La meva història 

Vaig néixer el setembre del 61 gràcies a la il·lusió

d’uns quants amics provinents de terres

lleidatanes.  L’idea ja hi era , però faltaven els

calerons . Van gratar-se les seves butxaques i les

d’alguns amics i per fi van aconseguir amb prou

feines els diners justos per llogar-hi dos locals al

carrer avet.

Així al setembre del 61 es van obrir per primer cop

les meves portes on funcionaven dues aules amb un

total de 30 alumnes .Però és clar, en aquella època

estava prohibit barrejat nois i noies en una mateixa

aula.

Aquests anys 60 van ser una disbauxa, arribaven

nens i nenes de tot arreu: d’Andalusia, de la Manxa,

Extremadura, Galícia, i tots amb molta ganes

d’aprendre.

Ja que tots no  cabien, calia buscar una solució. Dit i

fet, van localitzar un solar en un descampat dins del

barri, i al setembre del 65 ( amb la presència del

famós mestre i pedagog, Alexandre Galí ) em van

inaugurar amb el nom de Escuela San Ildefonso.

Però no penseu que era com sóc ara, jo només tenia

planta baixa amb vuit classes partides per la meitat,

uns lavabos un despatx i el més meravellós de tot, un

PATI.

El temps anava passant i jo anava creixent. A l’any

1971 ja tenia 6 aules més, una cuina ( amb cuinera i

tot ), el menjador i la biblioteca.

Però deixeu-me parlar d’altres aspectes no tant

tècnics i més relacionats amb l’educació. Vull que

sapigueu que vaig ser la primera escola de tota

Cornellà on es va parlar en català a les aules, que ja

pels anys 70  feien la assignatura de música, ara és

normal, però abans era del tot impensable. Ja feien

colònies, però quines colònies. Vosaltres els nens i

nenes agafàveu la motxilla, les tendes de campanya,

el menjar , i a caminar , i no poc , en set dies

travessàveu els Pirineus.

També us vull contar que per aquells anys les meves

aules romanien obertes fins i tot a les nit, Sí a les

nits, ja que als 16 anys els alumnes treballaven de

dia i estudiaven de nit, era l’epoca de l’EGB i el

Batxillerat.

Ja hi son al 76 i jo estreno la segona planta de

l’edifici, encara que no serà fins al 82 quan s’acabi de

construir la meva última aula. També canvien el

sistema educatiu, passen de batxillerat a BUP .

No vull deixar passar aquesta oportunitat  de contar

la meva vida per felicitat a tots els pares i mares que

des de l’any 76 formen part de l’AMPA. Moltes

gràcies. Amb el vostre treball i col·laboració

desinteressada s’han pogut organitzar les activitats

extraescolars, festes, tallers, xerrades, balls,

sortides,...

Parlem de sortides, us vull donar una mica d’enveja,

us he de contar que per aquells anys, de tant en tant,

pares,mares, nenes i nens, àvies i avis , professores i

professors us posàveu d’acord i tots junts anàveu un

cap de setmana a gaudir de la natura, concretant, al

76 més de 180 persones es van reunir i van marxar

cap a Andorra. Eren uns altres temps, no tothom

tenia cotxe, valia la pena compartir més temps entre

les famílies

No puc deixar de recordar a aquells mestres amb els

que vaig començar a fer camí : al Ramon, al Sisco, al

Lluís, al Jaume i les seves companyes , la Maria, la

Mercè, la Carme i la Juanita.

Amb els que vaig continuar creixent com : Maribel,

Anita, Orellana, Manu, Cinto , Isabel, Àngel, Dolors,

Remei, Amparo, Cristina, Carme, Marisol,

I aquells mestres del plantell que després de ser

alumnes van tornar com a  professors ; Manolo,

Moralo, Francisco, Loli, Mª Jesús i Marta.

I tota aquesta nova fornada que ara ens acompanya:

Carles, Lorena, Isa, Marta, Isabel, Yolanda, Mª Cruz,

Àngeles, Mª Carmen  i Albert.

I molts d’altres dels que ara recordo però no

anomeno perquè la llista es faria molt llarga,

I penseu que sinó fos per ells , jo només seria un

edifici sense ànima, però mica en mica, van anant

omplint de coneixements, de cultura de saber de

ciència, però encara més important , gràcies a ells no

em considero una escola més, he tingut sempre una

personalitat pròpia conformada a través de l’amistat,

la tolerància, el respecte, la acceptació, la

col·laboració i tot plegat suma EDUCACIÓ.

A la dècada dels 80 es van construir  els vestidors i

així la meva fesomia va estar enllestida , les aules

eren plenes amb doble línia, moltes criatures amunt i

avall . Els professors tampoc descansaven, era una

època plena de canvis i els hi va tocar anar a

estudiar, sí,  els profes també han d’estudiar per ser-

hi al dia. Però aquesta va ser una ocasió especial,

van haver de fer el reciclatge de català per impartir

l’ensenyament en aquesta llengua.Com a

conseqüència em vaig convertir en la primera escola

de tot Sant Ildefons en impartir les classes en català,

ja era una escola  CATALANA.

Però encara vaig patir el canvi més gros, fins ara, de

la meva vida,. Em van canviar el nom, sabeu per què

? Doncs perquè vaig passar d’escola privada

concertada , a ser-hi escola pública i com que ja hi

havia una escola Sant Ildefons , van haver de

canviar-me el nom, però no penseu, els meus

fonaments continuaven igual. En definitiva a partir

d’aquell dia de 1987, tothom em coneix com l’escola

Alexandre Galí. Nom amb un significat molt especial i

com a reconeixement a la tasca realitzada per aquest

gran pedagog en els meus inicis de vida.

Deixo la dècada dels 80 enrere i també amb ella una

etapa molt bonica on l’inquietud d’aquells

adolescents que estudiaven BUP mantenien una

activitat continua i engrescadora,

Encara recordo aquells caps de setmana quan no em

deixaven descansar ni un sol minut. Al llarg de 48

hores s’organitzaven sense descans tot tipus

d’activitats cultural i esportives on participaven

alumnes, exalumnes , pares i persones d’altres

escoles i entitats del barri.

Però no penseu que la gresca es va acabar, no. Ara

els nens i nenes de vuitè van agafar el relleu , tenien

clar que volien acabar la seva estada a l’escola amb

un fi de festa especial: ANAR A MALLORCA. Però

travessar el mar costa molts diners i per aconseguir-

los decideixen fer un munt d’activitats lligades amb

les festes escolars: venda de  pastissos, tómboles,

rifes , venda de roses i llibres.

Arriba el final dels 90 i el barri ha deixat de créixer,

cada cop hi ha menys nens i nenes . Tant que va

costar als 60 escoles públiques a Sant Ildefons,  i ara

s’han d’anar tancant classes per tot arreu. Quina

sorpresa quan un dia toquen a la meva porta, eren el

Departament d’Ensenyament i l’Ajuntament, i venien

amb l’idea de tancar-me les portes i que tots els

meus amics  anessin a una altra escola . Sort que

sempre hem estat una gran família  i tant pares ,

mares, professores i professors us vareu reunir i tots

junts vareu prendre la decisió de que costés el que

costés , aquesta escola no es tancava, El resultat va

ser magnífic, una setmana després es reunien a tots i

ens comunicaven que tot havia estat un error, que

mai havien pensat en tancar-me, però que com no hi

havia prou nens i nenes per omplir les meves aules,

a partir d’aquell curs s’aniria tancant una classe. Al

principi va ser una decisió molt dura, significava que

la meitat dels meus profes havien de marxar a altres

llocs de treball, però al cap  i a la fi, tot es va

solucionar.

Jo també vaig passar per l’any 2000. Recordeu quina

bogeria, tothom pensava que s’acabava el món. Jo

estava una mica trista per què cada any veia com

disminuïen els meus amics , nens i nenes , però

alhora m’adonava que els que anaven quedant cada

cop estaven millor. Us explico, ara podien disposar

d’uns espais que abans no tenien i que eren molt

necessaris : aula de música, aula d’anglès, sala de

psico, aula d’informàtica. Sí,sí , també van arribar les

noves tecnologies i amb elles tot un ventall de

possibilitats .  Con veieu una escola és un ésser viu,

pateixo canvis, creixo,  etc. Ara un altre cop, els que

manen van decidir reformar els estudis i a les escoles

com jo només podran romandre els alumnes fins a

sisè de primària i marxar a l’ institut a estudiar

secundària.  Ara ja esteu acostumats, però pregunteu

a les famílies que varen començar amb aquesta

experiència, us asseguro que ho van passar molt

malament ja que veien que els seus fills i filles , tant

petits,  anirien a estudiar a un institut ple de gent gran

, quina por.

Oi que vosaltres també aneu de tant en tant al

metge, doncs bé, jo feia anys que demanava que en

visités el metge, però no hi va haver manera. Només

fa ara uns 15 anys va venir l’especialista de les

teulades i la van canviar, però feu un cop d’ull.

No veieu aquests pilars que semblen que sostenen la

meva estructura ?,  I els  cables que surten per les

parets ?,  I els graons de l’escales  que fan pena ?

Bé callaré perquè no vull fer de ploramiques, però

crec que estareu d’acord en que ja es hora de que

em facin una gran reforma

 

Dóna goig veure que el barri ha tornat a créixer i de

nou rep alumnes d’altres terres, però ara no de l’estat

espanyol , sinó de molt més lluny, del Marroc, de

Xina, de Colòmbia,  de Rússia, etc ... M’he de

preparar per rebre’ls i per tant tinc un espai especial

pels primers dies que passen entre tots nosaltres,

estic parlant de l’aula d’acollida on se’ls ajuda a

integrar-se en aquesta família escolar.

D’altra banda els mestres no paren de rumiar i

s’engresquen en molt projectes nous. Ara per ara

tiren endavant uns quants , escolteu:

Amb l’arc de Sant Martí estan treballant la llengua

catalana d’una manera especial i molt efectiva.

Els llibres cada dia són més econòmics gràcies

a  l’esforç de tot el claustre de professors.

Tinc una aula de ciències on des de P3 fins a 6è

realitzen experiències .

L’any vinent hi sereu amb una altra escola mentre jo

pateixo una reforma de dalt a baix però us espero a

tots i totes per al curs 2009-2010 .

 

 

FINS AVIAT !!!

http://elblogdinfantilpaidos.blogspot.com.es/2015/10/la-historia-de-la-meva-escola.html