LES FRONTERES

DE LA POR

tripalas fronteras deDE LA POR.indd 1tripalas fronteras deDE LA POR.indd 1 16/2/12 10:55:2216/2/12 10:55:22

AGUSTÍN FERNÁNDEZ PAZ

LES FRONTERES DE LA POR

edebé

tripalas fronteras deDE LA POR.indd 3tripalas fronteras deDE LA POR.indd 3 16/2/12 10:55:2216/2/12 10:55:22

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, llevat d’excepció prevista per la Llei. Dirigeixi’s a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográfi cos - www.cedro.org) si necessita fotocopiar o escanejar fragments d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 45).

Títol original: As fronteiras do medo

© Agustín Fernández Paz, 2012

© Ed. Cat.: edebé, 2012Passeig de Sant Joan Bosco, 6208017 Barcelonawww.edebe.com

Directora de la col·lecció: Reina DuarteDisseny de cobertes: César FarrésFotografi a de portada: Hemera/Thinkstock© Traducció: Xavier Timoneda

1a edició, març 2012

ISBN 978-84-683-0433-5Dipòsit Legal: B. 32175-2011Imprès a EspanyaPrinted in SpainEGS - Rosari, 2 - Barcelona

tripalas fronteras deDE LA POR.indd 4tripalas fronteras deDE LA POR.indd 4 16/2/12 10:55:2216/2/12 10:55:22

En la inoblidable nit del 26 de març de 2009, als jardins de l’hotel Tre Vecchi, sota el cel estelat

de Bolonya, vaig prometre que escriuria aquest llibre a les persones que van compartir amb mi

aquelles hores felices. Helena Torres, Xan López Domínguez, Soedade Noia, Manel Cráneo,

Pinturero, Manolo Figueiras i Lluís Miquel Avián. La promesa és ja una realitat.

tripalas fronteras deDE LA POR.indd 5tripalas fronteras deDE LA POR.indd 5 16/2/12 10:55:2216/2/12 10:55:22

Vaig entrar, embruixat, i d’un munt cobert de teranyines en vaig agafar el volum més a mà i el vaig fullejar a l’atzar,

tremolant en llegir estranyes paraules que semblaven guardar algun secret, monstruós per a qui el descobrís.

H. P. Lovecraft: «El llibre», Fongs de Yuggoth

Una història que parlés dels misteriosos temors de la natura i que revelés el més intens dels terrors,

una història que creés en el lector la por de mirar al seu voltant, que glacés la sang i accelerés

els batecs del cor.

Mary W. Shelley: Prefaci, Frankenstein o el modern Prometeu

tripalas fronteras deDE LA POR.indd 7tripalas fronteras deDE LA POR.indd 7 16/2/12 10:55:2216/2/12 10:55:22

Índex

1. La Porta del Més Enllà .................................... 11 2. La veu de la sang ............................................. 49 3. Els Fills de Hamlet .......................................... 83

4. El pou ............................................................ 101

5. L’enigma del menhir ..................................... 133

6. La mirada de K .............................................. 153

tripalas fronteras deDE LA POR.indd 9tripalas fronteras deDE LA POR.indd 9 16/2/12 10:55:2216/2/12 10:55:22

LA PORTA DEL MÉS ENLLÀ

tripalas fronteras deDE LA POR.indd 11tripalas fronteras deDE LA POR.indd 11 16/2/12 10:55:2216/2/12 10:55:22

13

1

El viatger dels cabells rojos va arribar a la posada al capvespre del 17 d’octubre. Des del matí no havia

parat de caure una pluja menuda i persistent; però, a mitja tarda, el vent va canviar de direcció, va espantar els núvols que ens cobrien i va deixar el cel tan net com només es veu en els dies d’estiu. Jo estava ocupat a partir una càrrega de llenya que m’havien portat la tarda anterior, tan necessària per alimentar la llar de foc durant l’hivern inacabable, i únicament em vaig adonar de la seva arribada quan va aparcar el tot terreny que conduïa a l’esplanada davantera de la casa.

Vaig deixar la destral i em vaig aproximar amb passos lents al vehicle, un Range Rover de color negre que transmetia una impressió de seguretat i solidesa. L’home que en va baixar oferia un aspecte molt allunyat del que era habitual en els viatgers que s’apropaven a la meva posada. El primer que en cridava l’atenció eren els cabells i la barba, d’intens color roig, així com la seva primor extrema. Era alt; em treia gairebé mig cap, i això que jo no em considero petit. Tanmateix, un cop superada la primera impressió, el més cridaner

tripalas fronteras deDE LA POR.indd 13tripalas fronteras deDE LA POR.indd 13 16/2/12 10:55:2316/2/12 10:55:23

14

de la seva cara eren els ulls, d’un verd molt viu i amb una lluentor especial, capaç de provocar desassossec en qui els mirés.

—Bona tarda! —va saludar amb veu que pretenia ser amable, al mateix temps que m’oferia la mà—. No és fàcil trobar aquesta posada! Fa més d’una hora que faig voltes per les carreteres de la comarca, que semblen totes iguals si no es coneixen, sense trobar cap cartell indicador. Però l’important és que per fi sóc aquí.

L’home parlava la nostra llengua amb correcció, però resultava evident que procedia d’algun país es-tranger, com bé revelaven el seu accent i la defi cient pronúncia de certs sons. Vaig correspondre a la seva salutació i, de seguida, li vaig preguntar qui era i què el portava fi ns a la meva posada.

—Em dic Walter MacGregor i sóc escocès. La pri-mera part de la meva vida va transcórrer a Edimburg, però ja fa molts anys que resideixo a Londres. Sóc el propietari de la més coneguda casa d’antiguitats de la ciutat, The Old Times, a Portobello Road.

Com que jo no deia res, va afegir: —No exagero si afi rmo que constitueix una referèn-

cia arreu d’Europa; potser n’ha sentit a parlar alguna vegada. La meva feina és apassionant i m’obliga a viatjar durant uns quants mesos de l’any a la recerca de peces que la gent guarda ignorant l’abast del seu valor.

—I es pot saber què se li ha perdut a una persona tan important en aquest apartat llogaret de Galícia? —jo sóc més aviat sobri en paraules i m’incomodava que aquell home parlés tant, així com l’aire de sufi ciència

tripalas fronteras deDE LA POR.indd 14tripalas fronteras deDE LA POR.indd 14 16/2/12 10:55:2316/2/12 10:55:23

15

del seu discurs—. Perquè, si no l’he entès malament, vostè buscava la meva posada.

—Sí, la buscava. A Pousada das Antas! —va ex-clamar, alhora que assenyalava el rètol situat sobre la porta principal—. Fa més d’un mes que recorro les terres de Galícia, que em semblen fascinants, sobretot les de l’interior: O Cebreiro, Samos, San Es-tevo, Mondoñedo, Campo Lameiro... Estimo Escòcia amb passió, a les Highlands hi ha les meves arrels, però puc afi rmar que ja m’he enamorat per sempre d’aquestes terres.

—I quin és el motiu que l’ha portat fi ns aquí? —vaig insistir, irritat per no haver obtingut una resposta con-creta a les meves preguntes.

—El culpable de la meva arribada és el senyor Se-bastián Reigosa de Miranda, l’antiquari de Lugo al qual vostè sens dubte coneix. Fa uns dies, mentre menjàvem com déus al Mesón de Alberto, li vaig comentar el meu desig de gaudir d’una temporada de descans i aprofi tar-la per avançar en el llibre que vaig iniciar fa més de dos anys. Va ser ell qui em va aconsellar que, si volia tranquil·litat, m’apropés a aquestes terres del nord i busqués la seva posada —va callar uns instants i a continuació va afegir—: Falta saber si disposaria d’una habitació lliure per a mi.

—Estan lliures totes vuit, pot triar la que prefereixi —li vaig aclarir immediatament—. El senyor Reigosa de Miranda és amic i també client; ell i la seva esposa passen aquí la primera quinzena d’agost, sense fallar cap any. I no li ha mentit: pel que fa a la tranquil·litat, pocs llocs trobarà més plàcids que aquest.

tripalas fronteras deDE LA POR.indd 15tripalas fronteras deDE LA POR.indd 15 16/2/12 10:55:2316/2/12 10:55:23

16

—No comptava de ser l’únic hoste! —va exclamar, sense poder ocultar un somriure de satisfacció.

Després va observar novament la casa i va passejar la mirada pel paisatge dels voltants, cada cop més desdibuixat per les ombres.

—Fins fa uns dies encara va haver-hi hostes —vaig comentar—. D’ara endavant el temps és fred i els dies, curts. Això retreu la gent. Només de tant en tant apa-reix algú com vostè. És diferent en els mesos que van de maig a octubre; llavors és quan la posada s’omple i em veig obligat a rebutjar molts dels viatgers que m’arriben.

—Així que estarem sols vostè i jo?—De nit, serà així —vaig confi rmar, sense poder

evitar una ombra d’inquietud—. Als matins vénen a treballar dues dones, l’Ermitas i la Xoana, que s’encar-reguen de la cuina i de la neteja de les habitacions. I a les tardes mai no falten alguns veïns que s’apropen fi ns aquí a matar les hores. Ja els anirà coneixent a tots.

L’escocès va semblar que es donava per satisfet amb les meves explicacions. Va pujar al seu vehicle i va maniobrar per col·locar-lo al costat de la porta d’entrada. Després en va baixar i em va demanar que l’ajudés a traslladar l’equipatge fi ns al que seria el seu dormitori. Es tractava d’un voluminós bagul de fusta envernissada, reforçat amb cantoneres i ferramentes de metall. El vam pujar per les escales fi ns al primer pis, amb força difi cultats, ja que pesava molt. Un cop a dalt, li vaig ensenyar les cinc habitacions disponibles en aquell pis, molt millors que les tres de la planta baixa. En contra del que jo suposava, va triar la que donava

tripalas fronteras deDE LA POR.indd 16tripalas fronteras deDE LA POR.indd 16 16/2/12 10:55:2316/2/12 10:55:23

17

a la part de darrere de la casa, menys lluminosa i més freda, i va descartar les altres, tant les de la façana com les orientades a l’oest, que disposaven de l’avantatge afegit de la galeria.

Vam carregar després el bagul fi ns al dormitori triat. El primer que va fer quan l’hi vam posar va ser obrir les dues fulles de la balconada i abocar-se a l’exterior. Malgrat el cel sense núvols, la claredat era escassa i ja es percebia la proximitat de la nit. La roureda co-mençava a uns trenta metres de l’edifi ci i s’estenia, espessa i ombrívola, fi ns al vessant del turó das Antas. Un paisatge limitat, i fi ns i tot opressiu, que contrastava amb l’horitzó ampli i dilatat de les altres habitacions. Però l’escocès semblava encantat amb la seva tria, així que l’assumpte quedava resolt.

—Com ja li he dit, les cuineres només treballen als matins. No és gran cosa el que li puc oferir —li vaig indicar, abans de deixar-lo sol—. Si li sembla bé, soparem a les nou, tret que l’urgeixi la gana i vulgui fer-ho abans.

—Les nou és una bona hora. Mentrestant, endreçaré totes les meves pertinences. I potser m’estiraré una mica al llit, que estic cansat de conduir durant tota la tarda.

Me’n vaig acomiadar i vaig baixar a guardar al rafal la llenya que havia partit. Després em vaig asseure al banc de pedra de l’entrada, sense poder-me apartar del cap la imatge de l’estrany hoste que m’acompanyaria en els propers dies. No era la primera vegada que rebia persones com l’escocès, individus que em provocaven una persistent sensació de desassossec, però sempre es

tripalas fronteras deDE LA POR.indd 17tripalas fronteras deDE LA POR.indd 17 16/2/12 10:55:2316/2/12 10:55:23

18

tractava de gent de pas, que s’allotjava dos o tres dies a la posada i després continuava el seu camí. Walter MacGregor, pel que m’havia dit, tenia la intenció de quedar-se amb mi un temps indefi nit, i aquesta particu-laritat em provocava una inquietud que no aconseguia apartar del pensament.

Poc abans de les nou vaig parar la taula on soparíem i vaig improvisar uns plats lleugers per complementar la carn entatxonada que m’havia deixat l’Ermitas: una truita de patates, un plat de llesques de pernil, formatge fresc i codonyat. Amb això i una ampolla de bon vi n’hi hauria prou.

Comptava de portar jo la conversa i aconseguir més dades sobre l’escocès, però va ser ell qui no va parar de preguntar durant el sopar i el llarg temps de la sobretaula. I així, em vaig trobar explicant-li la història de la casa, on ja havien viscut quatre genera-cions de la meva família. Havia estat el meu besavi qui l’havia construït, l’any 1870, i qui havia obert la posada per acollir els traginers que passaven amb els seus carros camí de Lugo. Després, la tradició havia continuat de pares a fi lls, fi ns a arribar a les meves mans.

—No vull ser impertinent, però vostè sembla que és solter —va comentar, un cop fi nalitzada la meva història—. No li preocupa que desaparegui aquesta tradició en no haver-hi ningú que la continuï?

—Tampoc no sóc tan gran. Encara no he perdut l’esperança de casar-me —vaig respondre, molest pel fet que la conversa toqués temes tan personals. Què

tripalas fronteras deDE LA POR.indd 18tripalas fronteras deDE LA POR.indd 18 16/2/12 10:55:2316/2/12 10:55:23

19

li importava a ell la meva vida?—. I espero tenir la fortuna de disposar d’un hereu en el futur.

—A Pousada das Antas! —va pronunciar l’escocès amb veu emfàtica, dilatant en el temps cadascuna de les paraules—. Encara no m’ha explicat per què l’hostal té aquest nom.

—Doncs perquè a mig quilòmetre d’aquí es troba el turó que es veu des de la balconada de la seva ha-bitació, més enllà de la roureda. L’anomenen turó das Antas perquè en el seu vessant hi ha cinc d’aquestes construccions, encara ben conservades.

—Disculpi la meva ignorància. Què és una anta? —Si li dic el terme amb el qual se solen esmentar

en els llibres, segurament no li resultarà desconegut. Anta és com anomenen a Galícia els dòlmens, que en altres llocs d’aquest país també reben el nom de mámoas. Ja sap què vull dir: aquelles construccions que s’erigien fa milers d’anys per enterrar els morts i honrar-ne la memòria.

—Els dòlmens, com no els he de conèixer! —va exclamar entusiasmat el meu hoste—. Sóc escocès, i suposo que ja coneix l’abundància de dòlmens, cromlecs i menhirs, tant a la Gran Bretanya com a Irlanda. Des de Londres, a poc més d’una hora de viatge, qualsevol persona pot apropar-se al cromlec de Stonehenge, el més important monument megalític que es conserva, com vostè segurament no ignora.

Va resultar que Walter MacGregor era un especialista en qüestions referides als monuments megalítics. Com si estigués impartint una conferència, va començar a parlar de la importància d’aquelles «catedrals de pedra»

tripalas fronteras deDE LA POR.indd 19tripalas fronteras deDE LA POR.indd 19 16/2/12 10:55:2316/2/12 10:55:23

20

—així les va anomenar ell— i dels misteris que encara avui amagaven. Jo el sentia dissertar, a cada minut amb més entusiasme, de les meravelles que es podien trobar al llarg de tota l’Europa atlàntica, des de Stonehenge fi ns a les impressionants alineacions de menhirs de Carnac. L’escocès, que va afi rmar que havia llegit tot el que s’havia escrit sobre els megàlits, em va explicar que, per als humans que els havien construït, l’interior d’un dolmen constituïa un centre del món, un lloc sa-grat i misteriós on es podien comunicar amb els déus del més enllà i els esperits dels morts. Aquesta era la raó que a les llegendes que hi estaven relacionades apareguessin sempre éssers sobrenaturals posseïdors d’una força divina o d’una energia diabòlica.

De sobte va callar, com si l’assaltés la sospita d’haver parlat massa. Va inclinar el cap i va semblar que es concentrés a examinar les vetes dibuixades a la superfície de la taula. Així es va estar uns quants minuts, durant els quals jo tampoc no vaig pronunciar ni una paraula.

—Així que tenim diversos dòlmens aquí a prop? —va comentar, després d’un llarg silenci—. Em sento afortunat, és un regal sorprenent! Espero poder explo-rar-los en els propers dies.

—En realitat, en són cinc —vaig precisar—. Són tots al vessant del turó, a la mateixa altura, com si formessin un cercle al voltant del cim.

Vaig creure que el MacGregor continuaria estirant aquell fi l, en el qual havia demostrat que era un verita-ble expert, però va decidir canviar de tema i, sense que jo li ho preguntés, es va sentir obligat a informar-me

tripalas fronteras deDE LA POR.indd 20tripalas fronteras deDE LA POR.indd 20 16/2/12 10:55:2316/2/12 10:55:23

21

amb més detall sobre la seva vida i els negocis que regentava.

Vam estar xerrant fi ns que, cap a les dotze, vam decidir retirar-nos a dormir. Ell se’n va anar corredor enllà i jo em vaig fi car a la meva habitació, que era una de les dues que donen a la façana. Com que ocupàvem dormitoris als extrems de l’edifi ci, estàvem separats pel llarg passadís que naixia a les escales i s’acabava a la cambra de l’escocès.

Quan a les tres de la matinada em vaig aixecar per baixar a la cuina a buscar una gerra d’aigua, vaig comprovar que el llum de la seva habitació continuava encès, ja que estava il·luminada la fi nestrella de vidre opac que tenien totes les portes a la part superior. Cansat, devia estar-ne, però no ho demostrava. Què dimonis feia a aquelles hores?

tripalas fronteras deDE LA POR.indd 21tripalas fronteras deDE LA POR.indd 21 16/2/12 10:55:2316/2/12 10:55:23