La immigració a Figueres i la por als canvis
35
Joan Armangué LA IMMIGRACIÓ A FIGUERES I LA POR ALS CANVIS Conferència pronunciada a Atenea, Agrupació de Cultura Casino Menestral Figuerenc (31 d'octubre de 2014)
-
Upload
joan-armangue -
Category
Data & Analytics
-
view
487 -
download
0
Transcript of La immigració a Figueres i la por als canvis
Joan Armangué
LA IMMIGRACIÓ A FIGUERES I LA POR ALS CANVIS
Conferència pronunciada a Atenea, Agrupació de Cultura Casino Menestral
Figuerenc (31 d'octubre de 2014)
Sumari
Introducció .............................................................................................. 2
Figueres, cruïlla de camins ................................................................... 3
Evolució de la població al segle XIX .................................................... 5
Evolució de la població al segle XX ..................................................... 6
Evolució de la població 2000-2013 ....................................................... 10
Els canvis en el paisatge humà ............................................................ 13
Immigració i economia .......................................................................... 17
Desmuntant rumors ............................................................................... 20
Llengua, educació i religió .................................................................... 24
La immigració i els usos de l'espai públic ........................................... 27
Eixos estratègics pel canvi social i econòmic ..................................... 30
1
Introducció
El periodista portbouenc Ramon Iglesias publicà un article sota el títol Immigració a
Figueres1, on, bàsicament, dues són les conclusions de la seva diagnosi. En primer lloc,
el malestar d'un part de la ciutadania per la presència de tanta immigració. I en segon lloc,
la mala gestió que ha fet la ciutat de la immigració.
Sobre aquest aspecte, abans de tot, deixar clar el bon funcionament dels serveis
municipals, tant els Serveis Socials, com el d'Immigració com el d'Acció Cívica. Una altra
cosa són les polítiques municipals o les prioritats en l'assignació de recursos, així com la
mateixa ciutat, en el seu conjunt, i des dels seus diferents actors socials, culturals,
econòmics afronta el fenòmens de la immigració.
Un article per pensar, per reflexionar. També, perquè tots plegats fem autocrítica. D'aquí
neix la meva conferència, què té dos objectius. El primer, contra la por, coneixement. I el
segon, pel canvi contra la por.
D'entrada, una realitat. La por als canvis demogràfics és una percepció que impregna a la
societat catalana. Segons una enquesta de fa pocs anys, el 48% dels catalans opinen que
la immigració és dolenta per al país; un 33,8% creu que és bona; un 14,8% pensa que no
és bona ni dolenta i el restant 3,5% NS/NC.
La por als canvis demogràfics també comporta una por als canvis de la ciutat. La diversitat
de nacionalitats, cultures i llengües que conviuen a la ciutat. El diferent impacte de la
immigració d'uns barris respecte a d'altres. El canvi en els usos de l'espai públic. La
percepció d'un increment de la inseguretat ciutadana...
Unes pors que no només són percepcions, sensacions. No podem ignorar l'existència de
tensions, conflictes i recels entre la població autòctona i els nouvinguts. La por als canvis
de la ciutat és present en un segment de la ciutadania, la meitat de la població autòctona,
però també, a vegades, la pròpia administració municipal té por per afrontar els canvis de
la ciutat.
1 Immigració a Figueres. Article de Ramon Iglesias. Diari de Girona, 13 de setembre de 2013
2
Figueres, cruïlla de camins
Figueres es presenta com la ciutat que nasqué en un lloc de trànsit, en el punt per on
passaren tots els pobles que han tingut un paper en l’espai humà i cultural que anomenem
Mediterrània i, també, com l’espai que, en l’època moderna i contemporània, els atzars de
la política europea convertiren en vila fronterera, o sigui de pas, de contacte, d’influències.
En definitiva, la formació i construcció de Figueres com a poble, vila i ciutat es deriva dels
fluxos migratoris viscuts al llarg de la seva història.
En el segle XVI es produeix una immigració francesa molt majoritària, un flux migratori
d'occitans i francesos s'instal·la a Figueres. El viatger francès Joly que passà per Figueres
el 1603 afirmà: “tots els artesans allà són francesos de l'Alta Auvèrnia”. Un fet, que detalla
Manuel Moreno Chacon en el seu llibre Viatgers a Figueres, segles XV – XIX.
Al segle XVIII, Figueres triplica la seva població. Passa de 1989 habitants el 1717 a 5713
el 1787. Per alguns historiadors, el motiu és la construcció del Castell de Sant Ferran.
Les obres s'inicien el 1753 i s'hi treballa fins al 1792. Varen arribar treballadors i
enginyers, tant des d'altres punts d'Espanya com de l'estranger.
Per altres historiadors, com Pere Gifre, el creixement del segle XVIII comença molt abans
de la construcció del Castell. La manca de recerca sobre aquesta qüestió, fa que no es
pugui determinar el nombre del personal arribat per a treballar al Castell que es quedà a
viure per sempre a Figueres, però, si és cert que les taxes de creixement de Figueres no
són les més altes de l'Empordà; i, per tant, altres factors socioeconòmics incideixen en la
demografia comarcal.
Un altre fet a destacar, a finals del XVIII, l'emigració de francesos absolutistes (nobles,
militars, clergues), amb motiu de la Revolució francesa, que fugien del nou govern. Es
calcula que al Juliol del 1791 hi havien més de 1000 francesos vivint a Figueres.
3
Gràfic I
Evolució de la població als segles XVIII-XIX
Font: Idescat i Centre d'Estudis Demogràfics
4
1717 1787 1857 1877 1887 19000
2000
4000
6000
8000
10000
12000
14000
Evolució de la població al segle XIX
El desenvolupament i creixement demogràfic, econòmic i urbanístic de Figueres és una
realitat durant el segle XIX. A mitjan dinou s'inicia una etapa d’una gran vitalitat i
dinamisme social, econòmic i urbanístic de la vila de Figueres que estava posant les
bases per a convertir-se en ciutat l’any 1875. Correspon a un període important per a
Figueres en la seva construcció com a ciutat moderna, on destaca el nom de l'arquitecte
Josep Roca i Bros.
Etapa de creixement i modernització. És una etapa que coincideix amb la concessió del
títol de ciutat (1875) i l'arribada del ferrocarril (1877). Etapa que l'historiador Jaume
Santaló situa fins a la dècada dels 80, quan la població figuerenca supera els 12.000
habitants (12.116 a l'any 1887). Aquest creixement de Figueres com a principal població
de l'Alt Empordà, també va acompanyat del declivi de poblacions com Peralada i Castelló
d'Empúries.
Estancament de la població. En una segona etapa, caracteritzada per l'estancament de
la població, a fInals del segle XIX i principi del XX, l'economia figuerenca no s'escapa dels
efectes la crisi agrícola, que es produeix per la crisi dels preus agrícoles i la fil·loxera
(1879). Però, altres factors també tenen una forta incidència, tal com descriu Jaume
Santaló: 1- Afluixa l'empenta inicial industrialitzadora, que a finals de segle se situa als
mateixos nivells de 1850, tot i el desenvolupament d'una indústria productora i
distribuïdora de vins i aiguardents i l'inici d'una tímida diversificació industrial.
La pèrdua de població de Figueres, passa dels 12.116 a l'any 1887 a 10.922 a l'any 1900,
un descens del 10%, i també del conjunt comarcal és conseqüència de l'emigració cap a
l'àrea de Barcelona que oferia noves oportunitats de feina en el sector industrial.
5
Evolució de la població al segle XX
Durant el segle XX, Figueres triplica la seva població passant dels prop d'11.000 habitants
el 1900 als prop de 35.000 a final del segle.
Un creixement sostingut, però que a partir dels 60, amb el boom turístic que impulsa el
sector serveis i la construcció, el creixement demogràfic s'accelera, sobretot, per la
immigració de població de diverses regions espanyoles.
Gràfic II
Evolució de la població al segle XX
Font: Idescat i Centre d'Estudis Demogràfics
La modernització de la ciutat i el desenvolupament demogràfic i econòmic. Al llibre
de l'exposició “Figueres 1900-1936. Imatge i història de la Catalunya Republicana”,
comissariada per Jaume Santaló, s'explica la modernització de Figueres durant el primer
terç del segle XX i on es defineix la posició que va assolir la ciutat: “Figueres havia
aprofitat l'empenta de la Primera Guerra Mundial per a convertir-se en una ciutat
comercial amb unes bases modernes, relativament industrial, i amb una àrea d'influència
supracomarcal”.
6
1900 1910 1920 1930 1940 1950 1960 1970 1981 1990 20000
5000
10000
15000
20000
25000
30000
35000
40000
L'impuls d'aquest desenvolupament és la neutralitat espanyola a la I Guerra Mundial que
va generar a Figueres la instal·lació de noves indústries i la modernització de les
existents, el desenvolupament del comerç majorista i l'expansió de la banca local.
Desenvolupament econòmic que va comportar un creixement demogràfic, amb el traspàs
de població del camp a la ciutat i, també, l'arribada de població de diferents punts de
Catalunya, però, sobretot, d'arreu d'Espanya. La població creix un 50%, en relació als
habitants de l'any 1900, superant els 15.000 habitants a mitjans dels anys 30 i el sector
industrial representa el 20% de l'activitat econòmica, nivell mai més superat. A la dècada
dels 30, el 12% de la població figuerenca havia nascut fora de Catalunya.
Però, també s'ha de remarcar que aquest desenvolupament impulsat per la Primera
Guerra Mundial, amb creixement de la indústria i de les exportacions, també es va
disparar la inflació, el preu dels aliments bàsics i no varen millorar els salaris.
“Jo vaig començar a ser català”. Així comença un capítol del llibre Memòria de Just de
Jaume Guillamet, on el mateix Just Casero explica: “Jo vaig començar a ser català un
matí de primavera, l'any 50, pocs dies abans de fer el meu quart aniversari de permanent
exili, fill de patriotes nòmades”.
La immigració que rep Figueres a partir dels anys 50 i durant unes quantes dècades,
procedent, bàsicament d'Andalusia i d'altres regions espanyoles, és un dels millors
referents de què Catalunya ha estat sempre una terra de marca, com deia Vicens i Vives,
on han vingut forasters, s'hi han quedat, s'han barrejat amb els qui ja hi eren. I s'han fos
amb ells. El resultat la seva plena integració a la vida ciutadana.
Però la vida d'aquella immigració, arribada als anys 50, no va ser fàcil. El franquisme no
els va tractar amb la dignitat que es mereixen les persones. En Just Casero ens explica la
vida d'aquells nouvinguts, a partir de l'experiència de la seva pròpia família: 1. Una
habitació, en un habitatge d'un familiar, compartida pel pare, la mare, tres germans i la tia
soltera; 2. Una cova que havia servit de refugi durant la Guerra, al firal dels burros; 3. Una
barraca al mig d'un camp prop de la ctra. de Llers i 4. Un espai compartit amb altres
famílies en el gueto d'una petita nau dels Caputxins. En Just en fa aquesta descripció de
la situació: “Teníem la sensació que érem menyspreats. I de fet ho érem”.
7
La primera casa. Després de Caputxins, continua el pelegrinatge de la família Casero per
la ciutat, arriben als afores, als albergs provisionals de la carretera de Llers. Un bloc
d'habitatges que acullen majoritàriament a la comunitat gitana que vivia al Garrigal. Era a
mitjans dels anys 50 i representa l'inici de la suburbinització de la ciutat.
“El desarrollismo franquista”. Durant la segona meitat de la dècada dels 60 i a principi
de la dels 70, sota l'empar del Pla General de 1958, s’inicia un desenvolupament
urbanístic desordenat, massificat i especulatiu: “el desarrollismo franquista”. Es configuren
els nous barris en la perifèria de la ciutat, on hi van a viure, principalment, el degoteig
important d'immigrants que ha tingut la ciutat durant la segona meitat del segle XX. Es
configuren uns barris amb greus mancances, manca de zones verdes i espais lliures,
manca d’equipaments, manca de serveis, etc.
La construcció dels barris perifèrics és la conseqüència del procés urbanitzador d'una
etapa determinada i la seva concreció per sectors, és la següent: Nord-oest (Turó Baix
(1950-1960), Món Millor, Bon Pastor i Sant Joan (1954-1970), Culubret (1965), Habitatges
del Parc (1965), Juncària Parc Bosc (1978)); Nord (Horta Capallera (1965-1970)); Nord-
est (Eixample (1965-1970)); Ponent (Habitatges Sant Josep (1965)) i Llevant (Marca de
l'Ham (1968)).
L'urbanisme especulatiu del franquisme no es redueix als barris perifèrics, també en altres
zones, com a l'Eixample-Migdia, als anys 60-70 del segle passat es tradueix en un
creixement urbà d'alta densitat edificatòria i sense la creació de nous espais lliures i zones
verdes, que el Pla General de 1983 no va resoldre satisfactòriament. Una zona que
comença a ser habitada per una població més diversa: gent que abandona el nucli antic;
gent arribada dels pobles de la comarca i d'altres punts del País i, també, d'alguns sectors
de la immigració de diferents regions espanyoles.
Un desenvolupament urbanístic que és conseqüència del ràpid creixement demogràfic a
partir dels anys 60 i, sobretot de la dècada dels 70, del segle passat pels efectes dels
fluxos migratoris. L'any 1975, el 33% de la població figuerenca havia nascut fora de
Catalunya.
Model urbanístic compacte versus model urbanístic difós. Mentre a Figueres
l'urbanisme franquista construeix els barris perifèrics per acollir als nouvinguts, a Vilafant,
8
a partir de la dècada dels 60 es comencen a construir urbanitzacions d'habitatges
unifamiliars enganxades als límits territorials amb Figueres (Les Forques, Camp dels
Enginyers,...) que hi van a viure, primer, figuerencs que demanden aquest tipus
d'habitatge i no troben a la ciutat i, després, els fills de la primera immigració que
abandonen els barris on viuen els pares. Són els efectes de l'ascensor social que es
produeix a la societat figuerenca. El resultat d'aquest desenvolupament té un clar impacte
sobre la demografia: l'any 2013, Figueres té una població estrangera del 30% mentre
Vilafant només del 5,6%.
Aquest model d'urbanisme difós, desenganxat del nucli antic del poble, passa en altres
municipis a prop de Figueres. És el cas de les urbanitzacions del Mas Pau a Avinyonet de
Puigventós, dels d'Hostalets de Llers o al costat del Polígon Industrial a Vilamalla, per
posar els exemples més significatius.
9
Evolució de la població 2000-2013
La sèrie de dades sobre la població figuerenca que veurem a continuació han estat
extretes dels excel·lents treballs de Miquel Planas, Cap del departament d'Estadística de
l'Ajuntament de Figueres. El seu treball, La població de Figueres entre 2000 i 2010:
creixement i transformació, publicat als Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos,
hauria de ser lectura obligada per tots aquells que exerceixen responsabilitats públiques.
Gràfic III
Font: Departament d'Estadística de l'Ajuntament de Figueres
El Gràfic III ens indica el gran canvi demogràfic de Figueres en el període 2000-2013. Un
creixement de la immigració superior al 470% i un augment dels llocs de procedència que
abasten el conjunt dels continents. En aquest sentit, l'any 2013, la població procedent de
l'Àfrica del Nord, tot i ser la majoritària amb un 11% del total i un 37,7% de la població
estrangera, ha vist reduir el seu pes dins aquesta, ja que l'any 2000 representava el 54%.
Això, ha estat conseqüència de l'augment de la població procedent d'Amèrica, bàsicament
sud-americana, i d'Europa.
La distribució entre població autòctona i estrangera ha variat, evidentment, al llarg
d'aquests 13 anys. El gràfic IV reflecteix l'augment del pes de la població estrangera i la
seva evolució durant aquest període, derivada per la creixent arribada d'aquesta, així com
la lleugera disminució de la població autòctona, durant aquest període, en un 0,82% (232
persones menys).
10
Gràfic IV
Població autòctona i estrangera
Gràfic IV
Població autòctona i estrangera
Font: Padró d'habitants, revisió a ú de gener de cada any. Departament d'Estadística de l'Ajuntament
de Figueres
Un ràpid creixement i una alta mobilitat demogràfica. Dels 34041 habitants del 2000
s'ha passat als 45649 del 2013. Un augment del 34%. Un creixement d'una gran
magnitud i intensitat. I la causa d'aquest creixement ha estat la immigració estrangera.
L'any 2000 la població estrangera era del 7%, mentre que l'any 2013 arriba al 30%.
Les altes per canvi de residència s'han disparat en els darrers 17 anys. El 1997 es varen
produir uns 1000 empadronaments per canvi de residència. La punta més alta es
produeix, anys 2006 i 2007, amb prop de 4000 altes. D'aquestes el 43% i 48%
d'estrangers. El total d'altes per canvi de residència en aquests 17 anys ha estat de 42045
persones. Un exemple del canvi del paisatge humà a la ciutat.
En la primera dècada d'aquest segle XXI, la mitjana anual ens indica que cada any s’han
donat d’alta prop de 3000 persones i de baixa prop de 2.000. Això representa una
renovació important de la població. Un constant degoteig d'altes i baixes. Són unes xifres
prou importants per a la seva incidència a la vida ciutadana. Aquest flux de població,
aquesta gran mobilitat d'altes i baixes del balanç migratori té un impacte molt divers sobre
11
la ciutat; un d’ells, la manca d’arrelament. Un factor que té els seus efectes a la vida
ciutadana.
La situació de Figueres tan propera a la frontera amb França li dóna una privilegiada
posició per a la recerca de treball a la costa (durant la temporada d'estiu) i a l'interior
(pagesia, horta, fruita a la tardor) i també entre Catalunya i França; en darrer terme,
sempre pot esdevenir un lloc de pas, una etapa en el camí, d'immigrants que van a
l'estranger a buscar noves possibilitats laborals.
Un balanç migratori molt superior al creixement vegetatiu. Entre el 2001 i el 2013, el
creixement total de la població és de 11015 habitants. Aquest augment de població es
genera pel balanç vegetatiu, la diferència entre naixements i defuncions, que ha estat
favorable en 2359 habitants i, sobretot, pel balanç migratori, la diferència entre immigració
i emigració, és a dir, arribades i sortides de població, que ha estat positiu de 8656
habitants. En definitiva, l'augment de població durant aquest nou mil·leni un 78,5% és
conseqüencia de l'arribada d'immigració.
Gràfic V
Creixement vegetatiu i balanç migratori
Font: Departament d'Estadística de l'Ajuntament de Figueres
12
Els canvis en el paisatge humà
Un ràpid creixement i una alta mobilitat demogràfica. Dels 34041 habitants del 2000
s'ha passat als 45649 del 2013. Un augment del 34%. Un creixement d'una gran
magnitud i intensitat. I la causa d'aquest creixement ha estat la immigració estrangera.
L'any 2000 la població estrangera era del 7%, mentre que l'any 2013 arriba al 30%.
Les altes per canvi de residència s'han disparat en els darrers 17 anys. El 1997 es varen
produir uns 1000 empadronaments per canvi de residència. La punta més alta es
produeix, anys 2006 i 2007, amb prop de 4000 altes. D'aquestes el 43% i 48%
d'estrangers. El total d'altes per canvi de residència en aquests 17 anys ha estat de 42045
persones. Un exemple del canvi del paisatge humà a la ciutat.
En la primera dècada d'aquest segle XXI, la mitjana anual ens indica que cada any s’han
donat d’alta prop de 3000 persones i de baixa prop de 2.000. Això representa una
renovació important de la població. Un constant degoteig d'altes i baixes. Són unes xifres
prou importants per a la seva incidència a la vida ciutadana. Aquest flux de població,
aquesta gran mobilitat d'altes i baixes del balanç migratori té un impacte molt divers sobre
la ciutat; un d’ells, la manca d’arrelament. Un factor que té els seus efectes a la vida
ciutadana.
La situació de Figueres tan propera a la frontera amb França li dóna una privilegiada
posició per a la recerca de treball a la costa (durant la temporada d'estiu) i a l'interior
(pagesia, horta, fruita a la tardor) i també entre Catalunya i França; en darrer terme,
sempre pot esdevenir un lloc de pas, una etapa en el camí, d'immigrants que van a
l'estranger a buscar noves possibilitats laborals.
13
Gràfic VI
88 nacionalitats estrangeres
Font: Departament d'Estadística de l'Ajuntament de Figueres
Immigració per districtes. Evidentment, la distribució de la població estrangera no es
produeix d'una forma homogènia en els diferents sectors i barris de la ciutat. La
concentració més alta d'immigració la trobem en els barris construïts durant el franquisme
i en l'envelliment dels habitatges del nucli antic i del seu entorn perimetral.
Prenent la classificació per districtes, la presència de població estrangera, l'any 2013, és
la següent: En primer lloc, Marca de l’Ham (60%). En segon lloc, Nucli Antic i Habitatges
Sant Josep-Ponent ambdós amb un 40,2%. A continuació, un grup de sectors que
superen el 30%, mitjana de la ciutat, i que són per aquest ordre: Sant Pau-Sant Vicenç-
Vilafant-Olot (35,8%), Port Lligat (34,9%), plaça de l’Estació (34,4%), Barceloneta-
Caputxins (33,7%), plaça del Gra (32,5%), Antic escorxador (31,4%), Sant Pau-Muntaner
(30,6%) i Horta Capallera (30,2%). Per sota de la mitjana, s'hi troben: Juncària i Bon
Pastor (29,5%), Pere III-Nou-Pujades (28,8%), Riumors-ronda Sud (27,4%), Culubret i H.
Sindicals (26,8%), Av. Vilallonga (26,1%), Creu de la Mà (25,4%), Eixample (25,1%),
14
Resta nacionalitats
França
Colombia
Hondures
Senegal
Romania
Bolivia
Marroc
0 1000 2000 3000 4000 5000 6000
Rambla-Marignane (25%), H. del Parc i Parc Sol (23,8%), Pujada del Castell (22,9%),
Cendrassos-Costa Brava (22,5%), Rally Sud (22,3%) i Poble Nou-Turó Baix (20,3%). I
finalment, les zones amb menys immigració són: Vilatenim (13%) i Olivar Gran (7,1%).
Gràfic VII
Immigració per districtes
Font: Departament d'Estadística de l'Ajuntament de Figueres
Sobre la localització de la immigració per districtes, cal fer esment que al sector oest, des
del Parc Bosc fins al Culubret, amb percentatges inferiors al 30%, mitjana de la ciutat,
existeix un altre factor amb una forta incidència: la concentració d'una minoria ètnica, la
15
comunitat gitana, que es va expandint des del gueto del barri de Sant Joan.
La conclusió del treball de Miquel Planas sobre l'augment de població de Figueres en
aquest segle XXI, fixa una clara diagnosi: ”La immigració estrangera ha estat la causa
principal d’aquest creixement. Més enllà del nombre s’ha produït també una transformació
estructural d’aquesta població: la diversitat de nacionalitats, cultures i llengües que
conviuen en un mateix espai urbà, el diferent ritme en l’evolució d’uns barris respecte a
uns altres, el rejoveniment de la piràmide d’edats, els nous models de convivència en les
unitats familiars, són alguns dels elements “.
16
Immigració i economia
La immigració manté una forta interacció amb l'economia. En el llibre La immigració, un
motor econòmic. Reflexions entorn de l'impacte de la població estrangera a l'economia
catalana (2008) de les autores Muriel Casals i Montse Solsona, es destaquen cinc factors:
1) assegurar la reproducció de la base demogràfica: quan es diu que els catalans
tenim massa pocs fills; 2) rejovenir la població i fer créixer la població activa: quan es
parla d’incrementar la taxa d’activitat; 3) assegurar el manteniment de l’Estat del
benestar: quan es diu que els immigrats pagaran les pensions d’una població envellida;
4) mantenir el bon funcionament del mercat de treball: quan es diu que necessitem
treballadors forans disposats a fer feines que els locals no volem fer; i 5) frenar la
inflació: quan es diu que els salaris baixos acceptats pels immigrats permeten produir i
vendre més barat.
Participació de la immigració en el PIB català. La immigració participava en el 40% de
la generació de producte interior brut (PIB) a Catalunya l'any 2005 i la seva participació es
va multiplicar per quatre entre l’any 2000 i el 2005, segons un estudi del catedràtic
d'economia aplicada Josep Oliver, que descriu que «El xoc migratori és rellevant per la
intensitat del seu creixement i la demanda interna, la d'habitatge i el consum no s'entenen
sense la immigració». La immigració explica ja gairebé la meitat de la riquesa que es
produeix i genera a Catalunya a mitjans de la primera dècada del segle XX. Segons Oliver
«el ritme de creixement de l'economia catalana no s'entén sense la immigració».
Els immigrants aporten més del que reben. És la principal conclusió de l'estudi
Immigració i Estat del Benestar a Espanya dels autors Francisco Javier Moreno Fuentes i
Maria Bruquetas Callejo i publicat per l'Obra Social de “la Caixa” (2011). Aquest estudi
aborda la complexa relació entre immigració i Estat del benestar a Espanya. El nombre
d'immigrants al nostre país ha augmentat en un grau considerable els darrers anys, fins a
situar-se en percentatges semblants als dels països més desenvolupats de la Unió
Europea. La transformació d'Espanya en país receptor d'immigració es va produir en un
moment en què l'economia i l'ocupació creixien amb vigor, i el fet migratori va contribuir
decididament a la prosperitat. L'esgotament d'aquella llarga fase de creixement ha donat
una visibilitat més gran a la immigració i, de manera particular, ha accentuat el debat
sobre l'impacte que té en els sistemes de protecció social.
17
L'estudi examina l’accés formal dels immigrants a les prestacions socials. Amb una
població estrangera del 12% participen en un 7% de la depesa dels Serveis Socials; un
1% de les pensions i un 5% de la despesa sanitària. Percentatges molt per sota del
percentatge de població.
En aquest sentit, ressalta que les prestacions socials no són l'efecte crida, sinó la
possibilitat de trobar feina. També una recomanació: compensar els barris amb més
concentració. I aquest era l'objectiu de la Llei de Barris, un dels projectes més importants i
innovadors impulsat en el primer govern de Pasqual Maragall, avui frenat per manca de
dotació pressupostària.
Immigració i mercat de treball. L'estudi Pobresa, marginació i exclusió social a l'Alt
Empordà (2009), elaborat per la UdG per encàrrec de Càritas, posa de manifest que els
treballadors immigrants “ocupen l'últim esgraó de l'escala laboral, aquelles feines que no
ocupen els treballadors autòctons, les més precàries, estacionals, les més mal pagades i
les que ofereixen unes condicions menys favorables”.
Un exemple d'aquesta situació el trobem en els contractes realitzats l'any 2009 a Figueres
per nacionalitats, segons el Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya. A
l'agricultura, quasi el 100% dels contractes es realitzen a estrangers (el 3,1%
enfront del 0,1% a autòctons). A la indústria, una certa equivalència (4,9% a estrangers i
5,6% a autòctons). A la construcció, quasi el doble dels contractes es fan a estrangers
(20% font l'11,9%). I als Serveis, una diferència de 10 punts (72% a estrangers, 82,4% a
autòctons), però, també, amb importants diferències quan a la seva qualificació laboral.
Així, veiem com l''estudi descriu un marc on “l'alt component terciari de l'economia
figuerenca comporta un mercat de treball que en molts aspectes es presenta fràgil i
precari: abunden treballs que requereixen mà d'obra no massa qualificada, els salaris
solen ser baixos i poc atractius, i les possibilitats de promoció són més aviat escasses. A
més, el treball submergit o ocult hi és present”.
Aturats segons origen. Al març de 2014, amb una taxa d'atur a Figueres del 19,1% (a Alt
Empordà el 15,1% i a Catalunya el 15,5%) i amb un atur registrat de 4.694 persones, el
56,8% corresponen a autòctons i el 43,2% a estrangers.
18
Gràfic VIII
Aturats segons origen (març 2014)
Font: Observatori de Promoció Econòmica de l'Ajuntament de Figueres
Atenció a la gent gran. Moltes dones immigrants, majoritàriament, d'origen sud-americà
fan feines bàsiques d'atenció a la gent gran a la mateixa llar, des del servei domèstic
d'ajuda a domicili, a hores o en règim intern. Una funció molt important per a les persones
grans que viuen soles i un suport important per a les famílies. A Figueres, per exemple, hi
viuen prop de 1200 persones de 75 o més anys que viuen soles (concretament 1186
persones l'any 2013, 224 homes i 962 dones). Sense aquestes dones, qui cuidaria de la
gent gran que viu sola?
19
Aturats d'origen estranger
Aturats autòctons
0 500 1000 1500 2000 2500 3000
56,8%
43,2%
Desmuntant rumors
Els immigrants principals beneficiaris dels ajuts socials? Sovint s’acostumen a
associar determinades casuístiques, tòpics o rumors amb la immigració. Per tal de
contrastar-ho, per desmuntar aquestes llegendes urbanes i evitar generalitzacions, que
millor que les dades i la informació per a trencar estereotips i malentesos.
L'any 2005, el Sindic municipal de Greuges de l'Ajuntament de Figueres realitzà un
informe desmuntant els tòpics que sovintegen sobre els ajuts socials a estrangers. En
aquest sentit, els resultats foren prou explícits. El nombre actuacions fou del 13,5% i les
aportacions econòmiques el 12,5%, dos percentatges molt per sota del total de la població
estrangera que representava el 20%.
Pels diferents tipus de prestacions socials, en el mateix any 2005, podem comprovar com
els seus resultats desmenteixen que els immigrants siguin els principals beneficiaris dels
ajuts socials. Així, l'acolliment residencial, residència temporal i atenció domiciliària es
prestava en un 100% a autòctons, com a conseqüència de la piràmide d'edats amb poca
gent gran dins la població estrangera. La prevenció a la llar, 68% autòctons i 32%
immigrants. Menjador social, 79% autòctons i 21% immigrants. Altres prestacions
(medicaments, escolarització,...), 72% autòctons i 28% immigrants.
20
Gràfic IX
Ajuts socials a estrangers (2005)
Gràfic X
Prestacions socials (2005)
Font: Informe Sindic municipal de Greuges de l'Ajuntament de Figueres
21
Població estrangera Nº actuacions Ajuts econòmics0
5
10
15
20
25
Acolliment residencial
Residència temporal
Prevenció a la llar
Menjador social
Altes prestacions (medicaments, escolarització...)
Atenció domiciliària
0 20 40 60 80 100 120
Autòctons
Estrangers
Unes xifres que desmenteixen les llegendes urbanes i que seria convenient que
periòdicament el Sindic municipal de Greuges actualitzes com a demostració del correcte
funcionament dels Serveis Socials.
Podem identificar immigració amb inseguretat ciutadana? Aquesta és una percepció
molt generalitzada, però vèiem que ens diuen les dades. Segons el Departament de
Justícia, Direcció General de Règim Penitenciari i Recursos, en el període 2009-2013 la
població reclusa a Catalunya per nacionalitats s'ha mantingut en uns percentatges molt
estables. La de nacionalitat espanyola, entre el 56,6% i el 55,7% i la de nacionalitat
estrangera, entre el 43,4% i el 44,3%. Per tant, correspon una majoria de reclusos de
nacionalitat espanyola, tot i que el pes de la població estrangera en el total català és molt
inferior, el 15,3% a l'any 2011.
Gràfic XI
Detencions a Figueres
Font: Departament d'Interior de la Generalitat de Catalunya
22
Resta nacionalitats
Colòmbia
Romania
Senegal
França
Marroc
Espanya
0 5 10 15 20 25 30 35 40 45
19,7%
1,8%
5%
5,3%
7,2%
21,1%
40%
En el període de maig del 2012 a l'abril de 2013, a Figueres es varen produir 3.868
infraccions penals. Per nacionalitats, comprovem que majoritàriament correspon a
població estrangera (60%). El principal col·lectiu és el magrebí, amb un 21,1%, que
també correspon amb la població estrangera majoritària resident a Figueres.
Cal remarcar que aquestes dades no impliquen que els delictes siguin comesos per
població resident a Figueres, sinó que corresponen a delictes comesos a la ciutat. En
aquest sentit, cal destacar el factor fronterer i això podria explicar el percentatge del
7,2% de delictes comesos per persones de nacionalitat francesa. Això ens porta a
afirmar que molts delictes comesos per persones de nacionalitat estrangera a Figueres
no corresponen a residents, sinó a persones residents en altres municipis, a persones
de pas i a residents a França que utilitzen la ciutat per delinquir, com tampoc molts
dels delictes comesos per autòctons corresponguin a residents a Figueres.
Finalment, vincular immigració amb inseguretat ciutadana no es correspon amb la
realitat. El 60-40 de nacionalitat estrangera i espanyola dels delictes comesos a
Figueres ens demostra la diversitat dels seus autors quan a les seves nacionalitats,
que agrupades per continents ens resulta que més del 50% és població europea.
23
Llengua, educació i religió
El català, llengua comuna. La immigració posa en perill l'ús del català com a eina de
socialització dins la nostra ciutat? Crec que no. S'ha fet una gran feina. Des de la
primera llei de Normalització lingüística (1983), a la segona i actual de Política
lingüística (1998), passant pel bon treball de l'Oficina del Català i, sobretot, per la
funció clau que té el sistema educatiu. Un bon indicador de l'estat de la llengua és el
Gràfic XII.
Gràfic XII
Coneixement del català (2011)
Fontt: Idescat
Les conclusions del gràfic XII ens indica uns bons resultats a Figueres similars als de
l'Alt Empordà, tenint en compte el diferencial de quasi 3 punts que tenim de població
estrangera i nascuda fora de Catalunya, 45% i 42,2%, respectivament. Resultats
millors que la mitjana catalana, amb diferencials molt per sota dels 8,4 punts que tenim
de major població estrangera i nascuda fora de Catalunya, 45% a Figueres i 36,6% a
Catalunya. Per tant, la nostra llengua no perilla per la immigració, sinó que és un
element d'integració.
24
L'entén Sap parlar Sap llegir Sap escriure No l'entén0
10
20
30
40
50
60
70
80
90
100
L'èxit de la immersió lingüística. L'èxit del sistema educatiu. Joan M. Del Pozo en
el seu llibre Educacionari ho resumeix d'una manera clara: “Les tensions no han faltat,
però la resposta en general ha estat no només acceptable sinó bona. S'ha assegurat
l'escolarització de tothom a tota edat i en tot moment d'arribada, s'han fet polítiques
d'acollida i atenció a la llengua i la integració i el personal docent ha assumit el repte
amb una veritable llicó de responsabilitat professional”.
La diversitat dins les nostres escoles s'ha afrontat de forma molt positiva, tot i l'alta
concentració de població procedent de la immigració. A Figueres, però hi ha una
escola amb el 100% de concentració de població procedent de la immigració i de
població ètnica, comunitat gitana, l'Escola Pous i Pagès, i, una altra, amb més del 90%
de fills d'immigrants, l'Escola Parc de les Aigües, que requereixen una urgent solució,
perquè és una situació socialment i políticament indesitjable, perquè és segregadora.
Com també és segregadora l'oferta d'una educació privada d'elit, legítima si la
iniciativa és exclusivament privada, però també socialment i políticament indesitjable si
compta amb la implicació de l'Ajuntament amb la cessió de terrenys. Una oferta
segregadora perquè únicament està a l’abast d’una minoria amb poder adquisitiu per a
accedir-hi; per tant, una oferta amb uns criteris molt diferents del sistema públic que
són els de la igualtat d’oportunitats en l’accés, equitat, suficiència, excel·lència i
gratuïtat de l’educació obligatòria.
25
El dret a la ciutat educadora, cal remarcar que l'Ajuntament de Figueres des de l'any
2000 és membre de l'Associació Internacional de Ciutats Educadores, no es defensa
destinant terrenys públics per a una escola privada d’elit.
Centres de culte i convivència ciutadana. En els darrers anys dues han estat les
informacions sobre problemes, una d'oposició a la instal·lació d'un centre de culte al
Juncària Parc Bosc. I no era cap centre vinculat amb l'Islam i la població d'origen
estranger, sinó amb població autòctona i concretament d'ètnia gitana. La comunitat
gitana no ocupa solament el gueto del barri de Sant Joan, sinó que s'escampa en
forma de taca d'oli pels seus entorns. I aquest era un intent per continuar avançant. No
la varen obrir al carrer Dr. Ferran, però si al principi del carrer Avinyonet i que ha estat
notícia, recentment, per problemes de sorolls. El salt al Culubret de la població d'ètnia
gitana, fa uns anys, va començar així, amb l'obertura d'una església evangèlica a l'altre
costat de la carretera de Llers.
En matèria religiosa cal fer pedagogia que la llibertat de culte és un dret individual,
però que mai la religió s'ha de convertir en un element d'exclusió.
Gràfic XIII
Centres de cultre a Figueres (2010)
Font: Dir. Gral. Afers Religiosos Generalitat de Catalunya
26
Culte catòlicEsglésies Evangelistes
IslamTest. de Jehovà
BudismeHinduisme
Ortodox.
0
5
10
15
20
25
1
1
5
9
22
1
1
La immigració i els usos de l'espai públic
L'antropòleg Mikel Aramburu fa unes reflexions interessants sobre el tema que són
d'aplicació a Figueres. Els immigrants fan, de manera general, un ús de l'espai públic més
intens que la població autòctona: 1. Condicions de l'habitatge, caracteritzades per la
precarietat i l'amuntegament; 2. Problemes d'accés a equipaments de concurrència
pública, fonamentalment, per preu, discriminació i manca de programes i continguts
atractius. Per exemple, fa temps que es critica el fet de jugar a pilota al carrer per part de
fills de població immigrant i no recordem que molts de nosaltres també ho fèiem quan
eren infants o adolescents. La raó, la manca d'alternatives.
L'augment sobtat i la visibilitat de la immigració ha generat en part de la població
autòctona reaccions de rebuig. Joan Nogué, Catedràtic de Geografia Humana de la UdG,
en un article titulat “Immigració i espai urbà”, feia la següent reflexió: “La ciutat –i, en ella,
l’espai públic- és un lloc de conflicte continu, però també són continues les maneres de
resoldre-ho”. I tres vies per a resoldre l'impacte social de la immigració a l'espai públic,
són:
Fomentar la vida comunitària. La ciutadania té una tendència a fer recaure en
l'administració tota la responsabilitat de la problemàtica que es genera en l'espai públic.
Els serveis i equipaments públics fan una important funció d'inclusió social, bàsicament,
els centres cívics municipals i programes com el dels Patis Oberts als estius; però la
societat civil organitzada, el moviment associatiu, ha reflexionat sobre quines aportacions
pot fer per millorar la situació?
La població procedent de la immigració accedeix i participa de les activitats que fan les
associacions veïnals, culturals i clubs esportius? En cas negatiu, per quin motiu?, pels
preus?, per tenir “reservat el dret d'admissió”? Per quins altres motius?
La no presència de població procedent de la immigració a la vida comunitària de la ciutat
és un factor de segregació i fa, també, que l'espai públic rebi una pressió per les
dificultats d'accés i ús dels equipaments i espais comunitaris. Cal promoure la inclusió
social perquè totes les persones tinguin les oportunitats i els recursos necessaris per a
27
participar plenament en la vida comunitària.
Urbanisme social. Com a foment d'espais de convivència i socialització. Un exemple
d'aquest model, són les 22ha. de creació de noves zones verdes i espais lliures a la ciutat,
sobretot, als barris amb greus mancances com a conseqüència de l'urbanisme del
“desarrollisme franquista” i les quasi 6ha. de restauracions històriques com, per exemple,
la Rambla i el Parc Bosc, que han vist revaloritzat el seu paper com a espais de
convivència i socialització, generades en el període 1995-2007. Període en que es genera
el 64% de la superfície de zones verdes i espais lliures creats i restaurats des del 1979
fins avui. Urbanisme social significa, també, invertir en la cohesió territorial de la ciutat en
cosir el teixit urbà i relligar diferents barris amb el centre de la ciutat.
Gràfic XIV
Parcs, places i jardins
Font: Ajuntament de Figueres
28
Igualtat entre drets i deures. Aquesta és la premissa en què l'administració ve actuant,
des de sempre, en la garantia de drets i en l'exigència de deures a tothom, sigui quina
sigui la seva procedència. Segurament l'única excepció, és i ha estat, una excessiva
laxitud amb la comunitat gitana.
L'ordenança de civisme i convivència ciutadana, aprovada l'any 2004, és el marc per a
garantir la igualtat de drets i obligacions, amb l'establiment de normes de comportament i
conducta, d'ús dels béns públics i sobre l'entorn urbà.
En un tema que genera debat. sóc partidari d'incloure a l'ordenança la prohibició de portar
vestimenta que cobreixi totalment el cos i la cara de les persones per a accedir als edificis
i equipaments municipals i, d'una norma superior, que també ho prohibeixi a la via pública.
Per dues raons: 1. Per motius de seguretat i identificació de les persones; 2. Perquè és
una indumentària que atempta a la dignitat de les dones, no facilita la seva integració i
vulnera el principi d'igualtat entre homes i dones.
29
Eixos estratègics pel canvi social i econòmic
Finalment, exposar 4 eixos estratègics per afrontar la realitat i la problemàtica social de la
ciutat derivada de l'estigmatització de determinats barris, l'envelliment del parc
d'habitatges i els dèficits dels seus espais comunitaris, l'augment de la pobresa i
les desigualtats i un mercat de treball fràgil i precari.
Transformació urbana. D'una forma prioritària del sector oest de la ciutat. El principal
problema de la ciutat és el gueto de la comunitat gitana, que no es redueix al barri de Sant
Joan, sinó que cada vegada es va estenent pels barris de l'entorn: Culubret, Món Millor,
Habitatges sindicals,......
Des de fa anys, s'ha apostat per la implantació d'equipaments de centralitat. El darrer,
l'estació d'alta velocitat amb l'objectiu, també, d'estimular el procés de transformació que
necessita aquest sector. En el període 2005-2007 es va programar el full de ruta per a la
transformació urbana del sector: 1. Projecte Avinguda Nova Estació; 2. Programa de
transformació del barri de Sant Joan i reallotjament de les famílies; 3. Traçat Ronda Nord,
des d'Av. Salvador Dalí fins Ctra. de Llers; 4. Desenvolupament urbanístic sector Ctra. de
Llers. Un full de ruta que manté plenament la seva vigència.
30
Rehabilitació habitatges i regeneració urbana. Són la principal prioritat per afrontar la
concentració de la immigració. Aquesta es concentra, sobretot, en el parc d'habitatges
més precaris de la ciutat, tant pel seu envelliment com amb problemes estructurals, amb
patologies i mancances tant en l'habitatge particular com a l'espai d'ús comunitari. En
aquest sentit, analitzar els dos plans d'intervenció integral plantejats dins la Llei de Barris
ens aporta quin ha estat el plantejament en matèria d'habitatge.
El Pla d'Intervenció Integral de la Marca de l'Ham (2005-2011) va destinar un 23% del seu
pressupost a intervencions als espais d'ús comunitari dels habitatges, fonamentalment,
per la instal·lació d'ascensors. Però, la seva execució no va assolir els resultats desitjats.
Dels 21 ascensors programats només se'n varen instal·lar quatre. i del total pressupostat
per intervencions als habitatges només es va executar un 23%.
El Pla d'Intervenció Integral del Centre Històric (iniciat el 2009) parteix d'unes actuacions
contradictòries amb la diagnosi i realitat social del sector. Es basa en projectes
d'urbanisme comercial i d'estètica (pintar façanes). A rehabilitació d'habitatges, principal
dèficit del nucli antic, només es destina el 16% del pressupost. I d'aquest, el 44% a pintar
façanes i única línia que s'ha fet una convocatòria. Un pla que tampoc preveu cap
actuació de regeneració o esponjament urbà.
31
Combatre la pobresa i les desigualtats. Els Serveis Socials municipals fan una funció
important, però el combat contra la pobresa i les desigualtats, des del món local, només
es pot afrontar des d'un projecte global i transversal.
L'esmentat estudi Pobresa, marginació i exclusió social a l'Alt Empordà (2009), elaborat
per la UdG per encàrrec de Càritas ens diu que “La pobresa econòmica és ben present a
la ciutat i, com fàcilment es pot deduir, s’ha incrementat de manera notable des que es va
fer sentir la crisi a mitjans del 2008. Els col·lectius més afectats són els immigrants
estrangers (alguns dels quals ja s’han quedat sense feina i no hi ha cap altre membre de
la família que treballi); pensionistes (sobretot els que cobren pensions no contributives,
d’invalidesa o de viudetat) i famílies monoparentals amb fills a càrrec. En aquests
moments la pobresa també afecta a famílies més estàndards en les què l’home
treballava, per exemple, a la construcció amb un sou més que folgat –hi ha casos en que
el cap de família cobrava al voltant dels 3.000 €- i ara es troba a l’atur i amb una hipoteca
a la qual de cap manera pot fer front. L’expressió clara de l’increment de la pobresa
econòmica s’objectiva en la disminució del consum a la ciutat, en l’increment dels
impagats de tota mena, en la devolució de pisos, en la renegociació de crèdits i préstecs i,
en el més determinant: en l’increment de les demandes d’ajuda econòmica o en
l’increment de visites a Càritas per demanar aliments”.
Cal destacar la important funció d'entitats socials com Càritas i Creu Roja per afrontar la
creixent problemàtica de la pobresa. De l'activisme de la PAH en els temes d'habitatge.
De projectes socioeducatius, com el de Ksameu, per combatre les desigualtats
formatives.
Les estadístiques ens parlen d’un nombre creixent de persones en risc de situació de
pobresa i exclusió social. I també, què s’ha incrementat notablement la pobresa severa:
les llars sense ingressos. Segons les darreres dades de l'Idescat, la pobresa abans de les
transferències socials és del 44,8% i després d'aquestes és del 20,1%. Aplicant aquest
criteri a Figueres el risc de pobresa afecta a una població de prop de 9.200
persones.
Quan a les desigualtats, segons un estudi de la Fundació FOESSA (2012), la renda per
càpita mitjana de les llars se situa en xifres similars a les de fa 10 anys. Des de l’any
32
2007, aquest indicador ha caigut un 4% mentre que els preus s’han incrementat un 10%.
La dada més rellevant de l’any 2012 és l’augment de la desigualtat en la distribució de la
renda, el que suposa un major risc d’incrementar les diferències de renda en l’estructura
social. La debilitat dels mecanismes redistributius empeny vers una major fragmentació
social.
El Consell Assessor de Polítiques Socials i Familiars de la Generalitat de Catalunya, en un
informe de l'abril de 2014, formulava unes propostes al Govern sobre la pobresa i les
desigualtats a Catalunya, que conceptualment són aplicables al món local: prendre
mesures diferents en la gestió econòmica, perseguir el frau, realitzar una veritable
contenció d'algunes despeses no urgents i crear un fons específic. En definitiva,
que les persones han de ser la primera prioritat.
I això, no sembla que passi a Figueres. Segons un recent reportatge periodístic,
l'Ajuntament de Figueres ha retallat els ajuts socials, en temps de crisi, amb més de mig
milió d'euros entre el 2008 i 2013. Una retallada del 19,25%.
33
Formació i nova activitat econòmica amb valor afegit. Cal millorar els dèficits
instructius, que l'estudi de Càritas situa al 41,6% de la població, i continuar apostant per la
formació professional, com a peça clau per avançar cap a una major diversificació de
l'estructura econòmica dins l'àrea urbana de Figueres (terciari avançat, logística i indústria
-a Figueres fa més de 7 anys que no hi ha sòl industrial disponible-), per a generar un nou
mercat de treball amb més alta qualificació laboral.
En definitiva, l'impacte de la immigració i la por als canvis que genera s'ha d'afrontar
defensant el canvi contra la por. O com canta Raimon, contra la por sense por. I en aquest
camí és imprescindible el diàleg i el consens en la batalla per la nova ciutat.
Joan Armangué i Ribas
Economista i Alcalde de Figueres (1995 – 2007)
34
