Les Hores Detingudes Ramon Solsona

5/13/2018 Les Hores Detingudes Ramon Solsona - slidepdf.com

http://slidepdf.com/reader/full/les-hores-detingudes-ramon-solsona 1/5

Servei Educatiu La Garrotxa. Assessors LIC.Pla d’Impuls a la Lectura

1

Quan vam sortir de l’hotel aquell matí de juliol, ni ella ni jo no ens

pensàvem que era el nostre últim dia. Mil vegades he rememorat lesúltimes hores, mil vegades n’he recreat tots els detalls. És una data que nose me’n va de la memòria. Ara, quatre anys després, em sembla que tottenia un caràcter premonitori que jo no vaig saber llegir.

Començar pel cementiri del Testaccio em va semblar aleshores una ideaesplèndida. No sabia que allà es clavava la punta del compàs del temps. Desd’aquell moment, ho sé ara, a cada minut que passava, s’anava tancant ensilenci la circumferència de la seva vida. La quietud d’aquell cementiri l’he

trobada moltes més vegades, però mai més no m’ha enganyat, sé ques’amaga darrera del sol aparentment plàcid i l’ombra dels arbresaparentment serens.

(...)

El tren es va aturar a Òstia Antica. Vam baixar uns quants turistes, no

gaires. Com si prèviament ens haguéssim posat d’acord, tots vam prendreel mateix camí. Ella anava al davant. Jo la seguia unes passes enrera.Cantaven totes les cigales i del sol baixava un raig de calor sufocant.

(...)

Vam entrar en unes excavacions sota el concert unànime de les cigales isota la mirada opaca d’un funcionari. A l’ombra d’un pi ella va consultar les

guies i els mapes i em va mostrar l’itinerari que havíem de fer. Vamcaminar per la Via Ostiense, jo per la vora i ella trepitjant el difícilempedrat. Li vaig fer veure que es podia torçar un peu, que les sandàlieseren un mal calçat. Em va dir que havíem anat a Òstia a fer exactamentallò, a trepitjar les mateixes lloses que havien prepitjat els romans, tanera que fossin emperadors com esclaus.

(...)




2

Vam travessar unes muralles inexistents per una porta inexistent. Per ami, una muralla és una paret gruixuda i alta. Per als arqueòlegs, n’hi ha

prou que en quedin traces per refer en hipòtesi tota l’arquitectura i total’ornamentació. Ella veia portes magnífiques carregades de marbre iestàtues eqüestres on jo només veia pedres i herba.

El decumanus començava en una esplanada amb algunes escultures. Mentre jo les fotografiava, vaig sentir que em cridava. Estava meravellada d’unllorer que havia crescut a dins d’un baladre. Certament era curiós, unbaladre de flors roses feia una rodona alta i ampla, al mig de la quals’alçava un llorer. Va dir:

-Mira on s’ha refugiat Dafne.

Va estar molta estona contemplant allò que no tenia previst a l’itinerari ique no suscitava la curiositat de ningú més. Ara em pregunto què hi veia,quina fabulació li suggeria aquella convivència de plantes diferents. D’unacosa estic segur, un llorer allà era molt més que un llorer, de la mateixamanera que, per a ella, una sargantana era, allà, una vaca sagrada. Vaarrencar unes fulles del llorer, les va rebregar i trinxar entre les mans. Vadir:

-Té. Ensuma.

Del baladre en va arrencar unes quantes flors i les va deixar al peu d’unaestàtua a la qual ja acabava de fer una fotografia. La tinc al davant. Ésuna Minerva incrustada en un bloc de marbre. Tenia el dia votiu, li vaigcomentar que ja havia robat flors al cementiri del Testaccio i em va

respondre que també en tenia per a mi. Em va posar entre els cabells unapetita flor groga que va arrencar d’una vora.

-Sembles un faune. Si portessis barba, t’ompliria la cara de flors.

Jo no he suportat mai el pèl a la cara ni dur els cabells llargs. Perinfluència dels internats, suposo. Ella també es va posar flors.

-Podem fer una orgia. Tu ets un faune i jo, una bacant.




3

Feia veure que ballava i que m’empaitava. Movia els braços estrafent unaodalisca.

Jo no reaccionava amb gràcia a aquestes expansions, però m’agradaven elsbiaixos enjogassats. Sorgien en els moments més imprevistos. Aleshoresera quan desplegava tot el seu encant, quan era més seductora. Podiaconvertir una visita a Òstia en un assumpte greu, transcendent, però eracapaç d’intercalar-hi els somriures més frescos. Dedicats a mi, penso ara.Si més no, me’ls apropio.

(...)

Viatjar, sortir per primera vegada seria un acte heroic que li dedicava, unaofrena espiritual. S’empescaria una excusa acadèmica. Sa germana se’npodia estranyar tant com volgués. Aniria a Roma.

No va anar a Roma. Ara, quatre anys després d’aquella mort, treballa acasa, corregint en àrdues galerades les lliçons que els ex-alumnes lidemanaven que publiqués. A la germana no li fa gens de gràcia que tingui elwhisky tan a mà. Ell ho nota. La germana, sempre tan soferta, es queixa.Diu que es cansa. Està esverat: i si es mor? Què farà sense la germana?Com viurà? Qui el cuidarà?

El dol li ha impedit d’estrènyer cap més dona entre les mans. Se sent, comAtis, voluntàriament emasculat. Després de practicar-ho tota la vida,pagar per l’amor ara li sembla innoble.

De tant en tant, va a l’Òpera i alguna vegada hi veu el doctor i el gendre.Al doctor se’l veu passat, amb cara de fatiga. Ara sent compassió per ell.

També ell se sent cansat. Amb tants anys com ha anat diàriament a lafacultat, no enyora gens les hores que hi va passar. No haver de ferclassses ni corregir exàmens ha estat un alliberament. Té ganes depublicar els papers d’una vegada per sentir-se jubilat del tot. No volestudiar més ni publicar res més. Li sobren llibres i li falta gent amb quiparlar de banalitats. Potser troba a faltar algú amb qui compartir leshores mortes que li han caigut al damunt.




4

L’altre dia, la mezzo es preguntava: “Che farò senza Euridice?” I horepetia planyívolament. Unes llàgrimes ventrudes li van rodolar galtesavall.

(...)

Amb el barret de palla a la mà, vaig recórrer carrers i vaig entrar i sortirde tot arreu sense que m’importés que fos un temple, unes termes o unbordell. Caminava de pressa, perquè em pessigava el neguit d’un malaverany. Em recordo a mi mateix intranquil preguntant per primera vegadaper ella a un matrimoni. No ens vam entendre. Vaig tornar al decumanus ivaig desfer tot el camí fins a la porta d’entrada. A tothom preguntava perella. Demanava en anglès per una dona amb un mocador als muscles. Dosconserges, separats un bon tros l’un de l’altre em van contestar amb elmateix posat de ves a mi què m’expliques. No en sabien res.

Em vaig trobar trepitjant alfals fora del recinte excavat. Vaig tornarenrera, desorientat. Vaig trobar una barana que protegia la boca d’unacisterna o una galeria subterrània. M’hi vaig abocar i alguna cosa es vamoure a dins. Em vaig sobresaltar i vaig cridar.

-Sóc jo! Sóc jo! No et moguis! Ara baixo!

Instantàniament vaig pensar que fent una de les seves exploracions haviacaigut en aquell forat. Vaig mirar a dins per distingir-hi una siluetahumana. Amb esforç vaig aconseguir identificar una pila de brossa. No esmovia res.

(...)

Vaig córrer tots els barris d’Òstia Antica diverses vegades, però sense

arribar a l’extrem on era ella. Em semblava que des d’on l’havia deixada noera gens probable que hagués agafat aquella direcció. Ningú no em va dirque allà també hi havia dolls, devia haver buscat a la guia a quins llocs n’hihavia. Allí era, a la casa d’Annio.

Quan em vaig adonar que hi havia un cap de ciutat on no l’havia buscadam’hi vaig dirigir i vaig fer el mateix que en els altres barris: escorcollarcada carrer, cada casa, cada habitació. Pujava escales d’accés prohibit,picava a la porta d’excavacions tancades amb clau, cridava el seu nom a

tots els pous i cisternes, mirava a dins de la brossa i les bardisses. Tres iquatre vegades vaig topar amb les mateixes persones. Les núvies, els




5

conserges, els estudiants d’arquitectura... Fins que vaig sentir un motoretque encara no havia sentit cap vegada. Eren uns treballadors que segavenles herbes que envaïen les ruïnes. Van parar les màquines perquè no em

sentien bé. Em va semblar que m’havien entès. Em van assenyalar unadirecció. Era la primera resposta aproximadament afirmativa que obtenia.El primer indici.

Vaig enfilar un carrer per on no havia passat en recerques anteriors.Aleshores vaig veure un moviment estrany. Nois i noies que em miravenamb cara d’esglai. Eren els mateixos que havíem vist prenent apuntsdisciplinadament. El guia els va ordenar que no es moguessin. Es va avançarcap a mi. Massa gravetat en el seu rostre, massa tensió en tot el grup. No

el vaig escoltar. Vaig llegir l’espant a totes les mirades. Un segon abans detombar el cap i veure-la, vaig sentir que el cor se’m partia.

Estava estirada, de costat, amb els plànols, les guies i el clauer per terra.Tenia les cames doblegades, el mocador a l’espatlla, la brusa una micaarremangada deixant veure un tros de tòrax. Li vaig alçar el cap sensevida. Tenia sang al coll i al clatell. Els braços li penjaven morts. Tenia elsulls tancats. Li vaig tapar la cara amb el barret de palla.

(...)

Abans de l’enterrament, li havien de fer l’autòpsia. El doctor va dir que nopatís, que era una simple formalitat. La ferida a la nuca no semblava prougreu per ocasionar la mort. No hi havia fractura de base de crani. Deviad’haver patit un col·lapse. Ara penso que ell mateix devia tenir moltsdubtes. Em consolava:

-No ha patit, ha mort a l’acte.

El forense va descobrir tres punts al peu esquerre. Un escurçó l’haviapicada almenys dues vegades. Potser més i tot, les sandàlies podien haveraturat alguna mossegada. Dos senyals que estaven separats per noumil·límetres eren d’una mateixa mossegada. Diuen que va morir de pressaperquè no es va arribar a formar un edema al peu. No va haver-hi temps.Una aturada càrdio-respiratòria la va fulminar. El doctor en coneix elsdetalls tècnics. Jo només sé que el cor no ho va resistir. Era un cor queaguantava una hora seguida nedant.

Ramon Solsona, Les hores detingudes , Quaderns Crema, Barcelona 1993.

Les Hores Detingudes Ramon Solsona

Documents

Transcript of Les Hores Detingudes Ramon Solsona