Josep M. Sòria

Traducció al català: Rubèn Novoa i Arranz

* N. del T.: Del 3 al 10 d’agost del 2003, a la Vanguardia, Josep M. Sòria va publicar en espanyol vuit capítols, sota el títol La maldición de los hermanos Badia. Hem volgut traduir aquest relat amb ocasió del 75è aniversari de la mort de Miquel i Josep Badia i les tèrboles circumstàncies en què es va produir amb la intenció d’apropar aquests fets, encara silenciats per les institucions catalanes, a les noves fornades de patriotes. Rubèn Novoa i Arranz. Barcelona, 28 d’abril de 2011.

Que cadascú en tregui les conclusions que vulgui, d’aquest crim d’Estat; però almenys tothom convindrà que queda en evidència immediatament la distància que separa els veritables lluitadors per Catalunya dels gàngsters de l’ocupació.

Arnau d’Urgell

Miquel Badia (…) es mogué únicament per l’afany de servir Catalunya. (…) Tenia la qualitat que tants anys de submissió han fet desaparèixer: l’esperit de combat i d’obediència que justament les acadèmies militars de tots els Estats inculquen als ciutadans que emprenen aquesta professió. (…) Si Catalunya hagués estat un país normal no es pot dubtar que Catalunya hauria tingut en ell el militar més valent i decidit. Acceptà de portar a terme la tasca més dura i “bruta”. La de l’ordre públic, l’únic important poder armat cedit a la Generalitat. Allò que avui en diuen: la claveguera del poder. Hi deixà la vida.

Extret de Jaume Ros i Serra, Miquel Badia, un defensor oblidat de Catalunya (Barcelona, 1996).

Companys (…) no va poder —diguem— parar l’anarquia que es va apoderar de Catalunya i que va determinar la retirada de les nacions per ajudar Catalunya. Potser, naturalment, si els germans Badia haguessin estat vius, no haurien permès això, perquè jo sé com els germans Badia tractaven en Companys, i el tractaven amb una…, amb un menyspreu terrible, li deien: vós sou el president, però nosaltres sabem que vós no sou catalanista, nosaltres sí que ho som, deixeu-nos fer, vós feu política, feu discursos, però nosaltres a aquesta gent els fem desaparèixer en quinze dies…

Joan Oliver [Pere Quart] Extret de Xavier Borràs: Joan Oliver, tal com raja (Barcelona, 1987).

Germans Badia, in memoriam

Fotografia: Acte d’Homenatge als Germans Badia organitzat per Estat Català en el 75è aniversari del seu assassinatel 24-IV-2011 al carrer de Muntaner, 38 de Barcelona (R. Novoa)

CAPÍTOL 1.L’assassinat que va commoure Barcelona

El 28 abril 1936 uns pistolers abatien a trets als germans Badia a plena llum al carrer Muntaner.

Un interrogant de la història de Catalunya

Un dels interrogants de la història de Catalunya és l’assassinat dels germans Badia, militants tots dos d’Estat Català, el partit de Francesc Macià. Miquel Badia, que havia estat cap de la policia de la Generalitat republicana, i Josep, un actiu separatista que casualment acompanyava el seu germà, van ser tirotejats per uns pistolers de la FAI el 28 d’abril de 1936, vuitanta dies abans de l’esclat de la guerra. L’assassinat va commoure la societat catalana, però es va perdre als llimbs de la història, entre altres raons, per la immediata rebel·lió franquista i la Guerra Civil. Però també perquè en alguns sectors d’aquella Catalunya va interessar l’oblit. El president Josep Tarradellas acostumava a dir que en aquell assassinat "hi havia Molta boira".

La veritat és que molt poc s’ha investigat sobre aquells fets. Apareixen per suposat ressenyats en diverses històries i monografies, sempre de forma lateral, si exceptuem la publicada per Jaume Ros i Serra, un actiu ex-militant d’Estat Català. El seu Miquel Badia, un defensor oblidat de Catalunya (Editorial Mediterrània, 1996) amb prou feines va tenir difusió tot i aportar dades d’interès. Josep Benet publica a principis del proper setembre una interessant monografia, Domènec Latorre, afusellat per catalanista (Edicions 62), en la qual apareix una interessant documentació sobre el cas dels Badia.

Aquell doble assassinat va ser el desencadenant d’una sèrie d’esdeveniments, alguns d’ells molt sorprenents, la narració s’aproxima molt a una història de ficció o de novel·la negra. No obstant això, com es narra en els vuit capítols de La maledicció dels germans Badia està documentat, encara que la història mai no es pot donar per definitiva. Cap de les dades —per tangencials que siguin— ha estat inventades per facilitar la narració periodística. El coneixement del que va succeir amb els Badia i la sèrie d’esdeveniments que va provocar el seu assassinat permet l’aproximació a una Barcelona de mitjans dels anys trenta i principis dels quaranta que molt poc té a veure amb el suposat "oasi català" de la actualitat. Però, sobretot, el més important és que permet reflexionar sobre les terribles conseqüències de la violència política.

Eren les 15:20 del 28 d’abril de 1936 quan els germans Badia, Miquel i Josep, van sortir de casa del carrer Muntaner, 52, en direcció cap al centre de la ciutat. Un home que estava estacionat davant l’habitatge del que havia estat cap de la Policia de la Generalitat, a la vorera de numeració senar, va doblegar el diari que simulava estar llegint i es va posar en moviment en paral·lel als dos germans. Un Ford de color vermell fosc, matrícula B-39763, va iniciar una lenta marxa, en la mateixa direcció.

A la cantonada de Consell de Cent, l’amo del bar Bremen, que declararia hores després a la policia que coneixia els dos germans de veure’ls gairebé a diari, es va adonar que alguna cosa estranya passava. Li va cridar l’atenció aquell tipus que simulava estar

llegint el diari i que, amb un gest nerviós, s’havia posat a caminar carrer avall. També es va fixar en el cotxe fosc que baixava pel carrer Muntaner a marxa lenta. Uns instants després va sentir cinc trets. Quan va treure el cap, va veure als dos germans abatuts a terra, davant del número 38, on hi havia una botiga de bicicletes.

Altres testimonis presencials dels fets van explicar que dos dels assassins van anar per darrere de les víctimes, fins a tenir-los al seu costat. En aquest moment, un d’ells va cridar "Badia!" I va efectuar tres trets. El seu acompanyant disparà sobre l’altre germà. Tots van coincidir que, després dels trets, els tres individus van saltar a l’interior del Ford que va fugir pel carrer Diputació en direcció a la plaça Espanya.

Miquel Badia, de 29 anys, tenia tres ferides mortals, al cap, al fetge i al pit. El seu germà Josep, de 32, va ser ferit al cap. Cap dels dos va tenir temps d’escapar a l’agressió ni de fer-li front. Ni haguessin pogut, perquè la Generalitat els havia denegat el permís d’armes. Els pistolers, per la seva banda, coneixien el seu ofici. Ben vestits, sense cridar l’atenció, van complir el seu objectiu i, després d’amenaçar als sorpresos testimonis, van desaparèixer. Els cossos dels germans Badia van ser traslladats immediatament al dispensari de Sepúlveda, a només 200 metres de l’atemptat. Miquel va arribar mort i Josep va expirar a la taula d’operacions.

Immediatament va córrer la veu per Barcelona que els germans Badia havien mort en un atemptat i un nombrós grup de persones va atançar-se al dispensari, entre les quals hi havia el conseller Ventura Gassol i l’alcalde Carles Pi i Sunyer. Aquell assassinat va provocar un rebuig unànime, una adhesió que no havien concitat els Badia en vida. Els primers a lamentar aquella mort van ser les bases d’Estat Català, el partit del president Macià, mort tres anys abans, que van acusar a la Generalitat de no haver protegit el "patriota" Miquel Badia, quan "tots sabíem que estava amenaçat de mort" .

Miquel Badia i Capell (Torregrossa, 1906) formava part d’aquella massa de joves que arribaven a Barcelona cridats per les possibilitats de treball en oficines. La figura de l’oficinista va ser en aquells anys de la postguerra mundial un potent reclam per als habitants de les zones més pobres de Catalunya. Josep Badia, el germà gran, havia emigrat a Barcelona des de l’Urgell el 1919 i, a poc a poc, es va anar introduint en el comerç de vins. Miquel va arribar a la capital catalana el 1922 seguint al seu germà per compaginar els estudis de Nàutica (volia dedicar-se a la marina mercant) amb el treball en una farmàcia de la Riera de Sant Miquel. Després arribarien els seus pares i les seves germanes, Agneta i Montserrat.

Els germans Josep i Miquel van contactar amb el separatisme a través de l’atletisme, l’excursionisme i la natació. En els cercles freqüentats pels Badia se somiava amb l’Exèrcit Català, s’admirava els voluntaris catalans que havien anat a lluitar al front durant la Primera Guerra Mundial i estaven enlluernats pel cas irlandès. Era aquell primer separatisme català que feia front a l’emergent ultranacionalisme espanyol. L’historiador Enric Ucelay da Cal ha aprofundit en la competència entre els dos grups. Uns per defensar l’expansió de l’Administració estatal com a tal, i per tant en castellà. Altres per l’Administració catalana i, per tant, en català, per cobrir el dèficit de serveis públics que era cada dia més palès a la societat catalana.

Dirigits pels Xalabarder, Cardona i Pagès, aquests grups separatistes amb ànsies

militars van assajar la instrucció a Collserola, al Montseny i al Pirineu, a través de la Societat d’Estudis Militars. En unes memòries inèdites que va escriure Miquel Badia durant el seu exili de Colòmbia, després del Sis d’Octubre de 1934 i a les quals hem accedit gràcies a Jaume Ros i Serra, autor de Miquel Badia, un defensor oblidat de Catalunya, recorda que “fou després d’un míting del CADCI on per primera vegada vaig sentir parlar l’Avi [Macià], que jo m’allistava als escamots d’Estat Català. Macià, amb la seva figura esprimatxada i cavalleresca, amb els seus gestos de convençut (...) amb aquells ulls d’idealista il·luminat que t’esguardaven de fit a fit i et comunicava la seva fe i l’amor a l’Ideal [Catalunya], em desvetllà de tal manera l’Esperit que aquella mateixa tarda firmava la meva fitxa de soldat de Catalunya, en un principal del carrer Sant Honorat”.

Però Badia no va tenir prou amb jugar a soldats i, amb tot just 19 anys, integrat en la Bandera Negra de Compte, Perelló i Cardona, va participar al soterrani del Petit Versalles, de la plaça Universitat, en la preparació del frustrat atemptat contra Alfons XIII, el maig de 1925. Hi havia preparada una potent bomba que havia d’explotar al pas del tren reial en un túnel del Garraf. Escriu Badia en aquestes memòries citades que “no és una invenció de la policia espanyola com moltes vegades s’ha dit. L’atemptat del Garraf fou planejat per uns joves idealistes que pretenien, amb aquest acte, deslliurar i venjar la seva Pàtria”. Hi va haver una delació que va provocar la caiguda del grup i Miquel Badia va ser condemnat a 12 anys el 1926 i va complir la pena en diverses presons, entre elles Alcalá de Henares i Ocaña, amb diversos intents d’evasió. A l’abril de 1930 va sortir amnistiat i va formar la guàrdia personal de Macià.

Miquel Badia no era, doncs, un desconegut, quan el 1931 organitza per ordre de Macià els cèlebres “escamots” de les Joventuts d’Esquerra Republicana i d’Estat Català (JEREC) per defensar les institucions catalanes i que tant farien parlar. El seu paper de Cap dels “escamots” serà la causa de molts dels odis que concitarà.

Jaume Ros i Serra explica en la citada biografia de Miquel Badia (Mediterrània, 1996) que el president Macià, en prendre possessió del govern català, encarrega l’organització de la seva defensa a Jaume Comte, el principal condemnat pel Garraf i fundador del Partit Català Proletari. Aquest, que havia coincidit amb Badia en diverses presons i intents d’evasió, va contestar al President que ell no era la persona indicada. “L’home més valent, el de mes collons, ja el teniu a la vostra escorta: Miquel Badia.” Per això en cercles catalanistes es coneixia a Badia com el “capità Collons”, que a ell li disgustava molt.

A la febre per buscar un contingent disposat a defensar les noves institucions catalanes, es va crear en un primer moment una força de xoc amb les milícies d’Estat Català, batejada com “Guàrdia Cívica Republicana”. Però moderats d’Esquerra, com Lluhí Vallescà, o d’Acció Catalana, van convèncer Macià que era un greu error i que calia demanar el traspàs dels serveis de policia. Macià els va fer cas, però va demanar a Badia inculcar als joves l’esperit pre-militar d’aquells grups que va crear el 1922, i que els introduís en esports més durs com la boxa, la lluita i la gimnàstica: els “escamots”.

La seva presència en aquella Barcelona republicana es va fer aviat evident, perquè van xocar immediatament amb els anarcosindicalistes de la FAI que havien desplaçat els sindicalistes dels òrgans de decisió de la CNT. Aquells “escamots” van ser utilitzats

per trencar vagues, especialment dels transports. Jaume Ros compara en la seva obra a Badia amb García Oliver, dos catalans emigrats a Barcelona, un de Lleida, un altre de Reus, cara a cara, un als “escamots”, l’altre a la FAI, ambdós passats per les presons per haver atemptat contra el Rei, un a Garraf i l’altre a París. Escriu Ros que Badia es va presentar en una ocasió al bar La Tranquilidad, on acostumaven a reunir-se els de la FAI reptant provocadorament als presents dient: “Sóc Miquel Badia i m’han dit que algú d’aquí em busca”.

Però no va ser només amb la FAI amb qui els “escamots” de Badia van tenir problemes. També van ser objecte de persecució dels rivals polítics, com el grup L’Opinió d’ERC, als quals van rebentar algun míting. També va ser molt polèmica la desfilada del 22 de març de 1933, presidida per Macià a l’estadi de Montjuïc, d’uns 8.000 “escamots” uniformats amb camises verdes i insígnies al pit. Aquell acte va provocar la reacció irada al Parlament on es va acusar el conseller Dencàs i a Badia d’haver organitzat un acte “de tipus francament feixístic amb els nostres aprenents de nazi”.

CAPÍTOL 2.Versions dispars sobre l’assassinat

Una conspiració a ERC, un assumpte de gelosia o la implicació de falangistes i carlistes són algunes teories.

Cap dels “escamots”

L’assassinat dels germans Badia, vuitanta dies abans d’esclatar la Guerra Civil, va aixecar tot tipus de conjectures. Miquel Badia havia estat cap de la policia de la Generalitat, cap dels “escamots” d’Estat Català i el 1926 va ser condemnat pel frustrat atemptat al rei Alfons XIII, al Garraf. Josep va tenir la mala sort d’acompanyar al seu germà el dia de l’atemptat.

La mort dels germans Badia va desencadenar tot tipus de conjectures. Encara que la versió que va ser una acció de la FAI, per la diligència amb què fou executada, era la més veraç, van córrer moltes altres, algunes molt absurdes.

§ El polític, advocat i historiador Josep Benet recorda un rumor que va córrer per Esquerra Republicana de Catalunya després de l’assassinat, segons el qual aquest va ser provocat per un assumpte de gelosia per Rosa Ballester. La Roseta era una coneguda catalanista d’ERC, ex-dona d’un altre militant, Joan Duran, que el 1934 havia iniciat una relació sentimental amb el president de la Generalitat, Lluís Companys. Es va insinuar llavors que Miquel Badia també pretenia aquella dona eixerida i llesta. Benet sosté que, per descomptat, aquesta versió era falsa, però que havia ajudat a crear una aurèola popular de misteri al voltant de l’assassinat.

El que sí és cert és que la relació entre Companys i Badia, que mai va ser fluida, s’havia deteriorat arran de l’actuació de Badia durant els fets del 6 octubre 1934. Els “escamots” no es van mobilitzar en defensa del Palau de la Generalitat quan els canons de l’exèrcit van disparar. D’aquí va sorgir la versió d’una conspiració “esquerranosa” en l’assassinat dels Badia. Ros Serra ratifica que dins d’ERC “pul·lulaven molts enemics de Badia que podien ser decisius en l’omissió més que en l’acció”.

§ Josep Andreu i Abelló va explicar a F. Caudet, a mitjans dels setanta, una altra versió sobre l’assassinat. “Els germans Badia venien sovint com espectadors al Parlament. Un dia Miquel em va informar que havia lliurat un informe contra determinats personatges d’ERC al llavors ex-conseller Josep Dencàs” (que va fugir per una claveguera la nit del 6 d’octubre de 1934), i que clarificava la seva posició en aquells fets. “Dencàs no s’atrevia a elevar una interpel·lació amb aquell informe i Badia em va preguntar si jo estava disposat a defensar-lo. Vaig acceptar. (...) Havíem quedat que Badia em lliuraria l’informe al Terminus (cèlebre cafeteria a la cantonada del passeig de Gràcia i Aragó). Però no va venir... Aquell dia el van matar.”

§ Una altra raó del distanciament entre Companys i Badia eren les maneres expeditives d’aquest últim. Per Jaume Ros, “els seus mètodes eren els de totes les policies del món democràtic: delators i pallisses. I naturalment guardant, com totes les

policies, els drets humans en el bagul dels records”. Badia va ser destituït per Companys tot just vuit mesos després d’haver estat nomenat cap dels Serveis d’Ordre Públic. El cessament es va fer efectiu a causa d’un fet marginal, ocorregut als jutjats de Barcelona.

El dia 10 de setembre de 1934 se celebrava la vista contra l’advocat J.M. Xammar per reclamar el dret d’un processat a declarar en català, el que fou considerat pels jutges una provocació. El judici es presentava complicat i el propi Miquel Badia va acudir per controlar l’ordre. La tensió entre l’advocat Xammar i el jutge Jovino Fernández va anar en augment, amb insults grollers i gestos despectius. Fins al punt que els policies a les ordres de Badia es van dur detingut el fiscal “per pronunciar frases despectives per a la policia i la Generalitat”, segons La Vanguardia. Dos dies després, Badia era comminat per Companys a dimitir.

El periodista Pere Foix explica en un llibre sobre els fets del 6 d’octubre de 1934 que hi va haver diverses entrevistes entre Companys i Badia arran dels greus incidents al Palau de Justícia i, segons afirma, el president li va prometre restituir-lo en el càrrec o bé nomenar-lo per a la Comissaria General. La veritat és que la dimissió de Badia va motivar un ampli moviment de suport i la celebració d’un multitudinari homenatge, el 24 de setembre de 1934, al Palau de Belles Arts, al qual va assistir el propi Companys i en què va ser escridassat per part dels assistents tot i que aquest es va abraçar a Badia. Un testimoni va sentir a Companys comentar que “aquest nit s’ha liquidat en Miquel Badia”. La versió conspirativa tenia, doncs, les seves raons.

§ Però n’hi havia altres. L’actuació de Miquel Badia després de ser nomenat el febrer de 1934 no va ser precisament moderada. Al mes havia destituït ja a diversos funcionaris corruptes per tolerància amb el joc, sector en què es va guanyar molts enemics. Quan va ser assassinat, hi va haver qui va assegurar que la seva mort havia estat finançada pel propietari de La Criolla i de Cal Sagristà, un cèlebre organitzador de timbes. El periodista Josep Maria Planes escrivia a Les nits de Barcelona que “les dones de La Criolla estan situades generalment un bon tros més avall de tota redempció possible. La joventut, però, els dura poca estona. En pocs mesos d’actuar agafen de seguida aquell aspecte d’edat indefinible. Mai més no sabreu si tenen divuit anys o bé quaranta... Ni elles mateixes ho saben, probablement.”

De Cal Sagristà, situat enfront de La Criolla, al mateix carrer del Cid, escrivia Planes que era “famós pels seus invertits i per la literatura realista que s’ha fet al seu entorn. Els dies de gran animació, hi ha un gran xiu xiu d’històries de vici i de cocaïna...”.

§ Una altra versió de l’assassinat dels germans Badia l’atribuïa a militants de Falange Espanyola. Dies després de l’assassinat van ser detinguts a Barcelona diversos membres del partit feixista, alguns d’ells amb armes. Una versió que bona part de la premsa va difondre durant diversos dies. Però el cap de Falange a Barcelona, Luys Santamarina, un dels detinguts per la policia el 1936, va desmentir el 1977 que la seva organització hagués tingut res a veure amb la mort dels Badia.

§ Molts anys després, la mort dels dos germans seguia nodrint fantasies. Ricard Pedrals es feia ressò en Qüestions de vida cristiana d’una indiscreció d’un rector de la Concepció de Barcelona. Segons aquesta versió, en una reunió de carlistes a El Correo Catalan es va acordar “eliminar Badia, que tenia la FAI perfectament controlada, per

aconseguir el seu desbordament. Van comprar un assassí perquè els fes la feina... Un dels presents deia que hi va aportar, si no va recordar malament, 30 monedes de duro”.

§ Per l’ex-poumista Víctor Alba, però, l’assassinat dels Badia tenia una explicació molt senzilla, segons va escriure a l’Avui (21 de gener de 1998). Alba explicava que va coincidir a la presó Model amb el “faiero” Justo Bueno Pérez, principal implicat, com es veurà més endavant, en l’assassinat dels Badia, abans que fos executat al Camp de la Bota, el 1944. Alba creu que Bueno va assassinar els Badia “per raons personals. Un parent llunyà seu, jove, estava mig tocat a conseqüència del tracte que havia rebut als soterranis de la comissaria de la Generalitat. Els homes de Badia, els “escamots” d’un Estat Català que no tenia res a veure amb el de Macià ni amb el de la Guerra Civil, i que inspirava molta desconfiança a ERC, es dedicaven no a perseguir feixistes, sinó a gent de la FAI, a cenetistes i, sobretot, a les joventuts llibertàries. Els conduïen a la Via Laietana, els treien la camisa, els posaven de cara a la paret i anunciaven que anaven a matar-los, des de darrere, un disparava per sobre dels caps i altre, simultàniament, llançava pedretes contra les esquenes dels detinguts. Més d’un es va desmaiar i fins i tot algun va perdre el cap. Mai ho van oblidar i Bueno va passar comptes quan va poder”, segons l’escriptor mort el passat març.

Algunes hipòtesis parlen que un dels que va provar les pallisses de Badia va ser el líder faista Joan García Oliver. Però la majoria de les versions coincideixen que els autors materials van ser quatre "faieros" els noms ballen segons la font. Només un nom coincideix: el de Justo Bueno Pérez.

CAPÍTOL 3. Un jutge darrera de la pista de la FAI

El jutge Vilalta va seguir el rastre que conduïa als "faieros", però va ser rellevat del càrrec en canviar el Govern.

Especulacions falses

Encara que hi havia la convicció que els germans Josep i Miquel Badia havien estat assassinats per pistolers de la FAI, ningú s’atrevia a dir-ho en veu alta. La manca d’informació, la censura i una certa timidesa per part de la premsa va fer que s’aixequessin tot tipus d’especulacions falses. Fins que un jutge va posar l’ull en l’objectiu.

L’enterrament dels germans Badia va constituir una imponent manifestació de dolor. Presidit per tres consellers de la Generalitat i l’alcalde de Barcelona, la comitiva encapçalada pels dos fèretres, a coll de militants d’Estat Català, va sortir del Casal del carrer Girona 3, prosseguí per ronda Sant Pere, les places Urquinaona i Catalunya, per recórrer la Rambla fins Santa Mònica, davant la seu del CADCI, on es va acomiadar el dol. Durant el llarg trajecte, seguit per una multitud silenciosa, algunes dones van dipositar flors sobre els fèretres. Finalment, les restes dels Badia van ser enterrades a Montjuïc, prop d’on reposaven les del seu líder, el president Macià.

Carlos Sentís, llavors joveníssim redactor de La Publicitat, va escriure molts anys després que “la mort dels Badia va causar una gran commoció a Barcelona perquè eren d’esquerres i, fins aquell moment, els de la FAI només havien atemptat contra gent procedent de la dreta o del Sindicat Lliure”, lligat a la patronal.

Existia la convicció en l’opinió pública que l’assassinat dels germans Badia el 28 d’abril de 1936, al carrer Muntaner, era obra de pistolers de la FAI, però ningú s’atrevia a dir-ho en veu alta. La premsa, que estava sotmesa a un estricte règim de censura, va actuar tímidament al·legant que la investigació era una qüestió policial. Alguns diaris, en fer la biografia dels assassinats, recordaven unes paraules pronunciades per Miquel Badia: “Jo faig nosa a molta gent i el dia menys pensat una bala al cap acabarà amb la meva vida”.

La instrucció del cas va recaure en el jutjat número 6, el titular era Emilià Vilalta i Vidal. El Ford utilitzat pels assassins va ser localitzat a les vuit de la mateixa tarda del crim a la cantonada de Travessera de Les Corts i Vallespir. La Rambla informava, pocs dies després de l’assassinat, que s’havien practicat tres detencions en relació amb la propietat de l’automòbil i d’un garatge del carrer Llançà en el qual havia estat reparat d’unes avaries. Un editorial d’aquest diari, "Això s’ha d’acabar", signat pel diputat al Parlament espanyol J. Sunyol i Garriga, assenyalava que “el què la banda de pistolers sigui pagada o inspirada per la gent d’extrema dreta o d’extrema esquerra té poca importància (...) La nostra protesta més comminativa és contra tot l’aparell de policia de Barcelona”. Sunyol reclamava el traspàs de les competències d’ordre públic, reassumides per l’Estat arran dels fets del 6 d’octubre de 1934.

Durant els dies següents, la premsa va adonar de diverses detencions relacionades amb l’extrema dreta. La policia estava interrogant a 17 militants de Falange Española (FE) i altres 27 de Renovación Española (RE), el partit monàrquic i anti-republicà de Calvo Sotelo, Pemán i Ramiro de Maeztu. Aquest últim grup va ser sorprès en una reunió de matinada, en una torre del carrer Sèneca, 15. La policia va informar que s’havia trobat munició del calibre 45, cosa que va disparar tot un seguit d’especulacions. Després va resultar que l’arma era la reglamentària d’un policia que formava part d’aquell grup polític, però que no tenia res a veure amb la mort dels Badia.

El dia 3 de maig, La Vanguardia publicava un comunicat de Renovación Española en què es deia que “en el momento en que fuerzas contrarias se acusan mutuamente unas a otras, reprochándose la muerte desgraciada de los hermanos Badia, surge la vil maniobra de atribuirla a nuestros elementos... cuando es evidente que el pleito de los finados con otras organizaciones sociales o políticas nos era totalmente indiferente”. Pel que fa als militants falangistes, La Vanguardia informava que alguns dels detinguts procedien d’altres regions d’Espanya que fugien de la policia. En aquells dies, José Antonio Primo de Rivera estava detingut i el seu partit estava amenaçat per una prohibició judicial. Els falangistes sostenien que part dels diners que se’ls va trobar estava destinat als “refugiats” d’altres regions, a qui se’ls lliuraven quatre pessetes diàries per a la seva manutenció.

El primer a assenyalar públicament la FAI va ser el periodista de La Publicitat Josep Maria Planes, que tres dies després del crim va escriure que “els assassins dels Germans Badia són els que fa dos anys els amenaçaven de mort”. Es referia Planes a les amenaces publicades a La Solidaridad Obrera, periòdic de la CNT-FAI, contra l’ex- cap de la policia de la Generalitat. Planes afegia: “sóc un periodista que, potser, cometo la imprudència de dir en veu alta el que el noranta per cent dels catalans diuen en veu baixa. Nombrosos amics se m’acostaren ahir per dir-me que aquesta franquesa em pot costar la cara. Potser els qui es donen per al·ludits als meus articles sabran si aquest advertiment és fonamentat”. Planes era un jove reporter que havia escrit el 1934 una sèrie sobre Els gàngsters de Barcelona referida als assassinats, atracaments i segrestos comesos per delinqüents en nom de la FAI.

La investigació del jutge Vilalta, centrada en el cotxe abandonat, el va conduir fins a la persona que, acompanyada d’un xofer, va anar al garatge del carrer Llançà per emportar-se el cotxe amb què van fugir els assassins dels Badia. Es tractava d’un anarcosindicalista empleat de la companyia de Tramvies de Barcelona, acomiadat per mala conducta i tornat a readmetre. Mentre les informacions periodístiques insistien a enfocar la qüestió en l’extrema dreta, el 30 de maig La Vanguardia donava compte de la detenció d’Ignacio de la Fuente Domínguez i Josep Villagrasa Monleón. Al costat d’aquests, seguia detingut el comprador, Manuel Costes, tots ells relacionats amb la FAI. Al dia següent, el periodista Avel·lí Artís-Gener, “Tísner”, publicava a La Rambla que la policia havia detingut per ordre del jutge a Justo Bueno, “sobre el qual pesen alguns comptes”. La Vanguardia qualificava Bueno com “un significat element d’acció [de la FAI], que va estar detingut en els temps en què Miquel Badia exercia el càrrec de comissari general de Policia de la Generalitat i que havia estat reconegut en els arxius de la policia per un testimoni, l’amo del Bremen”.

Definitivament, el jutge Vilalta semblava trobar-se en el bon camí i l’anònim redactor

de La Vanguardia es feia ressò de l’ambient de satisfacció que existia en el jutjat número 6 davant la creença generalitzada d’estar resolent el cas.

No obstant això, el 2 de juny s’anunciava la remoció del jutjat número 6 en el qual el jutge Vilalta investigava la mort dels Badia i era designat José Márquez Caballero. Tísner escriu en les seves memòries que aquella substitució es va produir coincidint amb el nou govern a Madrid, en el qual hi havia un representant cenetista. Va haver de patir una confusió, ja que en el govern del 12 de maig de 1936, que presidia Casares Quiroga, no hi va haver cap representant cenetista. Els anarquistes no s’incorporaran al govern fins al novembre de 1936, ja esclatada la Guerra Civil.

El nou jutge encarregat de l’assassinat dels Badia va cridar Justo Bueno a declarar el 12 de juny i aquest va al·legar que el dia de l’atemptat contra els germans Badia es trobava al cafè Rosales, del Paral·lel. Els parroquians del cafè cridats a testificar per autentificar la coartada s’equivocaren de dia. Però el jutge Márquez dictava el 25 de juny una providència per la qual posava en llibertat els quatre detinguts.

La investigació de l’assassinat dels germans Badia quedava de nou a zero: cap detingut, cap sospitós i cap suposada evidència. Va ser llavors quan els periodistes Tísner i Planes es van llançar sobre la pista dels pistolers anarcosindicalistes.

CAPÍTOL 4. Tísner rep la visita de l’assassí

“Ni tú ni Planes me dais lástima. Ya basta de que os metáis con la CNT, estáis de mierda hasta las cejas.”

La valentia dels periodistes

Després d’un sospitós canvi al jutjat d’instrucció que investigava l’assassinat dels germans Badia, els quatre pistolers anarcosindicalistes implicats van ser posats en llibertat pel nou magistrat. Els periodistes Tísner i Planes no van abandonar la pista dels "faieros", sinó que van seguir bussejant, amb resultats sorprenents.

Des que el jutge Márquez va deixar en llibertat als anarcosindicalistes implicats en l’assassinat dels germans Badia, dos periodistes, Avel·lí Artís Gener, Tísner, i Josep Maria Planes seguiran de prop, des dels seus respectius periòdics, La Publicitat i La Rambla, la pista de la FAI.

Acabats de fer els 24 anys, Tísner treballava per aquelles dates en el diari La Rambla, la redacció estava damunt del restaurant Núria, a Canaletes, i col·laborava com a dibuixant d’humor a El Be Negre, la redacció es reunia una vegada a la setmana a la biblioteca de l’Ateneu.

La Rambla es va mostrar molt interessada a informar sobre l’assassinat dels Badia i no va trigar a fer esment del sindicat de Transports de la CNT, dominat per la FAI, com un possible instigador del crim. Tísner explica en les seves memòries Viure i Veure. 1 (Pòrtic, 1990) que la font era el seu amic, el magistrat Emilià Vilalta i Vidal, que li passava informacions de la investigació.

Gràcies a aquesta font privilegiada, Tísner va poder informar sobre la història del garatge del carrer Llançà, on es va vendre el cotxe als pistolers. El jutge havia detingut Manuel Costa Ribero, que havia comprat el cotxe a Francesc Corts, "Cisquet de la Bombilla", després de ser revisat pels pistolers de la FAI, entre ells Justo Bueno Pérez, el qual havia estat identificat com a autor dels tres trets contra Miquel Badia per l’amo del bar Bremen.

Després de la posada en llibertat dels quatre implicats de la FAI, el dia primer de juliol, a la contraportada de la Rambla Tísner publicava un article en què deia que “Costa, La Fuente, Villagrasa i Bueno han estat alliberats pel jutge Márquez”, i denunciava que “el paper que van jugar al voltant del automòbil amb el qual es va cometre l’assassinat es vol deixar impune”. Al següent, a La Publicitat, Josep Maria Plans reblava el clau demanant una explicació al jutge.

El portaveu de CNT-FAI, la Solidaridad Obrera, va reaccionar acusant Tísner de ficar-se en “asuntos ajenos a la profesión” i l’advertia que si algun dia la CNT tenia la necessitat de fer-lo callar, “procederemos sin contemplaciones, pues tenemos sobrados medios para conseguirlo”. Tísner, però, no es va acovardir i va reproduir l’amenaça de la Soli a La Rambla, afegint que si li passava alguna cosa, ja se sabia qui era l’autor.

El secretari general de la Comissió d’Ordre Públic de la Generalitat, Joan Francesc Vidal-Jové, autor teatral i amic de Tísner, que acabava de ser nomenat per al càrrec, va convocar a Via Laietana per informar-lo que sabia del cert que la FAI havia condemnat a mort Tísner i Planes. “L’única cosa sensata que podeu fer és abandonar des d’ara mateix l’assumpte de l’assassinat dels Badia”, li va dir. “Això crema i a Vilalta ’ja l’han fotut’”. Dit això, Vidal Jové va fer cridar un subaltern, un home d’uns 50 anys, baixet i rabassut, i li va presentar a Tísner: “Ramon Clotet, inspector de la brigada social. Coneix bé el drap.” Tot seguit va preguntar al nouvingut: “Ho has portat?” Aquest es va treure del fons de la jaqueta una pistola embolicada en paper de diari. Vidal-Jové va allargar la Browning a Tísner, recomanant-li que la portés sempre a sobre. “Si en un moment compromès tens temps de reflexionar, deixa que sigui Clotet el que dispari primer: té més pràctica.”

El policia Clotet es va convertir des d’aquell dia a l’ombra de Tísner, fins que el 6 de juliol, estant a la redacció de La Rambla, Clotet li va demanar permís per anar a Direcció si el periodista no havia de sortir. Quan el policia s’havia anat, el conserge de la redacció va avisar Tísner que “Justo Bueno està a recepció. T’espera i ve sol”.

Tísner recorda a les seves memòries que Bueno era “un noi bastant alt, més aviat prim”. “Es va aixecar somrient, em va estrènyer la mà amb força, amb una cordialitat més aviat amigable. Havia de tenir entre 28 i 30 anys i parlava un català excel·lent, esquitxat d’argot pintoresc. (...) Em va dir que feia 23 anys que vivia a Barcelona (...) Em desconcertava l’enorme facilitat per conversar. La saleta on érem donava al despatx de Joaquim Ventalló, el director, que llavors no era al diari. Sentim un soroll”, narra Tísner.

Eren els companys de redacció de La Rambla que “prenien posicions per si de cas”. “Bueno es va aixecar de cop, va posar la mà a la butxaca del darrere dels pantalons i es va anar a la porta cridant: ’Qué coño pasa aquí’”. Tísner preguntà a Bueno si se sorprenia que els seus companys estiguessin inquiets i aquest li va contestar amb una altra pregunta: “Tu lo estás?” “Per ara, encara no”, va dir Tísner.

Bueno, segueix explicant el periodista, va canviar el to i li va dir que hi era per dir-li alguna cosa que li afectava i perquè li constés: “Ni tú ni Planes me dais lástima. Ya basta de que os metáis con la CNT. Estáis de mierda hasta la cejas y la cagaréis si os creéis que se puede hacer coña.” Una vegada advertit de tal manera, li va ordenar que agafés paper i llapis per prendre nota.

“Em va dictar fil per randa el nom de tots els participants [en l’assassinat] i especificar la tasca que cadascú va realitzar en aquella ’liquidació’, segons deia Bueno.” Tísner va escriure el nom de La Fuente, seguit, i Bueno li corregí indicant-li que s’escrivia separat, li va donar la matrícula del cotxe i va revisar totes les dades. Després li va dir a Tísner: “Márcate bien en el cerebro lo que dice este papel y quémalo cuando lo hayas aprendido de memoria. Ahora ya no tienes excusa: si das una sola de estas informaciones, eres hombre muerto.” Tot seguit, es va aixecar i va marxar.

Després d’una improvisada assemblea de redactors en la qual es va opinar, en general, que l’assumpte era “molt seriós”, la visita de Bueno a la redacció de La Rambla es va saldar amb una informació de Tísner, aquella tarda, en la qual informava tot el que li

havia explicat l’anarcosindicalista. Recorda el periodista en les seves memòries que aquella nit, quan sentia cridar pel carrer als venedors: “Tota la veritat sobre l’Assassinat dels Germans Badia!”. Se li encongia el cor. L’endemà, 11 de juny, La Soli acusava Tísner d’ignorar “lo que es la ética profesional” i que “la CNT encontrará inmediatamente que le parezca oportuno la forma de silenciarle”.

Després d’un intent d’assassinat a la plaça Universitat que la policia de Vidal-Jové va aconseguir d’esbaratar —en una operació que Tísner va narrar en les seves memòries de manera cinematogràfica—, conclou el periodista que “era evident que no podia seguir sentint-me personatge de pel·lícula i perllongar aquella frivolitat. Altres vegades en la meva vida he sentit aquesta mena de rampells, i el que ho fa més greu és que no ha estat només en períodes infantils, adolescents o joves, sinó en temps de maduresa i fins i tot en aquells que diríem d’edat avançada. O sigui, que realment ja no he estat a temps de ’fer-m’ho mirar’”.

Aquest caràcter va salvar Tísner de sentir-se perseguit i fins i tot va arribar a ironitzar sobre els seus perseguidors. A l’Esquella de la Torratxa va publicar un acudit sobre La Soli, en resposta a l’anunci fet pel diari de la CNT-FAI, que havia afirmat que la seva tirada era la més alta de la història del periodisme català. En el dibuix del periòdic satíric es veia a uns homes carregant grans paquets de diaris en un carro de les escombraries davant d’una impremta que recordava la de La Soli i un ciutadà deia a un altre: “Avui hem tirat cent mil exemplars”. És un acudit que jo l’hi sentiria explicar, al propi Tísner, molts anys després, retornat de l’exili de Mèxic, en la redacció barcelonina de Tele/eXprés. Només que llavors ell es referia a La Soli, però a la “Nacional”, la del Movimento.

CAPÍTOL 5.Set trets a l’Arrabassada

L’últim article de Planes abans de morir deia que havia arribat l’hora d’apostar per la veritat.

No va tenir sort

Després de publicar algunes informacions valuoses sobre l’assassinat dels germans Badia, els periodistes Tísner i Planes van haver de posar terra pel mig per fugir de l’assetjament dels pistolers de la FAI. Planes, de La Publicitat i El Be Negre, no va tenir sort. Va ser localitzat per un delator i “passejat” de matinada per l’Arrabassada, on va ser mort de set trets.

Set trets de pistola al parietal esquerre van segar la seva vida la matinada del 25 d’agost de 1936 a la carretera de l’Arrabassada. El periodista de La Publicitat Josep M. Planes, nascut a Manresa feia 28 anys, va ser la primera víctima de la recerca que es duia a terme per l’assassinat dels germans Badia. El fragor de la Guerra civil, però, va posar sordina a aquella sòrdida però tràgica mort.

Josep Maria Planes, redactor de La Publicitat, director d’El Be Negre i col·laborador del prestigiós Mirador, destacava en aquella Barcelona dels anys 30 pel seu periodisme modern i d’investigació, en una professió caracteritzada per la pràctica del periodisme “de batalla”, en el qual es confonien en molts casos els desitjos amb la realitat. Cada partit, i fins i tot alguns corrents dins dels partits, tenien el seu portaveu en forma de diari. Els redactors eren, en la majoria dels casos, militants que compaginaven les seves professions amb el periodisme per arrodonir els seus salaris.

Però hi havia excepcions i una d’elles era Josep Maria Planes. Malgrat la seva joventut, Planes era el que ara s’anomenaria un “tot terreny” que cobria des de la política a l’esport, passant pel periodisme de tribunals i policials. Planes havia publicat sèries d’articles a La Nit, Mirador i La Publicitat que convertiria en llibres: Les nits de Barcelona i Els gàngsters de Barcelona, reeditats per Proa (2001 i 2002, respectivament). Era un periodisme que, segons Jordi Finestres, a qui es deu la iniciativa d’aquestes reedicions i la recuperació de la memòria de Planes, s’anomenava “enquesta informativa” o “Articles de denúncia”.

Les informacions de Josep M. Planes sobre els “gàngsters” de Barcelona, apel·latiu amb què es coneixia llavors la delinqüència més o menys relacionada amb els anarcosindicalistes de la FAI, li havien guanyat no pocs enemics i problemes, fins que una patrulla de “marrecs faieros” (segons Tísner ) el “passejaren” una tràgica matinada per la carretera de l’Arrabassada i li van disparar set trets a la templa. Es complia així l’amenaça que des de les pàgines de Solidaritat Obrera, portaveu de CNT / FAI, se li havia llançat. “Obligar-lo a emmudir” per les seves denúncies de la violència anarquista i, especialment, a causa de l’assassinat dels germans Badia, el 28 d’abril de 1936.

Íntim amic de Josep Maria de Sagarra, amb qui se li veia sovint en els tuguris

nocturns de la Barcelona canalla, ben vestit, bon bevedor i amb aquella punta de jactància típica del jove de comarques que triomfa a Barcelona, no se sentia vinculat a cap dels dos extrems que, en aquell moment crucial, ocupava bona part del segment polític. A prop de l’Acció Catalana, escrivia quaranta dies abans del 18 de juliol que “així com un cop d’Estat marxista ens portaria fatalment a una situació de força de tipus reaccionari, un cop d’Estat feixista ens portaria a una situació de força de tipus exactament contrari”.

Sobre la seva visió del periodisme, Planes va escriure a Mirador que “si en el món hi ha alguna persona capaç d’heure-se-les tranquil·lament amb un bisbe, un torero, un professor de grec, un ballarí negre, un escriptor famós, una reina de la bellesa, un ministre, un saltimbanqui o un general, sense entendre res de bisbes, ni amb toros, ni amb grec, ni amb coreografia, ni amb literatura, ni amb política, ni amb estratègia, aquesta persona, ja en podeu estar segurs, és un reporter. El reportatge és això: parlar de tot sense entendre de res. Cal tenir, això sí, un estil una mica clar, una mica net, posseir una certa audàcia i al mateix temps no oblidar mai allà on comença la frontera del ridícul”.

Tísner, amb qui va compartir informacions i amenaces, deia de Planes que “era molt agut i enginyós amb les comparacions i amb la captació d’imatges. També crec que era excessivament frívol, raó per la qual no havia entrat en un periodisme més difícil: el de les idees i del pensament. Però aquesta frivolitat d’El Be Negre, que es rifava de mig Barcelona, la va superar amb els articles de La Publicitat, tot seguint una línia molt equànime, seriosa i digna”.

Quan les amenaces de La Soli van pujar de to fins l’aclaparament, Planes va decidir amagar-se. Recórrer al seu amic el pintor Francesc Fontanals, que col·laborava a El Be Negre i que tenia l’estudi al carrer Madrazo. Lilian, una dona francesa que era la companya de Planes, va cometre la indiscreció de revelar a una amiga on es trobava amagat el periodista i, aquella tarda, es presentava una patrulla de la FAI al carrer Madrazo. Però el periodista va poder fugir abans que l’agafessin i va acudir al seu amic Josep M. de Sagarra, que li va aconseguir el pis buit d’un altre amic, aquest al carrer de Muntaner, cantonada plaça Adriano.

Com van donar els “faieros” amb Planes no se sap. Però la versió més lògica és que el periodista va poder cometre la ingenuïtat de sortir al balcó de la casa on es refugiava. Aquell mes d’agost de 1936 era extremadament calorós i la seva pell blanquinosa deuria haver cridat l’atenció d’algú que podria haver-lo confós amb un sacerdot amagat, la qual cosa era bastant usual. Diuen que quan es va presentar la patrulla, Planes els va franquejar la porta i van trobar el seu passaport a la taula. Aquella mateixa nit va ser passejat per l’Arrabassada i abatut. L’endemà van trobar el cadàver en una cuneta i les seves restes van ser traslladades a l’hospital Clínic.

S’havia complert l’amenaça d’uns, quan La Soli publicava, el 9 de juliol de 1936, que (Planes i Tísner) “son dos periodistas sin dignidad y sin vergüenza y que vomitan injurias por cuatro viles monedas. Su conducta sólo halla un símil. Es el ‘Delateu’ del año 1909 el que resucitan con fuerza inusitada”. Però també s’havia complert la negra predicció que Planes havia fet a La Publicitat de l’11 de juliol de 1936, l’últim article que probablement va publicar en vida: “Ara és el moment de veure si guanyen els partidaris de la claredat o els de la foscor.” Amb la seva mort estava clar qui estava

guanyant.

Ramon Peypoch, secretari general d’Acció Catalana, un partit al qual es qualificava despectivament com la “lligueta”, va contactar amb Tísner per informar-lo que feia una setmana que no sabien res de Planes, després que l’haguessin descobert en el seu amagatall. Que els seus companys de La Publicitat havien recorregut diversos hospitals sense resultats. Peypoch va suplicar a Tísner que acudís a la “morgue” per si el trobava. Aquest, que també estava amenaçat per la FAI i fins i tot l’havien anat a buscar a casa seva, es va disfressar de milicià i, acompanyat d’una cèl·lula d’Acció Catalana, es va presentar al Clínic.

El relat de Tísner és terrorífic: “Vaig haver de fer un gran esforç per tal d’endisar-me en aquella Estígia de cossos sangonents. El soterrani sencer era una aterridora estesa de morts i examinar-los tots, un a un, feia una dura prova per a la meva capacitat de resistència. Em neguitejava més el pensament de trobar-hi en Planes que no pas de no trobar-lo. Hi era, però. I abans que no la persona, hi vaig reconéixer un vestit de color blau marí amb unes ratlles primes i blanques que manta vegada li havia vist dur. També portava una inconfusible camisa de color blau cel. Al rostre li havia quedat un inconegut rictus de terror”.

Al dia següent, La Publicitat informava de l’assassinat del seu redactor Josep Maria Planes amb la conclusió següent: “Esdevingut en circumstàncies que no ens ha estat possible precisar perquè el finat feia temps que havia deixat de tenir contacte amb la redacció.” Un text fred i ambigu, però sobretot covard davant la insensatesa i el terror que estava guanyant la batalla.

CAPÍTOL 6.Encontre al front d’Aragó

Després de l’assassinat del periodista Josep Maria Planes per les seves investigacions sobre la mort dels germans Badia, Tísner, també periodista, va haver de refugiar-se dels pistolers de la FAI a París. Però la trucada de la seva quinta per anar al front li va posar de nou en contacte amb els “faieros” i li va valer un insòlit trobada amb el principal implicat, Justo Bueno.

Amb l’esclat de la guerra, el 18 de juliol de 1936, la situació del periodista Avel·lí Artís-Gener, Tísner, va entrar aparentment en un altre estadi. El dia 22 de juliol es va fundar el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), en què Tísner es va incorporar des del Bloc Obrer i Camperol (BOC). Juntament amb altres companys va crear la Cèl·lula de Dibuixants i van requisar una torre del carrer Aragó, cantonada passatge Méndez Vigo, on s’elaboraven cartells. Amb Pere Calders va reeditar L’Esquella de la Torratxa, un setmanari satíric nascut el 1872, que des de feia temps vivia una difícil situació, apareixent i desapareixent, tot i comptar amb 6.000 fidels subscriptors: tot barbers de Catalunya.

Pocs dies després de reconèixer el cadàver del seu amic Josep Maria Planes al Clínic, li van ploure a Tísner les recomanacions que fes mutis pel fòrum. “Caldria causar la impressió que has fugit, a l’estranger. Et volen caçar i nosaltres no podem fer res”, li va dir Víctor Colomer, del PSUC.

Tanta va ser la pressió que finalment va optar per amagar-se en un local d’Acció Catalana “amb unes compassives dames que em teixien suèters de llana en plena canícula” durant 15 dies. Fins que el conseller de Cultura, Ventura Gassol, li va implorar que fugís a França. Viatjar en tren per aquella Catalunya en guerra no era fàcil, i no només pels bombardejos que va haver de patir. Però finalment Tísner va aconseguir creuar la frontera per a descans de tots els seus amics.

A París es va retrobar amb Joaquim Ventalló, el director de La Rambla, també fugit, i amb Eugeni Xammar, que llavors era el cap de premsa de l’ambaixada de la República. Tísner explica que l’obsessionava el pensament que, mentre altres lluitaven al front, ell “desertava” a París. A finals de setembre de 1936, va llegir al diari Le Matin que la República havia cridat a files a la quinta del 34, que era la seva. “Demà torno”, li va dir a Ventalló. I ho va fer.

El matí del 29 de setembre estava de nou a Barcelona i va anar a la caserna Vorotxilev, a Pedralbes, on Tísner va ser allistat per a integrar-se al dia següent a la columna Karl Marx, que després seria la de Estivill-Trueba-Del Barrio, amb destinació a Tardienta, al front d’Aragó. Li quedaven, doncs, unes 24 hores a Barcelona i va decidir reunir-se amb els seus amics de La Rambla.

Quan estava de tertúlia a la redacció de sobre del restaurant Núria, a Canaletes, li van avisar que tenia visita. Eren quatre joves pertanyents, segons van dir, al Sindicat del Transport de la CNT perquè els acompanyés. Tísner sempre va tenir la secreta convicció que un empleat del Núria era el que vigilava en les seves anades i vingudes.

Era massa casualitat que després de gairebé un mes a París, a la primera ocasió es presentessin els seus perseguidors. Li van dir que havia d’acompanyar amb l’objectiu d’aclarir “una confusió” sobre un cotxe requisat. Tísner va demanar temps i els del sindicat li van contestar: “Nosotros nunca tenemos prisa. Las semanas que hacía que te esperabamos...”.

Finalment, després d’algunes trucades de telèfon per indicar el que passava, van pujar a un Citroën de color negre estacionat davant del Núria. A la plaça d’Espanya van canviar de cotxe, un Ford del 36. Van seguir pel Prat, Gavà, Castelldefels i finalment es van enfilar per les corbes del Garraf.

Arribats a un punt, van detenir el cotxe, i li van mostrar una taca a terra. “Es la sangre de un tío que ‘picamos’ anteayer”, li van dir. I van començar a comentar entre ells com es comporten els humans davant la certesa de la seva mort. Van seguir Garraf amunt fins que, en una altra corba, van detenir el cotxe i li van preguntar si li agradaria morir allà “o quizás de cara al mar”. Tísner recorda que la seva única sortida, en aquella situació, era mostrar el més tranquil possible. “No els donaré la satisfacció d’esfondrar-me”, es deia.

Després d’uns presumptes dubtes entre els seus segrestadors sobre la idoneïtat del lloc d’execució, van prosseguir la marxa. Vallcarca, Sitges, fins arribar a una plaça de Vilanova. Es van detenir davant de la porta del comitè, que integraven totes les organitzacions d’esquerres, i el van deixar sol al cotxe, amb la clau posada en el contacte i amb l’advertència que romangués en l’automòbil.

Tísner es va estar quiet, al cotxe. Creia que si sortia d’aquella insòlita presó seria cosit a trets des del balcó del comitè. Tenia la convicció que se li estava vigilant des de darrere de les persianes. Passades més de dues hores, sense donar peu a cap sospita i sense dissimulació “vaig baixar del cotxe per orinar”, i escriu a les seves memòries que “quan ho vaig haver fet, vaig pensar que no em matarien amb els ’pixats al ventre’”. Després va caminar per la plaça, amunt i avall, fins que a mitjanit van reaparèixer seus segrestadors. Van ocupar els seus seients en el cotxe, Tísner inclòs, i van refer el camí a Barcelona, ràpidament i en silenci. El van fer baixar en un raval d’Esplugues, amb la recomanació que es prengués “un cubo de coñac, a ver si resucitas”. L’endemà, Tísner sortia cap al front.

La columna Karl Marx, que dirigia José del Barrio, estava formada per milicians del PSUC. El front, situat a la zona de Tardienta, entre Almudévar i Alcubierre, estava estabilitzat i el treball de la columna, bàsicament, era el de fortificar la zona. Un dia, el comandant va trucar a Tísner per ordenar-li que anés a buscar el camió-cisterna de la brigada, ja que era l’únic que tenia carnet de conduir. El xofer havia caigut malalt de disenteria. L’operació consistia en fer arribar el camió el més a prop possible de les diferents trinxeres perquè les companyies poguessin accedir a l’aigua.

Tísner es va posar a conduir molt lentament, fins que va trobar un camí tan estret que amb prou feines cabia el camió. Sortint d’una corba per iniciar un tros recte, es va trobar de cara amb una tanqueta, a una vintena de metres. A la dreta del camí hi havia una vinya a la que bé podia ficar-se la tanqueta perquè el camió de Tísner pogués passar. Al veure que el tanquista no feia moviment cap, Tísner va baixar del camió per indicar a l’altre conductor per on havia de ficar-se. A mesura que s’acostava,

la tanqueta rugir a ferralla i es va obrir l’escotilla de la torreta. D’ella va emergir Justo Bueno Pérez, el presumpte assassí dels germans Badia i que havia anat a veure a la redacció de La Rambla per donar-li una informació que, de publicar-la, pagaria amb la seva vida. Una informació que va publicar i que li va valer un intent d’assassinat, una fugida a París i un segrest d’una llarga tarda pel Garraf.

“Coño, Artís-Gener, qué sorpresa!”, Va exclamar Bueno saltant de la tanqueta entre sonores rialles. Tísner recorda que va pensar: “Quina manera tan idiota d’acabar la guerra!”. Amb els braços oberts, Bueno avançar sense deixar de riure. “Quién iba a decirnos que nos encontraríamos aquí.” I li va dir: “Mira, ahora luchamos en el mismo bando, por la misma causa. Tú conduces un camión y yo una tanqueta, es la única diferencia entre nosotros. Aquello de antes de la guerra es otra cuestión, el pasado. Si entonces te hubiera encontrado, te hubiera cosido a tiros, que bien te lo merecías. Pero ahora todo es diferente y somos amigos. Te quiero decir algo que mi organización siempre ha admirado: los cojones. Los tuviste, ¡y muy grandes!”. Després d’una estona de conversa, Justo Bueno va tornar a muntar a la tanqueta i es va acomiadar dient-li: “cuando haya terminado todo esto, volveremos a echar cuentas, Tísner”.

Bueno maniobrà la tanqueta per la vinya perquè el camió de Tísner pogués continuar la seva marxa i després va desaparèixer entre un estrèpit de ferros i un núvol de fum. Va ser l’última vegada que Tísner va veure a Justo Bueno.

CAPÍTOL 7.Cinc cadàvers al garatge

Justo Bueno va enterrar en un local del carrer de Casanova un aviador francès i a altres quatre víctimes.

Novel·la negra

La “carrera” del pistoler de la FAI Justo Bueno Pérez, el cap del grup que va assassinar als germans Badia, arriba a proporcions dantesques, més pròpies d’una hiperbòlica novel·la negra que d’un relat històric. Malgrat les aparences, tot el que es narra en aquest capítol està documentat històricament.

L’actor principal de l’assassinat dels Badia, Justo Bueno Pérez, era un anarcosindicalista nascut a Munébrega (Saragossa) el 1908. Va emigrar a Barcelona, on va treballar de torner i es va afiliar al sindicat del metall de la CNT i a la Federació Anarquista Ibèrica, per constituir un grup d’acció especialitzat en sabotatges, col·locació de bombes, accions de guerrilla urbana i assalts a bancs. El grup de Bueno estava format per Luciano Ruano Segúndez, un argentí al costat del qual apareix en ocasions un germà; Vicent Torné Martín, també argentí, i José Martínez Ripoll.

Els grups d’acció anarquistes van néixer durant la “guerra dels pistolers” (1919-1923) per fer front a la repressió de la patronal i a la pràctica de la “Llei de fugues” instituïda pel general Martínez Anido. El grup de Bueno apareix documentat per Josep Benet en l’apèndix “Notícia de Justo Bueno, assassí de Miquel Badia” del llibre Domènec Latorre, afusellat per catalanista, que es publicarà al setembre. Una de les accions que se li atribueix a Bueno és l’escandalós incendi d’un tramvia al carrer Muntaner durant una vaga de transports. Quan el cotxe cremava, va ser precipitat sense frens costa avall fins a la Gran Via, amb greu risc de provocar un accident.

La presència d’argentins a la FAI no és casual. Durant la dictadura de Primo de Rivera, anarquistes espanyols van emigrar a Buenos Aires i, quan tornen, proclamada la República, ho van fer acompanyats de correligionaris argentins. Els cèlebres Durruti i Ascaso van anar a aquell país sud-americà el 1925, on es van dedicar a practicar l’”anarquisme expropiador”. És a dir, l’assalt a bancs en arriscats cops de mà.

El grup de Bueno va ser el què va assassinar als germans Badia, segons Josep Benet, com a “venjança de l’organització anarquista contra la persona que, amb la seva enèrgica actuació quan era cap dels Serveis d’Ordre Públic de la Generalitat, havia intentat acabar amb l’actuació dels pistolers anarquistes a Catalunya”. El dubte és qui eren els que acompanyaven Bueno en aquell assassinat. Si eren els tres citats més amunt per Benet o bé els que va detenir el 1936 el jutge Vilalta, és a dir, José Villagrasa, Ignacio de la Fuente i Manuel Costas. El més probable és que aquests, tots o alguns, s’amaguessin sota identitats falses. Benet extreu els noms del sumari del consell de guerra que el 1943 va sentenciar a mort a Justo Bueno.

Amb l’esclat de la guerra, Justo Bueno i el seu grup van seguir actuant. El 20 de juliol, quan estava clar que la revolta havia fracassat a Barcelona, els milicians van atacar

les Drassanes, on resistien uns pocs militars revoltats. Després de la seva rendició, Bueno es va fer amb alguns presoners ferits, els va traslladar a la seu del sindicat del metall, a la rambla Santa Mònica (número 19), i va ordenar la seva execució. Se li atribueix la frase: “Así hace justicia el pueblo”.

A més de l’assassinat del periodista Josep Maria Planes, comès el 24 d’agost de 1936 i probablement ordenat per Bueno, el seu grup va donar mort també al policia Jaume Vizern i Salavert, que havia dirigit la investigació judicial de la mort dels Badia. “El 18 de setembre de 1936 —narra Josep Benet—, mentre Jaume Vizern sopava al restaurant Velòdrom, al carrer Muntaner, prop de Diagonal, un individu se li va acostar i li va comunicar que li reclamaven amb urgència des de Capitania General. Que si volia, ell mateix podia conduir al seu cotxe. Vizern va acceptar. Al cotxe hi havia altres persones. Només un parell de carrers més avall, al de París, Vizern va ser assassinat a trets i el seu cos llançat fora del cotxe. Un dels trets va ferir a un dels pistolers, Vicente Ferrer Creuat. Una persona que es trobava al Velòdrom va declarar que l’individu que va parlar amb Vizern era Martínez Ripoll, un element del grup de Bueno. Per les caòtiques circumstàncies en què es vivia, el crim no va ser investigat ", explica Benet.

Bueno, com també Ruano, apareixen integrats a la columna Durruti que va sortir de Barcelona, un cop derrotats els revoltats, cap al front de Bujaraloz. Com a cap dels serveis d’informació, Bueno torna a destacar per la seva crueltat. A Fraga va matar un milicià d’un tret, després d’una discussió sobre les activitats delictives dels Ruano. L’assassí dels germans Badia apareix també en les execucions de nombrosos veïns a la zona de Pina i Gesa. Segons alguns historiadors, Buenaventura Durruti va haver de “netejar” de delinqüents i indesitjables la seva columna, a principis del mes d’agost, i arengar la resta per què en lloc de romandre ociosos per l’estancament del front a Pina col·laboressin amb els camperols en la collita de blat. Van ser anomenats els “combatents-productors”.

Justo Bueno abandona llavors la columna Durruti i apareix, com ha quedat documentat en un capítol anterior, a prop de Tardienta a la tardor de 1936 conduint una tanqueta, on es va trobar amb el periodista Tísner, a qui mesos abans, en la redacció de La Rambla de Barcelona, havia amenaçat si publicava la relació dels què van intervenir en l’assassinat dels Badia. Què feia Justo Bueno en aquesta zona de Tardienta controlada per la columna Del Barrio i formada per milicians del PSUC? És una qüestió per a la qual no tenim resposta.

Josep Benet explica que Bueno va tornar aviat a Barcelona. Així, el febrer de 1937 va confiscar un garatge al carrer Casanova, 29, prop de Gran Via, amb l’excusa de reparar camions i cotxes de la columna Durruti. En aquest local Bueno enterraria a altres cinc víctimes de la seva violència.

La primera d’elles va ser un aviador francès, Jean-Marie Moreau, que l’havia proposat vendre a la República, a través del sindicat del metall de la CNT, un prototip d’avioneta de la seva invenció, un aparell que, després de ser provat a Vidreres (Girona), va ser traslladat al garatge. El preu acordat va ser de 300.000 francs. El 21 de març de 1937 es va signar el contracte de compravenda i es va concretar que l’endemà passat s’efectuarà el primer pagament de 65.000 francs en el garatge de Bueno. A les tres de la tarda del 23, aquest es va presentar a l’hotel Majestic per

recollir Moreau. Va ser l’última vegada que van veure viu a l’aviador francès.

Al local de Casanova els esperaven els Ruano i Martínez Ripoll, que el van assassinar i enterrar al terra del mateix garatge. Després van explicar que el francès els havia enganyat i que havia fugit amb els 65.000 francs i l’avioneta cap a França. L’aparell havia estat desmuntat i destruït, i els diners se’ls va quedar Bueno.

Josep Benet comenta que el grup de Bueno havia atresorat una notable riquesa. Al juny de 1937, un dels germans Ruano va aparèixer amb un paquet de títols al portador de la Companyia Hispanoamericana d’Electricitat (Chade), que havia creat Francesc Cambó amb indústries alemanyes a Espanya. Mentrestant, a instàncies de l’ambaixada francesa, la maquinària judicial s’havia posat en marxa per investigar la desaparició de l’aviador. Al mateix temps, Bueno es va assabentar que els Ruano preparaven una fugida en iot amb part del botí. Amb el suport de Martínez Ripoll, va convocar per separat als Ruano i les seves companyes. Un a un, van ser assassinats i soterrats també en el garatge.

El curs de les indagacions policials van portar fins al local del carrer Casanova i les sepultures. Bueno va ser acusat d’assassinat i robatori i va ingressar a la Model. Un mes després, va ser traslladat a Manresa i allà, el 3 de gener de 1938, va ser alliberat juntament amb altres 17 presos en una acció preparada per la FAI des de l’exterior. Justo Bueno va aconseguir fugir a França amb bona part del botí.

CAPÍTOL 8.La sorpresa del comissari Polo

Bueno creia tenir credencial d’”anticomunista i antiseparatista”..., però per casualitat el va perdre.

Pura casualitat

L’assassinat dels germans Badia traspassar la frontera de la guerra i del primer franquisme, fins que el seu principal implicat va ser detingut, per pura casualitat, per un policia de la brigada político-social que havia treballat amb Miquel Badia. Justo Bueno seria condemnat a mort i executat al febrer de 1944, al Camp de la Bota.

La peripècia de Justo Bueno Pérez, el cap del grup de pistolers de la FAI al qual s’atribueixen els assassinats dels germans Badia, del periodista Josep Maria Planes, del policia Jaume Vizern, l’aviador francès Jean-Marie Moreau, dels germans Ruano i de les seves companyes, no acaba amb la seva fugida a França, després de ser alliberat de la presó de Manresa a principis de 1938 pels seus.

El procediment judicial en contra va prosseguir i el govern de la República va demanar a França, el gener de 1939, l’extradició de Bueno. La guerra, mentrestant, es va encaminar a la victòria de les tropes franquistes, el primer d’abril de 1939. L’extradició de Bueno va ser complimentada el 12 d’agost següent, quan després de ser reconegut casualment per la vídua de l’aviador francès a Marsella, va ser detingut i lliurat a les noves autoritats espanyoles i traslladat a Madrid.

Sorprenentment, Bueno no tenia antecedents a la policia de Madrid i la demanda d’extradició era per haver donat mort a un pilot francès quan anava a vendre un avió a la República. La defensa de Bueno, segons explica Josep Benet a Domènec Latorre, afusellat per catalanista (Edicions 62), va ser fàcil. “El hecho de que se le acusaba no era cierto, sino que la denuncia venía de los comunistas, porque él era anticomunista y antiseparatista.”

El Cas Bueno, entre tants casos urgents, va quedar relegat. No va ser fins a l’abril de 1940 quan va comparèixer davant un jutge militar, que es va inhibir i va traslladar el cas a Barcelona. Quan el jutjat militar a la capital catalana va rebre els papers i es va interessar pel pres, al setembre de 1940, Bueno ja estava lliure.

Convençut que amb la nova situació estava blindat per anticomunista i antiseparatista, Bueno es va instal·lar al carrer Borrell de Barcelona, al 57, tercer primera, segons el sumari arxivat al Tribunal Militar Tercer. Durant un any, l’ex- pistoler de la FAI va treballar a La Maquinista, traient rèdit a la seva condició de “vencedor” de la guerra. Però algú s’havia de creuar fatalment en la seva vida.

La brigada político-social de Barcelona estava dirigida per un policia baixet i pulcre, fumador empedreït, Pedro Polo Borreguero. Afirma Josep Planchart, 84 anys i dirigent d’Estat Català, que va ser detingut i interrogat diverses vegades per aquell policia, que “era un agent professional que havia estat a les ordres de Miquel Badia quan

aquest es va fer càrrec dels Serveis d’Ordre Públic de la Generalitat”. Segons Planchart, Polo, que “va guardar sempre admiració per Badia”, va ser un dia a visitar-lo a la Model. Corria 1972, quan Planchart estava acusat per la voladura del monument als caiguts de la Diagonal. Pol li va dir: “Des del primer dia vam saber qui havien assassinat als Badia, però no se’ns va permetre actuar.” Polo, com Vizern i tots investigar aquell assassinat, va patir persecució per part del grup de Bueno i va fugir a França. Quan va acabar la guerra, el govern franquista el va nomenar cap de la brigada político-social, entre altres raons, pel seu coneixement de Barcelona.

El dia 30 de juny de 1941, Justo Bueno passejava tranquil per la Rambla, a les 12 del migdia, quan es va topar amb el policia Pedro Polo, que anava acompanyat de l’inspector Eduardo Quintela. Polo, un cop superada la sorpresa de trobar-se cara a cara amb Justo Bueno, l’interpel·là. Ignorant quin era el càrrec de Polo, Bueno el menyspreà. El policia el va portar a Via Laietana. La censura va permetre que La Vanguardia del 3 juliol 1941 publiqués la detenció de Bueno que “inexplicablement, es trobava a Barcelona des de fa algun temps”. En poques línies, se li atribuïen tots els assassinats, encara que ometia el fet d’haver saldat comptes amb el grup.

A l’interrogatori, Bueno va admetre que l’operació dels Badia estava preparada per assassinar només a Miquel. Que l’ex-cap de policia de la Generalitat havia estat espiat per un individu que treballava de sastre al carrer Hospital. Un altre faista, Jaume Riera, que va ser cap de patrulles de control del carrer Balmes en començar la guerra, va ser el que va facilitar les armes i el cotxe. Que el dia de l’assassinat, els quatre pistolers van arribar al Ford B-39763 i van prendre posicions al voltant de la casa de Badia, a Muntaner, 52. El cotxe el conduïa Vicent Tomé Martín, que s’ha situat davant del bar Bremen, amb el motor en marxa. Que José Martínez Ripoll, amb una pistola metralladora, es va apostar a la vorera contrària, davant el domicili, i que va ser qui va donar les indicacions a Bueno i a Ruano, que eren els que baixaven per la vorera dels nombres parells. Els noms, per descomptat, no són els que van aparèixer a la premsa el 1936, dictats pel pistoler a Tísner. Va ser Justo Bueno qui va agafar a Miquel Badia pel braç, abans de metrallar-lo. Lucio Ruano Secúndez va ser qui va disparar sobre Josep. Totes aquestes dades estan extretes de la sentència arxivada a l’Auditoria Militar i que Benet publicarà en el citat llibre.

La sentència segueix explicant que immediatament després de l’assassinat dels Badia, els quatre pistolers van fugir pel carrer Diputació, fins que a l’altura de Viladomat van abandonar el vehicle. Després es van reunir al bar Rosales, al Paral·lel. Bueno va declarar davant la policia franquista que la causa de l’assassinat de Badia “fue su actuación como enemigo de España” i que si havia fugit a França era perquè el perseguien els comunistes i els separatistes.

La tesi del seu pur espanyolisme la va repetir Bueno Pérez per defensar-se en el consell de guerra, que no es va celebrar fins al 14 de juliol de 1943, més de dos anys després de la seva detenció. El seu defensor va al·legar que “el asesinato del aviador francés, de los hermanos Ruano y de los hermanos Badia no constituye un delito de adhesión a la rebelión, sino un sabotaje a la rebelión”. Bueno va ser condemnat a mort i l’”assabentat” no va arribar fins al 24 de gener de 1944.

Aquest Josep Planchart va coincidir a la Model amb Justo Bueno. Planchart, que formava part del servei d’espionatge que el Front Nacional de Catalunya havia muntat

per als aliats, va ser detingut el desembre de 1943 i va ingressar a la quarta galeria de la Model, amb els atracadors perillosos, els maçons i els condemnats a mort. Se li va encarregar el servei de sagristia, de manera que tenia accés a tots els presos. Recorda que “tots sabíem qui era Bueno, amb el que manteníem un distanciament moral. Se’l respectava perquè era un condemnat a mort, però tot i així ell tenia una actitud arrogant i displicent amb la resta. Mai va creure que el condemnessin a mort, però una vegada ratificada la sentència sabia que l’anaven a executar. Va saber mantenir-se serè”.

El dia 10 de febrer de 1944, Justo Bueno Pérez, de 36 anys, era executat al Camp de la Bota al costat d’un militant d’Estat Català, per a més paradoxes d’aquesta història. Josep Benet es pregunta per l’estranya raó que el procediment sumaríssim contra Bueno durés gairebé quatre anys, un període de temps inconcebible. Una resposta possible l’ofereix el propi Bueno, en un plec de descàrrecs inclòs en el sumari i escrit del seu puny i lletra: “Fui requerido por los señores Costa y Quintana (cabos de la guardia urbana de Barcelona en 1941) para ingresar a (sic) la policía de Falange para actuar en contra del separatismo y el comunismo, ya que siempre que la ocasión se ha presentado lo he hecho pero, teniendo la necesidad de hacerme algo de ropa, ingresé a trabajar en La Maquinista hasta que fui detenido.” Altres camarades seus van ingressar al sindicalisme vertical.

La fosca història de l’assassinat dels germans Badia no acaba segurament amb l’execució de Justo Bueno. Però fins aquí s’ha relatat el que es té per cert.

* * *

Agraïments:

Arnau d’Urgell (per haver tingut la cura d’indexar els originals en castellà al web mortdelsbadia.blogspot.com), Josep Planchart, Estat Català, Unitat Nacional Catalana, Nosaltres Sols, Associació Germans Badia, Catalunya Acció, Solidaritat Catalana per la Independència, i sobretot, a l’autor, J.M. Sòria, per recollir amb precisió aquest trist capítol de la nostra història.

A la memòria dels Germans Badia, que la seva determinació i Fe en l’Ideal il·luminin generacions senceres de patriotes.