La increïble

aventura de

la Francina

Escorniflaire

Text: Sandra Gómez

Il·lustracions: Carles Salas

Els contes de l’àvia

Una vegada, la Francina Escorniflaire va anar amb l’escola a visitar el Museu del Son, on hi ha guardades

coses antigues que es feien servir per dormir, com ara un llit, un despertador o uns peücs. La Francina, i també els seus companys, en veure aquells objectes estrafolaris que ja no servien, va quedar impressionada.

A la Francina, i a uns quants més, els va cridar molt l’atenció el vestit estrany que duia un maniquí. I de seguida, van començar les preguntes.

– Senyoreta, de què va vestit aquest senyor? –va demanar-li la Francina.

– Porta un pijama –va contestar la mestra.

– Un què!? –van preguntar dos alumnes amb una sola veu.

1

– Un pijama. La vestimenta còmoda que es posaven els nostres avantpassats quan anaven a dormir.

– Què és dormir? –va preguntar una nena.

– És un truc de màgia? –va dir la Francina mentre tocava encuriosida la màniga del pijama. Li va semblar que era suau.

– Dormir consistia a tancar els ulls quan venia la son, que era les ganes de dormir –va explicar la mestra.

– No ho entenc, m’estic avorrint –va dir un dels alumnes.

El grup va continuar la visita en una altra secció del museu.

En una sala, hi havia una pantalla en què s’hi projectaven uns dibuixos animats que, de tan antics, es veienborrosos i plens de ratlles. En ells, unes nenes i uns nens ballaven i cantaven que havien estat jugant tot el dia però que, cansats de fer capitombes aquí i allà, ja se n’anaven a dormir. “Bona nit, bona nit, fins demà!”, deien al final de la cançó.

La mestra va explicar que aquell petit conte musical es veia cada vespre a les televisions de totes les cases i servia per avisar a les criatures de que havia arribat l’hora d’anar-se’n al llit.

– I què passava si no en feien cas? –va preguntar un alumne, a qui tot plegat se li feia estrany.

– Que no tenien la rutina diària d’agafar el son a la mateixa hora i, per això, l’endemà estaven sense energiaper fer res –va dir la mestra.

– Quina activitat més ensopida! Menys mal que ara ja no dormim! –va opinar la Francina picant de mans de l’alegria.

2

Quan, de sobte, Riiiiiiiiing!!!

Què era aquell estrèpit? Un so eixordador com cent alarmes contra incendis sonant totes juntes havia trencatla serenitat de la sala. Els nois es van posar a cridar de l’ensurt.

– Tranquils, no ha estat res. Només és un despertador –va dir la mestra, mentre creuava la sala per anar a apagar-lo–. Com el seu nom indica, servia per despertar els que dormien. El lloc habitual era damunt la tauleta de nit, al costat del llit. Fa anys que no se’n fabriquen.

– Mireu quina cosa més estranya! –va dir la Francina assenyalant una vitrina. Tots hi van córrer. En mirar dins, van quedar bocabadats.

– Ah sí... Aquesta matèria abstracta que sembla un núvol de colors i que canvia de forma lentament es diu... somnis! –va explicar la mestra.

– Oooooh! –van fer tots.

– Somnis, senyoreta!? –va exclamar la Francina amb la respiració continguda i sense deixar de mirar-ho amb uns ulls esbatanats. Mai a la seva vida no havia vist una cosa que semblava fum embalsamat, o vés a saber com es podia descriure el que allò era.

– Els somnis eren pensaments molestos, incontrolables, i moltes vegades no tenien sentit. Els somnis feien molta nosa; no servien per a res –va dir la mestra amb contundència–. I ara anirem a la sala on hi guarden el llit. Heu vist mai un llit?

– Noooo...!_ van xisclar totes les criatures mentre seguien la mestra fent saltirons cap a l’altra sala.

– Doncs anem a descobrir-ho.

3

Hi van anar tots menys la Francina Escorniflaire. S’havia quedat amb el nas aixafat contra el vidre de la vitrina, observant fixament els somnis que s’hi exposaven.

– Com deu ser tenir un somni? –es va preguntar amb més curiositat que la d’un gat inspector.

Mentrestant, una musiqueta va començar a sonar. Se sentia de lluny. En escoltar-la, la Francina va desenganxar el nas del vidre. Va buscar d’on venia i, després, va entrar en una estança més petita que hi havia al costat. Allà, sobre una taula de fusta noble i antiga, va trobar un altaveu, un xic polsós, del qual sortia aquella melodia tan dolça. Quan es va acabar, va començar a sonar una altra, més amorosa encara.

Sobre la taula, un rètol deia: “cançons de bressol per adormir-se a gust”. La Francina es va preguntar què era un bressol. Al costat de l’altaveu, i protegida per una urna de vidre, hi havia una ampolleta que contenia babetes conservades, i un rètol que deia: “babetes d’haver dormit a gust”. A la Francina li va semblar divertit, perquè algunes bombolletes s’hi mantenien intactes. Però el cert és que no entenia res del que estava veient per més curiositat que hi posava, i això li sabia greu.

Mentre rumiava sobre els descobriments inassequibles que tenia al davant, el seu nom va ressonar per tot el museu.

– Escorniflaireeeee!! –va cridar-la la mestra.

– Ja vinc! –va respondre la Francina. Va sortir corrents cap a on eren els de l’escola. Però, de sobte, alguna cosa la va aturar a mig camí.

4

D’una habitació a les fosques que tenia la porta mig oberta hi sortia un soroll gutural, estrany, orgànic, animal. A la porta hi havia un avís que deia: “prohibit el pas”. La Francina es va quedar quieta, dempeus, escoltant aquell so que més o menys feia així: gr, gr..., ggg, ggg...

Després, arrossegada per la intriga, s’hi va anar apropant, va obrir la porta cautelosament i va entrar. A dins, el soroll era més fort, i es va sobresaltar quan va descobrir que provenia de la gola d’un home vestit de vigilant de seguretat. L’home jeia en una butaca amb el cap caigut de costat. La Francina es va espantar molt perquè es va pensar que el vigilant era mort. “Qui vetlla, doncs, per la seguretat del museu?”, es va preguntar inquieta.

Ja pensava en sortir corrent i anar a avisar la senyoreta quan, de sobte, un esglai va recórrer el cos de la Francina i la va immobilitzar. El vigilant va començar a riure. Seguia ajagut a la butaca amb els ulls tancats i el cap cot, però de sobte, s’havia posat a riure i barbotejava unes paraules que no s’entenien gens. La Francina va decidir apropar-se-li. Potser l’home estava malalt i necessitava el seu ajut. Però, en veure-li la cara, va comprovar que irradiava felicitat. Aquell home parlava tot sol, reia també tot sol, i tanmateix se’l veia feliç. Llavors, el senyal d’un intercomunicador la va sobresaltar de nou.

– Aquí la Direcció cridant a seguretat. Canvi. –va dir una veu que sortia de l’aparell.

Tot seguit, l’home es va remoure a la butaca i ella va córrer a amagar-se sota una taula. El cor li bategava al galop; l’emoció de viure una experiència tan intrigant era intensa, inexplicable. Des de l’amagatall, va veure que l’home es posava dempeus i feia un badall gegantí tot estirant i obrint el braços de bat a bat, movent-los com les aspes d’un molí de vent. Va obrir el llum i va fer unes passes cap on ella era; és clar, l’aparell estava damunt la taula i el vigilant s’hi va acostar per respondre-hi. Parlava palplantat al costat de la Francina, que restava amagada sota la taula a un pam de les cames del vigilant.

5

– Aquí seguretat. Procedeixo a recollir. Canvi.

Va guardar l’intercomunicador a la funda del cinturó i va sortir.

La Francina estava desconcertada. Si el vigilant no era mort, què era allò que li havia vist fer? Va sortir de sota la taula i va decidir tafanejar una mica, per mirar de trobar alguna pista que l’ajudés a entendre alguna cosa.

Va obrir uns calaixos, va mirar dins un armariet i es va enfilar per arribar a unes prestatgeries. Res, tot eren documents d’oficina i registres de seguretat del museu. Llavors, darrera la porta va veure penjat el que semblava un cartell. La va tancar una mica per llegir el que hi deia: “Prohibit dormir”. I a sota, signat: “Govern de la Nació”.

Caram! Ara s’adonava que aquell cartell ja l’havia vist abans, però, no li havia donat importància. Prohibit dormir. Sí, ho havia vist a la televisió, a l’autobús quan hi viatjava amb la mama, a les bosses de plàstic del supermercat, al diari que comprava l’àvia cada dia i als llibres de text de l’escola.

– Què era dormir? I per què estava prohibit? –es preguntava en veu alta.

El cap li anava a cent per hora, rumia que rumiaràs, i es va asseure a la butaca del vigilant per seguir rumiant encara una estona més. El seient era molt incòmode, dur com una pedra, però li va semblar notar que hi havia alguna cosa més. Com un llampec, la Francina es va posar dreta i va aixecar el coixí. Allà va trobar-hi la pista definitiva: dos llibres gruixuts, un amb el títol “Dormir, una experiència meravellosa”, i l’altre, “Ser feliç: 100 maneres de dormir i somiar sense límits”. Tots dos llibres tenien l’etiqueta de llibres prohibits.

– Ah, quina troballa! –va pensar.

6

A la Francina tot li va lligar, o li va semblar que tot lligava. “Si el vigilant no era mort, què feia? Dormir potser? Dormir en secret? Per la cara de felicitat que tenia no semblava passar-ho malament. Com és una persona quan dorm? Es dorm dret? Assegut? Estirat?” No parava de fer-se preguntes.

Va sortir de l’oficina a corre-cuita cap a la sala del llit. Havia de veure com era un llit per descobrir com dormia la gent del passat. I allà va acabar d’entendre moltes coses.

Un gran llit presidia la sala, i les parets eren plenes de quadres i fotos de gent dormint: tots amb els ulls tancats com havia fet el vigilant, i talment com ho havia explicat la senyoreta. Sí, no en tenia cap dubte, havia vist dormir una persona, en directe. Aquella visita al museu estava resultant molt més emocionant del que mai no hauria pogut imaginar. Però, de sobte, es va adonar que s’havia quedat sola. On eren tots els de la classe? Havien marxat i l’havien oblidat al museu? I va començar a buscar-los:

– Senyoretaaaa!! Que hi ha algú? Senyoretaaaa!! Sóc aquí! –cridava la Francina però, no obtenia resposta.

El silenci era absolut i les làmpades del museu tampoc feien tanta llum com durant la visita.

– Han tancat. El vigilant ha recollit i tothom ha marxat.

Tenia raó. La Francina Escorniflaire viuria la primera nit fora de casa en un museu. Quina aventura més excitant per a una nena que mai no tenia por de res i sí un munt de curiositat. L’únic problema és que es quedaria sense sopar, i això sí que li sabia greu.

Ja feia estona que la Francina voltava tota sola pel museu, mirant aquí i allà, quan va començar a sentir-se cansada. No hi havia cadires per seure i la butaca del vigilant era realment incòmoda. Així doncs, va pensar provar com s’hi estaria, damunt el llit. S’hi va asseure i li va semblar més tou que dos-cents coixins de plomes llegendàries.

7

– M’encanta –va dir mentre hi feia uns saltirons esponjosos.

Després, s’hi va estirar i mirant el sostre i sense saber com, ni quan, ni perquè, els ulls se li van fer pesadíssims i, finalment, es va adormir. El son va venir a veure-la i es va quedar amb ella tota la nit. El cert és que el son campa lliure i de vegades triga a arribar, però si se sap esperar amb paciència i tranquil·litat sempre apareix.

La Francina va dormir hores, hores i hores. Va somiar coses fantàstiques, divertides, màgiques. El seu riure ressonava per la sales endormiscades del museu. Paraules que no s’entenien sortien de la seva boca i es perdien sostre amunt portadores dels seus somnis.

Es va fer de dia. Una multitud de periodistes, càmeres, fotògrafs i policies s’amuntegava a les portes del museu. La notícia era que una nena s’havia quedat tancada al Museu del Son i ningú no sabia res sobre el seu estat. A dins, la direcció i els guàrdies la buscaven per tot arreu, i la mare de la Francina, anguniosa, esperava notícies en companyia del vigilant de seguretat.

– La trobaran de seguida, ja ho veurà. En aquest museu s’hi dorm molt bé... Vull dir, que s’hi està molt bé –va dir el vigilant, que era un tros de bocamoll.

La mare no l’escoltava perquè només estava pendent dels moviments de tothom buscant la Francina.

– Ja l’hem trobat! Ja l’hem trobat! –cridava un de l’equip de direcció.

– Mama! Mama! –deia la Francina mentre anava corrent a abraçar la mare.

– Com estàs, reina meva?

– Molt bé. Em sento amb més energia i amb més bon humor que mai.

– Sí que fas cara de contenta sí. 8

– On l’han trobat? –va preguntar el vigilant de seguretat.

– Sota el gran llit –va respondre el noi de direcció.

– Estava buscant la meva sabata. No sé com hi ha anat a parar, allà...–va explicar la Francina mentre es feia un tirabuixó amb un ble de cabells.

– No hauràs fet res mal fet, oi?

– No mama, res de res no he fet. Tot i així, m’ho he passat tan bé... Millor que mai – va explicar més feliç que un gínjol.

En passar per davant del vigilant de seguretat, la Francina li va picar l’ullet, i ell li va tornar un somriure còmplice. Ell també s’ho passava la mar de bé dormint, encara que fos d’amagat.. Fora del museu, la munió de reporters i fotògrafs s’abraonà damunt la nena i la seva mare, i les van assetjar amb preguntes tafaneres sobre com havia estat passar la nit tota sola en un museu com aquell.

– Molt bé, no sé què explicar-los... És que no he fet res de res, de veritat. No res.

Van marxar cap a casa.

Ara ja coneixes la increïble aventura de la Francina Escorniflaire. Però, què havia somiat? Potser que al seu país, un dia, tothom pogués dormir com un àngel. A la premsa no li va dir res d’això. Perquè, moltes vegades, si els somnis s’expliquen no s’entenen i podrien no fer-se realitat.

9Fi

Els contes de l’àvia és un recopilació de contes que l’Observatori de la Infància i l’Adolescència

FAROS ofereix a la seva plataforma digital (www.faroshsjd.net) per fomentar la lectura i

difondre valors i hàbits saludables en la població infantil.

FAROS és un projecte impulsat per l’Hospital Sant Joan de Déu amb l’objectiu de promoure la

salut infantil i difondre coneixements de qualitat i d’actualitat en aquest àmbit.