Desenvolupament conceptual: 5- La polèmica entre finalisme i atomisme:5.3 El finalisme aristotèlic

Un altre dels intents seriosos per constituir una Física que superés les prohibicions de Parmènides sobre el moviment i la pluralitat fou el que va fer Aristòtil. Aquest intent, d´altra banda, val a dir que va tenir molta més fortuna en el món clàssic i medieval que no pas el dels atomistes.

Definí Aristòtil la Física com la ciència teòrica que estudia les realitats materials sotmeses a moviment i canvi. A diferència d´Epicur, que creia en la importància de l´atzar en el desenvolupament dels fenòmens naturals, Aristòtil pensava que tot a la natura seguia una mena de pla o intenció que obligava les coses a complir determinades finalitats:

- la finalitat de la llavor és esdevenir arbre,

- la finalitat de l´infant és arribar a ser un adult.

Segons Aristòtil, totes les realitats naturals podien adequar-se a un model d´explicació finalista o teleològic.

Aristòtil estableix una classificació d´éssers segons el tipus de principi que causa el seu moviment:

- naturals: aquells que la causa del moviment es troba dins la mateixa realitat que es mou,

- artificials: aquells que són provocats per l´acció de l´home.

Els éssers naturals i els éssers artificials tenen en comú el seu caràcter finalista o teleològic. La finalitat de la llavor és esdevenir arbre, mentre que la finalitat del llit és procurar descans. Això vol dir que en aquestes realitats el canvi, el que esdevindrà en el futur (l´arbre o el fet de descansar) ja està prefixat, com a intenció, en la cosa que encara no ha canviat.

Els éssers naturals segons aquesta classificació, a diferència dels éssers artificials, posseeixen un principi intern de moviment. Per exemple, un llit no es desplaçarà ni es modificarà per si mateix, necessita de la intervenció de l´home. Si pateix modificacions no provocades per l´home, no serà per la seva condició de llit, sinó perquè estarà construït de ferro o fusta, que sí són éssers naturals.

A aquesta causa interna que provoca el moviment de les coses naturals, Aristòtil l´anomena naturalesa (fisis). La naturalesa produeix el canvi segons una finalitat interna. Aquesta finalitat no és una altra que la forma, la nova disposició cap a la qual es mou la cosa natural. La forma és per tant la seva causa final.

Què és la cosa?

De què està feta la cosa?

Qui o què ha fet la cosa?

Amb quin objectiu s´ha fet la cosa?

Amb el concepte potència Aristòtil intentà superar la prohibició de Parmènides per explicar el moviment. La potència era un terme intermig entre l´ésser absolut i el pur no res. La potència era un no ésser relatiu que tenia la possibilitat d´ésser. Les coses que són, per tant, no provenen ni del no ésser ni d´un altre ésser (d´aquesta manera Aristòtil es manté fidel a Parmènides) sinó d´un ésser en potència, d´un no ésser relatiu.

Quina relació podem establir entre una llavor i un arbre?

Segons Parmènides, cap: la llavor és llavor i l´arbre és arbre. Això és el que diu el principi d´identitat.

Segons Anaxàgores, l´arbre adult ja estava en la llavor.

Segons Aristòtil, la llavor és un arbre en potència, és a dir, si bé la llavor a hores d´ara només és llavor i no arbre, té la possibilitat futura d´ésser arbre.

El concepte complementari a potència que utilitzà Aristòtil per explicar el moviment és el d´acte. En aquest concepte descobrim un doble significat:

- d´una banda, acte és el que un ésser és aquí i ara.

- d´altra banda, acte també és realització de la potència.

La llavor respecte a l´arbre també en cert sentit és acte, perquè és el que és ara. La realitat en potència deixa de ser una simple possibilitat per arribar a ser una realitat en acte. Tan bon punt una cosa arriba a ser en acte assoleix la seva perfecció (entelèquia). Les realitats naturals es mouen perquè aspiren a ser en acte, a assolir la seva perfecció, la seva finalitat última.

- l´individu adult és la perfecció de l´infant,

- l´arbre és la perfecció de la llavor.

Llegiu text 7 de la pàgina 64 del llibre

Per tant, l´acte té prioritat sobre la potència. La potència està subordinada a l´acte. L´acte, repetim, és la realització, la perfecció, la culminació, la plenitud d´una cosa.

De la distinció entre potència i acte Aristòtil extreu la definició de moviment: el pas d´una cosa de potència a acte.

Per a Aristòtil, què seria primer, l´ou o la gallina? Per què?

En el món físic tant el concepte acte com el concepte potència són relatius. Una cosa pot estar en acte respecte a una determinada cosa i alhora en potència respecte a una altra.

Només hi ha la possibilitat de concebre un acte pur, una realitat que mai no pot ser potència, que necessàriament hem de situar fora del món físic, Déu. Com veurem més endavant, el fet de ser acte pur explicarà la seva immobilitat

Substància:1. És la realitat que

existeix per ella mateixa.

2. La realitat en un sentit primari

3. Exemples: l´Àlex, l´Anna, aquesta cadira d´aquí, la taula al costat de la finestra.

Accident:1. És la realitat que

existeix subordinada a una altra realitat, sense aquella aquesta no existiria.

2. La realitat en un sentit secundari.

3. Exemples: alt, jove, groga, viu a Manresa.

Segons Aristòtil, l´espai no és una substància, és a dir, una substància que existeix per ella mateixa.

L´espai és un accident, una realitat secundària que depèn d´una altra per existir.

L´espai, per tant, ha d´estar sempre ocupat, no s´entén com una realitat que té una existència per ella mateixa, com ho fan els atomistes quan parlen de l´espai buit.

Per als atomistes, el buit no necessita dels àtoms per existir.

Un espai buit per Aristòtil és un absurd lògic. És com parlar d´una substància, una realitat, que no és.

Moviment substancial: una substància desapareix i una altra ocupa el seu lloc.

Exemple: Sòcrates ha mort. (Sòcrates ha deixat de ser Sòcrates)

Moviment accidental: afecta només als accidents. Moviments qualitatius (Sòcrates passa de sentir-se

trist a sentir-se alegre) Moviments quantitatius (Sòcrates ha augmentat de

pes) Moviments locals (Sòcrates ha deixat Manresa i ara

viu a Barcelona)

En els moviments accidentals, Sòcrates continua sent Sòcrates malgrat els canvis que ha sofert.

Aristòtil observa que l´aspecte més rellevant del moviment és el fet que tot moviment es produeix entre dos estats oposats, entre dos contraris: triste-alegre, pobre-ric, Atenes-Alexandria, viu-mort. Aquesta mateixa observació fou la base de les anteriors explicacions del moviment:

1. parell-imparell dels pitagòrics

2. lluita entre contraris d´Heràclit

3. fins i tot el buit i el ple (àtom) dels atomistes

Ara bé, si volem ser respectuosos amb Parmènides, hem de rebutjar aquestes teories perquè infringeixen el principi d´identitat.

Per mantenir-se fidel a Parmènides, Aristòtil diu que cal suposar l´existència d´un element que no canviï, que pugui servir de vincle entre els dos estats oposats. Aquest element l´anomena substrat, subjecte del canvi o matèria. En el cas dels moviments accidentals, d´acord amb els exemples que hem fet servir, la funció de substrat la faria Sòcrates.

En el cas del moviment accidental sembla clar, però quina cosa faria la funció de substracte en el cas que el moviment fos substancial, és a dir, en el cas que Sòcrates deixa de ser Sòcrates?

Per a aquests casos, Aristòtil proposa l´existència d´una matèria primera, que no podem conèixer perquè és pura indeterminació, que està darrera de tots els canvis substancials de la naturalesa. La matèria evidencia aquí el seu caràcter potencial: sempre està disposada al canvi, a adoptar formes noves i diferents.

La matèria primera evita la dissolució d´un ésser en un no ésser, la mort de Sòcrates no significa l´aparició del no ésser. El que abans pertanyia a Sòcrates adquireix amb la mort una nova forma, una nova estructuració: ara és cadàver.

Per tant, Aristòtil distingirà en tot canvi tres principis o condicions:

1. privació de la forma: la forma que desapareix (Sòcrates),

2. matèria, l´element que no canvia, que serveix de substrat al canvi,

3. forma: la nova aparença adquirida (cadàver).

Mentre que la matèria és essencialment potència: possibilitat de ser, la forma és essencialment acte: ens mostra el que una determinada cosa és actualment (Sòcrates) i també el que serà després del canvi (cadàver).

En l´univers aristotèlic els que neixen i moren són els individus (Sòcrates, aquest cavall, aquest gat), els compostos de matèria i forma, però les espècies perduren i sempre han existit (ésser humà, cavall, gat). Quan l´ésser viu particular mor, la matèria continua existint tot i adoptant una altra forma (cadàver) i la forma també perviu en la resta d´individus que pertanyen a la mateixa espècie.

La matèria i la forma en si mateixos són eterns i indestructibles (qualitats de l´ésser de Parmènides). Aristòtil, seguint a Parmènides, no pot acceptar que les coses puguin sorgir del no res o diluir-se en el no res. Matèria i forma són anteriors i posteriors a tot canvi, són condicions del moviment i per tant han d´estar alliberades de qualsevol transformació substancial.

No es pot dir estrictament que en Aristòtil formuli una cosmologia, si s´entén la cosmologia, com una teoria que expliqui com s´ha generat l´univers actual, ja que l´univers aristotèlic es caracteritza per una estabilitat radical: sempre ha estat el mateix i continuarà sent el mateix en el futur.

Des del punt de vista de la cosmologia i la biologia, l´univers aristotèlic és anticreacionista i estàtic:

- no admet un origen ni un final de l´univers, tal com afirmen algunes tradicions mítiques i religioses,

- no admet la creació del món del no res (ex nihilo), com afirma la tradició judeo-cristiana (mite del Gènesis),

- no admet que les espècies animals i vegetals puguin ser resultats de mutacions i evolucions anteriors i tampoc que puguin extingir-se o desaparèixer, com afirma el darwinisme.