LA FILOSOFIA MODERNA René Descartes

LA FILOSOFIA MODERNA

Una crisis bilateral

En el terreny científic: El coneixement que havia perdurat durant segles i que es seguia impartint a les universitats era qüestionat. Les teories de Ptolomeu (astronomia) i Aristòtil (física), començaven a quedar desfasades, i els mètodes de la escolàstica ja no es veien com un bon recurs per a assolir la veritat. Però aquesta és una crítica lluminosa, que no abandona la cerca de la veritat tot i els fracassos evidents del passat, la revolució científica es constituirà en el revulsiu que obrirà nous camins al coneixement.

En el camp de la religió: La divisió de l’Europa cristiana dona com a resultat el conflicte entre 3 veritats religioses: la catòlica, la protestant i l’anglicana. A cadascuna d’elles hi podem associar una certa mentalitat, que més enllà dels cruents conflictes (Guerra dels Trenta Anys, 1618-1648), també tindrà uns efectes palpables en els àmbits social, econòmic i filosòfic, dins dels territoris en els que es van acabar implementat cada una de les religions.

RACIONALISME I EMPIRISME COM A RESPOSTESEl model racionalista es basa en el sistema deductiu de la matemàtica, on tot coneixement s’infereix d’uns principis o nocions primeres. L’origen de tot coneixement pels racionalistes és la raó, que ens dona uns coneixements vàlids i veritables, clars i diferents, un coneixement que no ens aporten els sentits. La idea darrera d’aquest pensament és que si la física ha progressat tant de la mà de la matemàtica, la filosofia hauria de fer el mateix.

El model dels empiristes es basa en el mètode deductiu. Consideren que les teories que construeix la raó han d’estar basades en dades empíriques si no volem construir fantasies inútils.

DESCARTES (1596-1650)EL FILÒSOF MATEMÀTIC

EL MÈTODE

En el Discurs del mètode (1637) Descartes fixa les 4 regles fonamentals del seu mètode:

“La regla de l’evidència: El primer era no acceptar mai cap cosa com a vertadera sense conèixer evidentment que ho fos; és a dir, evitar acuradament la precipitació i la prevenció [prejudicis], i no incloure en els meus judicis res més que allò que es presentés al meu esperit tan clara i distintament que jo no tingués cap motiu de posar-ho en dubte.

La regla de l’anàlisi: El segon, dividir cadascuna de les dificultats que examinés en tantes parts com fos possible i com calgués per a resoldre-la millor.

La regla de la síntesi: El tercer, conduir per ordre els meus pensaments, començant pels objectes més simples i fàcils de conèixer, per ascendir a poc a poc, gradualment, fins als coneixement dels més complexos, i suposant un ordre fins i tot entre aquells que no es precedeixen per naturalesa els uns als altres.

La regla de la enumeració: I el darrer, fer arreu recomptes tan complets i revisions tan generals que arribés a estar segur de no ometre res.”

UNA MORAL PROVISIONAL

• Obeir les lleis i costums establerts del país.

• Seguir la religió en la que he estat educat.

• No allunyar-me de les opinions més moderades.

• Una vegada presa una decisió, mantenir-la de forma ferma i decidida, encara que no hi estigui convençut del tot.

• Canviar els meus desitjos perquè s’adaptin al que m’ofereix el món enlloc d’intentar canviar l’odre del món.

• Cultivar la raó i avançar en el coneixement de la veritat.

EL DUBTE I LA PRIMERA VERITAT

La incertesa de les dades sensorials: Els sentits ens enganyen, per exemple, segons els nostres sentits podríem afirmar que la Terra és plana quan no ho és.

Els errors del raonament: Hi ha una manera de raonar errònia, que porta a la confusió i la incertesa, cal buscar idees clares i distintes, no fer-nos embolics.

Les dificultats per a distingir el somni de la vigília: I si tot el que vivim és una mera il·lusió? El somni el reconec quan desperto, llavors, com puc saber que ara no estic somiant?

La hipòtesis del geni maligne: Suposa un geni maligne enganyador que ens fa veure com a evidents coses que en realitat no ho són. Amb aquesta hipòtesis pot posar en dubte les proposicions matemàtiques.

“PENSO, ALESHORES EXISTEIXO”

EL JO PENSANT

Ja tenim la primera realitat incontestable: el jo pensant (res cogitans). Jo soc una substància que pensa, puc dubtar del meu cos que capto a través del sentits, però no puc dubtar de l’existència dels meus pensaments.

Hi ha 3 tipus d’idees:

Adventícies o adquirides: idees que provenen de fora, de l’experiència sensible o de la meva percepció del món o que he rebut per l’ensenyament.

Factícies o artificial: idees que inventem o fabriquem nosaltres mateixos.

Innates o naturals: idees que ni provenen de la percepció d’objectes exteriors ni hem creat nosaltres mateixos. Les captem i les acceptem sense poder-ne modificar res. Ex.: les idees de causa, substància, nombre, o Déu.

DÉU COM A SUBSTÀNCIA PERFECTA I INFINITADescartes considera que el jo pensant no és perfecte, no obstant, també reconeix en si mateix la idea de perfecció. Aquesta idea de perfecció i infinitud, Descartes la identifica amb Déu i considera que no és possible que nosaltres (imperfectes), haguem creat aquesta idea, per tant, la conclusió a la que arriba és que ha estat una realitat divina la que ha fet sorgir aquesta idea dins de la nostra ment.

Per tant, de totes les idees que té el jo pensant, n’hi ha una que destaca per sobre de totes les altres, una idea que va més enllà del subjecte i que ens portaria a afirmar que fora del jo hi ha una altra realitat (extramental). Aquesta demostració de l’existència de Déu és una peça clau dintre de l’entramat metafísic cartesià. Gràcies a la idea de Déu Descartes supera la subjectivitat i sobre al món físic. Ara que ja sap que fora del jo hi ha una substància perfecta, farà d’aquesta la garantia del coneixement.

L’EXISTÈNCIA DEL MÓN

A més de l’existència, Déu, en la seva perfecció també hauria de reunir un altre d’aquests atributs perfectes, com és la veracitat. És a partir d’aquí que Descartes justificarà l’existència del propi cos i el món exterior.

La matèria (res extensa), és la tercera substància que troba Descartes i no es tracta més que d’un mecanisme que fabrica moviment. Són dues realitats diferents el jo i la matèria, el dualisme cartesià remarca la diferència entre ment i cos, una diferenciació radical que complica l’explicació de com pot ser que una idea (fet mental) tingui efectes sobre una acció (món físic).