���

Les dones d’Eramprunyà: passat i present.

Ensenyament i feminisme a Gavà entre ���0 i ���0

Josep Campmany GuillotAssociació d’Amics del Museu de Gavà

L’ENSENYAMENT

Per a les dones, l’accés a l’ensenyament formal fou progressiu. L’aprenentatge estigué limitat durant molt de temps per l’horitzó social que la dona podia esperar: mestressa de casa, criança dels fills, etc. La introducció en l’experiència social o saviesa popular es feia a través de la relació personal amb els majors, i no s’assumia que els horitzons de les generacions successives fossin diferents. Per tant, les dones no tenien necessitat d’aquesta màquina d’acceleració cultural que és l’ensenyament formal.[1] Ara bé, quan hi accediren, inicialment, l’ensenyament que rebien els reduïa al model femení burgès.

La primera notícia sobre l’existència d’una escola a Gavà correspon a l’informe Zamora, i és de 1789.[2] S’hi especificava que «No hai más maestros que el de las primeras letras y arismetica, a quien pagan las mesadas regulares». No hi ha cap referència sobre l’existència d’una costura o estudi femení, a diferència d’altres poblacions del Baix Llobregat. Hi ha més notícies d’aquest estudi als anys 1811, 1851 i 1853, però sempre referides a un estudi amb un mestre de minyons.[3]

Però aquesta situació canvià ben aviat arran de la llei d’ensenyament promulgada el 9 de setembre de 1857, la Llei Moyano, que imposava l’escolaritat obligatòria per a nois i noies de 6 a 9 anys. A partir dels pressupostos del consistori gavanenc de 1874-77 sabem que els mestres de nois i de noies cobraven, respectivament 256’25 i 182’50 ptes. anuals, la qual cosa representava el 2’3% del pressupost municipal.[4] Quinze anys després, del 1890, es conserva també un pressupost municipal en el que es detalla una partida de 2.842’50 ptes. destinada a «instrucció pública».[5]

El 1858 es decretava la creació dels dos grups escolars, un de nois i un de noies.[6] L’edifici inicial es va construir com un annex a la casa-hostal del poble, a la plaça Major, que era on fins aleshores hi havia l’habitació per a les classes.Tres anys després, informa el Diario de Barcelona: «el pueblo de Gabá ha levantado ex-profeso un edificio para escuela de niños, capaz para contener ciento veinte alumnos; presupuestando no solo cantidades para ello, sinó que los vecjnos tomaron parte en la obra trabajando personalmente. Actualmente la munipalidad de la propia villa se está ocupando de los medios de poseer una buena escuela de niñas con habitaciones para las maestras».[7] La primera mestra que podem documentar és Carolina Fuguet, el 1861.[8] Era interina, ja que la plaça va sortir a concurs l’octubre de 1863,[9] i suposem que se la va quedar en propietat. Carolina Fuguet va morir el 7 de setembre de 1866.[10] La mestra de les noies era Maria Gené, i tenia el seu habitatges a sobre dels edificis de les escoles. L’any 1881 es van construir unes noves escoles al lloc on fins aleshores hi havia hagut l’hostal,

Figura 1.- Les escoles de la plaça, inaugurades el 1881.

���

XII Trobada de Centres d’Estudis i d’estudiosos d’Eramprunyà 2019

carnisseria, tenda, taverna i fleca.[11] Les escoles foren acabades a primers de gener de 1883. L’abril de 1884, la plaça de mestra va sortir a concurs,[12] i Maria Gené la va guanyar, i va seguir fent de mestra els anys 1897 i 1898,[13] fins que va plegar el 1899.

De la mestra Maria Gené, i de l’apreci que el poble li tenia, en coneixem una anècdota, que fou publicada en el diari republicà i anticlerical El Diluvio l’any 1881, i que reproduïm a continuació:[14]

«Lo capellà de aquest poble, lo millor dia explotará com la dinamita; deixa aná las paraulas com los burros las cosas. L’altre dia perque las noyas que cantan al mes de Maria retardaren al Rosari, no vá volgúerlos dir res, ni mirarlas, lo cual creyentse ellas ofesas marxaren de la iglesia.A l’endemá dilluns se presentá nostre héroe mosen Agustí al estudi de las noyas, y lo primé que’ls digué fou, que eran pobres y orgullosas; que si’ls seus pares morian tindrian que anar á captar, y per últim que eran unas descaradas, y que no tenian vergonya. La pobre senyora mestra que es molt persona y molt digna, ja pot conta’lo que sufria al sentir del modo que insultaba lo Reverent á las sebas deixebles, y molt mes cuant per final las hi digué que sols tenian vanitat, pues si’ls hi feya fer una regla, ó tallar una camisa, de segú que quedarian malament en los exámens. Aixó

afectá tant a la molt distinjida mestra, que despres que’l “reverent” sigué á fora va rompre en un llanto tant gran, que al veurerla las noyas ploraban igual que ella; veyent la desesperació de la seva bona directora, se’n anaren á sas casas, ho esplicaren als seus pares, que no podian consolarlas y tot lo pobla se alborotá contra el capellá que així practica la seba santa missió. Después, l’alcalde y cinch individus de la junta, anaren en busca de la digna directora per aconsolarla, pues tot lo poble la estima, y no mereix uns insults tant grans la persona que com ella, pot, sab, vol y compleix ab lo seu deber. Per lo tant: menester es que arribi lo fet á oidos de tots los pobles, perque si avuy ó demá los hi queia á sobre, á causa de teni que toca’l dos de Gavá, sápigan al menos ab qui tractan, y pugan posarse en guardia... contra Mossen Agustí.-N.».

Aquesta anècdota és important perquè ens il·lustra el tipus d’ensenyament que aleshores rebien les noies gavanenques: costura i les regles bàsiques, i perquè a més ens mostra un clar clima d’enfrontament entre la institució parroquial i les institucions municipals laiques. Resulta fàcil qualificar aquest enfrontament com un episodi més d’oposició clerical a l’ensenyament laic. Més tard, el 1910, un dels informes que elaborava el rector de Gavà per indicació del bisbat, dedicat a l’ensenyament,[15] indica que a l’escola pública de nenes hi assitien 110 alumnes (a la de nens, 120), i es qualifica la ideologia dels mestres de «religiosa». Per tant, els enfrontaments entre rector i mestra no es poden explicar per una oposició frontal de la ideologia transmesa, sinó més aviat per la resistència a abandonar el control social sobre les dones que un ensenyament femení municipalitzat comportava.

El 1899 la plaça va quedar vacant,[16] i es va nomenar com a mestra interina Assumpció Baliarda.[17] El 1901 va optar a la plaça Olimpia Bagea Miró,[18] però la va guanyar Encarnació Moreras, que en va prendre possessió el maig de 1901.[19] El 1905, la plaça interina la tenia Maria dels Desemparats Teclés Costa.[20] La plaça fixa la va obtenir, aquell mateix any, Dolors Peremateu, la mestra de nenes que va durar més.

Va néixer a Lleida, el 23 d’abril de 1864 i va començar a ser mestra el 29 d’abril de 1885 a El Molar (Tarragona). Fou acusada d’escàndol públic pel fet d’haver tingut relacions amb el secretari de l’Ajuntament del poble on exercia. Un any més tard de la primera denúncia, encara per resoldre, la mestra imputada va tenir un fill quan només feia dos mesos i mig que s’havia casat amb el secretari.[21] Abans que es resolgués l’expedient, la mestra va obtenir per concurs de trasllats una plaça a Gavà el 1905,[22] de la que va prendre possessió el 10 de juliol.[23] El 13 de gener de 1916 va ser premiada amb un ascens de sou.[24] L’any 1933 encara exercia,[25] fins que va ser obligada a cessar, el 29 d’abril de 1934, perquè ja havia arribat a l’edat de 70 anys, i s’havia de jubilar. [26]

Va exercir a Gavà durant 29 anys. Fins fa poc hi havia àvies a Gavà que la recordaven, tot ensenyant-les de llegir i escriure i practicar amb les

Figura 2.- Llibre d’ensenyament

femení

���

Les dones d’Eramprunyà: passat i present.

labors. Ella fou la primera que introduí, a l’escola de noies, les lectures en català promogudes des de la Mancomunitat.

Un nou edifici escolar, el Salvador Lluch, fou inaugurat el 1933, per substituir les obsoletes escoles de la plaça. El 1934 es va fer el nomenament de mestres de noies: Encarnación Gálvez Ferré (que el 1937 fou trasllada a Òdena, María Altura Masagué, Rosaura Terradas Espigulé, Pilar Palou Periel (el 1945 deixà la plaça vacant) i Cándida Pérez Viejo.

Dues escoles més amb places per a noies foren fundades a Gavà a inicis del segle XX: una de religiosa específicament per a noies, i una altra de mixta. En seguirem breument la trajectòria.

A partir de 1906, a causa de la insuficiència de les escoles de la Plaça, i pel que sembla gràcies a les connexions entre el farmacèutic del poble i la mare superiora, una comunitat de religioses agustines missioneres s’instal·là a Gavà. La petició de permís a l’Ajuntament per instal·lar-se data del 22 de desembre de 1906.[27] Segons l’expedient conservat al Govern Civil de Barcelona, el 20 d’agost del 1907 la general de l’ordre, Tomasa Casas, aprovava el reglament de funcionament del col·legi de Gavà. Els preus eren d’1 pesseta cada classe de pàrvuls i de 2 pessetes cada classe de nivell elemental.

El col·legi era situat a can Rigol, al carrer Major, i la comunitat estava formada per 6 religioses: quatre coristes (la superiora Alfonsa Sabat i les germanes Agustina Treviño, Consol Marcos i Encarnació Gonzàlez) i dues llegues (les germanes M. Rita Busto i Purificació Iglesias).[28] Vers el 1910, la comunitat i l’escola es traslladà a l’antiga masia de Can Glòria, també al carrer Major, que era propietat del terratinent Artur Costa i Martí.

En aquell any, l’informe del rector de Gavà esmentat abans indica que hi cursaven 84 alumnes. El col·legi romangué allí fins el 1924. L’any següent es traslladaren a un nou edifici que Àngela Roca els construí al carrer de Sarrià. Aquesta ubicació perdurà fins al 1936.[29]

El dia 2 de gener de 1919, la professora tot just titulada Josefa Ramon Salla demanà permís a l’Ajuntament de Gavà per instal·lar, amb la seva germana Eugènia, una escola femenina batejada amb

Figura 3.- Festa inaugural del col·legi Salvador Lluch, per Francesc Macià, el 1933.

Figura 4.- Pàrvuls de les monges de Gavà, al 1910. Per als més petits, l’ensenyament era mixte. Als sis anys només s’hi quedaven les noies.

��0

XII Trobada de Centres d’Estudis i d’estudiosos d’Eramprunyà 2019

el nom de Col·legi del Sagrat Cor de Jesús, amb motiu de la consagració de l’estat espanyol a aquesta advocació.[30] El col·legi s’instal·là al mateix lloc on encara avui és, a la cantonada entre els carrers de Sant Joan i Santa Teresa. En la línia pedagògica del centre destacaren ben aviat el conreu del folklore local (com la dansa de la Tornaboda), la gimnàstica i la rítmica, i les excursions per les rodalies.

El resultat de la implantació a Gavà d’aquests equipaments escolars tingué uns resultats immediats en la taxa d’alfabetització femenina. Així, hi ha un salt quantitatiu entre 1860 i 1877, justament quan apareixen documentats els primers salaris per a la mestra de noies. Un segon salt es produeix entre 1900 i 1920, coincidint amb la implantació a Gavà de les escoles de les monges i del Sagrat Cor. Finalment, entre 1930 i 1940 hi ha un darrer salt probablement atribuïble a la posada en funcionament al col·legi públic d’un nou edifici per a noies.

EL DEBAT FEMINISTA

El feminisme arriba a Gavà als anys vint, de la mà de la primera publicació periòdica local: L’Aramprunyà.[31] En aquesta publicació, de caire regionalista i nacionalista hi participaven majoritàriament homes. El primer article d’una dona apareix al número 2, signat per Roseta Esteva, i porta per títol A la dona catalana. És molt breu, i el seu leivmotiv és el següent: «essent nosaltres catalanes (...) devem també fer enaltir l’ideal de pàtria als nostres germans i amics, i vosaltres, mares, als vostres fills».[32] L’article, doncs, s’enmarca en les directrius del moviment regionalista que, sobretot a partir del noucentisme, considera la dona l’element essencial de transmissió de la història i tradició catalanes i l’educació dels fills en l’ideari catalanista. En definitiva, no es pretén canviar el paper de la dona, sinó potenciar la tasca reproductora tot inserint-la en el programa catalanista.[33]

Més important, tant des del punt de vista de la extensió com de les repercusions que originà, va ser l’article aparegut a tota pàgina en portada al número 6 del periòdic, signat per Una dona (que no hem pogut identificar amb seguretat, però que creiem probable que fos la mestra de l’escola pública de noies, Dolors Peremateu). L’article es titula L’emancipació de la dona, i la seva tesi es pot resumir amb aquest paràgraf: «La dona (...) és una esclava en el sentit tal de la paraula. Aquesta esclavitat presenta dos fasses diverses: esclava obligada i esclava voluntària (...) Per què no te de tenir la dona els mateixos drets de l’home?».[34] L’article és un cant a la llibertat de la dona basada en la responsabilitat; és una reivindicació de la igualtat de drets i deures. La mateixa anònima autora publicà un nou article, també a tota pàgina i en portada, al número següent, titulat La dona intel·ligent? [35] En aquest article l’autora ataca la hipocresia social que significa el magnificar les petites realitzacions femenines, perquè posa de manifest la consideració d’éssers inferiors que s’atorga a les dones en el terreny intel·lectual. L’autora reivindica el desenvolupament de la intel·ligència femenina a través de l’ensenyament per tal d’igualar realitzacions i papers: «Un xic de voluntat cap a l’avenç estudiant tant com puguem que l’intel·ligència no te limits diferenciant sexes (com alguns pretenen) i tindrem un lloc a la societat que avui no es possible perquè el nombre de dones estudioses es tant insignificant vers els dels homes que’s impossible poguer igualar-nos-hi i quant serem tants a tants potser podran

Figura 5.- Primera seu

de l’escola del Sagrat Cor

(esquerra) i grup d’alumnes (dreta)

l’any 1930.

���

Les dones d’Eramprunyà: passat i present.

dir-nos intel·ligents sense que l’interrogant ens acompanyi». L’article s’emmarca en la qüestió de la inferioritat intel·lectual de la dona respecte l’home, que fou molt debatuda a Europa i els Estats Units des del segle XIX, i que servia de base argumental per justificar la divisió sexual del treball i la distribució de papers socials.[36] Aquest debat havia arribat a Catalunya a principis del segle XX, a través dels articles de Dolors Monserdà: «La dona (...) posada en l’esfera d’una cultura superior, deixarà d’esser figura decorativa, serventa més o menys traçuda o frívola nulitat, pera ferse la digna colaboradora del marit, l’amich ab qui puga parlar de tot lo qu’ell sap y li interessa, l’ánima ab qui puga buydar la seva sense temensa de no esser comprès, cercant sobre’l frágil llaç d’amor lo ferm lligam de les inteligències(...)».[37]

Aquesta sèrie d’articles feministes no podien deixar indiferents el públic ni els redactors del periòdic local. Al següent número apareix un article signat per Boi titulat Amor i sacrifici que els respon: «no crec que la dona estigui obligada a posseïr uns coneixements tant sòlits com un home instruït, per a esser mes respectada i estimada de lo que és (...) L’espiritualitat que la dona desperta entre els homes sens dupte en surtitia malmesa d’aquest cambi de coses; cada vegada que aquella dona ens vindria a la pensa, ens l’imaginariem dotada de grans barbes, vestida amb toga, i amb un rostre tant sever com el d’un Jutge.(...) Jo no comprenc que la dona hagi de volguer-se traslladar del lloc que li correspon i en que Deu l’ha col·locada (...) Uns coneixements generals sobre tots els temes, per insignificants que siguin, li son suficients. (...) Si col·loquem una dona dalt d’una tribuna pública per sujestiu que sigui el qudro no ho serà mai tant com el d’una mare amb el seu fill en brassos(...) desvivint-se per ell amb un amor purificat en lo crisol del sacrifici». I encara, afirma «No soc jo dels que consideren a la dona d’una mentalitat inferior a la del home». Al final, l’autor destil·la el pinyol de la seva preocupació: «encara acceptant que elles poguessin (...) instruir-se i enriquir el seu talent, no sé veurer (...) quin problema resoldriem: en cambi crec en creariem algun d’important, perquè una de dos: o som nosaltres els indicats a proveir-nos d’aquells coneixements que han de servir-nos de base per guanyar el sustent de la família, i la dona es circunscriu als seus quefers casolans i en sapiguer criar fills sans i forts, o del contrari si elles s’empenyen en ocupar el nostre lloc aleshores no tindriem nosaltres altre remei que traslladar-nos al d’elles i amb això si que em sembla que ben pocs hi estarien conformes».[38]

La resposta d’Una dona arribà al número següent, també a tota pàgina, amb l’article La dona deu ésser intel·ligent: «Comprenc el seu espiritualisme, mes entenc que deu anomenar-se egoïsme el volguer sens dupte que sempre quedi un remanent al sexe masculí per poguer tenir l’inmens plaer d’afavorir-nos i guanyar el manteniment de la familia (encar

���

XII Trobada de Centres d’Estudis i d’estudiosos d’Eramprunyà 2019

que sigui solter i s’enrigui). (...) ¿I vostè ens vol fer creure que el mon està equilibrat amb aquesta desigualtat de cultura? Palesa equivocació: El mon, en la generalitat dels cassos o dominem o som dominats i això precisament és degut a la instrucció deficient i al poc desig que te la dona d’estudi. (...) No penso com vostè ni tinc el convenciment de que la dona al vindre al mon ja Deu li te confiada la seva missió de que sols ha d’estimar i dedicar una llàgrima al desvalgut (...) Recordem les dones franceses durant la guerra, elles amb sa instrucció (...) ajudaren i supliren els quefers dels homes. Elles ens contestarien amb coneixement de causa lo que és amor i sacrifici. (...) No pretenc benvolgut company, que la dona regni com suposa (seria ésser egoista) pero tambpoc que se l’avassalli ni que els homes siguin els encarregats dels quefers casolans (¡quina revolució Deu nos en lliuri!). Lo que si em plau dir i aconsellar al sexe debil és que procuri intelectivament no ser-ho, instruint-se».[39] Aquesta ferma resposta ens mostra el feminisme propugnat des del periòdic totalment identificat amb els

sectors més progressistes de la Lliga Regionalista i Carme Karr des dela revista Feminal.[40]

La sucosa polèmica (la de més durada i extensió d’aquest periòdic) es courà al següent número amb una Rèplica de Boi: «Donem a la dona aquesta cultura sens limits que es reclama i un cop obtinguda voldrà col·laborar al costat nostre a tota mena d’empreses, treballs i negocis. Alternem amb ella no já com a dona unicament, sinó com a ser que pensa, que s’ingenia que lluita en nostra esfera, i un cop practicada en aquesta tasca la veurem convertir-se tant defectuosa com nosaltres. (...) no obstant em someto a la major experiencia dels anys d’Una Dona i acepto sincerament que totes les del seu sexe segueixin el seu consell».[41]

Al següent número de l’Aramprunyà apareix un article sense signar, però que pel to és perfectament atribuïble a Una dona, titulat ¿Per que serán les dones coquetes?.[42] La tesi de l’article torna a ser que la manca de llibertat i d’instrucció dónen a la dona una única sortida: la coqueteria. Proposa, com en els seus anteriors articles, alliberar a la dona mitjançant la instrucció.

La darrera col·laboració periodística d’aquest estil signada per Una dona apareix al número 12 del periòdic, amb el títol Els infants. En aquest l’autora abandona el to feminista i apareix reivindicant simplement una educació amb «uniformitat física, intel·lectual i moral» i la implicació dels pares en l’educació dels fills.[43]

En resum, i ja per acabar, ressaltem de nou la importància de la propaganda feminista a la primerenca premsa gavanenca, tant per espai dedicat com per continuïtat i pol·lèmica generada. Un feminisme, això si, perfectament compatible amb el propugnat des dels sectors més oberts del conservadurisme català, i que arriba a Gavà de la mà d’una persona vinculada amb l’educació, que centra les reivindicacions de major llibertat i igualtat en l’aprofundiment de la formació intel·lectual femenina. L’objectiu indiscutit de les dones instruïdes, tanmateix, segueix sent la família i la maternitat.[44] D’altra banda, es comprova també aquí que l’emancipació de la dona és un debat i un privilegi de la classe burgesa.[45]

ELS DRETS DE LES DONES

La bandera principal en la lluita pels drets de les dones fou la qüestió del vot femení, o més àmpliament, la de la participació de la dona en política. El moviment venia de lluny, des de la Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadana (1791) d’Olympe de Gouges, la Vindicació dels drets de la dona de Mary Wollstonecraft (1792), la Declaració de Seneca Falls nordamericana (1848), la fundació de la Unió Nacional de Dones Sufragistes a Anglaterra (1897) i la Unió Política i Social de Dones (1903), d’Emmeline Pankhurst.

���

Les dones d’Eramprunyà: passat i present.

A Gavà la lluita prengué cos a les pàgines del periòdic local L’Aramprunyà. Un altre article signat pel pseudònim Dafnis (un col·laborador habitual del periòdic) i titulat El vot femení,[46] obria el foc l’any 1922 tot ridiculitzant aquesta possibilitat: «si hagués de llegislar aquest important assumpte, posaria com a condició indispensable, la edat de la electora. A un home li està molt bé haver d’esperar fins a vinticinc anys, per a una dona trobem que la millor edat per votar i esser elegida, fora dels quince als vinticinc anys (...) Lo primer que farien, fora com es molt natural pendre possessió del carrec i desseguida endreçar la Casa Gran (...) un cop la tinguessin ben polida, amb gerros de flors sobre la taula, amb cortinetes de randa a les finestres (...) Un dupte te el glossador: per tradició no’s barallarien els regidors fora del Consistori?». Aquesta execrable gracieta fou publicada sense rebre cap comentari ni cap crítica. El periòdic desaparegué ben aviat, l’any 1923.

En reaparèixer L’Aramprunyà l’any 1934 com a portanveu d’esquerres, per força havia de prendre partit davant d’aquest tema que tant de pol·lèmica suscità durant el debat constitucional.

D’una banda, hi havia la postura política de les dretes, glossada i defensada des de força anys abans: «no somos partidarios del voto político para las mujeres (...) porque no es conveniente, ni conforme al orden social, que la mujer tome parte, ni aún restrictivamente, en las luchas políticas (...) La influencia de la mujer en la política debe ser indirecta. Este es el camino más práctico y más natural para la consecución de sus ideales, que de otro mode se bastardearían con la influencia de las aspiraciones triviales».[47]

D’altra hi havia la postura igualitarista de les esquerres. És aquesta la que es reivindica ara en un article de Geroni Bruach, titulat El per què hem donat el vot a la dona.[48] Una argumentació igualitarista (els drets civils que li corresponen són a la base de l’argument) que es barreja però amb l’herència del primer feminisme català conservador que reivindica per a la dona el paper de mare, com a símbol de la pàtria: «Els homes de l’Esquerra no sols van donar el vot a la dona per dignificar-la cívicament, sinó que també volent aixecar el nivell de cultura del nostre poble fent que elles, junt amb nosaltres, treballem i lluitem per a aconseguir el nostre ideal». Fins i tot per les mares «sols per això ja és ben donat el vot a la dona. Volem la dona forta, intel·ligenta i que barrejant-la amb l’esperit forjador del nostre règim, senti, com tots sentim, l’ànsia d’un demà gloriós, d’una Catalunya digna, generosa i gran». L’article s’acaba amb un crit: «Dones catalanes! Defenseu amb totes les forces de la vostra ànima els drets civils que us corresponen a les Corporacions públiques, a la premsa, a la tribuna, al carrer, allà on sigui i com sigui, ensenyant els punys i les dents si convé (...) Mare catalana! Traspassa al fill de les teves entranyes de la manera que tu ho saps fer, els ideals que nosaltres perseguim, i sigues per a Catalunya la veritable mare, la mare que tots venerem».

Finalment, el dret a vot de la dona quedà recollir a la Consitució republicana, i a partir del 1933 la participació de la dona en política ja fou indiscutible... fins que el cop d’estat de 1936 ho capgirà tot.

CONCLUSIÓ

Al llarg del segle XX es produeix un procés d’empoderament de la dona lligat a l’augment del nivell d’instrucció. La universalització de l’ensenyament va permetre trencar estereotips i que la dona gaudís de molts més drets, amb un canvi radical de rol respecte al que la moral vuitcentista li tenia reservada. El període franquista trencà aquesta evolució, però sobre aquest pòsit es pogué reprendre la lluita per la igualtat al darrer quart del segle passat. Però això ja és una altra història.

���

XII Trobada de Centres d’Estudis i d’estudiosos d’Eramprunyà 2019

NOTES

01.- THOMPSON, Edward P.: Tradición, revuelta y consciencia de clase. Barcelona: Crítica, 1979, pàg. 42-43.02.- CODINA, Jaume, MORAN, Josep i RENOM, Mercè (ed.): El Baix Llobregat el 1789: respostes al qüestionari de

Francisco de Zamora; introducció, transcripció i notes. Barcelona: Curial, 1992, pàg. 157.03.- CAMPMANY, Josep, ALONSO, Manel: Les escoles a Gavà als anys 30. Gavà: Patronat de Serveis

Comunitaris,1997,pàg.104.- AJSV, fitxa 4/47/1/1 Sous municipals 1875-76.05.- GIBERT, Alfons: “L’estretor econòmica del segle XIX”, Brugués, núm. 33 (1957) pàg. 18.06.- La Corona, 5 de març de 1858.07.- Diario de Barcelona, 8 de juny de 1861.08.- Diario de Barcelona, 17 de juliol de 1862.09.- La Corona, 17 d’octubre de 1863.10.- La Corona, 12 de setembre de 1866.11.- El Diluvio (9 d’abril de 1881, edició de tarda) pàg. 2964.12.- La Publicidad, 26 d’abril de 1884.13.- Anuario Riera, 1897. Entrada Gavà.14.- El Diluvio (9 d’abril de 1881, edició de tarda) pàg. 2964.15.- ADB, sèrie Parròquies, 413, Sant Pere de Gavà, carpeta blanca, document 2.16.- Las Noticias, 27 de juny de 1899.17.- La Publicidad, 4 de juliol de 1899.18.- Gaceta de instrucción pública, 6 de juliol de 1901.19.- La Vanguardia, 23 d’abril i 29 de maig de 1901. Anuario Riera, 1902. Entrada Gavà.20.- La Publicidad, 10 de maig de 1905.21.- Expedient de la mestra Dolors Peremateu Uró a [Expedientes personales de maestras]. Peremateu - Perxes.

1886-1916, lligall 21/3/8/7, Arxiu de la Universitat de Barcelona, Secció d’Ensenyament Primari. Citat per: Esther Cortada Andreu, D’alumna a mestra. L’accés de les dones al magisteri official, Educació i Història: Revista d’Història de l’Educació Núm. 17 (gener-juny, 2011), pàg. 47-75. Societat d’Història de l’Educació dels Països de Llengua Catalana

22.- La Vanguardia, 4 de juliol de 1905.23.- La Vanguardia, 11 de juliol de 1905.24.- La Vanguardia, 13 de gener de 1916.25. Primer escalafón de maestras de escuelas nacionales existentes en 31 de diciembre de 1933. Ministerio de

instrucción pública y bellas artes. Dirección General de primera enseñanza. Nueva Imprenta Radio. Madrid, 1934, p. 54-55.

26.- La Vanguardia, 29 d’abril de 1934.27.- GIBERT, Alfons: Cent anys de vida gavanenca. Gavà: Ajuntament de Gavà, 1991, pàg. 105-107.28.- AGCB, exp. 6399, Religiosas agustinas terciarias de la enseñanza.29.- GIBERT, Alfons: “Les monges”, Brugués, núm. 8 (1984) pàg. 18-19.30.- ALONSO, Manel: Homenatge a “Doña Pepita”, Josefa Ramon Salla. Gavà: Patronat de Serveis Comunitaris,

1994, pàg. 3-8.31.- OLLÉS, Albert: “75 anys de premsa a Gavà”, Materials del Baix Llobregat, núm. 2 (1996) pàg. 120.32.- ESTEVA, Roseta: “A la dona catalana”, L’Aramprunyà, núm. 2 (1921) pàg. 2.33.- DUPLÁA, Cristina: “Les dones i el pensament conservador català contemporani”, dins: NASH, Mary (ed.):

Més enllà del silenci: les dones a la història de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1988, pàg. 186-188.

34.- DONA, UNA: “L’emancipació de la dona”, L’Aramprunyà, núm. 6 (juny 1921) pàg. 1.35.- DONA, UNA: “La dona intel·ligent?” , L’Aramprunyà, núm. 7 (juliol 1921) pàg. 136.- NASH, Mary (ed.): Mujer, familia y trabajo en España 1875-1936. Barcelona: Anthropos, 1983, pàg. 13.37.- MONSERDÀ, Dolors: Estudi Feminista. Orientacions per a la dona catalana. Barcelona: Lluís Gili, 1909, pàg.

31-32, dins: IBERO, Alba: Les dones a la història contemporània. Materials per a l’elaboració d’un crèdit variable. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1995, pàg. 56.

38.- BOI, “Amor i sacrifici”, L’Aramprunyà, núm. 8 (agost 1921) pàg. 2 i 3.39.- DONA, UNA: “La dona deu ésser intel·ligent”, L’Aramprunyà, núm. 9 (setembre 1921) pàg. 3.40.- NASH, Mary (ed.): Mujer, familia y trabajo en España 1875-1936. Barcelona: Anthropos, 1983, pàg. 18.41.- BOI, “Replica”, L’Aramprunyà, núm. 10 (octubre 1921) pàg. 242.- DONA, UNA“¿Per que serán les dones coquetes?”, L’Aramprunyà, núm. 11 (novembre 12921) pàg. 3.43.- DONA, UNA: “Els infants”, L’Aramprunyà, núm. 12 (desembre 1921), pàg. 7-8.44.- Vegeu, per exemple, les opinions de KARR, Carme: “De la misión social de la mujer en la vida moderna”, dins:

NASH, Mary (ed.): Mujer, familia y trabajo en España 1875-1936. Barcelona: Anthropos, 1983, pàg. 97-99.45.- CAPMANY, Maria Aurèlia: La dona a Catalunya. Consciència i situació. Barcelona: Edicions 62, 1974, pàg. 65.46.- DAFNIS, “El vot femení”, L’Aramprunyà, núm. 3 (març 1922), pàg. 2.47.- DE CABAÑES, Ignasi: “Feminismo”, Acción Femenina Católica, any IV, núm. 45-46, 1915, dins: IBERO, Alba: Les

dones a la història contemporània. Materials per a l’elaboració d’un crèdit variable. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1995, pàg. 58.

48.- BRUACH, Geroni: “El per que hem donat el vot a la dona”, L’Aramprunyà, núm. 5 (abril 1934) pàg. 5.