La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 106 / maig de 2014 ] 1

Eppur si muove: la paràlisi política de l’Estat espanyol i el declivi ruïnós d’un capitalisme a la deriva, ajuntat als en­ganys, indecisions i ambigüitats dels au­tonomistes ens havien situat en un paisat­ge social que semblava inamovible i que només esperava la seva putrefacció. Aquest perill no ha estat encara commi­nat. Però la publicació de la pregunta i de la data ha desencadenat una dinàmica de confrontació inèdita fins ara dins el marc institucional espanyol. Malgrat les ambi­güitats carregoses de la pregunta el que és més rellevant en el panorama polític i que hem de saber aprofitar és que permet vo­tar sobre la independència de manera ine­quívoca i aquest fet posseeix una impor­tant càrrega política com s’ha vist per les importants reaccions de tota mena que ha provocat.

Des del moment actual i fins al 9 de novembre vinent haurem de treballar en un doble sentit: d’una banda, hem de cre­ar les condicions perquè el referèndum (consentit o no per l’Estat espanyol) es pugui portar a terme. Aquest fet és fona­mental perquè considerem que la realit­zació del referèndum d’autodeterminació és l’arma política més potent, nacional­ment i internacionalment, per a assolir la ruptura que doni pas a una independèn­cia efectiva. No podem renunciar­hi gra­tuïtament com alguns falsos sobi­ranistes voldrien, pre­nent­se la qüestió amb una frivolitat escan­dalosa.

I d’altra banda, hem d’esforçar­nos durament per a crear les condicions orga­nitzatives i políti­ques perquè el poble català esti­gui preparat per a les accions de desobedièn­cia i mobilit­zació mas­siva que arreu dels Països

Catalans hau rem de desenvolupar per a avançar cap a la independència i l’apro­fundiment màxim de la democràcia po­lítica, econòmica i social que ha d’acom­panyar el procés iniciat en aquests mo­ments arreu de la nació.

La primera confrontació política serà, doncs, com hem comentat, entorn del Re­ferèndum d’Autodeterminació. Però l’al­tra batalla política serà entorn de la defini­ció de les grans línies polítiques i socials de la societat que hem de construir amb la nova República Catalana Independent. Al llarg des mesos vinents s’anirà desen­volupant arreu del territori un debat en­torn de les bases constitucionals i els drets fonamentals de la República Catalana In­dependent.

En aquest número abordem diferents qüestions en aquest camí cap a la nova República Catalana Independent que ha d’obrir pas a l’expressió de la democrà­cia política, social i econòmica. Abor­dem ara la qüestió dels ritmes polítics segons l’estat de consciència i les corre­lacions de forces. Ens cal analitzar

bé la realitat per saber quan podem fer un salt qualitatiu i avançar en els proces­sos de transformació social que desenca­denarà la independència. D’altra banda, en la línia d’anar desenvolupant dife­rents aspectes socials importants abor­dem la qüestió de la lluita per l’avorta­ment lliure i gratuït, una vella reivindi­cació que la societat masclista que patim es resisteix a acordar pel que representa d’alliberament de la submissió al poder patriarcal.

També fem una aproximació a la lacra social de la drogoaddicció, veritable ins­trument instigat pel sistema per a adormir el jovent en els llims de la inconsciència i la inacció, de tal manera que ha esdevin­gut un obstacle important per al nostre alliberament nacional i social, i com a tal ha d’ésser combatut amb energia.

No oblidem tampoc en aquest núme­ro l’anàlisi internacional, conscients que és a nivell global on es dirimeix bona part

del nostre futur. Ens cal desemmasca­rar el veritable rostre dels estats im­perialistes i veure com, a mesura que avanci la crisi econòmica (i en particular energètica), la seva agres­sivitat condicionarà cada cop més la política internacional.

Finalment, cal assenya­lar, en l’apar­tat de la me­

mòria histò­rica pròpia i seguint

amb la publicació habi­tual de crítiques biblio­

gràfiques, els comentaris de Xavier Ferré i Feliu Ri­

poll sobre el llibre “Rot­xec”, una aportació indivi­

dual que tot i algunes man­cances, és l’exposició d’una ex­

periència personal que pot oferir una visió enriquida d’uns

moments molt importants per al desplegament del moviment inde­

pendentista.

I tanmateix, es mou

2 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 106 / maig de 2014 ]

El febrer de 2012 publicàvem a La Veu l’article titulat “De la Primavera Àrab a l’Imperi Contraataca”, una anàlisi crítica dels diferents moviments i processos en­degats (o no) a bona part de l’Orient Mit­jà i al Nord d’Àfrica. Ja aleshores distin­gíem, d’una banda, entre revoltes nacio­nal­populars i insurgències armades induï­des per l’imperialisme i les dictadures del Golf; i de l’altra, analitzàvem el paper ju­gat pels diferents agents polítics i militars en cada circumstància i arribàvem a la conclusió que els interessos econòmics tant d’Europa i els EUA1 com de les mo­narquies absolutistes d’Aràbia Saudita, Qatar i els EAU,2 havien forjat una alian­ça de facto entre l’imperialisme i els sala­fistes amb un doble objectiu: el control del mercat energètic i la implantació d’un or­dre social i polític tirànic, fanatitzat i sub­mís als interessos de les elits religioses, po­lítiques i econòmiques del Golf i de les transnacionals, amb què s’evitava alhora qualsevol intent real de democratització i empoderament popular.

Avui, malauradament, constatem que el temps ens ha donat la raó d’una manera ben punyent. Anem a pams i mirem d’ana­litzar quina és la situació en diferents paï­sos, quin és el paper de les potències es­trangeres i quines perspectives s’obren i es tanquen a curt termini.

Els antecedents (I): El Consell de Cooperació per als Estats Àrabs del Golf

El Consell de Cooperació per als Estats Àrabs del Golf (CCEAG) és l’organitza­ció que engloba les tiranies del Golf Pèr­sic (Aràbia Saudita, Qatar, els EAU, Bahrein, Kuwait i Oman), una de les fun­cions primordials de la qual és garantir el control dels recursos energètics de l’Orient Mitjà a les famílies despòtiques que les re­genten.

Aquest control econòmic passa neces­sàriament pel control social. Així, els es­tats membres comparteixen (en un grau més o menys matisat) una ideologia hege­

[ 1 ] Estats Units d’Amèrica[ 2 ] Emirats Àrabs Units

mònica: el wahhabisme,3 és a dir, el fona­mentalisme sunita que nega qualsevol se­paració entre religió i Estat i que consagra les elits econòmiques (i alhora religioses) com a guies indiscutibles de les respecti­ves comunitats. El wahhabisme ha estat i és el principal enemic de la democràcia a l’Orient Mitjà i l’aliat dels EUA per tallar d’arrel els moviments democràtics, nacio­nal­populars o antiimperialistes.

El 2010, quan els serveis d’informació apunten a la possibilitat imminent de l’es­clat de les revoltes populars a Tunísia, Egipte i Bahrein, el CCEAG reacciona rà­pidament amb l’acord que cadascun dels estats membres aportarà solidàriament els recursos humans, econòmics i militars ne­cessaris per acabar amb els moviments que reclamaven justícia social i democratitza­ció en el món àrab i per imposar arreu on sigui possible nous règims tirànics d’arrel religiosa, ja sigui de la mà de les diferents branques dels Germans Musulmans, ja si­gui a través de la insurrecció organitzada mitjançant mercenaris i cèl·lules de l’òrbi­ta d’Al­Qaeda.

Dues de les concrecions immediates d’aquest acord són la intervenció a Bahrein el 2011, on els cossos policials i militars d’Aràbia Saudita i els EAU escla­fen la revolta popular massacrant cente­nars de manifestants, i la creació d’un exèrcit mercenari (en principi secret) ca­paç d’intervenir en estats àrabs lliures del control del CCEAG.

Així, el juliol de 2010 se signa un pri­mer contracte (posteriorment ampliat) en­tre l’empresa Xe Services (l’antiga i trista­ment cèlebre Backwaters) i el príncep he­reu d’Abu Dhabi per a la instal·lació d’un centre d’entrenament de mercenaris als Emirats. Segons va arribar a informar el New York Times, el centre seria dirigit per Erick Prince, ex­cap de comandos de l’Ar­mada nord­americana i fundador de Backwaters, que s’encarregaria del reclu­tament i l’entrenament d’aquest cos d’elit especialitzat en tasques tant d’insurgència

[ 3 ] Entenent wahhabisme de manera exten­sa, com a ideologia religiosa sectària i ultracon­servadora sunnita, no en el sentit estricte dels membres de la secta wahhabita en què aquesta ideologia té l’origen

com de contrainsurgència i que estaria en disposició d’actuar si calgués arreu de l’Orient Mitjà i el nord d’Àfrica.

El CCEAG es preparava així per a pro­moure la contrarevolució en el món àrab.

Els antecedents (II): Qatar com a nova potència

Menció especial mereix Qatar, el pro­tagonista estrella de les contrarevolucions i la potència ascendent dins el CCEAG, on ha estat fins i tot en disposició de dis­putar la supremacia política, militar i eco­nòmica al gegant saudita, amb les conse­qüències que veurem més endavant, espe­cialment sagnants en el cas egipci.

Cal partir de la base que Qatar és una ferotge dictadura wahhabita, un país amb un règim quasi­esclavista, que basa la seva riquesa en l’explotació fins a l’extenuació dels treballadors immigrats procedents del subcontinent indi o el sud­est asiàtic. Valgui com a exemple els centenars de morts en les obres preparatòries del mun­dial de futbol o les notícies sobre l’obliga­rietat de treballar sense sou a què són sot­meses persones provinents de zones en conflicte, sota amenaça d’expulsió o d’abandonament en ple desert.

Qatar no fa ni la més mínima concessió a la democràcia, ni en les formes (no es molesta ni a organitzar eleccions­farsa, ni a legalitzar partits polítics), ni en el fons: la família reial de Qatar controla totes les explotacions de petroli, la companyia aè­ria, l’educació tècnica i superior (a través de Qatar Foundation) i, no cal dir­ho, la més gran màquina de propaganda de l’orient mitjà: Al­Jazeera.

I aquest ha estat el seu gran mèrit: aprendre dels estats capitalistes occiden­tals les tàctiques d’intoxicació i propagan­da sistemàtica (entre les quals s’inclou el mecenatge del Barça, per cert, o l’organit­zació de grans esdeveniments internacio­nals). Així, mentre Aràbia Saudita apareix a ulls de tothom com un règim caverníco­la, corrupte i amic d’Al­Qaeda, Qatar (que és igual de corrupte, totalitari i amic d’Al­Qaeda) ho fa sota l’aparença de la modernitat.

A més del control econòmic, polític i mediàtic, la família al­Thani, com no po­

Guerra, espoli, salafisme, imperialisme i resistència… Què en queda de la Primavera Àrab?

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 106 / maig de 2014 ] 3

dia ser altrament, exerceix també el con­trol ideològic a través del wahhabisme. Precisament de Qatar prové el famós “programa per a la resunnització del món àrab i islàmic i el combat contra l’heret­gia”, que no és cap altra cosa que la crida oberta al genocidi contra els xiïtes. En els darrers mesos, des del Pakistan fins a Egipte, milers de xiïtes han estat assassi­nats ja fos per grups paramilitars (Pakis­tan), per turbes fanatitzades (Egipte), per grups terroristes (Iran, Iraq i el Líban) o per mercenaris i milicians salafistes (Síria) seguint el programa dictat des de Qatar i propagat des d’Egipte pel clergue al­Qa­radawi.

Ni els al­Thani, ni al­Qaradawi han amagat mai que l’objectiu final és la des­trucció de la República Islàmica de l’Iran (xiita) i el retorn de la supremacia àrab so-bre els heretges perses, és a dir, no s’han es­forçat massa a dissimular que, com hem dit en altres ocasions, és l’avarícia de les dictadures del Golf (i els seus aliats de l’OTAN) pel control del petroli iranià qui mou els fils del genocidi.

A més, Qatar, ha desenvolupat en els darrers anys una important tasca exterior i ha reemplaçat l’Aràbia Saudita com a principal valedor i font de finançament de les diferents branques dels Germans Mu­sulmans, la principal organització políti­ca, social i religiosa de la dreta sunnita ar­reu del món àrab. D’aquesta manera, els al­Thani han obtingut una posició privi­legiada a l’hora d’aconseguir concessions dels governs instal·lats en el poder a partir de 2011 a Tunísia, Líbia i Egipte, cosa que ha acabat enutjant el soci saudita.

Els fets (I). Tunísia: el poble treballador contra la dreta salafista

Les eleccions d’octubre de 2011 van dur al govern el partit islamista Ennahda, sucursal tunisiana dels Germans Musul­mans. Finançada per Qatar i altres potèn­cies estrangeres i fortament organitzada en el món rural, on controla les mesquites, va obtenir un 41% dels vots, pel davant de les opcions nacional­progressistes i socia­listes.

Ennahda es va presentar davant l’opi­nió pública com “la versió musulmana de la democràcia-cristiana alemanya” i amb un programa oficial moderat que prome­tia “reformes” i no preveia la implantació de la xària; no podia ser d’una altra mane­ra en un dels països amb la població urba­na més laica, progressista i organitzada del món àrab. Tot i això, un cop al govern, es va treure la careta.

En connivència amb Nidá­Tunis (la dreta laica propera als beneficiaris de la

dictadura Ben Alí), el programa econòmic reformador d’Ennahda va resultar ser, com calia esperar, el de les privatitzacions, cosa que no ha fet sinó agreujar les ja ter­ribles diferències en el país i retallar enca­ra més els drets laborals i socials. En re­sum, un govern que ha seguit al servei dels interessos colonials i de l’imperialisme, amb què ha perpetuat i intensificat les in­justícies.

En aquest temps, però, l’esquerra ha tingut temps d’organitzar­se i plantar­hi cara amb potents mobilitzacions; i la po­derosa Unió General dels Treballadors Tunisians ha estat la punta de llança del moviment popular. La resposta dels sala­fistes (a través de cèl·lules terroristes in-controlades, és a dir, promogudes i tolera­des pel govern) ha estat l’assassinat de lí­ders sindicals i militants d’esquerres. Aquesta brutal repressió ha dut a la cons­trucció del Front Popular, que agrupa el

conjunt de forces d’esquerra i nacionalis­tes i que ha demostrat una gran capacitat de mobilització.

Posteriorment, la formació del Front de Salvació Nacional (FSN) ha suposat la suma de partits liberals laics a la línia impulsada pel FP, amb un programa de­mocràtic de mínims per enderrocar la nova dictadura islamista, però que no contempla (com sí que ho fa el FP) un programa concret de transformació eco­nòmica i social.

Les darreres notícies apunten a la sor­tida d’Ennahda del govern i la formació d’un gabinet de tecnòcrates consensuat entre l’actual govern i el FSN que prepari unes noves eleccions. Tot i les ingerències estrangeres, amb França donant suport a la dreta laica i Qatar als islamistes, Tunísia és, gràcies a l’autoorganització popular, l’únic país del món àrab on encara és pos­sible a curt termini una revolució demo­cràtica nacional­popular.

Els fets(II). Líbia: del país més pròsper d’Àfrica a la nova Somàlia

Ja el 2011 es va fer palès que a Líbia, com a Síria, no hi havia hagut una verita­ble rebel·lió popular. Com després han re­

“Tunísia és, gràcies a l’autoorganització popular, l’únic país del món àrab on encara és

possible a curt termini una revolució democràtica”

4 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 106 / maig de 2014 ]

conegut els mateixos traïdors al règim de Gadaffi, no hi va haver cap manifestació multitudinària reprimida, sinó que tot plegat no va ser res més que el fruit d’un pla ordit durant anys pels serveis secrets francesos, amb la cooperació de Qatar i les milícies salafistes properes a Al­Qaeda.

El pla consistia en la instrumentalitza­ció del moviment separatista de la Cire­naica per assegurar el control dels princi­pals ports i reserves d’hidrocarburs als “amics” dels revoltats. Però no ho van te­nir tan fàcil: l’exèrcit libi tenia recursos i, finalment, va caldre la participació activa de l’OTAN, dels mercenaris reclutats al Golf i de nombrosos senyors de la guerra salafistes per acabar amb un règim que si bé estava encapçalat per una família tirà­nica i corrupta, també és cert que havia dut el seu poble als nivells més alts de benestar coneguts en tota Àfrica. Líbia era, abans de la insurrecció armada, un exemple per a molts africans i un país re­ceptor net d’immigració, que hi trobava unes possibilitats de realització humana, social i econòmica desconegudes en tot el continent.

I què és Líbia ara? Doncs una nova So­màlia. Un país que, com ha recollit fins i tot el New York Times, empresona, tortu­ra i deporta milers de persones per motius religiosos i ètnics, que tortura i assassina centenars d’opositors polítics i que, ha­vent caigut a les mans dels diferents senyors de la guerra (una barreja entre mafiosos i talibans), s’ha convertit en el principal punt de partida del tràfic il·legal de dro­gues i persones, tant per la Mediterrània (pasteres), com pel Sàhara (esclavisme i tracta de blanques).

Líbia es troba, a més, en un procés de desintegració, de manera que el govern “oficial” (el que fa proclames democràti­ques que ni tan sols practica) controla no­més la Tripolitana (costa occidental), men­tre que la Cirenaica (la part més rica) i el Fezzan (sud­est, frontera amb Mali) viuen, de facto, sota el control de les transnacio­nals de l’energia i dels caps tribals majori­tàriament salafistes.

Els fets (III). Egipte: la lluita pel botí entre voltors dessagna el país

El cas d’Egipte és més complex: com ja vam anunciar fa un any i mig, i com va denunciar el mateix Samir Amin, després que fossin les classes populars i l’esquerra qui protagonitzessin la rebel·lió, aquesta va ser hàbilment reconduïda cap a unes eleccions precipitades, en què, com a Tu­nísia, tan sols un dels concurrents tenia l’estructura i el finançament necessaris per encarar­les: els Germans Musulmans.

En un país de 80 milions d’habitants, on només 20 viuen en zones urbanes, amb les xarxes creades durant la dictadura de Mubarak (que en teoria els tenia prohibits, però que a la pràctica els tolerava i fins i tot hi tenia fil directe i interessos compar­tits pel que fa al control social i l’aliena­ció), amb un programa oficial “moderat” (equiparable al de la democràcia cristiana europea), amb una abstenció del 54% i amb 2 milions d’egipcis (els militars) sen­se dret a vot, els Germans Musulmans i Mursi van ser els guanyadors de les elec­cions de 2012.

Es consagrava així un pacte tàcit entre l’aparell de l’Estat (bàsicament l’exèrcit) i els cacics i l’oligarquia islàmica (els Ger­mans Musulmans) per dominar la socie­tat, és a dir, un acord entre els EUA i Qa­tar pel control d’aquest país estratègic i dels seus preuats recursos. Paradoxal­ment, Aràbia Saudita quedava marginada del negoci, i promovia un nou partit sala­fista: Al­Nour, amb un missatge molt més radicalitzat que els Germans Musulmans.

Però un cop al govern, el programa ul­traliberal en el pla econòmic i ultraconser­vador en el religiós dels Germans Musul­mans es va anar desvetllant amb tota cla­redat. Les privatitzacions executades i previstes (que incloïen fins i tot el Canal de Suez) i les pràctiques depredadores en l’administració i en les concessions públi­ques van dur els egipcis (sobretot la pobla­ció urbana) a un empitjorament generalit­zat de les condicions de vida. A més, Mur­si es va posicionar al costat de l’eix EUA­Israel­Qatar en la guerra contra Síria i va pactar secretament amb Israel i Hamàs (els cacics econòmics de Gaza, dreta reli­giosa i branca palestina dels Germans Mu­sulmans) la creació de zones franques al Sinaí que servirien com a camps d’interna­ment de palestins que hi treballarien en rè­gim de maquila.

La resposta popular no es va fer espe­rar i Mursi va buscar suports encara més a la dreta: va nomenar càrrecs governamen­tals wahhabites propers a Al­Nour i fins i tot membres de Jamma Islamiya, el grup terrorista responsable de la matança de Luxor. Les pressions per imposar la xària i la discriminació sectària van anar en aug­ment. Mursi va aparèixer al costat de líders religiosos radicals quan aquests cridaven a l’extermini de xiïtes i, durant el juny de 2013, les matances de membres d’aquesta branca de l’islam se sumaven a les ràtzies contra els coptes. En resum: els Germans Musulmans i l’entramat salafista duien, de facto, el país a una inevitable guerra civil.

Mursi va aconseguir unir tota l’oposi­ció en contra seu i les mobilitzacions po­pulars es multiplicaven. Els representants de l’esquerra oficial, del moviment “Ta­

marrud” (una mena de joves indignats, ve­ritables protagonistes de les revoltes), del liberalisme laic i de les diferents comuni­tats religioses (incloent­hi els sunnites moderats) van pactar amb l’exèrcit la de­posició de Mursi a través del cop d’estat que va dur al govern al­Sissi i una junta militar, sota el compromís —teòric— de crear les condicions per a un nou escenari democràtic.

Va començar la repressió contra els Germans Musulmans i l’entramat islamis­ta responsable de les atrocitats repressives i la violència sectària, però lluny d’arron­sar­se, els islamistes van oferir resistència i les bases fanatitzades d’Al­Nour (que cí­nicament havia donat suport al cop els pri­mers dies) van seguir les crides a la “jihad democràtica” (sic) promoguda també des d’Al­Jazeera, encara que sense massa èxit de convocatòria, especialment entre una població urbana alliberada dels mesos de foscor que va suposar el govern Mursi.

No se sap com evolucionarà el país. Si bé és cert que l’exèrcit egipci és el més subvencionat del món (després del d’Is­rael) pels EUA, també ho és que una de les primeres mesures de Sissi va ser el tanca­ment del Canal de Suez als vaixells de l’OTAN amb destinació a Síria. Qui te­nim al davant, Mubarak o Nàsser?

Hi ha, de moment i per sort, un clar perdedor: Qatar, que havia invertit 8.000 milions de dòlars en suport a Mursi i que ha vist com les seves expectatives de nego­ci a Egipte desapareixien, com també ha desaparegut la seva gran màquina de guer­ra informativa, Al­Jazeera, que va defen­sar el sàtrapa islamista des de l’inici de les revoltes populars fins al moment del tan­cament de la cadena al país dels faraons.

Caldrà veure com evolucionen els dife­rents actors: podran l’esquerra tradicional i els joves urbans construir un projecte polític amb un referent de masses? Quin paper jugaran els liberals d’al­Baradei4 i els titelles d’Occident? Els Germans Mu­sulmans apostaran per una jihad terroris­ta o miraran de refer ponts i negocis amb l’exèrcit? I pel que fa a al­Sissi i l’exèrcit, s’oferiran als EUA com a garant d’estabi­litat a través d’una nova dictadura que faci els ulls grossos davant els Germans (un cop expulsats de l’aparell de l’Estat) i per­meti tornar a una reproducció de l’era Mubàrak? O seran capaços d’apreciar la decadència de l’imperi americà i apareixe­rà un moviment nacionalista capaç d’en­tendre’s amb l’esquerra?

[ 4 ] Com a cap de l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica, al­Baradei va ser l’encar­regat de preparar la invasió de l’Iraq desarmant el règim de Saddam Hussein, cosa que, no cal dir­ho, li va valer un Nobel de la Pau.

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 106 / maig de 2014 ] 5

Tot i disposar d’unes enormes potencia­litats econòmiques, Egipte està arruinat; l’eix del mal (EUA­Turquia­Qatar­Israel) ha rebut un greu revés en no aconseguir imposar­se a Síria i, ara com ara, es fa difí­cil preveure una evolució que, de ben se­gur, anirà lligada al nou ordre internacio­nal que s’estableixi a la zona. Egipte, com a potència demogràfica, militar i comuni­cativa (la seva indústria àudiovisual és au­tora de les produccions de més èxit al món àrab, malgrat els Germans Musulmans i Al­Jazeera) hi tindrà alguna cosa a dir.

Els fets (IV). Síria: ni mercenaris, ni salafistes genocides, ni xantatges imperialistes

Síria, ja ho dèiem el 2011, tot i no ser un país especialment ric en recursos naturals, és el que ocupa una posició més estratègi­ca, com a únic pont entre l’Àsia Central i la Mediterrània lliure del control de l’OTAN i els seus aliats (Israel i les dicta­dures del Golf). És el corredor entre Iran i Hezbollah, que ha permès el Líban resis­tir les envestides sionistes i imperialistes; i ha estat el refugi tradicional dels movi­ments d’esquerra palestins.

La destrucció del règim baasista era clau, doncs, tant per als plans d’invasió de l’Iran, com per a la consolidació del pro­jecte sionista del “Gran Israel”. En resum, per acabar amb els darrers estats (o proto­estats en el cas libanès) lliures del control de l’imperialisme atlantista.

L’evolució dels fets a Síria va demos­trar de seguida que, com ja havíem expli­cat, no ens trobàvem davant una lluita en­tre “rebels demòcrates” i un règim opres­sor, sinó davant una guerra civil promo­guda, finançada i armada per potències estrageres (Turquia, Qatar, Aràbia Saudi­ta i els EUA) a través de mercenaris i de milicians salafistes. Fins i tot Israel no es va estar de participar en la festa bombar­dejant l’exèrcit sirià quan aquest estava a punt d’acabar amb les vies d’entrada de les armes subministrades als insurgents a tra­vés de Turquia.

De fet, en els primers mesos de revoltes, i després que al­Assad anunciés reformes constitucionals, l’esquerra siriana estava dividida en tres blocs: la que va formava part de la coalició pro­governamental (les dues fraccions del Partit Comunista), la que va concórrer a les eleccions de 2012 dins una coalició opositora (socialistes­na­cionalistes d’esquerra) i la que tot i opo­sar­se radicalment al règim, en cap cas va optar per la insurrecció armada.

Aquest era el cas també dels kurds,5

[ 5 ] Val a dir que els kurds han jugat un pa­per important en la història de Síria, des de Sa­

fins i tot després que al­Assad els traís i lliurés alguns dels seus líders a l’OTAN, ja que eren conscients que la insurrecció no era sinó l’excusa per a una intervenció imperialista i per a la instauració d’una dictadura teocràtica aliada dels sàtrapes del Golf, Turquia i els EUA.

A la Conferència de Pau de Ginebra, la coalició de forces salafistes i mercenaris pro­occidentals (CNFO) va deixar clar que no té cap mena d’interès a negociar. El motiu era ben clar: tenia a les mans les ar­mes químiques lliurades per Qatar i Arà­bia Saudita i utilitzades pels insurgents contra la població civil, com va afirmar la primera emissària de l’ONU el maig pas­sat. Disposava d’un proveïment militar constant per part de l’exèrcit turc (amb cobertura aèria israeliana si calia), i comp­

tava a més amb la promesa d’intervenció militar nord­americana si ni tan sols així aconseguia enderrocar el règim.

Tant els EUA i Israel, com les dictadu­res del Golf, van veure a tocar de la mà la tan desitjada invasió de l’Iran i no van es­talviar recursos ni propaganda a l’hora de justificar­ne el que havia de ser el pas pre­vi. Amb aquestes garanties a la mà, els sa­lafistes es van llançar a una orgia de vio­lència sectària, especialment cruenta en el cas dels xiïtes, que van veure com eren ar­

ladí, que des de Damasc va alliberar Jerusalem i bona part de la Síria històrica dels ocupants croats, fins Khalid Bakdash, fundador del Par­tit Comunista de Síria i el Líban. Alhora, cal re­cordar que kurds i àrabs sirians van lluitar junts contra l’imperi otomà, cooperació que per part de la Síria de Hafez al­Assad es va mantenir durant molt de temps en forma de connivència amb el PKK en la seva lluita con­tra Turquia.

rasats pobles sencers a la zona de Deir­el­Zur, però també contra els cristians maro­nites i ortodoxos i, no cal dir­ho, contra els kurds.

D’aquesta manera, els kurds de Síria es van veure abocats a la resistència armada contra els genocides salafistes, a la lluita per la independència respecte a un estat totalitari en descomposició i a una revolu­ció social i democràtica exemplar a l’Ori­ent Mitjà. Revolució que, com tot en aquella part del món, penja d’un fil.

El resum és que dos anys després de la insurrecció salafista i mercenària bona part de Síria està en ruïnes, milers de siri­ans han hagut de fugir, alguns de la repres­sió del govern, però la immensa majoria de les zones rebels, és a dir, de les matances i persecucions ètniques i religioses dels in­

surgents. Però tot i així, la república laica resisteix i les diferents faccions opositores, enfrontades en alguns casos entre si, es veuen abocades al fracàs militar i al recurs fàcil al terrorisme i els atacs indiscriminats contra pobles aïllats.

Després de la fallida operació de pro­paganda del passat agost, sembla que els pitjors auguris que apuntàvem feia dos anys estaven a punt de fer­se realitat, i que l’OTAN estava disposada a encetar el que pot ser perfectament una nova guerra mundial.

Però vet aquí que de sobte ens trobem que el món ja no és un Imperi monopolar i que els anys de la impunitat que van per­metre la invasió de l’Iraq s’han acabat. Rússia i la Xina no estaven disposades a permetre que l’OTAN i les dictadures del Golf obtinguessin el control del cru iranià i que es tanquessin les possibilitats de dur hidrocarburs de l’Àsia central a la Medi­

6 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 106 / maig de 2014 ]

terrània sense passar per Turquia. Aques­ta vegada van reaccionar diplomàtica­ment... i militarment!

Mentre a l’ONU el gruix dels països emergents i no­alinetas (liderats per Bra­sil, Sudàfrica i Veneçuela, aliats de la Xina) es posaven al costat de Síria i en contra de l’agressió imperialista, vaixells de guerra russos i xinesos es van plantar a les costes de Latakia. La història recordarà aquells 15 dies d’agost­setembre com els que més a prop s’ha estat d’una nova guerra mun­dial després de la crisi dels coets soviètics a Cuba.

Però en aquesta ocasió ha estat Obama, el Nobel de la Pau que a punt ha estat de dur­nos al desastre, qui s’ha hagut d’em­passar les seves paraules i acceptar l’acord que Rússia li posar al davant. Descartada la intervenció directa, l’OTAN continua proveint (incloent­hi armes químiques) una oposició cada vegada més desespera­da i fraccionada, però assedegada de sang al crit d’Al·lahu Akbar.

Cap on evolucionarà Síria? I el Kurdis­tan? Probablement, a curt termini, cap en­lloc. Els insugents sirians ja han expressat

les seves intencions de boicotejar la Con­ferència de Ginebra 2. El suport del veri­table eix del mal els pot permetre mante­nir tàctiques de guerrilla, de neteges ètni­ques i terroristes durant mesos. Rússia po­dria convèncer al­Assad de deixar el govern sempre que es garantís un règim favorable als seus interessos a la zona, alli­berat del control de l’OTAN, i s’arribés a un acord per al respecte de la sobirania d’Iran. Tanmateix, ara per ara, això sem­bla inconcebible per a uns voltors (la dre­ta i els fanàtics religiosos de Turquia, Qa­tar, EUA, l’Aràbia Saudita i Israel) que han vist massa a prop la victòria i que es­tan rebent greus contratemps a Tunísia, a Egipte i a Síria.

Conclusions: un imperi decadent a l’avantsala d’una confrontació global

Ho hem anat dient i ho repetim: l’im­perialisme nord­americà està en decadèn­cia. Això no vol dir que no sigui perillós: al contrari, si fos pel Tea Party, els neo­cons, el lobby jueu i les grans corporaci­ons militars, industrials i energètiques, moririen matant al més pur estil John

Wayne. És un cercle viciós: els EUA ne­cessiten guerres de saqueig per mantenir una economia basada en el baix preu de l’energia i en la indústria militar.

Però aquestes guerres comencen a no ser rendibles quan l’esforç requerit és ex­cessiu, o quan per guanyar­les cal recórrer als sàtrapes del Golf i els seus amics: ban­des de psicòpates disposats a assassinar milers d’innocents, ja sigiui a l’Iraq, a Lí­bia, a Síria... o a Nova York.

No ho són quan els teus socis europeus pateixen una crisi sistèmica que duu, per exemple, François Hollande a convertir­se en el primer paladí de les rebel·lions jiha­distes, desesperat com està per obtenir hi­drocarburs a baix preu que li permetin mantenir una economia ensorrada per les polítiques especulatives del capital franco­alemany.

No ho són quan han de recórrer al ter­rorisme aeri per segrestar el president de la República Plurinacional de Bolívia, un dels símbols principals de la insubmissió contra l’imperialisme i el colonialisme ian­qui, plasmada també en la nacionalització d’hidrocarburs, en una Llatinoamèrica cada dia més sobirana.

I no ho són quan s’han d’invertir bi­lions de dòlars en una aliança comercial i militar a l’Àsia­Pacífic per mirar d’evitar l’inevitable: el sorpasso econòmic, diplo­màtic (i a la llarga potser militar) xinès.

El conflicte sirià en especial, però tota la recomposició política del món àrab en general són les mostres dels pals de cec de l’imperi euro­ianqui per mantenir la seva hegemonia. En el cas de Síria, amb els fa­nàtics sionistes israelians i els neocons americans i europeus pressionant a la desesperada,6 i amb el control d’una part important dels recursos energètics plane­taris en joc, aquests pals de cec ens han dut a les portes d’una confrontació global.

La reacció gairebé unànime dels països emergents no­alineats i el nou lideratge de Rússia i Xina sembla haver agafat l’impe­rialisme per sorpresa: s’ha acabat la impu­nitat. Estem a l’avantsala d’un món multi­polar, ja que si en aquest cas és evident la coincidència d’interessos entre Rússia i Xina davant l’enemic comú, a ningú no se li escapa que els seus plans estratègics són ben divergents.

I en aquest món multipolar semblava que al món àrab li havia tocat un paper ben galdós: patir la cobdícia de les seves oligarquies vampíriques, el fanatisme que aquestes promouen com a forma de con­

[ 6 ] Recordem, sense anar més lluny, que abans de l’era neoconservadora, l’Estat espa­nyol tenia unes bones relacions comercials amb l’Iran. Després del bloqueig occidental, la Xina n’ha estat la gran beneficiada.

trol social, les dictadures sectàries, misò­gines i aberrants, i el saqueig dels seus re­cursos per part de les transnacionals de l’energia. Com ja hem apuntat en altres ocasions, el fet que se’n surtin o no és un problema global.

Caldran, d’una banda, veritables pro­cessos d’autoorganització, conscienciació política i social i empoderament popular en el món àrabo­islàmic; en definitiva, anar preparant les condicions per a unes revolucions nacional­populars que garan­teixin als pobles de l’Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica el control del seu destí, que passa pel control dels seus recursos, lliu­res de les transnacionals i les còmplices castes extractives àrabs. Aquests proces­sos no seran possibles sense una direcció estratègica revolucionària capaç d’orga­nitzar la lluita ideològica, popular i de masses contra el salafisme i les diferents branques dels Germans Musulmans, la clau de volta de les forces reaccionàries.

I això, en la majoria dels casos, no és una cosa de quatre dies, ja que l’enemic (les oligarquies àrabs) és fort, molt ric i sense escrúpols. Per al seu afebliment és clau un

canvi de les polítiques energètiques que permeti acabar amb la font de negoci i de poder dels sàtrapes del Golf... Però ara com ara, aquestes polítiques energètiques estan dirigides pels mateixos que governen totes les polítiques europees i americanes en general: el gran capital transnacional, precisament qui controla i s’enriqueix amb el negoci dels hidrocarburs.

Per tant, aquest canvi de relacions de poder i de relacions internacionals passa necessàriament per la subversió de l’ordre econòmic, com a mínim a Europa, posant l’economia al servei del poble i sota con­trol democràtic.

Per tant, com a internacionalistes i com a gent d’esquerres, el nostre deure es con­creta en el treball per la transformació polí­tica, econòmica i social al nostre continent, en el combat sense treva de les ideologies obscurantistes, els moviments salafistes i la propaganda i la guerra imperialista, i en l’es­tabliment de vies de cooperació amb els moviments que realment treballen en la perspectiva de revolucions nacional­popu­lars al món àrabo­islàmic.

Xavi Oca

“El món ja no és un Imperi monopolar. A Síria, Rússia

i la Xina van reaccionar diplomàticament…

i militarment”

“L’imperialisme nord-americà està en decadència però continua

necessitant guerres de saqueig per mantenir una economia basada en el baix preu de l’energia i en la

indústria militar”

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 106 / maig de 2014 ] 7

El que pot semblar que discorre paral­lelament i sense relacionar­se (les mobilit­zacions socials contra retallades i privatit­zacions, i la lluita política per la indepen­dència) pot anar confluint progressivament. Reprendríem així la idea original de l’inde­pendentisme: que la ruptura amb l’Estat es­panyol servirà per a canvis socials en un sentit democràtic i a favor de les classes po­pulars.

És evident que la independència impli­carà transformacions polítiques que tindran conseqüències socials. No tot quedarà igual. Si bé tampoc, atenent l’actual correla­ció de forces, serà una independència per canviar­ho tot, ni obrirà les portes directa­ment a una transició socialista. Probable­ment, tampoc porti a canvis decisius cap a la igualtat de gènere. Manuel Delgado ens deia fa unes setmanes: “És molt probable, gairebé segur, que els de sempre recuperaran el control i s’asseguraran que tot torni al seu curs, és a dir el curs que ells imposin d’acord amb els interessos de classe que obeeixen”. Però continuava dient: “Ara bé: atenció a aquest «gairebé». Res està escrit en la histò-ria de les societats i aquí estan aquestes ober-tures en l’estructura social que sempre i a tot arreu estan disposades perquè s’obrin pas nous projectes de societat”1.

[ 1 ] M. Delgado: “El proceso soberanista ca­talán como movimiento de masas. Saludo de Año Nuevo para los/as estudiantes de la asignatura «Antropología de los espacios urbanos y de la globalización», del Máster de Antropología y Et­nografía de la UB”, apunt al seu bloc el 01/01/2014.

La independència com a revolució política

No són pocs els analistes que han quali­ficat que el procés independentista català té components de revolució. Joan Manuel Tresserras s’hi ha referit com a revolució de­mocràtica. Manuel Castells, com a revolu­ció tranquil·la. Ara farà un any, Carles Cas­tellanos explicava que una primera caracte­rística de la revolució catalana és “l’expres­sió d’una crítica genèrica envers les formes de poder actual. Al costat de la reclamació de la independència hi està creixent un bosc espès de reivindicacions favorables a una manera més democràtica i participativa de fer política”2. En aquest sentit, trobaríem la confluència amb els sectors que van emer­gir amb el 15M i que són més conscients na­cionalment, com bona part del Procés Constituent (Teresa Forcades) o aquells que van crear el concepte #catalanrevolution. Per la seva banda, l’esquerra independentis­ta basca representada per Sortu també esta­bleix la “revolució democràtica nacional” com un dels objectius cap al qual cal avançar.

Els canvis que es poden donar a Catalu­nya a curt termini seran eminentment polí-tics. En l’escenari més favorable a les nos­tres tesis, aquest procés desembocaria en una ruptura amb l’Estat espanyol i la procla­mació d’una República catalana. Què hi ha de canvi social? Què hi ha de l’enderroca­ment de la classe dominant? Què hi ha de canviar­ho tot?

[ 2 ] C. Castellanos: “La revolució catalana”, a llibertat.cat el 03/03/2013.

Tota revolució política és una revolució social?

Aquesta és la idea que el comunista fran­cès Jean Salem extreu dels textos de Lenin.3 Cercant el significat que el rus donava a la revolució, trobem que en un text de juny de 1917 Lenin defineix la revolució com un “canvi en la situació de les classes”. Si el nostre procés esdevé una revolució social, culminarà amb el desplaçament de l’actual classe dominant. Marina Subirats estableix que la classe corporativa és la nova classe dominant, la que té més influència directa sobre la política. Aquest sector està confor­mat pels “alts directius de grans organitza­cions predominantment multinacionals”. Aquesta classe tendeix a evadir les normes fiscals i funciona amb una escassa transpa­rència. S’ha beneficiat de les privatitzacions de les darreres dècades, gràcies als vincles amb l’elit política (i en aquesta lògica cal en­tendre la dinàmica de les “portes giratòri­es”). Subirats conclou que “la seva domi­nació sembla més fonamentada en l’amena­ça d’ensorrament de l’economia que fa pe­sar damunt el conjunt de la població que en un recolzament col·lectiu degut als avantat­ges derivats de la seva forma d’organitzar la societat”.4 Abel Caldera parlava en termes molt similars d’aquesta classe: “els gestors de les grans empreses de serveis bàsics i ges­tors del sistema financer, dos móns íntima­

[ 3 ] J. Salem: Lenin y la revolución. Barcelo­na, Península: 2010.

[ 4 ] M. Subirats: Barcelona: de la necessitat a la llibertat. Les classes socials al tombant del segle XXI. Barcelona, L’Avenç, 2012. Pàgines 191­200.

Com de revolucionària serà la revolució independentista?

8 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 106 / maig de 2014 ]

ment lligats [...] una classe dirigent lligada a les prebendes de l’estat espanyol i que uti­litza aquest estat com a trampolí per a la seva expansió multinacional”.5

L’oligarquia als Països Catalans estaria conformada pels dirigents de les empreses que més es beneficien de l’especulació, de les privatitzacions, de la depredació del ter­ritori i de l’explotació laboral. I els sectors ideològics (especialment mitjans de comu­nicació) que donen suport a tot aquest or­dre social. Tot això dibuixa un escenari en el qual els principals partits polítics no fan al­tra cosa que “governar per a les elits”, com ha sentenciat recentment l’ONG Oxfam Intermón.

Però reformulem la pregunta d’aquest capítol. Neil Davidson, en un llibre recent molt elogiat per Josep Fontana, aprofun­deix en la relació entre les revolucions polí­tiques i les revolucions socials, i en la carac­terització respectiva dels dos fenòmens. Així, les revolucions polítiques serien “llui­tes a l’interior d’una societat pel control de l’Estat, en les quals s’enfronten sectors de la classe dominant existent i que deixen intac­tes les estructures socials i econòmiques fo­namentals”. En canvi, una revolució social no seria “un simple enfrontament pel con­trol de l’Estat, sinó per transformar­lo, bé com a resposta a canvis en el mode de pro­ducció que ja han tingut lloc, o per indu­ir­los”. Amb aquesta definició, Davidson acaba reduint el concepte de revolució so­cial a tres moments històrics: la transició de l’esclavisme al feudalisme; les revolucions burgeses; i la revolució socialista. Si bé ma­tisa que “algunes revolucions que, conside­rades en elles mateixes, semblen ser simples revolucions polítiques, són de fet l’episodi inicial o final d’una revolució social més àmplia”.6

La independència pot ser un d’aquests casos, si els canvis polítics que impulsi aca­ben per abocar­nos a un escenari de con­frontació amb la classe dominant, que és la responsable directa de sostenir l’actual sis­tema, amb totes les seves injustícies socials i nacionals. Un escenari en el qual, com di­ria Delgado, “els de sempre” no recuperes­sin el control de la situació tal com el te­nien abans. Un apunt: identifiquem les re­volucions com l’enderrocament de la classe dominant. Però el cert és que, durant el se­gle XX, n’hi hagut prou amb l’establiment de reformes que minvaven el seu domini per què aquesta classe dominant reaccionés violentament. És així com s’entén la guer­ra civil de 1936­1939 o els cops d’Estat i les

[ 5 ] A. Caldera: “La crisi de l’autonomisme”, article publicat a L’Accent agost 2012.

[ 6 ] N. Davidson: Transformar el mundo. Re-voluciones burguesas y revolución social. Barcelo­na, Pasado&Presente, 2013, pàgines 703­705.

dictadures a l’Amèrica del Sud, per exem­ple.

Per arribar a una revolució social calen molts elements que ara tan sols es manifes­ten de manera incipient: una major debilitat de la classe dominant, un estat de conscièn­cia més elevat entre les classes populars i una direcció política revolucionària. Si bé hi ha un element de totes les revolucions so­cials que sí que trobem ja activat: la mobi­lització popular massiva.

Quins són els elements revolucionaris en la situació actual?

Com hem dit, de tots els elements que conformen les revolucions socials, aquell que ja forma part del procés català és la mo­bilització popular, és a dir, el protagonisme de les masses.

Aquest és un element que convé mante­nir viu evitant, com sovint es diu des de sec­tors del sobiranisme d’ordre, “passar el tes­timoni” als representants polítics. Una de les aportacions més genials de la novel·la Victus, d’Albert Sánchez Piñol, és el d’ha­ver explicat l’empenta popular en la defen­sa de Barcelona durant el 1713­14. Durant aquell període, la identificació total que es produeix entre els interessos populars i la causa de les llibertats catalanes, arrossega les institucions catalanes i les classes dirigents i les arrenca del conservadorisme.

Aquesta mateixa empenta va tenir un ca­ràcter socialment transformador unes dèca­des més tard a París, quan la mobilització popular va arrossegar una part dels repre­sentants d’altres sectors socials cap a posi­cions objectivament revolucionàries. En paraules del sociòleg francès Laurent Bone­lli, «La nit del 4 d’agost no deixa de ser una esclaridora il·lustració de la manera per la qual, en una situació de crisi, la dinàmica pròpia de l’Assemblea va portar els diputats a adoptar posicions revolucionàries que, unes setmanes abans, els haguessin semblat totalment inconcebibles».7 És conegut que després van ressorgir els antagonismes i que la Revolució Francesa encara va experimen­tar molts viaranys. Tanmateix, és important retenir la idea del protagonisme popular com a detonant de salts qualitatius.

Tenim, doncs, que el protagonisme po­pular és un element determinant a l’hora de valorar les potencialitats revolucionàries de qualsevol procés polític, també el que estem vivint.

Hi ha un altre element i és el context de crisi política. Tornant a Lenin, la crisi revo­lucionària és una crisi del conjunt de rela­cions socials i, per tant, obre la porta a la

[ 7 ] L. Bonelli: «No querían hacer la revolu­ción», article publicat a Le Monde Diplomatique, edició espanyola, 164, juny 2009, p. 12­13.

transformació. En altres paraules, la revo­lució només pot triomfar “quan els de baix no volen continuar vivint com vivien, i els de dalt no poden continuar vivint com vi­vien” (aquesta definició apareix a L’esquerra-nisme, malaltia infantil del comunisme, abril 1920). I és en situacions com aquestes en les quals es clarifica el paper de les clas­ses en l’esdevenir polític i social: “Es revela amb major força el paper directe de les di­verses classes en la determinació de les for­mes de vida social” (Contra el boicot, juny 1907).

A mesura que avanci la crisi política i, al­hora, la lluita independentista, veurem el paper que juguen les diferents classes. Pro­gressivament s’anirà clarificant com la dar­rera garantia d’èxit dels objectius indepen­dentistes (trencament amb la dominació política i procés constituent) tan sols pot ser la majoria social, les classes populars. I vice­versa: com per a obrir pas a les reivindica­cions socials, cal una ruptura política amb l’Estat espanyol. Mentrestant, la classe do­minant preferirà sabotejar aquestes aspira­cions reformulant un nou pacte amb l’Estat i, si cal, negant i reprimint el dret a decidir.

Aquesta clarificació pot contribuir a un major grau de consciència política entre els sectors populars, però no evidentment de forma automàtica. Per tal que aquesta clari­ficació es produeixi cal una direcció políti-ca revolucionària.

Transició – Ruptura – Revolució Democràtica – Revolució Social

Una de les tasques bàsiques d’una direc­ció política és valorar en quina fase estem i quan es té prou força per a fer un salt quali­tatiu. El que pertoca ara és mantenir la mo­bilització popular i, si es dóna el cas, des­bordar els plans d’una possible sortida pac­tada. Això vol dir desfer l’esquema mental de la “transició nacional” per empènyer cap a la Ruptura Democràtica.

Ara bé, quan s’hagi produït caldrà man­tenir la mobilització al voltant del procés constituent endegant una Revolució De-mocràtica, que estableixi un marc polític molt més participatiu, amb més transparèn­cia i amb més control popular sobre les ins­titucions (i, per tant, sobre la classe domi­nant). Això no és una Revolució Social però sí que en pot fixar les bases. Un article re­cent de Maria Corrales establia un paral­lelisme suggeridor amb la Revolució Rus­sa. La ruptura independentista suposaria la

“Hi ha un element de totes les revolucions que ja trobem

activat: la mobilització popular massiva”

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 106 / maig de 2014 ] 9

Revolució de Febrer de 1917. Garantir les conquestes polítiques de la independència implicarà continuar avançant en un apro­fundiment revolucionari i això ens portaria, com els bolxevics, a endegar el nostre parti­cular Octubre Roig.8

Daniel Bensaïd ha proposat sintetitzar diverses experiències revolucionàries del se­gle XX, ordenant els diferents elements que les constitueixen. Aquests serien els se­güents:

1. El marc de fons d’una crisi política, del qual ja hem parlat.

2. L’obertura d’un escenari de dualitat de poders, en la qual el contrapoder popu­lar “no hauria tan sols de semblar més democràtic, sinó també més eficaç a l’hora de satisfer les funcions necessà­ries par a la vida quotidiana de la majo­ria de la gent”. És evident que en un país, com el nostre, amb institucions parlamentàries consolidades, el sorgi­ment d’un contrapoder no pot seguir els mateixos esquemes que en casos com el de les revolucions del segle XX (soviets, Comitè Central de Milícies Antifeixistes). Però la crisi de la demo­cràcia representativa ha eixamplat l’obertura d’espais de contrapoder més participatius amb l’objectiu d’interpre­tar millor la voluntat popular, des d’as­semblees ciutadanes fins a la crida a constituir una Assemblea de Càrrecs Electes dels Països Catalans. Això són embrions de contrapoder.

3. La cristal·lització de les aspiracions po­pulars en un programa reivindicatiu, que pel cas que ens ocupa podríem anomenar Programa d’Unitat Popular.

4. Per últim, l’accés dels revolucionaris al poder polític. Un govern d’Unitat Po­pular en el qual probablement partici­parien forces més enllà del que actual­ment és el nostre espai polític, si bé cal garantir una sèrie de criteris: “Que aquesta participació es doni en un con­text de crisi i d’augment de la mobilit­zació social, que el govern en qüestió es comprometi a iniciar una ruptura amb l’ordre establert i, per últim, que enca­ra que la relació de forces no permeti als revolucionaris garantir que els seus ali­ats compleixin els compromisos adqui­rits, sí que aquesta relació sigui tal com per fer­los pagar car els eventuals incompliments”.9

[ 8 ] M. Corrales: “La independencia de fe­brer”, article publicat a llibertat.cat 15/01/2014.

[ 9 ] D. Bensaïd: “Estrategia i política, de Marx a la III Internacional”, un text del 2007 que for­ma part del recull La política como arte estraté-gico. Madrid, Viento Sur: 2013.

Ens queda valorar que tot aquest procés ha d’implicar que les posicions que actual­ment defensa l’Esquerra Independentista i la Unitat Popular vagin esdevenint hege­mòniques.

Parlar en aquests termes pot produir­nos un cert vertigen, perquè el cert és que el pes de les opcions revolucionàries encara és so­cialment minoritari, i perquè no hi ha un context internacional que ens plantegi gai­re escenaris favorables a escapar de la lògi­ca del capitalisme. Si bé el context és força més favorable que, per exemple, ara fa vint anys quan va començar a caminar la Revo­lució Nacional Democràtica a Sud­àfrica10.

Cal estar amatents i teixir complicitats amb aquells sectors de l’esquerra europea que aniran guanyant posicions a mesura que s’aprofundeixi la crisi de l’eurozona i s’en­dureixin les anomenades polítiques d’aus­teritat. Sols amb aquest tipus de cooperació i solidaritat internacional poden consoli­dar­se les transformacions econòmiques i socials.

A mode de cloendaL’Estat espanyol, com tots els estats capi­

talistes, és una estructura de dominació que manté un ordre social. Si colpegem aquest Estat, l’ordre social que guarda trontollarà. Així doncs, és inqüestionable que el procés obert en la lluita per la independència pot crear aquestes “obertures de l’estructura so­cial” com les anomena Delgado. I que el deure de qualsevol organització revolucio­

[ 10 ] Aquests dies que recordem Mandela hem tornat a parlar de fins a quin punt el context internacional va limitar l’obra transformadora del govern del Congrés Nacional Africà. La manca d’un suport alternatiu va abocar la nova Sud­àfri­ca a recolzar­se en els crèdits de l’FMI i, per tant, haver­se de plegar a les seves condicions.

nària és no desaprofitar una conjuntura de crisi, contribuint a fer que aquesta obertura serveixi per avançar.

Amb aquest article tan sols hem volgut fer una aproximació teòrica al procés que estem vivint. Com de revolucionària serà la revolució independentista no ho sabrem fins que hagi passat. Però el que sí que te­nim clar és que ens cal una Unitat Popular que no doni l’esquena a cap mobilització social, sinó que les faci confluir en un pro­grama reivindicatiu, un programa d’unitat popular. I amb capacitat d’analitzar la rea­litat per a fer els millors desplegaments tàc­tics i estratègics. La idea de canviar­ho tot és

encertada en el fons, si bé pot portar a equí­vocs. No ho canviarem tot de cop, i per veu­re­ho només cal atendre la correlació de forces.11 El que ens cal és trobar la manera de fer evolucionar una revolució política cap a transformacions socials. O, com va dir l’actor Sergi López en un conegut míting, ens cal defensar que la independència no­més és el començament.

Albert Botran

[ 11 ] Un altre partit independentista, l’SSP, també reflecteix aquesta necessitat d’adequar les polítiques a la correlació de forces, quan en la seva Declaració de Principis afirma que el partit “s’es­força per crear una república independent, lliure d’armes nuclears, multicultural, escocesa i socia­lista. Aquest és un objectiu a llarg termini. En el curt termini, podem fer un salt poderós avanç cap a aquesta meta si ens alliberem del domini sufo­cant de l’Estat britànic”.

“El deure de qualsevol organització revolucionària

és no desaprofitar una conjuntura de crisi”

10 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 106 / maig de 2014 ]

El Dret a Decidir, com a procés polític d’emancipació individual i d’alliberament del nostre poble, abasta tot tipus de qüestions que ens afecten: economia, alimentació, cul­tura, llengua, habitatge, ensenyament, sani­tat, treball... És a dir, tot allò que forma part de la nostra vida, ens la condiciona, i allò per què lluitem.

Un element indiscutible de la nostra vida és el nostre cos. El dret a decidir si vols tindre un fill o filla o no és una qüestió molt íntima i personal, una decisió que no es pren tots els dies, molt meditada i que no apareix per ca­sualitat. I per això hauria de ser un dret que ningú et pogués prendre mai: és teu i prou, i importa ben poc si alguns ho consideren le­gal o moral, pecat imperdonable o anticons­titucional.

Ningú, i menys un ministre espanyol de la dreta catòlica rància, ha d’imposar­nos si som mares o no, si tenim el dret a interrom­pre voluntàriament un embaràs (IVE) o hem de condemnar­nos a nosaltres i al fetus a una vida que no desitgem.

I això és precisament el que pretén “la ga­llardonada” del ministre de Justícia espanyol actual, ja conegut com Aborto Ruiz Gallar-dón o Fatxardon. Pretén canviar la Ley 2/2010 de Salud Sexual Reproductiva y de la interrupción voluntaria del embarazo ­cone­guda com la Llei Aido­ de l’any 2010, per la Ley de Protección de la vida del concebido y de derechos de la embarazada.

I què suposa açò? Doncs diverses coses:

— La reforma que es proposa de l’actual Llei 2/2010 ens torna a la primera llei de l’avortament, la Llei 9/1985, és a dir, a fa 29 anys.

— En cas d’aprovar­se, aquesta llei elimina­rà la possibilitat que tenim ara les dones de poder avortar lliurement dintre de les primeres 14 setmanes de l’embaràs.

— Tornem als supòsits d’avortament. No­més serà legal la interrupció voluntària de l’embaràs en cas de violació (fins a les pri­meres 12 setmanes d’embaràs), dany per a la vida o la salut física o psíquica per a la mare (fins a les 22 primeres setmanes), i malformacions del fetus (fins a les 40 set­manes), però tan sols es tindran en comp­te unes quantes malformacions que esta­bliran uns experts. No n’hi haurà prou d’al·legar que el fetus té una discapacitat, sinó que han de ser el que ells anomenen malformacions incompatibles amb la vida. Això suposa que si son malforma­

cions que puguen permetre la vida enca­ra que siga una de dependent, sense qua­litat, passant més temps a l’hospital que a casa, i amb tractaments mèdics caríssims que has de pagar tu, estàs obligada a parir.

— Les joves menors de 16 anys no podran interrompre un embaràs per decisió prò­pia i, per tant, necessitaran autorització del pare/mare.

— Es penalitzarà qui practique una IVE fora dels supòsits (fins a tres anys de presó).

— Quan la dona vullga acollir­se al supòsit de greu perill per a la seua vida o la seua salut psíquica, cal que aporte dos infor­mes mèdics que acrediten el mal que su­posaria continuar amb la gestació. Han de ser dos professionals diferents de qui ha de practicar l’IVE i que no treballen al mateix centre (no s’especifica encara quants quilos han de pesar els o les met­gesses).

— Després la dona rebrà informació verbal detallada sobre les conseqüències mèdi­ques de la intervenció: el metge ha de cer­tificar que li ha proporcionat aquesta in­formació. A continuació la dona serà in­formada pels serveis socials sobre les aju­des a la maternitat (encara no sé quins serveis socials deuen ser perquè amb la reforma de la Llei de Règim Local desa­pareixeran els centres socials municipals i les seues prestacions).

— Quan la dona ha passat per totes aques­tes fases (i si sobreviu a aquest pelegrinat­ge de recursos) s’iniciarà un període de 7 dies abans de procedir a l’IVE. (Són ne­cessaris aquests 7 dies perquè com ja sa­beu les dones som curtetes i lentes de re­flexos i en menys temps no en tindríem prou. Quan una dona decideix que no vol o no pot tindre una criatura, es deu que encara no ha estat informada convenient­ment per l’Opus).

— És possible que després de totes estes de­rivacions i de repetir la història en múlti­ples entrevistes, el xiquet o la xiqueta ja sàpiga anar en bicicleta.

Diuen els detractors de la interrupció vo­luntària de l’embaràs que les dones que ho fan són majoritàriament dones sense cultura i amb problemes econòmics sobretot, i que per això no pensen més enllà, pobretes. Pensen els hipòcrites que regalant­los un bressol i un paquet de bolquers (les anomenades ajudes a la maternitat no són pensions vitalícies sinó ajudes de la caritat) ja estarà solucionat el

tema i hauran protegit la vida, que és el que més els importa.

Una intervenció per IVE no és cap plat de gust per a cap cosa, no és una cosa per a fer­la a sovint. Açò no cal explicar­ho perquè mol­tes de les dones que s’hi oposen i s’anomenen ‘pro­vida’ segurament ja ho han fet a Angla­terra en clíniques privades.

Diu Gallardón que el més progressista és defensar el dret a la vida. Els importa tant la vida que són capaços d’imposar la d’un em­brió per davant de la de les 47.000 dones que, segons l’OMS, moren al món per interrompre l’embaràs de manera clandestina i insegura.

Diu Gallardón que “el concebido y no na-cido es sujeto de protección jurídica”. Totes sa­bem fins a quin punt els importa a ells la pro­tecció jurídica de les persones donat que se la passen per l’engonal a tothora: amb el dret a l’ensenyament, amb les retallades en la sani­tat, els serveis socials, amb les ajudes a les per­sones amb dependència... No es tracta del dret a la vida sinó del dret a una vida digna, en condicions de ser viscuda.

Com diu el filòsof i científic Jesús Moste­rín1 a l’article “Una cruzada contra la liber-tad reproductiva”, és a partir de la novena set­mana quan l’embrió passa a denominar­se fe­tus i que sens dubte l’embrió és un ésser viu, igual que ho és un bacteri. Hi afegeix que les connexions talamo­corticals del cervell, que són essencials per al posterior desenvolupa­ment de percepcions i sentiments, no comen­cen a formar­se fins a les 28 setmanes i que per això és segur que en les primeres 14 setmanes no hi ha cap possibilitat d’activitat psíquica o vida personal. Vol dir Gallardón que mereix més protecció un embrió que totes les perso­nes vives que patim les conseqüències de les seues polítiques explotadores i repressores?

Fer legislacions restrictives sobre el nostre cos no evita les interrupcions voluntàries d’embaràs, com demostren les estadístiques: la dona que ho necessite fer ho farà igual. Però ho farà posant en perill la seua salut i la seua vida.

Les legislacions contra la dona com les del PP, que ens retrotrauen 30 anys enrere, impe­deixen a les joves tindre educació sexual i re­productiva per a poder decidir sobre la seua sexualitat (ja ho hem vist amb la LOMQE); impedeixen a les dones tindre la informació necessària al seu abast per a poder interrom­pre un embaràs no desitjat; i impedeixen po­

[ 1 ] Vegeu http://elpais.com/elpais/2013/05/16/opinion/1368723975_483486.html

El dret a decidir sobre el propi cos i l’IVE

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 106 / maig de 2014 ] 11

der avortar en el sistema de salut públic en condicions sanitàries i professionals, de ma­nera gratuïta i sense perills per a la salut.

Les legislacions restrictives en aquesta ma­tèria i en altres moltes només serveixen per­què la dreta, l’Estat i l’Església tinguen el do­mini sobre el nostre cos i les nostres ments, a més de dominar la nostra força de treball. És el sotmetiment total de la nostra vida als seus interessos depredadors. Els nostres drets no existeixen, només els marquen les diferents ideologies de cada moment, i per això neces­sitem fer nostre el dret a decidir polític, eco­nòmic, social, sanitari...

De fet l’ultradretà francès Jean­Marie Le Pen ha manifestat que li sembla bona la pro­posta, tot i que la resta d’Europa ho conside­ren un retrocés al passat, una restricció de la llibertat de les dones, una concessió a l’Epis­copat i un abús de poder de Rajoy segons el diari The Times:2 “Portar a categoria penal una qüestió que afecta la salut de les dones i que és una qüestió de consciència és un abús de poder del Govern.” De fet, ni dintre del mateix PP espanyol s’aclareixen.

No és la voluntat de Déu la que decidirà si parim o no parim. Ni la voluntat dels sistema capitalista qui decidirà si li proporcionem més mà d’obra dòcil o menys. O si restem a casa o sortim al carrer. Les dones tenim el dret a decidir què volem fer amb el nostre cos, la nostra sexualitat i la nostra vida i també la dels fills i filles no nascuts. Tindre un fill o no no es pot legislar com si fos tallar­se les ungles dels peus. Interrompre voluntàriament un embaràs no és un caprici, sinó que en la ma­

[ 2 ] Vegeu http://sociedad.elpais.com/sociedad/ 2013/12/23/actualidad/1387830309_462497.html

joria dels casos és una necessitat. I no és una qüestió d’ignorància o manca de bolquers.

I en altres casos és una decisió meditada per part d’algunes dones que tenen capacitat i voluntat d’escollir. No necessitem cap pe­ríode de reflexió que qüestione la nostra ca­pacitat de pensar. Existeix també el dret a no ser mare, ja que moltes dones no ho volem ser i ens sentim realitzades d’una manera dife­rents a la que ens ha inculcat la socialització de gènere, segons la qual s’espera de la dona que el seu màxim desig i la seua màxima fun­ció siga la de ser mare i complir els seus rols reproductors. La nostra sexualitat no ha de tindre cap altre objectiu que proporcionar mà d’obra barata al sistema i reforçar la figura de la família nuclear heteropatriarcal.3

Però les diferents formes de socialització de les dones resulten “antinaturals i perillo­ses” per al poder establert perquè una dona sense “instint maternal” no és controlable i pot tindre altres instints, com ara voler can­

viar l’statu quo, rebel·lar­se contra les institu­cions, lluitar pel dret a decidir del seu poble.

El dret a la vida ha de ser el dret a una vida de qualitat, digna per a les mares i els pares i per a la persona que encara no ha nascut, no

[ 3 ] “Parir es un dret no una imposició”, docu­ment elaborat per Alerta Solidaria, Arran, CUP, COS, Endavant, MDT i SEPC

pas el dret a viure condemnat per malalties, malformacions, precarietat, sent un ésser no desitjat, a viure condemnat per la depaupera­ció econòmica i dels serveis públics. I ningú, llevat de la mare, ha de decidir sobre la teua voluntat de voler o no voler viure, si no és en condicions dignes.

Als països on les legislacions són més obertes i clares les dones no interrompen l’embaràs per esport, com manifesta Carl Djerassi, l’inventor de la píndola anticonceptiva,4 ni van per les cantonades tot el dia avortant, ni obliguen totes les dones a fer­ho. Tindre el dret a la IVE no obliga a practicar­lo, sinó que només et dóna la possi­bilitat de fer­ho en condicions saludables, en cas de necessitat.

Per això es fa cada vegada més necessari que les dones participem activament en el procés d’independència del nostre poble, que aconseguim el nostre dret a decidir com a subjectes de dret que som. Trencar amb la dominació d’uns polítics espanyols que ens volen sotmeses i a casa, ens permetria rebut­jar les legislacions de caire clerical i totalitari com aquesta, i ens possibilitaria poder tindre el nostre autogovern, escollir quina sanitat volem, quina economia, quina política, quin medi ambient, quina sexualitat i amb qui, quin dret reproductiu, i quina vida volem viure.

Encarna Canet Benavent

[ 4 ] Djerassi, Carl. “Una mujer no aborta por deporte, es la última opción”. Entrevista de Reyes Linera publicada al diari El País el 20 juny 2013 <http://sociedad.elpais.com/sociedad/ 2013/06/20/actualidad/1371753378_785942.html>

“El dret a la vida ha de ser el dret a una vida de qualitat, digna per a

les mares i els pares i per la persona que encara no ha nascut”

12 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 106 / maig de 2014 ]

Segons apunten alguns estudis dels anys 2008­2009, amb l’anomenada crisi econòmi­ca el consum de substàncies addictives ha augmentat considerablement; un fenomen paral·lel, per exemple, al d’unes altres ad­diccions com la del consum i la participació en jocs i apostes. Tot i que sembli paradoxal, així ho indiquen els estudis. La crisi, l’escas­setat i la penúria no han limitat els efectes destructius d’aquestes dependències, sinó que els ha amplificat.

Aquestes dades revelen que els patrons de consum de les anomenades drogues ha variat quant a la tipologia. En aquests pocs anys de declivi de les condicions materials i de drets socials per a la majoria de la pobla­ció el consum de substàncies com els opià­cids, la cocaïna i l’alcohol no només s’ha per­petuat, sinó que ha crescut considerable­ment. Un augment paral·lel al del consum d’algunes altres substàncies menys esteses com la ketamina, un fet afavorit pel seu baix preu.

Una problemàtica política i social de gran abast

Tal com es va dir al Quadern de Debat De drogues i drogodependència, publicat per l’MDT el 2001, les conseqüències de les ad­diccions i del consum habitual d’aquestes substàncies no es poden tractar des del pu­ritanisme, sinó des d’una visió crítica i com un problema polític i social de gran abast.

En aquest opuscle ja vam apuntar que el “problema” de les drogues (tant legalitzades com les considerades il·legals) s’ha d’em­marcar en la relació entre substància, indivi­du i context; i està consubstancialment su­bordinat al mode de producció i a la domi­nació de classe. S’hi apuntava que “veiem el consum de drogues com un comportament humà que respon al desig d’omplir el buit d’unes necessitats insatisfetes. Per tant, ens convé conèixer el significat i les funcions de les drogues, i, en conseqüència, distingir en­tre quantitats, freqüències, maneres d’utilit­zar­les, diferents funcions, i diferents efectes segons les persones. Alhora, valorem també el context, ja que influeix en l’individu.”

Si volem una definició de la droga i una descripció de cada tipus, així com un resum d’una visió històrica d’aquestes substàncies, tenim a l’abast tant l’opuscle citat com els di­versos treballs d’Oriol Martí, entre els quals hi ha Economía política de la droga I i II, compilats per la CAJEI dins el treball Drogo-

dependències i joventut. Dossier de formació prèvies al Congrés. En aquest recull s’hi po­den trobar diverses definicions sobre les dro­gues i les addiccions, com ara la de la depen­dència, tant psíquica com física, la de la toxi­comania, la de la tolerància.

Treballs com aquests aporten una anàlisi històrica sobre l’ús de les drogues i sobre la relació d’aquestes substàncies amb els mer­cats, imposats, i amb el poder. Aquests tre­balls crítics posen de manifest la implantació de les drogues al llarg de la història, promo­gudes per interessos religiosos o de mercat o com instrument d’alienació o d’estímul per a la producció. Destaquen el pas dels usos ini­cials d’aquestes substàncies amb finalitats cu­ratives, religioses o integradores en les cultu­res en què eren acceptades i generalitzades a l’ús dins societat capitalista, quan es van con­vertir en un instrument del poder i en un gran mercat.

En aquest sentit, durant els darrers anys també han aparegut nombrosos articles i es­tudis sobre el mercat existent de drogues, so­bre els grans moviment de diner que genera el tràfic d’aquestes substàncies. Però aquesta problemàtica, molt incrustada dins dels mo­viments d’esquerres i concretament en l’Es­querra Independentista, poques vegades s’aborda des d’un posicionament crític i de denúncia.

Ni mercadeig ni tolerantsEs tracta sens dubte d’unes actituds libe­

rals, assimilades a través dels valors imposats per la ideologia del poder, que consisteixen a considerar el consum continuat i perjudicial de les drogues com un assumpte privat, que pertany als marges de les llibertats indivi­duals. Amb aquesta coartada, molt condi­cionada per la relació amb el grup, s’afavoreix el creixement dels posicionaments indul­gents, el lliure mercadeig de les drogues i la re­ducció al mínim de l’autocrítica.

Les relacions socials hi juguen un paper força important, i especialment el xantatge emocional dins d’aquestes relacions. Tanma­teix, de la mateixa manera que aquestes subs­tàncies (incloent­hi també l’alcohol) s’em­praven antigament per integrar l’individu en mons de referència a l’entorn de la comuni­tat (religiosa, ètnica, etc.), actualment tot so­vint les drogues juguen un paper semblants, en què es perpetuen els rols, les dependèn cies emocionals, la iniciació i reconeixement del grup, etc.

Tal com es comentava fa més de deu anys al text citat anteriorment, i referint­nos al mo­viment polític organitzat i als grups de perso­nes que coexisteixen al seu entorn, es tracta d’unes relacions entre substància, individu i context que prenen una dimensió perjudi­cial pel fet que aquesta problemàtica s’ali­menta de l’omissió de la responsabilitat mili­tant, de l’evasió i d’aquest xantatge emocio­nal­grupal. En definitiva, s’alimenten del li­beralisme ideològic.

Mao Tse Tung defineix aquestes actituds al seu text “Contra el liberalisme”, quan es re­fereix a una situació que és evidentment per­judicial per al moviment i que no s’aborda la qüestió perquè “es tracta d’un conegut, pai­sà, condeixeble, amic íntim, persona estima­da, vell col·lega o vell subordinat, no es man­té amb ell una lluita de principis, i se li permet continuar en el seu error, només per conser­var la pau i l’amistat; o bé se’l sermoneja lleu­gerament sense tractar de resoldre a fons el problema, cercant que tot quedi en calma i bé. El resultat és que es perjudica tota la col­lectivitat i la persona de què es tracta. Aquest és el primer tipus de liberalisme.”

El vuitè punt d’aquest text de Maó defi­neix encara amb més claredat aquestes acti­tuds davant del consum perjudicial i el mer­cadeig de drogues, malgrat que aquestes pa­raules no estiguessin adreçades concretament a aquesta problemàtica: “No indignar­se da­vant les accions que perjudiquen els interes­sos de les masses; no tractar de convèncer, de controlar­les, no efectuar una tasca d’esclari­ment, sinó tolerar­les, fer­hi ulls grossos.”

Els estralls que produeixen les drogues (especialment les addictives) en els movi­ments revolucionaris i les classes populars han estat descrits a bastament. Els usos irres­ponsables i nocius d’aquestes substàncies són coneguts per tothom com un problema, però massa sovint les persones –les militants i els militants­ giren l’atenció cap a una altra ban­da per no haver d’afrontar una actitud crítica amb el grup que en qüestioni la pertinença, els vincles d’amistat, l’”autenticitat”... Repe­tim­ho: es tracta d’ideologia liberal, però també senzillament de covardia.

Quant al mercadeig d’aquestes drogues, limitant­nos a les considerades de consum il­legal, també es produeix un fenomen similar: es manté una posició benèvola entorn de la figura dels anomenats “traficants.” Molt més complaent que si es tractés de qualsevol altre mercadeig de l’economia capitalista. No es té en compte, és clar, que aquesta economia ba­

Drogodependències: ni traficants ni tolerants

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 106 / maig de 2014 ] 13

nats amb l’actitud liberal que descrivia ante­riorment i per si mateix mereixerien l’exten­sió de més articles. Però cal que siguin recor­dats, perquè tal com reflexionava a un article anterior, “Ens enganyen, amb l’heroïna”, la introducció/aparició de les drogues dins dels moviments dissidents ha coincidit amb els moments polítics favorables a les conquestes socials i democràtiques: a països com “l’Ar­gentina, Xile o Uruguai el poder va optar per la solució militar, la dictadura, mentre en els mateixos anys l’heroïna s’escampava per les

grans ciutats de l’Estat espanyol, un cop con­solidat el règim parlamentari. (...) No és ca­sualitat que l’heroïna aparegués dramàtica­ment a l’Estat espanyol, i justament als focus políticament més bel·ligerants, en els anys de convulsions i canvis polítics. Tampoc és ca­sualitat que el cos armat amb més immunitat i amb ramificacions amb els serveis secrets (pel seu caràcter militar) hagi estat el més im­plicat en les trames de distribució de l’heroï­na (atribuïdes sovint a la corrupció).”

La reflexió està servida. Hem volgut ex­posar un conjunt de consideracions disper­ses sobre aquesta problemàtica, algunes de molt poc tractades fins ara, sobre les quals no he pretès oferir una solució única ni sistemà­tica, però sí elements d’anàlisi. Especialment sobre allò que en diríem “seguretat i higiene” per al nostre moviment polític.

Joana Gorina

seus interessos. Però per combatre’n els efec­tes nocius (destructius a nivell individual, ali­enadors, desmobilitzadors, econòmics, mè­dics, etc.) aquesta anàlisi no es pot quedar no­més en el paper. Cal abordar cas a cas aquest problema, particularment els que afecten el nostre moviment, i combatre els factors que perpetuen la normalització de l’ús de les dro­gues perjudicials: la que vol fer passar per permissiu allò que en realitat és indiferència, covardia o ideologia del poder.

No ens serà útil la formació especialitza­da ni la denúncia, ni aquest mateix article, si no es passa a abordar cada situació potencial­ment perjudicial. Segons el meu parer, con­vindria, després d’anys de xerrades i campa­nyes “teòriques” sobre els perills de les dro­godependències, passar a la dissecció d’aques­tes situacions i resoldre­les favorablement. I fer un pas endavant des de l’autocrítica a la coherència.

Per descomptat, hi ha molts altres factors que cal tenir en compte si parlem del consum de les drogues al si del moviment, com ara el paper desmobilitzador que juguen aquestes substàncies, juntament amb altres fenòmens lligats a l’oci, l’evasió, el consumisme, les re­ligions, etc. També cal no oblidar tot el que es relaciona amb la seguretat militant, els efectes de les substàncies prohibides o no que debiliten i posen en perill la solidesa i la cohesió de les organitzacions i del conjunt del moviment: o dit d’una altra manera, quan les drogues passen a ser un ins­trument de guerra de l’Estat, da­vant del qual hauríem de preve­nir i defensar­nos­en.

Aquests dos darrers aspectes estan direc­tament relacio­

sada en la compra­venda de les drogues re­produeix l’economia de mercat en la seva versió més crua: l’especulació, el frau i l’abús de les persones dependents d’aquestes subs­tàncies.

La indulgència amb aquestes actituds ha permès que en determinats àmbits s’hagi pro­pagat i incrustat la figura del “traficant” (per­sona dedicada al petit mercadeig), que troba una solució econòmica fàcil i una sortida per­sonal en aquest negoci, però que no fa sinó alimentar els grans especuladors i beneficia­ris del mercat de la droga. El gran negoci de les drogues addictives il·legals (per exemple, la cocaïna) és, a grans trets, ben conegut per tothom, i fóra difícil de descriure en l’espai d’aquest article. Però és una obvietat que aquest petit mercadeig alimenta els grans tra­ficants, i en conjunt una economia sense aportacions fiscals, que destrueix els sectors socials més sensibles i que engreixa el mercat negre dels grups financers.

Un exemple molt paradigmàtic sobre el mercat de la droga és l’augment exponencial al nostre país de centres en què es consumeix derivats dels haixix de forma legal o al·legal, que inicialment van néixer com a clubs pri­vats en què els socis intercanviaven informa­ció o productes procedents de la marihuana de cultiu artesanal. La proliferació actual d’aquests “fumaders”, tanmateix, està vincu­lada als beneficis econòmics que s’obtenen de la compra­venda de la marihuana o derivats en aquests espais. I no va pas lligada a la idea errònia de l’acceptació social amb què comp­ta el consum d’aquesta droga. Es tracta d’un tràfic al·legal que conviu amb la penalització i persecució del cultiu personal i l’autocon­sum. Tota una paradoxa.

No mirar cap a una altra bandaUna actitud crítica (autocrítica)

i madura davant de les drogues no parteix del moralisme ni del dogmatisme, sinó de l’anàli­si de com poden ser de perjudicials aquestes substàncies i com afecten els col­lectius socials i els

“L’economia basada en la compra-venda de les drogues reprodueix l’economia de mercat

en la seva versió més crua: l’especulació, el frau i l’abús

sobre les persones dependents d’aquestes substàncies.”

“La problemàtica de la droga s’alimenta de l’omissió

de la responsabilitat militant, de l’evasió i del xantatge

emocional-grupal. En definitiva, s’alimenta

del liberalisme ideològic.”

14 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 106 / maig de 2014 ]

Ressenya de Xavier FerréNo es tracta només d’una ‘història eti­

mològica’ (una explicació de l’origen d’una sigla). L’oceànica reflexió de l’autor constitueix un extraordinari document pel que fa a vivències i fets que, d’una o altra manera, vénen a explicar —malgrat escis­sions i enfrontaments entre sectors polí­tics— com és que som actualment en una conjuntura patriòtica en auge hegemònic.

Com afirma ben encertadament a l’in­troducció del text Ramon Pelegrí, germà de l’autor, no sempre la història l’escriuen els vencedors, sinó que, com a imperatiu, cal que l’escriguin els protagonistes que han viscut directament esdeveniments i processos determinants. Aquesta, doncs, és la primera (gran) aportació de l’assaig de Quim Pelegrí: l’escriptura —sense cap tipus d’autocensura— d’una autobiogra­fia política, la qual cosa aporta referents culturals, socials i de militància de prime­ra mà.

Tot partint de l’emmarcament dels seus orígens familiars —alguns dels quals vin­culats a l’independentisme dels anys tren­ta— i de formació —com a estudiant de ciències biològiques—, el text va deixatant els moments a través dels quals el jove mi­litant va adquirint consciència política re­volucionària. En aquest sentit, estem da­vant una construcció d’un relat sense mit­jancers —i si n’hi ha, que sí, ho són en tant que necessaris per a reblar hipòtesis o ma­tisar conclusions.

Normalment existeixen memòries que evoquen polítiques oficials, o que des­criuen grups d’elits de pensament, però poques vegades el lector pot accedir a un treball, gairebé propi d’un historiador, en què el protagonista —des de la militància de base— abasteix d’elements de reflexió i debat pel que fa a la construcció de l’in­dependentisme combatiu que va anar de­finint­se a partir de 1974 amb la formació del PSAN­P(rovisional). El volum, doncs, és una contribució de vàlua intel·lectual (aquesta característica no s’esgota, és clar, en el món acadèmic (universitari), massa

sovint adotzenat per les prebendes d’esta­tus) sobre el que hom concep com a ‘me­mòria històrica’ més recent. En efecte, per bé que —amb un retard de més de trenta anys d’ençà de la reforma transfranquis­ta— existeix una certa acumulació biblio­gràfica i documental pel que fa a testimo­nis que malden per la reconstrucció del període de guerra revolucionaria d’allibe­rament nacional (1936­1939), cal incidir també en temps actuals, que són els que d’alguna manera expliquen com s’ha or­ganitzat i definit un tipus determinat de legitimació del passat, en el qual resta ex­clòs significativament prou sovint el temps polític —fora de les transaccions— que ens explica Quim Pelegrí a Rotxec.

La Història etimològica i complemen-tària exposa, ben documentadament, dos tipus de referents —polítics i antropolò­gics— que acaben per confluir en el rao­nament sobre l’ús de la violència política.

Primerament, Pelegrí elabora —com a part més extensa del text— la narració de la seva incorporació al PSAN­Provisio­nal. Aquest referent serveix per plantejar, en diversos moments, que la constitució d’aquesta organització —Independentis­tes dels Països Catalans (IPC), a partir de 1979— significà el nucli per a l’articula­ció de l’independentisme definit com a combatiu i revolucionari. Aquest projec­te, segons l’autor, s’oposava al del PSAN (oficial), ja que aquest acabaria defensant una estratègia no totalment rupturista amb el que s’entenia com a autonomisme crític.

Més enllà, però, d’aquesta antítesi or­gànica plantejada, Quim Pelegrí aporta i referencia materials teòrics suficients —declaració de principis, documents que re­flectien primeres elaboracions sobre el fet nacional i la història dels Països Cata­lans— per a fonamentar aquesta concep­ció al llarg de la història moderna i con­temporània dels catalans. La tesi de fons és que, lluny de plantejar un pactisme des­contextualitzat propi de l’època moderna, els connacionals tenen un esperit de llui­ta, o bel·licós, tal com esmentava l’histo­

riador Ferran Soldevila, autor esmentat per Pelegrí.

Aquest context organitzatiu intern —situat en el marc polític que ha acabat es­sent concebut, amb encert, com a ‘trans­acció’ i no pas com a ‘transició’— serveix per a explicar la seva incorporació a l’Or­ganització Militar (OM) Terra Lliure (TL) el 1979. Aquest apartat —que és el que dota de coherència l’assaig— és el més destacat pertocant al primer tipus de refe­rent a què he al·ludit. Hi resta ben definit l’origen i el sentit de les primeres accions de la nova estructura militant. L’interès d’aquest bloc és mostrar la defensa arma­da d’una estratègia política. Una estratè­gia que, a través del seu moviment, roman autònoma pel que a fa a la trajectòria a Terra Lliure: no hi havia doble militància perquè TL no es definia com a organitza­ció político–militar. Les primeres rela­cions amb ETA­Militar quant a formació explicaven també aquesta orientació orga­nitzativa.

A més, però, Pelegrí elabora un relat quant a la necessitat que TL afermés —abans de materialitzar qualsevol acció— un tre­ball polític que havia de legitimar una deter­minada operació. Aquest aspecte —conjun­tament amb el fet de no permetre actua­cions en el nostre territori de cap organit­zació internacional i la identitat ideològica amb el model polític independentista dels provisionals­IPC— definia una línia de tre­ball que suposava completar els àmbits de lluita del Moviment Català d’Alliberament Nacional.

La crítica, en clau interna, envers la di­nàmica armada es defineix a partir del pro­cés d’escissió de l’Organització —en el marc de l’expulsió d’un dels seus dirigents i fundadors, Josep Calassanç Serra— en dues branques, divisió que al seu torn va tenir la seva rèplica dins IPC. Aleshores es tractava de plantejar si calia continuar reflexionant políticament sobre les ac­cions a dur a terme (etapa 1979­1983), o bé fer una certa fugida endavant que, re­cordem­ho, acabà amb la detenció de la cúpula militar el 19 de gener de 1985.

Rotxec. Història etimològica i complementària de l’independentisme combatiu i revolucionari

Quim PelegríRotxec. Història etimològica i complementària de l’independentisme combatiu i revolucionariEdicions del 1979, Països Catalans, 2013, 626 pàginesISBN: 978­84­940123­2­4

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 106 / maig de 2014 ] 15

Com s’havia de dur a terme la direcció po­lítica del moviment? Aquesta seria una qüestió que planaria en la trajectòria de l’Organització armada. Tota l’evolució posterior de les dues direccions militars reflectiren aquest debat intern fins a la dis­solució de TL.

El que destil·la la vivència i, en conse­qüència, l’orientació de l’escrit de Quim Pelegrí en tot aquest context no és criti­cista ni revisionista envers l’existència de la via armada ni de TL. Aquesta impres­sió ve refermada per la seva intervenció a fi de frenar la iniciativa de reinserció i de­lació plantejada pel reformisme (Àngel Colom­ERC) i pel fet d’endegar un pro­cés congruent de desmilitarització. El que emfasitza l’autor és la voluntat de voler contribuir a una superació de les diverses tàctiques (també al si d’IPC) a fi de re­construir unitàriament l’organització ar­mada. No fou possible. Aquesta mancan­ça, però, no comportà la renúncia a un ti­pus determinat de lluita. El lector es farà cabal —amb l’annex documental aportat a l’obra— de la pràctica totalitat d’assem­blees i de posicionaments en el procés de cerca d’una solució, si més no, en el si dels partidaris de fer de TL un referent de l’in­dependentisme combatiu. Calia acabar —com a tasca prioritària— amb el treball fraccional i els enfrontaments entre famí­lies polítiques al si de l’OM.

El referent polític és completat amb la narració de les relacions de Pelegrí a les tres presons on fou reclòs arran de la seva detenció el 1979 com a conseqüència d’una acció fallida de TL contra una con­cessionària de Renault a Barcelona. Aquest apartat —el paper fonamental de solidaritat familiar i organitzatiu amb els presos— és ric en experiències pel que fa a les relacions amb militants d’altres orga­nitzacions, i ens explica la continuïtat de la lluita dins de la institució repressiva, que Pelegrí coneix al seu pas per la Model, Carabanchel i Segòvia. Cal destacar, en aquest sentit, l’explicació de com es dugué a terme el coneixement amb integrants d’escamots d’autònoms, l’organització de la Coordinadora de Presos en Lluita (CO­PEL), la relació amb militants bascos (ETA­M) i, fonamentalment, els aprofun­dits contactes amb integrants de l’Exèrcit Popular Català (EPOCA). Aquesta orga­nització armada, que a Rotxec mereix un capítol a part, és fonamental per tenir­ne una versió directa —a més dels estudis que s’hi han dedicat— derivada de la relació de Pelegrí amb el seu màxim dirigent —Jau­me Martínez Vendrell— i amb d’altres components de la seva cúpula: Lluís Montserrat, Antoní Messeguer i Xavier Barberà. L’autor es planteja fins a quin punt l’Exèrcit Popular fou un precedent

de Terra Lliure, tot i reconèixer­hi el transvasament de militants d’aquella or­ganització. Aquesta pregunta no és gra­tuïta atès que una part del plantejament de l’obra rau a demanar­se si existeix una tra­dició política que dóna lloc a l’indepen­dentisme combatiu, o és de nou encuny. Segons Quim Pelegrí, aquesta nova con­cepció alliberadora neix ex novo el 1979, mentre que, per exemple, el Front Nacio­nal de Catalunya i EPOCA tenien una concepció interclassis­ta de la lluita d’allibe­rament nacional. Exis­tí, doncs, una ruptura de paradigma polític a partir de l’emergència d’IPC pel que feia a la indissoluble unitat en­tre lluita de classes i in­dependència nacional, concepció que avui no és hegemònica dins l’actual conjuntura política. En aquest sentit, la visió que el protagonista dóna de l’organització encap­çalada per Martínez Vendrell és útil per a reflectir la seva ideolo­gia i alguns dels seus referents teòrics (Mos­sèn Armengou).

El segon referent que articula l’autobio­grafia política és l’an­tropològic. Es tracta d’escatir l’origen de la violència al si de les so­cietats: des de les més simples a les més com­plexes. La teorització, poques vegades plan­tejada exhaustivament com s’esdevé en aquest cas, és construïda des d’una base sociobio­lògica per a mostrar que el binomi defen­sa­acció és un component innat en la na­tura i en l’espècie animal en la qual inclou, ben encertadament, l’individu. L’animali­tat humana, com a contínua evolució de l’antropoide, és el que alguns antropòlegs i arqueòlegs reflecteixen amb la conclusió que ‘encara no som humans’.

La violència és consubstancial a la so­cietat i sintetitzar­ne la genealogia és el que fa Pelegrí a través de l’estudi de les socie­tats precapitalistes i de la historicitat dels conflictes en la societat industrial contem­porània. Aquest plantejament —en clau política— duu l’autor a extrapolar el con­cepte de domini cap a situacions de colo­nialisme i d’imperialisme, la qual cosa fa que destaqui, és clar, l’obra de Frantz Fa­

non Els condemnats de la terra, reflexió sobre les múltiples facetes de la subjugació que va tenir prou influència en els plante­jaments independentistes dels anys cin­quanta i setanta del segle passat. Aquest di­latat apartat, doncs, ve a legitimar l’opció de la lluita armada com a resposta a la vio­lència estructural de la societat i de l’Estat, d’on que l’autor es mostri més procliu al comunisme llibertari —de Bakunin a Kro­potkin— que no al comunisme marxista.

Rotxec és un text humà: no pas hipòcri­ta ni instrumental. Suposa una aportació del tot significativa a la pràctica política independentista des d’una clara assump­ció de la qüestió social. Una qüestió, que com a vector del combat polític en una formació social —Països Catalans—, no ha de veure’s subsumida en una transver­salitat social del projecte, que per bé que ara com ara pugui ser tàctica (ANC), ha d’acabar delimitant, per la pròpia suma de contradiccions d’interessos al si del pro­cés alliberador, l’hegemonia d’un bloc so­cial de poder transformador. Certament l’autor es demana si l’independentisme ac­tual no ha mort el pare.

D’altra banda, l’obra reflecteix una cer­ta solitud constructiva de l’autobiògraf polític. El conjunt constitueix un estat que

16 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 106 / maig de 2014 ]

reflecteix una certa contestació sincera a sectors enfrontats al si de la mateixa estra­tègia. L’actitud de Pelegrí reflecteix el fet de pagar un preu en ser apartat d’una pre­sa de decisió pel que feia a voler superar una crisi interna al si de l’independentis­me revolucionari. Amb tot, és una actitud que denota una personalitat de criteri —de pedra picada— derivada de la conse­qüent militància de base. Per aquest mo­tiu aquest llibre cobra —enllà de matisos d’apreciació sobre dinàmiques històriques prèvies— encara més vàlua. Una vàlua que hauria de veure’s complementada per d’al­tres relats memorialístics independentis­tes centrats en l’etapa 1974­1979. Aquest material seria un referent intel·lectual i moral per a estudiar historiogràficament les aportacions de l’independentisme de combat —la història del PSAN­Provisio­nal—, un fil conductor del qual hauria de ser la CUP.

Ressenya de Feliu RipollL’autor d’aquest llibre, Quim Pelegrí

(1954), fill d’una família de classe mitjana de la vila de Gràcia, va estudiar Biologia, realitzant estudis sobre els cetacis, però pels atzars de la vida ha acabat treballant de transportista. Militant del PSAN­P al final dels anys setanta del segle passat va ser un dels fundadors de Terra Lliure.

Pel que fa al sorprenent títol del llibre, en l’apartat de guia de lectura, l’autor in­forma que el verb rotxegar significa per­bocar o vomitar. Per tant, la forma subs­tantiva, rotxec, o sigui vòmit, dóna a en­tendre sense subterfugis el que significa aquest llibre per a l’autor: “un rotxec d’opinions personals”, que l’han ajudat a buidar el pap de tot el que hi ha anat acu­mulant durant més de trenta anys. El sub­títol surt de parafrasejar el lingüista Joan Coromines: “Etimològica, perquè he pro­curat explicar­ne els orígens. I comple­mentària, perquè no és “la història” sinó una aportació més i perquè afegeix moltes coses que fins ara ningú havia dit o ho ha­via fet interpretant­les molt diferentment de com jo ho he fet”.

Com escriu el seu germà en el pròleg, Rotxec és un llibre “...inicialment memo­

rialístic que gira al voltant d’unes vivències i pensaments”. És l’autobiografia, perso­nal i política, d’un militant del PSAN­P que va adquirir el compromís més alt en la lluita per l’alliberament nacional i social del seu país, oferint, fins i tot, la seva inte­gritat física a la causa.

Com que és un perboc per escrit (cosa dolenta, fora del ventre), no tothom hi surt ben parat. Al contrari, s’hi repartei­xen crítiques i retrets a tort i a dret, sense miraments ni contemplacions. Només al­guns dels seus excompanys de militàncies se n’escapen. El que l’honora és que no es­talvia l’autocrítica. No es posa dalt del púlpit i des d’allà separa els bons dels do-lents, sinó que ell mateix es troba au mili-eu de la mêlée.

Cal destacar que, després de l’aparició del PSAN el 1968, amb el consegüent trencament històric amb la línia del sepa­ratisme provinent dels anys trenta, l’autor reivindica el paper del PSAN­P (escissió del PSAN el 1974) com a nucli de reflexió política que va impulsar l’estratègia de l’independentisme combatiu i revolucio­nari i la formació de TL.

És un llibre, a més, molt ben docu­mentat. En els annexos s’hi aporten do­cuments interns de TL, la majoria dels quals estan relacionats amb la crisi polí­tica que s’hi va produir al principi dels anys vuitanta del segle passat, que va aca­bar amb l’expulsió d’una part de la direc­ció de l’organització. Aquests documents tenen un gran valor històric, ja que trac­ten d’un dels episodis de la història de TL pel qual sempre s’ha passat per sobre de puntetes.

Sorprèn les crítiques agudes als diri­gents d’EPOCA, que defineix com a or­ganització autonomista crítica. És el punt de vista d’una persona que ha pogut con­viure a la presó amb alguns d’aquests diri­gents i, per tant, és una opinió que cal te­nir en compte i és possible que faci can viar la percepció que d’EPOCA hi ha en tot el moviment independentista.

Un altre aspecte important que es trac­ta al llibre és el de la funció de la violència política. Com no podia ser d’una altra ma­nera, ja que va participar en la creació de TL, l’autor es mostra favorable a la utilit­

zació de la lluita armada per aconseguir la independència i el socialisme als Països Catalans. Així, ho justifica exposant que “potser sí que totes les guerres –i el procés d’alliberament nacional d’un poble és un exemple de guerra– tenen un punt d’irra­cional, però tanmateix es produeixen i es continuaran produint mentre durin les in­justícies i les desigualtats”.

En aquest punt, expressa el seu con­venciment que allò realment important “...és la posada en pràctica de la teoria”. I és aquí on mostra tota la seva admiració pel moviment anarquista, la praxi del qual diu que “...és rica en exemples d’utilitza­ció de la Violència com a eina de lluita so­cial”. Fa un repàs prou exhaustiu de la violència anarquista des del final del segle XIX fins al final de la guerra del 1936­1939. Mentre comenta la violència insti­tucional exercida contra la classe treballa­dora i la consegüent resposta anarquista, no he trobat cap recriminació al fet que aquest moviment utilitzés la violència per privatitzar, en benefici propi, algunes es­tructures d’Estat, l’assassinat de patriotes catalans, la destrucció del patrimoni cul­tural de la nostra nació, la destrucció d’ar­xius i altres components de la nostra his­tòria i la seva concepció espanyolista de la lluita de classes.

A l’anarquisme, pujat als altars per en Quim Pelegrí, se li podria aplicar la sen­tència de Lenin: “L’error de l’esquerra centralista resideix en el fet que per te­mor a fer el joc al nacionalisme burgès de les nacions oprimides ha beneficiat no solament al nacionalisme burgès, sinó també al nacionalisme ultrareaccionari de la nació opressora”. I suposo que en­cara podem donar gràcies que l’anar­quisme s’autodefineixi en contra dels es­tats!!

En definitiva, un llibre amb dues ca­res. D’una banda és un bon llibre, fruit d’una vida i unes experiències molt du­res i que relata uns fets històrics a través de les vivències d’un dels protagonistes dels fets narrats. I d’una altra, un llibre excessiu: excessiu en el pessimisme que destil·la i excessiu, sobretot, en elogis a la praxi violenta de l’anarquisme espa­nyolista.

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra es fa responsable de l’opinió de tots els articles signats

Pren partit per la independència, el socialisme i l’alliberament de gènere dels Països Catalans

info@mdt.cat - http://www.mdt.cat