1

LES CONSTITUCIONS POLÍTIQUES DERIVADES DE LES REVOLUCIONS Els Estats de l’època contemporània es caracteritzen per ser CONSTITUCIONALS, tant en les formes republicanes com en les monàrquiques. Aquest tret remarca la primacia de la llei sobre qualsevol altre factor de l’autoritat o del poder polítics, com ara la voluntat del governant, d’un partit, etc. L’estructura legal d’un país és complexa: Estructura territorial, més o menys centralitzada; dret civil, mercantil, penal… però la constitució determina el marc de referència general que estructura la vida política i jurídica d’un Estat: és a dir, l’articulació dels drets i deures de governants i governats, i les institucions de govern i el seu funcionament. Podríem dir que la constitució és el referent essencial que estructura la sobirania nacional. De portes endins, vertebrant la vida del país; de portes enfora, establint-se com una sobirania en pla d’igualtat amb les altres en el joc de les relacions internacionals. Ara bé, la constitució no es limita al seu text escrit (la lletra de la llei), sinó que implica també un esperit de la llei. La importància d’aquest esperit és tal que podem trobar el cas, la Gran Bretanya, que no existeixi una constitució escrita i que, paradoxalment, sigui el model bàsic de les altres constitucions contemporànies. Per tant, el manteniment de l’esperit constitucional és tant important com el text mateix que l’expressa. En els diferents Estats hi haurà, doncs, institucions que vetllen per la constitucionalitat de les decisions, sentències, lleis, etc. que els governants vulguin aprovar. Bé a través d’un Tribunal Constitucional, bé amb el Tribunal Suprem, bé amb una cambra especialment lligada al manteniment de la tradició constitucional, com la dels lords anglesa. És per això que, en el curs d’història, hem incidit tant en les estructures de govern pròpiament dites com en els processos i les idees i valors que inspiren aquestes estructures i la seva pràctica: L’esperit de la llei. Estructures semblants, inspirades per mentalitats, valors i experiències diferents poden arribar a ser molt diferents en la pràctica. I hem de tenir en compte que, en política, la pràctica és molt important. És evident que un dels aspectes més importants d’una constitució és el de definir l’estructura dels òrgans de govern d’un país. Estudiar aquesta estructura i la forma prevista per al seu funcionament és un element clau de la comprensió i valoració d’una determinada constitució. És aquí on aquestes idees generals han de començar a diversificar-se per centrar-se en cada cas concret. Anglaterra: En el cas anglès ens trobem amb una constitució que arriba a configurar una estructura que, juntament amb el manteniment d’alguns esquemes de la societat medieval: la distinció entre nobles i comuns, per exemple; s’anticipa a moltes altres pel fet de no haver acceptat una etapa absolutista tan clara com a França, que n’és el cas emblemàtic. Novetat i tradició sense un trencament massa fort. El pactisme entre Rei i parlament, que també vèiem a Catalunya, esdevé, amb el temps una idea moderna. Igualment,

2

conserva la idea medieval que a cadascú l’ha de jutjar un igual: els jurats són la institució típicament anglesa on aquesta idea es fa permanent. La constitució anglesa atorga un paper preferentment simbòlic a la reialesa: imatge de la continuïtat de la nació, afegint-li un valor especial com a cap de la religió anglicana que, fins fa només un segle, era condició per a poder accedir al càrrecs, educació, etc. Però el govern no és exercit pel monarca, sinó que surt de les majories parlamentàries escollides en sufragi censatari per districtes electorals. El partit majoritari escull el seu líder com a cap de govern: primer ministre, i és ell qui forma govern. És a dir: el poder executiu se separa del legislatiu, però procedeix d’ell. La cambra dels comuns s’estableix com a càmera legislativa principal. Ara bé, els anglesos donen veu a la tradició ―algú ha dit que la tradició és la democràcia dels morts: la veu de les generacions passades― a través d’una cambra separada, la dels lord. En principi no estan tan lligats als interessos econòmics i a les passions immediates com poden estar-ho els comuns, sinó que aporten el seu coneixement i els valors permanents de la nació. Els lords, però, no destrueixen el caràcter democràtic del sistema, donat que només poden frenar i aconsellar l’activitat dels comuns, però no tenen poder de fer lleis o de negar-se del tot a allò que surti del parlament. També se’ls atorga l’autoritat de ser la màxima instància judicial, a través de la seva comissió jurídica. Dins de la constitució anglesa, l’esperit i funcionament de la branca judicial és singular pel criteri ja esmentat que un ciutadà ha de ser jutjat pels seus iguals: el jutge modera i dóna valor ferm a la sentència, però aquesta és pronunciada per un jurat popular: d’iguals en condició a l’acusat. El fet que la constitució anglesa no estigui escrita, sinó que es basi en una tradició viva i arrelada en la seva història, fa que sigui fàcilment adaptable a les noves situacions quan aquestes han generat un estat d’opinió prou fort i durador com perquè quedi inserit en la pràctica política i institucional. Així, per exemple, queden més clarament protegits els drets de la vida individual i de la propietat individual i la llibertat d’empresa i contractació que no pas els drets de llibertat de consciència o de creença, que queden minvats respecte els catòlics o els ateus. El pensament de Locke i de Montesquieu és especialment present en l’esperit i la pràctica angleses. Estats Units: Els Estats Units d’Amèrica formen una nova nació profundament lligada, però, a la tradició anglesa. Les experiències, mentalitats, etc. dels que la van configurar estan clarament formats en l’esperit i estil anglès. Ara bé, el fet que en el seu territori no hi hagués ni monarquia ni noblesa de sang i que, en canvi, hi hagués una gran varietat religiosa, els va fer gairebé necessari de dissenyar un model nou, clarament divers de l’anglès. Per primera vegada, els comuns sols havien de crear unes institucions i unes pràctiques de govern per a ells mateixos i per als seus fills. La responsabilitat de la tasca i l’experiència d’haver d’administrar-se i de governar-se per si mateixos, que ja venia d’anys enrera, els va donar el seny d’escollir una colla d’homes ben formats: Coneixedors de la història europea i, molt especialment, del món

3

clàssic grec i romà i els va donar el temps i la tranquil·litat per a donar forma reflexivament al nou text constitucional. Les sessions a Filadèlfia es van fer a porta tancada i, quan va publicar-se el text, es va donar temps per als debats, arguments i contraarguments, que fos necessari. Un cop passat aquest temps, es va votar el text, tot havent determinat quina majoria seria necessària per refrendar-lo. Aquells debats podem trobar-los en els textos del federalista, diari de l’època. Els americans no van voler crear un home nou, ni fer una constitució per a homes ideals. Van pensar amb homes normals, amants de les seves llibertats, necessitats de protecció per a les seves propietats, però també ambiciosos i avars en moltes coses. És per això que la idea de separació de poders de Montesquieu i els drets naturals assenyalats per Locke s’hi fan molt presents. L’originalitat, però, va ser articular aquesta separació d’una manera més afinada: el balanç de poders. Que el poder limiti el poder, que l’ambició limiti l’ambició. Aquesta genialitat pràctica: que no es doni una lluita entre poder i idees o entre poder i valors, sinó entre poder i poder és el que ha marcat l’estabilitat i estil de la política americana. És en aquest sentit que s’han de valorar les diferències de plaç per a cada càmera o el president, per al caràcter vitalici del Tribunal Suprem, etc. Alguns trets típicament anglesos, però, també s’hi observen: El senat recorda la cambra dels lords en la seva funció, encara que ve marcada pel tret diferenciat de ser una càmera dels Estats. És a dir, on es reflecteix especialment el caràcter federal dels Estats Units: un país molt més descentralitzat que els europeus d’aleshores. Igualment, per exemple, els jurats i l’elecció de jutges o la Bill of Rights que, si bé no estava prevista, es va afegir en les negociacions prèvies a ser aprovada. En ella, d’alguna manera s’hi marcava l’esperit de la constitució: els límits bàsics del poder i les llibertats fonamentals dels ciutadans. La diversitat religiosa dels ciutadans americans va impulsar la separació entre l’esfera política de la vida i la religiosa. L’Estat assumia la religiositat intensa de molts americans, però deslligada d’una confessió concreta. Les institucions públiques no es basarien en la religió, sinó en el dret natural comú que Locke i els iusnaturalistes havien formulat durant el segle XVII. Madison, en ser President del tribunal Suprem durant una colla d’anys, va sentenciar sempre a favor de la propietat individual i contra l’Estat. Igualment, Washington, en retirar-se després de dos mandats, van acabar de perfilar l’esperit de la constitució i de la pràctica política americana. El seu tendó d’Aquil·les, la seva contradicció principal, i que acabaria generant la guerra civil i les desigualtats fonamentals dins del país, va ser la conservació de l’esclavitud en el país de les llibertats. França: El món contemporani europeu, però, tindrà en la Revolució Francesa el seu referent principal. Els esdeveniments en el país més poblat, ric i cultivat d’Europa havien de marcar de manera més forta l’impacte del nou món que anava sorgint.

4

França era un país on l’Estat central havia adquirit ja molts dels seus trets característics: Una part molt important de la revolució ja l’havia feta la monarquia borbònica, podríem dir, en la seva victòria sobre la noblesa territorial, la creació d’una administració organitzada i poderosa, i l’intent de controlar l’Església amb l’anomenat galicanisme. Aquesta base de mentalitat i pràctica absolutista és clau per entendre les idees i decisions dels revolucionaris francesos. El fort valor donat a la unitat nacional i la centralitat racionalitzada des del govern estaven preparats en el moment de la revolució. És per això que és a França és on menys va influir Montesquieu. Ara bé, canviar des de la legitimitat hereditària monàrquica a una sobirania nacional més abstracta ―recordem que la noció de sobirania neix amb l’absolutisme i que canviarà només de titular, no pas el seu contingut―, o trencar amb l’estructura jerarquitzada dels tres estaments no seria pas gens fàcil. El canvi, encara que fos de les formes i dels conceptes, era un canvi que es veia com a revolucionari en tots els països europeus. I això es va reforçar encara més per les formes de dur-los a terme. La conjunció de factors: fam durant dos anys, resistències dels privilegiats, immaduresa del rei i estil fastuós de la cort, inexperiència dels nous polítics… va fer gairebé impossible que el procés fos moderat. A més, però, cal adonar-se de la força que la Il·lustració havia tingut a França. Feia molts anys que les idees i les propostes tenien un gran pes ―la república de les lletres, es deia―. Sense la intensitat amb la que Robespierre havia assimilat les idees de Rousseau: voluntat general, cessió dels drets de tots a ella, destrucció de partits i associacions particulars, religió civil i pena de mort per a qui o la segueixi...; sense la força de la premsa exaltada, i sense els clubs clandestins i ben organitzats, potser els fets haurien anat d’una altra manera. De fet, quan es valora la constitució de 1791, hom s’adona del seu caràcter moderat i, en principi fàcilment assumible per una monarquia que volgués perdurar. El Rei té un fort pes en el poder executiu: forma govern, dirigeix la seva activitat de manera principal… Crida l’atenció la càmera única, reflex de la unitat de la nació: Formada per una multitud de membres no organitzats encara de manera clara, es va convertir en un espai per al triomf dels oradors més extremats i carismàtics. Sense el fre d’una altra càmera que fes de contrapès era molt fàcilment manipulable. Però com establir dues cambres, si els fets del joc de pilota de Versalles havien insistit en això? La inestabilitat i la violència política són un altre dels trets determinants de la Revolució Francesa. Només a França es va institucionalitzar la violència, l’espionatge, l’extermini dels contraris i el terror com a formes legítimes de governar en determinades circumstàncies. Cal notar la influència que té aquest fet per al que hem anomenat en les nostres reflexions l’esperit constitucional. Quin pot ser l’esperit d’una constitució que justifica tot això? Evidentment, no pot ser l’esperit de la Declaració dels drets de l’home i del ciutadà. Que van ser eliminats gairebé punt per punt durant els anys revolucionaris. És per això que, insistim, tan importants com les estructures ho són les pràctiques i els valors que les fonamenten. La revolució francesa es presenta com un fet dual, que prepara tant la possibilitat d’uns països constitucionals i amb llibertats civils, com la possibilitat totalitària i la violència de l’Estat contra els seus ciutadans, reduïts a una forma de súbdits molt més dura que la de la monarquia absolutista. Aquesta contradicció d’esperit sembla mantenir-se a

5

França durant la època contemporània: ara República, ara Imperi, derrotes, revenges, noves constitucions ―unes quinze fins avui― i governs inestables seran la seva constant. Un altre tret distintiu del procés polític francès és el seu caràcter fortament ideològic. En la mesura que espirava a una transformació de la humanitat, les seves idees no eren solament per a la nació francesa, sinó que aspiraven a estendre’s més enllà. Aquest expansionisme generaria tant una etapa de guerra europea comparable a la guerra dels trenta anys, com l’impuls de canvi de molts altres Estats cap a les formes polítiques contemporànies. El nou món: novo ordo saeculorum no seria pas el previst progrés constant, racional i pacífic per a la humanitat que els homes d’aquella època convulsa havien imaginat en els seus somnis per al futur. La història que se’n derivaria és el tema del nostre curs. Font: sjole.wikispaces.com