LA JOVE LAURA...El meu pensament més dolç per a les amiguetes Aina, Vega i Joana. Per un futur ple...

LA JOVE LAURA

Notes de Color — 95

FRANCESCA ALIERN

La jove Laura.indd 1 19/02/19 11:01

Primera edició: març del 2019

© del text: Francesca Aliern Pons

© d’aquesta edició: 9 Grup Editorial

Cossetània Edicions C. de la Violeta, 6 • 43800 Valls

Tel. 977 60 25 91 [email protected]

www.cossetania.com

Disseny i composició: 3 × Tres

Impressió: Romanyà Valls, SA

ISBN: 978-84-9034-818-5

DL T 232-2019


El meu pensament més dolç per a les amiguetes Aina, Vega i Joana. Per un futur ple d’esperança per als jóvens.


5

EL RETORN

Realment no sabia el perquè d’aquella inquietud sobtada per visitar la seua tomba. Després de tota la història personal que m’havia explicat aquella noia tan especial durant quasi quatre mesos, continuava tenint ben present el seu record i la tensió i l’ansietat d’aquells dies. Totes les seues vivències eren verídiques i, a mi, que no sabia res de la seua greu malaltia, em costava d’acceptar aquella sentència que de mica en mica se li anava menjant tota la vitalitat i l’alegria. La sida va provocar que Laura se n’anés òrfena d’amics i familiars.

A mi m’agradava escriure i les seues confidències eren impagables. Es mereixien ser publicades, ja que el cas d’aquella malaltia tan extensa i que creixia cada dia sense aturador seria com un espill on es podrien mirar els jóvens per redreçar el seu camí a temps.

Amb els anys, vaig anar sabent que els lectors i les lectores d’aquell re-lat vital tan impactant s’aventuraven a cercar-ne més dades i arribaven a visitar espais de repòs etern de petites poblacions marineres com en una mena de pelegrinatge, per reviure d’alguna manera el record d’aquella història que havien sentit tan propera i humana. Per tot això, he decidit fer aquest viatge de retorn per fer encara més evident a tothom la teua dignitat.

Vaig conèixer la jove Laura per pura casualitat. En anar de visita a l’hospital on ella estava ingressada, em va cridar l’atenció aquell cos esquelètic assegut en una cadira de rodes que es movia per un dels passa-dissos. Estava quasi ancorada a la porta de la seua cambra i els visitants


6 Francesca Aliern

que anaven per aquell passador cercant l’habitació dels seus familiars ingressats s’escoraven bruscament a l’altra filera de dormitoris. Temien contagiar-se, com si aquella terrible lacra s’encomanés de qualsevol manera. Pura ignorància. Ella comprenia el perquè d’aquella actitud i semblava obviar-ho. Però jo no vaig caure en aquest parany. Li vaig somriure i ella em va obsequiar amb un altre gest ple d’afecte. Els meus ulls van recórrer el seu cos esquàlid, la seua cara acerada, i el meu cos es va omplir de pena. La meua pena, però, no li va fer mal, perquè no era la classe de llàstima terroritzada que de segur li demostraven altres persones.

—M’alegro d’haver-te conegut —li vaig dir amb tota la sinceritat del món—. Passo alguna tarda per l’hospital perquè vaig a visitar el pare d’una amiga. D’ara endavant, també em quedaran uns quants minuts per saludar-te a tu. T’ho prometo.

Ella es va quedar com avergonyida. La seua obsessió era cobrir-se les cames llargues i primes, amagades dins l’interior d’un pantaló fosc que li anava ample pertot arreu. Només tenia vint-i-dos anys, la seua estatura era d’un metre setanta centímetres i pesava trenta-tres quilos. Quan m’ho va dir, jo em vaig quedar sense paraules. Déu sap com vaig poder encaixar aquell impacte amb un somriure als llavis. A pesar de la seua malaltia en fase terminal, interiorment vaig qualificar-la com una dona forta, de gran enteresa.

—Què vols de mi? —va preguntar-me de sobte mirant-me fixament.—M’agradaria conèixer la teua trajectòria en la vida i, amb el teu

permís, n’escriuria un guió.—Des del primer moment que vaig nàixer, la infelicitat va caure da-

munt meu. Només et podria contar situacions penoses. No agradarien a ningú. La meua vida ha sigut sempre plena de tristor, desaprofitada.

—No ho digues, això. Tot té un sentit en l’existència de cada perso-na. Si m’hi autoritzes podràs comprovar que molta gent necessita llegir la teua història. Jo la primera!

Vam enraonar de moltes coses, moltes de bones i d’altres que no ho eren tant… Va donar-me el permís per tirar endavant la seua biografia i a la fi vaig notar que en el fons li agradava descarregar-se d’un pes tan gran. Mentre gravava la seua veu sense força, jo, que em vantava de ser una dona valenta, com podia i amb molt esforç, havia de lluitar perquè


7La jove Laura

el meu rostre es veiés tranquil, allunyat de les esgarrifances que em re-corrien tota la columna vertebral. Així va començar la nostra amistat i l’aventura d’escriure el que es va convertir en un nexe d’agermanament que duraria fins que ens va deixar, tot omplint-me a mi d’una pena que no trobava consol.

Avui, no sé per què, he tornat a aquest cementeri on les aus recreen el seu vol i les flors es tornen músties damunt les creus que s’enfonsen dins la terra roja. Ara, els visitants de torn passegen mirant làpides, així com els pocs panteons sumptuosos i el dolor d’alguna família desolada per una pèrdua molt recent.

Jo, mentre la vida em siga benevolent, aniré renovant el contracte que permetrà que les teues despulles siguen aixoplugades en un lloc decent. M’horroritza la idea que et puguen traslladar a una fossa anò-nima, on els ossos es barregen amb altres i deixen de tindre identitat. Continuo sent la teua amiga, encara que no et podré visitar tots els cops que voldria. La vida, de mica en mica, ens va desplaçant i ens porta a qualsevol indret on arrelem i que ni tan sols hauríem pogut pensar que existís.

Laura, penso que és de justícia que rememore les vivències que vaig escriure anys enrere, dictades per una persona bona com tu però sense sort. La nostra amistat no serà efímera. Ni tan sols la teua mort injusta i prematura ha pogut trencar-la. Soc aquí, vetlant la teua tomba i en-furismant-me contra el destí. Ara, en aquests nous temps, la sida no t’hauria executat. La medicina ha sigut capaç de trobar uns fàrmacs antiretrovirals que aturen la malaltia que et va matar a tu i a tantíssims altres jóvens, que arrabassava de manera implacable unes vides sovint plenes de patiments.

La sida, per sort, avui dia s’ha convertit gairebé en una malaltia crò-nica; almenys hi ha esperança per als nous malalts. Si es té molta cura de no tornar-se a moure per camins perillosos, es pot dur una vida normal, malgrat que, malauradament, n’hi ha que continuen tan ofuscats en els seus hàbits assassins que deixen aquest món oblidant un futur ple de projectes nous i constructius, carregats d’amor i respecte, amb la possi-bilitat d’assolir una normalitat envejable. Tu no vas tindre aquesta sort i jo continuo odiant aquells camells venedors de somnis prefabricats,


8 Francesca Aliern

pels quals milions de persones, inconscientment, s’han deixat enlluer-nar sense mesurar les conseqüències fatals que comporten. Els pobres malalts i encara els qui continuen consumint droga, paguen els seus luxes, les seues farteres i els seus malbarataments, també la ganduleria i la buidor per on es mouen. I menyspreo tots aquells que per diners els ofereixen camuflatge, els qui saben callar i fingir ser sords, tot paralit-zant qualsevol acció perquè aquesta gentussa no siga enganxada en ple-na tasca delictiva. I tot això sabent que estan enfangats fins al coll, que són assassins en potència. Sento ràbia i molta impotència, més que odi, per tot el nostre entorn indescriptible i fastigós que s’acarnissa amb la misèria. Tots els qui mouen aquests fils des de dalt són ben sabedors que seguint el golós camí de la droga només es pot trobar destrucció física i mortaldat. Malgrat tot, juguen amb el morbo que ajuda a enganxar-se a l’interior d’aquesta espessa teranyina i que arrossega sense remei fins a la degradació més miserable.

No et vaig poder alliberar de la teua sentència de mort. Et vaig co-nèixer massa tard, Laura, però el record teu sempre el tindré fresc a la memòria. Tornaré a visitar la teua tomba, amiga. I de nou tindràs flors fresques perquè la seua flaire, d’alguna manera onírica i miraculosa, et puga acaronar. Ara tornaré a resseguir la novel·la verídica que et vaig prometre i que tant interès ha suscitat. Adeu, amiga. Descansa en la pau que no vas poder gaudir en vida.


9

1

—No plores, Laura… Ella, saps?, no s’adona de res. Té aquesta ma-nera d’actuar i no hi pot posar remei. En el fons no és dolenta. Jo penso que no ha tingut sort en la vida, perquè sempre s’ha equivocat. I jo, què hi puc fer en aquestes altures? Vinga, no plores, xiqueta, no plores, Lau-ra. —Rafael sempre deia el mateix, encara que la noia sempre tenia a la cara una expressió trista, però les llàgrimes es negaven a brotar dels seus ulls. La va conèixer de ben petita i al principi sí que era molt d’amollar llàgrimes. Qualsevol cosa la contorbava i no podia trobar altre consol que no fos aquell plor mut que li agitava el pit i arrencava de la seua gola uns gemecs tímids pareguts al maulet d’un gatet abandonat.— No plores, Laura… Em fas sentir malament.

Però no plorava, els seus ulls només s’humitejaven. Continuava amb els llavis corbats torçant-li el gest. Rafael sempre pretenia parlar-li com un pare, amb un to protector, el que solen emprar els pares en vo-ler protegir íntimament els seus fills. Però ell no era el seu progenitor. Només mantenia una relació estranya i esporàdica amb la mare de la xiqueta. Ella no l’estimava; no obstant, el solia utilitzar quan a casa els feien falta els diners i el dia a dia es feia difícil. Era, per excel·lència, una bona persona, de caràcter dèbil, amb un físic poc desitjable i que cercava amb desesper que algú l’estimés. Era d’estatura baixa, rabassut, de moviments pausats i una calba més que incipient. Probablement ha-via traspassat la frontera dels cinquanta anys. L’únic que tenia al rostre eren els ulls, d’un color negre preciós, amb un brill de malícia franca que no concordava amb la seua personalitat. La mare de Laura solia dir


10 Francesca Aliern

que era un amic de tota la vida, però la veritat era que va aparèixer per casa una nit qualsevol, una d’aquelles nits en què la dona va voler sortir a divertir-se, lligar amb algú que li pogués pagar les copes. Van arribar tots dos de matinada, ella esclafint a riure ben seguit i amb un desig desmesurat de sexe. El pobre Rafael, que també anava mancat d’afectes i acaronaments femenins, va saber el que era passar una nit esbojarrada. Des d’allavons, l’home les visitava assíduament. En creuar la porta de la llar somreia a la petita Laura mentre li allargava una paperina plena de xocolatines, galetes i caramels. I, per a la mare, bosses plenes de viandes i un esplèndid regal que fluïa alegrement de la cartera del benaventurat Rafael.

La mare, en adonar-se’n que havia ensopegat amb un home que de tan bo semblava bobo, va pensar que no podia abstindre’s de menyspre-ar aquella mina inesgotable. Per tant, quasi tots els dies el convidava a dinar i també a sopar. I, quan la mama es pensava que la filleta dormia, ella, després de fer-se de pregar, com si li costés molt vèncer un pudor imaginari, el conduïa a la seua cambra. I, de sobte, l’oïda de la xiqueta s’emplenava de crits i sospirs ofegats que li pareixien força estranys. I, allavons, la dona insaciable de plaers i d’aportacions econòmiques pre-gava al Rafael un espai llarg de silenci.

A Laura acudia a visitar-la la son, però abans d’adormir-se donava gràcies al Déu de l’estampa enorme que presidia la seua estreta habita-ció. Li demostrava en silenci que confiava en ell, Déu de bondat i amb ulls benvolents. En aquelles nits de prebendes, dolços i pessetes, existia la màgia de sant Rafael. D’allí n’havien fugit les reprovacions i les ame-naces; la mama, de cara molsuda i llavis torçats, li deia amb veu de tro que, si no aprenia a comportar-se, la faria pujar a un tren que la portaria a la ciutat del seu hipotètic pare. La petita no sabia on residia son pare, perquè ni tan sols el coneixia.

Com més esplèndid era Rafael més semblava que la seua presència a la llar de les dones tindria una prolongació indefinida. Tot anava lligat a la seua generositat econòmica. Mercedes, la mare de Laura, solia mesu-rar les persones amb un raser força especial, descaradament interessat. Rafael, quan tenia la benvolença de Mercedes, es movia pel modest i petit piset on vivien com li venia de gust. A l’estiu era fàcil veure’l passejant-se pel passadís amb el tors nu i el ventre bla i adipós que li


11La jove Laura

queia per sobre la cintura del Meyba ample i descolorit. Sempre anava cercant llocs frescos que alleujaven el torrent de suor que li mullava el cos. En aquells moments de calma era quan ell es feia certes il·lusions, tot pensant que potser es quedaria a viure per sempre amb elles. Però Mercedes, esquiva i mesquina amb els seus afectes, en el moment més inesperat agafava una rabieta impressionant i esclatava en els seus atacs de moral mal entesa. Allavons, Rafael, avergonyit, es veia arrossegant les seues pertinences pel carrer.

—Què pensaran de natros els veïns? —escridassava la dona com si li pogués importar l’opinió dels altres—. Ja hem fet parlar massa cops. No vull continuar donant-los arguments a eixes malfeineres de l’escala. No permeto que s’apropien de la meua vida.

Mercedes era nascuda en un poble de la província de Castelló i, de vegades, en estar enfadada, li fugien dels llavis paraules en valencià que encantaven a sa filla. Ella en cap moment s’havia preocupat d’en-senyar-li la seua llengua materna, perquè egoistament pensava que la faria recordar massa son pare i el que volia era oblidar-lo. A més, la seua família probablement no en recordava més que malifetes. De casa seua no en va guardar ni una sola fotografia. Pensava que del que feia mal era millor oblidar-se’n.

—Ton pare, el molt porc, ni tan sols et va voler conèixer. Em va deixar sola. Quin canalla! —li deixava anar a Laura.

Allavons era quan la mare posava damunt la taula tot el passat que a ella més l’interessava, el que tenia relació directa amb el pare de Laura. Que ella era una noia molt guapa, però simple com una criatura. Les grans promeses que ell li va fer fins a aconseguir-la i deixar-la embaras-sada. Que no va complir res del que li havia dit. I, en nàixer la petita Laura, sense comprensió ni ajut familiar, va haver d’anar a amagar la seua vergonya a una ciutat llunyana i dins un piset minúscul i amb po-ques comoditats. Fou l’època en què va conèixer Rafa. Després, fins que la xiqueta va tindre edat per anar a l’escola, es va refugiar a casa la tieta Amparín, viuda i sense fills, la qual no podia sofrir el caràcter frívol de Mercedes, encara que a Laura l’estimava molt. La tieta, acostumada a la soledat de molts anys, es va sentir lleugera com un núvol quan les va veure abandonar definitivament la seua llar.


12 Francesca Aliern

—Vine a veure’m quan vulgues, Laura —li va dir a la xiqueta en acomiadar-les mentre baixaven les escales—. Vine a veure’m. Sempre tindré alguna coseta per a tu.

La tieta ho deia de tot cor, encara que Laura sabia perfectament que sa mare no deixaria que anés a veure aquella dona que les havia mantin-gut massa temps. Les rancúnies i el mal caràcter de la mare eren com un mal endèmic. Laura, amb set anys, es bellugava darrere seu amb un pe-tit farcell amb roba a les mans, mentre que la dona carregava una maleta que contenia totes les seues pertinences. De tant en tant entropessava, perquè la càrrega i el pes de les seues misèries la feien trontollar, però conservava el cap ben alt mentre anava dedicant tota classe d’insults a la tieta Amparín.

—Què s’ha cregut, eixa collonera? Està més sola que la una i, quan no es trobi bé, ja veuràs tu com ens buscarà. Però allavons ja haurà fet tard. L’atendrà Rita la Cantaora! No et fot!

La tieta va seguir el seu pas des de darrere la persiana del balcó, fins que elles van internar-se per la primera cantonada. Era una dona prima i àgil, de llargs braços castigats pel dur treball de fregar pisos i escales. Ella comptabilitzava la seua tasca diària per hores i, en acabar el mes, feia el recompte. Es deixava uns quants diners per a les despeses men-suals i la resta els dipositava a una llibreta d’estalvis que havia obert en un banc. Els dissabtes i diumenges a la tarda, ajudava al bar de Pedro, i aquest, un bon home, solia obsequiar-la amb les sobres de tapes i men-jar. Ella tot ho col·locava amb molta cura a la nevera i sovint les tres menjaven de l’obsequi fins a la meitat de setmana.

Arrossegant el farcell carrer avall, Laura pensava en la tieta, en la seua cara prima enganxada a la persiana, observant com es movien per la vo-rera. Era la seua distracció predilecta. Des de la talaia del tercer pis, ana-va seguint els moviments dels petits blocs de cases de protecció oficial, o barates, com eren conegudes. A la nit, que era quan disposaven de més temps, sense gaire maldat, solia comentar a Mercedes tot el que havia descobert durant el llarg i estricte espionatge que aplicava als seus veïns.

—I això que es passa moltes hores fora de casa —deia Mercedes des-prés d’encendre un cigarret i arreglant-se la llarga cabellera. Semblava una altra persona quan deixava solts els seus preciosos cabells negres.


13La jove Laura

—És que, filleta, jo no sé com ho fan. Sempre dins els bars gastant-se la pesseta i damunt s’omplen la casa de trastos. El darrer d’aquests que els fien es quedarà sense cobrar.

—I què ens importa a natros?La tieta es molestava pel to tan aspre de sa neboda. I si li replicava

s’embolicaven en un feix de paraules ofensives. I callava per la xiqueta, que després de sopar es recloïa a la seua habitació per retallar imatges de les revistes que la mare portava a casa.

El que va traure de polleguera la tieta va ser assabentar-se que Merce-des sortís amb hòmens que no eren del barri i que deixés la xiqueta fins a les tantes de la nit amb ella, sense donar-li cap tipus d’explicacions. Un dia, quan clarejava el dia, en arribar la neboda a casa, la tieta va esclatar cabrejada.

—Tu no canviaràs mai, pendó! T’agraden massa els homenots. Se-ran la teua perdició.

—Jo faig el que vull —va respondre Mercedes amb altivesa.—Això serà quan tingues casa pròpia, bacona!—No serà per molt temps, perquè n’estic més que farta, de tu!Les desqualificacions van apujar-se de to i es van convertir en atacs

personals de mal gust. Allavons, la tieta va començar a cridar com una boja que ella mai havia fet parlar ningú per assumptes de bragueta, tot defensant la seua moral a prova de bombes. La xiqueta es va despertar i va aparèixer al menjador amb uns plors que van tindre el bon efecte de fer callar les dones.

—Pobra criatura! —va exclamar la tieta mirant compassivament la petita Laura—. Quines coses haurà de veure si continua a la teua vora!

Mercedes va deixar sense resposta la tieta i, després d’agafant la mà de la xiqueta, la va tornar a portar a la seua cambra. Aquell ensurt va precipitar la ruptura entre les dues dones. A partir d’aquella nit ja res va ser com abans. I com que Mercedes no va fer ni cas a la tieta, i va tornar a desmarxar-se, aquesta, inflexible i amb cara de pocs amics, li va assenyalar la porta de casa. Era de matinada i la flaire de l’aurora es filtrava pel balcó.

Mercedes, amb el seu mal to congènit, la va enviar a fregir espàrrecs. I després d’uns quants dies de cerca, va anunciar a la tieta que havien trobat una llar i que en un parell de dies se n’anirien a ocupar-la. La


14 Francesca Aliern

tieta, que no esperava tan prompte aquella decisió, va prémer els llavis i el seu cap es va moure rítmicament uns quants segons, com si tingués un tic nerviós. Encara que la xiqueta no fos gaire comunicativa, la tieta s’havia acostumat a la seua companyia i li plaïa que escoltés les històries de la seua joventut, quan era una xica guapa i els nois del poble la ron-daven amb bones intencions.

Com quan li explicava que durant la festa de Sant Sebastià, en plena romeria de camí a l’ermita, va saber que estimava Vicentet, en veure’l tan guapo i viril amb el muscle enganxat a la peanya del patró i seguint amb devoció el camí. Es van parlar durant la festa i ja no es van separar. Encara que en el seu matrimoni no van tindre fills i ell va morir relati-vament jove, la tieta assegurava que cap altra dona havia pogut ser tan feliç com ella amb el seu Vicentet. En el fons, va sentir perdre Laura, ja que sempre l’escoltava amb molta atenció i més paciència que ningú. Però la marxa de sa mare li retornava la seua tranquil·litat perduda.

—Eixos homenots…! —continuava repetint la tieta en tancar la porta de casa:— Eixos homenots…!

I pel carreró continuaven mare i filla, suades com un braç de mar. Mercedes amb la cara roja i desencaixada pel disgust i la ràbia del comi-at abrupte amb la tieta, que els tenia ben posats.

La mare lluïa un vestit de flors de color blavós, tenia un bon aspecte. Com que la vestimenta li anava un poc ajustada, li marcava els malucs amples, així com els seus pits, prominents i provocadors. No era estrany que alguns hòmens haguessin perdut el cap per ella, però a causa pre-cisament de la seua mala testa cap dels seus admiradors es va atrevir a portar-la a l’altar. Allà en el poblet de Castelló, el pare biològic de Laura es va casar amb una dona sensata i va formar una família. Laura tenia dos germans que no coneixia ni de referències, els quals potser ni tan sols veuria en sa vida. Però íntimament, com un estrany reflex imagina-ri, els veia, i els posava cara i ulls i enraonava amb ells, encara que això no ho va dir mai a ningú. Tenia la seguretat que no els havien dit una sola paraula sobre ella, de la germana que tenien, de la que en aquell instant trotava carrer avall darrere la mare desbocada.

Mercedes, a la fi ben cansada, es va decidir a aturar un taxi. La dona, tot oblidant-se de tota la seua mala llet, es va acomodar en el seient davanter i va deixar sola Laura en el de darrere. Com si fos per art de


15La jove Laura

màgia, en un moment va recobrar el seu postís bon humor i, al llarg de tot el trajecte, va relatar part de les seues vicissituds a aquell home i totes les peripècies que les havien abocat a un canvi de domicili. El taxista, que la mirava de reüll, a la fi va caure en el parany que la Mercedes po-cavergonya va saber ordir. En abandonar el vehicle, ja semblaven amics de tota la vida. Ni tan sols els va cobrar la totalitat del viatge. Només va voler percebre una part del que marcava el taxímetre, perquè es va compadir d’aquelles desgraciades. Mercedes i les seues tretes de galifar-deu inigualable!

En arribar a la nova llar, un piset ubicat en el centre d’un barri mar-ginal de la ciutat, Mercedes es va deixar caure damunt una cadira. Li va dir a sa filla que estava mig morta a causa del cansament i amb els ulls va anar recorrent l’escàs espai de l’habitatge. Constava d’una cuina me-nuda, una sala que ocuparien com a menjador i un parell d’habitacions diminutes. A una vorada i guaitant a un pati també reduït, hi havia un safareig i un deteriorat quarto de bany. Aquell era el seu nou món, la seua experiència en solitari, el somni gris de les seues vides limitades.

—Ja ho veuràs, xiqueta —va dir la dona adreçant-se i amb ganes d’animar la filla—, quan ho tinguem tot net i les parets ben pintades, semblarà una altra cosa. Els mobles són vells, però també els reciclarem. I posarem cortines noves a les finestres i llençols de colors als llits. Tot serà alegre i preciós. Ja ho veuràs…

Es volia convèncer ella mateixa que la llar podria oferir un aspecte menys deplorable, i Laura, sense dir una sola paraula, es va arraulir en un racó. La mare va continuar passejant-se entre el greixum de la cuina, l’espai reduït i les cagarades dels moixons, perquè, inexplicablement, havien entrat a l’estança per construir-hi el seu niu fangós.

—Mira, Laura, aquella habitació amb finestra serà la teua. Pots dei-xar damunt el llit el farcell que no has amollat en tot el sant dia. La mama baixarà un moment al carrer perquè necessita enraonar per telè-fon. Només serà un minut. No tingues por, collonera!

La seua absència va ser breu i, encara que no va dir amb qui havia parlat, Laura de seguida va sospitar que va ser amb Rafael, el primer home amb qui va lligar i del qual esperava que les salvés de la misèria. I l’home va arribar ben prompte. Amb un cinta mètrica a les mans, va co-mençar a prendre mides a les parets, les portes i palpant el sol movedís


16 Francesca Aliern

de la cuina. Va dir que allí hi feien falta molts pedaços, perquè el piset tingués cara i ulls. Mercedes va saber estar a l’altura de les circumstàn-cies. Va riure, va ser amable amb l’home, li va mostrar, com qui no vol la cosa, l’escot generós del seu vestit i una de les seues mans, una mica massa sovint, anava descansant a l’espatla del pobre Rafa, sempre amb la seua mancança afectiva a flor de pell i esperant molt més del que li volien oferir.

En els dies que van seguir a l’arribada de les inquilines, Rafael, a les seues hores lliures, es va convertir en hàbil electricista, pintor i paleta, tot encarregant-se de tots els adobs, suant la gota gorda, amb l’adiposi-tat del seu ventre per damunt la cintura dels pantalons vells que utilit-zava per treballar. Pujant i baixant d’una escala de mà, bufava com un bou, i les gotes de suor li amaraven la camisa. I Mercedes, durant tots aquells dies de conveniència, el va mimar. Li donava la seua cervesa ben freda i li preparava un menjar exquisit que, el pobre, pagava ell mateix. I, ella, a qui no li faltava res per aprendre, de tant en tant deixava que el seu cos fregués d’una manera incitant el del camàlic ben aprofitat. Però a pesar de treballar com un cabró, era un home feliç. Allavons era quan pensava en la possibilitat de quedar-se a viure amb elles i formar una família, el que més desitjava en la vida.

Un dia, mentre picava el sol de la cuina, va rebre un cop de maça en una mà que li va malmetre un dit i va estar molts de dies sense poder acudir al seu treball en una planxisteria. Però va continuar sent un home de somnis: va esdevindre un veritable pare per a Laura, orgullós de por-tar-la amb ell pel carrer, comprant-li dolços i grans cartrons d’imat-ges per retallar i omplir completament les seues hores de jocs solitaris. I Mercedes continuava amb la seua ratxa amable, riallera i amollant xis-clets en l’alcova on Rafael es pensava que els seus somnis es començaven a concretar.

A Laura no li hagués importat que Rafael s’hagués quedat definitiva-ment amb elles. Era el millor que li havia passat en sa vida. Li semblava un pare perfecte, servicial i molt afectuós. I les tractava com ningú ho havia fet fins aquell moment. A més a més, era molt treballador i des-près. A la més mínima insinuació de la mare, ell sortia al carrer i en tornar a casa duia les mans carregades amb bosses plenes de menjar i llepolies.


17La jove Laura

Mercedes, però, quan va tindre el pis net i polit, amb mobles i estris nous, va tornar als seus deliris insuportables. Allí ja sobrava el suador Rafael, amb ganes de gresca al llit i pensant que tenia algun domini sobre elles. Què pensarien els veïns de l’escala? Ni parlar-ne! Era precís que Rafael tornés a la tranquil·litat de la seua casa. I elles a adreçar la seua vida, que anava prou torta.

L’escala de vegades estava concorreguda per un veïnatge que filava prim. Eren escandalosos i solien emprar un to de veu que semblava que faria esclatar la mollera de qualsevol, però callaven en veure passar la nova inquilina. Tots eren sabedors del mal exemple que aquella dona d’anques amples i vestits de mal gust, amb aquell home gord, havia donat a una pobra xiqueta innocent, un àngel de Déu. Mercedes els mirava a tots amb suficiència, però sense fer cap mena d’aclariment. Només faltaria, pensava. A seua casa manava ella i hi feia el que volia.

El pobre Rafael va tornar al lloc que havia abandonat ple d’il·lusions i allí va tindre el retrobament amb el que més odiava: la soledat i el buit que no es podia omplir amb res. Mentre, Mercedes, de morro fort i llavis pintats sense mesura, va començar a sortir a la nit amb altres hòmens, alguns dels quals van pernoctar al seu jaç de nits esbojarrades.

La mare de Laura, de fet, entre el veïnat només havia congeniat amb els membres d’una família gitana que es dedicaven a la venda ambulant: els Flores. I quan ella deixava la llar amb el seu millor vestit, els cabells xopats de perfum massa dolç i els ulls ben perfilats per les ratlles de rímel, Laura sabia que aquella nit dormiria a casa dels Flores, un clan format pel matrimoni, tres fills majors que vivien al mateix replà i la matriarca del clan, la iaia Juana.

Els diumenges els Flores no es movien de casa per tal de recuperar les forces perdudes durant tota la setmana. Allavons era quan Mercedes, abusadora com sempre, però esgrimint bones raons, els encolomava la xiqueta. Normalment deia que havia quedat amb uns amics i no torna-ria fins a la nit del diumenge. I els Flores, bons com la Macarena, cridai-res com ningú però molt generosos, l’acollien amb afecte. Li donaven un berenar força abundant i després s’asseien en un sofà per seguir cert programa televisiu. S’oblidaven de la xiqueta, però no la desemparaven.

La iaia Juana, força vella i un poc xaruga, es posava a enraonar i li contava el que no estava escrit. Si la mare de la xiqueta no feia acte de


18 Francesca Aliern

presència a una hora raonable, la iaia es posava en marxa perquè s’olo-rava la pel·lícula. Treia de la nevera les sobralles del dinar i després de reescalfar-les les oferia a Laura, junt amb una mica de fruita i un got de llet amb galetes.

Mercedes, la gran comedianta i elaboradora de grans arguments, se n’havia inventat un de ben lacrimogen, que era la seua especialitat. Que un pocavergonya l’havia deixar embarassada i, després de prometre-li aquest món i part de l’altre, l’havia abandonat. També repetia que sons pares no van voler ajudar-la, que va tindre la criatura en un hospital fosc com un antre i que per alimentar la xiqueta es va veure obligada a de-manar almoina. I, com que era una actriu consumada, va robar el cor a tots els membres de la família gitana. Els Flores, descuidats amb la seua manera de vestir i amb l’aspecte personal, ella gorda i ell sec com un pal, quasi no es podien creure la maldat d’un home que es desentenia de la seua pròpia filla.

—¡Qué hijo de puta, ese cabrón!—¿Cómo se puede renunciar a la propia sangre? Deberían matar a

ese tipo de gentuza.—Si hemos sobrevivido ha sido por la ayuda de Rafa: ha velado por

nosotras hasta lograr instalarnos en el piso que tenemos en esta ciudad. Ha sido como un hermano para mí y un padre para mi niña. En cual-quier momento supo atender nuestras necesidades. ¡Se ha pasado tantas horas adecentando nuestro hogar!

No deia una sola paraula dels seus jocs amorosos amb Rafa, dels crits ofegats dins l’alcova mentre escalfava la bragueta a aquell innocent que de segur s’havia escapat del cel, perquè era massa bo. També es va guardar de descobrir als Flores que, quan aquell tros de pa beneit ja no els era útil, l’enviava a fer punyetes barrant-li la porta de casa de mala manera. Però la iaia, amb mig peu ja a l’altre món, era l’única que no es creia una sola paraula de l’artista de morros pintats com els pallassos.

—¡Lagarta! Tu madre es una lagarta, hija, aunque tú no hayas co-nocido más que a ella y ni siquiera sabes de qué va la cosa. ¿Y cómo es que vuestro amigo del alma ahora ya no viene a visitaros? ¿No te queda ningún pariente que pueda ayudarte?

La xiqueta va mirar-la un xic avergonyida.


19La jove Laura

—Sí, la tieta Amparín, però la mama i ella es van barallar. Ens va dir que la deixéssim sola. No ens volia. No l’he tornat a veure. Però quan la mama no era a casa sempre em donava caramels i galetes.

La vella gitana va moure al cap donant a entendre que ella, per ser la persona de més edat de la casa, tenia més coneixement que tots i, encara que deien que estava mig sonada, aquella mena d’assumptes no se li escapaven.

El que en cap moment va contar Mercedes a sa filla era que aquesta tenia germans grans. La tieta Amparín sí que n’era sabedora. No obstant això, encara que la dona es moria de ganes de dir-ho a Laura, a la fi li va faltar el coratge suficient. Era un ésser tan fràgil i innocent! Va ser la pri-mera relliscada d’aquella neboda esbojarrada. Els pares, tot engolint-se el malestar i la vergonya que sentien, es van fer càrrec de les criatures.

En intentar lligar-la de prop, la noia s’havia desenganxat d’aquell marcatge al cap de quatre dies. Quan es feia fosc, s’oblidava del nadó i marxava de casa. Ja era quasi de dia clar quan tornava feta un fàstic, beguda i ben palpada per totes les parts del cos. Quan els pares ja no van poder aguantar més, li van donar una maleta amb la poca roba que tenia i van llençar-les d’una empenta, a ella i la valisa, al mig del carrer.

—No tornes més a aquesta casa, penco, que l’has deshonrat! —va es-cridassar-la el pare mentre la seua dona plorava com una Magdalena—. S’han acabat les solfes. Farem prou i massa de criar aquest xiquet que no té cap mena de culpa.

La gent del carrer, encuriosida pel que passava, van guaitar des del darrere de la persiana de balcons i finestres. No era estrany que no els sorprengueren aquella mena de saraus. Tots sabien de quin peu calçava la Mercedetes dels collons. La noia va voler calmar el desesper de sons pares dient-los que el seu company actual aniria en qualsevol moment a casa seua per enraonar amb el pares i fixar la data de la boda. Però van passar els dies i el malfactor no va aparèixer per allí, més aviat semblava que s’havia esfumat. No tenia ni nom ni fisonomia que el pogués iden-tificar. El pare de Mercedes, que ja estava curat d’espants i fart de passar vergonya, tampoc volia mantindre una nova criatura. Li va donar uns pocs diners, potser més dels que tenia, i va acompanyar-la fins a l’estació de tren. Volia estar ben segur de veure com marxava d’aquella població, on havia deixat la família emmerdada i amb el cap cot.


20 Francesca Aliern

I Laura va nàixer en un hospital on admetien descerebrades com sa mare. I, després de passar quatre anys a una inclusa, la seua mare, mai va saber per què, va rescatar-la d’un lloc on ella era molt feliç. Però la mama manava. Ara, de nou, la xiqueta sentia un gran enyor per Rafael. L’havia estimat tant!


LA JOVE LAURA...El meu pensament més dolç per a les amiguetes Aina, Vega i Joana. Per un futur ple...

Documents

Transcript of LA JOVE LAURA...El meu pensament més dolç per a les amiguetes Aina, Vega i Joana. Per un futur ple...