la festa major de vilafranca (treball de recerca

La festa Major: Orígens i evolució durant l’últim segle 0

La Festa Major de VilafrancaOrígens i evolució durant l’últim segle

Pere Anton Bolet SecallGrup 2 de 2n de BatxilleratCurs 2008-2009Tutor: Adelina YusteEscola Súnion


Agraïments

Al Josep Miret, per la seva gran ajuda i tan valuosa informació (que m’ha estalviat hores

de biblioteca) i les seves correccions.

A l’ Eloi Miralles, que em va ajudar a començar.

Al Joan Català, el meu estimat padrí, pels programes.

Al Xavier Hernández, un professor que deu a la memòria.

Al Xavier i l’Agustí, per deixar-me pujar a l’orgue pels goigs.

Als pares i els avis, de qui n’he tret llibres i contactes.

Per descomptat a l’Adelina, per fer-me de tutora en el treball i espavilar-me quan feia falta.

I a tot el poble de Vilafranca i el Penedès, simplement per fer de la Festa Major el que és!

A tots ells i els que m’hagi pogut deixar, moltes gràcies!


ÍNDEX

1. Portada

2. Agraïments p 1

3. Índex p 2

4. Introducció p 3

5. TREBALL: p 4

- 5.1: Recerca bibliogràfica:

5.1.1: La Festa Major p 4

5.1.2: Els Balls de la Festa Major p 11

5.1.3: Sant Fèlix p 19

5.1.4: La Novena i els Goigs p 23

5.1.5: Els programes de la Festa Major p 28

5.1.6: Els castells dins la Festa Major p 34

- 5.2: Treball de camp: LA CRÒNICA DE LA FESTA MAJOR 2008 p 46

6. Conclusions p 59

7. Bibliografia p 62

8. ANNEX: àlbum d’imatges i fotografies vàries, tant antigues com d’enguany.


INTRODUCCIÓ

Com va dir en Xavier Hernández, exprofessor de llengua i literatura castellana que vaig

tenir la sort de tenir a 1r i 2n d’ESO, en la presentació del seu llibre Pic Repic i Repicó: és

Festa Major!, la Festa Major de Vilafranca és tan extensa, tan plena d’actes, tan

complerta, que igual que no pots acudir a tot el que s’hi fa, tampoc pots escriure’n sense

deixar-te alguna cosa. Per tant, ja des d’un principi sabia que no podria tocar-ho tot, i vaig

haver de fer una tria, dels temes o actes que investigaria, mencionaria o explicaria.

La Festa Major és allò que qualsevol vilafranquí porta més endins, i sent amb més

intensitat de tot el que és Vilafranca per ell. És com l’estendard de la vila, allò que n’és

més representatiu, allò que crea un sentiment de companyerisme, de germanor entre

tothom, que no vius en cap altre lloc o moment. Tothom la viu, cadascú a la seva manera,

però tothom se’n sent partícip d’alguna manera o altra. En definitiva és un sentiment tant

intens com inexplicable.

La Festa Major despertarà a cadascú quelcom especial. Per exemple, un nen quedarà

bocabadat cada vegada que vegi els bastoners ballant i picant tan de pressa, tot

imaginant-se a ell mateix un dia en el seu lloc, un aficionat casteller es farà un fart

d’aplaudir i celebrar una gran diada de Sant Fèlix, un graller no es cansarà de bufar al Toc

de Vermut, un estarà a primera fila per sentir tremolar el terra durant la tronada, l’altre

contemplarà l’Entrada de St. Fèlix enmig del sarau de la plaça... tothom tindrà els seus

moments especials o actes preferits.

El principal objectiu d’aquest treball de recerca, és que volia investigar i conèixer més a

fons la Festa Major, els orígens i els canvis, etc., però com que era impossible abraçar-ho

tot, senzillament m’he centrat en allò que m’agrada més, el que em desperta més interès,

o allò l’origen del qual m’intrigava més. Potser algú creurà que m’he deixat alguna cosa

molt important, o que un tema que toco molt per sobre és molt més interessant, però el

que volia és més aviat treure’n un profit personal, esbrinar i assabentar-me del que

m’interessava més, no tan fer un estudi de tota la Festa Major en general o fer-ne una

espècie de “cartell propagandístic”.


1. LA FESTA MAJOR

Antigament la Festa Major de Vilafranca es feia en honor a Sta Maria el 15 d’agost, tot i

que el patró era St. Raimon de Penyafort, en honor del qual se’n celebrava la Festa Major

d’ hivern, a mitjans de gener. Però el 1699, van arribar a la vila, procedents de Roma, les

relíquies d’ un màrtir conegut com Sant Fèlix (el nom del qual vol dir feliç). L’ arribada

d’aquestes relíquies va coincidir amb la fi d’una sequera molt llarga i dura, cosa que va fer

que aquest fet s’atribuís a la mà de St. Fèlix i se’n comencessin a venerar les relíquies,

fins que el 1776 va ser erigit com a copatró de la vila, juntament amb St. Raimon. En els

inicis, i podem dir que actualment també, les cercaviles i processons eren dels actes més

importants, concorreguts i populars de les festes en honor a sant Fèlix. Cada confraria de

la vila tenia al seu càrrec la cura d’ un dels balls de la Festa Major, i cada confraria anava

assignada a un prevere. Un prevere era el segon fill de les famílies riques que s’ havia de

dedicar a l’ església, se li donava una dot i una casa, i es dedicava a confessar la gent i

fer missa on fes falta. Aquests preveres, dels quals n’ hi podia arribar a haver 50 o 60, es

feien la competència amb els autèntics capellans i vicaris de Sta. Maria. Quan el 1699

arriben, de la mà d’aquesta comunitat de preveres, les relíquies d’ un tal St. Fèlix Màrtir a

la vila, i el Bisbat de Barcelona les autentifica i n’autoritza la veneració pública, els

preveres comencen a promocionar les festes en honor a Sant Fèlix, al voltant del dia 30

d’agost, dia del Sant, tot i que el mateix fet de l’ arribada de les relíquies, ja va causar una

molt gran expectació entre els vilafranquins. Els preveres, al tenir al seu control els balls i

les processons, poc a poc els és fàcil anar guanyant protagonisme respecte les festes de

Sta. Maria, que acabaran desapareixent, a més a més el fet d’enfocar-la com una festa de

carrer, i coincidir amb el final de la sega, li va donant importància i popularitat.

Des dels orígens ja la Festa Major l’organitzaven els administradors, en aquella època

preveres i algun personatge important de les confraries. Finançaven les festes mitjançant

la capta, que sortia els dies 20 i 21 del mateix mes (dies que encara es mantenen) i en la

que els administradors passaven per casa dels pagesos, que els pagaven en blat, i dels

personatges rics per demanar diners per la festa; i també durant les festes organitzaven

grans balls populars molt multitudinaris en els que cobraven entrada. Per la seva part, els

balls folklòrics, que no cobraven, es finançaven amb el “llevat de taula”, que consistia en

passar per les cases riques a demanar alguns diners en acabar les seves actuacions.

Al s. XIX la Festa Major de Sant Fèlix ja era una referència a tot Catalunya, però a finals

d’aquest segle les confraries entren en crisi i comença una decadència de la Festa,


accentuada entre el 1908 i el 1913. No va revifar-se fins la Gran Guerra, quan

l’ajuntament passa a fer-se’n càrrec i es subhasten els balls als grups que estiguin

disposats a ballar-los pel preu més barat. El Ball de les gitanes era el que cobrava més, ja

que els propis gitanos el tenien tant seu que eren els únics que s’ hi presentaven. Cada

ball es reunia per assajar a una taberna de la vila, i era com si cada una tingués el seu

local social.

Però tot i que la part més tradicional de la festa a principis del s. XX tenia els seus

altibaixos, hi havia alguns espectacles que eren molt exitosos, els més importants dels

quals eren les curses hípiques organitzades pel Regiment de Treviño (que era la unitat de

cavalleria de Vilafranca) i la Societat Hípica del Penedès. Des del 1915 fins el 1932, el

concurs hípic, que sempre tenia lloc els dies 31 d’agost, 1 i 2 de setembre, era un dels

pocs que s’organitzaven a tot l’estat i tenia un nivell i una repercussió molt importants, ja

que de concursos així només se’n organitzaven a Madrid, Barcelona i Sant Sebastià. En

diverses ocasions va ser presidit pel rei Alfons XIII i també l’exsultà del Marroc, Muley Abd

el Hafit, que des del seu enderrocament residia a Barcelona. Cada jornada incloïa dues

proves. Les proves dels dos primers dies eren reservades als oficials de regiments de

cavalleria o per genets civils amb una certa categoria en les societats hípiques. Aquestes

tenien uns premis molt ben remunerats, sobretot la primera del dia 1, coneguda com la

Copa Vilafranca (que l’any 1915 tenia un primer premi de 1.525 pessetes, una xifra molt

substanciosa per l’època). L’últim dia, en el que s’hi podien organitzar vàries copes,

proves o concursos, eren obertes als aficionats locals o comarcals socis de la Societat

Hípica.

També eren molt concorregudes i populars les curses i carreres que s’organitzaven al

velòdrom de la vila, construït poc després de la fundació del Club Ciclista Deportiu

Vilafranquí, l’any 1933, i enderrocat als anys 60, quan la gran afició al ciclisme que hi va

haver durant tots aquells anys a la comarca va anar de capa caiguda. Durant la Festa

Major al velòdrom s’hi organitzaven tan les curses ja mencionades, que sovint comptaven

amb ciclistes de renom, que havien guanyat etapes de la Vuelta o participat al Tour, com

diversos esdeveniments esportius que es celebraven a la pista poliesportiva que s’hi va

fer a l’interior: partits i torneigs de bàsquet, hoquei, volei...

Fins i tot en alguna ocasió es van arribar a celebrar curses de braus per la Festa Major

vilafranquina, i que segons cròniques de l’època van causar força expectació. La primera

va ser l’any 1921: el dia de Sant Fèlix el Regiment de Treviño en va organitzar una per


recaptar fons pels malalts i ferits que havien anat a lluitar a les campanyes d’Àfrica, aquell

any la Festa va quedar molt marcada per aquests fets, ja que molts joves de la vila eren a

Melilla. No es van llogar els balls ni els Xiquets, per tal d’estalviar i poder donar ajuda als

soldats de la vila. Tot i això, diversos castellers vilafranquins aixecaren pilars de 4 en

diferents moments del dia de St. Fèlix, cosa que va causar molta emoció a tots els

presents. La més exitosa d’aquestes curses va ser la celebrada el dia de Sant Fèlix del

1930 al camp d’instrucció del Regiment de Treviño, amb la participació de reconeguts

toreros. Destacarem però l’actuació del local Parera, de la qual tothom coincidia a afirmar

que ell va córrer més que el propi brau.

Durant la República la Festa Major pateix grans canvis. Per

començar, desapareix la figura dels administradors i la Festa

va a càrrec de l’Ajuntament, que governat pel fort caràcter

anticlerical que hi va haver durant el període republicà,

suprimeix les processons i tots els actes religiosos de la

Festa. Enlloc es menciona que les festes siguin en honor a

Sant Fèlix (ni molt menys al programa), i en lloc de l’Entrada

(moment àlgid de la Festa) es munta un acte a la Rambla en

que hi participen tots els balls i es tira una traca valenciana.

Aquests fets provoquen molta polèmica i una gran

confrontació entre els sectors republicans i catòlics de la vila. Els catòlics però, seguiran

celebrant els oficis i processons a l’interior de la Basílica de Sta. Maria.

L’any 1935, després dels fets d’Octubre del 1934 (en els quals a Vilafranca hi van haver

aldarulls molt importants, amb la crema de nombrosos esglésies i convents, inclosa la

Basílica) i el gir cap a la dreta del govern, la Festa Major va recobrar la normalitat, amb les

sortides de les processons i l’ Entrada. Va ser en aquella Festa Major que es va poder

veure el primer 4 de 8 no vallenc, aixecat pels Nens del Vendrell.

Durant la guerra no hi va haver Festa Major, encara que el dia de Sant Fèlix de 1936, amb

la guerra ja començada, davant de la pròpia basílica, es fa una gran foguera (simbolitzant

l’Entrada de St. Fèlix) constituïda per tot el que es va trobar dins les esglésies

vilafranquines que es pogués incendiar, amb la imatge del Sant al capdamunt, que era

una creu de fusta, amb el cap clavat a la punta superior i vestit de prevere.

Durant la guerra els elements més antics i simbòlics de la Festa Major es van protegir i

mig amagar cuidadosament: el drac va restar al palau de la família Baltà, que n’havia

Durant la República, tots els símbols o actes religiosos són suprimits, per tant, desapareixen dels programes


pagat una restauració a finals del s XIX a canvi de poder tenir-lo a casa seva, els gegants

els va guardar l’ajuntament i el pal de les gitanes el va guardar la mateixa comunitat

gitana. Les relíquies sí que devien restar del tot ocultes, ja que no se sap on van passar la

guerra.

Amb l’arribada dels nacionals i l’establiment del franquisme, la Festa Major es potencia

enormement i es protegeix per “Real Decreto”. En aquesta època pren molta importància

el cap de la policia local del moment: Eustaquio Parrilla, gran amant de la Festa Major i

que durant molts anys va vetllar per la bona organització i funcionament de la festa:

buscava gent per ballar, en fomentava els actes i estava en tot. Als anys 40 i 50 la Festa

Major es converteix en una forma de reivindicació del sentiment catalanista de la gent,

que paradoxalment, era fortament recolzada pel franquisme com una mostra de folklore

regional per tapar els nacionalismes, igual que les de Sitges, l’ Arboç i també el Vendrell.

Aquestes quatre festes van ser les més importants, i quasi úniques, que es van mantenir

durant el franquisme. Durant alguns anys més posteriors però, sovint costava que hi

hagués gent voluntària per als balls, i aquests es dedicaven a ballar el just per poder

passar per les cases dels senyors a cobrar i marxar. És en aquesta època, que gràcies a

l’aparició dels Castellers de Vilafranca, el 1948, i la creixent rivalitat entre Valls i El

Vendrell, els castells tornen a agafar el paper protagonista que tenien en la Festa.

Amb l’ arribada de la democràcia la Festa Major agafa embranzida en gran part gràcies

als ànims de la gent, que cada cop s’hi involucrarà més. Els balls passaran a organitzar-

se tal i com ho fan ara, en colles d’amics, que s’ajunten per ballar alguns anys i que

després cedeixen el seu lloc a una nova generació de balladors (tot i que a vegades no

sigui ben bé així). És normal també, que uns mesos abans de la Festa Major, es trobin

cartells al carrer, anuncis als diaris o revistes comarcals, etc. de convocatòries que

organitzen els balls per trobar gent que en vulgui formar part, per així tapar possibles llocs

que han quedat vacants.

Prova d’aquesta nova vinculació de la gent de la vila amb la seva Festa, és que durant els

últims anys de dictadura i la transició es recuperen alguns balls que s’havien perdut, per

diverses circumstàncies al llarg de la seva història, i que fins i tot alguns ja quasi havien

caigut en l’oblit. Alguns exemples en són els Figuetaires (recuperats el 1973), les

Panderetes, que van sorgir d’un intent de recuperar el Ball de Panderos, però que al

trobar-se només noies disposades a ballar-lo es va crear com a nou ball (1973), el Ball Pla

(1977), els Pastorets i el Ball d’en Serrallonga (1980) i, ara si, els Panderos (1981). Ja

bastant més tard, vam poder veure ressorgir el Ball dels Malcasats (1999).


En els últims vint anys, com a novetats, hem de destacar la creació del Correfoc per part

del Ball de Diables de Vilafranca, que el 2004 es veuria renovat amb el nom de Balldefoc i

l’incorporació de la llegenda de l’alquimista Silè com a fil argumental.

A partir dels anys 80, l’oferta nocturna de la Festa Major es va ampliant mica en mica,

sobretot amb la idea de l’Empalmada, la nit del 29 al 30. Explica na Maria Rosa Mestres,

exadministradora, que durant els anys 70 i 80 les matinades s’havien popularitzat molt i

multituds de gent acompanyaven als grallers a primera hora del matí a despertar la vila.

Es van adonar però, que gran part d’aquesta gent eren joves, que quan s’acabava la festa

i els concerts a les 2 o les 3 de la matinada, ja no anaven a dormir i es quedaven desperts

pel carrer fins a les matinades a les 7 del matí. Els administradors doncs, van pensar en

alguna cosa per satisfer aquest jovent amb més ganes de festa, i així poder-los tenir

distrets fins que se’n anessin a “matines”, i van decidir allargar una actuació musical que

durés tota la nit i matinada. A l’hora de donar-li nom, van buscar-ne un que indiqués

continuïtat, lligam amb el dia següent, i va sorgir el d’ “empalmada”. Ràpidament ho van

posar en marxa. La idea va tenir tan d’èxit, que actualment l’Empalmada és potser l’acte

nocturn que aplega més gent de la Festa Major, majoritàriament jove, i que ve de tota la

comarca i rodalies. En les festes majors del Penedès, poc a poc tots els pobles han anat

incorporant empalmades en els seus actes, fins al punt que durant tot l’estiu, tens 1, 2 o

fins i tot 3 empalmades cada cap de setmana, tan en divendres com en dissabte. També

és un concepte que s’ha estès per tot Catalunya, i en els llocs on ja es duia a terme un

acte semblant, n’han adoptat aquesta denominació.

Al llarg de la història, l’organització de la Festa Major sempre ha anat a càrrec dels

administradors, però durant el s. XX la seva figura era bastant canviant, ja que per

exemple, trobem que la Festa Major de 1950 l’organitza el F.C. Vilafranca. El Ple

municipal de l’11 de febrer de 1980 va acordar qui eren els administradors i quina era la

seva funció. Concretament, aquest acord encara vigent diu que l’Ajuntament de Vilafranca

és responsable de la Festa Major i de la seva administració, tot i que delega aquesta

responsabilitat en els administradors. El nombre total d’administradors és de cinc i la seva

nominació és una prerrogativa de l’Ajuntament. N’aprova el nomenament la Junta de

Govern Local i ho ratifica el Ple municipal. El procés de selecció dels administradors es

realitza durant la segona quinzena de setembre i ha de finalitzar abans de que acabi

l’octubre. Les seves funcions principals són administrar i gestionar els recursos municipals

destinats a la Festa Major i obtenir les col·laboracions voluntàries de les empreses per

finançar-la, en definitiva, l’han d’organitzar per complet.


L’any 1982, per iniciativa dels administradors, es va realitzar per primer cop la Festa Major

dels petits, que consisteix en una cercavila que realitzen tots els nens i nenes que hi

vulguin participar, en els balls que s’han volgut apuntar. Els components dels balls adults

es fan càrrec dels assajos dels petits durant l’estiu i d’ensenyar-los les danses, i tenen

cura de la seva actuació a la cercavila que es celebra el dia 1 de setembre a la tarda. Des

d’aquell any s’ha dut a terme ininterrompudament i amb un més que notable èxit, i és que

alguns balls tenen diferents grups de nens i nenes, ja sigui per la diferència d’edat dels

que hi participen o per la gran quantitat de nens/es apuntats. La funció principal d’aquest

acte quan es va organitzar per primer cop era la d’apropar i involucrar encara més als

vilafranquins en la Festa Major, en aquest cas als més menuts, i a més a més, ha servit i

serveix d’escola per a nous balladors adults.

Una de les últimes novetats que hem vist en la Festa Major, ha estat la incorporació de les

dones al cant dels Goigs a Sant Fèlix. Fins el 2004 havien estat interpretats només per

homes, però a partir del 2005 son cantats per un cor mixte, acompanyats per un conjunt

instrumental de joves músics vilafranquins i dirigits per diversos directors de les corals de

Vilafranca.

També l’any 2004 es va estrenar la nova Àliga de la vila, més lleugera i com a gran

novetat, amb les ales mig desplegades, obra de l’escultora vilafranquina Dolors Sans.

Però la novetat més significativa dels últims anys ha estat l’aprovació del Protocol de la

Festa Major, en el Ple municipal del 17 d’octubre de 2006, que es venia preparant des del

2001. El seu significat i les seves funcions les trobem en la introducció del mateix protocol:

“El Protocol de la Festa Major de Vilafranca del Penedès té com a principal objectiu ser

una eina útil, una guia per a totes les persones i entitats que s’hi senten implicades i

també per a les que tinguin interès a saber quins són i com tenen lloc els actes

tradicionals de la festa.”

“De fet, els protocols no pretenen altra cosa que fixar en un text escrit tot el conjunt de

coneixements i percepcions latents sobre la festa, que han esdevingut, amb els anys i per

a molta gent, tradicions, i fer-los explícits.”

“Les normes que es descriuen al protocol tenen per objectiu regular el bon funcionament

de la Festa Major i alhora evitar arbitrarietats i conflictes d’interessos entre les institucions

i els grups que hi participen.”


“Cada element del protocol té una norma que el regula i en la qual es descriu, d’una

manera detallada, la seva seqüència cronològica, els grups que hi participen, els itineraris

per on passen o bé els llocs exactes on es duen a terme, com també els horaris que, en el

moment de redactar aquests document, són vigents.”

El protocol també inclou la creació del Consell de la Festa Major, un òrgan de participació

sectorial creat per l’Ajuntament per assessorar-lo, formular propostes i suggeriments,

adoptar acords i portar a terme tasques determinades de gestió en les matèries

relacionades amb la Festa Major de Vilafranca. Serveix de suport als administradors i

s’encarrega del compliment adequat del Protocol, a la vegada que és qui el podrà

modificar o ampliar segons convingui. El formen 5 representants de l’Assamblea de balls

de la Festa Major (l’òrgan que agrupa als balls de la Festa), 1 de la Coordinadora de

Grallers de Vilafranca, 1 de cada colla castellera de la vila (Castellers i Xicots), 3 de les

últimes tres administracions (un de cada any) i per últim, 5 persones més que elegiran

consensuadament els components ja esmentats.

El Protocol també esmenta la Comissió de seguiment, coordinada pel servei de cultura de

l’Ajuntament, ja creada el 2002. Aquesta comissió ha de vetllar pel bon funcionament de

les cercaviles i processons, és a dir, que mantinguin un bon ritme, i també un bon nivell,

que no s’allarguin excessivament per culpa de distraccions o semblants, que el conjunt

dels balls no es separin massa, etc.

2. ELS BALLS DE LA FESTA MAJOR


Un ball, segons el Protocol de la Festa Major “És la denominació popular que correspon a

totes les figures, grups i colles protagonistes que, des d’un punt de vista genèric,

participen a la Festa Major. El nom col·lectiu de “balls” és aplicat especialment a les colles

que els preparen, els assagen i els ballen”.

Són els següents:

El Drac

El Drac de Vilafranca és el més antic de Catalunya i d’ Europa. La primera referència

escrita la trobem al “Llibre verd de Vilafranca” del 1600, quan apareix en la processó de

Corpus, tot i que estudis que se li han realitzat a la part del cap, la més antiga, diuen que

podria ser del s. XII. Pertanyia a la confraria de St. Miquel, la dels sabaters. Encara ara

manté l’ aparença i les mides originals: 3’9 metre de llargada i 1’4 d’ alçada, amb un pes

d’uns 107 kg. aproximadament. La restauració més important va ser la que li van fer el

1893, es creu que a causa dels desperfectes que li va deixar un altre intent de restauració

poc temps abans. A partir d’ aquí se li han realitzat poques intervencions. Des dels anys

80, es guarda al Casal de la Festa Major de Vilafranca,

i els “Amics del Drac” són qui en tenen cura i el fan ballar, al so del flabiol i el tamborí,

danses com “La passada”, “La dansa del foc” i altres.

L’ any 2004 es va estrenar una rèplica del Drac, per així poder conservar-lo millor i evitar-

ne el deteriorament que està patint els últims anys, així doncs només surt al carrer el dia

30, per la processó de Sant Fèlix.

El 1978 es va estrenar el Drac petit (tot i que n’existia un des del s XIX ja), que es va fer

de nou el 1996.

Els Diables

El ball de Diables està documentat a principis del s. XVII, quan el Drac sortia acompanyat

d’ uns diablots, però les primeres referències com a ball són de finals del XVIII. La

caracterísitca principal d’ aquest ball era el sainet o ball parlat que representaven, de com

els diables volien escampar el mal i el pecat del món i de com eren derrotats per un àngel

i un arcàngel. Aquest sainet però, es va anar perdent, fins que a finals del s. XX va ser

substituït pels actuals versots: que consisteixen en rimes de caràcter satíric que


principalment critiquen i/o ridiculitzen les accions del govern de la vila (i també del país) o

els fets o actes més importants que han tingut lloc al llarg de l’ any, per tal de donar un toc

d’ alerta sobre les coses que no van bé o no funcionen davant de tots els personatges

importants de la vila, que a pesar seu, es troben al balcó de l’ Ajuntament escoltant-los.

La vestimenta consisteix en una peça única per tot el cos, més una capa amb guarniment

de banyes, i la tradicional forca en la que hi duen els coets. El disseny dels vestits va ser

renovat el 2002, i a la capa hi porten dibuixat un urobot, una serp que es mossega la cua,

simbolitzant l’ etern retorn. La Diablessa i en Llucifer són els personatges més importants

del ball.

L’ any 1953, es van crear els “Diablets de Vilafranca”, per la festa major dels petits.

CORREFOC i Llegenda de l’ alquimista Silè

No té precedents tradicionals. L’ any 1992 els Diables en van organitzar el primer com a

reflex dels que es fan a altres localitats. Cada any s’ hi conviden dues colles de diables

més, que per participar-hi han de ser centenàries. El 2003 se’n va estrenar una nova

edició, que segueix la llegenda de l’ alquimista Silè i el foc infernal:

“A l’ Olèrdola antiga hi habitava un alquimista, investigador incansable dels secrets del

foc, anomenat Silè. Controlava tots els focs; menys un, el foc infernal. Per aconseguir-lo,

havia de robar-los-hi als diables, entrant a l’ infern per la porta de Xaus, que es troba en

un racó de Vilafranca prop de les muralles i que s’ obre cada primer de setembre. Per

poder aconseguir-ho en Silè pren una poció que el transforma en un monstre horrible, i

amb l’ ajuda d’ unes petites criatures anomenades Gnoquis, aconsegueix robar el foc

infernal. Aleshores els diables surten de l’ infern en massa per recuperar el seu foc i

comença una persecució pels carrers de la vila que en alguns punts es convertirà en una

guerra. Al arribar a la Basílica de Sta. Maria, els diables llancen el seu últim atac contra en

Silè, que tot i l’ ajuda dels gnoquis i tots els vilatans que han sortit al carrer, acabarà

derrotat i refugiat dins la basílica, i així els diables recuperen el seu foc i tornen a l’ infern.

Però en Silè no es rendirà, i cada 1 de setembre intentarà robar el foc infernal als diables,

que no se’l deixaran prendre fàcilment.”

Ball d’en Serrallonga (trabucaires)


El primer manuscrit d’ aquest ball és del 1826. És un ball parlat, ja que a part de les seves

danses, antigament representaven un sainet en que explicaven les incursions d’en

Serrallonga, la Joana, el Joanet, i tota la quadrilla i on hi apareixien fins i tot els mossos

d’esquadra. Actualment aquest sainet s’ ha perdut i la representació consisteix en una

presentació de cada personatge del ball explicant les seves malifetes.

L’element essencial del ball és el trabuc (arma d’ avantcàrrega del s. XVIII), que disparen

al final de cada ball . Durant el s.XIX va ser prohibit en diverses ocasions.

Es va recuperar el 1980, 20 anys després d’haver-se perdut.

L’ Àliga

Aquest figura festiva que correspon a les viles de fundació reial, té la seva primera

referència escrita a Vilafranca en el “Llibre Verd” de la vila, el 1600, encara que es creu

que el seu origen es remunta a les processons de Corpus del s. XV. Els seus elements

més característics són la corona reial que porta al cap i el colom “viu” que duu al bec.

El 1882 va deixar de sortir a la Festa Major, degut al seu estat tan malmès, i va “morir” de

vella al cap de 6 anys. Pel Corpus del 1926 es refundà el ball i se n’estrenà una de nova

amb les ales desplegades, però al ser tant pesada i difícil de portar, se li van plegar altre

cop. Actualment encara manté aquest aspecte, però des del 2004, quan es va substituir

per una de nova amb les ales mig desplegades. Les dues es guarden al Casal de la FM,

però només la nova es fa servir per actuacions.

L’ àliga vella pesa uns 110 kg., està pintada amb tons marrons foscos, llueix l’escut de la

vila al pit i ballava al so del flabiol i el tamborí.

La nova pesa uns 90 kg., està pintada amb uns marrons més clars i balla al so de les

gralles.

Els Gegants

La primera referència d’en Ferragut i l’Elisenda és al “Llibre verd de Vilafranca” de l’any

1600, tot i que el gegant apareix mencionat en l’ acte d’ unes corts reials del 1510, a

Monsó. Es diu que en Ferragut era un cabdill moro, de mida exageradament gegantesca,

que va ser mort per l’almirall cristià Rotllà a Roncesvalles, en un duel entre els dos,

representant cada un al seu exèrcit.


Els gegants pertanyien a la Confraria de St. Macari i St. Josep (la dels fusters i els oficis

de la construcció).

Al llarg del temps han portat diverses vestimentes, que els donaven diferents simbolismes:

fins al s. XIX portaven vestits moros, aleshores els hi van canviar per uns de nobles,i el

1920, van agafar caràcter reial, que han mantingut fins avui. En Ferragut porta un ceptre a

la mà dreta, i a l’esquerra, un pergamí amb uns versos de Salvador Comelles del 1601.

L’Elisenda porta un mocador se seda a la dreta i un ram de flors a l’esquerra.

Els Nans

És un ball de capgrossos el qual la seva primera referència és del 1834, on apareixen

com un ball complementari dels Gegants. Es van incorporar a la FM. el 1859.

El 1989 es van substituir els nans vells per uns de nous que representen els personatges

més importants o carismàtics de Vilafranca.

Els Capgrossos

El 1968, l’ Acadèmia de Tastavins Sant Humbert, va fer entrega a la vila de dos “nanus”,

que van ser batejats el 30 d’ agost (St.Fèlix). Els primers noms van ser Roseta i Oriol,

però el del noi ben aviat es va canviar per Humbert. Els capgrossos de Tarragona els van

fer de padrins en aquell multitudinari acte. Aquests dos representen la pubilla i el pagès.

Un any més tard s’hi van afegir una parella de gitanos, que fins al 1993 no van ser

batejats com a Zingarel·la i Canyamàs, noms triats pels escolars vilafranquins del

moment. Els padrins d’ aquests van ser els Capgrossos de Vic.

El 1982 es van separar dels Nans i des de llavors formen un ball propi. Són més grossos

que els Nans.

Les Cotonines

Les cotonines són un ball en que cada ballador porta la figura d’un cavallet fet de cartró,

semblant així que el cavalqui.


L’ origen de la paraula “cotonina” no està gaire clar, tot i que es creu que és un nom

genuïnament vilafranquí, ja que la confraria que se’n feia càrrec era la de St. Antoni Abat,

St. Llorenç i St. Isidre, que estava molt lligada al gremi de tractants de cotó de Barcelona.

Les primeres notícies d’aquest ball es remunten al primer quart del s.XVII, tot i que la seva

primera referència d’ una actuació a Vilafranca és del 1868. A principis del s. XX el ball es

perd i no es recupera fins el 1942. Els 1980 es renoven tots els cavallets i el 1991 es

creen uns nous vestuaris on s’incorpora una llança amb un banderí a cada genet on s’ hi

llegeix: “Cor net fa brau genet”.

Actualment només hi ballen noies, on hi destaca la capitana, amb la cotonina blanca,

quatre de negres i quatre de marrones.

Els Malcasats

Ball Parlat del s. XIX que s’ havia representat des del 1859 fins el 1876, any en que es va

prohibir. Es va recuperar el 1999.

Actualment hi participen 6 parelles: la Dama i el Cavaller, el Gitano i la Gitana, El Mariner i

la Marinera, el Notari i la Dama, el Pagès i la Pagesa, i el Sabater i la Sabatera, tots ells

abillats amb els vestits i elements més típics del seu ofici. El sainet consta dels tòpics més

tradicionals se les disputes entre marit i muller, que cada parella dóna a conèixer al

Senyor Vicari, el Senyor Batlle i l’Agutzil (que presideixen el ball).

Al recuperar-se va incorporar coreografies per poder sortir en cercaviles i processons.

Les Panderetes

Es va estrenar l’ any 1973, quan es volia recuperar el Ball de Panderos però només es

van trobar noies per ballar-lo. Quan per fi es van recuperar els panderos, estaven ja tant

arrelades que es van mantenir.

Actualment són deu balladores, amb les mateixes danses que els panderos, però amb

diferents vestimentes.

Els Pastorets

Les primeres referències d’ aquest ball són del s. XVIII. Té els orígens en un ball parlat del

qual se’n conserven petits fragments i se sap que va participar a la FM. am regularitat


durant tot el s. XIX. Són vuit de colla, el Majoral, el Rabadà, el Capità i 5 pastors. Porten

vestuari típic de pastor: calces blanques amb bió vermell, camalls i espardenyes, camisa

amb corbatí, faixa vermella amb armilla de pell de moltó i barret de palla am flocs blancs i

cinta vermella. També porten un sarró i una carbasseta. A les mans un garrot/bastó que

fan servir per ballar.

El 1920 van desaparèixer, fins el 1980, quan es va recuperar d’ acord amb els referents a

la tradició.

Els garrots són de fusta de magraner, guerxos i graposos, pintats de groc vermell i verd.

Actualment són 15, dels que ballen 8 o 12 segons el ball. Es ballava amb gralles, però

actualment amb sac de gemecs, flabiol i tamborí.

Els Cercolets

Té els seus orígens em les festes paganes de la recol·lecció dels fruits, que els grecs

dedicaven a la deessa Flora. Estès per tot Catalunya, amb el seu enramat que li és

característic, a Vilafranca se’n té coneixement des del 1716. El 1871, hi anaven 12

homes, tot i que el normal es que fossin 8 o 10. Tenien uns versos, iguals que els dels

Pastorets si fa no fa, però que també s’ han acabat perdent. És un ball que s’ha mantingut

a la FM. ven bé sense absències. El 1981 es va recuperar la seva indumentària

tradicional. Balla al so de les gralles.

El Ball Pla

Ball estès per tot Catalunya i molt típic del Penedès. Antigament, al s. XIX, s’acostumava

a ballar al final dels oficis religiosos. Consistia en que, primer de tot, les autoritats o

personatges importants de la localitat, oferien un cistellet ple de flors a la seva parella, i si

ella l’acceptava, començaven a balla la senzilla peça del Ball Pla. Un cop aquests

acabaven, el ball quedava obert a tothom mitjançant el mateix procediment. Va

desaparèixer a principis del s. XX.

Es va incorporar a la FM. el 1973, format únicament per noies, però el 1975 ja no va sortir.

El 1977 va ressorgir ja format per nois i noies. El 1985 van estrenar nova indumentària,

inspirada en els vestits típics del Penedès antic. Actualment el ballen 6 parelles al so de

les gralles.


Els figuetaires

Té els seus orígens en un ball parlat, del qual els versos es van perdre i només en queden

els mims que es van incorporar a la dansa.

Les primeres referències del ball a Vilafranca són del 1853, i era un ball molt popular, fins

a perdre’s el 1923. Va tornar a aparèixer entre el 1942 i el 1966. Es va recuperar

definitivament el 1973 i actualment el formen 12 balladors (6 nois i 6 noies).

Els bastoners o Ball de Bastons

És el més estès i antic arreu del país. Probablement procedent dels grecs, que el ballaven

en honor a Zeus, i que els romans van estendre arreu. Molt arrelat al Penedès. Des del

1771, quan se’n troba la primera referència a Vilafranca, s’ ha absentat de la FM. en

poquíssimes ocasions. Al s. XIX n’ havien arribat a sortit 3 colles. Compta amb moltes

peces musicals que han variat al llarg del temps. Actualment es balla al so d’ una gralla.

Els Panderos

Es creu que pot tenir origen aragonès o valencià. Se’n té constància des del 1868, tot i

que alguns historiadors diuen que ja apareix el 1853. A partit d’ aquí les referències són

constants. Antigament el ballaven 6 homes i 6 dones, tot i que en els inicis eren homes

disfressats. Als anys 20 va estar a punt de perdre’s, es va recuperar, però definitivament

va desaparèixer a principis dels 60.

El 1981 va tornar a sortir. El seu element més característic és el pandero que fan sonar

amb les mans.

El Ball de les Gitanes

Té orígens pagans, en les celebracions entorn a l’Arbre de Maig. Dins el ball, aquest arbre

queda simbolitzat per un pal dret i un grup de gent que balla al seu voltant tot fent i

desfent una senzilla dansa. Es diu que en els seus orígens més remots el ballaven només

jueus (d’ aquí que en alguns llocs se’l conegui com a ball de jueus) fins que al s.XV van

ser expulsats.


Se sap que ja sortia el 1806 i que durant els segles XIX i XX la comunitat gitana de

Vilafranca era qui s’encarregava de ballar-lo. Aquest mateix col·lectiu va ser qui el 1935

va incorporar les dones al ball (ja que antigament hi participaven homes disfressats) i hi va

incorporar noves vestimentes a l’estil andalús. Van perdurar fins el 1999, quan van deixar

de ballar-lo.

El 2001 es va presentar l’actual restitució del Ball de les Gitanes, formada íntegrament per

“paios”. Aquest nou grup va incorporar aspectes del ball que s’havien deixat de fer

(coreografies, músiques, parlaments...) i van estrenar una nova vestimenta que deixa de

banda l’ estètica andalusa.

La Moixiganga

La presència de la Moixiganga a Vilafranca està certificada des del 1713, tot i que no

apareix a la FM fins el 1798, però es va acabar perdent el 1916. El 1985 es va recuperar

el ball a Vilafranca, respectant estrictament el vestuari, la música i la coreografia

tradicional de cada un dels misteris (exercicis).

El seu caràcter religiós fa que sigui un ball en què majoritàriament s’hi representin

quadres sobre la passió i la mort de Jesucrist. La prerrogativa d’ escortar fins a l’altar la

figura de Sant Fèlix quan fa l’entrada a la basílica dóna al ball una gran vistositat. A les

processons, la Moixiganga precedeix sempre el sant. Si bé no surt a la cercavila del dia

29, aquest ball acompanya els administradors a l’Ofici Solemne del dia 30 d’ agost.


3. SANT FÈLIX

Poca cosa en sabem de la vida d’aquest sant màrtir, per no dir gairebé res. A finals del

s.XVII, la comunitat de preveres de Vilafranca demana al Vaticà, a través del bisbat de

Barcelona, l’assignació d’algunes relíquies que puguin ser venerades pel poble, ja que a

la vila hi manca quelcom semblant. Així doncs, monsenyor Josep Molines, canonge i vicari

general de la diòcesi de Barcelona i degà del Penedès, viatja cap a Roma per recollir les

relíquies que han de ser entregades al poble de Vilafranca.

El 26 d’octubre de 1699, el bisbe Pere Lambert li fa entrega a Mons. Molines dels ossos

d’un sant, juntament amb el “vasum sanguinis”, suposada garantia de que es tracta d’un

màrtir, i un document en el que hi diu:

- sobre les relíquies, que es tracta del cos d’un màrtir anomenat Fèlix que havia estat

sepultat a la catacumba de Calepodi, situada al tercer mil·liari de la via Aurèlia.

- que és el papa, Climent XI, qui ha manat que es traguessin les restes d’aquest sant del

seu nínxol, i que han estat autentificades –“recognitas et approbatas”, reconegudes com

autèntiques- per la Sagrada Congregació de les Indulgències i la Sagristia Pontifícia de

l’Apostòlic.

- que són entregades a condició que el receptor (Mons. Molines en aquest cas), les lliuri

fora de l’urbs, de Roma, a fi de que siguin col·locades en una església o oratori i

exposades a la veneració pública dels fidels.

Què en sabem doncs de la vida de Sant Fèlix? Podem dir que ben bé res. Només els

documents del bisbe Fra Pere Lambert ens diuen que: Fèlix Màrtir, enterrat a les

catacumbes de Roma, és tret i lliurat a Monsenyor Molines perquè el porti fora de Roma i

allà sigui venerat. Sant Fèlix ens planteja moltes preguntes però ens dóna molt poques

respostes: quina va ser la seva vida? Com, quan i on va morir? D’on ve el nom de Fèlix?

No ho podem saber.

Algunes preguntes que sí que podem respondre però, són les que ens fem a partir de que

aquestes relíquies arriben a Vilafranca. El 7 de gener (per cert, dia de St. Raimon de

Penyafort, copatró de Vilafranca) de l’ any 1700, el canonge Josep Romaguera, Vicari

general del bisbe de Barcelona Fr. Benet de Sala, manà obrir la caixa de les relíquies i un

cop comprovades les restes i els documents certificants provinents de Roma, les aprova i

n’autoritza l’exposició i veneració públiques, i imparteix que cada 30 d’ agost es pugui


celebrar a l’església de Santa Maria l’ofici diví i la missa de Sant Fèlix. Però perquè es

fixen les celebracions el dia 30 d’agost, i no en el dia de la donació o de l’arribada de les

relíquies a Vilafranca per exemple? Doncs el cas és que seguint l’antiquíssima tradició

que arrenca del martirologi Jeronimià, en els llibres de l’època en referència al 30 d’agost

hi podem llegir: “A Roma, en la via Ostiense, Fèlix i Adaucte”. És la celebració de Sant

Fèlix prevere i màrtir, que trobem més detallada en el Martirologi Romà: “A Roma, en la

via Ostiense, la passió del benaurat Fèlix prevere, sota Dioclecià i Maximià emperadors.

Aquest, després de la tortura de l’eculi (el poltre), pronunciada la sentència, essent

conduït a la degollina, li sortí al pas un cert cristià, que havent confessat espontàniament

que era cristià, fou decapitat amb aquell mateix; del qual, ignorant el nom, els cristians

l’anomenaren Adaucte, perquè fou afegit a la corona de Sant Fèlix”.

Sant Fèlix, prevere, va morir amb el seu company improvisat l’ any 302, i van ser enterrats

a la catacumba de Domitil·la en la via Ostiense. Arran de la seva mort fou molt venerat i el

seu sepulcre esdevingué un conegut lloc de peregrinació. D’altra banda, segons la

historiadora Maria Chiara Celleti, el papa Lleó IV (847-855) va fer entrega de les relíquies

d’aquest sant a Ermengarda, muller de l’emperador Lotari, fent que la memòria i el culte

als sants Fèlix i Adaucte arrelessin en alguns països de l’Europa septentrional. Així doncs,

no hi ha relació entre les relíquies de Sant Fèlix prevere, de la catacumba de Domitil·la a

la via Ostiense, company de martiri de Sant Adaucte, amb les del nostre Sant Fèlix, de la

catacumba de Calepodi en la via Aurèlia, són personatges diferents.

Però no ens ha d’estranyar doncs, que trobem un cert mimetisme entre el Sant Fèlix

vilafranquí i el seu homònim, ja que el poble necessita recobrir d’història els seus símbols i

mites (tal mateix passa amb Sant Jordi, patró de Catalunya, i la seva llegenda), i varis

factors porten a que, en el seu moment, s’agaféssin alguns detalls de Sant Fèlix prevere i

s’inculquessin en el nostre, i en això hi ajuda molt que el bisbat de Barcelona col·loqués la

festivitat vilafranquina en el que ja era el dia del Sant Fèlix prevere. Sense anar més lluny,

els goigs vilafranquins, des dels més antics coneguts fins als actuals, narren la vida del

que en diré el segon Sant Fèlix. Després, en cap moment ningú parla de que el nostre

Sant Fèlix sigui prevere, però seria bastant de suposar que la comunitat de preveres de

Vilafranca, que recordem que és qui va tenir la iniciativa en portar les relíquies a la vila,

aprofitessin la condició de prevere del segon Fèlix per inculcar-la en el nostre i així poder-

lo vestir igual que ells.


L’arribada de les relíquies de Sant Fèlix va causar molta expectació i rebombori, és un

dels fets més importants de la història de la vila. A més a més, que aquest fet coincidís

amb la fi d’una sequera llarga i devastadora, va fer que la vila es rendís als seus peus, i

prova d’això n’és que, l’any següent de la seva arribada, ja es van celebrar festes en el

seu honor. La comunitat de preveres de Vilafranca va potenciar fortament tot el que

estigués relacionat amb el seu nou mecenes, fins al punt que al 1776, acorden, junt amb

l’entusiasme de tots els vilatans, demanar al bisbat de Barcelona i també al Vaticà, la

proclamació de Sant Fèlix copatró de la vila, ja que el que ja hi havia, St. Raimon de

Penyafort, no era massa propici a coses com els miracles i no els havia protegit massa bé

durant la Guerra del Francès. No va fer falta esperar la resposta del Vaticà (que ni tan sols

sabem si va arribar), de seguida St. Fèlix va ser declarat copatró de Vilafranca.

Sabem que des dels inicis de les celebracions en honor a Sant Fèlix ja existia alguna

imatge del sant, i que durant el s.XVIII n’hi van haver vàries, encara que se’n tinguin

poques notícies. La primera imatge significativa és la que sorgeix el 1859, bastant

discreta, sense masses pretensions artístiques i vestida de capellà de l’època, i que va

sortir fins el 1936, quan es va cremar en un incendi iconoclasta (acompanyada de tot allò

religiós que s’havia recollit de cases de particulars o que hi havia dut la gent

voluntàriament) el dia 30 d’agost, en un intent de reproduir l’entrada de Sant Fèlix

(recordem que els anys de la guerra no hi va haver

Festa Major). El 1939 se’n va fer una de semblant a

aquesta última, formada només per una carcassa de

fusta amb cara i mans, amb indumentària de prevere:

sotana negra amb una sanefa de fil d’or brodada,

roquet curt de color blanc acabat amb blonda, almussa

brodada per davant que li cobreix pit i espatlles i bonet,

un capell petit de quatre becs que acostumaven a

portar els eclesiàstics. Destaquen per sobre de tot

però, un esplèndid bigoti i una lluent “perilla”. A la mà

dreta portava el breviari obert (símbol de creença i

ensenyament) i a l’esquerra la palma del martiri, en

canvi, no porta l’aureòla pròpia dels sants, per deixar clara la seva condició de prevere. El

1959, per iniciativa de mossèn Manuel Trens, es va fer una imatge nova, que és la que és

manté actualment. Va ser construïda per Josep Ricart i policromada i decorada per

L’actual imatge de Sant Fèlix


l’artista Jaume Sanjaume, tot i que se’ls va instar a que prenguessin per model una petita

talla barroca del sant que encara es conserva al Museu de Vilafranca, per així “garantir la

dignitat i general acceptació de la nova imatge, evitant que, en aquestes tan delicades

qüestions de fe i tradició s’hagués de córrer l’aventura d’un criteri personal”. Es tracta

d’una figura de 1’55 m. d’alçada, de fusta de Flandes, vestit segons la seva condició

jeràrquica per exercir funcions litúrgiques: sotana negra i roquet (que es posa sobre l’hàbit

durant els servies de culta i musseta). El breviari obert, ara a la mà esquerra i la palma del

martiri a la dreta (l’anterior ho duia al revés) i aquesta sí que porta aureola. L’obra va ser

projectada pel vilafranquí J. Mercader Miret i va ser realitzada a l’orfebreria Sunyer de

Barcelona.

Sant Fèlix petit

També existeix una imatge de Sant Fèlix però de tamany reduït (68 cm. d’alçada). És un

còpia idèntica a la que surt a les processons, però que només surt els dies de la capta. És

obra també de Josep Ricart i Jaume Sanjaume.


4. LA NOVENA I ELS GOIGS

Primerament és primordial entendre la diferència entre els goigs i la novena.

Genèricament, un goig és una composició musical en forma estròfica que s’ ha escrit al

llarg dels anys en honor o alabança de la Verge o diferents sants.(1) Per tant, podrem

considerar els goigs com a gènere musical; i la novena, antigament era el moment en què

la comunitat prenia consciència del valor i del sentit del martiri, era un acte d’oració

col·lectiva i d’intimitat amb el sant, però és clar que aquests valors estan més que perduts.

Actualment és l’acte de cantar els goigs el dia del sant i els vuit anteriors, tot i que els

goigs sí que mantenen aquest esperit de “record en comú”, ja que són un himne

emblemàtic, de tradició oral i biogràfica del sant.

Goig és, en ànima, semblança de la glòria que Déus ha en sa gloriosa essència; car en ço

que Déus ha criada ànima a sa semblança, a Déus és glòria, la glòria de Déu informa goig

en l’ànima, per ço cor goig és alcuna semblança de sa glòria.

“De gauig e de tristícia”, Fèlix o llibre de les marevelles, de Ramon Llull.

El concepte “goig”, que s’ha imposat a altres com “lloança”, “alabança” o “súplica”, prové

del llatí “gaudium” que va passar al llatí medieval com a “gauig”, i com diu Llull, la noció de

goig s’oposa a la de la tristesa, és una qualitat derivada de la glòria divina que ha estat

dipositada en l’ànima que es desenvolupa a través de la virtut i el martiri. I els sants són

els que han fet sorgir aquesta glòria divina a la terra.

“Goig” vol dir plaer i felicitat provocada per una conducta virtuosa, aquella que glorifica a

Déu, com un martiri, per això es canten al final de la novena, per expressar la màxima

bondat i glòria del sant màrtir.

Els goigs, com a composicions musicals, arrelen a l’època medieval, i es veuen fortament

impulsats a partir del Concili de Trento (!563). Els primers goigs eren cantats a la Mare de

Déu, però poc a poc es van anar estenent a lloança diferents sants i màrtirs. Fins al s.XIX,

en les celebracions litúrgiques estaven lligats a diverses danses que es duien a terme dins

les esglésies, fins que diferents compositors els donen autonomia amb unes estructures

musicals més complexes i lligant-los als tòpics estètics del moment. A partir d’ aquest

segle els goigs van agafar més caràcter com a gènere musical propi: les introduccions


musicals que començaven a aparèixer al XVIII s’allarguen, s’ interpreten a tota orquestra,

hi participen totes les veus del cor, s’afegeixen interludis musicals i les estrofes es canten

a duet o a solo.

L’ estructura formal dels goigs, que com tot en alguns casos pot presentar variacions o

modificacions, seria la següent: mètrica de set síl·labes amb rima consonant i divisió de

les estrofes en set versos cadascuna. Divisió del text en una quarteta inicial i una altra de

final entremig de les quals s’ interpreten les diferents estrofes, que al final de cada una

incorporen la resposta o recoble, que és l’ últim vers de les quartetes.

La quarteta inicial serveix d’introducció, les estrofes o cobles desenvolupen l’argument de

la vida i miracles de la verge o el sant en qüestió i la quarteta final representa la cloenda.

Les respostes o recobles el final de cada estrofa serveixen per demanar els favors del

sant i per fer constar la devoció de tota la comunitat, ja que són cantades per tothom.

Des dels inicis els goigs representen la unió de la cultura popular i culta. És un gènere

musical en que convergeixen popularitat, tradició i innovació, ja que són músiques

arrelades en els diferents territoris i comunitats, i també en el temps, tot i que han adquirit

més complexitat i personalitat gràcies a les innovacions dels seus compositors al llarg de

la història. En resum, és un exemple de tradició que es va renovant.

A Vilafranca actualment, són un dels actes més destacats i concorreguts de la Festa

Major. Quan comencen els goigs és quan es comença a respirar l’ ambient festamajorenc

de veritat, i a mesura que passen els dies de la novena, la basílica de Santa Maria es va

omplint cada cop més, fins que el dia de St. Fèlix no hi cap ni una agulla.

Històricament, com ja he dit, son la culminació musical de la novena a Sant Fèlix. Es

cantaven mentre es traslladaven les relíquies al seu altar, i eren l’ explicació final de la

vida del sant perquè fos recordada per tots els membres de la comunitat.

Els goigs a Sant Fèlix

Es coneixen vuit goigs diferents escrits per a la Festa Major de St Fèlix, dels quals se’n

conserven cinc. Les primeres notícies de l’ existència d’uns goigs a St. Fèlix són de l’any

1733. Des d’aquesta època i fins a finals del s. XIX la música tenia un paper protagonista

dins els oficis i els actes litúrgics de Festa Major, on apart dels goigs, s’hi interpretaven

villancets, oratoris escrits expressament per a l’ocasió i que es buscava que cada any

fossin nous, l’antífona i el verset de St. Fèlix. Fora dels temples també, la música sempre


ha tingut una posició privilegiada en la Festa, cada any s’ha emportat gran part del

pressupost i se’n pot trobar una gran oferta i varietat per a tothom i durant tots els dies, i

en totes les seves branques i gèneres.

En la Festa Major del 2005 els goigs van experimentar el que potser ha estat el canvi més

important en la seva història: la incorporació de dones al cor. Des dels inicis de la Festa

mai les dones havien participat en el cant dels goigs a Sant Fèlix. L’ any 2005, per

iniciativa dels administradors (Magí Casulleras, Jordi Catasús, Ramon Zaballa, Àngels

Esteve i Txell Montserrat), es van adaptar els goigs perquè poguessin ser cantats també

per elles, quedant així a quatre veus: soprano,

contralt, tenor i baix, dels quals un tenor és el que

segueix fent el solo de les cobles. La música dels

goigs actuals és del 1857, obra del barceloní Josep

Badia i Planas (?-1904), i la lletra és del vilafranquí

Francesc de Paula Bové (1875-1950) que el 1905 va

agafar la lletra dels goigs en castellà del 1741(d’autor

desconegut) i la va traduir al català, adaptant-la junt

amb la música de Badia i Planas. Però Francesc de

Paula, sense saber-ho, va cometre un error en

escriure la data de la música en la seva composició:

va escriure que la música de Badia i Planas era del

1741, quan en realitat aquesta data correspon a la

lletra. Aquest error però no va poder ser descobert fins el 1991, quan va aparèixer una

partitura original de Badia i Planas que es situava en la segona meitat del s. XIX.

Finalment el 1999 es va aclarir que la música de Badia i Planas va ser escrita el 1857.

Aquest error de F. De Paula durant molts anys havia comportat un misteri sobre la música

de Badia i Planas, ja que aquest 1741 no lligava amb algunes dades bibliogràfiques del

seu compositor o en que la capella de música de Sta. Maria en aquell any no disposava

d’alguns instruments dels que apareixen en les partitures.

L’ any 2004 però, amb la voluntat d’afegir veus femenines als goigs de St. Fèlix es va

readaptar aquesta música de Josep Badia i Planas i la lletra de Francesc de Paula Bové,

que es el que es venia interpretant els últims anys. Blas Coscollar en va recuperar els

originals, Bernhard Rövenstrunck (compositor alemany nascut el 1920 a Essen-Altendorf)

en va fer la transcripció, i Pere Lluís Biosca els va editar i revisar.

L’estampa de Sant Fèlix d’enguany venia amb la lletra dels goigs sencers


Els goigs actuals a Sant Fèlix

Puix per nostre protector

el cel volgué destinar-vos

als que venen a implorar-vos

Fèlix deu vostre favor.

Resposta:

Als que venen a implorar-vos

Fèlix deu vostre favor,

vostre favor, deu Fèlix

deu vostre favor,

deu Fèlix vostre favor,

deu Fèlix vostre favor,

vostre favor.

A Roma on vos nasquéreu,

vostre virtut augmentava

tant, que fins espant causava

la santedat que adquiríeu.

Confonent el gran error

d’una adoració envilida.

Confonent,

confonent el gran error,

confonent el gran error

d’una adoració envilida.

resposta

El tirà que s’ofenia

Davant vostre sagrat culte

a son simulacre inculte


vos feu portar amb porfia.

Perquè víctima d’amor

quedés vostre fe rendida.

Perquè víctima d’amor

quedés vostre fe rendida.

resposta

5. ELS PROGRAMES DE LA FESTA MAJOR

Partitura dels Goigs a Sant Fèlix actuals, per a coral mixte


Cap a finals del s. XIX, es comencen a publicar cada any els programes de la Festa

Major. Aquests programes els venien els administradors quan passaven la capta, i

portaven tots els actes i tot el que calia saber de la festa d’aquell any. Així doncs, són el

reflex de cada Festa Major, els vius testimonis. En ells hi veiem tots els canvis que hi han

tingut lloc, les novetats de cada any, i a vegades també, l’ ambient que s’ hi respirava.

Cada un és una petita peça de la gran història de la vila i la seva festa. Per tant, són molt

útils a l’hora de buscar informació, fets...

La llengua

El programa més antic que es conserva és el del 1905. D’aquest any al 1935 tots els

programes són en català menys un, el 1913, en castellà, cosa que va crear molta

polèmica durant tot aquell any. A partir de 1915, poc a poc es comencen a aplicar les

normes ortogràfiques de Pompeu Fabra, i als 30 ja veiem un català normalitzat.

A partir del 39 es persegueix el català i es tradueixen noms com per exemple “enanos” o

“baile de bastones”, tot i que poc després es mantindran els noms catalans, això sí, entre

unes rigoroses cometes. El primer text en català però, ja el trobem el 1941. És un poema

de J. Parera, que ha esdevingut un dels primers textos publicats en català després de la

guerra. Es va tornar a publicar el 1955.

A partir del 1972 es torna a agafar la denominació de “Festa Major”, que fins aleshores

s’havia castellanitzat, i comença a introduir-se el català. Entre el 1973 i el 1977 els

programes són bilingües, o sigui, apareixen línia per línia en les dues llengües. I del 1978

en endavant, ja tots són publicats en català.

Les portades (a l’annex en trobareu algunes)

Algunes portades són interessants ja que reflecteixen els corrents estètics de cada època,

fets històrics, o simplement els pots veure sovint encara. Per exemple:

- La perfecció, la simetria, el sol resplendent, les columnes gregues, etc. ens recorden la

màxima esplendor del neoclassicisme i el noucentisme de l’any 1917

- Les dels anys 30 són totalment laiques, és l’ època de la República, i destacaré la del

1931, que amb visió de futur mostra una Vilafranca plena de blocs de pisos.


- El 1939, just després de la guerra, veiem que està plena de símbols patriòtics, destacant

que és “el año de la victoria”.

- El 1949 hi apareix el dibuix d’ un graller, que la Coordinadora de Grallers de Vilafranca

ha agafat com a logo, i que també és el símbol del Dia del Graller de Vilafranca, que es

celebra el tercer diumenge d’ abril.

- Durant els anys 70 apareix la moda de posar-hi fotografies.

Novena, Capta, i Pregó

El cant de la novena i els Goigs a St. Fèlix, i la capta són tan antics com la Festa Major

però no apareixen al programa fins el 1963, any en que els administradors proposen que

es faci el primer pregó de la Festa Major, que al contrari del que hom pot pensar, no és un

acte massa tradicional, va ser una novetat d’ aquell any. Es va fer el dia 28 després dels

Goigs, horari que s’ha mantingut fins avui. El pregoner és triat pels administradors i

normalment és una personatge popular o important de la vila, tot i que en els primers any

hi va haver algunes excepcions.

Balls i castells

Ja al programa del 1905 els balls són mencionats com “típicas dansas de nostra Festa

Major”. Però alguns anys veiem que no tots surten anomenats, per exemple, surten el

drac, els diables, els gegants i uns “etc.” o coses com “i els de costum”. Després de la

guerra però ja s’ especifiquen tots.

Sobre els castells hi ha moltes històries escrites. Sempre ha estat considerat el plat fort de

la festa. En general destaquen els “atrevits castells, torres i pilar dels Xiquets”. En

diferents anys s’anuncien premis econòmics per si es feia tal o qual castell. I algun any,

com per exemple el 1935, s’ anuncia un “concurs de Xiquets” (el nom de Xiquets

antigament era un nom genèric per designar els castells), entre les dues colles vallenques

i els Nens del Vendrell, en el que el guanyador es va emportar el molt substanciós premi

per aquella època de 1.000 pessetes. De fet però, St. Fèlix des de sempre ja ha comportat

una rivalitat entre colles que ha fet que s’hi vegin els millors castells sense necessitat de

concursos o estímuls econòmics (bé, això dels estímuls econòmics clarament ho podríem

matisar).


Els administradors

Des de sempre la Festa Major ha anat a cura dels anomenats administradors, que són qui

l’organitzen de dalt a baix, i que són nomenats per el govern municipal de torn. El seu

nombre ha variat any rere any. Ben ve fins l’arribada de la democràcia sempre hi havia

algun capellà i no hi havia cap dona. A vegades han estat 3 i a vegades 6, tot i que

diversos anys va ser organitzada per alguna entitat de la vila, algunes són:

- 1910: Associació catòlica

- 1916: Societat Hípica del Penedès

- 1918: Futbol Club Vilafranca

- 1929: Associació de Caçadors del Penedès

- 1943: Frente de Juventudes

- 1944: Acció Catòlica

- 1948: Museu de Vilafranca

- 1949: Assamblea Local de la Creu Roja

- 1954: Els tinents d’ alcalde de l’ Ajuntament.

En fi, n’ hi ha per tots els gustos. Cal dir però que a partir de la democràcia sempre s’ han

triat administradors, que des de no fa massa, són cinc, amb igualtat d’oportunitat entre

homes i dones.

Les bandes

Les bandes de música sempre han estat presents en la Festa Major. Al llarg del temps

però, han realitzat moltes funcions diferents, des dels típics concerts de banda, fins a

amenitzar algun partit de futbol o concurs hípic. Fins i tot algun any havien participat en

les matinades, cosa que ens dóna a entendre que estaven bastant explotades.

N’ han vingut més d’ una trentena, moltes han repetit varis anys, i n’ han vingut de

diversos llocs, generalment les més habituals són del País Valencià, tot i que actualment

n’ hem pogut veure alguna alemanya. Una que va actuar força anys a principis de segle

va ser la coneguda banda local del Regiment de Treviño, de la caserna de la vila, i una

altra local que hi va actuar, entre 1963 i 1971, va ser la “Banda de Cornetas y Tambores”

muntada per l’ Ajuntament, que tot i que va actuar-hi diversos anys, no sabem si les seves

trompetes i tambors devien tenir massa èxit. La més exòtica fins ara segurament ha estat


la Banda de la XVI Força Aèria Americana. Diverses bandes militars també hi van actuar

amb assiduïtat.

Els espectacles

Durant els dies 1 i 2 de setembre es duien a terme els espectacles que estaven fora de la

religiositat o tradició de la festa. Els balls populars, el cinema i el teatre n’han estat els

reis. Pràcticament n’ hi ha hagut tots els anys. Ja al 1905 veiem anunciat el gran

“cinematògraf” mut. En l’aspecte dels espectacles diverses associacions culturals o

entitats competien per realitzar l’acte més lluït de la festa, algunes eren l’Agrícol, l’Ateneu,

el Tívoli, el Casal i el Casino. Aquets dos últims són els que encara existeixen.

De teatre, “operetes”, sarsueles, espectacles de “varietés” sempre n’hi ha hagut per tots

els gustos. Des de sempre hi havia hagut una gran quantitat d’actes i celebracions, cosa

que feia que es trepitgessin les unes a les altres i s’intentessin robar protagonisme, com ja

he dit les associacions es disputaven la més gran quantitat i qualitat dels espectacles.

Però l’arribada de la televisió i els 600 per exemple, van fer molt mal a tots aquets actes,

especialment al teatre, que ja estava en crisi i mancada d’ ajuda oficial.

L’anomenada “Fiesta Nacional” no va tenir massa èxit a la Festa Major. Només surten

toros en els programes del 1905 i el 1930. El diari local de l’època “El Labriego” compara

els toros amb els Xiquets , el 1914:

“Ah! Quants n’hi ha que són contraris als Xiquets de Valls per considerar-los anti-

humanitaris i en canvi s’ entusiasmen amb el espectàculo nacional assistint a ell i

contemplant impassibles com el toro en defensa mata o inutilitza algun torero”.

L’aparició de la discoteca als anys 70 va fer que els gustos dels joves canviessin, però la

varietat d’ espectacles també va anar evolucionant, es van anar portant grups

instrumentals i de jazz, recitals de cantants, revetlles...

També, però ja més actualment, són habituals exposicions de tota mena d’arts i les

subhastes, agrupades sota l’anomenat “Firart”.

Els esports

Sempre hi ha hagut espectacles esportius al Festa Major, però des de fa uns anys han

desaparegut pràcticament. Des dels primers programes ja s’anuncien els partits del F.C.

Vilafranca, curses de ciclisme al velòdrom, que es van deixar de fer quan es va


enderrocar a mitjans dels 70, concursos de tir (al plat i al colom), i una gran varietat de

concursos hípics. Aquests eren els esports reis de la Festa Major. L’hípica va ser el que

es va perdre més ràpidament, abans de la guerra, tot i que era molt concorregut i popular

arreu fins i tot de l’estat. S’anuncia del 1910 al 1929. Fins i tot el 1915 es disputa un trofeu

sota la presidència, d’honor i no reial, d’ Alfons XIII. L’hípica tenia una total vinculació amb

l’ existència de la caserna militar a la vila.

A partir dels 40, es van anar afegint altres esports a la festa: bàsquet, hoquei, natació,

escacs, patinatge... i una gran varietat. En ocasions puntuals hi podem arribar a trobar

demostracions i concursos d’ aviació (1920 i 1933) boxa (1916 i 1941) un partit de rugby

(1966) i fins i tot lluita greco-romana (1920). L’atletisme es va intentar implantar algun cop

però mai tenia gaire èxit.

Els actes pels petits

A partir del 1930 als programes hi surten regularment diverses activitats per als nens i

nenes de la vila, com pallassos, titelles, mags, malabaristes, etc. A part també hi havia i hi

segueix havent ela cavallets i les fires. Naturalment també tots els petits poden participar

en la seva Festa Major el dia 1 i sortir en cercavila.

La meva generació i les que han vingut després, ens agradaven especialment les

sessions de cinema infantil que es feien els dies 1 i 2 al matí al cinema del Casal amb

entrada lliure i també anar a les atraccions de les fires. Per culpa d’aquests elements, ja

no hem pogut disfrutar tant de pallassos, mags o coses així, ja que l’oferta és bastant

reduïda.

Notes d’ interès

Es comencen a afegir notes d’ interès a partir del 1934. Alguns exemples en serien:

- “com de costum, a les Rambles, s’ instal·laran cavallets, xurros, pim-pam-pum, i altres

diversions ambulants”

- “repartiment de queviures a les famílies menesteroses”. Aquests repartiments són la

continuació dels “bonos als pobres” i que van acabar desapareixent amb la creació de les

institucions modernes d’ Ajuda Social.


- També podien anunciar la il·luminació de Sta. Maria, unes demandes als botiguers

perquè engalanessin els aparadors, els llocs on es celebraran els actes en cas de pluja,

etc.

Els actes anunciats al programa de 1905

DIA 29

- “toch d’ Ave Maria”, “Repich de Campanes” i una estrepitosa Tronada. Passejada fins

a davant de la “Casa del Arcalde”, on actuen balls i xiquets.

- A les 3 de la tarda, passejada pels carrers de la vila dels diferents balls executant els

“seus particulars cuadros”.

- A les 4 repartiment de “bonos als pobres”

- A les 6 a casa del prohom (algun administrador de l’ any anterior), processó fins a la

Basílica.

- A les 10 del vespre “es calarà a la Rambla” un gran “Castell de foch”.

DIA 30

- “A punta de sol”, anunci de la festa, per les gralles i la banda.

- A les 9, ofici solemne, a l’ església, acompanyant els balls a l’Ajuntament.

- En sortir actuació a la Plaça de la Vila.

- A les 6, “suntuosa processó” i en tornar “es dispararà un bonich Ramell de fochs

artificials (Entrada de St. Fèlix)”

DIA 31

- Les comparses acompanyen a l’Ajuntament a les 10 del matí per la missa “d’Honras

Fúnebres”. Després castells.

- A les 6 de la tarda, processó fins a casa un administrador i castell de focs.

Aquest programa és el més antic que es conserva, aquí només hi apareixen els actes

típics dels tres dies més importants. Increïblement, no s’ hi anuncien els “atrevits castells,

torres i pilars dels Xinquets”, que es fan el dia 30 després de l’actuació a la Plaça de la

Vila.

Cada any però, es van afegint coses al programa fins a esdevenir una col·lecció

d’autèntica enciclopèdia de la Festa Major.

6. ELS CASTELLS DINS LA FESTA MAJOR


Els inicis i la primera època d’or

Avui dia tothom està d’ acord en què els castells són l’evolució de l’anomenat Ball de

Valencians, que realitzava “torretes” (castells però petits i de poca alçada) al final de cada

actuació, i que està referenciat a Tarragona des de finals del s. XVII; es van estendre per

tot el Penedès durant el s. XVIII.

A Vilafranca es veuen castells , com a mínim, des del s. XVIII. Se sap que el 1786,

l’alcalde borbònic Manuel Llorca i Agulló demana en el seu informe que “se prohiba el uso

de los castillos” i el “exterminio” del Ball de Valencians. Es tractava d’aplicar la Cèdula

reial del 1777 que prohibia la participació d’ entremesos populars en les celebracions de

caire religiós. Naturalment aquesta prohibició no es va complir mai. Aquest text però és

important perquè és a Vilafranca on apareix per primer cop la denominació “castillos” i que

el ball que s’hi esmenta és vilafranquí.

Per altra banda, la Moixiganga, un altre ball amb connotacions religioses, està referenciat

a la vila des del 1713, però no es té constància que participi a la Festa Major fins el 1798.

La moixiganga també realitza exercicis gimnàstics semblants als que podria haver fet el

Ball de Valencians, però aquests representen estampes de la Bíblia o de la vida de Jesús.

Durant la primera època d’or dels castells (entre 1850 i 1890), Vilafranca, i concretament

la diada de St. Fèlix, ja tenien una importància cabdal en el calendari casteller. Els Xiquets

de Valls eren els que feien els millors castells, i participaven cada any a la Festa Major,

realitzant diverses actuacions. Els Xiquets però estaven dividits en dues colles,

conegudes amb el nom de Muixerra i Roser. Aquests noms els vénen de les dues

confraries vilafranquines que les llogaven per les festes de cada una, al maig i al

novembre, i cada colla es va acabar coneixent arreu amb el nom de la confraria que la

contractava. Pels Xiquets, St. Fèlix era l’actuació més important de l’any, ja que era on

cobraven més i on anaven a fer-hi els millors castells. També consta que almenys un any

es va llogar la colla Torraires de Montblanc. Els Xiquets de Valls però, eren clarament les

colles amb més potencial. El 1880 es recorda per ser l’any amb més i millors castells.

Entre les dues colles vallenques van descarregar el tres i quatre de nou amb folre, la torre

de vuit amb folre, el cinc de vuit, el tres de vuit aixecat per sota, el quatre de vuit amb

agulla, el pilar de vuit amb folre i manilles, el nou de set i altres (en altres places, van

arribar a fer el cinc de nou amb folre i el quatre de nou net. I també podríem parlar de


castells dels que se’n tenen prous referències com

per creure que es van aconseguir, com poden ser

el tres de nou i el pilar de set nets).

Els castellers es llevaven a les 6 del matí amb el

toc de matinades, i rondaven per la vila buscant

voluntaris perquè vinguessin també a fer castells.

Abans d’entrar a ofici ja es plantava algun castell

davant la basílica, que podia arribar a ser un tres

de nou, cosa que demostra que el seguici dels

castellers era important. Però era al sortir d’ofici

que tenia lloc la gran actuació castellera, al carrer

de la Cort, davant de l’ ajuntament, ja que fins que

no s’ enderroqués la coneguda casa del Comte Moy al 1937 no existiria la plaça de la Vila.

L’actuació però no tenia res a veure amb les actuals. Els castells s’ aixecaven sense

haver-hi rondes ni torns, i també s’havien arribat a fer simultàniament. Fins que una colla

no es rendia i es retirava de la plaça, això sí, havent donat el màxim, es podien anar

veient castells i castells de la millor factura.

Decadència i Represa

El 1889 es veu a Vilafranca l’últim tres de nou que s’aixecarà durant molts anys. La tensió

social i política a Espanya a cavall de segle es transmet a la cultura popular i els castells

no se’n salven. En l’ última dècada del s. XIX i primers del XX encara es poden veure

castells com el quatre de vuit i la torre de set. Però a partir de 1906 el nivell cau en picat.

El desordre és tan gran, que el 1907 les colles vallenques no estan organitzades i s’ ha de

llogar els Xiquets de Gràcia, que aixecaren castells de set.

Cap als anys 20, es creen 2 colles a Tarragona, una al Vendrell i una a Vilafranca, la de

Cal Noi Noi, encara que va tenir una existència discreta i efímera. En canvi al Vendrell, de

la primera colla fundada el 1925, el 1927 en van sortir tres: els Mirons, els Caneles, i els

Xiquets del Vendrell, aquest fet però només es durarà un any i la colla dels Mirons va

acabar sent la que en quedà.

2 tres de nou simultanis dels Xiquets de Valls a Vilafranca la Festa Major possiblement del 1861


La República serà favorable al fet casteller i poc a poc el nivell va pujant. Els Nens/Mirons

del Vendrell començaran a actuar per St. Fèlix junt amb les colles vallenques, i això farà

que molts castellers vilafranquins, orfes de colla, passessin a donar suport a la colla

vendrellenca en comptes de les vallenques, ja que en aquella època hi havia un fort

sentiment d’ unitat penedesenca. El 1935, els Mirons aconsegueixen carregar el primer

quatre de vuit no vallenc, una fita històrica ja que durant molt de temps aquest castell

seria considerat el sostre casteller (igual com passa actualment, per exemple, amb el tres

de deu) i a partir d’ aquí aniran avançant un pas per davant de les altres colles, situant-se

en la primera línia dels castells.

Després del parèntesi en blanc de la Guerra Civil, el franquisme va protegir i potenciar

enormement el fet casteller i també la Festa Major, com a mostra del folklore popular

regional i tradicional català.

El naixement dels Castellers de Vilafranca i el retorn de l’època d’or

De la mà d’Oriol Rosell, que en va ser el primer cap de colla, i amb la camisa rosada, com

els Xiquets i els Nens, el 1948 neix la Colla Castellers de Vilafranca, que al 1949 ja actua

a la Festa Major, però mai per St. Fèlix, diada reservada a les millors colles.

El 1957, després d’unes fortes desavinences internes, la colla adopta el verd com a color

de camisa, per diferenciar-se així de les altres colles i evitar la fuga de castellers durant

les diades, ja que degut a que no aconseguia arribar al nivell necessari per assolir castells

de vuit, alguns se’n anaven a actuar amb les altres colles més potents. Això va provocar

que un grup de joves entusiastes fanàtics dels castells, a principis del 60 es plantegessin

crear un nova colla amb l’ajuda dels Nens del Vendrell, tot i que no van arribar a cap

acord i la fundació de la nova colla aquest cop va quedar en intent. Aquests joves però,

acabaran creant els Falcons de Vilafranca en aquella mateixa època, debutant al Casino

el primer de gener de 1960.

El 1964, no es veu cap quatre de vuit ni a Vilafranca ni enlloc (cosa que no passava des

del 1931), i la colla local ho aprofita per exigir la seva aparició en la diada del sant patró, ja

que podien oferir un nivell de castells de set, amb la possibilitat d’intentar la torre de set o

el cinc de set, que és el que es va veure aquell any. Així doncs l’any següent els

Castellers de Vilafranca van actuar junt amb les grans colles en la gran diada castellera,

en la que van portar a plaça el quatre de set amb agulla i el primer cinc de set de la colla.


El 1968 intentaran per primer cop el quatre de vuit, però serà l’any següent que

l’aconseguiran coronar, per la diada de la colla, a l’octubre.

A partir de la segona meitat dels 60, el món casteller anirà agafant embranzida i diferents

colles tornaran a assolir les grans fites que s’havien aconseguit al s. XIX, i les superaran,

“rebentant el sostre casteller” com es diu popularment, diverses vegades, i amb la Plaça

de la Vila com a escenari en moltes ocasions.

Duran la dècada dels 70, els Castellers de Vilafranca es consoliden en el grup de colles

capdavanteres (el 1972 guanyen el Concurs de Tarragona amb el seu primer tres de vuit

carregat) igual que la Joves de Valls, que actua per primer cop per Sant Fèlix el 1971. Els

Nens del Vendrell, que havien estat la colla de referència durant els anys anteriors, com

ho demostren els fets que van ser els primers en recuperar el tres de vuit, i els pilars de

sis i de set, malauradament va anar de capa caiguda, fent la seva última actuació per Sant

Fèlix el 1978.

Els anys 80 estan plens d’ efemèrides que val la pena recordar. Es considera que a partir

d’aquí comença la segona època d’or dels castells. El 1983 la Vella de Valls carrega el

primer castell de nou del s. XX que es veia a Vilafranca, el quatre amb folre (l’havien

completat ja el 1981 a Valls per Santa Úrsula), el primer cinc de vuit a la Plaça de la Vila

el descarregaran el 1984 i el primer tres de nou amb folre el carregaran el 1986. Aquests

grans castells però, que conformen l’anomenada “tripleta màgica”, ja els havien assolit

abans a Valls.

Per la seva part, el 1982, en el si dels Castellers de Vilafranca hi ha un daltabaix prou

important com per provocar l’escissió dels castellers més “pro vendrellencs”, que l’onze de

setembre d’aquest any fundaran la segona colla de la vila: els Xicots de Vilafranca. La

gran afició castellera dels vilafranquins, que en aquells moments més que mai es

despertava, va fer que els verds es poguessin recuperar ben aviat d’aquest moment tan

delicat, i també que els Xicots aconseguissin poc a poc un bon nivell de castells de vuit.

Tot i això doncs, els verds aconseguiran descarregar el seu primer cinc de vuit l’ any

1985, i carregar el primer castell de nou del seu historial, el tres, la diada de Sant Ramon,

la del dia 31, de l’any 1987, mateix any en que per la diada de Tots Sants carregaran el

quatre de nou amb folre. El 1989 aconseguiran descarregar el tres, i un any més tard el

quatre. També hem de dir que el 1984 és el primer any en que actuen els Minyons de

Terrassa per Sant Fèlix, i que des d’aleshores, no hi han faltat. També els Xicots de

Vilafranca van actuar per Sant Fèlix, en dues ocasions, els anys 88 i 89. En aquests dos

anys, van actuar cinc colles en la diada del 30, cosa que mai s’havia vist ni s’ha tornat a


veure. Els Xicots van oferir castells de la gamma de 7, incloent la torre de set, i van arribar

a intentar el quatre de vuit; el salt de les colles grans cap als castells de nou però, va fer

que els vermells es quedessin enrere i no poguessin tornar a actuar per Sant Fèlix.

Durant aquests anys però, trobem un fet que ara no és

massa conegut, però que és molt significatiu, i és que

l’any 1984 hi havia tres colles castelleres a Vilafranca.

La tercera és l’oblidada Colla Jove Castellers de

Vilafranca, amb la camisa de color blau fosc, que va

tenir una efímera existència. Era una colla formada per

molts joves que tenien ganes de fer castells des de feia

temps (molts van ser promotors dels Falcons), i que va

fer els primers assajos abans i tot de la fundació dels

Xicots. Van actuar per primera vegada a Esparreguera

el 8 de juliol de 1984, i només un cop per la Festa

Major, el dia 31 del mateix any, diada de Sant Ramon.

Van arribar a fer el tres de set, el quatre de set, la torre

de sis i el pilar de cinc aixecat per sota. Gran part de la culpa de que aquesta colla

plegués veles tan aviat, la té la torre de set. La van intentar en aquest St. Ramon i en el

concurs d’aquell any, però no van poder arribar a carregar-la en cap ocasió. Això va

provocar un desencís a la gent de la colla, que poc després van passar a engreixar les

files de les altres dues colles de la vila. Tot i això, en aquell concurs van aconseguir un

meritós setè lloc, per davant de colles molt més arrelades.

Hem vist doncs, que en els anys 80 és quan es recuperen els castells de nou, que

s’havien vist en comptades ocasions en la primera època d’or, al s. XIX.

Però les veritables sorpreses van arribar durant la dècada dels noranta, amb l’arribada

dels castells de l’anomenada gamma extra, de màxima dificultat. El primer intent de

gamma extra a Vilafranca el va protagonitzar la Joves de Valls, va ser una torre de vuit

sense folre, que no es va carregar però que podrem veure més endavant (aquest castell

el van arribar a descarregar els Xiquets de Valls el 1881, a Tarragona).

El 1995, per Sant Fèlix, els Castellers de Vilafranca van descarregar la seva primera torre

de nou amb folre i manilles, després de dotze intents sense èxit en els anys anteriors. I

just l’endemà, van aconseguir carregar el primer pilar de vuit amb folre i manilles del s.XX.

Els Xiquets de Valls l’havien assolit per últim cop (i únic a Vilafranca) el 1880.

Tres de set de la Colla Jove de Castellers de Vilafranca, el St. Ramon de 1984


El 1996, els de la Joves de Valls no van actuar per Sant Fèlix, i el seu lloc el van ocupar la

Colla Jove dels Xiquets de Tarragona, que en la seva única actuació per St. Fèlix, van

carregar el 3 i el 4 de nou, i descarregar el 5 de 8. En aquella mateixa diada, per primer

cop en la història una colla assoleix dos castells amb manilles, van ser els Castellers de

Vilafranca, carregant la torre de nou i el pilar de vuit.

El 1997, per primer cop es poden veure tres 5 de 9 en una mateixa diada, va ser per Sant

Fèlix, és clar. El van carregar els Minyons, la Vella, i Vilafranca, que van realitzar el que

fins aleshores era la millor actuació de la història, junt amb el quatre de nou amb folre i

agulla i la torre de nou amb folre i manilles descarregats.

El 1998 es veuen dos intents de dos castells descomunals. Vilafranca intenta el tres de

deu amb folre i manilles, i la Joves de Valls el quatre de nou net, cap dels intents va

reeixir, tot i que el 15 de novembre d’aquell any, els Castellers de Vilafranca

aconseguirien carregar el 3 de 10, el primer en tota la història. Just una setmana després,

els Minyons el descarregaven.

El 1999, totes les colles aconsegueixen almenys un castell de gamma extra, i per primer

cop acaben totes amb un gran pilar, el de 7, excepte Vilafranca que el fa de 8.

El gran segle XXI

Els primers anys del segle XXI és l’època en que es veuen més castells de gamma extra, i

els més espectaculars, és el punt àlgid de la història dels castells.

Pel Sant Fèlix del 2000, els Castellers de Vilafranca realitzen l’actuació més completa de

la història fins el moment: 4 de 9 amb folre i agulla, 5 de 9, torre de 9 carregada i pilar de

8, també van intentar la torre de 8 neta, que havien aconseguit carregar per primer cop en

la història l’any anterior. La colla Joves descarregava per primer cop en la seva història el

4 de 9 net, el primer que es veia a Vilafranca. I la Vella completava la millor actuació que

ha fet mai a Vilafranca: 5 de 9, torre de 9, 3 de 8 aixecat per sota, el primer que es veia a

Vilafranca des del s.XIX, i el pilar de 8 carregat.

La diada de Sant Fèlix del 2001 és realment molt espectacular, per molts la millor de la

història, però també una de les que va veure més llenya. Els verds tornen a completar la

millor actuació de la història fins el moment: 4 de 9 amb folre i agulla, 3 de 10 carregat, 5

de 9 carregat i pilar de 8. La Joves aconsegueix la seva millor actuació fins el moment:

torre de nou carregada, 3 de 9, 4 de 9 net i quatre pilars de 5 simultanis, un d’ells

carregat. La Vella tampoc es va quedar curta: va carregar el 5 de 9, el 3 de 8 per sota i va


descarregar el 4 de 8 amb agulla i dos pilars de 5. Tot i això, els seus intents de torre de

nou i 4 de 9 net no van tenir èxit. Els Minyons van fer la torre de 9, el 4 de 9 net, van

carregar el pilar de 8 i van fer dos pilars de 5.

Per primera vegada es veien dos 4 de 9 nets en una mateixa actuació.

El 2002 els protagonistes van ser els Minyons, que realitzaven la seva millor actuació a

Vilafranca: torre de 9, 4 de 9 amb agulla carregat, 5 de 9 i pilar de 7. Vilafranca va intentar

dos cops el 3 de 10 i la Vella el 4 de 9 amb agulla, sense èxit.

El 2003, Vilafranca aconsegueix carregar altre cop el 3 de 10, i els Minyons igual amb el

pilar de 8.

El 2004 en tenim de fredes i de calentes: els verds aconsegueixen carregar la seva

tercera torra de 8 neta, la segona a Vilafranca, però per primer cop des del 2004, ni es fa

cap castell amb manilles ni les colles foranes intenten algun castell de gamma extra.

L’actuació dels Castellers de Vilafranca pel Sant Fèlix de l’any 2005 es considera la millor

actuació de la història per part d’una colla. Van descarregar el 4 de 9 amb folre i agulla,

van carregar la torre de nou sense manilles, o sigui només amb folre, per primer i únic cop

en la història. Aquest castell es considera el de més dificultat aconseguit fins el dia d’avui.

Després encara van carregar el 3 de 10 amb folre i manilles i el pilar de 8 amb folre i

manilles.

El 2006, Vilafranca torna a carregar el 3 de 10 (l’últim que s’ha vist), Minyons fa la torre de

nou amb folre i manilles, i la Vella intenta el 3 de 8 per sota; els dos anys anteriors les

colles foranes no havien intentat cap gamma extra.

El 2007 el 3 de 10 de Vilafranca es va quedar en intent, però tot i això van aconseguir tres

castells de gamma extra: 4 de 9 amb l’agulla carregat, torre de 9 i pilar de 8. Només els

Minyons van portar gamma extra també, amb la torre de 9.

I finalment, en aquest últim Sant Fèlix de 2008, els Castellers de Vilafranca aconseguien

descarregar tots els castells que tiraven a plaça el dia 30 (cosa que no passava des del

1981, tot i que s’ha de dir que en aquella època realitzaven castells de vuit): 4 de 9 amb

agulla, torre de 9, 3 de 9 amb folre i pilar de 8. La Vella va intentar per primer cop en la

història el 3 de 9 amb folre i agulla, que no va tenir èxit. La colla Joves va descarregar per

primer cop en la seva història tres castells de nou en una mateixa diada: el 3, el 4 i el cinc,

aquest últim també per primera vegada descarregat.


Més castells

Als anys 60 a Vilafranca prenen part dos esdeveniments, un amb més èxit que l’altre, que

són una altra prova del paper protagonista que ha tingut i té Vilafranca en el món casteller.

El primer va tenir lloc el Sant Fèlix de 1963, i és la inauguració del Monument ALS

CASTELLERS, tal com es pot llegir en la seva base. És obra del penedesenc Josep

Cañas, que més tard realitzaria també el quatre de vuit que hi ha a l’entrada del Vendrell.

Aquest monument és un pilar de 5 fet de pedra, i presideix la plaça Jaume I de Vilafranca,

davant de la basílica de Sta. Maria. Un més abans, el 29 de juliol, se’n havia col·locat la

primera pedra, que contenia l’estampa i el cartell d’aquell any, monedes, premsa local i

nacional, una ampolla de vi del Penedès, la llista de contribuents al Monument i la

Memòria que n’explicava el seu bastiment.

Aquell 30 d’agost va ser festa encara més grossa. El Monument va ser beneït per

l’aleshores abat de Montserrat, l’arbocenc Aureli Maria Escarré, davant la presència de

nombroses personalitats, com el governador civil de la província de Barcelona. Hi van ser

convidades totes les colles castelleres del moment. En la inauguració, les colles de Valls

(la Vella i encara la Muixerra), els Nens del Vendrell, els Minyons de l’Arboç, la Colla Vella

dels Xiquets de Tarragona i els Castellers de Vilafranca van aixecar llurs pilars de 5,

excepte els Castellers de Barcelona que el van fer de 4. La Colla Nova de Sant Magí dels

Xiquets de Tarragona i la colla de Gavà no hi van assistir. A partir de llavors, les colles

que actuen per St. Fèlix, cada any a la sortida d’ofici han aixecat un pilar de 5 al seu

davant, per celebrar-ne l’aniversari de la seva inauguració, que enguany ha estat el 45è.

L’altre prova que dèiem és en forma de concurs. Entre el 1968 i el 1971, la diada de Sant

Fèlix va esdevenir un concurs de castells sota el nom d’ Anxaneta de Plata. Les quatre

edicions les van guanyar els Nens del Vendrell. Hi eren convidades totes les colles, però

el poc interès que hi van mostrar les vallenques, especialment la Vella que no hi va

participar cap cop, va fer que la idea no passés de la quarta edició.

Les plaques de la plaça més castellera

Aquesta es la placa que certifica que ens troben en la plaça més castellera


A la Plaça de la Vila de Vilafranca, on s’hi celebren totes les diades castelleres

vilafranquines, al llarg de la història s’hi ha anat col·locant diverses plaques, 4

concretament, que recorden grans efemèrides dutes a terme pels Castellers de Vilafranca.

La placa més coneguda però, és la cinquena, la de la columna de la cantonada amb el

Carrer de la Cort i el Carrer de Santa Maria, que certifica que ens trobem a “LA PLAÇA

MÉS CASTELLERA”, o, com li diu el nostre amic Fonxo, “l’àgora més castellera”.

Estadístiques castelleres

En la crònica anterior, he comentat els castells i les diades castelleres més importants que

han tingut lloc dins de la Festa Major de Vilafranca, deixant fora doncs, la resta (tot i que

alguna altra de cabdal també l’he esmentat). A continuació presento en forma

d’estadística les dades més importants dels castells més importants, dels segles XX i XXI:

4 DE NOU AMB FOLRE COLLA LLOC DATA

primer intent

Vella de Valls valls 15/10/1981primer carregat

primer descarregat

qui l'ha carregat més cops

C. Vilafranca

per actualitzar

qui l'ha descarregat més cops per actualitzar

maxim en una temporada 14 (temporada 2001)


primer intentVella de Valls Valls 25/10/1982

primer carregat

primer descarregat Joves de Valls Valls 26/10/1986


C. Vilafranca

per actualitzar

qui l'ha descarregat més cops per actualitzar

maxim en una temporada 17 (temporades 2001 i 2007)

9 DE VUIT COLLA LLOC DATA

primer intentVella de Valls Reus 07/10/2001primer carregat

primer descarregat

qui l'ha carregat més cops Vella de Valls 2


qui l'ha descarregat més cops 2

maxim en una temporada 1(temporades 2001 i 2003)

3 DE VUIT PER SOTA COLLA LLOC DATA

primer intent

Vella de Valls

Valls 10/09/1994

primer carregatVila-rodona 07/11/1999

primer descarregat


Vella de Valls

9



TORRE DE NOU AMB

FOLRE I MANILLESCOLLA LLOC DATA

primer intent C. Vilafranca Vilafranca 01/11/1989

primer carregat M. Terrassa Terrassa 21/11/1993

primer descarregat Vella de Valls Valls 23/10/1994


C. Vilafranca

42



PILAR DE 8 AMB FOLRE I

MANILLESCOLLA LLOC DATA

primer intent

C. Vilafranca Vilafranca

22/07/1995

primer carregat 31/08/1995

primer descarregat 29/08/1997


C. Vilafranca

41


maxim en una temporada 6


primer intent Jove de Tarragona Tarragona 02/10/1994

primer carregat M. Terrassa Barcelona 24/09/1995

primer descarregat Vella de Valls Valls 27/10/1996

qui l'ha carregat més cops M. Terrassa 18 (8 car. + 10 des.)



maxim en una temporada C. Vilafranca 3 (temporada 2006)

4 DE 9 AMB FOLRE I AGULLA COLLA LLOC DATA

primer intentC. Vilafranca Vilafranca

01/11/1995primer carregatprimer descarregat 01/11/1996

qui l'ha carregat més copsC. Vilafranca

22


maxim en una temporada M. Terrassa 4 (carregats)

4 DE NOU COLLA LLOC DATA

primer intent Joves de Valls Vilafranca 30/08/1998

primer carregatM. Terrassa Girona 25/10/1998

primer descarregat

qui l'ha carregat més cops Joves de Valls 9 (7 car. + 2 des.)

qui l'ha descarregat més cops M. Terrassa 3

maxim en una temporada Joves de Valls 6 (temporada 2000)

TORRE DE VUIT COLLA LLOC DATA

primer intent Joves de Valls Valls 1987

primer carregat C. Vilafranca Vilafranca 01/11/1999

primer descarregat / / /

qui l'ha carregat més cops C. Vilafranca 6

qui l'ha descarregat més cops / /

maxim en una temporada C. Vilafranca 2

3 DE DEU AMB FOLRE I

MANILLESCOLLA LLOC DATA

primer intent M. Terrassa Terrassa 05/07/1998

primer carregat C. Vilafranca Vilafranca 15/11/1998

primer descarregat M. Terrassa Terrassa 22/11/1998


qui l'ha descarregat més cops M. Terrassa 2


maxim en una temporada

Vilafranca,

Terrassa i Valls1

TORRE DE NOU AMB FOLRE COLLA LLOC DATA

primer intentC. Vilafranca Vilafranca

01/11/2004

primer carregat 30/08/2005

primer descarregat / / /


qui l'ha descarregat més cops / /

maxim en una temporada C. Vilafranca 1

5.2.- Crònica de la Festa Major 2008

Dies previs

Tot i que la festa major de veritat és els dies 29, 30 i 31 d’agost i 1 i 2 de setembre, uns

quants dies abans ja tenim a l’agenda uns quants actes que hi estant molt o del tot lligats.


Tant és així que el programa de la Festa, des de fa uns quants anys ja, comença el dia 21

d’agost, amb la sortida de la capta. Durant dos dies, matí i tarda, els administradors i els

voluntaris que s’hi presentin, van passant porta a porta per tota la vila, venent el programa

de la Festa Major a tots aquells que ho desitgin, aquest any, al preu de trenta euros. El

programa sempre va acompanyat de l’estampa de Sant Fèlix, que cada any realitza un

artista diferent (normalment de la vila o comarca), el qual aquest any ha estat Pepe

Andrade, i d’algun obsequi, que aquest any són unes estovalles i un llibre titulat “De la A a

la Z”, que es un petit diccionari de tota la Festa Major, amb definicions de balls, actes,

espectacles, els grups i bandes musicals que vindran aquest any, etc. i que va

acompanyat de fotos relacionades amb la festa major, que durant l’estiu podien enviar

totes les persones que ho volguessin, tan surten els actes tradicionals com l’ambient que

es viu en els concerts i empalmades, en resum, són fotos fetes per la gent a peu de

carrer.

El programa en si aquest any no ve en forma de llibre, és en format de butxaca i

desplegable: per una banda i tenim l’agenda de tots els dies amb tots els actes de la

Festa Major, junt amb els recorreguts de la cercavila del dia 29, les processons i el Ball de

foc del dia 1 de forma esquemàtica; i per l’altra i tenim un mapa de Vilafranca, on s’hi

veuen marcats tots els espais on s’hi celebrarà algun acte, bars i restaurants,

aparcaments, lavabos públics i punts d’assistència mèdica (ambulàncies) i assenyalats en

colors diferents els recorreguts de les processons.

El programa ha anat a càrrec d’ Agnès Simon, i la capta va vendre uns 1.800 programes,

un nou rècord que va permetre recaptar quasi 54.000€.

El dia 28, l’ambient de Festa Major és ja casi total. Fa dies que els aparadors de les

botigues estan guarnits amb motius festamajorencs com domassos, mocadors,

samarretes o fins i tot vestimentes dels balls. Moltes d’aquestes mateixes botigues

pengen els cartells que anuncien quins dies tindran tancat, per això hi ha algunes

aglomeracions de gent que encara no té el que els fa falta per passar aquests dies de

festa. La vila està més neta que en cap altra època de l’any, i et vas retrobant amb tots els

amics i coneguts que han estat fora de vacances durant l’agost, i és que de cop i volta,

sembla que hi hagi el doble de gent per Vilafranca.

Al vespre, ja no hi cap ni una agulla a la basílica de Sta. Maria per escoltar els gotjos, que

també han anat veient com augmentava l’afluència de públic a mesura que passaven els

dies, i tot seguit, el pregó.


A principis de cada any, els administradors anuncien el nom del pregoner de la Festa

Major, que han elegit consensuadament d’entre qualsevol vilafranquí (tant de naixement

com “adoptat”) i que a partir d’aleshores es posarà a treballar per poder realitzar no

només un text, sinó fins i tot en algunes ocasions algun número, actuació o suport

audiovisual, com els que hem pogut veure els últims anys: grallers, vídeos preparats,

gags... Enguany el pregó va anar a càrrec d’en Toni Regueiro, que treballa a la llibreria

Cuscó de Vilafranca i que hem pogut veure en vàries ocasions per televisió, ja que ha

participat en el rodatge de nombrosos anuncis televisius. Va ser un pregó molt animat i ple

d’humor. Entre d’altres coses, van col·laborar-hi una dotzena de pregoners d’anys

anteriors, va rememorar en to humorístic algun dels anuncis que ha protagonitzat, va

incorporar un gag en que dos suposats arquitectes volien desallotjar la plaça per construir-

hi un aparcament soterrat (símil al que s’està construint a la Rambla d St. Francesc) i fins i

tot va comptar amb la col·laboració d’en Palomino, en un vídeo pregravat.

En la Festa Major d’enguany, totes les nits comptaven amb una àmplia oferta d’actes

variats. La nit del 28 es podia escollir entre:

- Concert d’ Estramoni i Víctor Elèctric Band, a la Plaça de l’Estació.

- Mediterranium, espectacle de dansa oriental a càrrec de la companyia Negma, a

l’espai Celler Penedès

- I Festival de Música Penedesenca, amb Cesk Freixas, W.A.R., Musaranya i Éter.

Iniciativa dels administradors d’aquest any que volia fer lloc als grups musicals de

la comarca dins la Festa Major.

Divendres 29 d’agost

Ara sí, definitivament comença la molt esperada Festa Major. Després de la presentació

de la Banda, que amenitzarà les cercaviles i processons i durà a terme varis concerts

durant els dies de festa grossa, i que aquest any es tractava de la bavaresa Blaskapelle

Höhenkirchen-Siegerstsbrunn, com cada any, a les 12 del migdia va tenir lloc la repicada

general de campanes i l’encesa de la Tronada, que dóna el tret de sortida a la Festa.

Aquest any però, degut a les obres de construcció de l’aparcament soterrat i remodelació

de la Rambla de St. Francesc, es va realitzar a la Rambla de Nostra Senyora (aquestes

obres van obligar a variar l’emplaçament de varis actes, com la mateixa Tronada i la

posterior cercavila, que hi començava el seu recorregut). La Rambla com cada any es va

omplir de gom a gom, tot esperant que els cinc administradors enceguessin la metxa de la

multitud de trons que faran tremolar la vila i ressonaran per tota la comarca. Aquest any


però la Tronada va perdre en intensitat el que va guanyar en durada. Van ser tres minuts

continus de soroll i espetecs, que al principi semblava que mantenien un ritme que es

podia seguir. Aquest aspecte va ser un dels més comentats en acabar de petar l’últim tro,

ja que tot i ser més llarga, no va tenir aquella intensitat que feia que romandre a la Rambla

durant la Tornada, fos pràcticament insuportable.

En acabar, i després de que els responsables pirotècnics i de seguretat retirin els petards i

coets i el seu dispositiu, comença la cercavila. La cercavila del matí del dia 29, consta de

tots els balls, excepte de la Moixiganga i la imatge de Sant Fèlix amb tot el seu seguici,

que no sortiran fins la Processó de la tarda. Aquesta cercavila sempre segueix el mateix

recorregut: Rambla de St. Francesc ( que com ja he dit aquest any resta tancada per les

obres), Rambla de Nostra Senyora, La Parellada,

Plaça de la Constitució, Plaça de la Vall del Castell,

Plaça de l’Oli, Plaça de Jaume I, Plaça de Sta.

Maria, Carrer de Sta. Maria, i finalment, Plaça de la

Vila, on habitualment en arribar tots els balls, hi

feien una ballada conjunta (tots alhora) però que

aquest any s’ha suprimit. S’ha de destacar que

aquest any, els Castellers de Vilafranca van

descarregar el pilar de set davant de Cal Miralles, i

just després dues enxanetes van descobrir una

placa a la façana de la farmàcia, que dóna al carrer de La Parellada, i que hi diu: En

aquest indret històric -antic Cap de Creus- els Castellers de Vilafranca hi van carregar i

descarregar en la cercavila del dia 29 el cinc de vuit, el quatre de vuit amb l’agulla, la

torre de vuit amb folre i el pilar de set amb folre els anys 2004, 2005, 2006 i 2008

respectivament. D’aquest pilar de set en feia potser mig minut. A més a més durant la

cercavila, també van carregar la torre de vuit amb folre i descarregar la torre de set.

En acabar la cercavila, es va celebrar la diada castellera coneguda com “la Vigília”, en

que hi participen les colles locals: Castellers i Xicots de Vilafranca. Els verds van realitzar

el 3 de 8 amb agulla (el primer que es veia a Vilafranca), la torre de 8 amb folre, el 3 de 9

amb folre i un vano de 6 (que consisteix en un pilar de 6 acompanyat per dos pilars de 5

més, un a cada costat. Els Xicots van descarregar el 4 de 8, i en segona ronda, la canalla

se’ls va fer enrera en la torre de vuit amb folre. En la ronda de repetició van descarregar la

torre de set, després el 5 de 7 i el pilar de sis els va quedar en intent desmuntat. Aquest

any va assistir a la Festa Major una representació de les colles castelleres que s’han

La placa estrenada durant la cercavila d’enguany


fundat els últims anys a Xile, tornant la visita que els verds els van fer a principis d’any.

Hem de destacar doncs, que aquests castellers xilens, en acabar la diada del 29, van

aixecar un 3 de 6. Cal apuntar també que els Falcons de Vilafranca, just abans de

començar la diada castellera, van carregar i descarregar el pilar de 6 per sota, un castell

de molta dificultat tècnica, i que intenten cada any per Festa Major. Avançarem que també

van aconseguir coronar-lo en tres ocasions més, una el dia 30, i el dia 31 per partida

doble.

Amb tot plegat, ja passen de les quatre quan es marxa a dinar.

Però no hi ha temps per migdiades. A dos quarts de sis a la plaça Sant Joan va tenir lloc

el popular Concert d’ instruments d’inxa, a càrrec dels grups de grallers participants a la

Festa Major. Al no haver-hi suficients grups de grallers i flabiolaires vilafranquins per

acompanyar tots els balls, cada any la Coordinadora de Grallers de Vilafranca s’ha

d’encarregar de la contractació de grups forasters per tapar els llocs bacants. Aquest any

els grups que han participat a la Festa, amb el seu respectiu ball, han estat els següents:

El Drac (flabiol): Anna Creixell i Josep Andreu, Vilafranca

Ball d’en Serrallonga: Tuterako Gaiteroak, Tudela

Ball de l’Àliga: Grallers del Tec, Vilafranca

Els Gegants: Grallers de l’Artús, Vilafranca

Nans: Grallers de l’Armilla, Vilafranca

Capgrossos: Els Vinardells, Penedès

Ball de Cotonines: Grallers del Campanar, Vilafranca

Ball de Malcasats: Grallers de Vilafranca Colla de Mar, Vilafranca

Ball de Panderetes (sac de gemecs i flabiol): Filibusters, Vilafranca

Ball de Pastorets (sac de gemecs i flabiol): Bufalodre, Valls

Ball de Cercolets: Els Nous, Vilafranca

Ball Pla: Ganxets, Grallers del Baix Camp, Reus

Figuetaires: La Canya d’Or, Reus

Bastoners (un sol graller): Joan Cuscó Clarasó, Vilafranca

Ball de Panderos: Punt de Malura, Penedès

Ball de Gitanes: Grallers la Flor de Violeta, Vilafranca

Moixiganga: Grallers Salsa d’inxa, Vilafranca

Falcons: Grallers dels Falcons de Vilafranca

Xicots: Escola de Grallers de Sitges


Castellers: Els Vernets, Vilafranca

Les colles foranes tenen l’obligació de participar en aquest concert, les locals en canvi hi

participen voluntàriament, ja que la seva participació en tots els actes de la Festa Major és

totalment desinteressada.

Paral·lelament, es van celebrar dos concerts més la tarda del 29, a les sis el de la banda,

al pati de l’escola Estalella Graells, i a dos quarts de set a la Rambla Nostra Senyora, la

Cobla Marinada va posar música a una ballada de sardanes. A dos quarts de deu del

matí, uns quants aficionats del F.C.Vilafranca es van presentar a l’Estadi Municipal de

Futbol per poder presenciar el partit de Festa Major entre el Vilafranca i el Sitges, els

pobres, no es van assabentar que aquesta hora, que és la que apareixia al programa de

la Festa i que els mitjans de comunicació havien copiat de forma totalment errònia, estava

equivocada. El partit era a les 19:30 i no a les 9:30 com s’havia anunciat. Finalment, el

Vilafranca es va imposar als suburencs per 1 a 0, gol marcat per Marc Guzmán, de falta

directa.

A tres quarts de vuit del vespre, sortia la processó. Les processons dels dies 29 i 31 cada

any tenen un recorregut diferent, i és que la imatge de Sant Fèlix durant l’any s’està a

casa dels administradors. És a dir que el dia 31, la processó surt de la Basílica de Santa

Maria i acaba a casa d’un dels administradors d’aquell any, que durant dos mesos i

escaig, tindrà Sant Fèlix presidint el menjador de casa seva; la resta de l’any, la imatge

anirà canviant la seva residència i passarà per casa dels altres quatre administradors.

Aquest trasllat durant l’any es realitza mig “d’incògnit”, ja que no s’anuncia i se sap quan

es fa. L’any següent, el dia 29, la processó començarà just al mateix punt on va acabar la

del dia 31 de l’any anterior. Qui tindrà Sant Fèlix el primer, i per tant, a qui li arribarà la

processó a la porta de casa aquell any, és decisió que han de consensuar els propis

administradors, que en teoria, han de vetllar perquè cada any sigui en un barri diferent, tot

i que en alguna ocasió això no s’ha acabat de complir. L’any passat, el 2007, el dia 31 la

processó va acabar a casa d’en Joan Rius, al barri de l’Espirall, per tant, enguany, el dia

29, va sortir d’aquest mateix punt. Va sortir del carrer Gelida, i va anar passant pel carrer

de l’Espirall, el carrer del Nord, la carretera d’Igualada, el carrer Pines, el carrer Puigmultó,

la Parellada, el carrer de l’Indústria, la Plaça de la Vila, el carrer de Sta. Maria, la Plaça de

Santa Maria, per acabar a la Plaça de Jaume I i entrar així a la Basílica. Aquest moment,

quan ballen tots els balls alhora mentre entra Sant Fèlix a la Basílica, es coneix com

“L’Entradeta”, ja que és el preludi de la veritable Entrada de Sant Fèlix, que té lloc


l’endemà en acabar la processó. Ja amb el sant dins la Basílica, tenen lloc la Novena i els

Gotjos.

A la nit té lloc el castell de focs, que ja fa anys que va a càrrec de la Pirotècnia Igual. Ja fa

uns quants anys que es llança a les afores de Vilafranca, davant del Balcó de les Clotes,

des don es pot contemplar perfectament. Com sempre, va ser un espectacle molt aplaudit.

Aquest any la oferta nocturna del dia 29 estava formada per: a la Rambla, Ball de Festa

Major amb l’Orquestra Musicàlia, al pati de l’escola Estalella Graells, concert de banda, i

al parc Tívoli, un espectacle titulat VI Cabaret, de la comapnyia Malabaring Brutal. Però el

gran acte que acapara la nit del 29 al 30 és clarament i sens dubte, l’Empalmada. Aquest

any, a l’Emplamada de Vilafranca, hi van actuar els grups Evil Minded, Obrint Pas, Plouen

Catximbes i la Niña del ex-surfista. Molt criticada va ser l’administració de la Festa Major

quan als preus de les barresde tots els concerts, ja que posar les cerveses a tres euros, i

els combinats a cinc, és realment excessiu, i s’allunya del que haurien de ser preus

populars, en una festa popular. A més a més, aquest fet estimula molt el conegut acte del

“botellón”.

Dissabte 30 d’agost

Dia de Sant Fèlix Màrtir i jornada més cabdal i sublim de la Festa.

A les 7 del matí, les campanes repiquen anunciant la

festivitat del sant Patró de la vila, i a la cripta de Sta.

Maria, es treuen en exposició les relíquies de St. Fèlix,

únic dia en que es poden veure, ja que durant l’any

resten guardades a la mateixa cripta.

Al mateix temps, a la Plaça de la Vila, s’ajunten els més

matiners amb els més pendons, que vénen de

l’Empalmada, i acompanyen a tots els grups de grallers i

timbalers, més d’altres que s’hi afegeixen, a despertar a

tots els vilafranquins amb el Toc de Matinades. Els

diferents grups es reparteixen per tots els barris de la vila, i fan un petit recorregut pels

seus carrers tot tocant, fins que arriben al local de l’associació de veïns de cada barri, les

quals tenen preparat un bon esmorzar tant pels músics com per tota la gent que els ha

anat seguint. Segons on anem, tant ens podem trobar pa amb tomàquet amb botifarres a

la brasa com croissants, ensaïmades o diferents tipus de bollaria. Pels que han estat de

festa tota la nit, aquest esmorzar és molt i molt esperat. Un cop tothom s’ha atipat,

Imatge de l’inici de les matinales a la Plaça de la Vila


continua el recorregut, que acaba altre cop a la Plaça de la Vila, on quan arriben tots els

grallers, interpreten alhora el Toc de Castell per donar per acabades les Matinades.

A dos quarts de deu, des de l’Ajuntament, a la Plaça de la Vila, les autoritats de Vilafranca

i els balls, realitzen l’Anada a Ofici, que comença a les 10. L’Ofici és la missa solemne que

es celebra en honor a la festivitat de St. Fèlix. Cada any a l’ofici, un dels balls de la

processó fa una ofrena al Sant, i tot seguit una ballada a dins de la Basílica.

Després de l’Ofici, com cada any, té lloc la commemoració de l’aniversari del Monument

als Castellers, que aquest any n’era el 45è. En aquesta celebració, les colles que actuaran

a la diada, hi aixequen un pilar de cinc, com el del monument. I tot seguit, s’enfila el camí

cap a la Plaça de la Vila, “la Plaça més castellera” tal com resa la placa que hi ha en una

de les cantonades. Com ja ve sent habitual des de fa anys, les quatre colles que

participen en la diada de Sant Fèlix són la Colla Vella dels Xiquets de Valls, la Colla Joves

dels Xiquets de Valls, els Minyons de Terrassa, i els amfitrions, els Castellers de

Vilafranca. La diada de Sant Fèlix és la més important del calendari casteller, ja que a part

de la seva llarga història i tradició, és la única on hi veiem actuar juntes les colles més

potents i de més nivell del moment. I en la diada d’aquest any ho vam poder comprovar

àmpliament. I és que des del 2001 que les quatre colles no assolien almenys un castell de

gamma extra cada una.

Les perspectives abans de la diada no eren les millors, ja que els verds havien patit més

caigudes del que és habitual en ells durant l’estiu, els Minyons feia poc que tornaven de

vacances, i les colles vallenques no havien mostrat un gran nivell fins al moment.

L’ordre d’actuació de la diada s’havia sortejat ja dies abans, i als amfitrions els tocava

obrir plaça, i no ho van poder fer de millor manera: van clavar un dels seus millors quatre

de nou amb folre i agulla mai vistos. Els castell, considerat per molts com un dels més

bonics de contemplar, va ser completat amb solvència i sense deixar lloc a dubtes o

inseguretats. Això va omplir de moral als vilafranquins i va provocar els primers càntics

d’alegria de la colla i la plaça. Tot seguit, com a targeta de visita Joves, Vella i Minyons

van completar els seus respectius tresos de nou amb folre.

En segona ronda, els verds van encarar la torre de nou amb folre i manilles, un altre

castell de gamma extra, que van descarregar davant una plaça que en cap moment va

parar de viure emocions fortes, ja que just després la Joves de Valls tirava el cinc de nou

amb folre, el conegut com la “supercatedral”, que no es veia en cap plaça des del 2006.

Després de coronar-lo, els vermells van haver de treballar-lo com mai, podia caure en

qualsevol moment, però després d’una baixada èpica, es van apuntar el seu primer cinc


de nou descarregat en la història de la colla (anteriorment l’havien carregat en dues

ocasions). Les celebracions van estar a l’alçada de l’esdeveniment i la plaça no es va

estalviar cap aplaudiment dels que es mereixien. De cop però, es fa formar el silenci

davant l’anunci de tres de nou amb folre i agulla de la Vella, el primer intent que es veia

d’aquest castell totalment inèdit. Amb l’entrada de dosos, quan encara faltava mitja

eternitat perquè es pogués carregar, el castell es va ensorrar, demostrant la seva enorme

dificultat i la gran quantitat d’assajos que requereix, i que els vallencs potser no l’havien

treballat tant com calia. En la ronda de repetició el van baixar un pis, i van completar el

tres de vuit amb agulla. Els Minyons per la seva banda van carregar el gran cinc de nou

amb folre, en el qual com es va veure no val a badar, ja que si l’acotxador puja massa

tard, com va ser el cas, això et fa perdre uns segons valuosíssims que són els que els van

faltar als terrassencs per completar-lo.

En començar la tercera ronda, la moral verda estava ben bé pels núvols, i moltes veus

demanaven el tres amb l’agulla, però el poc temps que portaven assajant-lo i vist el

resultat de l’intent de la Vella, va prevaler el seny, i van descarregar el tres de nou amb

folre, sense el pilar. La Joves, amb ganes de completar una actuació històrica, va tirar el

quatre de nou amb folre. Un primer intent va caure quan estava a punt de carregar-se,

però en la revàlida, els ànims de la plaça van ajudar a pujar l’enxaneta, que no les tenia

totes ja que aquell intent no era massa millor que l’anterior, i amb un altre gran

demostració de ganes i força, el van descarregar. La Vella, que es quedava enrera ja que

eren els únics que no s’havien apuntat cap gamma extra, van aconseguir carregar la torre

de nou amb folre i manilles, bona notícia per ells ja que feia set anys de l’última que van

aconseguir, però es va ensorrar abans de poder desmuntar-lo. Minyons van encarar

també el quatre de nou amb folre, que batallant-lo van aconseguir descarregar.

En la ronda pilanera, la última, els verds van descarregar el primer pilar de vuit amb folre i

manilles de l’any; la Vella va arribar a carregar-lo, però la lentitud de la molt menuda

enxaneta va fer que el pilar no pogués resistir la descarregada i s’acabés trencant.

Minyons van acabar amb un pilar de sis, i la Joves amb dos pilars de cinc, un de cara a

l’Ajuntament i l’altre de cara a la plaça. Per acabar, com venia sent habitual durant l’any,

els Castellers de Vilafranca van aixecar sis pilars de quatre per commemorar el seu

seixantè aniversari, aquest cop però, també s’hi va afegir un setè pilar, el dels castellers

xilens, que al carregar-lo van desplegar la bandera del seu país.

En definitiva, les quatre colles van aconseguir realitzar castells de gamma extra en la gran

diada del món casteller (fet que no es donava des del 2001), van enamorar a la plaça i


van superar totes les expectatives que hi havia entorn de la diada, i és que feia temps que

no es veia un actuació amb tant de nivell. Eren quarts de cinc quan s’acabava la diada, un

molt bon registre comparat amb altres anys en què la diada s’allargava molt més. Quatre

hores a peu dret, en un plaça plena de gom a gom, amb un Sol de justícia i una calor

sufocant, es veuen sobradament recompensades, a part de per una gran actuació, pels

magnífics canelons de Festa Major, típics de cada any. Després d’ells, tenim una de les

poques estones en què ens podem permetre el luxe de descansar i reposar en aquests

dies tant intensos, fins que al vespre surt la processó de Sant Fèlix. Abans però, a les 6,

els que potser no han aguantat tots els castells i estan més frescos, voldran assistir al

concert de la banda, o bé a dos quarts de set preferiran anar a ballar sardanes a la

Rambla amb la Cobla Catània.

A tres quarts de vuit, sortia la processó més lluïda, com es mereix la festivitat del sant

Patró de la vila. Aquesta sempre realitza el mateix recorregut: surt de la Basílica de Sta.

Maria, travessa la Plaça de Jaume I, i segueix per la Plaça de l’Oli, la de la Vall del

Castell, la de la Constitució, el carrer dels Ferrers, el Raval de la Font, el carrer de la Font,

la Parellada, el carrer de la Palma, el carrer de Sant Joan, la Plaça de Sant Joan, la de la

Vila, el carrer de Sta. Maria, la Plaça de

Santa Maria i acabar altre cop a la Basílica.

Molt abans però de que la processó arribi al

final del seu recorregut, alguns ja se’n van

cap a Sta. Maria, per agafar un bon lloc per

veure l’Entrada de Sant Fèlix.

Aquest és el punt àlgid de la Festa Major.

N’és el clímax. El moment més especial,

emotiu i intens. Amb tota la Plaça de

Jaume I plena a vessar i els balls esperant

al seu lloc, la imatge de Sant Fèlix, que tanca la processó, comença a pujar les escales de

la Basílica, a mitja pujada es para i es gira de cara a la plaça. Es tanquen els llums i ens

quedem a les fosques. Comencen a sonar gralles, tots els balls, o almenys els que tenen

prou espai per fer-ho, dansen alguna de les seves músiques, la Moixiganga representa el

quadre de la Passió, les colles castelleres i els Falcons aixequen els seus pilars, i els

Diables i el Drac (que tenen un espai reservat expressament per ells) il·luminen l’escena

amb les forques repletes dels seus millors coets. Els seus xiulets fan que no se senti res

més. Dels campanars i la façana de Sta. Maria i del terrat del Palau Baltà en surt un

L’ Entrada de Sant Fèlix


castell de focs que explota just sobre nostre. Hi ha tantes coses al teu voltant que no saps

on mirar, i abans de que te n’adonis, el moment s’esvaeix. Després tot l’èxtasi acumulat

es transforma en aplaudiments i un clam unànime de tota la plaça. Aquest any l’Entrada

de Sant Fèlix va quedar una mica deslluïda, ja que una part de la pirotècnia va anar a

deshora, i va esclatar quan ja s’havia acabat tot, amb el Sant ja dins la Basílica i la gent

marxant. Al tenir lloc al final de la processó, l’Entrada mai té un horari fix, aquest any va

tenir lloc a les 11 tocades (que signifiquen tres hores i quart de processó). Hem de

destacar aquest any la presència dels Minyons de Terrassa en la processó i en l’Entrada

de St. Fèlix, i és que les colles que actuen per St. Fèlix estan convidades a participar-hi si

ho desitgen. En acabar l’Entrada, el que s’omple de gom a gom és la Basílica, per escoltar

l’últim cant dels goigs. Després d’això, a quarts de dotze, sí que tenim permís ja per anar

a sopar.

Seguint amb la tònica de l’àmplia oferta nocturna que vam tenir aquest any, la nit del dia

30 podíem escollir entre tots aquest actes: pels carrers del centre vila, nombrosos

espectacles de carrer; al pati de l’Estalella Graells, concert de la banda; a la Rambla,

concert d’An Dulrà i Dealan; a la plaça de Sant Joan, el típic i molt popular Ball de Gralles,

on els grups de grallers exhibeixen el seu millor repertori perquè la gent pugui ballar i

passar-s’ho d’allò més bé; i a la zona esportiva, el concert que va ser més multitudinari de

la Festa: el de Fangoria, liderat per Alaska, que va aplegar centenars de persones a

l’espai entre pavellons. Després, hi va haver duel de dj’s amb Dj Delapierre i Dj Eléctico.

Diumenge 31 d’agost

Com la jornada anterior, el dia de Sant Ramon Nonat s’inicia amb les matinades a les 7

del matí. En aquestes però, tots els grallers van junts en una cercavila que acaba el seu

recorregut a Cal Figarot, el local social dels Castellers de Vilafranca, on hi ha esmorzar

per a tothom. Per acabar de despertar als vilatans, a les nou en punt, hi ha una repicada

general de campanes.

A dos quarts de deu, els balls acompanyen a les autoritats vilafranquines en l’anada a

ofici, que és a les deu. El dia 31, l’ofici té la particularitat de que és en sufragi de tots els

fidels difunts. En sortir d’ofici, els balls altre cop es dirigeixen a la Plaça de la Vila, on

realitzaran la seva actuació de lluïment a sobre l’empostissat que cada any s’instal·la per

aquesta ocasió. Cada un hi interpreta els millors balls del seu repertori, i a més a més, és

el moment en el qual els balls parlats reciten els seus versos. És el cas del Ball d’en

Serrallonga, que representen un sainet en que tots els components del ball es presenten


davant en Serrallonga perquè els deixi entrar en la seva quadrilla. El Ball de les Gitanes

també recita uns versos amb caràcter humorístic, en què les diferents parelles

discuteixen, en part sobre temes més aviat “faldillers”, i en els que també dediquen

algunes paraules als que es troben al balcó de l’Ajuntament. Els que tenen més èxit però

el dia 31 a dalt l’empostissat, són els Diables i els seus versots, en els que es dediquen a

criticar satíricament accions, fets, esdeveniments, etc. que passen durant l’any, tan a

nivell local com nacional. Dediquen versos a temes de tota mena, però els estrella són la

pròpia Festa Major i el govern de torn a l’Ajuntament, que acaparen bona part dels

versots. Cada any preparen un vers expressament per als administradors, a qui critiquen

els aspectes de la Festa que haurien pogut millorar, i algun altre per tractar altres

aspectes com el pregó o el programa, els protagonistes d’enguany. Tampoc hi falta el

versot de l’alcalde (que en té un només per ell) i els del govern en general de qui ens

recorden, critiquen i satiritzen les accions que han portat més polèmica o han provocat

més rebombori durant l’últim any. Aquest any han destacat per exemple, els problemes

que han causat els canvis i alteracions que ha patit la circulació viària de la vila, l’augment

de la zona blava i les seves multes, les obres de la Rambla St. Francesc i el seu futur

pàrqiung, o la gestió de la regidoria de cultura. També sempre hi ha lloc per a l’actualitat

nacional i estatal. Aquest any han criticat durament, entre d’altres, els peatges o el

“Manifiesto por una lengua común”. Sempre acaben amb un exitós número/espectacle

final, que aquest any va consistir en una mocadorada de tota la plaça per acomiadar a

l’alcalde Marcel Esteve, de qui es diu que no tornarà a ser candidat les pròximes eleccions

municipals.

Moltes veus surten en contra dels versots, ja que creuen que són massa grollers i

descarats i que sovint sobrepassen els límits del respecte i l’educació dins del que és la

sàtira i l’humor. Altres però creuen que a alguns ja els fa falta una bona estirada d’orelles

com la que reben des de l’empostissat, i que al cap i a la fi, són diables, i com a tals, no

se’ls pot demanar bones maneres. Sigui com sigui, sempre omplen la plaça de gent. Això

sí, un anàlisi especial mereixeria la dubtosa qualitat poètica d’aquests versos quan a

rimes i mètrica.

Quan acaben tots els balls les seves actuacions, és l’hora en que els Falcons ens

ofereixen les seves millors figures i construccions. Van completar una molt bona actuació,

amb una escala de nou, una pira 5x5, la piràmide drets de cinc, vull pilars de tres, dues

torretes simultànies i van carregar 2 pilars de sis aixecats per sota. El dia 29 ja havien

aconseguit descarregar aquest molt complicat espadat, al final de la cercavila.


Tot just acaben els falcons, comença la diada castellera de St. Ramon, altre cop amb les

colles locals. Els castellers de Vilafranca, amb la ressaca del dia anterior, van oferir una

meritosa actuació descarregant un tres de vuit amb agulla, un treballat quatre de nou amb

folre i la torre de vuit amb folre. En la ronda de pilars van pujar un pis els habituals pilars

de 4 commemoratius del seu seixantè aniversari, i els van fer de cinc, i encara després

van portar dos pilars de cinc als balcons de l’Ajuntament, on va pujar tota la canalla. Pels

Xicots no va ser la seva millor Festa Major ni molt menys. L’intent de torre de vuit amb

folre va quedar en això, en intent, i en ronda de repetició van provar un quatre de vuit en

el que la canalla es va fer enrere. Veient que no era el seu dia, van acabar amb un cinc de

set, un quatre de set amb agulla i un pilar de cinc al balcó.

En acabar els castells, tot i ser ja ben entrada la tarda (les cinc més o menys, o altres

anys més tard fins i tot) encara queda un altre acte, un dels més animats de la Festa

Major: el Toc de Vermut. Consisteix en què tots els grallers i timbalers que ho desitgin,

realitzen un no massa llarg recorregut en el que toquen una i altra vegada sense parar la

peça del Toc de Vermut. Darrera seu tota la gent, que són tots els castellers i aficionats

que estaven a la diada, s’agafen per les espatlles i van seguint els grallers, corrent ara

endavant, ara endarrere, i saltant al ritme de la música. Normalment aquest recorregut va

des de la Plaça de la Vila cap a la Rambla de St. Francesc fins el Monument a Milà i

Fontanals, però com que aquest any la Rambla estava en obres, es va enfilar el carrer de

St. Joan fins arribar a la Rambla de Nostra Senyora, on per acabar, com és habitual, la

quarantena de grallers i timbalers que hi participaren van interpretar el Toc de Castell. Ara

sí que ja és hora d’anar cap a casa on ens espera un més que merescut dinar.

Els que no estan per castells o vermuts i a les sis de la tarda ja estaven més que dinats,

van poder anar a l’enèsim concert de la banda, o a dos quarts de set a ballar sardanes a

la Rambla. També a dos quarts de set, a la Plaça de St. Joan el Ball de Malcasats hi

representen el seu sainet. Ho fan a aquesta hora perquè quan no fa masses anys el van

recuperar, van creure que si el portaven a l’empostissat al matí, tot plegat s’allargaria

massa, i amb bon criteri el realitzen a la tarda. Consisteix en que cada parella del ball

presenta i discuteix les seves disputes davant les figures que presideixen el ball, que són

el senyor Batlle, el senyor Vicari i l’Agutzil.

Com les dels dies anteriors, la processó del 31 també surt a tres quarts de vuit del vespre.

Aquest última processó és la que porta la imatge de Sant Fèlix a casa d’un dels

administradors de l’any, el primer dels cinc que l’acollirà. Enguany va arribar al barri del

Poble Nou, a casa del doctor Jaume Roig. El recorregut va ser: Plaça de Jaume I, carrer


de St. Bernat, carrer del General Prim, carrer de St. Pere, carrer Vidal, Avinguda de

Tarragona, carrer Germanor i carrer Mestre Racasens.

Al acabar aquesta processó sempre es llança un petit castell de focs, i tot seguit, la

Moixiganga representa els seus quadres.

La nit del 31, concentrava un extens programa musical: a les 11, Pep Picas presentava

els seus poemes i cançons sota el nom de “Cupatge” a l’Espai Celler Penedès; a les

dotze, la Barcelona Jazz Orquestra oferia un concert a la Plaça de la Vila; i a dos quarts

d’una, un altre concert de la banda al pati de l’Estalella Graells; a la Rambla, concert

d’Elvis Memory Show and Blues Bros Band; a la Plaça de Jaume I, música balcànica del

grup Traio Romano; i a la zona esportiva, concert dels grups Bogarde, Lorena C i The

Pinker Tones.

6.- CONCLUSIONS

Amb la feina ja enllestida, és l’hora de treure conclusions i contestar respostes. Què se

n’ha fet de la Festa Major al llarg del anys? Ha canviat molt o poc? Ha conservat les arrels

tradicionals o s’ha reformat dràsticament? La vivim de la mateixa manera que els nostres

avis?


És lògic que la Festa Major ha canviat, per sort és una cosa inevitable, i és que realment

tindria el mateix valor si s’hagués conservat tal com era fa dècades? Parlant de la Festa

Major de Vilafranca, estarem d’acord en que no. Perquè un dels trets primordials de la

Festa és que la fa la pròpia gent, i que la gent la sent seva. Part d’aquest sentiment sí que

es vincula amb la tradició, però precisament si som tots nosaltres els que la fem, els que li

donem color i ànima, és lògic que l’anem canviant, tal com anem canviant tots; és a dir,

els que en formem part en l’actualitat (que som tots), tenim una personalitat i unes idees

diferents a les que es tenien anys enrere, per tant hem fet variar la Festa Major, tal com

han canviat les persones, i tal com han evolucionat els temps en general. Està tan

vinculada amb la gent i amb la societat (local i lògicament de retruc també nacional), que

al llarg de la història van sempre de bracet. En posaré dos exemples clars: la 2a

República, que amb els seus aires anticlericals va esborrar de la Festa tots els seus actes

religiosos; i les nits festamajorenques: concerts, empalmades, vetllades... les nits de Festa

Major actualment estan més que repletes d’esdeveniments, és difícil que algú es quedi a

casa. En canvi, està clar que el panorama nocturn de fa 40 anys no tenia res a veure amb

el que ens trobem actualment. Els programes dels anys 60, a les 11 de la nit anuncien

algun concert o ballada de sardanes, però molt poca cosa.

També en els aspectes més tradicionals de la Festa hi trobem canvis a vegades molt

significatius, per exemple, i sense anar més lluny, l’incorporació de dones al cor dels

goigs. Tot i que algunes innovacions o alguns canvis al principi xoquin o sorprenguin

bastant, no costa massa que la gent els accepti i els faci seus, com tota la Festa. Passa

això amb l’estrena d’una nova dansa i/o música per part d’algun ball, el Correfoc del Ball

de Diables (i la seva posterior reinvenció en el Ball de Foc), l’implantació de la nova àliga

(tot i que sobre aquesta última encara hi hagi algun reticent), etc.

Una gran conclusió que podem treure de tot això, és que possiblement la tradició més

important i significativa que ens ha portat la Festa Major fins als nostres dies, és,

insisteixo, el fet de que som els vilafranquins, tan de naixement com “d’adopció”, els que

la fem i en formem part. Des dels administradors fins als balladors, des dels cantants dels

goigs als grallers, des dels castellers als que no van a dormir a les nits... i tots els que

simplement no es queden a casa, per descomptat. Per tant, el més important és que tots

som la Festa Major, i ens la fem a la nostra mida, perquè ara ens toca viure-la a nosaltres,

però dintre d’això, també ens agrada viure el que en el seu temps vivien els vilafranquins

dels segles XIX i XVIII, que com dic és el que ens ha portat aquesta tradició. En cap cas

però la Festa Major és alguna cosa reservada o exclusiva només per a vilafranquins, mai


de la vida! Precisament és durant la Festa Major que Vilafranca obre les seves portes més

que mai, i és més, sense cap mena de dubte de ben segur que són els dies en que

trobarem més forans pels carrers de la Vila, i que podran gaudir la Festa com el que més.

I aquella sensació, aquella emoció que s’apodera de tu quan veus que al calendari

s’acosten els últims dies d’agost? De ben segur que ben poc ha canviat al llarg dels anys.

La Festa Major des de sempre ha estat un dels moments més esperats a Vilafranca, si no

el que més. El que és o representa aquesta emoció, és inexplicable, però et contagia i

t’apareix inevitablement si rondes per Vilafranca dies abans de que comenci la Festa.

Tens ganes de sentir la tronada quasi rebentant-te els timpans, o de veure sortir els balls i

encara més el teu preferit, o de posar-te a la pinya de grans castells, o potser d’estar de

festa sense pausa... La Festa Major desperta dins de cada persona, i en cada una d’una

manera diferent.

El que tampoc ha canviat gens és el paper més que protagonista dels castells dins la

Festa Major, i a l’inrevés, el protagonisme cabdal de la Festa, encarnat en la diada de

Sant Fèlix, dins el món casteller. És una fita ineludible per tots els aficionats als castells,

deixant de banda el concurs, és la que concentra més públic, en la que s’hi veuen els

millors castells, i a més a més en cap altre actuació hi veurem actuar juntes les quatre

colles que ja des de fa temps són les capdavanteres en el món casteller: Castellers de

Vilafranca, Colles Vella i Joves dels Xiquets de Valls i Minyons de Terrassa, ja que

aquests últims no participen al concurs. Al segle XIX la diada de Sant Fèlix era de màxima

importància, avui està més que consagrada com la principal.

Quan a l’objectiu que m’havia marcat més personalment, que era el d’aprendre i conèixer

millor i més a fons la Festa Major, ha quedat complert amb escreix. Tot el que he llegit,

estudiat, esbrinat, etc. m’ha semblat d’allò més interessant i estic francament molt content

de tot el que he après i he plasmat en aquest treball. Crec que aquest treball s’ajusta al

que volia arribar jo al principi quan em vaig decidir per aquest tema, i n’estic satisfet.


I per acabar, què és aquest títol que té la Festa Major de ser “La més típica de Catalunya”,

del que tan en fem gala a Vilafranca?

No és un invent actual o de fa pocs anys per fer publicitat i atraure turistes. No se sap des

de quan s’atribueix aquesta denominació a la Festa Major de Vilafranca, es creu que

comença a sorgir a principis del s. XX, però amb la seva llarga història, una petita part de

la qual he intentat plasmar en aquestes pàgines, podem dir que se l’ha guanyat a pols.

Per descomptat, els vilafranquins convidem a tots aquells que ho vulguin, els dies 29, 30,

31 d’agost i 1 i 2 de setembre, a descobrir la nostra Festa Major, i a comprovar que aquest

atribut, no li ha estat assignat a la babalà.

“Gloriós Sant Fèlix, que de Vilafranca n’és patró, i visca la Festa Major!”

7.- BIBLIOGRAFIA

LLIBRES

- Els programes de la Festa Major dels anys: 1930, 1931, 1933, 1934, 1935, 1939,

1942, 1946, 1948, 1949, 1950, 1957, 1959, 1960, 1961, 1963, 1968, 1975, 1978,


1979, 1980, 1981, 1985, 1986, 1988, 1990, 1991, 1994, 1996, 1997, 2003, 2005,

2007, 2008.

- BERNAUS I ROVIRA, J. Anton: L’abans. Vilafranca del Penedès, Recull gràfic

1862-1965. Primera edició. El Papiol: Efadós editorial. Maig 2000.

- CUSCÓ I CLARASÓ, Joan: Els goigs a Sant Fèlix. Primera edició. Montcada i

Reixac: editat conjuntament per El 3 de vuit i Publicacions de l’ Abadia de

Montserrat. Agost del 2000.

- ARAGONÈS I REBOLLAR, Josep Maria: Sant Fèlix i la seva història. Primera

edició. Vilafranca del Penedès: Gràfiques Voisin Mateu SL. 1999.

- HERNÀNDEZ VENTOSA, Xavier: Pic, repic i repicó: és Festa Major! Primera

edició. Vilafranca del Penedès: Edicions i Propostes Culturals Andana. 2008

- BOHIGAS I BALAGUER, Pere: Folklore del Penedès. Primera edició. Vilafranca del

Penedès: editat per l’autor. 1993.

- SADURNÍ I VALLÈS, Pere: Retalls del folklore penedesenc. Primera edició.

Vilafranca del Penedès: editat per l’autor. Desembre de 1981.

- RIBES, Jordi: Vilafranca, la plaça més castellera. Primera edició. Vilafranca del

Penedès: Ajuntament de Vilafranca. 2005.

- VIA I PAGÈS, Lluís: Quatre relats de nou. Primera edició. Vilafranca del Penedès:

editat per Ramon Nadal. 2002

- MIRALLES I FIGUERES, Eloi. Fem pinya! Els castells, símbol i expressió del nostre

poble. Primera edició. Barcelona: Diàfora S.A. Abril 1981.

ARTICLES


- Diversos articles d’ El 3 de vuit, núm. 1360. Vilafranca del Penedès. Any XVII

(2008). Pàgines 31-37, 41-44.

- Diversos articles del 7 dies, núm. 148. Vilafranca del Penedès. Any IV (2008).

Pàgines 3, 10-13.

la festa major de vilafranca (treball de recerca

Documents

Transcript of la festa major de vilafranca (treball de recerca