LA SEGONA REPÚBLICA

40
TEMA 7: LA SEGONA REPÚBLICA 1. La proclamació de la Segona República El 12 d’abril de 1931 van celebrar-se les eleccions municipals a Espanya amb un elevat índex de participació del 67%. Podien votar tots els homes majors de 25 anys i a les grans ciutats la jornada va produir-se amb una transparència electoral infreqüent en l’Espanya restauracionista. Les forces polítiques i l’opinió pública eren conscients que aquests comicis esdevindrien un plebiscit sobre la continuïtat de la monarquia. Així, les eleccions d’abril de 1931 van convertir- se en un referèndum popular sobre el model d’Estat. Els partits col·ligats en el Pacte de Sant Sebastià (republicans, socialistes i nacionalistes) van imposar-se a les grans ciutats, obtenint la victòria en 41 de les 50 capitals de província, i a la major part dels nuclis industrials, mentre que al món rural eren els monàrquics els que van triomfar ja fos per tradició o per pressions caciquils. Malgrat que el nombre de regidors monàrquics era superior al de republicans en el conjunt del país, els resultats electorals van evidenciar que bona part de l’electorat havia apostat per un canvi de règim. En conseqüència, un cop coneguts els resultats, el 14 d’abril, els regidors electes de la localitat guipuscoana d’Eibar van ser els primers a proclamar la República des de la plaça de l’Ajuntament, i al llarg del dia ho van anar fent els regidors de moltes altres ciutats del país (Barcelona, Sevilla, València, Saragossa, Sant Sebastià…), mentre la població sortia al carrer de manera espontània i pacífica a celebrar-ho. 1

Transcript of LA SEGONA REPÚBLICA

Page 1: LA SEGONA REPÚBLICA

TEMA 7: LA SEGONA REPÚBLICA

1. La proclamació de la Segona República

El 12 d’abril de 1931 van celebrar-se les eleccions municipals a Espanya amb un elevat índex de

participació del 67%. Podien votar tots els homes majors de 25 anys i a les grans ciutats la

jornada va produir-se amb una transparència electoral infreqüent en l’Espanya restauracionista.

Les forces polítiques i l’opinió pública eren conscients que aquests comicis esdevindrien un

plebiscit sobre la continuïtat de la monarquia. Així, les eleccions d’abril de 1931 van convertir-

se en un referèndum popular sobre el model d’Estat.

Els partits col·ligats en el Pacte

de Sant Sebastià (republicans,

socialistes i nacionalistes) van

imposar-se a les grans ciutats,

obtenint la victòria en 41 de les

50 capitals de província, i a la

major part dels nuclis

industrials, mentre que al món

rural eren els monàrquics els

que van triomfar ja fos per

tradició o per pressions caciquils. Malgrat que el nombre de regidors monàrquics era superior al

de republicans en el conjunt del país, els resultats electorals van evidenciar que bona part de

l’electorat havia apostat per un canvi de règim.

En conseqüència, un cop coneguts els resultats, el 14 d’abril, els regidors electes de la localitat

guipuscoana d’Eibar van ser els primers a proclamar la República des de la plaça de

l’Ajuntament, i al llarg del dia ho van anar fent els regidors de moltes altres ciutats del país

(Barcelona, Sevilla, València, Saragossa, Sant Sebastià…), mentre la població sortia al carrer de

manera espontània i pacífica a celebrar-ho.

1

Page 2: LA SEGONA REPÚBLICA

A Catalunya, les eleccions del 12 d’abril també van reflectir el sentit plebiscitari sobre la

monarquia. Els resultats de les eleccions van significar un clar triomf de l’Esquerra Republicana

i una inesperada derrota de la, fins aquell moment hegemònica, Lliga Regionalista. L’esclatant

victòria a les eleccions del 12 d’abril de 1931 va portar Francesc Macià, el gran vencedor de les

eleccions a Catalunya, a proclamar la República Catalana integrada en el si de la República

Federal Espanyola.

Davant la situació, amb la

bandera republicana onejant a

un gran nombre d’ajuntaments

espanyols, i per evitar una

confrontació sagnant entre

monàrquics i republicans,

Alfons XIII, assessorat pels

seus consellers el comte de

Romanones i el metge Gregorio

Marañón, va vore’s obligat a renunciar a la potestat reial i va abandonar el país en direcció cap a

l’exili francès. Tot i que inicialment Alfons XIII va mostrar-se contrari a abandonar el tron, els

militars (Sanjurjo) van fer-li veure que mantenir la monarquia suposaria anar a desembocar en

una guerra civil.

Aquesta era la seva reacció a l’ultimàtum que li havia llançat el Comitè Revolucionari dirigit per

Niceto Alcalá Zamora. A Madrid, els representants dels partits signants del Pacte de Sant

Sebastià van constituir un govern provisional, que el mateix dia 14 va fer-se càrrec del poder i

va proclamar oficialment la Segona República Espanyola. Romanones i Marañon van negociar la

transmissió de poders amb Alcalà Zamora que seria el primer ministre del nou govern republicà.

D’aquesta manera, el 14 d’abril va ser un dia de celebració generalitzada i que va transcórrer

sense actes de violència. Durant les següents setmanes el rei, des de l’exili, va aconsellar als

seus seguidors que acceptessin la nova República que havia arribat per la voluntat popular.

L’Església també va recomanar que es respectessin les noves institucions i des de l’anarquisme,

2

Page 3: LA SEGONA REPÚBLICA

tot i que no acceptaven una república burgesa, inicialment no van atacar-la. Fins aquell moment

tot s’havia fet amb el màxim ordre possible i sense cap vessament de sang.

2. El govern provisional i la Constitució de 1931

Després de la proclamació de la República, el nou govern va establir un Estatut provisional (15

d’abril) i va convocar eleccions a Corts constituents pel 28 de juny. Les primeres mesures del

govern provisional responien a la nova situació: amnistia pels presos polítics, llibertats sindicals i

polítiques, nous càrrecs, negociacions amb nacionalistes catalans i bascos, sobretot els primers,

de cara a l'autonomia, protecció dels llauradors que no podien pagar les rendes, ...

Els comicis del 28 de juny van tindre un alt índex de participació (70,14%) i en els quals

s’imposarien per una àmplia majoria les forces d’esquerra amb 279 diputats sobre 464. Les

principals forces polítiques que van imposar-se a les eleccions de juny van ser els socialistes, en

representació de gran part de la classe obrera, i els radicals i radical-socialistes, els quals

representaven a una àmplia part de la petita i mitjana burgesia rural i urbana del país.

3

Page 4: LA SEGONA REPÚBLICA

Resultats de les eleccions a Corts constituents de 28 de juny de 1931PARTITS PERCENTATGE DE DIPUTATS

Esquerra 55,3% (263 diputats)

Partido Socialista (PSOE) 24,75%

Partido Radical Socialista 12,19%

Esquerra Republicana de Catalunya 6,6%

Acción Republicana 5,57%

ORGA 3,3%

Federals 2,89%

Centre i dreta 44,7% (154 diputats)Partido Radical 19,21%

Partits Monàrquics 7,44%Partido Republicano Conservador 5,57%

Partido Agrario 5,37%Asociación al Servicio de la República 2,89%

Basco-navarresos 2,89%Partido Liberal Demócrata 0,83%

Lliga Catalana 0,63%Altres 0,4%

4

Page 5: LA SEGONA REPÚBLICA

Constituïdes les Corts, el govern va restar en mans de la coalició vencedora, que va ratificar en

els seus càrrecs Niceto Alcalá Zamora, com a cap de govern, i la resta de ministres del govern

provisional. Les Corts van nomenar immediatament una comissió encarregada d’elaborar un

projecte de Constitució, la qual seria aprovada el desembre de 1931 després de llargs, intensos i

apassionats debats.

La Constitució de 1931, molt avançada al seu temps, tenia un fort caràcter democràtic i

progressista ja que va basar-se en bona part en l’exemple de la República de Weimar alemanya.

Això ja es feia evident en l’article primer del títol preliminar, el qual definia Espanya com “una

república de treballadors de totes les classes, que s’organitza en un règim de llibertat i de

justícia”.

La nova Constitució establia que tots els poders emanaven del poble i l’organització de l’Estat en

una configuració integral (ni centralista ni federal), dins de la qual s’acceptava la possibilitat de

constituir governs autònoms en algunes regions.

Els poders van dividir-se seguint el model clàssic. El poder legislatiu residia en les Corts,

constituïdes per una sola cambra amb àmplies atribucions. El poder executiu requeia en el

govern, format pel consell de ministres i el cap de govern, així com en el president de la

República, cap de l’Estat i representant institucional del país escollit per un mandat de 6 anys. I

el poder judicial es confiava a uns jutges independents.

La carta magna republicana també incloïa una àmplia declaració de drets i llibertats bàsics, a

més de mostrar una gran preocupació per les qüestions socials. Es garantia la igualtat absoluta

davant la llei, l’educació, el treball, la no discriminació per raons d’origen, sexe o riquesa i la

llibertat d’expressió, reunió i associació. S’establia el dret a vot des dels 23 anys de manera

igual, directa i secreta, i per primera vegada es concedia el dret a sufragi a les dones. També es

reconeixia la facultat del govern per expropiar béns d’utilitat social i es definia el treball com

una obligació social.

Finalment, la Constitució afirmava la laïcitat de l’Estat, ja que cap religió era declarada com

oficial, s’establia la separació Església-Estat i la llibertat religiosa, es declaraven els

5

Page 6: LA SEGONA REPÚBLICA

eclesiàstics incapacitats per ensenyar, i es reconeixien el matrimoni civil i el divorci.

La Constitució de 1931, tot i que va ser aprovada per una àmplia majoria dels parlamentaris (368

vots), no va aconseguir el consens de totes les forces polítiques. Així, mentre republicans,

socialistes i nacionalistes la votaven favorablement, les dretes van mostrar el seu rebuig per la

laïcitat i la descentralització de l’Estat. A més, l’aprovació dels articles religiosos del text

constitucional va provocar la dimissió dels polítics catòlics que en aquells moments formaven

part del govern.

3. Forces polítiques i socials de la Segona República

Es fa molt difícil parlar d’un sistema de partits homogeni i estable en els anys de la Segona

República. El sistema electoral majoritari va impulsar la concentració de les forces polítiques

afins en funció dels grans temes a solucionar. En qualsevol cas, aquesta és una classificació en

funció del seu posicionament a la dreta o l’esquerra política.

3.1.Les formacions polítiques i sindicals d’esquerres:

• Izquierda Republicana: La IR va ser un partit de centreesquerra d’àmbit estatal creat el

1934 a partir de la convergència del partit Acción Republicana de Manuel Azaña, del

Partit Republicà Radical Socialista de Marcel·lí Domingo i de l’ORGA de Santiago Casares

Quiroga. Tenia una certa implantació entre les classes mitjanes i populars i comptava amb

el suport d’una bona part de la intel·lectualitat espanyola. Manuel Azaña va ser president

del govern (1931-1933) i, des de 1936, president de la República.

• Esquerra Republicana de Catalunya: ERC era un partit nacionalista català constituït el

1931. Integrava sectors nacionalistes radicals com l’Estat Català de Francesc Macià, vells

republicans històrics com el grup de L’Opinió, i petites formacions republicanes i

nacionalistes. El seu programa va atreure amplis grups de la petita burgesia, de la pagesia

i de la classe treballadora. Hegemònic durant tota l’etapa republicana, va aportar els dos

presidents que tindria la Generalitat (Macià i Companys), comptava amb una gran

militància (70.000 militants el 1933) i proposava un ampli programa de reformes

6

Page 7: LA SEGONA REPÚBLICA

polítiques i socials.

• Esquerra valenciana: Fou fundada el 26 de juliol de 1934 per una escissió del Partit

d'Unió Republicana Autonomista (PURA), a causa de discrepàncies d'estratègia política.

La nova organització assumeix una confederació amb les nacions germanes de llengua

catalana, cosa que comportà en 1935 un procés de convergència amb Esquerra

Republicana del País Valencià (ERPV), partit promogut per Esquerra Republicana de

Catalunya en 1933 a Castelló de la Plana. Aquest procés conclogué amb la integració a EV

del sector més nacionalista d'ERPV, encapçalat per l'històric dirigent Gaetà Huguet i

Segarra. A les eleccions generals de l'any 1936 es presentà en la coalició del Front

d'Esquerres, del qual Vicent Marco obtingué l'acta de diputat, i s'integrà en el grup

parlamentari d'Esquerra Catalana, amb els diputats d'ERC. No obstant açò, la guerra civil

espanyola truncà diversos projectes polítics en què participava EV, el més important dels

quals era un projecte d'estatut d'autonomia valencià, davall del nom "Avantprojecte

d'Estatut d'Autonomía de la Regió Valenciana" (1937). Durant aquest període bèl·lic, EV

arriba al seu màxim creixement i a la seua major implantació, comptant-se ja amb més de

10.000 afiliats en 1937, i un nombre significatiu de col·lectius a les comarques

pertanyents a les demarcacions provincials de València i Castelló, i s'havien establert

contactes amb les comarques del sud.

• Partido Socialista Obrero Español: El PSOE era un partit marxista fundat el 1879 per

Pablo Iglesias. En els anys de la República va formar part dels governs de Manuel Azaña i

va agrupar dues tendències internes: un corrent socialdemòcrata, encapçalat per Julián

Besteiro i Indalecio Prieto, partidari de col·laborar amb els partits burgesos i consolidar

el règim republicà; i un corrent revolucionari, liderat per Francisco Largo Caballero, que

considerava la República com un instrument en el camí cap a l’Estat socialista. El PSOE

tenia una influència notable entre la classe treballadora.

• Unió Socialista de Catalunya: Era defensora d’una socialisme nacionalista i palesava un

arrelament i un protagonisme més gran que el PSOE a Catalunya en exercir com un

apèndix dels governs d’ERC.

7

Page 8: LA SEGONA REPÚBLICA

• Partido Comunista de España: El PCE era un partit minoritari d’obediència soviètica,

nascut el 1921 arran d’una escissió del PSOE. Liderat per José Díaz i Dolores Ibarruri, va

començar a tenir força el 1934 i, especialment, a partir de l’esclat de la Guerra Civil.

• Partit Socialista Unificat de Catalunya: El PSUC va néixer el 1936 com a partit català

de l’esquerra comunista. Era el resultat de la unió de la Unió Socialista de Catalunya, la

Federació Catalana del PSOE, el Partit Català Proletari i el Partit Comunista de

Catalunya. Partits amb una militància escassa i poca influència política, amb la unificació i

l’esclat de la Guerra Civil el PSUC esdevindria, sota la direcció de Joan Comorera, un

partit rellevant en els governs de la Generalitat.

• Partit Obrer d’Unificació Marxista: El POUM va néixer el 1935 de la unió del Bloc

Obrer i Camperol i l’Esquerra Comunista. De tendència trotskista, sota la direcció

d’Andreu Nin i Joaquín Maurín, participaria en els governs de la Generalitat fins els Fets

de Maig de 1937. La seva incidència política va ser limitada.

• Unión General de Trabajadores: Sindicat socialista fundat el 1888, la UGT comptava

amb 277.011 afiliats el 1930. El seu secretari general era Francisco Largo Caballero. Va

convertir-se en la principal força sindical del nord i el centre d’Espanya. En aquest

període va estendre la seva influència al món rural a través de la Federación Nacional de

Trabajadores de la Tierra.

• Confederación Nacional del Trabajo: La CNT era un sindicat anarquista fundat el 1910.

Els seus principals punts d’influència es trobaven a Catalunya, Aragó, Llevant i Andalusia.

Dirigit per Àngel Pestaña y Joan Peiró, els anomenats trentistes, defensava una

orientació netament sindicalista i de caràcter moderat, alhora que mostraven un cert

suport a la República tot i defensar l’apoliticisme.

• Federación Anarquista Ibérica: La FAI era l’agrupació radical de l’anarquisme vinculat a

la CNT, partidària de la via insurreccional i armada. Fundada el 1927, estava dirigida per

Bonaventura Durruti, Francisco Ascaso i Joan García Oliver. El seu activisme violent va

posar en serioses dificultats els governs republicans.

8

Page 9: LA SEGONA REPÚBLICA

3.2. Els grups polítics de centre-dreta:

• Partido Radical: Partit republicà de centre. Dirigit per Alejandro Lerroux, es mostraria

contrari a les reformes republicanes, tot derivant cap a posicions conservadores. Lerroux

arribaria a la presidència del govern durant el Bienni Negre.

• Partit d'Unió Republicana Autonomista (PURA) fou un partit polític format el 1908

d'una escissió d'Unió Republicana, degut a les diferències entre Vicente Blasco Ibáñez,

Nicolás Salmerón i Alejandro Lerroux. La seva ideologia es basava en el blasquisme i en el

seu programa pretenia l'establiment d'una república espanyola democràtica, la separació

de l'Església i l'Estat, la independència judicial, la creació de tribunals de comerç i

l'autonomia provincial i regional. Els caps del partit foren Adolf Beltran i Ibáñez, Joan

Barral i Pastor i Fèlix Azzati i Descalci. Durant la Segona República Espanyola, adoptà un

programa a la dreta del republicanisme i es vinculà novament al Partit Republicà Radical.

El seu cap fou Sigfrid Blasco-Ibáñez. Participà en el govern municipal de València, però el

seu declivi es precipità amb l'escàndol de l'estraperlo (1934-1935). El sector més

democràtic ingressà a la nova Unió Republicana de Diego Martínez Barrio i un altre sector

fundà Esquerra Valenciana. Això provocà que patís una forta davallada electoral a

les eleccions generals espanyoles de 1936.

• Derecha Liberal Republicana: Partit republicà de centre-dreta dirigit per Niceto Alcalá

Zamora i Miguel Maura, aviat es fracturaria. Eren partidaris d’una República moderada i

d’unes transformacions poc radicals.

• Dreta Regional Valenciana (DRV) fou un partit polític fundat a València el 1930. Va ser

actiu durant la Segona República Espanyola, aglutinant els sectors conservadors de la

burgesia agrària valenciana i petits i mitjans propietaris de les comarques del nord i

centre del País Valencià, mentre que a les comarques del sud, més industrialitzades la

seva força era menor. El seu portantveu era el Diario de Valencia i entre els seus caps

podem destacar Lluís Lúcia i Lúcia, l'empresari seder Josep Duato i Chapa, el fundador

delDiario de Valencia Manuel Simó i Marín (antic cap de Comunió Tradicionalista) i Ignasi

9

Page 10: LA SEGONA REPÚBLICA

Villalonga i Villalba, president de la Cambra de Comerç i Indústria de València. Lluís Lúcia

i Lúcia era el cap del sector reformista d'inspiració socialcristiana, enfrontat sovint al

sector majoritari, que era més conservador. Era molt proper ideològicament a José María

Gil-Robles, també defensor de l'accidentalisme de les formes de govern; el fet que no es

definissin sobre monarquia o república els va fer sospitosos als ulls dels partits

d'esquerres. A les eleccions municipals espanyoles de 1931 va disputar l'electorat

al Partit d'Unió Republicana Autonomista (PURA) de Sigfrido Blasco-Ibáñez a les

comarques del centre i nord i va participar, juntament amb el PURA, en l'elaboració de

l'avantprojecte d'Estatut d'Autonomia de 1931, que fou abandonat per manca de suport.

Destacava pel seu eficaç aparell administratiu i fou considerat el partit millor vertebrat

de la dreta espanyola. A les eleccions de 1933 s'hi presentà com a part de la

coalició CEDA i va obtenir dos escons a Castelló, un a València capital, tres a València i

tres a Alacant, entre ells Duato, Lúcia i Villalonga, mentre que Simó n'era el cap al

consistori de València. Després de la victòria del Front Popular el 16 de febrer del 1936

es va cremar la seva seu. Durant la guerra civil espanyola molts dels seus membres, entre

ells Ignasi Villalonga i Villalba, Martí Domínguez Barberà o Josep Duato i Chapa, donaren

suport la sublevació militar, i en acabar molts d'ells ocuparen importants càrrecs locals

de la Falange Española. Manuel Simó i Marín fou executat per exaltats republicans

a València en començar el conflicte. Altres, com el propi Lluís Lúcia, foren repressaliats

per haver donat suport a la República.

• Partido Agrario: Formació caracteritzada per la seva violenta oposició a la Reforma

Agrària i la defensa dels interessos dels grans propietaris agraris. Liderat per Martínez

de Velasco.

• Confederación Española de Derechas Autónomas: La CEDA va ser una coalició electoral

de petits grups dretans, creada el 1933 per José María Gil Robles i no compromesa amb

el règim republicà, que tenia com a objectiu defensar els interessos dels grups de petits

propietaris agraris i de l’Església. Les seves bases es trobaven en el món rural i entre les

classes mitjanes del centre d’Espanya. Les joventuts del partit es presentaran com a

10

Page 11: LA SEGONA REPÚBLICA

antirepublicanes i profeixistes.

• Lliga Catalana: La Lliga Regionalista canviaria la seva denominació el 1933, però seguiria

sent el partit de la burgesia industrial catalana liberal-pactista i dels grans propietaris

agrícoles. Segona força política a Catalunya, sota el lideratge de Francesc Cambó i Joan

Ventosa, seria partidària de qüestions com l’Estatut, però es mostraria contrària a la Llei

de Contractes de Conreus. No va participar dels governs de la Generalitat.

• Partido Nacionalista Vasco: El PNB arribava als anys de la República com una força

política conservadora pel que feia a la família, l’educació o les relacions laborals.

Posteriorment, l’objectiu d’aconseguir un Estatut d’autonomia pel País Basc acostaria el

partit cap a posicions polítiques més centristes sota el lideratge de José María Aguirre.

• Renovación Española: Partit liderat per José Calvo Sotelo, defensava obertament la

necessitat de liquidar el nou règim republicà per retornar a l’antic sistema monàrquic. Va

mostrar-se obert a posicions properes al feixisme.

• Comunión Tradicionalista: Partit carlí. Partidaris de la branca carlina dels Borbons

(Javier de Borbó), aspiraven a instaurar una monarquia tradicionalista i catòlica.

• Juntas Ofensivas Nacional Sindicalistas: Partit autoritari influenciat pel feixisme italià,

va ser liderat per Ledesma Ramos i Onésimo Redondo. Acabaria unint-se a Falange.

• Falange Española: Grup polític residual creat el 1933 per José Antonio Primo de Rivera.

D’ideologia feixista, presentava una ideologia antidemocràtica i una defensa a ultrança

del nacionalisme espanyol. Seria la base del partit únic del règim franquista (FET-JONS)

després de la seva fusió amb la Comunión Tradicionalista carlina el 1937.

11

Page 12: LA SEGONA REPÚBLICA

4. La República d’esquerres: el bienni reformista

Amb l’aprovació de la Constitució de 1931, Niceto Alcalá Zamora va passar a ocupar la

presidència de la República i Manuel Azaña va convertir-se en cap del govern. S’iniciava una nova

etapa, entre desembre de 1931 i setembre de 1933, en la qual les forces republicanes

d’esquerra i els socialistes van impulsar un ambiciós programa de reformes, algunes ja iniciades

en el període constituent, que tenien com a objectiu modernitzar i democratitzar la societat

espanyola. Eren prioritàries les actuacions davant dels problemes agraris, militars, religiosos,

nacionals, socials i culturals.

4.1.La reforma agrària.

La reforma de la propietat de la terra va ser el projecte més ambiciós iniciat per la República.

Es volia posar fi al predomini del latifundisme existent a bona part del centre i el sud espanyol i

a la vegada millorar les condicions de vida dels pagesos més pobres, els jornalers. La reforma

era essencial degut al pes que l’agricultura tenia en l’economia espanyola, ocupant gairebé la

meitat de la població activa del país.

A través d’uns primers decrets, el socialista Largo Caballero, Ministre de Treball, va disposar

que els empresaris agraris havien de donar treball als jornalers del seu terme municipal, així

com que la jornada laboral havia de ser de vuit hores, i que s’havien de crear jurats mixtos per

arbitrar els salaris i la congelació dels

arrendaments. Aquestes mesures van

molestar l’Associació Nacional de

Propietaris de Finques que va endegar

una actitud de boicot sistemàtic

caracteritzada per la reducció de les

superfícies conreades i l’extensió dels

conreus extensius per tal d’utilitzar

menys mà d’obra, incrementant així el

nombre de camperols a l’atur.

12

Page 13: LA SEGONA REPÚBLICA

Després d’aquestes primeres mesures, el març de 1932 van iniciar-se al Parlament les

discussions sobre el Projecte de Reforma Agrària. Igual que va passar amb l’Estatut

d’Autonomia de Catalunya, els debats van eternitzar-se per les discrepàncies polítiques, però el

cop frustrat de Sanjurjo va precipitar l’aprovació de la llei el mes de setembre.

Es pretenia expropiar amb la conseqüent indemnització milions d’hectàrees de finques que els

seus propietaris, fonamentalment latifundistes i nobles, no conreaven directament, amb

l’objectiu de redistribuir-les entre famílies camperoles o col·lectivitats d’agricultors. La llei

afectava aquelles províncies on predominava el latifundi (Andalusia, Extremadura, Ciudad Real,

Toledo, Salamanca i Albacete) i no solucionava els problemes dels petits propietaris castellans

ni dels minifundistes gallecs. En definitiva, no es tractava d’un canvi radical de la situació en el

camp ni d’una col·lectivització de la terra, sinó d’un intent per a modernitzar l’agricultura i de

millorar la situació social de la pagesia.

Per a portar a terme la redistribució de les terres va crear-se l’Institut de Reforma Agrària

(IRA). Però aquest va trobar-se amb múltiples i greus problemes a l’hora d’aplicar la reforma,

de manera que cap a finals de 1933 només s’havien expropiat unes 90.000 hectàrees i s’hi

havien assentat menys de 10.000 famílies (quan s’havien previst unes 60.000 anuals). D’aquesta

manera, la reforma agrària va passar de representar l’esperança en el nou règim a ser una de les

grans frustracions.

4.2 La reforma militar.

El govern republicà estava convençut que l’exèrcit necessitava una profunda transformació ja

que presentava problemes d’estructura i d’actitud: un excés de comandaments -macrocefàlia-

(195 generals i 17.000 oficials per 105.000 soldats), un material inadequat i antiquat, i uns

oficials que aixecaven dubtes al respecte de la seva predisposició a defensar la República. Es

pretenia impulsar una reforma que creés un exèrcit professional i democràtic.

Azaña, amb un decret de 1931, va intentar abordar la reforma de l’exèrcit disposant que tots

aquells oficials que no signessin la promesa “pel meu honor servir bé i fidelment la República”

podien causar baixa, però cobrant el seu sou íntegre. Amb aquest moviment van sortir uns

13

Page 14: LA SEGONA REPÚBLICA

10.000 oficials, però això no va servir per neutralitzar l’exèrcit. A més, es van suprimir les

capitanies generals i l’Acadèmia Militar de Saragossa, dirigida en aquell moment pel general

Franco i viver dels sectors militars més propensos al colpisme, va ser clausurada. La reforma,

però, va tenir uns resultats limitats i va ser rebuda com una agressió per alguns sectors

militars.

4.3. La reforma religiosa.

Un dels primers objectius de la República va ser limitar la influència de l’Església i secularitzar

la societat espanyola. Així, l’article 3 de la Constitució deia que “l’Estat espanyol no té religió

oficial”. La reforma també va suposar la llibertat de culte, la supressió del pressupost del

clergat, l’establiment del matrimoni civil, la legalització del divorci, la secularització dels

cementiris i la dissolució de la Companyia de Jesús i la confiscació dels seus béns. A més, el

1933, va aprovar-se la Llei de Congregacions que prohibia a l’Església i a les ordres religioses

dedicar-se a l’ensenyament, al comerç i a la indústria.

Aquesta legislació, en una societat com l’espanyola dels anys trenta, d’absoluta majoria catòlica,

va convertir-se en la font d’innumerables conflictes. Bona part dels sectors catòlics van veure

en la reforma religiosa una agressió a les seves conviccions. A més, la jerarquia eclesiàstica

(amb l’excepció de Vidal i Barraquer) no va dubtar a l’hora d’exposar la seva hostilitat a la

República i posar els catòlics en contra del nou règim. Per exemple, el Primat d’Espanya, el

cardenal Segura, va publicar una violenta pastoral sobre la gravetat del moment en la qual

propugnava la unió defensiva dels catòlics per aturar les reformes, motiu per la qual el govern

va expulsar-lo del país.

Igualment, a mida que s’avançava en les reformes i l’Església s’oposava al règim, la radicalització

anticlerical s’accentuava. Així, el maig de 1931 una reacció popular i anticlerical va provocar

l’incendi d’un centenar d’edificis eclesiàstics com a conseqüència dels avalots a Madrid, Sevilla,

Còrdova, Màlaga, Sevilla, Alacant, Cadis, Múrcia i València, fet que va reafirmar l’Església i els

catòlics en els seus temors. En canvi, al nord peninsular i a Catalunya la calma va ser total.

14

Page 15: LA SEGONA REPÚBLICA

4.4. La reforma de l’Estat centralista.

En el projecte polític republicà hi entrava la contemplació de la diversitat nacional dins

d’Espanya, tal i com s’havia recollit en el Pacte de Sant Sebastià primer i en la Constitució de

1931 després. Això, suposadament, comportava que qualsevol regió que ho sol·licités podia

accedir a l’autonomia.

L’esclatant victòria de les candidatures republicanes i d’esquerra a les eleccions del 12 d’abril

de 1931, triplicant el nombre de regidors aconseguits per la dreta, van portar Lluís Companys,

d'ERC a proclamar la República des de l'ajuntament de Barcelona. Poques hores després,

Francesc Macià, el màxim dirigent d’ERC, va proclamar la República Catalana integrada en el si

de la Federació de Repúbliques Ibèriques. Macià s’avançava així als esdeveniments que es

succeïen a Madrid, potser per poder negociar amb més força, i constituïa, el 15 d’abril, el seu

primer govern integrat per totes les formacions polítiques catalanes de caràcter progressista.

La iniciativa dels dirigents catalans, però, va provocar un conflicte amb el govern provisional de

la República perquè els acords del Pacte de Sant Sebastià fixaven que la descentralització de

l’Estat i la manera d’articular les diferents nacionalitats havien de ser establerts per la futura

Constitució. Passats uns dies el govern provisional espanyol va enviar tres ministres per

negociar. D’aquests contactes van sortir la substitució de la República Catalana per la concessió

immediata d’un règim d’autonomia concretat en el govern de la Generalitat i el compromís de

l’elaboració d’un Estatut d’Autonomia que seria aprovat pel govern espanyol després de ser

referendat pel poble català. Abans d'aprovar-se la Constitució l'anomenat estatut de Núria1 va

ser aprovat per una assemblea de representants dels municipis i, posteriorment per

referèndum2. Però encara faltava el tràmit més feixuc: la seva aprovació per les Corts

espanyoles, i l'estatut partia de premises no reconegudes a la Constitució ja que defensava “el

dret que té Catalunya com a poble a l’autodeterminació” a la vegada que reconeixia Catalunya

com un “Estat autònom dintre de la República espanyola”. I és que el text partia de la base que

la República tindria un caràcter federal i que la sobirania, en conseqüència, residiria en el poble

1 Va ser elaborat a la Vall del Pirineu d'aquest nom. 2 El 26 de juliol el text de Núria va ser aprovat per 1.063 municipis catalans (98%); i el 2 d’agost de 1931, el poble català es pronunciava a favor de l’Estatut amb un 75% de participació, i 595.205 vots a favor (99%) per només 3.286 en contra.

15

Page 16: LA SEGONA REPÚBLICA

de Catalunya.

D’aquesta manera, la discussió a les Corts va ser llarga i els temes més polèmics van girar al

voltant de la llengua, l’ensenyament, l’ordre públic, la capacitat legislativa i la hisenda. Des de

Catalunya s’observava amb força desencís com el projecte avançava amb lentitud i amb

contínues modificacions del text original. I només els efectes de l’intent de cop d’Estat

protagonitzat pel general Sanjurjo, el 10 d’agost de 1932, sumats a la ferma defensa que

Manuel Azaña, cap del govern, va fer de l’autonomia catalana van ser capaços de crear un clima

polític favorable a la solució de la qüestió estatutària amb l’objectiu d’ampliar els suports a una

República que començava a veure’s amenaçada. L’Estatut aprovat a Madrid el 9 de setembre de

1932 (400 dies després d’haver-lo lliurat a les Corts), amb 334 vots favorables i 24 contraris,

havia estat retallat per uns diputats que tenien una concepció de l’Estat espanyol i el seu sostre

de competències molt allunyat del plebiscitat pels catalans. Tot i això, encara van conservar-se

institucions bàsiques com el Parlament i el Consell de govern de la Generalitat. Així, Catalunya ja

no era considerada un Estat autònom, sinó una regió autònoma. En el repartiment de

competències, l’Estat assumia en exclusiva la legislació en defensa, exèrcit, polítiques

aranzelàries, tributs, moneda, banca, legislació laboral i relacions amb l’Església. Per la seva

banda, corresponia a la Generalitat la legislació del dret civil, el règim administratiu intern de

Catalunya, l’ordre públic, obres públiques, l’administració de justícia i les relacions laborals. Els

conflictes entre la Generalitat i l’Estat s’haurien de resoldre mitjançant el Tribunal de

Garanties Constitucionals.

Catalunya va ser el primer territori va ser l’única nacionalitat que va aconseguir aquest

reconeixement abans de l’esclat de la Guerra Civil. Així, l’Estatut basc, ratificat pel poble en

plebiscit el novembre de 1933, no va ser aprovat fins a l’octubre de 1936. I l’Estatut gallec,

plebiscitat el juliol de 1936, no va ser aprovat fins el febrer de 1938.

4.5. La reforma laboral.

La millora de les condicions laborals va ser l’objectiu primordial del ministre socialista Francisco

Largo Caballero, tot i l’oposició de les organitzacions patronals a qualsevol tipus de reforma del

16

Page 17: LA SEGONA REPÚBLICA

marc de les relacions laborals. Així, es va aprovar la Llei de Contractes de Treball, que regulava

la negociació col·lectiva, i la Llei de Jurats Mixtos, que atorgava a aquests jurats un poder

d’arbitratge vinculant en cas de conflictes laborals. La legislació laboral va completar-se amb

l’establiment de la jornada laboral de quaranta hores setmanals i l’augment dels salaris.

4.6 L’obra educativa i cultural.

L’acció de la República en el camp de l’educació va ser meritòria, tot promovent una educació

liberal i laica i garantint que l’Estat garantís el dret a l’educació per primer cop en la seva

història. Es pretenia estendre la cultura a les capes menys afavorides de la població, reduir el

40% d’analfabetisme i posar en marxa un programa modern d’educació que estigués a l’abast de

tota la població.

En el camp de l’escolarització van fer-se uns avenços notoris. Així, en els períodes de govern

d’Azaña van construir-se més escoles (10.000) que en els trenta anys anteriors. A més, van

crear-se places de mestres i aquests van veure millorat el seu salari, va ampliar-se el nombre

d’estudiants de secundària, van millorar-se les universitats i va crear-se un institut

d’investigacions científiques. En aquest període, el pressupost destinat a educació va

incrementar-se fins al 50%.

Una iniciativa singular de difusió cultural va

consistir en la creació de les Misiones

Pedagógicas, introduïdes l’estiu de 1933, que

tenien com a objectiu fer arribar la cultura als

nuclis de població més endarrerits mitjançant uns

5.000 grups ambulants de professors, estudiants

i intel·lectuals que portaven a aquestes zones

biblioteques ambulants, conferències, teatre i

cinema.

17

Page 18: LA SEGONA REPÚBLICA

5. ELS PROBLEMES DE LA REPÚBLICA

5.1 Conflictivitat social i agitació antirepublicana

La conflictivitat social va ser una constant durant els anys de la Segona República. La lentitud

de les reformes, especialment en el cas de la reforma agrària, van provocar el desencís i la

impaciència de molts treballadors que es veien amenaçats per l’alt índex d’atur i observaven

amb impotència l’actitud de la patronal i dels propietaris agrícoles, contraris a qualsevol

negociació.

La generalització de la crisi econòmica, amb un augment important del nombre d’aturats, va

afavorir la creació d’un ambient de crispació social, sobretot tenint en compte que els

treballadors desocupats no tenien subsidi d’atur ni cap garantia social. Aquesta situació va

encoratjar la radicalització d’una part dels partits i dels sindicats d’esquerra i va aguditzar la

confrontació social, recuperats després dels anys de dictadura de Primo de Rivera i en

condicions per actuar.

Els dos grans sindicats existents, els anarquistes de la CNT i els socialistes de la UGT, no van

coincidir en la interpretació de la línea a seguir. Mentre que la UGT es mostrava predisposada a

col·laborar amb el govern, alguns sectors de la CNT, la força sindical més poderosa a Catalunya

durant els anys de la República, van veure en aquestes tensions l’ocasió idònia per portar a la

pràctica el seu projecte revolucionari i fomentar la conflictivitat laboral i la insurrecció pagesa

buscant la destrucció de l’ordre burgés.

L’evolució de la CNT reflecteix una mica la pròpia evolució de la Segona República. Inicialment,

el sindicat anarcosindicalista va acollir favorablement la instauració de la República, i, fins i tot,

la direcció va estar predisposada a abonar l’acció del naixent govern de la Generalitat, tot i que

va rebutjar ocupar la Conselleria de Treball que li va oferir el president Macià.

Progressivament, però, els elements més radicals, membres de la FAI com Durruti, van assolir

el control del sindicat, tot imposant la via revolucionària a la via sindicalista i la lluita dins del

règim burgués defensada per homes com Pestaña, Peiró i Arín, fet que va portar a la ruptura

dels segons a través de la publicació del Manifest dels Trentistes l’agost de 1931.

18

Page 19: LA SEGONA REPÚBLICA

Poc després d’haver-se proclamat la República, la població treballadora ja va començar a

mostrar la seva impaciència i van esclatar conflictes, com les vagues a Pasajes, Màlaga, Sevilla,

Gijón, que van suposar violència i morts. El malestar va anar expandint-se a la vegada que la

desconfiança i el recel es generalitzaven, arribant al punt que el 1932 el govern va haver de

prohibir les manifestacions de la jornada del Primer de Maig per por a les alteracions de l’ordre

públic. Així, les vagues, les insurreccions i les ocupacions de terres van anar augmentant

progressivament: 402 vagues el 1930, 734 vagues el 1931 i 1.127 vagues el 1932.

A Catalunya també van produir-se incidents, els més destacats d’aquests el setembre de 1932,

quan, en una vaga general convocada per la CNT, va haver d’intervenir la policia ocupant el local

del sindicat de la construcció. Van produir-se vuit morts i molts dels treballadors van ser

empresonats. El propi president Macià va involucrar-se, tot i que encara no tenia cap poder

estatutari, demanant l’alliberament dels treballadors però sense aconseguir-lo.

Les tensions socials, però, van assolir el seu punt àlgid a partir de 1933, quan als intents

revolucionaris de la CNT s’hi van afegir els sectors més radicals del socialisme de la UGT

liderats per Largo Caballero, especialment a través de l’organització socialista del camp, la

19

Page 20: LA SEGONA REPÚBLICA

Federación Nacional de Trabajadores de la Tierra, que comptava amb més de 450.000

membres. També el Partit Comunista de José Díaz, fins aquell moment un element residual amb

molt poca incidència, va veure com la seva afiliació creixia en aquest període.

El gener de 1933, a la conca minera de l’Alt Llobregat, novament els anarquistes de la CNT van

propiciar una sublevació dels obrers. L’aixecament revolucionari va comportar que, al llarg d’una

una setmana, es proclamés el comunisme llibertari a poblacions com Sallent, Fígols o Cardona.

Les forces d’ordre públic van restablir la situació, aquest cop sense morts, però amb molts

deportats cap a Guinea. Quedava de manifest que la CNT havia optat clarament per la via

insurreccional per assolir la revolució social enfront de la legalitat democràtica.

La CNT del camp també va mostrar una actitud negativa, impulsant constantment conflictes que

no van donar cap treva a la República. Mitjançant ocupacions de finques, assalts als

ajuntaments, incendis de cortijos i registres de la propietat, i manifestacions violentes per

proclamar el comunisme llibertari en diferents pobles de Còrdova, de Toledo, de Jaén,

Salamanca, Badajoz (Castilblanco) i Logroño (Arnedo), entre d’altres, que sempre anaven

seguides de la intervenció de la Guàrdia Civil, fet que no feia més que radicalitzar les posicions.

Un aixecament anarquista a Casas Viejas

(Cadis) i la repressió duríssima que el va

seguir amb la intervenció de la força

pública produint ferits i morts van ser

alguns dels motius que portarien a la

dimissió d’Azaña i del seu govern,

desacreditat per les dures mesures

policials adoptades per restablir l’ordre

públic, donant pas a unes noves eleccions

el novembre de 1933 que donarien pas al triomf de les dretes.

20

Page 21: LA SEGONA REPÚBLICA

En aquest context de creixent agitació social, la Renovación Española de José Calvo Sotelo, la

Comunión Tradicionalista carlina i, en especial, els grups feixistes de Falange i les Juntas

Ofensivas Nacional Sindicalistas, tot i que eren forces clarament minoritàries, van realitzar una

intensa activitat d’agitació contra els que ells consideraven els enemics d’Espanya: el marxisme i

el perill de la revolució bolxevic. Amb les seves accions van crear un clima de crispació i de

temor que va ser aprofitat per la dreta per atacar el govern.

Alguns sectors de l’exèrcit van voler aprofitar el descontentament creixent dels grups més

conservadors de la societat per les reformes militar i agrària d’Azaña juntament amb el

projecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya i la laicització de l’Estat. Així, l’agost de 1932, el

general José Sanjurjo va protagonitzar un intent de cop d’Estat amb la pretensió de forçar el

gir polític de la República cap a la dreta. El cop, la Sanjurjada, va fracassar estrepitosament i

Sanjurjo va ser empresonat. La seva rebel·lió s’havia demostrat prematura perquè els grups

socials de la reacció que poguessin haver-li donat suport encara no estaven prou units, però va

obrir un perillós camí per a l’evolució de la Segona República que es concretaria amb la creació

de la clandestina Unión Militar Española profundament reaccionària i antireformista.

21

Page 22: LA SEGONA REPÚBLICA

5.2. La Gran Depressió i els seus efectes sobre l’economia espanyola

La proclamació de la Segona República va coincidir en el temps amb la fase més greu de la Gran

Depressió econòmica generalitzada després de la crisi de 1929, fet que va tenir uns efectes

molt negatius per a l’estabilitat social. Si bé aquesta crisi no va incidir en l’economia espanyola

amb la mateixa força que en d’altres països occidentals perquè l’economia estatal tenia una

relació més reduïda amb el mercat internacional, indubtablement els seus efectes es van fer

notar impossibilitant el creixement econòmic.

Les conseqüències de la Gran Depressió, a nivell econòmic, per a Espanya van ser una reducció

de les exportacions agrícoles, la disminució de les inversions estrangeres i la interrupció de les

emigracions i la repatriació d’emigrants provinents d’Europa i Amèrica. Així, la crisi econòmica

mundial va agreujar els problemes interns del país: atur agrícola, repartiment desigual de la

terra, manca de competitivitat internacional i dèficit de la balança comercial. I a aquestes

dificultats cròniques de l’economia espanyola s’hi van afegir els problemes derivats de la política

republicana.

El creixement generalitzat dels salaris industrials i agrícoles decretat pel govern progressista

del primer Bienni va tenir efectes positius en elevar la renda dels treballadors i permetre

incrementar la demanda de béns de consum (tèxtil, alimentació), però no va anar acompanyada

d’un creixement paral·lel de la productivitat, fet que va comportar una reducció dels beneficis

de les empreses. Aquesta política va provocar el descontentament i la desconfiança dels

empresaris industrials i dels propietaris agrícoles que van reduir la inversió privada de forma

espectacular.

A nivell pressupostari, el govern va optar per una política de disminució de la despesa pública

amb l’objectiu d’alleujar el dèficit heretat dels anys de la dictadura de Primo de Rivera i

aconseguir l’equilibri dels pressupostos de l’Estat. Tanmateix, la disminució de la inversió pública

va tenir repercussions negatives en sectors com la siderúrgia i la construcció naval que depenien

d’aquesta inversió, a la vegada que es va reduir l’oferta de llocs de treball.

A Catalunya, la crisi econòmica va deixar-se sentir especialment en el sector agrari, amb un

22

Page 23: LA SEGONA REPÚBLICA

descens accentuat de les vendes a l’exterior d’oli, ametlles i vi. En canvi, la producció industrial

va veure’s menys afectada ja que la seva orientació cap al mercat peninsular li va permetre

recuperar-se amb més facilitat de la caiguda de les exportacions. Tot i això, la reducció del

consum en els mercats interiors va fer trontollar el teixit industrial català, sobretot en els

sectors del tèxtil i la metal·lúrgia, fet que va traduir-se en un augment de l’atur.

A més, i com a resultat de la baixada de les accions a la borsa i la retirada de dipòsits en els

bancs, va esclatar una greu crisi financera, de la qual van ser víctimes el Banc de Catalunya i els

seus associats, el Banc de Reus i el Banc de Tortosa. La manca d’un sistema financer poderós va

privar dels crèdits que haurien calgut per a iniciar la reactivació de l’economia catalana.

6. La República de dretes. El bienni conservador (1933-1935)

Al llarg de 1933 la República va entrar en crisi. El proletariat, tant l’anarquista (CNT) com el

socialista (UGT), va desentendre’s dels objectius republicans i va practicar una estratègia

revolucionària; els tradicionalistes i les elits econòmiques, socials i ideològiques (Església, grans

propietaris, organitzacions patronals, etc.) s’aglutinaven en la idea d’enderrocar les reformes

dels primers governs republicans; i els mateixos republicans dubtaven del camí a seguir.

D’aquesta manera, el president de la República, Alcalá Zamora, va fer dimitir Azaña per la seva

complaença amb els socialistes i va encarregar Martínez Barrio la formació d’un govern integrat

exclusivament per republicanistes. El projecte, però, va resultar inviable i l’octubre de 1933 les

Corts van ser dissoltes i van convocar-se noves eleccions pel 19 de novembre.

Al llarg de 1932 les dretes s’havien reorganitzat després de la desfeta republicana. Així, el

centredreta espanyol va reestructurar-se al voltant del Partit Radical d’Alejandro Lerroux, que

va atreure grups d’empresaris, comerciants i propietaris agrícoles, que no s’oposaven tant al

règim republicà com a la seva tendència esquerranosa. D’altra banda, el 1933, els sectors

catòlics i conservadors van mobilitzar-se molt activament contra la política social, religiosa i

autonòmica dels governs d’esquerres, donant lloc a la creació d’un nou partit, la Confederación

Española de Derechas Autónomas (CEDA) sota el lideratge de José María Gil Robles.

23

Page 24: LA SEGONA REPÚBLICA

Les eleccions de 1933 van estar marcades per la fragmentació dels partits d’esquerres en un

sistema electoral que primava les coalicions. Si aquest sistema havia beneficiat a l’esquerra el

1931, el 1933 va ser la dreta qui va beneficiar-se del sistema electoral. Així, les dretes

arribaven a la convocatòria electoral amb un front electoral unificat en moltes circumscripcions

amb un programa encaminat a revisar la legislació laica i socialitzant, amnistiar els revoltats del

cop militar d’agost de 1932 i defensar els interessos econòmics tradicionals del país. Per

contra, les esquerres, enfrontades pels conflictes socials dels anys anteriors, van presentar-se

desunides. A més, la CNT va optar per defensar l’abstenció.

Les eleccions generals van comptar amb la novetat que les dones van tenir l’oportunitat de votar

per primer cop en la història d’Espanya. Tot i això, l’abstenció va ser força elevada (23%). El

resultat va ser la victòria dels partits del centredreta, inaugurant dos anys de govern

conservador que passarien a la història amb el nom de Bienni Negre encunyat per les esquerres.

Les eleccions generals del 19 de novembre de 1933PARTITS PERCENTATGE DE DIPUTATSEsquerra 20,41% (99 diputats)

Partit Socialista 11,98%Esquerra Republicana de Catalunya 4,75%

Izquierda Republicana 1,44%Partit Radical Socialista 0,61%

Federals 0,41%Partit Comunista 0,20%

Altres 1,02%Centre i dreta 79,59% (373 diputats)

CEDA 23,34%Partido Radical 16,52%Partido Agrario 8,05%

Partits Monàrquics 6,61%Lliga Catalana 4,95%

Partido Republicano Conservador 3,71%Partido Liberal Demócrata 1,85%

Falange Española 0,20%Altres 14,46%

24

Page 25: LA SEGONA REPÚBLICA

Dues forces polítiques van sortir com a vencedores de les eleccions de 1933: el Partit Radical

de Lerroux i la CEDA de Gil Robles. Davant dels resultats, el president de la República, Alcalá

Zamora, temorós de les pretensions de la CEDA de reformar la Constitució, va confiar la

formació del govern als radicals de Lerroux. Aquest, però, comptaria amb el suport

parlamentari de la CEDA a canvi de la promesa de la rectificació immediata de les reformes del

bienni d’esquerres.

D’aquesta manera, el govern de Lerroux posava en marxa la rectificació de l’anterior obra

republicana. La seva primera mesura va ser l’ajornament de la reforma agrària: va fixar-se la

devolució de terres a la noblesa, va anul·lar-se la cessió de les propietats mal conreades, va

desposseir-se dels drets d’uns 100.000 camperols que s’havien assentat en grans latifundis

andalusos i va autoritzar-se la lliure contractació, mesura que va comportar una baixada dels

salaris dels camperols.

Igualment, el govern va intentar contrarestar la reforma religiosa mitjançant l’aprovació d’una

partida pressupostària de culte i clergat i amb l’inici de negociacions amb la Santa Seu per

signar un nou concordat. Igualment va posposar-se el programa que preveia la substitució de les

escoles religioses per escoles laiques.

25

Page 26: LA SEGONA REPÚBLICA

En relació a l’exèrcit, va aprovar-se una amnistia pels revoltats que s’havien sublevat juntament

amb Sanjurjo l’agost de 1932 i pels col·laboradors amb la dictadura de Primo de Rivera, el que

va la suposar la recuperació de terres per part dels nobles i restitució en el seu lloc dels

militars rebels.

D’altres mesures conservadores del Bienni Negre van ser la reducció del pressupost en

educació, la reducció dels salaris, l’acomiadament dels treballadors que haguessin destacat en la

defensa de la legislació reformista, la paralització del procés autonòmic basc i l’alentiment dels

traspassos a la Generalitat de Catalunya.

El gir conservador i l’obstrucció del procés reformista que s’havia encetat en el primer bienni

republicà van comportar una radicalització de les posicions del PSOE i de la UGT. L’ala més

esquerrana del socialisme, liderada per Largo Caballero, va proposar deixar de col·laborar amb

les forces polítiques burgeses i va propugnar la revolució social, tot apropant-se a les posicions

anarquistes. Com a conseqüència, una proliferació de vagues i conflictes van esclatar al país al

llarg de 1934.

Davant la mobilització obrera, la CEDA va reclamar a l’executiu radical una acció repressora

més contundent en qüestions d’ordre públic i va exigir participar directament en el govern fent

servir l’amenaça de retirar el seu suport parlamentari al govern. Lerroux va haver de cedir

davant de les pretensions de Gil Robles i, el 5 d’octubre de 1934, va atorgar tres carteres

ministerials a la CEDA. L’esquerra va interpretar l’entrada de la CEDA al govern com una deriva

del règim cap al feixisme i no trigaria a reaccionar, donant lloc a la revolució d’octubre.

7 Els fets d’octubre de 1934

El 4 d’octubre de 1934, sota la presidència de Lerroux va formar-se un nou executiu

conservador en el qual la CEDA de Gil Robles finalment accedia a les responsabilitats de govern.

Però, per amplíssims sectors del país la CEDA i el seu líder representaven la fi de les

transformacions socials republicanes, ja modificades des de la victòria electoral de les dretes

el 1933. Fins i tot, des de l’esquerra va interpretar-se l’entrada de la CEDA al govern com una

deriva del règim cap al feixisme que, a més, amenaçava l’autonomia catalana.

26

Page 27: LA SEGONA REPÚBLICA

L’endemà mateix de la formació del nou govern, per iniciativa de la UGT i l’ Aliança Obrera (una

conjunció d’organitzacions obreres), va esclatar una vaga general per impedir la consolidació del

govern radical-cedista. El moviment, però va fracassar com a conseqüència de la manca de

coordinació i per la resposta contundent del govern, que va decretar l’Estat de guerra.

Tanmateix, els esdeveniments van assolir un relleu especialment greu a Astúries i Catalunya.

7.1.La revolució d’Astúries.

L’octubre de 1934, la direcció proletària del

procés revolucionari a càrrec d’Aliança Obrera va

donar a la insurrecció un caràcter de presa del

poder polític. Així, els miners asturians van

protagonitzar una revolució social, fruit de

l’acord previ entre anarquistes, socialistes i

comunistes. Columnes de miners armats van

ocupar els pobles de la conca, van prendre gran

part de les casernes de la Guàrdia Civil i van

substituir els ajuntaments per comitès

revolucionaris que van assumir el proveïment

d’aliments, el funcionament dels transports i el

subministrament d’aigua i electricitat.

Els miners, disposats a defensar la revolució van posar setge a la ciutat d’Oviedo i van

enfrontar-se amb les forces d’ordre. Per tal de reprimir la revolta, el govern va enviar la Legió,

comandada pel general Franco, des del front colonial africà. La resistència dels prop de 30.000

miners asturians va perllongar-se durant deu dies.

Finalment, la contraofensiva del govern republicà va aconseguir la rendició dels insurrectes

després de la intervenció de l’exèrcit i una duríssima repressió. Més de 1.000 miners van morir

en la revolució asturiana, molts com a conseqüència d’execucions sumaríssimes, van produir-se

prop de 2.000 ferits i unes 5.000 persones (sindicalistes i altres “sospitosos”) van ser

27

Page 28: LA SEGONA REPÚBLICA

detingudes. Aquests fets van desfermar una campanya internacional de solidaritat amb les

víctimes

7.2. Els fets del 6 d’octubre a Catalunya.

El descontentament davant del rebuig a la Llei de Contractes de Conreu més la incorporació dels

membres de la CEDA al govern de Madrid va provocar que, el 6 d’octubre, en declarar-se la vaga

general revolucionària contra el nou govern, Lluís Companys declarés, com ja ho havia fet

Francesc Macià, tot i que en unes altres circumstàncies, l’Estat Català dins la República Federal

Espanyola. A més, Companys va instar els dirigents antifeixistes a establir un govern provisional

de la República a Catalunya a l’espera del triomf de la vaga general.

L’Estat Català va durar deu hores. El moviment català va quedar aïllat i sense el suport de la

CNT, que va rebutjar de participar en la revolta perquè desconfiava de la Generalitat.

Igualment, la població va mostrar un escàs suport a la rebel·lió. A més, els partidaris de la

proclama revolucionària, a més de presentar-se desorganitzats, no esperaven una resposta

ràpida i contundent com la que va viure’s un cop que l’Estat va declarar l’Estat de guerra.

L’exèrcit va ocupar ràpidament els punts neuràlgics de Barcelona sota el comandament del

general Batet.

L’exèrcit va sufocar ràpidament l’aixecament després de disparar unes poques canonades i

trobar escasses resistències a les Rambles, on un grup de nacionalistes va enfrontar-se a les

tropes. Sense possibilitat de victòria, el govern de la Generalitat i el de l’Ajuntament barceloní

van rendir-se. Els caps de la revolta, encapçalats pel president Companys, van ser empresonats

al vaixell Uruguay, al mateix temps que la CNT donava per ràdio l’ordre de tornar al treball. Més

de 3.500 persones van ser detingudes, entre ells tots els membres del govern de la Generalitat

així com tots els diputats, alcaldes i regidors que havien donat suport a la insurrecció i els

dirigents més destacats dels partits i els sindicats d’esquerres. Azaña, que es trobava a

Barcelona, també va ser empresonat.

28

Page 29: LA SEGONA REPÚBLICA

7.3. Les conseqüències dels fets d’octubre.

Les conseqüències van ser dramàtiques, ja que el govern català va ser jutjat i els seus membres

condemnats a trenta anys de presó, mentre que l’Estatut era suspès i la Llei de Contractes de

Conreu definitivament anul·lada. Així, entre l’abril de 1935 i el febrer de 1936, Catalunya va

passar a ser governada per una coalició dels radicals i la CEDA, amb el suport de la Lliga que,

malgrat la col·laboració, no va aconseguir reimplantar l’Estatut.

A més, com a conseqüència de la revolució d’octubre, la CEDA va augmentar la seva influència en

el govern i va mostrar-se partidària d’aplicar les condemnes amb rigor i de procedir a una

reorientació de la política del govern. Es van tornar les propietats als jesuïtes i es va nomenar

Gil Robles com a Ministre de la Guerra, a la vegada que Franco, recompensat per la repressió de

l’aixecament asturià, es convertia en cap d’Estat Major. Posteriorment, el juliol de 1935, la

CEDA va presentar una proposta per a modificar la Constitució on es recollia la revisió del

sistema autonòmic, l’abolició del divorci i la impossibilitat de l’expropiació de terres.

8. La victòria del Front Popular

La tardor de 1935 va esclatar una forta crisi de govern. El Partit Radical va veure’s afectat per

un seguit d’escàndols de corrupció, com el cas de l’estraperlo (una ruleta trucada que,

mitjançant suborns, s’havia implantat en diferents casinos espanyols) i els casos de malversació

de fons públics per part de diferents polítics radicals (afer Nombela). Aquests escàndols van

agreujar les diferències a l’interior de la coalició governamental ja que Lerroux havia perdut la

seva legitimitat.

Així, els escàndols en els quals va veure’s immers el govern d’Alejandro Lerroux i la progressiva

descomposició de les forces dretanes van dur al president de la República, Niceto Alcalá

Zamora, el qual va negar-se a permetre que Gil Robles esdevingués el cap del govern, a convocar

unes noves eleccions pel 16 de febrer de 1936.

Tot i que la campanya electoral va ser curta, aquestes eleccions es van presentar com una clara

polarització de la vida política espanyola. Així, com que el sistema electoral obligava a les grans

29

Page 30: LA SEGONA REPÚBLICA

aliances electorals per aconseguir la victòria, les forces progressistes i obreres van seguir

l’exemple europeu i van crear una àmplia coalició, el Front Popular, que pretenia recuperar el

poder i continuar la tasca reformista anterior al Bienni Negre.

Enfront, la dreta va articular-se al voltant de la CEDA i el seu Bloque Nacional. El programa de

les dretes es centrava en la denúncia del perill que significaria una victòria de les esquerres, en

la defensa de la propietat, de la religió, de la família, de l’ordre i de la unitat d’Espanya.

A Catalunya aquestes coalicions també es van formar, però a causa del poc pes que tenien els

partits obreristes –la CNT es manifestava com una formació clarament apolítica i era el sindicat

que aglutinava la major part del moviment obrer– va anomenar-se com a Front d’Esquerres. El

seu programa demanava el restabliment de l’Estatut d’Autonomia i les llibertats democràtiques,

l’amnistia dels presos polítics, l’aplicació de la Llei de Contractes de Conreu i la readmissió dels

obrers acomiadats per motius polítics durant el bienni conservador. Enfront s’hi trobava la

coalició dretana del Front Català d’Ordre, encapçalada per la Lliga.

Les eleccions generals de febrer de 1936:PARTITS PERCENTATGE DE DIPUTATSEsquerra 59,26% (257 diputats)

Partido Socialista 18,18%Izquierda Republicana 16,73%

Unión Republicana 7,43%Esquerra Republicana de Catalunya 5,99%

Partido Comunista 3,51%Altres 3,71%

Centre i dreta 40,74% (196 diputats)CEDA 17,35%

Partits Monàrquics 4,95%Partido Agrario 2,68%Lliga Catalana 2,27%

Partido Radical 1,65%Partido Republicano Conservador 0,61%

Partido Liberal Demócrata 0,21%Altres 11,98%

30

Page 31: LA SEGONA REPÚBLICA

En les eleccions, amb una participació del 72% del cens, el Front Popular va obtenir el 48% dels

vots, convertint-se en la força política guanyadora amb 257 diputats al parlament. Les

esquerres havien triomfat a més de la meitat de les circumscripcions i a totes les ciutats de

més de 150.000 habitants. Per la seva banda, la dreta va obtenir el 46,5% dels sufragis que es

traduïen en 196 diputats.

Les eleccions a Catalunya també van suposar un rotund triomf del Front d’Esquerres: la coalició

va obtenir el 58,9% dels vots (el que suposaven 41 escons dels 51 en joc a Catalunya) davant del

41% assolits pel Front Català d’Ordre, la coalició dretana encapçalada per la Lliga. A més, les

esquerres van ser majoritàries a totes les circumscripcions catalanes.

Les conseqüències de la victòria no van fer-se esperar. D’acord amb el que s’havia acordat en el

programa del Front Popular, el nou govern va quedar format exclusivament pels republicans

d’esquerra (Izquierda Republicana i Unión Republicana), mentre que els socialistes i els altres

partits integrants de la coalició es comprometien a donar el seu suport al govern. Manuel Azaña

era elegit com a nou president de la República, amb gran oposició per part de la dreta, i

Santiago Casares Quiroga es convertia en el nou cap del govern3.

3 L'intent de crear un govern fort amb la presència del PSOE i sota la direcció d'Indalecio Prieto va fracassar a causa de l'oposició del sector socialista de Largo Caballero.

31

Page 32: LA SEGONA REPÚBLICA

9. El govern del Front Popular

Després de la victòria electoral, el nou govern del Front Popular, presidit per Santiago Casares

Quiroga, va posar ràpidament en marxa el programa pactat per la coalició electoral d’esquerres.

Així, es va decretar una amnistia per als més de 30.000 presos polítics i es va obligar les

empreses a readmetre els obrers que havien estat acomiadats per motius polítics arran de les

vagues d’octubre de 1934. Igualment, els regidors dels ajuntaments suspesos després dels fets

d’octubre van ser reintegrats en els seus càrrecs. A Catalunya, després de l’amnistia, l’Estatut i

el govern de la Generalitat van ser restablerts pel govern frontpopulista, reprenent-se

l’autonomia amb Lluís Companys de president després d'eixir de la presó.

A continuació, el govern espanyol d’esquerres va reprendre la tasca reformista interrompuda el

1933. Així, el parlament espanyol va iniciar les discussions per aprovar l’Estatut basc i convocar

un referèndum sobre l’Estatut gallec; va impulsar-se la reforma agrària amb l’assentament de

més de 70.000 camperols sobre unes 230.000 hectàrees; l’anterior legislació en matèria

religiosa va ser restablerta; va reposar-se la coeducació i van crear-se més de 5.000 places de

mestres.

Tanmateix, l’arribada al govern de les esquerres no va portar la pau social al país, sinó que va

significar el desenvolupament definitiu de les contradiccions socials i polítiques del període

republicà. Amb la victòria del Front Popular va encetar-se una etapa de gran inestabilitat social

que preludiava l’esclat de la Guerra Civil. I és que només entre els mesos de febrer i juliol de

1936 van convocar-se arreu de l’Estat 113 vagues generals i van produir-se 1.287 ferits i 269

morts.

La constitució d’un nou govern d’esquerres no va evitar l’increment dels moviments vaguístics,

les manifestacions multitudinàries i els enfrontaments amb la política. Esperançats per les

noves perspectives de canvi que suposava el govern del Front Popular, els elements més radicals

de la CNT van defensar la necessitat de protagonitzar accions revolucionàries. També un sector

del socialisme va orientar-se cap a posicions radicals i properes a les dels comunistes. En

conseqüència, a algunes ciutats van convocar-se vagues per demanar la millora de les condicions

32

Page 33: LA SEGONA REPÚBLICA

laborals, i al camp jornalers d’Andalusia i Extremadura van iniciar l’ocupació de terres.

Igualment, la nova situació va ser rebutjada per les dretes, temoroses de la revenja de

l’esquerra política. Molts propietaris de terres van oposar-se a la reimplantació de la reforma

agrària, alguns empresaris industrials van tancar les seves fàbriques i van expatriar capitals, i

l’Església va llançar campanyes contra la República perquè s’havia recuperat l’anterior legislació

en matèria religiosa.

En aquest moment Falange Española va fomentar un clima d’enfrontament civil i de crispació

política. Utilitzant la dialèctica dels “punys i les pistoles” defensada per José Antonio Primo de

Rivera, grups de falangistes van formar patrulles armades i escamots que van protagonitzar

accions violentes contra els líders d’esquerres, que eren contestades de la mateixa manera pels

militants més radicals de l’esquerra. Aquest ambient, qualificat per alguns autors de “primavera

tràgica”, contrastava amb l’aparent normalitat que existia a zones com Catalunya, on després de

la restauració de l’autogovern la Llei de Contractes de Conreu estava novament en vigor, el

govern de Companys i l’ERC havien moderat el seu discurs, i la Lliga assumia un paper centrista

abandonant l’opció radical adoptada per les dretes espanyoles a la vegada que es mostrava

predisposada a col·laborar amb el govern per consolidar l’autonomia. D’aquesta manera, tot i

l’existència de conflictes laborals, i amb l’excepció de fets com l’assassinat dels germans Badia

a mans d’elements radicals de la FAI, a Catalunya no va desenvolupar-se un clima de crispació i

d’enfrontament entre dretes i esquerres com el que s’estava produint a d’altres punts de l’Estat

espanyol. A València, els sectors més oberts de la dreta que representaven Ignasi Villalonga,

Joaquim Reig o el mateix Luís Lucia (de la Dreta Regional Valenciana) eren arraconats pels

sectors més reaccionaris dels seus grups, orientats cada vegada més cap a la defensa de

l'alçament militar contra la República.

La creació d’un clima de violència a Espanya era una estratègia que afavoria els sectors decidits

a organitzar un cop d’Estat contra la legalitat republicana. La mateixa nit de les eleccions de

febrer, Franco va intentar declarar l'estat de guerra. I des de març un grup de militars, on

després es va incorporar (i dirigir) el general MOLA, va començar una conspiració militar per

33

Page 34: LA SEGONA REPÚBLICA

reinstaurar l'ordre4. Per això, els militars més predisposats a un possible cop d’Estat van ser

allunyats dels centres de poder: Franco va ser destinat a les Canàries, Goded a les Balears i

Mola a Pamplona. Tanmateix, el govern no va atrevir-se a destituir-los dels seus càrrecs

militars. La conspiració militar comptava també amb el suport de les forces de la dreta:

monàrquics, carlins, falangistes, bona part de la CEDA. Es van establir contactes amb

l'Alemanya nazi i la Itàlia feixista. Però les discrepàncies sobre el règim posterior a la

sublevació van retardar la data del cp d'estat. La mort a mans de guàrdies d'assalt del dirigent

monàrquic Calvo Sotelo (14 de juliol) a Madrid com a resposta de l'assassinat del tinent

socialista Castillo pels falangistes va accelerar la sublevació. Aquesta es va produir el 17 de

juliol al Marroc i el 18 a la península. El fracàs del cop d'estat va significar l'inici de la Guerra

Civil.

4 El pla era un pronuciamiento a totes les guarnicions, especialment a les de Madrid, Barcelona i amb especial protagonisme de l'exèrcit d'Àfrica, comandat per Franco.

34

Page 35: LA SEGONA REPÚBLICA

ANNEXOS

La crisi de la República i les causes de la Guerra Civil segons Manuel Azaña

El 1939, poc després d’iniciar el camí cap a

l’exili francès del qual mai retornaria, Manuel

Azaña, el ja dimitit president de la Segona

República, va escriure un llarg article (que no

va arribar a publicar-se en el seu moment) en

el qual, tot dirigint-se a la opinió pública

internacional, apuntava quines, segons la seva

opinió, havien estat les causes que havien

conduit a l’esclat de la Guerra Civil espanyola,

a més de fer un anàlisi en profunditat dels

anys de govern republicà i els entrebancs que

aquest va trobar en el seu intent de

modernitzar el país:

Las causas de la guerra y de la revolución que han asolado a España durante treinta y

dos meses son de dos órdenes: de política interior española y de política

internacional. Ambas series se sostienen mutuamente, de suerte que faltando una, la

otra no habría sido bastante para desencadenar tanta calamidad. Sin el hecho interno

español del alzamiento de julio de 1936, la acción de las potencias totalitarias, que ha

convertido el conflicto de España en un problema internacional, no habría tenido

ocasión de producirse, ni materia donde clavar la garra. Sin el auxilio previamente

concertado de aquellas potencias, la rebelión y la guerra civil subsiguiente no se

habrían producido. Es lógico comenzar por la situación política de España este rápido

examen, que no se dirige a atacar a nadie ni a defender nada, sino a proveer de

elementos de juicio al público extranjero, aturdido por la propaganda.

35

Page 36: LA SEGONA REPÚBLICA

Desde julio del 36, la propaganda, arma de guerra equivalente a los gases tóxicos,

hizo saber al mundo que el alzamiento militar tenía por objetivo: reprimir la anarquía,

salir al paso a una inminente revolución comunista y librar a España del dominio de

Moscú, defender la civilización cristiana en el occidente de Europa, restaurar la

religión perseguida, consolidar la unidad nacional. A estos temas no tardaron en

agregarse otros dos: realizar en España una revolución nacional-sindicalista, crear un

nuevo imperio español. ¿Cuáles eran, desde el punto de vista de la evolución política de

mi país y confrontados con la obra de la República, el origen y el valor de estos

temas?

Sería erróneo representarse el movimiento de julio del 36 como una resolución

desesperada que una parte del país adoptó ante un riesgo inminente. Los complots

contra la República son casi coetáneos a la instauración del régimen. El más notable

salió a la luz el 10 de agosto de 1932, con la sublevación de la guarnición de Sevilla y

parte de la de Madrid. Detrás estaban, aunque en la sombra, las mismas fuerzas

políticas y sociales que han preparado y sostenido el movimiento de julio del 36. Pero

en aquella fecha no se había puesto en circulación el slogan del peligro comunista.

La instalación de la República, nacida pacíficamente de unas elecciones municipales, en

abril de 1931, sorprendió, no solamente a la corona y los valedores del régimen

monárquico, sino a un buen número de republicanos. Los asaltos a viva fuerza contra el

nuevo régimen no empezaron antes porque sus enemigos necesitaron algún tiempo

para reponerse del estupor y organizarse. El régimen monárquico se hundió por sus

propias faltas, más que por el empuje de sus enemigos. La más grave de todas fue la

de unir su suerte a la dictadura militar del general Primo de Rivera, instaurada en

1923 con la aprobación del rey. Siete años de opresión despertaron el sentimiento

político de los españoles. En abril del 31, la inmensa mayoría era antimonárquica. La

explosión del sufragio universal en esa fecha, más que un voto totalmente

republicano, era un voto contra el rey y los dictadores. Pero la República era la

consecuencia necesaria.

36

Page 37: LA SEGONA REPÚBLICA

El nuevo régimen se instauró sin causar víctimas ni daños. Una alegría desbordante

inundó todo el país. La República venía realmente a dar forma a las aspiraciones que

desde los comienzos del siglo trabajaban el espíritu público, a satisfacer las

exigencias más urgentes del pueblo. Pero el pueblo, excesivamente contento de su

triunfo, no veía las dificultades del camino. En realidad, eran inmensas.

Las dificultades provenían del fondo mismo de la estructura social española y de su

historia política en el último siglo. La sociedad española ofrecía los contrastes más

violentos. En ciertos núcleos urbanos, un nivel de vida alto, adaptado a todos los usos

de la civilización contemporánea, y a los pocos quilómetros, aldeas que parecen

detenidas en el siglo XV. Casi a la vista de los palacios de Madrid, los albergues

miserables de la montaña. Una corriente vigorosa de libertad intelectual, que en

materia de religión se convertía en indiferencia y agnosticismo, junto a

demostraciones públicas de fanatismo y superstición, muy distantes del puro

sentimiento religioso. Provincias del noroeste donde la tierra está desmenuzada en

pedacitos que no bastan a mantener al cultivador; provincias del sur y del oeste,

donde el propietario de 14.000 hectáreas detenta en una sola mano todo el territorio

de un pueblo. En las grandes ciudades y en las cuencas fabriles, un proletariado

industrial bien encuadrado y defendido por los sindicatos; en Andalucía y

Extremadura, un proletariado rural que no había saciado el hambre, propicio al

anarquismo. La clase media no había realizado a fondo, durante el siglo XIX, la

revolución liberal. Expropió las tierras de la Iglesia, fundó el régimen parlamentario.

El atraso de la instrucción popular, y su consecuencia, la indiferencia por los asuntos

públicos, dejaban sin base sólida al sistema. La industria, la banca, y, en general, la

riqueza mobiliaria, resultante del espíritu de empresa, se desarrollaron poco. España

siguió siendo un país rural, gobernado por unos cientos de familias. Aunque la

Constitución limitaba teóricamente los poderes de la corona, el rey, en buen acuerdo

con la Iglesia, reconciliada con la dinastía por la política de León XIII, y apoyado en

el ejército, conservaba un predominio decisivo a través de unos partidos pendientes

de la voluntad regia. La institución parlamentaria era poco más que una ficción.

37

Page 38: LA SEGONA REPÚBLICA

Las clases mismas estaban internamente divididas. La porción más adelantada del

proletariado formaba dos bandos irreconciliables. La Unión General de Trabajadores

(UGT), inspirada y dirigida por el Partido Socialista, se distinguía por su moderación,

su disciplina, su concepto de la responsabilidad. Colaboraba en los organismos

oficiales (incluso durante la dictadura de Primo de Rivera), aceptaba la legislación

social. La organización rival, Confederación Nacional del Trabajo (CNT), abrigaba en

su seno a la Federación Anarquista Ibérica (FAI), rehusaba toda participación en los

asuntos políticos, repudiaba la legislación social, sus miembros no votaban en las

elecciones, practicaba la violencia, el sabotaje y la huelga revolucionaria. Las luchas

entre la UGT y la CNT eran durísimas, a veces sangrientas. Por su parte, la clase

media, en que el republicanismo liberal reclutaba los más de sus adeptos, también se

dividía en bandos, por dos motivos: el religioso y el social. Muchos veían con horror

todo intento de laicismo del Estado. A otros, cualquier concesión a las

reivindicaciones del proletariado les infundía miedo, como un comienzo de revolución.

En realidad, esa discordia interna de la clase media y, en general, de la burguesía, es

el origen de la Guerra Civil. La República heredó también de la monarquía el problema

de las autonomías regionales. Sobre todo la cuestión catalana venía siendo, desde

hacía treinta años, una perturbación constante de la vida pública española.

El primer Parlamento y los primeros Gobiernos republicanos tenían que contemporizar

entre esas fuerzas heterogéneas, habitualmente divergentes, acordes por un

momento en el interés común de establecer la República. Una república socialista era

imposible. Las tres cuartas partes del país la habrían rechazado. Tampoco era posible

una república cerradamente burguesa, como lo fue bastantes años la Tercera

República en Francia. No era posible, primero porque la burguesía liberal española no

tenía fuerza bastante para implantar por si sola el nuevo régimen y defenderlo contra

los ataques conjugados de la extrema derecha y de la extrema izquierda. Segundo,

porque no habría sido ni justo ni útil que el proletariado español en su conjunto se

hallase bajo la República en iguales condiciones que bajo la monarquía. En la evolución

política española, la República representaba la posibilidad de transformar el Estado

38

Page 39: LA SEGONA REPÚBLICA

sin someter al país a los estragos de una conmoción violenta. El primer presidente del

Gobierno provisional de la Republica, monárquico hasta dos años antes, jefe del

partido republicano de la derecha, y católico, formó el Ministerio con republicanos de

todos los matices y tres ministros socialistas. La colaboración socialista,

indispensable en los primeros tiempos del régimen, a quien primero perjudicó fue al

mismo partido, en cuyas filas abrieron brecha los ataques de los extremistas

revolucionarios y de los comunistas.

La obra legislativa y de gobierno de la República arrancó de los principios clásicos de

la democracia liberal: sufragio universal, Parlamento, elegibilidad de todos los

poderes, libertad de conciencia y de cultos, abolición de tribunales y jurisdicciones

privilegiados, etc. En las cuestiones económicas era imposible (con socialistas y sin

socialistas) atenerse al liberalismo tradicional […].

Las reformas políticas de la República satisfacían a los burgueses liberales,

interesaban poco a los proletarios, enemistaban con la República a la burguesía

conservadora. Las reformas sociales, por moderadas que fuesen, irritaban a los

capitalistas. Las realizaciones principales de la República (reforma agraria, separación

de la Iglesia y el Estado, ley del divorcio, autonomía de Cataluña, disminución de la

oficialidad en el ejército, etc.) suscitaron, como es normal, gran oposición. También

fue rotundamente combatida la función de millares de escuelas y de un centenar de

establecimientos de segunda enseñanza porque la instrucción era neutra en lo

religioso […].

[En 1934] Había amenazas de un golpe de Estado, dado desde el poder por las

derechas, y amenazas de insurrección de las masas proletarias. Huelga de campesinos

en mayo del 34. Conflicto con Cataluña. Entrega del poder (octubre 1934) a los grupos

de la derecha que no habían aceptado lealmente la República. Decisión gravísima, llena

de riesgos. Réplica: insurrección proletaria en Asturias, e insurrección del gobierno

catalán. Errores mucho más graves aún, e irreparables. El gobierno no se contentó con

sofocar las dos insurrecciones. Realizada una represión atroz, suprimió la autonomía

39

Page 40: LA SEGONA REPÚBLICA

de Cataluña y metió en la cárcel a treinta mil personas. Era el prólogo de la Guerra

Civil.

Del aluvión electoral de febrero de 1936, que produjo una mayoría de republicanos y

socialistas, salió un gobierno de republicanos burgueses, sin participación socialista.

Su programa, sumamente moderado, se publicó antes de las elecciones. El gobierno

pronunció palabras de paz, no tomó represalias por las persecuciones sufridas, se

esforzó en restablecer la vida normal de la democracia. Los dislates cometidos desde

1934 daban ahora sus frutos. Extremas derechas y extremas izquierdas se hacían ya

la guerra. Ardieron algunas iglesias, ardieron Casas del Pueblo. Cayeron asesinadas

algunas personas conocidas por su republicanismo y otras de los partidos de derecha.

La Falange lanzaba públicas apelaciones a la violencia. Otro tanto hacían algunos

grupos obreros. La organización militar clandestina, que funcionaba por lo menos

desde dos años antes, y los grupos políticos que se habían procurado el concurso de

Italia y Alemania, comenzaron el alzamiento en julio. Lo que esperaban golpe rápido,

que en 48 horas les diese el dominio del país, se convirtió en Guerra Civil, en la que

inmediatamente se insertó la intervención extranjera.

40