1

LES BRUIXES DEL PARADÍS

Per

Joaquim Verdaguer i Caballé

2

a l’Uriel

Aquesta narració ha merescut el primer premi dels Certamen Literari Joan Arús 2008 de Castellar del

Vallès

Agrair la correcció lingüística d’Albert Servitje

La portada pertany a un dibuix fet a l’expedient del procés a unes dones acusades de bruixeria. Arxiu Històric de Terrassa.

Batllia de Terrassa. 12 d’octubre 1618

3

Fent camí cap a la vila de Terrassa, el traginer, dalt

del carro, guiava el cavall per poder salvar el pas del

torrent de Vallparadís que hi havia prop del mas Roca.

Quan el vial girava cap al sud, el traginer saludà amb la

mà els segadors que, a l’era de davant de la masia, tot

envoltats de polsim, batien amb les seves forques el blat,

per separar el gra de la palla. Un centenar de metres més

avall el gos del traginer, que viatjava dins el carro, a cobert

del fort sol del mes de juny, en saltà i, tot bordant, sortí

llançat cap a una arbreda que hi havia prop del torrent. El

traginer, tot estranyat, parà el carro i es dirigí cap a on el

gos s’havia aturat, mentre des de la masia se sentien els

lladrucs dels mastins que responien als del gos. Entre els

matolls del torrent hi havia una fadrina mig despullada.

S’hi acostà i comprovà que era morta. El traginer sortí al

camí per cridar l’atenció dels segadors de Can Roca, els

4

quals s’atansaren al lloc, encuriosits, alertats pels crits del

viatger. El masover apressà un dels peons a anar a cercar

el batlle de la vila. Prop de mitja hora després, pujava a

cavall pel camí l’agutzil major, en substitució del batlle,

que es trobava a Sant Vicenç de Jonqueres. L’agutzil

esguardà el cos de la noia i féu notar en veu alta els

senyals que tenia al coll; «L’han escanyat», digué.

Carregaren el cos de la noia a la part del darrere del

carro i el portaren cap a la vila. En entrar-hi, els vilatans

s’aplegaren, tafaners, entorn del carro, i els més menuts el

seguiren fins a l’antic cementiri, situat davant de la nova

església del Sant Esperit, on la noia seria enterrada un

cop el batlle n’hagués certificat la identitat.

5

L’agutzil, Antic Bardolet, de renom el Roqué, entrà a

la Casa del Consell i ordenà a l’escrivà que prengués nota:

«Avui dia 8 de juny de 1619 a l’hora del migdia, prop

de la riba del torrent de Vallparadís, al costat del

mas Roca del terme de la Universitat Forana, ha

estat trobat per Valentí Jaumira, traginer de Sant

Esteve de Castellar, el cadàver de Francina Petit,

veïna del carrer de Baix d’aquesta vila. La dona

presentava senyals d’escanyament al coll».

La víctima era ben coneguda per l’agutzil: Francina

Petit, una jove prostituta de divuit anys que temps enrere,

quan era menuda, havia arribat a la vila acompanyant el

seu pare, un francès vidu i emigrant de la diòcesi d’Agen

d’Occitània, que, treballant de bracer a la pagesia, s’havia

6

aixoplugat, juntament amb altres gavatxos, fora muralles,

al camp de la Creu, en un paupèrrim habitacle. El pare

morí quan la Francina tenia catorze anys. Ella, jovencella,

òrfena i forastera, quedà desemparada, i fou recollida per

Margarida Tafanera, una curandera i alcavota de meuques

de la vila que l’acollí sota la seva tutela.

Al capvespre arribà el batlle Montserrat Ullastrell, i

amb el seu geni eixut diligencià, amb el procurador i

l’agutzil major, el malagradós afer de la noia assassinada,

de qui atestà la mort perquè es pogués procedir a

enterrar-la. El lloc on havien trobat la noia l’enfurismà. Feia

cinquanta anys que el lloctinent del Principat havia aprovat

la divisió civil del terme del Castell de Terrassa en dues

administracions municipals diferenciades: la de la vila de

Terrassa i la de la part forana de Terrassa, això sí,

7

ambdues regides per un batlle comú resident a la vila.

Aquesta solució, però, no resolgué, ni de bon tros, el

problema. L’animadversió, l’odi i la rancúnia que la gent

d’aquests dos llocs es tenien des que s’havia decretat la

partició no havia fet sinó augmentar. Es donava el cas

que, donat que era a la vila on hi havia un major nombre

d’habitants, aquesta proposà que el càrrec de batlle

recaigués sempre en un veí de la vila. Això repercutia en

els forans en infinitat d’ofenses, arbitrarietats i injustícies

per part del batlle comú, principalment en els litigis o

negocis entre un vilatà i un pagès, ja que els de la vila

sempre eren afavorits en les resolucions. En les causes

criminals, l’administració de justícia era lenta i a vegades

nul·la, a causa de les grans distàncies que hi havia entre

parròquies, que feia que el batlle, aclaparat pels plets de la

vila, no pogués atendre amb prestesa els punts del terme

8

forà on es reclamava la seva presència. Per tot això, el

batlle treia foc pel queixals, i descarregà la seva ira sobre

l’agutzil major: tot i ser la difunta una vilatana, el fet que

hagués mort de manera violenta dins el terme de la

Forana feia que aquesta qüestió s’hagués de comunicar i

de debatre en el Consell de la Forana i, també, que se

n’hagués d’informar el veguer. A més, un dels capitans

sagramentals elegits feia dos anys, amb atribucions per

intervenir en el cas de bregues, alteracions o assumptes

policíacs, era de la part forana. Això al batlle li deixava poc

marge per intentar deixar passar el cas, malgrat tractar-se

d’una insignificant bagassa. «N’hauré de buscar el

culpable», pensà.

Els bordells de prostitutes estaven prohibits arreu

del Principat, però no la prostitució en si. Les meretrius

9

exercien el seu ofici a casa seva i de vegades en llocs fora

de la vila, i si podia ser fora del terme d’aquesta. És per

això que se’n podien trobar a la part alta del torrent de

Vallparadís, on així podien dominar el camí de Terrassa a

Matadepera, a una banda del torrent, i els camins de Sant

Pere a Mura i de Castellar, a l’altra banda del barranc.

També se situaven a prop de la masia de Can Palet, a

tocar del camí que anava a Barcelona. Aquests llocs els

proporcionaven la clientela necessària: viatgers, els

bracers de les masies properes o els vilatans que volien

passar desapercebuts. De tota manera, les prostitutes

joves, tot i la seva autonomia, estaven subjectes a altres

de més veteranes que exercien d’alcavotes i protegien les

seves pupil·les. Aquestes, quan per l’edat els minvava la

clientela, es guanyaven uns quants diners fent de

curanderes. Els seus ungüents i beuratges sanaven o

10

feien volar la imaginació, i fins i tot n’hi havia que sabien

preparar verins.

El procés d’investigació sobre la mort de la Francina

Petit es presentava dificultós per a l’agutzil major. No

sabia per on començar. Potser preguntant a la seva

alcavota Margarida Tafanera. Si havia estat algun traginer,

aleshores ja devia fer estona que era a Barcelona o camí

de Manresa. Però la sort li somrigué. Davant seu es

presentà el cirurgià de la vila per informar-lo que havia

atès un mosso de Can Sales de forts dolors al ventre, i

que tot desvariejant havia mencionat el nom de la

Francina Petit.

Assabentat el batlle, hi envià l’Antic Bardolet, que,

juntament amb el capità sagramental de la part forana, van

11

fer cap a Can Sales per mirar d’esbrinar alguna cosa

sobre el comentari del cirurgià.

Davant dels dos funcionaris policials, el mosso confessà

que el vespre anterior havia anat a rondar una meuca al

torrent de Vallparadís, i que hi havia topat amb la Francina

Petit. Aquesta, davant l’enervació sexual de l’home, li

havia donat un beuratge per mirar de corregir l’anomalia.

Tan bon punt se l’hagué begut començà a notar com si se

li volgués rebentar l’estómac i, cridant de dolor, deixà la

dona i fugí cap a Can Sales. Passà bona part de la nit

rebolcant-se de sofrença, a més de tenir al·lucinacions;

sentí una veu d’una gallina cloca i la llum que, tornant-se

tot blau, perdia resplendor, de manera que amb prou

feines veia res. Sospitant que tot allò no fos cosa de

bruixes, se senyava constantment i s’encomanava a Déu i

12

a la Verge Maria, mentre s’observava les seves mans

blaves.

L’agutzil i el capità, després d’un intercanvi de mirades

confidents, prengueren el mosso i el portaren davant el

batlle. Aquest tornà a interrogar el mosso, que repetí la

seva fantàstica versió afegint que, durant el mal de tripes,

havia tingut més al·lucinacions.

El batlle, l’agutzil i el capità arribaren a la conclusió que,

davant el fort atac estomacal, el mosso havia mort la

Francina. Però també donaren culpa a qui havia fabricat

aquell beuratge. Descartaren la jove meuca i s’inclinaren

més aviat per la seva mestressa i les seves companyes.

«Ara és l’hora d’enxampar les maleïdes malfeineres que

uns anys enrere, culpades de bruixeria a la vila, havien

13

estat processades i absoltes per la Inquisició de

Barcelona!», pensà l’agutzil.

Vuit anys enrere havia esclatat a la vila una fòbia

vers les dones que, a més de ser meretrius, tenien

coneixement de la preparació de metzines, segons

diverses acusacions. De la befa i l’escarni es passà a

l’acusació de bruixeria. Se les acusava d’embruixar els

vilatans amb els seus beuratges i mals astrucs. Les

vilatanes, fartes de veure els seus homes amorejant-se

amb aquelles dones, foren les primeres a malfamar-les. La

por i la fòbia es féu present a la vila. Se les acusava de fer

màgia negra i de fer ritus demoníacs. A més, segons

tenien per cert les vilatanes, cada dijous a la nit es reunien

sota un pi al torrent de Vallparadís, prop de la Quadra d’en

Palet, on les esperava el diable assegut en una poltrona

14

vestit de vellut. Totes les bruixes se li acostaven, i després

de retre-li homenatge, li besaven la seva mà i, al so d’una

flauta tocada pel diable, es lliuraven a un desenfrenat ball,

fins que tot plegat finalitzava en una abominable orgia.

En realitat, el que succeïa era que molts dijous es reunien

les dites dones en aquest lloc i també a l’anomenat Pla de

les Bruixes, més amunt de Can Fatjó, on intercanviaven

coneixements de fetilleria casolana per resoldre qüestions

de necessitat medicinal i sexual. Els seus ungüents i

potingues, a base d’herbes silvestres, superaven en molts

casos la medicina tradicional que practicaven el cirurgians

i barbers. Sí que era cert que per a altres fins havien après

a fer metzines i substàncies al·lucinògenes a base de

certs fongs. Més d’un drogat voltava pels carrers veient

visions. L’arribada de dones immigrants franceses,

15

avesades en aquests afers, les havien instruït a fer,

també, sortilegis i els havien ensenyat coneixements

d’astrologia. A tot això calia afegir-hi, a més, la manca de

religiositat de les practicants.

L’any 1615 es va aconseguir culpar de bruixeria la vilatana

Joana Ferrer, que va ser enviada a Barcelona perquè

comparegués davant el Tribunal de la Inquisició. Amb la

informació obtinguda de l’acusada, s’instà el Consell de la

vila de Terrassa a apressar-se a detenir altres dones que

també havien estat imputades en l’afer, abans que

abandonessin la vila. Les detingudes havien de ser

portades davant el Tribunal per separat; per tant, s’instava

les autoritats terrassenques a proporcionar vilatans que

les portessin una per una, sense que poguessin parlar

entre elles. Tanmateix, el Sant Ofici les acabà absolent

16

totes de l’acusació de bruixeria. Tot i així, algunes d’elles,

per por, no tornaren a Terrassa, però d’altres sí que ho

feren, perquè tenien família a la vila.

Aquestes últimes hagueren de suportar el patiment

de no poder desempallegar-se de la mala fama atribuïda

pel poble. El seu retorn fou una nova onada de maldecaps

per al batlle de la vila. La histèria col·lectiva es desfermà, i

les dones eren fustigades constantment. L’agutzil, Antic

Bardolet, hagué d’intervenir fent detenir el vilatà Jaume

Montllor per haver llençat pedres contra la finestra de la

casa de la Margarida Tafanera, que fou sancionat per

aquesta acció amb cinc lliures de multa. Un matí, quan

aquella dona sortia de l’hospital, fou increpada per dues

dones, que li llençaren pedres. Aviat altres vianants s’hi

afegiren, formant un avalot d’unes dues-centes persones

17

que no pararen de fustigar-la amb tota classe d’insults i

bastonades, a més d’apedregar-la. Alguns veïns

intentaren protegir-la, i així la pobra dona va poder fugir

per entremig dels estricadors del Raval de Dalt, fins que

arribà al carrer Major, on topà amb el prior del Sant

Esperit, Pau Canet, i altres capellans, que aconseguiren

protegir-la fins a refugiar-la a casa seva. L’agutzil i els dos

capitans sagramentals muntaren guàrdia davant la porta

per evitar el linxament de la dona. Les conseqüències no

es feren esperar; davant la denúncia de l’afectada, el

batlle féu empresonar les dues dones que havien

començat la batussa, la qual cosa encara féu enfurismar

més el veïnat. Un dels testimonis del fet fou perseguit i

amenaçat amb una daga si tornava a fer costat a la

Tafanera.

18

Altres de les exculpades de Barcelona també foren

víctimes de la persecució. Una d’elles fou acusada sense

proves de la mort d’un prevere al qual, es deia, havia

subministrat un beuratge curatiu. Una altra denúncia fou la

d’una mare que acusava una de les presumptes bruixes

d’haver induït la seva filla a la prostitució.

Les acusacions de bruixeria s’intensificaren fins al punt

que el 1618 el Consell de la Vila acordà fer venir un

caçador de bruixes de Sallent anomenat Joan Font,

experimentat en la detecció de la bruixeria o, si més no,

obligat per la seva fama a trobar-les si no volia perdre la

seva reputació i els preceptius emoluments.

L’assassinat de la Francina Petit fou el

desencadenant de la detenció de la Margarida Tafanera.

19

L’agutzil Antic Bardolet indagà i atribuí a l’alcavota de la

Francina el beuratge que aquesta havia proporcionat i que

havia desencadenat la mort de la noia a mans del mosso

de Can Sales. Antic Bardolet va fer mans i mànigues per

convèncer el batlle perquè detingués la Margarida

Tafanera com a inductora del crim, aprofitant l’acusació

d’exercir la bruixeria, segons les declaracions i visions que

havia obtingut del mosso de Can Sales. El batlle, aclaparat

pels desordres a la vila, decretà l’empresonament de la

dona a la Torre del Palau, a l’espera d’un judici civil, ja que

un judici per part del Tribunal de la Inquisició no es podia

repetir. També feren efecte les pressions del Consell de la

Forana perquè es reclogués les bruixes que campaven

pels boscos i que, també, els costos fossin a càrrec de la

vila.

20

L’agutzil es posà al capdavant del primer

interrogatori per fer confessar o per poder demostrar que

la Margarida Tafanera era una bruixa. Aquesta negà ser-

ho, però va reconèixer haver preparat el beuratge, tot i que

aquest no era per a la finalitat que requeria el mosso de

Can Sales, sinó per alleugerir a base de plantes

al·lucinògenes l’atrafegada i miserable vida dels obrers i

pagesos de l’entorn. Antic Bardolet també prengué nota de

diferents testimonis; una de les declaracions que la

inculpaven va ser la del caçador de bruixes Joan Font, el

qual va reconèixer, en presència del batlle i de l’agutzil,

que havia detectat, després de netejar-la amb aigua

beneïda, el senyal del dimoni a l’espatlla de la Margarida

Tafanera. També fou important la declaració del germà de

l’acusada, el qual assegurava que era una autèntica

bruixa, i que els tenia embruixats tant a ell com a la seva

21

dona amb el malefici que no poguessin tenir fills per tal de

poder-se apropiar dels seus béns.

L’obstinació de la Margarida Tafanera de no

acceptar que era bruixa la portà a la sala de tortura.

Segons la llei del Tribunal de la Inquisició, la tortura només

es podia aplicar amb l’objectiu que el presoner o

presonera denunciés altres delinqüents, en aquest cas

altres bruixes, però no pas per inculpar-se a sí mateix. En

els judicis civils, però, la llei era més permissiva, de

manera que la Margarida Tafanera fou portada a turment a

la sala gran de la Torre del Palau davant la presència del

batlle Montserrat Ullastrell, del jutge Miquel Gilabert, del

procurador i fiscal Bartomeu Quelles, del cirurgià

Hernando Martínez, del notari Pere Cruell i de l’agutzil

Antic Bardolet. En una taula hi havia pa, vi i un llum al

22

costat dels instruments de tortura. La Tafanera fou

asseguda en el banc davant dels ternals i altres aparells

de tortura. En altres ocasions només la visió d’aquests, la

por, havien fet confessar al detingut sense necessitat de

torturar-lo. La Tafanera, però, davant l’enèsim intent

d’obligar-la a reconèixer que era una bruixa, negà

rotundament ser-ho. El jutge ordenà que fos despullada i

lligada pels braços al banc anomenat poltre. Sotmesa a la

tibantor de les cordes, la Tafanera començà a cridar de

dolor. Tres vegades fou sotmesa a aquest turment, i

davant del dolor la dona començà a delirar, i va confessar

que era bruixa, que havia après l’ofici d’una francesa

juntament amb Joana de Toy; que es reunien a casa de la

gavatxa i totes tres, després de fregar-se les aixelles i

altres parts de cos amb un ungüent, sortien per la finestra

volant a la recerca del diable i feien coses repugnants.

23

La seva declaració portà davant del tribunal la Joana de

Toy, la qual, davant la seva negativa a admetre que era

una bruixa, i després d’haver negat conèixer la Margarida

Tafanera, fou sotmesa igualment a turment. També,

davant l’insuportable dolor, confirmà tot el que havia dit la

Margarida Tafanera i delatà altres companyes: la Joana

Sabina, la Miquela Casanovas, de renom l’esclopera,

l’Eulàlia Totxa i la Guillema Font, de renom Miramunda.

Algunes, amb la por al cos davant el tribunal, i sense més

coercions, i d’altres després d’haver estat sotmeses al

suplici del turment, confessaren ser bruixes.

La sentència no es va fer esperar gaire, i totes foren

sentenciades a la forca.

24

Un calorós matí de finals de juny, l’agutzil i els

capitans sagramentals entraren a la Torre del Palau i,

després de lligar les dones amb les mans al darrere, les

feren baixar a la plaça, on les esperava un carro on les

feren pujar, mentre les autoritats i el poble contemplaven

l’escena en silenci. Només se sentien els laments

d’algunes de les condemnades. La comitiva encapçalada

pels tres oficials de policia enfilà el carrer Major, i eixí pel

portal de la Riera cap al camí d’Olesa. Seguien a certa

distància el carro de les desventurades dones el tribunal,

les autoritats i la gent tafanera del poble. L’agutzil estava

sorprès. Igual que altres execucions a què havia assistit,

tant a la vila com a Barcelona, esperava una actitud festiva

amb insults, el llançament de verdures o l’apedregament

de les condemnades. Aquell dia tothom anava en silenci

com si es tractés de la processó del Dijous Sant. Potser

25

per por que les bruixes llancessin un malefici? El seguici

arribà més enllà del torrent de les Eimerigues, a l’indret de

la Pedra Blanca. En un pla havien aixecat dos troncs

verticals i un de travesser sobre del qual penjaven les

forques. La baixada del carro i la vista de les forques fou

dramàtica. Algunes de les dones condemnades

començaren a xisclar de por i desesperació, mentre eren

arrossegades fins al cadafal. Llegida públicament la

sentència, es procedí a penjar les bruixes.

Pel que fa al mosso de Can Sales, també fou jutjat i

declarat culpable del crim contra la Francina Petit, i fou

condemnat a galeres. Amb l’atenuant d’haver comès la

seva acció sota els efectes de la bruixeria, se’l deixà triar

entre anar a remar o anar com a soldat voluntari del rei

Felip a Flandes.

26

El batlle Montserrat Ullastrell, mostrant un posat

complaent davant els plats buits de viandes de l’àpat del

migdia, deixà anar un rot, mentre la seva mà dreta

acaronava una copa de vi de les vinyes de la Quadra. Es

felicitava per haver resolt els dos afers que el treien de

polleguera: l’assassinat de la Francina Petit i el penjament

de les bruixes, amb què se solucionaven les motivacions

dels complexos problemes de veïnatge que havien

desembocat en el conflicte social en què estava immersa

la vila.

Dos anys després, el 21 de febrer de 1621, el repic de

campanes del Sant Esperit anunciava una diada solemne:

la benedicció de la nova església parroquial. Feia vint

anys, aprofitant l’avinentesa de la visita del bisbe de

27

Barcelona Ildefons Coloma a les obres de construcció de

la nova església de la vila —el qual havia quedat

meravellat de la magnitud de l’obra del bastiment del

temple—, els consellers de la vila li van fer palesa la

necessitat que Terrassa, donat que era una de les viles

més poblades del Principat i per la importància dels seus

obradors de draps, havia de disposar de parroquialitat

pròpia o exercir la de Sant Pere. El 24 de març de 1601 un

convençut bisbe decretava el trasllat de la parroquialitat de

Sant Pere a la de la vila, que s’anomenà del Sant Esperit i

de Sant Pere i que deixava la de Sant Pere com a

sufragània de la del Sant Esperit.

Per commemorar la festa de la benedicció del nou temple

d’una manera escaient, es convidà el pare abat de

Montserrat, Joan Costa, fill de la vila de Terrassa, a

28

presidir l’acte. Dalt de l’altar, el prior Pau Canet i un total

de quinze sacerdots contemplaven com l’abat era abillat

amb vestidures blanques sacerdotals, amb el pontifical,

coronat amb una mitra blanca i amb una crossa d’argent a

la mà. Tot seguit eixiren en processó cap a fora de

l’església, es dirigiren cap al cementiri i procediren a la

seva benedicció amb el cant d’absoltes i antífones. La

processó entrà a l’església per les portes ara obertes de

bat a bat fins arribar davant de l’altar, i es procedí a la

solemne benedicció de l’altar i a la col·locació al seu

damunt del Santíssim Sacrament. L’abat Costa procedí a

oficiar la santa missa pontifical. Situats a primera fila hi

havia els honorables consellers encapçalats pel batlle

Montserrat Ullastrell.

29

Antic Bardolet, repenjat en el lateral d’una de les

capelles, contemplava avorrit la llarga cerimònia mentre

els seus pensaments i la seva mirada vagaven cap al

sostre de la nau i cap als laterals, on s’alineaven sis

capelles per banda. Una grandiosa i esvelta església per a

només 3.000 habitats que tenia la vila. Feia cinquanta

anys que s’estava construint i encara no se n’havien

acabat les obres. Tota la seva vida havia conviscut amb el

seu bastiment. «Misereatur tui omnipotens Deus, et

simissis peccatis tuis, perducat te ad vitam».

L’agutzil, el Roqué, tornà de la seva abstracció en sentir

l’abat pronunciar aquesta lletania. No era gens creient,

però com que en l’exercici del seu càrrec havia

d’acompanyar les autoritats als oficis dominicals i als de

les grans festes, podia entendre perfectament el que

30

acabava d’enunciar l’abat: «Que Déu omnipotent tingui

pietat de vós, i perdonats els vostres pecats, us dugui a la

vida eterna».

Antic somrigué sorneguerament. Al llarg de la seva vida

havia pecat reiteradament en tots i cadascun dels deu

manaments de la Llei de Déu i ara, el capellà, implorava a

Déu que fossin perdonats tots els pecats. Es preguntava si

li seria perdonat el pecat capital que havia comès.

Dos anys enrere, un dia del mes de juny, Antic

Bardolet estava enfurismat. El cirurgià, davant les picors

que Bardolet sentia en el baixos a causa d’una erupció

cutània en el penis, li diagnosticà que havia contret la

sífilis, el mal del francès, anomenat així perquè es deia

que les tropes del rei gavatxo Carles l’havien escampat en

31

ocupar Nàpols, des d’on hauria arribat a Barcelona. El

cirurgià l’informà que la seva malaltia era primària, que

amb beuratges i fàrmacs d’abstersició podria frenar-ne

l’evolució cap a la sífilis secundària, és a dir, la que podria

portar-lo a la mort. Li receptà una infusió de fusta de caqui,

polvoritzada, macerada i força temps bullida. També

l’assabentà que el mal l’havia adquirit per contagi i per

transmissió venèria, és a dir, per còpula carnal amb una

dona.

Darrerament Antic Bardolet només havia sovintejat la

Francina Petit. En vesprejar aquell dia s’acostà al lloc on

acostumava a rondar la meuca. La va veure entre els

arbres forcejant amb un home. Aquest amb les mans a la

panxa, com si li haguessin clavat una daga, va sortir

esperitat, sense que l’agutzil pogués reconèixer-lo. L’Antic

32

s’acostà a l’espantada noia, que en veure la seva ombra

entre els arbres exclamà un esglai abans de reconèixer

l’agutzil. Aquest l’agafà pels braços i la va sacsejar tot

recriminant-li el contagi. Ella, tot i ser una mica esquerpa,

confessà sense embuts que sabia que tenia una malaltia

venèria, però havia de sobreviure amb el seu ofici. El

Roqué etzibà un mastegot a la cara de la noia, que caigué

a terra, i tot seguit, encès i enfurismat al límit, es llançà

damunt seu, li posà les mans coll i l’estrenyé ben fort fins

escanyar-la.

L’oficiant, l’abat Costa, en acomiadar la missa

exclamà: «Benedicat vos omnipotens Deus. Pater, et Filius

et Spiritus Sanctus».

Els presents, inclòs Antic Bardolet, de renom el Roqué,

contestaren: «Amén».