La temàtica mitològica en Lo somni (Bernat Metge)

3 de desembre de 2015

UAB

La temàtica mitològica

en “Lo somni” Literatura Catalana

Àfrica Closa Comas

La temàtica mitològica en “Lo somni” Literatura Catalana

3 de desembre de 2015 | UAB

2

ÍNDEX

1. Introducció.......................................................................................................... 3

2. La temàtica mitològica en Lo somni......................................................... 4

3. Conclusions........................................................................................................ 9

4. Bibliografia i webgrafia................................................................................ 10



3

INTRODUCCIÓ Lo somni és, en el paradigma de la literatura catalana, una obra única. Única per l’incipient

humanisme de l’època del qual n’és principal exemple; única pel fet que durant el període no

destaquen més autors fora de l’escola valenciana; única per la mestria de Bernat Metge a l’hora de

fer-la. Són aquestes característiques les que en fan, d’aquesta, una composició d’allò més original.

L’excusa que Metge usa com a pretext per escriure-la es troba en el context político-històric en què

es trobava. Ell sempre havia treballat al servei del rei, Joan I, però va ser acusat de la versió

d’aleshores de corrupte juntament amb altres companys. Aquestes denúncies, però, no van ser el

que el va portar a la presó, sinó la mort sobtada i sense confessió del seu rei. Això féu que se’l fes

també responsable d’aquesta expiació i, de nou amb altres companys, va ser empresonat.

No obstant això, aquest no va ser el fi de la carrera de Bernat sinó que va saber caure dempeus. Va

sortir de la presó temps després quan Martí I l’Humà, germà i successor del rei, va arribar de Sicília

on havia estat fins aleshores. Ell el va treure de la presó juntament amb els altres i Bernat va decidir

guanyar-se definitivament el seu favor, i el de la seva esposa, amb la creació d’aquesta obra mestra.

D’aquesta manera Bernat va voler exculpar-se del que se l’acusava, justament a través d’aquell

recurs que alguns dels seus enemics, o si més no detractors, defenien: el somni i l’aparició de

figures importants amb qui es manté un diàleg filosòfic i, en el cas de Metge, també exculpatori. I és

que Bernat no era un home religiós, de fe, qüestió que discuteix en el llibre, sinó que creia en el que

veia i això li havia fet guanyar algun rival. Tampoc no era quelcom que el fes millor a ulls del nou

rei, qui tenia fama de ser un home molt religiós, per això a través dels diàlegs que manté, sobretot

amb Joan I, en Lo somni ell fa una petita reflexió i decideix acceptar alguns dogmes religiosos,

aconseguint així tenir millor fama a ulls de Martí l’Humà i dels qui l’havien inculpat. Per tant Bernat

Metge usa la seva millor arma, la seva habilitat com a escriptor, per a restablir la seva vida a la Cort

i guanyar, de nou, el recolzament dels qui l’havien denunciat o com a mínim dels nous reis.

Com ja hem comentat, usa una sèrie de personatges que el condueixen a les conclusions i als diàlegs

adequats per tal de guanyar-se el perdó. Aquests són Joan I, qui ocupa els dos primers llibres, i

Orfeu i Tirèsies que ocupen els dos últims. En aquest treball ens fixarem en la figura d’aquests dos

últims personatges que acompanyen a Joan I en Lo somni. Ells són representants de la mitologia

grega i Metge els fa servir per a parlar de temes com l’infern a través d’Orfeu i les dones a través de

Tirèsies. Comentant els papers que fan a classe vaig trobar curiós que dues figures de religió pagana

s’introduïssin tan bé en temes cristians. És per això que he escollit aquest tema en el context de la

novel·la, per parlar sobre la influència de la mitologia grega en el cristianisme a través d’aquests

dos personatge de Lo somni.

Si bé la pregunta principal que pretenc resoldre en aquestes pàgines és: què fan dos personatges

mitològics en un context tant cristià? Per tal de fer-ho, veurem quina ha sigut la seva trajectòria al

llarg de la mitologia grecollatina i després podrem jutjar quin és el seu paper en Lo somni, no només

com a personatges sinó que també com a representants de la mitologia pagana. Per fer-ho tant ens

valdrem dels comentaris de Lola Badia en la seva edició de Lo somni com d’obres, articles o llocs

web que es recomanen en la guia ddocent de l’assignatura que parlin del tema.

Es tractarà, doncs, de fer una petita reflexió respecte aquests dos personatges que no poden passar

desapercebuts. I és que l’objectiu no és només entendre quina és la seva funció i així entendre

també millor la lectura, sinó que a més es pretén poder veure’n la rellevància, el perquè l’elecció

d’aquests dos personatges vers la dels molts altres que composen la mitologia grecollatina.



4

LA TEMÀTICA MITOLÒGICA EN LO SOMNI Com ja he comentat en la Introducció aquí ens basarem en els personatges d’Orfeu i Tirèsies que

ocupen els llibres III i IV de l’obra majoritàriament i acompanyen el rei Joan I en la novel·la de

Bernat Metge. Parlarem primer de la seva història mitològica, tot i que de manera reduïda per tal de

no extralimitar-nos amb les diferents versions que se’n troben, i després de la seva presencia en Lo

somni. Per a parlar d’aquests personatges m’he recolzat en dos llibres sobre mitologia diferent,

recomanats en la guia docent de Cultura Clàssica I, que citaré a continuació per fer la lectura més

amena i no anar repetint constantment cites seves al llarg de l’apartat; aquests són Héroes y dioses

de la antigüedad (I. Aghion, et al, 1997) i Diccionari de mitologia grega i romana (Montserrat

Franquesa et al. [trad.], 2008).

ORFEU (Ορφεύς)

ORÍGENS I TRETS PRINCIPALS Cantant i músic de l’Olimp per excel·lència, és fill del déu-riu Èagre, segons unes tradicions, o

d’Apol·lo, tal i com relata el mateix personatge a Lo somni (1999:109), i de Cal·líope, la més

distingida de les 9 muses i raó per la qual ell habita l’Olimp. És d’origen traci i hi ha qui fins i tot el fa

rei d’aquesta regió. Se’l sol representar amb la vestimenta d’aquesta zona i a més amb dos

instruments: la cítara i la lira. Se’l coneix sobretot pel seu cant, capaç d’amansar a les feres

salvatges, els monstres i els homes i postrar la pròpia natura als seus peus. En resum, es tracte d’un

heroi i músic de la mitologia grega.

MITES EN QUÈ PARTICIPA Jàson i els Argonautes: Jàson, per tal de recuperar el tron que el seu tiet usurpà al seu

pare, prepara una expedició per anar a buscar el velló d’or, custodiat pel rei Eetes. Per a

fer-ho demana a Argos la construcció d’una nau de 50 rems i reclama l’ajuda dels herois

grecs. Molts es van presentar, entre ells Orfeu. El seu paper, al no sé un heroi conegut

precisament per la seva força, va estar marcat per les seves habilitats musicals. Amb el seu

cant va amansar el mar fent-ne la navegació més fàcil i va marcar el ritme als remers,

exercint així de cap de navegació. La seva coneixença dels misteris de Samotràcia també

van ajudar a mostrar la seva valia quan els argonautes ho van necessitar, igual que les

seves dots de músic van servir per vèncer les sirenes que pretenien seduir-los. Podríem dir,

doncs, que va ser una espècie de sacerdot per a tota la tropa.

Orfeu i Eurídice: aquest és, sens dubte, el mite més conegut d’aquest rítmic heroi.

Eurídice, filla d’una nimfa, és la seva esposa. Aquesta mor tràgicament per la picada d’una

serp mentre fugia del reis dels lapites, que intentava violar-la. Orfeu, qui estava bojament

enamorat de la seva esposa, decideix baixar a l’infern per recuperar-la. Allà supera totes les

adversitats, de nou gràcies al seu art, i arriba a un tracte amb Hades i Persèfone; ells

deixaran que se l’emporti sempre que no miri enrere fins a sortir de l’Infern. Orfeu, però,

no es pot resistir i quan ja arriba a les portes es gira per comprovar que ella el segueix i en

fer-ho la perd en la foscor. Ell tornarà a buscar-la, però aquesta vegada la seva gràcia

musical no li servirà de res.

La mort d’Orfeu: hi ha diferents versions de com va ser la seva mort. Pel que fa a qui el va

matar es parla, principalment, de les dones tràcies. Les raons, però, són més difícils de

concretar. No obstant això, nosaltres ens centrarem en la tradició que explica que aquestes

dones estaven geloses de la seva influència en vers els homes i decideixen esquarterar-lo i

llençar-lo al mar. Així doncs les tràcies el van trossejar i el van llançar al riu que el va portar

cap al mar i des d’allà a diferents punts com l’illa de Lesbos o l’Àsia Menor.



5

En el mateix llibre, Bernat es dedica a parlar d’alguns d’aquests successos ja que fa una petita

explicació de la seva vida.

PAPER EN LO SOMNI

Hem vist que, en la mitologia grega, aquest personatge té una presència contundent en la temàtica

de l’inframón i també en la de les dones; aquestes seran les que Bernat Metge usarà en la seva

opera. Metge s’inspira, sobretot, en l’«Inferno» de Dante a La Divina Comèdia per a la figura d’Orfeu

però com a bon traductor que era el devia conèixer també per obres d’autors com Bocaccio i Ovidi

els quals influiran en més o menys mesura en la participació d’Orfeu a Lo somni. Un cop esmentades

aquestes fonts primàries de l’autor cal recordar també la intertextualitat que caracteritza aquesta

obra on Bernat arribar a col·locar-hi traduccions d’elles directament1.

L’INFERN

La musa dantesca d’aquest tòpic al llarg del diàleg amb Orfeu és força contundent. Per què? Doncs

perquè Dante és el primer en situar Orfeu en el mateix lloc que filòsofs, herois o d’altres

personatges de l’antiguitat de manera que equiparà la figura de celebritats com Homer, Plató o

Eneas a la figura d’Orfeu, fent així que aquesta encara cobri més sentit com a autoritat a l’hora de

parlar sobre l’infern. Això, a la vegada, és lògic també pel fet que aquests són prohoms que no

formen part de la cristiandat de manera que no poden ésser en altra lloc que no sigui l’Avern (2005-

2006:250-251):

«Paradís no entén que sia àls sinó veure Déu e haver compliment de sobirà bé, lo qual jo no

esper veure ne haver jamai, solament per tal com doné fe a pluralitat de déus. No haver

rebut baptisme no m’ha condemnat, car no era manat encara» (1999:120)

D’aquí la raó per la qual, com va establir Dante, aquests comparteixen llimb. Així també aconsegueix

adaptar el paganisme en la nova i dominant religió cristiana, de mode que no hi trobem paradoxa,

contraposició, sinó una simbiosi religiosa avalada pel treball de coetanis com Dante.

D’aquesta manera el paper principal d’Orfeu és la descripció de l’infern, com podem veure en

aquest fragment:

«En la primera [habitació d’infern] estan les ànimes dels infants, e generalment tota

persona que no haja reebut baptisme, posat que haja ben viscut en lo món. E no soferen

pena alguna, sinó tan solament gran tristor com no poden ne esperen haver salvació»

(1999: 116)

Li fa una descripció detallada al llarg del llibre III i Bernat fins i tot li pregunta pel paradís i el

purgatori (1999:119) però Orfeu li respon «De purgatori et paradís, no et sabria dir noves car

nulltemps hi fui» (1999:129), i és que com ja ha dit en el primer text citat no pot aspirar a rebre la

benevolència de Déu perquè en el seu temps mai no va arribar a retre-li culte.

Lluís Cabré ens parla en el seu article Orfeu a Lo Somni: el gust per la poesia (2005-2006) d’un

possible paral·lelisme entre el paper de Teseu en l’obra de Sèneca Hercules furens i el d’Orfeu a Lo

Somni. Això és, segons ell mateix explica, perquè l’infern senequià s’adecua més al cristià que no pas

el que descriu Dante (2005-2006:252). A més afegeix a aquesta raó una de més funcional:

«Quin personatge mitològic, doncs, havia estat personalment a l'infern de les penes i

n'havia tornat, disposat a ser interrogat per algú altre? La resposta és: Teseu, que a la

tragèdia de Sèneca descriu en passat la seva experiència i contesta les preguntes

1 Això passarà també amb Tirèsies, n’extreurà la seva figura d’obres que com a traductor fàcilment coneix. De fet aquesta intertextualitat és present al llarg de tot el llibre i no ens és d’estranyar trobar referències directament en ell.



6

d'Amfitrió, de mateixa manera que a Lo somni Orfeu satisfà la curiositat de Bernat. Mestre

de la inuentio, Metge va acoblar el seu Orfeu diguem-ne virgilià o dantesc amb aquest altre,

imprescindible per mantenir la forma dialogada establerta en els llibres I i II.» (2005-

2006:252-253)

Poc puc afegir a aquesta explicació de Cabré que parla sobre la funció d’Orfeu inspirada en el Teseu

de Sèneca, i és que en resum exposa molt bé aquest apartat sobre l’infern de Lo somni on el primer

es dedica a fer una descripció detallada responent una sèrie de preguntes, tècnica que Metge usarà

al llarg de tota l’obra per establir els diàlegs.

LES DONES

D’altra banda, Orfeu també serveix a Metge com a pretext per a parlar de les dones, per tal

d’apel·lar també al perdó de la reina, tema que servirà principalment a Tirèsies. No ens avancem,

però, als esdeveniments.

Orfeu relata la seva vida gràcies a l’excusa del Jo de no recordar qui és. Amb això explica la seva

mitologia bàsica, ja dita prèviament en aquest apartat, i consegüentment ha de parlar també

d’Eurídice, la seva estimada. En fer-ho, Tirèsies se’n burla i talla momentàniament el diàleg, però el

Jo prefereix deixar la discussió per a més tard i aquí és quan comencen a tractar el tema de l’infern.

Així doncs veiem en aquest personatge un caràcter transitori entre els dos primers llibres, Joan I, i

l’últim, Tirèsies. Passa d’uns temes que tot i filosòfics, com és la concepció i existència de l’ànima,

són de religió cristiana, a uns d’àmbit més pagà però útils, també, per a la causa i motiu d’aquesta

obra, la defensa de la seva innocència i que no deixen enrere el cristianisme sinó que s’hi adapten,

irònicament, de un mode bastant senzill i lògic.

TIRÈSIES (Τειρησίας)

ORÍGENS I TRETS PRINCIPALS Tirèsies és l’endeví per excel·lència de la mitologia grega, dels més coneguts. És la ciutat de Tebes i

està present en el seu cicle. Fill d‘Everes i la nimfa Càriclo, per part de pare, pertany als esparts de

Tebes, és a dir, als primers pobladors de la mítica ciutat. Tingué una filla, també endevina, de nom

Manto. No va néixer amb l’habilitat de predir el futur ni tampoc cec, això fou conseqüència d’entrar

en contacte amb els deus.

MITES EN QUÈ PARTICIPA Pel que fa a la seva joventut i a com va adquirir la seva art endevinatòria i la ceguera trobem

diverses llegendes:

En el bany d’Atenea s’explica com Tirèsies la va veure nua accidentalment i com a càstig,

ja que era una jova verge, va decidir tornar-lo cec. Tot i això, gràcies a les supliques de

Càriclo, Atena va decidir concedir-li el poder de veure el futur.

El més popular, però, dels mites sobre aquest tema té a veure amb unes serps. En la

metamorfosis de Tirèsies que explica Ovidi aquest es troba amb dues serps copulant i

decideix separar-les – segons diu Ovidi, hi ha autors que diuen que va matar la femella o

que les va ferir – i a conseqüència d’això és convertit en dona. Set anys més tard l’escena es

repetirà i ell(a) tornarà a actuar de la mateixa manera. Així, Tirèsies podrà recuperar el seu

aspecte. En la segona part d’aquest mite, després de fer-se famós per aquest fet, és cridat

per Zeus i Hera per tal d’ajudar-los a resoldre un debat: qui gaudia més de l’acte sexual, els

homes o les dones? Aquesta és la pregunta que li plantejaren, donat que ell havia gaudit

d’ambdues experiències, i Tirèsies va respondre que eren les fèmines qui més en gaudien.

Això va fer enfadar a Hera ja que havia revelat el gran secret del seu sexe i com a càstig el



7

va tornar cec. Zeus, però, el va voler compensar amb el do profètic, que li duraria fins

després de mort, i a més li va donar el privilegi de viure una llarga vida que, segons diuen,

tindria una durada de 7 de normals.

Aquí no acaba la participació de Tirèsies en mitologia, de fet és força extensa la seva llista

d’aparicions i aquí en farem un brevíssim resum:

Per una banda pren part a moltes de les profecies en els successos tebans, com ja hem

comentat. Exemples d’això podrien ser els episodis que es narren a Èdip rei, Antígona o Els

set contra Tebes de Sòfocles.

De l’altre, en termes més generals de la mitologia grecoromana Tirèsies és considerat

«l’endeví universal». Com a exemple més cèlebre podríem parlar de l’Odissea, on Ulisses el

crida expressament per consultar-lo seguint la recomanació de la maga Circe.

Per últim, només ens queda comentar el mite de la seva mort:

Els Epígons van prendre Tebes i en conseqüència Tirèsies, juntament amb molts altres

tebans i la seva filla, va haver d’exiliar-se d’allà. Un dia es parà a beure aigua d’una font

molt freda i això el matà.

Una altra tradició del mite diu que, per contra, es quedà a la ciutat amb la seva filla. Els

Epígons els feren presoners i els van voler enviar a l’oracle de Delfos per consagrar-los al

déu Apol·lo. Ell, però, ja era vell i no pogué acabar el recorregut amb vida.

PAPER EN LO SOMNI

Tirèsies ja intervé en el Llibre III però no farà la seva gran aparició fins el IV. Com ja hem comentat,

el que discuteix amb el Jo és si les dones són bones o no. Ell, defensa fermament que aquestes no ho

són mentre que Bernat enumera tota una sèrie d’exemples grecollatins per tal de refutar la seva

teoria.

El que Tirèsies comença criticant, però, en el final del Llibre III, és la relació de Metge amb la seva

estimada, que no és la seva esposa. Jutja fins i tot la nuesa de les dones, aplicada a la que ell estima,

dient que no fan més que enganyar-nos amb la vestimenta. Això ho explica Lola Badia dient així:

«Metge observa que ell ha vist dones que són més boniques nues que vestides. Tirèsies

ataca ara l’amistançada de Metge. Quan es lleva és repulsiva, mullada, negra i aspra. Té les

mamelles caigudes, però les fa aparèixer fermes i joves. Amb uns pits grossos es poden fer

moltes operacions de dissimulació. Té el ventre estriat i tot el cos mal fet. No és graciosa ni

gentil en la vida real.» (1999:222)

D’aquesta manera s’inicia el diàleg en el Llibre IV on s’estableix una dinàmica de debat en que

Bernat defensarà les dones, començant amb la Mare de Déu i seguint amb models grecollatins, i

atacarà els homes amb 20 arguments, i Tirèsies, finalment, haurà de rebatre’l. Així aquest últim

mostrarà el tema principal, la misogínia, del qual Orfeu prèviament li ha fet de pretext. A Metge això

li servirà per guanyar-se a la dona de Martí I, com ja hem comenta en darreres ocasions. La deixarà

per al final iniciant així la seva alabança:

«Clara coneixença e que molt són estat prolix en mes paraules; e per tal, jatsia que moltes

altres virtuoses dones m’ocórreguen, conclouré breument en la regina dona Maria, ara

regnant, no gens per tal que ella meresca ésser darrera per menoritat de virtuts, mas per

dar-li’n avantatge e honor. Ella serà la clau que tancarà l’obra, e lo signe posat a la fi del

rescrit e lo segell autoritzant complidament aquell.» (1999:156)

Un cop acabat el discurs del Jo, Tirèsies fa unes recomanacions finals però no acaba de rebatre els

seus arguments i per això no convens del tot a Bernat que, a la fi, s’acaba despertant.



8

Veiem, doncs, un personatge mitològic misogin avalat per l’experiència que la tradició diu que té

d’ambdós sexes i que, per tant, el fa a ull de Metge una autoritat per tractar el tema que li servirà

per quedar bé davant la reina.

Ambdós personatges tenen un propòsit clar dins l’obra i Bernat els ha sabut encabir, juntament

amb tota la seva història mitològica, en el paradigma d’un somni cristià d’allò més pensat per tal de

complir els seus objectius, refer la seva vida a la Cort.



9

CONCLUSIONS En la Introducció enunciava la que seria la màxima que delimitaria aquest treball, quina funció

poden tenir uns personatges pagans en un context cristià. Després d’haver elaborat, i per tant

investigat, l’apartat anterior puc resoldre sobre unes bases més fermes aquesta qüestió.

Per una banda està el que el context històric i biogràfic de l’obra i l’autor obvia, i és la funció

exculpatòria que Bernat pretén aconseguir, i aconsegueix, amb Lo somni. Per fer-ho ha de tractar

temes cristians, pel que fa a guanyar-se el rei, però també temes femenins per la dona,

competències que compleixen Joan I i Tirèsies respectivament.

Pel que fa a Orfeu, en aquest aspecte, té una facultat menys evident però tot i així fàcil de veure, i és

aquest valor transitori entre una temàtica i l’altra. Més enllà d’això he arribat a la conclusió que és

també una forma de Metge de no renunciar del tot a les seves creences epicúries o si més no la seva,

per dir-ho d’una manera, fe en la filosofia i els gran autors i personatges de la ciència i la literatura,

que avalen també l’elecció dels personatges mitològics ja que, com Dante amb Orfeu, també els

tracten. Com comença defensant en el Llibre I, ell creu en el que veu i tot i que Joan I el faci

reflexionar a favor de la religió això, podríem dir, és un només una positura per guanyar-se Martí I.

Tot és, en realitat, una petita farsa brillantment escenificada.

Per aquesta raó, m’he adonat, Orfeu té més pes en aquest treball que no pas Tirèsies. I és que pel

que fa al sentit, a la causa, de l’ús d’aquests personatges pagans en una obra on es pretén presentar

fe cristiana rau en el que, irònicament, representen en el paganisme i per tant es produeix una

espècie de simbiosi cultural i religiosa que, de fet, quan llegeixes el llibre coneixent la història que

l’envolta té força sentit: ambdues figures representen pecats de Joan I, Orfeu el gust per la música i

la caça i Tirèsies la seva fe en l’art de l’endevinatòria (2005-2006:249), contrària a la cristiana. I és

per això que l’acompanyen, són representants de les seves faltes i a més representen temàtiques

que serveixen a Metge en com a boc expiatori. És, doncs, una combinació perfecte.

Parlem d’una inuentio, com ja deia Cabré en una cita feta anteriorment, majestuosa per part de

Bernat ja que aconsegueix burlar els que s’oposen a ell i fins i tot les normes socials per caure

d’empeus i mantenir-se en una bona posició, i a sobre ho fa barrejant elements contraris com són la

mitologia grecoromana i la religió cristiana.

No puc sinó concloure amb un cert grau d’admiració per l’habilitat de Bernat Metge de fer tot això i

plantejar-me si, en el seu moment, va ser conscient, va fer expressament totes aquestes maniobres

per aconseguir el perdó del rei. I és que, com començava dient, aquesta és una obra única.



10

BIBLIOGRAFIA I WEBGRAFIA

BIBLIOGRAFIA AGHION, I., et al. Héroes y dioses de la antiguedad. Madrid: Alianza Editorial, 1997.

BADIA, Lola (ed.). Lo somni. Barcelona: Quaderns Crema, 1999.

CABRÉ, Lluís. Orfeu a Lo somni: el gust per la poesia. Butlletí de la Real Acadèmia de les Bones

Lletres de Barcelona. 2005-2006, vol. 50, p. 249-270.

FRANQUESA, Montserrat, et al (trad.). Diccionari de mitologia grega i romana. Barcelona:

Edicions de 1984, 2008.

FRIEDLEIN, Roger. Mitologia clàssica i conceptes d’època: l’aportació de l’epistemologia per a

la literatura catalana antiga. En Aula Carles Riba. Mites clàssics en la literatura catalana

moderna i contemporània. Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de

Barcelona, 2007, p. 33-34.

WEBGRAFIA Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC). En Bernat Metge [en línia]. Per

Guillem Molla [consulta: 28 de novembre de 2015]. Disponible a:

<http://www.escriptors.cat/autors/metgeb/index.php>

Enciclopèdia.cat. En Lo somni [en línia]. [consulta: 28 de novembre de 2015]. Disponible a:

< http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0063571.xml>

Visat. En Lo somni (1396-1399). Per Stefano Maria Cingolani [consulta: 28 de novembre de

2015]. Disponible a <http://www.visat.cat/traduccions-literatura-

catalana/cat/articles/64/119/0/5/classics-medievals/bernat-metge.html>

Viquipèdia. En Tirèsies [en línia]. [consulta: 29 de novembre de 2015]. Disponible a:

<https://es.wikipedia.org/wiki/Tiresias>

http://www.escriptors.cat/autors/metgeb/index.php

http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0063571.xml

http://www.visat.cat/traduccions-literatura-catalana/cat/articles/64/119/0/5/classics-medievals/bernat-metge.html

http://www.visat.cat/traduccions-literatura-catalana/cat/articles/64/119/0/5/classics-medievals/bernat-metge.html

https://es.wikipedia.org/wiki/Tiresias

La temàtica mitològica en Lo somni (Bernat Metge)

Documents

Transcript of La temàtica mitològica en Lo somni (Bernat Metge)