Les plantes invasores:

criteris i bones pràctiques

d'aplicació en jardineria

Xavier Argimon, Fundació de l’Enginyeria Agrícola Catalana

Jornada tècnica Plantes invasores en jardineria

Gremi de Jardineria de Catalunya/DAAM

Vilassar de Mar, 13 de març de 2014

2

Introducció

Definicions

Estratègies per a la prevenció: el codi

de bones pràctiques

Algunes preguntes i reflexions

Colofó

Bibliografia

3

Introducció

La selecció i millora d’espècies i varietats vegetals més productives per part de l’home apareix ja des del començament de l’anomenada revolució neolítica, juntament amb l’intercanvi i el transport d’aquestes plantes.

Des del neolític, els canvis en la distribució natural d’algunes espècies i l’aparició d’híbrids artificials són realitats inherents a l’espècie humana que han anat intensificant-se al llarg del temps.

De moltes d’aquestes espècies no sabem encara ara quina és en realitat la seva distribució natural.

4

En el neolític les plantes conreades eren plantes

agrícoles d’interès alimentari: cereals i fruiters

principalment.

També es degueren conrear plantes amb altres

usos com ara les plantes medicinals, les plantes

tintòries, les plantes aromàtiques, etc.

Poc se sap de quan es van començar a plantar

plantes ornamentals, però possiblement foren

plantes de flors decoratives o plantes aromàtiques

que reberen també un ús ornamental.

5

Rubió i Tudurí en el seu llibre “Del paraíso al jardín

latino” fa una temptativa sobre el suposat jardí

neolític partint del concepte “paradís”.

Páez de la Cadena fa també en el llibre “Historia de

los Estilos en Jardinería” una incursió en el jardí

prehistòric, analitzant alguns elements que

degueren apuntar en aquell període com ara els

límits i tancaments, incloses les tanques vives i

elements formals com el cercle, la recta i la creu.

6

Sigui com sigui es creu que l'origen dels jardins perses, els més antics dels que es té constància, es remunta a 4.000 a. C., amb les primeres referències històriques de jardins en creu trobades en la ceràmica de l’època.

Des d’aleshores i fins l’actualitat, el cultiu de plantes ornamentals, principalment exòtiques, és un fet cultural propi de l’espècie humana.

Cal tenir en compte que la idea d’un jardí té sempre un component artístic i d’ornamentació, no deslligat dels altres usos, complementat actualment amb el mediambiental.

Quan parlem d’espècies ornamentals invasores ens hem de referir a aquest marc històric, no simplement a les tendències actuals o dels darrers dos segles.

7

Definicions

Abans de definir “planta invasora” és útil conèixer algunes

definicions que cal tenir clar.

“AUTÒCTON, -A: Dit d’una espècie, subespècie o varietat

que creix de forma natural en una regió determinada des

d’abans de l’aparició de l’home, o bé que hi ha arribat

sense la seva intervenció a causa d’un canvi de la seva

àrea de distribució natural.” (NTJ 07V).

“AL·LÒCTON, -A: Dit d’una espècie, subespècie o varietat

que ha estat introduïda, de forma voluntària o involuntària,

per l’home, en una regió determinada, diferent de la seva

àrea de distribució natural.” (NTJ 07V). En anglès alien

plant.

8

Del Cercaterm transposem la següent definició: “NATURALITZAT -ADA: Dit de la planta de procedència

estrangera que s'ha difós en una regió i que hi vegeta i s'hi multiplica com les plantes indígenes.”

Richardson va fer l’any 2000 una sèrie de definicions que pretenien ser terminològiques: “PLANTES INVASORES: Plantes naturalitzades que

produeixen descendència reproductiva, sovint en grans quantitats, a distàncies considerables de plantes mare i per tant tenen el potencial de propagar-se en una àrea considerable.” En anglès invasive plants.

Escales aproximades > 100 m; < 50 anys per als tàxons propagats per llavors i altres propàguls; > 6 m/3 anys per als tàxons propagats per arrels, rizomes, estolons o tiges reptants.

9

“PLANTES TRANSFORMADORES: Plantes invasores

que alteren les característiques, condicions, forma o

naturalesa dels ecosistemes en una àrea important en

relació amb l'extensió d'aquest ecosistema. Les plantes

transformadores són els tàxons que tenen impactes clars

en l’ecosistema.” En anglès transformers.

Altres definicions:

“PLANTA EXÒTICA AMB POTENCIAL INVASOR”:

Espècie exòtica que no ha mostrat el seu caràcter

invasor en una zona determinada, però que ho ha

demostrat en altres zones de condicions ecològiques

semblants, i que per tant podria convertir-se en invasora

en la zona considerada.

10

Esquema de les diferents categories de plantes introduïdes

(segons Pysek, 2004)

PLANTES SUBESPONTÀNIES, ADVENTÍCIES O CASUALS

PLANTES NATURALITZADES

PLANTES NO INVASORES

PLANTES NO PERILLOSES PLANTES TRANSFORMADORES MALES HERBES

PLANTES CULTIVADES PLANTES FORA DE CULTIU

PLANTES INVASORES

PLANTES AL·LÒCTONES, INTRODUÏDES O EXÒTIQUES

11

Amb les definicions anteriors de Richardson i

l’esquema de Pysek és de destacar que, NO TOTES

LES PLANTES INVASORES SÓN NOCIVES,

només les anomenades transformadores ho són.

En canvi, segons la Convenció sobre la Diversitat

Biològica (CBD), una espècie invasora és una

espècie exòtica la introducció de la qual i/o la seva

propagació amenaça la diversitat biològica.

Aquesta definició és equivalent a la de

“transformadora” de Richardson.

12

Quan parlem de plantes invasores hem de deixar clar de quina de les definicions de planta invasora estem parlant.

Això és molt important per poder establir criteris d’actuació comuns i és especialment important –i perillós si no es fa acuradament– quan es realitzen llistes de plantes invasores problemàtiques.

Penseu però que algunes de les plantes subespontànies, plantes no invasores o plantes no perilloses, potser no han tingut temps de pujar de categoria de perill en l’esquema anterior.

Crec que hauríem d’emprar el terme “invasor” per a les plantes transformadores i les exòtiques invasores potencialment perilloses.

13

Estratègies per a la prevenció contra la dispersió de les plantes no desitjades: el codi de bones pràctiques

Des del Consell d’Europa s’ha potenciat l’estudi de

quines han de ser les bones pràctiques en

horticultura, i com a resultat s’ha publicat el “Código

de conducta sobre horticultura y plantas

invasoras” (Heywood & Brunel, 2009), adreçat a

responsables de l’administració i als actors

comercials i industrials de l’horticultura, inclosos els

viveristes, centres de jardineria, paisatgistes, tècnics

de parcs i jardins municipals, etc.

Crec que l’hem de conèixer, difondre i aplicar amb

vista a promoure una jardineria responsable amb

l’entorn.

Aquest codi estableix els següents 12 criteris:

14

1. Conegueu les espècies invasores de la zona.

2. Conegueu exactament què conreeu: assegureu-

vos que el material introduït està correctament

identificat.

3. Conegueu les regulacions relatives a plantes

invasores al·lòctones, internacionals i nacionals.

4. Treballeu en cooperació amb altres agents

implicats, tant en el sector comercial, com en el de

protecció i conservació de la flora.

15

5. Decidiu quines espècies constitueixen una

amenaça i no les emmagatzemeu ni les oferiu al

públic.

6. Eviteu l'ús de plantes invasores o potencialment

invasores en plantacions públiques a gran escala.

7. Adopteu bones pràctiques d'etiquetatge.

8. Oferiu plantes que substitueixin les invasores.

16

9. Tingueu precaució en desfer-vos de les restes

d'aquestes plantes i el seu estoc i d'altres residus

que incloguin aquestes plantes.

10. Adopteu bones pràctiques de producció per

evitar introduccions i propagacions no

intencionades.

11. Participeu en activitats publicitàries i de difusió.

12. Penseu en l'augment de riscos derivats de les

invasions de plantes al·lòctones a causa del canvi

climàtic.

17

En aquest codi, com es pot copsar, hi apareixen aspectes de coneixement, legislació, col·laboració i participació, actuació, responsabilitat, prudència sensibilització, i estratègia de substitució i de producció.

Només d’aquesta manera es podran contrarestar els riscos que representen les plantes invasores nocives.

Encara que està pensat principalment per al sector de producció de plantes ornamentals, és fàcilment extensible a tot el món de la jardineria, essent responsabilitat ineludible dels tècnics i gestors evitar la propagació al medi natural de les espècies que poden suposar un perill per l’entorn.

18

Algunes preguntes i reflexions

1. Pot una planta autòctona ser invasora?

Sí, una planta de la Vall d’Aran podria ser invasora a

la Garrotxa, o viceversa.

O una subespècie diferent de la Mediterrània

Oriental d’una espècie autòctona, com podria ser el

cas d’una farigola oriental plantada aquí.

Recordeu que la definició d’autòctona inclou una

referència explícita a “una regió determinada”.

19

2. Cal considerar que la distribució natural de les

espècies no és la fotografia actual que nosaltres

coneixem, amb un mapa de distribució fix, sinó

que està sotmesa a modificacions degudes a canvis

naturals, en el què s’anomena dinàmica de la

vegetació.

El canvi climàtic actual, degut a la intervenció de

l’home, té òbviament un origen diferent i

previsiblement unes conseqüències més greus.

20

3. En alguns casos no tenim clar si es tracta d’una

espècie autòctona o al·lòctona, especialment quan

es tracta d’arqueòfits (DIEC: “Vegetal al·lòcton

introduït d’ençà de temps molt antics”; normalment

s’estableix el límit en el descobriment d’Amèrica).

Establim una data abans de la qual es considera

que la planta ja té els papers en regla i s’homologa a

les autòctones?

Hi ha algun arqueòfit que representi un perill real a

casa nostra sobre la biodiversitat? Potser la canya?

21

4. Les referències al percentatge de contribució de les plantes ornamentals com una de les principals vies d’introducció de plantes invasores són variables, del 40 al 80%, però en tot cas s’han de matisar. Sovint entren com a ornamentals plantes com la canya

(Arundo donax), molt poc emprada en jardineria, arqueòfit introduït per pràctiques agrícoles, i més recentment afavorit per males pràctiques ambientals en moviment de terres no necessàriament vinculades a la jardineria o al paisatgisme.

Altres espècies invasores com l’ailant (Ailanthus altissima) emprat com a arbre ornamental però també tradicionalment en l’estabilització de talussos dins de l’àmbit de l’enginyeria de camins.

22

5. Quan es donen llistes de plantes invasores cal assegurar-se que siguin al·lòctones del lloc i que realment siguin invasores. I quina definició d’invasora s’està emprant. Si no es fan bé, pot ser perillós.

Per exemple en la “Relació d’espècies que s’haurien d’evitar en la jardineria i revegetació” distribuïda el 2008 pels Serveis Territorials a Girona del Departament de Medi Ambient i Habitatge, hi constaven:

Freixe de flor (Fraxinus ornus), espècie autòctona del País Valencià i que actualment està en discussió si també ho és a algunes zones de Catalunya (Comarques de Tarragona) o si hi està naturalitzada (Berguedà i Bages). Si la relació esmentada s’extrapola a tot Catalunya pot ser controvertit.

Cotoneaster tomentosa (sic), sinònim de C. nebrodensis, planta considerada com a autòctona del Principat (Flora dels Països Catalans) i bastant rara.

23

6. A l’Atlas de las plantas alóctonas invasoras en España, surt en fitxa l’espècie Vinca difformis, considerada al nostre país com a autòctona, amb l’anotació “introduïda possiblement com a planta ornamental” quan el cert és que aquesta espècie rarament s’utilitza com a tal. Per cert en l’Atlas surt com a recomanació sobre

aquesta espècie que no s’ha de fer res perquè seria un “arqueòfit plenament integrat avui en dia a la flora del nostre país”.

I pregunto doblement, què hi fa en l’Atlas aquesta espècie? Perquè a partir de l’Atlas acabarà sortint a les llistes negres...

Veieu el perill de fer llistes?

24

7. Les llistes d’espècies invasores cal que siguin contrastades per agents locals, també per experts en el món de la jardineria. Exemples que no haurien de passar: Una de les plantes invasores més agressives

mundialment és la Lantana camara que a casa nostra rarament germina ni es dispersa, potser perquè en realitat no es tracta de l’espècie silvestre sinó del cultigen L. ×strigocamara.

A Escòcia van prohibir fa uns anys la producció i comercialització de Rhododendron ponticum, espècie molt problemàtica a Gran Bretanya i per cert autòctona d’algunes serralades andaluses, sense tenir en compte que els viveristes locals en realitat produïen cultivars estèrils d’aquesta espècie, no excloses de la prohibició.

25

Algunes espècies com ara la robínia (Robinia pseudoacacia) surten en diverses publicacions com ara l’Atlas citat com introduïda per la jardineria quan hi ha encara vivers forestals que la produeixen, almenys fins fa ben poc.

Si repassem la llista de plantes invasores més perilloses, hi trobem moltes que són aquàtiques, entre elles algunes algues i plantes superiors d’aquari, plantes que de fet no tenen cap relació amb el món de la jardineria com entenem aquí.

26

8. Quan es donen recomanacions de substitució de

cultiu d’espècies invasores per altres d’autòctones o

d’exòtiques no invasores, aquestes recomanacions

haurien d’estar consensuades per experts en

jardineria, car, a vegades les proposades no tenen

res a veure en la seva forma biològica o en les seves

prestacions paisatgístiques.

D’aquesta manera es podran seguir més fàcilment les

recomanacions de substitució.

Ens hi hem d’implicar més i ja.

27

9. En introduir noves plantes en jardineria hem de procurar que a més de no ser invasores perilloses o potencialment perilloses, aportin algun aspecte paisatgístic nou, que sigui realment diferent al de plantes ja introduïdes o autòctones. Exemple: Si aneu al Jardí Botànic de Barcelona, podreu trobar

algun exemplar de Viburnum rigidum de les Canàries, extremadament semblant al nostre marfull V. tinus. En el jardí botànic hi té raó de ser però no només no aporta res de nou paisatgísticament sinó que a més incorreríem en el potencial risc d’una hibridació amb el marfull provocant el que s’anomena contaminació genètica.

No es tracta d’introduir noves espècies per introduir, no es tracta de tenir una col·lecció amb nombroses espècies. Estem fent jardins!!

28

10. També hi pot haver contaminació genètica a nivell de varietats o de cultivars: Un dels bedolls més plantats és Betula pendula

var. pendula, d’origen centreeuropeu, diferent del de la Península Ibèrica, B. pendula var. meridionalis.

Els vivers han d’estar el cas d’aquestes qüestions de la mateixa manera que ho han d’estar els tècnics que les usen en els seus projectes, especialment si es tracta de restauracions paisatgístiques o actuacions properes a espais naturals. Coneixement i seny!

29

11. Quan es valoren els riscos que poden comportar les plantes invasores, s’ha de valorar conjuntament alguns aspectes positius que a vegades representen. Per exemple: A Anglaterra s’estan replantejant la inclusió de la

robínia com a amenaça, la raó: en ser una planta mel·lífera, és una de les plantes que més contribueixen a la supervivència de les abelles, actualment amenaçades per una greu malaltia i molt importants tan en els ecosistemes naturals com en l’agricultura.

O la Buddleja davidii tan invasora com afavoridora de les papallones en el jardí.

12. Recentment al Regne

Unit, que ens porten

molts anys d'avantatge

en el tema i en la

problemàtica, estan dient

que hem anat massa

lluny en el tema de les

invasores.

Aquest article comença:

“A leading ecologist has

stood up for non-native

(alien) plants, saying

there is little evidence to

prove the majority have

any negative effect on the

environment”.

30

31

13. El fet que una planta es comporti com a invasora problemàtica en una determinada contrada, pot fer-nos posar sobre avís, estudiar-la i fer-li un seguiment, però no s’ha d’incloure sistemàticament a la llista de plantes prohibides. Cal tenir en compte molts factors locals, com ara la

temperatura i la disponibilitat d’aigua, però sovint ens oblidem d’altres com ara el tipus de sòl.

És el cas de moltes mimoses (Acacia sp.) que són agressives en sòls àcids però que no es reprodueixen espontàniament en sòls calcaris.

32

14. Quan s’està dissenyant, s’està enjardinant, s’està gestionant, s’ha de tenir clar com poden afectar les nostres decisions pel que fa a la introducció de plantes potencialment invasores, dins de l’àmbit en què s’està actuant. És diferent actuar en un jardí urbà que un jardí en

zona rural o proper a un parc natural com per exemple Collserola.

És diferent plantar arbres viaris urbans que fer una plantació en carreteres o autopistes o en repoblacions forestals.

És diferent plantar un jardí que actuar en riberes, dunes i aiguamolls o en restauracions de zones naturals.

15. Crec fermament que no s’han d’usar plantes

invasores o indicades com a potencialment

invasores en plantacions en el medi natural o en

zones properes, on s'haurien de plantar

estrictament només plantes autòctones del lloc.

En medis urbans no propers a espais naturals, crec

que la restricció s'ha de limitar a les espècies de

potencial invasor contrastat, a la vegada que crec

que cal esmerçar esforços per tal d'obtenir espais

funcionals, estètics i ambientalment eficients.

33

16. No hem d’entendre, com algú ho vol fer entendre,

l’espai rural com integrant de l’espai natural.

L’espai rural és el dels camps i cultius, amb gent que

hi viu i que hi treballa conreant la terra o fent pasturar

els seus ramats, amb la seva història mil·lenària i els

seus costums. Pensem que la major part de boscos

de Catalunya són plantats i gestionats per l’home.

L’espai rural és més proper en quant a configuració a

l’espai urbà que no pas a l’espai natural, el qual hem

de protegir entre tots. L’espai rural simplement està

més proper geogràficament a l’espai natural.

34

35

17. El 2010 Pere Fraga en un seminari a Sóller va parlar de la paradoxa de la jardineria mediterrània que, davant de la necessitat de fer una jardineria més sostenible pel que fa a recursos, especialment l’aigua, recentment ha introduït força espècies mediterrànies al·lòctones, amb capacitat de naturalització més elevada a casa nostra. Sovint a més s’han introduït directament espècies

naturals amb tota la seva diversitat genètica, amb més potencial invasor.

La paradoxa és que un jardí per exemple de plantes menys mediterrànies, i per tant menys adaptades, presenta menys riscos que el d’un jardí de plantes mediterrànies australianes, xilenes o sud-africanes, més adaptades al nostre clima.

Però no hem d’oblidar que el jardí és un espai artificial on cultivem plantes més o menys domesticades.

36

18. No obstant totes les plantes que cultivem venen de viver. Hi ha vivers especialitzats que ens saben dir fins i tot

quina és la procedència geogràfica del material genètic que venen, la majoria saben el que venen, però n’hi ha alguns que en ocasions no ho saben o que amb prou feines saben diferenciar una espècie d’una altra.

I gairebé tots estan situats en àmbit rural, sovint propers a zones naturals.

Per això és tant important que els viveristes duguin a terme el codi de bones conductes.

I tots plegats hem de seguir un codi de conducta que eviti nous danys deguts a la introducció i cultiu de plantes al·lòctones perilloses.

37

Colofó

El coneixement, el seny i la prudència, la responsabilitat, la participació o complicitat han de ser la nostra font de treball per tal de trobar solucions locals a un problema d’escala global.

Des del món de la jardineria hem de participar activament en la conscienciació dels problemes que pot comportar la utilització d’espècies invasores.

Hem de canviar si cal les nostres pràctiques seguint el codi de bona conducta, sempre des del coneixement i de les experiències locals, sense haver de renunciar al significat profund dels conceptes “jardí” i “jardineria”.

38

Bibliografia

Bresch, C., Poncet, C. & Onesto, J.P. Évaluer le potentiel invasif de plantes ornementales en France méditerranéenne. P.H.M. – Revue Horticole (2009) nº 514 (juin): 32-35.

Capdevila, L. & Zilletti, B. Top 20: las 20 especies exóticas invasoras más dañinas presentes en España. León: Grupo Especialista en Invasiones Biológicas (GEIB), 2006.

Andreu, Jara & Pino, Joan & Sanchez, Belén: Anàlisi del resic d’expansió al medi natural de les plantes ornamentals invasores plantades als parcs i jardins de Barcelona. CREAF (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals) 2010.

Fraga, P. & Deltoro, V. La jardineria i les plantes invasores: alternatives i eines pràctiques per a la seva gestió. Seminari sobre Espècies Introduïdes i Invasores a les Illes Balears, Sóller (2010): 153-174.

Haddad, Y. Lutter contre les plantes exotiques envahissantes. P.H.M. – Revue Horticole (2007) nº 497 (déc.): 21-24.

Helping to prevent the spread of invasive non-native species. Horticultural code of practice. Londres: Department for Environment, Food and Rural Affairs, 2005.

Heywood, V. & Brunel, S. Código de conducta sobre horticultura y plantas invasoras. Estrasburg: Consell d’Europa, 2009.

Mandon-Dalger, I., Brot, F. & Borel, N. Impliquer la filière horticole dans la lutte contre les espèces envahissantes. 13eme Forum des Gestionnaires, Espèces Exotiques Envahissantes: une Menace Majeure pour la Biodiversité, París (2007): 8 pàg.

Páez de la Cadena, F. Historia de los estilos en jardinería. Madrid: Ed. Istmo, 1982.

Pyšek, P., Richardson, D.M., Rejmánek, M., Webster, G.L., Williamson, M. & Kirschner, J. Alien plants in checklists and floras: towards better communication between taxonomists and ecologists. Taxon (2004) 53 (1): 131-143.

Richardson, D.M., Pyšek, P., Rejmánek, M., Barbour, M.G., Panetta, F.D. & West, C.J. Naturalization and invasion of alien plants: concepts and definitions. Diversity and Distributions (2000) 6 (2) : 93-107.

Rubió i Tudurí, N.M. Del paraíso al jardín latino. Barcelona: Tusquets Ed.,1981.

Sanz, M., Dana, E.D. & Sobrino, E. (eds.) Atlas de las plantas alóctonas invasoras en España. Madrid: Ministerio de Medio Ambiente, Dirección General para la Biodiversidad, 2004.

Serra, M.T. Árboles y arbustos introducidos en Chile: criterios para estimar el caracter de planta invasora y/o naturalizada. Ambiente Forestal (2006) 1 (2): 31-41.