LES AVIES I ELS AVIS ESCRIUEN

CONTES I ELS INFANTS ELS DIBUIXEN

2015

22A CONVOCATÒRIA “NOU HORITZÓ”

22ena convocatòria “Associació Nou Horitzó”

Les àvies i els avis escriuen contes, i els infants els dibuixen

Abril 2015

Projecte seleccionat per participar al “VIII Congreso Internacional de Ciudades Educadoras” Génova, noviembre 2004

Dibuix portada: Josep Mª Moreno Castillo. 7 anysEscola: CEE Mare de Déu de Montserrat

Associació Nou Horitzóc/ de l’Art, 18, baixosTel 93 408 54 44e-mail: nouhoritzo@nouhoritzo.catwww.gentgran.nouhoritzo.cat

La reproducció o l’ús dels contes i dibuixos queda condicionat per l’autorització explícita del seus autors i, en darrer terme, de l’Associació Nou Horitzó.

INDEX

Pròlegpàg. 5

Escoles i avis participantspàg. 7

Contes i dibuixos seleccionatspàg. 8

Cartell edició 2014-2015pàg. 9

Juratspàg. 10

Els colorspàg. 13

El Rei Patatópàg. 17

La lluna que volia sortir de diapàg. 21

El viatge a la llunapàg. 25

Dones amagueu lers criaturespàg. 29

La il·lusió del 10 anyspàg. 33

Hi havia una vegada, un indret de la ciutat de Barcelona on els avis i les àvies s’aplegaven una cop l’any per escriure i explicar contes.

Aquest indret era el Guinardó. Un barri amb unes de les millors vistes sobre el mar i la ciutat, un barri amb història i on, antigament, els habitants de Sant Martí de Provençals i de Barcelona hi estiuejaven perquè cercaven un aire més saludable. I aquest passat tranquil de “caseta i hortet” és ben visible, encara, en alguns carrers que li donen una personalitat molt especial.

Explicàvem que, en aquest lloc idíl·lic, hi havia un grup de bona gent que s’estimava el seu barri, els seus veïns i veïnes i que, sobretot, es preocupava perquè la gent gran estigués atesa i pogués gaudir de moments plens de cultura i esbarjo. S’orga-nitzaven al voltant d’una entitat que es deia Nou Horitzó i eren els que, cada any, es trobaven per explicar els contes que havien escrit als més menuts del barri.

I aquest conte ens explica que ho feien per diferents motius. En primer lloc, per l’amor que sentien per l’escriptura. En segon lloc, per recuperar la tradició d’expli-car rondalles, com es feia abans que hi hagués televisió quan s’explicaven les ronda-lles a la vora del foc. I, finalment, per promoure quelcom que semblava que s’havia perdut: el reconeixement als més grans per la seva saviesa i per les contribucions fetes al llarg dels anys a la societat.

I encara feien una cosa més. Després d’haver explicat els contes que havien escrit, els nois i les noies dibuixaven allò que havien sentit dels llavis dels avis, però sobre-tot, allò que s’havien imaginat. Quin exercici tan bonic, fer volar la imaginació tot escoltant una persona gran!

Actualment, tothom parla de la necessitat d’estimular la creativitat dels infants, de la necessitat que els nois i les noies aprenguin a escoltar i a estar atents, de la necessitat de recuperar el bon tracte cap a les persones grans, de la necessitat que, en una societat culta i avançada, l’amor per la lectura sigui quelcom generalitzat.

Precisament, és tot això el que promovien els avis i les àvies del Guinardó. I, és per aquest motiu es mereixien un reconeixement.

Un agraïment, doncs, a totes les persones que feu possible aquest llibre i que impul-seu aquests valors.

I conte contat, en aquest cas, aquest conte encara no s’ha acabat!

FRANCINA VILA I VALLS REGIDORA D’HORTA-GUINARDÓ

5

L’Associació Nou Horitzó, m’encarregà el pròleg d’un exemplar de la col·lecció “Les àvies i els avis escriuen contes i els infants els dibuixen. Vareig acceptar molt complagut. Pensava que reunia una de les dues condicions: soc avi, però… no he escrit mai cap conte. Tot fent un judici benèvol, diria que només posseeixo el 50% de les condicions exigides.

Feta aquesta declaració de principis, explicaré les meves experiències de relació avi, nets i contes. Jo m’he limitat a transmetre oralment contes a les meves nétes. Lògicament, l’engrós del conjunt de contes era la lectura-interpretació dels que ja havien escrit altres o bé “històries” que jo m’in-ventava i que, per deformació professional, gairebé sempre giraven al voltant de fets familiars, records d’infància meus, relacions amb els meus pares, companys d’escola, etc. Sense pretendre donar-li cap transcendència, diria que es tractava d’una mena d’aproximació a la memòria història intergeneracional.

I quines reaccions he observat en els infants? Quant a la lectura de contes, més o menys “trans-formats” per mi, afirmo que les meves nétes acceptaven molt interessades les distorsions argu-mentals que jo introduïa. Com la majoria de casos ja coneixien la trama i el desenllaç de l’historia “oficial” els afegitons els disparaves i activava la seva imaginació, fins al punt que, una vegada acabat el conte, em metrallaven a preguntes vinculades o no al contingut, tant a l’original com al “tergiversat”. Quan a les històries personals, crec que ara gaudirem més, entre altres raons perquè com no toleraven repeticions, sempre es beneficiaven d’una narració-aventura nova, d’una trapelleria del seu avi sempre conciliable amb un bon exemple de l’explicació d’un esdeveniment relacionat amb la nostra historia com a país. Tal era l’entusiasme per aquestes “aventis” (robo la paraula a en Joan Marsé), que la meva néta gran sempre em demanava: avi, explica’m un conte, però de “La Teva boca” (res de llegir).

Finalment, dues consideracions:

a) sempre he considerat que la majoria dels contes “usuals” els més llegits i explicats als infants, són d’una truculència considerable. No ignoro que hi ha opinions d’erudits en la matèria que difereixen –amb anàlisis prou rigoroses– de la meva opinió, però, en tot cas, constato aquesta convicció meva.

b) valoro molt com a intercanvi de vivències, d’emocions i reflexions entre generacions el fet que els avis, entre moltes altres formes de comunicació, llegeixin, expliquin i escriguin contes per la quitxalla, doncs s’estableix un pont afectuós que, sense suplir els dels pares, enriqueixen la vida intel·lectual i emocional dels infants.

No he pogut parlar de la meva condició d’autor de contes, però he assajat reivindicar la d’explica-dor de contes.

RAMÓN ALQUÉZAR I ALIANAPROFESOR TITULAR DE HISTORIA MODERNA I CONTEMPORÀNEA DE LA UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA. PROFESSOR EMÈRIT (PLA D’EMERITATGE) DEPARTAMENT D’HISTÒRIA MODERNA I CONTEMPORÀNIA, ÀREA D’HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA. PROFESSOR DE LES AULES D’EXTENSIÓ UNIVERSITÀRIA PER AL TEMPS LLIURE

6

7

Escola Mare de Déu de MontserratC/ Natzaret, 8308035 - Barcelona

Escola Pompeu Fabra C/ Olesa, 19 08027 - Barcelona

CEE Mare de Déu de MontserratC/ Varsovia, 16208041 - Barcelona

Dora Serra i EspadaPilar Vinyeta BellapartDolors López GraciaRicard Chaure AlbalateUlina Barrio-Canal i VidalMiquel Puig i CentellasNuria Coll PerquerMontserrat Fortuny i GayJoana Colomé MontasellCarme Hernández SánchezEncarna Gràcia i AriasCarme Barcelona LópezMaria Vinyeta DagasLourdes Castells CasellasFelicidad Carod GutiérrezPilar Riudor TaravillaRegina Aloy de RieraFrancesc Gay BochacaFrederic Moreta Berruezo

Josep Maria Torrents EspeltRoser Rifà LlimonaRamon Arbós FiguerasMaite Pipó VallsMaria Teresa Pérez RequejoMaria Àngels Garayoa Perdigó

Residència Sant Antoni de Tàrrega-Hospital de pobres de Jesucrist:Joana BesoraConxita CanudesEmilia CotsMaria FelipTeresa MiretJosefa ParedesRosa RoviraJoana SabatéÀngela VilapriñóTeresa Castellví

Centre Escolar Roig Tesalia C/ Marina, 333 08025 - Barcelona

CEE Nen Déu Ronda del Guinardó, 224-236 08041 - Barcelona

Escola Ferran i CluaC/ de la Manigua, 25-39 08027 - Barcelona

ESCOLES PARTICIPANTS

AVIES I AVIS PARTICIPANTS

8

CONTES I DIBUIXOS SELECCIONATS

Els ColorsAutora: Dora Serra i EspadaDibuix: Eric Martínez Hernando. 8 anysEscola Mare de Déu de Montserrat

El Rei PatatóAutora: Pilar Vinyeta BellapartDibuix: Adrian Vitales Sánchez. 9 anysCEE Mare de Déu de Montserrat

La lluna que volia sortir de diaAutora: Dolors Lòpez GraciaDibuix: Laia Almagro Martin. 11 anysCEE Nen Déu

El viatge a la llunaAutora: Ricard Chaure AlbalateDibuix: Alba Ramos González. 6 anysEscola Ferran i Clua

Dones amagueu les criaturesAutor:Ulina Barrio-Canal i VidalDibuix: Jaume Rodríguez Maeso. 7 anysEscola Pompeu Fabra

La il·lusió dels 10 anysAutores: Residència Sant Antoni de TàrregaDibuix: Peihao Zheng. 9 anysCentre Escolar Roig Tesalia

COBERTADibuix: Josep Maria Moreno Castillo. 7 anysEscola: CEE Mare de Déu de Montserrat

9

CARTELL XXIII CONVOCATORIA 2015-2016Dibuix: Alessandro Rubén Dario Romero. 7 anysEscola: Pompeu Fabra

10

MEMBRES DEL JURAT DE CONTESJoauím Vidiella Centre Recursos Pedagògics Districte H-G

Joaquim Carbó Escriptor

Raimon Portell Filòleg

Marta Martín Filologia CatalanaAssociació Nou Horitzó

Rosa Padilla Mestre Escola Baloo

EQUIP DEL PROJECTE DE CONTESMontserrat Nolla

Marta Martín

Glòria Paradell

Teresa Queralt

Núria Martínez

Teresa Guarch

MEMBRES DEL JURAT DE DIBUIXOSMercè Creueras Mestra Escola Mare Nostrum

Anna Portell Pintora

Jordi Güell Pintor

Glòria ParadellRepresentant de Nou Horitzó

Montserrat Nolla Representant de Nou Horitzó

11

CONTES ESCRITS PER LES AVIES I ELS AVIS I IL.LUSTRAT PELS INFANTS

12

Eric Martínez Hernando

13

Els colorsUna vegada hi havia una família de follets que tenien set fills, sempre a punt de fer entremaliadures. El més gran era vermell, que pujava de tonalitat cada ve-gada que s’empipa-va perquè era rabiüt i tot el feia enfadar. Si la sopa crema-va, rondinava; si tot jugant no podia ser capità, feia una ca-ra de pam i mig i unes ganyotes que espantaven la concur-rència; vaja, un mal caràcter.

L’altre tirava a color carabassa, i era presumit i cregut com si tothom li hagués de fer reverències, es contemplava en les aigües de l’estany i deia:

—Oh, que en sóc de guapo! No hi ha cap artista de ci-nema que m’arribi a la sola de la sabata.

L’altre, el groc, era un garrepa, que tot s’ho guardava per a ell. No li demanessis pas ni un got d’aigua, perquè ben segur que trobaria una excusa per a negar-te’l.

El verd era un envejós, descontent de tot. Si pogués, prendria als germans fins l’aire que respiraven per ser el millor.

El blau, era un mandra, panxa enlaire, esperant que els altres li fessin la feina. El lila era un golafre sempre a punt de menjar fins a rebentar. Quan el seu

color violeta esdevenia quasi negre i el mal de panxa resultava insuportable de tan plena com es-tava, llavors, correu-hi tots, a plorar i demanar a la mare que li preparés unes herbetes d’aquelles que fan vomitar!

El més petit, l’anyil —aquell color que tan aviat tira a vermell fosc com a blau fangós—, passava de tot, ara reia, després plorava, ara corria, després dormia. Era allò que se’n diu un cagadubtes, un indecís.

Tot això que feia riure als animals del bosc, no agradava ni mica als pares dels follets, que els volien educar ben ge-nerosos i bons minyons, ben amables i servi-cials. No sabi-en com sortir-se’n, perquè era ben cert que, com més anys posaven, en comptes de tenir seny, es tornaven més insu-portables.

Un dia que s’estaven banyant al rierol, agafaren una en-rabiada tan forta a causa d’una barqueta de paper que ha-via arribat fins a la riba, vés a saber d’on, i que tots volien fer-se-la seva, que es començaren a pegar i esgarrapar. Es van empentar i anaren a parar entre unes mates enfiladis-ses i punxegudes que els

14

deixaren ben entortolligats. Van caure a l’aigua i ara capbussant, ara surant, sempre fets un garbuix de bola, lliscaren riu avall, bosc enllà i per més que cri-dessin no es podien desenganxar. Els seus colors, en barrejar-se, esdevingueren blancs, transparents, com a fan-tasmes.

Lliscant, lliscant, arribaren fins davant de l’entrada d’una caverna i amb gran esforç, lluitaren per sortir de l’aigua i poder-s’hi entaforar. No fou empresa fàcil, perquè l’un tira-va cap a la dreta, l’altre cap a l’esquerra i esgarrapada cap aquí, esquinçada cap allà... Rodolant entre la fullaraca, a la fi entraren a la caverna i van restar quiets, tots apilotats, respirant profundament perquè estaven reben-tats de can-sament.

El germà gran, el vermell, aviat va reaccionar per actuar amb fúria. Repartia cops de puny i de peus contra allò que creia eren els seus germans, perquè no els veia pas.

—Aparteu-vos, germans imbècils, que jo sóc el gran i no vull estar aquí entor-tolligat!

—Em fas una enveja— li deia el verd —M’agrada la vio-lència i tu no saps el bé que m’ho passo veient-te tan vio-lent. Vegem com te les manegues per treure’ns d’aquest garbuix. Però, vigila! No m’estomaquis a mi!

—Oh, calleu —deia el blau— deixeu-me dormir i no par-leu de batalles ni d’es-tomacades!

—Quina colla de poca-soltes —deia el carabassa— aconseguireu destrossar-me el meu preciós vestit. M’agra-daria estar ben lluny de la vostra companyia. Així, tots em-bolicats, semblem un no-res. Quina desgràcia, tenir uns germans tant pocapenes!

El groc ja li estava bé aquell embolic; li semblava que tot aquell món li perta-nyia; no tenia ganes de desenganxar-se, així no repartiria ni una punxa, ni un bri d’herba.

El lila estava desesperat i només deia “Tinc gana! Vull menjar!” I l’anyil reia i plorava tot alhora.—Per què no deixem de barallar-nos —va dir en un moment que va poder

contenir el plor i el riure— i ens dedi-quem tots plegats a mirar de solucionar el problema, a les bones.

15

Van quedar sorpresos que el germà més indecís tingués una pensada tan asse-nyada.

El vermell va pensar que no estaria malament acceptar aquella solució.—Perdó, germà, tira’t cap a la dreta. Gràcies. Ara tu cap a l’esquerra, si et plau.El blau, després de pensar-s’hi una estona, es va espol-sar la mandra i va aju-

dar a desfer nusos.El verd, sempre tan envejós, va voler col·laborar per allò que no fos dit que ell

no ajudava. I així, tots, ara cedint per aquí, ara arronsant per allà, van poder anar-se des-

fent d’aquell garbuix d’herbes enfila-disses i recuperant els seus colors. Oh, quin descans! Quina felicitat tornar a tenir la pròpia personalitat! Van

passar la nit a la cova i quan es féu de dia van tornar al rierol i es banyaren en aquelles aigües on ve-ieren, meravellats, que els seus colors s’ajuntaven fent un arc perfecte entre aigua i sol. Li van posar el nom d’IRIS.

L’arc IRIS va voleiar per damunt del bosc i per allà on passava tot agafava uns colors alegres: les fulles tendres eren verdes, les fulles seques eren grogues i marrons i les flors tenien tots els colors imaginables de vermells, rosats, blaus, carabassa, liles i fins anyil, aquell color tan variable entre el roig i el lila.

Van transcórrer els anys i els set germans van posar seny i els pares respiraren feliços. Van procurar mantenir un equilibri entre defectes i qualitats, no fos cas que tornes-sin a passar la trista experiència de ser un garbuix de bola blanca i fantasmal i desaparegués aquell preciós arc IRIS.

Dora Serra i Espada

16

Adrian Vitales Sánchez

16

17

El rei PatatoEn un país petit i meravellós a dalt d’una muntanya, en un palau petit i bufó, vivia un rei. Tenia el cos rodó com una poma, el nas gros com una patata i la boca grossa com un tall de síndria.

Portava una corona feta de fruits ensucrats i un davantal ample amb unes but-xaques immenses on sempre portava la clau del seu palau. Li deien el rei Patató.

Cada matí quan el sol li deia “bon dia” s’aixecava del seu llit i esmorzava fruita, un entrepà de formatge i tomàquet i un bol ple de llet.

El rei Patató era molt treballador i cada dia anava al seu hort on cultivava tota mena de verdures i en collia per dinar i per sopar.

Aquell matí, com sempre, va agafar el seu cistell i a poc a poc se’l va posar al braç, va tancar la porta del seu palau i, content i eixerit, va començar a caminar fins que arribà a l’hort.

—Bon dia, hortet! Què hi ha avui per collir?I el rei va començar a mirar tota aquella bellesa de verdures, de totes formes

i colors. Es posà bé la corona al cap i s’ajupí per collir un parell de carabassons, un grapat d’alls, i així va anar passejant pel seu tresor i omplint el cistell amb de tot una mica.

—Caram quin cistell més ple —digué —avui en tinc per dinar i per sopar. Que bo!

I el rei Patató se’n va anar cantant i saltant cap a casa seva. Quan va arribar davant de la porta del palauet, es posà la mà a la butxaca per treure la clau i…

—Ai!, ai!, no la trobo, i això que és grossa, on l’hauré posat?I deixà el cistell a terra, s’escurà les butxaques, les posà del revés… però la clau

no era enlloc.—Oooh!, i ara què faig jo, si no puc entrar, no podré fer el dinar i tinc molta

gana!I el rei Patató de cop va pensar…—A veure si m’ha caigut a l’hort quan collia les verdures! Ho vaig a mirar, però

deixaré el cistell aquí perquè pesa massa i sense ell podré anar més de pressa.

18

Quan arribà a l’hort va veure els senyors tomàquets i els senyors enciams que feien reunió i els va dir:

—Senyors tomàquets, senyors enciams, que han vist una clau grossa i daurada que brilla molt, que jo he perdut i és la clau del meu palau?

—No, no l’hem pas vist —digueren—, per què no pregunta a les senyores mon-getes que són allà ballant una sardana?

—Sí, sí, gràcies, ara hi vaig.—Hola rei Patató , que vol ballar la sardana amb nosaltres?—Ja m’agradaria, ja… però és que estic molt amoïnat perquè he perdut la clau

del meu palau i no hi puc entrar. No l’heu past vist?—Oh!, no, ens sap molt greu, si la trobem, l’avisarem. Per què no ho pregunta a

la senyora ceba que és allà en aquell racó plorant com una magdalena?—Hi vaig de seguida, gràcies,—Bon dia senyora ceba! Tingui aquest mocador i eixugui’s les llàgrimes, que

aviat sortirà un riu de tant plorar.—Ai!, ai!, ai! Pobra de mi, sóc de llàgrima fàcil, jo.—Escolti senyora ceba, per casualitat no haurà vist una clau grossa i daurada

per aquí? És que l’he perdut i no puc entrar a casa meva.—Pobra de mi, si tot el dia tinc els ulls plens de llàgrimes, què vol que vegi jo?

Però si sento alguna cosa, li diré de seguida.-Moltes gràcies, senyora ceba. Li regalo aquest mocador perquè s’eixugui les

llàgrimes del seu plor. Continuaré buscant la clau. Ah! Veig la casa dels senyors pebrots, hi aniré a trucar.

Pom, pom, pom.—Qui hi ha? —digué el pebrot vermell que acabava d’empolainar-se.—Sóc jo, el rei Patató,—Oh, benvingut. Passeu, passeu.—No, no cal, gràcies, només vull demanar-vos si heu vist una clau grossa i dau-

rada que he perdut.—Ai no, em sap greu. Esperi’s, li preguntaré al meu cosí, el pebrot verd, que

s’acaba de dutxar.—No, no, tampoc l’he vist —digué el pebrot verd. Per què no els ho pregunta als

19

pèsols que són allà jugant a fútbol?—Sí, sí, ara hi vaig. Senyors pèsols, senyors pèsols.—Bon dia, rei Patató. Agafi’s bé la corona i vingui a jugar a futbol

amb nosaltres.—Ja m’agradaria, ja. Però estic molt amoïnat perquè he perdut la

clau del meu palau, no l’haureu vist vosaltres?—Quin greu ens sap —digueren els pèsols—, per què no li pregunta

a la senyora carabassa que passa per allà?—Sí, sí. Senyora carabassa, que guapa que està amb aquest vestit

ataronjat!—Acabo de sortir de la modista. Però… que li passa alguna cosa? El

veig molt capficat.—He perdut la clau del meu palau, vostè en sap alguna cosa?—Doncs no, no l’he vist pas. Perquè no els ho pregunta als senyors

carabassons que són allà cantant una òpera?—Així ho faré! Senyors carabassons, perdonin que els molesti. No

hauran vist una clau grossa i daurada?—No, no, no l’hem vist pas. Pregunti al senyor bròquil que potser ell

li dóna una alegria.—Senyor bròquil, disculpi que el molesti, ja veig que està llegint el

diari…—Sí, estic esperant la senyora coliflor per anar al museu.—Per casualitat no ha vist una clau grossa i daurada que he perdut?—Em sap greu, però no. Potser les senyores bledes i els senyors mo-

niatos en saben alguna cosa. Miri, són allà fent una conferència.—Senyores bledes i senyors moniatos, disculpin la intromissió, no

han vist una clau grossa i daurada per aquí?—Nosaltres no hem vist pas res. Pregunti a les senyores patates que

són allà fent gimnàstica.—Senyores patates…—Un moment, rei Patató, que estem esgotades de tant saltar.—Només una cosa, no hauran vist pas una clau grossa i…

20

—No, no! —diuen totes a la vegada.—Ja no sé a qui preguntar, pobre de mi!—Miri, rei Patató —li digueren les patates —per allà passa la senyora albergí-

nia i el senyor api, potser ells el poden ajudar.—Senyora albergínia, senyor api…—Oh! Bon dia, rei Patató, veig que fa mala cara … Que li passa alguna cosa?—I tant que em passa! Pobre de mi, he perdut la clau del meu palau i no la

trobo. Ai!, ai!, ai!, no en tindran notícies vostès?—Que és una clau grossa i daurada que brilla quan li toca el sol? —digueren

tots dos alhora. Ens sembla que la senyora col el podrà ajudar.—Moltes gràcies!!! Vaig ara mateix a veure-la.—Senyora col, em sap greu despertar-la de la seva becaina, perdoni’m! No ha

pas vist una clau grossa i daurada?—I tant, rei Patató! Li donaré una alegria! Miri el meu preciós vestit de fulles

verdes. Ara aixequi la fulla més grossa i miri a sota! Aquest matí quan anava a comprar a la botiga de les escarxofes, l’he trobat a terra i una mica més i m’hi entrabanco!!!

—Quina alegria! És la meva estimada clau! Moltes gràcies, senyora col. No sap el pes que m’ha tret de sobre. Em pensava que no la trobaria mai, deixi’m fer-li una abraçada, i me’n vaig a casa corrent a fer-me el dinar.

I el rei Patató va anar al seu palau, va posar la clau al pany i crec, crec, la porta es va obrir i ell va entrar més feliç que unes pasqües, i es va poder fer el dinar i també el sopar.

I aquest conte s’ha esfumat… haurem de preguntar a les verdures si l’han vist passar.

Pilar Vinyeta Bellapart

21

La lluna que volia sortir de diaAl principi de tots els temps, quan es va formar l’univers, es va establir un ordre per donar un lloc a cadascun dels astres que el poblaven. A la nostra galàxia el sol va ser anomenat l’astre rei i uns quants planetes i satèl·lits haurien de girar seguint els seus mandats. Al sol li agradava molt mirar-se la terra. Era tan boni-ca! Només li feia nosa una boleta de plata que també se la mirava com si volgués mossegar-la. Mentrestant la boleta, o sigui la lluna penjada al cel, es deia que ja n’estava farta dels capricis del sol. Només se la veia quan el senyor es dignava il·luminar-la. Tan sols ho feia a la nit i no sempre. Li agradava molt xerrar amb ella i es moria de ganes de fer-ho amb tots nosaltres i més que res amb els infants que a la nit dormien i tan sols la coneixien pels dibuixos i els dies que, fent-se la mandrosa, s’esperava que hagués sortit el sol per marxar. Un dia, o millor dit una nit, quan se la veia tota plena, va adonar-se que una nena la guaitava, as-seguda al balcó en pijama i abraçant un gosset de peluix, blanc tacat de negre. La va commoure l’encís d’uns ulls de maragda, una pell suau com brisa marina i cabells de foc.

La lluna es va apropar tant com pogué i amb veu argentina li va dir:—Com és que no dorms? Què tens bufona?- La nena molt sorpresa li va repli-

car:—Volia parlar amb tu i no sabia com fer-ho.—Oh! M’afalagues, mai hauria pensat que una nena com tu desitgés dirigir-me

la paraula.—Saps què passa...?—No, digues...—Veuràs, jo sóc de mena despistada i cada dia se’m perd alguna cosa i la mama

s’enfada perquè diu que no tinc cura amb les meves coses.—I ara, jo no tinc res a veure amb tot això que m’expliques!—Ja ho crec! Quan tu llueixes amb aquella blancor que m’omples tota l’habi-

tació de llum, jo aprofito per buscar el que se m’ha perdut sense que la mare se n’adoni.

22

Laia Almagro Martin

23

—I per què t’estaves al balcó?—He sortit per donar-te les gràcies perquè he trobat el meu gosset i també et

volia demanar un favor.—Digues, què puc fer per tu?—A veure si et podries mostrar més sovint tota sencera, i no com ho fas de ve-

gades que només se’t veu un bocí com una ungla.—I per què no encens el llum quan jo no hi sóc?—No puc, la mama abans d’anar-se’n a dormir em fa un petó i l’apaga. Sempre

em diu, ara a dormir, no tornis a encendre el llum.La lluna va rumiar una estona i després li va dir:—Parlaré amb el sol a veure si vol il·luminar-me més estona però no et puc

prometre res.—Oh, no saps com t’ho agraeixo!- va respondre la nena.La lluna va somriure tot dient:—Ara tu m’has de prometre que cada dia faràs l’esforç de ser més curosa amb

les teves coses i t’afanyaràs per no perdre res.La nena molt contenta li va dir que sí, que ho faria i se’n va anar a dormir. Des

d’aquell dia la lluna, moltes nits, es queda xerrant amb la nena fins que ha sortit el sol.

Dolors Lòpez Gracia

24

Alba Ramos González

25

Viatge a la llunaEls nostres amics, Ainhoa, Jan i Nil navegaven de mariners en un vaixell veler. Participaven en una cursa pel mar Mediterrani, entre el port de Barcelona i l’illa de Menorca. El capità cridava instruccions i posava mots a la tripulació:

—Caps de lluç, afluixeu aquestes cordes!! Teniu tentacles de pop en lloc de mans!! ¿Sabeu a on són bavor i estribord, crancs peluts? —i així tota l’estona.

De sobte va bufar un vent molt fort i el capità va donar l’ordre de desplegar tot el velam per aprofitar el vent i avançar als altres participants en la cursa. Tan fort va ser la ventada que el vaixell es va enlairar i va pujar cada cop més fins a anar a parar a la Lluna. Van quedar varats en mig d’un prat d’herba vermella. Unes vaques, amb dues cues per poder empaitar millor a les mosques, estaven pasturant l’herba. El capità va enviar a Ainhoa, Jan i Nil a explorar i mirar de trobar alguna cosa de menjar. Perquè l’herba de color roig no els atreia gens com a amanida.

Van anar tots tres a trobar les seves bicis i sortiren del vaixell a la recerca d’ha-bitants de la Lluna i menjar per als seus companys. Van ensopegar amb el rama-der de les vaques. Era un ésser força estrany, tenia dues cares al cap, una davant i l’altra darrere. Quan va veure als nostres amics els va preguntar encuriosit:

—Com és que teniu una cara normal i l’altra tan pilosa?Els tres amics li van explicar que només tenien una cara, l’altra part era el

clatell.L’habitant de la lluna, que es deia Rou, els va explicar els avantatges de tenir

dues cares.—Quan et canses d’enraonar amb una boca, gires i pots continuar xerrant amb

l’altra. Pots parlar amb una i menjar amb l’altra sense perill d’escopir espurnes de menjar sobre la roba del teu company. Pots dormir amb l’una i estar despert amb l’altra. Pots llegir un conte i veure una pel·lícula alhora. Pots tocar una trompeta i un flabiol fent un duet. I moltes coses que ara no recordo.

L’Ainhoa li va preguntar si era bona per menjar l’herba vermella.—Per a les vaques sí que ho és. La llet és de color rosa i té gust de maduixa. Si

26

teniu gana veniu amb mi, que us portaré al palau del rei Rirro, rei de la Lluna. Avui dona un banquet perquè és el seu aniversari. Compleix 300 anys. Encara és molt jove però sap regnar amb saviesa i tots estem encantats amb ell com a rei.

Llavors va fer-se acompanyar dels tres exploradors i van pujar a un avió sense motor. Va tocar un xiulet i un grapat d´ocells grans com gallines es van col·locar sota les ales de l’aparell i van arrencar a volar enlairant l’avió. Jan va preguntar al ramader:

—Com t’ho fas per guiar-lo?—Molt senzill: Si dic “Pio” va endavant. Si dic “Poi” vola enrere. Quan crido

“Iop” gira a la dreta. I per anar a l’esquerra crido “Oip”.Passaven volant per sobre d’un camp sembrat d´escaiola. Els ocells es deleixen

per aquest gra. Van abandonar l’avió i es van llençar sobre l’escaiola. L’aparell va planejar com va poder i al final va fer un aterratge forçat al pati del palau. Es va estimbar contra uns feixos de palla vermella. Ningú va prendre mal seriosament. Però alguns nyanyos i esgarrapades sí que van rebre. Encara sort que en Nil portava una farmaciola amb força tiretes i tots van quedar plens d’enganxines.

En sentir el terrabastall van sortir el rei i els seus convidats a veure què havia passat. Els nostres amics li van explicar com havien arribat a la Lluna. El rei en oir que tenien gana els va convidar a la seva taula i va enviar uns quants camells de cinc geps amb viandes per als del vaixell. Van quedar molt sorpresos quan van veure que els habitants de la Lluna mengen cap per avall penjats d’una mena de trapezis. Al preguntar per què ho feien així, els van respondre que d’aquesta manera el menjar està més estona en contacte amb les papil·les. Si mengessin del dret, les coses exquisides que tenen als plats passen per la boca ràpidament i ja un cop arriben a la gola no tenen cap sabor. Els tres amics també es van penjar cap avall. I, malgrat que en aquesta postura costa més engolir, van estar d’acord amb els llunàtics que tens més estona el sabor del menjar a la boca.

Després els preguntaren per què les muntanyes de la Lluna estan a l’inrevés. A terra estan de punxa i van fent-se amples a mesura que creixen. I la part de sobre és rodona i té vores com un plat. Jan es va picar el front i va dir:

—Ara comprenc la imatge de la Lluna que veiem des de la terra. Tot de rodones

27

que anomenem cràters. I pensem que estan arran de terra. I en realitat són el cim de les muntanyes.

El rei Rirro reia molt amb aquestes explicacions i els va dir que si volien algu-na cosa no tenien més que demanar-li. I se’ls va acudir una idea que van exposar al rei. Al rei Rirro li va fer molta gràcia i va ordenar que tots els llunàtics anessin al costat del vaixell.

Els tres amics van explicar al capità la idea i aquest va donar les instruccions oportunes per dur-ho a terme.

—Vinga sardines de llauna, espavileu!!Llavors, amb totes les veles desplegades, van cridar:—Endavant rei Rirro!!I tots els habitants de la lluna van bufar sobre les veles. Quan es cansaven de

bufar amb una boca, giraven i continuaven bufant amb l’altra. Tant d’aire van remoure que el vaixell es va anar elevant fins que amb una última bufada el van enviar de tornada a la Terra. El pilot va maniobrar amb gran habilitat i van anar a caure molt a prop de l’illa de Menorca. Uns minuts més de navegació i van en-trar triomfants al moll. I van guanyar la cursa.

No van explicar a ningú la seva aventura. Tampoc els haurien cregut...

Ricard Chaure Albalate

28

Jaume Rodríguez Maeso

29

Dones, amagueu les criatures!Fa tants anys que no es poden ni comptar, a la terra habitaven terribles dracs que atemorien la gent, ja que de tots és ben sabut que aquelles monstruoses bès-ties menjaven carn de tota mena: conills, senglars, cérvols, gossos, gats... Fins i tot es cruspien els humans; tenien preferència pels nens i les donzelletes. Podeu imaginar, doncs, que quan apareixia un drac per qualsevol poble, obligava als habitants a emigrar davant del greu perill. Si no escampaven la boira, el monstre acabaria per devorar tot el que es bellugués.

Al massís del Montseny, n’hi vivia un de jovenet. Val a dir que era un drac molt original. Sabeu per què? Era vegetarià. La carn, tant era que fos d’animals com de persones, ni ensumar-la. A ell li agradava l’herba, els matolls, els esbarzers... potser per aquesta singularitat el seu cos era d’un verd brillant, tan llustrós que feia patxoca.

Un estiu extremadament sec va obligar el nostre protagonista a baixar munta-nyes pelades, travessar prats erms, torrenteres seques i rius eixuts a la recerca de quelcom verd i frondós per endur-se a la boca. Tant i tant va caminar que va arribar a la vora d’un poble proper al mar. Estava descansant després de men-jar-se unes figues de moro, quan va passar un pastor amb un ramat de cabres. Tot fent un xiscle que va sobresaltar el drac, el pastor, que mai no havia vist un drac però havia sentit parlar de la seva voracitat, va llençar-li un cabridet al mateix temps que engegava a córrer com un esperitat.

—He vist un drac! He vist un drac! —cridava en arribar al poble.—On era? —li va dir una dona espantada.—Dalt de tot de la riera! És verd i té el llom ple de crestes fins a la cua! Una

cua llarga com un dia sense pa!—Dimonis! —va exclamar un pescador— No en tenim prou amb els pirates?—Avui no ens molestarà —va contestar el pastor— li he donat un cabrit, de

moment li omplirà la panxa. Per si de cas... Dones, amagueu les criatures!En aquestes estaven, quan el cabridet entrava al poble tranquil·lament. La

30

gent se’l va mirar perplexa. Unes passes més amunt, darrere d’ell, el drac trotava alegrement.

—Tothom dins de casa! —ordenà el pescador que també era l’alcalde— Tan-queu les portes amb pany i clau!

Un nen, a qui no li feia por res, es va acostar al drac i el va mirar amb curio-sitat. No treia foc pels narius ni tenia un aspecte terrible. El drac li va fer una llepada amistosa, mentre, manyac, s’estirava a terra. La criatura, posant-se de puntetes, li va acaronar el musell que, també, cosa estranya, tenia una espècie de borrissol, donant-li un aire divertit.

—Aiii, que se’m menja el fill!! —xisclà una dona— Fuig Andreuet! Corre!—Si no fa res, mare! —va contestar el nen divertit— Que no veieu com és de

mansoi? Li agrada que li grati la panxa!Un pagès que havia estat collint enciams i tomàquets del seu hort i no s’havia

assabentat de res, caminava distret carregat amb la collita, quan es va trobar enmig de l’enrenou. En veure el drac, va fer un bot i el cabàs se li va tombar. A la bèstia li va faltar temps per menjar-se tota la verdura que estava escampada a terra. Quan va acabar, es va llepar els bigotis, satisfet. Tothom, que mirava des de les finestres de les cases, va obrir les portes i va sortir amb molt de compte. La mare de l’Andreuet era fornera i, refeta de l’esglai, li va llençar amb cautela un tros de pa de pessic. Al drac li va agradar tant que en empassar- se’l va tancar ells ulls amb delit.

—El meu pa de pessic li agrada! —la fornera reia divertida—. Acosteu-vos que no és perillós!

—No m’ho puc creure! —va dir l’alcalde—. Si sembla un gosset en lloc d’un drac!

A poc a poc la gent va acostar-se. Un li donava pomes, un altre una col, aquell una llesca de pa amb mel... Reien feliços, no hi havia perquè amoïnar-se!

L’alcalde va convocar la població per fer immediatament una reunió. Si es que-daven el drac i entre tots els veïns l’alimentaven, l’animal podria defensar-los de qualsevol perill. Tots els vilatans van estar d’acord a tenir cura del seu mante-niment. Amb ell tindrien la tranquil·litat assegurada. Calia però, posar-li nom.

—Jo proposo que es digui Crestes! —va dir l’Andreuet.

31

—És un nom que li escau —va contestar l’alcalde—. Hi esteu d’acord?El poble sencer va picar de mans.—Visca en Crestes! Visca! Visca! Visca! —cridà tothom.—On viurà? —preguntà la fornera—. Li hem de proporcionar un lloc per gua-

rir-se de la pluja i el fred. Podria estar-se a la muntanyeta que hi ha en entrar al terme del poble.

Ningú s’hi va oposar. Van decidir que li fabricarien una cabana ben gran amb canyes i fang, i a terra li farien un jaç de palla.

I va ser d’aquesta manera que en Crestes va ocupar un lloc rellevant en la comunitat, que l’estimava molt. Cada any, per Corpus i la Festa Major, desfilava molt cofoi a les processons i a les cercaviles. Van ser feliços i van menjar anissos.

I ve’t aquí un gat, ve’t aquí un gos, el conte ja s’ha fos... Ui! Quasi oblido un fet molt important. En l’actualitat hi ha una escola a Canet de Mar que s’anomena El turó del drac. I a la colla gegantera en tenen un de molt bufó que van fer a partir d’una idea d’en Jordi Bañeres. Bonic, no?

Ulina Barrio-Canal i Vidal

32

Pei

ha

o Z

hen

g

33

La il.lusio dels 10 anysFa tants anys que no es poden ni comptar, a la terra habitaven terribles dracs que atemorien la gent, ja que de tots és ben sabut que aquelles monstruoses bès-ties menjaven carn de tota mena: conills, senglars, cérvols, gossos, gats... Fins i tot es cruspien els humans; tenien preferència pels nens i les donzelletes. Podeu imaginar, doncs, que quan apareixia un drac per qualsevol poble, obligava als habitants a emigrar davant del greu perill. Si no escampaven la boira, el monstre acabaria per devorar tot el que es bellugués.

Corria l’any 1968 i alguna cosa d’especial devia tenir aquell dia, 15 de desem-bre, perquè la petita de Can Cuberta anava ben esvalotada amunt i avall.

—Maricel, no pateixis tant —li deia la mare.—Maricel, no corris tant —li deia l’àvia Maria.—Maricel, vigila les herbes —li deia l’avi Josep.L’únic que estava joiós i tranquil, observant tot l’espectacle que girava al vol-

tant de la petita de 10 anys, era el pare. Somreia per sota el nas.—Deixeu-la… Tan contenta que està…Aquell dia i en aquella masia de Caròs, en el bell mig de les muntanyes escar-

pades de les Guilleries, es reunia tota la família.—Què és aquest enrenou? —protestava en Marçal—. És molt aviat. Maricel,

estava ben adormit!!. En Marçal gemegava i no podia deixar de badallar i estirar-se, ben bé com si fos

un enorme gat, sols li faltava llepar-se la cara per treure’s aquelles lleganyotes.—No estàs content? —cridava la Maricel.—On són els altres? Segur que també estan ben enfadats amb els teus crits -

tornava a protestar en Marçal.Desperts, sí que n’estaven. Era un do que tenia la Maricel. Res al seu voltant

podia parar quiet, tenia la terrible habilitat de fer-ho moure tot al seu ritme.—Hola petitona —se’n reia la més gran de casa. Era la Marcel·lina, que amb els seus 16 anys, estava feta ja una doneta. I sí que

se’n reia…

34

—Eiiiii!, que no sóc petita!! —remugava enfadada. La Consol i en Mario van treure el cap per la cuina, els dos ben preparats i

disposats a ajudar al que fes falta.—Bon dia a tothom!! Ja era hora!Ja hi eren tots.—Quina bona olor! —no va poder estar-se en Marçal—. No hem esmorzat i ja

sento olor de dinar!La Maricel va seure a la taula, encara que la mare no li deixava estar, ella allí!

Aquell dia la mare no va dir-li res.—Què et passa Maricel? Què és aquesta cara, et fa mal alguna cosa?—Res, estava molt contenta, avui vindrà tothom, però…Va girar-se i va veure la resta de família. La cuina era plena: els avis, la Maria

i el Josep, els pares, el Joan i l’Aurora i els seus quatre germans, però no hi havia ningú que digués res.

—Que ja no sóc tan petitona! —va cridar.Es féu un silenci enmig de somriures i van esclatar a riure.—Felicitats Maricel, petitona de 10 anys!No solia passar, però va quedar-se immòbil, ben creguda que cap dels membres

de la família havia recordat el seu dia especial.—I els regals, i els regals?—Vaja, Maricel, no perds el temps —va comentar el Marçal.—No pateixis filla, tot arribarà.—Si, si, però recordeu el que havia demanat? Segur que heu pensat en el llibre

de contes, la cuineta amb tassetes, el jesuset, el gosset? És que ho necessito...—Paciència, Maricel —li demanava l’àvia Maria—. Potser tot no podrà ser.—Hem d’esperar, encara han d’arribar els tiets i els altres avis.—Sííí, sempre després de dinar —la tranquil·litzà el Mario.Però la Maricel continuava neguitosa i baixà d’un salt de la taula, com no vo-

lent escoltar el què li deien.—Ara a esmorzar, encara es refredarà la xocolata i l’àvia ha preparat una coca

de llardons molt bona. A menjar tothom! La veritat és que, tot i la cara de mig enfadada de la Maricel, es llepava els dits

35

i mossegava la coca com si no hi hagués ningú al seu voltant.L’estona fins a l’hora de dinar li va semblar lentíssima, ja no sabia què havia de

fer i anava davant i darrere de tothom que gosava atansar-se:—Tu saps el que em regalaran?—Una cuineta segur, oi?—Necessito la cuineta, com convidaré les meves amigues a jugar sense la cui-

neta??Tota la família aguantava com podia els interrogatoris exhaustius i les anades

i vingudes. Estava tant neguitosa que semblava preguntar pels regals a tots els animals de la casa que també gosaven atansar-s’hi.

—Maricel, ja n’hi ha prou —li demanà la mare—.Tot el matí sense fer res...—No mare, que he posat menjar al mixu.La mare i l’àvia ja procuraven anar-li donant feina, però a mig matí ja havia

omplert els suculents canelons de l’àvia, havia guarnit el rostit de vedella que preparava la mare i l’havien hagut de treure de la cuina perquè no volien que veiés el pastís de trufa i nata. Era una sorpresa.

El tiet Sever i la tieta Mercè van arribar ben puntuals. Els van sentir sense ha-ver trucat a la porta de casa. Els crits de la Núria i el seu germà Eduard els van delatar. Puntuals també van ser els altres avis de la Maricel: l’avi Ramon i l’àvia Joana... i el que li agradava a la Maricel, duien paquets embolicats de regal, i n’hi havia algun que bé podria ser una cuineta.

Tots buscaven la noia de l’aniversari, tots la petonejaven, la Maricel estava ben contenta.

—Quina sort! Aquesta tarda vindran a jugar les amigues veïnes. La mare po-sarà regalèssia i cacauets. Uhhhmmmm! I després podrem jugar amb la cuineta - anava cridant per la casa, abans de seure a taula amb una rialla d’orella a orella.

El dinar va transcórrer enmig de rialles, acudits, anècdotes. L’àvia Joana no parava de mirar-se a la Maricel:

—Maricel menja més, ara ja ets més gran—. L’àvia Joana era d’aquelles que no vol que es deixés res al plat.

—Sí àvia, quins canelons més bons!El Mario es posava vermell. Segons el tiet Sever, la gent deia que tenia alguna

36

novieta. L’avi Ramon i l’avi Josep parlaven de l’hort de l’un i les herbes aromàti-ques i remeis casolans de l’altre. La mare i la tieta Mercè no podien estar-se de xerrar de l’última xafarderia de la masia de Can Teula. Es veu que la filla gran festejava, però el noi no agradava als pares perquè era un noi sense ofici ni bene-fici. I, com no podia ser d’una altra manera, el Marçal volia fer enrabiar contínu-ament la Maricel, però aquell dia no podia. Era el seu dia especial.

I així va anar el dinar. La primera d’acabar, la Maricel. Expectant. I els regals?, es preguntava. Ara ja era l’hora dels regals.

Sort n’hi va haver que la tieta Mercè se’n va adonar:—Ramon... Nosaltres hem portat alguna coseta?Amb això n’hi va haver prou. Tothom va treure paquets i paquetets, els uns

embolicats amb més gràcia, els altres amb menys fortuna, però més artesanals. La Maricel es disposà a obrir: —Gràcies avi, quina nina més bonica!—Unes sabates de mudar... Que bé, àvia Maria.—Que calent aquest vestit, pare i mare. Aquest color blau cel m’encanta. L’has

fet tu mare?Els seus germans li donaren, entre tots, colors pel col·legi. Els tiets una altra

nina de serradures. Sort que era diferent de la de l’avi Josep.—Maricel, que no t’agraden els regals?—Sí, sí mare, però la seva carona no deia el mateix.Quedava el regal dels avis Ramon i Joana. Allí almenys hi deuen anar les tas-

setes de la cuineta - va pensar la Maricel. Però en agafar-lo no va sentir el soroll de llauna que havia de fer i va obrir-lo sense massa ganes.

—Que bé, ara ja tens l’abric de llana que et farà conjunt amb el vestit. Aniràs ben maca i calenta per les festes de Nadal —va dir-li la mare.

—Sí, mare.Però no va poder acabar de parlar, que les llàgrimes li rodolaven per la seva

galta. No hi havia cap conte, tampoc el jesuset i no sentia bordar el gosset que ella hagués cuidat tan bé. Però el que més li dolia era no tenir la cuineta, ni tan sols les tassetes.

—Vaja, no estàs mai contenta! —va voler renyar-la el Marçal.

37

—Deixa-la estar Marçal —va recriminar-li el pare.La mare se la va endur per abraçar-la ben fort.—Maricel, saps que tothom t’estima molt i tothom t’ha regalat el que et podia

regalar. —Però, que m’he portat malament, mare?—No ho pensis mai, sempre ho fas tot de cor.La Maricel es va mirar la mare i somrigué, tot assentint amb el cap. Va córrer

tant com va poder fins al menjador, va pujar damunt la cadira, tenia una cosa molt important a dir. Tothom en veure-la va callar:

—Sé que m’estimeu, i sé perquè no hi ha la cuineta. Els colors són per dibuixar una carta ben bonica als Reis i el vestit i l’abric són tan calents perquè els he d’anar a rebre, ells em portaran la cuineta, oi que sí?

Joana BesoraConxita CanudesEmilia CotsMaria FelipTeresa MiretJosefa ParedesRosa RoviraJoana SabatéÀngela VilapriñóTeresa Castellví

Agraïments

Amb el suport de:

Editat amb la col·laboració de l’Ajuntament de Barcelona

39

40