La petita gran historia dels 10 pri- mers números de la Revista de Hsica

Institut d'Estudis Catalans

La presentació del primer volum de la Revista de Fisica a 1'Institut d'Estudis Catalans el proppassat 20 de juny de 1996, va quedar emmarcada per dues intervencions que avui refonem. Publicar-les a la Revista pot semblar un exercici d'autocomplaenqa dels qui d'una manera conti- nuada hem treballat els últims cinc anys per fer-la pos- sible. En realitat, perb, es tracta d'informar els lectors dels nostres orígens -car no és en va que la publicació és una activifat més de la Societat Catalana de Física-, de corn es va prendre la decisió de publicar-la, de corn ho hem fet en el curs d'aquests 10 números, i de quines creiem que són les necessitats de futur.

Fins que no es confecciona l'índex dels primers 10 números no ens adonarem del valor afegit que represen- tava presentar-los en forma de volum. La física expres- sada en catala assolia, sense proposar-nos-ho, una fita humil, pero real. S'havia acomplert aquella dita del po- eta Machado que diu que es fa camí tot caminant.

La Societat Catalana de Física va ser creada formal- ment el 1986. Pero la Societat ja existia, de fet, en la Secció de Física de la Societat Catalana de Cikncies Físiques, Químiques i Matematiques, que fou revitalit- zada el 1976 per quatre socis que plantejaven nous pro- jectes. Es tracta de Josep M. Tura i Soteras, Francesc Solé i Planas, Josep Rivera i Aranda i Jordi Porta i Jué. Aquest nucli, que aconseguí mobilitzar forca persones al seu voltant, dona personalitat propia a la Secció en poc temps. En aquest nucli aviat destaca Jordi Porta, pel seu entusiasme desbordant, les seves iniciatives, la seva capacitat per inventar i impulsar projectes, sempre en relació amb la institucionalització i el reconeixement so- cial de la física, una especialitat científica llavors encara poc coneguda i apreciada, de la qual es desconeixia fins i tot la utilitat i el servei social que pot arribar a tenir en tants camps.

Quan Jordi Porta assumí la presidencia de la Societat el 1988, tots ja el reconeixíem corn la persona que tenia més clar el que s'havia de fer. En la nova junta, Porta havia incorporat Jaume Aranda perquk tingués cura de les publicacions. Aranda s'encarrega de posar a punt el número pendent de fieballs de Física, una publicació que existia d'anys enrere i que es trobava enquadrada

en l'estil i la denominació de l'IEC, que trobem, també, en altres filials. Pero Aranda no en queda satisfet ateses les característiques del moment. En efecte, al final de la dkcada dels vuitanta la universitat ja estava immersa en la normalitat democratica i autonbmica i s'havien obert camins per a l'activitat professional dels físics. Segons Aranda, el que faltava era la visió crítica sobre l'extre- mada especialització i, per tant, sobre el restringit in- terks de les col.laboracions de fieballs de Física. 1 així ho va fer veure perquk la junta cregués possible de trobar col.laboracions que donessin una certa regularitat a una nova publicació molt rnés adient als desitjos d'obertura de la Societat, que tingués més en compte la divulgació, la didactica, la notícia, l'experirnentació, que no la sim- ple exposició dels treballs de recerca.

La junta de la Societat va discutir i aprovar un projecte de revista elaborat per Jaume Aranda i, poc després, el1 mateix va comenqar un pelegrinatge pels despatxos de les universitats i del Departament d'En- senyament de la Generalitat, atesa la seva activitat corn a professor de física de batxillerat. Algunes de les perso- nes van acceptar escriure un article ... per a una revista que només era un projecte! 1 alguns articles comencaren a arribar. De fet, pero, els primers esperaren forqa me- sos a ser publicats.

La segona qüestió que calia abordar era el fi- nanqament de la nova publicació. En relació amb les primeres expectatives, les visites a diverses entitats no tingueren una resposta tan positiva corn s'havia esperat. Tanmateix, tenint en compte que la revista es prepara amb autoedició i que no es pensava pagar els redactors dels articles, les despeses líquides es restringirien al dis- seny, la impressió i el relligat. El cost era -i és- molt alt, ja que opthem per una revista de format normal i, en canvi, els lectors potencials eren -i són encara- forqa restringits.

Finalment, els obstacles tkcnics i financers varen ser superats i l'hivern del 1989-1990 el primer número ini- ciava el seu camí. Tanmateix, és Pere Seglar qui hi consta corn a president de la Societat: el febrer de 1990 la mort ens arrabassa Jordi Porta i molts de nosaltres ens sentírem una mica abandonats. En realitat, teme- rem pel futur de moltes aventures que, corn la Revista de Fisica, es devien en gran part a la seva empenta. De fet, moltes coses s'han aturat amb la seva desaparició i, potser, algun dia Jordi Porta tindra el reconeixement públic que es mereix.

Pel que fa la Revista de Fz'sica, no sabem ben bé com, pero tirhem endavant. Malgrat tot, hagué de pas- sar més d'un any perquk n'estigués a punt el primer número. El mes de julio1 de 1991 ana a la impremta. En aquel1 moment un altre drama ens sotraga: Jaume Aranda, l 'bima de la Revista, va apareixer mort un dilluns al seu institut. No som capacos d'expressar la nostra perplexitat, havíem estat perseguits dues vega-

54 Revista de Física / 1 r semestre de 1997

des per la Parca en tan poc temps i fora del que creiem que és la logica.

El primer número sortí de la impremta el setembre de 1991 i la sensació que teníem, si voleu la veritat, era que naixia orfe i frhgil. Pero ens sabérem sobreposar. Les persones que, sense constar-hi, han actuat corn a directors -Josep Llosa i Alfred Molina- anaren incor- porant altres persones, algunes de les quals han acabat constituint un consell de redacció forca estable, que és el que figura en els darrers números.

Aviat, també, vhrem incorporar les col~laboracions de dos físics que destaquen tant per la seva qualificació ci- entífica corn pel seu relleu públic, i que en cada número tenen assignada una pagina. De tota manera, pel que fa al gros dels articles, que difícil resulta que els investi- gador~, els professors, surtin dels seus habits quotidians d'especialització i busquin un llenguatge de comunicació amb els que no són especialistes en el seu camp! És evident que encara som lluny d'aconseguir-ho, perb tots tenim confianca que l'existencia de la Revista ajudi a avancar i a cobrir la necessitat de fer físics escriptors.

Així va néixer i segueix aquesta revista. Cinc anys després, en l'acte de presentació del primer volum, ens va plaure constatar que els esforcos esmentats han do- nat fruit, corn s'evidencia comparant els 22 articles que en onze anys va publicar ?3-eballs de Fiszca, amb els 100 treballs que Revista de Física ha publicat en cinc. És a dir, l'existencia de la Revista ha significat obte- nir la col.laboració de més de 130 físics i multiplicar per 10 el nombre de treballs publicats per la Societat i, en conseqüencia, aquesta s'ha revalorat corn a entitat més oberta i més atent a l'activitat dels físics. També, perque el format de revista i la periodicitat permet res- senyar i comentar notícies d'actualitat i articles d'opinió sobre fets directament vinculats amb la física, anunciar congressos i trobades i publicar-ne la ressenya, publicar ressenyes bibliogrhfiques i donar, de fet, opinió sobre la notícia present, fent ús de la vivesa que en si aporta el periodisme científic.

El comite de redacció funciona a base de reunions relativament breus, pero sovintejades. En les reunions parlem, sobretot, dels treballs arribats i dels que caldria o es podrien obtenir. Encara que la periodicitat bianual faci pensar en una comoda redacció, hem de confesar que, amb l'estructura que tenim, el nostre sostre és el de dos números a l'any; i aixb és així, especialment, pels dos fets que seguidament exposem.

Hem constatat que, a mesura que s'ha fet evident la serietat d'anar apareixent regularment, l'obtenció de tre- balls per publicar ha estat més fhcil. Ara bé, ni tots els treballs que ens arriben són publicables ni, si ho són, po- den publicar-se directament. Com a mínim, cada treball és jutjat per un especialista en la materia i per un que no ho és, i d'aquesta revisió en deriven diversos suggeri- ments, que van des de la necessitat d'afegir-hi fonaments

bhics fins a la disminució de chrega matemktica i l'a- breujament dels comentaris o de les il.lustracions, a f i de fer entenedor i &gil el contingut als lectors. Aixb significa un retorn del treball als autors, una atenció permanent per reclamar-los-el, i una nova revisió de la qual en sor- tira molt probablement el suggeriment de nous ajustos i finalment, segons corn quedi, en dependrh la decisió de publicar-lo.

L'altre fet és que la confecció de la Revista té lloc dintre de l ' h b i t del Departament de Física Fonamental de la Universitat de Barcelona. Tota la tasca de fer anar la infraestructura de producció, fins 'a deixar el número a punt d'impremta, recau sobre el mateix responsable que, per merits propis i per la dedicació, n'és el direc- tor. Ho hem dit més amunt, pero ho repetim, ho ha estat Josep Llosa i ara ho és Alfred Molina. Són ells els qui han fet possible la regularitat que ens ha portat al pri- mer volum, i és just reconeixer-ho; no tan sols pel merit que representa, sinó per deixar clara la dependencia que la Revista de Fisica té del Departament de Física Fona- mental de la Universitat de Barcelona.

Amb més o menys encert, doncs, creiem que s7han assolit els propbsits. Ara, amb la perspectiva dels pro- pers cinc anys, el que cal és que la revista s'afermi i es vagi transformant en un vehicle de difusió normal entre els físics dels Paisos Catalans. Abans, perb, pregpntem- nos a qui arriba, ara, la Revista de Física. D'entrada, la revista s'envia als associats, és a dir, continua sent un vehicle de difusió científica entre els associats de la Societat Catalana de Física i, a més, tenim 150 subs- cripcions de particulars, instituts de segon ensenyament i biblioteques. En total són uns 450 receptors.

Difondre la Revista, és a dir, sortir de l ' h b i t actual per ampliar-lo, i obrir-se a altres hmbits no tan favora- bles, és una de les tasques que hem de resoldre en el curs del segon volum. L'aparent singularitat de ser una re- vista de física en catala, sempre hi haurh qui la consideri testimonial, i aquest és un fet que el comite de redacció només pot combatre amb la qualitat, la regularitat d'a- parició, i l'interes del contingut, que són els ingredients bhsics de la seva utilitat. Potser també fent campanyes de difusió, presentant-la en altres h b i t s universitaris; si bé aquesta és una activitat difícil de mantenir, que suposa una tasca suplementhria al comitk de redacció, i que hem de mirar de suplir explotant altres vies corn la que ofereix la xarxa Internet, una forma de difusió per- manent i automhtica que pot arribar a tot arreu. Molt especialment, perb, ha de ser el creixement de la propia Societat Catalana de Física i la difusió que en facin els seus associats el que ens ha de fer augmentar el nombre de lectors.

Per acabar, cal assenyalar que el suport a tota aquesta estrategia és que els treballs per publicar si- guin amens, que hi predominin rnés les ganes d'ensenyar i d'informar que no la simple manifestació del treball

Revista de Física / 1 r semestre de 1997

d'especialització i, en cas de ser-ho, que es procuri no oblidar d'estructurar el treball mencionant els fonaments bhics i no oblidant les generalitzacions. Necessitem tre- balls sobre l'ensenyament de la física i sobre l'aplicació de tkcniques físiques en altres camps de la recerca, de la medicina, de la indústria, de les comunicacions, de les tkcniques espacials, etc. Necessitem articles que per- metin, en fi, descobrir nous horitzons a les promocions de físics en formació, objectiu bbic de Jordi Porta i de Jaume Aranda, estimats companys que ens van deixar abans que sortís el primer número i per als quals la pre- sentació que comentem Ga ser també un acte de record i d'homenatge.

Francesc Gacia Escapa Antoni Roca Rosell

provocar una explosió atbmica puntual. La manca de cúpula de contenció de vapor va provocar l'expansió de l'aigua a pressió, l'enorme calor generada va descom- pondre aquesta aigua i va provocar l'incendi del nucli de grafit. En conjunt, foren una successió de fets que s'es- devingueren amb gran celeritat, probablement en una fracció de minut.

Els quinze dies de duració de l'incendi van repre- sentar un fet contaminant tan excepcional, tan enorme, que cal qualificar-lo d'impacte ambiental únic i espe- rem que irrepetible, ens deia Gemma Rauret, profes- sora del Departament de Qliímica Analítica de la UB, en la seva exposició. Cal tenir en compte que la difusió de les partícules radioactives generades, primer pel va- por i després per l'incendi del grafit, i per l'aigua i les substancies abocades per apagar-lo, es va veure afavo- rida per les condicions meteorolbgiques que aquells dies feien bufar vent del sud.

XV Jornades sobre recerca experi- mental e n física i química

TxernDbil, 10 anys despiés

El 26 d'abril d'enguany es compliren deu anys de la tragedia més greu ocorreguda en una central nuclear. L'impacte contaminant, com se sap, es va estendre pel centre i el nord d'Europa i es va manifestar també a les nostres latituds, fet que va motivar que el tema de les VI Jornades de la UCE de 1987 fos informar sobre l'impacte produit als Paisos Catalans i debatre-ho. L'a- niversari, doncs, no ens podia passar desapercebut te- nint en compte que la majoria de ponents d'aleshores havien continuat estudiant i participant en les recerques mkdiques, d'enginyeria i de medi ambient que, en l'ambit mundial, Txernóbil ha generat.

Els aspectes científics i tecnics que van originar la catastrofe del quart reactor de la central els va tractar Xavier Ortega, professor del Departament de Física i En- ginyeria Nuclear de la Universitat Politkcnica de Catalu- nya i Director de 1'Institut de Tkcniques Energktiques, a partir de la descripció del tipus de reactor RBMK-1000 que tenia la central de Txernóbil, i del qual la tecnologia nuclear soviktica estava tan orgullosa.

La confian~a en la seguretat d'aquests reactors ex- plica l'enorme concentració nuclear que representa el lay-out de la central de Txernóbil, amb els reactors com- partimentats amb gruixudes parets d'acer i ciment, pero mancats de cúpula de contenció de vapor i de circuit secundari de vapor per a les turbines.

Una prova que consistia a aprofitar la calor latent del nucli va ser la causa desencadenant de l'accident. L'entrada en fase crítica d'una petita part del nucli va

L'accident de Txernóbil, central situada al nord de Kíev prop de la frontera d'ucraina amb Bielorússia, va contaminar molt intensament una zona d'un radi de 30 km al voltant de la central. Tanmateix, la presencia de vent va provocar a la república veina la contaminació del 213 de la seva superfície i afecta el 30 % de la po- blació, generant un problema tan greu que encara avui, després de deu anys, el cost del tractament de desconta- minació i d'atenció als'afectats impedeix que Bielorússia pugui dedicar-se a una altra activitat que no sigui la de combatre els efectes causats per la catbtrofe.

L'accident es va produir en plena glasnost, que va precedir l'esfondrament de 1'URSS. La comunitat inter- nacional es va abocar a col.laborar-hi, pero no és fins el 1991 que la Unió Europea planteja dos programes, dedi- cats respectivament als aspectes ambientals i sanitaris, que faciliten el treball conjunt dels científics de 1'Est i de llOest.

Els programes de protecció ambiental són els que se centren en la contaminació de superfícies, contaminació de productes agrícoles, transport de contaminació per rius i medis aquatics, masses d'aigua, processos de des- contaminació de boscos, i influencia de la contaminacjó sobre els animals i els sistemes d'explotació agrícola. Es en aquests programes que Gemma Rauret collabora, es- tudiant com afecta a la dosi de radiació la interacció entre la radiació i el medi ambient, i establint metodolo- gies per reduir-la i, en cas que sigui possible, restaurar-la al valor recomanat i ecolbgic.

Previ a tots aquests treballs, per fer possible l'entesa s'han hagut d'unificar criteris i harmonitzar unitats, a causa dels llargs anys d'incomunicació entre els científics dels dos blocs ideolbgics. Finalment s'ha establert una bona entesa i diverses accions han mostrat un relatiu kxit en la disminució de les contaminacions provocades per la pols radioactiva. A les zones urbanes, la neteja de parets amb sistemes abrasius i el canvi de superfícies

- .

56 Revista de Física / 1 r semestre de 1997