Centre: Escola Suïssa de Barcelona

Autora: Sílvia Camp i Garcia

Tutora: Erundina Vilaplana

Barcelona, 10/05/2011

L’Eixample La nova Barcelona

1

ÍNDEX 1.Introducció…...................................................................................... 4

2.Context històric.................................................................................. 6

3.La necessitat de l‟expansió de la ciutat............................................. 7

4.L‟elecció d‟un pla per l‟Eixample........................................................ 9

5.El pla Cerdà....................................................................................... 12

6.El finançament de l‟Eixample............................................................. 14

7.L‟evolució de l‟Eixample......................................................................15

7.1.en el segle XIX................................................................... 15

7.2.en el segle XX.................................................................... 16

8.El pla Rovira i Trias............................................................................ 18

9.Els carrers de l‟Eixample................................................................... 19

10.Comparació entre els dos plans...................................................... 20

10.1.Quin dels dos plans hagués sigut millor pel creixement de

Barcelona?.. .............................................................................. 22

11.Conclusió......................................................................................... 25

12.Fonts d‟informació............................................................................ 27

12.1.Bibliografia....................................................................... 27

12.2.Fotos de persones importants del treball......................... 27

13.Annex I............................................................................................. 28

13.1.Biografia d‟Ildefons Cerdà................................................ 28

13.2.Fotografies de persones relacionades en la construcció de

l‟Eixample.....................................................................................30

13.2.1.Ildefons Cerdà..................................................... 30

13.2.2.Antoni Rovira i Trias.......................................... 30

2

13.2.3.Alcalde Rius i Taulet............................................ 31

13.2.4.Víctor Balaguer.................................................... 31

13.3.Plànols importants.............................................................. 33

13.3.1.Plànol del pla Cerdà............................................. 32

13.3.2.Plànol del pla Rovira............................................. 33

13.3.3.Plànol de Ring a Viena......................................... 34

14.Annex II: Fotos de la construcció de l‟Eixample entre 1910 i 1930. 35

14.1.Carrer Aragó.................................................................... 35

14.2.Les Rambles de Barcelona.............................................. 35

14.3.La Diagonal...................................................................... 36

14.4.Plaça Catalunya............................................................... 37

14.5.La Font de plaça Catalunya............................................. 38

14.6.Cruïlla Balmes-Pelayo...................................................... 39

14.7.Mercat de Sant Antoni...................................................... 39

15.Annex III: Fotografies de l‟Eixample en l‟actualitat.......................... 40

15.1.Carrer Aragó.................................................................... 40

15.2.Les Rambles de Barcelona.............................................. 40

15.3.La Diagonal...................................................................... 41

15.4.Plaça Catalunya............................................................... 41

15.5. Font plaça Catalunya...................................................... 42

15.6.Cruïlla Balmes-Pelayo...................................................... 43

15.7.Afegitons.......................................................................... 44

15.8.Patis interiors................................................................... 47

15.8.1.No recuperat (carrer València amb Entença)....... 47

3

15.8.2.Recuperat (placeta Joan Brossa)......................... 47

15.8.3.Entrada pati interior.............................................. 48

16. Resum del contingut del treball....................................................... 49

1. Introducció Sempre hem sentit que Barcelona és una ciutat molt visitada pels turistes.

La ciutat té un no se què que atrau i que fa que la gent hi vulgui tornar.

Potser és el clima. potser el menjar, potser l'ambient que recorre els seus

carrers. El cas és que Barcelona enamora i fa que la gent senti envers els

seus naturals una certa simpatia només pel fet de pertànyer-hi.

En aquest treball de recerca atendrem els següents aspectes: en primer lloc

investigarem el perquè de l'interès per eixamplar la ciutat. També

esbrinarem per quin motiu es va escollir el pla Cerdà per portar a terme

l‟eixamplament de Barcelona i, per extensió, en què es van basar a l'hora

d'escollir els noms dels carrers. Finalment durem a terme una comparació

entre el pla Cerdà, que es va portar a la pràctica, i el pla Rovira, l'altra

possible alternativa, per veure si podem determinar quin dels dos hagués

estat millor per a la ciutat.

Estructurarem el treball en els següents apartats: en primer lloc presentarem

el context històric en el qual es trobava Catalunya i la situació de la ciutat

de Barcelona; seguidament explicarem el procés que va tenir lloc per

escollir un pla per a l'Eixample. En tercer lloc, presentarem les

característiques del pla Cerdà i la seva evolució amb el pas del temps. A

continuació explicarem el pla Rovira i els noms dels carrers. Finalment

farem la comparació entre els dos plans i determinarem quin hagués estat

preferible per a Barcelona.

6

2. Context històric1

Catalunya abans de la Guerra de Successió, a mitjans del XVII, es trobava en un

moment de gran expansió tant econòmica, política i militar. Barcelona era la ciutat

clau de l‟aparador del dinamisme econòmic, polític i cultural de Catalunya.

La Guerra de Successió, que va tenir lloc a finals del segle XVII i a principis del

segle XVIII, va ser una disputa bèl·lica causada pel desequilibri de poder que va

tenir lloc arran de la mort de Carles II d‟Àustria que regnava a Espanya. Carles II,

de constitució malaltissa i amb clares deficiències tan mentals com físiques, va

morir sense descendència. En el seu testament reconeixia a Felip V de Borbó de

França com el seu hereu. Aquesta decisió afectava greument l‟equilibri de forces

que havia a Europa ja que, si a Espanya regnava un Borbó, llavors la dinastia

borbònica tindria el poder sobre un gran territori europeu; els Borbons també

tenien a les seves mans França, i serien els més poderosos. En aquells moments

podien regnar a Espanya dues possibles dinasties: la dinastia dels Habsburg, que

és la dinastia d‟Àustria i Anglaterra i a la que pertanyia Carles II, i la dinastia

borbònica.

Pel que fa als regnes catalans aquests es van inclinar a que regnés un austríac, i

es van aliar amb Carles d‟Àustria. Els regnes catalans estaven en contra que

manés un francès pel record del Tractat dels Pirineus (pel qual Catalunya Nord va

passar a mans dels francesos) i pels intens de Lluís XVI de dominar Catalunya. A

partir d‟aquí es van formar dues aliances: Anglaterra, Àustria i la Corona Catalana

a favor de Carles i Castella i França a favor de Felip V.

Entre aquests dos grups van haver-hi enfrontaments bèl·lics però cap de les dues

forces acabava de vèncer l‟altre. Quan va morir el pare de Carles, Leopold I,

Carles va heretar l‟Imperi Austríac i es van reestructurar un altre cop els poders

d‟Europa. Amb la proclama de Carles com a rei d‟Àustria, es va veure que si

Carles també es proclamava rei d‟Espanya hi hauria un altre cop un desequilibri

de forces caient per la banda dels Habsburgs. Això succeïa l‟any 1713.

1 - http://www.histocat.cat/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART00532 15/04/2011 - http://ca.wikipedia.org/wiki/Guerra_de_Successi%C3%B3_Espanyola 15/04/2011 - http://www.tv3.cat/historiesdecatalunya/cronologia/cron103448394.htm 15/04/2011

- http://ca.wikipedia.org/wiki/Tractat_d'Utrecht 15/04/2011

7

Amb el tractat d‟Utrecht anglesos i portuguesos van firmar la pau amb Felip V.

Amb aquest tractat Anglaterra aconseguia més beneficis que no pas seguint amb

la guerra. Espanya va haver de donar Menorca i Gibraltar als anglesos. Amb

aquest tractat Carles es va desentendre del futur del seu passat aliat (els regnes

catalans) i Anglaterra va trair i abandonar Catalunya tota sola a la seva sort.

El 7 de juliol del 1713 Felip V va convidar a la ciutat de Barcelona a rendir-se però

s‟hi va negar perquè era la única manera de poder salvar les institucions

catalanes. Finalment l‟11 de setembre del 1714 Barcelona va caure en mans de

les tropes castellanes. A partir d‟aquest moment es van instaurar els Decrets de

Nova Planta i van deixar d‟existir les institucions catalanes que s‟havien configurat

des de l‟Edat Mitjana. Va haver-hi un fort caràcter repressiu de les tropes

castellanes i un exemple és la Fortalesa de la Ciutadella. La Fortalesa ocupava un

gran territori i, quan va ser construïda, es va destruir gran part del barri de La

Ribera (un dels més cèntrics i poblats barris de Barcelona). Els barcelonins que es

van quedar sense casa no van ser indemnitzats i a més a més van ser obligats a

col·laborar en la construcció de la Ciutadella.

Els catalans en aquest context històric mostraven un clar rebuig per tot allò que

vingués dels castellans i, per aquest motiu, el procés d‟eixamplament de

Barcelona va ser un procés dur i costós.

3. La necessitat de l’expansió de la ciutat2

A causa de la industrialització (sobretot de la indústria tèxtil) havia hagut un gran

creixement demogràfic. Pot semblar estrany que hi hagués un creixement

demogràfic ja que la vida a Barcelona era molt dura. El cas es que al camp la

situació no era gaire millor: hi havia hagut un temps de males collites i l‟ocupació

militar també els afectava. Per aquestes raons va haver-hi una forta immigració

del camp cap a la ciutat de Barcelona de ma d‟obra no qualificada però també

d‟artesans, petits empresaris i comerciants. Al 1802 la ciutat tenia 115 000

habitants i al 1850 havia passat a tenir-ne 187 000. Aquestes dates indiquen que

els ciutadans tenien molt poc espai per viure. Una data significativa que ens ho

2 Jaume Sobrequés. Història de Barcelona. Volum 6; la ciutat industrial (1833-1897). Ajuntament de Barcelona(1995): p.56-62

8

pot demostrar es que només pertocaven 11,44m2 per persona3. Aquest fet també

es deu a que un 40% del territori estava ocupat per edificis públics, esglésies,

convents etc. Per intentar aconseguir més espai es va començar a construir a la

desesperada. Es va edificar sobre els arcs dels carrers i, a sobre de les cases, es

construïen de manera esglaonada, altres pisos que penetraven al carrer

obstaculitzant l‟entrada d‟aire i llum. El fet que es veiés tot tan estret era degut a

l‟existència de prop de 200 carrers de menys de 3 metres d‟amplada i a la

mancança de places que tenia la Barcelona antiga. També el que influïa en

aquest efecte d‟estretor era que es comerciava al carrer. Els artesans i

comerciants treien la seva mercaderia al carrer cosa que propiciava que no

poguessin passar-hi carros i que el trànsit fos molt dens. Hi havia una gran falta

d‟higiene. L‟aigua era transportada a l‟aire lliure, com a conseqüència s‟infectava

de virus que després la població es bevia. Els morts no els podien enterrar fora de

les muralles ja que els obligaven a enterrar-los dins; això provocava que l‟aire

estigués contaminat. Tot aquest seguit de fets provocava que hi haguessin grans

epidèmies que mataven molts barcelonins. Per culpa d‟aquesta mala situació

l‟esperança de vida d‟un ciutadà ric era d‟uns 36 anys i la d‟un pobre o jornaler

només de 234. En resum: la ciutat s‟asfixiava i es matava a ella mateixa.

La gent es sentia atrapada a la seva pròpia ciutat i cada vegada hi havia més la

insistència que les muralles havien d‟anar a terra. A Barcelona aquesta idea

anava bullint. El 1841 l‟Ajuntament de Barcelona va fer un concurs al qual si podia

participar si contestaves en aquesta pregunta: ¿qué ventajas reportaría a

Barcelona y especialmente a la industria la demolición de las murallas que

circuyen la ciudad?

A partir d‟aquell moment el crit !abajo las murallas! es va convertir en el crit de

guerra dels polítics d‟aquell període, però, no només pels polítics, ja que el poble

també es queixava amb un crit semblant: a baix les muralles! El 1841 es va

demanar al govern de Madrid enderrocar les muralles però aquest es va negar. El

govern no volia tirar a terra les muralles perquè a dins d‟elles tenia controlada la

ciutat, que es trobava en un moment polític turbulent i d‟una gran agitació. El 17

de maig del 1853, després d‟anys de fricció entre el govern i l‟ajuntament, fou

acceptat que es crees una àmplia comissió per estudiar el tema; aquesta comissió

3 Permanyer, Lluís. L’Eixample: 150 anys d’història. Viena edicions. Barcelona (2008): p.15 4 Permanyer, Lluís (2008): Op. Cit. p.15

9

va recollir totes les queixes i va demanar que es pogués fer créixer la ciutat en

direcció al Llobregat i al Besòs. Un fet molt important que cal destacar és que

aquest projecte va tenir el suport absolut de la premsa barcelonina. Per exemple

el desembre del 1843 el diari El Imparcial va descriure les muralles com una

mesura d‟ordre militar destinades a assegurar la repressió de la mateixa ciutat. El

30 de gener del 1854 els documents de la comissió es porten a Madrid. El govern

central es feia una mica el ronso alhora d‟acceptar la petició barcelonina. Però, tot

es va precipità, quan al juliol del mateix any va haver-hi una revolució que va

provocar que es comencessin a enderrocar les muralles sense el consentiment de

Madrid. L‟agost del mateix any va haver-hi una gran epidèmia a Barcelona on va

morir molta gent. Aquest fet va pressionar encara més al govern central i finalment

el 15 d‟agost quan la demolició ja es portava a terme, Madrid acceptà

l‟enderrocament. La pregunta que tothom es pot fer és: per què no es construïa

fora de les muralles i així la ciutat podia créixer de manera natural? Docs perquè

estava prohibit urbanitzar-hi. Per aquest motiu els petits pobles que hi havia al

voltant de Barcelona com ara Sarrià, Gràcia o Horta són els que havien anat

creixent.

4. L’elecció d’un pla per l’Eixample 5

L‟elecció d‟un pla per ampliar la ciutat va ser molt conflictiva. De seguida es va posar de manifest la rivalitat i l‟oposició entre el l‟Ajuntament de Barcelona i el govern central.

Ildefons Cerdà era enginyer militar del “Cuerpo de Ingenieros de caminos, canales

y puertos”, un funcionari reconegut i un liberal militar molt compromès. Per això

tenia a favor als governadors i a les màximes autoritats, per ser la persona triada

per la urbanització de l‟Eixample. Per aquest motiu en el 1854 li va ser encarregat

pel governador civil de Barcelona realitzar un plànol topogràfic dels voltants de la

ciutat. Cerdà tenia molt interès en portar a terme l‟eixamplament de la ciutat.

Segons Cerdà, per fer créixer una ciutat era necessari veure les vides, les rentes i

les condicions de vida d‟aquells que futurament haurien d‟habitar les vivendes que

es construirien. Per realitzar aquest gran treball va fer tota mena d‟enquestes als 5 -Permanyer, Lluís (2008): Op.Cit. p.33-47 -Laboratori d‟Urbanisme. Treball sobre Cerdà i el seu Eixample. Ajuntament de Barcelona Regidoria d‟Edicions i Publicacions i Secretaría General Técnica Centro de Publicaciones MOPT (2008): p.31-71 -Jaume Sobrequés (1995): Op.Cit. p.67-89, 112-114

10

barcelonins molt avençades pel seu temps. Amb aquestes enquestes i

investigacions va constatar com la classe obrera tenia una vida molt lamentable i

dura. Una data esgarrifosa que va descobrir va ser que dels 25 479 obrers que hi

havia a la ciutat 3 799 eren nens que treballaven més de tretze hores al dia! Per

Cerdà, l‟urbanisme era una ciència i com a tal requeria la realització d‟un estudi de

la realitat social per portar a terme qualsevol projecte. Així no és d‟estranyar que

escrigués una obra fonamental per l‟urbanisme, anomenada “Teoría General de la

urbanización y aplicación de sus doctrinas a la reforma del ensanche de

Barcelona.”. L‟obra la va dividir en tres volums. El primer comentava els orígens i

les causes de la urbanització. En el segon feia un anàlisi de la realitat urbana

barcelonina a partir de les estadístiques que havia elaborat. El tercer volum és un

cas curiós: no es va arribar a publicar mai. Ningú l‟havia vist mai fins que al 1988

en el “Archivo General de la Administración Pública” a Alcalà d‟Henares un

arquitecte el va trobar per casualitat. Aquest tercer volum era el més important

dels tres ja que hi havia exposat molt detalladament, fins i tot amb dibuixos, el seu

pla. La suposició que es té sobre aquesta desaparició és que potser Cerdà

sentint-se incomprès i ressentit amagués el llibre. La realitat es que aquest llibre

tampoc es que tingués un gran amagatall però el cas es que ningú l‟havia buscat

mai. Cerdà tenint el favor del govern buscà un seient en el consistori barceloní i

va fer carrera en la Milícia Nacional fins arribar a ser comandant del Batalló de

Sepadors de Barcelona. Aquest fet no va ser gens ben rebut a Barcelona i a

Catalunya en general ja que l‟exèrcit espanyol era odiat per pràcticament tots els

catalans.

En aquella època l‟encarregat de les competències urbanístiques d‟Espanya era

el Ministeri de la Guerra. El 19 de desembre del 1858 va regalar aquest dret al

Ministeri de Foment perquè el ministeri en qüestió no tenia ni els mitjans ni els

coneixements necessaris per portar a terme un pla de tanta envergadura com el

de l‟eixample de Barcelona. Un cop el Ministeri de Foment va tenir el ple dret

sobre l‟urbanisme d‟Espanya va demanar, o més aviat va exigir, a l‟Ajuntament de

Barcelona que quan fos el moment de realitzar l‟eixamplament de la ciutat

s‟apliqués el pla que el Ministeri de Foment escollís. L‟Ajuntament va ignorar la

demanda del govern i el 15 d‟abril del 1859 va realitzar un concurs obert per tots

aquells que volguessin proposar un pla per l‟eixamplament de la ciutat.

11

Al mateix temps el Ministeri de Foment va encarregar a Ildefons Cerdà que

presentés, amb un any de marge, l‟estudi definitiu del seu pla, el qual, ja tenia

molt avançat i era el pla que el govern volia portar a terme. L‟Ajuntament de

Barcelona volia entregar, abans que Cerdà ho fes, un pla per l‟eixample. Per

escurçar el temps va deixar només tres mesos i mig de marge per entregar-lo ja

que volia avançar-se al projecte que tenia Foment. La reacció de Foment no es va

fer esperar i el 7 de juny va dictar una reial ordre en la qual exigia que el pla

Cerdà fos exposat amb tots els altres plans molt menys detallats i elaborats que el

de Cerdà per la falta de temps. Ràpidament l‟Ajuntament de Barcelona va

impugnar la reial ordre però el Ministeri de Foment no ho va acceptar i ho va

denegar. El govern estava convençut que el seu pla guanyaria ja que estava molt

més elaborat que cap dels altres. Però per la seva sorpresa, el 12 de setembre, la

junta qualificadora del concurs presidida pel president de la junta Víctor Arnau,

rector de la universitat, i per nou membres més (tres arquitectes, un advocat, un

físic, un enginyer i un metge) van decidir de forma unànime que el projecte que

tindria l‟honor d‟eixamplar la ciutat seria el del senyor Antoni Rovira i Trias.

Seguidament l‟Ajuntament va enviar a Madrid el projecte guanyador acompanyat

de la petició de treure la reial ordre del 7 de juny del 1859 en la qual s‟ imposava

el pla Cerdà, enlloc del seu pla. Tot el seu esforç fou inútil. El 30 de maig del 1860

un reial decret aprovava definitivament el pla Cerdà. Estava establert que el

creador del projecte que portés a terme la urbanització de l‟Eixample tindria

l‟honor que un dels carrers principals portés el seu nom. Es a dir, que en teoria,

Cerdà es mereixia un carrer amb el seu nom. Però com que els barcelonins

estaven totalment en contra que es portés a terme un pla imposat pel govern

central i Cerdà era perfectament conscient de la mala fama que tenia, va preferir

per no empitjorar més la situació, renunciar a aquest honor.

A partir d‟aquesta imposició van haver-hi moltes queixes contra el pla Cerdà entre

elles les del mateix Ajuntament. Aquesta imposició tan radical per part del govern

no va ser acceptada mai pels barcelonins. Però com que no hi podien fer res es

van resignar parlant malament tant del pla com del seu autor. La qüestió final no

era que el pla fos o no fos bo, la qüestió era que era un pla imposat per uns altres

i no era un pla escollit lliurament per ells; havia estat imposat a la força i això era

el que els irritava tant i el fet que el seu autor fos un militar de l‟exèrcit espanyol

només empitjorava les coses. On hi havia la màxima oposició era entre els

12

arquitectes de Barcelona. Estaven molt afectats perquè el pla de la seva ciutat

l‟havia dut a terme un enginyer de ponts i camins que havia estudiat a l‟escola de

l‟exèrcit i no un arquitecte de la ciutat. Una petita referència a aquest

inconformisme es que a l‟any 1889 l‟alcalde de Barcelona, que en aquells temps

era el senyor Rius i Taulet va voler alçar un monument de Cerdà a la plaça

Catalunya per memorar-lo. No ho va aconseguir. Va tenir l‟oposició total i unànime

de tots els arquitectes de la ciutat.

5. El pla Cerdà6

Cerdà va realitzar el seu pla amb la mentalitat que podia ser il·limitat, es a dir que

podria créixer tan com fes falta, ja que no hi ha cap centre destacat i és

completament geomètric, matemàtic i pensat científicament. Cerdà com que havia

vist les males condiciones de vida de la classe obrera volia que l‟Eixample fos

molt higiènic. Per això va construir aprofitant el màxim la direcció dels vents

perquè ventilessin i oxigenessin els carres. Amb la mateixa idea va proposar crear

nombrosos jardins i patis interiors on tenia pensat plantar arbres per millorar

l‟estat de l‟aire (encara que aquesta part no es va respectar gens). En el seu pla

figurava que en les aceres, cada vuit metres, havia d‟haver un plàtan, que es

considerava un arbre idoni per créixer a una ciutat. Cerdà també havia pensat

amb la mobilitat. Va crear carrers amb una amplada mínima de 20 metres, els

quals eren molt amples per l‟època. Tenia una ment molt avançada ja que creia

que al cap d‟uns anys la gent es desplaçaria amb “màquines de foc” individuals i

per tant necessitarien molt espai. Cerdà ja en aquells anys es va avançar al que

més endavant seria el cotxe. També va incorporar el traçat de les vies ferroviàries

influït per la seva estada a París.

El fet més destacat del pla Cerdà són les mansanes7, diferents a totes les ciutats

europees. Cada mansana té una estructura quadrada i simètrica de 133,33

6 Veure plànol annex I p.32 - http://www.tv3.cat/historiesdecatalunya/documents/doc105964835.htm 13/11/2010 -Diputació de Barcelona. Cerdà i la Barcelona del futur, Realitat versus Projecte. Centre de cultura contemporània de Barcelona (2009) p.24-26

7La paraula mansana és una evolució de la paraula llatina mansio o mansionis que l‟edat mitjana la feien servir per denominar les cases de camp. Així doncs la paraula mansana no es una castellanització de la paraula manzana.

13

metres i uns xamfrans de 45º que permeten millorar la circulació ja que el

conductor veu perfectament els cotxes que venen pel carrer horitzontal que té al

davant i també fan possible el canvi de direcció dels diferents fluxos. Els xamfrans

són places octogonals de gairebé 50 metres, equivalent a l‟amplada de la Gran

Via. El pla Cerdà tenia previst que hi haguessin carrers de 60, 30 i 20 metres

d‟amplada. Per poder-hi encabir espais verds les mansanes només havien de ser

edificades per dos costats del quadrat. Aquesta mena d‟edificació comportaria que

només poguessin viure 800 000 persones en tot l‟Eixample; això hagués

comportat, amb el pla original, que l‟any 1900 s‟hagués arribat a la quota màxima

d‟ocupació. El pla d‟en Cerdà volia ser igualitari, no només volia la igualtat entre

classes socials sinó també la igualtat en quant al nivell de vida. És a dir, com que

les vies són pràcticament iguals i es creuen pels mateixos llocs, els pisos

tendeixen a ser semblants i per tant el valor dels pisos té tendència a igualar-se.

Cerdà també donava una gran importància a la llum solar. Uns carrers són

paral·lels al mar i els altres perpendicular a ells; això provoca que els vèrtex

coincideixin amb els punts cardinals. D‟aquesta manera quan el sol s‟aixeca o

baixa, il·lumina un dels vèrtex de la mansana i ,com a conseqüència, entra molta

llum natural als edificis. La majoria dels carrers tenen 20 metres d‟amplada,

d‟aquest 20 metres cinc a cada banda estan destinats a les voreres i 10 al tràfic.

Els edificis sols podien tenir una alçada màxima de 16 metres.

Encara que l‟Eixample sigui molt geomètric hi ha algunes vies que no segueixen

el mateix traçat que la majoria. El Passeig de Gràcia és més ample que les altres

vies per respectar l‟antiga via que portava fins a Gràcia. Per l‟actual Rambla

Catalunya es per on baixaven de manera natural les aigües (d‟aquí ve el nom de

Rambla), per no haver de canviar el rumb d‟aigua i tot el que això suposa, Cerdà

va fer el carrer més ample. És a dir en un espai on en teoria hi cabien tres carrers

només en va fer dos. Seguidament també ens trobem amb la famosa Diagonal

que parteix l‟Eixample, com el seu nom indica, amb diagonal de nord-est a sud-

oest. L‟Avinguda Meridiana i el Paral·lel tampoc segueixen el traçat típic perquè

es van construir respectant vies antigues que ja hi eren.

En el pla hi havia dos tipus de mansanes: en el primer s‟edificava dos costats de

les mansanes situades una davant de l‟altre i al mig es creava un jardí. Amb

aquest tipus de mansanes es creava tot un corredor ple de vegetació i jardins.

L‟altre opció era edificar dos costats de manera que formessin una “L” i la

14

mansana del costat també tingués aquesta estructura però de “L” al revés i que

finalment les de sota també tinguessin forma de “L” posades de tal manera que

entre les quatre “L”es hi hagués un quadrat de jardí.

6. El finançament de l’Eixample8

Tots els intel·lectuals, gent de diners i persones poderoses com ara aristòcrates,

industrials i comerciants estaven completament d‟acord en que s‟havia de fer un

eixamplament de Barcelona, i aquest fet va contribuir a la realització de

l‟Eixample.

Quan es van començar a planejar les obres de l‟Eixample, el govern central va

dictar una llei, en la qual, ordenava a l‟església cedir molts dels seus terrenys.

L‟església, com a tot Europa, tenia un gran poder i un gran nombre de

possessions. Molts d‟aquests terrenys es trobaven on s‟havia d‟edificar el nou

Eixample i per això van prendre un gran valor, i tant el govern de Madrid com

l‟Ajuntament de Barcelona van intentar quedar-se el màxim de terrenys possibles.

Les terres que els militars havien ocupat arbitràriament també van ser requisades

i van ser retornades als seus propietaris. Els propietaris com a recompensa que

l‟Ajuntament els hagués retornat les seves terres estaven obligats a pagar un

impost.

l‟Eixample era un bon negoci a llarg termini. A llarg termini perquè quan es

comprava un terreny no es podia vendre de seguida i esperar obtenir beneficis,

sinó que s‟havia d‟esperar bastant temps, fins que aquell espai quedés urbanitzat.

És a dir, que anava adquirint valor a mesura que avançava l‟Eixample.

L‟Ajuntament de Barcelona era l‟encarregat de construir els carrers. Quan havia

de fer passar un carrer per alguna finca privada, feia pagar un impost al propietari,

i un cop el propietari edificava havia de tornar a pagar un altre impost a

l‟Ajuntament. Així, en mica en mica, l‟Ajuntament va anar adquirint diners per

finançar els carrers i els burgesos rics van anar edificant l‟Eixample. Tots aquests

moviments i inversions no haguessin estat possibles sinó hagués sigut pel total

acord que hi havia entre la gent poderosa del moment (ja comentat abans).

8 -Jaume Sobrequés (1995): Op.Cit. p.196, 213-215 -Laboratori d‟Urbanisme (2008): Op.Cit. p.48-51

15

Cap a la dècada del 1870 les obres van avançar molt perquè amb la pèrdua de

les colònies a ultramar molts indians van retornar al seu país. Aquesta gent

s‟havia cobert d‟or a Cuba i a les altres colònies, i precisament aquest, van ser els

que durant aquesta dècada van aportar més capital per a la construcció de

l‟Eixample. A partir d‟aquest fet va començar l‟anomenada febre d‟or. L‟any 1888

amb l‟Exposició Universal va haver-hi un nou impuls per a la renovació d‟algunes

zones i serveis públics. Però el gran desenvolupament va ser a finals del segle

XIX amb la corrent del Modernisme recolzada per la burgesia. Tan va créixer

durant aquesta temporada que a l‟any 1897 ja es van integrar dins de Barcelona

Sants, les Corts, Sant Gervasi de Cassoles, Gràcia, Sant Andreu de Palomar i

Sant Martí de Provençals.

7. L’evolució de l’Eixample9

7.1. L’evolució durant el segle XIX

Com ja s‟ha comentat abans, cap als anys 1870 la pèrdua progressiva de les

colònies americanes va provocar que molts catalans repatriessin els seus diners a

Catalunya i que els invertissin a l„Eixample. Això va comportar un avançament

notable en la seva construcció. L‟any 1888 va haver-hi l‟Exposició Universal i sota

el seu impuls es va construir més i amb més rapidesa. A l‟Eixample fins al

moment només s‟havien construït els edificis però la urbanització dels carrers era

deficitària , o sigui mancaven els serveis bàsics. Hi havia un enllumenat escàs i no

hi havien clavegueres. Les voreres estaven a mig fer, els carreres eren

fanguissars o camins polsos depenent de l‟època de l‟any, els solars estaven

sense tanques... L‟ajuntament, governat per l‟alcalde Francesc de Paula Rius i

Taulet, va intentar canviar o si més no millorar la imatge tan descuidada que tenia

Barcelona per preparar-la per l‟Exposició Universal. Així es pot dir que l‟exposició

va ser una excusa per millorar i impulsar les obres de l‟Eixample. Les

construccions que es van portar a terme van ser múltiples, aquí s‟assenyalen les

més importants: es va adobar l‟empedrat del Passeig de Gràcia i les places

d‟Urquinaona i de la Universitat van ser endreçades. La llum elèctrica, que dos

anys abans havia arribat al passeig Colom, es va estendre per la plaça Catalunya, 9 -Permanyer, Luís (2008): Op.Cit. p.85-95, 115-121, 164-167 -Laboratori d‟Urbanisme (2008): Op.Cit. p.273-280 -Diputació de Barcelona (2009): Op. Cit. p.15-28

16

el Portal del Àngel, a la Gran Via de les Corts Catalanes i a altres carrers cèntrics.

La plaça Catalunya va ser netejada de parades i es van replantar arbres; també

es va unir la Rambla amb el Paral·lel. El mercat de la Concepció fou inaugurat el

25 de setembre del mateix any. També es construí la Rambla Catalunya i van

començar les obres de la presó Model i el Palau de Justícia. Finalment es va

cobrir la riera d‟en Malla.

El 1891 ja podem dir que el Passeig de Gràcia i el carrer València entre el

Passeig Sant Joan i la Rambla de Catalunya ja estaven construïts. A la dreta de

l‟Eixample els barcelonins ja disposaven d‟una superfície plena de cases i a

l‟esquerra ja estava construït l‟angle entre la Ronda i el Paral·lel i ja s‟havien obert

set passatges.

7.2. L’evolució durant el segle XX

El 1900 la Ciutat Vella disposava de 2 145 edificis mentre que l‟Eixample ja en

disposava de 3 751. Amb només tres anys el nombre d‟edificis urbanitzats va

augmentar amb més de 250 edificis.

Durant la Setmana Tràgica que va tenir lloc durant els dies 26 de juliol i 2 d‟agost

del 1909 l‟Eixample es va veure afectat per destruccions, sobretot la seva part

esquerre.

Des de l‟aprovació del pla Cerdà l‟any 1859 s‟han dut a terme altres plans i

intervencions que han modificat, profunditzat o enriquit la urbanització de

l‟Eixample. A continuació es fa referència a les més destacades.

El 1917 va ser aprovat el Plan General de Urbanización de Barcelona de Romeu

Porcel i Falqués. Amb aquest pla es van enllaçar els nuclis i les viles tradicionals

del pla barcelonès amb l‟Eixample, es van introduir diagonals i eixos secundaris,

es va formular el Passeig de Ronda (avui anomenat Primer Cinturó) i finalment es

proposava la unió entre la Plaça Lesseps i el Passeig Sant Joan per mitjà de

Gràcia. Aquest pla es va complir sense problemes.

L‟any 1929 es va celebrar a Barcelona l‟Exposició Internacional que va provocar

un altre impuls en la urbanització de l‟Eixample. Aquest cop es va urbanitzar la

Plaça Espanya i el tram de Gran Via que mancava per completar la connexió

entre elles i es va construir la Diagonal fins el Palau Reial. Cal apuntar que el

17

1923 s‟havia aprovat el projecte de Puig i Cadafalch que instava la millora de la

Plaça Catalunya que es trobava molt endarrerida; aquest projecte, però, no es va

realitzar fins al 1927 a conseqüència de l‟Exposició Internacional.

Cap a l‟any 1932 va ser projectat el Pla Macià per LeCorbusier amb el suport dels

renovadors militants del GATCPAC, és a dir, amb el suport del Grup d‟Arquitectes

i Tècnics Catalans per al Progrés de l‟Arquitectura Contemporània. Aquest pla

implicava convertir la Gran Via de les Corts Catalanes en l‟eix principal de la

ciutat, augmentar les quadrícules fins a 400 metres de costat i es milloraven els

enllaços ferroviàries ja que es volia fer una superxarxa que connectés amb les

zones perifèriques. Per desgràcia aquest pla no es va portar mai a terme perquè

va començar la prou coneguda Guerra Civil. Els homes de la GATCPAC van

haver d‟exiliar-se i un d‟ells va morir al front. Van ser uns anys molt durs els quals

cada un sobrevivia com podia. El veïns de la Gran Via van haver de suportar

persistents bombardeigs. Amb la victòria dels franquistes la ciutat ho va passar

molt malament i la població es va veure molt afectada moralment. Aquells anys la

urbanització de l‟Eixample va ser ínfima.

Els anys que van seguir la Guerra Civil van ser molt durs per molta gent. Durant la

guerra els anarquistes havien requisat les propietats a molts barcelonins. Un cop

els franquistes van assolir el poder, el nou alcalde de Barcelona va retornar als

propietaris els edificis però, com a compensació, aquests no podien pujar el

lloguer dels pisos perquè la gent havia quedat molt empobrida a causa de la

guerra i, si els pujaven el lloguer, famílies senceres podien acabar al carrer.

L‟Ajuntament per intentar compensar als propietaris la prohibició de l‟augment

dels lloguers, l‟any 1947 va aprovar una decret que permetia aixecar un altre pis i

un àtic sobre un edifici ja construït, amb la finalitat que hi haguessin més

habitatges. L‟any 1958 es va aprovar una altre llei que deixava incorporar-hi un

sobreàtic. Amb aquestes reformes l‟Ajuntament va aconseguir calmar als

propietaris i aquests, per la seva banda, van poder obtenir més beneficis llogant la

part superior de l‟edifici. Aquest afegits es van fer de manera esglaonada, és a dir,

que el pis de sobre estava més enretirat que el pis de baix però més avançat que

el que tenien a dalt. Aquest pisos construïts a sobre i sense cap mena de

consideració no estaven inclosos al pla inicial de Cerdà, el qual, volia que els

edificis no fossin gaire alts (d‟uns 16 metres) ja que sinó taparien la llum del sol.

Els pisos afegits tampoc no van seguir l‟estètica de la façana, i van ser construïts

18

amb una qualitat molt més baixa que la resta de l‟edifici. En l‟actualitat es poden

apreciar sense cap marge d‟error aquest afegits en molt edificis de l‟Eixample.10

Finalment en llocs on havien d‟haver edificis normals, l‟Ajuntament també va

deixar que s‟edifiquessin torres com ara la torre de 15 pisos de la Plaça

Urquinaona o la torre de Telefònica.

Un tema que cal destacar és el dels jardins interiors de l‟Eixample: avui en dia

pràcticament totes les plantes baixes dels edificis es troben ocupades per

comerços. En el pla original, en canvi, a l‟interior de les quadrícules hi havia un

jardí interior ple de vegetació. La meva hipòtesis per explicar el canvi que han

patit les plantes baixes és el següent: les he observat i, com ja he remarcat, en la

majoria hi ha comerços. Aquest comerços, segons la meva teoria, tenen el que

hauria de ser part del pati interior adaptat a la botiga. Segurament abans aquests

establiments deurien ser tallers, i deurien necessitar més espai del que posseïen i,

per això, van cobrir part del pati i el van incorporar a la botiga. El resultat es un

Eixample sense pràcticament cap pati interior encara que se n‟han recuperat un

parell com ara els Jardins de la Torre de les aigües, els Jardins de la Carretera

Antiga d‟Horta11 o la placeta de Joan Brossa.12

8. El pla Rovira i Trias13

En aquest apartat es comentarà el pla Rovira i Trias. Aquest pla fou el preferit de

l‟Ajuntament de Barcelona però la imposició del pla Cerdà per part del govern de

Madrid va fer impossible la seva realització.

El Pla Rovira i Trias va ser fet pel senyor Antoni Rovira i Trias el qual era

arquitecte i venia d‟una família de llarga tradició en questa professió. Fou

arquitecte municipal de Barcelona.

La forma del pla Rovira i Trias era radial. En el Pla Rovira sortien des del límit de

la Ciutat Vella, just per sobre de la Rambla, des d‟una gran plaça que uniria les

dues urbanitzacions, sis avingudes que connectaven els pobles perifèrics a la

10 Veure annex III p.44-46 11 http://issuu.com/anycerda/docs/els_patis_d_illa 27/12/2011

12 Veure Annex III p.47,48 13 Veure annex I p.33

19

ciutat. Aquest pobles eren Sarrià, Sants, Gràcia, Sant Andreu, Sant Martí i Horta.

Els espais originats entre aquestes vies formaven barris mitjançat la posició

estratègica de places. Aquest eixample estava envoltat de línies de ferrocarril que

es connectaven amb les tres línies que ja existien. Es volia crear un nou carrer

que arribés fins a la catedral i per fer-ho possible les construccions de la part

septentrional havien de ser enderrocades i substituïdes per nous edificis més

moderns que els anteriors. Un altre objectiu era engrandir el port terra endins cap

a les hortes de Sant Bertran.

Aquest Pla encaixa amb molts dels plans que es feien a Europa en aquells

moments (un bon exemple pot ser el de Ring a Viena l‟any 185714). El seu objectiu

era que hi hagués una gran connectivitat entre les diferents zones de la ciutat i

intentar establir una jerarquia entre les diferents zones. Rovira organitzava la

ciutat de tal manera que els edificis representatius tinguessin una localització

important dins del mapa i establia uns límits clars. Es a dir que la ciutat

s‟organitzava una mica jeràrquicament. Aquest pla afavoria que l‟eixample creixés

de manera natural sense restriccions.

De tots els plans presentats i malgrat el poc temps que van tenir els concursants

per preparar-lo el Pla Rovira i Trias era el que s‟adaptava al màxim a les

condicions imposades per l‟Ajuntament.

9. Els carrers de l’Eixample15

Durant la primera etapa de l‟execució del pla Cerdà l‟any 1864 es van haver de

decidir els noms dels nous carrers. L‟ajuntament va encarregar al escriptor Víctor

Balaguer, un reconegut escriptor, polític i periodista de la Renaixença, decidir els

noms dels carrers de l‟Eixample. Aquesta etapa va coincidir amb l‟esperit romàntic

i nacionalista de la Renaixença.

14 Veure plànol annex I p.34 15 -L.Roig, Josep. Historia de Barcelona desde su fundación al siglo XXI. Ediciones Primera Plana S.A. Grupo Zeta (és uan edició del Periódico de Catalunya) (1995): p.122-123 -Rosell, Josep. 4t ESO Llengua catalana i literatura, Nou Estímul. Editorial Barcanova, SA. (2008): p.226 http://www.extramuros.es/verDetalle.php?id=E11-00578 15/02/2011

20

La Renaixença es tracta d‟un moviment literari i cultural que es va iniciar el segle

XIX. L‟objectiu principal d‟aquest moviment era recuperar el català com a llengua

de cultura i de conreu literari. El moviment de la Renaixença va elaborar un

programa cultural amb uns objectius molt definits entre els que cal destacar els

següents: promoure l‟activitat literària per recuperar l‟ús del català, crear una

literatura pròpia tot acostant-la als moviments literaris europeus, crear institucions

catalanistes i per últim, i per aquest treball més important, fomentar el

coneixement de la història pròpia i rescatar-la de l‟oblit dels segles passats tot

recordant el passat medieval i la gran tradició cultural.

Víctor Balaguer va decidir els noms dels carrers de l‟Eixample a partir d‟aquest

últim objectiu perquè com podem apreciar tots els noms fan referència al passat

gloriós de Catalunya i a personatges il·lustres que havien enriquit la cultura

catalana. Així Balaguer va assignar als carrers paral·lels al mar noms de

institucions i territoris relacionats amb el passat medieval de la Corona catalana-

aragonesa com ara la Gran Via de les Corts Catalanes i el carrers de Consell de

Cent, València, Aragó, Provença o Mallorca. Els carrers perpendiculars als

anteriors van ser batejats amb noms de personatges il·lustres de la política, les

arts o les lletres com ara els carrers Balmes, Muntaner o Roger de Llúria.

10. Comparació entre els dos plans16

En aquest apartat es compararà el pla Cerdà, l‟actual pla de l‟eixample, com era

inicialment, i el pla Rovira guanyador del concurs proposat per l‟Ajuntament de

Barcelona.

La procedència dels dos autors dels plans ja és diferent: Rovira era arquitecte de

l‟Ajuntament de Barcelona i, per tant, més apreciat pels ciutadans. L‟altre, en

Cerdà, era enginyer militar, mal vist per molts barcelonins pel fet de ser de

l‟exèrcit espanyol.

Cerdà a diferència de tots els concursants del concurs que va realitzar

l‟Ajuntament va gaudir de cinc anys per preparar el pla mentre que els altres,

entre ells l‟Antoni Rovira, només van ser avisats tres mesos i mig abans de la data

de presentació (el 12 de setembre del 1859). 16 http://www.adn.es/local/barcelona/20100308/NWS-0163-LEixample-pacifica.html 5/01/2011

21

Cerdà prèviament havia fet un reconeixement basat en enquestes i entrevistes

sobre les condicions de vida dels barcelonins. Rovira no ho va fer, però no sabem

si va ser per falta de temps o que ja ho coneixia o que simplement no hi estava

interessat.

Els dos plans tenen estructures diferents pensades per fer créixer la ciutat de

maneres distintes.

Cerdà tenia pensat que el seu Eixample fos il·limitat, és a dir que en el cas que

faltés vivenda es pogués construir més mansanes i d‟aquesta manera augmentar

la ciutat. El pla Rovira tenia intenció de deixar que la ciutat tingués una evolució

natural seguint l‟estructura de les avingudes que ell havia dissenyat. El pla d‟en

Cerdà és completament geomètric i matemàtic amb les mansanes igual de mida.

A diferència el pla Rovira mostra una forma no tan rígida ni tan, en podem dir,

militar sinó que, tot i tenir una certa geometria, les mansanes no segueixen un

ordre regular, sinó que hi ha mansanes petites, altres de grans, allargassades... El

pla Rovira no té els famosos xamfrans que han fet particular el projecte d‟en

Cerdà. En el pla Rovira les cantonades acaben amb un angle de 90 graus. El pla

Cerdà també estava pensat que, en cas que hi hagués una rebel·lió interna, es

pogués reprimir amb més facilitat per l‟estructura dels carrers.

Els carrers d‟en Cerdà són tots iguals per evitar les diferències entre les classes

socials. Per aquest motiu dins el seu pla no hi ha barris. Però, si ens hi fixem,

nosaltres alhora d‟indicar un lloc de l‟Eixample acostumem a dir si és a dalt o a

baix de la Diagonal, a dreta o esquerre de l‟Eixample... Es a dir que encara que

Cerdà volgués impedir que hi haguessin diferències, els ciutadans ja ens hem

encarregat de diferenciar les parts “bones” i les no tan bones. A diferència de

Cerdà, Rovira sí que donava més importància a uns carrers que altres, els carrers

segueixen una jerarquia. En els carrers més importants Rovira hi va localitzar

centres destacats per realçar-los. Entre les avingudes, les quals més endavant

nombraré, Rovira hi va crear els barris, els quals s‟organitzaven al voltant de

places. El pla Cerdà es un pla on hi manquen les places ja que només en

destaquen quatre: Plaça Catalunya, Plaça de les Glòries Catalanes, Plaça

Universitat i Plaça Urquinaona.

El pla Rovira tenia sis avingudes centrals, que anaven des d‟una plaça que tenia

pensat construir al final de la Ciutat Vella, i que enllaçaven amb les ciutats dels

22

voltants de Barcelona, és a dir amb Sarrià, Gràcia, Sants, Sant Andreu, Sant Martí

i Horta. Aquesta estructura tenia una forma radial que es diferencia molt de les

quadrícules pràcticament iguals de Cerdà. El pla Cerdà tenia una manca, ja que el

seu pla principal no deixava clar com es podien unir els pobles dels voltants amb

la Barcelona creixent, a diferència de Rovira que des del principi integrava d‟una

manera senzilla aquests pobles. Per solucionar aquesta manca del pla Cerdà a

mesura que es va anar construint, diferents arquitectes van haver d‟anar

solucionant aquests problemes d‟unió. Pel que es pot veure, quan Rovira va fer la

plaça central al costat de la Ciutat Vella no volia que la Barcelona antiga fos

deixada de banda sinó que la volia integrar en tot el conjunt de la ciutat; en el Pla

Cerdà pot semblar que el que volia era construir una ciutat nova, moderna i

completament diferent a la Barcelona que hi havia hagut des d‟aleshores ja que,

encara que no es va assolir, Cerdà volia que la Plaça de les Glòries Catalanes fos

el centre. Amb aquest pensament és podria interpretar que volia que tota activitat

estigués en la seva nova ciutat i deixar una mica de banda la Ciutat Vella.

Rovira tenia pensat enllaçar la Catedral amb l‟eixamplament, per això havia de

destruir alguns edificis i construir-ne de nous. També tenia pensat ampliar el port.

És a dir, que a part de construir l‟Eixample, Rovira també volia retocar la Ciutat

Vella, demostrant una altra vegada que volia fusionar les dues ciutats. Cerdà però

no va tocar res de l‟antiga Barcelona.

En el pla Cerdà la vegetació és un element clau. En el Pla Rovira no tenim

constància del tipus de vegetació que volia plantar a la ciutat. Això es pot deure a

que Rovira no ho trobava important o que en el poc temps que va tenir per fer el

projecte no tingués temps d‟incorporar-ho.

10.1 Quin dels dos plans hagués sigut millor pel creixement de Barcelona?

Encara que el pla Cerdà fou molt criticat, avui en dia s‟adequa perfectament a les

necessitats dels ciutadans. Tot i així ens hem de plantejar si el seu rival, el pla

aprovat per l‟Ajuntament de Barcelona, el podria superar, abastant igual o millor

les necessitats dels barcelonins.

El tràfic a l‟Eixample avui en dia és molt dens i ferragós. El carrer amb més

vehicles diaris és Aragó amb 79 000 vehicles, seguit de Gran Via amb 58 000

vehicles, Urgell amb 50 800 i amb més diferència Balmes amb 38 000, Entença

23

amb 32000 i València i Aribau amb 27 500 i 20 300.17 Tants cotxes diaris es deu a

que, sobretot pel matí i el vespre, hi ha molt moviment d‟entrada i sortida de la

ciutat. Crec que aquest fet milloraria si hagués el pla Rovira perquè té sis grans

avingudes que podrien repartir millor el flux del tràfic d‟entrada i sortida de la

ciutat. Pel que fa al repartiment del tràfic crec que Rovira ho soluciona millor

adaptant al pla moltes places perquè els cotxes puguin canviar la seva direcció.

El pla Cerdà ha tingut petites reformes al llarg de la seva construcció. La més

destacada va ser la dels enllaços amb els pobles dels voltants. Rovira això ho

tenia solucionat encara que no sabem si la construcció del seu pla hagués

comportat altres problemes.

En canvi el tema de les vivendes en Cerdà el tenia molt més clar. Mirant el seu pla

podem comprovar que estava destinat a un nombre molt més gran de ciutadans

que el d‟en Rovira ja que aquest té moltes parcel·les grans però amb menys

vivendes i per tant hi podien viure menys ciutadans. Si s‟hagués aprovat el pla

Rovira en aquest aspecte s‟haguessin hagut de portar a terme reformes. Amb el

pla Rovira com que les parcel·les eren més grans.18 la ciutat s‟hagués vist

obligada a créixer molt ràpidament. Aquí tenim dues solucions: o bé s‟hagués

hagut de foradar la muntanya de Collserola i continuar a l‟altre banda o bé

construir a la muntanya fent malbé el bosc. L‟elecció que s‟hagués portat a terme

mai la sabrem.

L‟estructura de les vivendes en el pla Rovira no està comentada. En el pla Cerdà

els pisos tenen una gran lluminositat que permeten unes bones condicions de

vida.

Pel que fa a la vegetació en el pla Rovira no en fa referència però en el pla Cerdà

aquest punt és molt important. A la llarga, com ja s‟ha explicat, tota la vegetació

que Cerdà havia planejat plantar no es va realitzar . Però això fa pensar que si el

pla inicial s‟hagués portat a terme Barcelona hagués sigut com una ciutat-jardí

impossible de mantenir, ja que necessitaria unes grans quantitats d‟aigua que avui

en dia són imprescindibles per l‟ús diari dels ciutadans. A més cal tenir en compte

que el clima mediterrani de Barcelona passa èpoques de sequera en les quals fins

17 http://www.adn.es/local/barcelona/20100308/NWS-0163-LEixample-pacifica.html 12/02/2011

18 Veure plànol annex I p.33

24

i tot l‟aigua de boca escasseja i que seria impensable fer-la servir per mantenir

vius els pulmons verds que proposava Cerdà per millorar l‟oxigen de la ciutat.

En principi podem dir que, en termes generals, el pla Rovira podria ser millor que

el pla Cerdà per la ciutat, sobretot per minimitzar el tràfic, per integrar la Ciutat

Vella i els pobles perifèrics. Però, tot i així, el pla Cerdà ha sabut adaptar-se

satisfactòriament als canvis de plantejament que ha sofert i no sabem com el pla

Rovira s‟hagués adaptat als esdeveniments de cada època. Per això podem

afirmar que en principi el pla Rovira hagués sigut molt favorable per la ciutat però

que el pla Cerdà al ser mol elàstic també ha complert amb les expectatives.

25

11. Conclusió

La majoria de les ciutats durant el segle XIX van patir transformacions i

eixamplaments per adaptar-se a les necessitats dels seus ciutadans. Estem

parlant de ciutats com París, Londres, Viena o Barcelona.

A causa de la Guerra de Successió la vida era molt dificultosa i els habitants de

Barcelona vivien en una situació molt precària. Per culpa de les desavinences

entre l‟Ajuntament de Barcelona i el govern de Madrid, l‟eixamplament de la ciutat

va ser molt dificultós i finalment imposat des de Madrid. Però, afortunadament,

després de les tensions polítiques, les desavinences i la imposició, l‟actual

Eixample és un barri cèntric on els barcelonins poden desenvolupar les seves

activitats sense cap problema.

Les qüestions que em plantejava al començament del treball les he pogut

respondre amb més o menys mesura. En l‟apartat “la necessitat de l‟expansió de

la ciutat” he pogut considerar àmpliament la urgència que hi havia alhora de voler

tirar a terra les muralles amb la finalitat d‟eixamplar la ciutat. He esbrinat de quina

manera es va “escollir” el pla Cerdà i he conegut totes les disputes i els intents

frustrats de l‟Ajuntament de Barcelona perquè no es realitzés aquest pla. Gràcies

a les classes de català que he rebut durant aquests anys, he comprès molt bé

l‟elecció dels noms del carrers en funció de la Renaixença, la corrent cultural que

bullia en aquell moment per tot el territori català.

Després de comparar el pla Cerdà i el pla Rovira volia arribar a una conclusió,

treta a partir de la informació de les fonts consultades i de la meva pròpia

experiència com a ciutadana, sobre quin dels dos plans podria ser millor pels

barcelonins. Pel que fa a aquesta pregunta, no he arribat a una resolució

clarament definida ja que, com que el pla Rovira mai es va portar a terme, m‟he

hagut de basar en suposicions i idees que tenia jo, de com podria arribar a ser

aquest pla portat a la pràctica. El que també va dificultar la realització d‟aquest

apartat va ser que, com que el pla Rovira es va realitzar a corre-cuita, la

informació és molt escassa i pràcticament només es pot consultar el plànol. Això

va provocar que hagués d‟interpretar-lo segons els meus criteris i hagués de

suposar quina podria ser la voluntat de l‟arquitecte. Després de totes les

interpretacions que he realitzat, he arribat a la conclusió personal que encara que

avui en dia el pla Cerdà cobreix les necessitats dels ciutadans sense cap dificultat,

26

el pla Rovira hagués pogut ser millor perquè aquest integrava en l‟eixamplament

de la ciutat la part antiga de Barcelona i, a més a més, perquè les sis gran

avingudes podrien minimitzar el trànsit que hi ha cada dia pels carrers de

l‟Eixample. Després de realitzar el meu treball penso que aquesta teoria és vàlida

però evidentment no tenim cap mitjà per verificar-la ja que el pla Rovira no es va

dur a terme i no sabem quines modificacions hagués pogut patir durant la seva

execució.

Buscant informació a Internet vaig aconseguir obtenir unes fotografies

magnífiques de l‟Eixample en construcció. Havent accedit a aquestes fotografies i

tenint l‟Eixample a prop de casa, se‟m va ocórrer crear el meu propi reportatge

fotogràfic, concentrant-me sobretot en aconseguir fotografiar els mateixos indrets

que reprodueixen aquelles fotografies antigues per veure la seva evolució al llarg

del temps. Altres fotografies les vaig realitzar per il·lustrar aspectes que he

comentat al llarg del treball i per aconseguir així que les explicacions fossin més

aclaridores. D‟aquesta manera complementava el treball bibliogràfic amb un

treball que es podria dir de “camp”.

Respecte a la metodologia que he utilitzat, crec que ha sigut l‟encertada ja que,

encara que al començament vaig pensar que no trobaria informació, el cas és que

va ser tot el contrari. N‟hi havia tanta que em vaig sentir desbordada. Moltes hores

de lectura em van permetre classificar la informació separant i recollint la que em

calia i era adient pel meu treball.

Finalment m‟agradaria fer un petit comentari: un fet que em va cridar l‟atenció

quan consultava les fonts d‟informació va ser, el fet que més d‟un autor defensés

d‟una manera molt aferrissada la figura d‟en Cerdà en front de les que eren

contràries a ell, com ho van ser la majoria dels ciutadans de Barcelona. En el meu

treball he intentat parlar sobre en Cerdà i el seu pla de la manera més objectiva

possible.

27

12. Fonts d’informació

12.1. Bibliografia

- Diputació de Barcelona. Cerdà i la Barcelona del futur, realitat versus projecte.

Centre de cultura contemporània de Barcelona. Diputació de Barcelona. 2009.

- Direcció de Comunicació de la Diputació de Barcelona (ed.). La política pràctica

de Cerdà i la Diputació de Barcelona. Diputació de Barcelona. 2009. Primera

edició.

- Laboratori d‟urbanisme. Treball sobre Cerdà i el seu Eixample. Ajuntament de

Barcelona Regidoria d‟Edicions i Publicacions i Secretaría General Técnica Centro

de Publicaciones MOPT. 2008.

- L.Roig, Josep. Historia de Barcelona, desde su fundación al siglo XXI. Ediciones

Primera Plana S.A. Grupo Zeta. 1995. (és una edició del Periódico de Catalunya).

- Rosell, Josep. 4t Eso Llengua catalana i literatura Nou Estímul. Editorial

Barcanova, SA. 2008. segona edició (maig de 2009).

- Sobrequés, Jaume. Història de Barcelona. Volum 6; La Ciutat Industrial (1833-

1897). Edició de l‟Ajuntament de Barcelona i Enciclopèdia Catalana S.A.1995.

Primera edició.

- Permanyer, Lluís. L’Eixample:150 anys d’història. Viena Edicions. 2008. primera

edició.

12.2. Webs

- http://www.histocat.cat/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART00532 15/04/2011

- http://ca.wikipedia.org/wiki/Guerra_de_Successi%C3%B3_Espanyola 15/04/2011

- http://www.tv3.cat/historiesdecatalunya/cronologia/cron103448394.htm 15/04/2011

- http://ca.wikipedia.org/wiki/Tractat_d'Utrecht 15/04/2011

- http://www.tv3.cat/historiesdecatalunya/documents/doc105964835.htm 13/11/2010

- http://issuu.com/anycerda/docs/els_patis_d_illa 27/12/2011

- http://www.adn.es/local/barcelona/20100308/NWS-0163-LEixample-pacifica.html

5/01/2011 i 12/02/2011

- http://www.extramuros.es/verDetalle.php?id=E11-00578 15/02/2011

- http://ca.wikipedia.org/wiki/Ildefons_Cerd%C3%A0_i_Sunyer 29/11/2010

- http://manualcolor.com/index.php?ir=archivo 7/03/2011

28

13. Annex I

13.1. Biografia d’Ildefons Cerdà19

Ildefons Cerdà i Sunyer va néixer el 1815 en el mas Cerdà de Centelles propietat

de la família des del segle XIV. Va ser el quart fill de sis germans. La família

Cerdà era liberal i estava molt arrelada al comerç americà encara que tinguessin

antecedents rurals.

El seu pare volia que seguís la carrera eclesiàstica, per això li va fer estudiar llatí i

filosofia al seminari de Vic. Cerdà no volia seguir la carrera que l‟imposava el seu

pare i es va revelar contra ell per canviar la seva orientació professional. El 1831

es va traslladar a Barcelona i va estudiar matemàtiques, nàutica, arquitectura i

dibuix a l‟Escola de la Llotja. No va aconseguir el títol d‟arquitecte i el 1835 es

tornà a traslladar, aquest cop a Madrid, i va estudiar a l‟Escola d‟Enginyers de

Camins i, aquell mateix any, es va allistar a la Milícia Nacional, ciutadans armats

que defensen la Constitució. El 1841 després de moltes penúries econòmiques

perquè la seva família no l‟ajudava, va obtenir el títol d‟enginyer de camins, canals

i ports. Aquell mateix any l‟Ajuntament de Barcelona convoca el concurs ¿qué

ventajas reportaría a Barcelona y especialmente su industria, la demolición de las

murallas que circuyen la ciudad?

El 20 de juny del 1848 es va casar amb la pintora Magdalena Clotilde Bosch i

Calmell, filla d‟un banquer. Van tenir quatre fills. La relació de la parella no va

funcionar bé ja que, per exemple, la filla menor no era filla d‟en Cerdà encara que

ell la va reconèixer com a pròpia. El 1862 es van separar.

El 1849 l‟economista Laureà Figuerola va publicar Estadística de Barcelona.

Cerdà va ser influït pel seu estudi sobre les condicions de la classe obrera de la

ciutat i això li va fer prendre la decisió de dedicar-se a l‟urbanisme. L‟any 1851 va

ser elegit diputat a les Corts de Madrid pel Parit Progressista i al mateix temps

comença a treballar en la construcció del ferrocarril Barcelona-Granollers. Al cap

de tres anys rep l‟encàrrec de dibuixar el plànol dels voltants de l‟Eixample que li

servirà de base pel seu pla per l‟Eixample. Aquest mateix any una epidèmia de

19 http://ca.wikipedia.org/wiki/Ildefons_Cerd%C3%A0_i_Sunyer 29/11/2010 -Direcció de Comunicació de la diputació de Barcelona. La política pràctica de Cerdà i la Diputació de Barcelona. Edicions de la Diputació de Barcelona (2009): fullet

29

còlera mata a 10 000 barcelonins i comença l‟enderroc de les muralles. Cerdà va

esdevenir comandant de la Milícia Nacional i el 1854 va ingressar com a regidor

de l‟Ajuntament de Barcelona pel Partit Progressista i, va retornar la bandera que

havia sigut treta als manifestants obrers en vaga, el que li va provocar que l‟any

següent l‟empresonessin a la torre de la Ciutadella. Aquell any també redacta

l‟estadística urbana aplicada a l‟estudi de la classe obrera treballadora. El 1857

veu la gran reforma d‟Haussmann a París i l‟influeix alhora d‟acabar d‟enllestir el

seu pla per l‟Eixample. El 7 de juny del 1859 el Ministeri de Foment aprova el pla

Cerdà. Tot hi això l‟Ajuntament de Barcelona celebra el concurs per un pla per

l‟Eixample el 12 de setembre del mateix any i s‟exposa el pla Cerdà entre els

altres projectes però no en surt victoriós. Però tot i la derrota el 30 de maig del

1860 s‟aprova el pla per una Reial Ordre. El 1863 es una etapa on es concreta el

pla de Cerdà. Al cap de quatre anys publica el seu llibre: Teoría general de la

urbanización y aplicación de sus principios y doctrinas a la reforma i ensanche de

Barcelona. Al cap d‟uns quants anys, el 1871, surt elegit diputat provincial pel

Partit Republicà del districte de Centelles i s‟inicia la construcció accelerada de

l‟Eixample. Al cap de dos anys esdevé president en funcions de la Diputació de

Barcelona. Abans de morir malat i mig arruïnat perquè el govern li devia diners per

feines realitzades es trasllada al balneari de Caldes de Basaya on va morir el 21

d‟agost del 1876 a l‟edat de 66 anys. Avui en dia les seves despulles es troben en

el Cementiri Nou de Barcelona.

30

13.2. Fotos de personatges relacionats en la construcció de l’Eixample

13.2.1. Ildefons Cerdà

13.2.2. Antoni Rovira i Trias

31

13.2.3. Alcalde Rius i Taulet

13.2.4. Víctor Balaguer

32

13.3 Plànols importants

13.3.1. Plànol del Pla Cerdà

33

13.3.2. Plànol del pla Rovira

34

13.3.3. Plànol de Ring a Viena

35

14. Annex II: Fotos de la construcció de l’Eixample entre 1910 i 193020

14.1. Carrer Aragó

14.2. Les Rambles de Barcelona

20 http://manualcolor.com/index.php?ir=archivo 15/04/2011

36

14.3. La Diagonal

37

14.4. Plaça Catalunya

38

14.5. Font plaça Catalunya

39

14.6. Cruïlla Balmes-Pelayo

14.7. Mercat de Sant Antoni

40

15. Annex III: Fotografies de l’Eixample en l’actualitat

En aquest apartat presento un recull de fotografies de l‟Eixample fetes per mi. Algunes de les quals són dels mateixos indrets que les del apartat anterior.

15.1. Carrer Aragó

15.2. Les Rambles de Barcelona

41

15.3. La Diagonal

15.4. Plaça Catalunya

42

15.5. Font de la Plaça Catalunya

43

15.6 Cruïlla Balmes-Pelayo

44

15.7.Afegitons

45

46

47

15.8. Patis interiors

15.8.1. No recuperat (carrer València amb Entença)

15.8.2. Recuperat (Placeta de Joan Brossa)

48

15.8.3. Entrada pati interior

49

16. Resum del contingut del treball

Per culpa de la Guerra de Successió Barcelona es trobava ocupada per tropes

castellanes que la controlaven. A causa de la industrialització i la migració del

camp a la ciutat la demografia havia augmentat considerablement i com que no es

deixaven enderrocar ni construir fora de les muralles els barcelonins no tenien lloc

i vivien en un estat molt precari i sense cap tipus de higiene. Per arreglar la

situació l‟Ajuntament de Barcelona va tirar a baix les muralles amb el

consentiment a posteriori de Madrid. Barcelona per construir l‟Eixample volia

portar a terme el pla Rovira però el Govern Central de Madrid va imposar el pla

Cerdà. El pla Cerdà és del tot geomètric i els carrers no tenen cap jerarquia. Les

mansanes són totes semblants i tenen els famosos xamfrans. Està pensat perquè

sigui molt higiènic i, en principi, hi havia d‟haver una gran vegetació, principalment

als patis interiors. L‟Eixample es va finançar gràcies a les persones riques que hi

van veure un benefici a llarg termini, la tornada dels indians de ultramar que hi van

posar diners i l‟Ajuntament de Barcelona. Gràcies a l‟exposició Universal del 1888

i la Internacional del 1927 la construcció de l‟Eixample va avançar força. Per

desgràcia amb la Guerra Civil tot es va parar, la construcció en aquest període va

ser ínfim. Durant la postguerra es va prohibir pujar el lloguer dels pisos ja que la

gent havia quedat molt empobrida. Per calmar als propietaris es va deixar

construir a dalt dels edificis pisos (afegitons) més enretirats. Aquests eren de molt

més baixa qualitat que la resta del edifici. El pla Rovira tenia una forma radial de

sis avingudes que sortien d‟una plaça prop de la Ciutat Vella. A diferència del pla

Cerdà tenia barris i hi havia una jerarquització dels carrers. Volia modificar la

Ciutat Vella i la volia incloure dins la nova ciutat. En canvi el pla Cerdà sembla que

vulgui deixar de banda la Barcelona antiga. El pla Rovira no inclou res sobre la

vegetació i la lluminositat, en canvi en Cerdà, en això, hi posa un especial èmfasi.

La conclusió del treball és que el pla Rovira hagués pogut ser millor que el pla

Cerdà perquè el gran flux de vehicles que hi ha hagués pogut ser reduït gràcies a

les grans avingudes i perquè introduïa la ciutat antiga. Però el cas és que mai ho

sabrem del cert i la veritat és que el pla Cerdà cobreix de manera satisfactòria les

necessitats dels ciutadans. Els noms del carrers es van escollir durant la

Renaixença. Els carrers tenen noms de territoris de la Corona catalano-

aragonesa, d‟institucions catalanes i personatges importants per la cultura, la

llengua o la política catalana.