Abr

il 20

06 -

Any

XI

- N

úmer

o 49

El finançament dels partitsHi ha un primer nivell: que els càrrecs elegits d’un determinat partit (regidors,

diputats, etc.) paguin una part del seu sou al partit, per ajudar a finançar-lo. I sembla raonable, perquè de fet estan en aquest lloc representant el partit, i allò que cobren ho cobren gràcies al fet que el partit els ha triat. Hi ha un segon nivell: que els càrrecs triats per a determinades tasques de l’administració per un determinat partit, i que són càrrecs a mig camí entre tècnics i polítics, també paguin al partit part del seu sou. I també sembla raonable, per motius semblants a l’anterior nivell, perquè aquests càrrecs, de fet, estan vinculats al projecte polític que vol dur a terme el partit que els ha triat. Encara que en aquest cas la cosa es complica una mica, perquè llavors la tria d’aquests càrrecs no és només per la capacitat de dur endavant la seva feina, sinó també per la disponibilitat a pagar part del sou. I tercer nivell: que tots els càrrecs que depenen d’un determinat càrrec polític, estiguin o no directament vinculats a la realització d’aquell projecte, hagin de pagar també part del sou. I això ja no resulta raonable, i pot generar un notable escàndol, com hem vist darrerament.

Aquests tres nivells tenen un grau diferent de raonabilitat, però pateixen tots d’un mateix mal originari. I és que la gent dedicada a la política no cobra el que se suposa que cobra, sinó que una part ja se sap que no és per a ells sinó per al partit. I llavors, per exemple, quan es decideixen els seus sous, ja es decideixen amb un percentatge afegit, perquè se sap que allò haurà de ser per al partit. O sigui que de transparència i de finançament clar, res. Més aviat multitud de vicis de funcionament, de dependències, de criteris confusos a l’hora de triar la gent, i de diners de l’administració (o sigui, de tots els ciutadans) que de fet van a parar a llocs diferents del que consta oficialment.

I la pregunta és així de senzilla: ¿per què no s’augmenten les assignacions directes als partits, en funció dels vots o els representants que hagin aconseguit, i en canvi aquests representants reben el seu sou íntegre, però sense inflar-lo com actualment s’infla?

2

Per subscriure’s a l’Agulla. Es tracta, simplement, d’omplir la butlleta de domiciliació bancària (si no voleu retallar la revista, es pot fotocopiar) i enviar-nos-la.

Butlleta de subscripcióAmics,Us faig saber que desitjo fer el pagament de la subscripció anual de l‛AGULLA a través del compte que us indico.Atentament,

Firma

Nom i cognoms: ____________________________________________

NIF: ____________________________________________________

Adreça: _________________________________________________

Població: ______________________________________ CP: _____Telèfon: _________________________________________________

Correu electrònic: __________________________________________

- - -Entitat Ofi cina Control Compte o llibreta

L’AGULLABUTLLETÍ DE REFLEXIÓ I DIÀLEG

Any XI. Número 49Abril 2006

Periodicitat:cinc números l’any.

Subscripció anual: 10 €

Grup promotor:Jaume Botey,

Joaquim M. Cervera, Salva Clarós, Kitty Guirao,

Maria J. Hernàndez Tere Jorge,

Josep Lligadas, Josep Pascual,

Mercè Solé.

Coordinació: Josep Lligadas

Compaginació: Mercè Solé

Dibuixos: Montserrat Cabo

Capçalera: Mercè Gallifa

Imprimeix: Multitext, S.L.

D.L.: B - 41803 - 97

Adreça:Gran Via de les

Corts Catalanes, 942, 5-1

08018 BarcelonaC/e:

soletey@terra.esTelèfon:

93.308.37.37(Josep Pascual)

SumariVeure, mirar

03 Els drets fan deures P.Malla

04 Sobre l’Estatut de 2006, una perspectiva. J. Fernández Trabal

05 Estatut: la Catalunya de tothom. J. Lligadas

06 Algunes contradiccions de la vida política. M.Solé

La palmera i la font07 Pere Casaldàliga. J. Bada

08 Les esquerres davant el fet religiós. Q. Cervera

Receptes ràpides, bones i piadoses (o no)10 Carpacció de meló amb ametlles. T. Jorge

10 Por de tenir por. S.Clarós

Avui parlem amb...11 Meritxell Buil, a l’escola, a la JOC, a la política. J. Lligadas

13 Puntades

16 per airejar el cervell

Sumari Sumari Sumari Sumari Sumari Sumari Sumari Sumari Sumari Sumari sumari

BonaPasq

ua !

3

Veure, mirar...

Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... .

El 2007 entrarem en un nou cicle electoral: municipals, abans o després autonòmiques, i fi nalment les generals. I com sempre, hi haurà un tema que serà la ventafocs del debat electoral: les polítiques socials. Sí que és de preveure, especialment en les eleccions municipals, que aquest tema aparegui de forma col·lateral vinculat a dues qüestions polèmiques: bé al voltant de la immigració o bé al voltant del civisme. La immigració per discutir quin volum podem assumir i quin no per assegurar el nostre actual nivell de benestar. O el civisme per calibrar quin nivell de mà dura és necessària per fer desaparèixer de l’espai públic els col·lectius que “embruten” el poble o la ciutat. Però en cap d’aquest àmbits s’arribarà de veritat al moll de l’os del problema: els drets i els deures del ciutadans. Els drets i deures dels immigrants o els drets socials de qualsevol ciutadà quedaran fora del debat polític.

Per què és per a mi un aspecte clau parlar de drets i deures? Perquè és l’única manera de que ens sentim responsables els uns dels altres. Alhora, aquest debat seria molt més constructiu que l’actual nivell de destrucció en què es basa bona part del soroll polític.

Per exemple, potser veuríem les coses d’una altra manera si afrontéssim els reptes de la immigració a partir de drets polítics com el dret d’associació i de la participació ciutadana, o dels drets socials com el dret a la salut, a l’educació o a la llibertat religiosa. Perquè només quan tinguem clar com serem capaços de garantir aquests drets als immigrants, podrem començar a parlar de quins deures els podem exigir. Certament que el nostre ordenament jurídic preveu aquests drets, però no està prou clar com els garanteix. Té sentit, per exemple, que amb una població immigrant que supera el deu per cent s’exclogui aquest col·lectiu del dret a vot? Caldria ja plantejar-se seriosament com s’afronta aquesta exclusió d’un dret fonamental en la participació política almenys en la gestió del que és més proper, és a dir, en les eleccions municipals. Quan un grup no té res a dir sobre quins

ELS DRETS FAN DEURESPilar Malla

han de ser els representants serà molt difícil que els reconeguin com els seus governants i, per tant, que sentin la necessitat de respondre a les seves exigències.

També caldria veure com es pot parlar de deures quan hi ha drets que la democràcia no ha fet efectius. El més dramàtic és l’accés a l’habitatge. Ens havien dit que l’habitatge era un dret. En canvi avui veiem com s’agreuja un desequilibri insostenible entre els sous i les pensions amb el cost dels pisos i dels lloguers. I ens diuen que no s’hi pot fer res perquè qui mana és el mercat.

Igualment ens desagraden les mobilitzacions que s’organitzen quan els veïns se senten molestos perquè en els seus barri s’ha d’assumir un servei que no és ben rebut. S’ha vist ben clar en les manifestacions contra la narcosala de la Vall d’Hebron. També aquest casos s’haurien pogut afrontar de manera diferent si estigués més clar el dret a rebre assistència dels qui s’han enfonsat en el món de la droga. Si hi hagués prou mitjans perquè els drogoaddictes tinguessin assegurat l’accés a la seva rehabilitació en qualsevol punt de la ciutat, segurament hauríem evitat aquest confl icte.

Són alguns exemples de com la manca de possibilitats d’exercir els drets reconeguts teòricament difi culten que després tothom assumeixi els seus deures. No és bo que hi hagi qui no pugui gaudir dels seus drets. Però és que a més aquestes situacions provoquen que sigui més difícil que tothom assumeixi els seus deures. Així, només quan fem efectiu l’exercici d’un dret d’un col·lectiu o d’una persona, fem possible que tots puguem gaudir dels nostres drets. Els drets creen deures, però els deures també garanteixen els nostres drets. Sé que no és fàcil, però posar aquest tema en el centre del debat serà la única manera de sortir-se’n.

Pilar Malla és Síndica de Greuges de Barcelona

4

La inesperada arribada del PSOE al govern el març del 2004, que donava via lliure a l’elaboració d’un estatut amb possibilitats d’aprovar-se a Madrid, trastocà les prioritats del govern català i condicionà plenament la seva agenda política. La coalició de partits dissenyada per a resistir des del govern tenia entre mans conduir a bon port un estatut ambiciós que donés solució definitiva al problema del finançament i de l’encaix de Catalunya a Espanya, una “segona transició” que s’havia de fer, aquesta vegada, en contra de la dreta espanyola i amb el consens de les forces catalanes.

Superada la primera fase de treball parlamentari a Catalunya, amb una fotografia final d’unitat més que dubtosa, com s’ha comprovat després, s’inicià a Madrid la negociació política per a pactar l’estatut amb l’esquerra espanyola amatent al pacte. A Madrid s’ha comprovat la fràgil unitat de les forces catalanes i les dificultats per a superar els interessos particulars de cadascú, esvaint-se aviat el somni d’una Catalunya políticament unida entorn del projecte estatutari. El fet més greu d’aquest procés, però, no ha estat l’esberlament de les quatre forces que elaboraren el text al parlament català, sinó la mateixa desunió de les que sostenen el govern de la Generalitat. El desengany que aquest fet pugui produir en la ciutadania de Cataslunya espúriament il.lusionada pels partits i les institucions és la conseqüència lògica de dos aspectes correlacionats: la fragilitat del punt de partença del projecte en si mateix i la

SOBRE L’ESTATUT DE 2006, UNA PERSPECTIVAJosep Fernández Trabal

dimensió multilateral de la reforma estatutària, un procés crispat fins a l’infinit pel PP i diversos grups de comunicació i convertit en la clau de volta de les legislatures catalana i espanyola. La negociació de l’estatut ha estat el camp de batalla per a dilucidar qui exercirà l’hegemonia política a Catalunya i Espanya en els propers anys. A Catalunya, amb l’horitzó de poder disposar d’un nou estatut d’autonomia, és a dir, de més competències i suposadament més recursos per fer front als reptes que té plantejats el país en aquests moments: al cap i a la fi, aquest argument és el que ha legitimat els esforços que la classe política hi ha abocat. Només cal recordar el llarg període de plàcid domini electoral que el desplegament de l’estatut de 1980 atorgà a CiU. A Espanya, la manera en què es tanqui el debat estatutari significa la revalidació del govern socialista o bé el retorn del PP i la marxa enrere.

La solució donada per Rodríguez Zapatero ja s’ha vist quina és. Des del moment que el PSOE optà per allunyar-se d’una Esquerra Republicana sempre molesta i escollir el nacionalisme moderat d’Artur Mas com a soci preferent, senzillament perquè la imatge Zapatero-Mas és de millor digestió per a l’opinió pública ibèrica que la del mateix Zapatero amb Carod Rovira, el quadripartit que impulsava l’estatut amb una imatge apòcrifa d’unanimitat s’ha considerat mort i, de retruc, el mateix govern català que havia fet de la reforma estatutària el seu estendard. En aquests moments s’han iniciat les lluites fratricides dins del tripartit i hom pot tenir la sensació que,

més enllà del manteniment de les respectives quotes de poder, a cap dels socis li interessa ja el projecte del Tinell que tant va engrescar a molts sectors de la societat. Si el senyor president del govern espanyol, ara que es pot sentir revigorit per la treva d’ETA i les expectatives del País Basc, no salva el tripartit fent un gest que permeti a ERC sumar-se al consens, o bé si la pròpia Esquerra no està per salvar-lo com a objectiu prioritari i acaba recomanant el sí en el referèndum, el govern catalanista i d’esquerres està pràcticamnent perdut. No em sembla aquest un tema menor, atès que no n’hi ha prou amb tenir un estatut millor sinó que també cal assegurar la seva aplicació des d’una perspectiva social, progressista i d’esquerres.

No entro a fons en el contingut de l’estatut perquè aquesta no és la qüestió més important del debat tal i com s’ha plantejat. El canvi històric presentat a la ciutadania el setembre de l’any passat tenia els següents punts neuràlgics: el reconeixement ple de la personalitat diferenciada de Catalunya; l’establiment d’un marc jurídic que “blindés” les competències transferides i evités la seva erosió per les diferents institucions de l’estat, és a dir, el que ha succeït de 1980 ençà; el control de la Generalitat sobre els impostos recaptats a Catalunya per evitar la sagnia econòmica a favor de les altres autonomies; i l’aprovació d’un potent títol dedicat als drets civils dels ciutadans catalans. Tot plegat, el canvi fou anunciat com un pas decisiu cap al federalisme -simètric o assimètric, tant

5

se val- i cap a un nou model territorial de l’estat, una nova era que es veia factible amb la complicitat del president del govern espanyol.

Deixant de banda el debat sobre el terme nació (recordant, però, que aquesta no és una qüestió menor per a molts), és evident que el text aprovat pel Congrés el passat 30 de març es queda a mig camí de gairebé tot i que l’estat es resisteix a ser reformat des de Catalunya. Tindrem un estatut millor, amb més competències i més ben defensables i, si fem cas dels experts, amb alguns milers de milions d’euros més. Segur que es tracta d’un estatut que supera el de 1980, però no ens enganyem, no és l ’ e s t a t u t a m b ambició de p e r d u r a r que va ser presentat al Parlament de Cata-lunya. No sé quant de temps passarà abans d’alçar-se veus que demanin una nova reforma. Segurament caldrà esperar a la seva aplicació i a l’evolució política i econòmica dels propers anys. Veurem de nou com totes les autonomies s’hi apunten, fins i tot els més recalcitrants, i com allò que té de diferent restarà dissolt en un nou “café para todos”. En definitiva, el conjunt d’Espanya acabarà beneficiant-se novament del que es pacta amb Catalunya, potser es tracta d’això. Tanmateix, què en farem de les il.lusions desfermades, de les campanes ingènuament llançades al vol i, sobretot, de la frustració i desinterès que tot plegat pot produir en la gent?

Josep Fernández Trabal és historiador

Jo m’estimo el meu país, o si voleu la meva nació, que és Catalunya. Tenim tota una història al darrera, amb coses més bones i coses més dolentes, però que en qualsevol cas és la nostra. Tenim una cultura, que acumula aportacions de segles. I tenim, sobretot, una llengua, que val la pena cultivar, i fer els possibles perquè esdevingui llengua reconeguda i volguda, aquí i més enllà d’aquí. I penso que tot això configura una identitat, que es va reformulant amb el pas del temps, amb noves incorporacions, amb sacseigs més o menys traumàtics, amb puges i baixes. Catalunya és, en definitiva, un país amb personalitat pròpia, i farem bé entre tots plegats de mantenir-la viva i sòlida.

Juntament amb això, crec que és bo que la gestió de la cosa pública, i el vetllament del bé comú, que inclou certament tot el que acabo de dir i que alhora inclou tots els aspectes que fan possible el benestar de les persones, des de l’educació, la sanitat o els serveis socials fins al bon funcionament dels trens de rodalies, és bo, dic, que aquesta gestió i vetllament es realitzin des de la més gran proximitat als ciutadans, i amb un repartiment equitatiu dels diners necessaris, perquè això facilita que es facin més bé i més d’acord amb les necessitats de la gent.

Tot això em sembla obvi, i crec que val la pena defensar-ho i treballar-ho. Però en canvi, ja no em sembla tan obvi i, si he de ser sincer, diré que més

aviat em molesta profundament i em fa mal, els plantejaments que, entorn de tot aquest tema, circulen i es cultiven amb entusiasme des de determinats àmbits. Concretament, a mi no m’agrada gens aquesta retòrica que vol fer experimentar la relació amb Espanya com un mal, com una càrrega que cal suportar i de la qual el millor seria alliberar-se’n. Crec que aquesta retòrica no fa cap bé a ningú. I el fet que a l’Estatut es notin tant, per exemple, els esforços lingüístics per evitar la paraula Espanya, crec que és un bon símbol de que aquesta retòrica està arribant a tot arreu. Evidentment que la relació històrica amb la resta d’Espanya és una cosa complicada, i que hi ha plantejaments espanyolistes -i no només en el PP- realment penosos, però no crec que davant d’això la solució sigui exacerbar i fer créixer al màxim el sentiment d’incomoditat i de frustració.

La història és la història, i Catalunya no és Portugal. Vull dir que si a l’època en què Espanya es va anar formant com a estat Catalunya s’hagués independitzat com Portugal ho va fer, doncs perfecte. Però ara, quan els llaços històrics i personals són tan forts, i quan tanta gent catalana està relacionada amb gent de la resta d’Espanya, mantenir aquest constant clima de soterrat enfrontament amb Espanya i aquesta negativa a posar tot l’esforç a consolidar una relació digna, no ajuda gens a fer que la gent pugui viure millor i sigui més feliç.

Evidentment que caldria aconseguir un reconeixement més

ESTATUT: LA CATALUNYA DE TOTHOM

Josep Lligadas

6

clar de la personalitat nacional de Catalunya (per exemple, en el cas de la llengua, que hauria de poder ser coneguda i reconeguda a tot l’estat, sense que això hagi de significar fer fàstics al castellà), així com

també un millor autogovern. Però malament quan per defensar això es recorre a l’estil de la divisió, de l’enfrontament, de l’”ells” i “nosaltres”, com si fóssim tan diferents. El que cal, simplement, és pactar les coses tan bé

com sigui possible, i avançar al màxim en tots els temes en què cal avançar. Jo crec que així s’ha fet amb l’Estatut, i me n’alegro.

Josep Lligadas és escriptor

No fa gaire a la ciutat on visc s’ha aprovat un pla urbanístic controvertit. Es tracta de la urbanització d’una zona qualificada com a edificable dins del Pla General Metropolità de l’any 1976. PSC i ICV estan al govern i han pres la decisió de tirar-ho endavant. Jo ho he viscut des d’ICV, on ens ha costat força de prendre una decisió. Es tracta d’una zona que enllaça amb el bosc, que està força degradada en part, però que conserva encara el paisatge de secà que havia estat característic de la zona. Tot això en un poble que ha passat en cinquanta-cinc anys de 4.000 habitants a més de 62.000 i continua creixent a marxes forçades.

Naturalment, grups ecologistes han posat el crit al cel, molta gent no veu gens clar contribuir al creixement, i algun partit de l’oposició n’ha fet la seva lluita emblemàtica.

En tot això, la nostra valoració ens ha portat a pensar que ara, amb les circumstàncies polítiques actuals (nosaltres al govern, una Generalitat més sensible a aquests temes i en aquest cas de la mateixa corda), si bé no ens era possible requalificar el terreny (caldria comprar-lo a preu de mercat als seus propietaris i això no està al nostre abast no per manca de voluntat política sinó de pressupost assumible), sí que ho era que la urbanització es fes amb els mínims d’edificabilitat, procurant que aquests habitatges fossin a l’abast de la població més desafavorida, i preservant els elements naturals, paisatgístics i històrics més emblemàtics. Total, que ens ha costat, però finalment hem dit un sí convençudíssim al nou pla. No fer-ho ens feia quedar com uns senyors, però no permetia evitar la degradació de la zona (són zones de propietat privada que pots regular com a sòl urbà, però res més), ni en absolut era cap garantia que en el proper mandat no es tirés endavant el pla sense aquells

elements que nosaltres hi hem pogut aportar.

Com a partit hem anat consultant la gent, la gent propera i la que no ens era gens favorable, però tampoc no hem fet un procés participatiu, cosa que alguns ens retreuen potser no sense raó. El cert és que governar en coalició vol dir que no sempre pots marcar tu el ritme i que et veus arrossegat a coses que no t’agraden.

Total, suposo que la nostra decisió és opinable. Hi ha qui ens veu com uns seguidistes dels companys de govern, o uns ecologistes “de

pacotilla”, però a mi tot plegat m’ha fet pensar unes quantes coses:

• Aquesta és una decisió política en un sentit que m’agrada: tens en compte què pots fer, què t’agradaria fer, valores les possibilitats i les

perspectives de futur amb realisme. Naturalment et pots equivocar. Però fer política és arriscar-se.

• És una decisió que no agrada tothom. No pots satisfer tothom. I el procés que hem seguit potser no és perfecte, però cal assumir-lo, perquè nosaltres tampoc no som perfectes. En aquest sentit, hi ha crítiques que fereixen i que a més potser són encertades. Cal tenir-les en compte per a un futur… i prou.

• Com a grup, el procés ha estat molt interessant: capbussar-se en les lleis urbanístiques no és gens fàcil. Exigeix un esforç d’aprofundir en els temes. De fer-se conscient que determinades coses es financen amb els habitatges i que per tant com més natura vols salvar més habitatges has de construir o més alts han de ser.

ALGUNES CONTRADICCIONS DE LA VIDA POLÍTICA

Mercè Solé

7

• De fet, algunes de les persones que públicament més critiquen la nostra decisió, privadament reconeixen que si haguessin estat al govern haurien fet el mateix. Aquesta contradicció a mi no em sembla una hipocresia, perquè és cert que si l’oposició i la plataforma veïnal no haguessin treballat de valent contra el projecte nosaltres no hauríem fet mans i mànigues per incorporar algunes de les seves propostes. Per tant, potser ningú no ho reconeixerà, però el cert és que tothom ha jugat el paper que havia de jugar.

• Part de l’oposició al pla és gent que potser ens vota i amb la qual treballem i continuarem treballant. Com passa a molts partits, els afi liats i afi liades som un grup molt restringit i som els qui tenim vot en defi nitiva. Si la gent opositora al pla que fa tants anys que col·labora amb nosaltres hagués estat afi liada potser el resultat de la votació hauria estat un altre, o potser haurien assumit la nostra postura. Però el cert és que continua costant comprometre’s en aquest nivell.

• Els mitjans de comu-nicació, en general, no ajuden gens a clarifi car i a entendre les coses. Quan en algun programa de TV3, per exemple, han tocat el tema de l’edifi cació compulsiva del Baix Llobregat, han posat dins del mateix sac situacions molt diverses sense ajudar gaire a entendre les qüestions legals i econòmiques de fons.

I, per acabar, encara una altra cosa. El debat ciutadà, la relació amb els adversaris polítics ha estat i és respectuós. Potser també perquè s’és conscient de la diferència política, però també que nosaltres no ens omplirem pas les butxaques.

Mercè Solé és treballadora social

La palmera i la font La palmera i la font

A començaments de març em va tocar la loteria sense jugar-hi. Una trucada de la Secretaria de Relacions Internacionals de la Generalitat de Catalunya m’oferia formar part del seguici del president Maragall, que anava a entregar el premi Catalunya al bisbe emèrit de la prelatura de Sâo Félix do Araguaia, Pere Casaldàliga, a la seu de la prelatura, de la qual n’ha estat titular fi ns l’any passat, al Mato Grosso brasiler. La trucada em va sorprendre, a hores d’ara encara no sé per què se’m va oferir, però vaig acceptar amb alegria. Podria viure ni que fos per poques hores l’experiència d’una església popular de base, caracteritzada per la senzillesa, l’obertura, la lluita i l’esperança. Poques hores: de fet no van arribar ni tan sols a les vint-i-quatre; de les altres, entre la nit del 8 de març i la tarda de l’11, vint-i-vuit hores les vam esmerçar en viatges -quatre hores amb avioneta- i la resta en les esperes aeroportuàries corresponents. Malgrat tot va valer la pena.

La prelatura de Sâo Félix té uns dos-cents mil quilòmetres quadrats i una població entorn dels cent cinquanta mil habitants, dels quals uns set mil resideixen avui a Sâo Félix, la capital. A part de tres grups indígenes -el més nombrós format per unes set-centes persones- la població procedeix de la immigració d’altres zones més pobres del propi Brasil. L’organització pastoral del territori està dividida en sis regions geogràfi ques i són vuit els preveres i els bisbes -l’emèrit i l’actual, el bisbe Leonardo- inclosos, al servei de la comunitat, i dues religioses, pertanyents a les Germanetes de Jesús. Laics i laiques estan al front dels diversos nuclis que aplega la població i que mantenen la pastoral quotidiana.

L’afectuosa abraçada del bisbe Pere, tot just aterrats en un trosset de pista asfaltada, va signifi car el que foren aquelles hores, força ben aprofi tades. L’acte d’entrega del premi es va celebrar en una sala àmplia i senzilla, fruit de la cooperació catalana. Hi eren tots i tots s’ho sentien seu. La naturalitat era la tònica: mares alletant les seves criatures -“crianças” en el suau i cantarí brasiler-, veïns del banc comentant els fets -el silenci empalagós que de vegades tenen els nostres actes comunitaris no hi era, però la remor era respectuosa-, aplaudiments i cares de felicitat. L’acte fou aconduït magistralment pel vicari general de la prelatura, que va crear l’ambient que feia feliç a tothom. En acabar l’acte tothom volia saludar-se i volien saludar-nos: érem la gent del “poble” del pare Pere. Es sentien feliços de tenir-nos allà. Fins i tot les pluges tropicals van unir-se a la festa: van parar perquè poguéssim aterrar, van tornar a parar perquè la gent

PERE CASALDÀLIGAJoan Bada

8

LES ESQUERRES DAVANT EL FET RELIGIÓSQuim Cervera

La forma d´afrontar el fet religiós és una assignatura pendent de l’esquerra. Molta part de l´esquerra està condicionada encara per la visió d´August Comte de la teoria dels tres estadis de la humanitat: primer estadi: teològic; segon: metafísic; tercer: sociològic, en el qual despareix la visió religiosa i filosòfica de la vida i del món. És una perspectiva europo-centrista i molt simplista, que decideix que la religió està present en una etapa infantil de la humanitat, i per tant si algú la segueix encara, o és un immadur, o és un malalt. La religió és percebuda com quelcom anticuat, reaccionari, conservador i malaltís.

L´anàlisi marxista, tot i que aporta una visió crítica molt encertada sobre les dimensions alienants i ideològiques (“tapadora” de les autèntiques opressions de les persones: “la religió són les flors que tapen les cadenes”), depèn molt encara d’aquesta concepció comtiana

tractar el fet religiós per part de l´esquerra. El mateix concepte de secularització, que ha estat quasi hegemònic en l’anàlisi de la religió, està condicionat per aquesta visió. Més darrerament els estudiosos de la religió han elaborat nous conceptes que ajudin a investigar la complexitat i els profunds canvis actuals del camp religiós.

Les formes d´actuar de les esglésies (dretanització, crítiques poc raonables als pensaments

i cientista, que li impedeix reconèixer el fet religiós com un fet perdurable, inscrit en la condició humana i en la dels pobles. Per Marx la religió està destinada a desaparèixer, si no no serem veritables persones. Aquesta visió no està tan lluny de l´actitud de Jesucrist de posar de manifest la inhumanitat de l’instint humà de “sacralitzar” objectes, edificis, espais, temps i persones, per així poder dominar les poblacions en nom d’un Déu inexistent, però socialment molt eficaç per a la integració social i la socialització (“penjar” les normes socials de la “voluntat” divina inqüestionable).

La tradició racionalista, reforçada per la marxista i anarquista, amb components anticlericals i secularistes sovint legítims, raonables i fonamentats, han influït enormement en la manera de

pogués venir a la festa, va ploure abans d’anar a dormir i no ens van caldre ni les mosquiteres ni els aires condicionats. Sant Pere es va portar bé amb el seu “tocaio”.

L’endemà al matí vam començar la jornada amb el rés de laudes presidit pel bisbe Leonardo, perquè en Pere estava intervenint en el programa de l’Antoni Bassas i oferint una llarga entrevista a una de les cadenes televisives més importants del país -O Globo-. La pregària era a l’oratori del “palau episcopal”, a on tot té un símbol afegit. El racó més mimat és el dels màrtirs: Jesús crucificat, el company d’en Pere assassinat, i una capseta amb un trosset de l’alba ensangonada del bisbe Romero i un petit fragment del crani d’Ellacuría. Precisament per al juliol d’aquest any estan preparant la “romeria dels màrtirs”. És el memorial permanent de la lluita pel Regne. Mentre esperàvem que en Pere quedés

lliure vaig poder tenir una llarga conversa amb el bisbe Leonardo, un franciscà doctor en filosofia, el sisè a qui van oferir la “mitra” i va acceptar tot compartint la vida en comú amb el bisbe Pere. Tot esperant el president de Catalunya i els companys per a tenir uns conversa de tots plegats, vaig agrair a Déu que la “nissaga episcopal” d’en Pere segueix en el bisbe Leonardo. Per això he parlat abans d’esperança: la visita a Sâo Félix m’ha fet viure i veure que l’Església fraternal, senzilla, pobra, lluitadora per la pau i la justícia és possible: des de fa trenta anys, i continua, al Mato Grosso brasiler hi ha una Església que és així. Els llatins deien: “del fet a la possibilitat val la il·lació”, si existeix vol dir que és possible. No hi ha vareta màgica, hi ha persones de carn i ossos que creuen en Ell i l’encarnen de manera propera i amable. ¿Qui s’hi apunta?

Joan Bada és capellà i professor d’història a la Universitat de Barcelona i a la Facultat de Teologia de Catalunya

9

humanistes, atrinxerament amb el poder, manipulació dels sentiments religiosos al servei dels seus interessos institucionals, experiències de persecució religiosa, nostàlgies d’un passat en què tenien poder econòmic, polític, cultural, ètic, simbòlic...) i en particular de certs sectors, fins i tot dirigents de la nostra església catòlica han ajudat i ajuden a reforçar aquesta concepció de la religió de la nostra esquerra.

Tot plegat té consequències a l’hora d’observar i actuar davant les classes de religió, les escoles de religiosos concertades, les manifestacions públiques de personatges i institucions religioses, el voluntariat i les organitzacions confessionals que atenen a poblacions marginals... Tota l’esquerra i també la societat moderna liberal té necessitat de distanciar-se d’un discurs religiós que el vol i el qualifica de reaccionari (vegi’s el tractament en molts mitjans de comunicació) i si convé se’l falsifica o se l’amputa perquè pugui ser percebut així. Per altra banda les esglésies i en concret

la catòlica li costa molt adaptar-se a una societat laica, democràtica i plural, en la qual ja no “mana” i de la qual rep un cert procés de “marginalització”. Les queixes de caire integrista i nostàlgic de part de la nostra església i d’altres, no solament expressen aquesta indapatació, sinó que reforcen encara més la visió secularista de molta part de l´esquerra, que vol anul·lar les presències públiques de les esglésies, ja que són interpretades com un retorn a la presència prepotent, de lideratge dominador anterior (amb el qual fins i tot poden competir).

Aquest es el “drama” que impedeix una anàlisi més pertinent i crítica no simplista del fet religiós per part de l´esquerra, que ajudi a veure’n també les seves dimensions alliberadores i fecundes socialment, amb els seus efectes polítics. (S´han deixat de banda els intents dels Comín, García Nieto i d’altres en la tradició comunista i alguns menys atrevits de la tradició socialista). I també s´impedeix així, una recol·locació pública nova, més humil, de les

confessions religioses.

Caldrà cada cop més un coneixement més proper i positiu per part de l´esquerra del fet religiós, i del fet cristià, per tal de descobrir-ne les seves potencialitats engrescadores, de protesta, d’expressió utòpica, que donen sentit a la lluita pels més abandonats, tot incoprorant-hi elements de perdó, d’autèntic afecte, per refonamentar la il·lusió per viure i per la felicitat de tothom.

La presència de l’islam, del desenvolupament del New Age, de la influència de les religions orientals i retorns de religions antigues serà una realitat tan patent que obligarà l’esquerra a canviar els seus esquemes rígids, per tornar a ajudar a aixecar els sectors de la població que esperen i desitgen una autèntica revolta, que demana en el seu interior una mística revolucionària, aportable pels diferents patrimonis religiosos de la humanitat.

Quim Cervera és capellà i sociòleg

Fa setanta-cinc anys, 14 d’abril de 1931

Descriure l’esbojarrament de la ciutat en les hores del capvespre i de la nit d’aquell inoblidable 14 d’abril m’és senzillament impossible. No recordo un espectacle igual de multitud en cap altre moment de la meva vida. La Rambla anava plena de gom a gom, i els crits, els aplaudiments, els cants i els sorolls de tota mena eren una simfonia discordant de totes les emocions populars que es desbordaven. Aquella massa enorme estava de festa més que de revolució...

Amadeu Hurtado

Quaranta anys d’advocat. Història del meu temps, 1931-1936. Edicions Ariel, 1967

10

Receptes ràpides, bones i piadoses (o no)

POR DE TENIR PORSalva Clarós

La por és una de les més greus pulsions humanes. S’ha dit erròniament que la por és com un mecanisme de defensa que desincentiva pràctiques perilloses i actua a manera de prevenció de possibles mals o accidents. No és veritat! És més fàcil prendre mal quan es té por que quan no se’n té El que ens protegeix del perill no és la por sinó l’experiència. La idea de la por com a profi làctic és doncs un engany. Els que defensen malintencionadament aquesta idea pretenen frenar la immensa capacitat humana per fer el bé.

La por, al capdavall, és el que priva la gent de fer o de dir allò que creu. Negar-se un mateix és força problemàtic. En primer lloc, ens obliga a haver de defensar allò que realment no creiem, tasca aquesta bastant empipadora. I en segon lloc, ens priva del goig de l’honestadat. Posaré algun exemple: el directoret convida a escollir entre continuar al comitè d’empresa o bé mantenir el lloc de treball. L’endemà presentes la dimissió a la resta de companys del comitè, al·legant raons personals. O bé l’exemple següent: A la reunió de veïns d’escala volies recordar l’acord que es va prendre anteriorment per retirar els aparells d’aire condicionat dels balcons, però el teu veí, amb qui t’uneix una bona amistat, acaba d’instal·lar el seu, just al lloc prohibit. Prefereixes no dir res, i passar al tema següent.

Heu begut oli! Heu passat a formar part del club dels covards i dels mentiders.

Si consulteu el psiquiatre us dirà que la por es va instal·lar a casa vostra una nit llunyana, quan éreu un infant, i assistíreu arraulits sota el llençol a una processó de monstres i de fantasmes que us ompliren d’esglai. Però no us enganyeu, la por segurament data en el vostre haver personal des del dia que vau haver de prendre una decisió complexa. La primera infi delitat a un mateix us arrossegà sota el parapet d’un mantell de justifi cacions cada cop més feixuc de portar. On és el valerós cavaller que de jove desembeinà l’espasa de la veritat?

Si feu cas als amics... Bé, els amics, amb un sentit d’allò més pràctic, us diran allò de que fer l’heroi no serveix per a res, i que no digueu mai el que penseu sinó el que convé dir. Vet aquí el problema. Què és el que convé, ser lliure o ser feliç? Estrany dilema.

CARPACCIO DE MELÓ AMB

AMETLLESTere Jorge

Explica la història que, una vegada, un cuiner venecià va tallar molt i molt prim un fi let de bou per servir-lo a una comtessa que, ja en aquells temps, estava “de règim”. Es veu que estava tan ben presentat, que les persones que acompanyaven la noble turmentada van comentar que semblava l’obra d’un pintor famós de la ciutat anomenat Carpaccio.

A partir de llavors s’anomena carpaccio un plat elaborat amb làmines molt primes de carn o peix on és molt important la imaginació de l’artista per tal de vèncer la primera impressió de la menja crua. Com ja sabeu, sempre intentem ser una mica més originals i us ofereixo un carpaccio de fruita de doble ús.

Ingredients per a 4 persones: Dos melons dels que s’anomenen “gàl.lia” (els petits rodons); 4 cullerades grans de mel líquida; 1 cullerada grossa de vi dolç (oporto, màlaga o licor de taronja); 100 gr. d’ametlles fi letejades; 200 gr. de mozzarella; una mica d’alfàbrega o menta (al gust).

Preparació: En una paella, hi posem les ametlles fi letejades i les remenem de manera continuada perquè quedin rostidetes però no es cremin (es fan de seguida). Tallem els melons en làmines tan primes com sigui possible (us serà més fácil si els teniu al frigorífi c fi ns al moment de tallar-los) i les disposem en forma de ventall en els plats. Hi incorporem la mozzarella, també en làmines primes o bé ratllada. Hi afegim una cullerada de mel per sobre de cada plat i hi afegim el licor que hem triat. Finalment hi incorporem les ametlles i la menta o alfàbrega picada.

Aquest plat tant es pot servir com a postres o com com a entrant. Si el serviu com a entrant, podeu afegir-hi pernil salat (sempre en làmines molt primes) i substituir el vi dolç per un de sec. No oblideu que estem treballant sobre el concepte de “carpaccio”.

11

Avui parlem amb...Avui parlem amb... Avui parlem amb... Avui parlem amb...Avui parlem amb...

MERITXELL BUIL, A L’ESCOLA, A LA JOC, A LA POLÍTICA

Josep Lligadas

Meritxell Buil Martínez té 25 anys, és mestra, i

treballa des d’aquest curs a l’escola Dolors Almeda

de Cornellà. Abans havia fet substitucions

de mestra, treballat amb drogoaddictes, i

fi ns i tot una temporada havia estat al diari

gratuït “20 minuts” en feines de logística de

distribució. Ara s’ha tret les oposicions i se sent satisfeta de tenir feina

estable. Perquè aquesta és precisament una de

les qüestions que la preocupen, per a ella i per als altres joves. I per això

està activa en un munt de llocs. Actualment,

està a la JOC (Joventut Obrera Cristiana), on és responsable d’iniciació

de la zona de l’Hospitalet i Cornellà; a Iniciativa

per Catalunya Verds on pertany a la secretaria

política de l’Hospitalet i coordina els joves d’ICV

a la ciutat; i fi nalment, també, a Comissions

Obreres. Però això sí, el cap de setmana abans de l’entrevista se l’ha passat a Port Aventura, perquè diu que és important de

tant en tant desconnectar.

- Comencem per la política. Com hi vas arribar?

- Bàsicament va ser pel meu pare, que estava a ICV de l’Hospitalet, i va entrar a la comissió política de la ciutat arran de l’escissió que hi va haver en el partit fa uns anys. Jo veia el que feia el meu pare, i un dia que ell se n’anava a una assemblea li vaig preguntar què feien els joves del partit. Arran d’això vaig entrar en contacte amb l’única noia que havia quedat a l’Hospitalet després de l’escissió, i vaig participar a l’activitat que ICV feia a les festes de Bellvitge, on vaig connectar amb el grup Dona Jove del Baix Llobregat, i aquí va començar la meva implicació més de ple. Primer com a coordinadora de joves del Baix Llobregat, una mica per necessitat, perquè no hi havia relleu, i després, arran d’entrar a la universitat vaig començar a portar els temes d’educació i vaig entrar a l’equip coordinador nacional de Joves d’Esquerra Verda (que és com es diuen els joves d’ICV), on vaig ser durant dos anys. I ara estic més centrada a l’Hospitalet.

- Per què et dediques al treball polític?

- Jo crec que al principi era més per curiositat de veure de prop una forma de participar més organitzada, de canalitzar la inquietud per canviar les coses.

Després, a mesura que m’hi vaig anar posant, vaig anar-me interessant més pel que calia fer a l’Hospitalet, amb el tema dels espais d’oci per als joves, i el tema de com participen els joves dins la ciutat. El fet de conèixer altres joves que tenien els mateixos problemes i les mateixes necessitats et feia veure que hi havia coses que les podies canviar, que les podies aconseguir.

- I quins serien els objectius de fons? Tu, què voldries?

- Voldria una societat més justa. Però això és molt genèric. I per tant, penso en la meva ciutat, que vull que estigui més a l’alçada de les persones, més participativa i més humana, que

és el que sempre m’ha mogut. I d’altra banda hi ha l’objectiu dels joves, que és un col.lectiu que pateix unes desigualtats, una manca d’estabilitat, i per al qual cal buscar solucions i eines per solucionar-ho.

- Quines mancances destacaries, en el cas dels joves?

- Sobretot el tema més visible és el de l’emancipació. Que vol dir el fet de no poder trobar pis, i quin sistema educatiu tenim,

Vaig entrar a la política per veure de prop una forma de participar més organitzada, de canalitzar la inquietud per canviar les coses.

12

i quina mena de treball tenim, i com tot això afecta la nostra vida quotidiana. I també el tema de l’oci: quin oci tenim i quin oci ens ofereixen, i com es poden trobar maneres de passar-s’ho bé que no siguin les que ofereixen les macrodiscoteques i els macrocentres comercials.

- Què en penses, del tema del botellón?

- Penso que és la plasmació de la problemàtica de buscar un altre tipus d’oci. És clar que els joves necessitem passar-nos-ho bé, estar amb els altres joves, i poder fer-ho més enllà de tot això que ens ofereixen com he dit abans. Però s’ha d’articular. Veure com combinem aquesta necessitat dels joves amb el dret de la gent al descans, i també no caure en dedicar-se simplement al beure per beure. La solució és complexa, i no sé si la trobarà algú... El fet és que no hi ha espais, per exemple a nivell municipal, per poder fer un altre tipus d’oci, i com que no hi ha alternatives, l’alternativa és beure al carrer.

- A l’Hospitalet, ICV governa en coalició amb el PSC, que té majoria absoluta. Com funciona, aquesta coalició que podríem anomenar no necessària?

- El que té de bo és que podem influir en determinats àmbits concrets. Portem medi ambient

i educació, i com que les persones que hi ha són expertes en el tema, això permet influir, perquè el que diuen aquestes persones, amb l’autoritat que tenen, es valora molt.

El problema és que som el germà petit. Compartim amb el PSC la idea de ciutat que ha de créixer, però que no creix com nosaltres

creiem que hauria de créixer. Creix molt a nivell urbanístic, però no al mateix ritme a nivell social. Són dues línies que s’han separat. Hi ha barris que estan molt deteriorats. I per això estem treballant, per recalcar aquest sentit més social, més humà, de la ciutat. És complicat, però vaja...

- Quins problemes t’has trobat, en el treball polític?

- Certament que he viscut moltes contradiccions. Que treballar en equip no és fàcil, i que en política, igual que en altres àmbits, hi ha gent que lluita més pel seu interès que per l’interès col.lectiu. I també, que definir-te com a cristià sobretot en ambients juvenils sona una mica com “el bitxo raro”, com si et preguntessin que què hi fas aquí sent cristià, i has de fer molta pedagogia explicant les coses.

- Canviem de tema. La teva consciència cristiana, com s’ha format?

- També per la influència de casa meva, primer de tot. Els meus pares són de l’ACO (Acció Catòlica Obrera), i ja de ben petita sempre havia anat a la trobada de Setmana Santa que

organitza el moviment, i a altres activitats similars: em portaven a tot arreu. Vaig entrar

al MIJAC, el moviment infantil i juvenil, i després a la JOC, i així es va anar despertant aquesta consciència de mica en mica. I en base al testimoni de la gent amb qui he anat compartint i fent camí. Mai no he viscut el ser cristià com una cosa molt divina, i em costa trobar moments per a la reflexió, però les coses

quotidianes sempre m’han mogut: l’amor i el tenir present l’altre, els valors compartits. És un procés que es va fent, i cada dia se’m desperta més l’interès. Cada dia em vaig sentit més còmoda en aquesta consciència de ser creient en el dia a dia.

- Explica’ns què és la JOC.

- És un moviment de joves i per a joves (ara, fins als 30 anys...), que estem implicats en els barris i pobles, i en el qual nosaltres som els protagonistes del que fem, del que pensem

i del que reivindiquem. Ens basem en les tres opcions que indica el nostre nom: els joves, que som nosaltres; la classe obrera, ja que tenim una realitat comuna i una memòria que ens marca; i el ser cristians, que vol dir que el testimoni de Jesucrist és present en tot el que anem fent.

- I, des de la JOC, com veus la situació de l’Església?

- Jo crec que la paraula podria ser escepticisme. Perquè costa definir-te com a cristià o com a persona de l’Església, ja que la imatge de l’Església oficial aposta per un tipus de jove molt concret, i sembla que els altres joves quedem com apartats. Als joves que es plantegen d’entrar a la JOC els costa optar pel moviment i per definir-se com a cristians, quan veuen que l’Església, amb el tipus de missatges que dóna, fa que el jove més normal quedi fora. Costa veure l’Església, determinada Església, com una cosa propera.

- Quins són aquests joves als quals s’adreça l’Església?

La gent es mou, però de vegades es mou més pels seus interessos que pels interessos col.lectius.

Cal combinar la necessitat dels joves de reunir-se amb el dret de la gent al descans i també no caure a dedicar-se simplement al beure per beure

13

Puntades PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES

- A nivell mediàtic, el jove al qual s’adreça l’Església és un jove conservador. Jo ho veig en els nois més joves que volen iniciar-se a la JOC: pensen que el jove cristià ha d’estar tot el dia resant, que has d’estar tancat a casa, que no pots sortir, i que per ser cristià no pots anar de cap de setmana ni entrar en una discoteca. Transmetre el sentit de ser creient als joves que estem iniciant a la JOC, costa.

- Parlem de la teva feina. Per què ets mestra?

- Primer de tot, perquè les

desigualtat i un món deixat anar en mans de gent que mira més pel seu interès que pel col.lectiu. Amb un poder econòmic que cada vegada infl ueix més i és més brutal. Però sobretot el que veig més és una societat on la gent va cada vegada més a la seva. La gent es mou, però a vegades es mou més pels seus interessos que pels interessos col.lectius. Però a la vegada també hi ha l’esperança, i en aquest sentit a mi m’agrada desmitifi car la imatge dels joves. Hi ha molts joves que estan participant i que s’estan involucrant, que potser sense ser-ne gaire conscients posen el seu gra de sorra per canviar les coses. A vegades potser no sabem gaire en quina direcció, però s’estan canviant coses.

criatures sempre m’han agradat. Aquesta és la base. Però després crec que és una feina que t’aporta molt, que tu pots aportar als altres, i que pots infl uir de manera positiva en el creixement dels nens i nenes. És el neguit social que abans et deia, que si es poden transformar coses és des de la base, des que els nens són petits. És una professió que cal reivindicar i cal apostar perquè els mestres siguin persones que triïn aquesta feina perquè la viuen com una vocació, com un servei, i no simplement com una feina que cobres a fi nal de mes i punt. Que això també, però no només això.

- Parlem, fi nalment, de com veus la situació actual del món.

- És un món dividit entre Nord i Sud, un món marcat per la

A nivell mediàtic, el jove al qual s’adreça l’Església és un jove conservador.

A POSTASIA, FE CRISTIANA I ESGLÉSIA. Al número de desembre hi havia un article d’en Jesús Lanao parlant del tema, i al de febrer una puntada de la Laia Serra. Bons amics

tots dos, però dels quals em permeto discrepar en una cosa en què semblen estar tots dos molt d’acord. I és en això de que l’apostasia signifi ca desvincular-se de l’Església i no té res a veure amb renunciar o no a la fe de Jesucrist. I és que jo penso que creure en Jesucrist vol dir formar part de la comunitat dels seus seguidors.

Certament que un pot dir-se cristià com podria dir-se, per exemple, gandhià, és a dir, en el sentit que un troba en Jesucrist un estil de viure i d’entendre el món que l’atreu, com el podria atreure la manera de viure i d’entendre el món de Gandhi. Però d’això, que evidentment és una possibilitat perfectament legítima i defensable, jo no en diria fe cristiana.

La fe cristiana, almenys tal com l’entenc jo, comporta -amb tots els dubtes i incoherències, certament- tenir Jesús com a punt de referència de la vida, reconèixer en ell la plenitud humana que és Déu, i incorporar-se a la comunitat dels seus

seguidors, és a dir, a l’Església. De manera que l’Església no és l’entitat que controla la vida dels cristians, sinó que és, simplement, la comunitat que formen tots aquests cristians. I el més important d’aquesta comunitat no és el que pugui dir o fer la seva jerarquia, o el que els mitjans de comunicació vulguin ressaltar-ne, sinó que el més important és el fet que aquests cristians es trobin, comparteixin la seva fe, la celebrin, s’ajudin mútuament en el seu camí de seguidors de Jesús... Entenc que hi hagi qui es trobi tan malament amb la imatge que dóna la jerarquia de l’Església que opti per trencar amb l’Església sencera. Però em sembla una llàstima. Jo crec que és coherent apostatar si un no creu en Jesucrist. Però fer-ho per l’actuació de la jerarquia em sembla, ho torno a dir, una llàstima. Josep Lligadas

L A RELACIÓ ENTRE LA SOCIETAT CIVIL I L´ESTAT PER PART DE L´ESQUERRA. La forma d´afrontar la relació entre l´Estat i la societat civil és una qüestió en la qual

l´esquerra sociopolítica no acaba de trobar el camí més adequat. Es tracta d´assolir un nou pacte entre Estat i societat civil per evitar tant l´escull de la versió esquerrana tradicional en la gestió

14

institucional. Com a diferències es va assenyalar: uns són moviments de masses, altres de militants; uns realitzen accions sota la direcció del mateix moviment, altres realitzen un compromís d’acció militant integrats en altres instàncies del moviment obrer; en uns les accions parteixen d’anàlisis programades, altres arriben al compromís d’acció partint de l’anàlisi de la realitat a través de la revisió de vida; i es constataven diferents situacions respecte a la relació amb l’Església institucional.

Des de la nostra presència d’ACO (Acció Catòlica Obrera), vam constatar l’entesa amb els moviments que ens anomenem evangelitzadors (ACO de França, LOC de Portugal, HOAC d’Espanya), mentre que constatàvem una gran diferència d’estil amb els moviments més massius, de caire social i cultural, de la resta d’Europa -Alemanya, Itàlia, Txèquia, Suïssa, Bèlgica, Sud-Tirol, etc- i és de doldre l’absència sobretot a Bèlgica i Suïssa de l’ACO, com també la debilitat de la JOC en aquests països.

Molts d’aquests moviments tenen la dificultat de la presència de consiliaris en els seus grups, tot i que tenen el nomenament per part de la jerarquia d’un consiliari general del seu moviment. Alguns d’aquests moviments confessen que la referència a la fe cristiana es gairebé només de nom.

A l’Assemblea General del MTCE tinguda uns dies abans es va proclamar consiliari europeu a l’abbé Guy Boudaud de l’ACO de França. Aquest fet dóna una esperança de continuïtat al treball iniciat en aquesta primera trobada de consiliaris del MTCE. Oriol Garreta.

A RA, JUDES. Ja hi tornem a ser, i aquest cop pels volts de Setmana Santa, que és un moment més sensible i permet fer-ne més negoci. Han publicat el text d’un papir en què s’explica que Judes

va entregar Jesús a petició de Jesús mateix, perquè així es complissin els designis de Déu. I això, diuen amb gran desplegament, desmenteix el que l’Església ha explicat durant tants anys. Evidentment que la cosa no té ni cap ni peus: Jesús no tenia una teoria tan rebuscada sobre si mateix, sinó que feia el que sentia que havia de fer, i era conscient que això el portaria a la mort. Això de Judes no és més que una de les múltiples teologies fantàstiques que van començar a circular el segle II. Però la jerarquia de l’Església faria bé d’explicar millor en què creiem, i la història de la formulació de les creences cristianes, i no afavorir tampoc fabulacions d’altres menes, i promoure el sentit crític dels creients... Josep Lligadas

E L MOVIMENT MUNDIAL DE TREBALLADORS CRISTIANS D’EUROPA (MTCE), integrat al MMTC (Moviment Mundial de Treballadors Cristians), va realitzar una trobada de

Consiliaris o Animadors de la fe, a Freising, prop de Munic, els dies 5, 6 i 7 de febrer d’enguany. L’acte es va celebrar, curiosament, a l’antic seminari diocesà de Freising, on va estudiar Joseph Ratzinger. La setmana anterior s’havia realitzat al mateix lloc l’Assemblea General del MTCE, amb representants de dotze moviments de deu països diferents.

En aquesta trobada de consiliaris hi vam assistir consiliaris preveres i laics, i diversos representants de moviments. A la reunió es van constatar les convergències i diferències entre els diferents moviments. Com a motius per a treballar conjuntament es va assenyalar el lligam entre el moviment obrer i el moviment obrer organitzat, amb una atenció especial als qui viuen amb més precarietat; el cercar la solidaritat i la justícia; el posar la persona en el centre d’atenció; el relacionar el projecte del moviment amb la fe cristiana; i la disposició a relacionar-se amb l’Església

estatalista del benestar, dels serveis socials, de l´ensenyament, de la sanitat... com evitar la versió massa mercantilista de la privatització de tals serveis (la por a que així sigui, pot portar l´esquerra a reforçar la “rutina” i retorn estatalista).

Caldria veure doncs què li pertoca a la societat civil, és a dir, a les entitats, a les associacions i d´entre elles, a les esglésies, i què els pertoca a les administracions muncipals, autonòmiques, estatals, i quins pactes i convenis cal fer en cada cas en vistes a l´estabilitat i a l´eficàcia, sobretot per compensar les desigualtats, exclusions i pobreses que crea el neocapitalisme imperant.

Caldria preguntar-se quin és el paper del voluntariat social, perquè ni caigui en les temptacions de fer gratuïtament el que cal que faci l’estat, ni de pensar que ho fa o ho pot fer millor que l’estat. Però també caldria deixar de pensar que les administracions públiques són qui té el deure de fer-ho tot, i no reconèixer que sovint no arriben, sobretot als més exclosos, i que tenen dificultats burocràtiques serioses, o efectes indesitjables. ¿Com establir una complementarietat entre societat civil i estat, d´autèntic reconeixement humil dels límits i de les possibilitats de cada part, en una societat canviant, amb fortes crisis, globalitzada, però amb moltes problemàtiques locals? Quim Cervera

15

Per airejar el cervell Per airejar el cervell Per airejar el cervell Per airejar el cervell

Amal? Et saludo! Susanna Bosch, Mohammed El Abbasy, M. Lluïsa Geronès, Bavon-Iss N’kwetan i Santi Thió (Associació

Déu meu, per què? Abbé Pierre. Helios/Viena Edicions, Barcelona 2006, 96 pàg.

He llegit amb interès aquestes “Petites meditacions sobre la fe cristiana i el sentit de la vida”, que és el subtítol de l’edició catalana i una bona defi nició del que és el llibre, i m’agradaria fer-hi uns breus comentaris:

Col·lecció Els Camins de l’Alba, Editorial Alpina i Geoestel Guies, Granollers/Barcelona, 2006.

Cada volum presenta vint caminades per a totes les edats, per gaudir de la muntanya, dels millors paisatges, dels indrets més bonics, sempre per camins ben marcats, sense difi cultats tècniques. De moment han aparegut, que jo sàpiga, els següents: Baix Empordà, Guilleries-Collsacabra i Montseny.

A les mans tinc Els Camins de l’Alba 4, dedicat al Montseny, del guia de muntanya Joan López Cortijo, coneixedor a fons de persones, masos, camins i racons d’aquest massís que tantes possibilitats ens ofereix. En aquest volum s’alternen les anades als espais més típics amb d’altres de no tan coneguts, que és un plaer descobrir. Josep Pascual

−És un llibre adreçat a persones adultes, que no diu el que toca dir, sinó el que creu que ha de dir.

−És un llibre d’una persona velleta, amb el cap clar, amb unes bones dosis de sinceritat, de senzillesa, de preguntes, d’esforç de repensar coses essencials, que traspuen fe i confi ança.

−És un llibre d’una espiritualitat encarnada, com voldríem que fos l’esperit de L’Agulla: “No em puc desentendre, ni ho faré mai, del munt de sofriment que aclapara la humanitat...”; el llibre comença amb aquestes paraules.

El llibre va néixer arran d’una trobada de l’Abbé Pierre amb Frédéric Lenoir, que és el director de la redacció de la revista Le Monde des Religions, revista bimestral, que es publica a l’empara del diari Le Monde i del setmanari La Vie, des de l’any 2004, i que per a mi ha estat una descoberta. En podeu conèixer detalls visitant el seu lloc web (www.le-monde-des-religions.fr). Josep Pascual

Àkan) Col. Torsimany, núm. 8. Editorial Claret.

Passa una persona immigrada pel nostre costat i ens costa pensar que és una de les cares de les injustícies del nostre món. Des de la premsa, la immigració és massa sovint una simple xifra d’arribats en pastera, d’intents de creuar una tanca, d’ofegats al mar... El llibre “Aman? Et saludo!” posa ulls, cara i cor a la immigració, a persones plenes de sofriment i angoixes, però també plenes de vida i il.lusions. Són nou històries personals, explicades amb la cruesa de la realitat però alhora amb admiració i tendresa, que ens conviden a canviar la mirada i veure en l’altre un ésser humà; històries que si no fossin reals, serien increïbles. Un llibre d’impacte i d’emoció, que no ens deixarà indiferents. Està editat per Claret i l’han fet els membres d’Àkan, de Girona, una associació creada el 2004 per compartir la vida dels immigrants. Maria Josep Hernández

Petit resum de la fe cristiana. Josep Lligadas. Col. Emaús, 69, Centre de Pastoral Litúrgica, Barcelona 2006.

Quantes vegades ens hem preguntat: en què crec? I ens

16

EL R

ETAL

L

Desglaç. Miguel Poveda. Taller de Músics - Discmedi, Barcelona, 2005.

Em van regalar aquest disc i va ser una grata sorpresa sentir-lo. Després vaig poder assistir a l’Ateneu Popular de Nou Barris, de Barcelona, a un concert de Miguel Poveda en què el presentava, i va ser un plaer. Us recomano el disc i el concert (que durant el 2006 s’anirà repetint per moltes ciutats de Catalunya: podeu consultar l’agenda amb les dates a www.miguelpoveda.com).

A Desglaç Poveda canta dotze poemes d’onze poetes dels països catalans: Verdaguer, Valentí Gómez, Joan Margarit, Maria Mercè Marçal (2), Joan Brossa, Enric Casasses, Narcis Comadira, Joan Barceló, Josep Piera, Sebastià Alzamora, i Gabriel Ferrater. Són musicats amb estils diferents, cantats amb una dicció clara i amb una força i una sensibilitat (sensibilitat social inclosa) més que notables.

Amb una gran dignitat, seriositat i alt nivell cultural, aquesta obra segur que acostarà aquest gran cantaor a molts que no són seguidors del cante, i acostarà la poesia catalana a altres públics que la desconeixien. Josep Pascual

Etty Hillesum. Un itinerario espiritual. Amsterdam 1941 – Auschwitz 1943. Paul Lebeau. Sal Terrae, 75. Santander, 1999.

Una joia. El diari d’una noia jueva no practicant durant l’ocupació nazi d’Holanda fins a la seva mort a Auschwitz, amb 27 anys. La vida no gens convencional d’una persona inquieta, atreta per la psicologia i la filosofia i que a través del contacte amb un amic més gran va descobrint l’espiritualitat cristiana amb tota la profunditat. Certament viure en pau i amb esperança enmig de l’ocupació alemanya, de les progressives humiliacions que pateixen els jueus, amb la perspectiva d’un camp de concentració a compartir amb la família i els amics no és gens comú. Tampoc no ho és descobrir un Déu feble i proper que estima els enemics nazis i en una situació tan dura. Sembla que va concidir en un camp de concentració amb Edith Stein, una altra molt interessant dona jueva, aquesta convertida formalment al catolicisme, santa i patrona d’Europa. Mercè Solé

hem trobat en la dificultat de saber centrar-nos en el que és més important de la fe cristiana. O quantes vegades hem pensat: què diríem si algú ens demanés una explicació de la nostra fe?

Són tantes les coses que configuren la nostra fe, la nostra manera de celebrar-la, el comportament que ens demana, la visió que ens dóna de la vida i del món, que se’ns fa difícil donar-ne raó. De tal manera la fe ha entrat a formar part de la nostra vida, del nostre pensar i fer, que no en sabríem pas fer una síntesi que respongués a allò que realment és.

Hi ha moments que ens costa saber destriar allò que és fonamental en la fe d’allò que és accessori o complementari o fruit del moment històric i cultural. No sempre ens hi sentim còmodes en la manera com sovint se’ns demana de viure-la. I per això sempre ens estem interrogant sobre ella.

En aquest llibre (publicat en català i castellà) hi podem trobar un bon resum de la nostra fe, d’allò que n’és fonamental, de les preguntes i qüestionaments que ens hem de fer cada dia. L’autor escriu d’una manera entenedora i a la vegada profunda. En no més de 60 pàgines, fàcils de llegir, ens va parlant de tots els aspectes més importants d’aquesta fe. I a la vegada ens desvetlla les ganes d’anar-la aprofundint, particularment o en grup, d’ampliar-ne diferents punts que podem necessitar aclarir. Aquest llibre és un petit tresor que no podem deixar

passar. No és fàcil, enmig de la multiplicitat d’ofertes que tenim a les llibreries del ram, descobrir una perla d’aquest valor i utilitat. Oriol Garreta

Sono un coglione!(Crit de guerra dels votants de l’esquerra a Itàlia. Felicitats)