Les empremtes de la repressió
1
Plaça central .5 4. Plaça central DIJOUS 20 DE FEBRER DEL 2014 cetrencada @cetrencadaUPF DIJOUS 20 DE FEBRER DEL 2014 cetrencada @cetrencadaUPF durant la dictadura. L’Adonio, un dels fundadors de CC.OO., va ser detingut fins a set vegades des de 1961. L’últim cop, el 1973, en una acció en què estava involucrat el bisbe de Barcelona: “Em van pe- gar tant que en arribar a la presó pesava 37 quilograms. Si no em van torturar allà mateix va ser per- què necessitaven la meva confes- sió de manera immediata”. Amb la mort de Franco es van obrir petits espais de llibertat que, segons Francisco Téllez, ca- lia “conquerir donant-te a conèi- xer com a comunista per tal de co- mençar a construir la democràcia i el socialisme”. És per això que la Guàrdia Civil el va arrestar el 12 de desembre de 1975, i el va conver- tir en el primer detingut del reg- nat de Joan Carles I. El van tortu- rar dues nits senceres. “Érem con- seqüents amb les coses que fèiem. Estàvem al partit perquè crèiem que era possible derrocar la dic- tadura. Aquests pensaments em van ajudar a sobreviure”, recorda. Malgrat les veus que expliquen que la Transició va ser una eta- pa de consens, per a Pelai Pagés, doctor en Història Contemporà- nia de la UB, “el mite de la Trans- ició pacífica busca només legiti- mar el monarca, hereu de Fran- co, com a figura de consens i es- tabilitat”. Reforcen aquesta visió les dades del també historiador Sánchez Soler, que xifra el perí- ode entre 1975 i 1983 amb 591 morts per violència política, 188 dels quals van ser responsabilitat de les institucions. L’extrema dreta va jugar un paper important durant aquest període.“Aquests grups van actu- ar amb impunitat. Moltes vega- des per la vinculació amb les ins- titucions del règim”, continua ex- plicant Pelai Pagés. El règim sem- pre va voler portar la Transició per les seves vies. Un altre exemple és l’assassinat de l’estudiant Yolanda González per part de Fuerza Nue- va l’any 1980. “El problema bàsic de la Transi- ció és que no hi va haver una rup- tura amb els estaments franquis- tes –cossos policials i poders judi- cials–, sobretot en el sentit de de- purar aquells elements més radi- calment franquistes i totalitaris”, sentencia l’historiador. D’aques- Les empremtes de la repressió Testimonis d’una qüestió encara polèmica “La tortura és una pràctica gene- ralitzada a l’estat espanyol”. Així ho afirma el portaveu de la Co- ordinadora, Jorge del Cura. “S’es- tén per tot l’Estat, la practiquen funcionaris de tots els cossos en- carregats de la custòdia de perso- nes privades de llibertat i afecta la totalitat de la població, amb in- dependència del sexe, l’edat i la motivació”, explica. Per la seva banda, des d’Amnistia Internaci- onal no creuen que els maltracta- ments a mans de funcionaris es- panyols siguin una pràctica ha- bitual. Però en l’informe Sal en la herida (2007), l’organització pro drets humans nega “que consti- tueixin fets aïllats i que els seus autors només siguin uns quants agents de policia deshonestos”. Tanmateix, els diferents cossos de policia reiteren la teoria de la po- ma podrida, és a dir, que són ca- sos excepcionals. Una pràctica no tan llunyana Els maltractaments, la brutalitat policial o la tortura sorgeixen, se- gons víctimes i experts, quan l’Es- tat ha de protegir-se dels sectors que qüestionen la seva legitimitat. Les principals funcions d’aquestes pràctiques són, segons diferents experts, obtenir informació, coac- cionar tant el torturat com el seu entorn a més d’un caràcter venja- tiu per part dels torturadors. La lluita antifranquista va dei- xar nombrosos represaliats, com Adonio González i Francisco Té- llez, militants del Partit Socialis- ta Unificat de Catalunya (PSUC) Un total de 6.094 persones han denunciat des del 2004 fins al 2012 situacions de tortura o maltractaments a l’estat espanyol, 1.204 a Catalunya, segons que publica la Coordinadora per la Prevenció i Denúncia de la Tortura (CPDT) en els seus informes anuals. Des del franquisme fins a l’actualitat aquest fenomen ha anat evolucionant i així ho relaten cinc testimonis de períodes diferents. GABRIEL UBIETO AINA VALLDAURA GERARD VILÀ ta manera, avui ens trobem que, entre els anys 2006 i 2011, Emi- lio Hellín Moro, a qui s’atribueix la mort de l’estudiant, va ser con- tractat com a assessor de la policia. Repressió independentista La dissidència política pro demo- cràcia que no va acceptar els pac- tes de l’any 1978 va continuar la seva lluita focalitzada en la qües- tió nacional (l’independentisme basc i català) i el model social de l’Estat. Aquest reportatge se cen- tra en el cas català i no aborda el conflicte basc atesa la seva com- plexitat. Els anys noranta van ser un pe- ríode durant el qual l’estat espa- nyol volia internacionalitzar la normalització democràtica amb actes com l’Exposició de Sevilla 92 o els Jocs Olímpics de Barcelo- na. Aquell mateix any s’engega- va l’Operación Garzón, una ofen- siva que va colpejar directament l’esquerra independentista cata- lana. L’objectiu oficial era l’orga- nització Terra Lliure, però des de sectors polítics poc sospitosos de radicalisme, l’expresident Jordi Pujol va admetre que les deten- cions van anar “més enllà del cer- cle terrorista”, tal com va decla- rar en aquell moment. El resultat: 45 detinguts, 25 jutjats i 18 con- demnats. Disset dels detinguts per la Guàrdia Civil van denunciar tortures; Ramón López va ser un d’ells. En aquell moment forma- va part del secretariat general del Moviment de Defensa de la Ter- ra (MDT). “Volien tallar d’arrel la potencialitat del moviment i re- forçar la imatge de pau social que no acceptàvem”, assegura López. L’1 de juliol de 1992 va ser detin- gut per la Guàrdia Civil i se li va aplicar la llei antiterrorista. “Vaig ser torturat durant tota la nit de la detenció i els cinc dies d’inco- municació –en aquell moment el màxim legal– a l’Audiència Naci- onal de Madrid”, explica. El cas dels 17 independentistes és un exemple de l’evolució dels mètodes de la tortura sota la de- mocràcia. Segons els experts, es va passar de l’anomenada pràc- tica “bruta” a la “neta” (que in- clou la coneguda com a tècnica de “la bossa”, denunciada per Ra- món López, que no deixa rastre). La denúncia per suposades tor- tures de López és només una de les 17 presentades pels indepen- dentistes que van ser desestima- des pels tribunals espanyols. L’any 2004, però, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va con- demnar l’estat espanyol per inves- tigació ineficient. Proves que en el cas del secretari de l’MDT po- drien haver estat determinants, fiança envers els Mossos: “Al fi- nal els sindicats de policia con- fonen l’obligació de defensar els drets laborals d’un col·lectiu amb el corporativisme”. On coincideixen ambdues parts és en la necessitat de dotar de càmeres els espais de reclusió dels detinguts. Anadón assegura que “si hi hagués càmeres als cot- xes patrulla, tal com hem dema- nat, no hi hauria cap controvèr- sia en el cas de Juan Andrés Bení- tez”. En aquesta línia es manifes- ta el portaveu del Sindicat Unifi- cat de Policies, José María Benito, que reivindica càmeres per als més de 200 centres de la Policia Naci- onal “com a garantia tant per als detinguts com per als mateixos policies”. En relació amb aquest punt Iñaki Rivera, director de l’OSPDH, es mostra escèptic davant aques- ta declaració i recorda les protes- tes dels sindicats de policia quan l’exconseller Saura va col·locar cà- meres a les comissaries. Assegu- ra, a més, que “la impunitat se- gueix” a causa del complet aïlla- ment de l’interior d’una comissa- ria. Espai on no hi ha testimonis que puguin declarar a favor de la com els informes mèdics del seu ingrés a la presó, van desaparèixer. Rocío Miralles, col·laboradora de l’Institut de Drets Humans de Catalunya, ha estudiat les deu sen- tències condemnatòries del TEDH contra Espanya en referència a “investigació ineficient”. Deter- mina que “el problema de la tor- tura a Espanya es troba, no en el fet que siguin pràctiques sistemà- tiques, sinó que el sistema acaba permetent aquestes situacions”. En relació amb el règim d’inco- municació, Iñaki Rivera (OSPDH) afirma: “Fa 30 anys que dema- nem a Espanya que es derogui. Actualment pot arribar als 13 di- es d’incomunicació absoluta. Hi ha temps suficient de cosir i des- cosir una persona. A més, sense la possibilitat d’una visita d’un met- ge de confiança, familiars o repre- sentants diplomàtics”. Els moviments socials i la crisi En l’actualitat les denúncies de suposada brutalitat policial con- tinuen presents en les diferents mobilitzacions socials. És el cas de l’activista H.L., que per motius personals no s’ha volgut identifi- car amb el seu nom real, detingut durant una vaga general recent i que va estar més d’un mes en pre- só preventiva a l’espera de judici. Diverses associacions jurídiques van denunciar en aquesta dilació una vulneració de la presumpció d’innocència i del principi de res- ponsabilitat individual, en veure en la seva retenció la “criminalit- zació preventiva de la protesta”. En aquesta direcció, un cas marcat per un fort ressò mediàtic va ser el del periodista Bertran Ca- zorla, que considera que va ser de- tingut no per ser periodista, sinó per la seva condició de ciutadà quan es va quedar mirant el que considera que era una detenció “incorrecta” per part d’uns agents de Ciutat Vella. Cazorla ha inter- posat una denúncia contra els Mossos d’Esquadra per maltrac- taments i vexacions. La seva versió contrasta amb la que dóna el portaveu del Sindicat de Mossos d’Esquadra (SAP), Va- lentí Anadón, qui assegura que el procés d’arrest d’una persona es- tà enterament regulat. Per al pe- riodista, però, hi ha una descon- víctima , “tan sols un grup nom- brós de funcionaris que declaren corporativament ajudant-se en- tre si”, afegeix. Així doncs, sosté la idea que el fenomen de la tortura “té una doble cara”. En una, “la mateixa barbàrie de cometre la tortura en si, i en l’altra, la total impunitat en la qual viu, que genera una do- ble victimització per a la perso- na”, assenyala. Una de les arrels on rau la im- punitat és el desequilibri entre torturat i torturador, assenyala Rivera. “No es troben en situació d’igualtat i és per aquesta condi- ció que s’hauria de trencar la càr- rega de la prova, per la qual és la víctima qui ha de presentar totes les proves dels fets”. El suport popular juga també un paper clau per entendre la im- punitat. Segons una enquesta de la BBC del 2006 feta a 27 països, entre ells l’estat espanyol, un terç de la població “dóna suport a la tortura en alguns casos”. En última instància, l’indult Aconseguir una sentència con- demnatòria no és la fi del procés. L’indult* permet rehabilitar po- licies condemnats per mala pra- xi. Un exemple sonat va ser el del 2007 pel doble indult als cinc Mossos d’Esquadra condemnats per maltractament a Lucian Pa- duraru. “Sembla que de vegades no tinguem dret al fet que se’ns apliqui l’indult”, justifica Valen- tí Anadón, del SAP-UGT, alhora que afirma que “un indult s’ha d’argumentar mínimament. S’ha de sustentar amb alguna cosa”. Posició contrària a la del seu homòleg del SUP, José María Be- nito, que considera que “l’indult no té cap raó de ser. Un policia condemnat per tortures hauria de ser expulsat immediatament del cos. En això hauríem d’avançar”. La fórmula de l’indult no és una pràctica puntual. Per citar al- guns dels casos històrics més des- tacats, els guàrdies civils Sánchez Corbí i Cuevas Carretero van ser indultats per tortures i posterior- ment ascendits. Un altre exem- ple il·lustratiu és el múltiple per- dó del 2000 a onze policies nacio- nals i tres guàrdies civils condem- nats per tortures. ··· Conversant Adonio González (esquerra) conversa amb Bertran Cazorla (dreta) a l’Arc de Triomf de Barcelona / PAULA SOLANAS Rafael Ribó SÍNDIC DE GREUGES “A les presons noves sí que hi ha una correcta instal·lació de càmeres de videovigilància, d’altres s’està habilitant, però en les més antigues ens hem trobat amb bastants espais cecs. Quan ens arriba alguna queixa de presumpte maltractament, curiosament es donen en aquests punts cecs” Ha dit… Francisco Téllez DETINGUT I TORTURAT EL 1975 «El pitjor de la tortura era quan amenaçaven de fer el mateix a la meva dona si no m’inculpava i denunciava la resta de companys» Ramón López DETINGUT EN L’OPERACIÓ GARZÓN «L’exemple més clar de tortura neta és la pràctica de la bossa. No deixa marques però t’asfixia» H.L. DETINGUT EN UNA VAGA GENERAL «A part de les agressions verbals i físiques durant la detenció, recordo el tracte deshumanitzat. Em sentia com un paquet» Els testimonis… “Si no confiem en la policia no tindrem una democràcia de qualitat” VALENTÍ ANADÓN, SAP-UGT ( * ) Indult: mesura de gràcia “de caràcter excepcional” que consisteix en la remissió total o parcial de les penes dels condemnats, tot i que no cancel·la els antecedents. “A les acadèmies hi ha una carència de formació en drets humans” JOSÉ MARÍA BENITO, SUP
-
Upload
ainavalldau -
Category
Documents
-
view
213 -
download
1
description
Reportatge de Gabriel Ubieto, Gerard Vilà i Aina Valldaura. Publicat al suplement Ç del diari El Punt /Avui ( 20 febrer 22014)
Transcript of Les empremtes de la repressió
Plaça central.54.Plaça central DIJOUS20 DE FEBRER DEL 2014
cetrencada@cetrencadaUPF
DIJOUS20 DE FEBRER DEL 2014
cetrencada@cetrencadaUPF
durant la dictadura. L’Adonio, un dels fundadors de CC.OO., va ser detingut fins a set vegades des de 1961. L’últim cop, el 1973, en una acció en què estava involucrat el bisbe de Barcelona: “Em van pe-gar tant que en arribar a la presó pesava 37 quilograms. Si no em van torturar allà mateix va ser per-què necessitaven la meva confes-sió de manera immediata”.
Amb la mort de Franco es van obrir petits espais de llibertat que, segons Francisco Téllez, ca-lia “conquerir donant-te a conèi-xer com a comunista per tal de co-mençar a construir la democràcia i el socialisme”. És per això que la Guàrdia Civil el va arrestar el 12 de desembre de 1975, i el va conver-tir en el primer detingut del reg-nat de Joan Carles I. El van tortu-rar dues nits senceres. “Érem con-seqüents amb les coses que fèiem. Estàvem al partit perquè crèiem que era possible derrocar la dic-tadura. Aquests pensaments em van ajudar a sobreviure”, recorda.
Malgrat les veus que expliquen que la Transició va ser una eta-pa de consens, per a Pelai Pagés, doctor en Història Contemporà-nia de la UB, “el mite de la Trans-ició pacífica busca només legiti-mar el monarca, hereu de Fran-co, com a figura de consens i es-tabilitat”. Reforcen aquesta visió les dades del també historiador Sánchez Soler, que xifra el perí-ode entre 1975 i 1983 amb 591 morts per violència política, 188 dels quals van ser responsabilitat de les institucions.
L’extrema dreta va jugar un paper important durant aquest període.“Aquests grups van actu-ar amb impunitat. Moltes vega-des per la vinculació amb les ins-titucions del règim”, continua ex-plicant Pelai Pagés. El règim sem-pre va voler portar la Transició per les seves vies. Un altre exemple és l’assassinat de l’estudiant Yolanda González per part de Fuerza Nue-va l’any 1980.
“El problema bàsic de la Transi-ció és que no hi va haver una rup-tura amb els estaments franquis-tes –cossos policials i poders judi-cials–, sobretot en el sentit de de-purar aquells elements més radi-calment franquistes i totalitaris”, sentencia l’historiador. D’aques-
Les empremtes de la repressióTestimonis d’una qüestió encara polèmica
“La tortura és una pràctica gene-ralitzada a l’estat espanyol”. Així ho afirma el portaveu de la Co-ordinadora, Jorge del Cura. “S’es-tén per tot l’Estat, la practiquen funcionaris de tots els cossos en-carregats de la custòdia de perso-nes privades de llibertat i afecta la totalitat de la població, amb in-dependència del sexe, l’edat i la motivació”, explica. Per la seva banda, des d’Amnistia Internaci-onal no creuen que els maltracta-ments a mans de funcionaris es-panyols siguin una pràctica ha-bitual. Però en l’informe Sal en la herida (2007), l’organització pro drets humans nega “que consti-tueixin fets aïllats i que els seus autors només siguin uns quants agents de policia deshonestos”. Tanmateix, els diferents cossos de policia reiteren la teoria de la po-ma podrida, és a dir, que són ca-sos excepcionals.
Una pràctica no tan llunyana Els maltractaments, la brutalitat policial o la tortura sorgeixen, se-gons víctimes i experts, quan l’Es-tat ha de protegir-se dels sectors que qüestionen la seva legitimitat. Les principals funcions d’aquestes pràctiques són, segons diferents experts, obtenir informació, coac-cionar tant el torturat com el seu entorn a més d’un caràcter venja-tiu per part dels torturadors.
La lluita antifranquista va dei-xar nombrosos represaliats, com Adonio González i Francisco Té-llez, militants del Partit Socialis-ta Unificat de Catalunya (PSUC)
Un total de 6.094 persones han denunciat des del 2004 fins al 2012 situacions de tortura o maltractaments a l’estat espanyol, 1.204 a Catalunya, segons que publica la Coordinadora per la Prevenció i Denúncia de la Tortura (CPDT) en els seus informes anuals. Des del franquisme fins a l’actualitat aquest fenomen ha anat evolucionant i així ho relaten cinc testimonis de períodes diferents.
GABRIEL UBIETO AINA VALLDAURAGERARD VILÀ
ta manera, avui ens trobem que, entre els anys 2006 i 2011, Emi-lio Hellín Moro, a qui s’atribueix la mort de l’estudiant, va ser con-tractat com a assessor de la policia.
Repressió independentistaLa dissidència política pro demo-cràcia que no va acceptar els pac-tes de l’any 1978 va continuar la seva lluita focalitzada en la qües-tió nacional (l’independentisme basc i català) i el model social de l’Estat. Aquest reportatge se cen-tra en el cas català i no aborda el conflicte basc atesa la seva com-plexitat.
Els anys noranta van ser un pe-ríode durant el qual l’estat espa-
nyol volia internacionalitzar la normalització democràtica amb actes com l’Exposició de Sevilla 92 o els Jocs Olímpics de Barcelo-na. Aquell mateix any s’engega-va l’Operación Garzón, una ofen-siva que va colpejar directament l’esquerra independentista cata-lana. L’objectiu oficial era l’orga-nització Terra Lliure, però des de sectors polítics poc sospitosos de
radicalisme, l’expresident Jordi Pujol va admetre que les deten-cions van anar “més enllà del cer-cle terrorista”, tal com va decla-rar en aquell moment. El resultat: 45 detinguts, 25 jutjats i 18 con-demnats. Disset dels detinguts per la Guàrdia Civil van denunciar tortures; Ramón López va ser un d’ells. En aquell moment forma-va part del secretariat general del Moviment de Defensa de la Ter-ra (MDT). “Volien tallar d’arrel la potencialitat del moviment i re-forçar la imatge de pau social que no acceptàvem”, assegura López. L’1 de juliol de 1992 va ser detin-gut per la Guàrdia Civil i se li va aplicar la llei antiterrorista. “Vaig ser torturat durant tota la nit de la detenció i els cinc dies d’inco-municació –en aquell moment el
màxim legal– a l’Audiència Naci-onal de Madrid”, explica.
El cas dels 17 independentistes és un exemple de l’evolució dels mètodes de la tortura sota la de-mocràcia. Segons els experts, es va passar de l’anomenada pràc-tica “bruta” a la “neta” (que in-clou la coneguda com a tècnica de “la bossa”, denunciada per Ra-món López, que no deixa rastre).
La denúncia per suposades tor-tures de López és només una de les 17 presentades pels indepen-dentistes que van ser desestima-des pels tribunals espanyols. L’any 2004, però, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va con-demnar l’estat espanyol per inves-tigació ineficient. Proves que en el cas del secretari de l’MDT po-drien haver estat determinants,
fiança envers els Mossos: “Al fi-nal els sindicats de policia con-fonen l’obligació de defensar els drets laborals d’un col·lectiu amb el corporativisme”.
On coincideixen ambdues parts és en la necessitat de dotar de càmeres els espais de reclusió dels detinguts. Anadón assegura que “si hi hagués càmeres als cot-xes patrulla, tal com hem dema-nat, no hi hauria cap controvèr-sia en el cas de Juan Andrés Bení-tez”. En aquesta línia es manifes-ta el portaveu del Sindicat Unifi-cat de Policies, José María Benito, que reivindica càmeres per als més de 200 centres de la Policia Naci-onal “com a garantia tant per als
detinguts com per als mateixos policies”.
En relació amb aquest punt Iñaki Rivera, director de l’OSPDH, es mostra escèptic davant aques-ta declaració i recorda les protes-tes dels sindicats de policia quan l’exconseller Saura va col·locar cà-meres a les comissaries. Assegu-ra, a més, que “la impunitat se-gueix” a causa del complet aïlla-ment de l’interior d’una comissa-ria. Espai on no hi ha testimonis que puguin declarar a favor de la
com els informes mèdics del seu ingrés a la presó, van desaparèixer.
Rocío Miralles, col·laboradora de l’Institut de Drets Humans de Catalunya, ha estudiat les deu sen-tències condemnatòries del TEDH contra Espanya en referència a “investigació ineficient”. Deter-mina que “el problema de la tor-tura a Espanya es troba, no en el fet que siguin pràctiques sistemà-tiques, sinó que el sistema acaba permetent aquestes situacions”.
En relació amb el règim d’inco-municació, Iñaki Rivera (OSPDH) afirma: “Fa 30 anys que dema-nem a Espanya que es derogui. Actualment pot arribar als 13 di-es d’incomunicació absoluta. Hi ha temps suficient de cosir i des-cosir una persona. A més, sense la possibilitat d’una visita d’un met-ge de confiança, familiars o repre-sentants diplomàtics”.
Els moviments socials i la crisiEn l’actualitat les denúncies de suposada brutalitat policial con-tinuen presents en les diferents mobilitzacions socials. És el cas de l’activista H.L., que per motius personals no s’ha volgut identifi-car amb el seu nom real, detingut durant una vaga general recent i que va estar més d’un mes en pre-só preventiva a l’espera de judici. Diverses associacions jurídiques van denunciar en aquesta dilació una vulneració de la presumpció d’innocència i del principi de res-ponsabilitat individual, en veure en la seva retenció la “criminalit-zació preventiva de la protesta”.
En aquesta direcció, un cas marcat per un fort ressò mediàtic va ser el del periodista Bertran Ca-zorla, que considera que va ser de-tingut no per ser periodista, sinó per la seva condició de ciutadà quan es va quedar mirant el que considera que era una detenció “incorrecta” per part d’uns agents de Ciutat Vella. Cazorla ha inter-posat una denúncia contra els Mossos d’Esquadra per maltrac-taments i vexacions.
La seva versió contrasta amb la que dóna el portaveu del Sindicat de Mossos d’Esquadra (SAP), Va-lentí Anadón, qui assegura que el procés d’arrest d’una persona es-tà enterament regulat. Per al pe-riodista, però, hi ha una descon-
víctima , “tan sols un grup nom-brós de funcionaris que declaren corporativament ajudant-se en-tre si”, afegeix.
Així doncs, sosté la idea que el fenomen de la tortura “té una doble cara”. En una, “la mateixa barbàrie de cometre la tortura en si, i en l’altra, la total impunitat en la qual viu, que genera una do-ble victimització per a la perso-na”, assenyala.
Una de les arrels on rau la im-punitat és el desequilibri entre torturat i torturador, assenyala Rivera. “No es troben en situació d’igualtat i és per aquesta condi-ció que s’hauria de trencar la càr-rega de la prova, per la qual és la víctima qui ha de presentar totes les proves dels fets”.
El suport popular juga també un paper clau per entendre la im-punitat. Segons una enquesta de la BBC del 2006 feta a 27 països, entre ells l’estat espanyol, un terç de la població “dóna suport a la tortura en alguns casos”.
En última instància, l’indultAconseguir una sentència con-demnatòria no és la fi del procés. L’indult* permet rehabilitar po-licies condemnats per mala pra-xi. Un exemple sonat va ser el del 2007 pel doble indult als cinc Mossos d’Esquadra condemnats per maltractament a Lucian Pa-duraru. “Sembla que de vegades no tinguem dret al fet que se’ns apliqui l’indult”, justifica Valen-tí Anadón, del SAP-UGT, alhora que afirma que “un indult s’ha d’argumentar mínimament. S’ha de sustentar amb alguna cosa”.
Posició contrària a la del seu homòleg del SUP, José María Be-nito, que considera que “l’indult no té cap raó de ser. Un policia condemnat per tortures hauria de ser expulsat immediatament del cos. En això hauríem d’avançar”.
La fórmula de l’indult no és una pràctica puntual. Per citar al-guns dels casos històrics més des-tacats, els guàrdies civils Sánchez Corbí i Cuevas Carretero van ser indultats per tortures i posterior-ment ascendits. Un altre exem-ple il·lustratiu és el múltiple per-dó del 2000 a onze policies nacio-nals i tres guàrdies civils condem-nats per tortures. ···
Conversant Adonio González (esquerra) conversa amb Bertran Cazorla (dreta) a l’Arc de Triomf de Barcelona / PAULA SOLANAS
Rafael RibóSÍNDIC DE GREUGES
“A les presons noves sí que hi ha una correcta instal·lació de càmeres de videovigilància, d’altres s’està habilitant, però en les més antigues ens hem trobat amb bastants espais cecs. Quan ens arriba alguna queixa de presumpte maltractament, curiosament es donen en aquests punts cecs”
Ha dit…
Francisco TéllezDETINGUT I TORTURAT EL 1975 «El pitjor de la tortura era quan amenaçaven de fer el mateix a la meva dona si no m’inculpava i denunciava la resta de companys»
Ramón LópezDETINGUT EN L’OPERACIÓ GARZÓN«L’exemple més clar de tortura neta és la pràctica de la bossa. No deixa marques però t’asfixia»
H.L.DETINGUT EN UNA VAGA GENERAL «A part de les agressions verbals i físiques durant la detenció, recordo el tracte deshumanitzat. Em sentia com un paquet»
Els testimonis…
“Si no confiem en la policia no tindrem una democràcia de qualitat”VALENTÍ ANADÓN,SAP-UGT
(*) Indult: mesura de gràcia “de caràcter excepcional” que consisteix en la remissió total o parcial de les penes dels condemnats, tot i que no cancel·la els antecedents.
“A les acadèmies hi ha una carència de formació en drets humans” JOSÉ MARÍA BENITO, SUP
