DONES DEL CAMP

Situació i problemàtica de leS doneS llauradoreS al nord de caStelló

Criança alternativa en una Associació del Maestrat.

Conseqüències del Pla Castor a les Terres del Sénia.

El valor de les coses autèntiques a l’Encanteri de Vinaròs.

la granotaSETEMBRE 2009 · Nº 2

DONES DEL CAMP

Situació i problemàtica de leS doneS llauradoreS al nord de caStelló

2

EDITORIAL

A l’antic Egipci, la granota representava una divinitat a la qui tots adoraven pel seu significat. La veneraven com la granota Heket, la primera mare originària del món. La posició de la granota indicava la manera que abans tenien les dones de parir -i actualment també a l’India- agupides, seguint la mateixa força de la gravetat.

Així la granota era símbol de fecuntidad, de riquesa i de productivitat. Valors essencialments femenins atribuits també a la mare terra.

Des d’estes línies, pretenem que cada mes, la granota parisca diferents repor-tatges relacionats amb l’entorn de les comarques del nord de Castelló.

La granota vol apostar clarament per temes que defenguen el nostre territori, així com el patrimoni cultural i ecològic de les nostres terres. Una revista que informe sobre formes alternatives de guanyar-se la vida, contribuint a un desenvo-lupament sostenible i respectuós amb el medi ambient.

La granota vol explicar com les dones i els homes estem lligats amb la natura i com és posible recuperar l’harmonia i mantindre els cicles ecològics de la vida. Amb aquesta finalitat, la granota vol obrir les seves pàgines, marcant l’estació de l’any corresponent.

Volem crear una publicació que difongue valors diferents als postulats pa-triarcals de dominació i homogeneïtat. Una granota integradora basada en la diversitat i en la recuperació de principis com la solidaritat, la transformació i la creativitat, per tal de contribuir a un món millor.

Per acomplir els nostres objectius, volem invitar a totes les granotes que mo-ren en els estancs i en les fonts, però no sols a elles, sinó també a les fades i a tots els personatges mitològics que abunden en els boscos, coves, rierols i aigües de les nostres comarques i per suposat demanem l’ajut dels nostres avantpassats. Tots ells, juntamnet amb l’evocació a l’esperit de la “mare terra”, beneïran la nostra aventura, el nostre viatje cap a un lloc que desconeixem. Un viatge que acava de començar. Benvinguts¡¡¡

Amparo Mestre i Escorihuela

SUMARI

3 La Tardor

RepoRtatge

4 Les dones al món rural

10 Criant als braços

Medi aMbient

12 Pla Castor: “Un rebost per un aliment que s’acaba”.

entRevista

18 Dones sàvies

REDACCIÓ

Amparo Mestre

lagranota37@yahoo.es

DISENY I MAQUETACIÓ

María José Abad

La felicidad no es llegar a algún lugar,

sino la forma de viajar.

Granota Cristina

Foto portada: Vicenta, llauradora i titular d’una explotació agrària en Benicarló

3

La tardorPer la tardor comença l’any agrícola amb l’important feina

de la sembra. D’ella deriva en bona part l’èxit dels conreus. L’home de la gleba de tots els temps i d’arreu del món concedeix el màxim valor a eixe moment, ja que depèn la base capital de la seva subsistència.

També se sap que abans l’any començava per la sembra i aca-bava per les veremes i no es comptava per números. Com les per-sones, cada any tenia el seu nom propi pres de la circumstància que l’havia distingit i determinat. Cada any després de les veremes, s’aplegava la gent més vella i de més consell del poble i decidia el nom que calia donar a l’any que acabava, gairebé sempre relacionat amb característiques atmosfèriques. Els noms solien expressar idees i no simplement paraules; per exemple el de la vinguda del francés, el de les set pluges, el del blat nebat, el de la riuada, i per l’estil. La gent més vella, que per aquells temps tenia molta més memòria que la d’ara, se sabia de cor els noms de més d’un centenar d’anys.

La tardor també era el temps en que hom creia que sortien animals fabulosos, com ara la cucala i el gambutzí, a la Ribera de l’Ebre, que només corren les nits intensament fosques; són tan negres que es fan invisibles; hom només s’adona de la seva presencia per l’alenar, que el tenen molt fort. Fan una por esga-rrifosa i llur presencia provoca trastorns i desventures.

Hom creu que la lluna del mes d’octubre és la més brillant de l’any per l’estil de la de gener. La lluna era presa per testimoni de jurament i hom jurava per la lluna d’octubre o de gener. Si es jurava en fals, la lluna castigava al que l’havia feta servir de fals testimoni i se l’emportava amb ella. És per això que la gent creu veure en el relleu de la lluna la figura d’un home amb l’objecte motiu del delicte.

Font: Costumari de Joan Amades

DITES POPULARSPluja de Tardor fa bona saó.

Si a l’Octubre plou, el rovelló mou.Qui sembra en mala llavor, no llogarà collidor.

De l’aigua d’Octubre i el sol de Maig, naix el blat.Quan a l’Octubre es fa fosc, busca la vora del foc.

De Novembre cap allà, agarra la manta i no la deixes de la mà.

C/ PUIG DE LA NAO, 9 • BENICARLÓ TEL. 964 47 38 50 MÓVIL 634 43 01 44 • www.jboschquiroterapia.com

J. BOSCHCENTRO DE QUIROTERAPIA

QUIROMASAJISTA • OSTEÓPATAMASAJE TERAPÉUTICO Y DEPORTIVOR E E D U C C I Ó N P O S T U R A LC L A S E S D E Y O G A

4

Estan totes enfeinades. Demà és el dia de la carxofa a Benicarló i l’associació de do-nes del camp d’aquesta localitat s’encarrega de fer diferents àpats amb l’ingredient rei de la carxofa. Aromes variats i suculents en-vaeixen la sala de la Càmera Agrària Local de Benicarló on han instal·lat el seu centre d’operacions.

“Com som ames avui podem estar aquí. Si treballéssim a una fàbrica, no ho podríem fer. Si un dia per qualsevol cosa te n’has d’anar, ho fas. No depens tant dels horaris, però a l’estiu treballes fins que s’acabi la llum, a les 10 de la nit. A l’hivern en canvi, plegues abans”, expliquen en un moment de descans.

Totes elles treballen al camp, bé amb les seves parelles o elles soles. Unes amb més vocació. “Si estem al camp és perquè ens agrada, estem criades aquí. Jo si em fiquen a una fàbrica em faria dolenta”. Altres no tant, però totes elles estan d’acord amb una cosa: Les dones llauradores tenen més faena que els homes.

avançoS

Històricament les dones sempre han tre-ballat al camp, però eren els homes qui porta-ven la veu cantant, qui prenien les decisions. A la comarca del nord de Castelló, la major part de les dones, quasi bé un 76 % treballen en explotacions petites. Unes estan vincula-des en qualitat de membres d’explotacions agràries, altres com a dones assalariades.

Gràcies a la nova llei de Titularitat Compartida, aprovada a l’Estat espanyol, el treball de les dones llauradores és més vi-sible. Abans sols els marits eren els titulars de les explotacions agràries, mentre que les dones que treballaven al camp no tenien cap dret, ni tan sols podien cotitzar a la segure-tat Social. Ara tots dos estan sota el règim d’autònoms. Ximo Pallarés, de la Unió de llauradors de Canet afirma que des que s’ha adoptat esta mesura, el nombre de dones ins-crites com autònomes al camp ha augmentat en un 40% i els homes en un 60%.

La incorporació de les dones en activi-tats participatives ha anat augmentat poc

a poc, però encara no és prou i falta més compromís. ”Les decisions ara es prenen conjuntament, però la faena del camp sem-pre ha segut molt masclista. Abans si jo vo-lia anar a la reunió de la cooperativa ell em deia: no, que tots són homes”, explica una d’elles.

leS doneS com a font de riqueSa.El paper de les dones llauradores és fona-

mental per la supervivència del món rural. Elles estructuren la vida social: mantenen les tradicions, tenen cura de la família i l’esfera domèstica i són les encarregades de l’atenció a les persones dependents. A totes estes acti-vitats s’han d’afegir les pròpies del treball pro-ductiu del sector agrari. Per tot això, a diferen-cia dels homes, les dones llauradores veuen sobrecarregada la seva jornada de treball.

La visió masculinitzada que durant molt de temps s’ha tingut del desenvolupament en el medi rural, no ha afavorit la creació d’infraestructures i serveis adequats a les ne-cessitats de les dones. Tots els experts estan d’acord que l’èxit dels programes de desen-

Les dones al món rural

SegonS la Fao, leS doneS produeixen el 70% delS alimentS a nivell mundial i el 50 % a europa. Cada Cop Són méS doneS leS

titularS d’explotaCionS agràrieS al nord de CaStelló. en un món maSCulí lluiten perquè el Seu treball Sigui viSible.

la Seva preSènCia éS impreSCindible per la SupervivènCia delS pobleS. elleS Són leS dinamitzadoreS ruralS.

REpORTATgES

5

volupament local depèn en bona mesura de la incorporació a ells de les dones.

Una de les dificultats que tenen les dones del camp a les nostres terres és el pro-

blema de la mobilitat. Carreteres deficients, falta de transport públic i el fet que moltes no disposen de cotxes limita prou l’entorn de les dones.

Però aquesta situació no és sols local sinó també global i la viuen totes les dones llauradores d’arreu del món. A banda de la invisibilitat del seu treball i de la major o menor protecció social, les dones del camp de tot el planeta s’enfronten a problemes

comuns que també ho són de tota la socie-tat, com ara les polítiques de preus agraris i les normes imposades per l’ OMC. Tot això influeix en un procés de destrucció de l’economia local. És la conseqüència del mo-

del econòmic neoliberal en el que vivim.

Segons la FAO, la fam al món augmen-ta i el 5% de les persones que passen fam són paradoxalment els llauradors. Alguna cosa s’ha de fer i les dones del camp han de prendre la paraula. Com diu Vandana Shi-va. “Les dones camperoles no són bèsties de càrrega, sinó deesses de riquesa” .És hora ja de començar a creure-ho.

el paper de leS doneS llauradoreS ÉS fonamental per la SupervicÈncia del món rural

Dones de la Càmera Agrària de Benicarló preparen suculents plat fets a base de carxofes per al Dia de la Carxofa.

indicadorSEntre les dones titulars d’explotacions

agràries, més d’un 30% són dones d’edat avançada, superant inclús l’edat de jubi-lació y menys del 23% estan per sota dels 45 anys. Això ens indica com el col·lectiu de dones titulars és el més envellit.

La participació de les dones en les cooperatives és encara escassa. Les dones encara deleguen en els seus marits. De les 140 cooperatives que hi ha a Castelló, sols 10 dones estan en el consell rector i no hi ha cap presidenta. En canvi si augmenta el número de tècniques que treballen a les cooperatives.

Més informació: Asociació dones del camp SALVIA

www.pageses.catAbrazar la vida, Vandana Shiba

Segons SALVIA, associació de les dones del món rural a nivell estatal, les principals inquietuds de les dones del camp són:

- Atenció a les persones majors i al món de la infància. És la càrrega més pesada per a les dones rurals de mitjana edat.

- Millora de la sanitat pública. Són les dones les que fan de cuidadores de la família i noten a faltar una major infraestructura.

- Demanda de ginecòlegs-tocòlegs i altres especialitats que deurien ser més accessibles, evitant així els des-plaçaments a les ciutats.

- Les dones no estan d’acord en què el mitjà rural sigui únicament un re-clam turístic i demanden un mitjà rural viu que potencie l’agricultura.

- Són sensibles als problemes derivats del canvi climàtic, falta d’aigüa, agri-cultura ecològica, problemes me-diambientals.

- Mostren preocupació per la desapa-rició d’explotacions i la incertesa sobre el futur de les explotacions.

- Preocupació per la situació de l’agricultura, per les polítiques agràries europees i la dinàmica dels preus.

6

REpORTATgES

“abanS em Sentia inFerior per Ser agriCultora, no valorava el meu treball”

Rosa-Mari és activista i líder de les dones del camp al nord de Castelló. Lluita per fer visible

el treball de les dones llauradores.

“Abans em sentia inferior per ser agri-cultora, no valorava el meu treball. Quan em preguntaven a què em dedicava responia que era mestressa de casa. No em vaig sen-tir orgullosa de ser agricultora fins que no vaig entrar en contacte amb organitzacions de dones agricultores de tot Espanya. Va ser aleshores quan vaig descobrir les inquietuds que tenien les dones del camp”.

Rosa-Mari, llauradora de Càlig i represen-tant de dones agricultores de Castelló a l’associació SALVIA.

7

Qui parla així és Rosa-Mari, de Càlig una de les líders de les dones del camp al nord de Castelló. Des de fa 8 anys, ella junta-ment amb una altra dona llauradora de Be-nicarló formen part de la junta de SALVIA, una organització a nivell estatal que agrupa a dones del camp, i que pertany a la Unió de Llauradors.

llauradora i activiSta

Rosa-Mari, de Càlig, a banda de ser llauradora, té una agenda social prou activa. Ella s’encarrega d’organitzar xerrades sobre medi ambient i desenvolupament rural. Una vegada al mes va València a les reunions de SALVIA i anualment participa en trobeu comarcals de dones del camp on aquestes mostren les seves inquietuds.

Ressalta el poc compromís de les dones del camp en el seu entorn més pròxim: “Aquí totes les dones son titulars d’una explotació agrària, sòcies de la cooperativa, però no van a les reunions, ni voten”, s’exclama. També se’n fa creus que la gent del camp sigui tan deixada, que no vaja les manifestacions per protestar pels preus dels productes, que no és reuneixi….”Els agricultors no tenen con-fiança en què les coses es puguen arreglar”.

M’explica tot això enmig del camp d’oliveres que ella i el seu home conreen. Mentre ell està esporgant, una mica lluny de nosaltres, Rosa-Mari treu una fulla amb totes les reivindicacions que tenen les dones del camp.

“Com a dona llauradora tinc els ma-teixos problemes que el meu home. Si els preus no són bons per ell per a mi tampoc. Si li va mal a ell, a mi també. M’he de moure igual que ell. Però a banda tinc altres dificul-tats per la meva condició de dona. Sóc jo qui després del treball al camp haig de continuar una altra jornada laboral”-explica-

Rosa-Mari creu que encara hi ha mas-clisme al món rural. “Crec que l’home llau-

rador hauria de reciclar-se. Tinc la sensació que molts homes creuen que els podem xa-far el terreny. Però hauríem d’anar junts i no enfrontats”.

reivindicacionS

Una de les reivindicacions que demana és que des dels mitjans de comunicació es va-lora més positivament l’agricultura. ”Dona la sensació que l’agricultura ens aporta mala qualitat de vida. Per què no fomenten una altra visió?. Deu ser que els interessa que tot sigui com Marina d’Or?”. Amb contundèn-cia diu que no tot són inconvenients per a la gent del camp. “S’hauria de transmetre que viure al món rural aporta independència i bona qualitat de vida. Les ciutats estan mas-sificades, no tenim temps per res. Els joves tenen un sou segur en una fàbrica, però i en temps de crisi, què? Potser hauran de tornar al camp?”

Quan una coneix a Rosa-Mari, se n’adona la quantitat de coses que aprèn al

seu costat. És una persona interessant, sàvia i lluitadora.

De tornada al poble, em continua ex-plicant coses: històries increïbles de dones agricultores que coneix en l’associació SAL-VIA, dones lluitadores, que no tiren mai la tovalla, de feminisme, de política, com ara l’esglai que li produeix sentir per la televisió que falta aliment al món, quan ells a vega-des no tenen més remei que tirar gènere.Em parla de la sobirania alimentària dels pobles, d’agricultura ecològica, de la seva rutina diària lligada a les estacions de l’any, de la sa-viesa oblidada de la seva mare que coneixia les regles de la natura i les seves llunes, de la seva afició per la lectura, de les virtuts desco-negudes encara de la garrofa, d’una depres-sió que va superar gràcies al camp, dels seus fills, del seu home que poc a poc ha anat evolucionant amb el temps i ara col·labora més a casa… tot un tapís de treball i vida vis-cut amb intensitat.

8

Evelyn va estudiar Ciències Ambientals a Barcelona. Amb els seus coneixements i un bon grau de coratge ha tret al mercat una línea de cosmètics ecològics fets a base d’oli verge extra. Fa la vida a un mas de la Matarranya i diu que vol viure contribuint a un desenvolupament sostenible. Té un con-venciment: quan crides a les coses, aquestes vénen a tu.

negoci empreSarial.La idea és fer una producció molt arte-

sanal. Treure 500 unitats al mes de cremes i al voltant d’unes 6000 a l’any. Té molt clar que el seu producte no serà massiu, sinó que va destinat a aquelles persones que aprecien els articles ecològics i artesanals, de manera que es distribuirà de forma molt localitza-da. Per crear les seves cremes, Evelyn ha unit els seus coneixements, la tradició popular i els recursos naturals, com ara l’oli verge de la “Matarranya”, productora d’esta matèria prima. També empra cera d’abelles solidifi-cada segons una formulació ancestral i her-bes aromàtiques de la zona. Tota una lliçó d’etnobotànica.

Aquest negoci empresarial forma part també d’una manera d’entendre la vida molt particular, harmoniosa amb la natura i el ritme que marca el cor.

Quan va acabar els seus estudis a Barce-lona Evelyn tenia clar que volia marxar de la ciutat. Diu que va agafar el compàs, va posar el punxó en San Celoni –on ella vivia i tre-ballava- i va marcar un ràdio. Girona era el punt elegit pel destí. Va ser allí on Evelyn va entaular contacte amb joves que vivien als masos, a més d’iniciar vàries experiències

agràries. De seguida es va adonar que era possible viure del món rural. El desamor i la sort la van portar al lloc on construiria el seu somni. La comarca de la Matarranya –a la província de Terol-, on de petita anava a estiuejar amb els seus pares a “La Freixne-da”. Allí començaria des de zero amb un propòsit: llogar un mas a canvi de restaurar-lo. Al principi molts miraven amb estran-yesa la seua aventura. Els seus propis pares pensaven: “una xica amb carrera a un poble, com es guanyarà la vida i on treballarà?”.

Des del principi, Evelyn va tenir molt clar que volia viure i treballar des del mas. Va començar així a investigar el món laboral des del món rural. “Com podria guanyar-me la vida a una masia. Quan vius a un entorn rural has de buscar un negoci que et dona un marge de benefici. Desitjava una forma de vida que ho integrés tot”.

En estos moments, Evelyn fa la vida a un mas de Penyarroya de Tastavins. Treballa també de guia al Castell de Vallderoures i viu amb un fill de masovers qui gràcies a ella ha tornat a vincular-se al mas i amb qui ha tingut fa poc un fill. Intenta viure de forma sostenible, aprofitant els recursos naturals. Ella mateix és productora de bona part d’allò que consumeix. “És una manera de no contribuir tant al sistema consumista. Em fa il·lusió aprofitar l’aigua de la terra, no con-sumir combustibles fòssils, sols gasolina pel cotxe però per l’electricitat no, ja que apro-fitem l’energia del sol i del vent. En la vida has de ser valent. Has de tenir la valentia de lluitar per allò que vols”. Creu que la gent no s’arrisca perquè té temor al fracàs. T’has de reforçar a tu mateix, passar dels altres i

fer allò que et faça feliç encara que la gent et mira diferent de qualsevol altra persona”.

eStil de vida

Són moltes les coses que segons Evelyn ha descobert des que viu del món rural.

“Agafes més consciència de tu mateixa. Aprens que eres responsable de la teva vida i que allò que tens és el que busques. Tam-bé sento com si alentís la meva vida,ja que intento adaptar-la als ritmes de la natura, als seus cicles vitals, així a l’hivern com es fa fosc aviat, me’n vaig abans a dormir… Et dónes més temps per a tu mateixa, sense presses. He deixat de mirar cap a fora per mirar dintre meu”

petitS plaerS

“Quines coses menudes em fan feliç? La llibertat i oportunitat de poder esbargir la boira pels camins rurals amb companyia del meu gos quan estic molt capficada.Dic, ara vaig cap a eixe mas o l’altre… Sempre torno a casa amb alguna cosa: rames florides per al bany o quatre escaramucos per ficar a la infusió o una rameta de romer a la boca. M’agrada sentir la natura, sentir que jo li done alguna cosa i que ella em dona algu-na cosa a mi també. Sento que forme part d’ella, que estic integrada.

Més coses quotidianes? Poder alimentar a la conilla, veure si ha ficat més o menys ous, això em fa molta il.lusió, cuidar als ani-malets, a veure quina sorpresa em donen.

Més informació sobre aquest negoci empresarial: www.matarrania.com

Evelyn representa una nova generació de dones del

camp. És tècnica e intenta aplicar els seus coneixements

per viure del món rural

“en la vida haS de Ser valent. haS de tenir la valentia

de lluitar per allò que volS”Evelyn, viu a un mas i és propietària d’un negoci de cosmética artesanal

9

10

Escolaritzar o socialitzar als nostres fills?. És el tema de la xe-rrada mensual que organitza l’associació “Criant als Braços” dintre de les terceres jornades d’Educació i Criança. En aquesta xerrada, l’experta Yolanda González planteja fins quin punt és realment bo escolaritzar als nens abans dels set anys. L’experta senyala sobretot la diferencia entre socialitzar, que té en compte sobretot al desen-volupament emocional del fill i escolaritzar, que prima sobretot les necessitats laborals dels pares. Un debat interessant on es capgiren creences i pràctiques donades com a vàlides i és plantegen altres alternatives. És realment aconsellable que el xiquet sigui arrastrat a la guarderia si no ho desitja? Que hi ha del sentiment d’angoixa que pateixen pares i fills quan aquets no volen anar-hi? És bo que els xiquets hagen de romandre asseguts als pupitres durant 6 hores,

quan realment el que desitgin jugar?. No estem obligant als nostres fills a una escolarització massa aviat i primerenca? Diuen que de tant en tan és bo atrevir-se a posar el món potes enlaire i donar la volta als antics dogmes. I això és el que fan les mares i pares d’aquesta associació.

eScolarització forçada

Vàries són les creences errònies al voltant de l’escolarització. Se-gons Yolanda González. Escolaritzar a un xiquet als 2 o 3 anys és fer perdre la seva individualitat. En els primers anys de la vida dels in-fants, aquests són vulnerables i dependents. “Fins els 6 o 7 anys, el xiquets tenen una dependència emocional natural de la mare, que es trenca si els empenyem a independitzar-se. Aquesta dependència socialment està mal vista en una societat en la que ens inculca que

Educació alternativa:

criant als braços

Són mareS i pareS revoluCionariS. tenen un objeCtiu: Criar alS FillS baix el reSpeCte i l’amor. teorieS de Criança diFerentS.

nouS plantejamentS en l’eduCaCió. mareS i pareS que Creuen que leS CoSeS eS poden Fer millor. qüeStionen el SiStema

eduCatiu i buSquen eSColeS alternativeS. una nova Corrent eStà germinant. Cal eSColtar-loS.

REpORTATgES

11

els fills han de ser cada cop més independents”. Un altre tema que la psicòloga va posar sobre la taula va ser la tristesa, un sentiment que no es processa de la mateixa manera en els adults -que ja poden relativitzar les emocions- i els xiquets. “Pensem que al nostre fill ja se li ha passat el disgust quan surt content de la guarderia, però la tristesa encara li pot durar per dintre. El que ha passat és que el nen ha desenvolupat la primera experiència de resignació, que es demostra quan el xiquet passa pels passos anteriors de protesta i desesperació . Un xiquet que es mostra passiu i retret a la classe, és un xiquet que pateix l’angoixa que no pot expressar”, explica la psicòloga. Cal escoltar més als nostres fills, una escolta que passa per tenir en compte quan el fill plora. .

A banda de l’escolarització hi ha altres possibilitats diferents -ex-plicava González- com ara els processos d’adaptació a l’escola, am-pliant les hores d’estada de forma progressiva, mantindre la presen-cia discreta dels pares a les aules i també les anomenades “Escoles Alternatives”,una de les quals la podem trobar a la població veïna de La Sénia. En aquestes escoles, els coneixements s’adquireixen en funció de les necessitats dels xiquets i no en funció de les necessitats dels adults.

“veiem en leS noStreS filleS i fillS ÉSSerS irrepetibleS, perfecteS i SaviS, delS que tenim molt a aprendre”

ideeS per a debatre

Després de la xerrada, una taula rodona s’estableix per debatre el tema. Mares, sobretot, i pares exposen els seus punts de vista i les seves experiències personals. En realitat, molts d’ells ja intuïen tota la teoria exposada. “Jo ja pensava que hi havia alguna cosa que no anava bé”, diuen algunes mares identificades pel fet d’escolaritzar els fills tan menuts. La qüestió de quan portar als fills a la guarderia centra totes les opinions. “Estic cansada que la veïna em pregunte com es que encara no porto al meu fill a la guarderia”-diu una mare- . Però conciliar lo inconciliable és molt difícil quan els pares treba-llen els dos. S’hauria de canviar tota l’estructura de la societat. “Lo ideal seria comptar amb una excedència d’un any o dos per cuidar el teu fill, amb una ajuda econòmica en lloc de delegar l’educació dels nostres fills. ” -diu una mare- “Seria més interessant gastar-se els diners en esta opció que en guarderies”. “Els primers anys són una etapa única en la vida del fill”, “És una qüestió de prioritats. Saber que en vols més, bens materials o més temps amb el fills”-opinen una altra mare.

L’escola convencional és un altre dels temes d’opinió. Entre els pares, mestres que estan en desacord amb el sistema educatiu en el que treballen, un sistema on primen més els continguts, i l’academicisme que les persones. “El meu fill està obsessionat en treure nou i deus”-explica una mare preocupada. “L’altre dia una mare em va parlar d’una guarderia que deia que era molt bona, per-què ensenyaven als xiquets a llegar i escriure. Realment això és tan important?”, diu un pare. Segons la psicóloga González, fins els sis o set anys, els xiquets no han d’aprendre coneixements intel·lectuals,

han de jugar principalment. “Sempre tenim temor que aquell que no corre, perd oportunitats. L’Escola hauria de fer persones, on prime sobretot els cors”-explica González-. El debat dona molt de si hi ha moltes opinions. La idea comuna d’aquest tipus d’activitats és sobretot una, diu un pare: “Educar amb carinyo i respecte pel fill. A partir d’ahí que cadascú faci el que vulgui”.

Més informació sobre el tema:www.yolandagonzalez-prevencion.com

aSSociació criant alS braçoS

Tot va sorgir a partir d’un taller de lactància entre mares i pares de Vinaròs i Benicarló. Els seus integrants, la majoria parelles joves van començar a interessar-se per qüestions relacio-nades amb la criança dels seus fills i d’aquesta manera va néixer l’associació. “Pertànyer a aquest grup m’ha canviat la vida perquè estic aprenent moltes coses a tots els nivells. Aquest grup és com la meva família espiritual”, diu una de les mares.

En una societat tant estressada i competitiva, aquesta associa-ció defensa sobretot un enfocament diferent al que estem acostu-mats a escoltar “Nosaltres volem quedar al marge de tendències prou esteses avui dia, poc respectuoses al nostre parer, on l’ in-fant és vist com un ésser “inadaptat” al que cal “donar forma” per que s’acostumi ràpidament a l’estil de vida dels adults. Ben al contrari, veiem en les nostres filles i fills éssers irrepetibles, perfectes i savis, dels que tenim molt a aprendre, amb els seus propis ritmes evolutius que cal que respectem perquè aquesta és la seua naturalesa i això esperen ells de nosaltres. La nostra associació neix amb un objectiu clar en aquest aspecte: ajudar i fer costat a les dones (mares o futures mares) i famílies que ho requerisquen”.

Més informació: www.elblogdelateta.com

12

L’anomenat projecte Castor ha fet esclatar la polèmica en-tre aquells que creuen que el projecte suposa una font d’energia important enfront la crisi energètica que pateix el planeta per l’esgotament del petroli i d’altres combustibles fòssils i aquells que pensen que no es pot fer un pas enrere, a les portes d’una nova era que aposta per la recerca de fonts alternatives d’energia per afrontar el canvi climàtic irreversible en què viu el planeta.

Enmig d’aquesta controvèrsia que no deixa de ser global, sor-geixen altres arestes a tenir en compte: L’etern debat de la “segu-retat”, que planteja aquests tipus d’instal·lacions i l’afecció a la salut mediambiental. Dos qüestions que segons els defensors del Pla Castor estan totalment garantides. Una evidencia subjeu en tota aquesta polèmica: el sorgiment d’un moviment popular i rei-vindicatiu que recorre carrers i places dels pobles per manifestar una idea també global: El manteniment d’una economia local i autòctona amenaçada pel concepte de “progrés” que defensen els que estan a favor del projecte.

primereS manifeStacionS

Tot va començar a finals d’agost de l’any 2007. Quan la gent dels pobles es va assabentar de la possible creació d’aquest obra a casa seva, van començar les assemblees i les mobilitzacions. Segons la Plataforma de defensa de les Terres del Sénia, allà estaven parla-mentaris de tota la comarca tant d’Alcanar com de la diputació de Castelló. Cap de l’equip de govern de Vinaròs. A partir d’aquest moment comença tota una campanya de divulgació e informació, de protestes i reivindicacions, de recollides de firmes, distribució de la feina i també de reunions informatives per part de l’empresa Escal UGS, constructora del projecte, fins altes hores de la mati-nada.

objectiu del projecte caStor

“L’únic objectiu del projecte -explica Joan Ferrando, portaveu de la Plataforma- és emmagatzemar el gas quan vagi més barat. D’aquesta manera tanquen l’aixeta del gas d’Algèria i pugen els preus. Ells estan preocupats per tot allò que va passar a Rússia.

MEDI AMBIENT

pla Castor: “Un rebost per un

aliment que s’acaba”.a 22 Km de leS CoSta de CaStelló. el primer magatzem de gaS

Submarí a l’eStat eSpanyol i un delS méS granS d’europa. una obra d’enginyeria úniCa, que SegonS la plataForma en

deFenSa de leS terreS del Sénia, pot poSar en perill l’eConomia autòCtona de la zona i la Salut mediambiental

13

Argumenten que aquest projecte és de be-nefici públic, un bé social per poder tenir independència energètica durant 30 o 40 dies a tot Espanya”.

canvi d’ubicació SoSpitoSa.Inicialment, la ubicació de la planta te-

rrestre -amb una extensió equivalent a 18 camps de futbol- era una altra, més a prop de la costa, a 3 km d’Alcanar. Una mica d’enrenou a la premsa i al carrer van ser-vir per modificar l’emplaçament original. Un canvi massa ràpid i fàcil expliquen des de la Plataforma. “En un dels primers de-bats es destapa que ja hi ha un pacte entre l’Ajuntament de Vinaròs i una empresa determinada per tal d’allunyar de la costa la planta terrestre que podria ser una ame-naça per interessos urbanístics, com ara camps de golf”. El nou emplaçament situa el projecte Castor a 6 km de l’emplaçament original.

efecte medi-ambiental

Durant estos mesos, la premsa s’ha fet ressò dels arguments a favor i en con-tra del Projecte Castor,un projecte que segons l’empresa constructora és d’utilitat pública,-declaració que encara no està apro-vada- fet que no veu la Plataforma. Els seus detractors al·ludeixen diferents motius, com ara la inseguretat i el risc constant que comporta aquest tipus d’instal.lacions o el perill d’explosió. També la salut pot veure’s afectada. La combustió de gas natural gene-ra partícules fines altament contaminants que poden produir greus malalties. Una altra temor és que darrere d’aquesta instal.lació puguen vindre altres indústries con-taminants relacionades amb el gas, com poden ser instal.lacions d’important línies d’alta tensió. Davant de tot això, l’empresa Escal, constructora del projecte, diu que no hi ha cap perill. Segons la Plataforma, la frase d’ells és dir que és innocu, que no fa mal a la terra. “Ells ens intenten convèn-cer, però nosaltres no ho veiem clar. Així, les xemeneies de 50 metres que construi-ran en la planta terrestre, ells diuen que sols és per si hi ha una fuga de gas, per poder cremar-lo”. Una altra temor que té la plataforma és que en el temps vinguin fins la costa vaixells de gas per dipositar-lo al magatzem submarí. Una possibilitat que des de l’empresa es nega.

Un total de 5000 persones concentrades con-tra la primera posible ubicació del Pla Castor.

14

irregularitatS en l’informe mediambiental

Una altra qüestió és l’informe mediambiental que ha de pre-sentar l’empresa, com a tràmit per aprovar el projecte. Des de la plataforma es denuncia que aquest informe –recollit en 1200 fulls- presenta irregularitats perquè no segueix la normativa i no té el visat del col·legi professional corresponent. “La part de des-cripció de la diversitat d’espècies naturals de la zona està ben feta, però no expliquen els impactes que pot tenir ni les mesures per pal·liar-les ni com es restituiran els possibles danys”.

D’altra banda, la major part de l’informe està amb un anglès molt tècnic, la qual cosa dificulta la seva comprensió. “L’empresa ens tatxa d’ignorants i no de tècnics. Quan nosaltres demanem que ens donen l’informe amb una altra llengua diferent a l’anglès, ens diuen que a Espanya no hi ha cap tècnic especialista amb aquest tema i per això es fa amb anglès”,explica el portaveu de la plataforma. “Sempre ens diuen que anem molt apressa, que ara això no toca… però nosaltres diem que si es dona el permís, una vegada feta la instal.lació del projecte serà molt difícil fer complir la legislació i ja tenim experiència en la mateixa fàbrica de ciment o en les centrals nuclears, més seguretat que es demana i després passa quan passa”.

deStrucció de l’economia local

L’empresa constructora del projecte, al·ludeix els múltiples beneficis que pot aportar la realització d’aquesta obra: millora la garantia de subministrament de gas als consumidors, proporciona subministrament a les indústries taulelleres i elèctriques i a nivell local crea industria energètica d’alt interès tecnològic a banda de la creació d’ocupació.

Una de les principals raons que esgrimeix la Plataforma de Defensa de les Terres del Sénia és que aquesta obra de grans mag-nituds trenca amb l’economia local i l’estil de vida de la comarca. “Pensem que aquest territori hauria de quedar-se en un paisatge rural, mantenint el treball a la terra i al mar i compartir estes qualitats amb aquells que venen de fora de cara al turisme rural. L’element representatiu de la zona passaran a ser les torxes i les xe-meneies, produint un fort impacte ambiental i minvant l’atractiu característic del territori”.

Els seus detractors pensen també que la construcció del ga-soducte marítim que enllaça la plataforma marítima amb la plata-forma terrestre crea una barrera que separa el litoral i obligarà als pescadors a modificar les seves rutes, a més d’afectar negativament l’ecosistema marí.

La Plataforma creu que l’agricultura, un dels mitjans de vida de la gent de la comarca es veurà afectada. Milers d’hectàrees agrí-coles es destruiran per construir una planta terrestre amb una superfícies equivalent a 18 camps de futbol. Es relacionaran els productes sortits d’aquest territori amb la planta de tractament de gas, tancant així les portes de molts distribuïdors, i provocant el rebuig per part dels consumidors.

propoSta d’alternativeS

Segons la Plataforma, una alternativa seria ubicar el projecte més prop d’allà on es necessita. ”Un dels arguments que ells do-

nen és que la industria taulellera necessita molt de gas.Perquè en lloc de posar aquí un magatzem submarí, instal·len magatzems més menuts sota terra, allà on fa falta i on l’impacte no és tant perjudicial i no fan malbé aquesta zona?. Com sempre els senyors de l’empresa ens diuen que no tenim ni idea”.

Recurs contenciós

En aquets moments la Plataforma té dipositada la seva espe-rança en una carta important. La interposició d’un recurs conten-ciós administratiu a la sala tercera del Tribunal Suprem per part de l’empresa d’Alcanar “Rio-Cènia”, propietària d’una finca vora del mar afectada totalment pel projecte. El principal fondament de dret és l’al·legació de la llei de Costes, que ve a dir que tota ins-tal.lació que es puga posar a terra no s’ha de ficar al mar.

La maquinària jurídica ja s’ha posat en marxa. Ara mateix hi ha dos advocats de l’Estat treballant en el cas i a instàncies del jutge s’han citat per a presentar-se pròximament l’Ajuntament d’Alcanar i la Plataforma. De moment ja s’han recollit prop de 4000€ entre tots aquells detractors del projecte. Si una cosa ha

posat de manifest aquesta polèmica, és la resposta encomiable dels veïns units per un ideal comú: la lluita per una mateixa causa. “És el goig personal de participar en un moviment popular. Lo més bonic és veure com una persona se t’apropa i et dona 5 o 10€ i et diu que aquesta xicoteta aportació és per aturar el projecte. Crec que això no té preu” -diu Joan- “A més a més tenim clara una cosa: la nostra vocació es que tots els pobles de les terres del Sénia estiguem units en aquest tema. Si no volem que la plataforma la posen a 5 Km d’Alcanar,per exemple, tampoc desitgem que la posen a Ulldecona. La nostra postura és no a les instal.lacions”.

La Plataforma també al·ludeix al cas de Bermeo –on exis-teix un altre dipòsit de gas, el projecte Gaviota- com al seu parer, l’empresa ESCAL va invitar a la premsa i als Ajuntaments a aques-ta localitat per demostrar que els veïns estaven d’acord amb un projecte d’ emmagatzemament de gas molt semblant al projecte Castor. “Nosaltres també van anar a Osca, on hi ha un altre dipò-sit de gas, vam preguntar a la gent i tots dient. No sabemos nada, ni comentaris a favor ni en contra. Intentem ser objectius. A Ber-meo és molt fàcil que la gent estiga a favor. Si tu te’n vas a Alcanar i preguntes per la cimentera que fa 40 anys que està, tots et diran que si, que dona faena, en canvi sabem que després de REPSOL a Tarragona, és la fàbrica més contaminant a Catalunya”.A diferèn-cia del projecte Gaviota de Bermeo, el de Vinaròs, serà capaç de processar una cantitat de gas cinc vegades major.

“Pensem que és un error fer aquest Projecte en un moment en què ener-gètica i econòmicament s’oPta Per les energies alternatives”

MEDI AMBIENT

15

La Plataforma en defensa de les Terres del Sénia, pensa que el Projecte Castor no tirarà endavant. “És una esperança basada més en la realitat exterior que en la interior. Pensem que és un error fer aquest projecte en un moment en què energètica i econò-micament s’opta per les energies alternatives. Muntar una infra-estructura per energies que tenen com a fons el gas, el carbó, el petroli, carburants fòssils no té sentit al nostre territori. Ara bé si subsidiàriament, l’estat creu que l’empresa és viable, que fa falta la instal·lació i li dona la declaració d’utilitat pública, aleshores demanem que es compleixi exactament allò que demana la llei, que es faça una declaració d’impacte ambiental ben feta i una di-vulgació veraç a la gent,que no sigui propaganda”, diu el portaveu de la plataforma.

Més que un debat tècnic, la instal·lació del Projecte Castor a les nostres costes planteja un debat polític e ideològic. Indepen-dentment d’allò que digen els tècnics, els enginyers -especialistes als quals està tan de moda delegar el coneixement de les coses, la sabiduria i la solució als nostres problemes en la societat occiden-tal- és important saber què volen els habitants dels nostres pobles, quin tipus de vida desitgen. Per molts sols hi ha una alternativa al consum i estil de vida que portem. “Hem d’aprendre a viure sense energia”, diu Joan. “Un tema que s’ha venut tècnicament com una panacea. El projecte Castor és com voler fer un gran rebost per un aliment que s’acaba”. La decisió l’hem de prendre nosaltres.

funcionament de la inStal.lació La idea del projecte Castor és injectar gas provinent

del Magreb a un antic pou petrolier ja existent però in-

actiu denominat “Amposta”. La injecció es faria des del

gasoducte ja existent. L’extracció de gas hauria de passar

per una planta marina. Aquest gas mitjançant un ga-

soducte marítim de 22 km per baix mar més 8 per terra

que s’hauria de construir, desembocaria a una planta te-

rrestre per a sotmetre’s a un procés de depuració del gas,

a punt per distribuir-lo a la resta del territori espanyol

.La construcció d’aquesta planta terrestre afectaria en

major part a finques del terme d’Alcanar i de Vinaròs i

tindria una extensió de 67.250 metres quadrats -com 18

camps de futbol-. També tindria una torxa de 60 metres

d’alçada per la qual sortirien els excedents del procés de

pressurització. A més de dos xemeneies de 50 metres, les

quals emetran els gasos de la combustió de gas. El projec-

te costa 1300 milions d’euros.

Més informació: www.plataformapelsenia.org

16

Són com els antics alquimistes. Aquells que transforma-ven els materials innobles com el plom i el coure en materials preciosos, intentant cercar la famosa pedra filosofal. Ells són Àngels i Josep.

Tot surt del coure i de la plata. A partir de xicotetes planxes d’estos materials, sorgeixen joies i altres objectes que prenen diferents formes i significats. Al mateix temps són com guardians d’objectes de distinta procedència, fets a foc lent, amb amor i paciència. Tot això al seu taller botiga de Vinaròs.

l’origen

A Àngels sempre li havia agradat les manualitats. Va co-mençar Historia de l’Art a València, però ho va deixar perquè li semblava massa teòric i tenia la necessitat de fer coses amb les mans. Finalment va estudiar a l’Escola d’Arts i Oficis de València. Començà fent ceràmica i esmalt al foc, però final-ment va acabant fent joieria. A final de curs va treure la primera nota amb la creació d’una peça anomenada “tecno-joia”, que fa al·lusió a un tipus de joia que pots manipular.

Després de treballar a Girona i anar per fires a tot arreu, ella i Josep, la seva parella, van decidir instal·lar el seu taller i botiga en un local que tenien a Vinaròs. D’aquesta manera va sorgir L’Encanteri, un lloc realment màgic ple d’objectes, què a poc que intentes indagar sobre ells, de seguida, des-cobreixes un calaix d’històries. A L’Encanteri, tot allò que entreveu la vista té la seva ànima.

objecteS arteSanalS

Podem trobar teules d’artesans de Lleida, bosses de pell, ceràmica de Menorca, moneders de tela reciclada, originals làmpades amb forma de bestioles provinents d’Astúries, pe-ces de decoració, roba i sobretot joieria feta per ells, a banda de petits souvenirs a l’esmalt. Tot fet a l’escalfor del seu taller, contigu a la botiga.

A diferencia dels objectes industrials, fets en sèrie, Àn-gels i Josep coneixen molt bé les mans artesanes que han

creat tot allò que és ven a la seva botiga. “És una doble satis-facció. Per una banda estàs content perquè coneixes a l’artesà al que li hem comprat l’objecte, i també al comprador que ho adquireix. Coneixem a les dos persones” -diuen- “També quan jo venc una creació meva a una persona i aquesta apre-cia el que jo he fet amb les meves mans, penses que aquesta persona durà damunt una peça teva, que serà per sempre, i això és una sensació molt bonica. Son les avantatges d’aquest negoci. Fas el que a tu t’agrada”, explica Àngels.

dificultatS

Però, viure d’un negoci artesanal tampoc és fàcil. Així ho constata Josep, qui al llarg de l’entrevista es queixa dels entrebancs que tenen els artesans per dedicar-se a aquest ofi-ci. ”Cada vegada hi ha menys artesans degut als impostos i les poques subvencions que donen”, explica Josep, qui a banda de tenir la botiga, va també de fira en fira pels diferents punts de la geografia.

Les Comunitats Autònomes que més cuiden als seus artesans son Murcia i El País Basc. “Les persones que van a les fires del País Basc es dediquen veritablement a l’artesania, no passa el mateix a Castelló on la majoria són aficionats”, diu Josep

L’artesania està molt devaluada, explica. “Vas a les fires i no se sap el que està fet a mà. Tu pots tindre un peça arte-sanal de bona qualitat i bon material, al que li has dedicat hores i amor pel treball i al costat tens un producte indus-trial que es ven més econòmic”, continua argüint Josep en un intent constant d’explicar com el consumidor hauria de ser més conscient de lo realment valuós que és allò que surt de les mans i l’afecte que li posa un artesà en crear-ho. Altre també és el dels intermediaris que organitzen les fires. “Nor-malment s’ho emporten tot ells”.

Josep pensa que en les fires d’artesania s’haurien de fer més tallers demostratius. Explica com ell va proposar al Consistori de Vinaròs fer una fira amb aquest tipus de ta-

NEgOCIS ALTERNATIUS: L’ENCANTERI

ARTESANS DE VERITAT

tenen la Clau de l’autentiCitat. una aureola màgiCa envaeix el Seu taller, tot ple d’objeCteS úniCS, FetS amb

dediCaCió i amor. peCeS exCluSiveS CreadeS per manS SàvieS. Són arteSanS de veritat

17

llers. “Demostrar per exemple com dels cucs de seda, es pot treure un jersei... Ho vaig proposar per 2000 euros. Em van dir que no.”. Malgrat les dificultats, ells continuen endavant. Hi ha detalls que els alenten. “A la fira de Tàrrega vam vendre una peça molt bonica. Al cap d’un temps van vindre a dir-nos que encara tenien eixa peça. La gent està contenta amb el que fas i ho valoren. Això és una satisfacció molt gran”

fonS d’inSpiració

Diu Àngels que un dels elements que la inspiren alhora de crear les seves peces és la natura, els motius vegetals. El fruit del garrofer per exemple, el va reflectir en el disseny d’una joia. Ella parla d’un concep-te, la joieria narrativa, que tracta d’expressar idees mitjançant les joies.

Una vegada ha creat el dibuix, tot surt de la planxa, del fil de coure o de plata per després treballar-ho amb l’esmalt, una de les tècniques que ja utilitzaven a l’antic Egipte i a Mesopotàmia.

Però el moment sense dubte de màxima inspiració creativa per Àngels va ser quan estava embarassada.”Molta gent fins i tot, sabent aquesta circumstancia, comprava més perquè sabia que serien peces úniques. Una peça que has fet en esta època, saps que no la tornaràs a tenir, és única”.

un tàndem perfecte

Josep i Àngels sembla que es comple-menten prou bé. Cadascú aporta la seva singularitat al treball que fan junts. Amb timidesa reconeixen que entre ells tenen diferències creatives, però que s’influeixen mútuament. Àngels és la part creativa i ar-tística, Josep la comercial.“Ella és pacient i transmet molta tranquil·litat i serenitat

quan es posa a treballar en el taller”, diu Josep, “però hi ha vegades que no es valora prou, sobretot alhora de posar un preu a les seves peces”. Quan els preguntes com veuen el futur, contesten que el que volen és tirar endavant.

Sense saber-ho,Àngels i Josep formen part d’una forma de vida en extinció, la d’aquells artesans que a l’igual que els pro-tagonistes de la novel·la “La Caverna” de Saramago, lluiten per preservar una forma de vida autèntica, lliure dels imperatius del mercat actual. Una aposta personal potser amb més futur del que imaginem.

www.lencanteri.comC/l’Àngel,30. 12.500 Vinaròs

Botiga-taller l’Encanteri

18

Com va ser la trobada amb aquests animals?

Quan treballava com a psicoterapeuta a Alemanya, tenia molt treball, de manera que els caps de setmana desconnectava mi-rant la televisió. Un matí del mes de Novembre vaig escoltar la noticia que a un mercat d’un poble d’Andalusia venien po-llins de tres mesos per matar-los y consumir la seva carn. Em vaig quedar parada, no me ho podia creure, em vaig alçar i vaig pensar: me’n vaig a Espanya a comprar un burro.

I…?

La idea va quedar ahí. Temps després en el 97, amb el meu home i jo ja a Espanya, un dia estava asseguda al cotxe, quan de sobte vaig veure una cosa platejada, gris, enorme que ta-pava tota la finestra, després vaig veure les orelles. Vaig sortir del cotxe i era una burra. Era un animal molt vell, amb dents llargues, gairebé cec, però e va impressionar tant. Aleshores me’n vaig recordar del meu desig.

El seu somni la va buscar, va arribar al seu camí. Va comprar a l’animal?

En demanaven 80.000 de les antigues pessetes., em va sem-blar molts de diners per un animal tant bell.

DONES SÀVIES

“Els burros són els millors animals

del món”

Àngela Krenzin és PsicoteraPeuta ale-manya. fa 10 anys que viu a ullde-

cona, amb el seu marit i sis burres:emily,filiPa,antonella,rosalia,alma i yaya. el seu objectiu és salvar als

burros del Perill d’extinció.amb elles ha desenvoluPat una terÀ-Pia que ajuda a xiquets amb conflic-

tes. les seves burres tenen un tret en comú: animals maltractats rescatats

Per ella. diu que no va trobar enlloc caP Pollina que no estigués aPallis-

sada. el seu amor vers estos animals és enternidor. una autèntica lliçó

d’humanitat.

19

Què va passar després?

Jo ja havia decidit que volia tindre una polli-na. Un amic meu em va portar a un lloc on venien burros. Em vaig fixar en una femella de 6 mesos, una pollina que tenia el cul en-sangrenat amb cucs, era tan menuda entre burres grans que mai deixaven prou menjar.

La va adquirir?

No el meu amic em va convèncer perquè no ho fes. Però poc temps després va passar una cosa extraordinària

Conte

Una persona de Benassal que alquilava bu-rros en la Sènia, em va dir que tenia allò que buscava, una pollina de 6 mesos. Quan vaig a veure-la, no me ho podia creure. Era el ma-teix animal que temps enrere hi havia tingut l’oportunitat d’adquirir. Vaig pensar no la vull veure perquè si no l’hauré de comprar i així va ser. Era un animal abandonat que no tenia mare, amb la mateixa historia que la meva. Avui Rosalía viu aquí amb nosaltres.

Increïble. Què li han aportat els burros?

Els burros m’han aportat molta felicitat. Per mi són els millors animals del món, t’entenen massa ràpid de vegades… Jo això ho veig com una forma d’energia telepàti-ca. Cada planta, cada animal… tot té el seu símbol d’energia, quan estos animals s’extingeixin perquè ningú els vullga, ens faltarà un bon carinyo.

Vostè realitza un tipus de teràpia amb estos animals dirigida a xiquets amb problemes.

Treballo amb un projecte destinat a xiquets conflictius d’Alemanya. És tracta de joves entre 13 i 17 anys. Molts tenen problemes amb drogues, altres són autistes. Un dels passos d’aquest projecte consisteix amb una estada a l’estranger a Espanya. Es queden a Tarragona i dos cops a la setmana venen aquí a la nostra finca.

En què consisteix la teràpia?

La interacció amb els animals fa que els xi-quets desenvolupen més força interior, més

vida social, més autoestima. Recordo el cas d’un xiquet amb problemes familiars. Quan va arribar aquí sols volia muntar als ani-mals. Primer li vam ensenyar a conèixer-los responsabilitzar-se d’ells, netejar els cascos… Així poc a poc fins que va aprendre a mun-tar i es va sentir molt feliç.

Què hauria de saber la gent d’estos ani-mals?

Són animals molt pacífics, els agrada ser mimats i adoren als nens petits. Contrària-ment a allò que pensa la gent, són animals autònoms e intel·ligents

També són tossuts.

No es que siguen tossuts. Si tu vols anar per allí i ell per un altre lloc, el tens que deixar perquè a lo millor ell té les seves raons.

Els cavalls tenen més prestigi?

Els cavalls són socis esportius i els burros són companys de família. Eixa és la diferencia.

S’utilitza sobretot com animal de càrrega.

Si, des de les cultures més antigues, el bu-rro ha segut l’animal d’ajuda de l’home de la terra. La llenya que no podia carregar l’agricultor, ho feia l’animal. La diferencia està que hi ha gent que sols ha utilitzat el bu-rro com ferramenta i altres com animal de companyia. A Vallibona, un home orgullós ens contava que sabia d’un burret que ca-rregava fins 120 Quilos i l’animal s’abaixava per portar la càrrega, deia. Com un animal que pesa 300 Quilos pot carregat tal pes? No es que s’abaixava, si no que l’animal estava cansat. Afortunadament conec agricultors que no tracten així als seus animals.

Vostè també xiuxiuejar a l’oïda d’aquests animals, com Robert Redfort en la pel·lícula?

No es tracta xiuxiuejar, és una altra cosa.

Què és?

Es tracta d’entendre’ls, d’adaptar-se a ells i de posar-los límits. Poca gent sap que estos animals no has de mirar-los directament als ulls si no de costat. És una forma de dir: et mire, però et deixo lliure.

angeladelasburras@gmx.de

20