Les poderoses dones de Juchitán - annaboye.com alta mexico.pdf · la seva vídua que no està...

12
d'aquesta terra som molt solidàries. L'honor i el prestigi es mesuren a través de la disposició per col·laborar amb els altres”. La Norma Juárez assenteix. El seu marit viu i és comptable, però no la deixava treballar. “Així que un dia li vaig dir: 'Pels meus pebrots que me'n vaig a vendre antojitos i empanades!'. Va estar vivint amb una altra dona i els meus fills li ho van perdonar, però jo no. Ell mateix va matar l'afecte”. Ara ella es dedica a la costura i guanya més diners que el seu marit. “I és que som més decidides. Els homes mai no intervenen en les baralles i les disputes, es queden mirant sense saber què fer. I sempre ha de ser la muller qui dóna la cara”. Juchitán significa “lloc de les flors”. El municipi està situat en un pla; al nord, la Sierra Madre. El riu dels Perros travessa la ciutat. Té aigua potable i enllumenat públic. La gent es guanya la vida al camp, conreant melca i fesols, amb la pesca riberenca de la gambeta i en alguna fàbrica de refrescos o pintures. També hi ha el turisme, atret per les seves festes i els seus mercats. La Frida Kahlo lluïa sovint en els seus autoretrats el vestit i les joies tradicionals de la zona. La seva mare era de la regió. A Juchitán, al sud de Mèxic, a l'istme de Tehuantepec, el comerç i els negocis estan en mans de les dones, índies zapoteques, que controlen la vida econòmica de la ciutat. Posseeixen vestits artesanals costosos i joies d'or que hereten de mares a filles. Són reconegudes arreu de Mèxic per la seva intel·ligència, valentia, habilitat i audàcia. Aquí, els homes amb prou feines destaquen. No obstant això, a Juchitán de Zaragoza conviuen sota el mateix sostre un matriarcat i un patriarcat Les poderoses dones de Juchitán Mèxic 82 casa de la Juanita es prepara la mòlta. Ha comprat chile ancho, pa, sèsam, pansetes, ametlles, nou, plàtans de fregir, ceba, canyella, xocolata, pebre i sucre. Na Dalila, la Roselia i les 16 veïnes porten des de la matinada traginant. Els homes ja han matat el bou. El foc és a punt i la carn està trossejada. Són les nou del matí i les dones continuaran treballant i xerrant fins al final del dia. Demà se celebra la missa per en Gustavo Zarate. La Juanita, la seva vídua, té 42 anys, quatre fills i és tavernera. “Les Juchiteques –explica des del centre de la rotllana- estirem els diners com un xiclet, les nostres mares ens ho ensenyen. A més a més, treballem més que els homes i tenim cura del capital, mentre que ells se'n van de dret a gastar- se'l a la cantina”. La Juanita mai no va tenir disputes amb el seu difunt marit. “Al senyor Gustavo li agraden els acudits i la pachanga”, diu una veïna, que segueix el costum de parlar dels morts en present, tot i que el marit de la Juanita va morir ja fa mesos d'una mala caiguda. “I com que al cap d'un any l'ànima ja ha arribat al cel, la missa i la festa de demà són per celebrar- ho”, explica Na Dàlia. “També és per recordar a la seva vídua que no està sola, perquè les dones A

Transcript of Les poderoses dones de Juchitán - annaboye.com alta mexico.pdf · la seva vídua que no està...

d'aquesta terra som molt solidàries. L'honor i elprestigi es mesuren a través de la disposició percol·laborar amb els altres”.

La Norma Juárez assenteix. El seu maritviu i és comptable, però no la deixava treballar.“Així que un dia li vaig dir: 'Pels meus pebrotsque me'n vaig a vendre antojitos i empanades!'.Va estar vivint amb una altra dona i els meusfills li ho van perdonar, però jo no. Ell mateix vamatar l'afecte”. Ara ella es dedica a la costurai guanya més diners que el seu marit. “I és quesom més decidides. Els homes mai no intervenenen les baralles i les disputes, es queden mirantsense saber què fer. I sempre ha de ser la mullerqui dóna la cara”.

Juchitán significa “lloc de les flors”. Elmunicipi està situat en un pla; al nord, la SierraMadre. El riu dels Perros travessa la ciutat. Téaigua potable i enllumenat públic. La gent esguanya la vida al camp, conreant melca i fesols,amb la pesca riberenca de la gambeta i en algunafàbrica de refrescos o pintures. També hi ha elturisme, atret per les seves festes i els seusmercats. La Frida Kahlo lluïa sovint en els seusautoretrats el vestit i les joies tradicionals de lazona. La seva mare era de la regió.

A Juchitán, al sud de Mèxic, a l'istme de Tehuantepec, el comerç i els negocisestan en mans de les dones, índies zapoteques, que controlen la vida econòmicade la ciutat. Posseeixen vestits artesanals costosos i joies d'or que heretende mares a filles. Són reconegudes arreu de Mèxic per la seva intel·ligència,valentia, habilitat i audàcia. Aquí, els homes amb prou feines destaquen. Noobstant això, a Juchitán de Zaragoza conviuen sota el mateix sostre unmatriarcat i un patriarcat

Les poderoses donesde JuchitánMèxic

82

casa de la Juanita es prepara la mòlta.Ha comprat chile ancho, pa, sèsam,pansetes, ametlles, nou, plàtans de fregir,

ceba, canyella, xocolata, pebre i sucre. Na Dalila,la Roselia i les 16 veïnes porten des de lamatinada traginant. Els homes ja han matat elbou. El foc és a punt i la carn està trossejada.Són les nou del matí i les dones continuarantreballant i xerrant fins al final del dia. Demà secelebra la missa per en Gustavo Zarate. LaJuanita, la seva vídua, té 42 anys, quatre fills iés tavernera.

“Les Juchiteques –explica des del centrede la rotllana- estirem els diners com un xiclet,les nostres mares ens ho ensenyen. A més a més,treballem més que els homes i tenim cura delcapital, mentre que ells se'n van de dret a gastar-se'l a la cantina”. La Juanita mai no va tenirdisputes amb el seu difunt marit. “Al senyorGustavo li agraden els acudits i la pachanga”,diu una veïna, que segueix el costum de parlardels morts en present, tot i que el marit de laJuanita va morir ja fa mesos d'una mala caiguda.“I com que al cap d'un any l'ànima ja ha arribatal cel, la missa i la festa de demà són per celebrar-ho”, explica Na Dàlia. “També és per recordar ala seva vídua que no està sola, perquè les dones

A

A la ciutat viuen 78.493 habitants, delsquals 37.936 són homes i 40.557 són dones. Ielles, des que es té memòria, gaudeixen d'unpoder i d'una independència insòlites en unacu l tu ra pa t r i a r ca l com la mex i cana .

Al so de “La Sandunga”, el cant típicde l'istme de Tehuantepec, les dones ballen ala “Vela Cheguigo”. Al maig s'organitzen moltesveles (festes) en honor a Sant Vicent Ferrer,patró de Juchitán, encara que el seu origen ésmés remot, perquè estan relacionades amb elscostums animistes zapoteques, que adoravenanimals i plantes. D'aquí la “vela llargandaix”,“vela prunera”, “vela gessamí”...

“¡Ay Sandunga!”, ressona la cançó.“¿Sabes por qué he venido, Sandunga? ¡Aymamá por Dios!, por ver tus divinos ojos, cielosde mi inspiración”. Les juchiteques van arribantamb els seus vestits d'artesania, que renovencada any. Flors de maig i roses brodades ambfil de cotó. Joies d'or que hereten de les sevesmares. En entrar dipositen a la mà de lamajordoma, que així s'anomena l'organitzadorade l'esdeveniment, l'“almoina” o contribució.Llavors es reparteix l'amanida de gambeta, elschiles farcits i els tamalitos i se serveix lacervesa. Els homes s'asseuen al darrere, a lesúltimes files. Aquest tipus de celebracionspermet que es realitzi una redistribució constantde la riquesa. Per això, de les comerciants mésriques s'espera una col·laboració més gran.D'aquesta manera s'estableix una xarxa d'ajudamútua i de suport.

La mestra Rogelia camina orgullosa,porta el vestit de gala: huipil i enagos de farbalà.

Unes arracades d'or i quatre “centenarios” de35 grams cada un adornen el collar. Als cabells,una flor fresca acabada de tallar. La RogeliaGonzález treballa a l'escola, ensenya els nensa protegir les plantes en perill d'extinció, comla “guie Xhuuba”, que és el nom en zapotecadel gessamí blanc. “Les nenes pinten molt bé,tenen més imaginació i creativitat”, diu lamestra, “en canvi, als nens, cal ajudar-los”.

De les nou secciones (barris) que formenJuchitán, la Rogelia sempre va viure a la segona.El 1999 fou elegida pel poble Síndica Municipal.“Vaig voler treballar pel reconeixement de lesdones en la política, perquè poguessin arribarals càrrecs on es prenen les decisions”, explica.Per aturar la violència de gènere, va promourela construcció de cases d'acollida en cincmunicipis. “Perquè de vegades l'home beu, esposa violent i es produeixen maltractaments.Per això és necessari que elles coneguin elsseus drets”. La Rogelia és la presidenta delPartit Revolucionari Democràtic i pensa que enel món de la política encara queda molta feinaper fer: “Els líders són masclistes, tenen porque els superem”, assegura provocadora.

Fa tres anys la Rogelia Martínez,lluitadora social, va tenir un malson. “Mentreescombrava el pati de casa meva, el fang anavaentrant i l'aigua negra ho envaïa tot. La mevafilla Flor, de 24 anys, va morir l'endemà en unaccident de trànsit”. A la casa hi ha un petitaltar amb un retrat de la nena i la Mare de Déude Guadalupe. La Natalia, l'altra filla, té 14anys, i vol ser criminalista. El marit de la Rogeliaés enginyer civil i es diu Macedonio, i té clarala superioritat de la seva esposa: “Aquí ha

83

Oceà Atlàntic

Oceà Pacífic

EUA

Mèxic

Juchitán

predominat l'home amb un caràcter molt feble,potser pel clima. Jo sempre he admirat laintel · l igència femenina per sobre de lamasculina”.

El mestre Miguel Angel Martínez, moltrespectat per la comunitat, replica: “És cert quela dona és una peça clau en la família, ellaadministra els recursos i dóna vida a l'economia.A més a més, té l'aval de l'home per passarmoltes hores fora de casa. És un costum propide l'istme, un costum ancestral. Però aquí estreballa mancomunadament, mascle i femella,per cercar els mitjans per donar als fills el quees mereixen: respecte, diàleg i afecte. Podríemparlar d'una cultura matriarcal i patriarcalcompartida. La juchiteca és molt apassionada it'estima de tot cor, però no li fallis!”.

El marit de la Rosario és pescadorriberenc. Ella ven turbina i lisa al barri delspescadors. La seva mare li va ensenyar aesbudellar, netejar i fumar el peix. Parla unzapoteca molt suau i acaricia la mercaderia.Avui ha guanyat 80 pesos i està contenta. Tédues nenes, i després de fer les fotos m'ofereixla petita perquè la dugui en braços, perquè comdiu: “Si la gent juga amb elles i no les agafa,l'endemà tenen febre i no paren de plorar. Calamanyagar-les i així tot va bé”.

Avui se celebra el segon bateig del'Anahís Victòria, la filla petita d'en Carlos i laCristina. A la festa familiar es presenta la nena,de tres anys, a la Mare de Déu de la Soledad.Ell treballa al taller de coets artificials del seusogre, ella és mestra. “A casa decidim entre totsdos”, diu en Carlos, i la Cristina assenteix iagrega: “Aquí quan ens casem tenim la llibertatde treballar, és un costum dels avantpassats; a

la resta del país això no passa. En aquesta terra,els homes accepten la nostra independènciaperquè estalviem i invertim en joies i en vestitsd'artesania”.

La sociòloga Marina Meneses també creuque a la seva ciutat conviuen un matriarcat i unpatriarcat: “Això sí, en lluita constant”. Aquestajuchiteca, que va col·laborar en la investigacióduta a terme per l'antropòloga alemanya VerónicaBennholdt-Thomsen, explica que això és possibleperquè cada gènere té el seu propi territori: “Lesdones tenen el seu espai: el comerç, l'organitzacióde les festes i veles, la casa i el carrer. Els homes,el seu: el camp i la pesca, la política i la cantina”.I destaca l'existència d'una economia desubsistència en la qual l'home aporta la matèriaprimera i la dona s'ocupa de comercialitzar elsproductes al mercat. “Es tracta d'una economiaen la qual el prestigi es basa en la reciprocitat ila confiança entre dones”.

Així doncs, són elles les que organitzenels sistemes de tandes o crèdits per aconseguirdiners, joies i vestits d'artesania. “Ens dediquemal comerç com una forma d'afirmar-nos davant lavida, per sentir-nos productives, útils i creatives.I perquè et respectin pel que ets capaç de donar”,diu la Marina. “Per això aquí la dona es cuidamolt, és orgullosa i ha creat un ordre social deseguretat. I la base de la seva força rau en eldesenvolupament de les estructures matriarcalsque encara perduren”.

Als carrers de Juchitán les doness'afanyen per arribar al mercat i vendre els seusproductes. Als homes, ni se'ls veu. Deu ser perquèelles tenen tanta presència que atreuen total'atenció. Caminen cerimoniosament, els cossosdrets, la mirada noble, el parlar fàcil. Algunestenen un lloc heretat de les mares, d'altres

84

n'escullen un al recinte, pagant una petita quantitatde diners, però totes coneixen l'art del regateig.Se les sent despatxar alegres, i els seus critss'uneixen als del venedor de diaris, que circulaamb bicicleta i amb un megàfon, i a les cançonsde Martín Chacón, des de l'eixordadora ràdio d'unhotel pròxim. La temperatura supera els quarantagraus. La calor és seca, el soroll i el guirigall,constant.

La Cecilia Santiago treballa venentmenjar des de fa 24 anys. “La meva mare em vaensenyar a cuinar. Ella preparava truites. Em vaensenyar a brodar el vestit regional, a cuidar-me,a ser independent. Abans a la dona se l'educavaa casa, perquè és més llesta per a les finances;als xavos (homes), se'ls enviava a estudiar”. LaCecilia creu que la figura de les mares ésfonamental, perquè són elles les que transmetenla valentia i l'habilitat en els negocis, que són tannecessàries per defensar-se en la vida. Com diula mestra Rogelia: “De nenes, se'ls regala respectei responsabilitat, i d'aquí el seu esperit fort”.

A Juchitán, les muxes (transsexuals) sóneducades com a nenes i aprenen els secrets delcomerç. La Gemma és costurera i fa vestits denúvia i de gala. De vegades té tants encàrrecs quedemana a la Mare de Déu de Guadalupe que lidoni forces. “Abans dels 15 anys ja sabia que eradiferent... Venia tortas de lote i pollastre. Sempredic el que penso, amb paraules dolces i el coramarg. Sóc segons com em tracten”, remata. Lesmuxes estan socialment molt ben considerades,perquè tenen fama de ser molt treballadores.

“Les dones som fortes i molt valentes”,explica l'Irma Pineda, poeta i coordinadoramunicipal de Cultura. El seu pare, en Víctor Pineda,defensor d'obrers i camperols, fou segrestat per

l'exèrcit mexicà el 1978; mai no se'n va tornar asaber res. Ella afirma que quan se'l van endur,essent encara una nena, va estar uns quants anyssense poder parlar. I com que no aconseguiapronunciar cap paraula, va començar a llegir i aescriure poesia. “Cercava la veu del meu pare entots els llibres”. La seva mare, la Càndida González,es presenta aquest any a les eleccions com adiputada federal per Oaxaca. De cultura zapoteca,quan era nena el seu avi li va explicar: “Naixemamb un ésser paral·lel, el Xquenda, que ensacompanya i ens protegeix sempre. De vegadesaquest ésser és un animal, per això cal vigilar deno fer-los mal... Podries ferir el xquenda d'algúaltre”.

La Juanita Terra Méndez regenta “ElCalvario”, una important botiga de cristalleria iartesanies del centre... Va heretar el negoci de laseva mare, i com ella diu: “Les dones somlluitadores, ardents i airoses. I l'home no és quesigui dèbil... és més aviat pacífic”. La JuanitaTerra no pot parar de riure.

85

muy solidarias. El honor y el prestigio se midenen la disposición para colaborar con los demás”.

Norma Juárez asiente. Su marido vive yes contable, pero no la dejaba trabajar. “Así queun día le dije: '¡Por mis huevos que me voy avender antojitos y empanadas!'. Estuvo viviendocon otra y mis hijos se lo perdonaron, pero yo no.Él mismo mató el cariño”. Ahora ella se dedica ala costura y gana más que su marido. “Y es quesomos más resueltas. Los hombres nunca entranen las peleas y pleitos, se quedan mirando sinsaber qué hacer. Y siempre tiene que ser la mujerquien de la cara”.

Juchitán significa “lugar de las flores”.El municipio está situado en un llano; al norte, laSierra Madre. El río de los Perros atraviesa laciudad. Tiene agua potable y alumbrado público.La gente se gana la vida en el campo, cultivandosorgo y frijoles, con la pesca ribereña del camaróny en alguna fábrica de refrescos o pinturas. Aunquetambién está el turismo, atraído por sus fiestas ysus mercados. Frida Kahlo, cuya madre era de laregión, lucía con frecuencia en sus autorretratosel traje y las joyas tradicionales de la zona.En la ciudad viven 78.493 habitantes, de los cuales37.936 son hombres, y 40.557 mujeres. Y ellas,

En Juchitán, al sur de México, en el istmo de Tehuantepec, el comercio y losnegocios están en manos de las mujeres, indias zapotecas, que controlan lavida económica de la ciudad. Poseen costosos trajes artesanales y joyas deoro que heredan de madres a hijas. Son reconocidas en todo México por suinteligencia, valentía, habilidad y audacia. Aquí, los hombres apenas se notan.Sin embargo, en Juchitán de Zaragoza conviven bajo el mismo techo unmatriarcado y un patriarcado.

Las poderosas mujeresde JuchitánMéxico

86

n casa de Juanita se prepara la molienda.Ha comprado chile ancho, pan, ajonjolí,pasitas, almendras, nuez, plátanos macho,

cebolla, canela, chocolate, pimienta y azúcar. NaDalila, Roselia y las 16 vecinas llevan desde lamadrugada trajinando. Los hombres ya han matadola res. El fuego está preparado y la carne troceada.Son las nueve de la mañana y las mujerescontinuarán trabajando y platicando hasta el finaldel día. Mañana se celebra la Misa por GustavoZarate. Juanita, su viuda, tiene 42 años, cuatrohijos y es tabernera.

“Las Juchitecas –explica desde el centrodel corro- estiramos el dinero como un chicle,nuestras madres nos lo enseñan. Además,trabajamos más que los hombres y cuidamos delcapital, mientras que ellos se van derechito agastarlo a la cantina”. Juanita, con su difuntomarido nunca tuvo pleitos. “A don Gustavo legustan los chistes y la pachanga”, dice una vecina,que sigue la costumbre de hablar de los muertosen presente, pues el marido de Juanita murió yahace meses de una mala caída. “Y como al cabodel año el alma ya ha llegado al cielo, la misa yla fiesta de mañana son para celebrarlo”, explicaNa Dalia. “También para recordarle a su viuda queno está sola, pues las mujeres de esta tierra somos

E

desde que se tiene memoria, disfrutan de un podery una independencia insólitas en una culturapatriarcal como es la mexicana.

Al son de “La Sandunga”, el canto típicodel istmo de Tehuantepec, bailan las mujeres enla “Vela Cheguigo”. En mayo se organizan muchasvelas (fiestas) en honor a San Vicente Ferrer, patrónde Juchitán, aunque su origen es más remoto, yaque están relacionadas con las costumbresanimistas zapotecas, que adoraban animales yplantas. De ahí la “vela lagarto”, “vela ciruelo”,“vela jazmín”...

“¡Ay Sandunga!”, retumba la canción.“¿Sabes por qué he venido, Sandunga? ¡Ay mamápor Dios!, por ver tus divinos ojos, cielos de miinspiración”. Las juchitecas van llegando con susvestidos de artesanía que renuevan cada año.Flores de mayo y rosas bordadas con hilo dealgodón. Joyas de oro que heredan de sus madres.Al entrar depositan en la mano de la mayordoma,que así se llama a la organizadora del evento, la“limosna” o contribución. Se reparte entonces laensalada de camarón, los chiles rellenos y lostamalitos. Se sirve la cerveza, mientras los hombresse sientan detrás, en las últimas filas. Este tipode celebraciones permite que se realice unaconstante redistribución de la riqueza. Por eso, delas comerciantes más ricas se espera mayorcolaboración. De esta forma se establece una redde ayuda mutua y apoyo.

La maestra Rogelia camina orgullosa,lleva el traje de gala: huipil y enagua de holán.Aretes de oro y cuatro “centenarios” de 35 gramoscada uno adornan el collar. En el pelo, una florfresca recién cortada. Rogelia González trabajaen la escuela, enseña a los niños a proteger las

plantas en peligro de extinción, como la “guieXhuuba”, que es el nombre en zapoteco del jazmínblanco. “Las niñas pintan muy bien, tienen másimaginación y creatividad”, dice la maestra, “sinembargo, a los niños hay que ayudarles”.

De las nueve secciones (barrios) queforman Juchitán, Rogelia siempre vivió en lasegunda. En 1999 fue elegida por el pueblo SíndicaMunicipal. “Quise trabajar por el reconocimientode las mujeres en la política, para que pudiesenllegar a los puestos donde se toman lasdecisiones”, explica. Para atajar la violencia degénero, promovió la construcción de casas deacogida en cinco municipios. “Porque a veces elhombre bebe, se pone violento y se producenmaltratos. Por eso es necesario que ellas conozcansus derechos”. Rogelia es la presidenta del PartidoRevolucionario Democrático y piensa que en elmundo de la política aún queda mucho por hacer:“Los líderes son machistas, tienen miedo que lossuperemos”,asegura provocadora.

Hace tres años Rogelia Martínez,luchadora social, tuvo un mal sueño. ”Mientrasbarría el patio de mi casa, el lodo iba entrando yun agua negra lo invadía todo. Mi hija Flor, de 24años, murió al día siguiente en un accidente detráfico”. En la casa hay un pequeño altar con unretrato de la niña y la Virgen de Guadalupe. Natalia,su otra hija, tiene 14 años, y quiere ser criminalista.El marido de Rogelia es ingeniero civil y se llamaMacedonio. Tiene clara la superioridad de suesposa: “Aquí ha predominado el hombre con uncarácter muy débil, quizá por el clima. Yo siemprehe admirado la inteligencia femenina por encimade la masculina”.

El maestro Miguel Ángel Martínez, muyrespetado por la comunidad, replica: “Es cierto

87

que la mujer es una pieza clave en la familia, ellaadministra los recursos e inyecta vida en laeconomía. Además, tiene el aval del varón parapasar muchas horas fuera de casa. Es algo propiodel istmo, una costumbre ancestral. Pero aquí setrabaja mancomunadamente, varón y hembra,para buscar el medio de dar a los hijos lo quemerecen: respeto, diálogo y cariño. Podemos hablarde una cultura matriarcal y patriarcal compartida.La juchiteca es muy apasionada y te quiere decorazón, pero ¡no le falles!”.

El marido de Rosario es pescadorribereño. Ella vende turbina y lisa en el barrio delos pescadores. Su mamá le enseñó a destripar,limpiar y ahumar el pescado. Habla zapoteco muysuave y acaricia la mercancía. Hoy ha logrado 80pesos de ganancias y está contenta. Tiene dosniñas, y después de las fotos me ofrece a lapequeña para que la lleve en brazos, porque comodice: “Si la gente juega con ellas y no las agarra,al día siguiente les coge calentura y se lo pasanllorando. Hay que sobarlas y así todo va bien”.

Hoy se celebra el segundo bautizo deAnahís Victoria, la hija menor de Carlos y Cristina.En la fiesta familiar se presenta a la niña, de tresaños, a la Virgen de la Soledad. Él trabaja en eltaller de cohetes artificiales de su suegro; ella esmaestra. “En casa decidimos entre los dos”, diceCarlos, y Cristina asiente y agrega: “Aquí cuandonos casamos tenemos la libertad de trabajar, esuna costumbre de los antepasados, algo que nosucede en el resto del país. En esta tierra, loshombres aceptan nuestra independencia porqueahorramos e invertimos en joyas y en vestidos deartesanía”.

La socióloga Marina Meneses tambiéncree que en su ciudad conviven un matriarcado y

un patriarcado: “Eso sí, en lucha diaria”. Estajuchiteca, que colaboró en la investigación realizadapor la antropóloga alemana Verónica Bennholdt-Thomsen, explica que esto es posible porque cadagénero tiene su propio territorio: “Las mujerestienen su espacio: el comercio, la organización delas fiestas y velas, la casa y la calle. Los hombresel suyo: el campo y la pesca, la política y lacantina”. Y destaca la existencia de una economíade subsistencia en la que el hombre aporta lamateria prima y la mujer se ocupa de comercializarlos productos en el mercado. “Se trata de unaeconomía en la que el prestigio se basa en lareciprocidad y la confianza entre mujeres”.

Así pues, son ellas las que organizan lossistemas de tandas o créditos para conseguirdinero, joyas y trajes de artesanía. “Nos dedicamosal comercio como una forma de afirmarnos antela vida, para sentirnos productivas, útiles ycreativas. Y para que te respeten por lo que erescapaz de dar”, dice Marina. “Por eso aquí la mujerse cuida mucho, es orgullosa y ha creado unaorden social de seguridad. Y la base de su fuerzaestá en el desarrollo de las estructuras matriarcalesque todavía persisten”.

En las calles de Juchitán, las mujeres seafanan para llegar al mercado y vender susproductos. A los hombres ni se les ve. Será porqueellas tienen tanta presencia que acaparan toda laatención. Caminan ceremoniosamente, los cuerposorondos, la mirada noble, el hablar fácil. Algunastienen su puesto heredado de las madres, otrasescogen un lugar en el recinto, pagando unapequeña cantidad de dinero, pero todas conocenel arte del regateo. Se las oye despachar alegres,y sus gritos se unen a los del vendedor deperiódicos, que circula en bicicleta con un

88

megáfono, y a las canciones de Martín Chacón,desde la atronadora radio de un hotel cercano.La temperatura supera los cuarenta grados. Elcalor es seco, el ruido y la algarabía, constante.

Cecilia Santiago trabaja vendiendocomida desde hace 24 años. “Mi madre meenseñó a cocinar. Ella preparaba tortillas. Meenseñó a bordar el traje regional, a cuidarme, aser independiente. Antes a la hembra se laeducaba en casa, porque es más lista para lasfinanzas; a los chavos (hombres) se les enviabaa estudiar”. Cecilia cree que la figura de lasmadres es fundamental, pues son ellas las quetrasmiten la valentía y la habilidad en los negociostan necesarias para defenderse en la vida. Comodice la maestra Rogelia: “De niñas, se les regalarespeto y responsabilidad, y de ahí su espíritufuerte”.

En Juchitán, las muxes (transexuales)son educadas como niñas y aprenden los secretosdel comercio. Gemma es costurera y hace trajesde novia y de gala. A veces tiene tantos encargosque le pide a la Virgen de Guadalupe que le defuerzas. “Antes de los 15 años ya sabía que eradiferente... Vendía tortas de lote y pollo. Siempredigo lo que pienso, con la boca dulce y el corazónamargo. Soy según me tratan”, remata. Las muxesestán socialmente muy bien consideradas, puestienen fama de ser muy trabajadoras.

“Las mujeres somos fuertes y muyvalientes”, explica Irma Pineda, poeta ycoordinadora municipal de Cultura. Su padre,Víctor Pineda, defensor de obreros y campesinos,fue secuestrado por el ejército mejicano en 1978;nunca se volvió a saber de él. Ella afirma quecuando se lo llevaron, siendo niña, estuvo varios

años sin poder hablar. Y como no lograbapronunciar palabra, empezó a leer y a escribirpoesía. “Buscaba la voz de mi padre en todos loslibros”. Su madre, Cándida González, se presentaeste año a las elecciones como diputada federalpor Oaxaca. De cultura zapoteca, su abuelo lecontó cuando era niña: “Nacemos con un serparalelo, el Xquenda, que nos acompaña y nosprotege siempre. A veces este ser es un animal,por eso hay que vigilar de no hacerles daño...Podr ías last imar el xquenda de otro”.

Juanita Terra Méndez regenta “ElCalvario”, una importante tienda de cristalería yartesanías del centro... El negocio lo heredó de sumadre, y como ella dice: “Las mujeres somosluchonas, ardientes y jacarandosas.Y el hombreno es que sea flojo... más bien es pacífico”. JuanitaTerra no puede parar de reír.

89

for we, the women of this land, stand by eachother. For us, honour and prestige are measuredin terms of your willingness to help others”.

Norma Juárez nods. Her husband is aliveand works as a book-keeper, but he wouldn’t lether work. “So one day I said to him `To hell withyou, I’m going to go and sell antojitos (smallsavouries) and empanadas (pasties)!’ He was livingwith another woman by then and while my childrenforgave him, I couldn’t. It was him who killed ourlove”. Now she works as a seamstress and earnsmore than her husband. “The thing is we’re moredetermined. The men never get involved in fightsor brawls, they just stand there watching withoutknowing what to do. It’s always got to be thewoman who deals with it”.

The name Juchitán means ‘place offlowers’. The town stands on a plain. To the northis the Sierra Madre. Running through the town isthe Río de los Perros. There is running water andthe streets are lit. People make their living fromfarming, cultivating sorghum and beans; or fishingfor shrimps or in one or other of the factories thatproduce fresh drinks or paint. There is also sometourism, with visitors attracted by the manyfestivals and the markets. In her self-portraits,

The powerful womenof JuchitánMexicoIn Juchitán, in the south of Mexico, on the Tehuantepec Isthmus, businessand commerce are in the hands of women, Zapotec indians, who control theeconomic life of the town. They wear costly handmade garments and goldjewellery handed down from mothers to daughters. They are well knownthroughout Mexico for their intelligence and bravery, their daring and skill.Here, the men are barely noticeable. Yet in Juchitán de Zaragoza both amatriarchy and a patriarchy live alongside each other, sharing the same roof.

90

n Juanita’s house the molienda is beingprepared. She has bought chilli ancho, bread,sesame, raisins, almonds, pecans, plantains,

onion, cinnamon, chocolate, pepper and sugar. NaDalila, Roselia and the 16 other women neighbourshave been on the go since the early morning. Themen have slaughtered the animal. The fire isprepared and the meat cut up. It’s nine o’clock inthe morning and the women will keep at it, workingand chatting, till late evening. The next day a Massis to be said for Gustavo Zarate. Juanita, hiswidow, is 42, has four children and runs her ownbar.

“We Juchitecas”, one of the women says,“know how to make our money stretch, our motherstaught us well. We work harder than the men andtake care of the capital; all they’d do is headstraight off to the bar and drink it”. Juanita neverhad any problems with her late husband. “DonGustavo likes joking and partying”, says one ofher neighbours, following the custom of speakingof the dead as if they were still present. Juanita’shusband died some months ago following a fall.“And now that the year’s ended, his soul will havegot to Heaven – tomorrow’s Mass and festivitiesare to celebrate this”, explains Na Dalia. “Andalso to remind his widow that she is not alone,

I

Frida Kahlo, whose mother came from the region,often painted herself wearing the traditionalcostume and jewellery of the area.

The town has 78,493 inhabitants. Of these,37,936 are men and 40,557 women, the latterenjoying, as they have since time immemorial, apower and an independence that are highly unusualin a patriarchal culture like that of Mexico.

To the sound of La Sandunga, the typicalsong of the Tehuantepec Isthmus, the womendance at the Vela Cheguigo. In May, many velas(festivals) are organised in honour of St VincentFerrer, the patron saint of Juchitán. However, theorigin of these festivities is much older, havingtheir roots in the Zapotec animist customs thatworshipped animals and plants. Thus the namesof the “vela lagarto (crocodile)”, “vela ciruelo (plumtree)”, “vela jazmín (jasmine)”...

“Ai Sandunga!” beseeches the song, “Doyou know why I’ve come, Sandunga? Ai, God helpme! To gaze once more on your heavenly eyes,the fount of my inspiration”. The women ofJuchitán arrive in their hand-made dresses theyrenew each year. Mayflowers and rosesembroidered in cotton thread. Gold jewelleryhanded down to them by their mothers. As theyarrive, they hand to the mayordoma, the namethey give to the organiser of the event, theirlimosna or contribution. Then the shrimp salad,the stuffed chillis and the tamalitos (meat pasties)are shared out. Beer is served, while the men sitbehind in the back rows. This type of celebrationmakes it possible for wealth to be constantlyredistributed. That’s why the richest women tradersare expected to contribute more. At the same time,in this way a network of mutual aid and supportis established.

Maestra Rogelia walks proudly, deckedout in all her finery - huipil and enagua, thetraditional dress with a frilled petticoat, goldearrings and four centenarios, each weighing 35gr,around her neck. In her hair is a freshly pluckedflower. Rogelia González works in the school,where she teaches the children to protect thoseplants that are in danger of extinction, like theguie xhuuba, the Zapotec name for white jasmine.“The girls paint beautifully, they have moreimagination and creativity”, says the teacher, “but,it’s necessary to help the boys”.

Of the nine secciones (neighbourhoods)that make up Juchitán, Rogelia has always livedin the second. In 1999, the people elected her tothe post of Municipal Syndic. “I wanted to workfor the recognition of women in the political arena,so they could reach the places where the decisionsare made”, she explains. To put a stop to violenceagainst women, she promoted the building ofrefuges in five towns. “Sometimes a man drinks,turns aggressive and then there is violence. That’swhy women need to know their rights”. Rogeliais the local President of the ‘Partido RevolucionarioDemocrático’ and thinks that in the world ofpolitics, much remains to be done: ”The leadersare machistas, they are frightened we’re going toleave them behind”, she claims provocatively.

Three years ago, Rogelia Martínez, afighter for social causes, had a nightmare. ”WhileI was sweeping my yard, the mud kept coming in,and then in flooded a wave of black water. Mydaughter Flor, who was 24, died the next day in atraffic accident”. In the house there is a smallaltar with a picture of her daughter and anotherof Our Lady of Guadalupe. Natalia, her otherdaughter, is 14 and wants to be a criminal lawyer.Rogelia’s husband, Macedonio, is a civil engineer.

91

He has no doubt about his wife’s superiority: “Heremost of the men have always been weak-willed,maybe because of the climate. I’ve always admiredthe intelligence of women more than that of themen”.

The teacher Miguel Angel Martínez, highlyrespected in the community, goes on “It’s true thatwomen play a key role in the family, they administerthe money and inject life into the family economy.What’s more, the women have the approval of theirmen to spend many hours outside the home. It’ssomething peculiar to the Isthmus, an ancestraltradition. But here, we work together, both husbandand wife, to find the means to give the childrenwhat they deserve - respect, dialogue and affection.We could say it’s a shared matriarchal andpatriarchal culture. The Juchiteca woman is verypassionate and she will love you with all her heart,but never ever let her down!”

Rosario’s husband is a fisherman. Shesells the fish he catches, turbina and lisa – turbotand mullet, in the fishermen’s quarter. Her mothertaught her to gut, clean and smoke the fish. Shespeaks the Zapotec language very softly as shegently handles her goods. Today she’s made 80pesos and is happy. She has two daughters and,after the photos, she offers me the younger one tocarry because, as she says, “If people play withthem but don’t pick them up, the next day they getmoody and spend the whole day crying. They needa cuddle and then they’re alright”.

Today is the second baptism of AnahísVictoria, the younger daughter of Carlos andCristina. At the family celebration, the three-year-old will be presented to Our Lady of Solitude. Carlosworks in his father-in-law’s firework workshop,while Cristina is a teacher. “At home, we decide

everything together”, he says. Cristina nods andadds “Here, when we get married, we have thefreedom to go out to work, it’s a custom handeddown from our ancestors, something that doesn’thappen in the rest of the country. Here, the menaccept our independence because we save andinvest in jewellery and hand-crafted garments”.

The sociologist Marina Meneses alsobelieves that in her town both a matriarchy andpatriarchy coexist - “though in constant strugglewith each other”. This Juchiteca, who collaboratedin the research undertaken by the Germananthropologist Veronika Bennholdt-Thomsen,explains that this is possible because each sex hasits own territory. “The women have their space -business, the organisation of the fiestas and velas,the home and the street, and the men have theirs- the farms and the fishing, politics and the bar”.She also highlights the importance of thesubsistence economy, with the men contributingthe raw material and the women selling the producein the market. “It’s an economy in which prestigeis based on reciprocity and trust between women”.

Thus, it is the women who organise thesystems of tandas or credits to obtain money,jewellery and hand-made dresses. “We devoteourselves to commerce as a way of affirmingourselves, so we feel productive, useful andcreative. And so that they respect you for whatyou can give”, says Marina. “That’s why womenhere look after themselves so well, are proud, andfeel secure in the social order that has been created.And the roots of their strength lie in thedevelopment of the matriarchal structures that stillsurvive”.

In the streets of Juchitán, the womenhurry to the market to sell their goods. The men

92

are nowhere to be seen. Maybe because thepresence of the women commands so muchattention. They walk ceremoniously, with theirvoluptuous bodies, their noble gaze, their verbalgrace and ease. Some of the women occupy thespace they inherited from their mothers, whileothers choose their spot, paying a small sum forits use. But all of the women know how to haggle.You hear them dealing cheerfully with theircustomers, their cries mingling with those of thenewspaper vendor who cycles round with amegaphone, and the songs of Martín Chacón, thatblare out from a radio in a nearby hotel. Thetemperature soars above 40 degrees. The heat isdry, the noise and the din, constant.

Cecilia Santiago has worked selling foodfor the last 24 years. “My mother taught me tocook. She used to make plain tortillas. She taughtme to embroider our traditional costumes, to lookafter myself, to be independent. Before, girls weretaught at home, so they would be better atbusiness, while the chavos, the boys, were sentout to study”. Cecilia believes that the figure ofthe mother is crucial, for it is she who transmitsthe bravery and the business ability that are sonecessary to make headway in life. As Rogelia,the teacher, says “The girls are treated with respectand given responsibility, and that’s where theirspiritedness comes from”.

In Juchitán, the muxes, the malehomosexuals, are brought up as girls and learnthe secrets of trading. Gemma is a seamstressand makes dresses for weddings and other specialoccasions. Sometimes she has so much work thatshe is forced to turn to Our Lady of Guadalupe toask for the strength to complete it all. “By thetime I was 15, I knew I was different... She soldbatches of tortas de lote and chicken. I always

say what I think, with sweet words and a bitterheart. How I am depends on how people treatme”, her parting shot. The muxes enjoy good socialstanding since they have a reputation for beingvery hard working.

“We women are strong and very brave”,explains Irma Pineda, poet and Municipal Co-ordinator of Culture. Her father, Víctor Pineda, adefender of the rights of workers and peasants,was kidnapped by the Mexican Army in 1978, andshe never heard from him again. She says thatwhen they took him away, being just a young girl,she was unable to speak for several years. Andsince she couldn’t manage to utter a single word,she started instead to read and write poetry. “Iwas looking for my father’s voice in all the books”.Her mother, Cándida González, is standing thisyear as a candidate in the elections for Deputy forOaxaca to the Federal Parliament. A child of theZapotec culture, when she was a girl hergrandfather told her “We are born with a parallelbeing, our xquenda, which always accompaniesus and protects us. This being sometimes takesthe form of an animal. That’s why you have to takecare not to hurt them - you might be harmingsomebody else’s xquenda”.

Juanita Terra Méndez runs ‘El Calvario’,an important glassware and handicraft shop inthe centre... She inherited the business from hermother and, like her, says, “We women areluchonas - fighters, passionate and lively... It’s notthat the men are weak... they’re just a bit more...peace-loving”. And Juanita Terra can’t stoplaughing.

93