per formar vastes unitats polítiques, les seves divinitats locals van anar adquirint importància a escala nacional. El déu Amon, per exemple, originari de la ciutat de Tebes, va arribar a ser una mena de déu nacional que va protegir i va guiar a la nació durant el Nou Imperi, quan Tebes era la seu central de la família regnant.També el faraó era considerat com un déu i a ell dirigien les seves mirades. La monarquia divina constituïa el centre dinàmic unificador de l’Egipte antic. S’atribuïa al déu solar el fet d’haver estat el primer monarca en els temps primitius, i el faraó era el seu fill, la seva imatge i la seva encarnació física. Pels seus títols formals, el faraó era el compendi viu de tot allò diví que hi havia a la Vall del Nil, i en la seva personalitat complexa abarcava els atributs de tots els déus en ell encarnats. En teoria, ell era el sacerdot de cada temple i cada déu, encara que a la pràctica es veiés obligat a delegar les seves funcions sacerdotals en els membres del clergat local, que en qualitat de vicaris seus oficiaven en el seu nom i personificaven als déus en les diverses cerimònies.També els animals constitueixen un aspecte interessant de la religió

egípcia, aspecte que variava segons el lloc i el temps. En alguns cassos, tots els animals d’una determinada espècie van ser considerats sagrats i van ser momificats i sepultats en grans monuments: babuíns, cocodrils, ibis, i fins i tot gats i gossos. En d’altres cassos un animal particular era escollit com a l’encarnació d’un déu.

a) ..................................................................................................................................................

b) .................................................................................................................................................

c) ..................................................................................................................................................

d) .................................................................................................................................................

Les creences funeràries. L’altre aspecte, que possiblement constitueix lo més característic de les creences egípcies, és la religió funerària. Els egipcis, pel que sembla, van creure sempre en l’altra vida. Les tombes més primitives contenien mostres de menjar i equipament, i més tard, la decoració de les tombes indica com concebien aquella vida. En general se la imaginaven molt semblant a la d’aquest món, però millorada, amb caceres i collites abundants, sumptuosos banquets i noies boniques.

Aquesta idea va atravessar diverses etapes. Primer es va pensar que el rei passava la seva vida d’ultratomba al costat de Ra, el déu sol, recorrent diàriament el cel. Aviat, però, el seu futur va quedar vinculat al déu Ossiris, i cada rei, en morir, s’identificava amb ell. Aquest privilegi es va anar extenent gradualment, primer als nobles i després a totes les classes, de forma que tot home en morir s’identificava en certa manera amb Ossiris.

Una bona conducta assegurava un trànsit segur al més enllà. Hi ha moltes representacions d’escenes d’aquest judici, en les quals el cor del difunt és pesat en una balança, tenint com a contrapés una ploma que representava la veritat. El resultat és apuntat per Thot, l’escriba dels déus, en presència d’Ossiris, i aquells qui no donaven el pes eren destruïts per sempre, morint per segona vegada i sense poder accedir a la vida immortal. En aquests cassos el seu cor era devorat per Amnit, un ésser monstruós amb cap de cocodril, melena de lleó, tors humà i extremitats d’hipopòtam.

2) Després de llegir els textos anteriors sobre les creences funeràries contesta:

2.1) Com es deia la divinitat que conduïa el difunt per jutjar-lo?

2.2) Què hi havia en els dos plats de la balança?

2.3) Identifica Amnit.

2.4) Quina era la missió del déu Thot?

2.5) Com se sabia que el difunt era “just de veu”, que podia passar a la vida immortal?

2.6) Qui era el déu que portava el difunt davant del déu dels morts?

2.7) Com s’anomena tota aquesta escena?

Els mites de la creació egipcis

Egipte es trobava dividit en petites regions anomenades nomos en les quals es practicaven cultes a déus locals o grups de divinitats. L’annexió de territoris implicava la necessitat de sintetitzar les teologies dels diferents nomos. Els primers intents de fer aquestes síntesis es troben en els tres principals centres de culte, Heliòpolis, Hermòpolis i Menfis, que van voler centralitzar els nombrosos cultes existents.

Els mites cosmogònics. Els dos sistemes teològics més importants van ser els d’Heliòpolis i Hermòpolis, que van donar lloc a l’enèada (grup format per nou déus) a Heliòpolis i l’ogdòada (vuit déus) a Hermòpolis.

3) Consultant el mapa de l’altra pàgina, relaciona els déus amb els seus nomos.

Abydos

Tebes

Heliòpolis

Hathor

Aton

Ptah

L’enèada heliopolitana. Segons aquesta cosmogonia, als inicis només hi havia l’aigua primigènia, Nun, l’oceà primordial. D’aquest en va sorgir un turó des d’on Atum, una de les formes de Ra, el sol del capvespre, va crear la llum. Atum es va autocrear i de la seva saliva, segons algunes versions, o de la seva masturbació, segons unes altres, van sorgir Shu, déu de l’aire, i Tefnut, deesa de la humitat, que, al seu torn, van engendrar Geb, déu de la Terra i Nut, deesa dels cossos celestes. L’aire, Shu, va separar a Geb i Nut que es van aparellar fent que Nut donés a llum quatre fills: Ossiris, déu del més enllà; Issis, representant de la unitat familiar; Seth, l’aridesa i el desert; i Neftis, germana bessona d’Issis.Els cinc primers déus apareixen en la cosmogonia com a déus creadors, i els quatre últims com a avantpassats directes de la reialesa.

4) Completa l’esquema del mite cosmogònic d’Heliòpolis.

Atum-Ra

Nutdeesa del cel

bessona d’Issis

sol del capvespre

Un dels títols de la deesa Nut és “la gran que dóna el naixement als déus”. També apareix al panteó egipci com a la divinitat creadora de l’univers físic i com a reguladora dels moviments dels astres. Se la representa com a bòveda celeste en forma d’una dona inclinada sobre la terra, recolzada sobre els seus peus i les seves mans. Es creia que per la nit engolia el sol i el feia renèixer cada matí.

5) Aquesta és la representació gràfica del mite de la deesa Nut, en forma de bòveda celeste que abarca tota la terra (les seves mans i peus toquen els quatre punts cardinals).

5.1) Saps a quines divinitats corresponen les altres dues figures d’aquesta escena?

5.2) Què et sembla que fan aquestes divinitats?

L’ogdòada hermopolitana. Segons la cosmogonia d’Hermòpolis, l’ogdòada era anterior al mateix sol. La formaven quatre parelles de divinitats: Nun i Naunet, que representaven el caos; Kuk i Kauket, que representaven les tenebres; Heh i Hehet, representants de l’espai infinit; i una última parella que, segons alguns, era Nia i Niat, representants de la vida i la indeterminació espacial, o bé Tenemu i Tenemet, representants de l’ocult. Aquesta última parella va ser substituïda, posteriorment, per Amon i Amonet. Les quatre parelles (que eren considerades manifestacions de Thot i eren anomenades les “ànimes de Thot” perquè era el déu principal d’Hermòpolis), van engendrar un ou, de l’interior del qual en va sorgir el sol, Ra. La cosmogonia menfita reuneix dades de les dues anteriors. Ptah apareix com a déu creador, del qual sorgeixen vuit déus, creats a partir de la paraula i que en realitat són expressions de la seva divinitat (Atum és el seu pensament, Horus el seu cor, Thot la seva llengua...). Ptah va tenir una gran importància durant els primers temps d’Egipte, quan la capital del regne es va instaurar a Menfis. De la mateixa manera, quan Tebes va esdevenir capital, el déu Amon va ser elevat al rang de Creador, assimilat plenament a Ra com a Amon-Ra. El model heliopolità es va imposar i els déus locals no van poder sobreviure sinó assimilats a Ra.

Els mites sobre l’origen de la humanitat

Els egipcis no expliquen de forma clara i concisa com es va produir el naixement dels homes i, en canvi, relaten amb bastant detall la formació del cosmos i del món en si mateix. Dóna la sensació de que, mitològicament, aquest punt no era tan important com el de l’origen dels seus déus, perquè ha quedat recollit amb poca freqüència i molta imprecisió, creant-se vàries teories que constituïen maneres d’explicar d’una forma vaga l’organització dels éssers vius i de la humanitat.

De les llàgrimes. Segons una llegenda, els homes van sorgir de les llàgrimes de Ra, ja que la paraula plorar (remu) i la paraula home (remet) fonèticament són similars. Es pot advertir aquest joc de paraules en el text següent: “Un déu sacrosant naixerà avui. Quan obri el seu ull serà llum, quan el tanqui seran les tenebres. Els homes naixeran de les llàgrimes del seu ull i els déus de la saliva dels seus llavis”. A més, el joc de paraules continua amb la confusió semàntica que existeix entre la paraula ull (iret) i el verb fer, crear, produir (iret).

És a dir, que la humanitat es va crear a partir de l’ull del propi déu creador. Aquest ull no és el que veus en el dibuix, perquè aquest és l’udjat, l’ull d’Horus

6) Primer dibuixa l’udjat i després busca i anota informació sobre el seu origen.

Del fang. D’altres mites també es refereixen a l’aparició de l’home, però d’una manera radicalment diferent. En ells s’explica que va ser creat a partir del fang. El va moldejar el déu terrissaire Knum, una deïtat en forma de mascle de cabra i cos humà que tenia els seus principals centres de culte a Esna i Elefantina. Va crear als homes i els hi va donar forma en el seu torn, tal i com s’aprecia en el dibuix que correspon a el que hi ha en el temple de la reina Hatshepsut, a Deir-el-Bahari (tebes Oest).

Del pensament. D’altres textos mitològics fan també una referència imprecisa al naixement de l’home. Així, la teologia sorgida a la ciutat de Menfis en fa responsable al seu déu Ptah, explicant que la humanitat ha nascut gràcies al pensament i a la paraula màgica d’aquest déu, és a dir, Ptah pensa en els homes, els anomena i, de forma automàtica, es creen. El que no explica el text és perquè sent aquest déu la necessitat de donar naixement a la humanitat.

déus relacionatsIconografiaAtribucionsDéu

AMÓN: Rey de los dioses, divinidad protectora de los faraones. Posteriormente identificado con el dios Amón-Re.ANUBIS: Dios de la muerte, guardián de las tumbas y de los cementerios.ATÓN: El sol. Por breve tiempo fue el dios principal y único.HATOR: Diosa celeste, que más tarde se convirtió en diosa vaca, diosa del amor y de la danza, señora del averno y de las estrellas.HORUS: Dios del bajo Egipto. El dios cielo.ISIS: Reina de los dioses, la gran diosa madre, diosa de las cosechas y de la fertilidad.THOT: Dios luna, después dios de la ciencia y de la sabiduría, el inventor de la escritura.KHNUM: Antiguo dios egipcio del alto Nilo, creador de los dioses, de los hombres y de las aguas.OSIRIS: Dios de la fertilidad y de la vegetación; más tarde dios supremo de Egipto con Re y Dios de los muertos.SEBEK: Dios del agua, a veces la personificación del mal y de la muerte.PTAH: Dios de los muertos, creador y dios de la fertilidad.SETH: Dios de la tempestad, violento y peligroso, asesino de Osiris.RE: Dios solar, el gran dios del estado del antiguo Egipto, rey de los dioses, padre de la humanidad y protector de los faraones.