LA VIDA DELS ESTELS - dlsi.ua.esjaperez/cursos/ceptc/05-revista-eureka10-nadal2006.pdf · apreciar...

LA VIDA DELS ESTELSBIOLOGIA

DNA, la prova del crim Fàbriques de somnis

ART

Entendre Miró

NA

DA

L 2

006-

2007

número

10revista gratuïta de cultura

Revista editada per Omnis cellula, associació sense ànim de lucre formada per joves investigadors

INFORMÀTICA

fem 1 any!

fa 1 any!

FELICITATS!

5

12

18

22

26

28

32

34

37

40

41

44

Aquest és un número molt especial. En primer lloc, perquè complim un anyet. Un any en què hem hagut de treballar de valent i superar molts entrebancs. Ja se sap que els inicis sempre són durs. Però l’esforç bé ha valgut la pena. Aquí seguim amb més il·lusió que mai. El fet que co-incideixi amb l’època de Nadal fa que

aquest número sigui encara més especial. Per tot plegat, ho volem celebrar amb els nostres lectors i per això us tenim preparat un munt de regals i sorpreses. Per partici-par d’aquesta festa només heu de visitar-nos a www.revistaeureka.com. Esperem celebrar molts més aniversaris nadalencs amb tots vosaltres. Felicitats, eureka!

INFORMÀTICAEl cinema d’animació

Fàbriques de somnis digitals

BIOLOGIALa prova del crim

Seguint la pista del DNA

METEOROLOGIAEl Niño

La dansa del vent i del mar

ESCURACERVELLSPassatemps

Concurs de Nadal

TECNOLOGIAAles per córrer

L’aerodinàmica a la Fórmula 1

ASTRONOMIALa vida dels estelsForns de matèria còsmica

MEDICINADiabetisBuscant una cura

PARTICIPALa secció del lectorConcursos, debats...

FLASH!Volar ras de terraEls trens de levitació magnètica

Héctor Ruiz, director d’eureka

NAVEGAwww.revistaeureka.com

Troba el que busques al web

HISTÒRIAJesús de Natzaret

Quan va néixer?

EXPERIMENTAConstruïm un electroimant!Electromagnetisme bàsic

#10

Atenció: Aquesta revista està feta d’autèntica pols d’estrelles.

ARTMirar l’artEntendre Miró46

La percepció deL movimentCom rebem la sensació de moviment? Les pel·lícules, ja siguin d’actors re-als o d’animació, estan formades per una tira de fotografies o dibuixos que es mostren una rera l’altra a una cer-ta velocitat. Per què no copsem el pas intermedi entre elles? Aquest fet és conseqüència de dos fenòmens rela-tius a la percepció humana: “la per-sistència de la visió”, segons la qual l’ull humà reté les imatges durant una petita fracció de temps (0,1 segons), i el “fenomen phi”, procés pel qual el cervell genera una imatge en movi-ment gradual i continu, sense salts, en-cara que només rebi petits fragments d’aquest, perquè omple els buits entre ells. Per aquest motiu, si mostrem una seqüència d’imatges consecutivament

a un cert ritme, almenys unes 12 imat-ges per segon, aconseguirem produir una sensació de moviment a l’espec-tador. Com major sigui el nombre de fotogrames o dibuixos per segon, més realisme tindran els moviments. Al ci-nema, les pel·lícules es projecten a 24 imatges per segon.

informàtica

L’animació és l’art de crear imatges en movi-ment de personatges que no siguin reals, sinó dibuixats o formats per objectes inanimats. És igual que el cinema, però en comptes d’actors de carn i ossos, s’hi treballa amb personat-ges de dibuixos, plastilina, fang, o qualsevol material. Ara bé, quan ens parlen d’animació, allò primer que ens ve al cap són els dibuixos animats. Des dels primers films fets amb llapis

i paper ha plogut molt, però. Avui dia, la irrup-ció dels ordinadors en la indústria del cinema ha tingut un impacte especialment significatiu en el món de l’animació, la qual ha passat a realitzar les seves pel·lícules íntegrament de forma digital. De fet, en un futur proper, els actors de carn i ossos podrien arribar a ser in-necessaris i els ordinadors es convertirien en les nostres fàbriques de somnis.

Eureka �

ve

ïNs

iNvA

sO

Rs

© D

Re

AM

WO

RK

s

CA

Rs

© P

iXA

R (D

isP

ON

iBLe

eN

Dv

D)

AR

THU

R A

ND

TH

e M

iNiM

Oy

s ©

Ne

W W

OR

LD

La proLiferació de L’animacióAls seus inicis, l’animació es feia de forma manual, dibuixant cada foto-grama d’un en un. Aquest procés arte-sanal, no cal dir-ho, era llarg i tediós. Més endavant, a mesura que creixia la necessitat de realisme, es va començar a donar més importància als elements de postproducció (com el retoc d’om-bres o el tractament de la il·luminació) i es va donar volum a les imatges. Un exemple d’aquest període es pot veu-re a la pel·lícula “Qui va enganyar a Roger Rabbit?” (Touchstone i Amblin Entertainment) on gairebé la meitat dels personatges van ser dibuixats i després inserits als fotogrames.

Ràpidament es va veure que amb l’ajut dels ordinadors es podia fer la mateixa feina de manera molt més fàcil. Així es produí la incursió dels ordinadors en el cinema d’animació, principal-ment utilitzats com a instruments de retoc. Però molt aviat, gràcies a la seva ràpida sofisticació i la millora dels programes, esdevingueren eines in-substituïbles per a la producció d’una pel·lícula. Per exemple, els estudis

Dreamworks apostaren per combinar molt encertadament tècniques d’ani-mació tradicional amb les més mo-dernes produccions digitals. A la seva pel·lícula “El Príncep d’Egipte” van recrear el Mar Roig per ordinador per tal de facilitar el treball dels dibuixants a l’escena en què Moisès fa que les se-ves aigües s’obrin per permetre el pas del seu poble. Un altre clar exemple de la comoditat que proporciona fer servir l’animació digital el trobem a “Simbad”. En aquest film podem apreciar com el calamar gegant que ataca al vaixell està totalment creat per ordinador. La idea era reduir la feinada que suposava recrear el moviment dels tentacles a mà.

Actualment és habitual trobar a la cartellera films creats íntegrament per ordinador. Una bona prova de la qualitat que s’arriba a assolir la po-dem apreciar a pel·lícules com “Ice Age” (Twentieth Century Fox), que ha estat una de les més taquilleres del seu gènere, “Monsters S.A.” (Pixar), “Shrek”(Dreamworks), “Arthur i els Minimoys”, (Europacorp) i un llarg etcètera que tots bé coneixem. Però la primera pel·lícula d’animació creada íntegrament per ordinador va ser la premiada Toy Story, del 1995 (Pixar).

La primera pel·lícula d’animació creada íntegrament per

ordinador va ser Toy Story (Pixar) el 1995.

Dreamworks és una de les companyies que lidera la creació de pel·lícules d’animació

TOy

sTO

Ry

© P

iXA

R (D

isP

ON

iBLe

eN

Dv

D)

© D

Re

AM

WO

RK

s

� Eureka NADA L 2006-2007

Una de les dificultats amb què es troben els dissenyadors 3D és la de fer que el pèl dels animals sembli real. I és que els processos que es fan servir per aconseguir-ho són extremadament complicats.

fer dibuixos amb L’ordinadorLa principal eina de l’animació per ordinador és la creació sintètica per modelatge de geometria. Això que sona tan es-trany no és ni més ni menys que la creació d’objectes 3D a partir de la deformació i combinació de figures geomètriques bàsiques (esferes, cubs, plans...). Aquest mètode de disseny pot ajudar-se d’altres tècniques més o menys sofisticades, i el producte final pot arribar a ser d’un realisme revelador.

Una vegada realitzada i creada una escena 3D, per obtenir el resultat final s’ha de processar la geometria tridimensional.

Aquest pas, conegut com a renderització, aplica als objectes les seves textures, colors, efectes, etc.

El disseny de textures és una part molt important del treball digital. Consisteix en la creació de les imatges que es posa-ran a sobre dels objectes 3D. Aquestes imatges normalment s’obtenen de 3 formes diferents: dibuixant-les a mà, digi-talment o són extretes de fotografies reals. L’èxit d’un film depèn molt de les textures que s’escullin i de la forma en què es col·loquin.

En aquesta sèrie de 6 imat-ges podem seguir, de forma simplificada, el procés de creació que Blue Sky va se-guir per un dels personatges de la pel·lícula Ice Age 2.

Sessió de ball amb actors per enregistrar els seus moviments mitjançant sensors enganxats al cos. Aquests moviments són els que després faran els pingüins que podem veure a la pel·lícula Happy Feet.

HA

PP

y fe

eT

© W

AR

Ne

R B

RO

s. P

iCTU

Re

siC

e A

ge

2 ©

TW

eN

Tie

TH C

eN

TUR

y fO

X

iCe

Ag

e 2

© T

We

NTi

eTH

Ce

NTU

Ry

fOX

Eureka �

Les decisions prèviesAbans de començar a crear una pel-lícula d’animació, ja amb el guió a la mà, cal prendre un munt de decisions que marcaran la identitat de la cinta. Una de les primeres i de les més im-portants és el disseny dels personat-ges i l’ambient. És en aquest moment quan a les empreses es reuneixen els directors creatius i s’exposen les ne-cessitats del film, l’argument, on i com es desenvolupa, i es presenten un munt de propostes per als personat-ges. També és molt important decidir el tipus de dibuixos que s’utilitzaran, especialment pel que fa al seu grau de realisme. I és que ja se sap que s’ha de començar amb bon peu. Si alguna cosa no rutlla des del principi, el resultat fi-nal no serà satisfactori.

Els creatius de Dreamworks dibuixant esborranys per definir els personatge de la pel·lícula Veïns invasors.

Shrek (Dreamworks) és un dels personatges d’animació

més conegut per tots. El realisme dels seus moviments, les textures i la il·luminació són d’un virtuosisme tècnic extraordinari.

ve

ïNs

iNvA

sO

Rs

© D

Re

AM

WO

RK

ss

HR

eK

© D

Re

AM

WO

RK

s (D

isP

ON

iBLe

eN

Dv

D)

eL

es

PAN

TATi

BU

RO

Ne

s ©

DR

eA

MW

OR

Ks

(Dis

PO

NiB

Le e

N D

vD

)

vALiANT © AURUM PRODUCCiONes (DisPONiBLe eN DvD)

� Eureka NADA L 2006-2007

eL futurUn dels desafiaments actuals de l’ani-mació per ordinador és la creació de personatges humans totalment rea-listes. Fins ara, els personatges de la majoria de les pel·lícules d’animació creades per ordinador són animals (Buscant a Nemo, Pixar), fantàstics (Shrek, Dreamworks) o humans irreals (Els increïbles, Pixar). La pel·lícula Final Fantasy: La força interior (Sony Pictures) es considera la primera pel-lícula d’animació per ordinador que ha provat de crear humans que sem-blin totalment reals. Tanmateix, degut a l’enorme complexitat del cos humà, dels seus moviments i, especialment, de les seves expressions facials, la simulació per ordinador d’humans és encara una assignatura pendent en la qual s’està treballant intensament. L’objectiu és, ara per ara, crear pro-grames capaços de generar escenes on humans d’aspecte real portin a terme moviments versemblants, a l’hora que les seves robes i cabells es comportin també de forma realista. Això s’hauria d’aconseguir amb tal precisió que l’es-

pectador no hauria de poder diferenci-ar entre una escena amb actors reals i una de creada digitalment.Assolir aquesta fita podria significar que els actors tradicionals de carn i os-sos ja no serien necessaris i que totes les pel·lícules, no només les de dibui-xos animats, es podrien fer per ordina-dor de forma convencional. Malgrat això, els actors de veritat encara serien necessaris per prestar les seves veus als personatges virtuals, i també per, reco-berts de sensors de moviment, realitzar els gestos que haurien de fer els seus alter egos. A la trilogia d’El Senyor dels Anells, el personatge de Gollum (o Smigol) està creat d’aquesta mane-ra i els seus moviments i expressions resulten increïblement versemblants. Tanmateix, no és un personatge humà. El realisme complet encara és lluny d’aconseguir-se, però òbviament ja co-mença a plantejar aquestes qüestions filosòfiques a la indústria del cinema.

MOISÉS JIMÉNEZ OTEROS enginyer informàtic

fiN

AL f

ANTA

sy: L

A fO

Rç

A iN

TeR

iOR

© s

ON

y P

iCTU

Re

s e

NTe

RTA

iNM

eN

T

LOs

iNC

Re

íBLe

s ©

Dis

Ne

y (D

isP

ON

iBLe

eN

Dv

D)

10 Eureka NADA L 2006-2007

Enginyeria genètica per conèixer el fets

DNA = DNI Cadascú de nosaltres és únic. A nivell genètic això també és així, excepte en el cas dels bessons monozigòtics, que són genèticament idèntics. Tanmateix, els gens no tenen l’última paraula (més aviat tenen la primera) i els factors ambientals fan que els bessons acabin sent també únics, ja abans de néixer. Però deixant de banda l’excepció dels germans idèntics, cadascú de nosaltres

té un DNA únic. Això ho devem fona-mentalment a la invenció del sexe, que permet crear infinites combinacions de DNA barrejant els del pare i la mare. Per això dos germans (no bessons) mai no seran iguals. D’aquesta manera, el nostre DNA constitueix una autèntic document d’identificació personal que anem deixant sense preocupacions per arreu on passem.

Pèls, saliva, Pell descamada... en una simPle Pestanya estem deixant la nostra tarja de visita arreu on anem.

només un 0,1% del nostre genoma ens fa diferents dels

altres humans, Però com que el genoma és molt llarg (3000 milions de caràcters), aquest 0,1% significa moltes

diferències!

Tots sabem que l’anàlisi del DNA és útil per a identificar criminals que han comès l’error de deixar una mostra del seu cos (pell, pèl, saliva, etc.) a l’escena del crim. Ho veiem tan sovint a la sèrie de televisió CSI que cap de nosaltres gosaria perdre ni una pestanya si planegés ro-bar sigilosament un quadre al Louvre. També és ben coneguda la utilitat de l’anàlisi del DNA per a realitzar proves de paternitat, que ens di-uen si un nen és fill o no del seu suposat pare. En general, l’anàlisi del DNA pot determinar re-lacions de consanguinitat entre les persones, atès que els familiars propers compartim molts fragments del nostre DNA, i per tant, ens as-semblem físicament (i psicològica).

BIOLOGIA


En què consisteix la prova d’identificació del DNA? El DNA és el nostre document d’identificació personal, però és més llarg que una enciclo-pèdia. Òbviament, no ens cal llegir-lo tot per determinar a qui pertany. Ens hi passaríem anys. Només cal llegir-ne un o una combina-ció de fragments ben curtets per atribuir-los a un individu concret. Això és especialment senzill quan comptem amb “sospitosos” per comparar les mostres. El sospitós pot ser des d’un possible criminal al qual es vol situar en l’escena del crim, a un presumpte pare al qual es vol identificar com a progenitor d’un infant. Si la comparació entre els fragments de DNA (marcadors genètics) de la mostra de referèn-cia i la mostra “problema” coincideixen, és molt probable (tot i que no evident ni segur al 100%) que el “sospitós” sigui “culpable”.

Abans de poder llegir els petits fragments de DNA, però, i especialment quan la mos-tra és menuda o conté poc DNA (un cabell, una pestanya, etc.) cal amplificar-los. És a dir, cal obtenir moltes còpies d’aquests fragments de DNA per fer possible poste-riorment la seva lectura (seqüenciació). Això s’aconsegueix gràcies a una metodolo-gia que haureu vist fer centenars de vegades als tècnics de laboratori de la sèrie CSI: la Reacció en Cadena de la Polimerasa, ano-menada més habitualment PCR.

Al servei de la criminologiaEl 1986 es va utilitzar per primera ve-gada l’anàlisi de DNA per solucionar un crim: l’assassinat de dues noies a Leicestershire, Anglaterra. Des d’ales-hores, les tècniques emprades pels fo-renses han millorat molt (entre d’altres, s’ha introduït la tècnica d’amplificació del DNA, la PCR, que permet treba-llar amb mostres molt petites). Això ha permès que els anomenats “casos freds”, casos que havien quedat sense solucionar per manca de proves, s’esti-guin tornant a obrir per ser investigats amb les tècniques forenses modernes; alguns d’ells daten dels anys 50 i més

enllà. Amb les noves tècniques fins i tot és possible conèixer el color del cabell d’un sospitós i aviat serà possible esbri-nar les seves característiques facials.

Per tal que dels indicis biològics, petits i fràgils, es pugui extreure DNA cal que els processos de recollida, emmagatze-matge i transport de les mostres siguin extremadament acurats. Si el metge forense no és conscient d’això, les evi-dencies es perdran, es degradaran o es contaminaran, invalidant qualsevol in-vestigació que pugui aportar informa-ció sobre un crim.

AU

sià

s A

CA

RíN

i v

àN

ge

Lis

viL

LAR

Cs

i LA

s v

eg

As

© s

ON

y e

NTe

RTA

iNM

eN

T Te

Lev

isiO

N

Eureka 13

Predir el cognom del criminalInvestigadors del Regne Unit es-tan posant a punt una tècnica que permetrà conèixer el cognom dels propietaris d’una mostra de DNA trobada en l’escena del crim. El cognom, igual que el cromoso-ma Y, s’ha transmès al llarg de la història de pares (no mares) a fills. Per això, un mateix cognom implica un llinatge del cromoso-ma Y comú. La tècnica desenvo-lupada consisteix a comparar els cromosomes Y de diversos homes que duguin el mateix cognom, i determinar-ne les característi-ques que comparteixin tots ells.

D’aquesta manera seria possible identificar unes característiques concretes del cromosoma Y amb un cognom concret. Òbviament, hi ha molts obstacles que dificul-ten l’obtenció d’una relació com aquesta entre genètica i onomàs-tica: les adopcions, les infideli-tats, els canvis de nom, l’ús del mateix cognom per persones no emparentades... De moment, els cognoms més freqüents (com Smith, Jones i Taylor) han estat descartats, de manera que només el 40% dels homes anglesos en-tren dins d’aquest estudi.

DNA antic Les proves de paternitat són relativa-ment freqüents avui en dia; però què passaria si allò que volguéssim saber és si una persona del passat era fa-miliar nostre? És possible saber-ho? El factor limitant serà el DNA antic. Obtenir DNA en bon estat de dos in-dividus vius és relativament fàcil. La cosa es complica, però, quan volem obtenir-lo a partir de mostres antigues, que s’han corromput, com és propi dels cadàvers, al llarg dels anys. I ja no parlem del DNA d’avantpassats prehistòrics! Per això, cal desenvo-lupar tècniques d’extracció i anàlisi d’aquest DNA antic.

El DNA antic sol trobar-se, molt mal-mès, als ossos i dents dels cadàvers, cosa que fa molt complicada la seva extracció. Si tenim sort, potser encara es conserva alguna part tova del cos, que contindrà més DNA i permetrà extreure’l més fàcilment. En general, com més antiga sigui la mostra més improbable serà que hi quedi DNA íntegre, malgrat que, és clar, tot de-pendrà de les condicions en què s’hagi conservat el cos.

MiC

HA

L ZA

CH

AR

ZeW

sK

i


Així doncs, podem obtenir DNA de mostres antigues? Tan antigues com... un dinosaure? Podem clonar els di-nosaures? De moment, aquesta idea plantejada a la pel·lícula de Parc Ju-ràssic resulta del tot impossible. De fet, no comptem amb cap mostra que s’hagi conservat prou bé (durant més de 65 milions d’anys!) com per llegir-hi ni un sol gen de dinosaure. Ja no cal dir com d’improbable és que trobem un genoma de dinosaure sencer.

És possible crear un Parc Juràssic?

l’anàlisi del dna antic de mamut ens

ha Permès saber de quin color eren

aquells animals.

Allò que sí ha estat possible és re-

cuperar i llegir gens de mamut! Concretament, l’investigador català Carles Lalueza-Fox, un reconegut expert mundial en DNA antic, ha aconseguit ex-treure DNA de restes de mamut conservades en el gel de Sibè-ria durant 43.000 anys. Dels fragments obtinguts s’ha pogut

identificar un gen essencial en la pigmentació capil·lar dels mamífers i, gràcies a la seva anàlisi, ara sabem de quin co-lor era el pèl d’aquells enormes animals. Curiosament, els crea-dors de la pel·lícula d’animació Ice Age 2 van encertar a l’hora de dibuixar alguns mamuts amb el pelatge fosc i d’altres amb el pelatge clar o vermellós.

iCe

Ag

e 2

© T

We

NTi

eTH

Ce

NTU

Ry

fOX

Eureka 1�

eO

RA

PTO

R

MiC

RO

PAC

Hy

Ce

PH

ALO

sA

UR

Us

Malgrat la seva utilitat, les proves genè-tiques no s’han de prendre com una evi-dència definitiva. Estan sotmeses a errors i la seva resposta es mesura en termes de probabilitats. És a dir, una prova ge-nètica mai ens assegurarà al 100% que una mostra pertanyi a un individu. I molt menys que ell sigui el criminal!

Compte! No són infal.libles

El Grup d’Identificació Genètica de la Universitat Autò-noma de Barcelona (UAB) va desenvolupar recentment una metodologia bàsica per a l’anàlisi genètica de restes humanes antigues mitjançant DNA mitocondrial i la va aplicar als cossos d’una fossa de la Guerra Civil, situada a Berlangas de Roa (Burgos). Amb això es va aconseguir identificar tres dels cinc cossos trobats a la fossa. La iden-tificació es va realitzar mitjançant la comparació amb el DNA de mostres de familiars de persones desaparegudes a

la zona. Com que el DNA utilitzat en aquestes anàlisis és el mitocondrial, només són vàlids els familiars que com-parteixin la mateixa línia materna. Per exemple, un dels cossos identificats corresponia al fill de l’exalcalde d’Ha-za, i va ser identificat gràcies al DNA de la seva germana. Tanmateix, el suposat cos de l’exalcalde no va poder ser identificat per aquesta tècnica perquè el DNA mitocondrial de la seva filla provenia de la seva esposa i no pas d’ell.

Científics de la UAB identifiquen els cossos trobats a una fossa de la Guerra Civil mitjançant l’anàlisi del DNA mitocondrial

Tenim dos tipus de DNA De DNA, a les nostres cèl·lules, n’hi ha de dos tipus: el nuclear i el mitocondri-al. El nuclear, en termes generals, és el que determina els nostres caràcters i es troba al nucli de la cèl·lula. El DNA mi-tocondrial, per la seva banda, es troba a l’interior dels mitocondris, uns orgànuls cel·lulars que s’encarreguen de produir energia a partir de l’oxigen que respi-rem. Els mitocondris tenen el seu propi DNA i es multipliquen a l’interior de les cèl·lules perquè fa milions d’anys, abans que les cèl·lules de tipus animal existissin, els mitocondris eren bacteris que vivien lliures a l’ambient. Totes les nostres cèl·lules tenen mitocondris (bé, els glòbuls vermells són una excepció). Però a diferència del DNA nuclear, el qual heretem a parts iguals del nostre pare i de la nostra mare, els mitocondris provenen tots de la mare. Això és degut al fet que, en el moment de la fecun-

dació, l’espermatozoide només introdu-eix dins l’òvul el seu cap, que conté el DNA nuclear, i no aporta cap mitocon-dri. Tots els mitocondris que tindrem al nostre cos seran els descendents dels que contenia l’òvul de la nostra mare.

El DNA mitocondrial és preferible per estudiar mostres antigues perquè pre-senta milers de còpies per cèl·lula, i com que no fa servir informació relativa al pare, evita problemes relacionats amb possibles fills il·legítims. El tipus d’he-rència directa (en la qual no hi ha bar-reja entre fragments del DNA del pare i de la mare, és a dir, no hi ha recom-binació) fa que el DNA mitocondrial sigui un DNA molt conservat de mares a fills. Això permet la identificació de restes tot i que la mostra de referència i la d’evidència estiguin separades per vàries generacions.

LeO

NA

RD

O f

ALA

sC

HiN

i

1� Eureka NADA L 2006-2007

Nucli cel·lular: DNA nuclear

Mitocondris: DNA mitocondrial

La teoria de l’Eva mitocondrialEl DNA mitocondrial és molt útil per estudiar llinatges i establir arbres ge-nealògics. El 1987, un grup d’inves-tigadors va proposar que la diversitat genètica dels mitocondris de tots els humans moderns podia rastrejar-se se-guint l’evolució marxa enrera fins ar-ribar a una única femella que va viure a l’Àfrica fa uns 200.000 anys. Això no vol dir que aleshores només hi ha-gués una dona! Però dóna suport a la teoria que defensa un origen africà de l’Homo sapiens i una posterior expan-sió per tot el planeta fa poc més d’un centenar de milers d’anys.

Seguint el rastre genètic de la humanitat On van aparèixer els primers humans i com es va produir la colonització de totes les regions de la Terra? Amb qui estem més emparentats els europeus, amb els africans o els asiàtics? Aques-tes són algunes de les preguntes que ens pot ajudar a respondre l’anàlisi de la se-qüència del DNA de les poblacions hu-manes. La disciplina que estudia aques-tes qüestions és la genètica de pobla-cions. Mitjançant l’anàlisi de fragments de DNA de centenars de persones de di-verses regions del planeta, els científics han aconseguit fer un esbós del llibre de família de la humanitat.

L’evolució primerenca dels humans moderns, però, és una àrea de debat i recerca molt activa. Hi ha dues teories contraposades: la teoria del reemplaça-ment defensa que tots els humans mo-derns descendim d’una població ances-tral d’Homo sapiens que va aparèixer a l’Àfrica fa uns 200.000 anys i que es va expandir per tots els continents, substi-

tuint les altres espècies humanes que hi havien evolucionat a partir d’una expan-sió anterior d’Homo erectus. Per altra banda, la teoria alternativa, anomenada multiregional, considera que després de la primera expansió de l’Homo erectus, fa uns 1,5 milions d’anys, els seus des-cendents van evolucionar conjuntament cap a l’Homo sapiens malgrat les dis-tàncies geogràfiques entre les diverses poblacions. Normalment, quan una po-blació queda aïllada d’altres poblacions de la seva mateixa espècie, tendeix a evolucionar en un sentit que la dife-rencia de les altres. Però la teoria mul-tiregional argumenta que les diverses poblacions humanes van evolucionar cap a una única espècie gràcies al flux gènic (és a dir, que contínuament hi ha-via encreuaments entre individus de po-blacions diferents que permetia la seva homogeneïtzació). La major part de les proves genètiques, però, són consistents amb la primera d’aquestes teories.

HÉCTOR RUIZbiòleg

Re

iNH

AR

DT

HO

fT

Eureka 1�

El NiñoLA DANSA DEL VENT I DEL MARLa costa del Perú és plena de restes d’imponents pi-ràmides. Els arqueòlegs han descobert que aquests misteriosos monuments que s’assemblen als d’Egipte es van erigir entre 6000 i 3000 anys enrera. A la fi d’aquests període, però, van ser sobtadament aban-donats. Què li va passar a la civilització que tants es-forços havia fet per construir-los? Segons Daniel San-

dweiss, un geòleg de la Universitat de Maine, EUA, la decadència d’aquesta civilització es deu a El Niño, un fenomen meteorològic de magnitud planetària. Aquest fenomen està encara a l’aguait, i segons les observacions dels meteoròlegs entrarà en acció a fi-nals d’aquest any 2006.

Auge i ensorramentSegons Sandweiss, el fenomen d’El Niño es va iniciar fa uns 6000 anys. Aleshores, va començar a ploure amb més abundància a la costa del Perú. Això va afavorir que una civilització nova florís i prosperés. Tanmateix, al cap de tres mil anys, el fenomen es va fer massa intens. Les pluges van co-mençar a ser destructives i van con-demnar a mort la mateixa civilització que havien creat. Sandweiss porta com a prova d’aquest fet les canalitzacions per a la pluja i el fang que apareixen en l’arquitectura de piràmides més recents. Unes mesures que no van ser suficients per parar la fúria d’El Niño. Efectivament, les pluges no són l’úni-ca conseqüència d’aquest fenomen. In-cendis, epidèmies i manca d’aliments es troben entre els efectes col·laterals més mortífers.

meteorologiaLU

is P

AR

eD

es


Qui és aquest Nen”?Des de fa decennis, els pescadors del Perú i l’Equador saben que a vegades, quan s’apropa el Nadal, comença a re-sultar difícil fer una bona pesca. Sem-bla que certs anys l’aigua s’escalfa més del compte i els peixos desapareixen. Atès que l’esdeveniment es manifes-ta molt a prop de l’arribada del “niño Jesús”, és a dir, el Nadal, els pescadors l’anomenen “El Niño” (d’aquí que s’escrigui amb majúscula). Els inves-tigadors que han estudiat aquest feno-

men li han posat un altre nom: Oscil-lació del Sud. Així, avui el nom més utilitzat és ENOS (El Niño-Oscil·lació del Sud). Aquest fenomen es presenta a intervals que van de dos a set anys, en el període que va de Desembre a Març. No es tracta només de l’apari-ció de corrents oceàniques calents a les costes d’Amèrica, sinó d’una alteració global del sistema oceà-atmosfera. Fins i tot el sud de la península ibèrica es ressent d’aquest fenomen.

Vents i correntsEl Niño comença molt lluny del Perú i l’Equador, just a l’altre costat de l’oceà Pacífic, a latituds tropi-cals, a prop d’Austràlia i Indonèsia. En condicions normals (les anomenades “condicions No-Niño”) els vents alisis acumulen una gran quantitat d’aigua i de calor en la zona occiden-tal de l’oceà Pacífic. En efecte, aquest vents bufen d’est a oest. Per això, la superfície del mar és apro-ximadament mig metre més alta a Indonèsia que a Perú. A més, al Pacífic ori-ental, a la costa americana,

es produeix un fenomen anomenat surgència. Es tracta d’una combinació de les accions del vent i de la rotació terrestre, que fa que l’aigua freda de l’oceà pugi cap a la superfície. L’acció combinada dels alisis i la surgència fa que la diferència de temperatu-ra de l’aigua entre Perú i Indonèsia sigui de fins a 8 graus. Les aigües calentes de les costes asiàtiques fan que l’aire pugi, facilitant la formació de núvols i per tant de pluja. Al contrari, les costes americanes són relativament seques.

Ug

UR

CA

N

Quan oceà i atmosfera dansenEl Niño pertorba notablement aquestes condi-cions “normals”. De sobte, una diferència de pressió atmosfèrica fa que els alisis s’afebleixin o deixin de bufar. En conseqüència, es produeix l’anomenat “episodi càlid”. La temperatura alta es desplaça d’occident cap a orient. Al cap de sis mesos, arriba a la costa americana. Mentrestant, la costa asiàtica es refreda notablement. El canvi de pressió fa que també els núvols i les preci-pitacions es desplacin cap a Amèrica. Aquest conjunt de processos s’anomena “Oscil·lació del Sud”, ja que es produeix periòdicament.

En condicions normals (les anomenades “condicions No-Niño”) els vents alisis acumulen una gran quantitat d’aigua i de calor en la zona occiden-tal de l’oceà Pacífic.

Amb El Niño, els alisis s’afebleixen i la tempe-ratura alta es desplaça cap a orient portant amb ella núvols i precipitacions.

Eureka 19

Fam, incendis i malaltiesA Amèrica, l’aigua freda de la surgèn-cia puja des del fons de l’oceà carrega-da de substàncies nutrients. Aquestes són la font d’aliment per a rics eco-sistemes marins i pels éssers humans, que en aquelles zones depenen molt de la pesca. Però El Niño escalfa l’aigua i en canvia la salinitat, afectant els eco-sistemes marins i fins i tot alterant la presència d’aus marines i la salut dels esculls coral·lins. Per altra banda, les precipitacions avancen per la costa americana, i poden arribar a produir inundacions i tempestes tropicals. El 1991, una epidèmia de còlera va escla-tar al Perú. El microbi que generava la malaltia era el mateix que des de feia anys existia a Indonèsia. Segons molts investigadors, la malaltia hauria creuat l’oceà transportada pel plàncton desplaçat per El Niño. L’augment de la temperatura i els problemes sanita-ris relacionats amb les pluges haurien fet la resta.

Les conseqüències d’El Niño no són millors a l’al-tre costat del Pacífic. La periodicitat dels mon-sons es pot posar en relació amb l’Oscil-lació del Sud. Per altra banda, quan la costa asiàtica se seca a causa d’El Niño, es poden pro-duir sequeres i focs devastadors, com els d’Austràlia. Els incen-dis de 1997-1998, que van afectar Indonèsia i l’Ama-zones, van lliurar a l’atmosfe-ra grans quantitats de diòxid de carboni i van reduir la superfície verd capaç de transformar aquest gas en oxigen. El Niño altera les condicions atmosfèriques glo-bals, afectant l’agricultura i els recursos hídrics. Segons l’Insti-

Un fenomen global

tut Nacional de Meteorologia del Perú, contribueix també a la se-quera que afecta el sud de la pe-nínsula ibèrica i el nord d’Àfrica, produint danys de fins a 200 mi-lions d’euros.


LUis

PA

Re

De

s

El Niño sembla ser un nen molt en-tremaliat. Tanmateix, és un fenomen natural que fa unes funcions dintre de l’ecosistema terrestre. Probablement, sense la seva acció de reequilibrar les temperatures del Pacífic, hi haurien problemes encara més greus. A més, al llarg dels mil·lennis, peixos, plantes i ocells s’han adaptat a aquest procés. Alguns investigadors creuen que grà-cies a El Niño els animals van poder colonitzar les illes del Pacífic central, cosa que seria impossible si els vents alisis no canviessin mai d’intensitat. D’altres diuen que gràcies als canvis dels vents, els polinesis van poder ar-ribar a les illes a prop de Tahití.

“És important dir clarament que no sa-bem per quina raó s’engega el procés d’El Niño: no coneixem l’explicació d’aquest fenomen”, declara William S. Kessler, de la nord-americana NOAA (Administració Nacional de l’Oceà i L’Atmosfera). “Tanmateix, cal recor-dar que El Niño és una part natural del nostre sistema climàtic, de la mateixa manera que ho són l’estiu i l’hivern”. Hi ha unes teories sobre per què aquest fenomen apareix en el Pacífic i no en l’Atlàntic. El primer oceà té distàncies més grans i això fa que es pugui acu-mular una massa d’aigua calenta a oc-cident, cosa que no passa a l’Atlàntic.

A més, en el Pacífic es produeixen les “onades equatorials”: uns moviments lents d’aigua capaços de transportar temperatura i corrents a grans distàn-cies. Recentment, s’ha suggerit que l’escalfament del planeta podria influir en El Niño. Desafortunadament, hi ha massa pocs esdeveniments d’El Niño sobre els quals s’hagin pres mesures i no es pot dir, doncs, si l’escalfament global l’ha alterat. Tanmateix, és pos-sible que hi hagi una relació entre els dos fenòmens.

Impossible sense El Niño

Causes misterioses

michele catanzarofísic

Eureka 21

no va néixer el 25 de desembre No sabem exactament quan va néixer Jesús, però sabem que no va ser pas el 25 de desembre. Llavors, per què celebrem el Nadal aquest dia? I

quan podria haver nascut realment segons les fonts escrites?

Quan podria haver nascut realment?

Alguns estudiosos argüeixen que Jesús podria haver nascut en realitat entre març i abril, o en definitiva, a inicis de la primavera. Aquests argu-ments es basen en la referència bíbli-ca de Lluc a la falta de lloc en la fon-da i en la presència de pastors vigilant dels seus ramats:

“I va donar a llum al seu fill primo-gènit, i el va embolicar en bolquers, i el va ficar en un pessebre, perquè no hi havia lloc per a ells a la fonda. Hi havia pastors a la mateixa regió, que vetllaven i romanien les vigílies de la nit sobre el seu ramat” (Lluc, 2. 1-8).

El primer fet, que no tinguessin lloc a la fonda, podria explicar-se si pen-sem que es tractava d’una data molt pròxima a la Pasqua Jueva i el poble es dirigia a les ciutats per celebrar-la. Tanmateix, també és cert que la po-blació acudia a la ciutat per complir la voluntat de l’emperador, que havia manat realitzar un cens. Pel que fa a la presència de pastors que vigilaven els seus ramats tota la nit, se sap que només se’ls treia a pasturar en els me-sos primaverals, en els quals, a més, els ramats parien i calia parar-hi espe-cial atenció.

HISTÒRIA

T’interessa aquest misteri històric?

Trobaràs més informació a www.revistaeureka.com


LA N

ATiv

iTAT

, AU

TOR

De

sC

ON

eg

UT

(C. 1

400)

Vitrall de la Catedral de Sevilla que representa el

naixement de Jesús.

T’interessa aquest misteri històric?

Trobaràs més informació a www.revistaeureka.com

sU

e A

NN

A jO

e

23Eureka

Jesús no va néixer l’any primer

El calendari occidental pren com a punt central el naixement de Jesús, o així ho pretén. No obstant això, és ben sabut que el monjo encarregat de crear aquest nou calendari cap al segle VI es va equivocar en els seus càlculs. Així, resulta que Jesús no va venir al món quan es pensava.

Dionís l’Exigu va ser un monjo i astrònom que va viure en el segle VI dC. A causa de la desaparició de l’imperi romà d’occident, Dionís va pensar a substituir el calendari romà (basat en els anys transcorreguts des de la fundació de Roma) per un altre de cristià que prengués com a origen el naixement de Jesús. I així ho va proposar al Bisbe Petroni allà cap a l’any 531 dC, en un intent per realçar la figura de Jesucrist en perjudici de la de Dioclecià, empe-rador romà que va perseguir cons-tantment els cristians.

Per què celebrem el Nadal el 25 de desembre?

Curiosament aquest dia no té cap relació amb Jesús ni amb cap altre motiu religiós cristià o jueu: era la data en la qual es feia una cele-bració pagana en commemoració del solstici d’hivern. De fet, era el dia central dels 10 dies de festa que seguien el solstici.

Després del solstici d’hivern els dies més foscos han passat, es comencen a notar els dies més llargs, la temperatura deixa de ser tan freda en poques setmanes i el camp comença a preparar-se per donar els seus fruits. Aquest renaixement del Sol sempre ha estat celebrat per distintes cul-tures des de temps immemorials i està associat al naixement de déus com Horus (Egipte), Dionís (Grècia), Bacus (Roma), Mitra (Índia) o Buda (Orient).

Sembla que cap als anys 352-366 dC es va començar a imposar la celebració de la Nativitat en la nit del dia vint-i-quatre al vint-i-cinc de desembre. Anteriorment algunes cultures la celebraven entre el sis (armenis) i el vuit de gener (egipcis i grecs, fonamentalment). L’Església, en lloc de reprimir les festes paganes, va decidir absorbir-les i reconvertir-les. D’aquesta forma, a mitjan segle IV dC, els monjos grecs Sant Joan Crisòstom i Sant Gregori Nacian-cè van ser els influents personatges que van fer possible que el Nadal el celebrem avui el dia vint-i-cinc. A Catalunya hem celebrat el Nadal en aquesta data des de l’any 380 dC, després que fos aprovat en el Concili de Saragossa. Avui dia la celebració del Nadal es realitza simultàniament en gairebé tot el món cristià, llevat dels armenis que segueixen cele-brant-lo el sis de gener.

El mètode que va fer servir Dionís va consistir a confeccionar una tau-la en la qual apareixerien els empe-radors romans des de l’últim fins al primer, comptant els anys que havien governat cadascun d’ells. El mètode funcionava però Dionís es va equivocar. En primer lloc va marcar l’any del naixement de Jesucrist com l’any 1 (origen, per cert, de la polèmica de finalització del segle) i, per tant, no va tenir en compte el número zero. Per altra banda, no va comptar tampoc amb que August Cèsar havia governat amb el seu veritable nom, Octavi, durant quatre anys. Per tant, es de-dueix una diferència de cinc anys d’error. Segons el sistema de Dionís (segons el nostre calendari), la data de la Nativitat correcta seria el 5 aC. Alguns investigadors, entre els quals es troba Mark Kidger de l’Institut d’Astrofísica de Canàries, creuen

possible la determinació del 5 aC com l’any que va néixer Jesús. És evident que aquesta hipòtesi comporta certa dosi d’imprecisió i per això es presenta com a tal.

RO

DO

LfO

CLi

X

Francisco Rodríguez Bergali


NAT

iviT

AT N

OC

TUR

NA,

ge

eR

Tge

N T

OT

siN

T jA

Ns

(148

4-90

)

www.revistaeureka.com

artmedicina

24 seccio

ns temàtiq

ues difer

ents: físic

a, art,

literatu

ra,

biologia, medicin

a, pensam

ent, mitologia,

antropologia,

història,

matemàtiq

ues, mete

orologia, medi am

bient...

Es coneixen entre 6.000 i 7.000 malalti-es rares i cada setma-na es descriuen una mitjana de cinc noves afeccions en la litera-tura mèdica.+a la web

Extret d’un bloc de marbre al que altres escultors no van saber donar vida, El David de Miquel Àngel es va convertir en ideal de l’art renaixentista.+a la web

psicologia

Generalment els tras-torns alimentaris co-mencen a l’adolescèn-cia (13-19 anys) i és freqüent l’associació amb dietes.+a la web

2�

biologia

històrialiteratura

mitologiaHi ha quelcom in-explicable en l’èxit de Joanne Kathleen Rowling, l’autora de Harry Potter. Com pot ser tan enorme? Per què és tan fulminant? Què té Harry Potter per a convertir-se en un fenomen de la lite-ratura infantil alhora que per als adults?+a la web

Hèrcules és probable-ment d’heroi semidéu més famós de la mi-tologia grecoromana. Fill de Zeus i una mor-tal, Alcmena, estava dotat d’una força des-comunal.+a la web

Segle rera segle, ex-ploradors, mariners i guerrers han tornat dels seus viatges far-cits d’històries fantàs-tiques sobre monstres mar ins. Gegant ins animals d’aspecte prehistòric i tempera-ment feroç.+a la web

Tot i que es desconeix l’origen exacte dels al-mogàvers, sabem que es tractava d’un grup d’homes -catalans i aragonesos- organit-zats militarment que oferien els seus ser-veis a canvi d’impor-tants recompenses.+a la web

A partir d’ara us serà molt més fàcil trobar allò que busqueu a la web d’eureka gràcies al Sertxi, la nostra nova mascota. A més, el Sertxi us ajudarà a guanyar molts regals aquest Nadal. Proveu-lo a www.revistaeureka.com!

1. Quin any l’home va trepitjar la Lluna per primera vegada?

2. Quin germà de Napoleó Bonaparte fou rei d’espanya?

3. A quin país pertanyia Alaska abans que els eUA la compressin el 1867?

4. Quin llegendari jugador de bàsquet jugava amb el número 23 als Chicago Bulls?

5. A quin regne dels éssers vius pertany el llevat?

6. Qui va escriure Tirant lo Blanc?

7. Quants cors té un pop?

8. Com va morir Lluís Companys?

9. A qui devem la teoria de la relativitat especial?

10. A quin país es troba el volcà etna?

ESCURACERVELLS

Anem a la font amb una ampolla de 5 litres d’ai-gua i una altra de 3 litres, i necessitem obtenir 4 litres exactes. Com ho fem?

Desafia els teus amics a respondre les preguntes següents. Qui n’encerta més?

P o va d,eng iny

Quina cosa serà que com més gran és menys es veu?

Un pastor li diu a un altre: si et dono una ovella tindràs el doble que jo, però si tu em dónes una, tindrem les mateixes. Quantes en té cada pastor?

matemat ic

RESPOSTES A LA PÀGINA

42

Endev ina l la

MA

R N

sTe

fAN

KU

eM

Me

L


No cal que escriguis la

carta als Reis

Si ets espavilat, aquest Nadal pots emportar-te molts regals


T. A

L N

AK

iB

Eureka 29

Feu servir correctament el Sertxi per guanyar molts regals.

imagina’t un monsense el boligraf

proximament a

imagina’t un monamb teletransport

www.slotmania.netc/ Muntaner, 8308011 - Barcelona93 454 8686

Ninco i SlotMania participen en el concurs de Nadal d’eureka i us regalen 1 Circuit

ProAm i 2 fantàstics cotxes. Entra a www.revistaeureka.com i troba els regals!www.ninco.com

En les dures competicions de la Fórmula 1, on uns pocs segons resulten crucials, l’aerodinàmica juga un paper fonamental. Els equips inverteixen el 20% del seu pressupost en l’estudi de la ciència dels vents per

construir cotxes molt més ràpids i segurs amb dis-senys innovadors. Un treball meticulós i precís fins a l’últim mil·límetre que pot marcar la diferència entre la victòria i la derrota.

La recerca d’una major força d’empenyiment cap al terra s’ha convertit en l’objectiu principal dels equips d’enginyers de la Fórmula 1. Per estudiar l’aerodinà-mica dels seus dissenys compten amb els anomenats túnels de vent: unes grans estructures a l’interior de les quals es col·loca el cotxe i se’l sotmet a diferents intensitats de vent. Els ordinadors analitzen aleshores les forces experimentades pel cotxe i els enginyers po-den testar amb diferents formes i dissenys. L’objectiu d’aquest treball de precisió és canalitzar perfectament els fluxos d’aire per generar la màxima força d’em-penyiment cap al terra, que permetrà distàncies de frenada més curtes i majors velocitats als revolts. Els experts estimen que el 80% de la força de fricció que adhereix el cotxe a l’asfalt es deu a l’empenyiment cap al terra i només el 20% als pneumàtics.

TECNOLOGIA

ALES PER CÓRRERALES PER CÓRRER

Al contrari que els avions, dissenyats per aixecar-se de terra i volar, els cotxes de Fórmula 1 han d’arra-par-s’hi per no sortir-se en els revolts. La força que permet un cotxe girar sen-se relliscar i estavellar-se és la força de fricció entre els pneumàtics i l’asfalt. Ja saps que com més ràpid agafem un revolt més gran cal que sigui aquesta força per no sortir disparats fora de la carretera. Una mane-ra d’incrementar-la és tenir

un bons pneumàtics d’un material que s’adhereixi a l’asfalt. Però a determina-des velocitats, això no és suficient. Aquí és on entra en joc la importància de l’aerodinàmica. Amb uns bons alerons i altres dis-senys especials podem fer que l’aire que passa per so-bre del nostre cotxe l’em-penyi cap a terra. És com si el cotxe augmentés de pes i, per tant, augmentés la seva força de fricció (l’ad-herència) amb l’asfalt.

Enganxar-se al terra

32Difusor 40% d’empenyiment

Aleró posterior 35% d’empenyiment

La força d’empenyiment cap al terra no ho és tot a la Fórmula 1: la recepta de l’èxit passa per trobar el millor compromís entre la major força d’empenyi-ment i la menor resistència a l’aire. La resistència a l’aire frena l’avançament del nostre automòbil, el fa

perdre velocitat. Incloure dissenys que minimitzin aquest efecte resulta cruci-al: un simple conducte d’ai-re entre la roda davantera i la posterior pot permetre un augment de la velocitat su-perior que 2 o 3 cavalls de potència extres al motor.

Reduir la resistència a l’aireL’art de l’aerodinàmica permet agafar els revolts a una velocitat que seria impensable sense la for-ça d’empenyiment cap a terra. Això no només per-met guanyar carreres, sinó acabar-les amb el cotxe sencer. Aproximadament, el 35% de la força d’em-penyiment és generada per l’aleró posterior. Tan-mateix, aquest també opo-sa una gran resistència a l’aire. Per aquest motiu, és una de les peces que més es canvien de carrera en

carrera, segons el circuit. En el Gran Premi d’Itàlia, al circuit de Monza, carac-teritzat per llargues rectes i corbes molt obertes i rà-pides, els equips fan servir alerons plans per aconse-guir les majors velocitats. En canvi, a circuits com el de Mònaco, amb molts revolts tancats, els alerons es col·loquen inclinats per generar el màxim empe-nyiment cap al terra i així poder agafar els revolts a la major velocitat possible.

Adaptar-se a cada circuit

Les claus de l’aerodinàmica no només són valuoses en les car-reres de Fórmula 1 o en d’altres competicions automobilístiques. També resulten fonamentals en les carreres d’slot, és a dir, de models en miniatura de cotxes de carreres que circulen per carrils electrificats. Els seus fabricants no obliden ni un detall a l’hora de fabricar els cotxes, i hi posen especial cura en l’optimització

de la seva adherència a la pista mitjançant alerons, conductes d’aire i, és clar, pneumàtics ade-quats. I igual que en les compe-ticions reals, els professionals de l’slot adapten els cotxes a cada circuit. No corren tant com els cotxes reals, però al menys els podem tenir a casa (gràcies a la seva mida... i preu).

Aprenent dels germans grans

Vols saber com funcionen els alerons i perquè fan que els cotxes s’arrapin al terra?


PILAR ELIASenginyera industrial

Eureka 33

Aleró davanter 25% d’empenyiment

FUNCIoNS DE L’ALERó DAVANTER

Calmar l’aire

Generar empenyiment cap al terra per facilitar el domini del cotxe

Refredar els frens

1

2

3

MÒNACO MONZA

CURAR LA DIABETIS La diabetis afecta ja més de 170 milions de perso-nes arreu del món i segueix en augment. Un canvi en els hàbits de vida i alimentació podria prevenir molts dels nous casos que apareixen anualment. Però aquells que pateixen la diabetis des de jove-

nets per motius d’autoimmunitat, els diabètics de tipus 1, fins ara poc podien fer més que injectar-se insulina diàriament per anar passant. Ara per fi po-den començar a albirar un possible solució definitiva a la seva malaltia: la teràpia gènica.

Diabetis de tipus 2

MEDICINA

La diabetis és una malaltia que es caracteritza perquè les cèl·lules del cos són incapaces d’agafar la glucosa que circula per la sang i, per tant, queden privades de la seva principal font d’energia. A més, això fa que la glucosa s’acumuli a la sang. Els alts nivells de glucosa en sang (hiperglu-cèmia) tenen conseqüències

molt greus, atès que poden danyar els vasos sanguinis, els ronyons i els nervis. Allò que ordena a les cèl·lules que agafin la glucosa de la sang és la insulina, una hormona produïda per unes cèl·lules determinades del pàncrees, les cèl·lules beta. La manca d’insulina o la seva ineficàcia són les causes de la diabetis.

La diabetis de tipus 2 és la més freqüent (90% dels ca-sos) i apareix normalment en individus adults. Es deu al fet que les cèl·lules del cos es fan resistents a la insulina, és a dir, tot i que sí que hi ha insulina que les ordena que prenguin glucosa, aquestes no li fan cas. Habitualment aquest tipus de diabetis va associat a uns hà-bits de vida concrets que in-clouen el sedentarisme i una

alimentació inadequada (el 80% de les persones amb dia-betis 2 pateixen de sobrepès). Quan mengem, la insulina or-dena les nostres cèl·lules que agafin la glucosa de la sang, mentre que en dejú, la insulina no actua. Però si mengem molt i amb molta freqüència, la in-sulina contínuament entra en acció i pot arribar un moment que les cèl·lules deixin de fer-li cas: s’hi fan resistents.

Què és la diabetis?

Diabetis de tipus 1 La diabetis de tipus 1, menys freqüent però més greu que la diabetis de tipus 2, s’origina perquè el sistema immunitari ataca i destrueix les cèl·lules beta del pàncrees que fabri-quen la insulina: és doncs una malaltia autoimmunitària.Aquesta diabetis no té cura i quan apareix, generalment

durant la infància o adoles-cència, condemna el pacient de per vida a administrar-se diàriament insulina, una so-lució que només aconsegueix pal·liar els símptomes però que no evita l’aparició a llarg termini de greus complicaci-ons secundàries.

Hi ha dos tipus de diabetis


Estructura tridimensional de la molècula de la insulina

Esperança per als diabètics

Una malaltia coneguda des d’antic La diabetis era ja coneguda a l’antigui-tat. Del segle XV aC data la primera descripció dels seus símptomes, des-coberta en un papir egipci. El segle II dC, Areteu de Capadòcia va bate-jar aquesta malaltia amb el nom de diabetis, que en grec significa sifó. Amb aquest terme feia referència al símptoma més cridaner de la malaltia: l’eliminació exagerada d’aigua a tra-vés dels ronyons, és a dir, el gran vo-lum d’orina que produïen els malalts. Aquell mateix segle, el famós metge Galé també va fer-ne referència. No és fins al segle XI que tornem a trobar escrits mèdics sobre la diabetis, quan el gran Avicena en parla amb precisió en el seu famós Cànon de la Medici-na. El 1679, Tomás Willis realitzà una descripció magistral de la diabetis i hi afegí l’adjectiu mellitus. Amb aquesta

Al Centre de Biotecnologia Animal i Teràpia Gènica de la Universitat Autò-noma de Barcelona (UAB), l’equip de recerca encapçalat per la Dra. Fàtima Bosch està realitzant alguns dels aven-ços més espectaculars en la teràpia de la diabetis de tipus 1. Concretament, el seu objectiu és regenerar les cèl·lules beta del pàncrees mitjançant la teràpia gènica, és a dir, a través de la introduc-ció d’algun gen que activi la producció d’aquestes cèl·lules en el pàncrees, per tal que aquest òrgan torni a produir in-sulina. Es pretén així que els diabètics de tipus 1, que han perdut les seves cèl·lules productores d’insulina, les re-cuperin, i ho facin a un ritme suficient com per contrarestar la destrucció oca-sionada per l’autoimmunitat.

Sembla ciència ficció, però l’equip de la Dra. Bosch ja va aconseguir guarir ratolins diabètics mitjançant la intro-ducció d’un gen (IGF-1) precursor de cèl·lules beta en el seu genoma, quan encara eren embrions. En néixer, els ratolins eren tractats amb un produc-

te que simulava la diabetis de tipus 1 perquè destruïa les seves cèl·lules beta; però la introducció del gen IGF-1 con-trarestava els seus efectes, de manera que estaven totalment sans.

Atès l’èxit d’aquest experiment, ara fa uns anys que l’equip de la UAB pretén guarir individus adults, tot pro-vant d’introduir el gen IGF-1 en les cèl·lules del pàncrees. Això s’aconse-gueix mitjançant vectors vírics: virus modificats de tal manera que siguin inofensius, continguin el gen IGF-1 i infectin exclusivament les cèl·lules del pàncrees. Aquests virus tenen la capacitat (com els virus naturals) d’integrar el seu DNA en el genoma de les cèl·lules; com que en el seu mi-núscul DNA hem inclòs el gen IGF-1, ens faran “el favor” d’introduir-lo allà on la cèl·lula el podrà llegir. De mo-ment s’han realitzat diversos avenços en aquesta direcció que ben aviat es podrien traslladar als assajos clínics amb humans. Els diabètics poden co-mençar a albirar una cura a l’horitzó.

L’administració d’insulina sintètica per-met corregir la hiperglucèmia del pa-cient, però no soluciona la malaltia. La cura de la diabetis de tipus 1 requeriria necessàriament la regeneració de les cèl·lules beta del pàncrees producto-res d’insulina, alhora que caldria con-trarestar la destrucció autoimmunitària d’aquestes cèl·lules. Això permetria al diabètic normalitzar per si sol els seus nivells de glucosa en sang sense la ne-cessitat d’injectar-se insulina i, per tant, deixar de ser diabètic.

El 1921, Frederic Banting i Charles Best van aconseguir obtenir insulina purificada i amb això van revolucionar el tractament i prevenció de la diabetis tipus 1: d’una malaltia fatal en van fer una de crònica, permetent la supervivència dels afectats.

paraula grega, que vol dir “mel”, feia referència al gust dolç de l’orina dels malalts, que va carregada de glucosa... Que potser la va tastar!?

HÉCTOR RUIZbiòleg

Eureka 3�

Vols saber més sobre la teràpia gènica? www.revistaeureka.com

Gravat de Galé, Pierre Roch Vigneron (c. 1800)

La vida deLs esteLsEls estels, com gairebé qualsevol entitat física, segueixen un procés de naixement, evolució i mort. A diferència de nosaltres, la vida d’una estrella es mesura en milers de milions d’anys, però això no impedeix que puguem

estudiar la seva evolució i puguem descriure com neixen i com desapareixen. El nostre Sol no és una excepció, i encara que ens sembli que sempre serà allà, un dia mo-rirà després d’haver destruït la Terra i altres planetes.

ASTRONOMIA

Els estels neixen en grans núvols de gas interestel·lar escampats per l’espai: les nebuloses. El model més simple del seu naixement explica que en les nebuloses hi ha zones que, en ser una mica més denses que les altres (com els grumolls en una sopa), comencen a atreure més

i més gas per efecte de la gravetat. Ja saps que la gravetat és més intensa com més gran sigui el cos que l’origina. A mesura que aquestes zones acumulen més i més gas, la seva mida augmenta i la seva gravetat també. La gravetat és la causa que les estrelles neixin.

eLs esteLs neixen de L’agLomeració

El grumoll de gas inicial s’anomena protoestel i poc a poc va acumulant més gas al seu voltant. Això fa que les partícules de gas xoquin entre elles, produint un augment de la temperatu-ra. Quan s’assoleix una certa quantitat de gas i aquest s’ha escalfat prou, el protoestel s’encén, com un llumí. Ha nascut un estel. Però l’encesa d’un estel no és igual que la dels llumins o els encenedors. En realitat és molt més complexa. En les estrelles es pro-dueixen reaccions nuclears, unes re-accions molt diferents d’aquelles que ocorren en les flames habituals, on l’oxigen reacciona amb un combus-

tible per produir calor i llum. L’estel és una enorme massa de gas, gaire-bé tot ell hidrogen, encara que conté també una barreja d’altres elements en menor proporció. Els àtoms d’hi-drogen, quan es troben en altes den-sitats i a altes temperatures, com les que hi ha a l’interior d’un protoestel, poden fusionar-se de manera espon-tània i formar heli. Aquesta reacció va acompanyada de l’alliberament de moltíssima energia. Quan això succe-eix, l’estel “s’encén” i inicia la seva vida, alliberant energia en forma de calor i llum, i consumint hidrogen per transformar-lo en heli.

L’esteL s’encén

La vida deLs esteLs

Nebulosa de cranc

Eureka 3�

iMAT

ge

s: N

As

A

La vida d’un estel depèn de la quantitat de combustible que tingui i del ritme al qual el consumeixi. Un estel molt gran, com un gegant blau, té molt hidrogen per cremar. Però ho fa a tal velocitat que la seva vida és curta, molt més curta que

la d’estels més petits com el Sol. En menys d’uns pocs cen-tenars de milions d’anys un gegant blau pot consumir tot el seu hidrogen, mentre que les estrelles més modestes poden respirar tranquil·les durant 5.000 milions d’anys.

Una vida cUrta i briLLant o Una vida LLarga i discreta

Una joventUt tranqUiL·La Mentre que l’estel tingui com-bustible en forma d’hidrogen, no patirà cap símptoma d’enve-lliment, no s’alterarà. Es trobarà en una situació d’equilibri, una lluita entre la gravetat i la calor. La gravetat és una força que fa que les coses s’aglomerin. La calor, en canvi, fa que les par-tícules se separin. La gravetat als estels és immensa (només cal pensar que el Sol, que és de mida normaleta, és 332.946 ve-gades més massiu que la Terra) i atrau la massa estel·lar cap al seu centre amb gran intensitat. En contra, la calor produïda per les reaccions nuclears empeny la massa cap enfora, evitant que l’estel col·lapsi.

L’equilibri intern entre gravetat empenyent cap endins i calor empenyent cap enfora dura la major part de la vida d’un estel. Després de més de 4500 mili-ons d’anys que ja porta funci-onant, el nostre Sol continuarà uns altres 4500 milions d’anys més fusionant hidrogen amb tranquil·litat.

L’energia de la fusió estel·lar no sola-ment produeix calor i llum. També ex-pulsa una part petita de la matèria de l’estel cap a l’espai a gran velocitat: és el vent estel·lar. El vent estel·lar produït pel nostre estel, el Sol, afecta els nostres satèl·lits artificials, i tam-bé tindria conseqüències sobre la vida a la Terra si no tinguéssim un camp magnètic que en desvia la major part.

Arriba un moment que l’hidrogen s’aca-ba. A mesura que l’estel acumula heli procedent de la fusió de l’hidrogen, més difícil resulta aquesta reacció. En aquest punt, la fusió d’hidrogen és tan baixa que no serveix per frenar la gravetat. L’estre-lla es contrau i s’escalfa encara més.

En aquestes condicions l’heli pot comen-çar a fusionar-se, igual que ho feia l’hi-drogen, en un procés complex que acaba donant beril·li. Aquestes reaccions fan que el nucli de l’estel estigui molt més calent que en la fase anterior, arribant als 100 milions de graus Kelvin. Això fa que l’estel comenci a créixer fins a unes 100 vegades la seva grandària normal: la ca-lor del seu nucli empeny amb més força les capes externes.

El resultat és un gegant vermell o un supergegant vermell, segons la massa original de l’estel. És a dir, un estel més calent en el seu nucli, més fred en la seva superfície, més gran i menys dens, d’un color vermell. Quan el Sol entri en aquesta fase, s’inflarà fins a empassar-se Mercuri, Venus i la Terra. La vida al nos-tre planeta, si és que no ho ha fet abans, desapareixerà. Afortunadament, encara queden 4500 milions d’anys.

Una madUresa reLaxada


Raigs gamma

Neutrí

Protó

Neutró

Positró

Un cadàver en L’espai Els estels de massa petita acaben dei-xant un residu fred i dens, que anome-nem nan blanc. Alguns dels estels de massa més gran també deixen, després d’una explosió espectacular, un nan blanc. Però alguns deixen unes restes més interessants: els estels de neu-trons. Són estels d’uns 10 quilòmetres de diàmetre, però extremadament den-sos, que giren a una velocitat enorme. Els estels de neutrons són uns dels objectes astronòmics de major interès i mereixen un article propi. Els més grans col·lapsen en quelcom que no és ni un nan blanc, ni un estel de neu-trons. Sinó un dels objectes mes exò-tics de l’Univers: els forats negres.

Una veLLesa expLosiva Depenent de la massa inicial de l’estel el seu final serà un o un altre. Un estel que sigui més petit que el triple de la mida del Sol, evolucionarà de la seva fase de gegant vermell fins a esgotar novament tot l’heli del seu nucli. Continuarà ales-hores fusionant l’heli en les seves capes externes i s’anirà fent més i més inestable. S’expandirà i es contraurà repetida-ment, ja que els ritmes de producció d’energia són més inestables que en les fases anteriors. Llança-rà dolls de gas intern, es contraurà i tornarà a es-calfar-se. El final de l’es-tel és pròxim. En aquests cicles de col·lapse i ex-pansió, s’alliberarà de les capes externes de mate-rial. Així, crearà el que anomenem nebuloses planetàries, que acumulen material per a futurs naixements d’estels. Quedarà en el centre un estel molt petit i dens, ano-menat nan blanc. Un nan blanc és gairebé tot carboni i és pràcticament inactiu. Solament un recel d’allò que va ser un estel brillant i actiu.

Quan l’estel és gran, el seu final és encara més espectacular. El seu nucli es compacta a temperatures tan altes que no so-lament l’heli i el beril·li es fusionen per produir carboni, sinó que tots els elements comencen a fusionar-se en cadenes molt

complexes de fusió, fins arri-bar al ferro. El ferro és el final de la cadena d’elements que fusionen de forma espontà-nia. Quan s’arriba a aquest element, en l’estel no hi ha res que pugui sostenir-la. Les capes externes cauen cap al nucli estel·lar, col·lapsant de forma dramàtica. Després, en un efecte de rebot, explo-ten cap a l’exterior en un dels fenòmens més espectaculars del Cosmos: una supernova. Les supernoves són les explo-sions més impressionants que podem veure; poden brillar durant uns segons tant com

tota una galàxia sencera. L’energia que alliberen és tan gran que la matèria pot fusionar-se en elements més complexos al-hora que es dispersa per l’Univers. Sense les supernoves, no tindríem ni or, ni urani, ni cap dels elements més pesats que el ferro. Són les supernoves l’origen de la riquesa d’elements que té la natura, molts d’ells importants per a la vida.

Sóc la Dian

a i faig 2on

. d’ESO. Em

semblar molt in

teressant

l’article

sobre els e

xoplanetes.

del número 7

.

Podríeu par

lar sobre le

s estrelles?

Diana Suár

ez (Girona)

JOSÉ RODRÍGUEZfísic

Eureka 39

EXPERIMENTA

Hi ha materials que són imants de forma natural i permanent. Però també podem convertir en un imant qualsevol material conductor de l’electricitat. Només cal fer-hi passar un corrent elèctric pel seu interior. No t’ho creus? Prova i veuràs.

Construïm un electroimant!Et convidem a realitzar senzills experiments científics!

1) MATERIAL:

Una pila de petaca Un clau de ferro llarg Fil de coure fi envernissat o recobert de plàstic aïllant Cinta adhesiva Clips de metall Una brúixola

2) ANEM PER FEINA:

1) Enrotlla fermament el fil de coure al voltant del clau de ferro, fent que les voltes quedin ben juntes les unes a les altres, sense que se sobrepo-sin. Deixa uns 10 cm de fil lliure a cada extrem de l’espiral.

2) Connecta els extrems del fil als pols de la pila.

3) Utilitzar el clau per aixecar els clips metàl-lics. Funciona?

4) Desconnecta els cables de la pila i torna a intentar-ho. Què passa ara?

5) Espera una estona i col·loca ara la brúixola ben a prop del clau.

6) Connecta els cables de nou. Ha passat res estrany?

7) Desconnecta els cables i ara connecta’ls al revés, canviant els pols de la pila. Alguna obser-vació en especial?

3) QUÈ HA PASSAT?:

HÉCTOR RUIZbiòleg

Encara que no t’ho creguis, quan un corrent elèctric circula per un con-ductor, es genera un camp magnètic al seu voltant (vaja, si has fet l’elec-troimant correctament, ja hauries de començar a creure-t’ho...). Per això els clips s’enganxaven al clau quan passava corrent pel cable. La figura de l’esquerra mostra la forma que presenta el camp magnètic al vol-tant del cable si el mires des d’un dels seus extrems. El cercle blau al centre representa precisament l’extrem del cable i les línies al seu voltant representen el camp mag-nètic circular que es forma quan hi circula el corrent elèctric. El camp magnètic s’afebleix a mesura que ens allunyem del cable (per això les línies estan més separades). També pots observar que el camp magnètic és perpendicular al cable i que el seu sentit depèn del sentit en què circula el corrent pel seu interior. Això ho has vist quan has fet servir la brúi-xola, no? L’agulla de la brúixola s’orienta amb el camp magnètic, perpendicularment al cable. Quan gires els pols de la pila, l’agulla de

la brúixola s’orienta en sentit con-trari. Ah, i quan no hi ha corrent, la brúixola s’orienta en el camp mag-nètic que produeix la Terra.

Però per què enrotllem el cable al voltant d’un clau de ferro? Com que el camp magnètic al voltant del ca-ble és perpendicular a ell, una ma-nera ben senzilla d’amplificar-lo és enrotllar el cable. Així el camp mag-nètic al llarg del segment de cable en espiral se situa en la mateixa ori-entació i el seu efecte se suma. Com més voltes doni, més fort serà el camp magnètic total generat. Com a nucli podríem haver utilitzat qual-sevol altre cos que no fos un clau de ferro, per exemple, un bolígraf. Però fent servir el ferro augmentem el poder de l’electroimant. Això és perquè quan apliquem un cap mag-nètic sobre aquest metall, ell mateix es converteix en un imant, és a dir, es magnetitza. Així generem un imant a l’interior del nostre electro-imant. Aquesta magnetització per-dura un temps fins i tot després que el corrent elèctric s’hagi aturat.

40

I Premi d’EurekadivulgadorsSi tens entre 14 i 18 anys i t’apassiona algun tema científic o humanístic que vols compartir, et convidem a participar en el concurs dels eurekadivulgadors. Com? És molt senzill: escriu un article per a eureka sobre la temàtica que vulguis i envia’ns-el. A final de curs (juny del 2007) es publicarà una edició especial d’eureka escrita íntegrament per joves de la teva edat que contindrà els millors articles rebuts al llarg del curs.

T’atreveixes?

Anima’t i guanya fantàstics premis!

Trobaràs les bases del I Premi d’eurekadivulgadors al web:


Vols que t’enviem eureka a casa teva per correu postal? Tens companys, amics, cosins i cosines, tiets, pares o germans que també la volen rebre? Subscriu-te a www.revistaeureka.com o bé omple la butlleta del revers i envia-la al

c/ Aragó, 186, 2n - 3a - 08011 Barcelona

B U T L L e T A D e s U B s C R i P C i ó

PARTICIPA

B U T L L e T A D e s U B s C R i P C i ó

CONDICIONS DE SUBSCRIPCIÓ

T’informem que les teves dades seran incloses en un fitxer del que és responsable INEO NAVITAS, S.L., amb domicili a C/ Aragó, 186, 2n - 3a – 08011 Barcelona. La finalitat del tractament és mantenir la relació negocial amb tu i poder oferir-te informació de la revista i promocions, així com de totes les activitats relacionades amb el projecte eureka. La resposta és voluntària. En cas de voler exercir els teus drets d’accés, rectificació, cancel·lació i, en el seu cas, oposició al tractament de les teves dades, si us plau dirigeix-te al responsable del fitxer. INEO NAVITAS, S.L. no es responsabilitza de la falta de subministrament de la publicació contractada quan la causa d’aquesta sigui la companyia distribuïdora o bé un error en l’adreça postal per part de l’usuari.

Totes les tarifes indicades corresponen al preu final a pagar (inclouen l’ IVA i totes les despeses d’enviament). Totes les subscripcions representen l’entrega de 10 exemplars.

com prefereixes pagar?

Nom del titular ........................................................................................................

DNi del titular

CompteENTITAT oFICINA CoNTRoL CoMPTE

Transferència bancària o ingrés al compte corrent de la Caixa d’enginyers 3025-0005-81-1433225281 del qual és titular iNeO NAviTAs, s.L. indicant com a concepte “sUBsCRiP-Ció eUReKA + NOM i COgNOM”.

Nom del titular del compte: .......................................................................................

Xec nominatiu a nom de iNeO NAviTAs, s.L. i enviar-lo a C/ Aragó 186, 2n-3a – 08011 BarcelonaNom del titular del xec: ..............................................................................................

Domiciliació bancària (només vàlida per comptes corrents espanyols)

desitjo subscriure’m a la revista EUREKA per 18€ l’any (10 exemplars) i ac-cepto les condicions de subscripció.

síconfirma la subscripció

.. les teves dades

Nom ...................................... Cognoms ........................................................................

e-mail ..................................................................................................... edat ...............

Adreça ......................................................................Nº........... Pis/Porta ..................

Ciutat .................................................... CP .......................... Província ........................

Telèfon .......................................... Professió / Activitat .................................................

si ets alumne o professor, quina és la teva escola? .....................................................

Si la subscripció és per regalar, pots adjuntar-nos un full amb les dades del receptor i el mis-satge que vols que li enviem amb la primera entrega.

signatura i data

El debat

El debat continua a...

Hem escoltat els vostres comentaris i per això a partir del mes de gener el debat serà molt més di-nàmic. Estem preparant una secció especial a la web www.revistaeureka.com on podreu participar més activament. Seguiu alerta!

Les classes unisex

No està de més que hi hagi varietat i si alguna escola vol fer classes unisex, doncs ja està bé, així també els pares tenen on triar per enviar els fills.

A mí, però m’agrada més anar a classe amb nois i noies tots junts.

Àfrica Dunga (Barcelona)

RESPOSTES escuracervells

Trivial:1) 1969. 2) Josep Bonaparte. 3) Rússia. 4) Michael Jordan. 5) Fongs. 6) Joanot Martorell. 7) 3. 8) Afusellat. 9) Albert Einstein. 10) Itàlia.

Prova d’enginy:Una possible solució: omplim l’ampolla de 5 litres. Aboquem 3 litres d’aquesta a la segona ampolla. Llencem aquests tres litres i aboquem els 2 litres restants al seu interior. Tornem a omplir l’ampolla de 5 litres i aboquem el litre que li falta a la segona ampolla, de manera que a la de 5 litres ens queden 4 litres exactes.

Endevinalla:La foscor.

Matemàtic:5 i 7, respectivament.

Eureka N

ADAL 2006-2007

Jo tinc els meus amics de sempre i tots són nois. No és que no em faci amb noies però tampoc m’importaria anar a classes només de nois. Ara, no sé si hi ha gaire gent que opini com jo.

Eduard Rius (Tarragona)

De veritat algú s’està plantejant desfer les classes mixtes? Em sembla una vejenada tenint en compte com és de divertit i enriquidor compartir classes amb les noies.

No ho entenc, tant que es diu que la societat ha de ser més igualitària i les noies i els nois hem de ser tots iguals i ara alguns surten amb aquests debats...

Jo estic molt bé en una classe mixta i si em canviaren a una només de nois no hi estaria gens d’acord.

Per cert, molts ànims per la vostra revista. He de dir que les noies i els nois ens la mirem amb el mateix interés ;-)

Rafael Gálvez (Barcelona)

Què n’opines?

Si t’has passat últimament per un aero-port, t’hauràs adonat que el transport aeri està esdevenint cada cop més con-gestionat. Malgrat els freqüents retards, l’avió és la forma més ràpida per a viatjar grans distàncies. Les úniques alternatives són massa lentes per satisfer les neces-sitats d’una societat vertiginosa com la nostra. Tot i això, hi ha una nova forma

de transport que podria revolucionar la nostra manera de viatjar en el segle XXI, com ho van fer els avions el segle XX. I igual que els avions, viatja sense tocar el terra: els trens de levitació magnètica.

T’imagines un tren que suri sobre els seus rails sense fregar-los mai? No és ciència ficció, ni molt menys màgia. De

fet ja hi ha alguns països per on circulen aquests trens “voladors” que poden viat-jar a més de 500 km/h. Com s’ho fan per levitar? Utilitzen les forces magnètiques. Si mai has jugat amb dos imants, sabràs que els pols oposats s’atreuen i els pols equivalents es repel·leixen. Aquest és el principi bàsic que explica la levitació i propulsió d’aquests trens.

FLASH!

Com saps, hi ha materials que mostren un magnetisme intrínsec, és a dir, són imants de forma natural. Però qualsevol cos con-ductor d’electricitat pot convertir-se en un imant de forma temporal quan es fa passar un corrent elèctric pel seu interior. D’això en diem un electroimant. Tu mateix en pots crear un fàcilment connectant els extrems d’un cable de coure als pols positiu i ne-gatiu d’una pila. Això crea un petit camp magnètic que desapareix tan bon punt des-connectes alguns dels extrems. La seva intensitat depèn de la intensitat del cor-rent elèctric que hi circuli, i el seu sentit, del sentit del corrent elèctric. Amb aquest senzill principi es poden crear aparells ben diversos: motors, altaveus, discs durs... i trens de levitació magnètica. La gran diferència entre un tren maglev

(de l’anglès, magnetic levitation) i un de convencional, és que els primers no tenen motor. De fet, qui propulsa el tren no és ell mateix, sinó la via, que òbviament és ben diferent de la que fan servir els trens de tota la vida.

Les vies d’un maglev tenen dues parts: una situada sota el tren i l’altra situada als seus flancs. La part de sota funciona com un gran electroimant que repel·leix els imants a la part inferior del tren i el fan levitar. La propulsió del tren s’aconsegueix amb els electroimants dels flancs. Com que el magnetisme produït per un electroimant es pot modular regulant la quantitat i el sentit en què circula un corrent elèctric pel seu interior, podem crear un sistema de camps magnètics alternants que estirin i empe-

nyin el tren al llarg de la via. El corrent elèctric aplicat als flancs de les vies es va modificant contínuament per canviar la po-sició dels pols magnètics al llarg del seu recorregut. Així, podem fer que el camp magnètic del tros de via que hi ha davant del tren estiri d’ell i que el camp magnètic del tros de via que va quedant al darrera del tren, l’empenyi.

Els trens maglev queden suspesos en l’aire, de manera que s’elimina totalment la fricció amb el terra. Aquest fet, combinat amb dissenys aerodinàmics per minimit-zar la fricció amb l’aire, fa que els maglevs assoleixen velocitats de vertigen: fins a 580 km/h. Podríem anar de Barcelona a París en un parell d’hores! A més són

molt silenciosos i consumeixen menys energia!


La propulsió del tren s’aconsegueix amb els electroimants dels flancs de la via

Entendre MiróUna obra de Miró, la reconeixem tots de seguida. Ara bé, enten-dre-la ja és una altra història... A alguns els agraden els seus llenços de fons plans i amplis poblats per taques de colors ben vius. A uns altres els semblen

una presa de pèl. “Això també ho puc fer jo!”, diuen. Els uns i els altres s’obliden que l’art és intenció. Que l’obra de Miró conforma tot un univers de símbols a través del qual el pintor no vol sinó transmetre’ns

les seves inquietuds i preocupa-cions. Comprendre tot això és admirar Miró.Si bé és cert que l’abstracció de les seves pintures ens dificulta el camí, només necessitem una bona explicació per entendre Miró.

ART

El naixement d’un pintor Joan Miró neix a Barcelona el 1893, fill d’un rellotger. El 1907 comença a estudiar en una escola de comerç i el 1909, a treballar com a escrivent en una drogueria. Tanmateix, el 1911 contrau el tifus i ha de retirar-se a la masia familiar de Mont-roig, a la pro-víncia de Tarragona, d’on era natural

el seu pare. És aleshores que Miró descobreix el seu potencial artístic i decideix dedicar-se a la pintura. Des de petit s’havia aficionat al dibuix, i als catorze anys s’havia matriculat a l’Escola de belles arts de La Llotja a Barcelona; però mai no havia estat se-gur de la seva vocació artística.


MiR

ó, i

NTe

RiO

R H

OLA

ND

ès i

(192

8)

Primeres influències Als divuit anys, Miró estudia pintura a l’Acadèmia de Francesc Galí a Barcelona, i es relaciona amb la resta d’ar-tistes catalans del moment. Es tracta d’un ambient dominat per les últimes tendències de la pintura moderna europea, que

es coneixen a la Barcelona de primers de segle gràcies a les exposicions de la galeria Josep Dalmau. Per això les primeres obres de Miró, entre 1916 i 1919, es realitzen sota la influèn-cia de Cézanne, Van Gogh, el cubisme i el fauvisme.

Fauvisme

Caracteritzats pel gest agressiu de la seva pinzellada gruixuda i dels seus colors llampants, els fauves no volen representar les coses tal i com les ve-uen, sinó expressar-les tal i com les senten. A l’obra Nord-Sud, de 1917, Miró agafa el color i la pinzellada de les pintures del fauvisme.

Cézanne i el cubisme Per a Cézanne, totes les coses ama-guen una forma geomètrica bàsica; per exemple, una casa és, en el fons, un cub i una muntanya, mitja esfera. D’aquesta manera, Cézanne tampoc no desitja mostrar les coses com les veu, sinó extreure’n aquesta forma geomè-trica bàsica de la qual estan fetes. Els cubistes parteixen d’aquesta idea fins a fragmentar les formes per tal d’ense-nyar-ne simultàniament tots els punts de vista. L’obra Siurana, el poble, de 1917, que Miró construeix a partir de volums geomètrics, ens apropa als paisatges de Cézanne o a aquells que Picasso i Braque pinten abans d’em-prendre l’aventura cubista.

Van Gogh

Van Gogh és un artista turmentat. Aquesta angoixa i aquesta malenco-nia que sent, sap transmetre-les en tots els elements de les seves pintures. A l’obra Prades, un carrer, de 1917, el cel de Miró recorda notablement els cels de Van Gogh.

Així doncs, Miró no inaugura la seva obra amb exercicis de pintura clàssica, sinó fent servir allò que més li interessa dels nous moviments artístics moderns. Aquesta serà una característica que l’acompanyarà al llarg de tota la vida.

Miró no pot enquadrar-se en cap de les grans tendències pictòriques del segle XX, però n’utilitza algunes per a ex-pressar les seves inquietuds personals.

A l’obra Nord-Sud de Miró (1917) es percep la clara influència del fauvisme en la pinzellada i els colors.

A Prades (1917) el cel de Miró recorda notablement els de Van Gogh i les formes geomètriques als paisatges de Cézanne.

L’experiència surrealista A partir de 1920, a París, Miró co-neix els artistes i escriptors que, a partir del 1924, formaran el mo-viment artístic del surrealisme i, des de 1925, exposa regularment amb ells. Sota la influència dels surrealistes, l’estil de Miró va madurant, però malgrat els nous contactes, el pintor obeeix només a les pròpies idees.

Miró no és un pintor surrealis-ta pròpiament dit. Mai no pinta somnis ni practica l’escriptura

Una identitat rural L’eix central sobre el qual gira quasi tota l’obra de Miró és la intensa comu-nió que experimenta amb la terra i la natura. La seva relació amb aquestes és la d’un pagès. Miró està convençut que les persones prenem la nostra for-ça de la terra que trepitgem, de forma anàloga a com ho fa un arbre a través de les seves arrels.

Tot i que Miró neix a Barcelona, més que l’ambient cosmopolita en què es cria, li causa un gran impacte el camp, els escenaris del qual són per a ell Cornudella, a Tarragona, terra natal del seu pare, Mont-roig, on la família adquireix una granja quan ell és un nen, i Mallorca, d’on era original la seva mare.

Per a Miró, l’energia que sorgeix de la terra il·lumina i transforma la realitat. Decisiva i reveladora d’aquestes cre-ences de l’artista és la sèrie de paisat-ges realitzats a Mont-roig, Cambrils, Prades i Siurana entre 1918 i 1924, i especialment els de Mont-roig de 1918 i 1919. Anomenats detallistes per la descripció minuciosa que s’hi fa, evoquen la idealització del pintor del món rural, que apareix sempre sota una llum intensa i uniforme, intentant revelar aquesta vida secreta de la terra de manera gairebé religiosa.

Pintat entre 1921 i 1922, aquest quadre (La Masia) representa la masia que la família de Miró havia comprat a Mont-roig i reuneix totes les particularitats de l’univers imaginatiu del pintor. Potser per això, va comprar-l’hi Hemingway, perquè n’intuïa la importància.

D’una banda, l’arbre que trobem al centre de l’obra, les arrels del qual s’endinsen en un forat negre i misteriós enmig del sòl,

manifesta sens dubte l’energia enigmàtica que l’artista atorga a la terra, un dels fils conductors de la seva obra. D’altra banda, la precisió ingènua del dibuix d’animals i ob-jectes; l’espai pictòric de dues dimensions, pres de les imatges de la pintura medieval catalana, que tant va impressionar Miró des que era un nen; i el color agut i fred, que transmet un surrealisme ja pressentit, pro-porcionen la clau del llenguatge de la pintu-ra de Miró, depurat els anys següents.

automàtica, tal com raja, per tal de revelar l’inconscient; i, a diferència de la resta de surrealistes, com ara Dalí, s’allunya progressivament de les formes i visions concretes i de les re-ferències a la realitat visible. Tanmateix, els seus materials artístics són els dels artistes surrealistes: l’inconscient, la fan-

tasia, el somni. Miró s’aprofita d’aquests nous vocabularis gua-nyats pel surrealisme per crear un llenguatge singular, personal i inconfusible, capaç d’expres-sar la seva gran preocupació, la força màgica de la terra.

Així, el 1923, gràcies al surre-alisme, Miró crea un univers propi, mig fantàstic i mig fa-miliar, al mateix temps humo-rístic i tendre, considerat un dels més originals del segle

XX. A Carnaval d’Arlequí (1924-1925), la primera obra de Miró plenament integrada en aquest nou món, veiem com el pintor fa servir el llenguatge dels somnis per transformar allò que és real i introduir-ho en un univers propi estrictament pictòric.

Joan Miró, Carnaval d’Arlequí (1924-1925)


MiR

ó, L

A M

AsiA

, 192

1-22

Un univers propiLa guerra civiL espanyoLa. De 1929 a 1938, Miró acusa la influència de la guerra civil espanyola, que pertorba l’ànim de l’artista, en la pintura tur-mentada de les seves teles. Els fons foscos, la deformació de les figures i el to angoixat de les composicions són característics d’aquest període.

N’és un magnífic exemple Dona i gos davant la lluna, de 1936, la fi-gura femenina de la qual s’assembla moltíssim a la del Guernica de Picas-so, quadre un any posterior. A banda d’expressar el desastre de la guerra, aquesta pintura anuncia ja un dels personatges principals que poblen l’univers propi del pintor: la dona. I és que en la dècada de 1930, el llen-

guatge tan personal de Miró és a punt de consolidar-se. En nombroses entre-vistes i escrits d’aquesta època, l’ar-tista declara que desitja abandonar els mètodes convencionals de la pintura per a trobar una forma d’expressió de-finitivament contemporània.

consteL·Lacions. El 1940, a Varenge-ville, un poblet del nord de França on Miró s’havia establert amb la seva fa-mília l’any anterior en fugir de la guer-ra, és concebuda una sèrie de vint-i-tres petites obres amb el títol de Constel-lacions. El cel, els estels, els ocells i els animals representats en aquesta sè-rie conformen la imatge d’un univers propi, poblat per personatges propis, que Miró ja ha conquistat.

Un llenguatge propi El 1941, Miró torna a Espanya, i una gran retrospectiva al Museu d’Art Modern de Nova York suposa la seva consagració internacional definitiva. És precisament llavors que el seu llenguatge peculiar madura i acaba de perfeccionar-se.

L’univers creat per Miró és tan perso-nal com independent. Té els seus pro-pis personatges, que conversen en ter-mes de colors greus o somrients i que habiten només en els fons de les seves pintures, aïllades del món real.

viatge a L’interior de La natura. La desmesura dels peus de les figures de Miró expressa la seva creença de sem-pre que la força la pren un de la ter-ra que trepitja. La idea que existeix una energia secreta de la terra que ens atorga força es troba ja a les primeres obres de Miró. No obstant això, en aquestes obres primerenques, es tracta de l’energia d’una terra concreta, lo-cal. En canvi, en l’univers consolidat de Miró, aquesta energia de la terra és universal, de totes les terres en gene-ral. És una energia interior de la natura que atorga força a totes les coses im-pulsant-les al moviment. El sol, els ocells i els estels de l’univers mironià són l’expressió de l’energia màgica de la natura. També les línies fines, aturades en un punt o en un pa-rèntesi, que fa de barrera i impedeix la

fuga de l’energia de la línia, ens parlen d’aquesta força misteriosa de la natura perquè expliquen el moviment i l’atu-rament de les coses, el ritme constant de l’univers.

Miró, un nen gran. La ingenuïtat de la pintura de Miró, que s’apropa cada ve-gada més a un llenguatge intuïtiu, que recorda el d’un nen, no resta valor a les

Joan Miró, Despertar de matinada (1924-1925)

seves obres. Al contrari, els estampa un segell personal i inconfusible, una im-mediatesa inimitable.

A més, pintar com un nen no és fàcil. L’educació, les normes socials i el co-neixement de l’art, que ens encaminen a deixar a enrere la infantesa i la seva espontaneïtat irrepetible, pesen més del que ens adonem. Tornar a pintar com un nen és tot un exercici conscient de recuperació dels valors infantils i d’alli-beració de les convencions socials. És, doncs, tota una fita, que el traç negre i gruixut de Miró sigui cada vegada més simple. Juntament amb els colors pri-maris dels seus quadres, és el que fa que l’obra de Miró esdevingui tan universal.

un finaL feLiç. Els últims anys de la seva vida, Miró segueix aprofundint en el seu llenguatge original i, amb un univers propi prou assentat, es llança a la recerca de nous suports i materials: mosaic, ceràmica, escultura, tapís; l’ar-tista no té por de res. Sense caure en la temptació de treure-li partit a la fama, realitza murals per a la UNESCO, Har-vard i IBM, i la conegudíssima escultu-ra monumental Dona i ocell que, instal-lada en un parc de Barcelona que duu el seu nom, és l’última obra de Miró.

Joan Miró, Dona i ocell (1982)

NÚRIA SOTOhumanista

Eureka 49

DIRECTOR EDITORIAL Héctor Ruiz,

DIRECTOR D’ART I CREATIVITAT Jesús Hernán

CONSELL DE REDACCIÓ Salvador Pané, Antonio Ramón García, Patricia ordóñez

IL·LUSTRACIÓ oriol Massana

FOTOGRAFIA Ausiàs Acarín, Vángelis Villar, Laura Serrano

REDACCIÓ Raquel Crisóstomo, Michele Catanzaro, Joan Duran, Eduard Tàpia, Carmen Montilla, Jose Luis ordóñez, Raquel Maspoch, Carolina Rúa, Mireia Martí, Pilar Hereu, Eva Pellicer, Carolina Gasset, Xavier Escuté, Arianne Pérez, Jordi Domènech, Joan Serrà, Núria Soto, Alina Andreea Petrut, José Rodríguez, Moisés Jiménez

HAN COL·LABORAT EN AQUEST NÚMERO Francisco Rodríguez Bergali

Dipòsit legal: B-38475-2005ISSN 1885-2254Impressió: Rotocayfo Quebecor

No et perdis el pròxim número!

HistòriaAníbal el conqueridor

ArtLa Mona Lisa

L’objectiu de la revista eureka és el de divulgar gratuïtament conei-xements sobre cultura general de manera independent i objectiva. Eureka és una revista editada per una entitat sense ànim de lucre. La publicitat inclosa a eureka permet la seva existència, però en cap cas determina el seu contingut. Els articles d’eureka són sempre independents, rigurosos i contrastats.

MÀRQUETING I ESTRATÈGIA Ineo Navitas, SLC/ Aragó, 186 - 2n 3a08011 - Barcelona

T. 93 452 40 03

PUBLICADA PERomnis cellulaFacultat de BiologiaUniversitat de BarcelonaAv. Diagonal 64508028 Barcelonawww.omniscellula.net

oMNIS CELLULA és una associació sense ànim de lucre formada per joves investigadors i vinculada a la Universi-tat de Barcelona

Els continguts d’eureka no tenen copyright (si no s’indica el con-trari) i estan protegits amb una llicència Creative Commons: Re-coneixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5. Més informació a http://creativecommons.org

FísicaViatges en el temps


Si has acabat de llegir-me...

No em llencis al terra

ENTITATS COL·LABORADORES

LA VIDA DELS ESTELS - dlsi.ua.esjaperez/cursos/ceptc/05-revista-eureka10-nadal2006.pdf · apreciar...

Documents

Transcript of LA VIDA DELS ESTELS - dlsi.ua.esjaperez/cursos/ceptc/05-revista-eureka10-nadal2006.pdf · apreciar...