Miquel Àngel: Volta de la Capella Sixtina i Judici Final

Fitxa tècnica

Títol: Volta de la Capella Sixtina i Judici Final.

Autor: Autor: Miquel Àngel (Caprese, 1475 – Roma, 1564).

Cronologia : 1508-1512 / 1536 -1541.

Tècnica: pintura al fresc.Dimensions: 13 x36 m

(volta); 13 x 12 m (absis).Estil: renaixentista.Tema: bíblic.Localització: Capella Sixtina

del Vaticà (Ciutat del Vaticà).

Obres del mateix autor:

Sagrada Família o Tondo Doni (1503-1504).

Batalla de Cascina (1504) (dibuix previ)

Biografia de l’autor

Pintor, escultor, arquitecte i dibuixant, Miquel Àngel, va ser un dels creadors més destacats del Renaixement. El geni italià va passar la infantessa i la joventut relacionat amb el selecte ambient aristocràtic de la família Mèdici, a Florència. Durant aquests anys, l’artista es va formar en l’ofici de pintor al taller de Domenico Ghirlandaio, on va aprendre la tècnica del fresc, i va desenvolupar una gran capacitat pel dibuix. A més, va poder estudiar les escultures de l’antiguitat

reunides al jardí de San Marco, propietat dels Mèdici, els quals el van acollir i el van posar en relació amb els cercles humanistes més importants del moment. Després de la mort de Lorenzo de Mèdici l’any 1492, la situació política a Florència es va fer més difícil i això el va portar a traslladar-se a Bolonya i posteriorment a Roma, on realitzà la Pietat, obra mestra dels seus primers anys.

Ghirlandaio: Giovanna Tornabuoni

De tornada a Florència el 1505, Miquel Àngel executà diverses obres importants, entre el quals el David, fins que el papa Juli II li encarregà la realització de la seva tomba, de la qual només va fer el Moisés i els Esclaus, i la decoració de la Capella Sixtina (1508–1512) , treball finalitzat amb el Judici Final l’any 1533. El 1546 fou nomenat arquitecte del Vaticà i construí la cúpula de la basílica.

Descripció formal

L’enorme espai en planta va ser dividit al sostre de la volta per mitjà de deu arcs faixons pintats, en nou sectors transversals, que, al seu torn, se subdivideixen en tres registres per la intersecció de falses columnes. Miquel Àngel va disposar totes les figures sobre aquesta arquitectura pintada, a la qual va incorporar, en algunes escenes dels requadres centrals, fons paisatgístics senzills. A les altres escenes, així com també al gran fresc del Judici Final, el geni italià situa els personatges sobre fons monocromàtics, sense cap referència arquitectònica ni paisatgística clara. No obstant això, l’artista supleix aquesta manca voluntària de perspectiva gràcies a la perfecta representació de l’anatomia i el volum del cos humà. Els personatges apareixen robusts i musculats. Miquel Àngel incorpora així l’esperit de les obres de l’antiguitat clàssica i mostra, també la seva important faceta com a escultor.

Un altre bon exemple d’aquesta combinació de volum, dinamisme i expressivitat és La creació d’Adam, el fresc més famós de tot el conjunt, en el qual aconsegueix transmetre d’una manera increïble la transcendència d’un dels moments més importants de la tradició judeocristiana.Aquesta tècnica té el punt culminant en els més de 400 personatges representats en el Judici Final. Les figures que componen l’escena emergeixen d’un cel blavenc en el qual suren amb una seguretat i una energia extraordinàries. Els diferents personatges estan situats en diversos plans, pintats mitjançant escorços accentuats que anticipen el Manierisme i el barroc i que creen una sensació extraordinària de moviment i reforcen la tensió i el dramatisme de l’escena. Hi ajuda també l’expressivitat impressionant dels rostres (terribilità) sobretot el de Crist.

Pel que fa al color, destaquen el violeta i el verd (colors litúrgics) a la volta, i els ocres en les encarnacions dels cossos nus del Judici Final. A instàncies de la Congregació del Concili de Trento, el papa Pau IV va ordenar retocar l’obra i cobrir en part la nuesa dels personatges, l’any 1564. Tan dubtós honor li correspondrà a Daniel da Volterra, què serà conegut com Il Braghettone. A la darreria del segle XX es van restaurar les pintures. Una vegada restaurats els frescos, la volta i el Judici Final ofereixen un cromatisme fort i lluminós, d’acord amb la visió original del conjunt al segle XVI.

Temàtica

Per a la decoració de la volta de la Capella Sixtina, l’artista florentí va idear un extens i complet programa iconogràfic bíblic dividit en tres registres. Al primer registre, arrencant des de les parets, sorgeixen a ambdós costats les llunetes de les finestres, en les quals es representen els avantpassats de Crist.

En un segon nivell, a ambdós costats, es representen personatges que van anunciar l’arribada del Messies: set profetes, que apareixen a l’Antic Testament, i cinc sibil·les, sacerdotesses de tradició grega, equivalents paganes dels profetes.

Flanquejant aquestes escenes apareixen, a ambdós costats, cinc parelles de nus masculins (ignudis) que sostenen deu medallons amb una representació de l’Antic Testament a cadascun.

Al tercer nivell, situat a la part central, Miquel Àngel distribueix l’espai en nou franges rectangulars, dins de les quals representa passatges del llibre del Gènesi: la separació de la llum i les tenebres, la creació dels astres, la separació de la terra i el aigua, la creació d’Adam, la creació d’Eva, el pecat original i l’expulsió del Paradís, el sacrifici de Noè, el diluvi universal i l’embriaguesa de Noè.

L’impressionant fresc del Judici Final representa l’arribada del dia en què Crist valora el comportament humà, explicat a llibre de l’Apocalipsi de sant Joan. Presideix l’escena la figura de Crist Jutge, amb la mà dreta aixecada amb un gest d’autoritat, i acompanyat de la Mare de Déu. Al voltant de la figura central de Crist Jutge hi ha representada una cort de profetes, apòstols i sants, entre els quals destaquen Sant Pere, a la seva esquerra, amb les claus, i sant Llorenç i sant Bartomeu, aquest darrer representat amb el rostre del pintor, amb el símbols del martiri respectiu: una graella i la pròpia pell, respectivament.

A l’esquerra del Messies hi ha els condemnats, que són llançats a l’infern pels àngels justiciers. A l’infern els espera Caront, personatge de la mitologia grecoromana que amb la seva barca s’encarrega de portar les ànimes impures davant del jutge infernal Minos –a l’angle inferior dret, amb serps al voltant del cos- i avant de Leviatan, el monstre marí que simbolitza el caos, descrit en el llibre de Job. A la dreta, Miquel Àngel hi representa els salvats, que pugen al cel ajudant-se els uns als altres.

Finalment, a les dues llunetes de la part superior, l’artista florentí hi pinta els àngels portadors dels símbols de la Passió de Crist: la columna, la creu, els claus i la corona d’espines.

Models i influències

Per a la creació d’una obra tan magna, Miquel Angel va agafar nombroses referències, tant artístiques com literàries. Segons els especialistes, el mestre italià va recórrer els models de les estàtues clàssiques, així com també als frescos de Luca Signorelli a la catedral d’Orvieto i fins i tot a pintures del Bosch per a l’elaboració de les nombroses figures.

Pel que fa a les referències iconogràfiques, sembla que és segur l’ús de les diverses fons literàries com la Divina Comèdia de Dante, el llibre bíblic d’Ezequiel i l’Apocalipsi de sant Joan, a més d’agafar alguna referència de la mitologia clàssica com el personatge de Caront, el barquer de l’Hades. Respectat pels seus coetanis ja en vida, la influència de Miquel Àngel en l’art occidental ha estat enorme. El seu gran domini en la concepció volumètrica del cos humà, aconseguida gràcies a la realització d’estudis anatòmics rigorosos, ha influenciat grans artistes del Barroc, com Caravaggio i Rubens, i del segle XIX, com Géricault i Delacroix. Luca Signorelli: L’infern (1499-1502)Jean Louis Théodore Géricault: La Balsa de la

Medusa (1818).