La dona que perdia tots els avions es presenta a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya com una aproximació escènica, a mig camí entre una lectura dramatitzada i un muntatge acabat, del text guanyador del XXXIV Premi Born de teatre del Cercle Artístic de Ciutadella (2009) Aquesta proposta forma part de les activitats programades entorn de Fum, l’espectacle de Josep Maria Miró que es reprenta a la Sala Petita del TNC, del 18 de desembre al 26 de gener. Activitats programades entorn de Fum: Teatre: La dona que perdia tots els avions, de Josep Maria Miró Sala Tallers Del 15 al 19 de gener de 2014 Dimecres, dijous i divendres: a les 20 hores Dissabte: a les 21.30 hores Diumenge: a les 18 hores Preu: 6 euros Teatre: Un mosquit petit, de Marc Artigau i Queralt Sala Tallers Del 22 al 26 de gener de 2014 Dimecres, dijous i divendres: a les 20 hores Dissabte: a les 21.30 hores Diumenge: a les 18 hores Preu: 6 euros Visita guiada: Visita a la Fundació Vila Casas 25 de gener de 2014 a les 17 hores Entrada lliure

La dona que perdia tots els avions A poques hores d’agafar el vol que l’ha de portar de tornada al seu país, la Sara seu a la porxada d’una vella casa colonial de la capital d’una illa tropical, on l’ha enviat l’empresa per a la qual treballa. La Sara es defineix com una turista professional, ja que viu d’hotel en hotel i de restaurant en restaurant, redactant informes per a empreses turístiques i asseguradores del primer món. Al seu costat hi ha dues maletes: una amb l’equipatge i la segona amb alguns objectes personals que ha extret d’aquesta casa, aparentment abandonada, i on va viure el seu difunt marit, mort a l’illa en estranyes circumstàncies. Després d’haver vist algunes fotografies que va fer el seu marit, la Sara ha perdut sobtadament la visió. Un home i una dona autòctons s’hi acosten, amb intencions inquietants, ambivalents i dubtoses, en què es fa difícil destriar el consol i de les pitjors amenaces. En el trànsit de la tarda fins a l’alba i en un procés de ceguera intermitent, s’aniran obrint clars i obscurs sobre la pèrdua íntima, la identitat i la petjada brutal i pertorbadora d’occident sobre aquest territori. Amb La dona que perdia tots els avions, Josep Maria Miró va obtenir el 2009 el XXXIV Premi Born de teatre que concedeix el Cercle Artístic de Ciutadella.

Veu aquell avió? Allà dalt... A punt de travessar aquells núvols? No es pot arribar a imaginar la quantitat d’avions que surten cada dia de l’aeroport d’aquesta ciutat. Surten i arriben de totes i en totes direccions. Aquell és el meu avió. Jo hauria d’anar en aquell. N’he perdut tants... que també he perdut el compte. M’he passat tantes hores asseguda aquí, mirant com s’acabaven desdibuixant en un punt remot... Aquí i també enganxada als vidres de l’aeroport. Els taxistes ja em coneixen però sempre fan com si fos la primera vegada que pujo al seu cotxe. «Cap on la porto, senyora? Ve de molt lluny?». «No... l’havia d’agafar i...». «Ha passat alguna cosa?». «Acabo de perdre l’avió... per uns minuts de res no m’han deixat embarcar... Per uns minuts...». «Ja és mala sort, senyora... I ara què farà?». «Pari. Li importaria parar el cotxe?». «No, és clar... Vostè dirà». Paren, baixo i aixeco la mirada. «Veu? Veu aquell avió? Jo havia d’anar en aquell avió. Aquell, aquell que hi ha allà. Just allà». Josep Maria Miró La dona que perdia tots els avions

La dona que perdia tots els avions Josep Maria Miró Direcció Josep Maria Miró Assessorament d’espai escènic i il·luminació Enric Planas Assessorament de vestuari Albert Pascual Espai sonor Joan Solé Amb Francesc Garrido Lina Lambert Mercè Mariné Producció Teatre Nacional de Catalunya Amb la col·laboració de Verins Escènics

Un lloc ideal per a cada persona La dona que perdia tots els avions neix d’un viatge. Un d’aquells viatges en què descobreixes un cel de colors increïbles, únics, i que tens la sensació que una fotografia, per bona que sigui, mai podrà reproduir-lo, ni tan sols aproximar-s’hi. Però també un d’aquells viatges del que tornes contrariat, amb un sentiment estrany i una tristesa que perdura d’una manera inexplicable. El nostre món, tot i que cada cop el sentim més global, encara podem dir que ofereix geografies diverses on els paisatges varien; les legislacions; les maneres de relacionar-se, de pensar, d’establir límits o d’alliberar-los; els conceptes de llibertat, democràcia, impunitat... i un llarg etcètera. I és en aquestes geografies diverses on cadascú de nosaltres podem comprovar si determinem com som i com actuem o si ho fem, simplement, per les regles del joc que marquen aquests espais. Hi ha geografies que poden posar en dubte, o en un lloc especialment fràgil, qui som o què afirmem que volem ser i el mateix sobre les persones del nostre entorn més pròxim i a qui creiem conèixer. Sara, la protagonista de l’obra, està a punt d’abandonar la capital d’una illa tropical, on ha anat per feina per redactar informes de restaurants i hotels per a empreses turístiques i asseguradores i així fer-ne un catàleg per als clients segons les seves característiques i possibilitats econòmiques. Referint-se a la seva professió, l’home autòcton que s’ha atansat a ella li diu: «Un lloc ideal per a cada persona», i hi afegeix un interrogant: «n’ha trobat algun que s’ajusti a les seves característiques?». Sara li respon: «No. Dubto que el trobi aquí». El motiu laboral és tan sols un pretext, una excusa, ja que Sara busca respostes sobre el seu marit, que va morir en aquesta illa en estranyes circumstàncies. I aquest és l’autèntic viatge que haurà de fer Sara, descobrir qui era el seu marit quan era en la geografia que compartia amb ella i, sobretot, qui era i en què es transformava a els viatges en aquesta illa. També haurà de determinar qui és ella i si opta pel rebuig, l’acceptació o el silenci còmplice. Però no ens equivoquem. Això no és un viatge en una única direcció. Aquests espais, com és el cas de la geografia de La dona que perdia tots els avions,

també són transformadors de la gent que els habita i que reben persones d’altres indrets. Els autòctons també tendeixen a diversificar la seva personalitat i la seva actitud d’acord amb allò que s’espera d’ells o de les necessitats que sembla que poden satisfer. I és que aquest turisme, del qual nosaltres, habitants del primer món, anem a buscar un no sé què diferent a tot allò que coneixem, acaba prostituint de maneres molt diverses els paisatges que visita i també les seves persones. Així, doncs, aquest lloc ideal per a cada persona que intenta garantir Sara a través de la seva feina ens obre interrogants sobre qui som individualment i també col·lectivament. Sobre els desitjos i els anhels que podem satisfer a casa nostra i els que sembla que cal anar a buscar a altres llocs. Els indrets és evident que existeixen i només cal saber-los trobar i llavors veure on són els límits de cadascú. Perquè... Qui podríem arribar a ser si arribéssim a trobar aquest lloc ideal? Josep Maria Miró

[...] Què li passa a la dona de La dona que perdia tots els avions? Sara es defineix com una turista professional. Asseguda al porxo d’una casa colonial, mentre espera l’avió que l’ha de tornar a casa, pateix una ceguesa sobrevinguda. Al costat de Sara hi ha un home, un nadiu d’aquesta illa tropical que atrau riuades de visitants occidentals. L’home és allà esperant la decisió d’ella. Es quedarà al país? Voldrà el mateix que molts altres li han demanat abans? Hi ha moltes raons que empenyen a viatjar però entre elles el «veure alguna cosa diferent» va de baixa, perquè a casa, amb Internet, ja entren imatges i sons de països situats a l’altra banda del planeta, en temps real. El viatge en el sentit marcopolià, d’anada, descoberta d’una realitat diferent, tornada i transmissió d’aquest coneixement, ha perdut interès. En un món homogeneïtzat superficialment cal un temps llarg en el viatge per penetrar en la cultura visitada i conèixer-la de debò, conèixer-ne la diferència. No hi ha temps per fer-ho. Però tampoc la predisposició. Atrapat en la cultura de l’emoció, de la necessitat de dosis de sensacions que provoca la societat de consum hipertròfica, el viatger occidental troba al Tercer Món la possibilitat de pujar uns quants graons en aquesta direcció. O de baixar-los. Aquest món desigual ha creat espais d’impunitat. Llocs on és possible anar molt enllà en la satisfacció del cantó fosc de l’ésser humà. Allà la transgressió de la sacralitat (en el sentit pasolinià del terme sagrat), de les normes morals bàsiques de convivència entre els homes, de la dignitat humana, és de franc. Podem llegir l’Home, el nadiu, el guia que s’ofereix per acompanyar Sara, no tant com un ésser material que voldria fer negoci amb el turista que arriba a l’illa sinó com una mena d’extensió d’aquest visitant recreatiu. Una extensió en forma de temptació. En canvi podem llegir la Dona, la nadiua, que ha fet servei a Marc, el marit de Sara, no tant com una víctima de l’espoli sinó com el rastre deixat al país visitat. Un rastre que a mesura que s’emmotlla al turista que arriba perd la seva negritud, la seva especificitat, la seva identitat. No és casualitat que els personatges de l’illa siguin innominats, mentre que coneguem pel nom els blancs. El turista occidental, potser a casa seva és un zero absolut, una grisor, algú amb unes capacitats i poders molt limitats. Allà, a l’illa del Josep Maria Miró, al Tercer Món convertit en destí turístic, és una mena de semidéu que ho pot haver tot. Som davant d’un dramaturg compromès. No li fa por de parlar d’ideologia ni tampoc de posicionar-se sense embuts. Veu amb tristor que l’entreteniment més banal es patrocina fins i tot amb recursos públics. Però ell ha triat el camí que entén el creador com a punta intuïtiva del coneixement, com a focus que il·lumina problemes, com una agent de la reflexió. El lector o l’espectador intel·ligent endevinarà els seus referents dramatúrgics, no cal, doncs, esmentar-los. El que sí que cal és donar notícia d’una obra que ajuda a entendre, sense sentimentalisme d’oenagé, que el que està passant allà, a l’altra banda del món, és conseqüència del que passa aquí. Eduard Molner, pròleg a l’edició de La dona que perdia tots els avions)

I en aquest moment sóc allà, sol com un imbècil, a pocs metres del mostrador de Nouvelles Frontières. Era un dissabte al matí durant el període de festes. L’aeroport Charles de Gaulle estava abarrotat, com de costum. Tan bon punt tenen uns dies de llibertat, els habitants de l’Europa occidental es precipiten a l’altra banda del món, travessen mig món en avió, es comporten literalment com si s’haguessin evadit de la presó. No els censuro; em preparo a actuar de la mateixa manera. Els meus somnis són mediocres. Com tots els habitants de l’Europa occidental, jo desitjo viatjar. Al cap i a la fi, hi ha dificultats, la barrera de la llengua, la mala organització dels transports públics, els riscos de robatori o d’estafa: per dir les coses d’una manera més crua, el que jo desitjo en el fons és practicar el turisme. Cadascú té els somnis que pot; i el meu somni és encadenar un darrere l’altre els «Circuits de la passió», les «Estades del color» i els «Plaers a la carta» —per reprendre els temes de tres catàlegs de Nouvelles Frontières. He decidit fer un circuit de seguida, però he dubtat força entre «Rom i Salsa» (ref. CUB CO 033, 16 dies / 14 nits, 11.250 francs en habitació doble, suplement habitació individual: 1.350 francs) i «Tropic Thaï» (ref. THA CA 006, 15 dies / 13 nits, 9.950 francs en habitació doble, suplement habitació individual: 1.175 francs). [...] Quan són dos quarts de nou del matí, Jacques Maillot tanca la porta de casa seva del bulevard Blanqui, al districte 13, s’enfila a la seva scooter i es disposa a creuar la capital francesa d’est a oest. Direcció: la seu de Nouvelles Frontières, bulevard de Grenelle. Un cop cada dos dies, s’atura a tres o quatre de les seves agències: «Els porto els últims catàlegs, recullo el correu i prenc la temperatura», explica aquest directiu carregat d’energia, guarnit encara amb una inversemblant corbata bigarrada. És l’ocasió d’esperonar els venedors: «Els dies següents, aquestes agències incrementen la seva xifra de negocis...» explica amb un somriure. Visiblement encantada, la periodista de Capital se sorprèn una mica més endavant: qui hauria pogut predir el 1967 que la petita associació fundada per un grapat d’estudiants contestataris creixeria així? No, evidentment, els milers de manifestants que desfilaven el maig de 1968 davant la primera agència de Nouvelles Frontières, a la plaça Denfert-Rochereau, a París. «Érem just a l’indret adequat, davant les càmeres de televisió...» recorda Jacques Maillot, antic boy-scout i catòlic d’esquerres passat pel sindicat d’estudiants. Va ser el primer cop publicitari de l’empresa, que té un nom inspirat en els discursos de John Kennedy sobre les noves fronteres d’Amèrica. Liberal ardent, Jacques Maillot va lluitar amb èxit contra el monopoli d’Air France, per la democratització dels transports aeris. L’odissea de la seva empresa, convertida en poc més de trenta anys en el principal agent turístic francès, fascinava les revistes econòmiques. Com la FNAC, com el Club Med, Nouvelles Frontières —nascuda amb la civilització de l’oci— podia simbolitzar una nova cara del capitalisme modern. L’any 2000, per primera vegada, la indústria turística havia esdevingut, en xifra de negocis, la primera activitat econòmica mundial. Michel Houellebecq Plataforma

Fum Se habla mucho de la luz de La Habana. Por lo general se la pondera (supongo que hipócrita, alevosamente). Con la luz de La Habana sucede como con el clima. «¡Qué maravilla!», exclaman los turistas que llegan de las zonas templadas de Europa o de los nortes helados. «¡Qué maravilla! ¡Esta calidez no acaba nunca! ¡Este verano permanente...! ¡Poder ir de playa todo el año! ¡Aguas esmeraldinas y transparentes bajo un sol de gloria!» Uno de los eslóganes famosos de las compañías cubanas de turismo rezaba (o reza): «¡Cuba, un eterno verano!». Cuando idearon semejante lema no se detuvieron a pensar en su cinismo y profunda crueldad. O sí, y no les importó. Al fin y al cabo, las compañías de turismo (o de cualquier otra cosa) no se caracterizan por su delicadeza con quienes viven las rutinas de ese lugar prodigioso que intentan vender. Y en cuanto a los turistas, no hay uno, por más susceptible que sea, que desee detenerse a pensar en la atrocidad de ese sol perpetuo, que jamás atempera su violencia. Es natural, por supuesto, está en el espíritu del turista. Gran parte del año, y quién sabe con cuánto esfuerzo, ha reunido dinero para su viaje y ahora le toca regocijarse por todo y no demorarse en las calamidades de los demás (tan extendidas por el mundo). Así sucede con esta plaga de La Habana que es la luz. La inexistencia de La Habana le viene de su luz. La luz, tan rabiosa, descompone colores, contornos y hasta la materia misma de las cosas. Una luz de tal virulencia desintegra, desde su centro mismo, cualquier objeto. Al comienzo de Electra Garrigó, la pieza teatral de Virgilio Piñera, que no sólo fundó nuestro teatro, sino que quizá fue el que mejor indagó en esa extrañeza que somos (si es que algo somos), dice Electra: ¡Qué furia me sigue, qué animal que yo no puedo ver entra en mi sueño e intenta arrastrarme hacia una región de la luz donde todavía mis ojos no sabrían usar su destino! ¡Oh, luz! ¿Serás tú misma ese animal extraño? ¿Eres tú lo que ilumina el objeto o el objeto mismo? Pero... ¿cómo se atreve con la luz una pobre muchacha de veinte años? Ayer leí que las doncellas que meditaban demasiado el tema de la luz acababan por quedarse ciegas. Sin embargo, en pleno campo, he pasado infinitas veces a un metro del sol. [...] La luz. Gracias a ella, habaneras y habaneros hemos logrado justificar nuestra irrealidad. Evidente: se hace necesario estar en ella, y vivirla, para llegar a entenderla, al menos en esa mínima porción de entendimiento que la ciudad permite. Porque es una ciudad que se resiste a ser explicada. No se deja entender. La luz, reitero (y reiteraré), todo lo atraviesa, destruye, deshace. Como una plaga. Como el salitre, se filtra en las cosas y en los seres para sustituir ilusión por certidumbre. Al contacto de la luz, La Habana estalla. Se fragmenta en espejismos, en partículas. Todo se vuelve falacia. No sólo edificios, estatuas, parques, calles, monumentos, sino también la infeliz mujer y el hombre infeliz que se ven obligados a transitar por sus aceras desgastadas. Y como ninguno de los dos es sólo cuerpo —esa materia que se desplaza por el dédalo de una ciudad—, sino que también están hechos de otra materia compuesta de anhelos, esperanzas, ambiciones, angustias, alegrías, recuerdos, añoranzas, satisfacciones, frustraciones, eso que de algún modo escéptico llamamos «el alma», ocurre que, borrando la luz de modo terminante esos cuerpos, borra también las almas y el resultado es la fantasmagoría. Fantasmas. Aniquilados por la luz. No venimos de ningún lugar. No vamos a ninguno. Nada somos porque somos únicamente esa luz.

Fum Si el crepúsculo es hermoso, mejor. Porque luego viene la noche. Tras esa total obviedad, explicaré que con la noche no sólo desaparece la luz del sol, como debe ser (de acuerdo con la rigurosa ley del movimiento astral), sino cualquier otra luz. Nadie ilumina las bombillas de las calles. En cierta época, unos hombres armados con largos bastoncillos iban prendiendo los faroles de gas. Luego, con el desarrollo de los métodos y los conocimientos, ya no hizo falta que alguien fuera de farol en farol. Por medio de sofisticadas técnicas, las luces de las grandes avenidas se iban prendiendo solas, poco a poco, a medida que la tarde pasaba de los (sublimes) crepúsculos a las noches (sublimes). Más tarde aún, con el desarrollo de propuestas históricas y dialécticas más o menos filosóficas, las luces ya no se encendieron. De modo que ahora La Habana transita de toda la luz a la oscuridad toda. De la inmaterialidad provocada por el exceso de luz a la inmaterialidad originada por su defecto. En las calles lóbregas de la noche, los ojos, enceguecidos por la luz, tampoco logran percibir en la oscuridad. De la nada a la nada, existe sólo el instante del crepúsculo. Abilio Estévez Inventario secreto de La Habana

Fum